sant jordi2015 copia

SANT JORDI

2015

ALUMNES DE

6È A

Missi

En un poble molt llunyà va néixer un gat amb taques negres i marrons. Allà

el van separar de la seva mare perquè a la seva mare l´havien adoptat. Ella

es va anant fent gran i més aventurera. En realitat, volia veure món, saber

que hi havia fora dels murs. Un bon dia va començar a veure que hi havia

foradets pel jardí i se li va acudir fer-los més grans.

Al cap d'uns dies, ja ho tenia tot preparat per fugir quan va veure a una

cuidadora amb una motxilla plena de menjar i quan la cuidadora se'n va

anar, ella va anar corrent i va agafar la motxilla, i va marxar d'allà per una

temporada. Al, viatge es va trobar amb un cuidador que treballava en una

reserva d´animals i la Missi no parava de seguir-lo. Ell es deia Chris i va

decidir adoptar-la. A ella també li va agradar quedar-se amb ell.

Es va passar un mes al llit, menjant menjar especial. Després la van posar

per acollir-la i una família la va adoptar. Allà la van cuidar molt bé, i sense

adonar-se ja tenia un collaret amb el seu nom, tres cadells i una gran

família.

Ella cada matí el seguia fins a la reserva i es quedava amb els altres gats i

jugava amb ells. Al cap d'uns mesos el Chris es va casar amb una noia que

era al·lèrgica als gats i va haver d'abandonar a la Missi.

Allà la va atropellar un cotxe i van haver d'operar-la d'urgències.

Laia Arderiu

6è A

L‟ADA I L‟ORIOL

Hi havia una vegada fa molt de temps en un poblet molt llunyà,

un rei i una reina van tenir una filla que es deia Ada. Una nit, per

celebrar que l‟Ada havia nascut, van fer una festa al palau. Mentre

l‟Ada dormia profundament a la seva nova habitació, tots els

habitants del poble inclosos els pares de l‟Ada estaven a la festa.

Mentre tots estàven a la festa va venir una bruixa molt dolenta i es

va emportar a l‟Ada.

La bruixa va buscar i rebuscar fins trobar la torre més amagada i

més llunyana del palau i la va trobar. La Princesa Ada va créixer

tancada a la torre. L‟Ada volia veure tot el que l'envoltava a l‟

exterior: la pluja, la llum del sol…

Però la bruixa no la deixava. La bruixa s'havia d‟ anar de viatge i

no tornaria durant 1 setmana i li va dir a l‟Ada que no surtis de la

torre. Un bon dia, quan la bruixa encara no havia tornat, va venir

un jove príncep molt ben plantat anomenat Oriol, que va rescatar

a la princesa Ada, i se la va emportar de volta cap al palau. On

van viure feliços per sempre .

I vet aqui un gos i vet aquí un gat, aquest conte s‟ha acabat.

Paula Silva Sanjuan 6èA !!!!!!

El Temps

Què ràpid passa el temps !

En concret, 9 anys

que han passat com si res!

En un obrir i tancar d‟ulls,

ja sóc a 6è.

Sembla mentida,

que hagués passat per P3.

I en tot aquest temps,

de rialles,

baralles,

rondalles

i troballes;

hem après a estimar,

tenir cura,

respectar i estudiar !


I tants amics he fet…

Però de debò: no canviaria RES!


L‟any que ve anirem a l‟institut,

i cadascú s‟anirà

per on haurà vingut.

A diferents instituts anirem,

al Monlau, Valldemossa o al Príncep de Viana;

però segur que tots,

nous mons coneixerem!


Ens queda un any de vivències,

ja que l‟any que ve

haurem d‟agafar les nostres pertinences

i marxar...

a un lloc no gaire llunyà,

però per nosaltres molt estrany !


Ja hem entregat la preinscripció,

això vol dir que ja no hi ha volta enrere,

i que només haurem d‟esperar,

a l‟estiu per tornar-nos a veure!


La nostra escola té 27 anys,

perquè ja s‟ha fet molt gran;

nosaltres ens l‟estimem molt,

i la trobarem a faltar !


I tants amics he fet…

Però de debò: no canviaria RES!

Felicitats Mestre Gibert!!!!

GINa Aínsa 6è A

EL NEN SERP

Hi havia una vegada un nen que tenia por a les formigues.

Un dia una formiga li va picar i va començar a sagnar.

Va anar corrents a l’hospital. El metge li va dir que la formiga que li va

mossegar era verinosa.

Li van haver de tallar la pell i li van posar pell de serp.

El nen a casa seva li va agafar un atac, però va reviure gràcies a la pell de

serp.

Més tard, el nen es va convertir en un nen serp i totes les formigues que es

trobava se les menjava.

Joan Ballbé 6è A

Quan vaig venir al col.legi

Jo quan era petit vaig venir a aquest col-legi al segon trimestre de P.5. Quan vaig entrar a la classe vaig començar a plorar com un boig perquè no tenia els meus pares. Després de tres dies o quatre hi havia gent que ja volia ser el meu amic, però hi havia dos nens que no volien ser amics meus, em miraven amb mala cara. Després dúna estona em vaig apropar a ells i els hi vaig preguntar si volien ser els meus amics i ells, molt descarats, van dir que no. Molt ràpidament vaig anar passant cursos i a 6è A ja tinc bastants amics i fins i tot els nens que van dir que no, ara són amics meus. I ara tinc molts amics que mácompanyen en els moments més difícils i més desagradables de la meva vida. Lány que ve espero que vinguin tots els meus amics de léscola i que estiguin sempre amb mi.

