revista connexió 26

28
ANY 2015 / NúM. 26 TOT SOBRE EL CIM - TRENCAR EL SILENCI ENTREVISTA A CARLES AGUILAR BAILAR SOBRE RUEDAS TAMBIÉN ES BAILAR - MOLT MÉS... + pòster del CIM

Upload: aspace-bcn

Post on 07-Apr-2016

227 views

Category:

Documents


7 download

DESCRIPTION

Fa molts anys que la nostra revista està en funcionament com a òrgan d’expressió, amb la voluntat de fer partícips les persones amb paràlisi cerebral, famílies, professionals i persones d’altres entorns. La línea editorial de la revista és oberta, i té per objectiu ser una eina de participació i cohesió tractant temes d’actualitat, de caràcter social i del nostre entorn, des d’una perspectiva seriosa però també amb un xic d’humor.

TRANSCRIPT

Page 1: Revista Connexió 26

Any 2015 / núm. 26

TOT SOBRE EL CIM

-TRENCAR EL SILENCI

–ENTREVISTA A

CARLES AGUILAR–

BAILAR SOBRE RUEDAS TAMBIÉN

ES BAILAR-

MOLT MÉS...

+ pòster del CIm

Page 2: Revista Connexió 26

2

EDITORIAL ÚLTIMA HORA

índex

Estàvem reunits com cada dijous i va entrar per la porta,

i, aixecant la crossa va dir, tot seriós: “TINC UN ARTICLE,

TINC UN ARTICLE!!”.

Els que estàvem allà portàvem una hora buscant la inspiració,

però aquella tarda fosca i freda era perdre el temps, aquella

tarda conspirava amb la nostra incapacitat de crear.

Però, llavors, va aparèixer el Quintero i de cop i volta va donar

sentit a la nostra feina, a aquella tarda; “Tinc un article!”.

Aquesta frase és la clau en qualsevol diari o revista

professional o amateur com la nostra. La capacitat creativa

és indispensable per gaudir del dia a dia en la redacció i per

generar articles.

És per això que aquella tarda, fosca, freda, i de nul·la

inspiració, de cop va esdevenir en una tarda màgica i

productiva.

Tant de bo a cada reunió de la redacció de la revista

aparegués algú, obrís la porta, i digués amb cara seria: “Tinc

un article!!”.

L a nostra presència més important en xarxa és el

portal d’ASPACE, www.aspace.cat, que ara l’hem

redissenyat des del Centre Especial de Treball ASPACET,

i en el que donem informació sobre nosaltres i els nostres

serveis.

La web d’ASPACE es va crear el 2000. Després de catorze

anys hi havia una clara necessitat de redissenyar-la, donant-

li un caire més modern, i aprofitant totes les oportunitats

que un portal et pot donar, tant d’imatge com d’utilitat.

S’ha redissenyat, revisat per donar-li una altra estètica,

actualitzar i ampliar els continguts. El primer objectiu

s’assoleix simplificant l’estructura i creant una presentació

més clara i atractiva.

Es preveuen altres objectius com incloure el quadre mèdic

del nostre servei de Consultes Externes, la definició dels

nous serveis residencials, i la reestructuració de continguts,

però sobretot aconseguir que sigui una eina de participació

de tots, de professionals, d’usuaris, d’alumnes, de famílies,

de socis, i de qualsevol col·laborador d’ASPACE.

STAFF Direcció

Rosa Ortolà, Xavi Soteras, Pedro

Cordero, Martí Cuixart, Emilia

Vicioso, Ramiro Herrador, Miguel

Quintero, Jordi Cabrera, Luis

Sierra, José Luis Hurtado, Mata-

faluga, Verònica Pàmies, Manolo

Martínez, Chem, Yolanda Pons, i

Victor Herrero.

Suport tècnic

Adrià Domingo i Yolanda Elipe

Impressió i maquetació

ASPACET

Pau Segarra

Amb el suport d’Aspace <

Coordinació tècnica

Xema Martín

Col·laboració

Míriam Torrella, Joan Vidal,

Rosa Coca, Jordi Dam,

Toni de Ros, Anna Vidal,

Bianca Palmisano, Jose Ramón

Montforte, Jesús Sierra.

Hola Sandra:

Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.

Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!. Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.

Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.

Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.

Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!

Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.

Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.

Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.

Besos,

Rosa Ortolà16 de noviembre de 2014

A SANDRA BARBETA

Trencar el Silenci 03 • The Coastline Ultra 04 • IV Jornades del dia mundial de la PC 04 • IV Cursa “En marxa per la PC” 06

• El Whatsapp funciona de narices 06 • Bailar en silla de ruedas también es bailar 07 • Reportatge CIM 08

• Pòster CIM 14 • Contunuació CIM 16 • El metro quasi a punt 18 • Una experiencia inolvidable 18 • Podemos y crisis 20

• Enjoy 22 • ASPACE ja tenia una residencia! 24 • A Sandra Barbeta 26

NOVA WEB D’ASPACEWWW.ASPACE.CAT

Page 3: Revista Connexió 26

novetats

3

TRENCAR EL SILENCI

E l CDIAP ASPACE, al mes d’octubre passat, va organitzar

les primeres jornades sobre l’abús sexual en la petita

infància que s’han fet a Catalunya. Aquest és un tema molt

complex en totes les seves vessants. Les jornades que van

tenir cobertura mediàtica van ser tot un èxit, i les valoracions

dels assistents van ser molt positives.

El CDIAP ASPACE (Centre de Desenvolupament i Atenció

Precoç) és un servei del districte de Sants - Montjuïc, que

atén a nens i nenes d’ entre zero i sis anys, que presenten

trastorns del desenvolupament o risc de patir-los, i a les

seves famílies. En aquest sentit, també es realitzen tasques

de prevenció i de detecció precoç.

Aquest Servei, concertat amb el Departament de Benestar

i Família de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1.999, atén

un promig de 470 infants cada any, que presenten diferents

dificultats que interfereixen el seu desenvolupament.

En els darrers anys, relacionat amb una major sensibilitat

amb el tema,s’han detectat més casos de trastorns del

desenvolupament quines causes es podrien relacionar amb

situacions de maltractament i abús sexual infantil. És per

aquest motiu que, amb l’ interès d’aprofundir sobre aquest

tema i de compartir amb altres professionals així com

sensibilitzar a l’entorn, el CDIAP ASPACE va organitzar el

passat dia 24 d’octubre, la Jornada “Trencar el silenci. L’abús

sexual a l’entorn de la petita infància”.

Donada la complexitat del tema, es va preparar un programa

molt pensat no nomes per a la sensibilització, sino abordant

una perspectiva amplia del que es l’ASI, de les seves arrels

culturals, socials, familiars fins i tot antropològiques. Des

d’una perspectiva més clínica es van tractarles vessants

de la prevenció, detecció i el dotar d’unes primeres idees

sobre l’abordatge dels casos, considerant les repercussions

psicològiques en l’Infant que demà serà un adult. També

es van tractar els aspectes jurídic legals, els recursos de

l’administració i les dades epidemiòlogues de les que es va

confirmar la nefasta estadística internacional i també del

nostre país, el 20% de la població infantil ha patit aquest

tipus de maltractament.

La Jornada, que es va celebrar a la Sala d’actes de La

Pedrera,va ser inaugurada per la Consellera de Benestar

i Família, la Honorable Sra. Neus Munté, pel President

d’ASPACE Sr. Lluís Farrés i per la Directora Assistencial

d’ASPACE, Dra. Anna Fornós.

Les aportacions dels ponents van ser d’una alta qualitat

que es van correspondre amb una elevada participació

de professionals (180 assistents) dels diferents àmbits de

l’atenció a la petita infància.

Pel que fa a la organització de la Jornada, la coordinació

científica va ser a càrrec dels professionals del CDIAP

ASPACE i la tècnica va destacar per una acurada i esplèndida

organització a càrrec del CET ASPACE.

Jornades sobre l’abús sexual a l’entorn de la petita infància

Coordinadors del CDIAP

“ELS PONENTS DE LES jORNADES SóN REFERENTS EN EL TEMA EN

EL NOSTRE PAÍS”

Page 4: Revista Connexió 26

+INFOEn Carles Aguilar, periodista, Director de

“En Bones Mans” - Programa especia-

litzat en salut, consum i qualitat de vida

en Onda Cero Catalunya, i amant de les

curses d’ultradistància, es va proposar un

repte. El repte de donar visibilitat al nostre

col·lectiu i de sensibilitzar la societat, a

través d’una cursa d’ultradistància, la “The

Coastline Ultra”

ETAPES Etapa 1: Portbou – Palafrugell

75 kmEtapa 2: Palafrugell – Arenys de Març

83 kmEtapa 3: Arenys de Mar – Castelldefels

65 kmEtapa 4: Castelldefels – Salou

85 kmEtapa 5: Salou – Amposta

74 kmEtapa 6: Amposta – Alcanar

25 km

“EN CARLES VA RECóRRER

EN SIS DIES MÉS DE 499kM”

Page 5: Revista Connexió 26

05

THE COASTLINE ULTRA, ENTREVISTA A CARLES AGUILAREl 22 de setembre ASPACE va ser notícia gràcies a una persona, en Carles Aguilar.

