programa final - comunicacions curs de formació continuada en

C M Y CM MY CY CMY K

Secretaria Tècnica

SOCIETAT CATALANA DE CARDIOLOGIA

Major de Can Caralleu, 1-7 • 08017 BarcelonaTel. 93 203 60 98 • Fax 93 203 26 [email protected] • www.catcardio.com

Rufina Marco - de 09.00 a 12.30 horesdilluns, dimecres i divendres

Programa final - Comunicacions

ww

w.c

atca

rdio

.com

XIX

Congrés de la Societat C

atalana de Cardiologia

Curs de Formació Continuadaen Malalties Cardiovasculars


001-010 Programa día a día.qxd 23/5/07 12:37 Página 1

ÍNDEX

Salutació .............................................................................................................................................. 5

Comitè organitzador ............................................................................................................................ 7

Programa dia a dia .............................................................................................................................. 9

Programa científic .............................................................................................................................. 11

Agraïments ............................................................................................................................................ 31

Comunicacions orals .......................................................................................................................... 33

Pòsters .................................................................................................................................................. 95

XIX Congrés de la Societat Catalana de Cardiologia 3

Activitat acreditada pel Consell Català de la Formació Mèdica Continuada-Comisión de FormaciónContinuada del Sistema Nacional de Salud

XIX Jornada d’Actualització en Malalties Cardiovasculars: crèdits 2,6 - registre 09R002-034/07

SISTEMA NACIONAL DE SALUD

Comisión de Formación Continuada


SALUTACIÓ DEL PRESIDENT

En nom de la Junta de la Societat Catalana de Cardiologia, sigueu benvinguts al XIX Congrés de la Societat Catalana de Cardiologia.Any rera any s’incrementen el nombre de comunicacions enviades al Congrés, totes de gran qualitat, així com els temes a tractar.Cal felicitar al conjunt de la nostra comunitat cardiològica pel grau d’implicació amb la nostra reunió anual. Desitgem que lestaules rodones d’enguany siguin del màxim interès i utilitat per a tots els congressistes. La consolidació de les activitatsparal·leles del grup d’infermeria en cardiologia és un fet, tot i esperant que aquest grup s’arribi a constituir en una associa-ció amb identitat pròpia.

L’objectiu de la taula del dijous matí és el d’actualitzar el coneixement en patologies cardiovasculars agudes d’important trans-cendència clínica, mentre que per la tarda, obligats per la manca de temps, tindran lloc simultàniament dos taules, una dedica-da a les novetats en terapèutica farmacològica i l’altra, de caràcter multidisciplinar, que tractarà sobre les Unitats d’InsuficiènciaCardíaca, catalitzadores d’un nou model assistencial, on el personal d’infermeria hi juga un paper fonamental.

La taula del divendres té un vessant més organitzatiu, ja que tractarà sobre la situació de la cardiologia clínica a Catalunya,centrada en la problemàtica dels hospitals no terciaris. L’eix de la discussió d’aquesta darrera taula el constituiran les dadesobtingudes per un actiu grup de treball, coordinat des de la junta per la Dra. Lluïsa Abadal, i del que n’esperem la seva con-tinuïtat en el futur. Sense desmerèixer als altres ponents, agraïm la ponència en aquesta taula de la Dra. M.Luisa de la Puente,Directora General de Planificació i Avaluació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, per l’oportunitat quetindrem d’intercanviar punts de vista amb una representant de l’Administració altament qualificada. La interacció i l’inter-canvi d’idees amb els nostres polítics son necessaris per crear sinèrgies positives, sempre amb l’objectiu de millorar laCardiologia del nostre país. Lamentablement, no és un camí fàcil i genera un considerable desgast; recordem a tall d’exem-ple que, malgrat les nombroses reunions i comissions de treball amb els organismes del Servei Català de Salut, encara no s’haaconseguit la implantació definitiva del Codi Infart al nostre territori, tema que preocupa des de fa anys a la nostra comuni-tat cardiològica i que va tenir un paper destacat al Congrés de l’any passat. No obstant, aquestes dificultats són un esperó perl’activitat de la nostra Societat que, al marge de promoure la formació continuada entre els seus socis, cal que tingui un paperclau en totes aquelles iniciatives que tinguin relació amb la salut cardiovascular del nostre país.

L’elevat nivell de les comunicacions d’enguany dificulta la selecció de les comunicacions destinades a presentació oral, jaque el seu nombre està limitat pel nombre de sales disponibles al llarg del Congrés. No deixeu, per tant, de llegir les comu-nicacions seleccionades per a pòster, ja que moltes d’elles mereixerien la presentació oral. Els coordinadors dels tallers detreball del migdia del dijous esperen la vostra participació activa, on aquest any dominen els temes relacionats amb les arít-mies.

El premi d’Honor de la Societat s’atorga enguany al Dr. Valentí Fuster, màxima distinció que comporta la lectura de la con-ferència Codina Altés. No hi ha dubte que amb la seva activitat el Dr. Fuster ha fet molt, directa o indirectament, per laCardiologia del nostre país i és mereixedor indiscutible del nostre reconeixement.

Finalment, agrair el suport de la indústria, sense la qual la realització del congrés no seria possible, així com la seva col·labo-ració incondicional amb la materialització dels premis i beques de la Societat.

Aprofito l’avinentesa per despedir-me de tots vosaltres, finalitzat el meu període com a president de la SCC, agraint el vostresuport i col·laboració, i desitjant el més gran dels èxits a la Junta entrant i a la senyalada XXa edició del Congrés de l’any que ve.

Francesc Carreras i CostaPresident




Lloc

World Trade Center BarcelonaMoll de Barcelona, – s/n. 08039 Barcelona – Tel. 93 508 81 25

Com arribar a l’Auditori

BUS 20 Pl. Maragall/Estació Marítima - 18 Pl. Congrés/Drassanes36 Paral·lel/Besòs - 38 Pl. Catalunya/Can Tunis57 Collblanc/Barceloneta - 64 Pedralbes/Barceloneta14 Passeig Bonanova (Rambles) - 59 P. Marítim/Pl. R. M.a Cristina (Rambles)

METRO Línia 3 Drassanes (Rambles) - Pàrquing: En el mateix edifici

Exposició Tècnica

Paral·lelament al congrès es celebrarà una exposició de novetats en productes farmacèutics i electromedicina.

Control i lliurament de material audiovisual

El material audiovisual per cada sessió es lliurarà a Secretaria màxim 1/2 hora abans de l’inici de la comunicació.

Lliurament i documentació

La documentació i distintiu, es lliurarà el primer dia del congrés a partir de les 8.00 hores.És imprescindible el distintiu per entrar a la sala de conferències.

Comitè organitzador

President: Francesc CarrerasHospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona

Vice-President: Antoni Curós Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona

Secretària: Rosa-Maria LidónHospital Vall d’Hebron, Barcelona

Tresorer: Josep GuindoHospital de la Vall d’Hebron, Barcelona

Vocals: Dra. Maria-Lluïsa AbadalCardiologia extrahospitalàriaJuan M. CasanovaHospital Arnau de Vilanova, Lleida

President electe: Xavier BoschHospital Clínic, Barcelona

Coordinació amb el Grup de Treballd’Infermeria en cardiologia: Dolores Gil

Concepció Julià


Programa dia a dia 9

Dia 7 de Juny de 2007HORARIS

8.30 – 8.45

8.45 – 10.15

10.15 – 10.45

10.45 – 12.15

12.30 – 14.00

14.15 – 15.45

16.00 – 17.30

17.30 – 18.00

SALA A

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Esther Sanz

Mª Angeles Castel

VISITA PÒSTERS

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Enric Domingo

Jordi Guarinos

TALLER-DINAR DE TREBALLMEDANovetats de les guies de la pràcticaclínica en la fibril.lació auricularen pacients sense cardiopatiaModeradors: Xavier Viñolas

Julio Martí Ponents: José Guerra

Victor Bazán

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Marta Campreciós

Jordi Puntí

VISITA PÒSTERS

SALA C

Comunicacions oralsd’infermeriaCARDIOPATIA ISQUÈMICA-INSUFICIÈNCIA CARDIACAModeradors: Blanca García

Sandra M. Villares

Comunicacions oralsARÍTMIESModeradors: Concepción Alonso

Victor Bazán

TALLER-DINAR DE TREBALLLaboratorio Dr. ESTEVETractament de les arítmies enfase agudaModerador: Josep Guindo

Alfonso Martín

Comunicacions oralsd’infermeriaEDUCACIO SANITÀRIA-TÈCNIQUESModeradors: M. Carmen Llorens

M. Antonia Martínez

AUDITORI

Inauguració i benvinguda

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Jaime Aboal

Jordi Serra

CAFÉ

Taula rodona d’infermeriaLA MALALTIACARDIOVASCULARA LA DONAModeradora: Mª Jesús GomezPonents: Sacramento Gutierrez

Marta GironèsLaura TuneuMontse Navarra

Taula rodonaPATOLOGIA CARDIOVASCULARAGUDA: MÉS ENLLÀ DE LASÍNDROME CORONÀRIAModerador: Jaume FiguerasPonents: Manel Piqué

Antonio MartínezJoan SalaJosep Masip

Comunicacions oralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: Xavier Bosch

Ferran Padilla

CAFÉ

SALA B

Comunicacions oralsPROVES DIAGNÒSTIQUESModeradors: Cristina Moure

Bàrbara Vidal

Comunicacions OralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Elena Sales

Delicia Gentille

TALLER-DINAR DE TREBALLMEDTRONICCasos clínics de síncope. Bases peltractamentModeradors: Xavier Sabaté

Concepción Alonso

Comunicacions oralsPROVES DIAGNÒSTIQUESModeradors: Carme Ligero

Eva Pueo

PROGRAMA CONGRÉS 2007


10 XIX Congrés de la Societat Catalana de Cardiologia

Dia 8 de Juny de 2007

HORARIS

8.30 – 10.00

10.15 – 11.00

11.00 – 11.30

11.30 – 13.00

13.00 – 13.30

13.30

AUDITORI

Comunicacions OralsCARDIOPATIA ISQUÈMICAModeradors: José A. Barrabés

Oriol Rodríguez Leor

Conferència“JOAN CODINA ALTÉS”TRANSICIÓ: DEL TRACTAMENT A LA COM-PRENSIÓ I PROMOCIÓ DE LA SALUTValenti Fuster

CAFÈ

Taula rodonaSITUACIÓ ACTUAL I FUTUR DE LACARDIOLOGIA CLÍNICA A CATALUNYAModeradora: Mª Jesús SalvadorPonents: M. Lluïsa Abadal

Ginés SanzMaria Luisa de la Puente

Assemblea de la S.C.C.Lliurament de premisComiat dels residents

Còctel de comiat

SALA A

Comunicacions oralsCARDIOLOGIA CLÍNICAModeradors: Agustí Ardiaca

Lluís Serés

VISITA PÒSTERS

SALA B

Comunicacions oralsARÍTMIESModeradors. Begoña Benito

José Guerra

HORARIS

18.00 – 19.30

SALA C

UNITATS D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA:UNA TASCA MULTIDISCIPLINÀRIAModeradors: Josep Lupón

Maite DomingoPonents: Josep Lupón

Beatriz GonzálezJosep CominPaloma Gastelurrutia

AUDITORI

Taula rodona patrocinada “NOUS TRACTAMENTS ENCARDIOLOGIA 2007”Moderadors: Francesc Carreras

Josep GuindoFREQÜÈNCIA CARDÍACA I CARDIOPATIA ISQUÈMICA.(QUE ÉS LA INHIBICIÓ IF?)Ponent: Alfredo BardajíCONTROL INTEGRAL DEL RISC CARDIOMETABÒLIC:UNA NOVA DIANA EN EL SEU MANEIGPonent: Alejandro Roca-CusachsNOUS RESULTATS DE L’ESTUDI EFESUSPonent: Fernando Worner


PROGRAMA CIENTÍFIC

Dia 7 de juny de 2007

08.00 a 08.20 Lliurament de documentació

08.30 a 08.45

Auditori Inauguració i benvinguda

08.45 a 10.15 Comunicacions orals

AUDITORI CARDIOPATIA ISQUÈMICA

Moderadors: Jaime AboalHospital Josep Trueta – GironaJordi SerraHospital Germans Trias i Pujol – Badalona

1. FACTORS DE RISC I MORBILITAT CORONÀRIA D’UNA POBLACIÓ D’HOMES D’EDAT AVANÇADA SEGUITS AL LLARG DETRENTA SET ANYS.T. Puig, Ll. Tomàs, I. Pérez, E. Bernades, A. Corominas, C. Varas, I. Balaguer-VintróS. d’Epidemiologia, H. de St. Pau – Institut de Recerca, H. de St. Pau – S. de Bioquímica, H. Germans Trias i Pujol.

2. CONTROL DE FACTORS DE RISC CARDIOVASCULAR EN PREVENCIÓ SECUNDÀRIA.Esther Ferrer, Esther Roquer, Jaume Illa, Montse Ayats, Josep Mercader.Unitat de Cardiologia, Servei de Medicina Interna Hospital General de Granollers.

3. ATURADA CARDÍACA / MORT SOBTADA RECUPERADA. FACTORS RELACIONATS AMB LA MORTALITATI EL DESENVOLUPAMENT D’ENCEFALOPATIA POSTANÒXICA. REGISTRE ACMOS – BELLVITGE.Ferran Padilla, Marta Casanovas, José González, Pilar Mañas, Irene Tatjer, Gerard Roura, Xavier Sabaté.Unitat Coronària. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

4. DIFERÈNCIES ENTRE EL SCASEST I SCAEST EN PACIENTS OCTOGENARIS DE LA PROVINCIA DE GIRONA.Elisabet Pujol Iglesias (1), Jaime Aboal Viñas (1), Rafael Ramos Blanes (1). Francesc Xavier Albert Bertran (2).(1) Hospital Josep Trueta (Girona).Registre REGICOR. (2) Unitat de Recerca Atenció Primària de Girona.

5. CAPACITAT PRONÒSTICA DELS NIVELLS DE FRUCTOSAMINA I DE LA GLICÈMIA A L’INGRÉS PER UN PRIMER INFARTAGUT DE MIOCARDI. ESTUDI FORTIAM.R. Piulats (1), J. Sala (2), F. Arós (3), V. Valle (4), G. Sanz (5), R. Masià (2), H. Martí (6), R. Elosua (6), M. Fiol (7), J. Bruguera(8), J. Marrugat (6).(1) Hospital Sant Jaume, Olot; (2) Hospital Josep Trueta, Girona; (3) Hospital Txagorritxu, Vitoria; (4) Hospital GermansTrias i Pujol, Badalona; (5) Hospital Clínic, Barcelona; (6) Institut Municipal d’Investigació Mèdica, Barcelona; (7)Hospital Son Dureta, Palma de Mallorca; (8) Hospital del Mar, Barcelona.

6. ÚS DE COCAÏNA I RISC D’INFART DE MIOCARDI EN PACIENTS ADMESOS EN UNA UNITAT DE DOLOR TORÀCIC.Guasch E, Loma-Osorio P, Sionis A, Bragulat E, Nogue S, Bosch X.Institut del Torax i Servei d’Urgencies, Hospital Clínic de Barcelona.

Programa científic 11


SALA A CARDIOLOGIA CLÍNICA

Moderadors: Esther SanzHospital Joan XXIII – TarragonaMª Angeles CastelHospital Clínic – Barcelona

1. PREVALENÇA DE DIABETES MELLITUS CONEGUDA I NO CONEGUDA EN UNA COHORT DE PACIENTS INGRESSATSPER INSUFICIÈNCIA CARDÍACA I REPERCUSSIÓ SOBRE LA MORBI-MORTALITAT.Montserrat Prados (2), Juana Flores (2), Adriana Torres (1), Marcelo Rizzo (1), Sonia Ruiz (1), Mireia Passola (1),Anna Torné (1), Josep Comin-Colet (1), Jordi Bruguera (1).(1) Unitat d’Insuficiència Cardíaca, (2) Servei Endocrinologia, Hospital del Mar, Barcelona.

2. ADHERÈNCIA AL TRACTAMENT I REDUCCIÓ DE REINGRESSOS PER INSUFICIÈNCIA CARDÍACA EN PACIENTSDE MÉS DE 70 ANYS.Rut Andrea (1), Carles Falces (1), Carme López-Cabezas (2), Miquel Ylla (1), Joan Monell (1), Dolors Cubí (2), AngelsMoleiro (1), Anna Arnau (3) i Josep Sadurní (1).Unitat de Cardiologia (1), Farmàcia (2) i Epidemilogia Clínica (3). Hospital General de Vic. Vic, Barcelona.

3. UNITATS D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA A CATALUNYA: SITUACIÓ ACTUAL.Elisabet Zamora i Josep Lupón.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

4. EL TRACTAMENT DE L’ANÈMIA AMB EPOETINA I FERRO PRÈVIA A LA CIRURGIA VALVULAR MODIFICALA MORTALITAT I MORBIDITAT POSTQUIRÚRGICA?.Mercè Cladellas, Blanca García, Miquel Gómez, Josep Comín, Lluís Molina, Paula Cabero, Dolors Garrido, Roser Sardà,Lluís Recasens, Jordi Bruguera.Hospital del Mar (IMAS). Barcelona. UAB

5. EFECTES HEMODINÀMICS DE L’EXPANSIÓ DE VOLUM EN PACIENTS AMB TAPONAMENT CARDÍAC.Joan Alguersuari, Antonia Sambola, Juan Àngel Ferrer, Gaietà Permanyer Miralda, Jaume Sagristà Sauleda.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

6. VALOR PRONÒSTIC DE L’ABSÈNCIA DE VEGETACIONS A L’ENDOCARDITIS PROTÈSICA.Serra B, Gonzàlez-Alujas MT, Sambola A, Tornos MP, Fernández N, Almirante B, Mahia P, Aguilar R, Gual F, Alvarez M,Evangelista A.Servei de Cardiologia. Hospital General Universitari Vall d’Hebron. Barcelona


SALA B PROVES DIAGNÒSTIQUES

Moderadors: Cristina MoureHospital de Terrassa – TerrassaBárbara VidalHospital Clínic – Barcelona


1. L’ECOCARDIOGRAFIA D’ESTRÉS FARMACOLÒGICA APLICADA A NIVELL EXTRAHOSPITALARI.Eva Bernal, Silvia Serrano, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Barbara Vidal, Albert Teis, Antoni Carol,Carolina Bosch, Xavier Carrillo, Pepita Antón, Carmen Blanes, Carmen Cuenca, Natalia Cano, Angeles Ariño, Vicente Valle.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

2. VALOR PRONÒSTIC DE L’ECOCARDIOGRAMA D’ESTRÈS FARMACOLÒGIC EN PACIENTS AMB DIAGNÒSTIC O SOSPITADE MALALTIA CORONÀRIA.Josep López Lara, Albert Ariza Solé, Àlex Ruiz Majoral, Marta Casanovas Pié, Pilar Mañas Jiménez, José Carlos SánchezSalado, Isabel Hernández Martín, Maria Berenguel Anter, Enric Esplugas Oliveras.Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llogregat. Barcelona

3. FREQÜÈNCIA I VALOR PRONÒSTIC DE L’ANGINA I CANVIS ELECTROCARDIOGRÀFICS EN L’ECOCARDIOGRAMAD’ESTRÈS FARMACOLÒGIC NEGATIU.Pilar Mañas Jiménez, Àlex Ruiz Majoral, Albert Ariza Solé, Josep Gómez Lara, Marta Casanovas Pié, Maria BerenguelAnter, Isabel Hernández Martín, Enric Esplugas Oliveras.Servei de Cardiologia, Hospital Universitat de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona

4. PROVA D’ESFORÇ SUBMÀXIMA I ATROPINA EN L’SPECT DE PERFUSIÓ MIOCÀRDICA.De León G, Aguadé-Bruix S, Castell-Conesa J, Pujol P, Candell-Riera J.Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

5. ESTUDI DELS MARCADORS DEL SOBREENTRENAMENT PER LA PREVENCIÓ DEL RISC CARDIOVASCULAR.J Ricard Serra Grima*, Montserrat Estroch**, Teresa Puig***, Maite Doñate*.* Servei de Cardiologia, ** Servei de Medicina Nuclear, *** Servei d’Epidemiologia. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.Barcelona

6. LA RESSONÀNCIA MAGNÈTICA CARDÍACA POT SER SUPERIOR A L’ECOCARDIOGRAFIA EN EL SEGUIMENTDE PACIENTS DIAGNOSTICATS D’APICAL BALLOONING?.Neus Bellera (1), Jordi Pérez-Rodón (2), Josep Mercader (3), Carles Paré (1), Teresa Mª de Caralt (4), Manel Azqueta (1),Marta Sitges (1), Rosario J Perea (4), Ramón Masià (2), Magda Heras (1).(1) Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. (2) Hospital Dr. Josep Trueta. Girona. (3) Hospital de

Granollers. Barcelona. (4) CDI. Hospital Clínic. Barcelona

08.45 a 10.15 Comunicacions orals d’infermeria

SALA C CARDIOPATIA ISQUÈMICA – INSUFICIÈNCIA CARDÍACA

Moderadors: Blanca GarciaHospital del Mar – BarcelonaSandra M.VillaresABS Gaudi – Barcelona

1. INFLUÈNCIA DE L’ESTAT ANÍMIC SOBRE ELS NIVELLS DE NTpro-BNP EN PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACACRÒNICA, SEGUITS PEL PROGRAMA MULTIDISCIPLINARI D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA LIDERAT PER INFERMERIA.Nuria Rodríguez, Neus Badosa, Consol Ivern, Adriana Torres, Mireia Passola, Anna Torné, Sonia Ruiz, Marcelo Rizzo,Josep Comin-Colet, Jordi Bruguera.Unitat d’Insuficiència Cardíaca, Hospital del Mar, Barcelona.

2. EFECTIVITAT D’UN PROGRAMA DE CONSELL ANTITABÀQUIC EN PACIENTS HOSPITALITZATSAMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA.


Nebot Tost M (1), Sabater Puig E (2), Salvadó Suñé S (1).Hospital Sant Joan de Reus, (1)Unitat de Cardiologia. (2) Servei de Drogodependències.

3. MANEIG DELS FACTORS DE RISC EN PACIENTS AMB MALALTIA CARDIOVASCULAR.HI HA DIFERÈNCIES SEGONS SEXE?.Mireia Martínez1, Núria Beguer2, Maria Bertomeu3, Riera Ciurana4, Vanessa Closes5, Rosario Corral6, Mª Mercè Fatsini3,David Garcia7, Silvia Gutíerrez8, Dolors Morató9, Miriam Payan7, José Pérez6, Carlos Brotons1, Nuria Soriano1, Irene Moral1. En nom dels investigadors de l’estudi PREseAP1Unitat de recerca EAP-Sardenya, 2CAP-El Temple, 3CAP-Deltebre, 4CAP-Baix Ebre, 5CAP-Les Hortes, 6EAP-Sant Gervasi, 7EAP-Vallcarca, 8CAP-Marià Fortuny, 9CAP-Centelles.

4. EL DOLOR TORÀCIC DE LA DONA A URGÈNCIES.Pavia Luque M (1), Algar Roda C (1), García Abad I (1), Gil Alonso D (2), Salesa Gallego R (1), Surroca Sales LL (1),Val Celis M (1), Valle Torres RM (1).(1) Infermeres del Servei d’Urgències. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona. (2) Infermera de la consulta d’infermeria. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona

10.15 a 10.45 Café

10.15 a 10.45 Visita Pòsters

1. EXPERIÈNCIA INICIAL EN UTILITZACIÓ D’UN SISTEMA D’ASSISTÈNCIA VENTRICULAR PERCUTÀNIAEN INTERVENCIONISME CORONARI PERCUTANI D’ALT RISC.Gomez Hospital JA, Ferreiro Gutíerrez JL, Cequier Fillat A, Iráculis Soteres E, Maristany Daunert J, Jara Sureda F,Roura Ferrer G, Rodríguez Rodríguez M, Jiménez M, Esplugas Oliveras E.IDIBELL. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat

2. QUANTIFICACIÓ D’ESTENOSI ARTERIAL CORONÀRIA UTILITZANT RECONSTRUCCIÓ TRIDIMENSIONAL:COMPARACIÓ AMB EL SISTEMA ANGIOGRÀFIC CORONARI CUANTITATIU (QCA).A. Beloscar, J. Fernández, D. Viles, J. Casanova, M. Piqué, F. Worner, E. Pueo, A. Miñano, A. Casasús, J. Roca.Unitat d’Hemodinàmica. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida.

3. ÉS POSSIBLE L’INTERVENCIONISME CORONARI PERCUTANI ELECTIU DEL TRONC COMÚ NO PROTEGITEN UN CENTRE SENSE PRESÈNCIA DE CIRURGIA CARDÍACA?.Faustí Miranda Guardiola, Antoni Serra Peñaranda, José Luis Triano, Reinaldo Venegas, Jorge Beltran, Angelica Rossi,Jordi Bruguera Cortada.Hospital del Mar. Barcelona

4. PACIENTS CANDIDATS A REVASCULARITZACIÓ QUIRURGICA SOTMESOS A ICP. COMPARACIÓ DE DUES ESCALESDE RISC.A. Teis, S. Montserrat, E. F-Nofrerias, H. Tizón, O. Rodriguez-Leor, J. Mauri, V. Valle.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona

5. INDEX PREDICTOR DE MORTALITAT ALS 30 DIES DESPRÉS D’INTERVENCIONISME PERCUTANIAL TRONC COMÚ AMB STENT RECOBERT.J. Gómez Lara, JA. Gómez Hospital, J. Maristany, G. Roura, F. Jara, JL. Ferreiro, M. Rodríguez, I. Lozano, C. Morís,A. Cequier, E. Esplugas.Cardiologia Intervencionista. Hospital Universitari Bellvitge. Hospital Central Asturias.

6. RELACIÓ ENTRE REVASCULARITZACIÓ I PRONÒSTIC A LLARG TERMINI EN PACIENTS OCTOGENARIS INGRESSATSPER SCASEST DE LA PROVINCIA DE GIRONA.


Elisabet Pujol Iglesias*, Jaime Aboal Viñas*, Rafael Ramos Blanes**, Francesc Xavier Albert Bertran*.*Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, Girona. ** Hospital Universitari Dr. Josep Trueta - Registre REGICOR. Unitat deRecerca Atenció Primària de Girona.

7. ÚS DEL BALÓ DE CONTRAPOLSACIÓ INTRAAÒRTIC EN UNA UNITAT CORONÀRIA D’UN HOSPITALDE TERCER NIVELL.Xavier Carrillo Suárez, Antoni Curós Abadal, Jordi Serra Flores, Carolina Bosch Carabante, Eduard Fernandez Nofrerias,Josepa Mauri Ferre, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

8. EL BNP A L’INGRÉS EN PACIENTS AMB INFART AGUT DE MIOCARDI ES CORRELACIONA AMB EL TAMANYDE L’INFART I PREDIU EL REMODELAT VENTRICULAR ESQUERRE.Ana García-Álvarez (1), Victoria Delgado (1), Marta Sitges (1), Bàrbara Vidal (1), José T Ortiz (1), Teresa Mª de Caralt (2),Manel Morales (1), Manel Azqueta (1), Carles Paré (1).(1) Cardiologia, Institut Clínic de Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. (2) CDI. Hospital Clínic. Barcelona

9. FACTORS DETERMINANTS EN LA FORMA DE PRESENTACIÓ D’UNA SÍNDROME CORONÀRIA AGUDAAMB I SENSE ELEVACIÓ DE ST.Cosme García-García, Lluís Recasens, Jorge Morales, Miquel Gómez, Julio Martí, Josep Comín, Faustino Miranda,Antoni Serra, Jordi Bruguera.Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona

10. CARACTRERÍSTIQUES ANATOMO-PATOLÒGIQUES DEL MATERIAL TROMBÒTIC ASPIRAT DURANTL’INTERVENCIONISME PERCUTANI A L’INFART AGUT DE MIOCARDI: PRIMERA EXPERIÈNCIA.Carol A, Bernet M*, Curós A, Serra J, Tizón H, Fernández-Nofrerías E, Rodríguez O, Bosch C, Carrillo X, Mauri J, Valle V.Servei de Cardiologia. Unitat Coronària i Secció de Cardiologia Intervencionista, Hospital Germans Trias i Pujol. * Serveid’Anatomia Patològica de l’Hospital de Granollers

11. GRAU D’APLICACIÓ DE LES GUIES DE PRÀCTICA CLÍNICA DE L’INFART AGUT DE MIOCARDIEN RELACIÓ A LA VALORACIÓ D’ISQUEMIA RESIDUAL DURANT L’INGRÉS.Alcalde O, Pujol P, de León G, Aguadé-Bruix S, Castell-Conesa J, Candell-Riera J.Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

12. PAKISTANESOS AL MON OCCIDENTAL. IGUAL O DIFERENTS EN LA SÍNDROME CORONÀRIA AGUDA?.S. Montserrat, A. Curós, J. Serra, J. López Ayerbe, O. Salvador, A. Teis, C. Bosch, A. Carol, V. Valle.Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona

13. DISPLÀSIA ARRITMOGÉNICA DE VENTRICLE DRET. SEGUIMENT EN LA ÉPOCA DEL TRACTAMENT ELÈCTRIC.Enrique Galve, German Saldaña, Iván Quispe, Àngel Moya, Concepción Alonso, Xavier Merino, Artur Evangelista.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

14. ADEQUACIÓ A LES GUIES DE PRÀCTICA CLÍNICA DE LA SELECCIÓ DEL MODE D’ESTIMULACIÓ DE MARCAPASSOSMONO I BICAMERALS EN UN HOSPITAL DE TERCER NIVELL.Gerard Roura Ferrer, Albert Ariza Solé, José Carlos Sánchez Salado, Montserrat Rodríguez Rodríguez,Teresa Saura Campo, Ivana Valdevira Castillo, Jacobo Toscano, David Toral Sepulveda, Daniel Ortiz Berbel,Jorge Granados, Enric Esplugas Oliveras, Xavier Sabaté de la Cruz.Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat.

15. LONGEVITAT REAL DELS DESFIBRIL.LADORS AUTOMÀTICS IMPLANTABLES AL NOSTRE MEDI.Jordi Pérez-Rodon, Julio Martí, Joaquim Delclós, Jordi Bruguera, Mercè Cladellas, Maribel Corral, Carmen Altaba,Miguel Guijo i Victor Bazán.Hospital del Mar. IMAS


16. COMPLICACIONS DELS DESFIBRIL.LADORS AUTOMÀTICS IMPLANTABLES (DAI) EN COMPARACIÓAMB EL MARCAPASSOS (MP).J. Delclos, J. Marti, V. Bazan, J. Pérez, MI. Corral, J. Bruguera, L. Recasens.Hospital del Mar. Barcelona

17. OPTIMITZACIÓ DEL RETARD INTERVENTRICULAR EN TERÀPIA DE RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA:COMPARACIÓ DE DOS MÈTODES ECOCARDIOGRÀFICS.Adelina Doltra, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Etelvino Silva, Victoria Delgado, José M. Tolosana, David Tamborero,Manel Azqueta, Lluís Mont, Carles Paré, Josep Brugada.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona

18. DESFIBRIL.LADOR IMPLANTABLE EN LA PREVENCIÓ PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA DE LA MORT SOBTADAEN LA MIOCARDIOPATIA HIPERTRÒFICA.Enrique Galve, Àngel Moya, Concepción Alonso, Germán Saldaña, Iván Quispe, Antonia Sambola.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

19. ABLACIÓ DE FLUTTER AURICULAR ISTME CAVO-TRICUSPIDI DEPENENT AMB CATÉTER IRRIGAT VERSUS CATÉTER DE 8 mm.G. Teixió, A. Moya, C. Alonso, I. Serrano, J. Aguilar.Unitat d’Arítmies i Electrofisiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

20. UTILITAT DE L’ELECTROGRAFIA HOLTER DE 7 DIES.Albert Teis Soley, Eva Bernal Labrador, Silvia Serrano García, Beatriz Asensio Toledo, Ángeles Arroyo Velazquez,Damià Pereferrer Kleiner, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

21. UTILITAT DE LA RESSONÀNCIA MAGNÈTICA CARDÍACA PERI-INFART PER A LA PREDICCIÓ DE LA DISFUNCIÓVENTRICULAR TARDANA I L’INDICACIÓ DE DESFIBRIL.LADOR AUTOMÀTIC IMPLANTABLE.José T. Ortiz, Jason Rubenstein, Daniel Lee, Alan Kadish, Jefrey Goldberger, Edwin Wu.Nortwestern Memorial Hospital. Northwestern University. Chicago. Illinois. USA

22. TAQUICÀRDIES SUPRAVENTRICULARS EN PACIENTS D’EDAT AVANÇADA.Julio Aguilar, Concepción Alonso, Àngel Moya, Isabel Serrano, Gisela Teixidó.Unitat d’Arítmies i Electrofisiologia de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Barcelona

23. LA TERAPIA DE RESINCRONITZACIÓ CARDÍACA A L’HOSPITAL DEL MAR.J. Delclos, J. Marti, E. Chueca, V. Bazan, J. Pérez, M.I. Corral, P. Cabero, L. Molina, M. Gómez.Hospital del Mar. Barcelona

24. PREVALENÇA DE CANALOPATIES EN NEONATS PER SOSPITA ELECTROCARDIOGRÀFICA. PAPER DE LES ÈTNIES.J. Martí-Almor*, R. Berrueco**, O. Garcia-Algar**, A. Mur**, V. Bazan*, Ll. Recasens*, J. Pérez-Rodón*, J. Bruguera*.*Servei de Cardiologia. ** Servei de Pediatria. Hospital del Mar. Barcelona

25. SEGUIMENT A LLARG TERMINI DELS MALALTS AMB ASISTÒLIA PERLLONGADA DURANT LA PROVA DE TAULABASCULANT.F. Planas1, L. San Vicente1, J. Viles2, M. Altimira3, F. Planas Aymà11 Servei de Cardiologia, 2 Servei de Medicina Interna. 3 Infermeria Servei Cardiologia. Hospital Municipal de Badalona

26. ALTA PRECOÇ A L’ABLACIÓ DE LA FIBRIL.LACIÓ AURICULAR.Xavier Alsina, César Bernadó, Xavier Calle, Mariona Matas, Silvia Ruvira, Mar Eseverri, Irma Molina, Bàrbara Vidal.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona


27. TROMBOSIS ASSIMPTOMÀTICA DE LA VENA SUBCLAVIA POST-IMPLANTACIÓ DE MARCAPÀS.ESTUDI PROSPECTIU DE LA SEVA INCIDÈNCIA.S. Montserrat, D. Pereferrer, E. Bernal, S. Serrano, M.A. Arroyo, B. Asensio, J. Muxart, A. Teis, V. Valle.Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona

10.45 a 12.15 Taula rodona d’infermeria

AUDITORI LA MALALTIA CARDIOVASCULAR A LA DONA

Moderadora: Mª Jesús GómezHospital Sant Pau - Barcelona

Ponets: Sacramento GutierrezABS La Torrassa – Hospitalet de LlobregatMarta GironèsHospital Dr. Josep Trueta - GironaLaura TuneuHospital Sant Pau - BarcelonaMontse NavarraHospital Comarcal del Pallars - Tremp


SALA A CARDIOPATIA ISQUÈMICA

Moderadors: Enric DomingoHospital Vall d´Hebron – BarcelonaJordi GuarinosHospital Joan XXIII – Tarragona

1. NOU INDEX PREDICTOR DE MORTALITAT A LLARG TERMINI PER L’INTERVENCIONISME SOBRE EL TRONC COMÚAMB STENT RECOBERT.J Gómez Lara, JA Gómez Hospital, J Maristany, G Roura, F Jara, JL Ferreiro, M Rodríguez, I Lozano, C Morís, A Cequier,E Esplugas.Cardiologia Intervencionista. H. Universitari Bellvitge. H. Central Asturias.

2. TRACTAMENT DE LESIONS EN BIFURCACIÓ CORONÀRIA AMB STENT DEDICAT TIPUS NILE. EXPERIÈNCIA INICIALDEL NOSTRE CENTRE I SEGUIMENT CLÍNIC.Serra Garcia V, Garcia del Blanco B, Falú R, Martí Aguasca G, Otaegui Irureta I, Vanegas M, Batalla Sahún N,Domingo Ribas E, Angel Ferrer J, Candell Riera J.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

3. ANGIOPLÀSTIA PRIMÀRIA EN DONES. ÉS EL SEXE UN FACTOR DETERMINAT EN EL PRONÒSTIC?.Xavier Freixa, Mónica Masotti, Ricardo Kiamco, Héctor Salazar, Neus Bellera, Dabit Arzamendi, Carlos Fernández-Gómez,Amadeu Betriu.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona


4. NOVA TÈCNICA PER AL TRACTAMENT PERCUTANI DE LES OCLUSIONS CORONÀRIES CRÒNIQUES: L’ABORDATGERETRÒGRAD.Helena Tizón, Josepa Mauri, Oriol Rodriguez, Eduard Fernández, Neus Salvatella, Silvia Montserrat, Albert Teis,Vicente Valle.Servei Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

5. ACCÉS TRANSRADIAL VERSUS TRANSFEMORAL PER A LA REALITZACIÓ DE CORONARIOGRAFIA DIAGNÒSTICA APACIENTS TRASPLANTATS DE COR: UN ESTUDI ALEATORITZAT.Filipe Seixo, Victòria Martin, Carlos Cotes, Marta Campreciós, Sònia Mirabet, Vicens Brossa, Manel Sabaté, Joan Cinca.Hospital de la Santa Creu i Sant Pau . Barcelona

6. PERFORACIONS CORONÀRIES IATROGÈNIQUES. EXPERIÈNCIA AL NOSTRE CENTRE.Albert Teis Soley, Silvia Montserrat Ortego, Helena Tizón Marcos, Eduard Fernández-Nofrerias, Oriol Rodriguez-Leor,Antonio Tovar, Josepa Mauri, Vicente Valle.Secció d’Hemodinàmica del Servei de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona. Barcelona


SALA B CARDIOLOGIA CLÍNICA

Moderadors: Elena SalesHospital Dos de Maig – BarcelonaDelicia GentilleHospital Verge de la Cinta – Tortosa

1. CONSULTA IMMEDIATA AMBULATÒRIA D’ALTA RESOLUCIÓ EN CARDIOLOGIA: 10 ANYS D’EXPERIÈNCIA.Carles Falces, Josep Sadurní, Joan Monell, Miquel Ylla, Rut Andrea, Angels Moleiro, Raquel Vilarrasa,Montserrat Riera i Montserrat Rovira.Unitat de Cardiologia. Hospital General de Vic. Vic, Barcelona

2. INSUFICIÈNCIA CARDÍACA: COM ESTAN I QUIN TRACTAMENT REBEN ELS PACIENTS A L’ATENCIÓ PRIMÀRIA?.Carmen Barrio Ruiz. Centre Salut Camps Blancs, Sant Boi. César Romero-Menor, Servei Cardiologia, Hospital ComarcalSant Boi. Neus Parellada Esquius. Tècnic Salut, Institut Català de la Salut. Mª Dolores Muñoz Segura, Centre SalutMontclar, Sant Boi. Daniel Moll Casamitjana, Centre Salut Vinyets, Sant Boi. Carlos Alvarado Montesdeoca, Centre SalutMoli Nou, Sant Boi. Mercedes Retana Puigmartí, Centre Salut Camps Blancs, Sant Boi. Elena de Frutos Echaniz,Centre Salut Camps Blancs, Sant Boi. Teresa Agüera Tutusaus, Servei Cardiologia, Hospital Comarcal Sant Boi.

3. PERICARDITIS RECIDIVANT. VALORACIÓ DE L’EFICACIA DE LA COLCHICINA PER A INTERROMPRE L’APARICIÓ DENOVES RECIDIVES.Iván Roca Luque, Antonia Sambola Ayala, Jaume Sagristà Sauleda.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

4. AFECTA LA MORFOLOGIA DE LA VÀLVULA AÒRTICA LA HISTÒRIA NATURAL DE LA INSUFICIÈNCIA AÒRTICA?Joan Alguersuari, Antonia Sambola, Pilar Tornos, Artur Evangelista.Servei de Cardiologia, Hospital Vall d’Hebron.

5. IMPLICACIONS PRONÒSTIQUES DE L’APARICIÓ D’INSUFICIÈNCIA MITRAL DE NOVO EN EL SEGUIMENTDEL TRANSPLANTAMENT CARDÍAC.


Araceli Jacobo, Eulàlia Roig, Marta Sitges, Isabel Vallejos, Alejandra Fradegrada, Carles Paré, Eduard Guasch, ManelAzqueta, Félix Pérez-Villa.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Universitat de Barcelona. IDIBAPS. Barcelona

6. NIVELLS DE NT pro-BNP EN PACIENTS SOTMESOS A CARDIOVERSIÓ ELÈCTRICA, I EVOLUCIÓ EN RELACIÓ AL’EFICÀCIA DE LA CARDIOVERSIÓ.Colomer I, De Castro R, Mercé J, Bonet A, Serrano I, Sanz E, Camprubí M, Valdovinos P, Bardají A.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII.


SALA C ARÍTMIES

Moderadors: Concepción AlonsoHospital Vall d’Hebron – BarcelonaVictor BazánHospital del Mar – Barcelona

1. L’ESTIMULACIÓ DES DE LA REGIÓ HISIANA EN EL DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL ENTRE TAQUICÀRDIA PER REENTRADANODAL I TAQUICÀRDIA ORTODRÒMICA PER REENTRADA AURICULOVENTRICULAR.Jordi Pérez-Rodón, Victor Bazan, Carmen Altaba, Miguel Guijo, Jordi Bruguera, Lluís Recasens, Julio Martí Almor.Hospital del Mar. IMAS. Barcelona

2. CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES I DEL ELECTROCARDIOGRAMA DE SUPERFICIE D’UNA SÈRIE DE PACIENTSAMB TAQUICÀRDIA VENTRICULAR PER REENTRADA DE BRANQUES.G. Teixidó, C. Alonso, A. Moya, J. Aguilar, I. Serrano.Unitat d’Arítmies i Electrofisiologia de l’Hospital General Universitari de la Vall d’Hebron. Barcelona

3. ABLACIÓ DE VENES PULMONARS. FACTORS RELACIONATS AMB BONA EVOLUCIÓ CLÍNICA.Ermengol Vallès, Enrique Rodríguez, Emilio Galindo, José Mª Guerra, Pelayo Torner, Mª Carmen Varela, Joan Cinca,Xavier Viñolas.Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Servei de Cardiologia, Unitat d’Electrofisiologia i Arítmies. Barcelona

4. FIBRIL.LACIÓ AURICULAR TRACTADA AMB ABLACIÓ DE VENES PULMONARS: PARÀMETRES ECOCARDIOGRÀFICSPREDICTORS DE RESPOSTA.Naiara Calvo, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, David Tamborero, Victoria Delgado, Lluís Mont, Josep Brugada.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona.

5. ABLACIÓ AMB RADIOFREQÜÈNCIA DEL FLUTTER AURICULAR EN PACIENTS POSTOPERATS DE CARDIOPATIACONGÈNITA.Isabel Serrano, Concepción Alonso, Àngel Moya, Julio Aguilar, Gisela Teixidó, Jaume Casaldàliga, Antònia Pijuan.Unitat d’Arítmies i Electrofisiologia de l’Hospital General Universitari de la Vall d’Hebron. Barcelona

6. ESTUDI ELECTROFISIOLÒGIC EN PACIENTS AFECTES DE TETRALOGIA DE FALLOT AMB DILATACIÓ DEL VENTRICLEDRET I INSUFICIÈNCIA PULMONAR.S. Valdivieso Moré, A. Moya Mitjans, C. Alonso Martín, J. Casaldaliga Ferrer, A. Pijuan Domènech.Unitat d’Arítmies i Unitat de Cardiologia Pediàtrica. Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Barcelona.


12.30 a 14.00 Taula rodona

AUDITORI

PATOLOGIA CARDIOVASCULAR AGUDA: MÉS ENLLÀ DE LA SÍNDROME CORONÀRIA.

Moderador: Jaume FiguerasHospital Vall d’Hebron – Barcelona

Ponents: Manel PiquéHospital Arnau de Vilanova – LleidaAntonio MartínezHospital Parc Taulí - SabadellJoan SalaHospital Dr. Josep Trueta – GironaJosep MasipHospital Dos de Maig – Barcelona

14.15 a 15.45 DINAR de treball

SALA A MEDA

NOVETATS DE LES GUIES DE LA PRÀCTICA CLÍNICA EN LA FIBRIL.LACIÓ AURICULAREN PACIENTS SENSE CARDIOPATIA.

Moderadors: Xavier ViñolasHospital Sant Pau – BarcelonaJulio MartíHospital del Mar – Barcelona

Ponents: José GuerraHospital Sant Pau – BarcelonaVictor BazánHospital del Mar – Barcelona

SALA B MEDTRONIC

CASOS CLÍNICS DE SÍNCOPE. BASES PEL TRACTAMENT.

Moderadors: Xavier SabatéHospital de Bellvitge – L’Hospitalet de LlobregatConcepción AlonsoHospital Vall d’Hebron – Barcelona

SALA C LABOTARIO DR. ESTEVE

TRACTAMENT DE LES ARÍTMIES EN FASE AGUDA.

Moderadors: Josep GuindoHospital Vall d’Hebron – BarcelonaAlfonso MartínHospital de Móstoles – Madrid




Moderadors: Xavier BoschHospital Clínic – BarcelonaFerran PadillaMútua de Terrassa – Terrassa

1. SÍNDROME CORONÀRIA AGUDA, ESTÀ CANVIANT LA SEVA PRESENTACIÓ?. ANÀLISIS DE LA POBLACIÓDE REFERÈNCIA D’UN HOSPITAL TERCIARI.Jordi Bañeras, Rosa-Maria Lidón, Marta Gilabert, Bernat Serra, Ivan Roca, Omar Abdul-Jawad, Ignacio Ferreira,Josefa Cortadellas.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

2. TEMPS EN LA REALITZACIÓ ECG A URGÈNCIES EN LA SÍNDROME CORONÀRIA AGUDA:ÉS UN MARCADOR PRECOÇ DE MORTALITAT?.Bernat Serra*, Rosa-Maria Lidón*, Marta Gilabert*, Juan-Francisco Muñoz*, Cinta Llibre*, Ignacio Ferreira*,Francesc-Xavier Jiménez**.*Servei Cardiologia. ** Servei d’Urgències. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

3. LES COMPLICACIONS MECÀNIQUES DE L’INFART AGUT DE MIOCARDI EN EL NOSTRE MITJÀ.CARACTERÍSTIQUES I MORTALITAT.Xavier Carrillo Suárez, Jordi Serra Flores, Antoni Curós Abadal, Carolina Bosch Carabante, Silvia Montserrat Ortego,Albert Teis Soley, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

4. ANGIOPLÀSTIA PRIMÀRIA EN MALALTS AMB UN INFART AGUT DE MIOCARDI. CATALUNYA 2003-2006M. Clèries1, E. Vela1, A. Mallol2, M. Bustins1 i Registro del CMBD11Divisió de Registres de Activitat. Servei Català de la Salut. Barcelona. 2Servei de Medicina Interna.Hospital de l’Esperit Sant. Santa Coloma de Gramanet

5. QUINS SÓN ELS RETARDS DELS PACIENTS AMB INFART AGUT DE MIOCARDI TRASLLADATS PER ANGIOPLÀSTIAPRIMÀRIA AL NOSTRE MEDI?,Neus Bellera, Mónica Masotti, Xavier Freixa, Ricardo Kiamco, Dabit Arzamendi, Fernando León, Héctor Salazar,Carlos Fernández-Gómez, Amadeu Betriu.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona

6. QUINS SÓN ELS RETARDS DELS PACIENTS AMB INFART AGUT DE MIOCARDI QUE ES SOTMETEN A ANGIOPLÀSTIAPRIMÀRIA?Neus Bellera, Xavier Freixa, Ricardo Kiamco, Dabit Arzamenti, Fernando León, Héctor Salazar, Emilio V Osorio,Akram Loubad, Carlos Fernández-Gómez, Amadeu Betriu, Mónica Masotti.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona



Moderadors: Marta CampreciósHospital Sant Pau – Barcelona


Jordi PuntíHospital Parc Taulí – Sabadell

1. INFLUÈNCIA DEL POLIMORFISME INSERCIÓ/DELECCIÓ DEL GEN ECA SOBRE L’ACTIVACIÓ NEUROHORMONAL ENPACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA CRÒNICA: INTERACCIÓ FARMACOGENÈTICA DEL TRACTAMENT AMBBETABLOCADORS.Adriana Torres, Mireia Passola, Anna Torné, Jorge Morales, Neus Badosa, Marcelo Rizzo, Sonia Ruiz,Adriano Ammirati, Josep Comin-Colet, Jordi Bruguera.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital de Mar, Barcelona.

2. CAUSES DE MORT EN UNA UNITAT D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA MULTIDISCIPLINÀRIA.Mar Domingo, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Beatriz González, Dolores Mas, Salvador Altimir, Teresa Pascual,Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

3. INFLUÈNCIA DEL SEXE FEMENÍ EN L’EVOLUCIÓ CLÍNICA DE LA INSUFICIÈNCIA AÒRTICA CRÒNICA.Antònia Sambola, Arturo Evangelista, Ignacio Ferreira-González, Pilar Tornos.Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

4. PRONÒSTIC A LLARG TERMINI DE LA INSUFICIÈNCIA MITRAL DEGENERATIVA ASIMPTOMÀTICA.Joan Alguersuari, Antonia Sambola, Mª Teresa González Alujas, Rafael Rodríguez, Pilar Tornos i Gaieta Permanyer.Servei de Cardiologia. Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

5. L’INCREMENT DE L’EXPRESSIÓ DE ARNm DE LA TROMBOSPONDINA-1 EN TEIXIT MIOCÀRDIC PREDIULA VASCULOPATIA DE L’EMPELT DESPRÉS DEL TRASPLANTAMENT DE COR EN FASES TEMPRANES.Montserrat Batlle, José T. Ortiz, Félix Pérez-Villa, Ricardo Kiamco, Mónica Masotti, Isabel Vallejos, Elisabet Moranta,Eulàlia Roig.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. IDIBAPS. Hospital Clínic. Barcelona.

6. RESULTATS DEL TRANSPLANTAMENT CARDÍAC EN MALALTS AMB MIOCARDIOPATIA VALVULAR.Jacobo Toscano, Eduard Castells, Nicolas Manito, Josep Roca, Igor Flajsig, José Maria Calbet, Emili Saura, CarlesFontanillas, Miguel Benito, Jorge Granados, Albert Miralles, José Manuel Rabasa, Daniel Ortiz, David Toral, CatalinaRullan, José Lluís Ventura i Enric Esplugas.Cirurgia Cardíaca, IDIBELL – Hospital Universitari Bellvitge, University of Barcelona, Barcelona.


SALA B PROVES DIAGNÒSTIQUES

Moderadors: Carme LigeroHospital Sant Joan – ReusEva PueoHospital Arnau de Vilanova – Lleida

1. PERFUSIÓ MIOCÀRDICA I ANGIO-CT CORONÀRIA EN LA VALORACIÓ DE LA CARDIOPATIA ISQUÈMICA.Santiago Aguadé-Bruix, Hug Cuéllar, Marta Milà, Gustavo de León, César Santana (1), Bruno García del Blanco, JaumeCandell-Riera, Ernest V Garcia (1).Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona i Emory University ,Atlanta (1).

2. CORRELACIÓ ENTRE LA CORONARIOGRAFIA NO INVASIVA PER TCMD I L’ECOGRAFIA INTRACORONÀRIA PER A L’ES-TIMULACIÓ DE LA CÀRREGA DE PLACA ATEROSCLERÓTICA.


Antonio Barros, Ruben Leta, Oriol Rodríguez*, Fina Mauri*, Xavier Alomar**, Sandra Pujadas, Francesc Carreras,Guillem Pons Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona, * Unitat d’Hemodinàmica,Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona, ** Clínica Creu Blanca, Barcelona.

3. AVALUACIÓ DE LA REESTENOSI EN ELS STENTS IMPLANTATS EN SITUACIÓ AORTO-OSTIAL MITJANÇANTANGIO TAC.Otaegui I, Cuellar H, Garcia del Blanco B, Martí Aguasca G, Falú R, Vanegas M, Domingo E, Batalla N, Angel J, Candell J.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron, Barcelona

4. VALORACIÓ ECOCARDIOGRÀFICA DE LA CIRURGIA REPARADORA DE LA INSUFICIÈNCIA MITRAL DEGENERATIVAAÏLLADA.Carolina Bosch, Elena Ferrer, *Luis Delgado, Jorge López Ayerge, Nuria Vallejo, Neus Salvatella, Antoni Carol, XavierCarrillo, *Xavier Ruyra, Vicente Valle.Servei de Cardiologia, *Servei de Cirurgia Cardíaca, Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona.

5. ESTENOSI AORTICA I DEPRESSIO DE LA FUNCIÓ VENTRICULAR. EVOLUCIÓ DELS PACIENTS VALORATSPER ECOCARDIOGRAFIA AMB DOBUTAMINA.Xavier Carrillo Suárez, Jordi López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante, AntoniCarol Ruiz, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.

6. PACIENTS EN LLISTA D’ESPERA D’ECOCARDIOGRAFIA. CARACTERITZACIÓ DE LA SÈRIE I RENDIBILITATDE LA PROBA.Cristina Moure, Antonio Sánchez, Alfons Vancells, David López, Ali Jaber, Dolores Martínez, Eduard Balada, Miguel deMiguel.Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa, Terrassa.

16.00 a 17.30 Comunicacions orals d’infermeria

SALA C EDUCACIÓ SANITÀRIA. TÈCNIQUES

Moderadors: M. Carmen LlorensABS Torrassa – L’Hospitalet de LlobregatM. Antonia MartínezHospital Sant Pau – Barcelona

1. ES COMPORTEN IGUAL ELS PACIENTS D’EDAT AVANÇADA AMB CARDIOPATIA CRÒNICA ESTABLE QUE LA RESTA?Sònia Marín Camacho, Eva Maria Delgado Trigo, Pere Alvarez Garcia, Miguel Angel Baglivo Videla, Manuel PujolRakosnik.Unitat de Cardiologia. Hospital de Viladecans, Viladecans

2. ES COMPORTEN IGUAL ELS PACIENTS AMB CARDIOPATIA CRÒNICA ESTABLE SEGONS EL SEXE?.Eva Maria Delgado Trigo, Sònia Marín Camacho, Pere Alvarez Garcia, Miguel Angel Baglivo Videla, Manuel PujolRakosnik.Unitat de Cardiologia. Hospital de Viladecans, Viladecans

3. ¿ÉS ADEQUADA L’EDUCACIÓ SANITÀRIA SOBRE SEXUALITAT QUE PROPORCIONA INFERMERIA A LES NECESSITATSDELS PACIENTS DIAGNOSTICATS DE CARDIOPATIA ISQUÈMICA INGRESSATS A LA NOSTRA UNITAT DE CARDIOLOGIADE L’HOSPITAL UNIVERSITARI GERMANS TRIAS I PUJOL.


Díaz Herrera V (1), Gea Valero M (1), Porcel Arrebola E (1), García Larrado M (2), Merino Gordillo A (1),(1) Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona. (2) Servei de Medicina Interna, Hospital

de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat.

4. PERCEPCIÓ DE PROBLEMES SEXUALS EN PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA.Beatriz González, Dolores Mas, Miquel Arenas, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Mar Domingo, Crisanto Díez, Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona

5. ENTENEN ELS MALALTS LES GUIES ESCRITES?González Martínez A., Julià Serra M.C., Cano Sanz L., Priegue Molinos D., Ruiz Grande M.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona

6. VALORACIÓ QUALITAT DE L’ECOCONTRAST DE CAVITATS DRETES. ESTUDI RANDOMITZAT A DOBLE CEC.Josefa Anton Pascual, Carmen Blanes Monllor, Carmen Cuenca Cabrero, Mari Angeles Ariño Oliver, Natalia CanoGutíerrez, Jorge López-Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante, Xavier CarrilloSuárez, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona

17.30 a 18.00 CAFÉ – VISITA PÒSTERS

18.00 a 19.30 Taula rodona patrocinada

AUDITORI TAULA RODONA “NOUS TRACTAMENTS EN CARDIOLOGIA 2007”

Moderador: Francesc CarrerasHospital Sant Pau – BarcelonaJosep GuindoHospital Vall d’Hebron – Barcelona

FREQÜÈNCIA CARDÍACA I CARDIOPATIA ISQUÈMICA ¿QUE ÉS LA INHIBICIÓ IF?