MARC ARANDA

6è A

Un món geomètric

Hi havia una vegada una raça malvada anomenada Ttongshings que tot ho volien

geomètric i en blanc i negre. Portaven unes armadures molt grosses amb uns espatlleres

molt grans i grogues. Eren com els humans, però el doble de grans. Tenien cua de drac,

portaven unes coses com brillants, de colors diferents i tenien poders màgics.

Un dia van voler envair la terra i … sabeu què va passar? Van portar la seva arma

secreta. Era un drac, el quàdruple de gran que els Ttongshings, amb vuit ales i cinc ulls

; i escopia foc lila. Quan van envair la terra, va quedar tot exactament geomètric i en

blanc i negre ; res en color. Els humans van quedar esclavitzats.

Un dia un jove molt especial dit Geching va voler fer una rebel·lió contra els

Ttongshings i va entrenar i entrenar les arts marcials màgiques i ho va aconseguir

perquè va entrenar en un planeta que tenia augmentada la força de gravetat 50 vegades

més que a la terra. El jove llençava boles de foc per les mans, feia super atacs i coses

així.

Al final, va reclutar a alguns amics i van derrotar als Ttongshings. El més difícil va ser

derrotar al líder que es podia transformar en qualsevol bèstia maligna, però en Geching

el va derrotar.

La terra va quedar destrossada i en runes i el mestre d‟en Geching que es deia Focchi va

reparar-la amb la seva màgia.

Aquests fets van passar l’any 3512.

Oriol Berzal Gutiérrez 6è A

LA FLOR

Com m’agradaria ser una flor, seria tan blanca,

seria la més bonica, seria famosa,

i la més preciosa.

Tindria moltes amigues

que em visitarien, que agafarien el pol·len

i el transportarien

amb molta simpatia.

Ruth Lobato

6èA

A través de la vida

Tothom sap que després de la vida arriba la mort, és una etapa més de la vida. Hi ha gent que pensa que puges al cel. Hi ha persones que no hi creuen, pensen que et quedes podrit dins la tomba, o hi ha persones que creuen que tornes a néixer en forma d’un altre cos celeste.

Aquesta és la història d’un nen alemany que es deia Fred Sherpey. Vivia amb els seus pares a una cabana de fusta corcada, ells eren molt pobres. Amb prou feines arribaven tots a final de mes. El pare era carter. Al seu poble no hi havia pas prou feina, i amb el seu sou, que no els donava per gaire, subsistien amb un tros de pa al dia. Feia uns mesos encara es podia dir que vivien bé. Un piset a Alemanya que havia sigut la llar on en Fred havia crescut i viscut la seva infantesa. Abans de celebrar el seu aniversari havien hagut de fugir de la guerra i marxar a Anglaterra.

En Fred era un nen d’uns catorze anys, esprimatxat, se'l veia que havia fet una estirada, era baixet i tenia els cabells curts i llisos. Mai havia anat a l’escola. Ell feia les feines de casa seva, anava el bosc a tallar llenya o s’estirava al llit a llegir, li agradava molt. També cuinava, jugava a jocs de taula amb la seva mare o baixava al riuet i es mullava els peus pensant en la seva vida. Estava molt bé viure en aquell ambient, però la família Sherpey vivia amb la por a les venes.

Abans d’anar a viure a Anglaterra el pare havia treballat a les forces de l’exèrcit; era un espia. Havia descobert els plans dels Búlgars, els seus enemics, que falsament comunicarien als alemanys que es rendien davant la por que invocava el seu exèrcit. Allà mateix deixaven una bomba atòmica que destruiria tota la ciutat on vivien ells. A l’instant havia avisat a tot Alemanya i havia fugit a Anglaterra on havien comprat aquella barraca atrotinada. Però els Búlgars estaven alerta, no s’explicaven com els alemanys n’estaven assabentats i van començar a investigar qui se'ls podia haver infiltrat. Al cap d’uns mesos havien descobert que era el pare d’en Fred, i li havien intentat seguir la pista i semblava que ja ho tenien al sac. Els Sherpey no estaven previnguts i no sabien el perill que se'ls acostava.

Era de nit, una increïblement plujosa nit, la mare i en Fred esperaven el pare- rarament treballava a les tardes-: - Mare, per què arriba tan tard el pare?-va dir en Fred- - No ho sé, fill; potser- va contestar la senyora Sherpey- - Bum! - Qui és vos?-va preguntar la sra. Sherpey, amb un dring de por a la veu- Un home d’estatura mitjana i grassonet amb una bata negra tota xopa i amb la cara a l’ombra acabava de tombar la porta de casa seva, semblava nerviós. - Sóc en Marià de la Carnisseria Estoc, només venia a avisar-la de que el seu marit ha relliscat amb la bicicleta davant del meu local. En caure sembla que s’ha trencat unes costelles i està ferit superficialment al tòrax, però res més. - Hi ha algun metge que l’està atenent?