En Carles va recórrer en sis dies més de 400 km. Des de Portbou fins a Alcanar, tota la costa catalana, d’aquí el nom

The Coastline Ultra . Van ser uns dies intensos i molt especials per a nosaltres ja que érem els protagonistes d’aquesta causa

solidària, que en Carles va decidir fer pel nostre col·lectiu i per ASPACE. Vam contactar amb ell per tal de copsar la seves

sensacions després del projecte, i també aprofitem per agrair el seu esforç i la dedicació que ha tingut envers nosaltres.

novetats

– Com vas conèixer ASPACE? ¿I per què vas decidir

córrer per ASPACE?

Sóc periodista radiofònic i en el meu programa en-

trevisto habitualment diferents associacions que tre-

ballen en l’àmbit de la discapacitat a diferents nivells.

Encara que no havia fins aquest moment entrevistat

a cap representat d’ASPACE coneixia la seva existèn-

cia i vaig creure que per la seva tasca i la seva filosofia

de treball era una associació que encaixava perfec-

tament amb el meu propòsit de col·laborar amb un as-

sociació que estigués treballant per un col·lectiu molt

necessitat de rebre el suport tant de professionals com de

la pròpia societat i ajudar d’alguna manera a conscienciar

als ciutadans de la realitat que viuen els nens i els adults

que pateixen paràlisi cerebral.

Què t’ha aportat l’experiència a nivell personal?

A nivell personal ha estat una experiència excepcional, fins

i tot deixant de banda l’aspecte exclusivament esportiu

del repte, el fet de conèixer molt de prop als professionals

d’ASPACE, veure com treballen, com s’esforcen per tal de

donar el millor servei als usuaris i sobre tot m’ha impactat

el fet de tractar precisament amb les persones afectades,

nois i noies joves que malgrat la seva problemàtica estan

plens de vitalitat i ganes de viure... Encara que alguns d’ells

tenen dificultats per expressar-se i transmetre les seves

necessitat o sentiments, el fet es que a vegades només

amb una mirada o un gest són capaces d’arribar-te al cor i

comunicar tot allò que els agrada o el que desitgen i sobre

tot mha sorprès la seva capacitat per demostrar agraïment

a les persones que els envolten i per les que tenen una

estima molt especial.

Des de quan, i què et mou a fer aquest tipus de pro-

jectes solidaris?

Des de fa un parell d’anys vaig decidir que ja que la meva

activitat esportiva suposava un treball d’entrenament i es-

forç diari i que el fet de córrer es un activitat que et permet

fer recorreguts en solitari durant varies hores, això permet

que durant els trajectes tinguis temps més que suficient

de donar-li voltes al cap i planificar noves experiències...

Se’m va acudir que tot aquest esforç personal podria tenir

un ressò a diferents nivells del que es poguessin benefi-

ciar algunes persones o col·lectius en l’àmbit social.... Vaig

estar pensant de quina manera ho podia posar en marxa i

després d’una primera experiència, en aquest sentit vaig

veure que amb una mica de planificació i sense gaires mi-

tjans es podria endegar una activitat esportiva que copsés

l’aspecte esportiu amb el solidari. Encara que no es gens

fàcil coordinar una estructura que sigui eficient per tal de

lligar tots els fils però amb bona voluntat, esforç i paciència

finalment es pot assolir. La veritat és que malgrat el temps

que s’ha de dedicar i l’esforç personal, no només el meu

sinó el de tothom que hi col·labora, els resultats compen-

sen força ja que en un repte d’aquestes característiques

cal fer una feina en equip i totalment altruista perquè els

mitjans del que es disposa són realment reduïts i cal el

treball solidari de tothom.

I finalment a banda de tot això, el cert és que saber que tot

l’esforç de superació esportiva es veu potenciat amb gran

dosis de motivació és quelcom definitiu sabent que aques-

tes persones d’una manera o altra se’n veuen beneficiades.

Page 6: Revista Connexió 26

novetats

Com cada any, dels últims quatre, el 5 d’octubre es va

celebrar la cursa solidària, “En marxa per la PC” organit-

zada per la Federació Catalana de Paràlisi Cerebral (FEPCAT).

Un cop més s’ha de felicitar a la FEPCAT i a les entitats

del sector per la seva capacitat tant organitzativa com de

convocatòria.

A la cursa, amb dos recorreguts pel barri de les Corts (al

costat del camp del Barça), un de 5 km, pels més “atrevits”,

i un altre d’1 Km, hi van participar més de 2000 persones.

Podem donar fe, del bon ambient, de l’alegria de la gent, de

l’entusiasme que es respirava, ja que un grup de la redacció

de la revista hi va participar activament.

Va ser molt gratificant comprovar com aquesta festa, en for-

ma de cursa popular, està totalment consolidada i arrelada

al barri de Les Corts, així com la sensació de transversalitat

no només en relació a les diferents associacions i entitats del

col·lectiu, sinó també en relació a amics, famílies, persones

amb paràlisis cerebral i veïns.

E ls dies 3 i 4 d’octubre d’aquest any es va celebrar a

Santiago de Compostel·la les jornades del Dia Mun-

dial de la Paràlisi Cerebral. Organitzades per la Confedera-

ció Aspace i la Federació Gallega de Paràlisi Cerebral. Van

ser tot un èxit, comptant amb la participació de Michelle

Le Mètayer, Fernanda Esparza, Juan Manuel Montilla

“El Langui”, entre d’altres.

En les jornades es van congregar usuaris, representats, treba-

lladors, famílies, de 70 associacions de tot l’estat. L’objectiu

de les jornades va ser conscienciar a la societat sobre les

necessitats de les persones amb paràlisi cerebral, així com

debatre sobre els avenços en els diferents àmbits. També es

van realitzar diferents tallers, com el de ciutadania activa, on

es va reclamar la necessitat de restituir el dret a ser un ciutadà

amb la garantia total d’autonomia i participació plena.

Un dels temes més importants va ser el de les relacions se-

xuals i afectives, sobre la forma de pensar en els centres en

relació a aquest tema, ja que es va fer palès el fet de que

les persones amb paràlisi cerebral no volen dependre de les

famílies en relació a aquests temes.

També els representats del col·lectiu van reclamar major

presència en les juntes directives de les associacions i enti-

tats del sector. I, per acabar, si ens hem de quedar amb un

eslògan de les jornades, seria el següent: “res s’ha de fer

sobre nosaltres sense nosaltres”.

IV jORNADES DEL DIA MUNDIAL DE LA PARÀLISI CEREBRAL

IV EDICIó DE LA CURSA “EN MARXA PER LA PC”

“ELS REPRESENTANTS DEL COL·LECTIU VAN RECLAMAR MAjOR

PRESENCIA EN LES jUNTES DIRECTIVES DE LES ASSOCIACIONS”

Escrit per

Escrit per

Page 7: Revista Connexió 26

9

07

personalment

EL WHATSAPP FUNCIONA DE NARICES

V erónica Pamies es una persona

con muchas ganas de mejora,

de adaptarse, de hacer cosas. Muchas

veces esas ganas te llevan a pequeñas

victorias o grandes logros para la auto-

nomía de la persona. En este caso

queremos destacar como se ha

buscado la vida para adaptar-

se a las nuevas tecnologías, que todo

el mundo utiliza y sin necesidades de

software específico, ni sistemas au-

mentativos de comunicación, a pesar

de sus dificultades. Ella misma nos lo

explica en este escrito.

Tengo mucha dificultad de hablar y

casi nunca llamaba a la gente por telé-

fono porqué era muy difícil mantener

una conversación por teléfono.

En mi casa todos tenían whatsapp

menos yo porqué primero lo veía una

tontería y segundo pensaba que yo no

podría usarlo.

Y para Reyes me regalaron un móvil

con whatsapp, lo probé usándolo con

la nariz y vi el cielo abierto porqué

ahora puedo comunicarme con toda

la gente que quiero.

Al principio

sólo lo usaba

cuando estaba en

una mesa, en la calle no, porqué

lo llevaba en la bolsa de la silla

y si me enviaban whatsapps no

los podía mirar.

Iba a ir a una ortopedia porqué

quería que me pusieran un

soporte en el hierro donde

está el mando de la silla

para aguantar el móvil.

Un día fui con mi ma-

dre a El Corte Inglés y

vi el soporte que llevan

los ciclistas en las bicis para el móvil,

me lo puse en el hierro del mando y me

va de maravilla. Ahora salgo a la calle

con el móvil, puedo enviar whatsapps,

puedo contestar si me llaman, puedo

navegar. Me he bajado un programa

que se llama tal. Este programa es

como un comunicador, por ejemplo

cuando voy a comprar escribo lo

que quiero y me lo leen.

Ahora el whatsapp ya no lo

veo una tontería, ahora lo

veo como una necesidad

porqué me da mucha

facilidad a la hora de

comunicarme.

25 ANYS DE LLIBERTAT

E n Jordi Cabrera, un rodamón

amb la seva cadira de rodes,

fa anys que el coneixem i mai no deixa

de sorprendre’ns les seves ganes de

conèixer, d’anar i venir, d’investigar.

És molt actiu, i en aquest article ens

explica la seva experiència des de que

va iniciar a circular amb la seva cadira

elèctrica.

L’any 1988 va ser un any històric per

a mi, em vaig poder comprar la pri-

mera cadira elèctrica (de les 8 que

he tingut), gràcies a l’ajuda d’un PUA.

