tema1 introducció - seguim.commedia.seguim.com/vv/5-quinto/toxicologia/tema 1 al 45... · web...

TEMA1 Introducció

Toxicologia: Ciència que tracta dels tòxics, incloent-hi les seves propietats químiques, identificació, efectes biològics i tractament de les malalties que causen.

Tòxic: Substància que exerceix acció nociva sobre els èssers vius. Controvèrsies:

- Substància: Radioactivitat, raigs... No ho són.- Acció nociva: No tot el que exerceix una acció nociva (punyalada, la sogre...) és

un tòxic.Paracelsus: que traduint literalment vol dir « millor que Celsus », es considerat

el “Pare de la toxicologia”. Va dir que totes les substàncies són verins, és la dosi correcta la que diferència un verí d’un remei. Era un polemista de vida caòtica (esto es la tipica pijada de mierda que preguntará en el examen, o no, o quien sabe).Així doncs, per determinar substàncies tòxiques cal tenir en compte:

- Dosi - Freqüència - Ruta d’administració (hi han

substàncies que via oral no fan mal però que injectades són letals, ex; verí de serp)

- Rapidesa de detoxificació - Propòsit (la morfina es pot

utilitzar com a anestèsic o com a droga, segons l’aplicació serà un tòxic o no)

- Espècie i raça (hi ha animals que mengen Amanites, i els gossos no poden menjar xocolata)

- Susceptibilitat del receptor - Moment - Tradició (una persona mor

electrocutada i no s’estudia com a tòxic, però si tens un càncer per tenir una antena de tlf sobre del teu pis si que s’estudia. Tot és relatiu).

HistòriaTòxics n’hi ha hagut sempre. Les espècies poden adaptar-se (geneticament,

mitjançant canvis comportamentals) a l’entorn hostil, o no. Si no s’adapten despareixen. El primer ús del coneixement dels tòxics tenia com a objectiu la supervivència. Sabien que era tòxic per “trial error”, provar i veure que passa. També observaven si els animals ho menjaven, tot i que no eren una font fiable d’informació. Així van descobrir diferents utilitats per algunes plantes, fongs...

Posteriorment es van fer servir tòxics concrets pel seu aspecte lúdic: Hidromiel, pel seu contingut en alcohol, altres substàncies que directa o indirectament permetien l’ús lúdic de tòxics (supongo q se refiere a belladona por ejemplo, o el opio o la coca). Aquest ús va donar com a resultat l’aparició de mites i llegendes (se ponían hasta el culo y veían ogros, dragones y ninfas del bosque sin salir de casa). Feien servir substàncies anteògenes, aquestes tenen efectes sobre el SNC, alteren l’estat mental i fan “alucinar”. A Escandinavia fan que els rens es mengin la planta tòxica ja que excretaran per orina el principi actiu alucinogen, després només s’han de beure l’orina per poder flipar. També poden beures l’orina els uns dels altres.

També es van utilitzar per tal de facilitar la caça d’animals. Feien servir tòxics vegetals, alguns dels quals encara s’usen ara per tribus indígenes, el curare per exemple. Aixó permetia no necessitar apropar-se a l’animal, pero requeria que el tòxic no afectés a la carn que després es menjarien. La paraula tòxico, etimologicament parlant, deriva d’aquest ús primitiu (toxicon = allò que es posa a la fletxa per facilitar la caça; pharmacon = vol dir arc). Ja no calia tanta gent per caçar i va neixer l’agricultura i la ramaderia i amb el temps la sedentarietat i així les civilitzacions, les urbes i la història.

1Another Melon Boy Product

Amb l’aparició de les grans urbes els humans van modificar l’objectiu dels seus tòxics i van començar a fer el que millor fem, “dar por culo al pròjimo”. Es varen utilitzar els tòxics per enverinar persones. Va ser l’època fosca de la toxicologia, no per les persones mortes, sino per la manca d’avanços en la matèria. Era la protociència de la toxicologia:

1) Locusta: Assessina, coneixedora de verins de Roma, es considera una de les primeres “Serial Killers” de les que es té constància, era la enverinadora “oficial” romana. En aquest moment es va crear la primera llei contra enverinaments i es va considerar un crim amb agravants ja que proliferaven aquests crims.

2) Teofanía d’Adamo: Enverinadora siciliana del renaixement, creadora de l’aigua de Toffana. Aquesta portava arsènic i cimbalaria (era un tipo de coleòptero. Como dato curioso, se cree que Mozart fué asesinado con este veneno). A l’edat mitjana es feia servir triòxid d’arsènic, no era una mort ràpida, provocava una agonía escandalosa que es confonia amb altres enfermetats.

3) Els Borgia eren, a més d’una familia d’origen alicantí amb poder eclesiàstic, grans coneixedors de l’ús de verins (para que luego te fíes de los curas). Cal remarcar a Alexandre VI, i als seus fills, Cèsar i Lucrecia.

4) Catarina de Medici, va ser reina de França i va contribuir en les sospitoses morts de tres dels seus fills. Va ser la propulsora dels verins a França. Pressumptament feia assessinats per encàrreg utilitzant verins, com en el Concili de Dior de Venècia.

Va ser una època poc productiva en quant a avanços científics.5) Bruixes, apareixien en llocs on s’habia donat una epidemia

desconeguda. Després es va descobrir que eren causades per un fong, el cornezuelo del centeno (Claviceps purpurea). Les bruixes proporcionaven verins i afrodisíacs.

6) Dioscòrides (autor de De Metari MedicaI), Avicena (considerado uno de los grandes médicos de todos los tiempos, con mas de 450 libros en su haber), Maimònides (médico, rabino y teólogo jugio), Paracelsus (“Totes les substàncies són verins, és la dosi correcta la que diferència un verí d’un remei”), Thuillier (Descobridor del Cornezuelo), Ramazzini (no confundir con Ramazzoti, padre de la toxicologia laboral; ej. Industrias de los fosforos...), Mateu Josep Bonaventura Orfila (Menorquín de finales del s. XVIII, es el padre de la toxicología moderna. Médico y químico, acaba en Francia, experimentando con perros en los sótanos de la Universidad de París. Publica sus experimentos y revoluciona la toxicología. Pasa del sótano a la butaca del rector. Crea una sistemática, y los envenenamientos dejan de pasar desapercibidos, lo que implica su descenso. Es lo que tiene, si te van a pillar mejor no te cargas a nadie.)

TEMA2 Catàstrofes tòxiques del segle XX

1900: Manchester, Anglaterra: Neuritis alcohòlica.1915: Ypres, Bélgica: Ús de guerra química, clor i yperita1921-22: USA, Canadà: trèbol dolç i dicumarol.


1929-31: USA: Ginger Jake, TOCP.1930: Vall del Mosa, Bèlgica: Smog1937: USA: Elixir de la sulfamida, dietilenglicol.1945: Hiroshima i Nagasaki, Japó: Bombes atòmiques1947: Fuju, Japó: Itai-Itai, intoxicació per cadmi.1952: Londres, Anglaterra : Smog. Les fàbriques, col·locades en mig de les ciutats, contaminaven l’aire. La combustió del carbó alliberava SOx i NOx. Es va produir una inversió tèrmica i la temperatura a nivell de sol era molt baixa, van morir més de 4000 persones. La solució consistia en portar les fàbriques a fora de les ciutats, prohibir el carbó...1953: Síndrome de Minamata, Japó: intoxicació per metilmercuri. No cuidaven l’ecologia, es van contaminar el rius que feien servir per regar els camps d’arroç i després consumien els contaminants.1961: Alemanya: Teratogenia per talidomida (fàrmac emprat com a tractamen per la lepra). Provocava sedació i hipnosi. Es van començar a veure naixements amb malformacions.

TEMA3 Terminologia Bàsica

“Gift”, que en anglès significa regal, en alemany es tradueix com a verí, i en suec com matrimoni, que curiós, el matrimoni pot ser un regal o un verí...

Tòxic: Substància que exerceix una acció nociva sobre els organismes vius. La calavera amb dues tíbies creuades és el pictograma que fa referència a un tòxic, i a un vaixell pirata, i a un territori sagrat, com ara un cementiri indígena. Sempre ha estat un significat d’avís/atenció.

Toxina: Tòxic d’origen biològic. Ex; Micotoxines, fitotoxines... Parlar de biotoxines resultaria redundant.

Xenobiòtic: Tòxic d’origen sintètic, literalment “aliè a la vida”. Qualsevol substància que ingressa en l’organisme procedent de l’exterior. Ex; DDT, dioxines...

Així podem dir que un tòxic serà una toxina quan sigui d’origen biològic, un xenobiòtic quan sigui d’origen sintètic, o no tindrà cap nom distintiu quan sigui d’origen mineral.

Verí: Toxina animal utilitzada com a autodefensa o per atacar, i alliberada normalment per mossegada o picada. També poden ser tòxics utilitzats intencionadament. Ex; Serps, abelles. Verí és en anglés poison, la traducció de intoxicació per plom, per exemple, serà poisoning, no intoxication. Les plantes no poden ser verinoses ja que no ens injecten el verí, només va via digestiva.

Droga: Terme emprat per designar medicaments (USA, FDA: Food Drug Administration) i per substàncies d’us abusiu (drogues d’abús). Textualment són substàncies que s’obtenen de la natura i que tenen una aplicació pràctica.

NOTA: Tots els medicaments són fàrmacs, però no tots els fàrmacs són medicaments, Els fàrmacs són substàncies usades en organismes vius buscant un efecte terapèutic possitiu, per exemple; el sulfat de bari és un fàrmac peró no un medicament, s’usa pel diagnòstic peró no pel tractament.

Teratogen: Agent que en ser administrat a una femella prenyada en periode prenatal, indueix malformacions estructurals o defectes en la descendència.

Carcinogen: Agent físic, químic o biològic capaç d’aumentar la incidència de neoplàsies malignes. Dura un cert temps.


Al·lergen: Substància antigènica capaç de produir una resposta d’hipersensibilitat.

Ecotoxicologia: Ecologia unida a toxicologia, o toxicologia del medi ambientContaminant: Substància o compost que superi la capacitat natural dels

ecosistemes per transformar-ho o assimilar-ho, de manera que acaba per acumular-se. Pot ser negatiu (pol·luent) o innocu.

Pol·luent: Algunes formes de matèria que excedeixen les concentracions naturals en un món o sistema determinat i causen efectes adversos en ell. Són tipus específics de contaminants que fan una acció negativa.

Residu: Formes de matèria que es generen com a conseqüència, generalment no desitjada, de les activitats dels organismes vius i en particular de les activitats humanes. No sempre tenen una connotació negativa. Ex; treure CO2 al respirar...

TEMA4 Divisió toxicològica (de més petit a més gran)

Toxicologia analítica: Treballa en la detecció, identificació i quantificació dels tòxics (qualitatiu i quantitatiu). Hi ha diferent nomencaltura entre USA i Europa. És una especialitat que actua com a comodí de la resta, ja que és tècnica i científica.

Toxicologia experimental: Avalua la toxicitat dels productes realitzant proves, assaigs i tests pertinents (Toxicologia Experimental Avaluativa). Es necessita per posar al mercat un determinat producte i aconseguir el registre sanitari.

Toxicologia molecular i cel·lular: Estudia perquè els tòxics són tòxics, el mecanisme d’acció. Inclou la Toxicologia genètica, Inmunotoxicologia, toxicocinètica...

Toxicologia mèdica: Treballa directament sobre l’individu exposat al tòxic. És la branca més antiga. Inclou la Toxicologia clínica, laboral (especialitat, tòxics estranys que no afecten a la resta de la població. Estem exposats a unes 100.000 substàncies químiques al dia, peró n’hi ha milions, algunes de les quals només es fan servir a la industria), social (drogaadicció, aproximació científica, lògica i psiquiàtrica), forense (basada en el diagnòstic post-mortem)...

Ecotoxicologia: Treballa en la detecció i valoració de l’impacte dels agents tòxics sobre la biosfera i/o els ecosistemes (Toxicologia del medi ambient o ambiental, són dels termes més antics, i no són estrictament el mateix que ecotoxicologia). S’encarrega de l’impacte del residu sobre els ecosistemes, peró també explica que aquest residu no entra sol, té una visió més ample de tots els tòxics i també dels ecosistemes.

Toxicologia legal: Part que recull i tradueix totes les dades i conclusions de toxicologia i les posa a disposició dels poders executius i legisladors/polítics. És una Toxicologia reguladora que necessita al poder polític per prohibir productes. Donen dades científiques que necessiten una traducció per als polítics, d’aixó s’encarrega la Toxicologia reguladora.Especialitzacions en toxicologia

- Toxicologia dels medicaments- Toxicologia de les drogues

d’abús- Toxicologia dels aliments- Toxicologia veterinaria- Toxicologia industrial- Toxicologia laboral- Toxicologia dels pesticides

- Toxicologia dels metalls - Toxicologia forense- Toxicologia bèlica- Toxicologia de les radiacions- Toxicologia vegetal- Toxicologia animal- Toxinologia


Classificació dels tòxicsSegons origen: Classificació més antiga

- Mineral. (pocs)- Microbiològic. (Es va incloure més tard, bastants)- Vegetal. (pocs)- Animal. (bastants)- Sintètic. (Es va incloure molt més tard, després de la revolució industrial,

moltíssims) La gran majoria dels que es coneixen actualment són sintètics.Segons naturalesa química:

- Inorgànics.- Orgànics naturals.- Orgànics sintètics.

Segons naturalesa física: Molt important per la Toxicologia reguladora (Ex; transport d’un tòxic en un camió, si aquest té un accident la naturalesa física del tòxic farà variar el protocol a seguir. Gas és pitjor que líquid, que és pitjor que sòlid)

- Gasos o volàtils.- Líquids.- Sòlids.

Segons comportament analític:- Gasosos o volàtils: Toxicologia analítica, encarregada de fer l’screening i buscar

el més comú/més usat. Primer buscarà els gasosos o volàtils, com ara el cloroform, amoníac o cianur... S’agafa fetge i s’homogenitza en pots tancats i es fa servir la tècnica Headspace (pot ser aire ja que porta O2, no es pot fer servir Nitrogen o Heli). El fetge serà l’aigua. En escalfar-ho, el volàtil passarà a fase gas i podrà ser agafat. Ex; vi a Tª ambient, pels aromes, el vi en escalfar-se alliberarà compostos volàtils que els enòlegs entesos diran que recorden a les flors del cirerer en una albarada d’estiu.

