Obra guanyadora del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministeri de Cultura 2011

Obra guanyadora del Premi EDEB de Literatura Juvenil segons

el veredicte del jurat format per: Xavier Brines, Victoria Fernndez,

Anna Gasol, Rosa Navarro Durn i Robert Saladrigas.

Maite Carranza, 2010

www.maitecarranza.com

Ed. cat.: edeb, 2010

Passeig de Sant Joan Bosco, 62

080017 Barcelona

www.edebe.com

Disseny de la coberta: Kira Riera Contijoch

Fotografia: Jupiter Images Corp.

Primera edici en ebook: mar 2012

ISBN: 978-84-683-0756-5

Dipsit Legal: B. 10611-2012

Qualsevol forma de reproducci, distribuci, comunicaci pblica o transformaci daquesta obra noms pot ser duta a terme amblautoritzaci dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Espaol de DerechosReprogrficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment daquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

A les dones que pateixen

PRIMERA PARTLa noia que veia Friends

El dia del meu dinov aniversari va ser com qualsevol altre. Jo sabia que era un any ms gran, s, per tant se men donava perqu el balan daquests tres-

cents seixanta-cinc dies que havia de celebrar era exactament equivalent als tres-cents seixanta-cincdies cor-responents a lany anterior. O sigui prescindible. Malgrat tot, vaig intentar trobar-hi la partpositiva i vaig arribar a la conclusi que valia la pena fer anys perqu, si ms no, rebria un regal.Vaig passar, per, de les espelmes, que comporten nostlgia, records i el comproms de ser feli.Una estupidesa. No vaig voler donar cap transcendncia especial a la data perqu la meva vida noera per llanar coets. Em vaig arrecerar en la rutina habitual de llevar-me, fer els exercicis degimnstica, dutxar-me, esmorzar, estudiar, dinar, mirar una estona la tele, llegir i esperar la visitasorpresa amb un somriure. No em va ser difcil, em conformo amb ben poc.

Una setmana abans mhavia demanat si tenia algun caprici, algun desig especial. S que estavadis-posat a comprar-me qualsevol fotesa, un vestit, unes sabates, un iPod. Per jo no volia res que espogus pagar amb diners i li vaig demanar que em ports a la platja. El meu somni era llanar-me almar des duna roca, capbussar-me amb els ulls ben oberts, nedar crol fins a quedar-me sense al isurar panxa enlaire, al capdamunt de les crestes descuma, bressolada per les ones. Volia sentir-melleugera, lliscar com un peix i perdrem en lhoritz fins que el meu cos blanc fos noms un puntetque esquitxs la monotonia del blau.

Em va dir que potser algun dia, i em va regalar la novena temporada de Friends. Reconec que em va fer illusi.

1. Salvador Lozano El sotsinspector Lozano s davant de la porta del pis dels senyors Molina recuperant lal. Sha

posat lamericana grisa, la que va estrenar en el casament del fill ara far set anys, i la corbata de

seda amb irisacions vermellenques. Se sent encarcarat i de cop i volta li passa pel cap que potser la

corbata s massa virolada. Sempre pateix pel vestuari. En aixecar el bra per prmer el timbre,

sadona que li suen les mans. No li agrada visitar gratutament la gent, per ha de fer-ho. s una

visita de cortesia. Si no tingus aquest gest, li quedaria la recana dhaver deixat un calaix obert i no

podria dormir a les nits. Seixu-

ga el palmell de les mans amb un mocador de paper que troba a la butxaca dels pantalons i respira

feixugament. Li ha costat pujar els tres pisos pels quilos de ms o pels anys, vs a saber, per s un

home resolutiu i per molta angnia que li faci, vol donar ell mateix la notcia al matrimoni Molina.

No sen poden assabentar per daltres i el telfon, al cap i a la fi, no s altra cosa que un aparell.

Aleshores s, sescura la gola, com fa abans dun interrogatori, i pressiona amb fora linterruptor

del timbre. Se sent responsable del seu cas, es diu mentre espera que lobrin, del malson que un dia

els va desvetllar i que els ha anat xuclant el delit de viure. Gaireb no els en queda. Sn malalts

terminals que ja no compten els dies. Es lleven per obligaci, b que ho sap, per quan el veuen sels

encn una espurna desperana al fons dels ulls. Sempre esperant una pista, un miracle, un cos. Ning no li obre, potser no hi sn. Torna a intentar-ho i aquest cop deixa que el timbre soni una

estona llarga.Tanmateix els ha fallat, va barrinant mentre para lorella pendent de qualsevol soroll que

provingui de laltra banda. Tot est silencis. Potser no hi ha ning. Noms els pot deixar, i enumeramentalment, una bossa abandonada, un cas arxivat sense cos, un nmero dexpedient oblidat i lafotografia duna noia riallera que ja grogueja dins duna carpeta atape-da de papers intils, ambdeclaracions intils, pistes intils, sense cap indici.

De sobte, alg obre la porta amb desconfiana fins que queda travada per una cadeneta. Des dedins, des de la foscor dun rebedor inhspit, una veu demana qui s. s la veu de la Nria Sols.

Els Molina viuen en un pis de lEixample decorat amb discreci, sense ostentaci nidissonncies, de colors clars i sobrietat oriental. Abans era confortable, per de mica en mica haanat convertint-se en un espai obsolet. Les parets escrostonades, la pols acumulada als mobles, lapersiana del menjador que es va quedar travada ara far dos anys i ning no lha arreglat. La cuina s

freda, funcional, danar fent. Mai no se sent olor de sofregits ni de brous calents. De vegades li falefecte que visita la casa duns morts vivents que van morir sobtadament fa quatre anys, i que shanmantingut artificialment amb vida. Els nois sn muts, discrets i fugissers. Impropis per a la seva edat.Els bessons, camallargs i granelluts, han fet quinze anys, els mateixos que tenia la Brbara quan vades-aparixer, per s com si no hi fossin. Passen absolu-tament inadvertits, parlen fluix i abaixenels ulls quan hi ha visites. Han aprs a no destorbar el dolor dels pares. Han tingut una infantesaestroncada.

La Nria Sols el rep amb la pregunta de sempre. Lhan trobat? No hi ha res ms descoratjadorque un no, per ja no hi haur ms preguntes. He vingut a acomiadar-me. La Nria Sols triga areaccionar, com si no ho hagus ents. Tampoc no el convida a passar. Ha tret la cadeneta per shaquedat pal-plantada a la porta, talment com si hagus rebut una bufetada seca. A acomiadar-se?,repeteix desma. El Salvador Lozano, amb suavitat, tanca la porta darrere seu i, sense que el convidia fer-ho, entra al menjador. Hi s el seu marit?

La Nria Sols t quaranta-tres anys i s infermera. Quan la va conixer en tenia trenta-nou i eracertament bonica. Ara t els cabells completament blancs, vesteix descurada i respira per obligaci.No, no ha arribat encara. s a la feina, li contesta. Shauria dhaver imaginat que als matins la genttreballa. Ell, ara mateix, est treballant, tot i que, es lamenta, per ltim cop potser. Si li sembla b,doncs, li ho explico a vost. I sasseu i li ofereix el seient del seu davant, com si fos a casa seva i noal revs. La Nria Sols, obedient, sasseu i lescolta, o potser ho fa veure. Fa temps que nomsescolta la resposta duna sola pregunta i un cop lha sentit, deixa que les paraules llisquin i es perdin.Dem far seixanta-cinc anys, he esperat fins al darrer dia, per em jubilen, li deixa anar senseembuts. Com ms aviat millor, aix no hi ha malentesos, pensa. Ella sel mira amb els ulls esbatanatsi el rostre inescrutable, de manera que el Lozano no pot capir si entn labast de la senzillaexplicaci. El sotsinspector corrobora que shauria estimat ms parlar amb el Pep Molina. Qu voldir?, fa la Nria lentament. Que no la buscaran ms? No, no, safanya a rectificar el Lozano. Ara elcas passar a mans del meu substitut. Ser ell qui el porti i qui mantingui la comunicaci amb vosts.

La Nria sembla alleujada, per noms uns instants. De sobte sangoixa. I qui s? Elsotsinspector Lozano intenta ser convincent, per la seva veu li sona falsa. s un noi jove, entusiastai molt ben preparat, el sots-inspector Susqueda. Estic segur que ell tindr ms sort que jo. Hauriavolgut dir ms professionalitat, per no ha volgut mentir. El futur sotsinspector Susqueda, tot justtrenta-un anys i un futur brillant, pot aportar entusiasme, per no professionalitat.

La Nria es queda silenciosa i potser pensa el mateix que el que ell ha callat. s una donaesporuguida. Quan el seu marit s al davant, ja no sesfora a parlar i deixa que sigui ell qui porti laveu cantant. Ell no sha deixat endur per labaltiment fins a aquest punt, per ha perdut lempenta quetenia els primers mesos, aquella fallera per trobar la Brbara que el va dur fins i tot a interferir en

les tasques policials, per ara ja ha posat seny i sembla, fins i tot, que sha resignat a la seva prdua.Tenen un tarann fora diferent. Ell pateix amb dignitat mentre que ella ja no en t gens ni mica, dedignitat. Li recorda un pollet moll sota la pluja. La Nria Sols assenteix i sabandona a les sevescabries. Lluny, emboirada, indiferent. Tant li fa tot. Ha dimitit dagradar. Lhauria volgut conixerabans que perds la filla i les ganes de viure. La incertesa lha anat devorant i li ha xuclatlenteniment.

La Nria Sols no diu res i es regira inquieta. s evident que li falta alguna cosa. Hauria deparlar amb el meu marit, diu sobtadament. Ell t el cap ms clar que jo, reconeix. El sotsinspectorLozano tamb ho pensa, per de seguida sadona que s una descor-tesia esmenar-li la plana i dir-lique no, que no s una dona incapacitada i que tamb pot ser una interlocutora vlida. Tanmateix, ellaja sha aixecat, ha agafat el mbil del damunt la tauleta i ha marcat un nmero. Pep?, fa amb veuimplorant. Li canvia la fesomia mentre lescolta. No, perdona, ja ho s que ests treballant, noms sque ha vingut el sotsinspector Lozano. Calla tremolosa uns instants i parla amb la veu vacillant, ambla mateixa vacillaci amb qu senfronta al buit esgarrifs duna absncia. No, no hi ha cap novetatsobre la Brbara, li aclareix. Per voldria acomiadar-se de tu, es jubila dem. Est b, assenteixdesprs duna llarga explicaci dell. Ha relaxat les faccions perqu probablement ell li ha donat lasoluci al problema que era incapa de resoldre tota sola. I penja amb una lluentor als ulls, alleujadadhaver-se desfet duna crrega. Diu que ja passar a veurel personalment. El sotsinspector Lozanosap que ho far, que s un home amb iniciativa i una agenda ordenada. s representant de joieria. Saptractar els clients i organitzar-se el temps. I, malgrat que viatja contnuament, fa mans i mnigues perestar amb la dona i els fills i vetllar per la famlia. Fins i tot t cura del gos que van haver de treurede casa perqu els recordava massa la Brbara. s un home enrgic, vital, que encapalava lesmanifestacions per la filla, sempre al davant, enlairant la pancarta, incansable. Saixeca. No hi hacap motiu per perllongar la visita. Ja est tot dit i, a ms, la Nria Sols ha oblidat les normes decortesia i ni tan sols lha convidat a un caf. El mal trngol ja est passat, es diu ms relaxat.Caminen en silenci fins a la porta quan, sobtadament, abans dobrir-la, ella satura, es tomba cap alpolicia i labraa. El sotsinspector Lozano no sap com reaccionar i es queda amb els braosencarcarats. De seguida, per, es deixa endur per lemoci i lembolcalla amb la seva humanitatclida. s frgil, com una nina. Una nina trencada. Shi estan una estona, aix, drets, units en uncomiat estril. Grcies, murmura la Nria Sols. I se separa dell. Li ha deixat una tebior al pit que liha dissolt laci-desa del fracs. Li ha retornat amb senzillesa lagrament que els policies mai noesperen, per sempre desitgen. Ha ents lesfor que ha hagut de fer per anar fins a casa seva per dir-los adu. Sap que ell tamb es resisteix a abandonar la Brbara, a passar-la a altres mans quegrapejaran el seu record amb entusiasme, per sense cap bri de delicadesa.