Evidentment no vaig ser el primer,

però en aquella època no es veien gai-

res d’elèctriques pel carrer.

Aquest fet em va alliberar, va suposar

un canvi important en la meva vida,

encara que primer vaig haver de “de-

manar permís” ja que la meva mare

no veia gaire clar que anés sol pel ca-

rrer, tenint en compte que les voreres

d’aquella època no estaven adapta-

des. Malgrat tot, s’ha de dir que era

més aviat un tema de sobreprotecció,

que vam solucionar, amb les classes de

conducció d’un veí, amic de la família

i que anava també en cadira de rodes.

Un cop convençuts a casa meva, crec

que ells també es van alliberar, primer

perquè es van adonar de les possibi-

litats que m’oferia l’elèctrica, i segon

perquè es van estalviar fer de xofer ja

que sempre m’havien de dur als llocs.

Cal dir que en aquella època em vaig

curar de paciència, em vaig passar

moltes hores “tirat a la parada” espe-

rant el bus amb rampa, perquè del me-

tro ni en parlem.

De mica en mica, i amb els mitjans que

hi havia, vaig començar a sortir i inves-

tigar camins, llocs, cinemes etc.

Durant els anys tot canvia, afortuna-

dament amb l’excusa dels JJOO’92 la

ciutat de Barcelona va donar un gran

tomb, de manera que es va millorar

l’accessibilitat no només dels carrers

principals i dels barris, sinó també dels

transports públics (encara quedava

molt per fer).

Durant aquets 25 anys de complici-

tat amb l’elèctrica m’ha passat de tot,

caigudes, atropellaments (un cop a la

Rambla vaig atropellar un senyor,

i qui ho havia de dir, tenia una cama

ortopèdica, ho haveu vist...), i quedar-

me sense bateria, sobretot quan era

novell, i amb poc temps volia fer molts

kilòmetres.

Des de sempre, les ortopèdies al prin-

cipi em “donaven” la cadira elèctrica

amb un tipus de bateria amb poca

potència i amb quedava tirat. Vaig

veure que és millor posar bateries de

“tràiler”, sobretot si voltes molt per la

ciutat com jo.

Es pot dir que ara ja fa uns 8 anys

les coses han canviat moltíssim

l’accessibilitat en general ha millorat,

i l’ús de la cadira pel carrer s’ha nor-

malitzat. Això es un estímul per a tots

nosaltres, usuaris d’elèctriques. Per

acabar, un consell, no us oblideu de

carregar la bateria abans de sortir de

casa...., així us assegureu poder tornar;

ben tornats.

Escrit per

Escrit per

Page 8: Revista Connexió 26

Si buscamos por la red una definición del verbo bailar, entre

varios significados leeremos lo siguiente. Bailar, mover el

cuerpo siguiendo el ritmo de una pieza musical.... Es una defi-

nición clara y sencilla, pero sin embargo, en nuestra sociedad

siempre nos gusta complicarnos la existencia y decidir, en

virtud a no sé qué criterios, quienes reúnen las condiciones

para realizar tal o cual actividad y quienes no son aptos para

ella, sin mirar realmente las posibilidades de cada persona.

A lo largo de la historia y de las civilizaciones la música siempre

ha tenido efectos positivos en las personas , y por ello, tam-

bién ha estado presente en todas las fiestas y celebraciones

colectivas realzando el espíritu lúdico y alegre de todos los

presentes, los cuales, de una forma más o menos improvisa-

da o pautada realizan unos movimientos con el cuerpo mani-

festando ese buen estado anímico y a lo que llamamos bailar.

Normalmente se suele bailar de pie pero no siempre es así,

pues también es verdad y todos hemos visto a personas

que se mueven al ritmo de la música estando sentadas,

lo cual, nos parece igualmente de lo más normal del mundo...

Hasta aquí todo normal, pero no obstante, y aquí viene la

cosecha propia, desde siempre he observado que cuando

la persona va en silla de ruedas o camina con alguna difi-

cultad su relación íntima con la música ya cambia y se ve

alterada, pero no por una decisión propia, sino, porqué la

sociedad implícitamente así ya lo ha decidido por ti, como

si el movimiento de la persona en silla de ruedas resultara

vergonzante, penoso o tuviera menos valor que el de una per-

sona que está de pie o sentada en una silla de cuatro patas.

Cuando vas creciendo vas percibiendo

esta relación fatal y también ficticia entre dis-

capacidad y baile, entonces simplemente acos-

tumbras a beberte una cerveza mientras los demás

bailan. Realmente tampoco pasa nada, simplemente te

acostumbras a ver ese hecho como algo normal, lógi-

co y razonable cuando en realidad no lo es en absoluto.

Debo decir y admitir que el gusanillo y la curiosidad inte-

rior siempre estaba ahí sobre todo cuando veía bailar cou-

ntry, el coyote, en las típicas fiestas de barrio. Ese gusanillo

interior se empezó a despertar sobre todo desde que uso

la silla eléctrica y observé el dominio y la agilidad que ten-

go con ella para pasear y ,quizás también, para empezar a

explorar esa otra parcela que aún tenía pendiente y latente.

A través de las redes sociales y de sus diversos grupos reivin-

dicativos y funcionales, me llegó un vídeo sobre la DANZA

INTEGRADA, formado por un grupo de personas, con y sin

discapacidad, que se reúnen cada miércoles en Granollers,

en un taller de danza, en el cual, lo importante es moverse

y seguir la música al margen de si vas en silla, si tienes una

prótesis por pierna, o si eres calvo o usas gafas. Es un espa-

cio donde se mira a la persona y sus habilidades para con la

música. De hecho, a medida que pasan las semanas veo que

este concepto no es ningún slogan para quedar bien, sino que,

es la real realidad palpable y tangible en este colectivo que

ya es una gran familia llamada LIANT LA TROCA. o también

apodados como LOS LIANTES, y del cual ya formo parte...

personalment

BAILAR EN SILLA DE RUEDAS TAMBIÉN ES BAILAR.

Page 9: Revista Connexió 26

No obstante, y a pesar de todo, el gusanillo por el movi-

miento y los giros coreografiados me seguía reclamando

y llamando mucho la atención, así fue como un día de la

recién estrenada primavera de 2014 vi, a través de otro grupo

social relacionado con mi ciudad y con mi antiguo institu-

to, unas fotos de una fiesta country, en las cuales y para mi

sorpresa mayúscula, salía un conocido mío de toda la vida

bailando country en su silla de ruedas. Yo sabía y había visto

algún vídeo de personas en silla bailando este tipo de baile

en otras localidades pero ahora mi deseo se hacía realidad

viendo que era factible bailar country con la silla y además en

mi propia ciudad. Tras la sorpresa y aspavientos lógicos del

momento no dudé en escribir de inmediato al grupo, el cual,

enseguida me dieron todos los detalles de la actividad, que

curiosamente tiene lugar en el gimnasio del que fue mi institu-

to, y me dijeron que fuera a probar un día cuando yo quisiera.

Desde aquella misma semana empecé con las clases para

aprender a bailar country como uno mas, con la ayuda y la

aceptación de todo el grupo y también con el asesoramiento

práctico y personalizado de mi tocayo usuario de WHEEL-

CHAIR, David Babià, para aprender a adaptar los pasos de

baile de los andarines a los nuestros,los pasos rodantes. Y Así,

clase a clase, semana a semana, ballada a ballada, y visionan-

do video a video, he aprendido y espero seguir aprendiendo

entre los más de 2.000 bailes existentes de country con sus

diferentes coreografías y niveles, para así llegar a convertir-

me en todo un auténtico COWBOY sobre su toro mecánico.

También quiero subrayar que además de pasar un buen rato

en las clases y concentraciones, ballades

country, que tienen lugar en los di-

ferentes barrios y localidades, el

baile en general también es un

modo perfecto y muy divertido para potenciar la memoria

sin necesidad de estudiar, así como también ejercitar la

concentración, la orientación espacial y la coordinación física

junto al control de la silla. Son unos beneficios especialmente

significativos, relevantes y necesarios en nuestro colectivo.

Con todo esto he visto que mis ideas de bailar con la silla

no eran descabelladas, además estoy conociendo a mucha

gente que navega en la misma dirección. Danza, bailes de sa-

lón, country, zumba...... son algunos ejemplos de que SE PUE-

DE. Desde distintas disciplinas o practicando varias de ellas

a la vez, lo cierto es que se está desafiando y plantando cara

de una vez a esas mentalidades de vergüenzas e insegurida-

des, las cuales, eran las que realmente nos limitaban a todos.

Como dice la frase ya famosa, LA SILLA NO DEBE ESTAR

EN LA CABEZA SINO QUE SÓLO DEBE ESTAR EN EL CULO,

y creo que sólo aquel que no entienda o no quiera entender

lo que esto significa, seguirá atado y confinado a su silla o

a su discapacidad invisible en forma de perjuicios y miedos

escénicos absurdos y pasados de moda..

Tras mi experiencia sólo puedo animaros a sa-

lir de la rutina, pues nunca es tarde para empezar

a observar, buscar, preguntar y a probar siempre

cosas nuevas. y... QUE NOS QUITEN LO BAILAOOO.