- Ara per ara em consta que no, però ja els hem avisat. - Bé podria ser pitjor...Me'n hi vaig de seguida. Fred tu et quedes aquí, si vols em pots esperar encara que no sé quan trigaré. Sobretot no surtis de casa per anar a veure el pare- va dir ella decisiva-. - Però, mare…-reclamava el nen- - Fill ja saps que no serà una escena adequada per a tu, a més a més si tens llit és per a dormir, així que ja hi estàs anant. Resignat, en Fred se’n va anar cap a l’habitació mentre escoltava la mare posant bé la porta i afanyant-se a posar l’abric i els guants- una mínima protecció feia falta a l’hivern en aquelles contrades-. Normalment se n’ anava a dormir quan ja estava cansat i no llegia mai però aquell dia era especial. Patia pel pare. Esperava impacient la tornada de la mare a casa. No es podia concentrar, no podia llegir. En Fred va acabar caient temptat per aquesta meravellosa sensació que és la son i va descansar la seva ànima sobre el llit. Va sentir un soroll, devia ser la mare...Li feia mal el braç; havia dormit sobre el seu braç i se li havia adormit. Se sentien passes, encara que de diferents persones, com a mínim tres. Potser havien vingut el pare i el carnisser. - Sembla que no hi és Joseph !-va dir una veu aspra- - No pot ser, no se’ns pot escapar així com així! Busqueu al pis de dalt- va fer un altre-. No podia ser, no...el pare havia dit que allà estaven segurs, però finalment havien arribat; i buscaven el pare. - Busqueu a totes les habitacions! Segur que està aquí…

- Pam! - Guaita, però si és un nen! Veniu a veure això, veniu! - Jo... Un home havia entrat a l’habitació, tenia les faccions de la cara desdibuixades d’un somriure que li omplia tota la cara, radiant de felicitat. - Ooooooh , apreciable...Tu deus ser el fill de Rupert Sherpey…-va fer una veu- Havia aparegut un home amb barret i amb un fanal, semblava el més perillós i de tots. - Exactament, què voleu de mi?, ell és fora. - No res…, simplement: saber on és el teu pare. L’home del barret va treure un ganivet de plata i va posar el Fred contra la paret agafant-lo pel coll. - Ens hauràs de dir on és perquè sinó…

- Eh, eh, eh, eh…- van fer els altres- - No ho sé pas jo...només us puc dir que ha relliscat amb la bicicleta mentre repartia les cartes, és carter.- va dir en Fred

- Això és una mentida com una catedral, no s’ho empassa ningú! Si només ens pots donar aquesta penosa informació ja et pots dir home mort. Des de quan els carters treballen de tardes?

- Bé, és que realment això té una raó…

- No ens expliquis res més noi, no ens importa. O ens dius la veritat o digues adéu. Ell havia estat tota l’estona mantenint la calma, però segurament era perquè no sabia realment el que estava passant. Era inhumà allò. De cop li va agafar la por, necessitava refugiar-se a algun lloc...amb un moviment ràpid ho podia fer. Entre el llit i la paret hi havia un espai suficient per que ell hi pogués passar i un

cop allà es podia accedir al soterrani a través d’un canal on, situada d’una forma inestable, hi havia una escala. - Ah! Vigileu que s’escapa! Aquí! Semblava que se’n sortiria, ja estava celebrant victòria quan va notar el punyal fred clavat a l’esquena més amunt de la cintura. Sentia com la sang li regalimava per tota l’esquena com rius incansables de dolor, un dolor atroç, insoportable. No podia parar de cridar, físicament notava que es desinflava mica en mica i el seu cos queia amb l’ànima al buit amb la mínima esperança de deixar de sentir aquella sensació horrible. - Bé noi, a la vida si t’oposes als teus superior sempre hi sortiràs perdent- va dir el del fanal-. Marxem nois!- i tot destrossant la porta amb una daga van marxar sense cap rancor cap al destí que en Fred els hauria desitjat si encara fos aquí.

De cop el cadàver tacat de sang va desaparèixer.

En Fred es trobava en una sala de sostre altíssim tota de color salmó amb la humitat que ja no podia pujar més. Es notava sol, no tenia ni la més mínima idea d’on estava i que hi feia allà. - Hola? Què hi ha algú?- va dir dubtant de que ningú l’escoltés- Es va aixecar i va comprovar que podia caminar, no li havia passat res més estrany que allò en tota la seva vida. Va esperar estona i estona, sabia que havia estat escollit per fer alguna cosa, que era important que romangués assegut al terra fred d’aquell lloc. De cop es va escoltar una veu: -Tu ets el Fred Sherpey, oi?- va preguntar una veu greu que es va sentir per tota la sala- - S...si qui és vós?

- No us ho puc dir pas noi. - Què hi faig aquí?, no sóc mort jo?. Fa estona que espero. - No ets mort, bé estàs parlant ara! Hauries de saber que la vida sempre perdona als que se’ls hi ha arrabassat la capacitat de viure sense motiu al qual han estat agredits injustament i castiga als que han tingut el valor de desafiar un pobre noi indefens. Recorda el que t’he dit, recorda-ho. - Vol dir que sóc viu? Que puc tornar a córrer, a riure, a ser fidel, a…

- Per què no?

10 anys després en Fred seguia ocupant un lloc en el cor dels seus pares, però es pensava que era mort i no podia dir que era viu per explicar-ho. Es trobava sota el llit al costat de l’escala. Sabeu una d’aquelles nits que arribeu a casa i us llanceu al llit sense desvestir-vos. Al dia següent sembla que no heu dormit ni un minut però sabeu que ha passat molt de temps . En Fred més o menys sentia el mateix, encara que ell hi havia estat molt més temps. Estava molt confús, no es notava ni les articulacions ni el cos- no sabia a quin any estava, ni com era que estava viu-. Només sabia que estava allà, flotant, com el seu cos no tingués pes. Va baixar per les escales molt atent, però sobretot molt nerviós, mai se sap el que pot esperar-se un noi de catorze anys en una casa enmig del bosc. Al soterrani hi guardaven tota la llenya i també el feien servir com a rebost. Unes caixes de fusta tapaven una vella llar de foc on el Nadal passat havien estat parlant pels descosits amb la família tot celebrant els vells costums.