Ponent: Alfredo BardajíHospital Joan XXIII – Tarragona

CONTROL INTEGRAL DEL RISC CARDIOMETABÓLIC: UNA NOVA DIANA EN EL SEU MANEIG

Ponent: Alejandro Roca-CusachsHospital Sant Pau - Barcelona

NOUS RESULTATS DE L’ESTUDI EFESUS

Ponent: Fernando WornerHospital Arnau de Vilanova - Lleida

18.00 a 19.30 Taula rodona

SALA C UNITATS D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA: UNA TASCA MULTIDISCIPLINÀRIA

Moderador: Josep LupónHospital Germans Trias i Pujol – Badalona


Maite DomingoHospital de Sant Pau – Barcelona

Ponents: Josep LupónHospital Germans Trias i Pujol – BadalonaBeatriz GonzálezHospital Germans Trias i Pujol – BadalonaJosep CominHospital del Mar – BarcelonaPaloma GastelurrutiaHospital Sant Pau – Barcelona




Moderadors: José Antonio BarrabésHospital Vall d’Hebron – BarcelonaOriol Rodríguez LeorHospital Germans Trias i Pujol – Badalona

1. EL TAMANY DE L’INFART A LA RESSONÀNCIA AMB REALÇ TARDÀ ÉS UN MILLOR PREDICTOR DEL REMODELATADVERS I D’ESDEVENIMENTS CARDÍACS QUE LA FRACCIÓ D’EJECCIÓ O EL VOLUM TELESISTÒLIC DEL VENTRICLEESQUERRE.José T Ortiz, Paula Tejedor, Chiara Bucciarelli-Duchi, Robert O Bonow, Edwin Wu.Northwestern Memorial Hospital. Northwestern University. Chicago. Illinois. USA.

2. IMPACTE DEL FLUX RESIDUAL EN LA REDUCCIÓ DE L’EXTENSIÓ DE L’INFART TRANSMURAL I EL MIOCARDI SALVATDESPRÉS DE L’INFART AGUT DE MIOCARDI AMB ELEVACIÓ DEL SEGMENGT ST.José T Ortiz, Sheridan N. Meyers, Charles J Davidson, Robert O Bonow, Edwin Wu.Northwestern Memorial Hospital. Northwestern University. Chicago. Illinois. USA.

3. LA REVASCULARITZACIÓ PRECOÇ MILLORA LA SUPERVIVÈNCIA DELS PACIENTS AMB INFART AGUT DE MIOCARDICOMPLICAT AMB SHOCK CARDÍAC.Ana García-Álvarez, Dabit Arzamendi, Pablo Loma-Osorio, Xavier Freixa, Xavier Bosch, Mónica Masotti, Amadeu Betriu.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona

4. SEGUIMENT INTRAHOSPITALARI I A LLARG PLAÇ DESPRÉS DE REVASCULARITZACIÓ CORONÀRIA PERCUTÀNIAEN PACIENTS D’ALT RISC.Ferreiro Gutíerrez JL, Gómez Hospital JA, Cequier Fillat A, Iráculis Soteres E, Maristany Daunert J, Jara Sureda F, MañasJiménez P, Casanovas Pié M, Sadek A, Esplugas Oliveras E.IDIBELL. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat

5. EVOLUCIÓ A LLARG PLAÇ DEL PACIENT AMB REVASCULARITZACIÓ CORONÀRIA PERCUTÀNIA I CIRURGIA PRÈVIADE REVASCULARITZACIÓ AMB BYPASS AORTOCORONÀRI.Ferreiro Gutíerrez JL, Gómez Hospital JA, Cequier Fillat A, Iráculis Soteres E, Maristany Daunert J, Jara Sureda F, Gómez-Lara J, González Costello J, Sadek A, Esplugas Oliveras E.IDIBELL. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat


6. ANÀLISI DE L’ANTICOAGULACIÓ EN ELS PACIENTS SOTMESOS A ANGIOPLÀSTIA CORONÀRIA EN LA NOSTRAPRÀCTICA DIARIA. ON SOM AMB LES HEPARINES DE BAIX PES MOLECULAR?.Alcalde O, Teixidó G, García del Blanco B, Serra Garcia V, Martí Aguasca G, Vanegas M, Falú R, Domingo Ribas E, BatallaN, Angel J, Candell J.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron, Barcelona



Moderadors: Agustí ArdiacaHospital Arnau de Vilanova – LleidaLluís SeresHospital Germans Trias i Pujol – Badalona

1. CIRURGIA CARDÍACA EN OCTOGENARIS. EXISTEIS UN LIMIT?.Elisabet Zamora, Miguel Ángel Castro, Mireia Fernández, Luis Delgado, Javier Orrit, Bernat Romero, Maria Luisa Cámara,Xavier Ruyra.Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

2. PATRO ECG DE SINDROME TAKO-TSUBO EN SCASEST SENSE LESIONS CORONÀRIES SIGNIFICATIVES: PERFIL CLÍNIC IPRONÒSTIC.S. Ibars, I. Torrente, E. Guillaumet, M. Bonastre, G. Gusi, JR Gumà, J. Puntí, N. Casanovas, A. Martínez-Rubio.Corporació Sanitària Parc Taulí. Fundació-Institut Universitari Parc Taulí. Sabadell

3. CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES, ECOCARDIOGRÀFIQUES I PRONÒSTIC DELS PACIENTS AMB HIPERTENSIÓPULMONAR SEVERA EN TRACTAMENT AMB INHIBIDORS DE L’ENDOTEL.LINA.Cristina Roqueta*, Miquel Gómez, Mercè Cladellas, Jordi Bruguera, Dolors Garrido, Roser Sardà, Paula Cabero, LluísMolina.*Servei de Geriatria (IAGS). Hospital de l’Esperança. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona

4. INDEX TURMELL-BRAÇ COM A MARCADOR DE VASCULOPATIA PERIFÈRICA EN PACIENTS AMB ESTENOSI AÒRTICA.Jorge Morales, Miquel Gómez, Mercè Cladellas, Lluís Molina, Cosme García, Cristina Solé, Albert Clarà*, CristinaRoqueta**, Jordi Bruguera.Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Servei de Cirurgia Vascular*. Hospital del Mar. Servei de Geriatria. IAGS.Hospital de l’Esperança**. Barcelona

5. PREDICTORS PRECOÇOS DE MORTALITAT EN PACIENTS INTERVINGUTS PER ENDOCARDITIS INFECCIOSA ACTIVA.B. Serra*, A. Sambola*, N. Fernández Hidalgo**, T. González-Alujas*, B. Almirante**, R. Rodríguez***, P. Tornos*.*Servei de Cardiologia, ** Servei de Malalties Infeccioses, ***Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Valld’Hebron. Barcelona

6. ESTENOSI AÒRTICA I DEPRESSIÓ DE LA FUNCIÓ VENTRICULAR SISTÒLICA PRONÒSTIC I MORTALITAT.Xavier Carrillo Suárez, Jordi López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante, AntoniCarol Ruiz, Vicente Valle Tudela.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.



SALA B ARÍTMIESModeradors: Begoña Benito

Hospital Clínic – BarcelonaJosé GuerraHospital Sant Pau – Barcelona

1. BLOQUEIG AURICULOVENTRICULAR D’ESFORÇ COM A PRIMERA MANIFESTACIÓ D’ALTERACIÓ DE LA CONDUCCIÓINFRAHISSIANA.Emilio Galindo, Enrique Rodríguez, Ermengol Vallès, José Mª Guerra, Pelayo Torner, Teresa Rius, Miquel Fiol,Mª Carmen Varela, Juan Cinca, Xavier ViñolasHospital Sant Pau. Barcelona

2. L’ESTIMULACIÓ PER MARCAPÀS DES DE VENTRICLE DRET PROVOCA ASINCRONIA ECOCARDIOGRÀFICA? QUINSPARÀMETRES S’ASSOCIEN?.S. Montserrat, J. López-Ayerbe, A. Teis, N. Vallejo, E. Ferrer, S. Castillo, H. Tizón, X. Carrillo, B. González, V. Valle.Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona

3. ANÀLISI DE LA INTOXICACIÓ DIGITÀLICA EN EL NOSTRE MEDI. EN FEM UN ÚS CORRECTE?.Alvarez Castro M, Nicolàs Valero J, García Fortea C, Rodríguez Larrea J, Rivero Soruco B, Lladó Giner O,Sobreviela Salas A, Romero Menor C.Servei de Cardiologia. Hospital de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat, Barcelona

4. EVOLUCIÓ DE LA BRADICÀRDIA SINUSAL EXTREMA EN ESPORTISTES D’ALT NIVELL.J. Ricard Serra Grima*+, Teresa Puig**, Maite Doñate*, Ignasi Gich**, Josefina Ramón***.*Servei de Cardiologia, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. **Servei d’Epidemiologia Clínica, Hospital de la Santa Creu iSant Pau. *** Consell Català de l’Esport, +Servei Mèdic del FC Barcelona

5. RELACIÓ ENTRE EL PRIMER RITME DOCUMENTAT, TEMPS FINS A RECUPERAR RITME EFECTIU,I MORBIMORTALITAT EN UN REGISTRE CONSECUTIU DE PACIENTS RECUPERATS D’ATURADACARDÍACA/MORT SOBTADA, EN UNA UNITAT CORONÀRIA TERCIÀRIA.Ferran Padilla, Pilar Mañas, José González, Josep Gómez, José Luis Ferreiro, Montse Rodríguez, Mireia Ble, Xavier Sabaté.Unitat Coronària. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat

6. EFECTE PLASMA RIC EN PAQUETES (PRP) AUTOLEG EN LA INTERFASE ELECTRODE-MIOCARDI DE LA ESTIMULACIÓEPICARDIQUE (ESTUDI PILOT).J. Delclos*, C. Díaz-Bertrana****, L. Rodriguez**, I. Durall****, R. Soler***, M. Pumarola*****, LL. Orozco***.*Hospital del Mar, Barcelona, **Banc de Sang i Teixits (BST) SCS Barcelona, *** Institut de Teràpia Regenerativa Tisular,Centre Médic Teknon, Barcelona. **** Hospital Clínic Veterinari U.A.B.. *****Facultat de Veterinaria U.A.B.

10.15 a 11.00

AUDITORI CONFERÈNCIA “JOAN CODINA ALTÉS”

TRANSICIÓ: DEL TRACTAMENT A LA COMPRENSIÓ I PROMOCIÓ DE LA SALUT

Valentí FusterMount Sinai Medical Center – New York

11.00 a 11.30 CAFÉ – VISITA PÒSTERS


1. INFLUÈNCIA DE LA CORRECCIÓ DE L’ANÈMIA AMB FERRO INTRAVENÓS SACARAT I ERITROPOIETINA BETA ENL’ACTIVACIÓ NEUROHORMONAL I L’EVOLUCIÓ CLÍNICA EN PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIA CARDÍACA CRÒNICA ISD D’ANÈMIA CARDIO RENAL.Adriana Torres, Sonia Ruiz, Marcelo Rizzo, Mireia Passola, Anna Torné, Neus Badosa, Jorge Morales, Josep Comin-Colet,Jordi BrugueraUnitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital del Mar. Barcelona

2. ETIOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES DE LA PERICARDITIS CONSTRICTIVA EN UNA SÈRIE CONTEMPORÀNIA.Joan Alguersuari, Jaume Sagristà Sauleda, Albert Igual Barceló,Servei de Cardiologia. Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

3. PERFIL CLÍNIC I DE LA PROVA D’ESFORÇ DELS MALALTS QUE CONSULTEN PER DOLOR TORÀCIC SENSE CRITERISD’ALT RISC. PAPER DE LA UNITAT DE DOLOR TORÀCIC.Maria Dolores Martínez Ruiz, Antonio Sánchez Hidalgo, Ali Jaber Houbani, David López Gómez, Alfons VancellsVallhonrat, Eduard Balada Oliveras, Cristina Moure Roget, Miguel Àngel de Miguel Díaz.Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Terrassa.

4. LA SÍNDROME METABÒLICA S’ASSOCIA A NIVELLS INFERIORS DE NT-probnp EN PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIACARDÍACA CRÒNICA.Jorge Morales (1), Marcelo Rizzo (1), Adriana Torres (1), Sonia Ruiz (1), Juana Flores (2), Luana Sandoval (1), Josep Comín-Colet (1), Jordi Bruguera (1).(1) Unitat d’Insuficiència Cardíaca, (2) Servei Endocrinologia. Hospital del Mar. Barcelona

5. COR UNIVENTRICULAR EN MALALTS ADULTS.Elisabet Zamora, Óscar Alcalde, Antònia Pijuan, Begoña Manso*, Ferran Gran*, Jaume Casaldáliga.Unitat de Cardiopaties Congènites de l’adolescent i l’adult (UCCAA). * Unitat de Cardiologia Pediàtrica i Cardiopaties Congènites (UCP). Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

6. UNITATS D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACA A ESPANYA: SITUACIÓ ACTUAL.Elisabet Zamora i Josep Lupón.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

7. INFLUEIX L’ÍNDEX DE MASSA CORPORAL EN LA MORTALITAT DELS PACIENTS AMB INSUFICIÈNCIACARDÍACA?.Elisabet Zamora, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Beatriz González, Dolors Mas, Teresa Pascual, Mar Domingo,Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

8. SÈRIE DE 4 CASOS DE MIOCARDIOPATIA PER ESTRÈS.Irene Tatjer Hernanz, José Gonzàlez Costello, Jaume Maristany Daunert, Albert Ariza Solé, Ainhoa Torrens Oses, MireiaBle Gimeno, Pilar Mañas Jiménez, Enric Esplugas Oliveras.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. IDIBELL

9. COMPLIMENT DELS OBJECTIUS TERAPÈUTICS DE PREVENCIÓ SECUNDÀRIA DELS VALORS DEL COLESTEROL LDLEN PACIENTS AMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA CRÒNICA CONTROLATS EN UNA CONSULTA DE CARDIOLOGIAEXTRAHOSPITALÀRIA.José Luis Ferreiro Gutiérrez, José Carlos Sánchez Salado, Albert Ariza Solé, Irene Tatjer Hernanz, *Joan Morató Alberti,*Elena Monserrate Vallejo, *Francisco Marín Jiménez, *Antonia Leiva Pintado, *Susana Sostres Francas,*Patricia Lorenzo Nieto, Enric Esplugas Oliveras.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat. *CAP St. Cosme i St. Damià.El Prat de Llobregat.Barcelona


10. TRAQUEOSTOMIA PERCUTÀNIA A LA UNITAT CORONÀRIA. EXPERINÈNCIA D’UN ANY.Loma-Osorio P, Sionis A, Guasch E, Calvo N, Bosch X.Unitat Coronària. Institut del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona

11. SEGUIMENT EVOLUTIU DE LES CARDIOPATIES CONGÈNITES A LES CONSULTES EXTERNES DE CARDIOLOGIAD’UN HOSPITAL COMARCAL.Anna Sobreviela, Olga Lladó, Maribel Alvarez, Cristina García Fortea, Julian Rodríguez-Larrea, Joan Nicolàs Valero,Berthy Rivero Soruco i César Romero-Menor.Servei de Cardiologia. Hospital Sant Boi. Sant Boi de Llobregat

12. TUMORS CARDÍACS, ANÀLISI DESCRIPCTIU I EVOLUCIÓ EN UN HOSPITAL DE TERCER NIVELL.Bosch C, López-Ayerber J, Ferrer E, Vallejo N, Carol A, Carrillo X, Valle V.Servei de Cardiologia. Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona, Departament d’Ecocardiografia.

13. EXPERIÈNCIA DEL TANCAMENT PERCUTANI DE FUGUES PERIPROTÈSIQUES VALVULARS AL NOSTRE CENTRE.V. Serra, B. García, G. Marti, E. Domingo, N. Batalla, M. Vanegas, R. Falú, J. Carballo, E. Martin, J. Àngel, J. Candell.Clínica Cardiovascular Sant Jordi. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

14. MALALTIA ARTERIAL PERIFÈRICA ESTUDIADA MITJANÇANT L’INDEX TURMELL-BRAÇ EN PACIENTS SOTMESOS ACATETERISME CARDÍAC I LA SEVA RELACIÓ AMB L’ANATOMIA CORONÀRIA.Bonet A, de Castro R, Guarinos J, Mohandes M, Colomer I, Merce J, Camprubí M, Sanz E, Valdovinos P, Bardají A.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII.

15. MORTALITAT NO CARDIOVASCULAR EN PACIENTS ATESOS EN UNA UNITAT D’INSUFICIÈNCIA CARDÍACAMULTIDISCIPLINÀRIA.Agustín Urrutia, Josep Lupón, Mar Domingo, Dolores Mas, Beatriz González, Crisanto Díez, Teresa Pascual, VicenteValle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

16. UTILITAT DEL DIÀMETRE TELESISTÒLIC INDEXAT DEL VENTRICLE ESQUERRE EN EL MANEIG DE LA INSUFICIÈNCIAAÒRTICA CRÒNICA EN DIFERENTS SUPERFÍCIES CORPORALS.Antònia Sambola, Pilar Tornos, Ignacio Ferreira-González, Arturo Evangelista.Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

17. CIRURGIA REPARADORA DE LA INSUFICIÈNCIA MITRAL DEGENERATIVA AÏLLADA. EXPERIÈNCIA EN EL HOSPITALGERMANS TRIAS I PUJOL.Carolina Bosch, Elena Ferrer, *Luis Delgado, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Neus Salvatella, Antoni Carol,Xavier Carrillo, *Xavier Ruyra, Vicente Valle.Servei de Cardiologia i *Servei de Cirurgia Cardíaca, Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona

18. ESTUDI POBLACIONAL DEL CAP LA MINA AMB COMPARACIÓ AL ESTUDI POBLACIONAL EFECTUAT AL 2004ALS CAPS CLOT I LA PAU.Manuel de Fuentes Sagaz

19. MODELITZACIÓ 4-DIMENSIONAL DE LA FUNCIÓ SISTÓLICA DEL VENTRICLE ESQUERRE PER CARDIO-RMETIQUETADA (TAGGING MIOCÀRDIC).Jaume García-Barnés*, Debora Gil*, Francesc Carreras, Sandra Pujadas, Ruben Leta, Xavier Alomar**, Petia Radeva*,Guillem Pons Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona. *Centre de Visió per computador,Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. **Servei de Radiodiagnòstic. Clinica Creu Blanca, Barcelona

20. CARACTERITZACIÓ DE LA PERFUSIÓ MIOCÀRDICA MITJANÇANT ANÀLISIS ESTADÍSTIC DE L’ESPECTREEN L’ANGIOGRAFIA DE CONTRAST.


Oriol Rodríguez-Leor, Débora Gil*, Eduard Fernàndez-Nofrerias, Helena Tizón, Silvia Montserrat, Petia Radeva*,Vicente Valle, Josepa Mauri.Unitat d’Hemodinàmica Cardíaca. HU Germans Trias i Pujol, Badalona. * Centre de Visió per Computadora, Universitat Autòmoma de Barcelona

21. CORONARIOGRAFIA NO INVASIVA PER TOMOGRAFIA COMPUTADORITZADA AMB MULTIDETECTORS:TRES ANYS D’EXPERIÈNCIA A LA CLINICA CREU BLANCA.Antonio Barros, Ruben Leta, Xavier Alomar, Francesc Planas, Carme Ligero, Sandra Pujadas, Francesc Carreras,Guillem Pons-Lladó.Unitat d’Imatge Cardíaca, Clínica Creu Blanca. Barcelona

22. QUANTIFICACIÓ DE LA FUNCIÓ SISTÒLICA I DIASTÒLICA BIVENTRICULAR AMB VENTRICULOGRAFIA ISOTÒPICAPLANAR VERSUS GATED-SPECT.Montserrat Negre, Silvia Fuertes, Santiago Aguadé-Bruix, Marc Simó, Gustavo de León, Adriana Maciá, Teresa Térmes,Joan Castell-Conesa, Jaume Candell Riera.Servei de Medicina Nuclear. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

23. VALORACIÓ AMB GATED-SPECT DEL MIOCARDI SALVAT AMB L’ANGIOPLÀSTIA PRIMARIA.RESULTATS PRELIMINARS.Santiago Aguadé-Bruix, Gustavo de León, Bruno García del Blanco, Montserrat Negre, Susana Rossi, Jaume Figueras,Jaume Candell-Riera.Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

24. RENDIBILITAT DE LA PRIMERA ECOCARDIOGRAFIA VERSUS RENDIBILITAT DE LA ECOCARDIOGRAFIA SUCCESSIVAEN UNA SÈRIE DE PACIENTS EN LLISTA DE ESPERA PER AQUESTA PROVA.Cristina Moure, Dolores Martínez, David López, Antonio Sánchez, Ali Jaber , Alfons Vancells, Eduard Balada, Miguel de Miguel.Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Terrassa

25. L’ECOCARDIOGRAFIA PROTOCOLARITZADA EN EL DIAGNÒSTIC DE REBUIG AGUT EN PACIENTS TRANSPLANTATSCARDÍACS.M. Cardona, A. Peset, M. Campreciós, S. Mirabet, V. Brossa, S. Pujadas, R. Leta, F. Carreras, G. Pons-Lladó.Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Servei de Cardiologia. Barcelona

26. EL GEL LOCAL COM A PREVENCIÓ D’HEMATOMES EN EL POST IMPLANT DE MARCAPASSOS.Molinero Ochoa A1, Puertas Calvero M1, Gallardo Barrancos O1, Julia Serra C2,1Diplomada en Infermeria. Unitat d’Arítmies. 2Supervisora d’infemeria. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

27. GUIA DE MOBILITZACIÓ PERIOPERATÒRIA PER MALALTS OPERATS DE CIRURGIA CARDÍACAA L’HOSPITAL GERMANS TRIAS I PUJOL.Bacaicoa Parrado P., Días Herrera V., Gea Valero M., González González R.Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

28. LA TASCA D’INFERMERIA EN LES ERGOMETRIES EN MALALTS POST INFART AGUT DE MIOCARDI.Paula Ortiz Olomo, Beatriz Asensio Toledo, Ángeles Arroyo Velazquez, Albert Teis Soley, Eva Bernal Labrador, SilviaSerrano García, Damià Pereferrer Kleiner.Servei de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona

11.30 a 13.00 Taula Rodona


AUDITORI

SITUACIÓ ACTUAL I FUTUR DE LA CARDIOLOGIA CLÍNICA A CATALUNYA

Moderadora: Mª Jesús SalvadorClínica Dexeus - Barcelona

Ponents: M. Lluïsa AbadalCardiologia extrahospitalàriaGinés SanzCentro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC)María Luisa de la PuenteDepartament de Salut. Generalitat de Catalunya

13.00 a 13.30

AUDITORI Assemblea de la Societat Catalana de Cardiologia

Lliurament de premis:AJUTS A PROJECTES D’INVESTIGACIÓ 2007PREMIS LACER

Comiat dels residents

13.30 Còctel de comiat

FI DEL CONGRÉS


AGRAÏMENTS

Membres protectors

J & C EDICIONES MÉDICAS, S.L.LABORATORIOS ALMIRALL, S.A.LABORATORIS DR. ESTEVE, S.A.LABORATORIOS LACER, S.A.LABORATORIOS SERVIER, S.A.MERCK, SHARP & DOHME ESPAÑA, S.A.PFIZER, S.A.SANOFI-AVENTIS, S.A.U.

Membres col.laboradors

ASTRAZENECA FARMACÉUTICA SPAIN, S.A.BOEHRINGER INGELHEIM ESPAÑA, S.A.BRISTOL MYERS SQUIBB, S.A.DIAGNISCAN, S.A.U.GE HEALTHCARE BIO-SCIENCESJ. URIACH & CIA., S.A.NOVARTIS FARMACÉUTICA, S.A.RECORDATI ESPAÑA, S.L.SCHERING-PLOUGH, S.A.

Altres col.laboracions

CORDIS, JOHNSON & JOHNSON, S.A.MEDAMEDTRONIC

La Junta directiva de la Societat Catalana de Cardiologia vol fer palès el seu agraïment pel suport donat per aquestes empreses.A totes elles, gràcies

COMUNICACIONS ORALS

Cardiopatia isquèmica I


Auditori

Factors de risc i morbilitat coronària d’una poblaciò d’homes d’edat avançada seguits al llarg de trenta set anysT. Puig, LL Tomàs, I. Perez, E.Bernades, A. Corominas, C. Varas, I. Balaguer-Vintró S. d’Epidemiología, H. de St. Pau.-Institut de Recerca, H. de St. Pau.- S. de Bioquímica, H. Trias Pujol

Antecedents i objectius: Les malalties cardiovasculars continuen sent la primera causa de mortalitat als països del mòn occi-dental. Malgrat això, hi ha poques dades sobre l’evoluciò a llarg termini dels factors de risc cardiovascular (FRC) de la pobla-ciò de més edat. L’objectiu d’aquest estudi és coneixer la prevalènça i l’evoluciò dels FRC i la incidència de cardiopatía coro-naria d’una poblaciò d’homes d’edat avançada.

Material i mètode: La població estudiada eren 173 homes supervivents de la cohort original de l’estudi de Manresa (N = 1.059)que actualment tenen entre 67 i 97 anys, controlats al llarg de 37 anys. Ara, s’els ha passat un qüestionari normalitzat per saberel seu estat de salut,estil de vida i nivell actual del risc coronari, així com per a enregistrar els nous cassos de malaltia cardio-vascular apareguts. S’els ha fet un examen físic,ECG basal i extracciò de mostra de sang per determinaciò de lípids. La informa-ciò obtinguda, l’hem comparat amb la dels examens de seguiment anteriors. La prevalença dels FRC s’ha calculat i estenderit-zat per edat a cada examen i s’han calculat les taxes estenderitzades d’incidència de nous events coronaris.

Resultats: L’edat mitja era de 73 anys (SD = 5,9). Eren fumadors 11,5%, hipertensos 53,2%, diabètics 24,9%, obesos 17% i ambhipercolesterolèmia 10,4%. El 96,5% dels enquestats diuen fer exercici físic habitual d’intensitat mitja o forta. Han tingut síntomesd’angor el 4% i un infart de miocardi documentat el 2,9%. Els individus «responents» a l’examen actual ja tenien un perfil de riscmés favorable a l’examen inical (1968) especialment per el tabaquisme i el nivell de colesterol, respecte als «no responents», aixícom taxes d’incidència coronaria més baixes. 661 vs 4436 x 100.000, per infart de miocardi, i, 2992 vs 3055 per angor.

Conclusions: Els supervivents que han vingut a l’examen de seguiment del 37 é aniversari de l’estudi de Manresa tenen unbon perfil de risc cardiovascular, ja desde l’ inici. La majoría estan en bona forma física que els permet fer exercici amb inten-sitat entre moderada i forta. Cal analitzar el paper de l’exercici físic per el manteniment de la salut d’aquesta poblaciò d’ho-mes d’edat avançada.

Control de factors de risc cardiovascular en prevenció secundariaEsther Ferrer, Esther Roquer, Jaume Illa, Montse Ayats, Josep Mercader Unitat de Cardiologia,Servei de Medicina Interna Hospital General de Granollers

Objectiu: analitzar la prevenció secundària en pacients amb cardiopatia isquèmica.

Material i mètodes: estudi retrospectiu, descriptiu. Es van revisar les altes donades entre 2003 i 2004 de pacients amb ante-cedent d´ infart agut de miocardi (IAM) que ingressaven amb un nou event isquèmic agut (angina inestable o IAM) a la Unitatde Cardiologia d’un Hospital Comarcal. Es va valorar l’hàbit tabàquic en fumadors actius, ex-fumador i sense hàbit tabàquic.En pacients hipertensos coneguts, es va registrar si rebien tractament farmacològic. En els pacients dislipèmics es va valorarel grau de control del colesterol LDL (<100mg/dl) i de triglicèrids (<150mg/dl) i el tractament. En els diabètics es va valorarel grau de control (bon control HbA1c <6,1%, segons la Guía Europea de Prevención Cardiovascular en la Práctica Clínica) i eltractament que rebien.

Comunicacions orals 35

Resultats: Es recolliren 113 pacients. El 70,9% eren homes, amb la distribució per edats que figura a la taula 1. Un 58,4% delspacients tenien antecedents de tabaquisme un 20.35% dels quals eren fumadors actius en el moment de l’ingrés. Els factorsde risc i tractaments es registren a la taula 2. Consten els nivells de colesterol LDL de 77,10% pacients dislipèmics. El 53,12%tenien un bon control, un 57,14% amb dieta i un 52,83% amb estatines. Les xifres de triglicèrids estaven disponibles en 63(75,90%) pacients dislipèmics i el 50,79% presentava bon control. Un 66,67% amb dieta i el 50% amb fàrmacs. Disposàvemdels nivells de HbA1c en el 61,54% dels diabètics i eren inferiors a 6,1% en un 50%, el 53,85% dels que rebien antidiabèticsorals i el 40% dels insulinodepenents.

Conclusions: Es va avaluar el control metabòlic en dos terceres parts dels pacients amb antecedent de diabetes mellitus odislipèmia, superior a les dades recollides en la literatura sobre cumplimentació de factors de risc cardiovascular en pacientsingressats per cardiopatia isquèmica. Malgrat que es tracten la majoria de factors de risc cardiovascular, poc més del 50% depacients dislipèmics ( 53,1% i 50,7%) o diabètics ( 50%) tenen bons controls en prevenció secundària. Es mantenen fumadorsactius el 20,35% dels fumadors, xifra aparentment alta, però similar al 21% registrat en el EUROASPIRE-II. Cal un esforç suple-mentari en el controls dels FRC en prevenció secundària.

Aturada cardíaca/mort sobtada recuperada. Factors relacionats amb la mortalitat i el desenvolupamentd’encefalopatia postanòxica. Registre ACMOs-Bellvitge.Ferran Padilla; Marta Casanovas; José González; Pilar Mañas; Irene Tatjer; Gerard Roura; Xavier Sabaté. Unitat Coronària.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

L’objectiu era identificar aquells factors relacionats amb la mortalitat i el risc de desenvolupar encefalopatia postanòxica, aixícom la morbimortalitat dels pacients ingressats en una Unitat Coronària terciària recuperats d’una aturada cardíaca o mortsobtada (ACMOs).

Es recolliren de forma prospectiva i consecutiva tots els pacients ingressats en la nostra UCC del gener’06 al gener’07.Entre 670 casos, 59 havien presentat un ACMOs en les 2h prèvies. Es recolliren dades biogràfiques; factors de risc; entornde l’aturada; primer ritme; patologia causant; hemodinàmica; necessitat de suport ventilatori; dèficits neurològics; i eldesenvolupament de mort/encefalopatia severa (EP1), d’encefalopatia severa, i de mortalitat, amb seguiment previst de6 mesos.

L’edat era 59 ± 1.7. Eren 44 homes (74.6%); hipertensos un 61%; dislipèmics un 49.2%; diabètics 23.7%; afectes de MPOC un20.3%; amb un AVC previ un 5.1%. L’aturada es va presentar intrahospitalàriament en un 59.3% casos i extrahospitalàriamenten un 40.7% dels casos. En un 94.9% casos l’aturada va ser presenciada. La primera condició documentada va ser FV primà-ria en 35 casos (59.3%); asistòlia en 5 (8.5%); amb proporcions menors per altres condicions. El context subjacent era SCAESTen 37 (62.7%); SCASEST en 6 (10.2%) i miocardiopatia isquèmica en 6 casos (10.2%). Els 10 restants eren diversos. La situacióhemodinàmica posterior es va classificar com a Killip I en 23 casos; II en 8; III en 3; i IV en 21 casos, respectivament.

Vint-i-dos casos moriren o presentaren encefalopatia postanòxica severa invalidant (EP1). D’aquests, 21 varen morir en elseguiment. Tretze dels 22 presentaren encefalopatia postanòxica severa. Els pacients que conformaven el EP1 eren més grans(66.2 ± 12.4 vs 55.2 ± 12.0, p <0.001); tenien una FE més deprimida (34 ± 11.2 vs 48.9 ± 11.6%, p <0.0001); tenien més pro-porció de shock cardiogènic i classe Killip IV, assolint l’EP1 en 85.7% aquells en classe Killip IV. Cap pacient amb asistòlia alprimer ECG va sobreviure. El temps mig fins recuperar ritme efectiu era de 8.6 ± 12.4 min. Als que trigaven un màxim de 5min, l’EP1 era assolit per 19.4%, sense encefalopatia en cap; dels 10-20 min, l’EP1 s’assolia en 83.3%; i en el 100% dels casosquan era superior a 20 min (p <0.0001).

Els pacients recuperats d’una ACMOs, tenen una alta proporció de IC/shock en l’evolució. L’edat, la presència de shock,depressió de la FE, i retràs superior a 10 min en recuperar ritme efectiu, s’associen a un pronòstic molt greu en forma de morto encefalopatia postanòxica severa.


Diferències entre el SCASEST i SCAEST en pacients octogenaris de la província de GironaElisabet Pujol Iglesias. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona) - Jaime Aboal Viñas. Hospital Universitari Dr. JosepTrueta (Girona) - Rafael Ramos Blanes. Hospital de Girona Dr. Josep Trueta (Girona). Registre REGICOR. Unitat de RecercaAtenció Primària de Girona. - Francesc Xavier Albert Bertran. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona)

Objectiu: Analitzar les diferències en factors de risc, complicacions i supervivència entre els pacients de 80 o més anys ingres-sats per síndrome coronària aguda amb elevació del ST (SCAEST) i els ingressats per SCA sense elevació del ST (SCASEST).

Mètodes: Disseny: estudi observacional de cohorts prospectiu. Població diana: Pacients de 80 o més anys ingressats per SCAa l’hospital Dr. Josep Trueta de Girona durant el període 2004-06.

Variables: Es va recollir informació sobre edat, sexe, presència de factors de risc, característiques de l’episodi,tractaments al’hospital i a l’alta, proves complementàries realitzades, intervencions realitzades percutànees (ICP) o quirúrgiques (CABG),complicacions i la presència d’infart de miocardi o mort cardiovascular en el seguiment.

El seguiment dels pacients ha estat al mes i al tres mesos en tots els casos i a l’any en els pacients recollits durant el 2004 i 2005

Resultats: Es van recollir 117 pacients ingressats al Servei de Cardiologia (75 SCASEST i 42 SCAEST) amb edat mitja de 82,8anys i una proporció del 67,5% homes. En relació als pacients ingressats per SCAEST, els pacients ingressats per SCASEST vanpresentar més hipertensió arterial (72,0% vs 54,8%; p = 0,052), més dislipèmia (44,0% vs 21,4; p = 0,015), més infart agut demiocardi previ (37,3% vs 16,7%; p = 0,019), més angor previ (49,3% vs 16,7%; p <0,01), més disfunció ventricular prèvia (13,3%vs 0%; p = 0,013). Es va realitzar major percentatge de revascularitzacions en els pacients amb SCASEST tot i que les dife-rències no van ser significatives (28,6% en els SCAEST vs 41,3% en els SCASEST; p = 0,170). No es van observar diferències enles complicacions de l’episodi agut entre els dos tipus de síndrome.

El seguiment mig dels participants va ser de 325 dies. La supervivència mitjana va ser de 775,8 dies. Es va observar una mor-talitat global per causa cardíaca del 29,5% (33 pacients de 112 seguits). La mortalitat en pacients amb SCASEST va ser del 29,5%(21 morts) amb una supervivència mitjana de 776,3 dies. En pacients amb SCAEST va ser del 29,2% (12 morts) amb una super-vivència mitjana de 711,4 dies (diferències en temps de supervivència no significatives: p = 0,876). Tampoc es van trobar dife-rències en la supervivència per a l’objectiu combinat mortalitat-reinfart.

Conclusions: Els pacients de 80 anys o més amb SCASEST presenten un major percentatge de factors de risc i antecedentscardiològics que el malalts amb SCAEST, no existint diferències en la taxa de revascularització i presenten un mal pronòstic allarg termini independentment del tipus de SCA.

Capacitat pronòstica dels nivells de fructosamina i de la glicèmia a l’ingrés per un primer infart agut de miocardi.estudi FORTIAM.R. Piulats (1), J. Sala (2), F. Arós (3), V. Valle (4), G. Sanz (5), R. Masiá (2), H. Martí (6), R. Elosua (6), M. Fiol (7), J Bruguera (8),J. Marrugat (6). 1.Hospital Sant Jaume, Olot; 2. Hospital Josep Trueta, Girona; 3. Hospital Txagorritxu, Vitoria; 4.Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona; 5. Hospital Clínic, Barcelona; 6. Institut Municipal d’Investigació Mèdica, Barcelona;7. Hospital Son Dureta, Palma de Mallorca; 8 Hospital del Mar, Barcelona.

Objectiu: La hiperglicèmia a l’ingrés per una síndrome coronària aguda s’associa a una elevada mortalitat. Pocs estudis hananalitzat la relació entre la glicèmia, el control metabòlic previ conegut a través de les proteïnes glicades tals com la fructo-samina, i el pronòstic després d’un infart agut de miocardi (IAM). L’objectiu del nostre estudi és determinar la capacitat pro-nòstica de la fructosamina i la glicèmia en pacients amb un primer IAM.


Mètodes: FORTIAM (Factores Ocultos de Riesgo Tras un Infarto Agudo de Miocardio) és un estudi multicèntric, prospectiu decohorts dissenyat per establir el valor pronòstic dels factors de risc emergents després d’un IAM. Es van incloure els pacientsde 25 a 74 anys, que ingressaven dins les primeres 24 hores de l’inici dels símptomes d’un primer IAM en 15 hospitals del2001 al 2003.

Es recolliren els nivells de frutosamina i glicèmia a l’ingrés, així com els antecedents de diabetis mellitus, els factors de riscclàssics, la localització de l’IAM, la teràpia de reperfussió emprada, la classificació de Killip, els tractaments durant l’ingréshospitalari i la necessitat de revascularització miocàrdica.

Els punts de tall per a l’anàlisi de la capacitat predictiva d’esdeveniments cardiovasculars a 6 mesos foren 7 mmol/L per la gli-cèmia i de 2,35 mmol/L per la fructosamina. Els esdeveniments considerats foren la mort, taquicàrdia ventricular o fibril·lacióventricular, angina, o el reingrés per insuficiència cardíaca, re-infart i també s’analitzà l’objectiu combinat de tots ells.

Resultats: Dels 1371 pacients inclosos l’edat mitja fou de 57,4 anys (desviació estàndard 10,7) essent el 83,8% homes. Elspacients amb una glicèmia ≥ 7 mmol/L o amb un nivell de fructosamina ≥ 2,35 mmol/L, eren més grans, més freqüentmenthipertensos, diabètics i obesos, però menys fumadors. Els inhibidors-ECA van ser el fàrmacs utilitzats de forma significativadurant l’ingrés en aquests individus.

En el seguiment, la presentació d’arítmies malignes i insuficiència cardíaca greu va ser més freqüent en diabètics i en aquellspacients amb glicèmia ≥ 7 mmol/L. Aquells amb una glicèmia de <7 mmol/L tenien una major supervivència lliure d’esde-veniments a 6 mesos (p = 0.004). No hi va haver diferències en el seguiment segons el nivell de fructosamina.

Conclusió: El control glucometabòlic previ a un primer IAM, expressat pel nivell de fructosamina a l’ingrés, no té implicaciópronòstica a 6 mesos. En canvi la hiperglicèmia a l’ingrés es troba associada a una menor supervivència i a la presentació decomplicacions majors als 6 mesos.

Ús de cocaïna i risc d’infart de miocardi en pacients admesos en una unitat de dolor toràcic.Guasch E, Loma-Osorio P, Sionis A, Bragulat E, Nogue S, Bosch X Unitat Coronaria, Institut del Torax i Servei dUrgencies.Hospital Clinic de Barcelona

Antecedents: El dolor toràcic relacionat amb l’ús de cocaïna (DTUC) és un problema de magnitud creixent en les unitats dedolor toràcic i serveis d’urgències dels països desenvolupats. Amb tot, disposem de poques dades que descriguin aquestapoblació. L’objectiu d’aquest estudi és determinar la incidència d’infart de miocardi (IM) entre pacients amb DTUC que con-sultaren a una unitat de dolor toràcic (UDT).

Mètodes: Avaluàrem de forma prospectiva tots els pacients que varen consultar a la UDT d’un hospital universitari entre l’1de gener de 2006 i el 15 de febrer de 2007 amb el diagnòstic de DTUC. Se n’obtingueren i analitzaren les dades clíniques, elsECG consecutius practicats i els nivells de troponina I.

Resultats: S’identificaren un total de 66 pacients amb DTUC (representant un total del 2% sobre el total de 3369 consultes a la UDT).Les característiques dels pacients es resumeixen a la taula. En breu, els pacients amb DTRC eren més joves, més sovint homes i ambuna menor prevalença de factors de risc coronari o esdeveniments cardiovasculars previs. Comparat amb la població general depacients amb dolor toràcic, el DTUC s’associà amb taxes més altes d’IM (18,18% vs 7,70%, p = 0.038) i concretament amb IM amb ele-vació de ST (10,61% vs 2,8%, p = 0,0008), sense assolir diferències significatives en l’IM sense elevació de ST (7,57% vs 4,9%, p = 0.48).

Conclusions: Tot i una menor prevalença de factors de risc i antecedents de malaltia cardiovascular, els pacients amb DTRCtenen una major incidència d’IM, particularment d’IM amb elevació de ST. Aquesta troballa pot tenir importància en l’estra-tificació dels pacients que consulten en una UDT.


Cardiologia clinica I


Sala A

Prevalença de diabetes mellitus coneguda i no coneguda en una cohort de pacients ingressats per insuficiènciacardíaca i repercussió sobre la morbi-mortalidatMontserrat Prados (2), Juana Flores (2), Adriana Torres (1), Marcelo Rizzo (1), Sonia Ruiz (1), Mireia Passola (1), Anna Torné (1),Josep Comin-Colet (1), Jordi Bruguera (1). (1) Unitat d´Insuficiència Cardíaca, Hospital del Mar, Barcelona (2)Servei endocrinologia, Hospital del Mar, Barcelona

Objetius: Determinar la prevalença de DM coneguda i no coneguda en una cohort de pacients ingressats per insuficiènciacardíaca i la repercussió sobre el número de reingressos en un any, i la mortalitat a 1 i 4’5 anys.

Subjectes y mètodes: Disseny de cohorts retrospectiu per identificar als pacients ingressats amb el diagnòstic d’insuficièn-cia cardíaca entre Gener’00 i Desembre de ’02. Es van identificar els pacients amb DM coneguda a l’ingrés i els que cumpliencriteris diagnòstics de DM segons la ADA (2 determinacions de glicèmia capil·lar en dejú >126mg/dL). Es van analitzar elnúmero de reingressos de causa cardio-vascular i no cardio-vascular a un any, i l’estat vital a l’any de l’ingrés índex i desprésd’un seguiment mig de 4’5 anys.

Resultats: Durant el període d’estudi, van ingressar 410 pacients amb insuficiència cardíaca, amb una edat mitja de 71’2anys i un 53% de dones. La prevalença de DM va ser del 53’4% (224/410). Del total de pacients amb DM, el 25% no havienestat diagnosticats prèviament (56/224). Les característiques basals van ser similars entre el grup de DM i no DM. La mortali-tat a l’any en els pacients amb DM va ser major que en els no DM (19.5% vs 13.1%), però sense significació estadística. No obs-tant, sí hi va haver diferències significatives en comparar la mortalitat després de 4.5anys de seguiment (59.5% vs 40.6%; p


Pacients DTRC (66) Global UDT (3369) Valor p

Homes n (%) 58 (88%) 1917 (56.9%) P <0.001

Edat (mitja ± ds) 36 ± 11 60.1 ± 18.9 P <0.001

Diabetis n (%) 4 (6%) 573 (17.2%) P <0.05

Hipertensió arterial n (%) 12 (18.1%) 1657 (49.2%) P <0.001

Dislipèmia n (%) 9 (13.6%) 1193 (35.4%) P <0.001

Fumadors n (%) 38 (57.5%) 654 (19.4%) P <0.001

Malaltia cardiovascular prèvia n (%) 9 (13.6%) 1176 (36.2%) P <0.001

Diagnóstic final n (%) Total IM 12 (18.1%) 259 (7.70%) p = 0.038IAMEST 7 (10.6%) 94 (2.8%) p = 0.0008IAMSEST 5 (7.5%) 165 (4.9%) p = 0.48

<0.0001). Els pacients amb DM presentaven més reingressos de causa cardiovascular en un any (43% vs 33.2%; p = 0.01), peròno hi va haver diferències en el número de reingressos de causa no cardiovascular. Analitzant el grup de pacients amb DM,coneguda i no coneguda, el número de reingressos i la mortalitat a l’any va ser similar, però la mortalitat a 4.5anys va sersignificativament major en aquells pacients amb DM no coneguda (66.7% vs 57.7%, p = 0.05).

Conclusions:1.) Més de la meitat dels pacients ingressats per insuficiència cardíaca cumpleixen criteris diagnòstics de DM, dels quals una

quarta part no són coneguts. 2.) Els pacients amb DM presenten una major mortalitat i més reingressos de causa cardiovascular que els no diabètics.3.) Els pacients amb DM no coneguda presenten una major mortalitat a llarg plaç que en aquells pacients amb DM conegu-

da.

Adherència al tractament i reducció de reingressos per insuficiència cardíaca en pacients de més de 70 anysRut Andrea (1), Carles Falces (1), Carme López-Cabezas (2), Miquel Ylla (1), Joan Monell (1), Dolors Cubí (2), Angels Moleiro (1),Anna Arnau (3) i Josep Sadurní (1) Unitat de Cardiologia (1), Farmàcia (2) i Epidemiologia Clínica (3). Hospital General de Vic.Vic, Barcelona.

Introducció i Objectiu: Malgrat diversos estudis mostren benefici d'intervencions per millorar el compliment terapøÀètuicen pacients amb insuficiØÀncia cardÃaca (IC) sistó¤lica, no estàá ben estudiat l'efecte en pacients d'edat avan¡¡¡¡“çcada que presenten IC per disfunció¤ diastò⁄lica. L'objectiu de l'estudi éü»s avaluar el benefici d'una intervenció¤ multifactorial en pacients majors de 70 anys hospitalitzats per IC per millorar l'adherencia al tractament, disminuir reingressos i estades hospitalàries, i valorar l'impacte sobre la qualitat de vida.

Metodologia: Estudi prospectiu, aleatoritzat i amb anáàlisi per intenció¤ßî de tractar sobre una poblacióîî¤ß de la comarca d'ÃOsona, major de 70 anys. En el moment de l'alta per IC els pacients s'aleatoritzen en dos grups: intervenci ¤ i control. Seguiment als 6 i 12 mesos. La intervenció¤ es realitza per un farmacÀˇèutic hospitalari i inclou informaci¤ó sobre la malaltia, el tractament, edu-caci¤ó dietètica, telèfon de contacte i seguiment telefò⁄nic. S'avalua: adherència al tractament, reingressos, dies d'hospitalit-zaci¤ßó, mortalitat i qualitat de vida (EuroQol).

Resultats: S'han incló¤s 103 pacients (50 controls, 53 intervencions), amb una edat mitjana de 80 anys, predominantment dones(58%), baix nivell d'estudis i cardiopatia amb funcióß¤ ventricular sistò⁄lica conservada per ecocardiograma (FEVE promig 51%), sense diferèÀøncies respecte a característiques basals, etiologia, comorbilitat, factors de risc cardiovascular ni en el tractament a l'alta Als 6 mesos, el número de pacients amb adherøÀncia al tractament é™»s superior en el grup intervenció¤ß (91.2% vs 68.0%; p=0.04), el percentatge de pacients que reingressa éÙ™s menor (22.6% vs 42.0%; p=0.03), amb menor número de reingressos per pacient (0.3 vs 0.8; p= 0.02) i menys dies d'estada hospitalaria per pacient (2.6 vs 5.9; p=0.01). En el control als 12 mesos es manté»Ù una clara tendéØøncia favorable al grup intervencißó en grau de compliment (86.2% vs 70%), pacients que reingressen (34% vs 50%) rein-gressos per pacient (0.55 vs 1.1) i dies d'estada (4.7 vs 8.6) però es perd la significació estadística. No hem trobat diferèÀøncies esta-dísticament significatives respecte a mortalitat, tot i que ™Ùés menor en el grup intervenció ¤ (13.2% vs 26%), ni el test de qualitat de vida.

Conclusions: La corba de supervivÀØència per probabilitat de no reingressar en els 12 mesos mostra benefici significatiu (p=0.02) favorable al grup intervencißó amb Hazard Ratio 0.51 (0.27-0.95). Una intervenció¤ educativa multifactorial sobre una població¤ major de 70 anys que ingressa per insuficiència cardiaca millora l'adherència al tractament disminueix els reingressos i els dies totals d'estada hospitalària, sense objectivar-se diferøències en la qualitat de vida.


Unitats d’insuficiència cardíaca a Catalunya: situació actualElisabet Zamora i Josep Lupón. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La insuficiència cardíaca (IC) és un problema assistencial de gran magnitud en els països desenvolupats.Les unitats d’IC ofereixen una millor i més completa atenció als pacients amb aquesta síndrome i la seva implementa-ció està recomanada a les guies de les societats internacionals. La implantació d’aquestes unitats a nivell hospitalari ésmolt variable als diferents països europeus. Actualment no es coneixen dades concretes sobre la realitat d’aquestes uni-tats a Catalunya.

Objectiu i mètode: Conèixer la situació actual a Catalunya en relació a la implementació i a les característiques de les uni-tats d’IC a nivell hospitalari. S’ha realitzat un breu qüestionari amb 12 ítems que s’ha distribuït a 29 hospitals catalans.

Resultats: Dels 29 hospitals consultats, 13 (45%) tenen unitat d’IC. Aquest percentatge varia significativament en funció delnivell tecnològic del centre; 8% als hospitals de nivell 1; 67% als de nivell II i 75% als centres de nivell 3. El 85% de les unitatsdepenen del Servei de Cardiologia, essent els cardiòlegs els metges amb més participació en les mateixes (100%), seguits degeriatres (46%), internistes (31%) i rehabilitadors (31%). Aquestes unitats atenen fonamentalment pacients ambulatoris (100%),encara que el 67% atenen també pacients de planta i el 31% pacients de l’hospital de dia. El 92% de les unitats enquestadesdisposa d’infermeria, el 50% amb dedicació a temps complet i el 50% només a temps parcial. La seva tasca és principalmenteducativa (100%), el 67% té visites pròpies i en cap cas realitza només funcions de suport (constants vitals, ECG).

Conclusions: Malgrat l’evidència creixent del benefici de la implementació d’unitats d’IC, només el 45% dels hospitals cata-lans consultats disposa d’una Unitat d’IC, si bé aquest percentatge és diferent en funció del nivell tecnològic del centre. Ladisponibilitat d’infermeria específica i completament dedicada a aquestes unitats es pot considerar baixa.

El tractament de l’anèmia amb epoetina i ferro prèvia a la cirurgia valvular modifica la mortalitat i morbiditatpostquirúrgica?Mercè Cladellas, Blanca García, Miquel Gómez, Josep Comín, Lluís Molina, Paula Cabero, Dolors Garrido, Roser Sardà, LluisRecasens, Jordi Bruguera. Hospital del Mar (IMAS). Barcelona. UAB

Una hemoglobina (Hb) <12 g/dL prèvia a la cirurgia valvular constitueix un factor de risc independent de mortalitat i mor-biditat postquirúrgica com ha observat el nostre grup (European Heart J 2006). Però es desconeix si la modificació d’aquestfactor de risc amb tractament d’epoetina (EPO) i ferro millora el pronòstic postquirúrgic.

Objectiu: Avaluar si el tractament amb EPO i ferro disminueix la mortalitat i morbiditat postquirúrgica en malalts anèmicssotmesos a una cirurgia valvular (CV).

Mètode: de gener 1998 a gener 2007 s’han operat 323 malalts de CV dels quals presentaven una anèmia 69 (21%). Des de fa18 mesos als malalts anèmics (Hb <12 dones i <13 en homes) s’administra 500 UI/Kg d’EPO beta i ferro ev/dia 15 dies abansde la CV. El període postoperatori es definí durant el 30 primers dies. Les complicacions greus postoperatòries (CGP) es vanconsiderar: infart, insuficiència cardíaca, renal, sepsi, reintervenció, tamponament. Les característiques clíniques i els factorsde risc preoperatoris es van dividir en 2 categories: a) segons tractament amb EPO i b) segons les CGP.

Resultats: Dels 69 malalts en 37 (54%) van presentar CPG i 15 (22%) malalts van ser exitus. L’administració de l’EPO va com-portar un augment de la Hb basal de 11,2 ± 1 a 12,6 ± 1,1 (p <0,01). No es va observar diferències significatives amb l’edatdels què van rebre EPO (72 ± 9) respecte als què no van rebre tractament (70 ± 9) ni tampoc amb el sexe, indicació de valvu-lopatia, característiques clíniques ni factors de rics. El EurScore logístic en el grup amb EPO era de 14,7 ± 8,7 lleugeramentsuperior als malalts que no van rebre EPO (12,4 ± 2,5, p = NS). Quan es van dividir per CGP tampoc es va demostrar diferèn-cies significatives excepte en el tractament de l’EPO. Dels 37 malalts amb CGP, 35 (94%) no havien rebut EPO i 2 (18%) havien


rebut EPO (p = 0,008). La mortalitat en el grup amb EPO era 2/15 (18%) respecte al grup sense EPO que era 13 (23%) (p = NS).L’anàlisi de regressió logística ajustat per EuroScore l’EPO va demostrar una reducció de les CGP con a mínim de un 32%.

Conclusions: En els malalts anèmics l’administració de l’ EPO i ferro ev comporta una reducció significativa de la morbiditatpostquirúrgica i una lleugera disminució de la mortalitat sense que sigui significativa.

Efectes hemodinàmics de l’expansió de volum en pacients amb taponament cardíac:Joan Alguersuari, Antonia Sambola, Juan Àngel Ferrer, Gaietà Permanyer Miralda, Jaume Sagristà Sauleda.Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron.

Objectius: Valorar els efectes clínics i hemodinàmics de l’expansió de volum en pacients amb taponament cardíac.

Mètodes: Hem estudiat 49 pacients (23 homes i 26 dones, edat mitja de 55 ± 16 anys) amb embassament pericàrdic sever(definit com aquell en que la suma de l’espai lliure d’ecos del sac anterior i posterior al final de la diàstole és superior a 20mm)que van ser derivats al gabinet d’hemodinàmica per a pericardiocentesi i que presentaven criteris hemodinàmics detaponament (definits com igualació de pressió intrapericàrdica i pressió d’aurícula dreta essent la pressió transmural <2 mmHg). Aquests pacients van rebre 500 mL de sèrum salí durant 10 minuts i immediatament abans i després d’aquest procedi-ment es van determinar les següents variables: pressió arterial mitja (PAM), pressió intrapericàrdica (PIP), pressió d’aurículadreta (PAD), pressió telediastòlica de ventricle esquerre (PTDVE), índex cardíac (IC) i pols paradoxal (PP).

Resultats: La PIP va augmentar de 8.31 ± 5.98 a 11.02 ± 6.27, p = 0.0001, de forma paral·lela a l’increment de la PAD (9.76± 5.91 a 12.82 ± 6.34, p = 0.0001) i de la PTDVE (14.21 ± 5.97 a19.48 ± 6.19, p = 0.0001). El PP va disminuir de 16.98 ± 8.22a 14.56 ± 7.18 (p = 0.001). La PAM va augmentar de 88 ± 21 a 94 ± 23 (p = 0.003) i l’IC es va incrementar de 2.46 ± 0.80 a2.64 ± 0.68 (p = 0.013). L’IC va augmentar més del 10% en 23 pacients (47%), es va mantenir igual (increments inferiors al10%) en 11 pacients i va disminuir en 15 pacients. El valors baixos d’IC i pressió arterial van ser els únics predictors indepen-dents d’augment de l’IC després de la infusió de sèrum salí. Cap pacient va manifestar cap millora o empitjorament subjec-tiu després de l’administració del sèrum. Cap pacient va desenvolupar complicacions.

Conclusions: En pacients amb taponament cardíac, l’expansió de volum té un benefici clínic pobre y poc previsible, a expen-ses d’un augment de les pressions diastòliques ventriculars. En conseqüència pensem que aquesta maniobra no està indica-da i probablement s’hauria d’evitar en pacients que presenten una situació de taponament cardíac.

Valor pronòstic de l’absència de vegetacions a l’endocarditis protèsicaSerra B, Gonzàlez-Alujas MT, Sambola A, Tornos MP, Fernández N, Almirante B, Mahía P, Aguilar R, Gual F,Alvarez M, Evangelista A. Servei de Cardiologia. Hospital General Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectiu: Valorar si l’absència de vegetacions implica un millor pronòstic a l’endocarditis infecciosa (EI).