PD. Si queréis ver vídeos sobre este y otros temas podéis

hacerlo desde mi canal de youtube poniendo mi nombre

completo en el buscador o poniendo COUNTRY SOBRE

RUEDAS SABADELL.

personalment

“EL GUSANILLO POR EL MOVIMIEN-TO Y LOS GIROS COREOGRAFIADOS

ME SEGUÍA RECLAMANDO”

Escrit per

Publicitat

Page 10: Revista Connexió 26

CIM CEnTrE InTEgrAL monTjUïC

aspace

ja fa uns mesos que tenim la sort de

gaudir de les instal·lacions del CIM

(Centre Integral Montjuïc). Tothom que

les gaudeix, tant usuaris, com profes-

sionals, com famílies que les visiten, es

mostra molt satisfet i comenta que són

unes instal·lacions fantàstiques. El CIM

no és només la residència, que ocupa

la segona planta de l’edifici. En el CIM

també hi haurà un centre de dia, situat

a la primera planta, hi ha la piscina i el

pavelló que gestionen l’equip d’ASPACE

esports, hi ha una magnífica sala senso-

rial, també hi ha una sala de fisioteràpia,

hi ha oficines, una gran sala de formació,

àmplies terrasses...

És un edifici complet i amb totes les

comoditats. Malgrat ara es parli molt dels

altres serveis que trobem en l’edifici, no

hem d’oblidar que la Residència és un

servei molt important per tots, usuaris

i famílies, i on tenen depositades moltes

esperances, i expectatives de futur.

Page 11: Revista Connexió 26

És per això que hem demanat a dos

persones molt vinculades a Aspace,

en Jordi Dam i en Toni de Ros, que ens

expliquin des del seu punt de vista (el

d’un usuari de residència, i el d’un pare

d’un futur usuari de residència) què sig-

nifica per ells que Aspace, per fí, compti

amb aquest servei i que n’esperen.

També, la Míriam Torrella reflexiona so-

bre què signifiquen tots els serveis que

ens aporta el CIM des d’un punt de vista

professional, i l’Anna Vidal, cap d’Aspace

esports, ens explica la millora en la qua-

litat del servei que ha suposat comptar

amb el pavelló i la piscina, i com de satis-

fets estàn els usuaris del servei d’esports.

aspace

Page 12: Revista Connexió 26

El darrer quadrimestre de l’any 2014 ha estat un període

intens i gratificant ja que progressivament hem anat activant

els diferents espais i serveis del Centre Integral Montjuïc. Mal-

grat les dificultats pròpies d’un projecte que arrenca, hem

anat superant-les i hem començat l’any 2015 amb el CIM rodat

i preparats per obrir la residència al mes de febrer.

El CIM és la materialització d’un gran projecte que es va gestar

fa 6 anys i que ha suposat molt esforç. És un gran orgull dispo-

sar d’un equipament que amplia la cartera de serveis d’Aspace,

millora la qualitat de servei de les activitats que s’oferien en

equipaments externs i permet cobrir les necessitats dels

nostres usuaris i famílies al llarg de tot el seu cicle vital. La

residència en concret és un recurs llargament esperat per a

moltes famílies i la seva posada en marxa suposa tranquil·litat

i millora de la qualitat de vida per aquelles que esperaven

plaça de residència. Els espais de rehabilitació, esport i

d’activitat diürna en general, suposen a més d’ampliar la car-

tera de serveis, fer-ho amb unes instal·lacions perfectament

equipades amb un entorn extraordinari. I no hem d’oblidar

tampoc el significat que té el centre pels professionals de

la casa, ja que el CIM és un espai de trobada que permet

conèixe’ns , intercanviar i compartir experiències amb pro-

fessionals d’altres serveis , la qual cosa a més de ser enri-

quidor personalment , ens aporta molt a nivell professional.

I en aquest marc, com a experiència clara del que comento,

a més de les sessions de formació que hem fet de forma

conjunta, el procés de posada en marxa del centre també ha

suposat moments de treball conjunt sobre el mateix projecte.

I el més satisfactori i engrescador del procés ha estat la im-

plicació i treball en equip del personal dels diferents serveis

i departaments d’Aspace que han intervingut.

I com a resultat, des del dia 27 d’octubre, tots els dies de la

setmana el CIM acull i dóna servei als nostres alumnes de

l’escola i usuaris dels CTO’s. Sumen un total de 139 persones

que de dilluns a divendres realitzen diverses activitats segons

el pla de treball establert: Activitats aquàtiques, activitats

esportives, fisioteràpia, participació i vivència d’ experiències

en la sala multisensorial, musicoteràpia, taller creatiu o taller

de jardineria i horticultura. Els Centres Ocupacionals, el dia

que pugen es queden a dinar i passen tota la jornada al CIM.

I com cuinem a casa, el nostre cuiner Toño sempre els espera

amb una sorpresa als postres i algún detall que ens dóna caliu.

I com a colofó, el Servei de Respir va estrenar la nostra resi-

dència amb un total de 25 usuaris que van gaudir del Servei

que ofereix Aspace LLar. Van ser dos caps de setmana molt

engrescadors que van completar el projecte de posada en

marxa del centre.

aspace

CENTRE INTEGRAL MONTjUÏC, UN PROjECTE DE TOTS I PER A TOTS.

Lloc on posteriorment es construirà la residència

Primeres propostes de plànols

La residència amb construcció

Sense equiparEscrit per

Directora de Serveis Comunitaris

Page 13: Revista Connexió 26

aspace

UN SOMNI: EL CENTRE INTEGRAL DE MONTjUÏC

E l 24 de maig de 2014 es va fer la jornada de portes

obertes del nou Centre Integral de Montjuïc, el CIM. Per

a molts de nosaltres, vinculats d’una manera o altre a AS-

PACE des de fa una pila d’anys, això representava el principi

del final d’una llarga cursa d’obstacles, el poder mostrar per

fi allò que durant tants anys havia estat una constant en els

projectes, memòries i comunicacions de la Junta Directiva.

Era el gran projecte, la fita a aconseguir... i ja la teníem aquí!

Em demanen la meva

opinió, les meves im-

pressions com a pare

d’un futur resident del

CIM, i he de confessar

que em fa il·lusió expli-

car-vos el que penso de

tot aquest projecte un

cop l’he pogut veure

acabat.

Tanmateix, permeteu-

me que primer us

expliqui molt breument

la nostra relació amb aquesta institució. En Miquel va entrar

al Centre Pilot ara deu fer uns 22 anys, potser una mica

més. Des d’aleshores no hem estat mai lluny d’ASPACE,

hem sigut, fent pinya amb altres famílies, fundadors del

l’AMPA del Centre Pilot, membres del Consell Escolar,

socis d’ASPACE, vocals de la Junta Directiva de l’associació...

crec que d’aquesta manera es pot comprendre el per què

d’aquesta il·lusió de la que us parlo.

Mireu, el CIM és un edifici dissenyat, pensat i realitzat per

persones que treballen en l’àmbit de la paràlisi cerebral

i en són expertes, molt expertes. I si us hi fixeu una mica

ho veureu de seguida: els espais són amplis perquè el pas

amb cadires de rodes no sigui cap problema. Això sembla

una obvietat tractant-se d’un edifici on molts usuaris fan

servir aquests estris, però es que els passadissos i llocs de

pas permeten que dues persones en cadira de rodes puguin

transitar en paral·lel tot xerrant amb la mateixa facilitat que

si anessin caminant. I els ascensors no es col·lapsen si hi

ha molta gent que els vol fer servir al mateix temps, tenen

capacitat per portar vàries cadires simultàniament. He estat

en altres residències i això que sembla tant elemental resulta

que és l’excepció.

Però hi ha una cosa que, quan unes setmanes més tard

vaig tenir ocasió de veure el CIM ple de gent entre nois,

noies, pares i familiars, em va cridar molt l’atenció: els espais

comuns estan tan ben pensats que amb tota naturalitat els

nois i noies de seguida es van reunir en grups per xerrar de

les seves coses i compartir impressions. El CIM és, primor-

dialment, d’ells i ells se’l fan seu.

El dia de les portes obertes el vam poder recórrer de dalt a

baix, vam veure la planta residencial on en Miquel hi viurà

molt aviat, les habitacions, les zones d’oci i de convivència,

els patis i terrats amb ombres per poder-hi estar al pic de

l’estiu, les fantàstiques vistes de la ciutat, la cuina, la piscina,

el poliesportiu, la sala de fisioteràpia, les sales del Centre

de dia, la quantitat de lavabos disponibles, la facilitat per

moure’s per tot arreu... un noi d’un dels centres ocupacio-

nals, un bon amic que si llegeix això sabrà perfectament que

parlo d’ell, em va fer seure al seu costat en unes butaques

que hi ha a la planta residencial i em va dir: “Toni, jo ja em

quedo aquí”. Em sembla que aquest és el millor resum que

es pot fer.

Ara, és clar, venen els dubtes i la por, el pensar si de veritat

estem fent el millor per al nostre fill, si ara és el moment o

cal esperar encara uns anys. Crec que hem de pensar en

els nostres fills com en persones adultes que també han

de fer la seva vida fora de casa, i que tenim l’obligació

de proporcionar-los una opció de futur. Ara és l’hora de

posar en pràctica allò que tantes vegades diem i sentim dir:

l’autonomia personal, la possibilitat real que ells visquin la

seva vida independent de la nostra.