També hi havia un trineu de fusta fet amb llenya de roure de l’hivern passat, la bicicleta vella d’en Fred i una calaixera gegant en estat penós menjada pels corcs. Mentre en Fred recordava totes aquelles coses que l’envoltaven semblava que revisés que no hi faltés cap detall que no estigués al lloc. Però en Fred notava que l’habitació on estava, aquella habitació que tan coneixia, hi havia una inquietud, alguna cosa que la sala li amagava. Sempre que havia entrat allà sempre havia estat amb alegria, sense cap temor a ser agredit, però en aquell moment tenia por de girar-se i trobar-se cara a cara amb quelcom mortífer. A la sala hi havia algú més a part d’ell, n’estava segur, encara que no sabia qui era. - Qui ets? Identificat!- va preguntar-li una veu coneguda darrere seu- - Pare?

- Fill?

No pot ser!, on eres? Fa uns 10 anys que vas desaparèixer i ja no t’he tornat a veure! - La nit que vas caure de la bicicleta van arribar els búlgars tots armats buscant-te, aquella nit vaig morir. Em pensava que era mort, però em van assegurar que la vida perdona als que han mort abans d’hora i castiga als que l’han causat. Avui m’he aixecat confús però ara ja ho entenc tot. - Però quina història m’expliques tu ara, quina imaginació que té la joventut! Bé Fred, aquí, al món real, hi ha coses més importants a sol.lucionar. La mare és a Holanda amb la tia Rosie, que ens va acollir de seguida que va ocórrer aquest fet. La mare es posarà contentíssima, jo crec que gairebé mor de l’ensurt que va tenir, però bé ara ja està recuperada. El cas és que ara jo també hauria de tornar a Holanda per estar segurs. He vingut per recuperar algunes de les nostres possesions però veig que practicament ho han saquejat tot, així que ja podem tornar. Aleshores es van abraçar i van estar una bona estona així.

La família Sherpey ja era feliç així com estava, però pels búlgars no tot havia acabat.

Pau Goberna Díaz 6èA

El viatge de l’oreneta

Els meus pares, els meus germans i jo vivim en un niu, que està en un arbre

MOLT alt, on es veu tot el poble, em sembla que es diu l’Alou. El niu està a la

casa d’una família on em sembla que hi ha cosins, germans i avis. Encara no

m’he atrevit a baixar per poder-los conèixer una mica, algun dia m’atreviré.

L’Alou és molt bonic, no hi ha gaire ambient, però hi uns quants nens que fan

que el poble encara sigui més alegre del que és. Crec que hi ha vuit nens i

també uns dos o tres de petits. Semblen molt amables.

Crec que aquesta tarda quan els nens estiguin pel jardí baixaré i jugaré una

mica amb ells. No crec que em sentin però ho intentaré, i si no em surt ho

tornaré a intentar. Vull jugar a futbol, també vull que anem per al bosc a

amagar-nos i a fer vaixells de fulles i tirar-los per el riu ! Els he vist algun

cop i sembla que es diverteixin molt.

A la tarda…

Ara em toca a mi! Estic baixant i estic pensant que potser no em voldran i

em deixaran sol…

-AAAH!-va dir una nena.

-Què ha passat?-li va preguntar, em sembla que el cosí.

-Que m’ha passat un ocell, em sembla que era una oreneta, pel costat de la

cara i per poc es xoca amb mi!- li va contestar.

-Ostres!- van dir els seus cosins.

-T’ha fet mal?-li va preguntar la seva cosina.

-No tranquils, estic bé!

Ostres per poc ho espatllo tot! Ara si que ho haig d’intentar, i no puc fallar,

més ben dit, NO FALLARÉ!

-Hola- dic.

-Hola- diu el cosí.

-Aaaah, un ocell que parla!- diuen les dues nenes a la vegada.

Renoi, m’han sentit! Com és possible? Ho esbrinaré després, ara haig

d’intentar que no em matin a cops d’ESCOMBRA!!!

-Pareu! Pareu! Que és un ésser viu, no el mateu!- diu la nena a la que, sense

voler, he atacat.

-D’acord! D’acord!- diuen els seus cosins a la vegada.

-Com et dius?- diu la cosina.

-La veritat és que no tinc un nom clar, la meva família em diu Clap. I

vosaltres?- responc.

-Jo Neus!- diu la cosina

-Jo Anna!- diu la nena que, sense voler, he atacat.

-I jo Martí!- diu el cosí.

-Voleu ser els meus amics?- pregunto.

-Sí!- diuen tots a la vegada

-Porto aquí uns quants dies i us he estat observant, el que més m’agrada es,

quan esteu jugant i us divertiu molt i comenceu a riure.- em vaig sincerar.

-Que t’agradaria fer avui?- va dir el Martí

-Tirar barques de fulles pel riu!- vaig deixar anar.

-Doncs anem!- van dir la Neus i l’Anna.

Vam estar jugant tota la resta del dia jugant i rient, fins que va ser l’hora

d’anar a sopar. Espero que tots els dies siguin així!

L’endemà al matí…

-Ei! Nois, que voleu fer avui?- els vaig preguntar.

-Ja improvisarem- va dir la Neus.

-Molt bé!- vam dir els altres.

Vàrem passar tot el dia jugant, cantant, ballant, ens ho vam passar tant bé

que sempre me'n recordaré.

Al cap d’uns dies…

-Tinc una mala notícia…- els hi vaig comentar

-Quina ?- em van preguntar preocupats.

-S’està fent hivern i la meva família i jo hem de marxar, és hora de

despedir-nos…

Ho sento- vaig continuar.

-Noooooooo!- van cridar a la vegada

- Ho sento, adéu! Us trobaré a faltar- els hi vaig deixar anar de cop.