- Extractius: Aigua més dissolvents orgànics inmiscibles (2 fases). Barrejar i deixar reposar. Les fases es separaran donant l’aigua per un costat i els lípids i tòxics per l’altre. Els tòxics tindran la capacitat de travessar la membrana cel·lular per tant es mantindran en la zona de lípids (les membranes cel·lulars estan fetes de lípids)

- Mineral o fixes: Cadmi, mercuri, arsènic. Haurem de destruir la matèria orgànica i analitzar les cendres resultants.En analitzar una mostra o haurem de fer en aquest ordre: Gasosos, Extractius,

Fixes. Sino no tindrem la possibilitat de tornar enrera.Segons aplicació:

- Medicament.- Drogues d’abús.- Pesticides.- Desinfectants.- Dissolvents.- Colorants.- Plàstics i/o Polímers sintètics.

- Additius alimentaris.- Fertilitzants.- Agents de guerres químiques.- Combustibles.- Lubricants de motors i

maquinària.- Reactius de síntesi química.

Segons òrgan o teixit diana:- Deformitats: àcids i bases, agents corrosius, fluorurs, seleni, tali.- Fetge: aflatoxines, etanol, quitrà, rubratoxines, tetraclorur de carboni.- Ronyó: cadmi, etilenglicol, mercuri inorgànic, acratoxines, àcid oxàlic.- Sang, Sistema cardiovascular i Inmunitari: arsènic, benzè, bromadiolona, ferro,

plom, radiació ionitzant, micotoxina T2, warfarina.


- Sistema digestiu: àcids i bases, arsènic, clorat de sodi, endotoxines bacterianes, fòsfor, fungicides, herbicides, mercuri, plom, tali.

- Sistema nerviós: botulina, estricnina, hexaclorofeno, insecticides OCs, OPs, i carbonats, metaldèhid, nicotina, organomercurilas, plom, sodi.

- Sistema reproductor: zearalenona.- Sistema respiratori i utilització d’oxigen: amoníac, ANTU, cianur, clorofenols,

coure, fòsfor de zinc, MIC, CO, nitrits, NOx, paraquat, plantes edematògenes, seleni, SH2, SOx.En general els tòxics són bastant selectius, busquen un enzim, un receptor...

Aixó permet utilitzar-los en estudis de fisiologia. Els que estudien el mecanisme d’acció d’un tòxic volen saber com actua per tal de dissenyar l’antídot.Segons Simptomatologia clínica:

- Anèmia: cadmi, coure (ovelles), molibdé, plom.- Anorèxia: rodenticides anticoagulants, arsènic, clorats.- Ceguera: àcid arsanílic, clorur de sodi (porcs), mercuri, metanol.- Cianosi: ANTU, clorats, DNOC, metaldèhid, paraquat, SH2. - Coixera: rodenticides anticoagulants, fluorur, molibdè, seleni.- Coma: barbitúrics, cianur, hidrat de cloral, narcòtics.- Convulsions: cafeïna, carbamats, estricnina, plom, insecticides, organoclorats i

organofosforats, tali.- Depressió i Debilitat: Rodenticides anticoagulants, arsènic, barbitúrics, cannabis,

herbicides clorofenoxi, fluoroacetat.- Diarrea: àcids, àlcalis, insecticides organofosforats, plom.- Dilatació de les pupil·les: atropina, barbitúrics, cianur, estricnina.- Dispnea: ANTU, cianur, DNOC, CO, nitrit, nitrat, insecticides organofosforats,

paraquat, sofre, SH2, urea.- Dolor abdominal: àcids, àlcalis, arsènic, clorts, fòsfor, mercuri inorgànic, plom,

seleni, tali, urea, zinc.- Estrenyiment: clorur de sodi (porcs).- Excitació: cafeïna, cianur, estricnina, etilenglicol, fluoroacetat, metaldèhid,

nicotina, insecticides OCs.- Hematúria: rodenticides anticoagulants, clorat, mercuri.- Hemoglobinúria: clorat, coure (ovelles), fenotiazines.- Icterícia: arsènic, coure (ovelles), fenol, fenotiazines, fòsfor, paraquat,

tetraclorur de carboni.- Incoordinació: arsènic, barbitúrics, cafeïna, cannabis, carbamats, etilenglicol,

fenol, insecticides OCs i OPs.- Paràlisi: cianur, fenotiazines, clorur de sodi (porc), TOCP.- Salivació: carbamats, coure, cianur, detergents, estricnina, nicotina, insecticides

OCs i OPs.- Set: arsènic, clorat, cromat, DNOC i sodi.- Tremolors musculars: carbamats, cianur, estricnina, fenol, insecticides OCs i

OPs, plom, sodi (porc).- Vòmits: àcids, àlcalis, ANTU, herbicides clorofenoxi, escil·la roja, fluoroacetat,

fòsfor, plom, rotenona, tali, zinc.Especial interés per als clínics. En veterinària és més complicat ja que els

símptomes poden variar d’una espècie a una altre. Es coneixen els tòxics més freqüents, ja que són els que es solen veure, n’hi ha molt poc freqüents. En l’actualitat, per tal d’evitar errors hi han programes d’ordinadors que ajuden al diagnòstic.


TEMA5 Intoxicacions

Intoxicació aguda: Efectes produïts per una o varies dosis de tòxic absorbides durant un període inferior a 24 hores. Rápida aparició de la simptomatologia.

Intoxicació subcrònica: Efectes produïts per una exposició per un període entre 1 i 90 dies a un tòxic.

Intoxicació a llarg termini o crònica: Efectes produïts per una exposició per un període de més de tres mesos a un tòxic.

Efectes de potenciació i antagònics:- Efecte additiu: Descriu l’efecte combinat de dues o més substàncies que és

igual a la suma dels efectes individuals de cada agent per separat. Ex; 2+2=4, pesticides en una amanida poden tenir efecte additiu, encara que es trobin en baixes concentracions poden resultar perillosos.

- Efecte sinèrgic: Descriu l’efecte de dues o més substàncies que és superior a la suma dels efectes individuals de cada agent per separat. Ex; 2+2=7, els pesticides d’una amanida poden tenir aquest efecte. Si, a més, tenen efecte additiu, l’amanida serà pitjor que l’agent taronja, es per aixó que, per evitar riscos, el verd per les vaques.Tant l’efecte additiu con el sinèrgic són efectes de potenciació que s’hauran de

tenir en compte.- Antagonisme: És la interferència d’un compost en l’acció d’un altre, l’efecte

combinat és inferior a la suma de tots dos per separat. Ex; 2+2=1, és un efecte important ja que bona part dels antídots (fàrmacs utilitzats per controlar i restar els efectes dels tòxics) funcionen a partir d’aquest efecte.

Tipus de tòxics: tres efectes bàsics:- Farmacològics: Ex; depressió nerviosa produida per molts dissolvents, emprats

com a anestèsia, òxid nitrós, cloroform... l’heli és l’únic gas que mai s’ha demostrat tingui efecte depressor. No deixen marques ni lesions.

- Patològics: Són efectes clàssics que coneixem ja que estan ben estudiats. Ex: lesions renals produides per cadmi. Tres metalls són els més preocupants en aquest punt: el cadmi, el plom i el mercuri. Caldrà buscar-lo a teixits i òrgans concrets, un bon patòleg ens pot encaminar.

- Genotòxics: interactuen amb macromolècules (normalment DNA) i són mutagènics Ex; Tumors per hidrocarburs generalment policíclics, com ara el benzo-a-pireno. Tenen una consideració especial i això es manifesta en la legislació i els nivells permesos d’aquest productes, que seran més baixos en els alimentsUn agent tòxic pot tenir tots tres efectes, no són excloents.

Carcinogènesi: Procés d’inducció de neoplàsies malignes per agents físics, químics o biològics. No tots els carcinògens són genotòxics. Quasi bé tot és carcinogen a dosis elevades. Els carcinògens químics poden tenir 4 tipus d’accions:

1) Que indueixen tumors no observats en animals control.2) Que incrementen la incidència de tumors que també es donen en controls.3) Que acceleren l’aparició de tumors que només es donen més tard en

controls.4) Que incrementen la varietat i multiplicitat de tumors respecte els controls.


Un carcinogen químic pot fer una o més coses de les quatre anteriors, però només amb una ja fa prou. Els tòxics que són “una mica carcinògens” són el problema, com per exemple el tabac, que pot donar o no neoplàsies i per tant no està prohibit. Els que tenen un “efecte brutal”, com ara les radiacions, es troben molt més controlats.

Mecanismes de carcinogènesi:- Genotòxics:

o Directes: Sense activació metabòlica. Ex; agents alquilants.o Indirectes: Després de l’activació metabòlica. Ex; PAH, AHA.o Inorgànics: As, Cd, Cr, Ni.

- Epigenètics: No genotòxics, la relació amb el DNA no és demostrable:o Citotòxics: BHA, BHT.o Promotors de tumors: fenobarbital, p,p1-DDT.o Hormones: estradiol, DES (hormona femenina, promotora del

creixement (aviram), donarà càncer en dones, en la filla.)o Inmunosupressors: azatioprina, ciclosporina A.o Proliferadors de peroxisomes: plastificants (ftalats), 1,1,2-tricloroetilè.o Partícules sòlides: asbest (amiant, la uralita en porta, quan està nou no

dona problemes, sí quan começa a descascarillar-se)Classificació de la IARC (International Agency for Research on Cancer)

La IARC és un organisme, depenent de la OMS, formats per experts a nivell mundial. Fan estudis experimentals, educació en temes de prevenció i evaluen diferents agents segons el seu poder carcinogen. Una substància de categoria 5 és totalment no carcinògena.

Evaluen i classifiquen les substàncies segons la informació disponible, i reevaluen en el moment en que s’obté nova informació. S’estudien més els més perillosos. El principal problema és que les dades d’informació varien i alguns productes, en principi no carcinògens, resulten ser-ho a la llum de nova informació. També existeix el problema de la gent neuròtica/paranoide que podria decidir alimentar-se només de productes totalment no carcinògens, i aixó no és convenient. Per això existeixen uns criteris de diferenciació.

Percival Pott (1713 – 1788) va ser el primer metge que va relacionar el càncer d’escrot amb l’ofici d’escuraxemeneies.


Exemples de carcinògens del grup 1 són: - Aflatoxines- Compostos de Ni- As i compostos d’As- Dietilestilboestrol- Asbest- Gas mostassa- Benzè

- Òxid d’etilè- Cd i compostos de Cd- Radiació solar- Clorur de vinil- Radon- Compostos de Cr- 2,3,7,8-TCDD

Al·lèrgia i teratogènesiAl·lèrgia química: Resposta inmunològica desproporcionada enfront a un tòxic o

a un altre d’estructura semblant deguda a la sensibilització de l’individu a una dosi prèvia.

Teratogènia: Tòxics que ingerits per la mare prenyada produeixen efectes adversos no letals en l’embrió o en el fetus. Si produeixen efectes letals es parla d’embriótòxics o fetotòxics. Ex; talidomida.

TEMA6 Toxicologia Experimental Avaluativa. Principis.

S’encarrega de fer els tests i les proves per assegurar que quan un producte surt al mercat no donarà problemes de salut ni medioambientals.Camps d’aplicació principals:

- Pesticides.- Medicaments.

- Additius alimentaris.- Cosmètics

Determinació de la toxicitat de productes químics- Estimacions teòriques (per exemple; els QSAR, Quantitative Structure Activity

Relationships): Esbrinar teòricament com es comportarà una molècula sense necessitat de proves experimentals que ho demostrin. Es pot fer gràcies a l’experència acumulada. Es parla de química quàntica.

- Estudis retrospectius de casos d’intoxicació (per exemple; extreure dades d’accidents toxicològics)

- Assaigs experimentals: in vivo, in vitro, en microorganismes, en animals (aquests són l’eina més utilitzada, són l’estàndar)

- Assaigs experimentals amb humans. En el cas de medicaments per humana o additius alimentaris per alimentació humana.

Factors a considerar en les proves experimentals amb animalsRegla bàsica: utilització del menor nombre d’animals possible, aprofitant-se de

la informació obtinguda per altres sistemes i vies i de les millores dels mètodes bioestadístics seleccionant només les vies més probables d’exposició i evitant l’experimentació amb productes no essencials pels humans.

L’acompliment d’aquesta regla es va veure afavorit per l’aparició de l’ordinador, que va comportar una millora dels mètodes i recursos bioestadístics.

Actualment et pots estalviar fer algunes proves si pots preveure el resultat (per exemple; si un producte és corrosiu a nivell cutani no cal provar-lo a còrnia.


Animals per experimentacióRegulats per l’International Council for Laboratory Animal Science (ICLAS), inclouen els principis ètics de l’experimentació animal.

- Article 1r: Els progressos del coneixement humà són necessaris i sobretot ho són pels progressos de la biologia i de la medicina, tant humana com animal.

- Article 2n: L’home té necessitat d’utilitzar els animals en la recerca del coneixement humà, igual que per alimentar-se, vestir-se i treballar. Té, per això, el deure de respectar-los.

- Article 3r: Tota persona que utilitzi animals amb finalitats experimentals ha de tenir present que estan dotats de sensibilitat i de memòria, i que són susceptibles al dolor i al sofriment.

Estabulació i maneig: pràctiques correctes de laboratori (GLPs)- Control: Tª, humitat, alimentació, H2O, ...- Animals utilitzats : rates (sobretot, ja que són l’estàndar), ratolins, hàmsters,

conillets d’índies, conills, gossos. També ocells, amfibis, peixos, gats, porcs, cabres, ovelles, monos... Els estàndars són :

o Rata, quan es demana una spp rossegadora.o Gos, quan es demana una spp no rossegadora

Els ratolins no s’usen normalment a causa del seu baix pes viu, impliquen molts problemes d’extrapolació de resultats a nivell humà. Els porcs s’utilitzen molt per l’estudi de xenotransplantacions. Es busquen sempre animals dòcils i fàcils de tractar. Segons la llei, la raça que s’ha d’utilitzar de gos és el Beagle. Són mansos i no s’enteren de res (seguro???). Les GLPs van apareixer perque es feien molts fraus, s’utilitzaven menys animals dels reglamentaris i després multiplicaven els resultats.

Classificació dels animals de laboratori segons la seva flora bacterinana- Gnotobiòtics: de flora coneguda.

o Axènics o GF (germen free): estèrils, sense cap germen, nascuts, criats i mantinguts en aillament.

o Gnotoaxènics: provenen dels anteriors, però als que s’han inocul·lat algun germen concret.

- Agnobiòtics: no es pot assegurar que tinguin sempre una flora coneguda.o Heteroxènics: SPF (Specific Pathogen Free, els clàssics emprats en

toxicologia experimental), PF (Pathogen Free)o Holoxènics: convencionals, criats i mantinguts en condicions GLP

mínimes.o Neoholoxènics: inicialment axènics o heteroxènics, però recriats en altres

condicions.- Convencionals: criats i mantinguts en condicions tradicionals, no s’han d’usar

per recerca toxicològica.