I, aleshores, amb la porta entreoberta ella li somriu entre les llgrimes i ell pot intuir que el seusomriure, abans, era radiant i fresc com el de la fotografia de la Brbara que sha mirat i remirat tantscops.

2. Nria Sols La Nria camina amunt i avall del pis com una nima en pena. La visita del sotsinspector lha

an-guniejat. No, es diu, no cal buscar-hi excuses. El t sempre, el neguit, per de vegades es fa tan

punyent, arrapant-se-li a la pell com una paparra, que voldria arrencar-lo i llenar-lo lluny. Com ara,

que li ha tornat tot de cop, com una glopada amarga, i lha emps a obrir la porta de lhabitaci de la

Brbara. Est tal com la va deixar quatre anys enrere. s lnica habitaci de la casa de qu t cura.

Hi treu la pols re-gularment, escombra el terra i passa el drap damunt la taula. Abans shi tancava per

beure, tota sola. Ella, lampolla de Torres 10 i lolor de colnia de la Br-bara. Envoltada de lesseves fotos, dels seus llibres, de les joguines de quan era petita. En sortia trasbalsada i trigava

setmanes a tornar a aixecar cap. No controles, li deia el Pep. I tot i que ella al principi ho negava va

acabar admetent-ho. Sestava deixant endur per una espiral dautocompassi destructiva. Lan-lisi

tan precisa li va fer el psiquiatre. I li va receptar pastilles. Pastilles per aixecar-se, pastilles per

caminar, pastilles per dormir, pastilles per viure. Va pensar que era massa, que les pastilles li

robaven la rbia i li ofegaven el crit. Per tamb li esborraven el dolor. Tot era massa tebi, i quan se

les oblidava a posta, el Pep la renyava i lobligava a prendre-se-les. Ests malalta, accepta-ho. Ara conviu amb les pastilles, ha oblidat les copes enganyoses i ja no pensa tan sovint en el

sucidi.Per no est b.No ho estar mai.Arrossega la llosa de les seves obligacions. Desprs de sis mesos de baixa va tornar a la feina.

s infermera i fa el torn de nit a lHospital Clnic. No ho pots deixar perdre, li va aconsellar el Pep,s al costat de casa, la feina et distraur. Tant li fa, aix no pateix insomni ni ha de bregar amb leshores fosques, interminables, sentint el tic-tac del despertador i els roncs del Pep. Gaireb no dorm.Quan torna a casa, de bon mat, prepara lesmorzar als bessons, els lleva i els acomiada. Sen tornaal llit i fa veure que descansa, per no pot desconnectar. Fa capcinades, tanca els ulls i els torna aobrir de seguida. T palpitacions i el cor, descontrolat, batega com vol. A lhospital hi ha poca feinaa les nits. La van destinar a la planta de ginecologia i les companyes, solidries, comprensives,expliquen acudits, celebren els aniversaris amb dolos i cava i labracen maternalment per espantarla tristesa. Les abraades la reviscolen i de vegades, en la seva companyia, com si hagus traspassatel mirall, se sent com era abans, una dona amb empenta, pragmtica i resolutiva. Una dona que podria

haver arribat lluny si hagus estirat pacientment el cabdell dels somnis. El danar a viure al camp, elde comprar-se una furgoneta per viatjar pel mn, el dacabar la carrera de medicina que va haver dedeixar penjada quan va nixer la Brbara. Perqu la Nria cobejava projectes ambiciosos que vandifuminar-se amb les maternitats i van esfumar-se completament amb el sotrac de la desaparici de lafilla. Abans tenia responsabilitats, prestigi i molts punts per arribar a ser cap de planta dinfermeria.La voluntat que tenia de jove per pujar muntanyes, escalar parets i baixar pistes desqu als Alps, ique la convertia en una noia coratjosa i decidida s noms un record difs, el que li retornen lesfotografies del passat, que semblen fetes a una altra persona, a una estudiant de medicina riallera iagosarada, la noia de qui es va enamorar el Pep. Ara ja no es fa fotos. No vol veure la imatge de ladona que capta lobjectiu. La feina s absorbent i de vegades fins i tot soblida de la Brbara. Hi haestones que la pressa per salvar una vida esborra per un instant la seva prpia agonia. Ha vist tallarpits, treure matrius, escapar trompes i ovaris i tamb ha vist morir noies joves. I en aquests momentsprecisos sap que hi ha patiments com el seu, o que, si ms no, ligualen. Per li dura poc. Tan bonpunt gira cua i torna cap a casa se li ensorra el mn. Res no s pitjor que conviure amb la incertesa,es diu. Els vius enterren els morts i els ploren. Els duen flors al nnxol i els visiten per Tots Sants.Per ella no sap si la Brbara s viva o s morta. No sap si lha de plorar i passar el trngol del dolo si ha de mantenir viva la flama de lesperana. I aquest dubte, aquestes anades i vingudes constants,lha anat corcant. T orgull, per, i no vol que la compadeixin. Abomina la compassi i per aix notrepitja les botigues. Noms va de lhospital a casa. No ha posat mai ms els peus a lescola delsbessons, la mateixa escola on va anar la Brbara durant dotze anys. No vol parlar amb ning i, perdamunt de tot, no vol veure les mares acompanyades de les seves filles. Lnic cop que va anar decompres amb el Pep veia mares i filles arreu, obsessivament. Triant unes sabates, mirant arracades,emprovantse una samarreta, rient a la cua de la carn. Va ser com un cop de puny a lestmac. No puc,no podr, no ho podr fer mai! La Brbara no hi s, repetia al cotxe sacsejada pels plors, vctimaduna crisi histrica. Fins que el Pep la va bufetejar. No hi tornar mai ms, va jurar.

Sho estalvia. El Pep de seguida es va fer crrec de les compres setmanals, de treure a passejarel gos, i va passar a ocupar-se de la logstica. Els primers dies la Nria ensopegava amb el gos de laBrbara voltant amunt i avall del pis i bordant llastimosament davant de lhabitaci buida. Enduu-tel, si us plau, va suplicar desesperada al seu marit. I el Pep el va ficar al cotxe i el va deixar a lacasa del Montseny. Li est molt agrada perqu no li cal pensar. Ha perdut el costum de pensar, dedecidir, de triar. Fa el que li diuen i prou. No pot prendre decisions i ho accepta. En canvi,lElisabet, la seva germana, encara no ho ha ents. No tadones que tu no ets aix?, li deia.Reacciona, si us plau, crida, dna un cop de puny, fes alguna cosa. s com una nena, lElisabet,pensa sovint la Nria Sols. Saferra a les imatges de la infantesa i es resisteix a acceptar els canvis.Tampoc no va acceptar el seu matrimoni ni la seva maternitat perqu significaven renncies, les

renncies de la maduresa. Creia que sempre seria una cabra boja enfilant-se muntanya amunt sensedefallir. LElisabet hauria volgut tenir sempre la mateixa germana gran que no temia la foscor i liagafava la m a la nit, com quan eren petites, i no se sap avenir de la seva de-sdia. Has de serautnoma, insistia. Autnoma per a qu?, es preguntava ella. Per qu hauria de ser autnoma si notinc cap desig? La gent que s viva no pot concebre que els altres dimiteixin, els fan nosa. LIa-ki,el seu cunyat, la va convidar tres estius seguits a navegar amb el veler. El mar taniria b, la brisa iels banys et revifarien. s basc, vital i no pot viure sense el mar. Per a ella li s indiferent, comtantes altres coses. Et calen unes vacances, insisteix lIaki quan li truca. Unes vacances per a qu?Que no veu que no hi ha cap diferncia entre uns dies i uns altres? Tots sn una condemna els passion els passi. Est condemnada eternament a patir. Si po-gus saber tan sols si s viva o morta, podriadesfer el nus que t al pit i que de vegades sestreny i lofe-ga. On s? Hi s? No hi s? Com lha derecordar? Viva o morta?

Hi ha dies que el cadver de la Brbara la visita com un malson recurrent. Hi ha dies que lasomia rient, amb el nas brut de gelat de xocolata. Per daltres, potser els que ms, la intueix patint,sola, i aleshores lassetja la impotncia.

La Brbara, de nena, era seva. La meva nena, li xiuxiuejava a cau dorella mentre dormia amb eldit a la boca. Anaven juntes a tot arreu. Porto un xiclet de menta enganxat, deia a les amigues, fotent-sen. Mireu-lo que buf, es diu Brbara. Jo no sc cap xiclet de menta, sc una nena de maduixa,protestava ofesa. Eixerida, espavilada, llesta. La Brbara va crixer amb aquests adjectius. Vacomenar a parlar molt aviat i ho xerrava tot. Massa que xerrava, de vegades li feia passar vergonyaals ascensors o a les consultes dels metges. Mira, mama, aquesta senyora va tenyida. I s clar, jotamb. S, per ella va mal tenyida i se li veuen les arrels i a tu no.

Ancdotes per ser explicades als sopars, amb rialles ofegades, que es van multiplicar en arribarels bessons. La Brbara tenia quatre anys quan van nixer i els va anar a visitar a la clnica. Ella elshi va ensenyar, emocionada. Mira quines joguines! La Brbara els va observar circumspecta, els vafer quatre moixaines de comproms i, en acabat, va obrir la porta de larmari i va dir molt seriosa:ara ja els podem guardar, dem hi tornar a jugar una estona.

Hauria volgut arrapar-se a la infantesa de la Brbara, per va passar massa de pressa i,mentrestant, ella estava lligada de peus i mans amb els bessons, sempre vivint arran de terra, amb elcap cot i els ronyons baldats. Aleshores, la Brbara va fer pinya amb el Pep. Ell li feia pessigolles,la banyava i la duia al parc. Sentenien tan b que li sabia greu interferir-hi. Quan va aixecar cap, laBrbara ja semblava una dona i el Pep comenava a sentir-se disgustat amb la seva rebelliaincipient. Als dotze anys, la Brbara era una noia alta, ben formada, llenguallarga i descarada que noes tallava gens ni mica. El Pep no ho va pair i a ella, en canvi, li va fer grcia. Les desavinences

sobre leducaci dels fills van aflorar. El Pep maldava per esmenar el seu comportament provocatiu,per ella el fomentava. No sabia posar-li lmits. No sabia dir-li no. No podia fer-hi res perqu sensevoler se li escapava el riure per sota el nas i laplaudia per tenir pebrots. No va saber preveure elsperills de la seva eclosi. La Brbara es menjava el mn i el Pep, ms clarivident, no hi estavadacord. Aquesta nena no anir a Bilbao lestiu vinent, va decidir taxativament un any en tornar laBrbara del Nord. Va ser la baralla ms cida, la ms desagradable que van tenir abans quecomencs tot. La Brbara passava sempre el mes de juliol amb la seva germana i el seu cunyat. Laduien a la platja, a navegar, a bussejar i a practicar surf. LElisabet i lIaki, ms joves i permissius,la deixaven anar a dormir tard, practicaven el nudisme i feien altres coses que el Pep desaprovava ique ella, potser ms tolerant, intentava suavitzar. Va discutir i discutir, per el Pep es va entossudir ila Brbara es va quedar sense vacances al Nord.

