morfologia nominal, accentuació i pronoms relatius

Llengua catalana – Curs IS – Col·legi de Periodistes de Catalunya Novembre i desembre de 2013

Professor: Sergi Cercós Vilademunt [email protected]

Accentuació

1. Quins tipus de paraules hi ha segons la posició de la síl·laba tònica? Doneu-ne bastants exemples.

Segons la posició de la síl·laba tònica, les paraules poden ser:

- agudes: tenen l’última síl·laba tònica:

noció, hotel, vermut, Raül, cançó, casar, cursor, raïm, udol,

comprèn, Ramon...

- planes: tenen la penúltima síl·laba tònica impressora, telèfon, cortina,

llapis, examen, exàmens, fàcil, feina, veïna, pèndol, tenia, havia,

dormia, Maria, compren...

- esdrúixoles: tenen l’antepenúltima síl·laba tònica

màquina, òptima, esdrúixola, fórmula, bèstia, família, fístula...

2. Sabeu quines terminacions cal tenir en compte a l’hora d’aplicar

les normes d’accentuació? Cal tenir en compte 12 terminacions:

- vocal: -a, -e, -i, -o, -u (sempre que la i o la u no correspongui a un

diftong decreixent. Com que els diftongs no es poden separar, en aquest cas considerem que la paraula no acaba en vocal sinó en

diftong: mar-xeu, te-niu)

- vocal+s: -as, -es, -is, -os, -us - -en, -in

3. Segons els dos apartats anteriors, les normes d’accentuació són: A) S’accentuen les paraules agudes que acaben en qualsevol de les 12

terminacions anteriors

B) S’accentuen les paraules planes quan no acaben en cap de les 12

terminacions anteriors

C) S’accentuen totes les paraules esdrúixoles

4. Quins són els diftongs en català? Recordeu que n’hi ha dues

categories, els creixents i els decreixents. Definiu-les.

Els diftongs són la combinació d’una i o una u amb qualsevol vocal,

incloent-hi la i i la u mateixes.

Tot i que ortogràficament es representin amb una vocal, la i i la u dels

diftongs fan funció de consonant. De fet, fonèticament no es transcriuen com a sons vocàlics. En alguns estrangerismes, per exemple, es manté la grafia consonàntica: Nova York, web, wok.

Per això, la i de iogurt és igual que la y de York. Aquestes is i aquestes us, en

fer funció consonàntica, no es poden separar de les vocals que les



acompanyen, de la mateixa manera que no separem la y de la o en el cas de

York o la t i la a inicials de la paraula taula.

Dit d’una altra manera: els diftongs no es poden separar.

Els diftongs creixents són els que tenen la i o la u en primer lloc i tot seguit

una altra vocal:

ia ie io iu ua ue uo uu

Aquests diftongs solen aparèixer a principi absolut de mot (iogurt, hiena,

iuca, iaia), després de vocal (papaia, noia...) i en els dígrafs –gu- i –qu-

(sempre, és clar, que la u soni: aigua, pingüí, lingüística, quota, qüestió, etc.).

Aquests diftongs no apareixen mai després de consonant, cosa que fa que moltes paraules es considerin planes erròniament (fa-mí-li-a, his-tò-ri-a) o bé

que, tot i ser planes, no s’accentuïn: (Ma-ri-a, te-ni-a, por-ta-ri-a, etc.)

Es diuen creixents perquè, articulatòriament, la cavitat oral s’engrandeix, és a dir, “creix” quan es pronuncien: ia, ua, io, etc.

Els diftongs decreixents són els que tenen una vocal seguida d’una i o d’una

u, incloent-hi la mateixa combinació i+u (es-tiu) i u+i (cui-na):

ai ei oi ui

au eu iu ou Es diuen decreixents perquè, articulatòriament, la cavitat oral s’empetiteix,

és a dir, “decreix” quan es pronuncien: ai, oi¸au, etc.

5. Per què no s’accentuen, doncs, les formes tenia/tenien, venia,

venien, aniria/anirien, etc? Poseu bastants exemples semblants vostres.

Aquestes paraules no s’accentuen perquè són totes planes i acaben o bé en vocal (tenia, venia, aniria) o bé en –en (tenien, venien, anirien). Passaria el

mateix en el cas de la 2a persona (tenies, venies, aniries).

Com que aquestes terminacions són desinències verbals, cal tenir molt

present que aquesta norma afecta un gran nombre de paraules que s’accentuen per la inèrcia de la norma en castellà.



6. Per què porta dièresi la paraula veïna? Quina norma regeix aquesta dièresi? Doneu-ne alguns exemples més. La paraula veïna porta dièresi perquè la i és tònica, però no es pot accentuar,

ja que és una paraula plana que acaba en vocal. Tanmateix, si no es marca de cap manera especial, caldria pronunciar-la amb la e tònica, com en el cas

de feina. Per indicar que la i és tònica encara que no es pugui accentuar, s’hi

posa la dièresi.

heroïna, raïm, reüll, peülla, cocaïna, cafeïna, etc.

7. Per què no porta dièresi agrair/agrairé/agrairà? Quina norma

regeix aquesta absència de dièresi?

Segons la norma anterior, moltes paraules portarien dièresi i per això hi ha

una norma, anomenada estalvi de la dièresi, segons la qual no porten

dièresi els infinitius, gerundis, futurs i condicionals dels verbs de la 3a conjugació que tenen l’arrel acabada en vocal: agrair, conduir, produir, envair,

etc.