TEMA7 Proves de toxicitat

- Assaigs generals: solen ser els primers que es fan. No busquen res concret, però busquen de tot.

o Toxicitat aguda: una sola dosi; esperar 7-15 dies; eutanàsia, patologia. Qualsevol via d’administració. Temps d’exposició inferior a 24 hores.


o Toxicitat prolongada: temps d’exposició inferior a 3 mesos, la via d’administració està més limitada.

o Toxicitat crònica: llargs períodes d’administració, majors a 3 mesos, limita molt la via d’administració; l’única utilitzable és la digestiva, i preferiblement no invasiva. No és molt exacte ja que no sempre menjarà el mateix, però podem aproximar que els dies que ingereixi menys els compensarà amb els dies que ingereixi més.

Són proves molt complexes i requereixen un seguiment i un personal especialitzat.- Assaigs especials: Hi ha molta variació depenent del producte. Es realitzaran a

la llum dels resultats generals.o Test de potenciació: estudia les possibles interaccions del tòxic en estudi

amb d’altres substàncies que podrien “conviure-hi” a la vida real (alcohol, nicotina, dones...).

o Fertilitat i viabilitat de la descendència.o Teratogènesi.o Mutagènesi: Test de Ames: tècnica de mutagènesi estàndar amb

Salmonella typhimurium (soques histidina (-)) :

Les soques que han crescut són aquelles que, tot i ser His (-), han mutat i han pogut creixer. Aquesta mutació pot ser deguda al tòxic en estudi. També poden haver mutacions que no afectin la seqüència implicada en el pas de His (-) a His (+) i no s’observin. Hi ha molts tipus de genotips de soques His (-), cadascuna amb una mutació diferent (deplecció, inserció, transposició).

És important tenir en compte que els tòxics tenen també metabòlits secundaris , i aquests també s’ha de comprovar que no siguin mutagènics. Inicialment el test d’Ames no ho contempla, per això s’ha creat un altre test a partir de S9 (centrifugació de fetge, per tal de obtenir els microsomes (estructures amb funció metabolitzadora del fetge)), consistent en sembrar les plaques de Ames amb els tòxics i amb els microsomes.

o Carcinogènesi.o Lactació.o Addició.o Comportament (laberints i equilibris...)o Tòpica (pell i ulls)o Metabolismeo Metabolisme en òrgans aïllats.

Depenent del producte es demanen, i es requereixen, unes proves o altres.

Correlació entre la toxicitat animal/humana- No totes les espècies responen de igual manera a un tòxic, però en general

sempre és possible trobar similituds entre alguna espècie animal i l’home.


- [substància] + [substància]

- Amb tot, hi ha certs aspectes que s’escapen a les proves experimentals amb animals. Això es degut a què en animals s’observen els signes (els símptomes perceptibles per l’observador) i no els símptomes (manifestacions de les alteracions fisiopatològiques).

- Conclusió: necessitat d’aplicar factors de seguretat (100%): o Molt alts en carcinògens (1000-2000-5000)o En tòxics: 100 = 10 (l’home és 10 vegades més sensible que la rata, que

és el model experimental) x 10 (variabilitat individual dins l’espècie humana). Per tant: 10x10=100, factor de seguretat = 100.

El factors de seguretat depenen molt dels coneixements científics de l’època. Història: Albert Hofman va ser un químic orgànic expert en productes naturals. Als anys 30 va entrar a treballar a la Sandoz (multinacional farmacèutica). En aquells moments la Sandoz estava molt interessada en sintetitzar i patentar molècules sintètiques. Es volia patentar un producte aplicable tòpicament amb efectes vasoconstrictors per solucionar hemorràgies postpart. Hofman va proposar fer una molècula semisintètica partint del “cornezuelo del centeno” (provocava gangrena per vasoconstricció). Aquest presenta un nucli d’àcid lisèrgic, es van dur a terme modificacions químiques vàries per veure que s’obtenia. L’any 43 Hofman recorda la variació 25 i vol resintetitzar-la, purificar-la i veure que pot fer-ne. Treballant amb aquesta substància pateix al·lucinacions (efecte neurotròpic). Planteja fer un estudi al respecte oferint-se com a “conillet d’índies” (descubre el LSD y se ofrece para hacer estudios con él, y parecia tonto el guacho). Inicia l’experiment amb D heroina, substancia amb efecte neurotròpic que es coneixia a l’època, i un factor de seguretat, però tot i el factor de seguretat va pillar un cec de collons. Va ser així com es va descobrir el LSD i el LSD-25 (dietilamida de l’àcid lisèrgic). Es van intentar trobar usos terapèutics per la substància, però no va trascendir.

TEMA8 Principals paràmetres d’avaluació toxicològica (I)

Toxicitat: Capacitat d’un agent de produir efectes tòxics- Dosi letal (LD): Dosi d’una substància per unitat de pes corporal, que mata a un

determinat % dels animals a estudi sota condicions definides d’exposició. Hem de saber que LD0 i LD100 tenen una valor infinit (∞), per tant no existeixen.

- LD50: Dosi necessària per matar al 50% de la població exposada al tòxic per un temps determinat. És la més utilitzada. Nosaltres ens exposem als tòxics via digestiva, principalment, pels aliments i les begudes, per això, hi ha moments on té més sentit representar-la amb altres expresions, com les següents.

- Concentració letal (LC): Concentració d’una substància tòxica en un medi, que causa la mort d’un determinat % de la població a estudi sota condicions definides d’exposició.

- LC50: Concentració necessària per matar el 50% de la població exposada al tòxic per un temps determinat. És millor treballar amb concentracions que amb dosi en gossos i en medi aquàtic, també quan parlem de substàncies volàtils.La LD50 és el parametre més utilitzat, però no és un bon paràmetre, ja que

treballa amb letalitat (punt final de toxicitat). No té en compte la informació que fa referència als efectes tòxics intermitjos. Si no s’indica el contrari, la LD50 s’expressa en:

- rata- p. o.

- Aguda- mg/kg PV (BW)


Classificació dels agents químics per la seva LD50:

Aquesta classificació és molt útil de cara al consumidor, només s’indiquen les categories més tòxiques. A nivell espanyol existeix el RD 2218/1985 sobre criteris de classificació de tòxics:

A nivell de la OMS:


A nivell de la EPA:

El principal problema és que cal que la informació sobre toxicitat arribi a tothom, per tant, no era suficient assignar números i lletras, i menys si cada organització posava uns de nous. Per això es varen assignar pictogrames amb fons taronja i el símbol en negre.

Es van incloure també frases de risc, en tots els idiomes, i frases de seguretat.

14

Another Melon Boy Product

Frases de seguretat

15


Frases de risc

16


TEMA9 Principals paràmetres d’avaluació toxicològica (II)

Potencial de toxicitat: Es defineix com pT = - log (mol/kg). Es fan servir mols/kg PV ja que el que determina la toxicitat d’una substància no és el pes d’aquesta, sinó el número de molècules. Les substàncies més tòxiques solen ser macromolècules (proteïnes) i per tant tenen un alt pes molar. Hem de tenir en compte que per cada unitat de PT, la toxicitat augmenta 10 vegades, ja que estem treballant amb logaritmes.

Potencial de toxicitat (LD50 I.P. en ratolí) de diferents subtàncies :

NOEL (No-Observed Effect Level): És la dosi màxima administrada que no produeix efectes valorables de cap tipus respecte a un control . S’expressa com mg/kg PV (BW).

ADI (Acceptable Daily Intake, ingesta diària admissible): Màxima quantitat total d’una substància que, segons els coneixements actuals, es por prendre diàriament sense que es produeixin efectes tòxics a llarg termini. D’aplicació preferent en Toxicologia Alimentària (humana), i sobretot per additius alimentaris. S’expressa com mg/kg*dia o mg/dia (assumint el pes estàndar humà) i es calcula com:

NOEL (*60kg) / Factor de Seguretat

o ADI incondicional: el que a la vista dels estudis toxicològics permet assegurar la innocuïtat absoluta del producte en la quantitat espresada.

o ADI condicional: el que es dòna a certs productes quan, per raons diverses sembla convenient admetre un cert marge de risc.

o ADI temporal: el que es dòna a certs productes i que permet el seu ús tot i que encara falten més dades toxicològiques, químiques i/o biològiques. Es fixa un termini de 3-5 anys per completar aquesta informació, i després es porta a terme l’avaluació final.TDI (Ingesta diària tolerable): Valor normatiu equivalent a l’ADI, establert pel

Comitè Científic d’Aliments de la UE. S’expressa em mg/dia, assumint un pes corporal de 60 kg. S’aplica normalment a contaminants dels aliments.

17


MRL (LMR, límits màxims de residus): Concentració màxima de residus d’un plaguicida (mg/kg) legalment permesa en la superfície o part interna d’un aliment per humans o en la de pinsos per animals. Es basen en les GAP (bones pràctiques agrícoles) i tenen per objectes aconseguir que els nivells de plaguicides en aliments resultin toxicològicament acceptables (Codex Alimentarius).

TLV-TWA (Threshold Limit Value-Time Weighted Average): Màxima concentració (ppm v/v) a la que poden estar exposats els obrers en la seva jornada laboral de 8 hores /5 dies a la setmana sense que la majoria menifesti signes adversos de cap tipus.

TLV-STEL (TLV-Short Term Exposure Limit): Màxima concentració a la qe poden estar exposats els obrers, per període sostingut de 15 minuts, sense que sofreixin cap mena d’efecte advers, i sempre que no es permetin més de 4 exposicions d’aquest tipus al dia, separades en períodes d’una hora, i que no es superi mai el TLV-C.

TVL-C (TLV-Ceiling): La concentració que no pot ser superada mai.

TEMA10 Toxicologia analítica

1- Selecció de mostres per l’estudi: Representativa (d’espècie, de mostra, de temps), i nombre suficient.

2- Recollida i obtenció de los mostres: Segons pla establert, amb garanties de no produir contaminació externa i assignant codi d’identificació.

3- Recepció de mostres al laboratori: Etiquetatge, fitxa amb totes les dades i emmagatzament (=congelació).

4- Característiques dels analits a mesurar:18


a. Volàtils o gasosos (=Headspace)b. Extractius (=extracció amb dissolvents i/o separació cromatogràfica)c. Fixes o minerals (=destrucció de matèria orgànica)

5- Posta a punt de la tècnica preparativa (purificació i concentració) i analítica (anàlisi pròpiament dit).

6- Validació de la tècnica des del punt de vista quantitatiu (utilitzant mostres certificades, o fortificant mostres semblants amb els analits).

7- Aplicació de la tècnica a les mostres, processant de tant en tant mostres control (blancs) i mostres calibrades (de concentració d’analits coneguda).

Alimentació animal Tòxics que es troben amb més freqüència enels aliments del animals domèrstics:

- Metalls i No metalls: Pb; H; Cd; Zn; Cu; As; fluorurs; Cs137; Sr90;NO3-; …- Pesticides: insecticides OC, OP, carbamats; herbicides; fungicides; ...- Productes industrials: PCB; PBB; PCDD; PCDF; PCN; PAH; ...- Micotoxines: aflatoxines; ocratoxines; tricotecens; Claviceps, ...- Vegetals: Datura stramonium, Ricinus communis, ...

Mostres per anàlisis químiquesSempre es millor agafar més mostres de les necessàries que no al revés, no sigui

que la caguem en fer les anàlisis i després no tinguem prou mostres. Ho agafarem tot en tubs o pots, vidre o polipropilè, tancats hermèticament i nets, conservats en fred (1), congelats (2) o en formol (3). Mostres d’animals vius:

- Sang total heparinitada: de 10 a 20 ml. (1)- Sèrum sanguini: de 5 a 10 ml. (2)- Vòmits: de 20 a 50 g. (2)- Primer rentat gàstric: tot o almenys 50 ml. (2)- Pinso: de 100 a 200 g. (1,2)- Aigua de beguda: de 0,5 a 2 litres (2)- Orina: de 20 a 50 ml. (2)- Fems: de 20 a 50 g. (2)- Llet: de 20 a 100 ml. (1,2)- Pel i ungles: de 1 a 5 g. (1,2)- Materials de l’estable, cort, gàbia, llit dels animals, ... (1)

Mostres d’animals morts:- Fetge: sencer o almenys 100 g. (2)- Ronyons: un o els dos, sencers (2,3)- Encèfal: sencer (2)- Contingut del rumen o estòmac: tot o almenys 50 g. (2)- Greix abdominal, pericàrdic o subcutani: de 1 a 10 g. (2)- Ossos: fèmur, tíbia, húmer (1,2)

Mostres segons tòxic buscat:- Anticolengelant – Etilenglicol - (microscòpia òptica, GLC/FID): Ronyó, sang I

fetge.- Cianur (GLC/TCD, GLC/NPD, UV): farratge o ensitjat, sang, contingut gàstric.- Estricnina I nicotina (GLC/NPD, GLC/MS): Esquer, contingut gàstric, fetge,

sang, llet.- Fungicides – Clorofenols – (GLC/ECD, GLC/MS): Serradures i/o fustes

tractades, fetge, sang.

19


- Insecticides organiclorats (GLC/ECD): Esquer, greix, sang, fetge, contingut gàstric.

- Insecticides organifosforats i carbamats (GLC/NPD, GLC/MS, HPLC/UV, HPLC/MS) : Sang, fetge, encèfal, contingut gàstric.

- Insecticides organofosforats i carbamats (UV) : Encèfal, sang, sèrum.- Herbicides -2,4-d, 2,4,5-T, Paraquat- (GLC/FID, HPLC/UV) : Materila vegetal,

contingut gàstric, fetge, sang.- Metalls – Coure, plom, cadmi, mercuri, tali – (AAS, AES) : Fetge, sang ronyó,

orina, ossos, pèl i ungles, femta.- Micotoxines (TLC, HPLC/UV, HPLC/Fluorescència, GLC/MS) : Pinso,

farratge, ensitjat, fetge.- No metalls – Seleni, arsènic – (AAS, AES, IC/MS) : Fetge, sang, ronyó, orina,

femta, aigua beguda.- Rodenticides anticoagulants (TLC, HPLC/UV, HPLC/Fluorescència,

GLC/ECD) : Esquer, fetge, sang- Volàtils diversos – Alcohol, dissolvents, hidrocarburs – (GSC/FID, GLC/FID,

GLC/ECD, GLC/MS) : Aigua, sang, fetge, ronyó.Aclaració:

TEMA11 Absorció, distribució, metabolisme i excreció.