Hi ha pensat ms dun cop, en aquell episodi fosc i desagradable. Ha volgut oblidar tamb allque li va explicar una vegada lElisabet, potser no malinten-cionadament, per que va ser motiu dedisputa entre germanes. Va estar-hi barallada dos mesos, sense parlar-li ni trucar-li. Mai no ho vacomentar amb ning. Li va doldre tant que no es va veure amb forces de xerrar-ho amb elsotsinspector Lozano. No volia que fiqus el nas en les seves intimitats ni que remens draps bruts.La bugada es renta a casa, deia la seva via assenyadament. Va arraconar linsidis comentari delElisabet potser perqu no se la va creure mai o potser perqu la imatge del seu cunyat Iaki, abansimpecable, va quedar lleugerament esquitxada i no va aconseguir, per ms que ho va intentar,retonar-li laura dhonestedat i integritat que sempre havia tingut als seus ulls.

Per qu va callar-sho?Per por. Perqu el Pep hauria tallat definitivament amb la famlia. La Nria va estimar-se ms

empassar-se tota sola el disgust i mirar cap a una altra banda. I aquesta va ser sempre la seva trampa.Per tal de parar els cops callava i queia en el parany del sentimentalisme. Sestovava en veure queles llgrimes de la Brbara lliscaven galtes avall, espantada per les-tricta disciplina que intentavaimposar-li el seu pare. No ho diguis al papa, si us plau, si us plau. Senfadar. Complicitatsenganyoses que van comenar amagant notes dels professors, sortides amb les amigues i roballampant. Coses sense massa importncia, al principi, petites mentides que van anar creixent amb elsanys. Com la Brbara.

En fer els quinze, la Brbara portava una doble vi-da emparada pel seu vistiplau. I va seraleshores que els secrets es van anar fent ms feixucs. Com quan va trobar els anticonceptius aldamunt del seu llit, deixats descuradament, a la vista de tothom, i va parlar amb la Brbara de dona adona sobre el sexe i les malalties de transmissi sexual, i li va fer prometre que prendria precaucionsms segures. La Brbara se la va escoltar, per li va anar donant excuses per anar plegades alginecleg. Qu hauria fet una altra mare en una situaci aix?, es preguntava. En el seu cas va

prevaler el pragmatisme per damunt de ltica. Potser no en t, dtica, es diu de vegades. Sobretot,vigila, va insistir-li aquell dia. I no li va preguntar ni amb qui, ni quan, ni com. Sabia que mig sortiaamb el Mart Borrs, de lesplai. Es trucaven, es veien i de vegades els espiava per la finestra quanell lacompanyava amb la moto. Li va semblar massa gran per ala Brbara. Era ros, un milhomes i un penques. Poca cosa ms va poder escatir perqu va passar perdavant la discreci. O la por. La Brbara es tancava en banda si li feia preguntes. I al Pep millor nofer-li cap comentari sobre aquests assumptes, el treien de polleguera. Ella era enmig de tots dos i elstemia. S. Havia tingut por i havia estat la inductora de la conducta de la seva filla amagant-li cosesal Pep. Li semblaven naturals, prpies duna noia. Potser no duna noia de quinze anys, per laBrbara naparentava molts ms i els temps havien canviat. No calia ser gasiu, pensava la Nriaemmirallant-se en la seva filla, no calia posar nmeros a la llibertat de les noies ni a ledat de lesprimeres experincies sexuals. La pubertat shavia avanat. Ho deien els diaris, els metges, elsprofessors, i ella no hi veia cap mal, a enamorar-se i fruir dexperincies. Potser era per la nostlgiao per estupidesa, per estava fermament convenuda que la vida eren dos dies i volia que la Brbaraen gauds.

Havia confs el desig amb leducaci. No seduca els fills en la permissivitat absoluta, li varecrimi-nar el psiquiatre quan li va explicar la seva culpa recurrent. No es pot confiar en el seucriteri a mig formar. Els pares han de posar els lmits.

I ella no els va saber posar.La Nria ara, quatre anys desprs, es culpa dhaver llanat la Brbara als braos del Mart,

dhaver mentit al Pep les nits que li deia que la Brbara estava estudiant a casa duna amiga, dhaverfet de tapadora de les seves cites, de les seves sortides nocturnes. De vegades voldria rebobinar eltemps. Que tot pogus ser com abans. Com quin abans? Potser quan el Pep i ella sestimaven. Perqual principi shavien estimat de deb. Quan es van conixer, quan es van casar a corre-cuita, quan laBrbara va nixer. Voldria tornar enrere i tenir una segona oportunitat de pujar la Brbara amb mferma, amb responsabilitat, amb determinaci.

Per s una quimera.La Brbara mai no tornar i ella no escatir les respostes als perqus de tot plegat.

3. Brbara Molina He tingut un rampell i li he amagat el mbil. Ha estat instintiu. En veure com loblidava damunt

del llit mhi he assegut a sobre, fingint naturalitat, i he continuat parlant com si res. El cor em

bategava accelerat, era impossible que no el sents. Toc, toc, toc, em feia desbocat, a punt de sortir-

me per la boca. Per no mhe mogut ni un millmetre. Ara em preguntar on s el mbil, manava

repetint, i jo far veure que maixeco a buscar-lo, lagafar i dir: Guaita, tha caigut! No ha calgut fer la comdia perqu anava estranyament atabalat i ha marxat corrents. Tinc pressa,

mha dit. I deu ser veritat, perqu no sha endut la roba bruta ni les escombraries com fa sempre.Un cop ha tancat la porta no he escorcollat amb delit el menjar, ni mhe emprovat la roba ni he

llegit el ttol dels llibres, ni he comprovat si sha recordat de lescuma dels cabells que li haviaencarregat. Mhe llanat adelerada damunt del mbil, incrdula, feta un flam. I si torna de sobte?, semha acudit. I lhe amagat de seguida sota el coix amb un gest poruc, fins que he sentit el motor delcotxe allunyant-se. Aleshores, he agafat aire, he enretirat el coix i lhe mirat ben mirat. Lhe tocatamb les mans tremolo-ses, com quan tenia set anys i els Reis em van portar la Barbie. s un modelNokia de color negre, amb rdio, amb cmera fotogrfica i est encs. Per, per... mhe aixecatneguitosa prement-lo amb totes dues mans i movent-me dun cant a laltre, amb el cor encongit,sense gosar respirar, esperant veure aparixer la ratlleta dun moment a laltre. Ara, potser aqu, heintut un parell de cops. Per ha estat en va. No, no mho puc creure! No hi ha cobertura!

I de sobte madono que no podr fer cap trucada.No pot ser, no pot ser, no pot ser!No s si ho he cridat o ho he pensat. Per tant s, perqu ning no em pot sentir. Sc en un

soterrani de quinze metres quadrats sense finestres, excavat sota els fonaments duna casa voltada decamps. Un antic celler de parets de pedra, insonoritzat amb suro, blindat i permanentment atemperatura de quinze graus. Potser seria ideal per conservar vins, per ara s la meva tomba. No hiha vens a la vora. He desaparegut sense testimonis, sense pistes. Se mha empassat la terra i ningsap que sc viva.

No ha estat gens fcil fer-me a la idea que fora daquestes quatre parets el mn ha girat durantquatre anys sense mi. Al principi cridava fins a quedar-me afnica i, quan la gola em feia mal,colpejava les parets amb els punys, un cop i un altre. Em feia sang i les mans em quedaven botides,negres, plenes de crostes. Quan el dolor era insuportable plorava fins a quedar-me seca. Tanmateix,ning no em treia daquest forat i els dies anaven caient lun rere laltre com una guillotina quemanava escapant de mica en mica lesperana.

s molt fort haver dacceptar que estic sola, per s que a hores dara ning es recorda del meunom. Brbara? Brbara qu? El mn, fastigosament egoista, no ha tingut cap consideraci i mhallenat a la galleda de les escombraries.

Tant s que no tingui cobertura, em consolo. Al cap i a la fi no podria trucar a ning. A lafamlia? Noms de pensar-ho les cames em fan figa i el cap se memboira. No puc empassar saliva.Se mha assecat la boca i em fa nosa la llengua inflada, botida, massa gran per deixar passar laire.

No, la famlia no, em dic. Encara que sorts daqu no els podria mirar a la cara. No seria capadabraar-los i petonejar-los. No tindria valor per dir-los que els estimo. Ell mha dit que no emperdonarien, que em farien fora del seu costat, que si sabessin tot el que ha passat preferirien quehagus mort. Ja no tinc famlia ni en tindr mai ms. Savergonyirien de mi i em girarien lesquena.

He pogut empassar-me un glop daire i em fa mal el pit. Tinc un dolor prim entre les costelles,com una ganivetada. Em va passar quan sospesava les possibilitats de fugir. Va ser el cop queintentava cavar el tnel i un dia, en sentir les seves passes, hi vaig posar descuradament un coix asobre per dissimular el forat. O quan vaig calcular la distncia que em separava de la butxaca delsseus pantalons on amagava les claus i en un descuit les hi vaig agafar. Aleshores, vaig sentir lamateixa fiblada al pit. Sem notava. Estava pllida, ullerosa. No em voldrs fotre, oi? I jo encaraempallidia ms i ell sabia que lhavia encertat. Mobservava atentament sense deixar-me de petjafins que va aixecar el coix o em va fer obrir les mans amb les claus a dins. Mira que ets idiota!, deiaabans de lligar-me. Ja ho has tornat a espatllar.

Per qu he agafat el malet mbil si no puc trucar? Sc una idiota, s. No li puc amagar res. s unpodrit, no s com sho fa per ho sap tot, ho intueix tot, ho endevina tot. Em radiografia elspensaments i els esbocina. Vols saber qu passaria si et trobs la policia?, em va dir un dia que jorumiava la manera descapar. No els coneixes, els policies. No sn com els de les sries. Sn unsdesgraciats i et tractarien com una delinqent. Et farien despullar per fer-te una revisi. Els metgesduen guants i mascareta, i et fiquen els dits per tot arreu amb fstic, com si tinguessis la sida. No thodiuen, per te nadones. Et traurien sang, et farien pixar en un got, et fotografiarien en pilotes ipenjarien les teves fotos a la paret, perqu tothom les veis. Desprs tinterrogarien. Tasseuriesdavant dun inspector de policia panxut que et faria explicar un per un tots els detalls escabrosos dela teva vida, des del principi, mentre es burxaria la boca amb un escuradents. Ho gravaria tot, unasecretria ho escriuria a lordinador i al cap dunes hores la teva declaraci passaria de m en m iels agents de la comissaria es rebentarien de riure llegint com cagaves dins duna galleda. Aviat lapremsa sensacionalista publicaria la teva foto en portada i tesperaria un judici llarg, tens i meditic.Hauries de declarar davant dun jutge assenyat, que no et creuria ni mitja paraula. Com vols que facincas duna puteta com tu? Sadonarien que ests torrada i el fiscal blasmaria contra les tevesmentides.

S que em volia intimidar, per tamb s que tenia una bona part de ra. La policia i els jutgessempre mhan fet angnia, sn encarcarats i distants. Sospiro i em trec un pes del damunt. Millor.Potser millor que no hi hagi cobertura i que no pugui fer la trucada. No vull ser una notcia morbosa.No vull sortir daqu perqu tothom massenyali pels carrers perqu la meva foto hagi sortit al diari iem saludi amb amabilitat hipcrita i em posi a parir minuts desprs ala cua de les caixes dels supermercats. No vull aixecar compassi ni rialles, no vull estar a la bocade la gent, als somnis perversos dels joves, a limaginari tortus dels vells. No vull viurepermanentment amagada dels paparazzi que sn capaos de grimpar fins a les teulades, despenjar-seper les finestres i ficar-se com rates als lavabos per robar una foto. Per qu no han entrat aqu? Perqu no han tingut els pebrots de baixar als inferns i treurem daquesta garjola?

