Bon dia a tots,

Des de el meu punt de vista, aquesta pregunta es molt més difícil de respondre del que pareix. Per això, avanç de fer-ho cal fer una reflexió:

Quan es planteja una qüestió com aquesta és perquè, como diu Inés, hi ha una disglòssia, hi ha un problema del estatus de les llengües. Sembla que les nostres llengües no es tracten de la mateixa forma, perquè com diu Isabel “com a castellanoparlant em faria riure si algú em diguera que adreçar-me en la meua llengua pot ser una falta de respecte”, no obstant això, si que ens plantegem la qüestió inversa. En un país com Bèlgica on hi ha dues llengües cooficials que gaudeixen del mateix estatus, mai ens faríem aquesta pregunta. Com heu dit avanç, tanmateix el nostre Estatut d’Autonomia i la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià diuen clarament que tots els valencians tenen el dret i el deure de conèixer-les i utilitzar-les totes dues. Però la veritat es que mentre que tots el valencianoparlants són bilingües, no es pot dir el mateix de tots els castellanoparlants.

Malgrat l’esforç d’Europa per fer del plurilingüisme la senya de identitat dels països europeus, continua havent una discriminació en el tractament de les llengües, especialment a l’àmbit educatiu.

En 2012 va entrar en vigor el Decret 127/2012 pel qual es regula el plurilingüisme a l’àmbit educatiu no universitari al País Valencià. Quatre anys després, el concepte de plurilingüisme continua sent una suma de monolingüismes, amb especial interès per l’anglès. Això vol dir que ni l’Administració ni la societat han entès què es exactament el plurilingüisme. Si pensem en la definició de Plurilinguisme que descriu Vicent Pasqual al seu model, ser plurilingüe es ser capaç d’adreçar-se indistintament en ambdós llengües cooficials, es conèixer les nostres arrels i respectar-les. A mès, estudis neurolingüistics han demostrat que els bilingües tenen una capacitat major que els monolingües per a aprendre una tercera llengua. De fet, en països com ara Finlàndia, Noruega o Canadà s’ha fomentat l’ús de les llengües minoritàries per a poder a accedir a una tercera llengua, i la veritat es que els ha funcionat molt bé. De fet, crec molt sincerament que al País Valencià tenim una situació privilegiada per a ser vertaders plurilingües, i l’estem desaprofitant.

Doncs, feta aquesta reflexió (perdoneu-me l’extensió!) la meua resposta a la pregunta es que NO ES UNA FALTA DE RESPECTE i que no fer-ho es, en realitat, una falta d’educació i cultura. De fet he demanat al meu entorn que pensaven al respecte (son quasi tots castellanoparlants) i m’han dit el mateix. A mès, a la major part d’ells els pena no tenir la fluïdesa dels valencianoparlants per a canviar de llengua i poder contestar en valencià.

Salutacions i que gaudiu el que queda de cap de setmana!