Exposició: Situació en què una substància tòxica pot ser absorbida degut a que s’entra en contacte amb ella. Els tòxics s’hauran d’absorvir per tal de produir el seu efecte tòxic, hauran d’atravessar la membrana, serà necessari que siguin liposolubles. La pell es una bona barrera pels tòxics sempre que es trenqui, es a dir, que no hi hagin ferides.

20


Acotacions:On trobar restes de tòxics?

- Ossos: S’hi emmagatzemen els compostos bivalents, per exemple el Pb. També es poden trobar dipòsits de estronci 90, que és bastant perillós. Per aquesta raó, quan hi ha una explosió nuclear el càncer que primer apareix és la leucèmia, a més, es veu afectada la generació de cèl·lules sanguínies al afectar a l’òs.

- Orina: Aigua més sals dissoltes. Podem trobar compostos hidròfils i molt ionitzables.

- Aire exhalat: Cal que s’hagi metabolitzat la substància fins al final i obtenir CO2.

- Altres llocs: Pèl, ploma, grans, pus, llàgrimes...Vies d’entrada :

- Via respiratòria: el pulmó està dissenyat per no oferir barreres en l’intercanvi de gasos. També s’absorveixen bastant bé els líquids, peró no els sòlids. Existeix un coeficient per valorar el grau de penetració dels gasos, el quoficient de partició sang-gas (Kb/g). Exemple Kb/g = 2000 implica que de cada 2001 molècules, 2000 es troben a sang i 1 a gas. Per tant, un Kb/g alt implica una alta absorció del compost en sang, per tant una alta distribució a fetge i unit a proteïnes.

- Via dèrmica: Entren més bé, trespassen la barrera dèrmica, aquells compostos que són molt lipòfils i de petit tamany. Per exemple el metilmercuri passa molt bé ja que és molt lipòfil i molt petit.

- Via gastrointestinal: Presenten més penetració si són lipòfils. Les sals inorgàniques solen tenir dificultats per atrevessar la barrera gastrointestinal.

BiotransformacióModificació de l’estructura química dels compostos extranys per reduir-ne

l’activitat biològica i per afavorir-ne llur excreció. Els metabòlits solen ser més polars i més fàcilment ionitzables. Fase 1: oxidacions, epoxidacions, reduccions, hidròlisis, deshalogenacions, ...Fase 2: conjugació (glucoronoconjugació, glucosidació, sulfoconjugació, acetilació, metilació, ...).

Síntesi letalDins les diferents vies de metabolització es generen certs compostos que poden

donar substàncies tòxiques:

21


TEMA12 Ecotoxicologia.

Branca de la toxicologia coneguda també per toxicologia del medi o toxicologia ambiental. Té cura d’estudiar:

- La font de productes tòxics o potencialment tòxics.- La seva mobilitat i persistència en el medi i en les cadenes tròfiques.- Les seves transformacions sota condicions ambientals.- Els seus efectes sobre la dinàmica de les poblacions de les espècies afectades.

Repercusion socials i legals de l’ecotoxicologiaTot i que és una disciplina relativament moderna, ha adquirit en els darrers anys

una gran importància. Les conclusions als seus estudis solen tenir en general un gran impacte en la societat, i són la base per l’establiment de les lleis específiques sobre el tema.

Environmental Protection Agency (EPA)La més important agència federal dels EEUU pel control de les substàncies

químiques tòxiques. Creada als anys 70, s’encarrega de la recerca i també de la formulació de lleis i del control de la seva aplicació. Algunes d’aquestes lleis (Major Legsilative Acts) són:

- Federal Insecticide, Fungicide and Rodenticide Act (FIFRA).- Toxic Substances Control Act ( TSCA)- Resource Conservation and Recovery Act (RCRA)- Clean Air Act- Clean Water Act

Medi ambient i els aliments- Criteri antic: Els diferents compartiments de la biosfera estan separats i són

independents. La solució a la contaminció és la dilució.- Criteri actual: Tots els compartiments de la biosfera estan interrelacionats i el

que passi en un, tard o d’hora, reprecuteix en els altres. S’ha d’adoptar un principi de precaució.

TEMA13 Tipus i causes de la contaminació

- Biològica: virus, bacteris, cianofícies, protozous, fongs, vegetals; per extensió, també s’aplica als seus metabòlits.

- Física: calor, soroll, radiacions ionitzants i no-ionitzants, camps magnètics.- Química: gasos, hidrocarburs, metalls, no metalls, pesticides i plàstics.

La contaminació pot ser natural o de tipus antropogènic.

Causes antropogèniques de contaminació- Les activitats productives: l’explotació de recursos renovables i no renovables,

l’agricultura, la indústria...- Les activitats no productives: els transports, les activitats domèstiques, els

serveis...- Els processos socials i culturals: la urbanització, el creixement demogràfic,

l’economia de consum...

22


Procedència dels residus industrials generats a Catalunya

Fases i respostes individuals i de la població a l’stress ambiental

Fase 1: Alarma: L’adaptació encara no es requereix (respostes a curt termini):- Canvis principalment fisiològics (per ex; canvis hormonals) i de comportament

(per ex ; comportament migrador) a un medi ambient que no és òptim.Fase 2: Resistència: L’adaptació és òptima (respostes a llarg termini):

- Adaptació d’enzims.- Unió a proteïnes dels metalls. (per ex; metal·lotioeïnes)- Inducció de les oxidases de funció mixta (MFO).- Canvis en l’estratègia reproductiva.- Acció selectiva sobre la població afavorint la supervivència dels individus més

resistents.Fase 3: L’adaptació es perd (es produeix col·lapse i mort):

- Fracàs en funcions bioquímiques essencials que comporten desordres funcionals i mort.

- Gradual disminució de la població fins a arribar a la seva extinció.

TEMA14 Animals com sentinelles de pol·lució d’ecosistemes

Sentinella: Soldat armat posat per un temps determinat en un lloc per vigilar-lo, impedir el pas, evitar un sorpresa (Pompeu Fabra, 1932). Per extensió, per advertir a temps una situació potencial de perill.

Espècies sentinelles (Sentinel Species): Espècies que serveixen per demostrar la presència de contaminants en el medi en que viuen i el grau d’exposició. Poden ser plantes, invertebrats, rèptils, ocells, mamífers... A partir d’elles farem:

- Monitorització química: la clàssica i més antiga. Es mira la causa.- Monitorització biològica: utilitza biomarcadors, es mira l’efecte.

23


Criteris de selecció d’espècies sentinelles- Distribució geogràfica i ecològica àmplia, ja que permet la comparació.- Sedentaris, per poder valorar una zona determinada.- Població molt nombrosa, per evitar espècies amb el criteri de protegides, de les

quals hi han pocs exemplars.Quan es salten aquests criteris, per causes alienes als investigadors, es busquen

animals que compleixen el següent:- Distribució limitada, però interès per posició en la cadena tròfica, per l’habitat,

per la seva bioquímica especial, etc.- Població poc nombrosa o espècie protegida, però amb la possibilitat de treballar-

hi amb un nombre significatiu d’animals sense necessitat de capturar-los amb aquest propòsit. Poden aprofitar-se animals ja morts.

Biomonitorització química: Exemple; “International Mussel Watch”Proposta per utilitzar els musclos i les ostres, [en medi aqüàtic, sobretot a la zona

de la plataforma continental, és on s’acumulen més els contaminants, és per això que es van triar aquestes espècies (ja que són filtradores, tant de nutrients com de contaminents) per treballar-hi] capturats en diversos llocs del món per monitoritzar la contaminació per diferents compostos inorgànics i orgànics, amb l’objectiu de poder després comparar els resultats. Entre el contaminants analitzats destaquen certs metalls pesants i determinats residus organoclorats (aldrin, endrin, dieldrin, DDT i compostos relacionats, lindane i altres hexaclorociclohexans, clordans, heptaclor i heptaclor-epòxid, metoxiclor, mirex, hexaclorobenzè i PCBs)

Mercuri total i el “Mussel Watch”Exemple d’aplicació de l’International Mussel Watch al cas del mercuri: la zona

correspon a les costes de l’Europa nord-occidental, i les dades fan referència a ng/g (ppm) d’Hg sobre pes fresc de musclo (Mytilus edulis).

24


Monitorització biològica: Biomarcadors en toxicologiaUtilització de fluids corporals, cèl·lules o teixits per indicar, en termes

moleculars o bioquímics, la presència i magnitud de l’exposició als tòxics a través de la resposta de l’organisme receptor. Els biomarcadors han començat a ser aplicats en ecotoxicologia força recentment. Tipus de biomarcadors:

- Biomarcadors d’exposició: són aquells que indiquen si l’exposició a un tòxic ha tingut lloc i en quin grau. Per ex; adductes (biomarcadors de síntesi) amb DNA o Hb. Aquests marcadors estan a la frontera amb la monitorització química.

- Biomarcadors de susceptibilitat: són tots aquells que indiquen si un organisme o individu pot ser més o menys susceptible als efectes adversos resultants de l’exposició a un determinat tòxic. Per ex; diversos polimorfismes (acetiladors lents/ràpids, receptor Ah (receptor relacionat amb la susceptibilitat a les dioxines)) Fan referència a la genètica.

- Biomarcadors de resposta: canvi (bioquímic, genètic, fisiològic...) d’importància real o potencial aparegut com a conseqüència de l’exposició a un tòxic. Idealment hauria de detectar possibles efectes adversos abans que aquests siguien irreversibles. Són els més importants des del punt de vista ecotoxicològic. Tipus de marcadors biològics de resposta:

o Dany genètic: danys cromosòmics, mutacions...o Inducció de sistemes de detoxificació: sistema d’oxidases de

funció mixta (MFO), proteïnes que s’uneixen a metalls (també anomenades metalotioneïnes, s’indueixen quan hi ha exposició a certs metalls i contenen força Cys:Molts metalls trenquen l’enllaç disulfur i debiliten la proteïna. El que fa l’organisme és sintetitzar metalotioneïnes que “enganyin” els metalls pessats.), enzims protectors front a radicals lliures, ...

25


o Inhibició d’enzims o de rutes enzimàtiques específiques: síntesi del grup hemo, acetilcolinesterases (inhibidors de les acetilcolinesterases OCs i Ops).

o Funció del sistema inmunitari: existeixen estimuladors, inhibidors o supressors.

o Morfologia i funció de teixits, òrgans o sistemes: canvis histopatològics, alteracions de la funció fisiològica, ...)

TEMA15 Bioacumulació, bioconcentració o biomagnificació

Bioacumulació: absorció i retenció d’un contaminant per part d’un organisme respecte al medi en que viu, situació més general.

Bioconcentració: absorció i retenció d’un contaminant per part d’un organisme respecte al medi en que viu, sense que intervinguin les rutes dietàries d’exposició. Generalment aplicat a organismes aquàtics; la hidrofobicitat és el principal factor determinant de la bioconcentració, també en condicions de laboratori. Ex; bioconcentració del DEHP (sis(2-etilhexil) ftalat) en diverses espècies d’invertebrats aquàtics (aigua= 0.1-03 µg/l):

Aquesta taula ens mostra un test ecotoxicològic. Prenent Gammarus com exemple, podem observar que en un dia d’exposició ja presenta una concentració de tòxic 2800 vegades superior a la concentració de tòxic a l’aigua. Aixó es pot explicar per la composició lipídica dels èssers vius, ja que la majoria de compostos tòxics són lipofílics.

Biomagnificació / Bioamplificació: augment de la concentració d’un contaminant en els teixits dels organismes en successius nivells tròfics superiors. Per ex ; l’utilització massiva del DDT ha creat resistències, efecte similar al observat amb la penicil·lina.

26


TEMA16 El DDT com exemple

Descobert per les seves propietats insecticides al 1939 per Hermann Müller (1899-1965), va rebre el premi nobel de fisiologia i medicina al 1948. El DDT es el compost organoclorat principal dels insecticides. És incolor i cristalí. És molt soluble en els greixos i en dissolvent orgànics, i prácticament insoluble en aigua. El seu pes molar és de 354 g/mol. En el segle XX va ser utilizat amb intensistat com a insecticida, però tras una fortíssima campanya que deia que aquest compost s’acumulava en las cadenas tròfiques, i davant el perill de contaminació dels aliments, es va prohibir el seu ús. Era barat de

fabricar i d’aplicar, per això es va massificar el seu ús, i encara està tolerat en païssos del tercer món. És molt tòxic per insectes, ho era en un principi, i altres invertebrats, poc tòxic per homeoterms. Al no ser hidrosoluble no desapareixia amb la pluja, factor pel qual persistia en medi ambient. La gràfica ens mostra l’elevada persistència a medi ambient.

Existeixen dues rutes bàsiques de detoxificació del DDT:

27


http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:DDT_chemical_structure_highres.png%00%E5%A1%B9%EF%92%81%E1%B4%BB%E4%A1%BF%E2%B2%AF%E5%B6%82%E8%97%84%E6%8C%A7%00%00%EA%AE%A5

Publicitat del DDT que es podia trobar a l’època.

28


TEMA17 Bioconcentració i biomagnificació de residus Ocs

Interpretem ppm com concentració en µg/kg de biomassa.L’estructura que s’observa en el dibuix és una piràmide de biomassa. No totes han de tenir aquesta forma, la base, es a dir, el fitoplancton pot ser més petit que el zooplancton ja que presenta una capacitat reproductiva més elevada i pot mantenir bé els estrats superiors.

En un exemple de xarxa tròfica, s’observa clarament l’efecte de la biomagnificació:NOTA : ∑DDTs inclou DDT + DDE + DDD + paraparaDDT + ortoparaDDT.NOTA: els PCBs són bifenils pooliclorats.

29


Bio

mag

nific

ació

Bio

conc

entr

ació

Acudit gràfic que fa més entenedors els conceptes abans descrits. La concentració als primers esglaons és baixa, no arriba a toxicitat, però va augmentant amb els successius esglaons de la xarxa tròfica (hasta q te explota la cabeza). Aquest és el risc que tenen els humans pel fet d’estar al final de tot de les xarxes tròfiques.

La FDA marcava uns límits de DDT màxim en la llet de vaca, va resultar que la llet humana superava de molt aquells límits. L’EPA va prohibir l’ús de DDT per protegir els humans.

Rachel Carson (1907-1964) va escriure el llibre “Silent Spring” (primavera silenciosa, feia referència als efectes dels insecticides sobre els ocells), el 1962. Relatava els successos vinculats al DDT. Va ser considerada la primera ecologista i comptaba amb el soport de Kennedy (hasta q le pegaron tres tiros). Va morir de càncer al 1964, i no va ser fins al 1970 que es va crear l’EPA, i fins al 1972 que es va prohibir l’ús del DDT.