Material: Varen ser estudiats seixanta-sis malalts consecutius (48 homes) diagnosticats d’EI amb edats: 53 ± 12 a, localitza-des a la vàlvula mitral 29%, aòrtica 55% i mitral i aòrtica juntes en 16%.

Mètodes: El diagnòstic va ser realitzat en tots els casos a la fase aguda amb ecocardiografia transesofàgica (ETE). Les troba-lles de l’ETE varen relacionar-se amb les complicacions clíniques. Els resultats es varen comparar dividint en 3 grups: sensevegetacions (n: 18) vegetacions <10 mm (n:13) i vegetacions >10 mm (n: 35). Es varen considerar complicacions paravalvu-lars la presencia de: abscés, aneurisma, pseudoaneurisma i/o fístula.


Resultats:

No es varen trobar diferències entre el tipus de germen o el temps d’evolució de l’endocarditis. La mortalitat en el grup sensevegetacions va tenir lloc en 7 pacients tractats medicament i 1 pacient tractat quirúrgicament.

Conclusions: En malalts amb endocarditis protèsica, l’absència de vegetacions no implica un millor pronòstic o un menorrisc de complicacions. La indicació quirúrgica no varia respecte a la resta d’endocarditis protèsica.

Proves diagnòstiques I


Sala B

L’ecocardiografia d’estrés farmacológic aplicada a nivell extrahospitalariEva Bernal, Sílvia Serrano, Elena Ferrer, Jorge López-Ayerbe, Nuria Vallejo, Barbara Vidal, Albert Teis, Antoni Carol,Carolina Bosch, Xavier Carrillo, Pepita Antón, Carmen Blanes, Carmen Cuenca, Natalia Cano, Angeles Ariño, Vicente Valle.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona. Barcelona

Introducció. L’ergometria convencional és una tècnica molt utilizada pel diagnòstic de cardiopatia isquèmica, per la sevaseguretat, baix cost i la fàcil realització. Tanmateix, presenta certes limitacions (sexe femení, electrocardiograma (ECG) pato-lògic, incapacitat física). Això, ha permès l’aparició de l’ecocardiografia (ECO) d’estrès farmacològic, però, donat que es trac-ta d’una tècnica complexa, generalment s’aplica a pacients ingressats.

Material i mètodes. Analitzar l’aplicació de l’ECO d’estrès amb dobutamina (ECO-DBT) a pacients ambulatoris remesos desd’una consulta extrahospitalària de Cardiologia.

Resultats. Durant el 2006 es van realitzar 76 ECO-DBT. El 74% (56) es van fer a dones. L’edat mitjana fou de 63 anys. Les indicacionsvan ser: 6 (8%) por ECG patológic, 67 (88%) per dolor toràcic atípic i 3 (4%) per dolor toràcic típic amb incapacitat funcional. El 91%(69) foren negatives i en cap cas van aparéixer events coronaris. La resta (7) van resultar positives: 2 (29%) amb isquèmia inferior, 3(42%) amb isquèmia anterior i 2 (29%) amb isquèmia apical. Es va realitzar cateterisme cardíac a 4 pacients, dels quals, 1 amb isquè-mia inferior tenia malaltia de l’artèria coronària dreta i 3 amb isquèmia anterior/apical presentaven malaltia en l’artèria descen-


No vegetacions (18) Vegetacions <10mm (13) Vegetacions >10mm (35)

Endocarditis precoç 0 4 6

Complicacions paravalvulars 5 (27%) 7 (54%) 19 (54%)

Dehiscència severa 7 (39%) 8 (61%) 28 (80%)

AVC 4 (22%) 3 (23%) 12 (34%)

Embòlies sistèmiques 6 (33%) 3 (23%) 6 (17%)

Tractament quirúrgic 4 (22%) 4 (31%) 19 (54%)

Mortalitat 8 (44%) 2 (15%) 13 (37%)

dent anterior, realitzant-se intervencionisme percutani en tots els casos, amb bon resultat i sense events. Els pacients (3) en què noes va realitzar coronariografia, s’inicià tractament i tampoc van patir events. De totes les ECO-DBT realitzades apareixeren efectessecundaris en 4 (5%) pacients: 3 presentaren fibrilació auricular paroxística y 1 taquicardia paroxística supraventricular.

Conclusions. L’ECO de estrès és una tècnica molt útil en el diagnòstic de cardiopatia isquèmica en aquells casos en què noes possible realitzar una ergometria convencional. Una prova negativa s’ associa amb bon pronòstic. Una prova positiva enquè es demostra isquèmia, quan es practica cateterisme cardíac hi ha correlació entre el vas afectat i el territori isquèmic.Donat que les complicacions són lleus i poc freqüents, considerem que és una tècnica aplicable a nivell extrahospitalari.

Valor pronòstic de l’ecocardiograma d’estrès farmacològic en pacients amb diagnòstic o sospita de malaltiacoronària.Josep Gómez Lara, Albert Ariza Solé, Àlex Ruiz Majoral, Marta Casanovas Pié, Pilar Mañas Jiménez,José Carlos Sánchez Salado, Isabel Hernández Martín, Maria Berenguel Anter, Enric Esplugas Oliveras Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona

Objectiu: Avaluar el valor pronòstic a mig termini de l’ecocardiografia d’estrès amb estimulació farmacològica.

Material i mètodes: Es van revisar un total de 663 ecocardiogrames d’estrès farmacològic (dobutamina o dipiridamol) rea-litzades al nostre centre entre gener de 2002 i setembre de 2006. En 568 pacients (86%) es va poder realitzar seguiment clí-nic mitjançant revisió d’història clínica o entrevista telefònica. Es van registrar la presència d’infart de miocardi no fatal,ingrés per angina, necessitat de revascularització coronària i mort de causa cardiovascular durant un seguiment mig de 27 ±16 mesos. Es va considerar un ecocardiograma d’estrès com a positiu quan es detectava l’empitjorament de la contractilitatd’almenys un segment miocàrdic.

Resultats: L’edat mitjana dels malalts va ser de 64 ± 10 anys i la proporció d´homes del 68%. El nombre de factors de risccardiovascular era de 2 ± 1 (59% HTA, 36% diabetis, 54% dislipèmia) i un 43% dels pacients tenia antecedents de cardiopatiaisquèmica (infart o angina). Es va realitzar ecocardiografia d’estrès amb dobutamina en el 65% dels casos i amb dipiridamolen el 35% restant. Un total de 161 exploracions (24%) van resultar positives per a detecció d’isquèmia miocàrdica i 502 (76%)van resultar negatives.

Durant el seguiment 100 pacients (17%) van morir, 28 d’ells (4%) de causa cardiaca, 48 (7%) van patir un infart de miocardi no mor-tal, 82 (12%) van requerir ingrés per angina, 62 (9%) van ser revascularitzats precoçment (primers tres mesos) i 39 (6%) tardana-ment. La freqüencia total d’events cardiovasculars durant el seguiment va ser d’un 44% en el grup de pacients amb ecocardio-grafia d’estrès positiva i d’un 21% en el grup de pacients amb prova negativa per a detecció d’isquèmia miocárdica (p <0.0001).

Conclusions: En una població amb una elevada taxa de cardiopatia isquèmica, una ecocardiografia d’estrès positiva és pre-dictora d’una elevada freqüència de futurs events cardiovasculars a mig termini.

Freqüència i valor pronòstic de l’angina i canvis electrocardiogràfics en l’ecocardiograma d’estrès farmacològicnegatiu.Pilar Mañas Jiménez, Àlex Ruiz Majoral, Albert Ariza Solé, Josep Gómez Lara, Marta Casanovas Pié,Maria Berenguel Anter, Isabel Hernández Martín, Enric Esplugas Oliveras Servei de CardiologiaHospital Universitari de Bellvitge L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona.

Objectius: Conèixer la prevalença i el valor pronòstic de l’aparició d’angina o canvis electrocardiogràfics significatius durantun ecocardiograma d’estrès negatiu que no detecta noves alteracions de la contractilitat segmentàría.


Material i mètodes: Es van revisar un total de 663 ecocardiogrames d’estrès amb estimulació farmacològica (dobuta-mina o dipiridamol) realitzats entre gener de 2002 i setembre de 2006 al nostre centre. En 489 casos no es van apreciaralteracions de la motilitat segmentària amb l’estimulació farmacològica, essent considerades negatives. Es va interpre-tar com a clínica la presència de dolor de característiques típiques per a angina i com a alteracions ECG significatives undescens del segment ST horitzontal o descendent igual o superior a 0.1 mV als 80 mseg del punt J o bé un ascens del seg-ment ST en absència d’ones q de necrosi. En 86% (420) d’aquests pacients amb ecocardiograma d’estrès negatiu es vapoder recolllir mitjançant revisió d’història clínica o entrevista telefònica la presència d’hospitalització per angina, infartde miocardi no fatal, necessitat de revascularització o mortalitat cardiovascular durant un seguiment mig de 27 ± 16mesos.

Resultats: 48 (9.8%) dels pacients amb ecocardiograma d’estrès negatiu van presentar clínica suggestiva d’angina o canvisECG significatius durant l’exploració. Les caracteristiques basals d’aquest grup de pacients eren similars a la resta de malaltsen quant a factors de risc cardiovascular i antecedents de cardiopatia isquèmica. Els malalts amb angina o canvis ECG van sersotmesos a la pràctica de coronariografia (27%) amb més freqüència que la resta de malalts (11%), essent la incidència decoronariopatia i el nombre de vasos afectats va similar a ambdós grups. Durant el seguiment no es van apreciar diferènciessignificatives en l’aparició d’ infart de miocardi, hospitalització per angina, necessitat de revascularització precoç o tardana imortalitat cardiovascular entre ambdós grups (21% en els dos grups).

Conclusions: Un grup no despreciable de malalts (9,8%) amb ecocardiograma d’estrès negatiu presenta clínica suggestivad’angina o bé canvis electrocardiogràfics durant l’exploració. Aquestes alteracions no impliquen un pitjor pronòstic en elseguiment d’aquests pacients a mig termini.

Prova d’esforç submàxima i atropina en l’spect de perfusió miocàrdicade León G, Aguadé- Bruix S, Castell-Conesa J, Pujol P, Candell-Riera J. Hospital Vall d´Hebron, Barcelona

L’atropina s’utilitza associada a la dobutamina amb la intenció de millorar la sensibilitat diagnòstica de l’ecocardiografia d’es-trés quan només amb el primer fàrmac no s’assoleixen taquicarditzacions suficients. Ara bé, el rendiment de l’associació del’atropina a un esforç submàxim en l’SPECT de perfusió miocàrdica no està ben establert.

Hipòtesi: L’administració d’atropina als pacients amb una taquicardització insuficient (<80% de la màxima teòrica per a laseva edat) i sense criteris clínics o electrocardiogràfics de positivitat milloraria el rendiment diagnòstic de la prova.

Mètode: S’han estudiat 172 pacients amb indicació d’una SPECT de perfusió miocàrdica (70% pronòstiques i 30% diagnòsti-ques) els quals, malgrat realitzar una prova ergomètrica limitada per símptomes, no assolien un 80% de taquicarditzaciósense presentar angina ni descens horitzontal o descendent del segment ST. A tots ells s’els hi varen administrar 1 mg d’a-tropina endovenosa mentre prosseguien durant 3 minuts amb el màxim nivell d’exercici tolerat. Es varen excloure els malaltsamb contraindicació per a l’administració d’atropina: miastènia gravis, glaucoma i alteracions obstructives del tracte diges-tiu o urinari.

A 22 pacients, i en el curs d’una setmana, s’els hi va practicar una segona SPECT de perfusió miocàrdica sense l’administra-ció d’atropina per tal de comparar l’extensió i intensitat de la isquèmia gammagràfica entre els dos estudis (SPD: suma de lapuntuació diferencial).

Resultats: 75 dels 172 pacients (44%) van presentar angina (n: 56) o descens del segment ST >1 mm (n: 30) amb l’adminis-tració d’atropina. Set dels 22 pacients (32%) en els quals es van practicar els dos estudis van presentar criteris d’isquèmia gam-magràfica a l’SPECT amb atropina sense que l’haguessin presentat en l’SPECT sense atropina. L’SDP va ser significativamentsuperior en els estudis d’SPECT amb atropina (5,2 ± 4,7 vs 3,5 ± 2,9, p = 0,014)


Conclusions: L’administració d’atropina durant una prova d’esforç insuficient permet obtenir criteris clínics i/o electrocar-diogràfics, i gammagràfics d’isquèmia en una tercera part dels pacients en els quals no s’haurien obtingut en el cas de noadministra-la. La puntuació de la isquèmia gammagràfica va ser significativament superior en les SPECT dels pacients en elsquals es va administrar atropina.

Estudi dels marcadors del sobreentrenament per la prevenció del risc cardiovascular.Dr. J Ricard Serra Grima*; Dra. Montserrat Estroch**; Dra. Teresa Puig***; Dra. Maite Doñate*. *Servei de Cardiologia.**Servei de Medicina Nuclear.***Servei d’Epidemiologia. Hospital de la Sant Creu i Sant Pau.

El sobreentrenament és una entitat clínica que es presenta en esportistes de totes les categories amb manifestacions inespe-cífiques però que en casos extrems té implicacions en el risc cardiovascular. La fase inicial es caracteritza per modificacionsdel sistema nerviós autònom amb predomini del simpàtic. En fase avançada predomina el parasimpàtic. Les tècniques d’ex-ploració habituals no són suficients per arribar a un diagnòstic

Esportistes amb bradicàrdia sinusal extrema presenten selectiva denervació simpàtica a la paret inferior. Així mateix s’hademostrat que l’exercici de llarga durada provoca canvis en la distribució de marcadors de 123I-MIBG en corredors de granfons.

Objectius: valorar la utilitat de l’estudi de la inervació simpàtica cardíaca amb MIBG com a diagnòstic de sobreentrenamenti tenir un argument sòlid per aturar durant un període de temps l’entrenament.

Mètode: s’estudien esportistes d’alt rendiment i d’altres categories que segueixen programes d’entrenament intensiu i con-sulten per presentar símptomes compatibles amb sobreentrenament.

Exploracions efectuades: prova d’esforç, ECO-doppler, ECG Holter 24h, analítica, estudi MIBG 370 MBq 123I-MIBG ev 15 i 4hores imatge planar tòrax anterior. La captació cardíaca MIBG es quantifica: índex comediastí>>ICM = C/M.

Resultats: 7 atletes, 6 homes i una dona; edat 32 (19-43 a); símptomes de sobreentrenament. En 6 de 7 (86%) el primer MIBGmostrava captació disminuïda; en 4 el segon MIBG va millorar i en 2 va empitjorar. En 1 de 2 el tercer MIBG va empitjorar.En el 7e atleta el primer MIBG era normal.

Conclusions: La majoria dels casos estudiats presenten activitat adrenèrgica disminuïda en el estudi inicial amb millora del’activitat adrenèrgica amb el repòs. La normalització de l’activitat adrenèrgica coincideix amb la milloria clínica.

La ressonància magnètica cardíaca pot ser superior a l’ecocardiografia en el seguiment de pacients diagnosticatsd´apical ballooning?Neus Bellera (1), Jordi Pérez-Rodón (2), Josep Mercader (3), Carles Paré (1), Teresa Mª de Caralt (4), Manel Azqueta (1),Marta Sitges (1), Rosario J Perea (4), Ramon Masià (2), Magda Heras (1). (1) Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. HospitalClínic. Barcelona. Espanya. (2) Hospital Dr. Trueta. Girona. Espanya. (3) Hospital de Granollers. Barcelona. Espanya.(4) CDI. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: L’apical ballooning (AB) és una síndrome caracteritzada per dolor toràcic isquèmic, coronàries sense lesions sig-nificatives i deteriorament marcat i reversible de la funció sistòlica del ventricle esquerre. L’ecocardiografia és la tècnica d’i-matge d’elecció per a l’avaluació seqüencial de la fracció d’ejecció (FE).


Objectiu: Avaluar si la ressonància magnètica cardíaca (cardio-RM) realitzada durant el seguiment de pacients diagnosticats d’ABproporciona informació addicional respecte a la funció i/o estructura del miocardi comparada amb l’ecocardiografia (eco).

Mètodes: Durant un període de 4 anys vàrem recollir prospectivament una sèrie de 17 pacients diagnosticats d’AB a la nos-tra comunitat. A la fase aguda es realitzà una eco i en un seguiment mig de 6 mesos es repetí l’eco i es realitzà una cardio-RM. Totes les ecos i les cardio-RM foren realitzades per ecocardiografistes i radiòlegs experts.

Resultats: Durant el seguiment hi hagué una recuperació de la FE (54 ± 10% per eco i 70 ± 6% per cardio-RM). Malgrat això,en tres pacients es detectà realç tardà localitzat a nivell dels segments anteroapical, lateroapical i inferoseptal respectiva-ment. Les diferències en la presentació clínica en funció de la presència de realç tardà als 6 mesos es mostren a la taula. Elspacients amb realç tardà tingueren major elevació enzimàtica i més insuficiència cardíaca (IC).

Conclusions: La cardio-RM proporciona més dades sobre els canvis patològics que es produeixen al miocardi de pacientsafectats d’apical ballooning éssent superior en la identificació de petites àrees necrótiques respecte a l’eco. En pacients ambapical ballooning i insuficiència cardíaca aguda hi ha major incidència de necrosis miocàrdica.


NO REALÇ (n = 14) REALÇ (n = 3)

EDAT 65 ± 12 65±6 p = ns

DONES 93% 100% p = ns

POSTMENOPAUSA 85% 100% p = ns

FACTOR ESTRESSANT 43% 33% p = ns

INSUFICIÈNCIA CARDÍACA 14,30% 66,70% p = 0.05

PIC TROPONINES 2,7 ± 2,2 21,03±22 p = 0.005

FE INICIAL PER ECO 38 ± 9,9 35,6±5,8 p = ns

FE ECO-6 MESOS 54,69 ± 10 51,5±12 p = ns

FE CARDIO-RM 6 MESOS 71,3 68,6 ± 12 p = ns

IC (n = 4) NO IC (n = 13)

REALÇ 2 (50%) 1 (7,7%)

NO REALÇ 2 (50%) 12 (92,3%)

p = 0.05

Cardiopatia isquèmica – insuficiència cardíaca


Sala C

Influència de l’estat anímic sobre els nivells de NTpro-BNP en pacients amb insuficiència cardíaca crònica, seguitspel programa multidisciplinari d’insuficiència cardíaca liderat per infermeriaNuria Rodriguez (1), Neus Badosa (1), Consol Ivern (1), Adriana Torres (1), Mireia Passola (1), Anna Torné (1), Sonia Ruiz! (1),Marcelo Rizzo (1), Josep Comin-Colet (1), Jordi Bruguera (1). (1) Unitat dÍnsuficiència cardíaca, Hospital del Mar, Barcelona.

Objetius: Tot i que els transtorns afectius com l’ansietat o la depressió són freqüents en pacients que pateixen insuficiènciacardíaca crònica (ICC) i tenen una repercussió negativa en la seva evolució, la influència de l’estat anímic (EA) sobre l’activa-ció neurohormonal encara no ha estat definida.

Material i mètodes: Per verificar la hipòtesi que l’EA repercuteix sobre l’activació neurohormonal, la relació entre l’EA i elsnivells de NTpro-BNP ha estat evaluada prospectivament en 73 pacients amb ICC estable, en referència al nostre programade IC multidisciplinari liderat per infermeria. L’EA dels pacients va ser valorat mitjançant la versió reduïda de l’EscalaGeriàtrica de Depressió (EGD), una major puntuació tradueix un pitjor EA, duta a terme per infermeres entrenades, que des-coneixien els nivells de NTpro-BNP.

Resultats: Les característiques basals del grup foren: edat = 70 ± 10 anys, homes = 56.2%, FEVE = 34.9 ± 15.0%, NTpro-BNP = 2613 ± 4295pg/ml, classe funcional NYHA = 2.6 ± 0.7, l’etiologia de la IC era isquèmica en un 55.1% dels pacientsi la majoria d’ells rebien tractament amb betablocadors (91.3%), IECAs o ARAII (95.7%), diurètics (85.8%) i espironolactona(73.1%). L’evaluació de l’EA va resultar patològica (>5punts) en 35.6% dels pacients, un 11.0% de la cohort estudiada vaobtenir resultats >10p, indicatius de depressió establerta, i el resultat global de l’EGD fou de 4.9 ± 3.7. En un anàlisi uni-variant, l’EA va demostrar una correlació directa i a la vegada significativa amb la puntuació obtinguda a l’escala dàuto-cura (r = 0.26;p = 0.03) i amb el lnNTpro-BNP (r = 0.33;p = 0.005). Aquells pacients amb alteracions a l‘EGD presentavennivells superiors de lnNTpro-BNP en comparació amb aquells que obtenien resultats normals a l’EGD (7.4 ± 1.3 vs. 6.7 ±1.3; p = 0.02). En un anàlisi de regressió linial multivariant, ajustant les variables significatives associades amb el lnNTpro-BNP en lánàlisis univariant (creatinina: r = 0.36, p = 0.002: clase funcional NYHA: r = 0.37, p = 0.003; edat: r = 0.24, p= 0.04), i corregint-lo mitjançant la puntuació obtinguda a l’escala dàutocura (model: r = 0.51; p = 0.004), només l’EAresultava ser factor predictor independent dels nivells de pèptid natriurètic (coeficient de regressió = 0.28;p = 0.028).Quan la FEVE s’afegia al model, l’EA es mantenia com a factor predictor independent del lnNTpro-BNP (coeficient deregressió = 0.27, p = 0.035).

Conclusions: Una alteració de l’estat anímic, mesurada a partir de la versió reduïda de l’EGD, és freqüent en aquellspacients amb ICC, i és un factor predictor independent de nivells elevats de Ntpro-BNP. L’estat anímic pot ser corregit mit-jançant intervencions específiques, motiu pel qual la integració de psicòlegs als programes d’IC (per realitzar una valoracióde l’EA en tots els pacients amb IC), hauria de ser impulsada. Es requereixen més estudis per determinar si la correcció del’ansietat i la depressió a través de teràpies, es traduiria en una influència positiva sobre els marcadors pronòstics en elspacients amb ICC.


Efectivitat d’un programa de consell antitabàquic en pacients hospitalitzats amb cardiopatia isquèmicaNebot Tost M. (1), Sabater Puig E. (2), Salvadó Suñé S. (1) Hospital Universitari Sant Joan de Reus (Tarragona) (1) Unitat deCardiologia (2) Servei de Drogodependències

Introducció:El tabaquisme és la principal causa de mort i malaltia que es pot prevenir de la nostra societat. Aconseguir l’abstinència tabà-quica en pacients afectats de cardiopatia isquèmica és l’objectiu prioritari en prevenció secundària de nous esdeveniments.El paper de la infermera és fonamental en l’educació del pacient ingressat per tal que modifiqui l’hàbit tabàquic.

Objectius:• Avaluar l’efectivitat del consell antitabàquic en els pacients afectats de cardiopatia isquèmica.• Conèixer les característiques personals i clíniques d’aquests pacients relacionades amb el tabac.

Mètode: Estudi prospectiu de 113 pacients que ingressen a la secció de cardiologia diagnosticats de cardiopatia isquèmica.Durant l’ingrés, es fa una entrevista dirigida tancada de 9 preguntes comunes i 14 d’específiques als fumadors sobre el tabac.Els pacients es classifiquen en no fumadors, exfumadors i fumadors.

Als pacients fumadors:• Se’ls va advertir dels perjudicis que ocasiona el tabac• Se’ls va oferir l’ajuda del servei de drogodependències.• Es van analitzar les variables relacionades amb el tabac.• Amb els que van decidir deixar de fumar es va mantenir contacte telefònic al cap d’un mes, de tres mesos i de sis mesos

de l’alta. Els que no fumaven, se’ls va citar al cap de sis mesos per medició del CO. Al cap de 18 mesos es va tornar acontactar telefònicament amb els que no fumaven al cap de 6 mesos per confirmar si continuaven sense fumar.

Resultats: L’edat mitjana dels pacients és de 66 anys, 73% dels quals són homes. La majoria té estudis primaris (74%). El 28%són fumadors i el 40% són exfumadors. Dels fumadors, el 47% fuma més de 20 cigarrets/dia, han intentat prèviament deixarde fumar un 84%, tenen la síndrome d’abstinència positiu un 88%, el 95% només reben, durant l’estada hospitalària, el con-sell mínim antitabàquic per cardiòleg/infermera i el 97% vol deixar de fumar. Al cap de 6 mesos de l’alta, ha aconseguit dei-xar de fumar el 56% (amb comprovació del CO) i el 28% ha reduït el nombre de cigarrets. El 95% dels pacients que no fuma-ven al cap de 6 mesos, continuen sense fumar al cap de 18 mesos.

Conclusions:• Les visites personalitzades a l’hospital i el contacte telefònic entre pacient i l’equip d’infermeria potencien la motivació

del fumador. • La majoria dels fumadors volen deixar de fumar.• Identificar els pacients fumadors i donar-los un consell mínim en l’atenció hospitalària produeix efectes visibles.

Maneig del factors de risc en pacients amb malaltia cardiovascular. Hi ha diferències segons sexe?Mireia Martínez1, Núria Beguer2, Maria Bertomeu3, Riera Ciurana4, Vanessa Closes5, Rosario Corral6, Mª Mercè Fatsini3,David García7, Silvia Gutiérrez8, Dolors Morató9, Miriam Payan7, José Pérez6, Carlos Brotons1, Nuria Soriano1, Irene Moral1en nom dels investigadors de l’estudi PREseAP. 1Unitat de recerca EAP-Sardenya, 2CAP-El Temple, 3CAP-Deltebre, 4CAP-BaixEbre, 5CAP-Les Hortes, 6EAP-Sant Gervasi, 7EAP-Vallcarca, 8CAP-Marià Fortuny, 9CAP-Centelles.

Objectiu: Determinar les diferències segons sexe en el maneig i control dels factors de risc i de la qualitat de vida, delspacients amb diagnòstic de malaltia cardiovascular, visitats a l’àmbit d’atenció primària.


Metodologia: Estudi observacional, en el marc d’un assaig clínic aleatoritzat per «clusters», obert, en atenció primària (estu-di PREseAP), que té com a objectiu avaluar l’eficàcia d’un programa integral de prevenció secundària per reduir la morbi-mortalitat dels pacients que han patit una malaltia cardiovascular (estudi finançat pel Fondo de Investigación Sanitaria)

Població: S’han identificat els pacients que van ser diagnosticats de malaltia coronaria (MC), accident vasculocerebral (AVC)i malaltia vascular perifèrica (MVP) des de gener del 2004 fins maig del 2005, procedents de 42 centres d’atenció primària detot l’estat espanyol.

Resultats: Dels 1223 pacients identificats, el 54%, 41% i 5% de les dones i el 62%, 31% i 7% havien estat diagnosticades de MC,AVC i MVP respectivament. El 30% del total de la població eren dones, i la mitjana d’edat d’aquestes era significativament més alta que la dels homes(69 vs 65, p <0.001).El 11% de les dones havien cursat estudis secundaris i/o universitaris comparat amb el 27% dels homes (p <0.001). El 7% de les dones eren fumadores comparat amb el 21% d’homes (p <0.001). Respecte la comorbilitat, el 4% de les dones i el 9.5% dels homes havien sigut diagnosticats prèviament d’EPOC (p = 0.001), iel 12% de les dones i 7% d’homes presentaven antecedents d’alguna malaltia psiquiàtrica (p = 0.007). El 50% de les dones mostraven nivells òptims de pressió arterial (TAS <140 mmHg i TAD <90 mmHg) comparat amb el 59%d’homes (p = 0.005).El 25% de dones presentaven nivells òptims de lípids (Colesterol total <175 mg/dl i LDL <100 mg/dl) comparat del 36% d’ho-mes (p <0.001). Totes les àrees del qüestionari de qualitat de vida del SF-36, van mostrar valors més desfavorables per les dones que pelshomes. Els fàrmacs antiagregants eren prescrits en un 88% pels homes i en un 83% per les dones (p = 0.03). No es van trobar diferències en relació a la medicació antihipertensiva i hipolipemiant.

Conclusions: Les dones amb malaltia cardiovascular es tracten menys amb fàrmacs profilàctics com ara els antiagregants iassoleixen pitjor els objectius terapèutics respecte a nivells de pressió arterial i de lípids.

Globalment, la seva qualitat de vida també és pitjor que la dels homes. Per tant, s’haurien de prioritzar més les interven-cions a les dones en prevenció secundària.

El dolor toràcic de la dona a urgènciesPavia Luque M (1), Algar Roda C (1), García Abad I (1), Gil Alonso D (2), Salesa gallego R (1), Surroca Sales Ll (1), Val Celis M (1),valle Torres RM (1). (1) Infermeres del Servei d’ Urgències. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona. (2) Infermera de laConsulta d’infermeria. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Barcelona.

Introducció: Les malalties cardiovasculars (MCV) i la Cardiopatia Isquèmica (CI) en concret, són la primera causa de morta-litat de les dones en els païssos industrialitzats.

Objectiu: Identificar les característiques clíniques que presenta la dona que acudix al nostre Servei d’Urgències amb simp-tomatologia típica o suggestiva de CI.

Material y mètodes: Estudi descriptiu retrospectiu.Revisió d’històries de totes les dones que acudeixen al Servei d’ Urgències (SU) de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.Període de estudi: entre el 15 de juliol i el 31 d’octubre de 2006.Edat: entre els 18 i els 85 anys.Motiu de consulta: dolor toràcic o manifestacions clíniques suggestives de CI com mareig, palpitacions, malestar general,epigastràlgia, dispnea, mal d’esquena, alteracions electrocardiogràfiques o parada cardiorespiratòria.


Es van classificar en dos grups segons l’orientació diagnòstica al moment de l’alta:

Grup A - Dones que a l’alta NO van ser diagnosticades de CI:Grup B - Dones que SI es van diagnosticar de CI.

Resultats:Van acudir al SU un total de 19.133 dones durant el període d’estudi.La mostra a estudi va resultar de 617 dones, dividides en 2 grups:

Grup A - 471 NO es van diagnosticar de CI. (Amb una edat mitja de 59,75 ± 20 anys) Grup B - 72 SI es van diagnosticar de CI. (Amb una edat mitja de 76,48 ± 8 anys)

La simptomatologia presentada va ser: diaforesi, dispnea, dolor toràcic, símptomes vegetatius.Els factors de risc prevalents: Hipertensió, Diabetis i Dislipèmia.La presencia de dolor toràcic típic és més elevada en les dones diagnosticades de CI, tan mateix, el 50% de les dones nodiagnosticades van presentar el mateix símptoma.

Conclusió: La població no diagnosticada presenta factors de risc i simptomatologia similars al grup amb diagnòstic mèdicde CI, al tractar-se d’una població més jove, estimem que presenten un risc potencial de desenvolupar CI.

Per aixó plantegem la necessitat de realitzar un seguiment amb aquest grup de dones incloent-les en programes d’educa-ció sanitària individualitzada, amb la fi de corregir els factors de risc.

Aquesta educació creiem que s’ha de realitzar a les consultes d’infermeria d’Atenció Primària o Especialitzada.

Cardiopatia isquémica II


Sala A

Nou index predictor de mortalitat a llarg termini per líntervencionisme sobre el tronc comú amb stent recobert.J Gómez Lara, JA Gómez Hospital, J Maristany, G Roura, F Jara, JL Ferreiro, M Rodríguez, I Lozano, C Morís, A Cequier,E Esplugas. Cardiologia Intervencionista. H Universitari Bellvitge. H Central Asturias

Objectiu: Líntervencionisme percutani en pacients amb malaltia coronaria del tronc comú (TC) és cada cop freqüent. Lasupervivència a llarg termini després de la implantació dún stent recobert (SR) al TC és encara incerta. Crearem una novataula predictiva de supervivència a llarg plaç per pacients que se sotmenen a intervencionisme sobre TC amb stent recobert.

Mètodes: Sínclouen tots els pacients consecutius amb lesió significativa al TC en els que símplanta SR. Séxclou als pacientsamb infart agut de miocardi (IAM) i en xoc cardiògenic. Sóbtenen les dades clíniques i de procediment. Lóbjectiu primaride léstudi és la mortalitat per totes les causes a llarg plaç. L’index es crea a partir dels factors predictius independents asso-ciats a la mortalitat.

Resultats: Sínclouen 174 pacients (65,5% homes; 39,1% diabètics; 14,9% amb by-pass previ a lárbre coronari esquerre; 64%amb lesió significativa a coronaria dreta (CD)). Un 16,7% es realitza el procediment de forma urgent per angina refractaria.Un 66% presenten lesió a la bifurcació del TC. La mitjana de seguiment és de 1100 dies i 26 pacients (14,9%) han mort enaquest punt de seguiment. Els factors que es relacionen amb la mortalitat són: lesió significativa a la CD; fracció déjecciódel ventricle esquerre (FEVE); clearance de creatinina (ClCr) i IAM previ. Es crea una taula predictiva de mortalitat depenentdún sistema de gradació: lesió significativa a CD = 4 punts (p); FEVE <45% = 3p; FEVE 45-60% = 1p; ClCr <60 ml/min =


1p; IAM previ = 1p. D´acord amb aquests paràmetres el pacients es classifiquen en tres grups: inferior a 3p; entre 3 i 5 p; 6o més p. La mortalitat dels grups s´aprecia a la figura 1.

Conclusió: Hem creat un índex predictor de mortalitat a llarg termini en pacients que reben SR sobre TC.

Tractament de lesions en bifurcació coronària amb stent dedicat tipus nile. experiencia inicial del nostre centre iseguiment clínic.Serra Garcia V, Garcia del Blanco B, Falú R, Martí Aguasca G, Otaegui Irurueta I, Vanegas M, Batalla Sahún N,Domingo Ribas E, Angel Ferrer J, Candell Riera J. Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebrón.

El tractament de les lesions coronàries en bifurcació és freqüent (15%), però no són de fàcil solució. Això queda palés en lesdiferents tècniques que s’han desenvolupat i que tot i així tenen limitacions i inconvenients.

Una de les opcions terapèutiques a tenir present és la implantació de stents específicament dedicats per a lesions en bifur-cació. Presentem la nostra experiència inicial amb un stent dedicat no farmacoactiu que quatre operadors diferents hemintentat implantar entre març del 2005 i març 2007. Hem avaluat l’èxit inicial en l’implantació, complicacions, l’èxit angio-gràfic final, l’evolució pre-alta i un seguiment clínic-telefònic als 6 mesos.

S’ha intentat implantar aquest tipus d’stent en 38 pacients, en 39 lesions en bifurcació, de les quals 27/39 (67%) eren al terri-tori de DA, 5/39 (13%) de la circunflexa, 4/39 (10%) de la coronària dreta i en 2/39 a nivell del tronc comú. L’accés ha estatfemoral 19/38 (50%), radial o cubital en 18/38 (47%) i braquial en 1/38 (3%) amb catèter guia 6F en 33/38 (87%) dels pacients.

L’implant exitós de l’stent dedicat en la branca principal s’ha assolit en 38/39 lesions (97%), el baló de la branca lateral incor-porat en el sistema s’ha utilitzat amb èxit en 34/39 (87%) requerint dels altres 5 casos, en 4 utilització d’altres balons per dila-tar la branca lateral i en un d’ells al no poder-se utilitzar aquest tipus d’stent es va fer servir un stent tubular convencionalamb tècnica d’stent provisonal. L’èxit angiogràfic final es va assolir en el 100% dels pacients. No s’han enregistrat complica-cions relacionades amb el procediment ni mort, infart o requeriments de cirurgia cardiaca durant l’hospitalització. En els 15pacients que han acomplert més de 6 mesos de seguiment clínic s’ha fet seguiment telefònic que mostra que no han reque-rit ingressos durant el seguiment, millora clínica post angioplàstia en 12/15 (80%) i en un sol cas (7%) necessitat de recatete-rització per reaparició de l’angina que va mostrar reestenosi severa intrastent. D’aquests pacients als sis mesos de l’implan-tació de l’stent 12/15 (80%) ja no prenien doble antiagregació.

En conclusió en la nostra experiencia d’un únic centre l’ús de l’stent dedicat tipus Nile per a bifurcacions ha esdevingut unaopció terapéutica percutània factible, segura i amb bon resultat angiogràfic inicial. El seguiment clínic dels primers pacientsque han acomplert el període de 6 mesos és encoratjador.


Angioplàstia primària en dones. és el sexe un factor determinant en el pronòstic?Xavier Freixa, Mónica Masotti, Ricardo Kiamco, Héctor Salazar, Neus Bellera, Dabit Arzamendi, Carlos Fernández-Gómez,Amadeu Betriu. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: En estudis previs s’ha vist que el pronòstic de l’infart amb elevació de l´ST (IAMEST) és pitjor en dones que enhomes. Concomitantment, els resultats de l’intervencionisme coronari percutani (ICP) en dones tampoc han igualat els resul-tats obtinguts en homes. No obstant, es sap molt poc sobre els resultats i pronòstic de l’ICP primària en relació al sexe delspacients.

Objectius: L’objectiu d’aquest estudi és determinar la mortalitat precoç (30 dies) de l’ICP primari en relació al sexe delspacients.

Població a Estudi: Des de Gener del 2002 fins a Desembre del 2006, una sèrie consecutiva de 529 pacients varen ser sot-mesos a ICP primària en el nostre centre. 417 eren homes i 112 dones. El temps des de l’inici dels símptomes fins l’ICP va serinferior a 12 hores en tots els casos.

Resultats: Un total de 32 variables clíniques varen ser recollides i analitzades. En comparació amb els homes, les dones erenmés grans (69 ± 13 vs. 61 ± 13 anys; p <0,0001), tenien freqüències cardíaques superiors a l’ingrés (85 ± 20 vs. 79 ± 18batecs/min; p = 0,001), una major prevalença de diabetis mellitus (32% vs. 26%; p = 0,012) i de shock cardiogènic a l’ingrés(14% vs. 8%; p = 0,05). La mortalitat cardiovascular als 30 dies va ser del 18% vs. 8%; p = 0,009 (dones vs. homes respectiva-ment). L’anàl·lisi logístic regressiu multivariable va objectivar que l’edat i la presència de shock cardiogènic a l’ingrés, peròno el sexe, eren factors independents de mortalitat.

Conclusions: El sexe femení no sembla constituir per sí sol un factor que afecti a la mortalitat en el primer mes després d’unIAMEST sotmès a ICP primari.

Nova tècnica per al tractament percutani de les oclusions coronàries cròniques: l’abordatge retrògradHelena Tizón, Josepa Mauri, Oriol Rodríguez, Eduard Fernández, Neus Salvatella, Sílvia Montserrat, Albert Teis, Vicente Valle.Servei Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol.

Introducció: La oclusió coronària crónica (OCC) és una troballa freqüent en les coronariografies de pacients amb malaltiacoronària significativa i comporta una major tendència al tractament quirúrgic donat l’alta taxa de fracàs en el tractamentpercutani. L’abordatge d’aquest tipus de lesió s’ha realitzat habitualment de forma anterògrada a través del vas oclós peròaquest tipus de lesió continua tenint una taxa d’èxit molt variable. Diversos experts japonesos han proposat una nova tècni-ca d’abordatge retrògrad a través de vasos col·laterals basant-se en el fet de que l’extrem distal de la oclusió crònica té dife-rent composició histològica que la proximal. Aquest abordatge és factible quan l’anatomia és favorable amb col·laterals visi-bles i de trajecte no tortuós.

Material, mètodes i resultats: En els últims 2 mesos s’han realitzat 2 recanalitzacions d’OCC en 2 pacients amb indicació derevascularització. La coronària oclosa és la dreta a nivells mig i distal i el vas col·lateral una septal de la DA. El fet fonamen-tal en l’abordatge retrògrad és l’estudi previ diagnòstic de la circulació heterocol·lateral i la injecció bilateral (en la nostraexperiència radial-femoral) que permet establir la longitut de la oclusió. L’artèria que proporciona circulació col·lateral a l’ar-tèria oclosa ha de ser cateteritzada amb catèters guia d’alt suport i curts o manipulats manualment. A través de l’artèriacol·lateral escollida cal avançar una guia llarga (300cm) i realitzar predilatacions en tot el seu trajecte amb balons de moltpetit calibre. Un cop predilatada cal avançar un baló coaxial fins a l’extrem distal a la oclusió i amb guies d’alt suport tantdes de l’extrem proximal com des de l’extrem distal a la oclusió cal comunicar les dues llums a través de la llum verdaderao d’una nova llum subintimal. Cal llavors predilatar i implantar stents a la zona manipulada. No hi ha hagut complicacionsperiprocediment en els pacients tractats amb aquesta nova tècnica.


Conclusions: L’abordatge retrògrad és una opció novedosa per al tractament de les oclusions coronàries cròniques sempre iquan hi hagi circulació col·lateral visible i no tortuosa i s’utilitzin tècniques i material adequat.

Accés transradial versus transfemoral per a la realització de coronariografia diagnòstica a pacients trasplantats decor: un estudi aleatoritzatFilipe Seixo, Victòria Martin, Carlos Cotes, marta Campreciós, Sònia Mirabet, Vicens Brossa, Manel Sabaté, J. Cinca.HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU

El seguiment a llarg plaç dels pacients trasplantats de cor requereix la realització de coronariografies seriades. La posi-ció ortotòpica del cor, l’aortotomia i l’accés vascular poden representar dificultats tècniques durant el cateterisme.L’accés radial és una técnica que ha demostrat conferir millor comfort al pacient i que permet una deambulació pre-coç. Malgrat això, el potencial avantatge d’aquest accés vascular no ha estat avaluat en aquest grup de pacients. Per adeterminar la factibilitat de la via radial versus la femoral en aquest grup de pacients es va dissenyar un estudi aleato-ritzat.

Mètodes: Estudi monocèntric, prospectiu, aleaotritzat. Tots els pacients trasplantats al centre citats per a coronariografia decontrol van ser aleatortizats a accés radial vs. femoral (2:1). Es van recollir prospectivament 15 variables clíniques i 14 prò-pies del procediment que es van comparar entre ambdós grups. L’anàlisi es va realitzar segons el principi d’intenció de trac-tament.

Resultats: Des de gener fins a novembre del 2006, es van incloure a l’estudi 58 pacients (edat mitja 56 ± 13 anys; 76%homes). Finalment a 7 pacients no se’ls hi va arribar a fer la coroanriografia i per tant van ser exclossos de l’anàlisi final (5assignats a accés radial). El temps mig des del trasplantament va ser de 62.5 mesos (rang interquantil: 12-115). Factors de risccardiovascular incloïen: hipertensió al 57%, dislipèmia al 49% i diabetes mellitus al 46%. Una insuficiència renal (efinida coma creatinina >1,2 mg/dl) estava present al 53% dels pacients. Es va intentar l’accés transradial a 27 pacients (53%). Va sernecessari un crossover a accés femoral en 6 pacients (22%): 1 per a test d’Allen bilateral anormal, 4 per punció fallida i unper presentar loop radial. Es va fer un crossover a accés radial en un pacient (4%) que presetnava una vasculopatia femoralsevera. En conjunt, la coronariografia angiogràfica als pacients assignats a accés radial va precissar l’administració de majorquantitat de contrast (151 ± 64 ml vs 114 ± 36 ml; p = 0.014) i major temps de fluoroscòpia (9.7 ± 5 min vs. 4.3 ± min;p<0.001). No va haver diferències significatives entre ambdós grups en relació al nombre de catèters usats, durada total delprocediment (incloent l’hemostàsia) i el grau de dolor durant el procediment avaluat segons l’escala EVA. No es van eviden-ciar complicacions vascular a cap dels dos grups

Conclusions: L’accés radial ha demostrat ser factible is egur en pacients trasplantats de cor. Tanmateix e benefici en termesde comfort per al pacient i ambulatorització del procediment pot estar contrabalancejat per la necessitat de major injeccióde contrast i exposició a raigs X durant el cateterisme.

Perforacions coronàries iatrogèniques. experiència al nostre centreAlbert Teis Soley, Silvia Montserrat Ortego, Helena Tizón Marcos, Eduard Fernández-Nofrerias, Oriol Rodriguez-Leor,Antonio Tovar, Josepa Mauri, Vicente Valle Secció d’hemodinàmica del Servei de Cardiologia de l’Hospital Germans Triasi Pujol. Badalona. Barcelona

Introducció: La perforació coronària (PC) iatrogènica és una complicació poc freqüent en relació a l’angioplàstia coronària(ACTP) (0,2 - 2% segons les series), relacionada clàssicament amb la inflada dels balons.


Objectius: Avaluar els factors predisponents de PC en les ACTP realitzades en el nostre centre i observar-ne la evolució.

Material i mètodes: Anàlisi retrospectiu dels casos de PC objectivats en 3022 ACTP realitzades des de juliol de 2000 a febrerde 2007.

Resultats: Del total de 3022 ACTP realitzades en aquest període, s’ha produït PC en 9 casos (0,3%). El 55,6% en homes, ambedad mitjana de 72 anys. Són hipertensos el 89,9%, dislipèmics el 44,4%, diabètics el 22,2%, fumadors el 66%, amb insufi-ciència renal el 22,2% (p = NS). No hi ha diferències en la indicació del procediment, nivell d’urgència ni ús d’anti IIb-IIIa,que és del 25% en aquests casos. En el grup de perforats, destaca que prenen menys betabloquejants (11,1% vs 67,3% p =0,001) i presenten més proporción de malaltia distal (11,1% vs 0,2% p = 0,021). El 71,4% tenen lesions tipus B2 o C, el doblepercentatge de calcificació coronària (67 vs 33%), i afectació predominant de la DA mitja (44,5%) [p = NS)]. De les tècniquesrealitzades, només l’ús de l’aterectomia rotacional (AR) es relaciona amb major risc de perforació (11,1 vs 0,2% p = 0,23). Delsperforats, 2 varen evolucionar a taponament (22,3%), tots en relació a perforació distal per guies intracoronaries, totes elleshidrofíliques. No hi ha relació significativa entre l’ús de medicació antiagregant, anticoagulant o fibrinolític previ amb l’evo-lució a taponament entre els perforats. Cap dels malalts ha requerit cirurgia urgent, i no hi ha cap mort.

Conclusions: Al nostre medi, la PC iatrogènica és poc freqüent. Es produeix principalment en homes, HTA, sense tractamentbetabloquejant, que presenten lesions distals, de tipus III, severament calcificades, i predominantment a la DA. La meitat esprodueix per guies intracoronaries, totes elles hidrofíliques

Cardiologia clínica II


Sala B

Consulta immediata ambulatòria d’alta resolució en cardiologia: 10 anys d’experiència.Carles Falces, Josep Sadurní, Joan Monell, Miquel Ylla, Rut Andrea, Angels Moleiro, Raquel Vilarrasa,Montserrat Riera i Montserrat Rovira. Unitat de Cardiologia. Hospital General de Vic. Vic, Barcelona.

Introducció: L’any 1996 es va iniciar a l’Hospital General de Vic l’anomenada «consulta immediata» de Cardiologia, modelassistencial basat en donar resposta en <72 hores als pacients derivats pel seu metge de família o Urgències, realitzar en elmateix dia la visita especialitzada i proves complementàries indicades (fonamentalment ecocardiograma, prova d’esforç,Holter) i realitzar informe de l’assistència realitzada. La consulta és atesa per tres cardiòlegs en un horari de dos hores i mitjadiàries amb un màxim per dia de 12 visites. Aquest model ha estat anomenat en altres experiències com consulta «d’acteúnic» o «d’alta resolució»

Objectius: Analitzar l’experiència de 10 anys de «consulta immediata» a l’Hospital General de Vic, centre pioner de Catalunyaen aquest model d’assistència.

Resultats: Des de gener de 1997 a desembre de 2006 s’han realitzat 19515 visites de consulta immediata. La freqüenta-ció va augmentar progressivament els primers anys, des de 1492 visites l’any 1997 fins estabilitzar-se en unes 2100 visitesanuals des del 2003. La mitjana d’espera per la visita és de 3 dies. La procedència dels pacients és majoritariament delcentre d’atenció primaria (>80%). Els motius de consulta més freqüents son: dolor toràcic-cardiopatia isquèmica: 22%, dis-pnea-insuficiència cardíaca: 17.5%, arítmies-fibril·lació auricular: 17%, buf-valvulopaties: 10.7% i síncope: 8.2%. Les pro-ves efectuades en la mateixa consulta son: ECG 100%, ecocardiograma 31%, prova d’esforç 15.7%, Holter 8%. Es generensolicituts de coronariografia en 5.7% de pacients, gammagrafia, estudi electrofisiològic, taula basculant o ecocardiogramatransesofàgic en <5% de casos. S’ha realitzat informe d’assistència en el 100% de les visites. La consulta immediata ha per-


més reduir les visites succesives (de 4116 anuals a 2782) i la ratio succesives/primeres (2.49 l’any 1997 fins a 1.33 el 2006).Un 66% dels pacients són donats d’alta en la primera visita, un 30% requereixen seguiment i un petit percentatge reque-reix hospitalització. L’enquesta de satisfacció realitzada als metges de primària mostra elevada puntuació: 6.76 abans del’inici del model (escala de 0 a 10), 8.31 el 1997 fins a 8.66 en la darrera valoració. El nº d’ingressos a cardiologia ha dis-minuit cada any, des de 1052 fins a 771.

Conclusions: La «consulta immediata» definida com atenció ambulatoria ràpida i realització de proves complementàries enla mateixa visita és factible en la pràctica real i perdurable al llarg dels anys. Aquest model és beneficiós pel pacient, satis-factori per l’atenció primària, redueix els contactes pacient-hospital i probablement evita ingressos hospitalaris.

Insuficiència cardíaca: com estan i quin tractament reben els pacients a l’atenció primaria?Carmen Barrio Ruiz. Centre Salut Camps Blancs. Sant Boi. César Romero-Menor. Servei Cardiologia. Hospital ComarcalSant Boi. Neus Parellada Esquius. Tècnic Salut. Inatitut Catala de la Salut. Mº Dolores Muñoz Segura. Centre Salut Montclar.Sant Boi. Daniel Moll Casamitjana. Centre Salut Vinyets. Sant Boi. Carlos Alvarado Montesdeoca. Centre Salut Moli Nou.Sant Boi. Mercedes Retana Puigmartí. Centre Salut Camps Blancs.Sant Boi. Elena De Frutos Echaniz. Centre Salut CampsBlancs. Sant Boi. Teresa Agüera Tutusaus. Servei Cardiologia. Hospital Comarcal Sant Boi.

Introducció: La insuficiència cardíaca (IC) és la tercera causa de mort cardiovascular després de la cardiopatía isquemica i lamalaltia cerebro vascular i la primera causa d’hospitalització dels pacients majors de 65 anys.

L’objectiu d’aquest treball és avaluar el tractament farmacològic dels pacients diagnosticats d’IC a l’atenció primària (AP),conèixer la morbilitat associada i les proves diagnostiques utilitzades.

Metodologia. Estudi multicèntric-multidisciplinar (quatre centres de salut urbans i l’hospital de referència), descriptiu trans-versal d’una cohort de pacients diagnosticats d’IC a la història clínica d’AP al gener 2006 (n = 317). Es van registrar variablesdemogràfiques, dades de tractament, clíniques (factors de risc i grau de control) i de diagnòstic.

Resultats: El 56,5% eren dones. L’edat mitjana va ser de 77,4 anys (DE: 10). El 46% tenien una evolució de la malaltia infe-rior a 5 anys. Un l3% es trobaven en un grau funcional II, un 20% grau III i un 4% presentaben un grau funcional IV.El 2,7% eren fumadors, el 74% tenien hipertensió (HTA), 53% dislipemia (DL), 40,3% diabetis (DM), 33% fibrilació auricular,20% cardiopatia isquemica, 24% valvulopaties, 12% miocardiopatia, 4,7% apnea de la son, 65% malaltia pulmonar obstruc-tiva crónica, 7,3% insuficiència renal i 10,7% anèmia.

Un 27,4% tenien bon control de la diabetis, un 37,5% bon control dislipemia. Tenien bon control de HTA 40% dels homes i21% de les dones (p <0,0001)

El 60% tenien registrat que s’havia fet un electrocardiograma al moment del diagnòstic, un 50% radiologia toràcica i un40% ecocardiograma.

El 69% rebien tractament amb IECAS o ARA II, 24% amb betablocadors, 32,4% digoxina, 40% antiagregants, 32% anticoagu-lants, 77% diuretics no espironolactona, 24% espironolactona i 38% estatinas.

Conclusiones: El tractament dels pacients amb IC és deficitari a l’AP amb una baixa utilització de IECAS-ARA II i betabloca-dors. La majoria de pacients tenen una evolució de la malaltia inferior a cinc anys i hi ha pocs en grau funcional IV, degutprobablement a l’elevada mortalitat. La HTA és el factor de risc més prevalent associat a IC (amb un pitjor control entre lasdones), també destaca l’elevada prevalença de DM.


S’observa una manca de registre de exploracions complementaries pel diagnòstic, sobretot d’aquelles que estan més a l’a-bast de l’AP (electrocardiograma i radiologia toràcica) probablement degut a que la majoria de pacients es controlen al ser-vei de cardiologia de l’hospital on es fan aquestes exploracions.

Pericarditis recidivant. Valoració de l’eficacia de la colchicina per a interrompre l’aparició de noves recidivesIvo Roca Luque, Antonia Sambola Ayala, Jaume Sagristà Sauleda servei de cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona

La pericarditis recidivant constitueix un repte terapèutic ja que sovint és dificil evitar l’aparició de nous brots. En els darrersanys s’ha suggerit que la colchicina podría ser eficaç per controlar la malaltia. No obstant, a la literatura només han apares-cut series curtes i probablement molt esbiaixades, de manera que és dificil saber exactament quina és l’eficàcia real de la col-chicina. L’objectiu d’aquesta presentació és reportar la nostra experiència.

Malalts i mètodes. La nostre sèrie consta de 32 malalts (22H, 10D, edat 39 ± 16 a (16-71a)) amb pericarditis diopàtica recidi-vant recollits entre octubre 1994 i maig del 2005. Abans d’iniciar el tractament amb colchicina els malalts havíen patit de 2 a 14brots (m 5.83 ± 3) sent l’antiguitat de la malaltia de 1 a 35 anys (m 5.41 ± 7.91). La densitat de incidència de brots (DIB) era de1.04 brots/pacient-any (174 brots/168 anys-pacient). Onze malalts havíen tingut embassament pericàrdic (EP) i 2 taponament enalgún brot. La duració dels brots era de 5.85 ± 5 dies (minim) a 13.3 ± 7.94 (màxim). Cinc malalts estaven rebent corticoides.Després de l’inici de colchicina a dosis de 1 mg/12 hores, i durant la seva administració (22.14 ± 16.07 mesos) la DIB va ser de0.8 brots/pacient-any (48 brots/60 anys-pacient) (p <0.05), i cap malalt va tenir EP o taponament en aquests brots. Diset malalts(52%) no van tenir cap brot durant el tractament amb colchicina. Tres malalts van abandonar el tractament al cap de 14, 16 i 18mesos, dos d’ells per diarrea i un per azoospermia. La duració dels brots va ser 1 ± 5 dies (minim) a 10 ± 12 dies (màxim).Després de interrompre la colchicina (15 malalts, seguiment 23.6 ± 26.3 mesos) 6 malalts van tenir un total de 7 brots.

Conclusions. Malgrat la dificultat per a valorar l’eficàcia terapéutica al tractar-se d’una malaltia d’evolució espontània impre-visible i potencialment autolimitada, i el fet de no tractar-se d’un estudi randomitzat a doble cec, sembla que la colchicinapodria ser eficaç per a interrompre els brots de pericarditis en la meitat dels malalts, aproximadament.

Afecta la morfologia de la vàlvula aòrtica la història natural de la insuficiència aòrtica?Joan Alguersuari, Antonia Sambola, Pilar Tornos i Mas, Artur Evangelista. Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron.

Antecedents: La influència de la morfologia de la vàlvula aòrtica en la història natural de la insuficiència aòrtica és pocconeguda.

Objectiu: avaluar la història natural de pacients amb insuficiència aòrtica severa i vàlvula aòrtica bicúspide (VAB) compara-da amb els que presenten una vàlvula aòrtica tricúspide (VAT).

Mètodes i resultats: es van seguir prospectivament 95 pacients amb insuficiència aòrtica severa asimptomàtica. El períodede seguiment va ser de 7 ± 2 anys. 41 pacients (42%) tenien una VAB i eren significativament més joves que els pacients ambVAT (39 ± 11 vs 47 ± 14 anys, p = 0.001). El diàmetre mig de l’aorta ascendent (AA) va ser significativament major en pacientsamb VAB que amb VAT (42 ± 7 vs 37 ± 5 p = 0.0001). Les diferències en l’AA es van mantenir fins al final del seguiment (47± 6 vs 40 ± 5, p = 0.0001). El percentatge d’increment de l’aorta ascendent al final del seguiment va ser 12 ± 5% en la VABi del 8 ± 5% a la VAT, amb un increment anual de 0.83 mm a la VAB i de 0.42 mm a la VAT. Els canvis en els diàmetres ven-triculars, massa ventricular, estrés de paret, fracció regurgitant i fracció d’ejecció van ser semblants en la VAB i la VAT. Elspacients amb VAB no van requerir cirurgia deguda a la regurgitació aòrtica abans que els que tenien VAT (4.7 ± 2 vs 4.8 anys).Als 5 anys de seguiment 11 pacients (27%) amb VAB i 10 pacients (23%) amb VAT havien requerit cirurgia.