No, em dic, no estic preparada per sortir. Dirien que en tinc la culpa, que ja no sc una nena, queno em mamo el dit. Sho mereix, dirien les mares. Sho ha buscat tota sola, s una irresponsable, unperill. No, no sc innocent. No ho he estat mai. Jo ho volia, ho propiciava, magradava. I ara no emcontrolo, perdo el cap i se men va lolla. Qu faria amb la meva llibertat? Estimbar-me, comsempre. Em fa angnia el mn que hi ha a fora. He aprs a camuflar-me dins la foscor i no podriaresistir la llum del sol. A ms, he fet dinou anys i no men s avenir. Mhe perdut. Ja no s qu fan lesnoies de dinou anys. No tinc ni idea de com parlen, com es tallen els cabells, com ballen, ni quinaroba duen.

No, no! Menganyo. Vull sortir daqu! Vull veure el sol! Vull respirar!Merda.Em deixo caure a terra, com un fardell, amb les mans al cap, i serro les dents molt fort.Per qu? Per qu he hagut dagafar el mbil i esguerrar-ho tot? En un segon dimpulsivitat he

esborrat tres anys de resignaci. No mhauria imaginat mai que un segon em pogus capgirar la vida.Torno a sentir la rbia, lodi, la desesperaci, i tinc por.

No vull tornar a patir com abans. Com es fa per tornar enrere?Havia aprs a sobreviure, a conformar-me, a preservar la vida i a oblidar tota la resta. Un cop

vaig deixar doposar resistncia, tot va ser ms senzill. Ho veus, nena, que fcil que s? Si et portesb, jo tamb. Aleshores va ser amable. Em va dur ms menjar i em va ampliar lespai. Va construirun vter, una dutxa, va comprar-me un mirall, llibres, un MP3 amb msica i fa un parell danys em varegalar un reproductor de DVD i algunes pellcules. Escolto U2, Coldplay i miro Friends. Em fancompanyia i les hores passen ms de pressa. Em s de memria els episodis de les vuit primerestemporades i friso per veure les segents. Ells estan tancats dins dun plat, com jo.

Quan he fet el que mha demanat, quan he deixat desperar, ell sha enrotllat b. Testimo molt,nena. Jo no volia arribar fins aqu, per mhi vas obligar.

s fotut per a tots dos. I si li demano una cosa, me la porta. Em va dur una planxa per als cabells,crema de depilar i fins i tot laca vermella per a les ungles. Me les talla ell, com els cabells, aix s.No em deixa cap estri esmolat, em diu que no vol que em faci mal, per potser t por que en undescuit li pugui fer mal a ell. Malgrat tot, de vegades he tingut rampells. Ara mateix lhe cagadaagafant el mbil. Men penedeixo. Com men penedeixo! No controlo. Per ai-x em va treure elmirall, perqu no em talls amb els vidres. Fa un any que no s quina cara faig. Ho in-tueixo, tan sols,a partir del dibuix del meu perfil al cul dun plat de plstic. Noms em veu ell i diu que estic moltmaca, que tinc el cutis blanc i net, que no envellir perqu el sol i la polluci no mespatllaran lapell.

Em clavo les ungles als palmells i premo, premo, premo fins a fer-me saltar les llgrimes.Jo vull envellir, vull suar, vull riure, vull parlar, vull mossegar, vull agafar la sorra a grapats,

refregar-me-la a la pell, llanar-me a laigua i sortir-ne plena de sal, de iode, de llum!Ara que havia aprs a resignar-me em surt de cop la rbia que tenia amagada. Com abans. Era jo

la salvatgina que es regirava, mossegava, escopia i fumia puntades de peu? Mha costat fer net iaprendre a viure minut a minut en la mateixa rutina aclaparadora. Era cmode capbussar-me en unhorari. Era com arraulir-me dins la panxa de la mama i deixar-me bressolar. Cada dia em ficava dinsduna bombolla de bonior on res no em destorbava. Em llevava, feia els exercicis de gimnstica queem va portar, em du-txava, em preparava lesmorzar, llet i torrades amb mantega i melmelada,escoltava msica mentre esmorzava i desprs agafava els meus llibres destudi i comenava lesmeves classes. Aquests anys em va dur llibres arreplegats daqu i dall perqu jo els hi vaigdemanar. De Biologia, dHistria, de Llengua, dAngls. Ara com ara podria presentar-me alexamen del First Certificate sense problemes. El mes passat em va dur una novella en angls,Coraline, de Neil Gaiman, i em va dir que nhavien fet una pell-cula danimaci molt bona i quequan sorts en DVD me la portaria. Les Matemtiques i la Fsica me les explicava ell sense gairesganes i jo resolia els problemes. Estudiar no em costa. Mestalvia pensar en altres coses i maportapetites satisfaccions. Entendre un problema, memoritzar unes dates o llegir un lli-bre en angls em fasentir millor que mirar el sostre. Tampoc no em vaig plantejar per qu volia continuar estudiant. Simho hagus qestionat tot, mhauria tornat boja. Al migdia mescalfava en un microones el menjarpreparat que em portava. No em deixava cuinar, no sen refiava, per a la petita nevera hi guardavarestes, per si de cas. Apartava una quarta part de la raci del dia, la tornava a ficar al tupperware ilamagava a la nevera. Estic prima, per no hi fa res. Aix s que si ell no vingus sobreviuria unsdies. Si trigus ms, per, mestimo ms no pensar-hi.

Desprs de dinar mirava Friends i durant aquella estona em sentia com a casa compartintlapartament del Joey i el Chandler, tenint cura del seu pollastre i el seu nec, patint lembars de laPhoebe o mossegant-me les ungles cada cop que el Ross i la Rachel tallaven, que el Joey perdia la

feina o que la Mnica volia guanyar una juguesca.A mitja tarda feia uns exercicis de musculaci durant mitja hora amb dos pesos de dos quilos

cadascun. Abans practicava davant del mirall, per ara ja no en tinc i mhe de fotre. I ballava.Ballava tancant els ulls i imaginant-me que era a la discoteca a la nit, que prenia un glop de cervesa ique em pujava al cap, que sentia un pessigolleig a les cames i unes ganes de riure per qualsevolfotesa. Als vespres llegia. He llegit molt. He llegit tants llibres durant aquests anys comprobablement altra gent deu haver llegit en tota la seva vida. A ell no li agraden les novelles,prefereix lassaig, diu, i com que jo les devorava tan de pressa va demanar-les en prstec en unabiblioteca sense cap criteri. Un dia em portava Dumas, laltre Brbara Kingsolver i al segent OrsonScott Card. Vaig llegir novella romntica, histrica, de cincia-ficci, policaca i al final, atabaladapel caos, li feia encrrecs de ttols i autors. Per aix lempipava, perqu li feia perdre massa tempsi deia que la biblio-tecria el mirava malament. I aleshores la vaig cagar per culpa dels llibres.Recordo perfectament aquell moment en qu vaig esguerrar sis mesos de la meva vida. Sem vaacudir que els llibres que jo havia llegit passarien per altres mans i vaig tenir la pensada de deixar-hiun missatge a dins. Vaig triar un llibre ti-tulat Ali i Nino, de Kurban Sad, un llibre damor i guerra,divertit i trgic, que em vaig llegir tres cops sense respirar. Vaig pensar que la persona que escollsaquest llibre seria alg especial i sadonaria que el meu missatge era de veritat. Vaig escriure quatreratlles, en una pgina qualsevol, explicant qui era i demanant auxili. Lendem va obrir la portaenfurismat i em va llanar el llibre al cap. Et penses que sc idiota!, va cridar, cec dira. Em vapegar fins que se li va cansar el bra i em va deixar a les fosques. Tres dies sense menjar, baldada,ferida, sense llum, sense msica, sense Friends. Oblidada en un forat. Aquell cop vaig creure que emdeixaria morir. Per al quart dia va aparixer, es va asseure al llit i em va dir que tenia molt malrotllo de tenir-me all tancada, sempre vigilant-me, sempre pendent que jo no li fes la punyeta. Em vadir que ell no era un carceller i que ja estava tip de controlar-me. Que si jo hi collaborava tot seriams fcil. Vaig contestar que s a tot. No tenia cap ms opci i volia viure.

Tot i aix, em va deixar sense llibres durant sis mesos. Van ser els mesos ms llargs, els mstristos. Vaig aprendre la lli i no vaig intentar desobeir-lo fins avui. Esperava amb delit cada dia laseva visita i les seves bosses. Procurava tenir la cambra endreada i dutxar-me als matins perqu noarrufs el nas en posar els peus dins la meva pres. No volia fer pudor, ni llstima. Em reconfortavael seu somriure, veurel, sentir-lo i tocar-lo. No s tan difcil, oi, nena? I potser tenia ra. No hi hares comparable a la placidesa de viure sense esperar res del futur, gaudint dels petits instants, lliuredestrs, dobligacions, de somnis, de desitjos, de culpa.

Tot aix era la meva vida fins fa uns minuts i ja mhi havia conformat.De sobte, madono que mhe enganyat i que res no t sentit.

No puc treure els ulls de la petita pantalla. S que si hi aparegus una ratlleta tot podria serdiferent, per no succeeix.

El meu desig mha emps estpidament cap al meu propi final.

4. Salvador Lozano Salvador Lozano arriba al seu despatx amb mal gust de boca. El primer que fa s treures la

corbata i lamericana i arromangar-se les mnigues de

la camisa. Al damunt de la taula lesperen les capses plenes de papers. Nhi ha tants que compadeix

el Toni Susqueda. Rectifica. No, no el compadeix, lenveja. Ben pensat, li queda el que a ell li ha

faltat: temps. Molt de temps per endavant. Tindr temps per donar i per vendre. Podr llegir-se tots

els documents pel davant i pel darrere, po-dr resoldre els casos que han quedat a mig gas i podr

trencar-se les banyes sense tenir al damunt lespasa de Dmocles de la jubilaci. Al Toni Susqueda

no se li acaba el temps. No viur en langoixa permanent dun compte enrere. La visita a la senyora Molina lha ratificat en la certesa que sha fet vell. Desprs de gaireb

quaranta-cinc anys dexercici de la professi, est cansat i hade cedir el lloc a un noi jove, entusiasta i informal. Mig somriu en mirar el rellotge. I tan informal.Encara no ha arribat, tot i que van quedar a les dotze. Potserva sortir fins tard per celebrar el seu ascens. Potser va beure i a la nit va estar fent lamor amb laseva dona, una noia jove i rossa. s tenyida? Ara ja no se sap, perqu les fotografies sn enganyosesi ell la hi va ensenyar a corre-cuita. s professora de Matemtiques en un institut de Secundria, li vadir orgulls. No shan casat, per viuen plegats des de fa dos anys en un apartament de trenta-cincmetres quadrats que van comprar al barri del Raval. I sels imagina arrambant-se a la cuina, mentrepreparen uns macarrons, perqu en un espai tan petit s impossible mantenir les distncies. De segurque estan molt enamorats, pendents lun de laltre, engrescats pel futur que els obre les portes de bata bat. Entusiastes.

Li sembla ahir quan ell era com aquell noiet. Amb ganes de resoldre-ho tot, de menjar-se el mn,de no aturar-se davant cap enigma. La seva histria s com la de tants altres. Un gurdia civil deCceres que va arribar a Barcelona, al final dels seixanta, amb una m al davant i laltra al darrere.Ni tan sols sabia que a Catalunya es parlava catal. No sabia res de res, ni falta que li feia, es veiacapa daprendre-ho tot. I ho va fer. Es va espavilar com el primer i es va casar amb una catalana deSabadell que treballava a lestafeta de correus i feia escudella per Nadal. Per no es va conformar aser un agent de carrer mal pagat. Va estudiar a les nits, va ascendir, va aspirar a responsabilitats, vapassar al cos de Mossos dEsquadra i va opositar a sergent i sotsinspector. No li han regalat res, diuamb el cap ben alt. Els seus fills ja sn ca-talans. La petita t una perruqueria de propietat alHospitalet i ja lha fet avi. El gran ha estudiat Dret i ha obert un despatx dadvocats amb uns amics

al barri de les Corts. T les fotografies de la seva famlia damunt la taula i se les mira sovintembadocat. Nest molt, del gran, el Jaume, perqu ha anat a la universitat i podria passar per un noide lEixample de tota la vida. Com els Molina.