Efectes crònics de la contaminació amb Ocs (organoclorats)

Criteris que va fer servir la Epa per justificar la prohibició del DDT i altres Ocs:- Canvis de comportament, sobretot en ocells.- Anorèxia.- Inmunosupresió (augment de la susceptibilitat a infeccions), mort indirecta.- Potencials carcinògens (no està massa clar)- Potencials disruptors hormonals: estrogènics o antiandrogènics.- Embriotoxicitat.- Reducció del gruix de la closca del sous, ous en fàrfara.

TEMA18 Diagnòstic de les intoxicacions

Com s’arriba al diagnòstic:- Història (circumstàncies del cas): anar fent preguntes al propietari que ens

puguin orientar.- Signes i símptomes clínics.

30


- Anàlisis post-mortem (anatomopatologia): és bó que la necròpsia la faci un expert per no perdre’s dades importants.

- Anàlisis químiques: és important fer-les amb criter, no té sentit començar a fer de tot. És la part més important per fer un diagnòstic acurat.

- Proves experimentals amb animals de laboratori.

Tipus de diagnòstic- Dx Temptatiu : És el primer, poc meditat.- Diagnòstic presuntiu: Una mica més elaborat, es dòna a partir dels resultats

d’algunes proves.- Diagnòstic confirmat: És el més important. Es basa en anàlisis. És, des del punt

de vista legal, l’únic diagnòstic vàlid.

TEMA19 Epidemiologia

Les dades epidemiològiques són bàsiques per orientar les anàlisis químiques. A USA tenen molt bona organització a nivell d’intoxicacions en animals. A Espanya existeix l’Institut Nacional de Toxicologia humana, el INT. A nivell veterinari les facultats són les que treballen més al respecte.

Agents involucrats en intoxicacions letals en animals.- Insecticides: són els més utilitzats.

- Rodenticides: “el que mata a una rata també mata a un gos”.

- Fertilitzants: sovint porten nitrats i fosfats.

- Herbicides: són els pesticides més utilitzats a nivell mundial.

31


- Plantes.

- Medicaments.

- Altres : Entre aquest cal destacar :o Etilenglicol: no es donen casos sovint aqui, però és molt freqüent a

EEUU.o Teflon: conté fluor, resulta molt tòxic en ocells.o Xocolata: porta teobromina, que és molt tòxic per diferents espècies.o Metanol: trobat en diversos dissolvents.

Contaminants abiòticsDades obtingudes del butlletí epidemiològic de Catalunya, XX””, Agost 2001 (dades 2000).

32


Contaminants biòtics (resum):Dades obtingudes del butlletí epidemiològic de Catalunya, XX””, Agost 2001 (dades 2000).

Contaminants inespecífics / altres incidències (resum):

33


TEMA20 Tractament de les intoxicacions per via digestiva.

A. Eliminació de la font del tòxic: hidratació, mantenir estable...B. Prevenció d’una posterior absorció: la majoria de tòxics requereixen ser

absorbits per poder actuar. Conseqüentment interessa limitar aquesta absorció.a. Emètics: 15-30 ml de xarop d’ipecacuana seguits de 200 ml d’aigua.

Aquest xarop porta un alcaloide que és el que provoca el vòmit, és lent, 10-20 minuts. Aques alcaloid es tòxic “per se”, ens hem d’asegurar que vomita. No es un tractament adequat en poligàstrics, i no es recomana el seu ús en tòxics corrosius. A més, per provocar el vòmit l’animal ha d’estar conscient.

b. Rentat gàstric: sonda nasogàstrica, 100-300 ml d’aigua (mineral o isotònica) a 37º C, fins a 3-5 litres. No es recomana en tòxics corrosius ja que presenta els mateixos inconvenients que els emètics (pero si no me dices cuales son los inconvenientes de los emeticos tampoco sabré cuales serán estos...)

c. Rentat intestinal: enemes. No està demostrat que sigui contraproduent.d. Catàrtics: 30 g de sulfat de sodi en 250 ml d’aigua o 15-60 ml de fosfat

de sodi (fleet phospho-soda) en 60-240 ml d’aigua. També oli mineral (lubricant). Des dels anys 80’ ja es va veure que aquestes tècniques no funcionaven bé.

e. Cirurgia: és l’opció final, només es fa en animals d’alt valor econòmic i en cassos molt greus. Presenta complicacions pel propi estat de l’animal.

f. Adsorbents: 50 g de carbó activat en 400 ml d’aigua destilada. Cal retirar-ho per emesi o rentat gàstric. Caldrà haver fet un buidat gàstric previ. S’ha vist que en alguns casos millora el pronòstic, es per això que encara es manté.

Cal saber, també, que tota aquesta llista va ser refutada, es a dir, es va demostrar que aquests tractaments no eren eficaços, i alguns fins i tot contraproduents (entonces para q me los cuentas como tratamientos).

C. Teràpia de manteniment de funcions vitals: aquesta és la part més important del tractament, ja que la majoria de tòxics no presenten antídots. Es farà un control de respiració i cardíac; seroteràpia; temperatura; resposta al dolor...

D. Increment de l’eliminació del tòxic. Es dóna quan el tòxic s’ha absorbit i està circulant. La seva aplicació es bàsicament humana, i els mètodes són molt criticats.

a. Exanguinotransfusió: extreure sang intoxicada i introduir sang neta de banc de sang.

b. Diuresi forçada: aument del volum d’orina mitjançant fluidoteràpia i diürètics.

c. Hemodiàlisi.d. Hemoperfusió: carbó actiu i resines d’intercanvi iònic. És una variant de

l’hemodiàlisi, es fan servir “trampes” més o menys específiques pel tòxic implicat.

E. Tractament específic (antídot): els antídots presenten una evolució històrica molt rica. Alguns exemples podrien ser la Tríaca d’Andromaco (un dels antídots més famosos de la història, format per moltíssims components)

34


Els antídots són escassos. La OMS en recomana com a molt una vintena. Cal que tinguin una activitat biològica alta i poden ser tòxics si no s’apliquen contra el tòxic adequat, això fa que el diagnòstic sigui molt important.

1- L’antídot s’acobla directament amb el tòxic impedint que s’absorbeixi o que actuï:a. As, Hg ------ BAL (“British Anti-

Lewisite”=Dimercaprol)b. Pb, Pu, U ----- BAL, EDTA, DTPA,

penicil·lamina.c. Fe ----- ferrocianur sòdic, deferoxamina.d. Cu ----- EDTA, penicil·lamina.e. Tox botulínica ----- antitoxina botulínica.f. Tox de vídua negra ----- antitoxina de vídua

negra.

K representa la constant de dissociació

35


2- L’antídot bloqueja l’aparició, per metabolisme de síntesi letal del tòxic. Tots els alcohols són metabolitzats per l’alcoholdeshidrogenasa (en primats) i es transforma en aldèhids (ac. acètic en el cas de l’etanol) i no és tòxic. El metanol per exemple es transforma en formaldèhid, que si és tòxic, i aquest en ac. fòrmic, que també és tòxic.

3- L’antídot dóna lloc a un producte que serà el que s’acobli emb el tòxic.

El cianur té molta apetència per estructures amb Fe3+, aquest es troba en molta quantitat en els citocroms implicats en la respiració cel·lular. Es dóna nitrit de sodi, aquest també és tòxic ja que canvia el Fe2+ de l’hemoglobina a Fe3+, així el cianur té un lloc diferent on acoblar-se. Si donessim nitrit de sodi en pacients no intoxicats per cianur, els intoxicariem per nitrit de sodi.

4- L’antidot accelera la detoxificació metabòlica del tòxic a un producte de menor toxicitat.

5- L’antídot competeix amb el tòxic pels receptors responsables de l’efecte tòxic.

El monòxid de carboni presenta un alta afinitat per l’hemoglobina, s’uneix i forma carboxihemoglobina, això produeix anòxia. Donem oxigen per mantenir l’hemoglobina activa.

La naloxona actúa enfront d’opiacis, es considera “l’antídot perfecte” ja que no té efectes negatius.

Els anàlegs d’aas venen donats per plantes que fabriquen aas modificats.Els anticolinesteràsics es troben en insecticides carbàmics, organofosforats...

Inhibeixen la degradació de l’Ach. L’atropina actúa blocant els receptors d’Ach.6- L’antídot accelera selectivament l’excreció del tòxic.

Els bromurs interfereixen toxicament amb els clorurs. Donem clorurs ja que desplacen (per excés de quantitat) els bromurs i l’organisme els pot excretar.7- L’antídot restaura la funció normal alterada pel tòxic.

La pralidoxima actúa desfosforilant l’Achasa i restaurant la seva funció. No funciona contra alguns organofosforats.

EL blau de metilè és ràpidament metabolitzat a l’organisme i es transforma en blau de tencometilè, que es el veritable agent reductor..

8- L’antídot universal : és una barreja de carbó actiu (adsorbent), antiàcid i tanins (segrestants/quelants de metalls). Val a dir que és universalment inútil. Al carbó actiu li és igual adsorbir el tòxics o qualsevol altre substància. Els tanins només són quelants a Ph àcid, es a dir, només a Ph gàstric. Es manté perque és una llegenda urbana.

36


TEMA21 Gasos asfixiants simples.

S’anomenen gasos asfixiants simples aquells gasos que per si sols no maten, són gasos desplaçants d’oxígen. Entre aquests podem destacar:

- He.- Ne.- Ar.- Kr- Xe.- N2. (depressor del SNC a altes

pressions, la solució és utilitzar Heli)

- H2. (altament inflamable, abans de deplaçar l’oxigen mata per aquest caràcter)

- N2O. (potent depressor del SNC, gas anestèsic)

- Metà.- Età.- Propà.

- Butà.

Tots aquest, menys l’He, produeixen depressió del SNC en condicions normo- o hiperbàriques.

Clor i Fluor (Cl2 i F2)Gasos molt irritants i reactius, provoquen edema pulmonar agut. El clor es forma

barrejant productes que contenen hipoclorit sòdic (ClONa) o àcid hipocloròs (ClOH, són germinicides, blanquejants...) amb àcids. El fluor és més reactiu que el clor, però industrialment es fa servir molt menys.

Clorofluorocarbons (CFC)Propelents o refrigerants, molt poc tòxics, poc reactius i no inflamables. Són els

pricipals responsables de la desaparició de la capa d’ozó i de l’efecte hivernacle. Tenen un pes molt alt, però poc a poc van pujant per l’atmòsfera i destrueixen l’ozò. Per això es van prohibir com a propelents. Com a refrigerants encara s’usen, ja que se suposa que és en circuits tancats.

Ozó (O3)Compost altament oxidant, molt més reactiu que el propi O2. Provoca una

irritació intensa a nivell pulmonar, amb danys cel·lulars i cromosòmics. Deplecció de la capa d’ozò estratosfèric. Bloquejen els UVC. Es destrueix facilment, però també es forma amb facilitat.

37


És dolent que estigui aqui

És bó que estigui aquí

Fosgè (Fosgeno)Oxiclorur de carboni o clorur de carbonil (COCl2). Utilitzat en síntesi orgànica

(per ex; carbamats herbicides i insecticides). S’utilitza en guerra química, es similar al gas mostassa. A altes temperatures pot descompondre’s en CO i Cl2, i en presència d’aigua en HCl i CO2.

Gas mostassa (Yperita)Sulfur de dicloroetilo (ClCH2CH2)2S. És un gas vesicant (produeix ampolles en

estar en contacte amb la pell i les mucoses). S’anomena vulgarment gas mostassa per la seva olor característica que recorda a aquesta espècie. S’utilitza també com a agent anticarcinogen.

Metil Isocianat (MIC)Presenta un olor característic, similar al d’una col bullida. És

el responsable de la major catàstrofe química de la història, tras alliberar-se de la fàbrica de Sevin de “La Unión Carbide”, a Bhopal. Van morir entre 5000 i 30000 humans.

Arsina (AsH3)Tòxic més potent i ràpid que l’arsènic. Més pesada que l’aire, soluble en aigua.

Es caracteritza per l’olor a all que despren quan es troba en altes concentracions. Provoca edema pulmonar, hemòlisi, dany hepàtic i renal. Te una alt índex de mortalitat.

Lewisita (Clorovinildicloroarsina; ClCH=CHAsCl2)Derivat de l’arsina, s’utilitzava en la guerra química per les seves propietats

vesicants.

Fosfamina (H3P)Compost indutrial, utilitzat en la síntesi de compostos organofosforats. Presenta

un olor característic, mixte entre alls i peix podrit. És un tòxic més potent i ràpid que el fòsfor blanc. S’apropia de l’oxigen dels cossos, per això es molt verinós.Causa irritació pulmonar i depresió del SNC. Es forma en la putrefacció dels cadàvers i la seva volatilització espontànea és la causant de les “llums de cementiri”.

Acroleína (CH2=CH-CHO)Líquid incolor o groc, amb pudor desagradable. Emprat com a plaguicida per

control·lar algues, bacteries i mol·luscs. També es fa servir en la indústria per la seva alta reactivitat, indústria dels plàstics sobretot. Es pot formar sotmetent greixos a altes temperatures, per això va ser descobert, pels suecs, en patates fregides i fritures varies. És un potencial carcinogen i un contaminant atmosfèric secundari.

Monòxid de carboni (CO)Principal causant de morts humanes en molts llocs del planeta, es forma en la

combustió incompleta de matèria orgànica. Presenta una afinitat per l’hemoglobina 200 vegades superior a la de l’oxigen, s’uneix a ella formant carboxihemoglobina (HbCO). La susceptibilitat en animals varia: canari (emprat com a centinella en mines per la seva sensibilitat, sobretot al grisú) > ratolí > pollastre > gos > colom > conill. Actúa com a vasodilatador perifèric. L’afectació en humans varia segons els nivells d’intoxicació, els principals símptomes per nivell són:

38


- 1-5%, nivells normals (el monòxid de carboni és un component normal de l’atmòsfera).

- 5-50%, alteracions psicomotores, cefalea lleugera o intensa, debilitat, mareig, visió borrosa, nàusees, vòmits, alteracions en la marxa i en l’electroencefalograma.

- >50%, coma, depressió de les funcions cardiorespiratòries, mort.Es tracta amb O2 o carbogen (95% O2 + 5% CO2, el més utilitzat en humana),

en condicions normo- o hiperbàrica. Un altre tractament utilitzat és l’exanguinotransfusió.

La intoxicació típica per monòxid de carboni es dòna en els suicides que conecten el tub d’escapament a una manguera que possen per la finestre de l’automòvil.