Conclusions: Els pacients amb VAB són més joves, tenen una AA més dilatada i un major creixement de l’AA que els pacientsamb VAT. La morfologia de la vàlvula aòrtica (VAB vs VAT) no va tenir influència en la progressió de la regurgitació valvularaòrtica ni en la funció ventricular esquerre.

Implicacions pronòstiques de l’apariciò d’insuficiència mitral de novo en el seguiment del trasplantament cardíac.Araceli Jacobo, Eulàlia Roig, Marta Sitges, Isabel Vallejos, Alejandra Fradegrada, Carles Paré, Eduard Guasch, Manel Azqueta,Félix Pérez-Villa. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Universitat de Barcelona. IDIBAPS. Barcelona. Espanya.

Antecedents i mètodes: L’aparició d’insuficiència tricuspidea és freqüent en la fase aguda post-trasplantament cardíac (TC),mentre que l’aparició d’insuficiència mitral (IM) o aòrtica (IA) han estat poc estudiades. Per tal d’avaluar la incidència d’IM oIA de novo després del TC es van avaluar 141 pacients (Pts) que van sobreviure a la fase aguda post-TC. Durant el primer anyes va practicar un ecocardio-grama (Eco) després de cada biòpsia endomiocàrdica i posteriorment cada 6 mesos. Es va ana-litzar la presència d’IM o IA de Novo de grau moderat o sever. La presència de vasculopatia de l’empelt (VI) es diagnosticàmitjançant coronariografia.

Resultats: L’edat mitjana va ser de 57 ± 11 anys. Sis (4%) Pts van presentar IM significativa als 34 ± 26 mesos de seguiment,que va ser moderada en 4 casos i severa en els 2 restants. En 2 Pts (1,4%) es detectar IA, ja al primer Eco post-TC. En els Ptsamb IM, l’orifici regurgitant mitjà va ser de 34 ± 14 mm2 i el volum regurgitant de 41 ± 15ml/bat. Es van detectar més epi-sodis de rebuig agut ≥3A en els Pts que van presentar IM comparat amb els que no en van presentar (1,8 ± 1,7 vs 0,8 ± 1,05,p = 0,02) i més VI, un 83% dels Pts amb IM presentaven VI, en front de tan sols un 6% dels que no tenien IM (p = 0,0001).Analitzada per corbes de Kaplan-Maier, la supervivència del Pts que van presentar IM va ser significativament més baixa quela dels Pts sense IM (54% vs 76%, p = 0,0001).

Conclusions: 1/L’aparició d’IM significativa és poc freqüent en el seguiment post-TC. 2/Els Pts que presenten IM tenen tambéuna alta incidència de VI. 3/La IM d’aparició tardana en el malalt trasplantat cardíac s’associa a una alta mortalitat.

Nivells de NT pro-BNP en pacients sotmesos a cardioversió elèctrica, i evolució en relació a l’eficàcia de la cardioversió.Colomer I, De Castro R, Mercé J, Bonet A, Serrano I, Sanz E, Camprubi M, Valdovinos P, Bardaji A Servei de Cardiologia.Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIIIObjectius: Avaluar la utilitat de la determinació dels nivells de NT pro-BNP per a predir l’èxit de la cardioversió elèctrica(CVE) i el manteniment del ritme sinusal, i analitzar els predictors de recurrència de l’arítmia.

Mètodes: Vam realitzar una determinació de NT pro-BNP basal i a la setmana, a tots els pacients consecutius a qui es varealitzar una CVE per fibril·lació auricular (FA) o flutter auricular. Es van recollir variables demogràfiques, clíniques, ecocar-diogràfiques, farmacològiques i analítiques. Es va considerar CVE efectiva la persistència en ritme sinusal estable en elmoment del alta. Tots els pacients van ser controlats a la setmana considerant recidiva precoç la presència de FA o flutteren el ECG.

Resultats: Es van incloure 79 pacients, 64% homes, amb edat mitjana 62,7 ± 10,6 anys. El 23% tenia antecedents d’una CVEprèvia, 77% tenia una fracció d’ejecció normal i el 19% antecedents de valvulopatia. El 57% rebia tractament antiarítmic. Eltemps de duració de l’arítmia era desconegut en el 32%, menys de 7 dies en el 5%, entre 7 dies i 6 mesos en el 48% i més de6 mesos en el 15%. La CVE va ser efectiva en 71 pacients (90%). A la setmana d’haver-se realitzat la CVE, es va observar un des-cens significatiu en els nivells de NT pro-BNP respecte als nivells basals (938 pg/ml vs 636,6 pg/ml, p = 0,001) en els pacientsque mantenien el ritme sinusal, a diferència d’aquells amb recidiva precoç (1037,6 pg/ml vs 1091,9 pg/ml, p = 0,55). Ni elsnivells de NT pro-BNP basals ni cap altra variable van ser predictores de CVE efectiva. Els predictors del manteniment del


ritme sinusal a la setmana van ser la durada de l’arítmia inferior a 6 mesos (73% vs 48%, p = 0,038) i una dimensió de l’au-rícula menor de 40 mm (92% vs 55%, p = 0,013). Els nivells basals de NT pro-BNP no van mostrar correlació amb la probabi-litat de recidiva precoç de l’arítmia. (p = 0,73).

Conclusions: Els pacients a qui es realitza una CVE per fibril·lació o flutter auricular presenten nivells basals elevats de NTpro-BNP, que disminueixen de forma significativa en aquells que mantenen el ritme sinusal a la setmana. No obstant, aques-ta determinació no és predictora de l’eficàcia de la CVE a la setmana

Arítmies I


Sala C

L’estimulació des de la regió hisiana en el diagnòstic diferencial entre taquicàrdia per reentrada nodali taquicàrdia ortodròmica per reentrada auriculoventricularJordi Pérez-Rodon, Victor Bazan, Carmen Altaba, Miguel Guijo, Jordi Bruguera, Lluís Recasens, Julio Martí Almor.Hospiral del Mar. IMAS

Introducció: L’estimulació ventricular durant taquicàrdia és útil per a distingir entre taquicàrdia per reentrada nodal (TRN)i taquicàrdia ortodròmica per reentrada auriculoventricular (TO). La relació entre l’interval estímul ventricular-darrera aurí-cula encarrilada (SA) i l’interval ventriculoauricular (VA) durant taquicàrdia (SA-VA >85 ms), i entre l’interval postestimulació(PIPE) i el cicle de la taquicàrdia (CT, PIPE-CT >115 ms) estableix el diagnòstic diferencial entre TRN i TO per via accessòriaseptal.

Objectius: Avaluar prospectivament la utilitat de l’estimulació ventricular durant taquicàrdia desde la regió hisiana amb isense captura del His en el diagnòstic diferencial entre TRN i TO, incloent vies accessòries de paret lliure.

Mètode: Catorze pacients consecutius amb TRN i 8 amb TO (7 d’ells per via accessòria de paret lliure esquerra) van ser inclo-sos a l’anàlisi. Es van mesurar el CT i el VA durant taquicàrdia i l’ SA i el PIPE durant estimulació en taquicàrdia. En 3 pacientsamb TRN i 3 amb TO aquestes mesures es van fer amb captura del His addicionalment.

Resultats: La diferència SA-VA i PIPE-CT és significativament major en els pacients amb TRN en comparació amb els que pre-senten TO (117 ± 16 ms vs. 49 ± 12 ms i 139 ± 33 ms vs. 81 ± 17 ms respectivament; p <0,001), i els punts de tall de 85 i115 ms reportats són útils per a distingir entre TRN i TO, p <0.001.

Quan l’estimulació ventricular s’efectua amb captura hisiana els valors de SA, VA, PPI i TCL disminueixen de forma significa-tiva (p <0.05 per cada interval), i la relació entre SA-VA i PIPE-CT ja no és útil per a distingir entre TRN i TO: 64 ± 28 ms vs.53 ± 4 ms i 89 ± 51 ms vs. 75 ± 7 ms, respectivament, p = NS.

Conclusions: L’estimulació ventricular des de la regió hisiana sense captura del His es útil per al diagnòstic diferencial entreTRN i TO, incloent TO per via accessòria no septal.

La utilització del catèter de His per a l’estimulació ventricular estalvia la necessitat de catèters diagnòstics addicionals.


Característiques clíniques i del electrocardiograma de superfície d’una sèrie de pacients amb taquicàrdiaventricular per reentrada de branques.G. Teixidó. C. Alonso. A, Moya. J. Aguilar. I. Serrano. Unitat d’arítmies i eloectrofisiologia de l’Hospital General Universitaride la Vall d’Hebrón.

Introducció i objectius: La taquicàrdia ventricular per reentrada de branques (TVRB) s’associa habitualment a dilatació ven-tricular i a alteracions del sistema His-Purkinje. La seva manifestació electrocardiogràfica més freqüent és la presència de blo-queig de branca esquerra del feix de His (BBEFH). Tot i això, alguns pacients (pac) no presenten cardiopatia estructural ni alte-racions de la conducció evidents. L’objectiu de l’estudi és evaluar les característiques clíniques i de l’electrocardiograma desuperfície en pac amb TVRB.

Mètodes: Es descriuen les característiques clíniques i electrocardiogràfiques de pac amb TVRB. S’analitzen l’intèrval PR, lamorfologia del QRS i l’intèrval HV dels registres intracavitaris abans de l’ablació.

Resultats: Es van incloure 9 pac (7 homes) amb edat mitja 61 ± 15 anys. En tots es va induïr TVRB típica en l’estudi elec-trofisiològic i va ser tractada amb èxit mitjançant l’ablació de la branca dreta del feix de His. En 5 pacs la manifestació clíni-ca de debut fou la síncope. 4 (44%) pacs presentaven dilatació i disfunció sistòlica del ventrícle esquerre (VE). En 5 (55%) pacstant les dimensions del VE com la fracció d’ejecció eren normals. Durant el ritme sinusal 4 (44%) pacs tenien un trastorn dela conducció intraventricular fixe (2 BBEFH, 1 HBA i 1 HBA + BBDFH). Dels 5 (55%) restants, 2 presentaven un trastorn de laconducció intermitent i en 3 el QRS era normal. Característicament, tots els pacients amb QRS normal presentaven bloqueigAV de primer grau com a expressió del trastorn de la conducció infrahisià (HV 61, 69 y 84 ms respectivament).

Conclusió: La TVRB pot presentar-se en pacs sense cardiopatia estructural i sense trastorn de la conducció evident en el ECGde superfície. La sospita diagnòstica és fonamental donada la severitat d’aquest tipus de TV i l’eficàcia de l’ablació de la bran-ca dreta del feix de His.

Ablació de venes pulmonars. factors relacionats amb bona evolució clínica.Ermengol Vallès, Enrique Rodríguez, Emilio Galindo, José Mª Guerra, Pelayo Torner, Mª Carmen Varela, Joan Cinca, XavierViñolas. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Servei de Cardiologia, Unitat d’Electrofisiologia i Arítmies.Sant Antoni Mª Claret, 167, 08025 Barcelona.

Introducció: Láblació de venes pulmonars (VVPP) ha esdevingut una técnica de primera línia en el tractament de lafibril·lació auricular (FA). Els resultats són difícils de valorar degut a la manca dún objectiu final únic i a la variabilitat enléxpressió dáquest tipus dárítmia.

Objectiu: Ens proposem analitzar de manera evolutiva els nostres resultats dáblació de VVPP en pacients amb FA simpto-màtica i descriure els factors predictors de milloria clínica en relació amb els objectius inmediats assolits durant el procedi-ment.

Mètode: Entre abril de 2001 i febrer de 2007 el nostre centre ha realitzat 102 procediments dáblació segmentària de VVPP,amb sistema de navegació Carto i catéter Lasso,a 78 pacients (1,31 proc/pacient, rang 1-4) per FA simptomàtica. Hem recollitdades referents al procediment, resultats inmediats i seguiment. Les ablacions s´han agrupat segons si es van realitzar entreels anys 2001 i 2004 (etapa 1 o E1) o entre 2005 i 2007 (etapa 2 o E2), moment a partir del qual es va introduir l´ús de caté-ters irrigats de forma sistemàtica.

Resultats: Durant létapa 1 es van realitzar 44 procediments a 27 pacients (1,63 proc/pacient) mentre que durant létapa 2seń van realitzar 58 a 51 pacients (1,13 proc/pacient). La següent taula resumeix les caracterísques més importants delspacients i del procediment.


Durant létapa 1 es van utilitzar majoritariament catéters dáblació no irrigats amb punta de 4 mm (62%) o de 8 mm (21%),mentre que el 100% dels catéters utilizats durant létapa 2 van ser irrigats. Al llarg dún seguiment mig de 19 mesos (grupE1: 37 mesos, grup E2 8,5 mesos) s´ha detectat un notable augment del nombre de pacients assimptomàtics, amb o sensetractament, en el grup E2 (E1: 59% assimptomàtics; E2: 85% assimptomàtics; p <0,05).

Conclusió: Malgrat les diferències en el temps de seguiment dámbdós grups, tot sembla indicar que léxperiència de lópe-rador, l´ús de catéters irrigats i el major nombre de VVPP abordades i aïllades milloren de manera ostensible els resultats dela tècnica i en disminueixen la irradiació.

Fibril·lació auricular tractada amb ablació de venes pulmonars: paràmetres ecocardiogràfics predictors de resposta.Naiara Calvo, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, David Tamborero, Victoria Delgado, Lluís Mont, Josep Brugada. Cardiologia.Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: L’ aïllament de venes pulmonars ( AVP) és un tractament acceptat pels malalts amb fibril·lació auricular ( FA),però un terç d’ells no responen al primer procediment i hi ha poca informació sobre els factors que poden predir respostaclínica.

Objectius: Analitzar la utilitat de diferents paràmetres ecocardiogràfics per predir l’èxit de l’ AVP.

Mètodes: Es van incloure prospectivament malalts candidats a AVP. Abans del procediment, es va realizar una ecocardiogra-fia per mesurar els volums màxim i mínim de l’aurícula esquerra (AE) en l’eix apical de quatre càmeres, i els diàmetres ante-roposterior (en l’eix paraesternal longitudinal) i els longitudinal i transversal, (en l’eix apical quatre càmeres). També es vamesurar la velocitat màxima de l’ona A del flux transmitral i la seva integral velocitat-temps (IVT) amb Doppler pulsat. L’ AVPva consistir en la realització de lesions circumferencials al voltant de les venes pulmonars i de lesions linials a la base i a l’is-tme de l’ AE. L’ AVP es va considerar exitosa quan el malalt es mantenia assimptomàtic i en ritme sinusal en un Holter de 24hores obtingut als 6 mesos de seguiment.

Resultats: 53 malalts (51 ± 11 a., 73% homes) van ser inclosos. Trenta ( 57%) tenien FA paroxística, 15 ( 28%) FA persistent i8 (15%) una FA permanent. En 33 malalts (62%) el tractament va ser efectiu. Els responedors tenien uns volums i diàmetresde l’ AE més petits i una millor funció de l’ AE abans del procediment (veure taula).

Conclusions: En la nostra sèrie, un 62% dels malalts responen a un primer procediment d’ AVP. Els responedors tenen unaAE més petita i millor funció de l’AE abans del procediment.


Etapa 1 Etapa 2 Significació

Mediana dédat/rang 51 anys/31-70 anys 50 anys/22-73 anys p = NS

Duració procediment (mitja) 215 minuts 196 minuts p <0,05

Temps déscòpia (mitja) 84 minuts 69 minuts p <0,05

VVPP abordades total/proc 81/1,84 164/2,82 p <0,05

VVPP aïllades total/% del total 54/32% 110/47% p <0,05

* p <0,05 vs. no resposta a l’AVP; AP Ø AE: diàmetre anteroposterior de l’AE; IVT A: integral velocitat-temps de l’ona A, A: velo-citat màxima de l’ona A; FE AE: fracció d’ejecció de l’ AE.

Ablació amb radiofreqüència del flutter auricular en pacients postoperats de cardiopatia congènita.Autors: Isabel Serrano, Concepción Alonso, Angel Moya, Julio Aguilar, Gisela Teixidó, Jaume Casaldàliga, Antònia Pijuan.Unitat d’arítmies i Electrofisiologia de l’Hospital General Universitari Vall d’Hebron. típics i 4

Introducció: Les arítmies auriculars després de la cirurgia pal·liativa o correctora de cardiopaties congènites són una com-plicació relativament freqüent, i constitueixen una causa comú d’ingrés hospitalari, associant-se a pitjor capacitat funcionali pronòstic. La resposta al tractament farmacològic no és òptima, pel que l’ablació amb catéter pot constituïr una alternati-va ideal.

Objectiu: Presentar la nostra experiència en l’ablació amb catéter del flutter auricular en pacients sotmesos prèviament acirurgia d’una cardiopatia congènita.

Mètodes: Estudi retrospectiu dels pacients diagnosticats de cardiopatia congènita sotmesos a ablació de flutter auricular perradiofreqüència al nostre centre entre març de 1998 i març de 2007.

Resultats: Es van incloure 20 pacients (12 homes, edat mitjana 43.7 anys, rang de 5-83), amb les següents cardiopaties prè-viament intervingudes: 9 (45%) comunicació interauricular (CIA), 4 (10%) transposició de grans vasos, 3 (15%) tetralogia deFallot, 1 atresia pulmonar (5%), 1 CIA i comunicació interventricular (5%), 1 cor triatriatum (5%) i 1 doble via d’entrada al ven-tricle esquerre (5%). En el moment de realitzar l’estudi electrofisiològic (EEF) 13 pacients es trobaven en flutter auricular (65%),i 7 pacients (35%) es trobaven en ritme sinusal, en 4 dels quals es va induïr flutter durant l’EEF. Dels 17 pacients amb flutterdurant l’EEF, en 7 (35%) el flutter era istme cavo-tricuspidi depenent i en 10 (50%) atípic. Es va realitzar ablació eficaç en 10pacients (50%), 6 dels 7 flutters típics i 4 dels 10 atípics. En 7 (35%) l’ablació es va considerar ineficaç, 1 típic i 6 atípics. En elsrestants 3 pacients en que no es va induïr el flutter no es va realitzar ablació: en un d’ells es va induïr fibril·lació auricularque no va revertir amb cardioversió elèctrica, i en els altres dos hi va haver dificultat de movilització dels catéters per difi-cultat anatòmica. En cap cas es van produir complicacions durant el procediment. En el seguiment es van objectivar dos casosde recidiva (10%) en dos pacients amb flutter atípic. En ambdós es va realitzar un segon procediment, resultant eficaç.

Conclusions: A la nostra sèrie de cardiopatia congènita i flutter auricular es troba un major predomini del flutter atípic.L’ablació per radiofreqüència va mostrar major eficàcia en el flutter típic que en l’atípic. La complexitat anatòmica d’aquestspacients és un factor que limita la eficàcia dels procediments.


Resposta a l’AVP (n:33) No resposta a l’AVP (n:20)

Volum màxim AE (ml) 64 ± 23 79 ± 33

Volum mínim AE (ml) 33 ± 25* 56 ± 31*

AP Ø AE (mm) 39 ± 5* 44 ± 7*

long Ø AE (mm) 59 ± 6* 65 ± 7*

IVT A (cm) 5 ± 4* 2 ± 3*

Ona A (cm/s) 47 ± 33* 22 ± 28*

FE AE (%) 52 ± 20 32 ± 17*

Estudi electrofisiològic en pacients afectes de Tetralogia de Fallot amb dilatació del ventricle dret i insuficienciapulmonarDra. S. Valdivielso Moré, Dr. A. Moya i Mitjans, Dra. M. C. Alonso Martín, Dr. J. Casaldaliga Ferrer, Dra. A. Pijuan Domènech.Unitat d’Arritmies i unitat de Cardiologia Pediàtrica Hospital Universitari Vall d’Hebron Barcelona

Objectius. El nostre propòsit és analitzar els resultats obtinguts en realitzar de forma sistemàtica un estudi electrofisiològica pacients afectes de tetralogia de Fallot corregida amb insuficiència pulmonar i dilatació ventricular dreta, prèvia a la cirur-gia de recanvi valvular pulmonar.

Pacients i mètodes: Examinem 21 pacients (14 homes i 7 dones) afectes de tetralogia de Fallot corregida remesos al nostrelaboratori d’electrofisiologia des de 1998. La mitjana d’edat dels pacients és de 34,7 ± 12,7 anys. L’edat mitjana en el momentde la primera intervenció quirúrgica es de 5,0 anys. D’aquests pacients, 18 van ser remesos per a valoració de reintervencióquirúrgica per presentar dilatació ventricular dreta i insuficiència pulmonar severa i els 3 pacients restants foren remesos perpresentar clínicament taquicàrdia ventricular (TV) sostinguda. En l’estudi electrofisiològic (EEF) realitzat a tots els pacients s’haprocedit al registre dels paràmetres de conducció basals i s’ha realitzat estimulació auricular i ventricular per a induir arít-mies supraventriculars i ventriculars.

Resultats: En 19 pacients (90,4%) la funció del ventricle dret estava severament deprimida (27,2% ± 9,3%) i 20 pacients(95,2%) tenien una insuficiència pulmonar severa. Tots els pacients presentaven en el ECG bloqueig de branca dreta. En qua-tre pacients s’havia objectivat TV; tres d’ells havien presentat clínica (2 palpitacions; 1 síncope) i en l´altre s’havien objecti-vat episodis de TV sostinguda en el registre Holter. A l’EEF els intervals basals de conducció foren: AH 87,8 ± 32,2; HV 52,3± 16,6. Es va induir una TV sostinguda monomòrfica en 4 pacients, 2 d’ells amb TV documentada i 2 sense TV clínica prè-via.

Evolució: A tots els malalts se’ls ha indicat cirurgia i s’ha implantat un desfibrilador automàtic implantable (DAI) als 3pacients que havien presentat TV clínica prèvia (2 no induïbles a l’EEF i un d’induïble). Al seguiment 2 pacients han fet reci-dives de la TV: tots dos havien rebut un DAI, i en cap dels dos s’havia induït TV a l’EEF. Un d’ells es va ablacionar la TV mit-jançant un sistema de navegació electroanatòmica. A destacar que els 2 pacients (temps de seguiment:10 i 35 mesos) ambTV induïble en el EEF i sense TV clínica prèvia no han presentat episodis de TV en el seguiment.

Conclusions: Amb les dades que disposem, en pacients amb tetralogia de Fallot corregida, la induïbilitat de la TV a l’EEF, niidentifica els malalts amb TV clínica ni és un predictor de presentar TV durant el seguiment.

Cardiopatia isquèmica III


Auditori

Síndrome coronària aguda, està canviant la seva presentació?. anàlisis de la població de referència d’un hospitalterciari.Jordi Bañeras, Rosa-Maria Lidón, Marta Gilabert, Bernat Serra, Ivan Roca, Omar Abdul-Jawad, Ignacio Ferreira,Josefa Cortadellas. Servei Cardiologia. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

La Síndrome Coronaria Aguda (SCA) és el motiu principal d’ingrés en un servei de Cardiologia dels malalts procedents de l’à-rea d’Urgències


L’Objectiu del present treball és determinar si s’observen canvis evolutius en el perfil de presentació de la SCA i quina és lamortalitat real observada.

Material i mètodes: Des del 8 d’abril del 2002 al 31 de desembre del 2006 s’han registrat, de forma prospectiva, tots elsmalalts que han acudit al Servei d’Urgències del nostre hospital i han requerit ingrés pel diagnòstic de SCA; s’han recollit lescaracterístiques poblacionals, tipus de SCA i mortalitat hospitalària.

Resultats: S’han registrat un total de 4.257 ingressos, essent la edat de 68,6 ± 12 anys i 32% dones, distribuïts en 1.171 (27,5%)amb infart agut de miocardi amb _ del ST (IAM EST) i 3.086 (72,5%) sense elevació del ST (SCASEST). La proporció d’ IAM ESTha disminuït al llarg dels anys del 29,5% al 23,2% (p <0,02).L’edat de l’IAM EST s’ha mantingut estable al voltant dels 68 anys,en tant que s’ha incrementat en 1,5 anys en la SCASEST (fins a 69,79 ± 11 a.). La proporció de dones és major en la SCASEST(32,3%) que en l’IAM EST (30,4%), però sense canvis significatius en el temps. La mortalitat global és del 5,4%; edat de 76,1 ±9 morts vs. 68,2 ± 12 a. vius (p <0,001). La mortalitat en la SCASEST s’ha mantingut estable al llarg dels anys al voltant del 3%i ha mostrat variacions en l’IAM EST des del 14,8 al 6,9%, però sense arribar a la significació estadística. En l’anàlisis multiva-riat, la edat i el diagnòstic d’IAM EST són predictors independents de mortalitat.

Conclusions: S’observa un canvi en el perfil dels malalts amb SCA amb una disminució de la proporció d’IAM EST amb edatestable i mortalitat decreixent, i increment de la SCASEST que presenta augment de la edat i manté una mortalitat estable.

Temps en la realització d’ECG a urgències en la síndrome coronària aguda: és un marcador precoç de mortalitat?Bernat Serra*, Rosa-Maria Lidón*, Marta Gilabert*, Juan-Francisco Muñoz*, Cinta Llibre*, Ignacio Ferreira*, Francesc-XavierJiménez**. *Servei Cardiologia. ** Servei d’Urgències. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

El temps porta –ECG és un criteri de qualitat en el tractament de la Síndrome Coronaria Aguda (SCA) ja que la efectivitat dela teràpia de reperfussió està en funció de la precocitat del tractament de l’infart agut de miocardi amb _ del ST (IAM EST).No obstant, no s’ha establert si existeix una relació entre el temps de la realització de l’ECG a Urgències (Ucies) i la mortalitathospitalària.

L’Objectiu del present treball és determinar la relació entre temps de demora en la realització de l’ECG, el sexe i la mortali-tat dels malalts que consulten a Ucies i que són diagnosticats de SCA.

Material i Mètodes: Des del 8 d’abril del 2002 al 31 de desembre del 2006 s’han registrat, de forma prospectiva, tots elsmalalts amb el diagnòstic de SCA que han acudit al Servei d’Ucies. Dels 4.257 ingressos, disposem data i hora d’ECG confir-mades en 2.052: 756 amb IAM EST i 1.296 sense elevació del ST (SCASEST).

Resultats: Hi ha una gran dispersió en el temps Arribada Ucies - ECG (27 ± 48 minuts) amb una mitjana de 10 minuts.Destaca que el temps Arribada Ucies - ECG és inferior en l’IAM EST (20 ± 41minuts; mitjana de 5 i 8 minuts segons els anys),que en la SCASEST (32 ± 52 minuts mitjana entre 7 i 13 minuts) p <0,001. S’ha observat un retràs de 7,2 minuts en la realit-zació de l’ECG en les dones respecte als homes p = 0,04. En l’anàlisis multivariat l’edat, el diagnòstic d’IAM EST i el temps enminuts en la realització de l’ECG són predictors independents de mortalitat. Per cada minut de retràs en la realització de l’ECGs’observa un augment del risc de mortalitat del 1%, en l’IAM EST.

Conclusions: Les nostres dades mostren que el temps de demora en la realització de l’ECG incrementa la mortalitat hospi-talària en l’IAM EST. Així mateix, s’observa un retràs no justificat en la demora de la realització de l’ECG en les dones i malaltsamb SCASEST.


Les complicacions mecàniques del infart agut de miocardi en el nostre mitjà. Característiques i mortalitatXavier Carrillo Suárez, Jordi Serra Flores, Antoni Curós Abadal, Carolina Bosch Carabante, Sílvia Montserrat Ortego, Albert TeisSoley, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Les complicacions mecàniques ruptura septal (RS), la ruptura de paret lliure (RPLL) i la ruptura de múscul papil·lar (RMP) sonla segona causa de mortalitat hospitalària en l’infart agut de miocardi. L’objectiu era fer una revisió de les seves característi-ques clíniques i de la mortalitat hospitalària en el nostre mitjà.

Mètode: Hem realitzat un anàlisi retrospectiu dels ingressos a la nostra unitat coronaria des del 1989 fins gener del 2007amb diagnòstic de complicació mecànica en el curs d’un IAM. El diagnòstic fou establert per dades clíniques, cateterisme dret,ecocardiografia o estudi necròpsic.

Resultats: Dels 4500 infarts que varen ingressar, 77 presentaven una complicació mecànica; 29 RS (0,6%), 32 RPLL (0,7%) i 16RMP (0,35%). Les característiques dels pacients amb RSV eren: edat mitjana 70 ± 7 anys, 18 (62,1%) homes. 16 (55.2%) no tenienantecedents coronaris. 14 (48%) tenien antecedents de tabaquisme, 16 (55.2%) eren hipertensos, 9 (31%) diabètics i 2 (6,9%)tenien vasculopatia perifèrica. La localització del infart 8 casos (28,6%) fou anterior i 20 (71,4%) inferior, amb pic de CK 1093 ±968 U/L. Les característiques dels pacients amb RPLL eren: edat mitjana 70 ± 8 anys, 21 (65,6%) homes, 20 (62,5%) no tenienantecedents coronaris. 18 (56.25%) eren hipertensos, 8 (25%) diabètics. La localització del infart en 16 (50%) fou anterior, amb unpic de CK de 2570 ± 2493 U/L. Es va realitzar trombòlisi en 18 (56.25%). Les característiques dels pacients amb RMP eren: edatmitjana 68 ± 7 anys, 14 (87,5%) homes, 9 (56,2%) no tenien antecedents coronaris. 9 (36,2%) tenien antecedents de tabaquismei 2 (12.5%) diabètics. La localització del infart era 8 (80%) inferiors, amb un pic mitjà de CK de 330 ± 272 U/L.

Es va realitzar teràpia de reperfusió (principalment fibrinòlisi) en 10 (34.5%) en la RS, 19 (59,4%) RPLL i 6 (37,5%) RMP. La mor-talitat hospitalària va ser 18 (62.1%), 20 (62.5%) i 7 (43,7%) respectivament. Es va realitzar cirurgia cardíaca en 54.5%, 22,2% i50%, amb una mortalitat quirúrgica de 69%, 0% i 14.3% respectivament.

Conclusions: A la nostra unitat coronaria les complicacions mecàniques tenen unes incidències similars a les descrites en laliteratura. La ruptura septal predomina en l’infart inferior, amb una mortalitat molt alta malgrat la cirurgia. La ruptura deparet lliure es la complicació que es produeix en infarts de major extensió i amb major mortalitat, però amb millors resul-tats després de la cirurgia. La ruptura d’un múscul papil·lar es presenta en l’infart inferior més freqüentment, i presenta lamortalitat intrahospitalària menor.

Angioplàstia primària en malalts amb un infart agut de miocardi. Catalunya 2003-2006M. Clèries1, E. Vela1, A. Mallol2, M Bustins1 y Registro del CMBD11Divisió de Registres de Activitat. Servei Català de la Salut. Barcelona2Servei de Medicina Interna. Hospital de l’Esperit Sant. Santa Coloma de Gramenet

Molts estudis han demostrat que els resultats del tractament del infart agut de miocardi (IAM) amb angioplàstia primària(ACTP) són millors que els obtinguts amb fibrinòlisis. Segons dades del Registre espanyol d’hemodinàmica i cardiologia inter-vencionista, Catalunya és una de la CCAA amb les taxes d’ ACTP més baixes.

L’objectiu d’aquest treball es analitzar els factors que influeixen en la probabilitat de rebre tractament amb ACTP en l’IAM aCatalunya.

S’han seleccionat tots els ingressos urgents per IAM, en els hospitals de la xarxa d’utilització pública de Catalunya, dels malaltsresidents a Catalunya i majors de 17 anys, durant el període 01.01.2003-30.06.2006 (nombre d’ingressos: 24.062).


2 per a la comparaciócS’ha utilitzat la prova de de proporcions i la regressió logística per a l’anàlisi dels factors que influei-xen en la prescripció de l’ACTP. Per a calibrar el model es va utilitzar la prova del Hosmer-Lemeshow i la de la corba ROC pera valorar la discriminació.

Els resultats mostren que el 26,6% dels homes i el 16,1% de les dones amb IAM van ser tractats amb ACTP (p <0,0001) i queconforme augmenta l’edat disminueix la utilització de la tècnica (33,5% en els malalts de 15 a 44 anys i 12,5% en els majorsde 74 anys) (p <0,0001). També es van trobar variacions segons la regió sanitària (RS) de residència (entre el 27,9% i el 7,3%),el nivell hospitalari del primer contacte (entre 37,9% i 6,4%) i l’any de l’alta (en el 2003 el 17,1% i en el 2006 el 30,7%), senttotes elles estadísticament significatives (p <0,0001).

L’anàlisi multivariada mostra que les dones i els residents en determinades RS tenen una menor probabilitat de ser tractatsamb ACTP, ajustant per l’edat, l’any de l’alta, el nivell hospitalari del primer centre d’atenció, la localització del infart i lacomorbiditat (presència de diabetis i índex de Charlson).

La utilització de ACTP en el tractament primari del IAM ha experimentat un important augment en els últims anys. No obs-tant, s’observen desigualtats en la utilització d’aquesta tècnica en relació al sexe i a la residència del pacient.

Per tant, s’haurien de posar les mesures i recursos necessaris per a millorar l’equitat en l’accés a aquest tractament.

Quins són els retards dels pacients amb infart agut de miocardi traslladats per angioplàstia primària al nostre medi?Neus Bellera, Mónica Masotti, Xavier Freixa, Ricardo Kiamco, Dabit Arzamendi, Fernando León, Héctor Salazar, CarlosFernández-Gómez, Amadeu Betriu. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: L’angioplàstia primària (ACTP 1ª) és l’estratègia d’elecció per repermeabilitzar l’artèria als infarts amb ascensdel ST (IAM). Malauradament els retards en la seva aplicació poden cancel·lar els beneficis de l’ACTP 1ª respecte la fibri-nolisi.

Objectiu: Avaluar els retards en pacients amb IAM traslladats per ACTP 1ª des d´ hospitals de la comunitat al nostre centre.

Mètodes: Vàrem mesurar per a cada pacient els següents retards: porta-baló (PB) i el retard de l’ACTP 1ª respecte a una hipo-tètica fibrinolisi. El temps PB representa el temps que passa des de que el malalt arriba al primer hospital fins la inflada delbaló. El retard fins l’ACTP 1ª respecte a una hipotètica fibrinolisi va ser mesurat substraient el temps porta-agulla (PA) deltemps PB. El temps PA va ser calculat en una sèrie paral·lela de 147 pacients fibrinolitzats en els seus hospitals de referènciadins del mateix període de temps. Els centres de referència es localitzen a una distància mitjana de 30 Qm.

Resultats: Des de Gener-2002 a Desembre-2006 70 pacients varen ser traslladats a la nostra institució per ACTP 1ª. Els retardscorresponents es mostren a la taula. El temps PB, similar al trobat a diferents registres publicats, clarament excedeix el tempsrecomenat per les nostres guies de pràctica clínica. Destaca que cap malalt tingué un temps des del seu primer contactemèdic fins la inflada del baló inferior a 90 minuts.

Conclusions: El desenvolupament d’esforços logístics per implementar l’ACTP 1ª com a estratègia d’elecció davant un IAM alnostre medi necessita la consideració prèvia dels retards reals a la nostra comunitat. Conèixer els retards locals és obligat perdecidir l’estratègia de reperfusió òptima.


Quins són els retards dels pacients amb infart agut de miocardi que es sotmeten a angioplàstia primària?Neus Bellera, Xavier Freixa, Ricardo Kiamco, Dabit Arzamendi, Fernando León, Héctor Salazar, Emilio V Osorio, Akram Loubad,Carlos Fernández-Gómez, Amadeu Betriu, Mónica Masotti. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona.Espanya.

Introducció: L’angioplàstia primària (ACTP 1ª) és l’estratègia d’elecció per repermeabilitzar l’artèria als infarts amb ascensdel ST (IAM) si el temps porta-baló no excedeix els 90 minuts. Desconeixem quins són al nostre medi els retards que patei-xen els malalts que consulten a urgències i si aquests poden mitigar els beneficis de la angioplàstia primària respecte a lafibrinolisi.

Objectiu: Mesurar els retards reals en la realització de l’angioplàstia primària de pacients que consulten a un centre amb dis-ponibilitat d’hemodinàmica les 24 hores i avaluar en quina fase es produeixen les principals pèrdues de temps de cara a des-plegar esforços logístics per minimitzar els retards i optimitzar el resultat.

Mètodes: Vàrem mesurar per a cada pacient els següents temps: dolor-porta (DP) i porta-baló (PB). El temps PB està com-posat per quatre temps que es mesuràren per cada malalt: PB1: temps porta-avís equip d’hemodinàmica; PB2: temps d’a-rribada de l’equip d’hemodinàmica; PB3: temps de trasllat intern del malalt des d’urgències a hemodinàmica; PB4: tempsdes de que el malalt arriba a hemodinàmica fins a la inflada del baló. Vàrem calcular el temps total potencialment modifi-cable sumant PB1, PB2, PB3.

Resultats: Des de Gener-2006 a Desembre-2006 es varen realitzar 82 ACTP 1ª a pacients que consultaren al nostre servei d’ur-gències per un IAM. El temps DP va ser de 165 ± 168 min (percentil (P) 25: 69 min, P 50: 120 min; P 75: 194 min) i el tempsPB de 106 ± 49 min (P 25: 77, P 50: 100 min; P 75 126 min). El subanàlisi del temps PB va donar els següents resultats: PB1:31 ± 30 min (P 25:15 min, P 50: 21 min; P 75: 41 min) PB2: 17 ± 16 (P 25:00 min, P 50:12 min, P 75:33 min) PB3: 13 ± 6min (P 25: 9 min; P 50: 13 min; P 75: 15 min) PB4: 33 ± 11 min (P 25: 25 min; P 50: 31 min; P 75: 40 min). Temps total poten-cialment modificable: 61 min.

Conclusions: En menys del 50% de malalts s’assolí el temps porta-baló recomenat per les nostres guies de pràctica clínica.Les majors pèrdues es produeixen en el diagnòstic i trasllat intern del malalt a la unitat d’hemodinàmica. Aquests temps sónpotencialment modificables i és on s’han d’orientar els esforços logístics si es vol implementar l’ACTP 1ª com a estratègia d’e-lecció davant un IAM.


PB (mitjana ± DE) min) 217 ± 92,95 min

*% Pacients amb PB <90 min 0%

PA (mitjansa ± DE) min 41 ± 24 min

Retard fins l´ACTP 1ª (mitja ± DE) min 176 min

Cardiologia clínica III


Sala A

Influència del polimorfisme inserció/delecció del gen ECA sobre l’activació neurohormonal en pacientsamb insuficiència cardíaca crònica: interacció farmacogenètica del tractament amb betablocadorsAdriana Torres (1), Mireia Passola (1), Anna Torné (1), Jorge Morales (1), Neus Badosa (1), Marcelo Rizzo (1), Sonia Ruiz (1),Adriano Ammirati (1), Josep Comin-Colet (1), Jordi Bruguera (1). (1) Unitat d´Insuficíència Cardíaca Hospital del Mar, Barcelona.

Objectius: S’ha descrit una interacció farmacogenètica entre el tractament farmacològic amb betablocadors (BB) i elpolimorfisme inserció/delecció (I/D) del gen ECA en pacients joves amb insuficiència cardíaca (IC) i disfunció ventricularesquerra. Actualment no hi ha suficient evidència, considerant els nivells de NTpro-BNP com a marcador pronòstic, perafirmar que aquesta interacció es presenta en pacients de qualsevol edat i amb qualsevol grau de funció del ventricleesquerre (VE).

Material i mètodes: Per evaluar la hipòtesi de l’existència d’interacció farmacogenètica entre el tractament amb BB i el poli-morfisme genètic I/D ECA en pacients amb IC (sense tenir en compte la funció del VE ni l’edat del pacient), s’ha seleccionatun grup de 92 pacients amb ICC sense considerar-ne l’edat ni la FEVE i se n’ha fet una evaluació prospectiva. Les caracterís-tiques clíniques dels pacients i els seus nivells de NTpro-BNP es van comparar entre aquells pacients homocigots per l’al·lelD del gen ECA (DD) i aquells pacients portadors de l’al·lel I (ID, II), i es van analitzar en referència a l’us de BB. (Les variablescontínues s’expressen com a mitjanes [percentil 25, percentil 75]).

Resultats: Les característiques basals no diferien entre els grups, incloent els fàrmacs cardiovasculars utilitzats, i aques-tes eren: edat = 72 [63;7] anys; homes = 55.4%; FEVE = 33.0 [23.0;40.0]; classe funcional NYHA = 3 [2;3]; nivells de crea-tinina = 1.2 [1.0;1.4]mg/dl;nivells de NTpro-BNP = 1008 [467;3475]pg/ml; IC d’etiologia isquèmica = 50.6%;pacients entractament amb BB (85.5%). Els resultats del genotipat van mostrar un 21.7% de pacients DD, un 69.6% de pacients ID, iun 8.7% de pacients II.

Els nivells de NTpro-BNP no diferien entre els pacients DD i els pacients no DD (1019[167;3063] vs. 922[459;2577]). Per eva-luar la possible interacció entre el genotip ECA i el tractament amb BB, s’ha disenyat un Model Lineal General, que mostraels efectes de la citada interacció mitjançant els nivells del log- NTpro-BNP transformat com a factor pronòstic independent,ajustat per aquelles variables associades als nivells de NTpro-BNP en un anàlisi univariant. L’ anàlisi multivariant va mostrarinteracció entre pacients DD i tractament amb BB estadísticament significativa (p = 0.037): en pacients sense tractament ambBB, els nivells ajustats de logNTpro-BNP eren superiors en individus DD que en individus no DD (3.5 95%CI[3.0-4.1] vs. 2.995% CI[2.5-3.3]), mentre que en pacients amb tractament BB, només els pacients DD van mostrar un descens del logNTpro-BNP comparat amb els no DD (3.1 95% CI[2.7-3.4] vs. 3.2 95%CI[3.1-3.4]).

Conclusions: Existeix una interacció farmacogenètica entre el tractament amb BB i el polimorfisme I/D ECA, considerant elNTpro-BNP com a marcador pronòstic, en pacients amb IC sense tenir en compte la seva edat o grau de funció del VE. Si l’e-fecte de la citada interacció, observada mitjançant els nivells de NTpro-BNP, es podria extrapolar pel què fa als resultats, apacients DD amb IC de qualsevol edat o grau de funció ventricular, hauria de ser més extensament evaluat.


Causes de mort en una unitat d’insuficiència cardíaca multidisciplinàriaMar Domingo, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Beatriz González, Dolores Mas, Salvador Altimir, Teresa Pascual, Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció i objectiu: La insuficiència cardíaca (IC) es caracteritza per tenir una morbiditat i una mortalitat molt altes. Lamajoria dels pacients moren per progressió de la IC o per mort sobtada. No obstant això, no tots els pacients realment morend’aquestes causes. El nostre objectiu va ser analitzar les causes de mort en pacients atesos en una Unitat d’IC multidiscipli-nària.

Resultats: Vàrem estudiar 717 pacients amb un seguiment mitjà de 828 dies (rang 1-1972). L’etiologia de la IC va ser fona-mentalment la cardiopatia isquèmica (57%). La FE (mediana) era del 30%. La mortalitat global va ser del 26.6%. La causa mésfreqüent de mort va ser la progressió de la IC (32.5%), seguida sorprenentment de causes no cardiovasculars (22%) i de mortsobtada (20.4%). Altres causes de mort cardiovascular van ser l’IAM (7.9%), l’AVC (4.9%), altres causes vasculars (5.8%) i proce-diments cardíacs (1.6%). A la taula es mostren les causes de mort en funció de les diferents etiologies. Tot i que no hi va haverdiferències estadísticament significatives entre les causes de mort en funció de l’etiologia quan es va analitzar de forma glo-bal, es pot destacar que la progressió de la IC va ser la causa més freqüent de mort en la cardiopatia isquèmica, la miocar-diopatia dilatada, la miocardiopatia hipertensiva i en el grup d’etiologies miscel·lànies, mentre que la mort no cardiovascu-lar va ser la més freqüent en la miocardiopatia per adriamicina, la miocardiopatia alcohòlica i, sorprenentment, en les val-vulopaties. No vàrem apreciar diferències significatives en la classe funcional de la NYHA a la primera visita, el temps d’evo-lució de la IC, la FE o el temps de seguiment a la Unitat entre les causes de mort analitzades globalment

Conclusions: Com era d’esperar, la progressió de la IC va ser la causa més freqüent de mort en pacients atesos en una Unitatd’IC. No obstant això, la mort no cardiovascular va ser la més freqüent en algunes etiologies. La mort sobtada va ser menysfreqüent del que s’esperava.


IC MS IAM AVC PROC ALTRES CV NO CV

C.ISQ 37 27 14 3 2 9 19

MCD 6 3 0 1 0 0 4

HTA 9 3 0 2 0 0 5

ALCOH 1 1 0 0 0 1 4

ADRIA 0 0 0 0 0 0 3

VALV 3 2 1 0 1 0 6

ALTRES 6 3 0 1 0 1 1

Influència del sexe femení en l’evolució clínica de la insuficiència aòrtica crònicaAntònia Sambola, Arturo Evangelista, Ignacio Ferreira-González, Pilar Tornos. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

Antecedents: Diversos estudis han suggerit que les dones poden tenir un pitjor pronòstic que els homes en la insuficiènciaaòrtica crònica (IAo). Els factors que están implicats en aquesta evolució diferent són desconeguts.

Objectiu: Analitzar les possibles diferències entre sexes en l’evolució clínica postoperatòria. Analitzar els factors que podencontribuir a aquestes diferències.

Mètodes i resultats: cent quaranta set pacients consecutius van ser sotmesos a implantació d’una pròtesi aòrtica per IAo(110 homes, amb edat mitja de 52 ± 12 anys i 37 dones amb edat mitja de 55 ± 11 anys) entre el 1982 i el 2005 i van ésserseguits durant 7 ± 5 anys (1-22). El percentage de pacients sotmesos a cirurgia per aparició de simptomatologia va ser signi-ficativament major en dones que en homes: 34 dones (92%) vs 74 homes (67%), p = 0.002. Vint-i-dos dones (60%) es troba-ven en classe funcional III-IV vs 32 homes (30%), p = 0.0001. Els diàmetres ventriculars preoperatoris crus van ser significati-vament menors en dones (DTD 74 ± 8 vs 68 ± 8, p = 0.0001; DTS 54 ± 9 vs 47 ± 9, p = 0.0001), mentre que els diàmetresindexats per la superfície corporal van ser semblants en ambdós sexes (DTD indexat 41 ± 6 vs 42 ± 4 mm/m2, p = ns; DTSindexat 29 ± 6 vs 29 ± 5 mm/m2, p = ns). La fracció d’ejecció preoperatòria fou semblant en els dos sexes (47 ± 12 vs 49 ±9, p = ns). La mortalitat perioperatòria va ser de 4 dones (10.8%) vs 3 homes (2.7%), p = 0.067. La mortalitat tardana va serde 4 dones (12%) vs 26 homes (24%), essent aquestes diferències no significatives.

Conclusions: Les nostres dades suggereixen que les dones són operades més tard que els homes, quan la majoria d’ellesestan severament simptomàtiques i mostren una tendència vers una mortalitat perioperatòria incrementada respecte a ladels homes. Probablement, la utilització de diàmetres ventriculars absoluts infraestima el risc preoperatori retardant la indi-cació quirúrgica.

Pronòstic a llarg termini de la insuficiència mitral degenerativa asimptomàticaJoan Alguersuari, Antonia Sambola, Mª Teresa González Alujas, Rafael Rodríguez, Pilar Tornos i Mas, Gaietà PermanyerMiralda. Servei de Cardiologia. Hospìtal Vall d’Hebron. Servei de Cirurgia Cardiaca. Hospital Vall d’Hebron.

Antecedents: La història natural de la insuficiència mitral (IM) degenerativa és poc coneguda.

Objectius: Hem avaluat els resultats d’una política de maneig de la IM severa degenerativa asimptomàtica basada en lesrecomanacions de cirurgia recollides a les guies de pràctica clínica.

Mètodos i resultats: Es van identificar tots els pacients asimptomàtics amb IM severa degenerativa als quals se’ls havia prac-ticat almenys un ecocardiograma entre 2002-2005. Es van trobar 71 pacients (46 homes, 25 dones, 60 ± 14 anys). Els parà-metres ventriculars basals van ser: diàmetre telediastòlic (DTD) 56 ± 9 mm, diàmetre telesistòlic (DTS) 35 ± 7 mm, fracció d’e-jecció (FE) 62 ± 9%. Els criteris per indicar la cirurgia van ser: aparició de símptomatologia clínica atribuïble a la valvulopa-tia, i/o criteris de disfunció ventricular esquerra definits per DTS >45 mm i/o FE <60%, desenvolupament de fibril·lació auri-cular o pressió d’artèria pulmonar >50 mm Hg. El seguiment mitjà va ser de 6 ± 5 anys. Al llarg del seguiment 16 pacients(23%) van ser intervinguts (10 d’ells per aparició de símptomes, 4 per criteris de disfunció ventricular i 2 per fibrilació auri-cular o hipertensió pulmonar). La mortalitat peroperatòria va ser de 2 pacients i altres 2 pacients van refusar la cirurgia i vanmorir. La supervivència lliure de cirurgia o mort va ser del 98 ± 5% als 5 anys i del 72 ± 8% als 10 anys. En el grup de pacientssupervivents no intervinguts 47 (85%) estaven en classe funcional I i 6 (15%) en classe funcional II al final del seguiment. Elsparàmetres ecocardiogràfics finals en aquest grup de pacients van ser: DTD 61 ± 6 mm, DTS 35 ± 9 mm i FE 62 ± 9%.

Conclusió: Els pacients amb IM severa degenerativa poden romandre durant un llarg període de temps asimptomàtics isense repercussió sobre la funció ventricular, abans d’assolir criteris de cirurgia.


L’increment de l’expressió de ARNm de la trombospondina-1 en teixit miocàrdic prediu la vasculopatia de l’empeltdesprés del trasplantament de cor en fases pecoces.Montserrat Batlle, José T Ortiz, Féliz Pérez-Villa, Ricardo Kiamco, Mónica Masotti, Isabel Vallejos, Elisabet Moranta, EulàliaRoig. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. IDIBAPS. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Antecedents: La fibrosis miocàrdica s’ha relacionat amb un increment de l’expressió de la trombospondina-1 (TSP-1) i delfactor transformant de creixement beta 1 (TGF-beta1). No es coneix però si la valoració de l’expressió de l’ARNm de TSP-1 i deTGF-beta1 pot ser útil per a la predicció de la vasculopatia de l’empelt (VI).

Mètodes: Vam analitzar l’expressió d’ARNm de TSP-1 i de TGF-beta1 en teixit miocàrdic obtingut per biòpsia endomiocàrdi-ca (BEM) (n = 37) en 13 pacients (pts) (52 ± 11 anys) en temps seqüencials després del trasplantament de cor (TC). El ARNtotal es va extreure de les BEMs i 0,5microg es van retrotranscriure a ADNc. Els nivells de ARNm es van quantificar mitjançantPCR a temps real.

La VI es va determinar amb angiografia coronària i amb ultrasons intravasculars (IVUS), que es va realitzar un any post-TC iamb retirada monitoritzada a 0.5mm/s en la artèria descendent anterior (AD). La longitud total de les imatges de la AD vaser de 40mm. Les imatges es van seleccionar amb intèrvals de 1mm per mesurar el volum de la placa (VP), l’índex de volumde la placa (IVP) i el grossor intimal (GI).

Resultats: Per IVUS 8 pts tenien VI amb un GI >0,5mm. L’expressió de l’ARNm de TSP-1 als 3 mesos (m) era més alta en elspacients amb GI >0,5mm que en pacients amb GI <0,5mm (58,7 ± 6,4 versus 35 ± 4,6 p = 0,017). No hi va haver diferènciesentre els dos grups en l’expressió d’ARNm de TSP-1 de les BEM realitzades durant el primer mes post-TC. L’expressió de TSP-1 es correlacionava amb l’expressió de TGF-beta1 (R = 0,52 p = 0,001). L’expressió d’ARNm de TSP-1 als 3m post-TC es corre-lacionaven amb el GI (R = 0,52 p = 0,016) i presentaven una tendència a la correlació amb el VP (R = 0,407 p = 0,067 i ambel IVP (R = 0,428 p = 0,053).

Conclusió: 1/L’increment de l’expressió d’ARNm de la TSP-1 en teixit miocàrdic obtingut per BEM als 3m correlacionava ambun increment de GI un any després del TC. 2/Un increment de l’expressió d’ARNm de la TSP-1 precedeix el desenvolupamentde VI pel que la TSP-1 pot jugar un paper en el rebuig crònic. 3/Aquests resultats concorden amb la hipòtesis que TGF-beta1incrementa l’expressió dels nivells d’ARNm de TSP-1.

Resultats del trasplantament cardíac en malalts amb miocardiopatía valvular Jacobo Toscano, Eduard Castells, Nicolas Manito, Josep Roca, Igor Flajsig, José Maria Calbet, Emili Saura,Carles Fontanillas, Miguel Benito, Jorge Granados, Albert Miralles, Jose Manuel Rabasa, Daniel Ortiz, David Toral,Catalina Rullan, Jose Lluis Ventura y Enric Esplugas Cirurgia Cardiaca, IDIBELL-Hospital Universitari Bellvitge,University of Barcelona, Barcelona, Spain.

Objectiu: El trasplant cardíac per una miocardiopatía valvular es poc frequent (3% Registre ISHLT). Presenta factors de risccon operacions previas i hipertensió pulmonar. Hi ha pocs estudis. Estudiem prospectivament els seus resultats en la nostraexperiéncia.

Material i mètode: Investigem els resultats de 23 casos (9,3% de la nostra experiencia), en 13 homes i 10 dones, de 53 ± 10anys. Cinç tenian una valvulopatía mitral, 8 aortica, i 1 tricuspide, 8 doble i 1 triple. Vint (87%) havien sigut operats abans de1 a 4 vegadas. La fracció d´ejecció era 23% (± 7) i la clase funcional 3,7 (NYHA). 54% tenian hipertensió pulmonar.

Resultats: La mortalitat hospitalaria van ser 2 casos (8,6%) per una fallida primaria de l´empelt i una sepsis. Cuatre van serreoperats per sangrat. Dos més (8,6%) van morir al seguiment per vasculopatia de lémpelt. El reste son controlats al menyscada any (graus I-II), amb una supervivencia mitja del 82% a 6 anys, amb un maxim de 15 anys.


Conclusions: Aquestos casos son més frequents en la nostra experiencia (9%) que en el Registre Internacional. Els resultatsinmediats i a llarg plaç son millors que en la nostra experiencia global i els Registres Nacional i Internacional. Per aixó creiemque el trasplant cardiac pot ser un bon tractament en malalts amb miocardiopatía valvular i funció ventricular dolenta i/ooperacions valvulars reiteratives.

Proves diagnòstiques II


Sala B

Perfusió miocàrdica i angio-CT coronària en la valoració de la cardiopatia isquèmicaSantiago Aguadé-Bruix, Hug Cuéllar, Marta Milà, Gustavo de León, César Santana (1), Bruno García del Blanco,Jaume Candell-Riera, Ernest V Garcia (1). Hospital Universitari Vall d’Hebron (Barcelona) i Emory University (Atlanta) (1).

Objectiu: Valorar la sinergia entre les imatges de perfusió miocàrdica (IPM) i l’angio-CT coronària (ACTC) en l’avaluació de car-diopatia isquèmica, comparant-los amb el cateterisme cardíac.

Mètode: S’han estudiat 39 pacients (edat mitjana: 57 ± 11 anys, 12 dones) amb un estudi de IPM i ACTC fets en menys d’unmes. Dotze d’aquests pacients tenien baixa prevalèça de malaltia coronaria. Als 27 restants se’ls hi va practicar un cateteris-me cardíac. Les IPM van obtenir-se en 29 pacients mitjançant SPECT de perfusió miocàrdica (10 amb 99mTc-MIBI i 19 amb99mTc-Tetrofosmina) i 10 pacients amb PET de perfusió miocàrdica (82-Rb). Els ACTC varen fer-se en 19 pacients amb un CT de16 talls i en 20 pacients amb un CT de 64 talls. La valoració de les dades de les IPM i del ACTC van realitzar-se a cegues de lesdades del cateterisme, valorat-se només els informes clínics i comparant-los amb els del cateterisme.