Vaig sentir com des de lluny em cridaven adéu i “ploraven”. L’adéu va ser

molt tràgic però tard o d’hora havia d’arribar el moment de acomiadar-nos.

Anna Blancafort 6èA

El meu aniversari

Quan va arribar el dia del meu aniversari em vaig despertar content, super

nerviós per la tarda perquè em donarien els regals.

Quan vaig entrar a l‟escola molta gent em va felicitar, Jo els deia: “gràcies,

gràcies”…

A l‟hora del pati els de l‟altra classe em van feliçitar i vam jugar a futbol.

Després vam fer medi i vam fer feina, deures, etc.

A l‟hora de menjador estàvem jugant a futbol i tothom del meu equip me la

passava per que marquès un gol.

Jo estava molt content de com em tractaven.

Després quan dinàvem, el menjar em va agradar molt, va ser una

coincidència.

A la tarda, vam fer plàstica i ens van donar per fer dibuix lliure i m‟ho vaig

passar molt bé.

Després de l‟escola, vaig anar a classe de música, toco el violoncel.

El professor em va felicitar.

Quan vaig arribar a casa hi havia tota la família, allà em van donar els

regals, em van agradar molt.

Després vaig anar a sopar i a dormir.

Pau

Aguado 6è A

El vigilant TERRORÍFIC

L’any passat, els nens de 6è van anar de colònies. Van anar a uns bungalows que estaven a Palamós. Van viatjar amb autocar. Eren les 2h i mitja, era hivern i feia molt de fred. Era de dia, però hi feia tant mal temps que gairebé semblava de nit. La majoria de nens estaven tremolant. L’autocar no tenia estufa i allà dins feia molt de fred. Un nen va dir: - Professora, queda molt per arribar ? Aquí fa molt de fred! La professora, que es deia Elisa, li va preguntar al conductor, que semblava un senyor que vivia al carrer, quanta estona quedava. La professora li va respondre al nen: - Queda 1 hora.

Quan van arribar a Palamós, feia menys fred que a l’autocar. Es van dirigir cap els bungalous per que volien deixar les maletes, que pesaven molt, i estar calentets. Ja era l’hora de sopar. Van intentar acabar el mes ràpid, per poder anar als bungalous, que els hi agradaven molt. A les 10:30 o 11 de la nit, es van posar a dormir. A fora, hi havia un vigilant, que d’aspecte feia por. Hi havia molts nens que s’escapaven per anar als bungalous del seus amics. Quan sortien, moltes vegades el vigilant no els veia, però un nen que és deia Nil estava a la casa dels seus amics i va decidir marxar. Quan estava caminat cap el seu bungalou, va veure el vigilant i és va amagar darrere una pedra. Quan va veure que es desviava cap a una altre banda, va sortir disparat amb el cap abaix. I de sobte va xocar contra el vigilant, és va posar a tremolar, i va dir: - Perdó, ja vaig cap el bungalou. I el vigilant amb una veu molt enfadada, li va dir: - Noiet, vine amb mi…. El Nil, va seguir al vigilant, van anar a una sala que estava tota fosca, i de sobte en Nil va córrer amb totes les seves forces. El vigilant quan va acabar d’obrir la porta, es va adonar que en Nil s’havia escapat. Ell també va començar a còrrer per a veure si el veia. En Nil, cada vegada corria més lent, perquè s’anava cansant, en canvi, el vigilant, corria més que en Nil. En Nil va arribar al bungalow i es va amagar. Però el vigilant es va adonar, que no havia tancat del tot la porta i va tenir una idea: - Quan el nen s’adormi, entraré i li tallaré la cueta que porta al cap.Hahaha!!!!!!!!

En Nil va mirar per la finestra a veure si el veia, però el vigilant s’havia amagat a una altra banda. El vigilant anava mirant si veia que e Nil s’adormia, a la quarta vegada que va mirar, en Nil ja s’havia adormit. Va entrar sense fer soroll, va agafar unes tisores i….. Al dia següent, quan van començar les activitats, una nena li va preguntar al Nil: - Nil, com és que t’has tallat la cueta???

I el Nil va respondre: - Què? Jo no m’he tallat res. I aleshores, en Nil es va començar a tocar pel cabell, i es va adonar que ja no tenia la cueta, i va dir cridant: - Entre el VIGILANT TERRORÍFIC, i la NIT TERRORÍFICA que he passat hagués preferit quedar-me a casa! ADA ALZUETA

L‟escola s‟acaba

L‟escola s‟acaba

ja sóc a sisè

i cap a secundària

aviat anirè

i una nova etapa

jo començarè.

M‟estimo l‟escola

la trobarè a faltar,

però sé que l‟any vinent

no hi podrè estar.

He fet molts amics,

de molt divertits

i de nous en farè

segur n‟estic.

Nous llibres,

nova escola,

i és que a la vida

tot es renova.