La porta sobre i entra el seu substitut vestit amb una samarreta fosca, uns texans i unes vambesde marca. Encara duu les ulleres de sol posades. Pot-ser ho ha aprs de les sries de detectius i es pensa que imprimeix estil. O tal vegada intentadissimular que va sortir de marxa la nit abans. Qu hi ha?, li pregunta procurant ser cordial. El noisasseu sense presses i badalla. Ho sento, es disculpa, he dormit poc. Necessito un caf. El SalvadorLozano es felici-ta. Tenia ra. El noi no ha dormit gaire. Fa quaranta anys que fa conjectures sobreels comportaments humans i ja s una deformaci professional.

Mentre el Susqueda va a buscar dos cafs amb parsimnia, ell torna a mirar-se i remirar-se el casde la Brbara, el que ms li reca, el que sha deixat per a lltim dia. De vegades, pensa que el cosde la noia jau al fons dun abocador descombraries o se limagina surant a les clavegueres, o fetmiques i esbocinat en maletes deixades a la platja.

El sotsinspector Lozano observa com el noi beu el caf a glops curts i quan es crema la llengua,la t tendra encara, bufa i rebufa com una criatura. Per la manera com agafa el bolgraf endevina quesomia amb una cigarreta, per que sen sap estar. Aleshores, el Toni Susqueda assenyala la carpeta.La Brbara Molina!, exclama. Pensava que era un cas tancat. El Salvador Lozano no responimmediatament. No es tancar fins que no en traguem lentrellat. I fot, fot molt veurel obert i senseresoldre. Ja tadonars que un cas sense tancar s una ferida sense cicatritzar, diu amb un toprofessoral. Procura que cada frase sigui un compendi de saviesa que no es pot adjuntar en unacarpeta perqu saprn al carrer amb el tracte amb les persones, escoltant el seu patiment,acompanyant-la amb el seu dolor, donant-los el condol als funerals. La recordes, oi? Una noia de tansols quinze anys desapareguda. I el Susqueda fa un gest afirmatiu amb el cap. He mantingut elcontacte amb els pares, sobretot amb el pare, que s qui t el cap ms clar. Era un cas senzill, alprincipi. Una noia que fuig de casa amb quinze anys, deixa una nota explicant que sen va lluny i queno la busquin i senduu una targeta de crdit de la mare. Al cap de dos dies se la localitza a Bilbao,on t uns oncles. I, efectivament, es troben testimonis que corroboren que ha estat buscant els oncles,que eren de vacances. Per, sobtadament, tot es capgira. Quan els efectius de lErtzaintza i el seupropi pare la buscaven per Bilbao, la Brbara fa una trucada desesperada a casa seva des dunacabina de Lleida, en plena matinada. A la cabina es troben senyals inequvocs de violncia, sang dela vctima, i la bossa abandonada. Un testimoni recorda haver vist una noia arrossegada per unafigura masculina, per era de matinada, hi havia boira i mai no va poder afegir-hi detalls. Llavors elcas adquireix unes dimensions trgiques, amb dos sospitosos consecutius i molts indicis. Vamtreballar durament, vam escorcollar moltes zones, vam pentinar descampats i abocadors i vam tenir

tot Catalunya pendent. Vam esmerar molt temps i molts esforos per no vam ser capaos de trobarres consistent i definitiu. Fins que els sospitosos van deixar de ser-ho per falta de proves i el jutge vaarxivar les instruccions. Mai ms no nhem sabut res.

El Toni Susqueda estira els braos i fa una demostraci de musculatura. Va al gimns diriament,calcula el Lozano, pel cap baix un parell dhores, i fa raigs UVA. Sospita tamb que es depila el pit iles cames. Aquestes coses el sorprenen. Laltre dia, mentre prenien caf al bar, li va explicar queabans de decidir-se a ser policia havia treballat de venedor de petards i dentrenador de fitness.Men recordo perfectament, de la Brbara, safanya a deixar clar el noi. Recordo les seves fotospenjades pel carrer, les manifestacions que es van fer, les declaracions del seu pare, les recerquesdesesperades cada cop que alg feia una trucada i donava una pista. I afegeix: Els involucrats eren ununiversitari de bona famlia i un professor, oi? Efectivament, el Mart Borrs i el Jess Lpez,contesta el Lozano. I qu se nha fet?, pregunta inquisitiu el flamant futur sotsinspector. El Lozanoduna banda salegra que el Susqueda segus amb curiositat el cas de la Brbara, per de laltra lifot. No hi ha res pitjor que una opini preconcebuda. I els mitjans de comunicaci van fer molt mal alcas. Ell no ha deixat mai de vigilar els sospitosos. Sempre ha cregut que un dia o altre cometrienalgun error o que la seva prpia trajectria vital acabaria delatant-los. Quan estudiava a les nits, vallegir Crim i cstig i sap que aquesta connexi entre el crim i el desig morbs de vanar-sen s un filper estirar. Per no ha estat prou hbil o els sospitosos han estat ms llestos. Dal-tra banda, no hi hacap crim, cap cos que parli ni expliqui res, ni cap lloc on tornar. Les boires que aquell dia cobrien laciutat de Lleida shan espesset amb el pas del temps. I si un dia va creure que un cop de vent lesesvairia, ara, a contracor, ha dadmetre que les petjades shan esborrat definitivament. La provairrefutable de la seva vinculaci amb la desaparici de la Brbara no ha arribat mai.

Treu una fitxa de cadascun. Les t actualitzades i les va passant al Susqueda mentre va recitant dememria. El Mart Borrs actualment t vint-i-sis anys. Viu amb els pares, un cirurgi cardiovasculari una directiva duna empresa informtica. Tenen un pis de propietat al carrer Pars de dos-centstrenta metres quadrats. Ha tingut tres relacions sentimentals i infinitat de flirtejos de cap de setmana.Cap noia li ha durat ms de quatre mesos. La constncia no s la seva virtut principal. Tampoc no hafinalitzat els estudis. Aqu tens el seu expedient del segon curs de Direcci dEmpreses que va fer aESADE. Desastrs. Em consta que va discutir amb els pares i que va acabar sortint-se amb la seva.Va penjar els estudis i el seu avi el va contractar per no fer res amb unes condicions llamineres. Dosmil tres-cents euros mensuals i quaranta-dues hores com a supervisor de vendes de productes deferreteria, amb cotxe, mbil i dietes a part. Hi va quan vol i cobra cada mes, una tapadora perjustificar la seva inutilitat. T diners i els gasta a tort i a dret. Ara t un Seat Ibiza de primera mtunejat i fa servir la casa de Roses dels seus pares com a picadero. Hi va sovint, gaireb cada

setmana. A hores dara s lnic que la utilitza. Con-dueix imprudentment i ja li han tret sis punts delcarnet per excs de velocitat. T la m foradada, la seva targeta de crdit treu fum, compra roba,foteses, regals cars, sopa en bons restaurants, convida els amics a copes i es concedeix tots elscapricis. Cap al dia dinou de cada mes, el seu compte ja est en nmeros vermells. Ara far vuitmesos va organitzar un bon sarau en una discoteca del Port Olmpic. Anava begut, probablementhavia pres coca, i va fotre un cop de puny a un noi que volia ballar amb la noia amb qui sortia. Menvaig assabentar massa tard, quan ladvocat de la famlia ja lhavia tret de la co-missaria i havianetejat lescndol. La famlia va amb peus de plom i s molt rpida escombrant la merda que deixaescampada el seu fill i amagant-la sota la catifa. El Toni Susqueda, tot duna, sha posat seris i ellmateix agafa la fitxa i la fulleja. Des de quan t cotxe?, pregunta de sobte. Sel va comprar quan vacomenar a treballar amb el seu avi, ara far dos anys i mig, respon rpid el Lozano, satisfet delinters que el Susqueda mostra. I has pogut parlar amb alguna de les noies amb qui ha sortit? ElLozano es grata el cap fent memria. Vaig convidar la primera, la Laura Busquets, a dinar a CalPinxo a la Barceloneta. Li vaig omplir el got de vi blanc i em va explicar com sho feien ella i elMart sense tallar-se ni un pl. Va ser molt clara. Diguem-ne que era sexe i prou, i fora apassionat.Nota?, pregunta el Susqueda amb un somriure malicis. Un notable alt, especifica el Lozano seguint-li la veta. Fora daix, res remarcable. No la va pegar ni la va obligar a fer res en contra de la sevavoluntat. Se lenduia a Roses amb la moto i all muntaven la festa. Desprs nhi va haver daltres. Iella ho sabia. Un professional, vaja, sospira el Susqueda, potser nostlgic daltres temps abans de lamatemtica, quan ell era entrenador de fitness. El futur sotsinspector no pregunta res ms i el Lozanotreu la fitxa de laltre sospits.

No li cal mirar-se-la, se la sap de memria. El Jess Lpez, de trenta-nou anys, potser ha anatms a pitjor que el Mart Borrs. Professor dHistria durant set anys a la mateixa escola onestudiava la Brbara, va ser acomiadat fulminantment dun dia per laltre, desprs del rebombori dela desaparici. No s si recordes que van estar a punt dobrir-li un expedient per la seva especialrelaci amb les alumnes. Per ning no el va denunciar. Aix s, la dona va demanar el divorci i li vafer suar tinta durant tres anys per visitar els fills. Ha acabat malvivint en un estudi rnec prop delMercat de Sant Antoni en companyia dun gos, fent classes de reps mal pagades i subs-titucions enacadmies, i visitant la consulta dun psiquiatre. Per prendre frmacs i passar els caps de setmanaen un pis ple dhumitats davant del televisor tampoc no s cap delicte.

El Susqueda arrufa el nas amb les dues fitxes a la m. Encara estan sota vigilncia?, pregunta. ElLozano sospira. Fa temps que es va acabar el pressupost. Jo mateix he anat esgarrapant hores permantenir les fitxes al dia, aclareix. La veritat s que creia de tot cor que lun o laltre es delatarien enfer algun pas equivocat i que lacabaria caant; per aix, en quedar-me sense recursos vaig continuarmantenint el setge, discretament, a hores perdudes durant els caps de setmana.

El Toni Susqueda no diu res, per el Lozano en-devina que no est disposat a dedicar ni un minutdel seu temps lliure a vigilar uns sospitosos pel seu compte. Est massa ocupat amb la sevaprofessora de Matemtiques, el seu gimns i els seus raigs UVA. Si ell hagus tingut ledat delSusqueda probablement tampoc no ho hauria fet.

I la teva opini?, pregunta de sobte, amb una mi-rada inquisitiva. Qu vols dir?, fa per guanyartemps el Lozano, desconcertat per la franquesa del noi. Que quins sn els arguments a favor i encontra de ca-dascun dells? Per qu continues pensant que potser un dels dos va ser lassass? Perqu aquesta fe? Ets un gat vell i se mescapa la teva perseverana de creure que acabaran fent un pasen fals.