Tots els canvis són traumàtics i totes les separacions

doloroses, però quin millor moment que aquest, ara que

encara tenim per davant uns anys per acompanyar-los

i deixar-ho tot el més ben lligat possible? A ell li estem do-

nant la tranquil·litat d’un futur resolt amb companys i amics

de gairebé tota la seva vida quan encara estem nosaltres

per ser el seu necessari punt de referència; per nosaltres la

possibilitat de veure que podem dur a terme una separació

controlada i vigilada i que està en bones mans.

Quan vaig arribar a casa aquell primer dia ho vaig tenir molt

clar: no és només una residència, és un somni.

Barcelona, 14 de gener de 2015

Escrit per

Page 14: Revista Connexió 26
Page 15: Revista Connexió 26
Page 16: Revista Connexió 26

ESPORTS AL CIMD urant el primer trimestre del curs 2014/2015 hem posat

en marxa les noves instal·lacions del Centre Integral

d’ASPACE a Montjuïc.

Pel departament d’esports és un pas endavant pel que fa a

qualitat i comoditat, i sobretot per als nois i noies d’ASPACE

que han pogut estrenar unes magnífiques instal·lacions.

Sembla que fa pocs anys que utilitzàvem el vell pave-

lló d’esports, amb la seva rampa d’accés entre els arbres.

I segurament algú hi haurà que recorda encara el pavelló

antic quan no tenia ni tan sols parets. Ha plogut molt des

d’aleshores i això ens indica que passa el temps i que, en

aquest passar el temps, podem dir que hem fet un salt qua-

litatiu increïble.

Ara mateix comptem amb un pavelló d’uns quasi 400 me-

tres quadrats, amb material esportiu nou del que podem

gaudir tant els nens i nenes de l’escola com els nois i noies

dels tallers.

També comptem amb la instal·lació estrella del CIM

d’ASPACE, la piscina. Es tracta d’una piscina de 13 per

7 metres, d’aigua calenta i totalment adaptada amb cadira

hidràulica, grua, escales i pasarel·la per realitzar la marxa.

Com totes les obres noves, posar a punt la instal·lació i acon-

seguir el seu rodatge té la seva feina. I, a ASPACE, no hem

estat una excepció. Des de setembre estem treballant per la

bona gestió, i per un òptim funcionament, i procurant que el

màxim d’usuaris passin per les nostres mans i puguin gaudir

d’aquestes instal·lacions. Això ens ha portat a treballar d’una

manera molt més acurada, pendents de tots els detalls,

minimitzant inconvenients.

Cal destacar la bona predisposició del personal d’ASPACE

per tal de que l’activitat de piscina es pugui realitzar, i des-

tacar també, i sobretot, la gran satisfacció dels nois i noies

i les seves famílies amb les condicions tant personalitzades

i de qualitat que ens permet tenir la nostra pròpia piscina.

Així doncs, un cop passats els primers mesos de proba po-

dem dir: gaudeix de l’esport al CIM… això no para!.

C om tots sabeu el 4 de desembre de 2009 va ser un

dia gran per ASPACE i els PCs ja que es va posar la 1a.

Pedra de la Residència que hauria de ser la Joia d’ ASPACE.

Ara, al cap de quatre anys i mig, s’ha fet realitat el somni de

tots nosaltres perquè ja està acabada.

Llavors em van demanar que fes la ressenya d’aquell acte

i ara m’han demanat que fes un article des del punt de vista

d’un PC. que ha estat tota la seva vida vinculat a aquesta

Associació i que viu en una Residència. Per a mi el CIM (Cen-

tre Integral Montjuïc) és el lloc ideal per viure un PC ja que

és una Residència espectacular. Hi ha de tot i està enmig

de la natura.

Per circumstàncies familiars fa 6 anys vaig haver d’anar a

viure a una residència de gent que no és PC. i que està a fora

de Barcelona, cosa que dificulta estar a prop de la família

i dels amics de tota la vida. Per això crec que el CIM serà la

Residència ideal per nosaltres perquè serà atesa per gent

especialitzada amb els PCs i estarem atesos com a tals.

Penso que una residència per PCs ha de ser un lloc on aquest

se senti considerat i que pugui prendre les decisions que

consideri més adequades, per a la seva vida, en cada mo-

ment (evidentment amb el vist i plau dels professionals que

l’estiguin atenent en aquell moment). També ha de poder

desenvolupar les seves aficions i les seves habilitats. No s’ha

de sentir pres allà dins sinó que ha de saber que té un lloc

on estar-s’hi en qualsevol moment i a on pot anar a dormir

quan ho necessiti.

Com he dit, jo visc en una residència on hi ha gent que ha

tingut algun accident o una malaltia que l’ha deixat en una

cadira de rodes. Aquesta gent, normalment, no té massa

l’esperit de superació que tenim els PCs i no té la “necessi-

tat” de veure el món ni d’integrar-se en ell. En canvi nosaltres

sempre hem volgut la integració a la societat que també

formem part. El CIM ha de ser un mitjà per a aquesta integra-

ció i al mateix temps una assegurança on poder viure amb

dignitat. Crec parlar en nom de tots els PCs si dic: GRÀCIES

ASPACE PER L’ESFORÇ QUE HEU FET!!

ASPACE ja pot dir amb orgull “HEM FET EL CIM”.

UNA RESIDÈNCIAPER PC’S

aspace

Escrit per

Escrit per

Responsable d’ASPACE ESPORTS

Page 17: Revista Connexió 26

Q uina sort, comentava un noi, avui “estrenem” les

instal·lacions de la residència. Un altre deia: “com

seran els llits”, i un altre va dir: “Això és un luxe”. Les cares

de les persones que van gaudir dels dos primers respirs

que Aspace Llar va organitzar fa unes setmanes reflexa-

ven una gran il·lusió. La il·lusió de passar uns dies en unes

instal·lacions meravelloses, noves, sense estrenar, i la il·lusió

de que aquestes instal·lacions són d’Aspace!! són nostres!!,

i ens obren una munt d’oportunitats.

El programa de respir familiar d’ASPACE LLAR , es un

servei de suport familiar destinat a aquelles famílies que

tenen a càrrec una persona amb discapacitat de qualsevol

edat. Amb la finalitat d’oferir un suport puntual per a la seva

atenció i cura, intentant disminuir en la mesura del possi-

ble, l’estrès que aquestes situacions provoquen. També vol

conciliar la vida familiar amb la vida social per tal que no es

generin situacions de sobrecàrrega familiar.

Es realitza una vegada al mes un cap de setmana (de diven-

dres a diumenge).

Ens hem estrenat a les instal·lacions el 28, 29 i 30 de

novembre de 2014, amb gran nombre d’usuaris disposats a

gaudir del cap de setmana amb els monitors i auxiliars que

han estat amb ells des del divendres a les 17h fins diumenge

a les 18h.

El dos matins han esmorzat en els menjadors de les unitats

de convivència i han baixat a dinar i sopar al menjador de

la primera planta.

L’aula de sensorial els va servir de pantalla de cinema i apro-

fitant el material que tenim allà, es van a estirar i van gaudir

d’una tarda de dissabte relaxada.

A la primera planta s’ha aprofitat el material informàtic que

estava a disposició dels usuaris i també els jocs de taula per

fer els matins més divertits.

Com van tenir un cap de setmana molt plujós no van poder

utilitzar cap de les dues terrasses del CIM però en el Respir

del mes de desembre els va donar treva i van poder sortir

a gaudir de l’aire lliure i les belles vistes que tenim des de

la Residència.

A la nit la festa ha estat assegurada amb el concurs “furor”,

que és una batalla de cançons de nois contra noies i uns dels

jocs preferits pels usuaris del Respir.

Un cop al mes està previst fer un respir amb la possibilitat

que els usuaris i les famílies decideixin si vénen dos o tres

dies. Com hem dit abans el les instal·lacions del CIM ens

donen un munt d’oportunitats, aprofitem-les!!

Us hi esperem per gaudir del cap de setmana junts !!

aspace

COMENçA EL RESPIR FAMILIAR A LA RESIDÈNCIA!!!

Escrit per

Responsable de ASPACE LL

Page 18: Revista Connexió 26

UNA EXPERIENCIA INOLVIDABLE

La Fundación Deporte & Desafío en colaboración con la

Fundación Jesús Serra de Catalana Occidente, organi-

zó un curso deportivo para personas que tuvieran alguna

disminución, especialmente pensada para hijos de los tra-

bajadores de la Cía., con sus respectivos acompañantes.

El curso era en Palma de Mallorca y duraba cuatro días.

Fueron cuatro días fantásticos por el buen ambiente que

había y todos los pasamos estupendamente bien.

Salimos el jueves 2 de octubre hacia Palma y el vuelo duró

treinta minutos. Al llegar al hotel descansamos un poco

y salimos a pasear. Comimos en un restaurante y regre-

samos al hotel con el tiempo justo para reunirnos con el

resto del grupo que habían llegado con el vuelo de Madrid.

Nos conocimos todos y entonces nos comunicaron el pro-

grama que teníamos pues habían unos cambios de última

hora. Después cenamos en el hotel.