Marc Guzman Gallego 6e`A

Gravity falls

En un poble molt llunyà hi van venir dos nens amb un autobús. Es diuen Diper i Mabel i van venir de vacances a veure al seu tiet avi Stan. Quan van arribar es van trobar amb l’ Stan. Els va ensenyar la cabana del misteri. Era una tenda fascinant i molt gran. La cabana també era la casa on viurien. Van conèixer a un empleat que es deia Sus i a una noia que també treballava per l’ Stan. Quan en Diper la va veure es va enamorar, però com ella era 4 anys més gran no tenien possibilitats. Al dia següent, en Diper i la Mabel es van anar cada un pel seu compte. En Diper mirant les catarates va ensopegar amb una pedra i es va obrir una part del terra i va sortir d’allà un llibre: el número tres. En Diper el va obrir i ficava: “A Gravity falls no pots confiar en ningú, aquest poble està ple de misteris i he recopilat tot el que necessitava”. En Diper sorprés es va portar el llibre. Quan en Diper estava assegut al sofà de casa va aparèixer la Mabel amb un noi i va dir que era el seu nuvi. En Diper va mirar al noi , era estrany i es bellugava lent i amb molta cura. En Diper va mirar el llibre i va creure que era un zombie. En Diper els va seguir fins el bosc i el noi va dir que eran uns nans disfressats. La noia es va asustar i els nans van atrapar-la per que fos la reina. En Diper la va salvar i els nans de tot Gravity falls es van convertir en uns monstres gegants. En Diper mirant el diari va llegir: “Els nans tenen un poder desconegut, aneu amb compte”. En Diper va agafar una aspiradora i els va derrotar. L’ Stan els hi va regalar una nova gorra al Diper, i a la Mabel una pistola amb ganxo i en Diper li va ensenyar el llibre a la Mabel. JOAN OLLÉ 6è A

LA POMA DE CRISTALL

Fa molt temps, durant l‟època on vivien els cavallers i les princeses, un gran drac

atacava la ciutat de Maspaller. Tothom estava aterroritzat, ningú sabia què fer, fins que

al cap d‟uns mesos, els mags més vells van trobar una sol.lució:

De tots els cavallers, el més valent, havia d‟anar en busca de la poma de cristall,

amagada al centre del laberint del bosc negre.

Tots els cavallers coneixien el bosc negre, i tots li tenien por, tots… excepte un. Era un

cavaller, per ningú conegut, era el cavaller Montblau.

Els mags el van acceptar, i al cap d‟uns dies Montblau ja estava fent el camí, sol … ell i

el seu cavall Tresor.

El camí va ser llarg. Van passar per muntanyes i turons; per llacs i rius… fins que van

arribar.

En entrar al laberint tot va anar bé, però quan havien recorregut uns quants camins, van

veure que hi havia un arbre dibuixat a la paret de la dreta. El van tocar. De sobte, va

començar a brillar, i les parets van començar a moure.‟s. Montblau tenia por, les parets

van estar uns segons movent-se, que a ell se li van fer eterns.

Quant va parar, les parets s‟havien mogut creant un camí davant seu.

En començar a passar per aquell camí, va sonar un soroll molt fort i les parets van

començar a tancar-se. Ell va còrrer, i còrrer, sabia que hi havia un 99% de possibilitats

de no sortir d‟allà, peró ho va intentar. Quan gairebé va arribar al final, va començar a

notar que les parets li fregaven la pell. Pensava que era el final, però va fer tres passos

més i… ho va aconseguir!

Encara esgotat, va mirar al seu voltant. Era la cosa més bonica que havia vist mai. Era

un arbre amb tronc de vidre i fulles de vidre i… una meravellosa poma de robí i vidre,

més vermella que una rosa, i més bonica que totes les princeses juntes.

La va agafar, i les parets del laberint van caure igual que les muralles que el drac havia

destruït a Maspaller.

la poma es va trencar i d‟ ella va sortir un enorme raig de llum, que es va dirigir cap el

drac, i el va convertir en cendra.

Tots van ser feliços per sempre!

Mariona Simó 6è A

PERDUTS A UN

BOSC

Hi havia una vegada dos germans que van anar a casa d‟uns familiars que vivien a prop

d‟un bosc. Van anar amb els seus pares. A aquella casa vivia una parella amb un gos.

Després de berenar van anar a jugar amb el gos. Cada vegada s‟allunyaven més de la

casa fins que es van perdre al bosc. El germà petit va dir que si seguien al gos tornarien

a casa però el germa gran no volia moure‟s.

Van començar a cridar: “pare, pare !”

Van estar perduts al bosc una bona estona fins que el pare va aparèixer, neguitejat i amb

feridetes de les fulles per tot el cos. Els va agafar i els va portar a casa.

MARIO SILVA

6èA

EL REMEI

Hi havia una vegada un nen de deu anys que no sabia caminar. Per tant, els seus pares estaven molt preocupats perquè no era normal que un nen de deu anys no sabés caminar.

Un dia van anar al metge perque els hi digués com podia ser i els metges els hi van dir que tenia una malaltia a les cames. Al cap d’uns quants mesos li van trobar la malaltia i per tant la solució: un xarop contra la malaltia. Però no era la solució. El que els hi van dir no era el xarop de veritat era el de mostra. Aquest només servia per a dos dies. Si volien el xarop de veritat, l’havien d’ anar a buscar a una cova. Els hi van dir on el podien trobar i per tant hi van anar. Un cop allà, van anar fins a la cova i quan van entrar van veure una prova i un mapa on hi havia tota la cova. Havia moltes proves. A dalt ficava el grau de dificultat. Els graus eren de l’ú al deu. La primera prova era de grau ú. Però era molt difícil. Van pensar que al grau deu seria super difícil….però ho havien de fer. Totes les proves eran mortals. Els hi feia molta por morir, però ho havien de fer. La tercera prova era de que no podien tocar els làsers.

ERA MOLT DIFÍCIL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

H van superar però per poc. Quan van arribar a la última era com una partida d’escacs, però ells de fitxes. Els personatges s’anaven movent automàticament. ELS HI TAPAVEN TOTS ELS MOVIMENTS !!!!

Si tocaven a un el que havia tocat se n’anava a un soterrani.

Ho van aconseguir, van agafar el remei se’n van anar.