Segons l’estalvi de la dièresi, tampoc en posem en els sufixos -isme, -ista:

egoisme, egoista, panteisme, judaisme, altruista... (excepte proïsme, perquè no

està formada amb sufix).

Tampoc posem dièresi a les paraules compostes amb els prefixos contra-, re-,

co-, anti-, semi-: contraindicació, reincidir, antiinflamatori, coincidir... (excepte

reüll).

I finalment, també s’estalvien la dièresi els mots que acaben en les

terminacions llatines -ius, -ium: Aquàrium, pòdium, mèdium, Màrius...



Morfologia nominal 1. Què és un nom? Quin tipus de realitats designa? Quins tipus de

nom coneixeu?

Un nom o substantiu és un mot que designa persones, animals i coses. Pot

designar realitats concretes (taula, got, el llum) o abstractes (felicitat, confessió,

estupidesa).

2. Què és el gènere i el nombre?

Són les variacions de forma que es produeixen en els noms referits a persones i

animals quan se’n fa la forma femenina o bé la forma plural.

3. Quines normes podeu deduir dels quadres següents?

Quadre 1

A) Norma: En molts casos, la forma masculina no té cap desinència (també es diu

que té desinència zero), en altres la desinència és una –e i en altres casos, menys

nombrosos, una –o. En aquests tres casos, la forma femenina es forma afegint una

–a quan no hi ha desinència al masculí, o bé substituint la –e o la -o per la –a.

B) Incloeu aquí altres exemples vostres que segueixin aquesta norma: carnissera, conductora, gossa, inspectora, ...

Quadre 2

A) Norma: El fet d'afegir -a a l'arrel provoca, de vegades, una adaptació de l'arrel,

que es pot traduir en canvis fonètics i ortogràfics.

B) Incloeu aquí altres exemples vostres que segueixin aquesta norma: llop-lloba, jueu-jueva, gallec-gallega, grec-grega, etc.

nom masculí nom femení

arrel gènere arrel gènere

senyor senyor a

president president a

mestr e mestr a

gerr o gerr a


administratiu administrativa

amic amiga

nebot neboda



Quadre 3

A) Norma: hi ha noms masculins i femenins que adopten terminacions especials o

menys freqüents

B) Incloeu aquí altres exemples vostres que segueixin aquesta norma: dida-didot, perdiu-perdigot, jutge-jutgessa...

Quadre 4

A) Norma: els noms acabats en -aire, -ista, -cida són invariables.

B) Incloeu aquí altres exemples vostres que segueixin aquesta norma: captaire, turista, magnicida...


heroi heroïna

metge metgessa

abellot abella

nom masculí i nom femení

el/la dansaire captaire boletaire

el/la pacifista artista turista

el/la parricida suïcida homicida



Pronoms relatius 1) Sabeu què és un pronom relatiu? Sabríeu identificar els pronoms relatius d’aquestes oracions? (Abans, penseu si són oracions simples o compostes).

Un pronom relatiu és una partícula que fa la mateixa funció que faria un nom i

que, al mateix temps, relaciona dues oracions simples (per això es diu relatiu)

subordinant la segona a la primera. Totes aquestes oracions són compostes. Ho sabem perquè totes tenen més d’una

forma verbal.

L’home que ens ha saludat és l’advocat que porta el cas. No sé qui és el responsable d’això. La casa de què et vaig parlar s’ha incendiat. Aquells documents, els quals pertanyen a l’església, no es poden consultar sense un permís especial. El país d’on vinc és preciós.

2) Quins són, doncs, els pronoms relatius en català?

Els pronoms relatius són: que, què, qui, on i el qual/la qual/els quals/les quals

3) Creieu que aquestes dues frases signifiquen exactament el mateix?

No signifiquen el mateix.

La filla que viu a Roma és actriu. La filla, que viu a Roma, és actriu. Raoneu la vostra resposta: En el primer cas, l’oració subordinada (que viu a Roma) és necessària entendre de

quina filla s’està parlant. Se sobreentén que n’hi ha una que viu a Roma i n’hi ha d’altres que no. D’aquesta oració subordinada, se’n diu especificativa i s’escriu

sense cap coma entre el pronom relatiu que i l’antecedent (filla).

En canvi, en el segon cas, la subordinada només afegeix una informació

addicional que no és necessària per entendre el sentit complet de l’oració principal. Aquest tipus d’oració subordinada adjectiva s’escriu sempre entre

comes i s’anomena explicativa.



4) És correcta la frase següent?:

La filla la qual viu a Roma és actriu Aquesta frase no és correcta.

Raoneu la vostra resposta: No és correcta perquè la subordinada (la qual

viu a Roma) és especificativa i s’ha d’escriure sense coma. El pronom relatiu de

les subordinades adjectives especificatives sempre és que i no pot ser mai el

relatiu compost. En canvi, en les explicatives, és a dir, les que van entre comes,

es pot utilitzar tant que com el qual/la qual/els quals/les quals.

5) Són iguals les frases de relatiu següents?

Els qui / els que vulguin participar en la cursa s’hauran d’inscriure a la secretaria de l’associació esportiva. El diari digital i el que publiquen setmanalment tenen el mateix nombre de lectors. El viatge del qual et vaig parlar va ser meravellós. No són iguals.

Raoneu la vostra resposta: en els dos primers casos, es tracta d’oracions

subordinades substantives.

El tercer cas es tracta d’una oració de relatiu adjectiva, és a dir, la subordinada és equiparable a un adjectiu.

morfologia nominal, accentuació i pronoms relatius

Education