Al día siguiente, viernes 3 de octubre, nos dividimos en

dos grupos, un grupo fuimos por la mañana a hacer un

deporte del que hasta entonces no había oído hablar, que

se llama Blockart. Es un deporte que consiste en ir en una

especie de vehículo de cuatro ruedas y que no importa el

sexo ni la edad que se tenga, sino el peso y las ganas de

practicarlo. Se tiene que poner uno sentado, estirado en

una postura cómoda. Para manejarlo tiene una especie de

barra para maniobrar la vela según venga el viento. Claro

está esto lo hicimos con los monitores.

Después de comer fuimos a la piscina para hacer el curso

de buceo donde aprendí a respirar bajo el agua con botella

de oxígeno. Después nos fuimos al hotel para descansar

y cenar.

El sábado 4 de octubre fuimos por la mañana al acuario.

Vimos los peces y después buceamos en el mismo acuario

nadando junto con los peces. Fue muy divertido.

Luego fuimos a comer a RANCHO GRANDE. Allí el que

quería podía montar a caballo o bien ir en carro. Y ya cuan-

do terminamos volvimos al hotel.

El domingo 5 de octubre después de desayunar teníamos

la mañana libre y salimos de compras. La mayoría com-

praron ensaimadas para llevar a casa. Yo me compré una

y me la comí allí. Volvimos al hotel, cogimos las maletas

y nos fuimos al aeropuerto.

Subimos al avión de vuelta a Barcelona y la aventura se

acabó.

Lo pasamos muy bien todos, porque había un buen am-

biente fantástico y todos disfrutamos hasta el último día.

Me ha quedado muy buen recuerdo para siempre de la

experiencia vivida. Y quiero dar las gracias a Anna Vidal

por acompañarme en esta experiencia.

«La línia de metro de Barcelona és una de les millors

adaptades del món» Aquesta afirmació l’ha fet el

Sr. Ricard Font, Secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la

Generalitat, que també va comentar que el 86% de las 139

estacions de metro existents ja poden ser utilitzades per

passatgers amb dificultats físiques.

Gràcies a la llei 20/1991 de promoció a l’accessibilitat i de

supressió de barreres arquitectòniques, que va establir les

bases de la normativa a seguir a l’hora de construir les pa-

rades de metro posteriors al 91, i adequar i adaptar les ja

existents, podem gaudir d’una xarxa de metro amb un alt

nivell d’accessibilitat.

Des de l’any 2004, s’han fet una sèrie d’actuacions amb la

finalitat d’adaptar la xarxa de metro de Barcelona a les per-

sones amb mobilitat reduïda. Ascensors, rampes i altres

elements han estat instal·lats per facilitar l’accessibilitat

al metro. Què lluny queda aquella època de finals dels 80,

principis del 90, de manifestacions, on reivindicàvem amb

molta fermesa justament això! Quina satisfacció, veure com

aquell sacrifici, aquelles ganes per avançar, es van traduir

en relació a aquest tema en la llei que hem comentat i com

actualment s’està apunt de culminar aquest procés, ja que

segons les previsions aquest any 2014 les estacions que res-

ten per adaptar (les més antigues), ja en tindran el projecte

d’adequació a persones amb mobilitat reduïda.

josé ramón monforte y Anna Vidal (coordinadora de Aspace Esports) nos explican sus vivencias en un fin de semana

no convencional de deporte adaptado, podríamos decir.

El Metro. Quasi a punt

personalment

Escrit per

Page 19: Revista Connexió 26

Cuando me llamó José Ramón para que le acompañara

a una salida deportiva no lo dudé ni un momento.

Hace ya unos cuantos años que nos conocemos. Primero

en el taller de Numancia, luego en Badalona y ahora en la

actividad de natación de adultos. Me planteó que le acom-

pañara, y a la vez disfrutara con él de las actividades que

había organizado la Fundación Deporte y Desafío. La cosa

prometía… 4 días, Mallorca, deporte adaptado y detrás una

fundación con mucha experiencia que organizaba todo el

fin de semana. Así que, esto no se lo podía perder alguien

como yo que trabaja en Aspace Esports, y de cabeza nos

fuimos: José Ramón y yo.

Allí encontramos gente de diferente procedencia. Gente

del país Vasco, Andalucía, Madrid, Valencia y Catalunya,

todos de diferentes edades, des de niños hasta jubilados,

se creó des de el minuto cero muy buen ambiente y buen

rollo y si a eso le sumas actividades como buceo en pisci-

na, buceo con rayas en el acuario de Palma, paseo en ca-

rro por el campo, blockart, turismo por Palma… No podía

haber ido mejor. Los cuatro días pasaron volando. En nada

nos encontramos despidiéndonos y esperando volver a

coincidir en otra ocasión.

Para mi fue una experiencia increíble. El solo hecho de

compartir 4 días con personas tan diferentes, tanto en

capacidades como en edad y procedencia, fue muy en-

riquecedor.

Agradezco enormemente a José Ramón, a su madre y a

Chema, por pensar en mi como acompañante para este

viaje ya que lo vivido y aprendido en ese fin de semana

fue muchísimo.

Ahora sólo nos queda mirar las fotos con José Ramón

y recordar y explicar todas las anécdotas que vivimos

esos 4 días.

Espero que más gente pueda beneficiarse de experien-

cias tan fantásticas como la que vivimos, y también creo

que en Aspace Esports podemos intentar explorar y

adaptar alguna de estas actividades!

Cal dir, que en aquesta minoria d’estacions per adequar,

hi trobem algunes històriques com Vallcarca, Poblenou,

Ciutadella-Vila Olímpica, Maragall, Plaça Espanya, Plaça de

Sants, Urquinaona, Rambla Just Oliveres, Poble Sec, Verda-

guer, Clot, i Jaume I. Algunes, actualment, ja estan en obres.

De totes formes, encara queden coses per millorar, com per

exemple l’espai existent entre l’andana i el vagó de metro

(anomenat gap).

L’última gran notícia en relació a aquest tema ha estat la

inauguració de la nova i adaptada estació de Passeig de

Gràcia al mes de febrer del 2014.

personalment

Responsable de ASPACE ESPORTS

Escrit per

Escrit per

Page 20: Revista Connexió 26

polos o opuestos

PODEMOS Y CRISIS

El debat està al carrer, a la tele, als bars, als mer-

cats... i per suposat a Connexió Aspace. Com sem-

pre ens agrada estar al cas dels temes que bullen

en l’entorn social, i per desgràcia en els últims

mesos (i anys), la política, o millor dit, la ineficàcia

de la política, està en boca de tots.

En aquesta secció hi parlen dos germans, dos

amics nostres, hi parlen sobre el bipartidisme

i l’efecte “Podemos”.

Estoy totalmente de acuerdo con el hecho de que el bipar-

tidismo, (histórico bipartidismo), merece un real y severo

voto de castigo.

El problema o la duda que me preocupa es propio efecto

podemos. Podemos es realmente un soplo de aire fresco,

nos ofrece una alternativa a PP y PSOE. Sin embargo creo

que su progresión meteórica, (parece ser que en las en-

cuestas ya salen como futuros inquilinos de la Moncloa),

ha sido más gracias a una buena campaña de Marketing,

popularidad saliendo en programas de TV, y gracias a la

propia situación del país, larga crisis económica, y gracias

a los derroches de PP y PSOE en la gestión económica,

y gracias a la corrupción total, y no a los méritos que po-

dían haber ganado haciendo una buena oposición política

al bipartidismo.

Todo esto me genera una gran desconfianza, añadido al

hecho de ser un partido político muy joven y sin expe-

riencia ni política, ni en el gobierno, además de utilizar

demasiado (para mi gusto), el hecho de decir lo que la

gente quiere oír (peligro de ser populista).

Ahora que está de moda hablar de terceras vías, a mi me

daría más confianza valorar la posible subida de izquierda

unida o de UPID (para los que son más de derechas) como

voto de castigo al bipartidismo, básicamente porqué

tienen más experiencia política.

Entiendo que muchas personas puedan pensar que

Izquierda Unida y UPID, serían distintos perros con los mis-

mos collares, y que prefieran el cambio y el aire fresco de

podemos, pero yo no lo veo claro, permitirme el beneficio

de la duda.

EL BIPARTIDISMO SE MERECE UN VOTO DE CASTIGO, PERO NO ME FÍO DE PODEMOS.Luís Sierra se mide con su hermano en estos polos opuestos con temática política. Hace muchos años que nos cono-

cemos con Luís, es de aquellas personas que nunca te falla, y aunque no le gusta mucho mojarse, en esta ocasión lo

ha hecho dando su opinión sobre un tema cansino, la política.

Page 21: Revista Connexió 26

Para poder comprender con exactitud la situación so-

cio-política en la que se encuentra nuestro país hoy en

día, es necesario remontarnos unos cuantos años atrás.

Por lo que el efecto Podemos del que se habla, o la re-

ciente crisis del bipartidismo, no aparece de un día para

otro, como veremos esto se ha fraguado por los propios

partidos gobernantes desde que subieron al poder.

Nos vamos a finales de los 70, cuando tras la reciente

caída del régimen franquista e inicios de la transición

democrática, son los dos grandes partidos los que

suben al poder, gobierno que se han repartido hasta día

de hoy. Aunque veamos pequeñas excepciones en los ini-

cios como la UCD, pero que al fin y al cabo no son más

que primos hermanos del PP y PSOE.