Resultats: A la població de baixa prevalença de malaltia coronària, ambdós tècniques van obtenir una mateixa tassa de nor-malitat (11/12, 92%). En 23 dels altres 27 pacients va demostrar-se malaltia coronaria amb estenosi ≥ 50% (20 DA, 12 Cx i 13CD). Els resultats per diagnòstic de malaltia coronària i per vasos van ser els següents:

Es va observar una millor sensibilitat per al ACTC tot i que per vasos l’especificitat va ser superior amb la IPM. Les diferènciesno han estat significatives (p >0,05).

Conclusions: S’obserrva una bona concordança entre els estudis de IPM i ACTC en els pacients amb malaltia coronària. Lasinergia entre ambdues exploracions pot comportar una millor valoració incruenta de la malaltia coronària.


n = 39Malaltia coronaria (n = 27)% Valoració per vasos (n = 81)%

SEN ESP EXAC SEN ESP EXAC

ACTC 96 (22/23) 100 (4/4) 96 (26/27) 87 (39/45) 83 (30/36) 85 (69/81)

IPM 91 (21/23) 75 (3/4) 89 (24/27) 71 (32/45) 89 (32/36) 79 (64/81)

Correlació entre la coronariografía no invasiva per TCMD i l’ecografia intracoronaria per a l’ estimacióde la càrrega de placa ateroscleróticaAntonio Barros, Ruben Leta, Oriol Rodríguez*, Fina Mauri*, Xavier Alomar**, Sandra Pujadas, Francesc Carreras,Guillem Pons Lladó.Unitat d’Imatge Cardiaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona, *Unitat d’Hemodinàmica, Hospital Germans Trias i Pujol,Badalona, **Clinica Creu Blanca, Barcelona.

La Tomografía Computarizada amb Multidetectors (TCMD) és una eina diagnòstica que permet un estudi integral de l’anato-mía del sistema arterial coronari a través de l’estudi del luminograma (angiografia) i a través de l’avaluació de les caracterís-tiques morfològiques i de composició de les plaques d’ateroma, de forma aproximada a l’estudi d’ ultrasons intravasculars(USIV).

Objectiu: L’objectiu del present estudi és estudiar la capacitat diagnòstica de la TCMD per a estimar la càrrega de placaateroscleròtica coronaria en comparació amb els USIV.

Pacients i mètodes: Es van incloure 21 pacients consecutius amb indicació clínica de coronariografía invasiva i que presen-taven lesions de severitat angiogràfica dubtosa, motiu pel qual eren estudiats mitjançant els USIV. Es van seleccionar per l’es-tudi aquelles lesions problema (on estava indicat l’estudi per USIV) i també es van seleccionar altres segments arterials coro-naris (amb malaltia angiográfica o sense ella) de l’arteria estudiada, fins un total de 84 seccions. L’estudi amb TCMD es varealitzar previament a l’estudi amb USIV, davant la possibilitat d’una probable angioplàstia de la lesió problema a avaluar.Per a l’estudi USIV es va utilitzar una sonda ecogràfica Atlantis SR Pro 40 MHz (Boston Scientific), adquirint i processant ambel software d’una consola Galaxy 2 (Boston Scientific). L’estudi TCMD es va realitzar mitjançant un equip multidetector ToshibaAquilion 32 (Toshiba Medical Systems), de 32 detectors. L’anàlisi de les imatges de TCMD es va dur a terme amb softwareVitrea 2 (Vital Images, Plymouth). Es van mesurar en totes les seccions l’àrea luminal mínima, l’àrea vascular total i la càrre-ga de placa (àrea vascular total menys àrea luminal mínima).

Resultats: Els valors promig obtinguts per les dues técniques i la correlació entre elles, estimant el coeficient de correlacióintraclasse, es detallen a la taula.

Conclusions:1. S’ha obtingut una bona correlació entre la TCMD i els USIV per a estimar l’àrea vascular, l’àrea luminal i la càrrega de placa

d’ateroma d’una secció transversal arterial coronaria 2. La TCMD és una eina d’acceptable fiabilitat per a l’estudi no invasiu de la càrrega de placa aterosclerótica coronaria.


TCMD USIVmedia (mm2) ± (min-max) p CCI

Àrea Vascular 16,64 ± 6,35 (6-35) 15,6 ± 5,74 (7,2-39,3) 0,13 0,58 (0,41-0,71), p <0,001

Àrea Luminal 6,02 ± 3,61 (2-17) 7,17 ± 5,35 (0,9-29,7) 0,003 0,72 (0,59-0,81), p <0,001

Càrrega de placa 10,51 ± 5,55 (2-14) 8,43 ± 3,78 (1,6-23,2) <0,001 0,48 (0,29-0,63), p <0,0001

Avaluació de la reestenosi en els stents implantats en situació aorto-ostial mitjançant angio TAC.Otaegui I, Cuellar H, Garcia del Blanco B, Martí Aguasca G, Falú R, Vanegas M, Domingo E, Batalla N, Angel J, Candell J.Servei de Cardiología. Hospital Vall d’Hebrón. Barcelona.

La implantació de stents en posició aorto-ostial està sotmesa a una major taxa de reestenosi malgrat fer servir stents allibe-radors de fàrmacs. La recerca de la reestenosi en aquest tipus de localització és controvertida.

Hem dut a terme un estudi amb la intenció d’avaluar la capacitat de l’angio TAC de 16 corones per detectar la reestenosidels stents implantats en posició aorto-ostial comparant amb el cateterisme de control. Desde febrer 2006 a gener 2007hem estudiat prospectivament tots els pacients en que s’ha implantat al menys un stent en qualsevol dels seus ostia (Tronc comú esquerre (TC), coronària dreta (CD) o anastòmosi aorto-ostial d’un empelt aorto-coronari EAoCo) i sense con-traindicació per el control angiogràfic i d’angio TAC que han signat el consentiment informat. El seguiment dels pacientsinclou un segon cateterisme ( a les 35-40 setmanes) i dos estudis d’angio TAC ( en la primera setmana post-implantaciói a les 35-40 setmanes).

Un total de 40 pacients s’han sotmés a l’estudi inicial amb angio TAC post cateterisme. D’aquests, 15 han acomplert el segui-ment als 6 mesos amb un segon angioTAC i un segon cateterisme dirigits a detectar la reestenosi. En aquests 15 pacients s’hanimplantat 27 stents. D’aquests: 6/27 (22%) són stents no farmacoactius (SNF) i 21/27 (78%) stents alliberadors de drogues (SFA).La localització és 9/27 (33%) en el TC, 7/27 (26%) en ostium d’EAoCo i en 11/27 (41%) en CD.

No hi ha hagut morts ni infarts durant el seguiment d’aquests pacients i l’únic esdeveniment clínic ha estat un ingrés d’undels pacients per angina inestable en relació amb lesió d’altre vas del tractat a nivell de l’ostium. El segon cateterisme als 6mesos ha mostrat reestenosi angiogràfica (>50%) en 4/27 (15%) pacients. El segon estudi amb angioTAC ha detectat 3 de les4 reestenosi angiogràfiques i no reestenosi en els restants 23 stents sense reestenosi angiogràfica.

En conclusió l’angioTAC de 16 corones malgrat no ser ni l’equipament més potent ni amb el programa d’anàlisi especialitzatpermet un estudi acurat de la reestenosi dels stents implantats en posició aorto-ostial.

Valoració ecocardiogràfica de la cirurgia reparadora de la insuficiència mitral degenerativa aïllada.Carolina Bosch, Elena Ferrer, *Luis Delgado, Jorge López Ayerbe, Nuria Vallejo, Neus Salvatella, Antoni Carol, Xavier Carrillo,*Xavier Ruyra, Vicente Valle. Servei de Cardiologia i *Servei de Cirurgia Cardiaca, Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona

Objectius: Avaluar les característiques ecocardiogràfiques dels pacients amb insuficiència mitral (IM) degerativa (prolapse devels i/o ruptura de cordes) sotmesos a reparació valvular mitral sense la realització d’una altre cirurgia concomitantMètodes: S’han realitzat 52 plàsties (Juliol 2001-Novembre 2006) en pacients amb IM degenerativa. S’ha realitzat estudi eco-cardiogràfic pre-cirurgia, intra-operatòriament, pre-alta i al llarg del seguiment. A cada estudi hem analitzat el grau IM, dià-metres ventriculars, la fracció d’ejecció (FE) i la pressió arterial sistòlica pulmonar (PAP).

Resultats: Característiques de la població: 63% homes, edat mitjana 63 anys, 82.7% patologia valvular del vel posterior, 13.5%del vel anterior i el 3.8% patologia dels dos vels. Tècniques quirúrgiques: ressecció del vel posterior en el 82,7%, transposicióde cordes el 11,5%, utilizació de cordes de goretex en el 5,8%. En tots els casos es va implantar un anell mitral. Durant elseguiment (mediana 17 mesos, 1-51) hem observat 3 èxitus (2 no cardíacs i 1 d’origen desconegut) i 2 reintervencions (1 perhemòlisi i 1 per disfunció de la plàstia). Hem objectivat molt bona correlació entre les troballes de l’ecocardiografia transe-sofàgica intraoperatoria i l’estudi trantoràcic realitzat previ a l’alta del pacient.

Mitjançant els diferents estudis ecocardiogràfics realitzats, hem objectivat una reducció estadísticament significativa (p <0.005)dels diàmetres ventriculars i de la PAP al llarg del seguiment. D’altra banda la funció ventricular (FE) no mostra variacions sig-nificatives. S’observa en l’últim seguiment que més del 95% de pacients presenten una insuficiència mitral grau 0-1-2.


La taula mostra el resultat dels estudis ecocardiogràfics (pre-, intraoperatori, pre-alta i seguiment).

DTDVE (mm), FE (%), Grau IM 0-1 (%) Grau IM 2 (%), Grau IM 3 (%), Grau IM 4 (%) PAPulmonar (mmHg)

Conclusions: En la nostra experiència i a l’espera d’un seguiment més llarg, la reparació valvular mitral en la patologia dege-nerativa aïllada mostra uns bons resultat ecocardiogràfics al llarg del seguiment amb una reducció dels diàmetres ventricu-lars i de la PAP, un manteniment correcte de la funció ventricular i uns bons resultats en quant al grau d’insuficiència mitral.

Estenosi aòrtica i depressió de la funció ventricular. Evolució dels pacients valorats per ecocardiografiaamb dobutamina.Xavier Carrillo Suárez, Jordi López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante, AntoniCarol Ruiz, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona

Els pacients amb estenosi aòrtica i disfunció ventricular sistòlica constitueixen un grup amb mal pronòstic. En la nostre sèriede 97 pacients amb estenosi aòrtica i disfunció ventricular (FE menor del 45%) es va realitzar estudi amb dobutamina a 16,el que representa el 16,5%. Els estudis amb ecocardiografia dobutamina es van realitzar per confirmar el diagnòstic, descar-tar pseudoestenosis i valorar la reserva contràctil. L’objectiu de l’estudi era descriure les característiques clíniques d’aquestsmalalts i l’evolució en el seguiment.

S’ha realitzat un anàlisi retrospectiu dels malalts amb estenosi aòrtica i disfunció ventricular als que se’ls va realitzar un estu-di d’ecocardiografia amb dobutamina entre el 2001 i el 2006.

Resultats: Els 16 pacients presentaven unes característiques: edat mitjana 73 ± 7,2 anys, 14 (87,5%) homes, 15 (93,8%) hiper-tensos, 8 (50%) diabètics, 8 (50%) dislipèmics, 5 (31%) tenien AVC previ, 2 (12,6%) vasculopatia perifèrica. 8 pacients (50%) pre-sentaven cardiopatia isquèmica associada i 3 (18,8%) infart de miocardi antic. Els símptomes a l’ingrés van ser: 12 (75%) insu-ficiència cardíaca, 8 (50%) angor i 3 (18,8%) síncope. El 86,6% del pacients estaven en CF III-IV de la NYHA. Les característiquesecocardiogràfiques eren: fracció d’ejecció mitjana 30 ± 5%, gradient màxim 50 ± 9 mmHg i gradient mitjà 32 ± 5,5 mmHg,àrea valvular de 0,63 ± 0,11cm2 en la ecocardiografia basal. La mediana de seguiment eren 150 dies (7-1000).

De les 16 proves amb dobutamina 14 van demostrar estenosis aòrtica severa i 2 pseudoestenosis. 15 presentaven reserva con-tràctil (augment de la mitjana de FE 30% basal a 47 ± 9,6%). Del grup d’EAo severa 1 pacient va presentar mort sobtada abansde la intervenció, 11 es van sotmetre a substitució valvular (2 pròtesi mecàniques, 9 biopròtesi), en 3 (27%) es va realitzarrevascularització concomitant. Els 2 pacients sense resultat de EAo severa es va realitzar revascularització quirúrgica per lacardiopatia isquèmica, i SVA concomitant.

En el seguiment millora la fracció d’ejecció del 30% al 52% (p = 0,04), millorant també en la classe funcional del 86,6% en CFIII-IV al diagnòstic al 27% durant el seguiment (P = 0,06).


Ecocardiografia DTDVE FE IM 0-1 IM 2 IM 3 IM 4 PAP

Pre-cirurgia 60 62 0 0 30 70 51

Intraoperatori 53 52 100 0 0 0

Pre-alta 55 54 92,5 5,6 1,9 0 42

Seguiment 50 59 76,2 19,1 4,7 0 38

Conclusions: En els pacients amb estenosi aòrtica severa i disfunció ventricular la valoració diagnòstica amb ecografia dobu-tamina servei per descartar pseudoestenosi i valorar la reserva contràctil. De la nostra sèrie de 16 pacients es van intervenir13 pacients, amb una milloria de la FE i la classe funcional durant el seguiment.

Pacients en llista d’espera d’ecocardiografia. Caracterització de la sèrie i rendibilitat de la prova.Cristina Moure, Antonio Sanchez, Alfons Vancells, David Lopez, Ali Jaber, Dolores Martinez, Eduard Balada,Miguel De Miguel. Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Terrassa.

Introducció: Actualment la llista d’espera per a la realització d’un ecocardiograma preferent pot arribar a mes d’un any enel nostre entorn.

Objectius: Analitzar la població en llista d’espera d’ecocardiograma i la rendibilitat de la prova en aquesta població.

Mètodes: Es recolliren les dades de 877 pacients consecutius en llista d’espera per a la realització d’un ecocardiogramaen el Hospital de Terrassa. Es va computar si es tractava del primer ecocardiograma o successiu, el motiu de petició dela prova, el diagnòstic final de l’ecocardiograma i si aportava o no alguna informació important per al maneig o segui-ment del pacient.

Resultats: L’ edat mitjana de la població fou de 60.5 anys (15-94), 48,3% homes i 51.7% dones. Un 61.2% dels pacients varemser remesos per un primer estudi i un 38.8% per a un eco successiu. Un 17.2% dels pacients no es presentaren a la cita i un3.7% foren realitzats per duplicat. Els motius de petició més freqüents foren: 17.4% control d’una cardiopatia coneguda, 13.8%dispnea, 11.7% HTA, 9.7% buf cardíac, 9.3% fibril·lació auricular i 7.7% alteració en l’ECG. Després de la realització de l’eco, eldiagnòstic principal obtingut fou: cor normal en 22.7%, valvulopatia en 21.4%, cardiopatia hipertensiva en 16.3%, cardiopa-tia isquèmica en 10.3% i altres. Es va considerar que l’ecocardiograma havia aportat informació rellevant per al maneig oseguiment dels pacients en un 26% del total de la sèrie.

Conclusions: Encara que en la nostra sèrie de pacients en llista d’espera d’ecocardiografia, el diagnòstic final obtingutmés freqüentment fou absència de cardiopatia, en més de la quarta part dels casos l’ecocardiografia aportà informaciórellevant per al maneig del pacient, pel que és evident que no es pot permetre una demora excessiva en la realitzaciód’aquesta prova.

Educació sanitària – tècniques


Sala C

Es comporten igual els pacients d’edat més avançada amb cardiopatia crònica estable que la resta?Sònia Marín Camacho, Eva Maria Delgado Trigo, Pere Àlvarez Garcia, Miguel Angel Baglivo Videla, Manuel Pujol RakosnikUnitat de Cardiologia. Hospital de Viladecans.

Introducció i objectiu: sovint els pacients amb cardiopaties cròniques presenten un coneixement insuficient o inadequatde la seva malaltia. Aquesta mancança sembla més palesa als pacients de més edat.


El propòsit d’aquest estudi ha estat conèixer el diferent grau de coneixement de la pròpia malaltia i la cumplimentació tera-pèutica segons l’edat del pacient.

Resultat: es va estudiar a 100 pacients correlatius controlats a consultes externes del nostre centre, amb cardiopatia crònicaestable, a qui es va passar un qüestionari abans de realitzar la visita mèdica. Es va comparar les respostes segons es tractes-sin de pacients majors de 70 anys (78 ± 5) o menors (63 ± 6). El grup de més de 70 anys, presentava una proporció de sobre-pès (81,6% vs 84,1%), dislipèmia (61,8% vs 68,9%), hipertensió arterial (67,3% vs 64,4%) i diabetes (40% vs 37,8%) similar al demenor edat. Al grup d’edat més avançada hi havia un desconeixement similar de la seva cardiopatia (23,6% vs 22,2%), unamajor proporció de pacients que no recordava cap fàrmac habitual (41,8% vs 22,2%, p = 0,05) amb major dependència deterceres persones pel control del seu tractament (29,1% vs 2,3%, p <0,001), i un millor control de la pressió arterial (94,5% vs82,2%, p = 0,05). No es van mostrar diferències en la proporció de pacients amb dieta inapropiada (18,2% vs 15,6%), amb unatendència a major vida sedentària (36,4% vs 24,4%) i menor proporció de fumadors (9,1% vs 15,6%) al grup d’edat més avan-çada. El dia de la visita, els pacients més vells presentaven una tendència a major incumpliment del tractament del dia (10,9%vs 2,2%, p = 0,09), una major tendència a aportar els tractaments habituals (69% vs 60%) i una propoció similar a aportarinformes recents (58,2% vs 60%).

Conclusió: en la nostra experiència, els pacients de més edat presenten un major desconeixement de la seva medicació habi-tual, una major dependència de terceres persones pel control del tractament, i una major tendència a l’incumpliment deltractament el dia de la visita.

Es comporten igual els pacients amb cardiopatia crònica estable segons el sexe?Eva Maria Delgado Trigo, Sònia Marín Camacho, Pere Àlvarez Garcia, Miguel Angel Baglivo Videla, Manuel Pujol Rakosnik.Unitat de Cardiologia. Hospital de Viladecans.

Introducció i objetiu: no tots els pacients amb cardiopatia crònica són igualment receptius i curosos amb els consells tera-pèutics i de l’estil de vida. Semblaria que les dones tindrien un millor coneixement de la pròpia malaltia i a una millor cum-plimentació terapèutica.

El propòsit d’aquest estudi ha estat conèixer les diferències de comportament segons el sexe dels pacients.

Resultat: es va estudiar a 100 pacients correlatius controlats a consultes externes amb cardiopatia crònica estable, a qui es va pas-sar un qüestionari abans de realitzar la visita mèdica. El 39% eren dones (73 ± 8 anys) i el 61% eren homes (70 ± 9 anys). El grupde dones presentava similar porporció de sobrepès (83,3% vs 82,5%) i diabetes (38,5% vs 39,3%), amb tendència a menor dislipè-mia (59% vs 69%) i major hipertensió arterial (72,8% vs 62,3%). El grup de dones presentava menor proporció de desconeixementde la seva malaltia (10,3% vs 31,1%, p = 0,01), amb similar coneixement dels seus fàrmacs habituals (64,1% vs 68,9%) i autocon-trol dels mateixos (86,8% vs 80,3%). Similar proporció realitzava una dieta incorrecta (15,4% vs 18%), amb una tendència a majorsedentarisme (38,5% vs 26,2%), amb una menor proporció de fumadores (0% vs 19,7%, p = 0,003). Les dones presentaven majortendència a correctes mesures de pes (82,1% vs 70,5%) i major proporció de correctes controls de la pressió arterial (97,4% vs 83,6%,p = 0,03). El dia de la visita les dones presentaven una major tendència a incumplir del tractament del dia (10,3% vs 4,9%), i menystendència d’aportar la seva medicació habitual (59% vs 68,9%) o informes recents (51,3% vs 63,9%).

Conclusió: en la nostra experiència, les pacients són millor coneixedores del diagnòstic de la seva cardiopatia, són menysfumadores, i es controlen de forma més correcta la pressió arterial. En canvi, el dia de la visita mèdica presenten una ten-dència a major incumpliment del tractament del dia i menor aportació d’informes.


¿És adequada l’educació sanitaria sobre sexualitat que proporciona infermeria a les necessitats dels pacients diag-nosticats de cardiopatia isquèmica ingressats a la nostra unitat de cardiologia de l’Hospital Universitari GermansTrias i Pujol?Díaz Herrera V (1), Gea Valero M (1), Porcel Arrebola E (1), García Larrado M (2), Merino Gordillo A (1). (1) Servei de Cardiología.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona (Barcelona). (2) Servei de Medicina Interna. Hospital de Sant Boi.Sant Boi de Llobregat (Barcelona).

Introducció: Diferents estudis evidencien que la sexualitat és un tema incòmode de tractar per als pacients diagnosticatsde cardiopatia isquèmica. Aquests, no acostumen a sol·licitar informació a infermeria sobre sexualitat. D’altra banda, hemobservat que els professionals d’infermeria de la nostra unitat tampoc solen proporcionar educació sanitària sobre sexuali-tat a aquests pacients. A conseqüència d’això ens hem proposat d’estudiar la causa d’aquest problema per intentar d’abor-dar possibles solucions.

Objectius:– Avaluar la necessitat d’educació sanitària sobre sexualitat dels malalts diagnosticats de cardiopatia isquèmica ingressats

a la nostra unitat.– Avaluar les actituds i coneixements del personal d’infermeria de la nostra unitat en referència a educació sexual.

Material i mètodes:– Estudi observacional prospectiu. Mostres: (1) grup de 40 pacients diagnosticats de cardiopatia isquèmica ingressats a la nos-

tra unitat. (2) grup de 30 infermers treballadors habituals d’aquesta unitat.– Recollida de dades sobre els pacients a través d’un qüestionari amb 11 ítem de resposta tancada.– Recollida de dades sobre el personal d’infermeria a través d’un qüestionari amb 7 ítem de resposta tancada i un ítem amb

quatre supòsits també de resposta tancada.– Revisió d’historials clínics.

Resultats: Mostra (1) : es va obtenir que el 57.5% dels pacients eren homes. La mitja d’edat total, 57 anys. El 52.5% mante-nia vida sexual activa, el 47.5% creia que la seva malaltia influiria sobre aquesta i el 62.5% desconeixia quan podria reini-ciarla. Només el 10% havia rebut informació sobre el tema, el 53.3% va manifestar voler rebre educació per part d’inferme-ria, i en un 50% dels casos de forma escrita.

Mostra (2) : es va obtenir que el 50% dels infermers enquestats algun cop havien proporcionat educació sexual, un 56.66%considerava no tenir suficients coneixements, i el 83.33% no havia rebut formació sobre el tema. En els supòsits d’avaluacióde coneixements específics es van obtenir un 66.66% d’encerts envers un 32.5% entre errades i abstinències. El 66.66% varemarcar d’importància d’incloure informació sexual en el procés educatiu dels pacients.

Conclusions: Existeix una gran carència d’educació sexual cap als pacients diagnosticats de cardiopatia isquèmica a la nos-tra unitat. Així mateix es dóna un dèficit d’eines necessàries per una correcta educació sanitària per part del personal d’in-fermeria, el que evidència la necessitat de elaborar estratègies d’intervenció dirigides a ambdós grups.

Percepció de problemes sexuals en pacients amb insuficiència cardíacaBeatriz González, Dolores Mas, Miquel Arenas, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Mar Domingo, Crisanto Díez, Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La sexualitat és sovint considerada poc rellevant o fins i tot no es té en compte quan avaluem pacients ambinsuficiència cardíaca (IC). No obstant això, la satisfacció amb una activitat sexual normal pot ser un aspecte important en laqualitat de vida. Tot i que és possible que la percepció de limitacions sexuals no correlacioni amb la capacitat sexual real delspacients, degut a l’edat o a les necessitats sexuals, és aquesta percepció la que nosaltres podem realment explorar.


Objectiu: Avaluar quants pacients perceben tenir una funció sexual disminuïda com a conseqüència de la IC i analitzar pos-sibles relacions d’aquesta percepció amb variables demogràfiques i clíniques.

Pacients i mètode: Hem analitzat en 604 pacients (71% homes; mediana d’edat 69 anys; 73% amb parella) les puntuacionsexpressades a la pregunta d’un qüestionari específic de qualitat de vida en IC (Minnesota Living With Heart FailureQuestionnaire) adreçada a les possibles limitacions en la funció sexual produïdes per la IC. Les puntuacions possibles van del0 (no m’ha limitat) al 5 (m’ha limitat moltíssim).

Resultats: El 51% del pacients van referir algun grau de dificultat sexual i un 40% va indicar que la IC havia alterat la sevaactivitat sexual molt o moltíssim (puntuacions 4 i 5). Vàrem trobar una diferència estadísticament significativa (p <0.001) enla proporció d’homes (61%) i de dones (27%) que van referir algun grau de dificultat sexual (figura), i també en la proporcióde pacients amb (64%) o sense (21%) parella. L’edat va guardar una relació inversa amb la percepció de dificultat sexual: amés edat menys percepció de disfunció sexual (r = –0.20, p <0.001). No vàrem apreciar relació amb la classe funcional de laNYHA, el temps d’evolució de la IC, ni amb la presència de diabetes, HTA, o símptomes depressius. Varem trobar una dèbilperò estadísticament significativa relació amb l’índex de Barthel (r = 0.15, p <0.001) i de forma inversa amb la FE (r = –13,p = 0.002).

Conclusions: La meitat dels nostres pacients amb IC varen referir algun grau de dificultat sexual, i en el 40% aquesta difi-cultat es va considerar important. Aquests darrers van ser fonamentalment pacients homes, més joves i amb parella.

Entenen els malalts les guies escrites ?González Martínez A., Julià Serra M. C., Cano Sanz L., Priegue Molinos D., Ruíz Grande M. Hospital Universitari Germans Triasi Pujol.

El motiu d’aquest estudi està en la creença subjectiva que existeix un grup de població que no entén les ni les guies ni lesrecomanacions escrites.

Objectiu: Analitzar el grau de comprensió d’una pàgina d’un text senzill.


80%

70%

60%

50%

40%

30%

20%

10%

0%0 1 2 3 4 5

homes

dones

Material i mètodes: Es va elaborar un qüestionari de cinc preguntes amb quatre respostes alternatives sobre la pàgina «¿Quéhacer ante una crisis de dolor?» del text «Guía del enfermo coronario». Es van incloure tots els pacients ingressats en la nos-tra unitat per un primer episodi coronari agut, des de l’1 de maig fins el 31 de desembre de 2005.

Es van analitzar les següents variables: edat, sexe, professió, nivell d’estudis, hàbit de lectura i el nombre de respostes encertades.

Donada la senzillesa del qüestionari vam valorar que el nivell de comprensió havia de ser del 100%.

Resultats: Es van registrar un total de 127 pacients dels quals es van excloure 27 (21, 25%) : 9 (un 7,08%) per no saber llegir,12 (9,44%) per ser discapacitats i 6 (4,7%) per ser estrangers.

Dels 100 pacients que s’inclouen (78,75%) el 86% són homes i el 14% són dones. La mitjana d’edat és de 57 anys amb unadesviació típica d’11 anys. Les ocupacions més freqüents són autònoms i jubilats. Els 80% tenen estudis bàsics i el 77% con-sideren que tenen hàbit de lectura.

Només el 56% respon correctament tot el qüestionari.

Les anàlisis descriptives bivariants de les respostes ens demostren que l’edat, el sexe i el nivell d’estudis són variables queinflueixen en la comprensió, però no ho són l’hàbit de lectura i la professió.

Conclusions: El 44% de la població estudiada no entén instruccions senzilles en relació amb la seva malaltia, per tant, lainformació escrita no garanteix una adequada educació i no s’hauria de generalitzar a tota la població.

S’han de buscar alternatives per als grups que presenten clares dificultats de comprensió.

Valoració de la qualitat de l’ecocontrast de cavitats dretes. Estudi randomitzat a doble cecJosefa Antón Pascual, Carmen Blanes Monllor, Carmen Cuenca Cabrero, Mari Angeles Ariño Oliver, Natalia Cano Gutiérrez,Jorge López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Nuria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante, Xavier Carrillo Suárez,Vicente Valle Tudela. Servei Cardiologia Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

Introducció: L’ecocontrast de cavitats dretes s’utilitza en malalts per descartar l’existència d’un foramen oval permeable,sobre tot en pacients afectats per un A VC criptogènic. Per descartar-ho es pot practicar un Ecocardiograma transtoràcic o mésfreqüentment un ecocardiograma transesofàgic (ETE). Normalment s’utilitza sèrum salí agitat injectat per via venosa perifè-rica, encara que s’ha postulat que podria ser millor la barreja amb sang o la utilització d’altres tipus de sèrums.

Objectiu: L’objectiu del nostre estudi consisteix en comparar la utilització de diferents sèrums agitats i valorar la qualitat de les bom-bolles i la seva durada a les cavitats cardíaques segons el preparat que s’ha utilitzat. Els sèrums que es van comparar van ser un coloi-de (hidroxietil almidó), sèrum glucosat 5% i sèrum fisiològic. No es va utilitzar la barreja amb sang per evitar manipulació dificultosa.

Mètode: Es van estudiar 60 pacients afectes d’ AVC criptogènic als que se’ls hi va fer de forma consecutiva una ETE per valorar l’e-xistència de foramen oval permeable. Es van randomitzar per utilitzar els tres tipus de sèrums de forma aleatòria. L’estudi semprees va fer amb el mateix ecocardiògraf i la mateixa sonda. Es va informar als pacients de l’estudi i el van acceptar. Per obtenir les bom-bolles s’ha utilitzat el mètode habitual agitant el sèrum escollit mitjançant dues xeringues de 10 cc i una clau de 3 vies. Els tres sèrumsvan ser preparats amb el mateix mètode. La qualitat de les bombolles va ser valorada de forma cega per dos metges diferents valo-rant-se la ecogenicitat i la seva duració, puntuant-se del 1 al 4, essent el grau 1 la qualitat pitjor i el grau 4 la millor


Resultats: No va haver-hi cap problema durant les preparacions i les injeccions dels sèrums.

* <0,001 respecte al ColoideL’índex de Kappa ponderat entre els metges va ser de 0,65

Conclusions: En un estudi randomitzat el sèrum millor valorat de forma cega per dos metges ha estat el coloide seguit delsèrum glucosat i el menys valorat ha estat el sèrum fisiològic. Recomanen la utilització de coloide agitat com a ecocontrastde cavitats dretes.

Cardiopatia isquèmica IV


Auditori

El tamany de l’infart a la ressonància amb realç tardà és un millor predictor del remodelat adversi d’esdeveniments cardíacs que la fracció d’ejecció o el volum telesistòlic del ventricle esquerre.José T Ortiz, Paula Tejedor, Chiara Bucciarelli-Duchi, Robert O Bonow, Edwin Wu. Northwestern Memorial Hospital.Northwestern University. Chicago. Illinois. USA.

Introducció: La ressonància magnètica nuclear amb realç tardà (RMN-rt) pot definir de forma precisa l’extensió de la necro-si post síndrome coronària aguda amb elevació del segment ST (SCAEST). La disfunció ventricular post-SCAEST és majoritària-ment dependent del tamany de l’infart. Hem realitzat un estudi prospectiu amb la finalitat de mesurar els efectes del remo-delat ventricular esquerre post- SCAEST i determinar l’impacte del tamany de l’infart (TI), la fracció d’ejecció (FE) i l’índex tele-sistòlic (i-VTS) en la predicció dels esdeveniments clínics.

Mètodes: S’estudiaren 122 subjectes amb un primer SCAEST tractat amb angioplàstia. Es practicà una RMN-rt a la primerasetmana i es repetí l’estudi en 91 dels malalts als 4 mesos per avaluar el remodelat ventricular. L’i-VTS, el TI i la FE es mesu-raren per a estudiar la seva associació amb l’aparició d’esdeveniments cardíacs majors (ECM) o hospitalització per insufi-ciència cardíaca.

Resultats: El TI inicial es correlacionà amb l’i-VTS (r = 0,69 P <0,001), i la FE (r = –0,75 P <0.001). Els tres paràmetres esta-ven independentment associats amb la presència d’un ECM amb un seguiment mitjà de 538 dies (25-75 percentil: 198-694dies). En conjunt, es registraren 16 esdeveniments (1 mort, 1 trasplantament cardíac i 14 reingressos per insuficiència cardí-aca franca). En l’anàlisi multivariant, el TI fou el predictor més important de remodelat ventricular advers i d’ECM. Els sub-jectes amb TI superior a la mitjana ( ≥ 20%) presentaren una taxa major d’ECM en el seguiment (log-rank; p = 0,02). Els sub-jectes amb TI menors ( ≤ 14%) presentaren el major augment en la FE de 49,4 ± 8,4% a 53,2 ± 6,4% (P = 0,002) i la majorreducció en l’i-VTS, de 36,4 ± 8,7 a 33,4 ± 7,5 ml/m2, P = 0,04). Contràriament, els subjectes amb TI major (≥ 26%) tambéaugmentaren la seva FE de 31,8 ± 9,3% a 36,2 ± 11,0% (P = 0,002) però a expenses d’un augment significatiu del volum tele-diastòlic ventricular sense canvis en l’i-VTS ( de 58,7 ± 17,5 a 60,9 ± 21,1 ml/m2; P = 0,4).


Metge 1 Metge 2 Mitjana metges

Coloide 3,25 ± 0,2 3,1 ± 0,1 3,18 ± 0,2

S. Glucosat 5% 2,85 ± 0,2* 2,5 ± 0,2* 2,67 ± 0,2*

Sèrum Fisiològic 2,5 ± 0,1* 2,1 ± 0,2* 2,3 ± 0,2*

Conclusió: El tamany de l’infart, la FE i l’i-VTS durant la fase aguda del SCAEST poden predir l’aparició d’esdeveniments adver-sos en el seguiment. El tamany de l’infart per RMN-rt, que no s’afecta per l’aturdiment miocàrdic i per la situació de precà-rrega o postcàrrega, és un predictor més potent del desenvolupament de remodelat ventricular advers que la FE i l’i-VTS.

Impacte del flux residual en la reducció de l’extensió de l’infart transmural i el miocardi salvat després de l’infartagut de miocardi amb elevació del segment ST.José T Ortiz, Sheridan N. Meyers, Charles J Davidson, Robert O Bonow, Edwin Wu. Northwestern Memorial Hospital.Northwestern University. Chicago. Illinois. USA.

La presència de flux residual a l’àrea en risc, mitjançant les col·laterals o el flux anterògrad a l’artèria responsable, s’associaamb una reducció del tamany de l’infart. L’impacte del flux residual en la reducció de l’extensió transmural de l’infart en lasíndrome coronària aguda amb elevació del segment ST (SCAEST) encara és desconegut.

Mètodes: En aquest estudi adaptem el score BARI (Bypass Angioplasty Revascularization Investigation Myocardial JeopardyIndex) amb la finalitat de determinar l’àrea anatòmica en risc dependent de la lesió culpable. S´estudiaren 106 individus ambel seu primer SCAEST reperfos mitjançant angioplàstia. Per a determinar el tamany de l’infart, es realitzà ressonància mag-nètica nuclear amb realç tardà. L’àrea de miocardi salvat es calculà com el percentatge de l’àrea en risc que s’escapà de lanecrosi.

Resultats: El score BARI va predir el tamany de l’infart en els subjectes on la reperfusió fou tardana (Temps de símptomesal baló >4 hores) sense flux residual (R2 = 0,81, p <0,001). La presència de col·laterals a l’angiografia (grau ≥ 2) o un fluxTIMI inicial ≥ 2 en l’artèria responsable de l’infart foren predictors independents d’un augment en el miocardi salvat, unamillor fracció d’ejecció i reducció en l’extensió transmural de l’infart (p <0,001 per a tots). A més a més, l’augment deltemps des dels símptomes fins a la reperfusió s’associà amb una reducció del miocardi salvat (p <0,001) i un augment delnombre de segments amb infart transmural que tan sols fou significatiu al grup de malalts sense flux residual a l’àrea enrisc (p = 0,017).

Conclusions: La presència de col·laterals o flux anterògrad residual a l’àrea en risc abans de la reperfusió limita l’extensiótransmural de l’infart i augmenta el miocardi salvat a la fase aguda de l’infart. Aquest mètode que combina l’angiografia i laressonància magnètica nuclear amb realç tardà a la fase aguda de l´infart de miocardi és una eina simple, precisa i d’utilitatclínica per a determinar el miocardi salvat.

La revascularització precoç millora la supervivència dels pacients amb infart agut de miocardi complicat ambshock cardíac.Ana García-Álvarez, Dabit Arzamendi, Pablo Loma-Osorio, Xavier Freixa, Xavier Bosch, Mónica Masotti, Amadeu Betriu.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: L’estabilització mèdica seguida de revascularització ha demostrat millorar el pronòstic dels pacients amb infartagut de miocardi (IAM) complicat amb shock cardíac. Però, el potencial benefici de la revascularització precoç no ha estat cla-rament establert. Particularment hi ha una manca d’informació de l’efecte de l’angioplàstia precoç ( <12 hores) en aquestgrup de pacients.

Objectiu: Estudiar el benefici de la revascularització precoç ( <12 hores) comparada amb la revascularització més tardia (12-24 hores) en el maneig dels pacients amb infart agut de miocardi complicat amb shock cardíac. L’objectiu primari de l’estu-di va ser la mortalitat o necessitat de trasplantament cardíac en un any de seguiment.


Mètodes: Entre Gener de 2001 i Desembre de 2006, 70 pacients van ser inclosos, 57 van ser revascularitzats dins les 12 pri-meres hores, els 13 restants entre 12 i 24 hores. Les característiques basals dels dos grups ( <12 hores vs. >12 hores) van sersimilars: edat (63 ± 13 vs 62 ± 15), localització anterior de l’infart (72% vs. 85%), pic de CK (5402 vs. 3677 UI/L), índex cardí-ac (2,6 ± 0,9 vs. 2,1 ± 0,6 L/min/m2) i fracció de ejecció (30 vs 28%). Després de la finalització del seguiment vam realitzarun anàlisis de la supervivència amb un test «log rank».

Resultats: L’objectiu primari es va produir en el 55% del primer grup i el 93% del segon amb diferències estadísticament sig-nificatives (revascularització precoç vs. tardia respectivament, p = 0,04). La figura representa les corbes de supervivència deKaplan Meier d’ambdós grups. És important senyalar que la mortalitat va augmentar un 12% per cada una de les hores deretard, pel global de la mostra.

Conclusions: La revascularització precoç pot augmentar la supervivència dels pacients amb infart agut de miocardi compli-cat amb shock cardíac. Cada hora de retard en el tractament per obrir la arteria té repercussió en el pronòstic del malalt.Posposar la revascularització amb l’objectiu d’estabilitzar aquets pacients no sembla ser positiu.

Seguiment intrahospitalari i a llarg plaç després de revascularització coronària percutània en pacients d’alt risc.Dr. Ferreiro Gutiérrez JL, Dr. Gómez Hospital JA, Dr. Cequier Fillat A, Dr. Iráculis Soteres E, Dr. Maristany Daunert J, Dr. JaraSureda F, Dra. Mañas Jiménez P, Dra. Casanovas Pié M, Dr. Sadek A, Dr. Esplugas Oliveras E. IDIBELL. Servei de Cardiologia.Hospital Universitari de Bellvitge.

Antecedents i objectius: L’intervencionisme coronari percutani (ICP) es practica cada cop més en pacients amb un perfild’alt risc i, per tant, mals candidats per cirurgia de revascularització coronària amb bypass (CABG), L’objectiu de l’estudi vaser avaluar l’evolución intrahospitalària i a llarg plaç dels pacients amb malaltia coronària multivàs i alt risc quirúrgic alsquals es va sotmetre a ICP.

Mètodes: Es van incloure consecutivament tots els pacients d’alt risc quirúrgic segons l’escala de Parsonnet (>10 punts) alsquals es va practicar ICP. Es van recollir les característiques clíniques basals, angiogràfiques i del procediment. S’efectuà elseguiment clínic i es van considerar events cardíacas adversos majors (EACM) la mort, l’infart agut de miocardi (IAM) i el fetde repetir revascularització (RR).


Resultats: Es van incloure 142 pacients amb edad mitjana de 69 ± 8 anys (56’4% diabètics, 97% amb malaltia coronària mul-tivas i la fracció d’ejecció mitjana era del 47 ± 14%). La mitjana de punts en l’escala Parsonnet va ser de 17 ± 7. Es va realit-zar ICP en 223 lesiones (1’5 lesions/pacient), implantant-se stent en el 89’9% i amb un èxit angiogràfic del 90’6%. La mortali-tat intrahospitalària va ser significativament menor que l’estimada amb el Parsonnet (6 vs 17%, p <0’001), essent factors ass-ciats el sexe femení (RR 5; 2’4-6’6), la malaltia pulmonar (RR 25; 4-154) i la malaltia de 3 vasos (RR 1’7; 1’49-2’0). Durant elseguiment de 41 ± 20 mesos, es van detectar EACM en 48 pacients (32’2%) : mort en 25 pacients (16’8%), IAM en 29 pacients(19’5%) i RR en 31 pacients (20’8%). La mortalitat a llarg plaç es va asociar amb insuficiència cardíaca a l’ingrés (RR 3’1; 1’1-8’5), malaltia pulmonar (RR 5’3; 2’0-14’2) i IAM previ (RR 2’7; 1’1-7’0).

Conclusions: En el grup de pacients d’alt risc, l’ICP ofereix una mortalitat menor a l’estimada per l’escala Parsonnet de riscquirúric. La malaltia pulmonar, la insuficiència cardíaca a l’ingrés i l’IAM previ es van associar a un pitjor pronòstic.

Evolució a llarg plaç del paciente amb revascularització coronària percutània i cirurgia prèvia de revascularitzacióamb bypass aortocoronari.Dr. Ferreiro Gutiérrez JL, Dr. Gómez Hospital JA, Dr. Cequier Fillat A, Dr. Iráculis Soteres E, Dr. Maristany Daunert J, Dr. JaraSureda F, Dr. Gómez-Lara J, Dr. González Costello J, Dr. Sadek A, Dr. Esplugas Oliveras E. IDIBELL.Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge.

Antecedents i objectius: L’intervencionisme coronari percutani (ICP) es practica cada cop més en pacients amb cardiopatiaisquèmica crònica. L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar l’evolució a llarg plaç dels pacients amb cirurgia prèvia derevascularització amb bypass aortocoronari (CABG) als quals es va sotmetre a ICP.

Mètodes: Es van incloure tots els pacients consecutius amb CABG prèvia als quals es va realitzar ICP entre 1997 i 2003. Es vanregistrar les característiques clíniques basals, angiogràfiques i del procediment, així com el risc quirúrgic teòric amb l’escalade Parsonnet en tots els pacients i es van seguir prospectivament, recollint els events adversos cardíacs majors (EACM) : mort,infart agut de miocardi (IAM) i el fet de repetir revascularització (RR).

Resultats: Es van incloure 128 pacients d’edat mitjana 64 ± 9 anys (40’6% diabètics, 56’3% hipertensos i 82% amb hiperlipi-dèmia). Es va realitzar CABG 7 ± 5 anys abans de l’ICP. La mitjana de punts del Parsonnet va ser 12’5 ± 6’5. Es va practicar ICPen 183 lesions (1’4 lesions/pacient), tractant un vas nadiu en 98 pacients (76’6%), implantant-se stent en 112 procediments(87’5%), aconseguint l’èxit angiogràfic en 114 pacients (89’1%). La mortalitat intrahospitalària va ser del 3’8% (4 pacients), sig-nificativament menos que l’estimada per l’escala de Parsonnet (3’8% vs 12’5%, p <0’001), essent predictors la malaltia pul-monar (OR 13, 1’8-93) i una puntuació del Parsonnet elevada (OR 1’1, 1’04-1’2). En quant als EACM, durant el seguiment allarg termini (41 ± 20 mesos) es van registrar: mort en 12 pacients (9’4%), IAM en 21 pacients (16’4%) i RR en 29 pacients(22’7%). Factors predictors independents per la mortalitat a llarg plaç van ser la disfunció sistòlica ventricular esquerra (OR0’9; 0’8-0’9) i l’ICP urgent (OR 23, 3’7-143). Es va trobar com a factor protector l’ús de b-bloquejants (OR 0’2; 0’0005-0’6).

Conclusions: En pacients amb CABG prèvia, l’ICP ofereix un risc menor comparat amb el risc quirúrgic estimat per l’escala deParsonnet. La malaltia pulmonar va ser un predictor de mortalitat intrahospitalària i van resultar predictors de la mortalitata llarg termini el deteriorament de la funció ventricular esquerra i l’ICP urgent. L’ús de b-bloquejants es va trobar factor pro-tector de la mortalitat a llarg plaç.


Anàlisi de l’anticoagulació en els pacients sotmesos a angioplàstia coronària en la nostra pràctica diaria. On somamb les heparines de baix pes molecular?Alcalde O, Teixidó G, García del Blanco B, Serra Garcia V, Martí Aguasca G, Vanegas M, Falú R, Domingo Ribas E,Batalla N, Angel J, Candell J. Servei de Cardiología. Hospital Vall d’Hebrón. Barcelona.

L’ús progressiu de les heparines de baix pes molecular en la clínica han propagat la seva utilització també en el laboratorid’hemodinàmica. Malgrat les evidències científiques en l’angioplàstia coronària encara es respira una recança al seu ús ruti-nari. Hem volgut analitzar de forma observacional i prospectiva el grau d’anticoagulació de les angioplàsties que es fan enla franja horària matinal en el nostre centre desde desembre del 2006 i que han rebut tractament anticoagulant amb hepa-rina sòdica no fraccionada o amb enoxaparina seguint les recomanacions de les guies per al seu ús en l’intervencionismecoronari. Hem enregistrat de forma acurada les posibles incidències trombòtiques durant el procediment (tant severes comlleus relacionades amb el maneig de material exògen com catèters, introductors, guies, etc) i hem determinat el temps d’an-ticoagulació mesurat al mateix laboratori amb l’Hemochron Ò, és a dir el temps de anticoagulació del coall o «ACT» alhoraque la mateixa mostra ha estat remesa i analitzada en el laboratori d’hemostàsia per determinar el grau d’inhibició del fac-tor Xa.

Hem pogut analitzar la sang de 52 pacients consecutius sotmesos angioplàstia coronària en el nostre gabinet desde desem-bre del 2006 al febrer de 2007. En el grup amb heparina no fraccionada (HNF) amb 35 pacients el temps d’ACT ha estat de281 ± 67 segons i anti Xa de 1,20 ± 0,37 i només hem registrat dos esdeveniments trombòtics. En el grup amb enoxaparinael temps d’ACT ha estat de 132 ± 42 segons i l’anti Xa de 0,50 ± 0,35 i s’han detectat al menys un essdeveniment trombòticen 9 dels 17 pacients (53%). Hem detectat diferencies en el grau d’anti Xa en els pacients amb enoxaparina que han presen-tat fenòmens trombòtics com es representa en la tabla adjunta,

Conclusions: Una observació acurada dels esdeveniments trombòtics intraprocediment durant l’ICP ha mostrat una majorincidència d’aquests en el grup tractat amb enoxaparina respecte el grup tractat amb heparina no fraccionada i està clara-ment relacionada amb el grau d’anticoagulació en el moment d’iniciar el ICP.

Cardiología clínica IV


Sala A

Cirugia cardíaca en octogenaris. existeix un limit?Elisabet Zamora, Miguel Ángel Castro, Mireia Fernández, Luis Delgado, Javier Orrit, Bernat Romero, Maria Luisa Cámara,Xavier Ruyra. Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: Tot i que hi ha dificultats per establir la indicació de cirurgia cardíaca en pacients octogenaris i acostumen aser pacients seleccionats tant pel cardiòleg com pel cirurgià, cada vegada arriben més malalts a aquest tipus de cirurgia.


Grup N Mitja DS

Enoxa NO esdev.trombòtics 8 1,008 0,41

Enoxa SI esdev. Trombòtics 9 0,475 0,32

Objectiu: Conèixer les característiques i l’evolució dels pacients de 80 o més anys sotmesos a cirurgia cardíaca en el nostrecentre.

Material i mètode: Es van analitzar de forma retrospectiva els pacients de 80 anys o més sotmesos a cirurgia cardíaca en elnostre centre durant 5 anys (2001-2006).

Resultats: Dels 128 pacients presentats per cirurgia, es van rebutjar 8 (5 per co-morbiditat important i 3 casos per deci-sió dels propis pacients). Finalment, 120 pacients van ser sotmesos a cirurgia, 70 (58%) dones, amb una edat mitjana de81 anys (80-86). La cirurgia va ser d’urgència o preferent en el 48% dels casos. El 18% eren fumadors, el 70% tenien hiper-tensió, el 49% diabetis, el 32% dislipèmia, el 40% vasculopatía, el 6% tenien episodi previ d’AVC, i el 7.5% insuficiènciarenal. L’Euroscore numèric era del 9% i l’Euroscore logistic del 14%. La mortalitat quirúrgica va ser del 7.5%, 8.5% en lesdones i 5.8% en els homes. El tipus de cirurgia va ser: 27 (22.4%) revascularització coronària (RC) aïllada: 44 (36.8%) subs-titució valvular aòrtica (SVA) ; 18 (15%) SVA i RC; 5 (4%) substitució mitral aïllada i la resta, altres combinacions. Dels sot-mesos a RC aïllada, la majoria (80%) van ser sotmesos a doble o triple empelt coronari, amb un 100% d’artèria mama-ria. Respecte la cirurgia valvular, el 100% de les pròtesis aòrtiques van ser biològiques i només en un 2.5% es va utilitzarpròtesi mecànica en la cirurgia mitral. Pel que fa a les complicacions, 2 (1.8%) van haver de ser reoperats per sagnat, 6(5.5%) van tenir IAM peroperatori, 14 (13%) van desenvolupar insuficiència renal, 4 (4.6%) van precisar intubació més de48 hores i només 1 cas (0.9%) va patir una complicació infecciosa greu. L’estada mitjana en el postoperatori va ser de15.3 dies amb una taxa de reingrés abans de 30 dies del 2.5%. El 10% dels pacients es van traslladar a centres de conva-lescència i la resta van ser altes a domicili.

Conclusió: La cirurgia cardíaca en octogenaris pot realitzar-se amb bons resultats de morbi-mortalitat i potser podria oferir-se més sovint en aquest tipus de pacients.

Patró ECG de sindrome Tako-Tsubo en SCASEST sense lesions coronàries significatives: perfil clínic i pronòsticS. Ibars, I. Torrente, E. Guillaumet, M. Bonastre, G. Gusi, JR Gumà, J. Puntí, N. Casanovas, A. Martínez-Rubio CorporacióSanitària Parc Taulí. Fundació-Institut Universitari Parc Taulí. Sabadell

Introducció: Fins un 15% dels pacients amb síndrome coronària aguda sense elevació persistent de ST no presentenlesions coronàries significatives. Dins d’aquest grup hem objectivat un subgrup amb un patró ECG específic, molt similar aldescrit al sd Tako-Tsubo (evolució a les 24-48h a T negativa difusa i profunda amb prolongació d’interval QT) però amb cer-tes diferències clíniques.

Objectius: Determinar les característiques epidemiològiques, clíniques, ECG i pronòstiques d’aquest grup de malalts ambpatró ECG determinat

Material i mètode: S’han revistat de forma retrospectiva tots els pacients ingressats per SCASEST sense lesions coronàries sig-nificatives però amb patró ECG específic des de 2004 fins 2006, amb especial interès en l’anàlisi dels patrons ECG i les carac-terístiques epidemiològiques, clíniques i pronòstiques, així com les coronariografies i ventriculografies.

Resultats: Dels 65 pacients ingressats per SCASEST amb coronàries sense lesions significatives, 22 (33.4%) presenten un patróECG específic consistent en evolució a les 24-48h a T negativa profona i difusa amb prolongació de QTc (>0.44seg). L’edatmitja d’aquest subgrup és de 65,7 ± 12 anys; un 73% són dones, 59% són hipertensos, 18% diabètics, 18% fumadors, 40% dis-lipèmics i 69% obesos. Clínicament es presenten amb dolors toràcics perllongats (95% >30minuts, 77% >60minuts), desta-cant com a desencadenant el stress emocional fins un 41%. Analíticament presenten troponina positiva en un 82% perònomés CK positiva en un 9%. A l’ECG inicial predomina l’absència de canvis (55%) o bé elevació de ST (36%), amb depressió deST només en un 9%. La coronariografia mostra coronàries sanes en un 90% i lesions no significatives en un 10%, amb disci-nèsia només en un 15% dels casos. Respecte al tractament a l’alta: AAS 91%, clopidogrel 36%, betabloquejadors 68%, anta-


gonistas del calci 4.5%, nitrats 31.8% i estatines 77.3%. L’evolució és molt bona, amb 77% lliures de símptomes, només 1 rein-grés i un 4% de mortalitat però de causa no cardiaca. Comparat amb el sd de Tako-Tsubo, existeixen trets idèntics (evolucióECG, perfil analític, presentació clínica) però altres no definitoris (stress només un 41%, ECG inicial habitualment normal) quepodrien fer-nos pensar en una forma incomplerta.

Conclusió: Entre els pacients amb SCASEST amb coronàries sanes existeix un subgrup amb un patró ECG idèntic al sd Tako-Tsubo, amb un pronòstic molt bo, però amb alguns trets clínics diferencials que podrien suggerir que es tractés d’una formaminor d’aquesta malaltia.

Característiques clíniques, ecocardiogràfiques i pronòstic dels pacients amb hipertensió pulmonar severaen tractament amb inhibidors de l’endotel·lina.Cristina Roqueta*, Miquel Gómez, Mercè Cladellas, Jordi Bruguera, Dolors Garrido, Roser Sardà, Paula Cabero, Lluís Molina.*Servei de Geriatria (IAGS). Hospital de lÉsperança. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona.

Introducció: El tractament amb inhibidors de léndotel·lina (IE) en els pacients amb hipertensió pulmonar severa (HTPs) ésuna alternativa novedosa de la qual hi ha escassa experiència clínica pel que fa a l’evolució dáquests pacients.

Objectiu: Conèixer lévolució clínica, ecocardiogràfica i el prònostic dels pacients amb HTPs en tractament amb inhibidorsde l’endotel·lina.

Material i mètode: Estudi prospectiu amb seguiment a un any de 18 pacients amb HTPs en CF III-IV tractats amb IE. Es faestudi sistemàtic basal, als 3, als 6 i als 12 mesos: Test dels 6 minuts, Index de Borg, ecocardiografia i pronòstic.

Resultats: Edat mitjana: 65,2 (14,4) anys, (12 dones/6 homes), La PAPs mitjana basal va ser 68,4 (15,9) mmHg. Etiologies: 4colagenosi, 3 HIV, 2 cardiopaties congènites, 2 HTP idiopàtica, 3 cardiopatia esquerra, 1 hipertensió portal, 1 fibrosi pulmo-nar i 2 TEP crònic. En situació basal, el 73,3% presentaven signes d’insuficiència cardíaca dreta. Evolució (basal, 3, 6, 12 mesos): Test dels 6 minuts: 353,6 (82,1) ; 378,0 ( 77,1) ; 345,6 ( 85,9) ; 371,1 (93,2) metres. Índex de Borg: 4,6 (3,1) ; 4,8 (2,1) ; 3,6 (2,8)i 4,3 ( 2,8). Als 12 mesos es mantè una lleugera milloria en la capacitat désforç en el 66,6%. PAPs va ser (basal, 3, 6 i 12 mesos): 68,4 (15,9) mmHg, 63,7 ( 21,9) mmHg, 58,3 (20,3) mmHg, 62,7 (17,3) mmHg, respectivament. Els diàmetres ventriculars drets(basal, 3, 6 i 12 mesos) varen ser: 29,7 ( 8,8) mm; 26,0 (7,7) mm; 28,0 (4,6) mm; 23,8 (8,8) mm. El TAPSE mitjà (basal, 3, 6 i 12mesos) va ser: 12, 15, 13, 14 mm. Es va apreciar disminució en la senyal dínsuficiència tricuspídea (a un any) en el 40% delscasos. El tractament ha estat ben tolerat (excepte un cas dángioedema i un délevació lleu de transminases). Mortalitat alány: 16,6% (3 pacients), tots 3 ens els primers mesos dínici de tractament.