El Lozano dubta, es grata el cap i rumia. No pot sentir-se ofs en cap cas per ladjectiu vell, alcap i a la fi ns. Tampoc no s cap honor ser un gat vell. Implica experincia, s, olfacte, tamb,per no hi ha glamur ni mrit a ser un gat vell, noms anys acumulats. Intenta oblidar la frase i sercapa dexplicar al noi els motius que lhan emps a continuar ficant el nas en vides alie-nes foradhores de feina. El Mart Borrs s agressiu i egoista, deixa anar sense miraments. Un xavalacostumat a tenir tot all que desitja. Un fill nic, malcriat, amb pasta i minyones a qui ha fet la vidaimpossible, igual que als seus professors. El mn, per a ell, s una safata plena de pas-tissos perllepar-sen els dits i afartar-sen. I s clar, els qui lenvolten han de ser complaents i estar al seuservei. Beu molt, ha patit un episodi psiquitric i consumeix coca. s mentider i duu una doble vidadamagat dels pares, que han tancat els ulls a les seves disbauxes. Per tot aix, malauradament, ques com a molts nois de bona famlia, t un agreujant que mha fet creure que s, que podria haverestatell. La Brbara es va negar a mantenir-hi relacions sexuals i un amant despitat com ell s una bombade rellotgeria. El Susqueda ha anat prenent notes frenticament, gaireb a ritme taquigrfic.Finalment, aixeca els ulls i li fa la darrera pregunta: Si et demans dos adjectius que el definissin ique justifiquessin un crim daquestes caracterstiques, quins triaries? Violent i impulsiu, respon senserespirar el Lozano, sobtadament engrescat per linters del seu subs-titut. I el professor?, pregunta elnoi sense intermitncia. El Lozano no sho pensa dues vegades. He de confessar que el professor haestat sempre el primer del meu rnquing. s un perfil ms tortus, ms laberntic i ms enganys.Aparentment, s un home respectable, educat i culte, amb gustos exquisits, dona, fills, professi,hipoteca, capacitat de sacrifi-ci, entusiasme per la feina i principis. Pura faana. Amaguen unpederasta encobert i covard que mai no havia gosat sortir del refugi dhonorabilitat que li oferia elseu carnet didentitat. Jugava amb les nenes-dones i hi buscava la seva admiraci devota i potseralguna cosa ms que ni ell mateix gosava confessar-se. Desconfio per definici dels covards i delsmentiders. El Jess Lpez s totes dues coses i, per damunt de tot, un abusador reprimit.

Ho ha dit amb rbia i amb fstic. No ha pogut estar-se dafegir-hi sentiments personals, adjectiusdespectius, ni de mostrar obertament el seu rebuig. El Susqueda li ha demanat una impressi personali subjectiva i la hi ha donat. Per aix el sorprn la fredor del noi, que es fica el bolgraf a la boca,com una cigarreta i deixa anar: Em fa ms mala espina el Mart Borrs. I ho diu sense nim depolmica. I per qu?, demana intrigat el sotsinspector. Perqu s jove i immadur. I aleshores aixecaels ulls i el mira amb una sinceritat espaterrant. Els joves ens equivoquem ms i sempre tenim cosesde qu penedir-nos. El Lozano calla. Ja fa massa temps que va ser jove i ja no recorda com pensavani com sentia. Tinc gana, fa sobtadament el Susqueda posant-se dret. Dacord, ho deixem aqu i anema dinar, suggereix el Lozano mirant el rellotge. s un home de costums, dhoraris, a les dues dina.Per el Susqueda es disculpa, ja ha quedat amb uns amics de lacadmia. Em sap greu, per the dedeixar, murmura deixant un altre cop les fitxes damunt la taula. Desprs de dinar tindr tot el tempsdel mn per estudiar el cas de la Brbara, afegeix. I tot linters que havia demostrat fa tan sols unssegons sesvaeix de cop, substitut pel desig de fotres un plat de pasta i un bon tall de carn. ElSusqueda deu tenir ra, la impulsivitat s la pitjor amiga de la joventut.

El Lozano es queda sol i sap que, mentre dini, el Susqueda no pensar ni un minut en la noia, nien la seva famlia, ni en els sospitosos. s un veter i in-tueix que tan bon punt el Toni Susquedapassi per la porta far un somriure a la secretria i li donar un copet a lesquena al Sebasti. Potsercomentar el partit de diumenge del Bara i far pals el seu neguit per si guanyar o no laChampions. Per no pensar en la Brbara Molina.

El Lozano va a dinar sol al mateix bar de sempre. Ara el duen uns xinesos que continuen cuinantel gaspatxo els dimecres i la paella els dijous. Al co-menament li va doldre que el seu menjadorpasss a mans estrangeres, per ara ja fa broma amb la Liu Shin i la seva especial manera de marcarels plats. La conclusi s que al final hi ha sortit guanyant perqu mantenen els preus i no sntafaners. Els anys lhan fet desconfiat. De jove, xerrava pels colzes a lhora dels pats. Ara dina totsol, llegint el Marca o veient el telenotcies desquitllentes. Sho estima ms aix, perqu daquestamanera poc dolorosa es va desvin-culant de mica en mica del mn i no li costar tant quedar-se sol.

I qui sap si el Susqueda, impulsiu i jove, pugui resoldre algun dia el cas de la Brbara Molina.I es pregunta quines deuen haver estat les equivocacions del Susqueda.

5. Brbara Molina Avui no he obert els llibres ni mhe escalfat el dinar. Mhe passat les hores pendent del mbil, els ulls clavats en la petita pantalla, amb lesperana

de veure aparixer les ratlles miraculoses. Vull sortir de-sesperadament daqu i tinc a les mans la

clau per aconseguir-ho, per no s fcil. He voltat per tots els racons sense trobar cobertura. S que

nhi ha. Un cop li va sonar el mbil quan era amb mi, per no puc recordar el punt exacte on es

trobava. Continuo incansable, amunt i avall, maturo, el sacsejo, laixeco, labaixo arran de terra,

ressegueixo la paret, rastrejo un cop i un altre les diagonals per ensima vegada. De sobte, tinc un

rodament de cap, les cames em fan figa i mhe dasseure a terra. Estic morta de por. I si mequivoco? Sc on sc perqu un cop vaig intentar fer una trucada

telefnica. Sempre mhe penedit daquell dia a Lleida. Ens ha-vem aturat per buscar un bar obert iesmorzar. Era molt dhora i ell va tornar enrere perqu shavia deixat la cartera. Em va dir esperamun moment, per tan bon punt el vaig perdre de vista vaig fugir. No tenia el meu mbil, me lhaviarequisat, aix que vaig comenar a buscar adelerada una cabina. Fugia esverada, mentre treia lacartera i remenava les monedes que manaven caient a terra a mesura que corria i corria com unaboja. I la vaig trobar dos carrers ms enll. Que no estigui espatllada, manava repetint, si us plauque funcioni, murmurava feta un manyoc de nervis mentre marcava amb les mans tremoloses elsnmeros de casa. Shi va posar la mama, per estava histrica i gaireb no em va deixar parlar. Onets?, cridava. On thas ficat? La policia i el papa tes-tan buscant! I precisament en aquells instants elvaig veure com sacostava enfurismat cap a mi i noms vaig poder dir-li: Ajudam si us plau! Resms, perqu la moneda es va quedar travada i jo, paralitzada de por, vaig arraulir-me en un rac dela cabina, resignada al cstig. Ell em va colpejar. Un cop, dos, tres, quatre, no parava, cada cop queel cap em rebotava contra el vidre li creixia la rbia. Qu els has dit?, cridava esbufegant perlesfor. A qui has trucat? Laparell penjava del fil balacejant-se com un pndol i em rajava sang delnas. Sagnava com un porc i esquit-xava la cabina, la roba, la bossa. Prou! Prou!, somicava intentanttapar-me la cara amb les mans. Aleshores em va agafar per un bra i em va treure fora. Em va donarel seu mocador perqu maturs lhemorrgia mentre marrossegava com si fos un gos. Cap dels dosno ens vam adonar que la meva bossa havia quedat all, a terra, abandonada. No ens vam creuar ambning. No hi havia ning a aquelles hores pels carrers de Lleida. Tothom dormia. Si mhagus trobatalg, mhi hauria llanat als braos i li hauria demanat auxili. Per la boira i lhora van fer queestigussim sols, sense testimonis, i que aquell fos un punt sense retorn. Merda!, va cridar a lautovia

en comprovar esgarrifat que la meva bossa shavia quedat all. Ets una desgraciada!No puc trucar a casa un altre cop. No vull tornar a trucar a la mama, que va ser incapa dactuar i

no va impedir que ell em tanqus en aquest forat. Per tampoc no em s ms nmeros de memria. Elde casa lEva i para de comptar. I de sobte, em retorna la imatge de lEva com una glopada delpassat, de la infantesa, de moments millors. LEva. La meva millor amiga. Ho vam ser, si ms noabans que passs all. Ja no li guardo cap rancnia. He oblidat les nostres diferncies.

Memprenyo per la meva mala sort i en un rampell lleno el mbil lluny, com si em crems, itanco els ulls. En obrir-los, el veig a terra i pateixo perqu potser lhe trencat. Com puc ser tanimbcil? Camino a quatre grapes, com un gos, i maturo a recollir-lo un altre cop. Aleshores, emquedo sense al. Sha encs una ratlleta. No em moc i me la quedo mirant, com si fos un miratge.Tinc connexi. Molt poca, per en tinc. I no goso avanar la m per por de perdre-la. Qu faig?Truco? I si en el moment que truco ell arriba? I si ho ha fet a posta i em vol provar? Si em surtmalament, puc perdre el poc que tinc. I tots els records que creia arraconats tornen de cop, comfantasmes. I jo, garratibada, amb el mbil a tocar, sense decidir-me, a punt de perdre el poc que tinc,amb una ratlla de comunicaci amb el mn, una ratlla que fa pampallugues i em porta la illusi ambintermitn-cies. A qui truco?

I un altre cop penso en lEva. s lnica de qui recordo el telfon, lnica persona que semapareix com una esperana remota. No caldria veure la meva famlia, no caldria declarar a lapolicia. Fugiria tota sola, ben lluny de tot. LEva seria discreta, una bona amiga, i majudaria.Voldria dir-li on sc, voldria plorar i demanar-li que em tragus daqu, que se memports lluny.Per maturo. Un cop, noms un, em va amenaar. Si fuges, matar la famlia, va deixar anar. Hofaria? Seria capa de fer-ho? Potser s. s ben boig. s un boig perills. O potser no, potser s lniccapa destimar-me. Qui ms podria acceptar-me tal com sc? Ell s lnic que em coneix de veritat,sap qui sc en realitat. No s qu fer. Mha deixat la compra. Mha deixat aigua i roba, com sempre,seguint la rutina dels darrers quatre anys que noms sha trencat un cop.

Un dia, ara far un any, va arribar amb una bossa i em va anunciar que es quedaria una setmanaper celebrar el meu divuit aniversari. Mhavia portat una sorpresa. Un vestit destiu sense mniguesestampat de flors negres i violetes amb una llaada a lesquena. Em va estranyar que es cords sotael pit i em va dir que estava de moda i que mel poss, que era la meva talla segur. Quan somreia iem mirava amb devoci sentia un pessigolleig semblant a la felicitat. Sabia que tot aniria b si no hoespatllava i vaig ser obe-dient. Aleshores, em va convidar a pujar a la casa i a sopar amb ell a taula.Em va deixar fer servir la cambra de bany, mirar-me al mirall, potinejar tots els estris dels calaixos,estar-me a la banyera durant hores i veure la televisi. Una nit em va permetre que sorts a lexterior.Vam caminar a les fosques per camins solitaris, sentint el cant dels grills i mirant el cel estelat, curulldestels. Em tenia la m ben agafada, per jo no volia fugir. Aquella setmana vaig ensumar lolor

dels pins escalfats pel sol, vaig trepitjar la terra amb els peus nus i vaig sentir lal del migjorn alscabells.