Diòxid de carboni (CO2)Format en la combustió completa de molècules hidrocarbonades. S’utilitza com

a agent eutanàsic (en animals petits, en grans pot provocar convulsions). Per refredar (gel sec, és CO2 congelat, quan s’escalfa sublima i passa directament a gas, per tant no mulla), en aigües carbòniques, barrejat amb O2 (carbogen) i per la depuració natural de les aigües (més CO2 implica una baixada de pH, i a l’inversa). Provoca hipercàpnia, acidosi, hiperventilació, incoordinació, anestèsia, coma i mort. És tracta amb oxigen o aire pur.

Sulfur d’hidrogen (SH2; H2S segons la IUPAC)És un gas irritant, soluble en aigua (àcid sulfhídric), amb intensa olor a ous

podrits. Es forma durant la descomposició de matèria orgànica que contingui sofre (clavegueres, pous morts). Causa irritació de les mucoses i inhibició de la respiració cel·lular per un mecanisme molt similar al del cianur, no és el mateix, però entre ells hi ha sinergia. Es pot observar tos, llagrimeig, dispnea, cianosi, depressió, edema pulmonar, coma i mort. Sang de color fosc, òrgans amb coloració verdosa o descolorits, olor a ous podrits. El tractament es simptomàtic, intravenós amb nitrit sòdic.

TEMA22 Gasos asfixiants simples (II), Àcids i bases.

Cianur (àcid cianhídric, prúsic)Les intoxicacions es poden donar per HCN inhalat (sals unides a un àcid, molt

volàtil), ingestió de sals simples (KCN, NaCN), ingestió de plantes cianogenètiques (tapioca i mandioca (aliments bàsics en Àfrica), ametlles, préssecs, albercocs, cireres, prunes, pomes...) Té gust amargant. El cianur atura la respiració cel·lular, presenta una temps d’actuació molt ràpid, sobretot inhalat (7-8 minuts), per via digestiva triga entre 5 i 15 minuts. Afecta també la Fe3+ citocrom oxidasa. La simptomatologia inclou esbufegs, ansietat, salivació, còlic intens, tremolors, vòmits, convulsions, i la mort si no hi ha tractament. Sang arterialitzada (la sang venosa està arterialitzada ja que no hi ha consum), temps de coagulació augmentat, pulmó o tracte gastrointestinal congestionats i amb hemorràgies, olor a ametlles amargues. El tractament és amb nitrit sòdic + tiosulfat sòdic, edetat de dicobalt (s’ha deixat de fer servir per problemes d’hipersensibilitat), vitamina B12a (hidroxicobalamina, emprat en gos amb resultats satisfactoris), rentat gàstric amb tiosulfat sòdic.

39


Òxids de sofre i de nitrogenSox (SO2 i SO3) i Nox (NO2 i NO), són gasos altament irritants, que afecten

sobretot a sistema respiratori i ulls. Es formen quan crema el carbó (òxids de sofre) i quan cremen derivats del petroli (òxids de nitrogen). Provoquen irritació d’ulls, garganta i nas, amb tos, broncoconstricció i a partir de concentracions de 100-200 ppm en aire donen lloc a problemes pulmonars greus (edema, hemorràgies...) que poden provocar la mort. Són els causants de l’Smog (smoke + fog), la pluja àcida (principals causants ja que poden donar H2 SO4 i HNO3, que són els responsables, són àcids molt molt hidroscòpics. Trobem pluja àcida a Escandinàvia i a centre Europa, també a la costa oest d’EEUU) i la solubilització dels metalls (si el terreny és calcari fa efecte tampó. L’àcid facilita la solubilitat dels metalls que es troben a les pedres, sorra... al solubilitzar-se es fa més biodisponible).

AmoníacGas més pesant que l’aire (es concentra a les capes baixes, l’aviram és l’especie

més afectada) i molt soluble en aigua, d’una forta olor característica. S’obté de la descomposició de residus animals i d’altres matèries nitrogenades. Actua com una base en reaccionar amb l’aigua de les mucosas, provoca irritació: NH3+H2ONH4++OH-. Els peixos es veuen molt afectats ja que els productes de neteja basifiquen l’aigua i els causa la mort.

Úrea (amoníac endogen): CO(NH2)2 + H2OCO2 + NH3, amb la ureasa com enzim de la reacció. És un problema quan no el dosifiquem bé, es fa servir molt ja que és una font de nitrogen no proteïc. Provoca salivació escumosa, dolor abdominal, meteorisme, alcalosi ruminal i alcalosi metabòlica (a l’inici del problema, després augmenta l’àcid làctic i pasa a acidosi), acidosi metabòlica, poliúria, tremolors musculars, debilitat, incoordinació, hiperventilació, mort. Congestió, edema, hemorràgia en diferents òrgans, olor a amoníac. El tractament inclou aigua freda (per disminuir la temperatura i evitar l’acció de l’enzim) en grans volums per tal de diluir i així disminuir la possibilitat de que es trobi l’enzim amb el substracte, o vinagre diluit fred, per acidificar i evitar l’actuació de l’enzim. També es fa un tractament simptomàtic.

Àcids i basesLleixiu (desinfectant), àcid sulfúric (bateries d’automòbils), àcid clorhídric

(salfuman), àcid nítric (aigua forta), àcid oxàlic (llevataques òxids), àcid sulfàmic (anticalcaris). Solucions d’amoníac (netejavidres, netejametalls), hidròxid sòdic (netejaforns, desincrustants desaigües), hidròxid potàsic (fabricació de sabó). Són corrosius (tòxics protoplasmàtics inespecífics), no necessiten ser absorvits, a l’estòmac ja fan l’efecte, els àcids són més actius que les bases, peró les bases no formen costra i per tant penetren bé.

Via oral: La intoxicació via oral es més freqüent en humans que en animals. La part més afectada serà la laringe. Provoca dolor abdominal, mucoses (llengua, faringe, esòfag) de color blau-gris, vermell intens (granate) o negre, set intensa, col·lapse respiratori, mort per asfíxia (tumefacció o edema de glotis i/o laringe). El tractament inclou aigua albuminosa, llet (cas excepcional on funciona com antídot) o clares d’ou,

40


aigua, analgèsics i sedants, demulcents i antibiòtics. Es tracta amb proteïnes per tal que l’acid/base ataqui les proteïnes i no la mucosa. No s’han de neutralitzar àcids amb bases, ni a l’inversa, per que donen reaccions exotèrmiques, tampoc es oden ajuntar amb bicarbonat ja que en presència d’aigua alliberaran grans quantitats de CO2.

Via tòpica (pell i ulls): des de dermatits lleugera fins a corrosió greu de la pell (possible intoxicació sistèmica). Es tracta amb grans volums d’aigua tèbia, rentat lleuger amb una mica de xampú neutr, pomades amb antibiòtics i antibiòtics. Un avantatge q tenen els animals és el pel, impedeix el contacte amb la pell, peró fa més dificil la neteja.

TEMA23 toxicologia dels elements

Les fonts antropogèniques superen en la majoria de casos a les fonts naturals excepte en alguns casos concrets: Mn, Co.

TEMA24 No metalls

FluorursEl flúor es troba en la natura (forma part de l’escorça terrestre) en forma de

fluorurs (CaF2, Na3AlF6 (flúor apatita, principal mineral dels ossos), CaF2, 3Ca3(PO4)2). La intoxicació que provoca és gairebé exclusiva d’animals herbívors

41


(bovins i ovins, sobretot en joves, en creixement). Afecta dents i esquelet, i és tant dolent l’excés com el defecte. Petites dosis (fluoració d’aigües potables) són beneficioses per prevenir les càries. Algunes zones del món (per ex; Xina i Marroc. Caldes de Malavella a Catalunya) són naturalment riques en fluorurs. La intoxicació crònica per consum d’aigües o

vegetals contaminats (fluorosis, a classe no parla gaire del tema, pero internet està plagada d’informació sobre el tema) es manifesta preferentment en animals en període de creixement: dents desgastades i tacades de negre, dificultats de masticació, creixements i rendiments baixos, hiperòstosis (creixement en gruix) i coixeres. El tractament a dur a terme és simptomàtic.

Fòsfor blancÉs una de les formes al·lotròpiques del fòsfor, n’hi ha una altre, el fòsfor vermell

es fa servir per fer mistos de seguretat. És fosforescent i inflamable (s’inflama sobre qualsevol superfície). Va ser descobert al 1669 per Hennig Brand, conegut com “el último alquimista” (que años despues fue un libro de Paulo Coelho...). Afecta a molts processos enzimàtics, especialment a nivell de fetge, s’utilitza com a raticida. La simptomatologia inclou dues fases, la primera de pocs minuts a poques hores, la segona d’un a pocs dies. Dòna dolor abdominal, vòmits, icterícia, deliris, convulsions, coma i mort. El tractament es simptomàtic, rentat gàstric amb permanganat potàsic al 0.1-0.2% o amb sulfat de coure al 0.2%. es busca oxidar el fòsfor blanc a l’estòmac per transformar-lo en fosfats menys tòxics. No hi ha un tractament específic i és un tòxic força potent, per això està prohibit.

ArsènicMetaloide (no metall) molt important, tant des del punt de vista històric com

actual. És un element abundant en l’escorça terrestre. El representant més conegut és el triòxid d’arsènic As2O3. es fa servir com a ectoparasiticida, sobretot en ovelles (actualment n’hi ha de millors). A crustacis i peixos es troba gran quantitat d’arsènic orgànic, arsenobetaína, que s’elimina ràpidament i no té caràcter acumulatiu. La toxicitat varia segons la substància (els compostos trivalents són més tòxics que el pentavalents), solubilitat del producte i via d’exposició. Presenta el mateix mecanisme d’acció que altres metalls pesats tòxics, inactiva tots els enzims amb ponts SH essencials pel seu funcionament. És un potent verí capil·lar. La simptomatologia aguda inclou diarrea profusa (tenyida de sang), còlic intens, deshidratació, debilitat, depresssió, mort en 1-3 dies (diagnòstic diferencial amb Tali). La simptomatologia crònica ( per ex; a través d’aigua) inclou alteracions nervioses, lesions cutànies, cirrosi hepàica, problemes circulatoris perifèrics i acció carcinogènica. En el tractament trobem BAL (glicerol amb dos grups tiol, que segrestaran l’As i en ser polar serà fàcilment excretable via renal), tiosulfat sòdic, rentat gàstric, oli mineral, antibiòtics, analgèsics, fluids i electròlits, vitamines...

42


SofrePoc tòxic per la majoria d’espècies, cal remarcar la possibilitat de conversió a

sulfur d’hidrogen (H2S, alta toxicitat) per part dels microorganismes intestinals dels herbívors. Provoca un efecte superpurgant i com a conseqüència d’això set queda la casa plena de vòmit.

SeleniLa intoxicació per Se es dòna sobretot en animals i certes parts del món de

climatologia semidesèrtica (EEUU). La contaminació de moltes altres zones és deguda a Se provinent de residus industrials i/o agrícoles (contaminació antropogènica). Algunes plantes (conegudes com seleníferes) incorporen el Se en forma d’aminoàcids alterats (seleniocisteïna i seleniometionina), normalment es dòna una substitució del sofre per seleni. Aquesta via es la que produeix la intoxicació més greu en els animals que ingereixen aquests aminoàcids alterats. La intoxicació es manifesta principalment per còlic, meteorisme, diarrea, incoordinació, febre i dispnea. En la intoxicació crònica (alkali disease) s’observa atàxia, ceguera parcial, paràlisi, pèrdua de pèl, deformació i desprendiment de peülles o cascs (aquests últims símptomes són els més característics).

TEMA25 Metalls

Sodi (privació d’aigua-Intoxicació per sal)Intoxicació característica de porcs i aus deguda a un excés de sodi en LCR,

normalment per privació d’aigua. La simptomatologia inclou prurit i set. En entre 1 i 5 dies s’observen contraccions convulsives, ceguera i sordera, posició de sentats i moviments espasmòdics amb el cap, coma i mort. Fisiopatològicament es veu inflamació o ulceració gàstrica i meningoencefalitis eosinòfila. El tractament es basa en donar petites i regulars quantitats d’aigua. Aquesta intoxicació presenta una baixa morbilitat, però una elevada letalitat (+-50%).

Pas de un costat a l’altre per difusió passiva.

Sang LCR[Na+] [Na+] condicions normals = isotonicitat∆[Na+] ∆[Na+] privació d’aigua.

Pas per transportador d’ATP, no funciona a concentracions altes de Na+, ja que no hi ha prou ATP, això es deu a que els enzims que el formen no es troben en condicions òptimes.

Quan l’animal beu aigua, el compartiment sanguini disminueix la concentració de Na+ molt ràpid, però la concentració a LCR segueix sent alta i entra aigua desde sang per compensar, provocant un edema.

AluminiTercer element més abundant de l’escorça terrestre, representa el 8%,

aproximadament, només superat per l’oxigen i el silici. No sembla ser un element essencial, encara que en condicions normals es troba en tots els organismes vius a concentracions molt baixes. Alguns aliments (com certs llevats químics), així com els utensilis de cuina fets d’alumini (especialment quan s’utilitzen per guardar o cuinar aliments àcids), contribueixen a augmentar la ingesta d’alumini. Via oral moltes

43


d’aquestes sals d’alumini no són absorbibles. Persones sotmeses a ronyó artificial freqüentment presentaven problemes ossis i demència. Es relaciona també amb la malalatia d’alzheimer. L’aigua àcida dissol fàcilment l’alumini contingut en els minerals. Les aigües a pH normal tenen un contingut d’aproximadament 10 micrograms d’alumini per litre, però llacs com el d’Ontario arriben a 300 micrograms per litre, i alguns rius a 9000 micrograms per litre (beber de ahi debe ser como chupar el interior de una lata, o roer los radios de la bici). L’alumini dissolt sembla haver estat una de les causes principals de la desaparició dels peixos de rius i llacs escandinaus; el problema allà és que el tipus de sòls existents (no calcaris) tenen poca capacitat amortidora del pH.

TEMA26 Metalls (II)

CromLes principals fonts de crom són: la mineria, la indústria química, els colorants,

els plaguicides, i el cromat electrolític (galvanoplàstia). Cal saber que el crom 6+ és més tòxic que el crom 3+, però totes dues formes són molt resistents a les condicions ambientals. Produeix irritació i úlcera gastrointestinal, hepatits, nefritis, color groguenca a les dents, dermatitis, perforació del tabic nasal i càncer de pulmó (és un carcinogen comprovat).