Marc Ortiz

El tren del futur

Hi havia una vegada un nen normal que vivía en una casa

normal, o aixó és el que pensava. Un dia jugant a pilota al

pati va ensopegar amb una cosa molt estranya, era freda i

dura. El més estrany és que hi havia dos i entre aquestes

dos hi havia uns travessers de fusta. “És una via i molt

antiga”- va exclamar en Jack! Va decidir seguir-la, va

agafar una motxilla i va posar-hi: menjar, una llanterna, i

uns guants.

Al dia següent es va posar a caminar en direcció nord.

Després de caminar un bon tros no va trobar res. Però de

cop i volta, entre la boira, va veure unes llums. Va

començar a caminar i va trobar una estació de tren, però no

una normal sino una molt antiga. Era de fusta hi havia

llums d’oli i un cartell que posava: tren al futur.

Hi havia una porta molt antiga. De cop i volta, va sortir

un senyor gran amb un bastó i una gorra. Es va posar a

llegir un diari del 2o35. En Jack li va preguntar: “On

som?” L’avi va riure, i va respondre: “ En un lloc màgic,

fantàstic, meravellós, et sorprendrà el que passa aquí”. Va

aparèixer un tren molt antic, de ferro. Va baixar un

maquinista amb una gorra de ratlles i una pipa, que li va

dir: “Un nou passatger, això no passa tots els dies! Puges

al tren o no? Quina pregunta, és clar que hi puges!

Al cap de cinc minuts, el tren es va aturar. En Jack va

preguntar al maquinista: “Ja hi som?” El maquinista va

respondre:” És clar que si”. En Jack va baixar del tren i

va començar a caminar seguint la via mentres es perdia

entre la boira. Quan va arribar a casa seva tot estava molt

diferent, tot estava mecanitzat i era molt avorrit. Va

decidir anar al museu a veure el que havia passat els

últims anys. Va entrar i va tenir un ensurt ben gran! Tot

el museu estava ple de coses seves! Es va apropar a un

guàrdia i li va preguntar: ”Què ha passat?” El guardia se’l

va quedar mirant i el va portar fins al despatx del

director. El director es va sorprendre i li va preguntar:

“Com et dius?”- “Jack”- va respondre.

Em va agafar i em va portar fins a casa meva. Va picar al

timbre i es va obrir la porta, va sortir el pare, es va

donar un ensurt ben gros, el va abracar i va cridar a la

mare. La mare va sortir i va tenir la mateixa reacció. Em

van preguntar on m’havia ficat, jo no els vaig voler dir lo

de l’estació i tot aixó, i els hi vaig dir que unes

persones m’havien agafat.

Va venir la televisió a casa a preguntar-me qui eren

aquelles persones i un munt de coses més. Els vaig dir que

vinguessin a un lloc i vaig fer veure que aquell lloc havia

desaparegut. Quan va marxar la televisió, en Jack va anar

al pati del darrera i va trobar la via. Va pensar que només

la podia veure ell.

Al dia següent van venir un munt de periodistes a fer-li un

munt de preguntes. Es va haver d’ inventar un munt de coses

i al final, va decidir marxar perquè no podia més. Així que

quan es va fer de nit va saltar per la finestra i va sortir

corrents cap a l'estació. Quan va arribar no va

trobar ningú, i va decidir entrar a l’estació. Va veure

una gran vitrina on venien bitllets però no hi havia ningú,

va entrar i va veure una pila de bitllets deurats, va

agafar un i va llegir: “tren al futur”.Es va guardar un a

la butxaca i va sortir. Es va trobar al maquinista, i li va

preguntar com podia tornar al passat. El maquinista li va

respondre que no es podia, però que a uns 5km cap a l’est

hi havia una estació identica a aquesta on treballa el meu

germà.

Sense perdre ni gota de temps va començar a caminar i

caminar fins que es va cansar i va fer una parada. Va

agafar l’entrepà que portava a la motxilla i se’l va menjar

i va seguir caminant fins que del no res va veure una

estació idèntica a l’altre on va trobar a un maquinista que

va dir: un nou passatger això no passa tots els dies! Ja ho

sé, vinc de l’estació del teu germá. Ah si? Dons aleshores

el que vols és tornar al passat oi? Dons si i ràpid. Dons

puja al tren!

Al cap de 2 minuts vam arribar, vaig comencar a seguir la

via i vaig arribar a casa on tot era normal, per fi!!!

JORDI RIVAS

6è A

Poema de Sant Jordi

Per Sant Jordi llibres i flors

i un munt de plors. Quan el drac va morir tothom va aplaudir. El príncep quan va matar al drac

va agafar, de roses, un sac.

La princesa

amb la seva bellesa, va rebre una rosa

tant gran com una bossa.

Es dirigia la gent cap on anava al vent. El drac sagnant semblava un ratpenat. La sang del drac era vermella, tenia forma de anella. El príncep amb el seu cavall anava amunt i avall.

La rosa amb la seva olor feia molta pudor. El príncep portava una espasa

que semblava una maça.

El príncep amb al seu vestit era el més afavorit.