Parece que el pueblo llano español del que hablan

algunos, que al fin y al cabo no es más que la ciudadanía

de nuestro país, ha despertado después del largo letargo

en el que se encontraba, bajo el yugo (aunque suene duro

decirlo así) de este liberalismo económico, que a ratos ha

hecho las veces de una socialdemocracia con cara agra-

dable y maquillada, pero en la cual sigue resguardándose

el monstruo del capitalismo.

Por lo tanto el pueblo ya se ha cansado de ver casos de

corrupción hasta el aborrecimiento que incluso acaban

la capacidad de sorpresa de la gente; de ver como la jus-

ticia no es ecuánime a la hora de juzgar diferentes casos,

dependiendo de la clase social del juzgado; de ver cómo

se incumplen programas legislatura tras legislatura trai-

cionando y mintiendo así a millones de personas, recor-

tando en ayudas sociales a los sectores clave como, la

dependencia o la sanidad…y así podría seguir con muchos

más ejemplos.

A causa de este estado de excepción en el

que entra España tras la estafa económi-

ca y demás causas, surgen iniciativas

provenientes de movimientos como el

15-M entre otros…ya sea Podemos o

similar, una gran mayoría de ellas que

tienden hacia una izquierda transfor-

madora en mayor o menor medida.

A partir de aquí se pretende expli-

car cómo se ha dado un auge tan

importante de la formación fundada

por Pablo Iglesias, Íñigo Errejón o

Juan Carlos Monedero entre otros.

Aparecen diferentes explicaciones,

dependiendo de quién las pronun-

cie. Pero lo que está medianamente

claro es que el descontento general

de la gente con los partidos del régi-

men y toda esa cúpula financiera, patronal y demás han

derivado en el aumento estrepitoso de Podemos.

Esto no resta credibilidad o legitimidad a la nueva forma-

ción, al contrario, se merecen un respeto mayor respecto

a los partidos de la famosa casta (como denominan en

Podemos a la clase social pudiente que se beneficia de

su estatus social y que se aprovecha de ello para el enri-

quecimiento personal y así instaurar la pobreza extrema

en los que ya de por si son pobres, no están nada equi-

vocados en utilizar ese término, ni mucho menos). Y se

merecen esa legitimidad ya que el apoyo popular que

tienen pocas veces se había visto.

Desde la derecha actual en España, y también desde el

PSOE, se ha intentado deslegitimar a Podemos con acu-

saciones, utilizando un discurso no sólo falaz sino además

poco efectivo. Se han lanzado ataques relacionando a

miembros del partido con los estados de Venezuela, di-

ciendo así que se financia de ese estado. Parece curioso

que se oiga esto, que aunque sea del todo falso y que no

se sustenta, quienes le acusan se han financiado de mane-

ras mucho menos lícitas que esa, si es que esa afirmación

fuese cierta que no lo es.

El voto de castigo del que dispone la gente contra PP Y

PSOE, vaya a Podemos o a otro, y proveniente en muchos

casos según las encuestas recientes del CIS de antiguos

votantes del bipartidismo.

Es necesario para la democracia y por lo tanto para el

mejoramiento del país que empiecen tiempos de cambio

y que de alguna forma el miedo cambie de bando, puede

parecer que hablemos de la revolución bolchevique, pero

únicamente es un cambio político y social, que aunque

puede ser brusco, es necesario.

No hay que seguir la corriente reaccionaria en la que siem-

pre se ha visto sumergida España, no hay que temer los

cambios y más si como esta vez parecen que en mayor o

menor medida van a ser para bien, ya que siguiendo esta

línea que llevamos, sólo se puede ir a peor.

polos o opuestos

PODEMOS Y CRISIS DEL BIPARTIDISMOjesús Sierra, hermano de uno de los nuestros, es una persona muy activa y comprometida socio-políticamente. Le

hemos pedido su opinión sobre el mapa político, la opinión de un joven de 20 años. La opinión del futuro.

Publicitat

Page 22: Revista Connexió 26

Lucía tuvo sin problemas a una rolliza

niña a quien llamaron Sara y estaban

en el piso que alquilaron ella y Juanjo

en Nou Barris, donde él de madrugada

repartía prensa escrita. Luís escogió a

una opulenta colombiana como susti-

tuta de Lucía, que Cristina le echaba

en cara que la había escogido más por

atributos pectorales que por otra cosa.

Luís se defendía de la amenaza que

recibió su narrador de cortarle todo

lo que le cuelga si en la próxima re-

vista no le pide perdón por no haber

sido invitado a la celebración de la re-

vista 25 i a visitar la lujosa residencia

de ASPACE. El irónico narrador es-

taba muy tranquilo porqué pensaba

que al ir siempre sentado no le cuelga

nunca nada.

Un día la pareja hablaba de la jubila-

ción del año 2014 y Luís dijo:

—Es que, aparte de la metedura

de pata de los elefantes (con perdón

incluido) y de sus muchas concubinas,

la metió hasta el fondo al elegir el nom-

bre de su sucesor sabiendo los males

recuerdos que nos trae a los catalanes.

A nosotros nuestro narrador nos hace

hablar en castellano porque él ya hace

el crucigrama en catalán; así cumple

con el bilingüismo imperante. Pero no-

sotros hablamos en catalán y forma-

mos parte de la gran via que atravesó

toda Catalunya (con ny).

—Además, la pandilla de Madrid

nos está quitando el catalán –intervi-

no Cristina–, nuestra querida lengua

y una de las más antiguas de Europa.

Aunque nosotros no podamos hacer

proselitismo, lo que sí que podemos

y debemos hacer es defender nuestra

identidad, sobre todo, nuestra lengua:

el catalán. Es un sentir popular por

encima de actitudes políticas lícitas

o no, y a pesar de asumir formas no

honorables de cierto cabecilla del ca-

talanismo.

Luís, volviendo a la jubilación del año,

añadió:

—Si su matrimonio ha durado tan-

to tiempo porque la mujer le enseñó la

postura que lleva el nombre del genti-

licio de los hombres de su país.

—Veremos si la de los telediara-

rios pone en vereda al sucesor por-

que todos los de su estirpe les gusta

probar otras camas. Y tú tampoco te

salvas porqué cuando salía la de los

telediararios te embobabas y no por

las noticias.

—De todos modos, me quedo con

tus muslos, cariño.

ROSAS Y ESPINAS SOBRE REUDAS

PASSATEMPS

enjoy

(Luís roberto Arturo y Cristina de los Álamos Caídos –dos “tetras” con eléctrica–, platican de su pasado. Ella hace

informática y pediatría. Él consigue trabajo de informático. Ella entra en una residencia. Él conoce a juanjo, un joven “sin

papeles”. Cristina hace prácticas de pediatría. Le proponen a Luís introducir droga. Con juanjo abre un locutorio con

Lucía al frente. Luís entra en la residencia y les dan una habitación. Critican no poderse casar y la “resi” es trasladada.

juanjo y Lucía se casan y Luís explica cómo escribir fácil. A Cristina le ascienden.)

Capítulo

XXVI

ENCREUAT:HORITZONTALS: — 1 Transport públic pràcticament ja tret de circulació (en plural). — 2: Conjunt de flors que s’acostuma a regalar. Plat típic de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i El Garraf. — 3: Una família de proteïnes d’ADN amb una alta especificitat conseqüència d’unió. Mirador. — 4: Localitats de Navarra. Vocal. — 5: Que té ales (a l’inrevés i en femení). Una pel·lícula estaundienca de ciència ficció de 1982. — 6: A la mitologia grega, fill d’Eupàlamo, famós per haver construït el laberint de Creta. Vocal molt oberta. — 7: Una de les deu parts en què es divideix un tot (a l’inrevés). Beguda alcohòlica que es crema a les cantades d’havaneres (a l’inrevés). — 8: Consonant que serveix per fer molts plurals. Tradicionalment, el viatge que era un gran joc de la caça, però avui dia sovint es refereix als viatges per observar i fotografiar la vida silvestre. VERTICALS: — A: Coses que estan unides en forma de trena. — B: Que tenen el cabell tallat al cero (en femení). — C: Ocultades. — D: 1.000. Espasa. — E: 15 (a l’inrevés). Substantiu que s’utilitza per definir els colors estàndard de pintura i revestiment. Consonant. — F: La base de dades terminològica multilingüe de l’EU. Moviment del mar. — g: Organització terrorista que diuen que s’ha dissolt. Vocal. Metall preciós. — H: Joc de cartes per jugar una persona sola.

A12345678

B C D E F g H

SOLUCIó: — Tramvies. — 2: Ram. Xató. — 3: Epac. Tal.— 4: Nagore . — 5: adalA. ET. — 6: Dedalo. A. — 7: èser. noR. — 8: S. Safari.

Publicitat

Escrit per

Page 23: Revista Connexió 26

Fa uns mesos i a través de les xarxes socials vam veure aquest

curtmetratge que volem compartir amb tots vosaltres. És un

curt dirigit per Cesar Ríos i protagonitzat per José Sacristán

i Vanesa Lorenzo. El contingut del curt és un homenatge a

totes les persones amb diversitat funcional que es veuen

abocats a defensar els seus drets com a ciutadans, i a lluitar

cada dia per fer-se visibles i no caure en l’oblit.

Ens anima molt veure com persones famoses com els

protagonistes s’impliquen en projectes solidaris i de

conscienciació com aquest.