Conclusions: El tractament amb IE en pacients amb HTPs sássocia, en aproximadament dos terços dels pacients, a una dis-creta milloria en la capacitat désforç i dels paràmetres ecocardiogràfics a lány, detectables ja als primers 3 mesos del trac-tament.

Index turmell-braç com a marcador de vasculopatia perifèrica en pacients amb estenosi aòrticaJorge Morales, Miquel Gómez, Mercè Cladellas, Lluís Molina, Cosme García, Cristina Solé, Albert Clarà*, Cristina Roqueta**,Jordi Bruguera Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Servei de Cirurgia Vascular*. Hospital del Mar. Servei de Geriatria.IAGS. Hospital de lÉsperança**. Barcelona

Objectiu: Conèixer els valors del ITB a una població de pacients amb estenosi aòrtica.


Material i mètode: Estudi prospectiu, observacional, de una cohort de pacients diagnosticats déstenosi aòrtica moderadao severa i estudiats de forma sistemàtica (Programa Casals). Es defineix com a patològic un ITB <0.9. LÍTB va ser determinatamb un esfigmomanòmetre de Mercuri calibrat i Doppler perifèric. Es té com grup control una cohort de pacients del mateixgrup dédat sense vasculopatia periférica coneguda i sense EA.

Resultats: Es van avaluar 55 pacients afectes dÉA (edat mitjana de 76 anys (5.1), 54% homes). El 42% eren hipertensos, el21% diabètics, el 52% dislipèmics i el 16% fumadors. La mitjana dels paràmetres de severitat de la EA: Àrea Valvular Mitja:0.8 cm2, Index dÁVA 0.55 cm2/m2, Gradient mitjà de 39 mmHg. Léxistència dún ITB patològic es correlaciona amb la pre-sència dálmenys un factor de risc clàssic (p <0.05). El 44% del grup amb EA (24 pacients) va presentar un ITB patològic. Enel grup control la prevalença dÍTB patològic és del 24% (p <0.05).

Conclusions: Es detecta una alta proporció dÍTB patològic en els pacients afectes dÉA, suggestiu de malaltia vascular peri-fèrica asimptomàtica, que pot ser explorada dúna manera senzilla i no invassiva

LÍndex turmell-braç (ITB) és un mètode que permet detectar la presència de malaltia arterial perifèrica de forma no invas-siva i amb alt valor predictiu. No hi han dades a la literatura mèdica del seu valor en una població afecta déstenosi aòrtica(EA), que pot ser expresió dáterosclerosi.

Predictors precoços de mortalitat en pacients intervinguts per endocarditis infecciosa activaB. Serra*, A. Sambola*, N. Fernández Hidalgo**, T. Gonzalez-Alujas*, B. Almirante**, R. Rodríguez***, P. Tornos*. *Servei deCardiología, ** Servei de Malalties infeccioses, ***Servei de Cirurgia Cardiaca Hospital Universitari de la Vall d’Hebron.

Els estudis sobre predictors de risc en pacients intervinguts per endocarditis infecciosa (EI) activa són limitats.

Objectiu: Avaluar els predictors independents precoços de mortalitat en els pacients amb EI activa sotmesos a cirurgia.

Mètodes i resultats: Cent quatre pacients (83 homes, 21 dones; Edat: 58 ± 16, 18-82 anys) van ser intervinguts per EIactiva entre gener del 2000 i desembre de 2006. La EI va ser sobre vàlvula nativa (VN) en 77 pacients (74%) : 42 vàlvulaaòrtica (VA), 30 vàlvula mitral (VM) i 5 vàlvula tricúspide (VT). Sobre vàlvula protèsica (VP) en 22 pacients (20,1%) : 12 VM,8 VA i 2 VT. Sobre marcapàs (MP) en 5 pacients (6%). Els microorganismes responsables van ser: grup Streptoccocus 44(45%), grup Staphylococcus 28 (29%) i altres microorganismes en 25 (25%). La mortalitat intrahospitalaria va ser de 32pacients (32,6%) : 18 pacients (24%) sobre VN i en 14 pacients (58,3%) sobre VP (p = 0.002). Els pacients que van morireren majors que els que van sobreviure (64 ± 13 vs de 54 ± 16, p = 0.005), tenien més insuficiència cardiaca (93.9% vsde 59%, p = 0.0001), més insuficiència renal (69.7% vs de 26.8%, p = 0.0001) i un EuroSCORE>6 més freqüentment en elmoment de la cirurgia. Per contra no hi van haver diferències en el micoorganisme responsable, la vàlvula afectada, lapresència de AVC, embòlies sistèmiques o complicacions anulars. L’analisis multivariant va identificar com a predictorsindependents de mortalitat en els pacients intervinguts de EI activa: la presència de: VP (OR: 14.01, IC 95%: 2.64-74.19,p = 0.002) ; de insuficiència cardiaca (OR: 12.39, IC 95%: 1.75-87.59,p = 0.012) ; de insuficiència renal (OR: 6.88, IC 95%:2-23.69, p = 0.003). L’ edat, l’EuroSCORE (alt risc >6), l’AVC, els esdeveniments embòlics i les complicacions anulars novan ser predictors independents de mortalitat.

Conclusions: La cirurgia en la EI activa continua essent de molt alt risc. La presència de VP, la insuficiència cardiaca i/ola insuficiència renal són marcadors precoços de mal pronòstic en els malalts que es someten a cirurgia amb EI activa.


Estenosi aòrtica i depressió de la funció ventricular sistòlica. Pronòstic i mortalitat.Xavier Carrillo Suárez, Jordi López Ayerbe, Elena Ferrer Sistach, Núria Vallejo Camazón, Carolina Bosch Carabante,Antoni Carol Ruiz, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Els pacients amb estenosis aòrtica severa (EAo) i disfunció ventricular sistòlica constitueixen un grup amb mal pronòstic inde-pendentment de l’actitud quirúrgica. El nostre objectiu és valorar l’evolució d’aquests malalts i els factors predictors de lamortalitat.

S’ha realitzat un anàlisi retrospectiu dels malalts amb EAo severa i disfunció ventricular (FE menor del 45%) des de el2001 fins al 2006, trobant 97 malalts. Les característiques dels pacients eren: edat mitjana 70 ± 10,8 anys. 75 (77.3%)homes, 66 (68%) hipertensos, 39 (40.2%) diabètics, 15 (15.5%) amb ictus previ. 49 (50.5%) presentaven cardiopatia isquè-mica associada, 25 (25.8%) amb infart de miocardi antic. La forma de presentació va ser: 85 (87.6%) insuficiència cardí-aca, 45 (46.4%) angor i 11 (11.3%) síncope. El 85.6% del pacients presentaven classe funcional III-IV de la NYHA. Les carac-terístiques ecocardiogràfiques eren: fracció d’ejecció mitjana 33 ± 7.6%, gradient màxim de 64 ± 24 mmHg i gradientmitjà de 43 ± 16.7 mmHg, àrea valvular de 0,6 ± 0,16cm2. Es van realitzar 16 estudis amb dobutamina. La mediana delseguiment son 330 dies (2-1400).

Resultats: Dels 97 pacients, 15 van ser rebutjats per cirurgia cardíac: 7 per edat avançada i 8 per alt risc quirúrgic. 3 pacientsvan morir abans de la intervenció. 72 pacients es van sotmetre a substitució valvular aòrtica (54 biopròtesi i 2 intervencionsde Ross), amb una mortalitat operatòria del 5,6%. Els pacients operats comparats amb els no operats eren significativamentmés joves (68,1 contra 76,5 anys p <0,001), més sexe masculí (85% contra 56% p = 0.013), menys cardiopatia isquèmica (45%contra 80% p = 0.013). Sense diferencies en la FE ni els gradients. Durant el seguiment 15 pacients (15,5%) van morir; 10 entreels no operats i 3 en els operats (40% contra 7% p = 0,001), Al realitzar una anàlisi de regressió logística, els predictors inde-pendents de mortalitat són: la intervenció quirúrgica (disminució del risc 8 vegades) i la presencia de cardiopatia isquèmica(augmenta el risc 4 vegades). En el seguiment la FE millora entre els operats d’un 37% a 50% de mitjana (p <0,001) i la clas-se funcional (del 90% CF III-IV a l’inici contra 15% al seguiment, p <0,001).

Conclusions: Els pacients amb estenosi aòrtica severa i disfunció ventricular constitueix un grup d’alt risc. En el nostre mitjàs’operen els pacients més joves, més homes i menor comorbilitat. Els operats presenten una millora significativa de la frac-ció d’ejecció i la classe funcional, i una mortalitat menor que els no operats. L’absència d’intervenció quirúrgica i la cardio-patia isquèmica són els factors independents que millor prediuen la mortalitat.

Arítmies II


Sala B

Bloqueig auriculoventricular d’esforç com a primera manifestació dálteració de la conducció infrahissiana.Emilio Galindo, Enrique Rodríguez, Ermengol Vallès, José Mª. Guerra, Pelayo Torner, Teresa Rius, Miquel Fiol, Mª CarmenVarela, Juan Cinca, Xavier Viñolas.

El bloqueig auriculoventricular (AV) que es presenta amb l’exercici és infrecuent. Aquest s’ha observat com a manifestació de cardiopa-tia isquèmica o com a alteració intrínseca del sistema de conducció auriculoventricular. Els pacients amb alteració de la conduccióinfrahissiana solen presentar basalment bloqueig de branca i/o algún grau de bloqueig AV permanent.

Es presenten els casos de quatre pacients amb bloqueig AV induit per exercici. El principal símptoma va ser la díspnea désforç dellarga evolució (de 6 mesos a un any abans dárribar al diagnòstic). Un dels quatre pacients va presentar un síncope en el postesforç.


En tots els pacients l’estimulació auricular progressiva va demostrar bloqueig AV infrahissià (3 casos) o intrahissià (1 cas). Lesalteracions es van evidenciar be de forma espontània, be després dádministració dísoproterenol.

Conclusió: Els possibles mecanismes d’aquest tipus de bloqueig inclouen lálteració de la modulació autonòmica del feixd’His i lálteració de la conducció a la zona de His proximal.

La presentació clínica dels pacients amb bloqueig AV d’esforç pot ser atípica (pacients joves amb episodis sincopals). De lamateix manera les troballes electrofisiológiques poden ser inesperades (observant-se només bloqueig de branca unifascicu-lar i/o interval HV normal).

L’estimulació per marcapàs des de ventricle dret provoca asincronia ecocardiogràfica? Quins paràmetress’associen?S. Montserrat, J. López-Ayerbe, A. Teis, N. Vallejo, E. Ferrer, S. Castillo, H. Tizón, X. Carrillo, B. González, V. Valle.Hospital Germans Tries i Pujol, Badalona.

Objectiu: Valorar ecocardiogràficament si l’estimulació per marcapàs des de ventricel dret provoca asincronia. Cercar si hiha relació entre l’asincronia- durada del QRS, asincronia- funció ventricular, i asincronia i insuficiència mitral.

Mètodes: Recollida de dades entre febrer del 2006 i febrer del 2007 de pacients portadors de marcapàs mono o bicameral,que durant la realització de l’ecocardiografia estaven en ritme de marcapàs. S’ha realitzat la ecocardiografia reglada, valo-rant quins tenien asincronia ( 3 ó més dels 5 criteris: 2 d’asincronia interventricular i 3 d’asincronia intraventricular) i quinaera la durada del QRS estimulat.

Resultats: S’han inclós 24 pacients, el 63% són homes i l’edat mitjana és de 72.27 ± 13.38. El 75% estàn en estimulació ven-tricular atrioguiada, i la freqüència cardíaca mitjana és de 71 x’ ± 12.85. Un 39% són portadors de DDD, un 39% de VDD i 22%de VVI.El 8% tenen un QRS estimulat de 120-140mseg, un 4% de 140-160 mseg, un 71% de 160-200 mseg, un 13% de >200 mseg.No hi ha cap amb QRS <120 mseg.El 38% tenen FE 55%.Hi ha diferents graus d’insuficiència mitral: I, 42%, II 29%, III 8%, IV 8%.El 29% de tots els pacients tenen asincronia ecocardiogràfica. És més freqüent la asincronia intraventricular que la interven-tricular (17% vs 42%). El paràmetre més freqüent d’asincronia és l’augment del periode preejeccctiu aòrtic, present en el 75%dels casos.


Taula 1. Característiques basals i troballes electrocardiogràfiques

Cas 1 Cas 2 Cas 3 Cas 4

Edat/Sexe 61 anys/Dona 52 anys/Home 56 anys/Home 64 anys/Dona

ECG basal 180 200 180 180Interval PR (ms) Bloqueig Branca BBD BBD BBD + HSA Normal

Coronariografia No No Normal Normal

EEF: HV basal (ms) Doble His 130 36 55

Lloc del bloqueig Intrahissià Infrahissià Infrahissià Infrahissià

No hem trobat relació estadísticament significativa entre la durada del QRS ni el grau d’insuficiència mitral, i la presènciad’asincronia ecocardiogràfica.El 44% dels pacients (4/9) amb FE <35% tenen asincronia ( p 0.028).Cap dels pacients (0/7) amb FE >55% té asincronia (p 0.044).

Conclusions: El 29% dels pacients amb estimulació per marcapàs cumpleixen criteris d’asincronia ecocardiogràfica, teninten compte que a la nostra serie el 38% dels pacients tenen FE <35%. Els pacients amb FE <35% tenen asincronia ecocardiogràfica el 44%. Dels pacients amb FE >55% cap té asincronia ecocardiogràficaEl paràmetre d’asincronia ecocardiogràfica més freqüent és l’augment del periode preejectiu aòrtic, que està present en el75% dels pacients.La durada del QRS estimat i el grau d’insuficiència mitral no es relaciona amb l’ asincronia ecocardiogràfica.

Anàlisi de la intoxicació digitàlica en el nostre medi. En fem un ús correcte?Alvarez Castro M, Nicolás Valero J, García Fortea C, Rodríguez Larrea J, Rivero Soruco B, Lladó Giner O, Sobreviela Salas A,Romero Menor C Servei de Cardiologia. Hospital de Sant Boi. Sant Boi de Llobregat. Barcelona.

Objectiu: El tractament amb digoxina està molt estès en la pràctica mèdica cardiològica. Però les seves indicacions han patitcanvis que posiblement no s’han reflectit en la pràctica clínica diària. A més, l’estret perfil de seguretat en determinats malaltsfa que s’incrementin les complicacions derivades del seu ús. Hem estudiat, de forma retrospectiva, les dades de 51malaltsconsecutius ingresats en el nostre hospital amb el diagnòstic d’intoxicació digitàlica en els darrers dos anys.

Material y mètode: Hem analitzat el sexe, l’edat, el nivell sèric de digoxina, els nivells de creatinina i de potasi, les troballesde l’electrocardiograma i els símptomes associats a la toxicitat per digoxina, el diagnòstic principal que motiva el tractamentamb digoxina, i els tractaments concomitants associats.

Resultats: Es tracta d’una mostra de 51malalts, 9 homes i 42dones, amb una edat mitja de 81anys. El nivell sèric mitjà dedigoxina va ser de 4.17micrograms/L. En 42malalts va ser superior a 3micrograms/L (en 12 d’ells superior a 5micrograms/L).El motiu de ingrès va ser la intoxicació digitàlica en 37casos, en ocasions associat a descompensació de la malaltia de base.L’estància mitja a l’hospital va ser de 8.75 dies. Símptomes atribuïts a intoxicació digitàlica es van observar en 32 malalts. Al’ECG realitzat en el moment de l’ingrès es van apreciar troballes característiques de sobredosificació digitàlica (bradiarítmies,taquicàrdia auricular, bigeminisme ventricular) en 18 malalts. La funció renal estava deteriorada (creatinina superior a115micromol/L) en 34 malalts. Existia hiperpotasèmia (potasi sèric superior a 5mEq/L) en 14 malalts. El diagnòstic principalque constava associat al tractament amb digoxina era la Fibril·lació o Flutter auriculars en 25 malalts, mentre que la insufi-ciència cardíaca o miocardiopatia ho eren en els 26 restants.

Conclusions: Els efectes deleteris en l’ús de la digoxina afecta a un grup de població molt envellida, amb gran impacte enl’estància hospitalària i comorbiditat associades. S’ha de tenir precaució en la seva posologia. Aixímateix, les indicacions quemotiven el seu ús posiblement s’haurien de revisar en molts dels casos, doncs els teòrics efectes positius no justificarien elrisc de complicacions a que estan sotmesos els nostres malalts.


Evolució de la bradicàrdia sinusal extrema en esportistes d’alt nivell.Dr. J Ricard Serra Grima*#, Dra. Teresa Puig**, Dra. Maite Doñate*, Dr. Ignasi Gich**, Dra. Josefina Ramón***.*Servei de Cardiologia, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. **Servei d’Epidemiologia Clínica, Hospital de la Santa Creu i SantPau. *** Consell Català de l’Esport, # Servei Mèdic del FC Barcelona.

Objectius: Estudiar l’evolució de la bradicàrdia sinusal extrema (BSE) en esportistes d’alt nivell al deixar la competició i deter-minar els factors relacionats amb el seu curs.

Mètode: Estudi longitudinal de seguiment de 157 ex-esportistes d’alt nivell que tenien bradicàrdia sinusal <50 bpm en elperíode d’alta competició. Les dades del tipus d’esport, nivell d’entrenament, història familiar, factors de risc cardiovasculari ECG s’han aconseguit dels Serveis de Medicina de l’Esport del Consell Català de l’Esport i FC Barcelona. Els participants varenpassar revisió medica amb ECG i complimentar qüestionari estructurat entorn a factors de risc, dieta i exercici físic des de quevan deixar la competició.

Resultats: En el 64.3% dels participants persisteix la BS, amb un 17.9% <50 bpm. El increment dels factors de risc és més baixen relació al de la població general. El nombre de participants que realitzen exercici físic regularment és molt alt (84.7%).L’anàlisi multivariat mostra que els factors significativament relacionats amb la persistència de la BS (p <0.001) són l’exerci-ci físic regular i els anys des de la retirada de la competició. Ni la edat, sexe, anys de participació en la competició d’alt nivello hores d’entrenament/setmana estan relacionats amb la persistència de la BS en el seguiment.

Conclusions: La persistència de la BS en aquesta cohort es va observar en la majoria d’ex–esportistes d’alt nivell amb BSE.Exercici regular i nombre d’anys des de la retirada de la competició són els únics factors relacionats amb la persistència dela BS.

La incidència de síncope i altres símptomes relacionats amb la BSE no són significatius i la presencia de factors de risc car-diovascular és més baixa que en la població general.

Relació entre el primer ritme documentat, temps fins a recuperar ritme efectiu, i morbimortalitat en un registreconsecutiu de pacients recuperats d’aturada cardíaca/mort sobtada, en un unitat coronària terciària.Ferran Padilla; Pilar Mañas; José González; Josep Gómez; José Luis Ferreiro; Montse Rodríguez; Mireia Ble; Xavier Sabaté.Unitat Coronària. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

L’objectiu era identificar factors relacionats amb la mortalitat i el risc de desenvolupar encefalopatia postanòxica, en unasèrie prospectiva i consecutiva de pacients ingressats en una Unitat Coronària terciària, en les dues primeres hores posteriorsa una aturada cardíaca/mort sobtada (ACMOs) recuperada, centrant-nos en els detalls que envoltaven la pròpia aturada.

Es recolliren tots els pacients ingressats durant el 2006. De 670 casos, 59 havien presentat un ACMOs. Es consideraren factorsde risc; entorn de l’aturada; primer ritme; patologia causant; hemodinàmica; i el desenvolupament de mort i/o encefalopa-tia severa.

L’edat era 59 ± 1.7. Eren 44 homes (74.6%). L’aturada es va presentar a l’hospital en 59.3% de casos. En un 94.9% casos l’atu-rada va ser presenciada. En un 20.7% de casos no es varen iniciar maniobres pels testimonis. El temps fins la primera assis-tència era 1.98 ± 2.3 min; i el temps fins recuperar ritme efectiu va ser de 9.98 ± 12.6 min. El primer ECG va mostrar FV/tor-sade pointes en 40 casos (FV primària en 24) ; asistòlia en 5 casos; i altres. Els contexts subjacents més freqüents varen serSCAEST en 62.7%; SCASEST en 10.2%, i miocardiopatia isquèmica en 10.2%.

Vint-i-dos casos desenvoluparen encefalopatia postanòxica severa o varen morir a 6 mesos. De ells, 13 varen desenvoluparencefalopatia postanòxica (EPA). El risc de mort o EPA no tenia relació en quant a l’aturada fos intra o extrahospitalària (34.3


vs 45.8%) ; que el testimoni iniciés o no maniobres (37% vs 50%). Es recupera ritme efectiu en el primer minut en 24 casos;fins al 5è min en 11; del 5-10 en 4 casos; entre 10 i 20, a 6; i més enllà dels 20 min, a 8 casos.

El desenvolupament d’EPA era de 0% si es recuperaven en els primers 5 min post-aturada; 25% dels 5-10 min; 83.3% dels 10-20 min i en 85.7% a partir dels 20 min (p <0.0001). La mortalitat a 6 mesos era del 20% en aquells recuperats als primers 5min; 50% entre els 5-10 min; 60% entre els 10-20 min i 100% a més de 20 min (p <0.0001). Cap pacient amb asistòlia al pri-mer ECG va sobreviure.

Conclusió: El temps fins a recuperar ritme efectiu té una associació definitiva en la morbimortalitat dels pacients recuperatsde mort sobtada. Les estratègies dirigides a reduir aquest interval han de ser potenciades si es vol reduir la mortalitat d’a-questa condició, més enllà de la recuperació inicial del ritme cardíac.

Efecte del plasma ric en plaquetes (PRP) autòleg en la interfase electrode-miocardi de la estimulació epicardica(estudi pilot) J.DELCLOS,* C.DIAZ-BERTRANA****,L RODRIGUEZ**, I DURALL ****R.SOLER*** M PUMAROLA***** LL OROZCO *** *Hospital del Mar Barcelona **Bang de Sang u Teixits (BST) SCS Barcelona ***Institud de Terapia Regenerativa Tisular, CentreMedic Teknon Barcelona ****Htal Clin.Veterinari U.A.B *****Facultad de Veterinaria U.A.B

La estimulació cardíaca epicardica es una opció valida per molts malalts que precisen marcapàs permanent, des les cardio-paties congenites fins a les noves tècniques de resincronitzacio. Les característiques elèctriques de la zona d’implant no sem-pre son optimes i la vida mitjana dels elèctrodes epicardics no és la dels endocavitaris.

El PRP s’utilitza a les lesions musculars per millorar i accelerar la regeneració i reparació de la zona lesionada. L’objectiu deaquest treball es valorar l’efecte en la lesió produïda per l’elèctrode en la estimulació epicardica.

Material y mètodes: Per valorar l’efecte a curt termini del PRP s’implanten 7 eléctrodes epicàrdics a dos gossos femelles de10 i 11 Kg de pes de 3 i 4 anys de edat, sota anestesia general i ventilació assistida. En el primer gos es col·loquen 4 elèctro-des ( Enpath Medical 511211 bipolar sense sutures i sense corticoides) Dos infiltrats de PRP ( epicardi i elèctrode) i dos senseinfiltració) En el segon gos només queda espai per tres elèctrodes, dos infiltrats un sense infiltració. Es prenen les dades elèc-triques de la implantació.Els animals sobreviuen a la intervenció i al 55 dies es tornen a mesurar les mides elèctriques i espractica anàlisis histològic de la interfase miocardi-electrode.

Resultats: La mitjana de Dintell aguts es de 0,5V i 0,6 V en elèctrodes infiltrats i no infiltrats.

I les ones R son de 12 i 18 mmV. Al 55 dies el dintell de elèctrodes infiltrats es de 0,6v mentre que el no infiltrats es de 1,3V.Elestudi anatomopatologic senyala una marcada disminució de la fibrosis i menors canvis estructurals a la zona de miocardiinfiltrada

Conclusions: L’estudi marca una tendència que justifica iniciar una mes amplia investigació animal de la interfase electro-de-miocardi a la estimulació cardíaca epicardica amb PRP


PÒSTERS

Pòsters I


Experiència inicial en utilització d’un sistema d’assistència ventricular percutània en intervencionisme coronaripercutani d’alt risc.Dr. Gómez Hospital JA, Dr. Ferreiro Gutiérrez JL, Dr. Cequier Fillat A, Dr. Iráculis Soteres E, Dr. Maristany Daunert J, Dr. Jara Sureda F, Dr. Roura Ferrer G, Dra. Rodríguez Rodríguez M, Dr. Jiménez M, Dr. Esplugas Oliveras E. IDIBELL. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge.

Antecedents i objectius: L’intervencionisme coronari percutani (ICP) es realitza cada cop més en pacients d’alt risc quirúr-gic amb disfunció sistòlica severa, que són rebutjats freqüentment per cirurgia de revascularitzación coronària mitjançantbypass. En aquest grup de pacients, un dispositiu de suport hemodinàmic és útil a l’hora de fer l’ICP. L’objectiu d’aquest regis-tre va ser avaluar l’experiència inicial al nostre centre amb el dispositiu percutani Impella d’assistència ventricular percutà-nia (AVP) en pts amb disfunció ventricular severa que se sotmeten a un ICP d’alt risc.

Mètodes: Es van incloure tots els pacients sotmesos a ICP d’alt risc per disfunció ventricular esquerra severa, que van rebresuport hemodinámic amb un dispositiu d’AVP durant el procediment. Es van recollir les característiques clíniques basals,angiogràfiques i del procediment, calculant el risc quirúrgic amb l’escala Euroscore. Es van recollir els events adversos cardí-acs majors (EACM) durant l’ingrés: mort, infart agut de miocardi (IAM) i el fet de repetir revascularització.

Resultats: Es van incloure 7 malalts amb edat corregida mitjana 71’4 anys (desviació estàndar -DE- 5’2 anys), dels quals un 57’1%eren diabètics, un 71’4% hipertensos i un 57’1% dislipèmics. La fracció d’ejecció mitjana va ser de 27’4% (DE 6’3%) i el risc qui-rúrgic calculat per Euroscore va resultar de 8’9 punts (16’1% risc de mortalitat, DE 11’8%). La mitjana d’afectació era de 2’9vasos/pacient, tractant-se 1’9 vasos/pacient; es va practicar ICP en 18 lesions (2’6 lesions/pacient), totes amb èxit. En el 71’4% depacients es va mantenit el suport amb l’AVP només durant el procediment, retirant-se en acabar. Com a EACM només es va regis-trar un IAM periprocediment que no va comportar un empitjorament clínic del pacient. El 71’4% dels procediments es van rea-litzar de manera electiva, essent donats d’alta tots ells después de 48 hores d’observació sense presentar cap complicació.

Conclusions: L’experiència inicial al nostre centre permet insinuar que el dispositiu Impella d’AVP pot ser un bon mètodeper administrar un suport hemodinàmic adequat en malalts amb disfunció ventricular severa als quals s’ha de sotmetre aun ICP d’alt risc. A més a més, es pot perllongar el temps de suport (no només durant l’ICP), reduint així les complicacionsque es podrien produir tant durant el procediment com postintervencionisme, aportant així una nova eina terapèutica perpacients amb un risc quirúrgic prohibitiu.

Prevalença de canalopaties en neonats per sospita electrocardiográfica. Paper de les ètnies.J Marti-Almor*, R Berrueco**, O Garcia-Algar**, A Mur**, V Bazan*, Ll Recasens*, J Perez-Rodón*, J Bruguera* * Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona ** Servei de Pediatria. Hospital del Mar. Barcelona

Introducció: La prevalença de la síndrome del QT llarg (LQTS) en neonats (NN) esta ben establerta en alguns països europeus,no obstant però la prevalença del LQTS i altres canalopaties com la síndrome de Brugada (SB) o la síndrome del QT curt (SQTS)es desconeguda a d’altres països com ara el nostre, especialment en NN de diferent origen ètnic.

Objectiu: Conèixer la prevalença de les canalopaties en NN que poden ser detectades mitjançant un simple electrocardio-grama (ECG) com ara LQTS, SB o SQTS al nostre centre.

Pòsters 97

Mètodes: De Novembre de 2005 fins a Novembre de 2006 varen fer de forma consecutiva un ECG a tots els NN que van néi-xer al nostre hospital, durant les primers 48 hores de vida. L’ ECG va ser llegit per 2 cardiòlegs experimentats per tal de evi-tar la variabilitat interobservador. L’interval PR, QT, i QT corregit (QTc) per la freqüència cardíaca, utilitzant la formula deBazzet, varen ser mesurats a la derivació II. Altres variables: pes al néixer, sexe, Score d’Apgar, anomalies hidroelectrolítiqueso fàrmacs presos per la mare que poguessin allargar el QT i la ètnia del pares.

Resultats: Varen incloure 1309 NN, 674 mascles (51,5%). Entre 10 diferents ètnies, les mes nombroses eren la Espanyola (n= 496), Centre i Sudamerica (n = 201), Magreb i Proxim Orient (n = 119), i la Indo-Pakistanesa (n = 78). La freqüència cardí-aca mitja era de 133,15 ±18,34 bpm, l’interval PR de109,27 ± 9,76 msec, QTc 417,79 ± 28.47 msec. No hi havien diferenciesper sexe, ni per d’altres variables. No varen trobar patró suggestiu de SB o SQTS. Un QTc >440 msec era present en 240 NN(18,33%). Comparant per ètnies varen trobar un 17,9% de QTc llarg en el grup Espanyol envers un 27,7% en el grup Magreb iPròxim Orient (p = 0,016) o un 28,2% en el grup Indo-Pakistani (p = 0,033).

Conclusions: L’interval QTc mitja es discretament superior al nostre estudi en relació al macroregistre Italià. L’interval QTcpot ser diferent en funció de la ètnia per probables causes genètiques, sense que això impliqui un significat clínic anormal.Seguint els valors estàndards de QTc recomanats a les guies (440 msec), seria recomanable fer un ECG neonatal en els grupsètnics amb QTc mes llargs per tal de evitar un hipotètic major risc de mort sobtada del lactant. D’altres canalopaties tret delLQTS son molt rares de detectar al ECG neonatal.

Desfibril·lador implantable en la prevenció primària i secundària de la mort sobtada en la miocardiopatíahipertròfica Enrique Galve, Angel Moya, Concepción Alonso, Germán Saldaña, Iván Quispe, Antonia Sambola. Servei de Cardiologia.Hospital Vall d’Hebron. Barcelona.

Introducció: La característica clínica més amenaçant en la miocardiopatia hipertròfica (MH) és la mort sobtada, que es pot pre-venir mitjançant la indicació d’un desfibril·lador implantable (DAI). Especialment en la prevenció primària no existeix consenssobre en quins casos s’ha d’implantar. Es per això que vàrem revisar la experiència recent de la sèrie d’un Hospital terciari.

Pacients y mètodes: En una sèrie de 239 pacients afectes de MH, en un període de 10 anys es van implantar 13 DAIs, totsen homes de 46 ± 16 anys, 8 en prevenció secundària y 5 en primària. Tots els casos de prevenció secundària havien pre-sentat taquicàrdia ventricular (TV) sostinguda o mort sobtada recuperada.. En els casos de prevenció primària, tots elspacients menys un tenien al menys dos factors de risc entre antecedents familiars de mort sobtada, gruix d’envà >30mm,síncope de causa no explicada, TV no sostinguda en el Holter o resposta inadequada de la PA d’esforç.

Resultats: Durant un seguiment mig de 47 ± 31 mesos (mitjana 42), 6 de 8 (75%) pacients que portaven el DAI en prevenciósecundària van rebre teràpies adequades. La mitjana de teràpies per pacient va ser de 8. Per contra, cap dels pacients queportaven el DAI en prevenció primària va rebre teràpies (p = 0,016 en relació als de prevenció secundària). Només 2 pacientsdel total van rebre teràpies inapropiades.

Conclusions: El DAI en prevenció secundària té un important paper en la MH (un 50% de pacients van rebre teràpies ade-quades en tan sols 4 anys), però la seva indicació pot ésser més qüestionable en prevenció primària.

Displàsia arritmogénica de ventricle dret. Seguiment en l’època del tractament elèctricEnrique Galve, Germán Saldaña, Iván Quispe, Angel Moya, Concepción Alonso, Xavier Merino, Artur Evangelista. Servei deCardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Barcelona.


Introducció: La displàsia arritmogènica de ventricle dret (DAVD) és una malaltia genètica de baixa prevalència i complexdiagnòstic, que cursa amb arrítmies malignes i disfunció ventricular dreta que empitjoren el pronòstic. En temps recents, laablació de les arrítmies ventriculars i la incorporació del desfibril·lador implantable (DAI) han obert nous horitzons a aques-ta malaltia. El nostre propòsit ha estat examinar la nostra experiència més recent amb la aplicació d’aquestes noves modali-tats de tractament.

Pacients i métodes: Hem recollit durant els últims anys un total de 16 malalts diagnosticats mitjançant els criteris ESC/WHFde DAVD. 12 eren homes i la edat mitja era de 47 ± 14. 12 de 16 (75%) presentaven taquicàrdia ventricular (TV) sostinguda i3 (19%) insuficiència cardíaca dreta.

Resultats: 10 pacients van ser sotmesos a ablació de la TV, procediment que es va portar a terme amb èxit en 5 casos (50%).En 3 malalts (19%) es va implantar un desfibril·lador. La resta de malalts es van poder controlar amb tractament mèdic.Només 2 malalts (12%) van morir en la evolució de 8,5 ± 6,0 anys.

Conclusions: La manifestació més prevalent de la DAVD són les arítmies ventriculars malignes. Una proporció important d’a-questes són accessibles al tractament elèctric. Amb tot això, la DAVD es por considerar actualment com una malaltia amb unacceptable pronòstic vital.

Índex predictor de mortalitat als 30 dies després d’intervencionisme percutani al tronc comú amb stent recobert.J Gómez Lara, JA Gómez Hospital, J Maristany, G Roura, F Jara, JL Ferreiro, M Rodríguez, I Lozano, C Morís, A Cequier, E Esplugas. Cardiologia Intervencionista. H Universitari Bellvitge. H Central Asturias.

Objectiu: L’intervencionisme percutani en la malaltia coronaria del tronc comú (TC) és cada cop més freqüent. S’intenta creatun índex predictor de mortalitat als 30 dies en aquests pacients (pt).

Mètodes: S’inclouen de forma prospectiva tots els pt consecutius amb lesió significativa al TC en els que s’implanta SR.S’obtenen les dades clíniques i de procediment. L’objectiu primari de l’estudi és la mortalitat per totes les causes als 30 dies.L’índex es crea a partir dels factors predictius independents associats a la mortalitat.

Resultats: S’inclouen 200 pt consecutius (68,5% homes; 37,5% diabètics; 13,5% amb by-pass previ a l’arbre coronari esque-rre; 64% amb lesió significativa a coronaria dreta (CD)). En un 27,5% es realitza el procediment de forma urgent (10,5% perxoc cardiogènic). Un 66% presenten lesió a la bifurcació del TC. Vint-i-dos pt (11%) moren abans dels 30 dies de seguiment.Els factors que es relacionen amb la mortalitat són: xoc cardiogènic; procediment urgent; fracció d’ejecció del ventricleesquerre (FEVE); clearance de creatinina (ClCr). El TC protegit és un factor protector. Es crea una taula predictiva de mortali-tat depenent d’un sistema de gradació: xoc = 6 punts (p); intervenció urgent = 3p; FEVE <45% = 3p; FEVE 45-60% = 2p; ClCr<40 ml/min = 3p; ClCr 40-60 ml/min = 2p;TC protegit = -3p. D’acord amb aquests paràmetres el pt es classifiquen en qua-tre grups: inferior a 2; entre 2 i 5; entre 6 i 9; més de 9. La mortalitat dels grups s’aprecia a la figura 1.

Conclusió: Hem creat un índex predictor de mortalitat als 30 dies en pacients que reben SR sobre TC.

Relació entre revascularització i pronòstic a llarg termini en pacients octogenaris ingressats per SCASEST de laprovíncia de Girona- Elisabet Pujol Iglesias. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona). - Jaime Aboal Viñas. Hospital Universitari Dr. JosepTrueta (Girona). - Rafael Ramos Blanes. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona). Registre REGICOR. Unitat de RecercaAtenció Primària de Girona. - Francesc Xavier Albert Bertran. Hospital Universitari Dr. Josep Trueta (Girona).

Pòsters 99

Objectiu: Analitzar si existeix una associació entre la pràctica de tècniques de revascularització i el pronòstic dels pacientsde 80 o més anys ingressats per síndrome coronària aguda sense elevació del ST (SCASEST).

Mètode: Disseny: estudi observacional de cohorts prospectiu de pacients de ≥80 anys ingressats per SCASEST en el servei decardiologia de l’hospital Dr. Josep Trueta de Girona durant el període 2004-06.

Variables: Edat, sexe, presència de factors de risc, característiques de l’episodi, tractaments a l’alta, proves complementàriesrealitzades, intervencions realitzades percutànies(ICP) o quirurgíques (CABG) complicacions, i la presència d’infart de miocar-di o mort cardiovascular en el seguiment.

El seguiment dels pacients ha estat al mes i al tres mesos en tots els casos i a l’any en els pacients recollits durant el 2004 i2005

Resultats: S’han recollit 75 pacients amb edat mitja de 82,96 anys (64% homes). El 72% eren hipertensos, el 33,3% diabèticsi un 44% dislipèmics. Un 37,3% havien presentat un IAM previ, un 5,3% tenien CABG prèvia i un 5,3% ICP prèvia. El 52% pre-sentaven troponines positives i un 32% presentaven troponines positives i descens del ST.

Es va realitzar coronariografia en 51 pacients (68%), dels quals es van revascularitzar percutàniament 25 pacients (33%), qui-rúrgicament 6 pacients (8%) i en global 31 pacients (41,3%). No es trobaren diferències en edat, sexe, complicacions, factorsde risc ni en cap altre variable entre els pacients als que se’ls va fer revascularització (ICP o CABG) i els que no, excepte unmajor nombre d’infarts previs en els pacients sense intervencionismes (47,7% vs 22,6%; p = 0,024).

El seguiment mig dels participants va ser de 324 dies. Es va observar una mortalitat global del 30,5%. La mortalitat en pacientsen els quals es va realitzar ICP va ser del 28%, en pacients sotmesos a CABG del 50%, i del 32,26% en el global dels pacientsque van ser revascularitzats amb una supervivència mitjana de 571,2 dies. En els pacients no revascularitzats la mortalitat vaser del 28,6% amb una supervivència mitjana de 784,6 dies (diferències en temps de supervivència no significatives: p =0,625). Tampoc es van trobar diferències en la supervivència per al combinat mortalitat-reinfart.

Conclusions: Els malalts ≥ 80 anys ingressats per SCASEST tenen alt percentatge de factors de risc, els episodis de SCASESTsón d’alt risc i presenten mal pronòstic a llarg termini independentment de la realització de procediments de revascularit-zació.

Utilitat de l’electrografia de Holter de 7 díesAlbert Teis Soley, Eva Bernal Labrador, Silvia Serrano García, Beatriz Asensio Toledo, Ángeles Arroyo Velazquez, Damià PereferrerKleiner, Vicente Valle Tudela. Servei de cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona. Barcelona.

Introducció: L’electrocardiografia de Holter és una tècnica que permet el registre continu de l’activitat elèctrica del cor,essent molt útil pel diagnòstic d’arítmies. Generalment, aquest registre és de 24 hores, si bé s’està introduint el registre con-tinu de 7 dies per augmentar la sensibilitat.

Material i mètodes: Anàlisi retrospectiva de les indicacions i resultats dels 83 últims registres Holter de 7 dies implantats amalalts ambulatoris en el nostre centre. Comparar la sensibilitat diagnòstica amb Holter de 24h realitzats en el mateix perí-ode, estratificats per indicació, sexe i edat.

Resultats: Des de Novembre de 2004 a Febrer de 2007 s’han realitzat un total de 83 estudis, el 54,2% en dones. Edat mitja-na de 54 anys (rang 12-82 anys). Principals indicacions són [%, (n)]: palpitacions 42,2% (35), síncope/presíncope 37,1% (30),estudi FA paroxística 13,3% (12), altres (control de marcapàs, miocardiopatia hipertròfica,...) el 7,1% (6). De tots els Holters 7dies, el 20,5% (17) han resultat patològics. Dels indicats per palpitacions, el 25,7% (6) presenten alteracions (3 FA, 3 episodis


de TPSV). Per síncope, el 13,3% (4) són patológics: un episodi de Wencheback i una pausa de >3 segons sintomàtica que harequerit de col·locació de MCP, i 2 episodis d’extrasistòlia ventricular freqüent. Dels controls realitzats en FA paroxística, en el16,6% (2) dels casos s’ha documentat FA permanent. Comparant la sensibilitat diagnòstica global amb registres Holter 24h,no hi ha diferències estadísticament significatives [20,5% vs 14,57% (p = 0,52)]. Tampoc hi ha diferències en la rendibilitatdiagnòstica comparant-ho per indicacions, si bé té una tendència més favorable per a l’estudi de les palpitacions [25,7% vs17,1% (p = 0,382)].

Conclusions: La principal indicació del Holter de 7 dies són les palpitacions, seguides de l’estudi per síncope i inestabilitatcefàlica. En el 20,5% dels casos es documenten alteracions. En els malalts estudiats, no hi ha major rendibilitat diagnòsticadel Holter 7 dies respecte al de 24h.

Seguiment a llarg termini dels malalts amb asistòlia perllongada durant la prova de taula basculantF. Planas1, L. San Vicente1, J. Viles2, M. Altimira3, F. Planas Aymà1 1 Servei de Cardiologia. Hospital Municipal deBadalona 2 Servei de Medicina Interna. Hospital Municipal de Badalona 3 Infermeria Servei Cardiologia. HospitalMunicipal de Badalona

Els estudis controlats i aleatoritzats amb implantació de marcapàs en malalts amb síncope vaso-vagal (SV-V) que cursen ambcardio-inhibició no han mostrat resultats inequívocs en una disminució de les recidives sincopals ni en la mortalitat..

Objectiu: Evolució a llarg termini dels malalts amb SV-V que van presentar una asistòlia perllongada durant la prova de taulabasculant (TB) i que no se’ls va indicar tractament específic.

Mètode: Des d’abril de 1994 a febrer del 2007, s’han realitzat 516 proves amb TB amb una inclinació de 60º durant 30 minuts(min) per a estudi de síncope. 222 sense fàrmacs i 294 amb puff de nitroglicerina sublingual (NTG) a partir del min 20. 21malalts (4%), 15 del protocol sense fàrmacs (71%) i 6 (29%) post-NTG van presentar asistòlia de més de 3 segons (seg) durantla TB (intèrval: 4-45 seg). 13 d’aquesta malalts (61%) havien presentat >3 recidives sincopals abans de la prova No se’ls vaindicar implantació de marcapàs. A tots els malalts se’ls va informar de mesures generals per prevenir les crisis.

Resultats: S’ha realitzat seguiment clínic dels 21 malalts que presentaren asistòlia durant la TB (9 homes, edat 15-75 anys,amb mitja de 43 ± 18 anys). El temps de seguiment sense tractament específic ha estat de 97 ± 42 mesos (3-148 mesos). 4malalts (19%) han presentat recidives sincopals durant aquest període, 3 d’ells amb una única crisis i 1 amb quatre episodissincopals, un dels quals amb contusió craneal. Taxa de recidiva/any: 4%. Cap va ser exitus.

Conclusions: 1) La evolució a llarg termini dels malalts amb síncope vaso-vagal que presentaren asistòlia durant la taula basculant i no

se’ls indicà imlantació de marcapàs és benigne. Cap dels malalts ha presentat una complicació greu. 2) El nombre de recidives sincopals es relativament baix 3) No sembla justificada la indicació de tractament específic en aquest subgrup de malalts.

Adequació a les guies de pràctica clínica de la selecció del mode d’estimulació de marcapassos mono i bicameralsen un hospital de tercer nivellGerard Roura Ferrer, Albert Ariza Solé, José Carlos Sánchez Salado, Montserrat Rodríguez Rodríguez, Teresa Saura Campo,Ivana Valdevira Castillo, Jacobo Toscano, David Toral Sepulveda, Daniel Ortiz Berbel, Jorge Granados, Enric Esplugas Oliveras,Xavier Sabaté de la Cruz Hospital Universitari de Bellvitge L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona.

Pòsters 101

Objectius: Analitzar l’adequació a les guies de pràctica clínica de la selecció del mode d’estimulació en funció de la indica-ció de marcapàs (MCP) en els primomplants de MCP mono i bicamerals realizats al nostre centre durant l’any 2006.

Mètodes: Es van revisar retrospectivament les històries del pacients que van rebre un primoimplant de MCP mono o bica-meral al nostre centre durant l’any 2006. Es van recollir indicació de MCP, edat, sexe, manifestacions clíniques prèvies a l’im-plant i mode d’estimulació seleccionat.

Resultats: Durant l’any 2006 es van realitzar un total de 366 primoimplants de MCP mono i bicamerals al nostre centre.L’edat mitjana fou de 74.9 anys, essent el 61% homes. La indicació de MCP més freqüent fou bloqueig auriculoventricular(BAV) en 196 pacients (53%), seguida per fibril·lació/flutter auricular lents en 62 pacients (17%), malaltia del node sinusal en56 pacients (15%) i transtorns en la conducció intraventricular (TCIV) en 42 pacients (11%). La clínica més freqüent de mani-festació fou el síncop (39%) seguida de mareig (31%) i dispnea (18%). Els pacients amb BAV van rebre estimulació en modeVDD o DDD en el 76% dels casos (149 pacients), mentre que en el 24% restant el mode escollit fou VVI. Els pacients amb FAo flutter lents van rebre estimulació en mode VVI en el 94% dels casos. Els pacients diagnosticats de disfunció sinusal vanrebre estimulació en mode DDD en el 70% dels casos, VDD en el 9% i VVI en el 19% dels casos respectivament. Els pacientsamb TCIV van rebre estimulació en mode VDD o DDD en el 79% dels casos, mentre que en el 21% restant el mode escollit fouVVI. El 93% del dispositius implantats disposaven de funció d’adaptació de freqüència. Globalment, el mode d’estimulaciófou adequat en el 79.5% dels pacients. El 70% dels pacients en els que el mode d’estimulació fou inadequat tenien més de80 anys.

Conclusions: En la gran majoria de primoimplants de MCP mono o bicameral al nostre centre l’any 2006 la selecció delmode d’estimulació en funció de la indicació de MCP s’adequa a les guies de pràctica clínica. L’edat és un dels principalscondicionants en la selecció del mode d’estimulació. Els nostres pacients tenen característiques similars als d’altres sèriespublicades.

Grau d’aplicació de les guies de pràctica clínica de l’infart agut de miocardi en relació a la valoració d’isquèmiaresidual durant l’ingrésAlcalde O, Pujol P, de León G, Aguadé-Bruix S, Castell-Conesa J, Candell-Riera J. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectius: Valorar el grau de compliment de les guies de pràctica clínica de l’infart agut de miocardi (IAM) en relació a laindicació de proves de valoració funcional o de localització d’isquèmia durant l’ingrés.

Mètodes: Estudi descriptiu i retrospectiu en el qual es van analitzar les històries clíniques de tots els pacients (n: 164) donatsd’alta del Servei de Cardiologia d’un hospital de tercer nivell durant un semestre amb el diagnòstic d’IAM (47 anteriors, 66inferiors-laterals, 51 sense ones Q).

Resultats: Com a primera exploració es va realitzar la coronariografia en 119 pacients (72%) i una prova funcional en 32pacients (20%) (SPECT: 29, prova d’esforç convencional: 2 i eco-estrés: 1). A 15 pacients (9%) no s’els hi va practicar cap prova(edat avançada: 2, comorbilitat: 12 i no consentiment: 1).

A 10 pacients s’els hi va praticar una coronariografia després de la prova funcional degut a l’aparició de criteris d’isquèmiamoderada o greu 32%). Només 8 pacients van ser valorats funcionalment després de la coronariografia (0,7%).

En 10 pacients (6%) no es van aplicar les guies de pràctica clínica. Tots ells corresponien a estenosis moderades no valoradesfuncionalment. Conclusions: S’observa un elevat compliment (94%) de les guies de pràctica clínica de l’IAM respecte a la valo-ració d’isquèmia residual en un hospital de tercer nivell. La no aplicació de les guies se centra únicament en els pacients ambestenosis moderades a la coronariografia que no són valorats funcionalment.


Ablació de flutter auricular istme cavo-tricuspidi depenent amb catéter irrigat versus catéter de 8 mmG. Texidó. A. Moya. C. Alonso. I. Serrano. J. Aguilar. Unitat d’arítmies i eloectrofisiologia de l’Hospital General Universitari de laVall d’Hebrón.

Introducció i objectius: L’objectiu d’aquest estudi és comparar l’eficàcia i seguretat dels catéters amb punta de 8 mm ver-sus els de circuït irrigat en l’ablació de l’istme cavo-tricuspidi (ICT) en pacients amb flutter auricular ICT depenent.

Mètodes: Estudi retrospectiu de tots els procediments d’ablació per radiofreqüència (ACRF) de l’ICT des de gener del 2003 finsa desembre del 2006, comparant els catéters amb punta de 8 mm (EP Technologies, Boston Scientific) respecte aquells ambpunta irrigada amb circuit obert (Cordis Biosense Webster). Es van realitzar línies d’ablació des de la vora ventricular fins a lavena cava inferior. Les aplicacions amb el catéter de punta de 8 mm van ser de 60 W a 65º, i les de catéter irrigat de 40W a50º. L’objectiu va ser aconseguir el bloqueig bidireccional de l’istme.

Resultats: El catéter amb punta de 8 mm es va utilitzar en 52 pacients (Grup I: GI), 32 homes i 20 dones, amb una edat mitjanade 64.8 ± 15 anys. El catéter irrigat es va utilitzar en 65 pacients (G II), 56 homes i 9 dones, amb una edad mitjana de 62.6 ± 12anys. El bloqueig bidireccional es va aconseguir en 50 pacients del GI (96%) versus 59 en el GII (95%) (NS). En dos dels pacients delGI s’acabaren utilitzant catéters amb punta irrigada per manca d’eficàcia. En tots dos pacients l’istme s’ablacionà de forma efec-tiva. Cinc dels pacients del grup II van acabar rebent aplicacions amb el catéter de punta de 8 mm, per falta d’eficàcia. En quatrees va aconseguir una ablació efectiva de l’istme i en el cinquè fou dubtosa. El nombre d’aplicacions de radiofreqüència van ser de12.1 ± 7.0 en el GI versus 9.2 ± 6.7 en el G II (p = 0.033); El temps d’escòpia va ser de 14.88 ± 11.1 en el GI versus 11.2 ± 9.3 enel GII (p = 0.058). Dos pacients de GII van presentat hematoma a la zona de punció femoral, i un, també de GII va tenir dolor decaracterístiques pericardítiques amb vessament pericàrdic de grau lleuger, sense compromís hemodinàmic.

Conclusions: L’ACRF amb catéter irrigat amb circuit obert és tan efectiva i segura com amb el catéter de punta de 8 mm enel bloqueig bidireccional en els pacients amb flutter auricular ICT depenent. Encara que el temps total del procediment vaser similar amb els dos catéters, cal resaltar que amb el catéter irrigat es va requerir menor temps d’escòpia i menor nom-bre d’aplicacions.

Ús del baló de contrapolsació intraaòrtic en una unitat coronaria d’un hospital de tercer nivell.Xavier Carrillo Suárez, Antoni Curós Abadal. Jordi Serra Flores, Carolina Bosch Carabante, Eduard Fernandez Nofrerias, Josepa Mauri Ferre, Vicente Valle Tudela. Servei de Cardiologia, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Objectiu: Fer una revisió de la utilització del baló de contrapolsació (BCIAo) en el nostre mitjà. Descriure les característiquesclíniques dels pacients, l’evolució durant l’ingrés hospitalari i valorar possibles factors predictors de les complicacions.

Mètode: Anàlisi retrospectiu dels pacients als quals se’ls va implantar un BCIAo per indicació mèdica des de Juny del 2000 aFebrer 2007.

Resultats: En el període d’estudi van ingressar 1896 pacients (p) amb infart (1058 amb ona Q), i es van implantar 47 BCIAo(0,044% dels infarts Q). Les característiques eren: edat mitjana 64 ± 10,2 anys, 35p (74%) homes. La mitjana del índex desuperfície corporal era 1,85 ± 0,24m2; 21p (45%) tenien antecedents coronaris, 26p (55%) hipertensos, 24p (51%) diabètics, 3p(6%) presentaven vasculopatia perifèrica. En 43p (91.5%) el diagnòstic principal al ingrés era infart agut de miocardi; 30p (64%)IAM amb ona Q. La indicació del baló de contrapolsació va ser xoc cardiogènic en 34p (72,3%), 7 (14.9%) per suport al proce-diment de revascularització percutània, 4 (8,6%) complicació mecànica del infart i 2 (4,3%) angina refractaria. El perfil d’im-plantació més freqüent va ser: a la sala d’hemodinàmica 65,9%, via femoral dreta 61,6% i BCIAo de 40ml 74,2%. Els pacientsvan portar el BCIAo una mediana de 46 hores (1-192). Es va realitzar coronariografia en 42p (89,4%), 11 (26%) tenien malal-tia del tronc comú, 21 (50%) 3 vasos, 21 (50%) 1 i 2 vasos. La FE mitjana va ser 32% ± 13.9. Es va realitzar revascularitzaciópercutània a 23 (49%) i cirurgia cardíaca a 11 (23%).

Pòsters 103

Hem tingut 6(12,7%) complicacions relacionades amb el BCIAo: 2(4%) amb isquèmia de la extremitat, 1(2%) hemorràgia seve-ra, 1 sèpsis, 1 fallada del BCIAo i 1 una mort per isquèmia intestinal. La mortalitat intrahospitalària ha estat de 21p (45%).

Al realitzar l’anàlisi univariant hem trobat una relació significativa entre la incidència de complicacions i el sexe masculí, riscrelatiu (RR) 1.207 (IC 1.038-1.403) i el tabaquisme, RR 1.222 (IC 1.041-1.435). Com a factors protectors de complicacions l’an-tecedent de IAM, RR 0.824 (IC 0.705-0.962) i realitzar revascularització percutània RR 0.75 (IC 0.595-0.945).

Conclusions: A la nostra unitat coronaria l’ús del BCIAo està essencialment relacionada amb el tractament del xoc cardiogè-nic en pacients amb infart El grup de pacients son d’alt risc, amb una mortalitat intrahospitalària alta i amb una taxa decomplicacions pel dispositiu similar a algunes sèries. L’anàlisi mostra el tabaquisme i el sexe masculí com a factors de risc decomplicacions, i la revascularització percutània com a factor protector de complicacions.

Utilitat de la ressonància magnètica cardíaca peri-infart per a la predicció de la disfunció ventricular tardana il’indicació de desfibrilador automatic implantable.José T Ortiz, Jason Rubenstein, Daniel Lee, Alan Kadish, Jefrey Goldberger, Edwin Wu. Northwestern Memorial Hospital.Northwestern University. Chicago. Illinois. USA.

El post-infart agut de miocardi immediat s’associa a un risc augmentat de mort sobtada (MS). No obstant, la implantació d’uncardio-desfibril·lador per a la prevenció primària de la MS en malalts amb fracció d’ejecció disminuïda (FE) ha demostrat serefectiva tan sols quan es realitza de forma tardana (+ de 40 dies post-infart).

Mètodes: Es realitzà una ressonància magnètica cardíaca amb realç tardà (RMN-rt) a 96 malalts a la setmana i als 3 mesosdesprés d’un primer infart cardíac amb elevació del segment ST. L’objectiu de la prova era mesurar el tamany de l’infart i lafracció d’ejecció (FE). Posteriorment es dividiren els malalts en 2 grups: Grup 1, malalts amb FE final de >35% i grup 2, malaltsamb FE final <= 35%.

Resultats: La FE final mitjana fou 41 ± 10%. En el Grup 1, el tamany de l’infart inicial era significativament menor (17,1 ±8,5% vs 35,2 ± 8,2%, P <0,001) i la FE inicial era major (43,7 ± 8,6% vs. 30,5 ± 6,5%, P <0,001) en comparació amb el grup 2.En un anàlisi multivariant, el tamany de l’infart fou l’únic predictor independent d’una FE final <= 35% després de contro-lar per la FE inicial (OR 1,29 per% de variació, 95% IC: 1,05 a 1,58 P = 0.02). El tamany de l’infart >34% fou 100% específic pera predir una FE inicial <= 35%. A més, d’entre el total dels 20 subjectes amb una FE inicial <= 35%, 10 presentaren una FEfinal >35% i en tots aquests subjectes el tamany de l’infart era <34%.