JORDI NAVASCUÉS MARIN 6è A

Viatge al centre de Saturn

Hi havia una vegada a l’any 4.512 un nen ben petit, de 7 anys, que es deia Alex. A l’Alex li encantava fer naus espacials amb paper. Pel seu aniversari la seva família li va regalar un vestit espacial i un casc d’astronauta, de talla 14. Com que li anava gran el va guardar a un armari. No era un armari qualsevol sinó un armari d’astronauta. En aquell armari hi guardava moltíssimes coses. Coses que ningú sabia. Al cap de 3 anys, ja en tenia 10, i va decidir començar a muntar una nau espacial, però no una de paper com les que feia abans sinó una de veritat, una gran, ben gran ! Dia si i dia també, cada tarda, en sortir del cole anava corrents cap a casa i començava a muntar la nau. Va trigar dies, setmanes, mesos i fins i tot anys ! Després de 2 anys, per fi va acabar la nau, era impressionant, era immensa, grisa i amb una llum blava a sota, se li va acudir fer la nau rodona i la veritat es que li va quedar perfecte,volia provar estils, nous estils que encara ningú havia provat . L’Alex com que era un nen molt atrevit se li va acudir una idea ben boja, ANAR AL CENTRE DE SATURN ! Els hi va explicar als pares, als amics fins i tot als mestres, que volia viatjar a saturn i tots es van quedar amb la mateixa cara, una cara de sorpresa. Va esperar uns mesos i una nit estelada, quan els seus pares estaven dormint, va obrir el seu armari i va agafar el seu vestit espacial. Se’l va posar sense fer soroll i se'n va anar a la nau espacial. Dins la nau ja ho tenia tot preparat: menjar, mantes per si feia fred… L’Alex va fer el compte enrere…. 3-2-1 i la nau va sortir cap al cel. Al cap d’un dia per fi va arribar a l’espai i es va quedar amb la boca oberta, es va quedar al·lucinat. Anar cap a Saturn era molt difícil perquè allà fa molt de fred. Va trigar 10 hores en arribar a Saturn. Quan va arribar, va aterrar a Saturn, es va posar el casc d’astronauta i va baixar de la nau. De sobte, quan va sortir una mica més enllà, va veure una petita ciutat. Va anar caminant, fent tombarelles, fins que va arribar. Era una ciutat molt estranya per ell. Quan va arribar li van venir com un tipus de persones molt baixetes de color lila amb antenes. L’Alex ja s’imaginava que a Saturn hi hauria aquestes personetes però no se les imaginava d’aquella forma. De sobte, les personetes el van agafar i se’l van emportar a un edifici fet de meteorits, “molt original”,va pensar ell, i allà hi havia una personeta d’aquelles de

Saturn asseguda a una cadira i amb una corona. Resulta que els de Saturn parlaven també català però amb un accent més exagerat. Els de Saturn tots tenien un nom molt semblant, i el que estava assegut a la cadira amb la corona es deia Flipi-flopi, el rei de Saturn. L’Alex no sabia ben bé perquè estava allà envoltat de tantes personetes liles i en un instant es van posar tots al voltant d’ell amb una rotllana i van començar a ballar i a cantar una cançó bastant estranya. L’Alex va pensar “aixo és normal de Saturn, aquests balls tan estranys, la cançó estranya”...I de sobte, mentre que ells estaven fent aquell ball, l’Alex es va convertir en una d’aquelles personetes liles! I li van posar el nom de Flopi-flipi. L’Alex molt espantat no sabia què fer, no tenia ni idea perquè parlava també amb aquell accent, ni res ! Suant i suant es va despertar...resulta que era un somni tot això ! Però a ell li haguès agradat que fos ben veritat.

Clàudia Li

Serrano 6éA

Guerra i pau

Hi havia una vegada una nena que vivia amb els seus pares en una ciutat llunyana .

Però allà on vivien va començar una guerra i el seu pare va anar a lluitar i la seva mare a

fer d‟ infermera al campament de soldats ,així que la nena va anar a casa de la seva àvia

que estava al camp on no hi havia guerra. La nena estava trista perquè no estaria amb els

seus pares i no podria anar a visitar-los. Però d‟una cosa estava segura, no trobaria a

faltar la seva escola ja que no s‟ho passava bé .

Al passar un temps l‟ àvia va decidir mudar-se a una ciutat més segura per que creia que

el camp no era un bon lloc on viure .

Van mudar-se a una ciutat molt maca on hi havia pau , la nena es va matricul.lar a una

preciosa escola que es deia Mestre Gibert ,on anava molt contenta per que s „ho

passava molt bé i va oblidar la guerra .

Un dia, quan menys s‟ho esperava, els seus pares van tornar de la guerra sans i

estalvis, però com la nena no volia marxar de l‟escola i tampoc era segur tornar a la

seva ciutat es van quedar a viure en aquell preciós barri !!

Cèlia Martínez

6è A

L’ hotel fantàstic

Hi havia una vegada un hotel fantàstic on hi havia molts fantasmes, zombis i vampirs que et mataven.Un dia, una família anava amb el cotxe i va veure el cartell d’aquest hotel on deia que era molt barat i molt xulo. Ells van entrar i no van veure res, però quan es van posar a dormir van sentir un soroll molt fort d’una cadira. Ells van sortir molt espantats i no van veure res, només van veure la cadira al terra, van tornar a posar-la bé i van tornar al llit. Van tornar a escoltar el soroll i van seguir dormint tranquil·lament. Al dia següent, van veure un zombi i van marxar corrent amb el cotxe i no va tornar mai més. Els fantasmes i tots els altres estaven molt contents perquè havien espantat a la gent de l’ hotel i van marxar d’allà per sempre més. Després d’un any van fer un hotel millor i no hi havia ni fantasmes ni zombis ni vampirs i molta gent anava a aquell hotel tan divertit.

Enric Vilches 6è A

AMIC

INVISIBLE

El meu amic invisible

és molt divertit,

pot estar content,

pot estar trist.

Pot anar de blanc,

pot anar de negre.

sempre és al meu costat

i em fa sentir alegre.

Quan estic avorrit

i no sé a què jugar

ens estirem al llit

i ens posem a parlar

Ell es diu Ramón,

és encantador

i encara que no el veieu

és el millor del món.

Gerard Moya

6è A

Esperem

que us

hagin

agradat

sant jordi2015 copia

Documents