Hi ha gent, em vaig dir, que no ha tastat mai aquestes engrunes de felicitat. Em vaig sentirafortunada i vaig agrair-li aquell gest. No mhavia adonat mai del valor duna passejada, de laireclid de la nit estiuenca, del plaer dun bany o del gust de seure a taula menjant una truita de patates.Quan tot aix es t a dolls, no saprecia. I malgrat la meva relativa felicitat, jo em delia per veure elsol. Tres anys sense veure el sol. Noms intuint-lo per lescletxa del sostre. Li vaig suplicar, plorar ijurar que no faria res, per que volia tornar a sentir el sol a la pell. Finalment hi va accedir i unamatinada va obrir la porta, em va fer pujar al cotxe, em va posar un barret i unes ulleres i em va dir:au, anem. Va ser una estona curta, una impressi fugissera. El vaig veure sortir de darrere lesmuntanyes, vaig deixar que em lleps els braos i que macarons la cara. Vaig cridar dalegria ivaig tancar els ulls per sentir-lo ben endins. La seva escalfor em va acompanyar durant setmanes,mesos.

Si pogus veure el sol com aquell mat resplendent. Si pogus parlar amb lEva encara que fos uncop. Si pogus sentir-la riure, sentir-la dir em pixo, em pixo de riure. Noms aix. Una alenadadaire fresc, un raig de sol i prou.

Acosto la m decidida i sense moure laparell marco el nmero de lEva. Que sigui a casa,suplico, que shi posi, demano sense saber si ho penso o ho crido. I de sobte se sent una veu. S?...Hola?... Digui?... s lEva. Eva? Eva! Sc jo, la Brbara!, crido. Sc jo! Ajudam! Brbara?,pregunta lEva, esgarrifada. Brbara? On ets? I, sense poder-men estar, agafo el mbil de terra imel poso a lorella en un gest instintiu. Treu-me daqu! Per ja no se sent res des de laltra banda.No, no pot ser! Sha tallat la connexi. La ratlleta ha desaparegut del tot. He tornat a perdre lacobertura.

Intento desesperadament deixar-lo on era, per no detecta el senyal. Ho faig un cop, i un altre i unaltre. Em tremolen les mans i mofego. Vull plorar per ja no en s. No ha servit de res! No li hepogut dir on era, no li he pogut demanar auxili! I ara qu? I me limagino a ell obrint la porta amb elsulls mig tancats, dues escletxes carregades dodi que ho saben tot, que ho veuen tot, que em jutgen pertot. Potser ja ho sap. I em matar.

I de seguida madono del meu error. He obert la caixa de Pandora.

6. Eva Carrasco LEva sha quedat amb el telfon a la m, estupidit-zada, incapa de reaccionar. Ha sentit la

Brbara. Era la veu de la Brbara. Li ha dit: Sc la Brbara. Per no pot ser, ho ha somiat. La

Brbara s morta des de fa quatre anys. Per era ella, nest segura. Ha reconegut el seu xiscle, el

seu sospir, el to impostat que feia servir en dir Eva? Gaireb no li ha dit res, noms ha cridat

ajudam. Desprs sha tallat la comunicaci i laparell ha emmudit. Penja de seguida esperant que la

Brbara torni a trucar, per no passa res. Aleshores decideix comprovar si la trucada ha existit o se

lha imaginat. S, hi s, de fa dos minuts. Ha quedat el nmero gravat. s un mbil. Se lapunta i

truca, per salta el contestador de veu neutra i li informa que el mbil al qual truca est apagat o fora

de cobertura. Sasseu i pensa. O tracta de pensar, pe-r els pensaments pugen i baixen, fan giragonses

i latabalen. LEva pensa que s molt fort assimilar que acaba de rebre la trucada duna morta. Ha de

recollo-car la Brbara al mn dels vius i no s fcil. El seu pare, la policia, els amics, la famlia,

tots la consideren morta. Noms la seva mare ha esperat intilment tot aquest temps que aparegus.

s lnica, per aix ha embogit. Ara deu tenir dinou anys, com ella. I si s viva, on s? Per qu li ha

demanat ajuda? Per qu va desaparixer? Per qu no va tornar mai? Per qu no va dir res? Per qu va

fer patir la famlia i els amics? Mira el rellotge. Sn les tres i t classe dangls a les cinc. Estava acabant de fer els homework i

encara li queden dos exercicis. Es regira a la cadira sense saber qu fer. Est sola i li costa pensar.Semblava esverada. Cridava. La trucada s important, potser decisiva. Intenta ser racional i

ordenar els seus records. Abans de desaparixer va trucar a la seva mare i van trobar la cabina detelfon esquitxada de sang, la seva bossa a terra, i mai ms sen va saber res. T un calfred enrecordar-ho. La sang li fa angnia. A lescola deien que lhavien tallat a miquetes. LHernndez, unbstia, va dur una fotografia molt gore duna noia esbocinada i per culpa seva va tenir malsonsmoltes nits. La visitava la Brbara sense un bra, sense una cama, rajant sang, i li deia: Volies quedesaparegus, oi? Thas sortit amb la teva. Es despertava amarada de suor i xisclant. El policia queva ficar els nassos a la seva vida gaireb ho va endevinar. Li feia preguntes molt desagradables, lafitava com si fos ella qui li hagus clavat un ganivet i lhagus assassinat. Us vau barallar, oi?, li vadeixar anar de cop una tarda. Potser la segona o la tercera tarda dinterrogatoris. I va haverdadmetre que s, que shavien barallat, per que ella no havia fet res a la Brbara. El policia no vaser amable en cap moment. No li va dir ho sento, s que era la teva millor amiga i em sap greu que

hagi desaparegut perqu haurs darrossegar la teva mala conscincia la resta de la teva vida. Encomptes daix, donava a entendre que ella era cmplice de la desaparici i que estava delinquintper callar. Salvador Lozano, es deia. Un amargat. LEva va explicar-li que la Brbara i ella havienestat carn i ungla, per ell, sorrut, va disparar a matar i la va encertar. Va ser per culpa del MartBorrs, oi? Qui dimonis havia xerrat? Hauria volgut escanyar la Carme, de segur que havia estat laCarme. Era idiota o qu? Volia que la tanquessin a la pres? Perqu si buscaven motius per desfer-sedela Brbara ella tenia el mbil perfecte. S. Ella volia que la Brbara desaparegus i li deixs el camlliure amb el Mart. Perqu la Brbara, la seva millor amiga, es va enrotllar amb el noi que liagradava. Tot i que ho sabia, o potser perqu ho sabia. Encara se li cargolen els budells quan horecorda. Per tot forma part dun temps tumultus, regirat, de quan es ta-pava el cap amb el coix ales nits i desitjava que a la Brbara se lempasss la terra. Un desig expressaten silenci que es va fer realitat i que no sortir de la seva boca. Ning no ho sabr mai, que vadesitjar la desaparici de la Brbara. I ning no sabr tampoc que finalment va acabar al llit delMart Borrs. Sestremeix. Va ser una equivocaci. Una estpida espineta que tenia clavada i que esva voler treure, per que noms va fer ms fonda la ferida. Noms li resta un mal gust de boca i lasensaci dhaver estat en el lloc que no pertocava amb la persona incorrecta. Tot plegat unarebequeria, una obsessi dadolescent contrariada. El Mart Borrs havia estat el seu primer amor ila Brbara lhi havia pres. Va ser el seu pri-mer fracs sentimental. Per en comptes dempassar-sho, va trencar amb la seva millor amiga, va desitjar que desaparegus i un cop el seu desig es vaacomplir, ella va esquitxar la seva memria enrotllant-se amb el Mart Borrs. Va ser una malaexperincia, per la va agafar desprevinguda, tendra, i no va saber dir que no. Ell se la va lligar perinters, hi ha pensat molt i nest completament segura. Volia tancar-li la boca, volia guanyar-se-lacom fos. La va seduir i ella hi va caure de quatre potes, com una bleda. Se li regira lestmac quan litorna als narius el tuf daque-lla casa de Roses que feia pudor descombraries. Bafaradesdimpressions fugisseres. El roig intens de lha-bitaci del Mart decorada amb llums vermells i unmatals daigua que havia pispat al seu pare. La msica de Duffy, el gust aspre de les seves copes iles seves carcies mentideres. I ella enamoradssima, penjada daquell brtol, empassant-se les sevesparaules que embafaven de tan dolces, ben creguda que estava boig per ella. Com va ser tan cega?No et deus pensar que li vaig fer res a la Brbara, oi? I recorda que ella, en un moment determinat, vatraslluir un punt dangnia perqu li va passar pel cap que potser s que el Mart hi tenia alguna cosaa veure. Durant uns instants va tenir por de morir escanyada. I potser va ser aquell petit canvidactitud, que es va traduir en una tremolor de llavis i un parpelleig forat, el que va trencar lencs iel que va provocar lincident del celler. Tot plegat un mal rotllo que el Mart va adobar desprs.Per la recana ja shavia installat enmig de tots dos. I la desconfiana. I sobretot la vergonyosa

deslleialtat cap a lamiga desapareguda, que es va agreujar a la tornada quan, dins del cotxe, ell vablasmar contra la Brbara, posant-la a parir, dient que era una mala pcora i una escalfabraguetes, ili va arrencar la promesa que no limplicaria. I ella ho va acceptar i va ser, si era possible, ms malapcora que la pobra Brbara.

El Salvador Lozano, per, es mereixia que lenganys, la va tractar com si fos culpable. Voliasaber si shavien barallat, si tenia comptes pendents amb la Brbara, si hi havia hagut algun malrotllo entre elles. I li va respondre que s, que havien discutit, per no per culpa del Mart Borrs,sin per culpa del Jess, el professor dHistria. Qu dius? Per qu?, havia saltat de seguida elLozano. I ella es va adonar que lhavia encertat de ple i va garlar pels desco-sits buidant el pap de tots els afronts que havia anat apuntant escrupolosament al llarg del curs i queshavia guardat amb rancnia, molt endins. Li va dir que la Brbara estava penjada del Jess, que erala pura veritat, que coquetejava amb ell, que tamb era veritat, que ell la grapejava mig de broma migde deb, que era una veritat tangible, i que de vegades quedaven a soles, tots dos, damagat detothom, que era una veritat que noms sabia ella de boca de la Brbara. Havia dit mitges veritatsenverinades i mai no hauria cregut que la seva paraula dadolescent pogus tenir un pes tan decisiuen la vida dalg. El va ensorrar completament. Tanmateix, daix no sen penedeix gens.

LEva mai no va ser de la penya del Jess. No sap del cert si s que el Jess no la va convidar aformar-ne part o si ella sen va allunyar voluntriament. Per li venien ganes de vomitar. Elprofessor mitja merda citant les nenes maques fora dhores de classe. La colla dincondicionals delJess fent-li la pilota, llepant-li el cul i jugant a intellectuals. Comentaven pellcules que noentenien i feien veure que llegien llibres que els queien de les mans. A classe es barallaven perendur-se les seves picadetes dull, els seus copets innocents al cul, les seves floretes. I la Br-bara almig. Des del primer dia que la va clissar, va dir vine cap aqu i la va agafar ben fort. La Brbaraestava penjadssima daquell babau a qui ning ha-via cantat les quaranta fins al dia que el PepMolina, el seu pare, li va trencar la cara. Sen va alegrar un munt. Sho mereixia. Molts altres pareshaurien hagut de fer-ho abans. I per sort, al final, tot es va esbombar, tot es va saber. Tanmateix,rpidament, tot es va tapar. Hipcrites. El Jess s lliure i no sho mereix. Es mereixeria estar-se a lagarjola, per pervertit, per manipulador, per pederasta, per assass de la Brbara, conclou lEva. Aixs el que sempre havia pensat. I ara qu? Ara va i resulta que la Brbara s viva. Com es menja,aix? I potser ella s lnica persona del mn que ho sap. O no?

No es pot treure del cap el crit de la Brbara. Ajudam! Aix significa que no s lliure, que laseva vida est en perill, que est amenaada o tancada. I aleshores sangoixa ms per laresponsabilitat que li ha caigut a sobre de cop. Ella, precisament ella. La mala amiga. La tradora.