Conclusió: El tamany de l’infart mitjançant ressonància cardíaca és un millor predictor de la FE final que de la inicial. Així,mesurant el tamany de l’infart a la primera setmana post-infart, podrem identificar els malalts que estan sotmesos a un riscelevat de MS amb una major precisió que amb la FE inicial.

Optimització del retard interventricular en teràpia de resincronització cardíaca: comparació de dos mètodesecocardiogràfics.Adelina Doltra, Bàrbara Vidal, Marta Sitges, Etelvino Silva, Victoria Delgado, José M Tolosana, David Tamborero, ManelAzqueta, Lluís Mont, Carles Paré, Josep Brugada. Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.


Introducció i objectiu: Encara no hi ha consens sobre quin és el millor mètode per optimitzar els aparells de resincronit-zació cardíaca (TRC), és per això, que l’objectiu del nostre estudi ha estat comparar dos mètodes ecocardiogràfics que ava-luen, l’un, l’efecte de l’optimització sobre l’hemodinàmica del ventricle esquerre (VE) i l’altre, sobre la sincronia intraventri-cular.

Mètodes: Es van incloure 30 pacients (p) tractats amb un dispositiu de TRC. Van assajar-se 3 intervals VV (pre-activació VE a–30 ms, estimulació simultània biventricular a 0 ms o pre-activació del VD a +30 ms), avaluant l’efecte sobre l’ejecció del VE(amb la integral velocitat-temps aòrtica (ITV)) i sobre la sincronia del VE, mesurada amb DTI: s’avaluà el desplaçament de lesparets lateral i septal del VE en dos cicles cardíacs consecutius analitzant el grau de superposició temporal entre elles ambun mètode matemàtic. L’interval VV que es considerà òptim segons aquest mètode va definir-se com aquell que aconseguiael major grau de superposició de les corbes i es va comparar amb l’interval òptim segons l’ITV aòrtica, definit com l’intervalque generava una major ITV.

Resultats: La taula mostra la distribució del VV que es considerà òptim segons cada mètode. En 25p (83%) es va trobar unabona concordància entre les dues metodologies. (Kappa = 0,7 p<0,0001).

Conclusions: 1- Al programar l’interval VV en TRC la millor sincronia intraventricular aconsegueix la millor hemodinàmicadel VE. 2- Per tant, ambdós mètodes serien igualment útils per a l’optimització dels aparells de TRC.

Pacients candidats a revascularització quirúrgica sotmesos a ICP. Comparació de dues escales de risc. A. Teis, S. Montserrat, E F-Nofrerias, H. Tizón, O. Rodriguez-Leor, J. Mauri, V Valle Servei de Cardiologia. Hospital UniversitariGermans Trias i Pujol. Badalona.

Objectiu: Comparar la mortalitat intrahospitalària de pacients amb patologia coronària potencialment candidats a revascu-larització quirúrgica que han estat sotmesos a ICP per diversos motius (comorbilitat, vasos distals, preferències, etc), ambl’Euroscore quirúrgic i un score d’IPC (Wu et al. JACC 2006; 47;647-60)

Métode: Estudi prospectiu. Entre desembre 2006 i febrer del 2007. S’han realitzat 203 procediments dels quals 86 (42%)tenen característiques que els fan potencialment quirúrgics: malaltia de TC (14%), tres vasos (62,8%) i dos vasos amb afec-tació de la descendent anterior proximal (23.3%). S’han exclòs pacients amb valvulopatia significativa, xoc cardiogènic i ambinfart amb elevació del ST. En aquest grup s’ha calculat l’Euroscore i l’score d’ACTP, i s’ha comparat amb la nostra mortali-tat

Resultats: Els nostres pacients tenen una edad mitja de 67,2 ± 11, un 30,2% són dones i tenen una FE del 51 ± 13%. El 51.2%són diabètics, el 62,8% són dislipèmics i un 18,6% tenen vasculopatia perifèrica. Un 46,5% tenen IAM previ, 33,7% una ACTPprèvia i 18,6% cirurgia coronària prèvia. Les indicacions més importants d’ICP han estat SCA sense elevació del ST (48,8%) i

Pòsters 105

VV òptim escollit VV òptim escollit VV òptim escollitsegons l'asincronia VE segons l'asincronia VE segons l'asincronia VE

-30ms 0ms +30ms

VV òptim segons l'ITV aòrtica -30ms 11 1 2

VV òptim segons l'ITV aòrtica 0ms 1 12 1

VV òptim segons l'ITV aòrtica +30ms 0 0 2

l’angina estable (36,1%). La ratio de vasos afectat/pacient és de 2.69, s’han tractat 1,44 vasos amb implantació de 1,9 stentsper pacient, conseguint revascularització completa en un 25.6%. En 55,8% dels procediments s’han utilitzat stents farmaco-actius. La mortalitat intrahospitalària observada ha estat del 1,2%.

Conclusions: Fins un 42% dels pacients potencialment quirúrgics es tracten percutàneament. La revascularització percutà-nea és completa en un 26%. No hi ha diferències estadísticament significatives entre la mortalitat esperada per el score deWu i la observada (0.96% i 1.2% respectivament). Si hi ha diferències significatives entre el risc de mortalitat intrahospitalàriaesperada per l’euroscore i per ICP scorea observada (7.6% i 0,96% respectivament).

El BNP a l’ingrés en pacients amb infart agut de miocardi es correlaciona amb el tamany de l’infart i prediu elremodelat ventricular esquerre.Ana García-Álvarez (1), Victoria Delgado (1), Marta Sitges (1), Bàrbara Vidal (1), José T Ortiz (1), Teresa Mª de Caralt (2), Manel Morales (1), Manel Azqueta (1), Carles Paré (1). (1) Cardiologia. Institut Clínic de Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona.Espanya. (2) CDI. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: Estudis previs han demostrat que els nivells de BNP circulants estan augmentats en els pacients amb infart agutde miocardi (IAM) i prediu la mortalitat; tot i això, el mecanisme subjacent no està clarament establert.

Objectiu: Valorar la relació entre els nivells de BNP i el remodelat ventricular esquerre.

Mètodes: Trenta-dos pacients amb un primer IAM amb aixecament del segment ST, reperfós en les primeres vint-i-quatrehores des de l’inici del dolor, van ser inclosos prospectivament. El BNP plasmàtic, PCR ultrasensible (PCRus), troponina I i cre-atin-fosfo-kinasa (CPK) van ser determinats a l’ingrés. Es va realitzar una ressonància magnètica cardíaca (RMC) amb contrastdurant les primeres 72 hores de l’ingrés per calcular el tamany del infart. Es va realitzar també una ecocardiografia a l’ingrési al mes de seguiment per valorar el remodelat ventricular i les pressions d’ompliment del ventricle esquerre.

Resultats: L’edat mitja era 62 ± 12 anys; 15,6% eren dones. La localització de l’infart fou anterior en el 53% dels casos. Elsnivells de BNP a l’ingrés (mitja 87,3 ± 102,2 pg/ml) es correlacionaren amb el tamany de l’infart per RMC (mitja 23,7 ± 15,7%massa del ventricle, r = 0,75; P<0,001). El volum telediastòlic del ventricle esquerre, al mes de seguiment, augmentà un 12,1± 26,5%. Ajustant per troponina I, CPK i PCRus, el BNP fou l’únic predictor independent del canvi en el volum telediastòlic almes de seguiment (p = 0,04). Així mateix, vam trobar una correlació entre els nivells de BNP a l’ingrés i les pressions d’om-pliment estimades per Doppler al seguiment (r = 0,49; P<0,01).

Conclusions: Els nivells de BNP a l’ingrés es correlacionen amb el tamany de l’infart i prediu el remodelat ventricular esque-rre. La determinació del BNP a la fase aguda del IAM amb aixecament del ST pot ser útil per identificar aquests pacients enels que hauria de considerar-se un tractament agressiu per prevenir el remodelat ventricular.

Alta precoç a l’ablació de la fibril·lació auricular.Xavier Alsina, César Bernadó, Xavier Calle, Mariona Matas, Silvia Ruvira, Mar Eseverri, Irma Molina, Bàrbara Vidal.Cardiologia. Institut Clínic del Tòrax. Hospital Clínic. Barcelona. Espanya.

Introducció: La fibril·lació auricular (FA) és l’arítmia cardíaca més comú. L’ablació circumferencial de venes pulmonars potésser un tractament alternatiu en pacients simptomàtics. Al nostre centre s’ha optat per la punció arterial radial en lloc de lapunció arterial femoral. Això permet la possibilitat de l’alta precoç del pacient.


Objectiu: Registrar les hipotétiques complicacions dintre de les primeres sis hores post-procediment a fi d’avaluar la viabili-tat i seguretat d’una possible alta precoç.

Material i mètodes: S’han analitzat 10 pacients. A tots se’ls va realitzar:

Previament al procediment: Ecocardiograma transtoràcic (ETT), Ecocardiograma transesofàgic (ETE), Electrocardiograma(ECG), Analítica i constants vitals.

Durant el procediment: full de registre d’infermeria (constants vitals, saturació d’oxígen i complicacions).

Post-procediment: ETT, ECG i full de registre d’infermeria.

Resultats: S’inclogueren 10 pacients: 8 homes (80%) amb una edad mitja de 57,6 ± 12,6 anys. Tots els pacients estaven enritme sinusal després del procediment.

Es va observar en 1 pacient una complicació intraprocediment (un accident vascular transitori). Es movilitzaren de forma pre-coç 9 pacients que es van considerar aptes per a l’alta hospitalària.

Conclusions: Hem observat que si no es presenten complicacions durant les primeres 6 hores tampoc s’observen passades24 hores. Per tant l’ús de l’accés radial podria permetre l’alta precoç en aquests pacients.

Factors determinants en la forma de presentació d’una síndrome coronària aguda amb i sense elevació de STCosme García-García, Lluís Recasens, Jorge Morales, Miquel Gómez, Julio Martí, Josep Comín, Faustino Miranda, Antoni Serra,Jordi Bruguera. Servei de Cardiologia. Hospital del Mar. Barcelona

Introducció i Objectiu: La síndrome coronaria aguda (SCA) és una de les formes de presentació més freqüents de la cardio-patia isquèmica. En funció de l’ electrocardiograma inicial, es classifica en SCA amb o sense elevació de ST (SCAEST o SCASEST).L’ objectiu d’aquest estudi és analitzar els aspectes diferencials dels pacients (p) amb SCA que determinin la forma de pre-sentació i la seva evolució clínica.

Material i Mètode: Entre el 1 de Gener de 2002 i el 31 de Desembre de 2006 ingressaren de forma consecutiva a la UnitatCoronaria 902 p amb SCA. S’analitzen les característiques clíniques, els factors de risc coronari, els antecedents cardiovascu-lars i l’ evolució dels pacients, en funció de si es presenten amb SCAEST o SCASEST.

Resultats: Al període analitzat, dels 902 pacients, el 47,8% (431p) es presenten amb SCAEST, el 48.5% (438p) amb SCASEST i el3,7% (33p) amb SCA no localitzable per bloqueig de branca esquerra. En comparació amb els pacients amb SCAEST, elspacients que presenten un SCASEST tenen més edat (65,7 vs 62,5 p <0,0005), són dones el 54,1 vs el 46% (p = ns). Els de SCA-SEST tenen més antecedent de diabetes 42,5 vs 28,5% (p<0,0005), són dislipèmics el 59,8 vs 47.8% (p<0,0005), hipertensos el68,3 vs 50,8% (p<0,0005), fumadors el 34,7 vs 42,9% (p = 0,013), tenen IAM previ el 28,5 vs 12,5% (p<0,0005) i antecedent derevascularització el 16,1 vs 5,1% (p<0,0005). Es realitza una anàlisi multivariada i els de SCASEST mantenen una major pro-porció de diabètics, dislipèmics, hipertensos i amb IAM i revascularització prèvia. La mortalitat dels pacients amb SCASEST vaser del 4,6% vs del 5,6% dels de SCAEST, p = ns.

Conclusions: A la nostra sèrie, els pacients que ingressen amb SCASEST, en comparació amb els de SCAEST són d’edat mésavançada i tenen major prevalença de diabetes, hipertensió arterial, dislipemia, IAM previ i revascularització prèvia.

Pòsters 107

Característiques anatomo-patològiques del material trombòtic aspirat durant l’intervencionisme percutani al’infart agut de miocardi: primera experiència.Carol A, Bernet M*, Curós A, Serra J, Tizón H, Fernández-Nofrerías E, Rodríguez O, Bosch C, Carrillo X, Mauri J, Valle V. Serveide Cardiologia. Unitat Coronària i Secció de Cardiologia Intervencionista (Hospital Germans Trias i Pujol). *Servei d’AnatomiaPatològica de l’Hospital de Granollers.

Objectiu: El tractament de reperfusió en l’infart agut de miocardi (IM) s’estableix en funció de la finestra horària definida perl’hora (h) d’inici del dolor. L’estudi de la composició del trombus intracoronari (TR) que origina un IM pot ajudar a definirmillor aquesta finestra. L’objectiu de l’estudi és analitzar els TR recollits en pacients (P) amb IM tractats amb intervencionis-me percutani (IP) i analitzar la correlació entre l’interval horari i la composició del TR.

Mètode: El TR s’obté mitjançant un catèter d’aspiració intracoronari durant l’IP, es fixa amb formol al 10%, s’inclou amb para-fina i posteriorment es tenyeix amb hematoxilina-eosina. Es diferencien 2 grups: <24 h de formació (tipus A) si predominenels leucòcits, hematíes, plaquetes o fibrina i tipus B (>24 h) si predominen els signes reparatius o fibrina homogeneïtzada.

Resultats: Entre el 1/07/06 i 28/02/07 en 28 P es van obtenir 28 TR (de l’artèria responsable de la isquemia en tots els casos).El 79% eren homes i l’edat mitjana fou 65 anys ( ± 10). En 25 P (89%) es va indicar l’IP per IM amb elevació de l’ ST (IMEST) ien 3 P per altres motius. En els casos amb IMEST hi havia 18 angioplàsties primàries (14 casos de <12 hores des de l’inici deldolor i 4 entre 12 i 24 hores) i 7 de rescat (ACTPR). En un 50% la localització de l’IM era anterior. Un 79% tenia un grau TIMIinicial de 0-1 i en un 96% es va assolir un TIMI 2-3 final. En 5 casos es va produir fenomen de “no-reflow”. Dels TR aspirats,16 eren tipus A (57%) i 12 (43%) tipus B, 8 (19%) tenien un contingut mixte i en un 43% s’hi associava un grau variable de placad’ateroma. En funció de les hores d’evolució de l’IM, la composició del TR va ser significativament diferent (68% de tipus A si<12 h i només un 17% als de >12 h, p = 0.04). Al grup amb IMEST tenien TR tipus A en un 71% dels tractats amb angioplàs-tia primària, el 57% dels tractats amb ACTPR i el 50% dels tractats més enllà de 12 h.

Conclusions: Els TR responsables de produir un IM tenen diferent composició segons les hores d’evolució, amb presència detrombus recent fins-i-tot més enllà de les 12 hores de l’inici del dolor, fet que podria tenir implicacions terapèutiques.

Taquicàrdies supraventriculars en pacients d’edat avançada. Autors: Julio Aguilar; Concepción Alonso, Angel Moya, Isabel serrano, Gisela Teixido. Unitat d’arítmies i eloectrofisiologia de l’Hospital General Universitari de la Vall d’Hebrón.

Com a resultat dels canvis inherents a l’edat, que inclouen la disminució de les cèl·lules marcapàs del node sinusal, la dila-tació auricular i l’increment dels teixits grassos auriculars, alhora que l’alta prevalença de la malaltila arterial coronària,hipertensió i malalties pulmonars, els pacients d’edat avançada estan predisposats a una alta prevalença i incidència detaquiarítmies supraventriculars (TPSV).

Objectius: Estudiar les característiques de les TPSV en pacients majors de 70 anys sotmesos a ablació amb radiofreqüènciaen els últims 10 anys, la seva evolució hospitalària i a llarg termini. Analitzar l’evolució al llarg del temps de la nostra activi-tat en aquest grup de pacients.

Pacients i mètode: Estudi observacional i retrospectiu de 224 pacients amb TPSV remesos per a realització d’ablació ambradiofreqüència entre gener del 1998 i març del 2007. Els pacients es dividiren en dos subgrups; el subgrup I: compost perels pacients intervinguts entre 1998 a 2002, i un subgrup II, que inclogué els pacients intervinguts entre el 2003 i el 2007. Escompararen ambdós subgrups.

Resultats: l’edat mitjana va ser de 74.6 anys. El tipus de TPSV van ser: 106 flutter auricular (FLA), 76 taquicàrdies per reen-trada intranodal (TRNAV), 24 taquicàrdies amb reentrada per via accesòria (TRVAcc), 16 taquicàrdies auriculars (TA), i 2


fibril·lacions auriculars (FA). En el subgrup I s’incolgueren 117 pacients i 107 pacients en el subgrup II. L’edat mitjana en cadasubgrup fou 73.3 i 75.3 anys respectivament. El tipus de TPSV en cada subgrup va ser: FLA 48.7% i 45.7%, TRNAV 37.6.% i29.9%, TRVAcc 10.2% i 11.2%, TA 3.4% i 11.2% i FA 0 i 1.8% en el subgrup I i II, respectivament. El procediment de l’ablació foueficaç en el 88% dels pacients del subgrup I i en el 89.7% del II. Hi hagueren complicacions menors en relació a la punciófemoral en el 3.4 i 2.8% de pacients en el subgrup I i II, respectivament. No hi hagueren complicacions majors ni mortalitatrelacionades amb el procediment en cap dels subgrups. Presentaren recidiva un 22.3% dels pacients del subgrup I (FLA 13.5%,TRNAV 7.7% i TRVAcc 0.9%), i un 3.1% dels pacients del subgrup II (TRNAV 2.0% i TRVAcc 1.0%).

Conclusions: L’ablació amb radiofreqüència en pacients d’edat avançada ocupa el 15% de la nostra activitat, amb un baixamorbilitat i nul·la mortalitat. En la nostra sèrie la TPSV més freqüent ha estat el flutter auricular a més a més els avenços tec-nològics han permès tractar de manera eficaç arítmies com la TA i la FA, anteriorment tractades mitjançant tractament far-macològic.

Trombosis assimptomàtica de la vena subclavia post-implantació de marcapàs. Estudi prospectiu de la sevaincidència.S. Montserrat, D. Pereferrer, E. Bernal, S. Serrano, M. A. Arroyo, B. Asensio, J. Muxart, A. Teis, V. Valle. Hospital Germans Tries i Pujol, Badalona.

Introducció: La trombosis venosa subclàvia és una complicació freqüent després de la implantació de marcapàs (20-30%segons la literatura), si bé la majoria de vegades cursa de manera assimptomàtica. Des de l’any 2002 estem realitzant siste-màticament una flebografia prèvia abans de indicar la implantació d’un nou electrode.

Objectiu: Reportar la incidència trobada de trombosis de subclàvia assimptomàtica i intentar identificar factors predispo-nets.

Resultats: S’han realitzat 29 venografies sistemàtiques entre abril del 2002 i juliol del 2006. La edad mitja d’aquesta pacientsés de 74.7 anys i el 65% són dones.

S’ha objectivat trombosi de vena subclàvia al 24% de les venografies sistemàtiques realitzades.No s’ha trobat associació entrela presència de trombosi subclàvia assimptomàtica i: la diabetes, la hipertensió, la dislipèmia, el fumar, les valvulopaties, unaTVP prèvia, l’accident vascular cerebral previ, la implantació via subclavia (disposem de pocs casos via cefàlica o jugular), lescomplicacions post-implant com l’hematoma, el decúbit, o la infecció del sistema. S’ha trobat una tendència a la associacióentre >1 electrode i la trombosi, sense arribar a la significació estadística: 2 dels 7 malalts amb trombosi tenien més d’unelectrode vs 6 dels 22 malalts sense trombosi. De 7 pacients amb acecumarol cap a presentat trombosi subclàvia (p = ns). Enel seguiment de les trombosis subclàvies cap pacient ha desenvolupat una neoplàsia.

Conclusió: La trombosi subclavia assimptomàtica post-marcapàs està present en el 24% de les venografies sistemàtiques, rea-litzades pre-recanvi de marcapàs i ens ajudarà a planificar l’abordatge. En aquesta serie, no hem trobat cap associació pre-disponent estadísticament significativa.

Pakistanesos al món occidental. Igual o diferents en la síndrome coronària aguda?S. Montserrat, A. Curós, J. Serra, J. López Ayerbe, O. Salvador, A. Teis, C. Bosch, A. Carol, V. Valle. Hospital Germans Triesi Pujol. Badalona.

Pòsters 109

Objectiu: Valorar les diferències entre pakistanis i no pakistanis amb <de 59 anys, ingressats per síndrome coronàriaaguda (SCA), pel que fa a factors de risc cardiovascular, l’extensió de la malatia coronària, el tractament realitzat i l’evo-lució.

Mètodes: S’han inclós tots els homes pakistanis de <de 59 anys, ingressats per SCA a la nostra Unitat Coronària entre el1/2/2004 i el 1/3/2007, en els que s’ha realitzat coronarigrafia. S’ha dissenyat un estudi cas-controls, assignant 2 controls acada pakistanès (de la mateixa edat, sexe i amb le mateix motiu d’ingrès) i els hem comparat.

Resultats: Han ingressat 22 pacients pakistanesos durant aquest període i s’ha realitzat coronariografia al 64% (14/22). Hemexclòs 2 pacients per no disposar de controls adeqüats.

Es tracta, doncs, de 12 pacients (sexe masculí 100%), d’una edad mitja de 47 anys ± 7.

El motiu d’ingrès dels pakistanesos ha estat: angina inestable (50%), IAM no Q (17%) i IAM Q (33%).

Els pakistanesos tenen més diabetes mellitus insulinodepenent (17% vs 0% p 0.04) i hi ha una tendència a més dislipèmia(83% vs 63% p = ns) i a tenir antecedents de infart previ (50% vs 21% p = ns). Alhora són menys fumadors (33% vs 71%; p0.031) i menys hipertensos (8% vs 46% p 0.024). Només hi ha un pacient pakistanès amb dèficit de cobalamina.

No hi ha diferències respecte a cirurgia prèvia o a tractament percutani previ.

Hi ha una tendència no significativa a més extensió de malatia coronària.: anomalia congènita 0% vs 4% (p = ns), vasoes-pasme 0% vs 17% (p = ns), malaltia de 1 vas 17% vs 21% (p = ns), malalatia de 2 vasos 42% vs 25% (p = ns), malaltia de 3 vasos25% vs 25% (p = ns), malaltia de tronc comú 8% vs 4% (p = ns), malalatia de TC i 3 vasos 8% vs 4% (p = ns).

No hi ha diferències significatives pel que fa a disfunció ventricular, al tractament rebut al moment agut (fibrinolisis, ACTPprimària-rescat o tractament mèdic) ni al tractament al alta (revacularització quirúrgica, percutànea o tractament mèdic),amb una tendència no significativa a implantar més stents als pacients pakistanesos.

Destaca en la seva evolució tendència no significativa a més reestenosi intrastent (33% vs 6.66%, p 0.09) i una tendència amés reingressos.

Conclusions: Els pakistanesos amb SCA estudiats amb coronariografia a la nostra Unitat coronària són més diabètics insuli-nodepenents, però menys fumadors i hipertensos.

No hem observat en la nostra serie, diferències pel que fa a l’extensió de malaltia coronària, més implantació de stents,més reingressos i més reestenosi intrastent, tot i que hi ha una tendència. Caldrà ampliar-la en el futur amb nous ingresosper conèixer si hi ha clares diferències.

Longevitat real dels desfibriladors automàtics implantables al nostre mediJordi Pérez-Rodon, Julio Martí, Joaquim Delclós, Jordi Bruguera, Merçè Cladellas, Maribel Corral, Carmen Altaba, Miguel Guijoi Victor Bazán. Hospital del Mar. IMAS

Introducció: La longevitat dels desfibriladors automàtics implantables (LAI) ha augmentat els darrers anys a conseqüència,probablement, dels molts avenços tecnològics que s’estant produïnt en aquest camp. Malgrat això sembla existir un decalat-ge entre la longevitat estimada per la indústria i el temps real de duració en el nostre medi.


Objectius: Avaluar la LAI al nostre centre, el motiu del seu recanvi i si hi ha alguna variable (tipus d’estimulació no unica-meral, més de sis teràpies de xoc, utilització de teràpia antibradicàrdia, tipus de cardiopatia, funció ventricular i casa comer-cial) que es relacioni amb una menor longevitat del dispositiu.

Mètode: S’ha revisat la base da dades d’implantació i seguiment dels DAI al nostre centre des del 2000 fins al 2006.

Resultats: Es van realitzar 26 recanvis de generador (RG) en 24 pacients. L’edat mitja era de 64,31 ± 10,85 anys i un88,5% eren homes. Catorze RG es van fer en individus amb cardiopatia isquèmica, 8 en individus amb miocardiopatia dila-tada i 4 en individus amb altres cardiopaties. El motiu dels RG van ser: esgotament de bateria (EB) en 17 (65,38%), “recalls”de la industria en 4 (15,38%), decúbit en 2 (7,69%), infecció en 2 (7,69%) i desplaçament de l’electrode en un individu (3,84%).La LAI dels que es van canviar per EB va ser de 46 ± 17 mesos però la LAI del total (longevitat mitja real) va ser de de 35 ±21 mesos. L’anàlisis univariat dels recanvis per EB va mostrar com a estadísticament significatiu que els pacients amb més desis teràpies de xoc tenien una menor LAI que els que no les tenien (35 ± 6 vs 53 ± 16 mesos; P = 0.036) i que els pacientsamb ritme propi tenien una major LAI respecte els pacients amb ritme de marcapàs (55 ± 18 vs 36 ± 8 mesos; P = 0.019).Vam obervar també una tendència en aquest grup a una menor LAI dels dispositius multicamerals (bicamerals i tricamerals)versus els unicamerals (34 ± 10 vs 50 ± 17 mesos, P = NS).

Conclusions: A la nostra serie la LAI és menor que la teòricament esperable per les dades de la industria, fins i tot exclo-ent les complicacions (recalls, decúbits, infeccions i desplaçament d’electrode). Els únics factors predictius d’una menor LAIa la nostra serie són tenir més de 6 teràpies de xoc i utilitzar la teràpia antibradicàrdia.

La terapia de resincronització cardíaca a l’Hospital del MarJ Delclos, J Marti, E Chueca, V. Bazan, J. Perez, M.I Corral, P.Cabero, L Molina, M Gomez.

L’Hospital del Mar es un Hospital de casi 500 llits amb Servei de Cardiologia tradicionalment actiu en estimulació cardíacades 1970.

En els últims 10 anys s’han practicat 1286 implantes de Marcapàs definitiu, 539 recanvis de generador, 63 implantes deDesfibrilador automàtic Implantable (DAI) i 26 recanvis.

Material i mètodes: Des 26-6-2001 fins 27-10-2006 han sigut implantats 33 unitats de Teràpia de Resincronitzacio Cardíaca (TRC).

La Etiologia base era: Miocardiopatia dilatada 14(42,4%)-Cardiopatia Isquemica 12 (36,3%) Valvulopaties 4(12%) MarcapàsPrevi 3 (9,09%)

La font del malalts ha sigut Urgències 18 (54,2%) Consultes externes de Cardiologia 4

(12,1%) Unitat d’insuficiència cardíaca 11 (33,3%).

Indicació tipus I de Marcapas mes alternativa de TRC 13 malalts (39,3%)

Indicació tipus I de Resincronitzacio 20 malalts (60,6%)

Indicació associada de DAI 4 (12,1%)

El total de fracassos es de 14 (42,4%) però si ens centrem en la indicació tipus 1 de Resincronitzacio (N 20) el èxit s’obté en el90%. El 75% per via del si coronari i el 15% per Toracotomia Es descriuen les causes de fracàs de la via endovenosa seguen lames freqüent no cateteteritzar el si coronari (35%)

Pòsters 111

Resultats: La mortalitat global de la series es de 7 malalts en 5 anys (21,2%) de les que 3 son estrictament cardíaques (9%)La millora del Grau funcional es important passant de un 39,3% de Grau IV a 9% en el seguiment, de un 42,4% de Grau IIIpreop al 36,3% en el post. Solament el 18% dels malalts eren de Grau II en el preoperatori, el 39,3% dels malalts es troben algrau II en el postoperatori i un 15% son a Grau I.

Conclusions: La TRC en un Hospital amb experiència d’estimulació cardíaca es possible en una tassa d’èxits acceptable pervia endovenosa, cal una formació quirúrgica per assolir els implantes per via Toracotomia.

Complicacions dels desfibriladors automatics implantables (DAI) en comparació amb el marcapassos (MP)J. Delclos, J Marti, V Bazan, J Perez, MI Corral, J Bruguera, L Recasens Hospital del mar Barcelona

Es valoran les complicacions del DAI en relacio a les complicacions del marcapasos en el ambit de un Hospital de tercer nivellde amplia experiencia en Estimulacio Cardiaca y experiencia inicial en l’implantacio de DAI.

Material i mètodes: Entre 2000 i 2006 se implantan 65 DAI i es practican 23 recanvis.

La indicacio es la Cardiopatia Isquemica en 46 pacients (70,7%), Miocardiopatia dilatada en 12 (18,4%) MiocardiopatiaHipertrofica en 4 (6,1%) Sindroma de Brugada 1, QT llarg 1 i Displasia arritmogenica del VD 1.La prevencio primaria va sercriteri d’indicacio en 22 pacientes (33,8%) i la prevencio secundaria en 43 (61,1%) El modes de estimulació complementarisal desfibrillador varen ser: el 80% VVIR un 10% DDD el 1,5% VDD i un 3% sumat a resincronitzacio Les complicacions de MPs’obtenen de les incidencies dels ultim 10 anys.Les complicacions les definim com a comunes als MP (15,9%) i especifiquesdels DAI (10,7%)

Resultats:DAI MPDESPLAÇAMENT DE L’ELECTRODO (N79) 2 (2,5%) (N 1356) 9 (0,66%)ROPTURA DE L’ELECTRODO (N79) 0 (N 1356) 3 (0,22%) PERFORACIO (N 79) 0 (N1356) 7 (0,51%)NEUMOTORAX (N79) 2 (2,5%) (N 1356) 5 (0,36%)DECUBITS (PROCEDIMENTS) (N 88) 4 (4,5%) (N1460) 23 (1,5%)INFECCIONES (PROCEDIMENTS) (N 88) 2 (2,2%) (N 1484) 1 (0,06%)HEMATOMAS (PROCEDIMENTS) (N 88) 4 (4,5%) (N 1484) 7 (0,47%)TROMBOSIS VENOSA (IMPLANTS) (N65) 0 (N 1071) 5 (0,46%)DERRAME PERICARDIC (N79) 0 (N1356) 3 (0,22%)TOTAL COMPLICACIONS (SOBRE PROCEDIMENTS) (14) 15,9% (63) 4,31%

El analisis estadistic marca una diferencia significativa de les complicacions dels DAI en relacio al MP referents a les comunes(P<0,0001) desde el aspecta total.

N 65 = NUMERO DE IMPLANTS DE DAI (N 1071 NUMERO IMPLANTS MP) N 79 = NUMERO DE ELECTRODOS IMPLANTATS EN DAI (N 1356 ELEC. DE MP)N 88 = NUMERO DE PROCEDIMENTS DE DAI (N 1484 PROCEDIMENTS MP)

Conclusions: El Dai requereix una major dedicacio a nivell de cuidados tan peroperatoris com postoperatoris i la tasa decomplicacions es mes alta a nivell de les comunes, suman un 26,6% de problemes globals. Aquesta circunstancia demanauna dotacio de mitjans complementaries per asolir les necesitats dels DAI


Quantificació d’estenosi arterial coronària utilitzant reconstrucció tridimensional: comparació amb el sistemaangiogràfic coronari quantitatiu (QCA).A. Beloscar, J. Fernández, D. Viles, J. Casanova, M. Piqué, F. Worner, E. Pueo, A. Miñano, A. Casasús, J. Roca. Unitat d’Hemodinàmica. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida.

Introducció: La coronariografia permet determinar la severitat i l’extensió de la malaltia coronària segons el grau d’obs-trucció de la llum. L’anàlisi de les imatges coronàries mitjançant el sistema angiogràfic coronari quantitatiu (QuantitativeCoronary Angiography Systems: QCA) ha estat el d’elecció fins ara per a estimar el grau d’estenosi coronària. Com a alterna-tiva al QCA, s’ha desenvolupat un nou programa anomenat “Intervencionista Cardíac Tridimensional” (Interventional CardiacThree-Dimensional: IC3D) que integra la informació de las imatges coronàries creant una reconstrucció tridimensional delsegment coronari afectat.

Objectius: Comparar el nou programa IC3D amb el QCA per a avaluar la seva utilitat en la quantificació de la severitat de lamalaltia coronària.

Mètodes: Es varen analitzar retrospectivament 27 pacients sotmesos a coronariografia i Intervencionisme Coronari Percutani(ICP) en la mateixa sessió. Es varen obtenir i comparar entre ambdós sistemes els següents paràmetres: els diàmetres (dià-metre luminar mínim: DLM; diàmetre de referència: DR), el percentatge d’estenosi (%E.), l’àrea (àrea luminar mínima: ALM.)i la longitud (L) de les lesions intervingudes en la mateixa imatge (fi de diàstole).

Resultats: El 74,1% dels pacients eren homes, edat mitjana 64 anys. El 55,6% tenien malaltia d’un vas, la descendent ante-rior fou tractada en el 48,1% dels casos i el 100% de les lesions eren de tipus B2-C.

Conclusions:1. El programa IC3D ofereix una correlació correcta amb el QCA en la quantificació de les mesures de diàmetre i longitud.2. En la nostra sèrie, la correlació entre ambdós mètodes és menys precisa a l’hora d’avaluar l’àrea per fórmula circular i el

percentatge d’estenosi.

Pòsters 113

QCA IC3D p r

DLM 0.94 ± 0.5 1.16 ± 0.28 0.031 0.41

DR 2.80 ± 0.72 2.86 ± 0.67 0.030 0.55

%E. 67.5 ± 14.05 58.2 ± 8.37 0.078 0.34

ALM 87.62 ± 8.31* 73.92 ± 12.82 0.074 0.35

ALM 86.07 ± 12.19# 73.92 ± 12.82 0.01 0.48

L 22.35 ± 7.87 24.07 ± 9.32 <0.001 0.82

ALM per QCA:* obtinguda per fórmula circular. # obtinguda per densitometria.

¿És possible l’intervencionisme coronari percutani electiu del tronc comú no protegit en un centre sense presènciade cirurgia cardíaca?Faustí Miranda Guardiola, Antoni Serra Peñaranda, José Luis Triano, Reinaldo Venegas, Jorge Beltran, Angelica Rossi, Jordi Bruguera Cortada. Hospital del Mar. Barcelona

Introducció: La malaltia coronària amb afectació significativa del tronc comú (TC) està considerada una indicació de cirur-gia de revascularització coronària, especialment si els llits distals són adequats i la comorbilitat del pacient no és excessiva.Diferents sèries han abordat els resultats de la revascularització percutània (ICP) en aquesta indicació, però cap d’elles ho hafet en un centre sense presència de cirurgia cardíaca.

Material i mètodes: Anàlisi retrospectiva dels resultats de la revascularització percutània de la malaltia del TC no protegiten un centre sense cirurgia cardíaca.

Resultats: Entre Setembre de 2003 i Febrer de 2007 es van tractar amb ICP 33 pacients amb malaltia significativa de TC noprotegit (representant el 3,6% del total d’angioplàsties realitzades al laboratori, i el 33% dels pacients amb malaltia de TC ambindicació de revascularització), edat 70,0 ± 19,8 anys, el 72% homes i el 31% diabètics, el 28% amb FE<50%, un 16% amb oclu-sió de la coronària dreta, un 56% amb afectació de la bifurcació. El 94% van ser considerats candidats potencials a cirurgia.La mortalitat calculada per EuroSCORE logístic va resultar del 8,8 ± 18,7%. Aspectes tècnics: Via femoral (84%)/radial (16%);baló de contrapulsació (6%); preparació amb cutting balloon (47%)/rotablator (3%)/ambdós (9%); stent no fàrmac-actiu(16%)/amb droga (84%). Resultats intrahospitalaris: Èxit 100%; IAM 0%; mortalitat 0%, complicacions vasculars 3% (1 pseudo-aneurisme). Resultats al mes: MACE 0%, asimptomàtics 100%. Resultats a llarg termini (mitjana 11 mesos): Mortalitat total10%, mortalitat cardíaca 6,1%, IAM 0%, TLR 6,1%.

Conclusions: L’ICP electiu del TC no protegit pot ser realitzat de manera segura i amb bons resultats en un centre sense pre-sència de cirurgia cardíaca.


Pòsters II


Influència de la correcció de l’anèmia amb ferro intravenós sacarat i eritropoietina beta en l’activacióneurohormonal i l’ evolució clínica en pacients amb insuficiència cardíaca crònica i sd d’anèmia cardio renalAdriana Torres (1), Sonia Ruiz(1), Marcelo Rizzo(1), Mireia Passola(1), Anna Torné(1), Neus Badosa(1), Jorge Morales(1), Josep Comin-Colet(1), Jordi Bruguera(1). (1) Unitat d’Insuficiència Cardíaca, Hospital del Mar, Barcelona

Objectius: Hi ha poca informació en quan a la influència del tractament amb eritropoietina beta i ferro intravenós sacaratsobre l’activació neurohormonal i l’evolució clínica de pacients amb insuficiència cardíaca i insuficiència renal lleugera-moderada: l’anomenat sd d’anèmia cardio-renal (CRAS).

Material i mètodes: Per evaluar la hipòtesis de que la correcció de l’anèmia amb eritropoietina beta i ferro intravenós saca-rat podria millorar la classe funcional i l’activació neurohormonal en pacients amb insuficiència cardíaca crònica de classefuncional III-IV de NYHA, amb anèmia i disfunció renal lleu-moderada (creatinina plasmàtica <3.0 mg/dL), es van registrar elnúmero de reingressos de causa cardiovascular, la mortalitat total, la classe funcional i els nivells de NT-ProBNP en 65pacients de la nostra unitat d’insuficiència cardíaca. Es va assignar un grup control (pacients que van refusar fer el tractamentper l’anèmia; n = 38) i un grup d’intervenció (tractament de l’anèmia amb eritropoietina subcutànea i ferro intravenós permantenir Hb >12’5 g/dL; n = 27).

Resultats: No hi havia diferències significatives en quan a les característiques dels 2 grups: edat = 74 ± 9 anys; homes 56’9%,FEVE = 34’6% ± 14’1%; classe funcional de NYHA = 3’2 ± 0’4; Hb = 10’9 ± 0’9 g/dL; clearance de creatinina = 50’5 ± 20’6;creatinina en plasma = 1’5 ± 0’5 mg/dL; nivells de NT-ProBNP en plasma = 4548 ± 5559 pg/mL (4751 ± 6198 intervenció vs4389 ± 5091 control; p = ns); causa de l’insuficiència cardíaca = 58.5%isquèmica, 41.5% no isquèmica, Tampoc en els fàr-macs utilitzats ni en el temps de seguiment d’ambdós.

Després d’una mitja de seguiment de 15.5 ± 8.8 mesos, el grup d’intervenció tenia uns nivells d’Hb superiors (13.5 ± 1.5 vs11.3 ± 1.1; p >0.001) als del grup control, uns nivells inferiors de NT-ProBNP (2138 ± 1871 vs 6012 ± 7484; p = 0.007) i unamillor classe funcional NYHA (2.0 ± 0.6 vs 3.0 ± 0.7; p >0.001) respectivament.

En aquest temps, el número de reingressos de causa cardiovascular (25.9%vs73.7%; p<0.001), l’estada mitja hospitalària endies (3.6 ± 8.5 vs 22.5 ± 31.1; p = 0.001), i el número d’hospitalitzacions (0.3 ± 0.6 vs 1.9 ± 1.9; p<0.001) van ser totes ellesinferiors en el grup d’intervenció en comparació al grup control. No van haver-hi diferències significatives en quant a la mor-talitat entre els 2 grups (grup d’intervenció = 29.6% vs grup control = 34.2%; p = ns), però sí en l’objectiu combinat mortali-tat per totes les causes i reingres per causa cardiovascular essent inferior en el grup d’intervenció (44.4% vs 78.9%; p = 0.008).

Conclusions: La correcció de l’anèmia amb eritropoietina beta i ferro intravenós sacarat millora la classe funcional, i el per-fil neurohormonal dels pacients amb insuficiència cardíaca avançada, anèmia i insuficiència renal lleugera-moderada.

El gel local com a prevenció d’hematomes en el postimplant de marcapassosAutors: Molinero Ochoa A1, Puertas Calvero M1, Gallardo Barrancos O1, Julia Serra C2. 1. Diplomat/da en Infermeria. Unitatd’Arritmias. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. 2. Supervisora d’Infermeria. Hospital Universitari Germans Trias iPujol.

Pòsters 115

Resum: Una de les complicacions precoces més comunes en l’implant de marcapasos, és l’aparició d’hematomes, veient-seafavorit pel tractament antiagregant (AA) i anticoagulant (AC). Coneixent la capacitat de vasoconstricció de la crioterapia i l’e-ficàcia de l’embenat compressiu en la prevenció d’hematomes es pretén valorar l’eficàcia de l’aplicació conjunta de criote-rapia més compressió en el post implant de marcapassos.

S’han estudiat un total de 371 pacients de forma retrospectiva i comparativa per a valorar dues estratègies en la prevenciód’hematomes. En el 2002 es va realitzar un embenat compressiu obtenint una taxa d’hematoma del 14’63% i en el 2004 esva utilitzar un sistema “cool-pack” reforçat amb embenat compressiu obtenint una taxa d’hematoma del 1’79%.

Una vegada analitzats els resultats de l’estudi es va concloure que l’associació de crioterapia i compressió redueïx l’apariciód’hematomes.

Quantificació de la funció sistòlica i diastòlica biventricular amb ventriculografia isotòpica planar versus gated-SPECTMontserrat Negre, Silvia Fuertes, Santiago Aguadé-Bruix, Marc Simó, Gustavo de León, Adriana Maciá, Teresa Térmens,Joan Castell-Conesa, Jaume Candell Riera. Servei de Medicina Nuclear. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

Objectiu: Aquest estudi s’ha dissenyat per avaluar la correspondència de les dades quantitatives obtingudes de fracció d’e-jecció (FE), volum telediastòlic (VTD), velocitat màxima d’ompliment (PFR) i temps a màxima velocitat d’ompliment (TPFR) peral ventricle dret (VD) i ventricle esquerre (VE) obtingudes tant amb ventriculografia isotòpica planar com amb gated-SPECT deventriculografia isotòpica.

Mètode: S’han seleccionat 50 pacients prospectivament (41 dones; edat mitjana 54 ± 14,4 anys). L’estudi planar (2D) vaadquirir-se mitjançant una gammacàmera Elscint-SP4, amb col·limador de propòsit general, matriu 642, 8 milions de comp-tes/estudi i 32 imatges/cicle. La gated-SPECT (3D) va fer-se el mateix dia amb una gammacàmera tomogràfica Siemens E.Camamb col·limadors a 90°, matriu de 1282, 3° per pas, 40 s/imatge i 16 imatges/cicle. Les dades 2D van processar-se amb un sis-tema semi-automàtic (CEFA, Elscint, Haifa) i les dades 3D desprès de la seva reconstrucció tomogràfica van calcular-se ambel software QBS® (Cedars). La valoració estadística comprèn un anàlisi de la variança (Kruskal-Wallis AOV) per a les diferènciesi una correlació de totes les dades obtingudes.

Resultats: VEQ Taula1.gifEls valors de FEVE, VTDVE i PFRVE són clarament superiors amb la gated-SPECT, mentre que el de PFRVD es més gran a l’es-tudi 2D. No hi ha diferencies en la FC, la FEVD ni en els TPFR de ambdós ventricles.

Conclusions: Els valors de la funció sistòlica, volums ventriculars i velocitat màxima d’ompliment no són clarament concor-dants, excepte per a la FE del VD i per als temps a màxima velocitat d’ompliment. La FE del VD en 2D va ser major que laobtinguda amb la gated-SPECT.


Valoració amb gated-SPECT del miocardi salvat amb l’angioplàstia primària. Resultats preliminars.Santiago Aguadé-Bruix, Gustavo de León, Bruno García del Blanco, Montserrat Negre, Susanna Rossi, Jaume Figueras, Jaume Candell-Riera. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona.

La revascularització precoç per angioplàstia és una tècnica molt eficaç en el tractament de l’infart agut de miocardi (IAM), jaque permet la recanalització del vas coronari afectat.

Objectiu: Valorar l’extensió de miocardi salvat, definit com la diferència de puntuació de perfusió pre i post-angioplàstia.

Mètode: S’han estudiat 9 pacients (edat mitjana: 60,3 ± 14,8 anys, 1 dona), amb IAM i elevació del segment ST amb gated-SPECT fent l’injecció pre-dilatació coronària de 99mTc-MIBI abans de l’angioplàstia i un altre després de la mateixa (15,2 ± 9dies). L’adquisició inicial es realitzà a la sortida d’hemodinàmica en 8 pacients (70 ± 13 minuts) i després de 7 hores d’esta-da a la Unitat Coronària (1 pacient), seguint la metodologia habitual. Les artèries afectades van ser 7 DA i 2 CD. En 8 pacientsla revascularització va ser efectiva. La valoració quantitativa automàtica dels 17 segments es va realitzar amb el software QPS(Cedars), valorant la puntuació pre i post angioplàstia (SPpre, SPpost), diferència de puntuació (SDP) i tant per cent de exten-sió (SEpre%, SEpost% i SD%).

Resultats: Els valors en els 8 pacients revascularitzats van ser:

En el pacient amb menor SDP (3) no va haver-hi canvis significatius en els talls tomogràfics, indicant la presència d’un IAMinferior ben establert. En el pacient no revascularitzat la SDP va ser sols d’un punt.

Conclusions. La quantificació de la perfusió miocàrdica amb gated-SPECT permet valorar de forma precisa el miocardi sal-vat mitjançant l’angioplàstia primària a l’infart agut de miocardi.

Pòsters 117

FC FEVE FEVD VTDVE PFRVE PFRVD TPFRVE TPFRVD

PLANAR 74,8 ± 10 56,9 ± 8,3 10,4 ± 9,1 80,3 ± 20,4 2,7 ± 0,72 2,17 ± 0,62 193 ± 107 168 ± 105

(51-99) (34,4-73) (17,7-59,9) (42,9-144) (0,95-5) (1-3,55) (72-540) (40-437)

GATED-SPECT 71,5 ± 9,8 71,4 ± 9,6 40,8 ± 9,7 100 ± 38,5 3,1 ± 0,8 1,53 ± 0,48 166 ± 87 199 ± 131

(42-90) (43-88) (18-67) (29-303) (0,12-4,5) (0,54-2,85) (103-528) (82-571)

Diferències ns P <0,0000 ns P = 0,0005 P = 0,0035 P <0,0000 ns ns

Correlació 0,78 0,42 0,15 0,38 0,30 0,17 0,39 0,19

n = 8 SPpre SPpost SDP SEpre% SEpost% SD%

Promig 25,5 5,56 19,38 37,5 8,13 28,63

DE 7,21 5,78 8,81 10,54 8,44 13,15

Rang 10 - 32 0 - 18 3 - 31 15 - 47 0 - 26 4 - 46

La síndrome metabòlica s’associa a nivells inferiors de NT-proBNP en pacients amb insuficiència cardíaca crònicaJorge Morales (1), Marcelo Rizzo (1), Adriana Torres(1), Sonia Ruiz (1), Juana Flores (2), Luana Sandoval (1), Josep Comin-Colet(1), Jordi Bruguera (1) (1) Unitat d’Insuficiència Cardíaca, Hospital del Mar, Barcelona (2) Servei Endocrinologia, Hospital delMar, Barcelona

Introducció: S’ha descrit una relació inversa entre els nivells de NTproBNP i l’índex de massa corporal, l’anomenada: “obe-sity paradox”. La mateixa relació ha estat trobada en població normal amb síndrome metabòlica (SM). Tanmateix hi ha pocainformació sobre la prevalença de la SM en pacients amb insuficiència cardíaca crònica (IC) i sobre perfil clínic i neuroho-mornal dels pacients amb SM en comparació a la resta de pacients.

Objectius i mètodes: Per descriure la prevalença de SM en pacients amb IC, es va avaluar de forma prospectiva a una pobla-ció de 101 pacients amb IC controlats en la nostra unitat d’IC i es va analitzar el seu perfil clínic i neurohormonal en base ala presencia o absència de criteris de SM. RESULTATS Característiques dels pacients: edat = 69 ± 9; sexe: 56% homes; FEVE =35 ± 16%, classe de NYHA (mediana) = 3 (Q1:2;Q3:3); etiologia isquèmica: 50%. Els pacients van ser tractats amb beta-bloca-dors (87%), IECA’s o ARA-II (86%), diurètics (87%) i espironolactona (69%). Complien criteris de SM segons la FederacióInternacional de Diabetes 41 pacients (40’6%). No hi havia diferències significatives entre pacients amb SM o sense en quana l’edat, classe de la NYHA, etiologia, tractament de base i temps transcorregut des del diagnòstic d’IC. Els pacients amb SMeren en major proporció del sexe femení, (79% vs 21% p = 0’02) i tenien una millor FEVE (39 ± 14% VS 27 ± 10%; P = 0’02).Els nivells plasmàtics de creatinina (1’3 ± 0’4 vs 1’3 ± 0’3), noradrenalina (528 ± 611 vs 411 ± 308), aldosterona (118 ± 78 vs150 ± 164) i activitat de renina plasmàtica (7’2 ± 8’6 vs 6’4 ± 6’8) van ser similars en pacients amb i sense SM respectivament.En canvi, els nivells de NT-ProBNP tendien a ser inferiors en els pacients amb SM (1619 ± 2246 vs 3362 ± 4920; p = 0’15). Esva dissenyar un anàlisis multivariant per investigar l’associació entre el SM i NT-ProBNP, ajustant per covariables amb poten-cial influència sobre els nivells de pèptids natriurètics (edat, sexe, índex de massa corporal, classe funcional de la NYHA, FEVEi creatinina). En aquesta anàlisi, la SM va ser l’única variable associada de forma independent amb els nivells de NT-proBNP(p = 0’03) de manera que els pacients amb SM presentaven una mitjana ajustada d’NT-ProBNP significativament inferior encomparació als pacients sense SM (683 [95%CI 380-1229] vs 2326 [95%CI 973-5558]; p = 0,03).

Conclusions: La SM és comuna en pacients amb IC. Els nivells d’NT-ProBNP són inferiors en pacients amb insuficiència car-díaca crònica amb sd metabòlic quan ajustem per covariables confusores. Tanmateix els nivells d’altres marcadors neuro-hormonals de pronòstic són similars entre els pacients amb SM i sense SM. Així, el fet que la SM és un marcador de risc car-diovascular i al mateix temps els pacients amb SM tenen nivells mes baixos d’NT-ProBNP i millor FEVE és una paradoxa.Caldrien estudis addicionals per descubrir la complexa relació entre índex de massa corporal, SM i IC.

Cor univentricular en malalts adultsElisabet Zamora, Óscar Alcalde, Antònia Pijuan, Begoña Manso*, Ferran Gran*, Jaume Casaldáliga. Unitat de CardiopatiesCongènites de l’adolescent i l’adult (UCCAA) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. *Unitat de Cardiologia Pediàtrica iCardiopaties Congènites (UCP) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebrón. Barcelona.

Introducció: El cor univentricular o ventricle únic és una cardiopatia congènita que hom no espera veure a l’edat adulta. Eldesenvolupament dels coneixements mèdics i de les tècniques quirúrgiques han fet que aquesta afirmació no sigui del totcerta.

Objetiu: Conèixer les característiques clíniques i la situació actual dels pacients adults amb un tipus de cor univentricular.

Pacients i Mètode: Es van analitzar 15 pacients amb el diagnòstic de cor univentricular atesos a la unitat de cardiopatiescongènites de l’adult del nostre centre en un periode de dos anys (2005 – 2006).


Resultats: Dels 15 pacients, 9 eren homes i 6 dones, amb una edat mitjana de 29,17 anys. Tots ells van ser diagnosticatsdurant l’edat pediàtrica i el signe principal va ser la cianosi clínica. Tretze casos eren cors univentriculars de morfologiaesquerre. En 14 pacients s’identificaven dues vàlvules aurículo-ventriculars diferenciades i 1 pacient tenia una vàlvula comú,la majoria competents. Onze pacients associaven levo-transposició dels grans vasos, 3 tenien dextro-transposició i en 1 casels grans vasos estaven normosituats. Nou pacients tenien estenosi pulmonar severa. Malgrat la funció de bomba era supor-tada per un únic ventricle, la funció sistòlica estava conservada excepte en 3 pacients. Onze dels 15 pacients estaven en ritmesinusal i 7 havien presentat algun tipus d’arítmia, en tots els casos d’origen supraventricular. Onze pacients havien necessi-tat algun tipus de cirurgia durant la seva evolució, principalment fístules sistèmico-pulmonars, tot i que 5 casos tenien unaanastomosi cavo-pulmonar parcial i 2 una anastomosi cavo-pulmonar total amb tub extracardíac. Onze pacients estaven enclasse funcional (CF) II de la New York Heart Association (NYHA), 1 en CF I, 2 en CF III i 1 va ser éxitus. Una pacient fins i tothavia tingut dos embarassos i dos fills sans. La saturació mitjana d’hemoglobina era de 87%.

Conclusions: Els pacients adults amb cor univentricular atesos en la nostra unitat tenen ventricle morfològicament esquerrei amb bona funció sistòlica. La majoria associen levo-transposició dels grans vasos i tenen estenosi pulmonar severa. Unagran part dels pacients han precisat algun tipus de cirurgia pal·liativa, principalment fístules sistèmico-pulmonars. El 73% d’a-quests pacients tenen una classe funcional acceptable.

Guia de mobilització perioperatòria per malalts operats de cirurgia cardíaca a l’Hospital Universitari GermansTrias i Pujol.Bacaicoa Parrado P., Díaz Herrera V., Gea Valero M., González González R. Servei de Cirurgia Cardíaca. Hospital UniversitariGermans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: en els últims anys, el numero d’intervencions per cirurgia cardíaca ha anat augmentat significativament al nos-tre centre. Aquests pacients segueixen un procés evolutiu molt concret, caracteritzat entre altres factors pel seu pas per dife-rents unitats. Durant la nostra experiència professional, hem pogut observar que un dels principals problemes que es plan-teja durant tot el procés postoperatori és la dificultat per dur a terme mobilitzacions adequades i efectives per al nou estatde salut.

Objectiu: Elaborar una guia destinada a l’educació sanitària dels pacients envers mobilitzacions adequades i efectives con-templant les diferents etapes d’evolució postoperatòria.

Metodologia: elaboració de pautes de mobilització efectives per als següents períodes:

– UCI: contempla el període des de la sortida del pacient de quiròfan fins la seva estabilització hemodinàmica i respiratò-ria, en condicions normals suposa unes 48 - 72 hores.

– Unitat de Semicrítics: contempla el període durant el qual el malalt necessita monitorització i vigilància hemodinàmicacontínues, en condicions normals no supera els dos dies.

– Unitat d’Hospitalització: comprèn el període recollit entre la sortida del malalt de la Unitat de Semicrítics fins l’alta hos-pitalària del pacient. En condicions normals dura de cinc a set dies.

– Alta a domicili: desprès de l’alta hospitalària, els pacients han de continuar mantenint les pautes de mobilització ade-quades fins a la resolució total de les ferides quirúrgiques, aquest període dura aproximadament dos mesos

Conclusions: les característiques dels pacients postoperats de cirurgia cardíaca juntament amb l’alta incidència d’aquesttipus de cirurgia fan que al nostre centre sigui necessari proporcionar coneixements a aquests pacients per tal d’evitar com-plicacions precoces o tardanes relacionades amb les mobilitzacions que duen a terme durant els diferents processos evolu-tius del postoperatori.

Pòsters 119

Estudi poblacional del cap La Mina amb comparació al estudi poblacional efec-tuat al 2004 als caps Clot i La Pau.Manuel de Fuentes Sagaz

S’han recollit les dades de tots els malalts visitats a la consulta de cardiologia durant els mesos de desembre 2006 i gener ifebrer 2007. en total 175 pacients. S’ha estudiat la prevalença de la ACxFA, HTA, cardiopatia isquèmica, diabetis i dislipemia.