Us animem a trobar-lo per internet. Si voleu compartir la

vostra opinió en veure’l ens podeu enviar un mail a :

[email protected]

CORTO“EL ASCENSOR DE ROMEO”

DOBLE V DOBLE V DOBLE V

enjoy

www.aspace.catUs convidem a fer una ullada a la renovada web d’aspace, hi trobareu informació de tots els serveis i dels

diferents centres. És un bon recurs per estar al dia de tot allò que te a veure amb la nostra associació. Des de

la pàgina pots accedir-hi al facebook d’aspace, veure els tweets, al blog del centre de poble Nou, al Facebook

del Centre d’Integració social Aspace Badalona...

www.deporteydesafio.comLa Fundación Deporte y Desafío es una institución privada sin ánimo de lucro. El objetivo principal es la

integración social de las personas con discapacidad física, intelectual o sensorial, a través del deporte.

Con la práctica de deportes como el esquí alpino, esquí náutico, golf, equitación se trabajan valores como

la superación, la progresión social, y promueve la independencia, la autoestima.La Fundación contribuye

también a la formación profesional e inserción laboral de sus participantes, compaginando la organización

de actividades deportivas con cursos enfocados a su integración en el mercado de trabajo, posibilitando de

esta forma su completa integración.

www.centrescivics.bcn.catSi no has descobert encara el munt de possibilitats que t’ofereix un centre cívic, aquí tens la pàgina web on

trobaràs tota la informació i programació. Els centres cívics són un espai obert a tothom, i acostumen a tenir

un molt bon nivell d’accessibilitat. Els centres cívics són com una finestra oberta, on pots explorar des de

temes culturals, establir relacions, i aprendre.

www.catalunyaenminiatura.comDeclarat d’interès turístic Catalunya en Miniatura és un espai on podras gaudir d’un circuit de maquetes dels

monuments i edificis més representatius de Catalunya. És un bon plan per passar un dia a l’aire lliure, en un

entorn amb tots els serveis i totalment adaptat.

Page 24: Revista Connexió 26

V ictor es una persona divertida, ácida, con un peculiar

sentido del humor como podréis ver a continuación.

Aplica a rajatabla esa máxima de reírse de uno mismo. Es

joven y todavía tiene mucho camino por recorrer. Actual-

mente busca trabajo… le gustaría probar de monologuista…

Hola, me llamo Víctor y soy subnormal.

Ayer perdí 20 euros, los llevaba en el bolsillo y yo sin oficio

ni beneficio.

No os preocupéis porqué me llame subnormal, esto es como

la canción de Paco Porras del miembro viril, tiene nombres

mil, pues, conmigo pasa lo mismo: subnormal, anormal, re-

trasado, y ahora viene la que más me gusta, discapacitado.

Yo ya había asumido que lo era. Pues resulta que ahora nos

llamamos personas con diversidad funcional, esto es como

si a los negros les llamásemos personas con diversidad tonal.

Yo lo único que quiero es que no discriminen, a mí ya me

discriminan, siempre piensan que voy borracho, el otro día

ni más ni menos, estaba en el lavabo de un bar y a mi lado

había otro chico, en eso que me pregunta: “oye, como estas

tío?”, yo le respondo “bien” y él me dice “vaya taja que llevas

chaval”, entonces le digo “no no, pero si soy así”, y él me

sale con «tranqui si yo también llevo una buena tortaaaaa...”.

Estas situaciones me pasan muy a menudo. Hace tiempo

que tengo mucho miedo porqué resulta que mi abuela tiene

Alzheimer y a veces voy a pasear con ella, y pienso que si

alguien escucha la conversación de besugos que tenemos…

yo le digo “me dejas dinero para comprar” y ella me dice:

“oye, cómo te llamas”, y yo respondo: “Víctor”, y a continua-

ción le digo: “te cojo el dinero del bolso” …, van a llamar a la

policía pensando que un yonki está robando a una pobrecita

viejecita, yo ya me veo en comisaría justificándome “no soy

yonki, soy una persona con diversidad funcional”.

A Pesar de todo me siento un chaval afortunado, un día

saliendo del trabajo estaba lloviendo y una chica me dijo

“me puedes acompañar hasta mi portal con el paraguas”, yo

asiento con la cabeza, al llegar a su portal, incrédulo de mí,

se quita las bragas… En teoría, este es el sueño de cualquier

tío, el problema es que la chica tenía 80 años.

Para acabar os explicaré, que un día me intentaron atracar 2

tíos, yo cansado de que en los últimos meses me intentaran

robar en 2 ocasiones, cuando me dijeron por tercera vez

“dame la cartera o si no te rajo”, yo les dije “queréis acabar

como yo”.

enjoy

MONóLOGO

7 DIFERÈNCIES

(

Escrit per

La Redacció

Fet per

Page 25: Revista Connexió 26

El 3 d’octubre de 1977 va ser un dels dies importants per

Aspace. Aquest dia es va inaugurar el que havia de ser la Re-

sidència estrella de l’Associació i que finalment no va poder

obrir com residència per problemes econòmics.

El que si va funcionar 12 anys va ser el Taller Ocupacional

on hi havia diversos tallers que intentaré explicar un a un. El

més important era el de Plàstic perquè era el que ens donava

més beneficis als nois. En aquest taller hi havia una màquina

injectora per fer peces de plàstic (segons el motlle que hi

posséssim) Fèiem taps per les colònies Puig, aixetes per

obrir el gas de les cuines de la casa Corberó, i altres peces

que ara, després de 37 anys no me’n recordo. Un altre taller

important pel nostre benefici econòmic era el de Bugaderia

on rentàvem les tovalles de diferents restaurants. També hi

havia la Fusteria on bàsicament fèiem palets per a una em-

presa, nius d’ocell per Icona, casetes per gossos, etc. Final-

ment hi havia Tapisseria on fèiem tapissos de diferents estils.

A part d’aquests Tallers també es feia una revista “La Co-

munitat d’Alella” Penseu que en aquells anys, d’ordinadors

,res de res. La revista la fèiem amb una màquina d’escriure

elèctrica IBM que tenia les lletres amb una bola que es podia

canviar per fer diferents tipus de lletra. Per sort també tenia

una cinta per esborrar. Un cop feta la revista la dúiem a la

impremta a fer la tirada que volíem.

Per mi varen ser uns anys molt macos perquè des del primer

dia Aspace va confiar en mi i em va posar a Secretaria. La

meva feina era portar els comptes del Centre. Feia els rebuts

de cada mes, els cobrava, pagava les factures, etc. Com he

dit abans, tot això sense ordinador. A final de mes copiava

el llibre de caixa i el passava a l’oficina central que està a

Barcelona. La meva feina també era rebre les trucades i avi-

sar el personal amb una sèrie de timbres repartits per tot el

Centre. Cada treballador tenia un codi Morse i jo els avisava

que tenien una trucada.

El problema era que la majoria dels nois vivíem a Barcelona i

cada dia havíem d’anar i venir amb un autocar que no estava

adaptat. Hi havia nois que es passaven quasi dues hores a

l’autocar, depèn d’on vivien.

La llàstima va ser que, estant tot muntat per començar a

funcionar com a Residència no va ser possible per qüestió

econòmica.

Jordi Dam

cuéntame

ASPACE jA VA TENIR UNA RESIDÈNCIA!

Escrit per

Page 26: Revista Connexió 26

Hola Sandra:

Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.

Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!. Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.

Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.

Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.

Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!

Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.

Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.

Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.

Besos,

Rosa Ortolà16 de noviembre de 2014

recorda

A SANDRA BARBETAIMPRESSIó

RESPONSABLE

Page 27: Revista Connexió 26

Centre Especial de Treball

SI VOLS QUE LA TEVA EMPRESA SIGUI SOCIALMENT RESPONSABLE

TREBALLA AMB NOSALTRESOFERIM TOT EL QUE NECESSITES

ASPACET el Centre Especial de Treball d’ASPACE Barcelona, és una iniciativa social que té com a objectiu formar i integrar laboralment persones amb paràlisi cerebral i altres patologies del desenvolupament en els diferents àmbits de treball.

IMPRESSIóRESPONSABLE

COPISTERIA I REPROGRAFIA

IMPRESSIóDIGITAL

MAILINGS I MANIPULATS

SERVEIS DE SECRETARIA

ESTUDIDE DISSENY

INSTITUTFUNDACIÓPRIVADA

Page 28: Revista Connexió 26

TALLER DE CUINA FÀCILDurada: 8 hores (sessions de 2h).

Horari: Dijous de 18:00 h. a 20:00 h. (4 sessions).

Lloc: Cuina del CIM (Centre Integral Montjuïc)

Docent: Toño (cuiner professional)

Places limitades

Gratuït

Fa temps que volíem organitzar un taller de cuina, i gràcies a les noves

instal·lacions del CIM, que disposa d’un nou i modern espai per cuinar, us

podem oferir aquesta experiència.

Es tracta d’aprendre, conèixer, practicar, jugar amb els aliments, per tal de fer

una cuina fàcil i assequible a les persones amb diversitat funcional. Aprendre

receptes i trucs que ens ajudin en el dia a dia a la cuina.

Els interessats a participar en aquest Taller de Cuina ens ho podeu fer saber

a través del e-mail, [email protected], i ens posarem en contacte amb

vosaltres per tal de donar-vos la informació de la data en que començarà el

taller.

ORGANITZA