Hi dna voltes una estona. Hi pensa. Sadona que sha volgut convncer, durant aquest temps, que

va obrar b. Que va apuntar en la direcci correcta desviant latenci del Mart cap al Jess, perquva ser ell qui va fer mal a la Brbara. Per ha de reconixer que no nest segura. Sobretot perqu noha explicat a ning lincident del celler de la casa de Roses. Dels crits que li va fmer el Mart quanla va enxampar a la porta del celler, a punt de girar el pany. De comse li van encendre els ulls. De la rbia que tenia a dins. De la m que es va aixecar per pegar-li i decom ella va fugir escales amunt, morta de por. No ho va explicar a ning perqu hauria estat pblica inotria la seva cita i en aquells temps aquesta mena de co-ses li importaven molt. El Mart vajustificar-se, desprs a lhabitaci, dient que podria haver-se matat. Que el seu avi va relliscar perles escales i es va esberlar el cap i que no volia que hi baixs ning. I sel va voler creure. Ms duncop ha rumiat sobre els motius pels quals el Mart es va enfurismar. Qu hi amagava, al celler? Quera el que no volia que ella veis? I ara, la trucada desesperada de la Brbara demanant-li ajuda harevifat lincident i li ha fet lligar caps. Potser..., es diu sense gosar elaborar la frase sencera.Potser..., pensa angoixada mentre les mans comencen a tremolar-li insistentment. LEva deixa elshomework de banda i agafa el telfon. A lagenda del damunt la tauleta de la sala no li costa gairetrobar el nmero de lextensi del sotsinspector Lozano. Ja es va encarregar ell de fer-li apuntar elnmero, vulguis que no, i dinsistir fins a lavorriment que, sobretot, si tenia cap pista sobre laBrbara shi poss en contacte immediatament. Potser s un sonat, per fa la seva feina i s un homeseris. Ell sabr el que cal fer en un cas aix. Aquest cop li ho explicar tot, no li amagar res. Tant lifa la seva vergonya per haver mentit i per haver estat penjada del Mart Borrs. Ara s una dona i potassumir els errors de quan era tot just una nena.

Hola, bon dia, o bona tarda, podria parlar amb el sotsinspector Lozano, si us plau? Mira elrellotge, s un quart de quatre del migdia, una hora difcil per saber si dir bon dia o bona tarda. Elsanglesos sn ms cartesians. Desprs de les dotze sha acabat el mat. Doncs en aquests moments estdinant. De qu es tracta? LEva satura. No vol xerrar amb ning que no sigui el Lozano. s un temaprivat, diu contundent. La veu de laltra banda sona ms intimidatria. Diguim el nom i el telfon.LEva no respon, se sent malament. No vol aixecar la llebre. Ara es penedeix dhaver trucat a lapolicia. Qui s vost? El seu nom? Se sent com aleshores, acusada injustament, i penja panteixant,com si a mitja ascensi al K2 shagus quedat sense oxigen. I ara qu?

Aleshores saixeca i agafa la carpeta dangls, per costum, perqu li fa companyia i li tapa lestetes, que les t massa grosses.

Far el que qualsevol faria en el seu cas. Anir a veure la seva famlia.

7. Salvador Lozano

El Salvador Lozano sha ficat un escuradents da-ma-gatotis a la butxaca i ara, tot sol al despatx,es burxa les dents mentre espera el Toni Susqueda.

Li encanta el bacall, per en acabat sen penedeix. La dona li va regalar un raspall de dents

plegable, daquells que venen a les farmcies i que sempre perd. LIsa, la telefonista, li ha dit que

una noia que no ha volgut donar el seu nom ha preguntat per ell. Comprova el nmero a la base de

dades i diguem qui s, li respon. Si s important ja tornar a trucar. Aix rai, qui el busca el troba.

Com el Pep Molina, que no ha tingut problemes de trucar-li fora dhores i danar-lo a cercar al bar

on fa el caf cada mat. Si no hagus estat pel pare de la Brbara, el cas shauria mort molt abans. s un cas sense massa esperances, deixa anar de bon comenament al Toni Susqueda, que sasseu

davant seu, amatent, com un alumne aplicat, amb el bloc de notes i el boli a la m i una guspira alegreals ulls negres, molt negres. Ha begut vi, sospita en Lozano, i ha estat explicant acudits verds a lespostres, aventura amb gosadia creativa.

Som-hi, fa mentre treu tots els papers de lexpe-dient i els escampa damunt la taula. Fa quatreanys, la Brbara Molina, aleshores una noia de quinze anys, es va escapar de casa. Sense motiu,sense cap ra aparent. El dimarts vint-i-dos de mar de 2005 va deixar una nota manuscrita. Una notadadolescent escrita a corre-cuita. Fora taxativa, definitiva i tr-gica. Men vaig, no em busqueu.Brbara. La seva mare, la Nria Sols, ens va trucar lendem, desprs dhaver-la buscat intilmenta casa les amigues i els coneguts. El pare, en Josep Molina, era contrari a acudir a la policia, per vacedir a la insistncia dela dona. Una fugida voluntria no s cap desapari-ci, per es tractava duna menor i no volemcrrer riscos. Ens hi vam posar de seguida i vam engegar els dispositius habituals de recerca, tot ique rem a les portes de Setmana Santa. La mare va trobar la nota dimarts al mat i jo me nanava devacances dijousa la tarda. Ho tenia tot reservat i no podia cancellar-ho, afegeix ms amicalment, com una concessia una suposada amistat que no existeix. Aix no vea tomb, per potser eren les primeres vacances que feia amb la famlia des de feia molts anys. Ja hosaps, mai no descansem i sempre ens enduem la feina all on siguem. Dit aix, continua amb el relat ireprn el to neutre i professional. Al comenament no ens va semblar un cas difcil, les primeresprospeccions ja van donar-nos fils per estirar. Els resultats acadmics desastrosos eren noms lapunta de liceberg, a sota shi amagava una adolescncia conflictiva sotragada per un desencsamors recent. Probablement torni penedida al cap duns dies, demani ajuda a alguna amiga, es posi

en contacte amb el nvio o sigui localitzada pels agents, vaig pensar amb optimisme. Les amigues,per, no en sabien res. No tenien ni idea don podia haver anat la Brbara. Aix s, totes van apuntarcap al mateix noi. La coincidncia era un-nime. El Mart Borrs, de vint-i-dos anys, un moni-tor delEsplai Sant Gabriel, el centre excursionistaal qual pertanyia la Brbara des de feia tan sols un any. Feien excursions a la muntanya alguns capsde setmana i estaven preparant unes colnies per als dies de Setmana Santa. Es reunien els dissabtesal mat als locals de la parrquia, al carrer Urgell, molt a prop de casa de la Brbara. El Mart, per,no quadrava gaire amb els nois que acostumaven a fer de monitors. Tenia un perfil, per dir-hodalguna ma-nera, ms pijo. Estudiava a ESADE primer curs de Direcci dEmpreses, esquiava,punxava en una discoteca espordicament i havia aprovat a la primera lexamen de conduir. Era unnoi amb xit, poc estu-dis, per espavilat per a all que li interessava. Guapo, sense cap dubte. Unnoi presumit, dels que es miraven al mirall durant hores abans de posar els peus al carrer. Pantalonscaiguts amb un posat es-tudiat, extravertit, bromista i fora sociable. Parlava dos idiomes estrangers,havia anat a tres escoles bastant exclusives, i havia repetit el quart dESO i el segon de Batxillerat.

El vaig visitar jo mateix dimecres a la tarda i el vaig enxampar preparant la motxilla per a lasortida de dijous de lesplai a una casa de colnies a lEstartit. Estava sol perqu els pares eren deviatge a Londres. Puc assegurar que el seu estupor semblava sincer. No en tenia ni idea. La Brbarano li nhavia dit res i, a ms, va deixar molt clar que ell ja no sortia amb ella. Havien trencat. Quan?La data era molt recent. Aquell cap de setmana. El dissabte dia dinou, la nit de Sant Josep, haviaestat la darrera vegada que lhavia vist i no nhavia sabut res ms. En voler escatir els motius de laruptura, el noi es va regirar nervisi va balbucejar una excusa. Coses nostres, va ad-duir, ho vam deixar crrer. De bon comenament novaig trobar oport insistir-hi. A ms, no va posar cap pega perqu revisssim el seu mbil, el seuMessenger, el seu correu. Tot net. Al cendrer, per, hi havia restes de porros. Vaig callar i em vaigapuntar la dada. Vaig deixar-li la consigna que davant de qualsevol senyal de vida de la noia estavaobligat a comunicar-nos-ho immediatament.

I vaig continuar les investigacions. La tutora de la Brbara, la Remei Comas, cinquanta-dos anys,llicenciada en Hispniques i docent de llengua castellana des de feia vint-i-nou anys a lEscolaLlevant, va venir a dir, si fa no fa, el que ja sabia. Que era una noia desperta, que havia tingutproblemes i que havia descuidat els estudis. Ho havia susps tot i potser li havia caigut el mn asobre. Em va semblar esquerpa i seca. Un parell de cops la vaig enxampar amb una vacillaci.Mesurava les respostes i no es deixava endur per les emocions, cosa fora sorprenent en una tutoraque havia mantingut un contacte estret ambla Brbara al llarg del curs i que suposadament ha-via conegut els problemes que lhavien fet fracas-sar a lescola. De passada, com qui no vol la cosa, vaig deixar anar una pregunta que faig sempre.

Sospita algun altre motiu que pogus aclarir la fugida de la Brbara? I aqu va dubtar uns instants. Faprou temps que sc en aquesta feina per saber quan les persones sn circumspectes, porugues oencobridores. Pertanyia al tercer grup. Es va frenar, per no va negar-ho categricament. No voliaimplicar ning, potser li semblava lleig assenyalar amb lndex algun alumne, algun noi o noia queseria considerat sospits dun assumpte greu noms per una vaga intuci. Tots juguem a detectius,tots elaborem teories, tots som en potncia indagadors de la realitat i desitgem que la realitat siguiuna frmula matemtica que ens resolgui lequaci. Potser la Remei Comas tenia la seva prpiahiptesi. Vaig deixar-la per a una segona ronda, quan tot estigus ms clar.

Vaig tornar a parlar amb els pares i vaig intuir diferncies entre ells. Arrossegaven ms dunacrisi motivada per ladolescncia de la Brbara. El Pep Molina era un home estricte, seris, obsedita marcar els horaris i les companyies de la seva filla, per a causa de la seva feina, representant dejoieria, viatjava fora i delegava responsabilitats en la seva dona, la Nria Sols, que tenia fora msmniga ampla i feia de tapadora de les anades i vingudes de la filla. Aques-ta diferncia de parers ja els havia costat ms duna discussi.

Tres causes per marxar de casa: conflictes familiars, fracs escolar i una baralla denamorats. Senhavia anat sense un duro i amb una bossa amb quatre peces de roba i un necesser personal. Enaquells moments hauria posat la m al foc que la Brbara tornaria al cap duna setmana amb la cuaentre les cames si abans una patrulla no la localitzava dormint pel carrer. Vaig fer les maletesdesprs de distribuir les seves fotografies i deixar un bon equip a crrec del cas. El sergentMaldonado es va quedar de gurdia i dijous a la tarda vaig conduir cap a la Manga del Mar Menor,el somni de la meva dona. Tanmateix, una trucada del sergent Maldonado em va treure del llit eldivendres dia vint-i-cinc a les sis quinze del mat. Tot shavia precipitat en poques hores i el casshavia complicat molt. Men va fer un resum rpid. La mare de la Brbara els havia alertat cap a lesdues de la matinada. La nit abans, ella i el seu marit havien trobat a faltar una targeta seva de laCaixa de Pensions. Havien suposat, ben encertadament, que se lhavia endut la Brbara, haviencomprovat les extrac-cions a travs dinternet i, en efecte, alg havia tret diners a lestaci de Santsdimarts i a Bilbao dijous, aque