El 25,71% de la població estudiada presenta ACxFA de manera permanent o amb crisis i el 86,66% segueixen tractament anti-coagulant, front el 58,33% de malalts tractats al 2004 als CAPS Clot i La Pau.

La HTA afecta al 60% de la població estudiada al CAP La Mina amb bon control del 51,42% dels pacients. La HTA afectava al49,41% de la població del Clot i La Pau.

La cardiopatia isquèmica es present en el 40,77% de malalts tractats a La Mina i el 15,61% havent tingut un IAM, xifres simi-lars a les obtingudes al Clot i La Pau.

Crida l’atenció el percentatge de diabetis que afecta al 41,71% dels malalts estudiats a La Mina front el 34,83% dels afectatsdel Clot i La Pau. Respecte a la dislipemia, està afecta al 59,42% dels pacients de La Mina, quatre punts per sobre de les dadesobtingudes al estudi sobre la població del Clot i de La Pau.

En conclusió crec necessari influir en la població de La Mina, en general i en especial dels infants, respecte canvis en l’ali-mentació per tal de disminuir les tatxes de HTA diabetis i dislipemia factors de risc de la cardiopatia isquèmica

La tasca d’infermeria en les ergometries en malalts postinfart agut de miocardi.Paula Ortiz Olmo, Beatriz Asensio Toledo, Ángeles Arroyo Velazquez, Albert Teis Soley, Eva Bernal Labrador, Silvia SerranoGarcía, Damià Pereferrer Kleiner Servei de Cardiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Badalona. Barcelona.

Introducció: Dins de l’estudi post-IAM, la prova d’esforç es fa servir per a conèixer el pronòstic a l’alta del malalt i la sevacapacitat d’exercici, que l’ajuda a agafar confiança en cas de superar-la de cara a l’alta hospitalària.

Objectius: Descriure el paper d’infermeria en la preparació i realització de la prova d’esforç (PE) en malalts ingressats perIAM al nostre centre durant l’any 2006.

Material i mètodes: Recollida retrospectiva dels malalts ingressat per IAM com a diagnòstic primari o secundari al alta (CIM-9-MC), i de les ergometries realitzades en el mateix període.

Resultats: Durant l’any 2006, s’han realitzat 142 PE en malalts ingressats per IAM. Són homes el 79%, d’edat 63 anys (30-90);són hipertensos el 53,3%, diabètics el 35,1%, dislipèmics el 61,3%, i tenen antecedentes de tabaquisme el 61,6%. L’infermeraexplica en què consistirà la prova a tots els malalts, els vesteix amb roba còmode, i es mira que les vies venoses siguin per-meables. Un cop al gabinet de ergometries, se’ls rasura el pit i se’ls apliquen electrodes de monitorització electrocardiogrà-fica continua. Es realitza també un control continuat de les xifres de la tensió arterial en repòs, i durant les diferents fases del’esforç. El 79,5% de les PE realitzades resulten negatives, permetent al malalt marxar a casa en la majoria dels casos. El 20,5%restant, són positives; en la meitat dels casos per angina (dolor toràcic o equivalent), necessitant de monitorització de cons-tants més continu i perllongat que a la resta, i requerint de l’administració de nitroglicerina a criteri mèdic (8% dels casos). Atots el malalts amb antecedentes de tabaquisme (61,6%), se’ls explica la importància de deixar o mantenir l’abstinència altabac. Cap malalt ha presentat complicacions greus (re-IAM, mort,...) durant la realització de la PE.


Conclusions: Infermeria té un paper fonamental en la preparació, realització i control de la PE en malalts amb IAM, que glo-balment són homes anyosos, hipertensos i fumadors. Una cinquena part de les PE resulten positives, requerint de l’actuaciómés activa del personal d’infermeria.

Tumors cardíacs, anàlisi descriptiu i evolució en un hospital de tercer nivell Bosch C, López-Ayerbe J, Ferrer E, Vallejo N, Carol A, Carrillo X, Valle V. Servei de cardiologia, Hospital Germans Trias i Pujol(Badalona), Departament d’ecocardiografia

Objectius: Analitzar els pacients amb tumors cardíacs (TC) i descriure les característiques clíniques, anatomo-patològiques(A-P) i evolutives.

Material i mètodes: Mitjançant el registre de pacients del servei d’ecocardiografia d’un hospital terciari, s’han recollit totsels malalts amb TC des de Gener del 2001 fins Febrer del 2007. S’ha analitzat les característiques dels pacients, dels TC i l’e-volució d’aquests.

Resultats: De 29 pacients amb TC, 16 (55%) són dones i la mitjana d’edat és de 57 anys ( ± 18). Tots els pacients tenen comor-bilitat associada: 9 (31%) hipertensió arterial, 5 (17%) dislipèmia (DL) i 14 (48%) són fumadors.

23 (79%) dels TC són primaris. Del total de TC, 21 (72%) són benignes. La localització més freqüent és la intracavitaria en 26(89%) dels casos, trobant-se en 16 casos (55%) a l’aurícula esquerra (AE), en 5 (17%) a ventricle dret i en 5 (17%) a la vàlvulamitral. En el 90% dels casos, el TC és únic, però hi ha 3 casos en els que hi ha més d’un tumor, disposats a localitzacions dife-rents (d’aquests, 2 són malignes). La mitjana del diàmetre màxim del tumor és de 38,4 mm ( ± 25).

Del total de TC, en 2 casos es desconeix l’A-P; de la resta, 16 (59%) són mixomes, 4 (15%) fibroelastomes, 1 cas de sarcoma pri-mari i en 6 (21%) tenen altres etiologies (predominantment metastàsics d’origen hematològic). La presentació clínica és en 7casos (24%) l’insuficiència cardíaca, en 9 casos (31%) l’embòlia, majoritariament al sistema nerviós central (6 casos, represen-tant el 66%) i en 2 (7%) un event arrítmic.

La mediana de seguiment és de 400 dies (rang 3-2335).19 pacients amb TC (66%) s’han intervingut quirúrgicament, la restahan rebut tractament mèdic. 5 casos (17%) han resultat èxitus i en un cas es va produir recidiva després de la cirurgia, rein-tervenint-se posteriorment.

Els TC primaris s’operen més freqüentment que els metastàsics de forma estadísticament significativa (82% vs 0%, p = 0,00).Els malalts que sobreviuen s’havien intervingut més freqüentment respecte els èxitus de forma estadísticament significativa(75% vs 20%, p = 0,018).

Conclusions: De la nostra sèrie, la majoria dels TC són primaris, benignes, de localització única i s’originen a malalts de mit-jana edat. El tipus més freqüent és el mixoma i la localització preferent és l’AE. S’operen en més de la meitat dels casos, ambbaixa recidiva.

Sèrie de 4 casos de miocardiopatia per estrèsIrene Tatjer Hernanz; José González Costello; Jaume Maristany Daunert; Albert Ariza Solé; Ainhoa Torrens Oses; Mireia BleGimeno; Pilar Mañas Jiménez; Enric Esplugas Oliveras. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. IDIBELL

Pòsters 121

Introducció: La miocardiopatia per estrès fou descrita inicialment l’any 1990 per Satoh al Japó. Pel fet de tractar-se d’unaentitat de descripció recent i per la seva poca prevalència hi ha encara descrites poques sèries de casos. L’any 2005 vam ini-ciar una recollida de casos atesos al nostre centre per tal d’intentar conèixer millor la presentació d’aquest tipus de miocar-diopatia en el nostre medi.

Metodologia: Recollida de 4 casos de miocardiopatia per estrès des de 2005 segons els criteris de Segovia. Es van incloureparàmetres clínics, hemodinàmics, electrocardiogràfics, ecocardiogràfics i analítics i posteriorment es van analitzar els resul-tats.

Resultats: Els 4 pacients eren dones, amb un rang d’edat entre 46 i 79 anys i presentaven pocs factors de risc càrdio-vascu-lar (2 eren hipertenses, 1 fumadora i 1 dislipèmica). La clínica de presentació va ser dolor toràcic anginós en 3 dels casos iinsuficiència cardíaca en l’altre. Totes les pacients presentaven alteracions electrocardiogràfiques: ascens del segment STanterior i/o lateral en 3 dels casos; T negatives anteriors i QT llarg també en 3 dels casos. En 3 ocasions es va dur a termecoronariografia urgent (entre 1-7 hores des de l’ingrés) i en 3 pacients no es van evidenciar lesions coronàries significatives.En un quart cas es va observar una dissecció espiroïdea espontània en una artèria que no es corresponia amb les alteracionselectrocardiogràfiques ni de la contracil·litat segmentària. També en 3 de les pacients es va observar elevació enzimàticamoderada (TnI amb rang de 5-35ug/l, essent el valor normal <0.2ug/l). En tots els casos es va trobar un desencadenant enforma d’estrés físic o emocional i es va evidenciar una disfunció apical transitòria (FE 31-55%) amb recuperació complertaposterior (9-240 dies). Tres pacients van patir insuficiència cardíaca durant l’ingrés, una de les quals en forma de shock car-diogènic. Tanmateix, l’evolució clínica fou satisfactòria amb tractament mèdic, presentant classe funcional I al seguiment entots els casos.

Conclusió: La miocardiopatia per estrès es una patologia encara poc coneguda amb un curs inicialment greu, motiu pel qualrequereix un diagnòstic diferencial correcte i adequades mesures de suport. No obstant, un cop superada la fase aguda, elpronòstic és favorable.

Seguiment evolutiu de les cardiopaties congènites a les consultes externes de cardiologia d’un hospital comarcalDra Anna Sobreviela, Dra Olga Lladó, Dra Maribel Alvarez, Dra Cristina García Fortea, Dr Julian Rodriguez-Larrea, Dr Joan Nicolas Valero, Dr Berhty Rivero Soruco i Dr César Romero-Menor. Servei de Cardiologia Hospital de Sant Boi.

Objectiu: Conèixer les característiques del pacients (p) amb cardiopatia congènita a les consultes externes de cardiologia enun hospital comarcal.

Pacients amb algun tipus de cardiopatia congènita

Material i mètodes: Revisió d’històries clíniques de p amb cardiopatia congènita que han consultat al seu cardiòleg de zona.

Resultats: S’ha revisat 32 històries clíniques de p visitats en el Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Boi diagnosticatsd’alguna cardiopatia congènita. Del total revisat tenim una mitja d’edad de 45 ± 42 anys amb edats compreses entre els 13i els 78 anys. Repartits per sexe, 16 homes (50%) i 16 dones (50%). De tots ells, un va ser exitus i de 3 pacients no se’n trobaseguiment en la revisió de la històries clíniques.

Existeix un predomini de les cardiopaties no cianòtiques, 22 de 32 (68.75%) sobre les cianòtiques, 5 de 32 (15.6%). Tenim untercer grup de miscel·lània, que inclou a 5 pacients amb naixements anòmals de les coronaries 1 situs inversus amb cardio-patia isquèmica associada. En el grup de les primeres trobem 16 de 22 (72.7%) comunicació interauricular (CIA), 3 (13.6%) ambcomunicació interventricular (CIV), 2 (9%) amb estenosi pulmonar i una (4.5%) amb persistènica del ductus arteriós. Per altrabanda, només trobem 5 pacients amb cardiopatia congènita cianòtica tenint 4 el diagnòstic de tetralogía de Fallot i 1 unaatresia tricuspídea intervinguda.


Pel que fa a l’evolució, de 29 p seguits, 20 (69%) foren intervinguts quirúrgicament i 9 (31%) van seguir l’evolució natural dela seva malaltia. Dels intervinguts, 13 són cardiopaties no cianòtiques, amb claríssim predomini de la CIA, 13 (100%).En elgrup cianòtiques, la majoria també estaven intervingudes, 4 de 5 (80%). Pel que fa a les complicacions presentades al llargde la seva evolució: en el grup de les cianòtiques 1 únic pacient no va presentar complicacions. Dins de les no cianòtiques 7dels pacients no han presentat complicacions, n’hi ha 9 (41%) amb hipertensió pulmonar, 8 (36.4%) amb insuficiència cardí-aca amb diferents graus, 7 (31.8%) amb ACxFA, 1 (4.5%) amb cardiopatia isquèmica i 1 (4.5%) amb valvulopatia.

Conclusions: La malatia cardiaca congenita representa un volum petit de la nostra consulta externa. El seguiment de la car-diopatia congenita en l’adult presenta una alta morbilitat.

Perfil clínic i de la prova d’esforç dels malalts que consulten per dolor toràcic sense criteris d’alt risc. Paper de launitat de dolor toràcic.Maria Dolores Martínez Ruiz, Antonio Sánchez Hidalgo, Alí Jaber Houbani, David López Gómez, Alfons Vancells Vallhonrat,Eduard Balada Oliveras, Cristina Moure Roget, Miguel Ángel de Miguel Díaz. Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa.Terrassa. Barcelona.

Objectiu: Avaluar la utilitat en el nostre medi de la posada en marxa d’una unitat de dolor toràcic per tal de reduir el nom-bre d’ingressos per sospita de cardiopatia isquèmica sense confirmació posterior.

Mètode: Mostra constituïda per 96 malalts (60 homes i 36 dones) amb edat mitjana (SD) de 55,3 (11,3) anys, que consulta-ren a urgències per dolor toràcic de probable origen isquèmic entre octubre de 2005 i febrer de 2007, sense presentar crite-ris d’alt risc a l’avaluació inicial (no alteracions electrocardiogràfiques ni aixecament de marcadors de dany miocàrdic), rea-litzant-se una prova d’esforç convencional per a la seva valoració abans de l’alta hospitalària.

Resultats: D’aquest malalts el 47,9% eren fumadors o exfumadors, 44,8% hipertensos, 37,5% dislipèmics i 11,5% diabètics. 7,3%tenien angina prèvia i 2,1% infart previ. 77,1% arribaren a urgències per mitjans propis, realitzant-se a urgències la primera aten-ció mèdica en el 60,4% dels casos. El temps mitjà (SD) d’arribar a urgències fou de 4,6 (6,7)hores. Es practicà prova d’esforç con-vencional en treadmill en un temps mig (SD) de 19,8(9,0) hores. Aquesta prova fou negativa en 76 malalts (79,2%) i positiva en12 (12,5%) malalts que van ingressar per a la pràctica de coronariografia confirmant-se malaltia coronària tan sols en tres.

Conclusions: La població atesa en la nostra unitat de dolor toràcic presenta un perfil clínic amb una baixa prevalença defactors de risc cardiovascular, sol trigar en consultar a urgències i amb molta freqüència la prova d’esforç es negativa.D’aquesta forma hem assolit reduir ingressos innecessaris en malalts amb dolor toràcic de baix risc.

Rendibilitat de la primera ecocardiografia versus rendibilitat de la ecocardiografia successiva en una sèrie depacients en llista d’espera per aquesta prova.Cristina Moure, Dolores Martinez, David Lopez, Antonio Sanchez, Ali Jaber, Alfons Vancells, Eduard Balada, Miguel De Miguel.Servei de Cardiologia. Hospital de Terrassa. Terrassa.

Introducció: Actualment la llista de espera per a la realització d’un ecocardiograma preferent pot arribar a mes d’un any enel nostre entorn i podria ser d’interès conèixer quin tipus de pacients caldrien tenir prioritat en un llistat d’aquesta caracte-rístiques.

Objectius: Analitzar si hi han diferències en la rendibilitat de la ecocardiografia segon es tracte d’una primera prova o d’unaeco successiva en una població en llista d’espera prolongada.

Pòsters 123

Mètodes: Es recolliren les dades de 877 pacients consecutius en llista d’espera per a la realització d’un ecocadiograma enl’Hospital de Terrassa. Es van dividir en dos grups: grup 1 si es tractava del primer ecocardiograma, i grup 2 si era un eco suc-cessiu. Es va comparar el motiu de petició de la prova, el diagnòstic final de l’ecocardiograma i si aportava o no alguna infor-mació important per al maneig del pacient.

Resultats: La població sotmesa a un primer ecocardiograma fou significativament mes jove (57.6 anys) que la sotmesa a ecosuccessiu (66.8 anys); p<0.0001. La distribució per sexes no mostrà diferències. Els motius de petició més freqüentes foren enel grup 1: dispnea (12.8%), HTA (12.6%), alteració en l’ECG (11.7%), buf cardíac (11%), i fibril·lació auricular(10.8%); en el grup2: control de cardiopatia coneguda en un 40.6%, dispnea en el 14.9%, fibril·lació auricular en 9.3% e HTA en 8.9%. Les car-diopatias més prevalents segons l’informe de l’eco prèvia en el grup 2 foren: valvulopatia (30.7%), cardiopatia HTA (15%) i car-diopatia isquèmica (14.2%). Un 6.3% tenien un eco previ normal. El diagnòstic final més freqüenta en el grup 1 fou eco nor-mal (33.6%) seguit de valvulopatia (17.7%). En el grup 2 fou valvulopatia (27.3%) seguit de cardiopatia hipertensiva (16.2%). L’aportació d’informació rellevant per al maneig del pacient fou similar en els dos grups (28.4% en gr 1 vs 22.9% en gr 2); p =NS. En el subgrup de pacients sotmesos a primer eco i amb edat <50 anys, el resultat fou normal o con mínimes alteracionsen el 77.2%, essent rellevant l’ informació en el 15.4% dels casos.

Conclusió: En la nostra sèrie de pacients en llista d’espera per a ecocardiografia, la rendibilitat de la prova per al maneig oseguiment del pacient fou similar per als pacients sotmesos a un primer eco como per als sotmesos a ecos successius. Única-ment els pacients joves a qui se’ls practica un primer eco mostren una rendibilitat inferior, amb un alt percentatge d’ecosnormals.

Compliment dels objectius terapèutics de prevenció secundària dels valors del colesterol LDL en pacients ambcardiopatia isquèmica crònica controlats en una consulta de cardiologia extrahospitalària.José Luis Ferreiro Gutiérrez, José Carlos Sánchez Salado, Albert Ariza Solé, Irente Tatjer Hernanz, *Joan Morató Alberti, *Elena Monserrate Vallejo, *Francisco Marín Jiménez, *Antonia Leiva Pintado, *Susana Sostres Francas, *Patricia LorenzoNieto, Enric Esplugas Oliveras. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat. Barcelona*CAP St Cosme i St Damià. El Prat de Llobregat. Barcelona

Antecedents i objectius: El compliment dels objectius terapèutics de control de dislipèmia en prevenció secundària (coles-terol LDL <2’6 mmol/l -100 mg/dL- o <1’8 mmol/l -70mg/dL- en els pacients de major risc) ha demostrat disminuir la mor-bimortalitat en pacients amb cardiopatia isquèmica. No obstant, hi ha dades discordants pel que fa al grau de complimentd’aquests objectius en la pràctica clínica habitual. L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar el grau de compliment d’a-quests objectius de prevenció secundària dels pacients amb cardiopatia isquèmica crònica controlats en una consulta de car-diologia extrahospitalària.

Mètodes: Es van incloure 100 pacients atesos a la consulta de cardiologia de l’ambulatori de Sant Cosme i Sant Damià delPrat de Llobregat entre l’1 de novembre de 2006 i el 10 de març de 2007, amb diagnòstic de cardiopatia isquèmica (antece-dents d’ingrés per síndrome coronària aguda o clínica compatible amb angina amb isquèmia documentada en tests no inva-sius i/o coronariopatia significativa documentada per cateterisme cardíac) i seguiment cardiològic ambulatori superior a 6mesos. Es registraren les característiques clíniques basals de cada pacient, el tractament hipolipemiant i el perfil lipídic mésrecent (en els darrers 6 mesos). Es van fer servir com a límits de referència els valors recomanats en les guies de pràctica clí-nica: colesterol LDL <2’6 mmol/l i <1’82 mmol/l.

Resultats: Es van incloure 100 pacients amb edat mitjana 65’4 anys (78% homes), dels quals el 78% eren dislipèmics, 66%hipertensos i 44% diabètics. Un 69% havien estat ingressats per síndrome coronària aguda. 89 pacients rebien algun tipus detractament hipolipemiant, dels quals 80 (89’9%) estaven tractats amb estatines (39’3% atorvastatina, 39’3% simvastatina, 7’9%fluvastatina i 3’4% pravastatina), 1 pacient amb fibrats (1’1%) i 8 pacients (9%) amb combinació de fàrmacs. Els valors mitjansde fraccions de colesterol i triglicèrids (TG) van ser: colesterol LDL 2’42 mmol/l, colesterol total 4’38 mmol/l, colesterol HDL


1’29 mmol/l i TG 1’63 mmol/l. Un 63% dels pacients complien l’objectiu de colesterol LDL <2’6 mmol/l., mentre que un 24%dels pacients complien l’objectiu de colesterol LDL<1’82 mmol/l, recomanat en pacients d’alt risc.

Conclusions: Un percentatge considerable dels nostres pacients amb cardiopatia isquèmica compleix els objectius terapèu-tics de prevenció secundària recomanats a les guies de pràctica clínica. Aquest percentatge de pacients és sensiblement supe-rior al d’altres sèries publicades. No obstant això, encara són una minoria els pacients que compleixen els objectius tera-pèutics recomanats pels pacients amb un perfil de risc més elevat.

Coronariografia no invasiva per tomografia computadoritzada amb multidetectors: tres anys d’experiència a laclínica Creu Blanca Antonio Barros, Ruben Leta, Xavier Alomar, Francesc Planas, Carme Ligero, Sandra Pujadas, Francesc Carreras, Guillem Pons-Lladó. Unitat d’Imatge Cardiaca, Clínica Creu Blanca, Barcelona

Metodologia: Es presenta l’anàlisi descriptiva de les característiques dels casos en els que s’ha efectuat una coronariografiano invasiva per TCMD a la Clínica Creu Blanca de Barcelona.

Resultats:1. 50% Diagnòstic de malaltia coronària.

617 homes (71%), 251 dones (29%); edat: 58 a. ( ± 13) (26 – 91 anys)

2. 33% Diagnòstic en pacients amb malaltia coronària coneguda35% by-pass aorto-coronari; 29% stents; 22% angina; 15% assimptomàtics; 7% dolors atípics;4% dispnea

3. 7% protocols de recerca clínica

4. 10% miscel·lània

En els pacients amb indicació més freqüent (diagnóstic de malaltia coronària) els motius més freqüents per sol·licitar l’estu-di eren deguts a l’existència de discrepancies entre la clínica del pacient i altres proves diagnòstiques o per l’estudi de dolortoràcic atípic en pacients amb risc cardiovascular intermig. En aquest grup, els resultats de la coronariografia van evidenciar:pacients amb lesions significatives: 177 (21%); p. amb lesions no significatives: 392 (46%); p. amb coronàries normals: 214(25%); p. amb lesions no ateroscleròtiques 28 (3%); estudis no concluents: 47 (5%).

Conclusions: La indicació més freqüent de coronariografia no invasiva per TCMD és pel diagnòstic de malaltia coronaria. Enaquest grup seleccionat, només en un 25% dels casos es va demostrar l’existència de coronaries normals, sense lesions ate-romatoses.

– En els pacients amb malaltia coronària coneguda, la indicació més freqüent és per la demostració de la permeabilitat delsby-pass aorto-coronaris, i en segón lloc en pacients portadors de stents coronaris.

– La manca de guies oficials de les societats científiques influeix en l’heterogeneitat de les indicacions de la coronariografiano invasiva per TCMD per part dels cardiòlegs sol·licitants, encara que en la nostra experiència la rentabilitat clínica glo-bal dels resultats obtinguts en els estudis és molt elevada. Indicació de l’estudi: Del total de 2200 estudis realitzats durantel periode juny 2003 a març 2007 es seleccionen retrospectivament per a la seva anàlisi descriptiva els 1743 casos incluitsa la base de dades de TCMD a partir de juliol del 2004.

Pòsters 125

Experiència del tancament percutani de fugues periprotèsiques valvulars al nostre centreV. Serra, B. Garcia, G. Marti, E. Domingo, N. Batalla, M. Vanegas, R. Falú, J. Carballo, E. Martin, J. Angel, J. Candell- ClínicaCardiovascular Sant Jordi; H. Vall d’Hebrón; Barcelona.

Introducció: Els pacients amb fugues periprotèsiques severes, que per el seu elevat risc quirúrgic no són tributaris d’unanova intervenció quirúrgica, presenten un pronòstic greu a mig termini amb tractament mèdic, degut fonamentalment a lapresència d’insuficiència cardiaca i hemòlisi severa. Aquests pacients podrien beneficiar-se d’un tancament percutani d’a-questes fugues.

Objectius: Fem un estudi descriptiu de la nostra experiència inicial en el tancament percutani de 5 fugues periprotèsiquesmitrals i 1 fuga aòrtica en 6 pacients consecutius, mitjançant dispositius de tancament de CIV musculars o ductus, les indi-cacions per aquest procediment, així com els resultats immediats i en el seguiment.

Mètodes: Desde Febrer del 2006 fins Febrer del 2007 s’han realitzat 5 procediments de tancament percutani de fugues peri-protèsiques mitrals i 1 aòrtica. Hem evaluat les indicacions, les característiques tècniques, els resultats immediats, i l’estat clí-nic dels pacients en el seguiment mitjançant contacte telefònic als 6 mesos.

Resultats: Les indicacions pel procediment van ser en tots els casos la presència de insuficiència cardiaca avançada, i hemò-lisi severa en 5/6 pacients, amb risc quirúrgic elevat (3.2 intervencions prèvies com a mitja). El dispositiu es va implantar ambèxit en 4/6 (66%) casos. En tres pacients es van detectar complicacions relacionades amb el procediment; foren 2 AIT senseseqüeles, un edema agut de pulmó resolt mèdicament, i un taponament secundari a laceració de AE. Dels 2 casos en que noes va poder implantar el dispositiu, un va ser éxitus en el postoperatori per a la reparació de la laceració de la AE, i l’altre vaser éxitus als 5 mesos per insuficiència cardiaca terminal. Dels 4 casos restants, el grau de fuga va passar de severa (IV) amoderada (II) en tots ells, fet que es va acompanyar de milloria clínica de la classe funcional en 3/4 casos. El cas restant vapersistir amb insuficiència cardiaca severa i va requerir transplantament cardiac als 9 mesos del seguiment. La hemòlisis vamillorar en 1/3 casos.

Conclusions: En la nostra experiència inicial creiem que el tancament percutani de les fugues periprotèsiques és una alter-nativa terapèutica en pacients amb risc quirúrgic excessiu. Malgrat les complicacions durant el procediment ofereix milloraclínica en la majoria dels pacients. La complexitat de la tècnica fa preveure que l’experiència pot millorar l’índex de compli-cacions i el triatge dels malalts candidats.

Utilitat del diàmetre telesistòlic indexat del ventricle esquerre en el maneig de la insuficiència aòrtica crònica endiferents superfícies corporalsAntònia Sambola, Pilar Tornos, Ignacio Ferreira-González, Arturo Evangelista. Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona

Antecedents: El diàmetre telesistòlic (DTS) del ventricle esquerre (VE) és un dels paràmetres més importants per avaluar elpronòstic i la indicació per la cirurgia en la insuficiència aòrtica crònica (IAo). No obstant, s’ha suggerit que els valors del DTSno corregits per l’àrea de superfície corporal (ASC) podrien ésser inapropiats en el maneig dels pacients amb ASC extremes,incloent les dones.

Objectiu: Avaluar la utilitat del DTS indexat (DTSI) en el maneig de pacients amb IAo crònica severa aïllada.

Métodes i resultats: Es van operar cent quaranta set pacients per IAo crónica severa (110 homes, 37 dones, edat 52 ± 12anys) i van ésser seguits durant 7 ± 5 anys (1-22 anys). Es va realitzar una avaluació post hoc del valor pronòstic del DTS i DTSIpreoperatoris en diferents grups d’ASC: Grup 1: ASC≤25 percentil (ASC 1.43-1.68 m2, n = 40); Grup 2: ASC >25 percentil i ≤75percentil (ASC 1.69-1.91 m2, n = 68) i Grup 3, ASC >75 percentil (ASC 1.92-2.24 m2, n 39).


El DTS i DTSI preoperatoris van ser predictors independents de mortalitat o insuficiència cardíaca ajustats per l’edat. La mag-nitud del risc relatiu va ser lleugerament superior utilitzant el DTSI en comptes del DTS (HR 1.07; 95% CI: 1.01–1.29, p = 0.017,HR 1.04; 95% CI: 1.01-1.08, p = 0.016). En el Grup 1 un DTS de 50 mm va tenir una probabilitat d’esdeveniments desfavora-bles del 37.94% mentre que el DTSI de 25 mm/m2 va disminuir aquesta probabilitat al 24.27%. En canvi, en els Grups 2 i 3,el DTS >50 mm i el DTSI ≥25mm/m2 van mostrar una probabilitat similar d’esdeveniments desfavorables al llarg del segui-ment.

Conclusions: La utilització del DTSI millora la predicció d’esdeveniments desfavorables després de la cirurgia en pacientsamb ASC petites. En aquesta població el DTSI ≥25 mm/m2 hauria de ser utilitzat com punt de tall per indicar la cirurgia mésque el DTS>50 mm.

Etiologia i característiques clíniques de la pericarditis constrictiva en una sèrie contemporàniaJoan Alguersuari, Jaume Sagristà Sauleda, Albert Igual Barceló. Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron. Servei deCirurgia Cardiaca. Hospital Vall d’Hebron.

Introducció: Encara que l’etiologia de la pericarditis constrictiva (PC) és ben coneguda, la majoria de sèries publicades a laliteratura són antigues. L’objetiu d’aquest treball és aportar la nostra experiència en una sèrie contemporània que inclou ungran número de malalts.

Mètodes: Revisió descriptiva i retrospectiva d’històries clíniques i protocols quirúrgics dels pacients sotmesos a pericardiec-tomia per PC entre el 1980 i el 2006 en un sol centr hospitalari.

Resultats: Entre el 1980 i el 2006 es van practicar 159 pericardiectomies, de les quals 125 van correspondre a PC (89homes, 36 dones, amb edat mitja de 68 anys). Tots els pacients estaven simptomàtics i en tots casos es va indicar la cirur-gia per signes de fracàs ventricular dret més o menys severs. En tots els malalts es va practicar una pericardiectomia ante-rior àmplia tan completa com va ser possible. L’etiologia de la constricció va ser idiopàtica en 74 casos (59.2%), tuber-culosa en 16 casos (12.8%), purulenta en 13 pacients (10.4%), post-radioteràpia en 4 (3%), neoplàssica en 4 (3%), post-cirurgia cardiaca en 3 (2.4%), artritis reumatoide en 3 (2.4%), pericarditis aguda recidivant en 1 (0.8%), pericarditis agudaidiopàtica en 3 (2.4%) i pericarditis urèmica en 2 (1.6%). Els pacients amb PC secundària a una pericarditis aguda idio-pàtica, a pericarditis purulenta i a pericarditis tuberculosa van requerir la pericardiectomia d’una manera relativamenturgent. Hi va haver un fals diagnòstic en un malalt que tenia una miocardiopatia restrictiva. La mortalitat hospitalàriade la cirurgia va ser del 10.4%.

Conclusions: En la majoria de pacients sotmesos a pericardiectomia per pericarditis constrictiva no s’aconsegueix identificaruna etiologia específica. Contràriament al que s’ha suggerit en alguna sèrie contemporània, la PC post-cirurgia cardíaca i post-radioteràpia representen un percentatge molt petit de casos. La mortalitat de la cirurgia no és menyspreable.

Cirurgia reparadora de la insuficiència mitral degenerativa aïllada. Experiència en el Hospital Germans Trias i PujolCarolina Bosch, Elena Ferrer, *Luis Delgado, Jorge López Ayerbe, Nuria Vallejo, Neus Salvatella, Antoni Carol, Xavier Carrillo,*Xavier Ruyra, Vicente Valle. Servei de Cardiologia i *Servei de Cirurgia Cardíaca, Hospital Germans Trias i Pujol, Badalona

Objectius: Avaluar la reparació valvular mitral en el nostre centre.

Pòsters 127

Mètodes: Des de Juliol de 2001 fins Novembre de 2006 s’han realitzat 52 plàsties en pacients amb insuficiència mitral(IM) degenerativa (prolapse de vels i/o ruptura de cordes) sense la realització d’una altre cirurgia concomitant. El 63%dels pacients van ser homes amb una edat mitjana de 63 anys. El 82.7% presentaven patologia valvular del vel posterior,el 13.5% del vel anterior i el 3.8% patologia dels dos vels. La classe funcional pre-cirurgia era: CF I (7,7%), II (11,5%), III(57,7%) i IV (23,1%).

Resultats: Les tècniques utilitzades van ser: ressecció del vel posterior en el 82,7%, transposició de cordes en el 11,5% iutilització de cordes de goretex en el 5,8%. En tots els casos es va implantar un anell mitral. En el postoperatori van pre-sentar baix cabal 4 pacients (7,7%), sagnat reintervingut en 2 (3.8%), intubació perllongada en 2 (3,8%) i insuficiènciarenal 1 (1.9%). L’ euroscore logistic dels paciens era de 4,96%, malgrat això la mortalitat hospitalària va ser del 0%.L’estància hospitalària fou de 10 dies. Durant el seguiment (mediana 17 mesos, 1-51) hem observat 3 èxitus (2 no cardí-acs i 1 d’origen desconegut) i 2 reintervencions (1 per hemòlisi i 1 per disfunció de la plàstia). Actualment tots els pacientsestan en CF I o II (72,1% CF I, 27,9% CF II). El grau d’insuficiència mitral en l’últim seguiment és: IM grau O o I (76.2%),IM grau II (19.04%) i IM grau III (4.76%).

Conclusions: En la nostra experiència i a l’espera d’un seguiment més llarg la reparació valvular mitral en la patologiadegenerativa aïllada ha estat reproduïble, amb una baixa morbimortalitat postoperatòria i uns resultats estables a curtplaç.

Traqueostomia percutànea a la unitat coronària. Experiència d’un any.Loma-Osorio P, Sionis A, Guasch E, Calvo N, Bosch X Unitat Coronaria. Institut del Tórax. Hospital Clinic de Barcelona

Antecedents: La traqueostomia és una tècnica consolidada que millora el pronòstic en malalts sotmesos a IOT prolongada.La complexitat creixent dels pacients ingressats a les Unitats Coronàries comporta un augment en aquests que precisen tra-queostomia. L’aparició de tècniques percutànees ha possibilitat la seva realització per part de l’equip mèdic habitual de lesunitat de vigilància intensiva, reduint el temps d’espera fins a la traqueostomia.

Objectius i mètodes: Per tal de conèixer l’aplicabilitat i seguretat de la traqueostomia percutànea a la nostra UnitatCoronària (UC) realitzàrem un registre prospectiu de tots les traqueostomies percutànees realitzades, incloent-hi variablesdemogràfiques, clíniques i tècniques, així com de seguiment endoscòpic. La TP es practicà segons la tècnica de Griggs (SIMS-Portex ®); la traqueostomia quirúrgica fou realitzada pel servei d’ORL.

Resultats: Entre el 1/3/2006 i el 1/3/2007 es varen realitzar 14 traqueostomies. Les característiques demogràfiques i clíniquesdels pacients es resumeixen a la taula 1. En dotze casos es va realitzar com a primera intenció la TP, sense completar el pro-cediment en un cas per alteracions anatòmiques traqueals i transformant-se en quirúrgica en un sergons temps. En dosmalalts no es consideraren adequats per a TP per presentar una via aérea difícil (edema de glotis en un cas i antecedents deneoplàsia de laringe en l’altre). Les complicacions registrades foren de tipus hemorràgic en tres casos (no van requerir revi-sió quirúrgica ni transfusió) i de tipus hemodinàmic en un cas (hipotensió relacionada amb pre-medicació que requerí defàrmacs vasoactius). No es detectaren estenosi traqueal ni lesions anatómiques derivades del procediment en cap cas, aixícom tampoc infeccions de l’estoma.

Conclusions: Una correcta selecció dels pacients permet realitzar de forma segura i eficaç la TP per part de l’equip mèdichabitual de la UC, essent una alternativa a les tècniques quirúrgiques.


Tabla 1

Malaltia arterial perifèrica estudiada mitjançant l’index turmell-braç en pacients sotmesos a cateterisme cardíac, ila seva relació amb l’anatomia coronària.Bonet A, de Castro R, Guarinos J, Mohandes M, Colomer I, Merce J, Camprubi M, Sanz E, Valdovinos P, Bardaji A. Servei deCardiología. Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII.

Objectiu: Avaluar la prevalència de malaltia arterial perifèrica (MAP) en pacients als quals se’ls realitza una coronariografia,i relacionar-la amb l’anatomia coronària.

Mètode: Van ser estudiats 130 pacients (p) als quals se’ls anava a sotmetre a un estudi angiogràfic, registrant variables clíni-ques, demogràfiques, analítiques i ecocardiogràfiques. A tots ells se’ls va mesurar l’índex turmell-braç (ITB) dret i esquerredividint la pressió arterial (PA) de cada extremitat inferior entre la PA més elevada dels membres superiors, i es seleccionà elvalor d’ITB inferior. Es considerà patològic un ITB per sota de 0,9. L’arbre coronari va ser avaluat per dos hemodinamistesindependents, considerant malaltia coronària significativa (MCS) a les lesions superiors al 50%, i classificant el vas distal coma bo, si era superior o igual a 2mm, regular o dolent si estava per sota d’aquesta mida.

Resultats: Edat mitja 64,8 ± 14,4 anys, mediana 67,5 anys. Homes 73,8%. El principal motiu de realització de la coronario-grafia va ser el síndrome coronari agut o l’avaluació de l’arbre coronari en pacients amb cardiopatia isquèmica crònica(94,6%). Es va objectivar MCS en 78,5% dels p. La prevalència de MAP va ser del 32,3%. L’edat (p = 0,003), l’antecedent de vas-culopatia perifèrica (p<0,001) i la funció ventricular deprimida (p = 0,033) es van associar a l’existència d’ITB patològic. El85,7% dels pacients amb ITB reduït presenta MCS enfront al 75% del grup d’ITB no reduït (p = NS). En aquells amb lesionssignificatives en alguna de les artèries epicàrdiques, el 78,8% dels p amb ITB reduït, tenen MCS de dos o més artèries, enfrontal 54,1% dels p amb ITB no reduït (p = 0,018). Els p amb ITB reduït tenen un percentatge major de vasos distals dolents res-pecte al grup d’ITB no reduït de forma estadísticament significativa en la descendent anterior (61% vs 34,5%, p = 0,005), dia-gonal (66,7% vs 41,4%, p = 0,007), circunflexa (56,4% vs 29,8%, p = 0,005), obtusa marginal (56,1% vs 30,2%, p = 0,005) i coro-nària dreta (51,3% vs 25,6%, p = 0,005).

Pòsters 129

Edat Mitja 63 ± 10 anys

Sexe 86% homes

Diagnostic d’ingres – IAM. Mort Sobtada 4 (28%) – IAM. Xoc Cardiogenic. 5 (35%)– Cirurgia cardiaca 2 (14%) – Mort Sobtada (altres). 3 (21%)

Indicació de traqueostomía – Encefalopatía anoxica 5 (35%) – Miopatía 3 (21%) – Infección respiratoria nosocomial 6 (42%)

Complicacions – Hemorragia menor 3 (21%) – Deteriorament hemodinámic 0 (0%) – Hemorragia major/infecció estoma 1 (7%)

Conclusió: La MAP avaluada mitjançant l’ITB en p sotmesos a coronariografia té elevada prevalència. Els p amb ITB reduïts’associen a malaltia multivàs i es relacionen amb presència de vas distal dolent de forma significativa.

Caracterització de la perfusió miocàrdica mitjançant anàlisis estadístic de l’espectre en l’angiografia de contrastOriol Rodríguez-Leor, Débora Gil*, Eduard Fernàndez-Nofrerias, Helena Tizón, Silvia Montserrat, Petia Radeva*, Vicente Valle,Josepa Mauri.Unitat d’Hemodinàmica Cardiaca. HU Germans Trias i Pujol, Badalona.*Centre de Visió per Computadora, Universitat Autònoma de Barcelona

Introducció: La valoració de la integritat de la microcirculació coronària aporta informació pronòstica en pacients amb infartagut de miocardi en els que es realitza angioplastia primària. Aquesta valoració és subjectiva i presenta una important varia-bilitat si no es duta a terme per personal experimentat. Presentem una eina d’anàlisi d’imatge que permet fer una valoracióde la microcirculació coronària a partir de seqüències d’angiografia.

Mètode: Hem analitzat les variacions locals en el nivell de gris de la imatge durant la seqüència angiogràfica. Hem identifi-cat els principals fenòmens observats (respiració, batec cardíac, tinció arterial, tinció miocàrdica i soroll radiològic) mitjan-çant un anàlisi estadístic de l’espectre de Fourier de l’evolució al llarg del temps de la mitja local. Aquest mateix anàlisis per-met determinat la influència de cadascun d’ells en la extracció del patró de tinció i selecciona la respiració com el fenomenque més distorsiona el patró de tinció original. Els descriptors proposats s’obtenen fora del rang espectral respiratori. Hemtestat la seva capacitat per a detectar els tres fenòmens principals (tinció miocàrdica (MS), tinció arterial (AS) i soroll (NS)) inde-pendentment de la respiració. La capacitat de discriminació dels descriptors ha estat valorada mitjançant un mètode de cross-validation en 30 seqüències d’angiografia.

Resultats: L’error de classificació obtingut es resumeix en la següent taula:

Conclusió: Els descriptors emprats permeten caracteritzar la tinció miocàrdica amb una alta eficiència i fiabilitat. A més nohi ha diferències significatives en l’anàlisi de les seqüències obtingudes amb el pacient respirant amb normalitat o en apnea.


AS in MS(%) NS in MS(%) Recall(%) Specificity(%) Precision(%)

Apnea 1.5 ± 1.5 0.8 ± 1.3 97.7 ± 2.3 98.7 ± 0.9 98.0 ± 1.4

Respirant 1.1 ± 0.9 0.7 ± 0.9 98.2 ± 1.7 98.5 ± 0.9 97.8 ± 1.3

MS in AS NS in AS Recall Specificity Precision

Apnea 1.8 ± 1.6 6.6 ± 1.9 91.2 ± 2.7 95.2 ± 1.8 91.6 ± 4.7

Respirant 1.9 ± 1.6 6.6 ± 3.3 91.6 ± 3.5 96.8 ± 2.2 91.9 ± 6.3

MS in NS AS in NS Recall Specificity Precision

Apnea 0.7 ± 0.5 6.6 ± 2.4 93.1 ± 2.5 96.6 ± 1.3 92.8 ± 3.5

Respirant 0.5 ± 0.7 6.2 ± 4.3 93.4 ± 4.2 97.4 ± 1.4 93.8 ± 4.1

Influeix l’índex de massa corporal en la mortalitat dels pacients amb insuficiència cardíaca?Elisabet Zamora, Josep Lupón, Agustín Urrutia, Beatriz González, Dolors Mas, Teresa Pascual, Mar Domingo, Vicente Valle. Unitatd’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció. L’obesitat és un conegut factor de risc independent de desenvolupar insuficiència cardíaca (IC). Paradoxalments’ha observat una major supervivència en els pacients obesos amb IC.

Objectiu. Analitzar la relació entre l’índex de massa corporal (IMC) i la mortalitat a dos anys en una població ambulatòria depacients amb IC de diferents etiologies en una Unitat especialitzada.

Pacients i mètode. Es va analitzar l’IMC a la primera visita i la supervivència a 2 anys en 501 pacients (73% homes; media-na d’edat 68 anys). La principal etiologia de la IC va ser la cardiopatia isquèmica (59%). La fracció d’ejecció (FE) va ser del 30%(mediana). Els pacients van ser classificats en funció del seu IMC en 4 grups: baix pes (<20,5 kg/m2), pes normal (20,5 a <25,5kg/m2), sobrepès (25,5 a <30 kg/m2) i obesitat (≥30 kg/m2). Posteriorment es va analitzar la relació entre l’IMC i la mortalitaten funció de si els pacients tenien FE <40% o FE ≥ 40%.

Resultats. La mortalitat a dos anys va diferir significativament (associació lineal per lineal p<0,001) entre els diferents grups:baix pes 46,7%; pes normal 27,8%; sobrepès 18,7%; i obesitat 16%. Després d’ajustar per edat, sexe, etiologia, classe funcio-nal, FE, hipertensió, diabetis, aclariment de creatinina estimat, hemoglobina plasmàtica i els tractaments realitzats, l’IMC esva mantenir com a variable predictiva independent de mortalitat a dos anys (OR 0.92 [0.88-0.97]). Quan es va analitzar larelació entre l’IMC i la mortalitat en funció de la FE, es va observar que els obesos tenien menys mortalitat que els pacientsde pes normal només en el grup amb FE <40% (13,6% vs 28,4%, p = 0,006). Pel que fa a la qualitat de vida, no es van trobardiferències significatives entre les puntuacions obtingudes pels pacients amb pes normal, aquells amb sobrepès i els obesos.

Conclusió. Un major índex de massa corporal es va associar a menor mortalitat durant dos anys de seguiment, sobretot enels pacients amb menor FE. No es van observar diferències en la qualitat de vida dels pacients. Els nostres resultats contri-bueixen a confirmar, en una població general amb insuficiència cardíaca de diferents etiologies, la relació paradoxal entrel’obesitat i el pronòstic de la insuficiència cardíaca.

Pòsters 131

1,0

,9

,8

,7

,6

,5

obesitat

sobrepès

pes normal

baix pes

0 150 300 450 600 750

Dies de seguiment

Supe

rviv

ènci

a ac

umul

ada

Log Rank p=0,0003

Mortalitat no cardiovascular en pacients atesos en una unitat d’insuficiència cardíaca multidisciplinàriaAgustín Urrutia, Josep Lupón, Mar Domingo, Dolores Mas, Beatriz González, Crisanto Díez, Teresa Pascual, Vicente Valle.Unitat d’Insuficiència Cardíaca. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La insuficiència cardíaca (IC) es caracteritza per tenir una morbiditat i una mortalitat molt altes. Tot i que lamajoria dels pacients moren per progressió de la IC o per mort sobtada, no tots ho fan realment d’aquestes causes.

Objectiu: 1) Avaluar quants pacients atesos en una Unitat d’IC multidisciplinària morien de causa no cardiovascular (NCV) ianalitzar quines eren aquestes causes; 2) Comparar les característiques clíniques dels pacients que morien de causa cardio-vascular (CV) i NCV.

Resultats: Vàrem estudiar 717 pacients amb un seguiment mitjà de 828 dies (rang 1-1972). L’etiologia de la IC va ser fona-mentalment la cardiopatia isquèmica (57%). La FE (mediana) era del 30%. La mortalitat global va ser del 26.6%. La majoriadels pacients (71.7%) van morir de causes CV, el 22% ho va fer de causes NCV i el 6.3% de causa desconeguda. Les causes demort NCV es mostren a la figura. Les principals causes van ser les infeccions (especialment sepsis urinària i pneumònia) i lesmalalties neoplàsiques. No hi va haver diferències entre els pacients morts de causa NCV i de causa CV en edat (73.2 ± 10.1vs 72.2 ± 9.5 anys), FE (32.5% vs 30.8%), temps d’evolució de la IC (33.8 vs 47.3 mesos), classe funcional de la NYHA a la pri-mera visita, presència de diabetis, MPOC, HTA o vasculopatia perifèrica, índex de Barthel (82.5 vs 90) i temps de seguiment ala Unitat en el moment de la mort (444 vs 469 dies). La prevalença d’homes va ser 52.3% a les morts NCV vs 75.1% a les CV (p= 0.005). Vàrem trobar diferències significatives al comparar morts NCV i CV en les diverses etiologies (p = 0.002): cardiopa-tia isquèmica 18% vs 82%, HTA 26% vs 74%, malaltia valvular 46% vs 54%, miocardiopatia alcohòlica 57% vs 53%, i miocar-diopatia per adriamicina 100% vs 0%. Finalment, la fragilitat va ser significativament més prevalent en aquells pacients quevan morir de causa NCV (76% vs 57%, p = 0.025).

Conclusions: Les causes NCV van significar un nombre no menyspreable de morts en pacients amb IC atesos en una Unitatd’IC multidisciplinària. Les principals causes de mort NCV van ser infeccions i neoplàsies. El pacients que van morir de cau-ses NCV i CV eren bastant similars pel que fa a les seves característiques clíniques i co-morbiditats, per bé que vàrem trobardiferències en el sexe, l’etiologia i la presència de fragilitat.


14

12

10

8

6

4

2

0

Infeccions

Neoplàsies

Declivitat

Insuficiència hepàtica

MPOC

Fractura fémur

Pancreatitis

1314

4 43 3

1

L’ecocardiografia protocolaritzada en el diagnòstic de rebuig agut en pacients transplantats cardíacsM. Cardona, A. Peset, M. Campreciós, S. Mirabet, V. Brossa, S. Pujadas, R. Leta, F. Carreras, G. Pons-Lladó. Hospital de la SantaCreu i Sant Pau. Servei de Cardiologia. Barcelona.

Introducció: Durant el primer any de transplantament cardiac, el diagnòstic de rebuig agut es realitza habitualment mit-jançant una valoració sistemàtica clínica i ecocardiogràfica juntament amb la biòpsia endomiocàrdica. L’objectiu del nostreestudi és analitzar el paper de l’ecocardiografia en el diagnòstic de rebuig agut durant el primer any de transplantament car-diac.

Métodes: Es tracta d’un estudi descriptiu i retrospectiu sobre una mostra consecutiva de pacients trasplantats cardiacs al nos-tre centre durant el periode de 1 Gener 1994 fins al 31 de desembre de 2004. De manera protocolitzada es van realitzar estu-dis ecocardiogràfics a intervals de temps establerts. Es va considerar criteri de rebuig ecocardiogràfic els defectes de la con-tractilitat ventricular ventricle esquerra (FEVE <55% i/o aparició d’alteracions segmentàries), engruiximent de parets ventri-culars (TIV >12 mm), disfunció de ventricle dret de grau més que lleuger, l’embassament pericàrdic (>10 mm en telediàsto-le) i alteració de la funció valvular de nova aparició.

Resultats: Es van incloure 201 pacients: 73.6% homes i edat mitja de 47.9 ± 14 anys (6-74 a.). El nombre total d’exploracionsecocardiogràfiques realitzades durant el primer any fou de 1918, de les quals 376 resultaren positives per rebuig cardiac:durant el primer trimestre un 27.9% i després del tercer mes un 7.8%. La troballa més freqüent compatible amb rebuig car-diac durant el primer trimestre fou l’embassament pericàrdic no lleuger (184 casos, 14.8%). Es va detectar disfunció de ven-tricle dret significativa en 97 casos (8.6%), defectes de la motilitat global i/o regional de ventricle esquerre en 67 casos (5.8%),engruiximent de parets en 51 casos (4.9%) i disfunció valvular en 1 cas. Del 3er al 12è mes les troballes més freqüents van con-tinuar essent l’embassament pericàrdic (3.6%) i la disfunció ventricular dreta (1.7%).

Conclusions: L’embassament pericàrdic i la disfunció ventricular dreta són les troballes ecocardiogràfiques més constants enl’estudi dels pacients en rebuig agut durant el primer any de trasplantament.

Modelització 4-dimensional de la funció sistòlica del ventricle esquerre per cardio-RM etiquetada (taggingmiocàrdic)Jaume Garcia-Barnés*, Debora Gil*, Francesc Carreras, Sandra Pujadas, Ruben Leta, Xavier Alomar**, Petia Radeva*, Guillem Pons Lladó. Unitat d’Imatge Cardíaca. Hospital de Sant Pau, Barcelona. *Centre de Visió per Computador, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. **Servei de Radiodiagnòstic. Clínica Creu Blanca, Barcelona.

Abstract: L’evolució tecnològica en el tractament de les imatges mèdiques permet reconstruir, amb el software apropiat,imatges tridimensionals de les estructures cardiovasculars i dotar-les de moviment. Les imatges 4D resultants poden facilitar,entre d’altres aplicacions, l’estudi de la fisiopatologia de la insuficiència cardíaca en base als transtorns de l’activació elec-tromecànica ventricular, el que pot ser d’interès en el procés de selecció de pacients candidats a teràpies de resincronització.Presentem els resultats preliminars de la reconstrucció 4D del ventricle esquerre (VE) a partir de les seqüències de taggingmiocàrdic obtingudes per cardio-ressonància magnètica (cardio-RM).

Material i mètodes: A partir d’un estudi de ressonància magnètica s’obté un conjunt de 4 plans de seqüències longitudinals(tant de cine-RM com de tagging) distribuïdes en un feix de plans que passa per l’eix llarg, i 8 plans de seqüències transver-sals equidistribuïdes entre base i àpex.

Les seqüències cine-RM són usades per obtenir la geometria inicial del VE, mentre que les de tagging s’usen per obtenir-neel moviment 3D i, per tant, la funcionalitat.

Pòsters 133

El moviment 3D s’obté mitjantçant 2 passos:

1. Mitjançant tècniques de visió per computador, s’obté la deformació 2D del teixit miocàrdic observable dins de les seqüèn-cies de tagging.

2. Utilitzant geometria diferencial es combinen els desplaçaments 2D prèviament obtinguts per obtenir el desplaçament real3D del VE. Aquest desplaçament és calcula primer en la intersecció dels plans longitudinals i transversals de tagging a par-tir dels desplaçaments 2D. Després s’exten a tot el VE usant mètodes variacionals d’interpol·lació i d’aproximació.

Resultats: S’han construït satisfactòriament les seqüències 4D (tant la geometría iniical del VE com el seu moviment) per a15 voluntaris sans. En tots els casos s’han obtingut imatges paramètriques que mostren, de forma més clara i entenedora, lacronologia de funció contractiva ventricular.

Conclusions1. Per mitjà del software apropiat és possible obtenir imatges 4D del VE a partir de les seqüències de tagging miocàrdic 2D

disponibles comercialment en els equips de RM 2. La visualització 4D del VE permet avaluar i reconstruir els patrons de contractilitat ventricular de forma visual i quantita-

tiva per mitjà de representacions paramètriques. Això facilita la comprensió dels mecanismes fisiopatològics dels pacientsen insuficiència cardiaca secundaris a asincronia de la contractilitat ventricular.

Sala A

Unitats d’insuficiència cardíaca a Espanya: situació actualElisabet Zamora i Josep Lupón. Servei de Cardiologia. Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

Introducció: La insuficiència cardíaca (IC) és un problema assistencial de gran magnitud en els països desenvolupats. Les uni-tats d’IC ofereixen una millor i més completa atenció als pacients amb aquesta síndrome. De fet, la seva implementació estàrecomanada a les guies de les societats internacionals. No obstant això, la implantació de les unitats d’IC a nivell hospitala-ri és molt variable als diferents països europeus. Actualment no es coneixen dades concretes sobre la realitat d’aquestes uni-tats a Espanya.

Objectiu i mètode: Conèixer la implementació i les característiques de les unitats d’IC a nivell hospitalari a Espanya. S’harealitzat un breu qüestionari amb 12 ítems que s’ha distribuït a 110 hospitals nacionals.


Diàstole Sístole

Resultats: Dels 110 hospitals consultats, 45 (41%) tenen unitat d’IC. Aquest percentatge varia significativament en funció delnivell tecnològic del centre; 8% als hospitals de nivell 1, 38% en els de nivell II, i 76% als centres de nivell 3. El 91% de les uni-tats depèn del Servei de Cardiologia, essent els cardiòlegs els metges amb més participació en les mateixes (96%), seguits degeriatres (22%), internistes (11%) i rehabilitadors (9%). Aquestes unitats atenen fonamentalment pacients ambulatoris (98%),encara que el 67% atenen també pacients de planta i el 31% pacients de l’hospital de dia. El 26% són unitats de transplanta-ment. El 78% de les unitats enquestades disposa d’infermeria, la majoria amb dedicació només a temps parcial (63%). La sevatasca és principalment educativa (76%), encara que en un 34% dels casos només realitza funcions de suport (constants vitals,ECG).

Conclusions: Malgrat l’evidència creixent del benefici de la implementació d’unitats d’IC i de les recomanacions de les guiesinternacionals, només el 41% dels hospitals espanyols consultats disposa d’una Unitat d’IC. La disponibilitat d’infermeriaespecífica i completament dedicada a aquestes unitats també és baixa.

Pòsters 135

C M Y CM MY CY CMY K

Secretaria Tècnica

SOCIETAT CATALANA DE CARDIOLOGIA

Major de Can Caralleu, 1-7 • 08017 BarcelonaTel. 93 203 60 98 • Fax 93 203 26 [email protected] • www.catcardio.com

Rufina Marco - de 09.00 a 12.30 horesdilluns, dimecres i divendres

Programa final - Comunicacions

ww

w.c

atca

rdio

.com

XIX

Congrés de la Societat C

atalana de Cardiologia


programa final - comunicacions curs de formació continuada en

Documents