FerroÉs un metall poc tòxic, i el seu ús està molt estés. Va provocar una intoxicació

molt important en gossos i nens. El ferro es troba en els suplements nutricionals, aquests de vegades es troben a l’abast de nens i gossos, que els confonen amb carmels i sel’s mengen. La síndrome sobreaguda provoca una reacció de tipus anafilàctic, com en garrins amb deficiència de seleni i vitamina E (aquests dos són antioxidants). La síndrome subaguda és la que es dòna en qualsevol animal per una intoxicació, els efectes es veuen en uns pocs minuts o en hores, i sobretot es veu gastroenteritis hemorràgica i diarrea. En unes 24-48 hores veiem convulsions, shock, debilitat i cianosi. En un mes trobem necrosi aguda del fetge i mort per coma hepàtic, l’hepatotoxicitat és la principal causa de mort. El tractament serà un rentat gàstric (amb bicarbonat sòdic a l’1%), sèrum glucosat per via intravenosa, ferrocianur de sodi (sal complexa que en ser ingerida segresta el ferro, no s’absorbeix i s’excreta) o òxid de magnesi via oral i deferoxamina (quelant específic, s’administra quan ja s’ha absorvit el ferro del tot) per via intravenosa.

44


CoureEl coure és un metall que ha tingut períodes on se l’ha considerat molt tòxic i

perillós. Tots els aliments en porten, però són especialment rics en coure els llegums, els fruits, el fetge, els peixos i les ostres. Els coure apareix en els aliments a causa de terres o aigües naturalment riques en coure, contaminació per indústries o mines, adobs, utilització de coure com a pesticida, ús d’utensilis de coure (maquinària, llaunes o altres). La intoxicació per coure és gairebé exacte al deficit de molibdè. El quadre clínic mostra gust metàl·lic i sequedat a la boca, dolors abdominals, dispèpsia, diarrees, col·lapse i mort. L’excés de coure acumulat als hepatòcits provoca hepatolisi, això desencadena l’alliberació del coure a la sang, causant fallida renal i trencament dels eritrocits, hemòlisi. Normalment es tracta amb quelants (penicil·lamina, BAL), amb suplements de molibdè i sulfats. L’espècie més sensible és l’ovella, ja sigui per menjar vegetals que han absorbit molt de coure d’un sol contaminat o per menjar-se les valles de fusta autoclavada (pintada amb pintures de coure per resistir bé).

MolibdèÉs un metall poc tòxic, i la seva problemàtica atany bàsicament al bestiar boví,

sobretot dels EEUU i d’Austràlia. La intoxicació per molibdè es gairebé igual al deficit de coure. Provoca diarres greus i despigmentació del pèl sobretot a la zona periorbital.

NiquelUtilitzat sobretot per protegir altres metalls. Provoca problemes pulmonars (per

via inhalatoria) i dermatits de contacte (per via tòpica, per exemple en joiers). Per via digestiva, tot i ser molt rar, causa nàusees, vòmits, dolor abdominal i gastritis hemorràgica (nota mental: no comer niquel).

ZincPresenta una problemàtica alimentària ja que molt utensilis de cuina són de

metall galvanitzat. Provoca nàusea, vòmit, diarrea sanguinolenta, col·lapse i mort. El zinc és un element essencial que pot interferir amb l’absorció de coure. Les intoxicacions accidentals són rares, i es més freqüent que s’utilitzi en intents de suicidi.

EstanyEns referim a ells en la seva forma inorgànica, forma metàl·lica. En general es

molt poc tòxic en aquesta forma, però presenta un problema i és que es fa servir en llaunes de conserves. És un irritant gastrointestinal si es tracta de compostos d’estany càustics. Els metalls i les seves sals inorgàniques requereixen dosis altes i repetides per a produir algun tipus d’efecte tòxic.

AntimoniTambé presenta una problemàtica alimentària, i és que es troba en esmalts de

cassoles de fang i en llaunes de Sn riques en Sb. Per evitar la intoxicació es dòna calor i àcid abans d’usar la cassola. El quadre inclou cefalea, nàusea, vòmit i diarrea, dolor abdominal, feblesa, coma i mort.

TEMA27 Metalls (III)

45


CadmiCom a nota històrica, va ser el culpable de la intoxicació de Fuchu, al Japó (Itai-

Itai). Presenta un temps de vida mitjana d’uns 10-30 anys (llarga). És un bon inductor de les metaloproteïnes, metalotioneïna. És un mineral molt control·lat, tant en aigua, com en aliments o en el sòl. El seu mecanisme d’acció es bassa en una inhibició enzimàtica (grups tiol). La simptomatologia pot ser aguda: vòmits, diarrees, dolors musculars i abdominals, dany hepàtic i insuficiència renal (és bastant nefrotòxic); o crònica: malalties pulmonars (COPD, enfisema i bronquitis cròniques) i renals. El tractament és EDTA, no BAL ja que és nefrotòxic i, tot i que quela el Cd, no és adequat (el complex Cd-BAL és d’excreció renal i encara ocasionarà més dany), i suplementar la dieta amb Se, Co i Zn.

MercuriEns referim al mercuri inorgànic, mercuri elemental, clorur mercúric (sublimat

corrosiu, HgCl2), clorur mercuriós (calomelano (és el nom d’un compost de mercuri, no es una errata de “cómeme el ano”), Hg2Cl2). El quadre clínic mostra vòmits, diarrea sanguinolenta, i insuficiència renal. A nivell lesional trobem necrosi de la mucosa gastrointestinal i lesions renals (és nefrotòxic, mentre que la forma orgànica és neurotòxica). Per tractar-lo administrarem tiosulfat sòdic, BAL i DMSA. El problema és respirar-lo, ja que via digestiva no s’absorbeix. És fa servir pels peus d’atleta i per problemes bucals.

Tal·liToxicològicament és equiparable al plom. S’usa com a rodenticida (acetat i

sulfat de tal·li) i pel tractament de malalties del cuir cabellut (per exemple la tinya). Inhibeix el normal metabolisme dels compostos que contenen sofre, i competeix amb el potassi. En el seu quadre clínic s’inclou salivació, febre, aparició de crostes i esquerdes en la pell, caiguda del pèl i mort. Les lesions intestinals poden confondre’s amb l’arsènic. Es tracta amb ditiozona en gossos, via oral, blau de prússia, també via oral, clorur de potassi intravenós, pomades oftàlmiques, analgèsics, sedants, antibiòtics (com a preventiu) i vitamines.

Plom“La gran bèstia negra”. Per alguns autors ha estat considerat el tòxic que més

problemes ha creat a la humanitat i a moltes espècies d’aus, sobretot. Les principals fonts de tòxic són els perdigons de caça i tir esportiu, els ploms de pesca, pintures amb base de plom, antidetonants en carburants, joguines, canonades per la baixada d’aigua, soldadures, acumuladors elèctrics, pesticides, etc. A les zones humides és on més es controla el Pb, ja que hi ha molta concentració de perdigons, per la caça de les aus aqüàtiques. Hem de tenir en compte que algunes d’aquestes aus es mengen, tot hi que haurien de ser rebutjades pel consum ja que no passen cap control veterinari abans del consum.

46


A Espanya es disparen 200.000.000 de cartutxos cada any, el que significa la dispersió en la natura de 6.000 tones de Pb. Aquest plom representa un greu problema, sobretot per les aus.

Els principals símptomes afecten al sistema digestiu, a l’hematopoyètic i al nerviós, tot i que pot afectar a altres òrgans i sistemes. En bovins provoca depressió, anorèxia, atàxia, hiperirritabilitat, ceguera, moviments en cercle, sialorrea, diarrea o estrenyiment i mort. En equins causa anorèxia, depressió, debilitat, diarrea, paràlisi laríngea i mort. En canins dòna anorèxia, vòmits, còlic, diarrea o estrenyiment, nerviosisme, convulsions i mort. En ocells s’observa diarrea, anorèxia, atàxia, debilitat extrema i mort. En humans veurem anorèxia, vòmits, debilitat, anèmia, irritabilitat, atàxia, línia de plom en genives, paràlisi muscular, trastorns sensorials, disminució del coeficient intelectual (así que es eso, estamos intoxicados con plomo...) i mort. S’ha vist que consumir plom entre les 19 i les 24 hores augmenta el risc d’intoxicar-se.

47


El plom pot afectar a diferents nivells en el sistema hematopoyètic (y una imagen vale mas que mil palabras, sobretodo si te da palo escribir esas palabras)

El tractament preferent és EDTA, BAL o D-penicil·lamina, complexe vitamínic B, vitamina C, sedants, rentat gàstric, enemes, purgants salins, fluids i electròlits, corticoesteroides i antibiòtics.

TEMA28 Organomercurials

La intoxicació amb organomercurials es coneix també com la síndrome de Minamata (intoxicació crònica per metilmercuri). Dòna problemes en sistemes aquàtics, per exemple; el riu Amazones contaminat per mercuri portat pels colons espanyols. S’usa en amalgames (empastes de dientes). Els principals afectats són els cetacis. Els símptomes són depressió o excitació nerviosa, anorèxia, incoordinació, masa erràtica, ceguera, parèsia, disfagia, tremolors, letàrgia, retards en el creixement, avortaments, naixement d’animals morts, coma i mort. Fisiopatològicament provoca atròfia de diverses zones cerebrals i canvis degeneratius neuronals. El Hg orgànic es considera més perillós que l’inorgànic, ja que dòna alteracions

48


al sistema nerviós de tipus irreversible. El tractament és amb D-penicil·lamina (fàcilment aconseguible), DMPS (és el tractament d’elecció, tot hi que el Hg és difícil de quelar), vitamina E, seleni i també tractament simptomàtic.

El cas de Minamata: Minamata es troba al Japó, a la illa de Kyushu, és una badia on es realitzaven abocaments continuats de Hg inorgànic. A l’aigua hi havia microorganismes que passaven el Hg inorgànic a orgànic (dimetilmercuri), que és la forma biodisponible, aixó implicava la incorporació del Hg a la cadena tròfica. A més a més, el dimetilmercuri és biomagnifica, és volàtil i s’evapora, i pot retornar a terra, es a dir, pot ser biodisponible pels organismes terrestres.

Nota: “un estudi posa en dubte les virtuts dels àcids omega-3”. Els àcids grassos no milloren l’estat dels malalts coronaris. La fundació britànica per a les malalties cardiovasculars va assegurar que les discrepàncies de l’estudi amb treballs anteriors pot tenir relació amb la presèncoia de mercuri en el peix.

TEMA29 Compostos orgànics d’estany (TBT (TriButil Sn)i altres)

Primeres aplicacions al 1936 d’organoestanys com estabilitzants de polímers sintètics. A partir dels 60 es comencen a utilitzar com biocides en pintures de cascs de vaixells. Les pintures basades en TBT són efectives durant 5 anys, comparades amb els 2 anys de les pintures basades en coure (la US Navy va planejar, al 1980, pintar tots els seus vaixells emb pintures amb TBT, amb un estalvi estimat de 150.000.000 $ en neteja de cascs). Els més importants per la seva toxicitat són el TBT, els trifenit estanys i els triciclohexil-estanys. Els primers en prendre mesures van ser els francesos (1982) en restringir l’ús de pintures amb TBT després d’observar un descens en el gruix de la closca de l’ostra, el TBT passa a l’aigua i s’incopora a les cadenes tròfiques. Al 1986 ho va fer l’UK i al 1988 els EEUU.

El TBT presenta una elevada toxicitat per organismes aquàtics diversos i peixos. Altera la composició en espècies de fitoplancton i zooplancton, disminueix el gruix de la closca en mol·luscs i altera marcadament la reproducció. És un desacoblador de la fosforilació oxidativa, inmunosupressor, neurotòxic i irritant.

49


TEMA30 Radioactivitat

Existeixen tres tipus de rajos, alfa (α), beta (β) i gamma (γ):- Els rajos alfa tenen baix poder de penetració (no travessen el paper), són un

nucli d’Heli, 2p+, 2nº.- Els rajos beta presenten més poder de prenetració, però no gaire (travessen el

paper, però no el cos humà). Són positrons d’alta energia.- Els rajos gamma són rajos no màssics, tenen un alt poder de penetració i només

els metalls els aturen.El perill de les partícules alfa i beta és que impactin amb un àtom d’un èsser viu

i li provoquin una mutació. Com a resultat s’aquestes mutacions apareixen els càncers. El més freqüent és la leucèmia, és el primer en apareixer. En quant a toxicitat, s’han fet proves amb vegetació, es va veure que les més properes als objectes radioactius morien. La radioactivitat pot ser de dos tipus, per exposició mèdica (rajos X, s’havien utilitzat per finalitats no mèdiques en un inici, i amb molta lleugeresa) o per exposició natural (de la pròpia terra, Sol, estrelles... en els viatges en avió s’està més exposat ja que s’està a menys distància). Hi ha una relació directa en quant a exposició i probabilitat de patir un càncer (més exposició més càncer) tot hi que no sempre és cert. Hi ha certes dosis de radioactivitat que tenen efecte protector, és millor aquestes petites dosis que no pas zero. Aquest concepte està relacionat amb l’homeopatia. Una petita dosi de radioactivitat fa augmentar les defenses de l’animal enfront el càncer.

50


RadóÉs un gas noble, que juntament amb el tabac, es considera el principal causant

del càncer 50% dels casos. És més pesant que l’aire, per això tendeix a acumular-se als subterranis de les cases, mines, dutxes (l’aigua també porta radó).

L’accident nuclear de Txernòbil: el núvol radioactiu es va dirigir cap a Finlàndia i Suècia i va contaminar les pastures i els liquens que servien d’aliment als rens (animal bàsics en l’ètnia lapona). La llet va quedar contaminada i el seu consum prohibit.

Proves nuclears a l’atmòsfera: a Hiroshima bomba d’urani, a Nagasaki bomba de plutoni, impolsades per mecanisme de fissió. A finals dels anys 50 i principis dels 60 augmenten el nombre de proves d’assaigs nuclears. La bomba termonuclear, bomba d’hidrogen més gran i més potent que s’ha provat va ser dels soviètics (viva el ejercito rojo), i l’ona expansiva va donar quatre cops la volta al món abans d’extingir-se (si Willie Fog lo hubiese sabido seguro que se habria montado en onda expansiva y no en globo...) Va arribar un moment en que l’excés de proves nuclears atmosfèriques va fer augmentar la presència d’elements radioactius a la dieta, per això es van prohibir.

TEMA31 Radionucleòtids contaminants dels aliments.

- Semivida física: temps per reduir la quantitat a la meitat.51


- Semivida biològica: temps necesari per que la concentració en plasma es redueixi a la meitat.

- Estronci 90: des del punt de vista químic, és molt semblant al calci. S’acumula principalment en l’òs. La llet, derivats làctics i cereals són les fonts més importants. És, proporcionalment, un dels elements radioactius produïts en major quantitat en una explosió nuclear, un 5% dels productes de fissió.

- Cesi 137: des del punt de vista químic, és molt semblant al potassi. S’acumula en diversos òrgans després de la ingestió, en ossos només el 2-7 % del total de l’organisme. Junt amb l’estronci 90 és un dels isòtops radioactius més perillosos.

- Iode 131: segueix el camí del iode 127, acumulant-se principalment en la tiroide. Accidents com el de Windscale al 1957 (primera central nuclear inaugurada. Estava al Regne Unit i va patir moltíssims accidents, el més important el 1957. tant malament va anar que li van haver de canviar el nom, el 1984 es va convertir en Sellafield) o el de Txernòbil al 1986 van alliberar grans quantitats de iode 131. Presenta una vida mitjana física molt curta.

TEMA32 Pesticides (I)

Els pesticides o plaguicides són els productes químics emprats per a combatre els agents que constitueixen les plagues que afecten la salut de l’home o que ataquen recursos seus com el bestiar o les plantes cultivades.

Tipus de pesticides- Fungicides (control de fongs): perillositat intermitja.- Herbicides (control de males herbes): es consideren molt poc perillosos pels

animals i per l’home.- Insecticides (control d’insectes): se’ls hi demana rapidesa, per tant, ha de ser

neurotòxic. Atenció amb la perillositat per l’home, depenent de la dosi.- Acaricides (control d’àcars)- Nematocides (control de cucs)

- Mol·lusquicides (control de cargols i llimacs)- Rodenticides (control de rossegadors i altres

vertebrats superiors): molt interessants des del punt de vista toxicològic, ja que, filogenèticament, els rossegadors estan molt emparentats amb l’home i els animals domèstics.

Despeses mundials de pesticides (anys 90)L’ús principal dels pesticides és fitosanitari, però

també existeixen altres usos, com a zoosanitaris, industrials, sanitaris... Els herbicides són el grup que més es

52


fa servir, mentre que els rodenticides (incorporats en el grup “altres”, són els que menys s’usen.

GAP, Bones Pràctiques AgrícolesÚs autoritzat, amb garanties de seguretat, de

pesticides per un control efectiu de les plagues. Inclou una utilització correcte de les proporcions i de les dosis que s’apliquen, i dels seus límits màxims, de manera que es minimitzin els residus. La garantia de seguretat inclou l’ús de productes registrats i/o recomanats nacional o localment, tenint en compte la salut pública i la laboral, i la protecció del medi ambient. Les normes són aplicables també a totes les fases de producció, emmagatzament, transport, distribució i processat d’aliments i pinsos (comissió del Codex Alimentarius, 1989).

Epidèmies tòxiques degudes a pesticides- Accidents industrials durant la producció del pesticida (per ex; Bhopal)- Accidents durant el transport o l’emmagatzament.- Contaminació accidental durant la produció d’un aliment.- Contaminació accidental d’un aliment durant el transport o l’emmagatzament.

Per ex; ingestió de gra tractat i destinat a la sembra.- Confusió de productes degut a similituts de nom o de característiques físiques.- Utilització indeguda o incorrecte del pesticida.- Addició intencionada de pesticides en aliments.- Utilització indeguda o incorrecte de contenidors per aliments.- Contaminació intencionada o accidental del medi ambient per una mala gestió

dels contenidors o estris bruts. És important no reutilitzar els recipients.

TEMA33 Herbicides

Per la seva acció sobre les plantes poden ser totals (maten qualsevol vegetal/herba, emprats a les vies del tren) o selectius (maten cert tipus de plantes, però en respecten altres), ja que la potència dels totals és major que la dels selectius, la seva toxicitat també ho serà. Segons la manera d’aplicació poden ser de presembra (els més tòxics), de preemergència o d’emergència.

Tipus principals- Herbicides inorgànics: àcid sulfúric, bòrax (tetraborat de sodi), cianamida de

calci, cianat potàsic, clorur mercuriós, sulfat cúpric, arsenit sòdic (AsO2Na), clorats de sodi (NaClO3), potasi o magnesi.

- Herbicides fenoxiàcids i derivats: 2,4-D (àcid 2,4-diclorofenoxiacètic), 2,4,5-T (àcid 2,4,5-triclorofenoxiacètic), MCPA, mecoprop (MCPP).

- Carbamats i tiocarbamats herbicides: IPC, C1IPC, barban, diclormat (Rowmate)- Arsenicals orgàncis: MSMAi DSMA.- Àcids alifàtics clorats: TCA, dalapó.- Àcids aromàtics halogenats: ioxinil, bromoxinil.- Urees substituides: fenuró, monuró, diuró, linuró.- Cloroacetamides substituides: CDEA, CDAA (randox), dicril.

53


- Triazines herbicides : atrazina, simazina, clorazina.- Triazols: aminotriazole.- Diazines: bromacil, dazomet.- Dipiridils: diquat, paraquat. Relativament poc tòxics, però molt contaminanats

per la seva llarga persistència.- Derivats de fenols: pentaclorofenol (PCP), dinitro-orto´-cresol (DNOC),

dinoseb.- Herbicides organofosforats: bensulfide, butamifos, glyphosate (roundup).

Els herbicides orgànics solen ser artificials, de síntesi. Els productes més antics són els menys selectius, per tant més tòxics i més contaminants, per la seva persistència.

Clorats (Clorat de sodi)Utilitzat com a herbicida, oxidant (mistos, material pirotècnic), precursor del

diòxid de clor (emprat en desinfecció d’aigües, d’aliments i com slimicida (algues, fongs i bacteris en fangs), en la indústria del paper...).

És un irritant del tracte gastrointestinal. Provoca formació de metahemoglobina (sang de color xocolata) i hemòlisi. Els símptomes gastrointestinals són vòmits, diarrea i còlic, i els respiratoris dispnea i cianosi. Fisiopatològicament s’observa sang amb coloració vermell xocolata, ulceracions i hemorràgies a nivell del tracte gastrointestinal. El tractament inclou un rentat gàstric, administració d’oxigen per facilitar la ventilació i l’ús de blau de metilè intravenòs com a antídot.

Herbicides fenoxiàcids (herbicides hormonals)Els principals representants del grup són el 2,4-D (àcid 2,4-diclorofenoxiacètic) i

el 2,4,5-T (àcid 2,4,5-triclorofenoxiacètic), utilitzats en forma de sals o esterificats. Presenten una vida mitjana molt curta. Provoquen depressió general, pèrdua de la gana, irritabilitat, debilitat muscular i interfereix en la funció del rumen (és una toxicitat poc

important des d’aquest punt de vista). El tractament es tan sencill com retirar els animals de la font de l’herbicida. El principal problema que presenten és que poden convertir plantes no tòxiques en condicions normals en plantes tòxiques (degut a la variació en la funció hormonal). Poden provocar l’aparició d’impureses (dioxines, que són teratògenes) en alguns

preparats, especialment en el 2,4,5-T. A la guerra del Vietnam es va fer servir un compost unint el 2,4-D i el 2,4,5-T, era l’agent taronja. Es feia servir per destruir la tupida selva vietnamita. Va ser després, en les següents generacions quan es va veure el que realment s’havia fet. Els soldats americans van denunciar les empreses químiques que van proporcionar el producte i van ser indemnitzats amb 93 milions de dolars. Els vietnamites... bueno, no són americans...

ParaquatÉs un dels herbicides més tòxics comercialment disponible per al públic, i està

molt utilitzat en jardineria. Es l’excepció de baixa toxicitat dels herbicides ja que és

54


Diòxid de clor

http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:Agent_Orange_Cropdusting.jpg%00%E5%A1%B9%EF%92%81%E1%B4%BB%E4%A1%BF%E2%B2%AF%E5%B6%82%E8%97%84%E6%8C%A7%00%00%EA%AE%A5

realment tòxic. Presenta un color blau fosc, i se li ha afegit un emètic per evitar que s’absorbeixi en cas de ingestió accidental. La fòrmula de presentació és en grànuls i això fa que sigui perillós pels ocells granívors, per evitar això es pot efegir un repel·lent, que doni mal gust pels ocells. La seva toxicitat es veu incrementada en casos de deficiència de Se, vitamina E i glutatió, i per excés d’oxigen. Presenta efectes càustics i irritants, i forma radicals lliures (per reaccions autocatalítiques, l’únic fre és l’absència d’O2). El quadre clínic inclou vòmits sanguinolents, anorèxia, depressió del SNC, dolor abdominal, icterícia i dispnea. Edema i fibrosi pulmonar irreversible. Fosiopatologi-cament observem edema, fibrosi i hemorràgies pulmonars, també erosions i úlceres bucofaríngies. El principal perill que presenta és que no té un tractament específic. Es donaran emètics, catàrtics i adsorbents (carbó actiu). Es forçarà la diuresi amb fluids. Es donaran tranquilitzants i corticoides, superòxid dismutasa (SOD), glutation peroxidasa, mai donarem O2.

TEMA34 Fungicides

Coneguts també com agents anticriptogàmics. Eren molt emprats en l’època romana, renaixement i en l’època colonial britànica. Els fungicides poden ser erradicants i protectors.

Tipus principals- Fungicides inorgànics: sofre i polisulfurs, i compostos a

base de coure i mercuri.- Derivats organomercúrics: diferents derivats.- Derivats de l’àcid ditiocarbàmic: maneb, zineb, thiram, ziram, ferbam i

propineb.- Derivats d’heterocicles: gliodin, benomil, wepsín, captan, faltan i difolatan

(captafol).- Derivats de quinones:cloranilo, diclon.- Fungicides orgànics diversos: pentaclorofenol (PCP), hexaclorobnzè (HCB),

pentacloronitrobenzè.

Clorofenols i nitrofenols- Clorofenols: pentaclorofenol (PCP), isòmers de tetraclorofenols i triclorofenols.- Nitrofenols: DNOC (dinitro-o-cresol), dinoseb.

Estan prohibits pels seus efectes ambientals tot i que no s’acumulen molt. Són desacopladors de la fosforilació oxidativa, no permeten la fabricació d’ATP, peró el transport d’O2 funciona perfectament, la respiració funciona. En remugants amb nitrofenols podem observar metahemoglobina. Els símptomes més usuals són febre (com a resultat de l’energia creada a la respiració cel·lular que no es tranforma en ATP), dispnea, set, debilitat, tremolors muscualrs, cianosi, col·lapse i mort (el rigor mortis, que s’instaura quan es deixa de crear ATP, es dóna ràpidament ja que no deixa que es formi ATP antemortem). Fisiopatològicament observem rigidesa cadavèrica molt ràpida, els nitrofenols provoquen una coloració groga d’orina i mucoses, i els remugants amb nitrofenol presenten sang amb color xocolata. El tractament inclou un rentat gàstric unit a un purgant salí, administració d’oxigen, baixar la temperatura amb mitjans físics, administrar tranquil·litzants fenotiazínics, blau de metilé en els remugants amb nitrofenols, i antibiòtics d’ampli espectre.

55


HexaclorobenzèProhibit com a fungicida, a aparegut a Catalunya com a contaminant en altres productes orgànics clorats, és una impuresa. Va ser el causant de la segona intoxicació alemntaria més important del segle XX, el 1955/59 a Turquia. El gra destinat a sembra (nixat amb fungicides) va anar a consum directe (farina, pa, galetes...) presenta un efecte porfirinogènic, disminució de la fertilitat, augment de número d’avortaments, és hepatotòxic i carcinogen (clarament).

TEMA35 Mol·lusquicides

El més importante i utilitzat (especialment en jardins i llindars de camps cultivats) és el metaldèhid. És molt tòxic per mol·luscs i poc per animals de sang calenta. El metaldèhid és un sòlid de color blanc, sublimable i que crema amb flama blavosa sense carbonitzar-se. Els símptomes són vòmits, salivació, dispnea, taquicàrdia, midriasi, diarrea, còlic, febre, convulsions, depressió, narcosi, insuficiència respiratòria, insuficiència hepàtica i mort (poc freqüent i depenent de la dosi). Fisipatològicament veiem edema, hemorràgies i congestió a diversos òrgans, degeneració hepàtica, olor a acetaldèhid. El tractament està bassat en apomorfina, rentat gàstric i rectal, carbó actiu, diazepam, fenobarbital, oxigen, fluids i electròlits (bicarbonat sòdic), vitamina B1 i C. També es poden fer dutxes d’aigua freda (que van bien tambien para bajar el calentón, sobretodo ahora q viene el veranito)

TEMA36 Insecticides

Tipus principals- Insecticides inorgànics: fluorur de sodi, altres derivats fluorats, derivats

arsenicals, àcid cianhídric.- Insecticides piretroides : aletrina,

alfametrina, cipermetrina, deltametrina, fenvalerat, fluvalinat, permetrina.

- Altres insecticides vegetals: derris (rotenona), nicotina.

- Insecticides organoclorats: p,p’-DDT, p,p’-DDE, p,p’-DDD, metoxiclor, lindane, aldrin, dieldrin, endrin, clordane, mirex, heptaclor.

- Insecticides organofosforats: acefat, dimetoat, fenitrotió, formotion, fosalon, fosfamidon, malatió, metilazinfos, metil-paratió, paratió, tiometon.

- Insecticides carbàmics: aldicarb, carbaril, carbofuran, metomilo, oxamilo, propoxur.

- Nitrofenols insecticides: DNOC, dinoseb.

Fluorur de sodiÉs poc important des del punt de vista toxicològic, però molt

important des del punt de vista històric. Ha marcat tendència en quant a començar a colorejar els productes tòxics i de marcar les normes per

56


http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:Calcium_fluoride.jpg%00%E5%A1%B9%EF%92%81%E1%B4%BB%E4%A1%BF%E2%B2%AF%E5%B6%82%E8%97%84%E6%8C%A7%00%00%EA%AE%A5

no reutilitzar envasos. És un típic mataescarabats, d’aspecte semblant al bicarbonat de sodi, al llevat químic, a la farina o a la llet en pols. De fet, es van produir intoxicacions per confusió domèstica amb el bicarbonat sòdic o la llet en pols (per Ex; la mort de diversos pacient per la confusió amb la llet en pols). Provoca corrosió de mucoses, vòmits i diarrees, convulsions i la mort per insuficiència cardíaca o respiratoria.

Piretrines i piretroidesSón compostos molt tòxics pels poiquiloterms (atenció amb els

insectes, peixos, reptils, frigids/des…) i poc pels homeoterms. És un insecticida total. S’obté inicialment de l’espècie Chrysantemum (Pyrethrum) cinaerefolium, del que s’obté l’extracte de pelitre. És un producte neurotòxic que produeix hiperexcitació i paràlisi, incoordinació, convulsions, postració i mort. També poden produir al·lèrgies en algunes persones. A part de com a insecticida també actúa com a repel·lent. Històricament va ser substituit durant la segona guerra mundial pel DDT, de síntesi artificial, ja que l’origen natural de les piretrines eren unes flors que havien de venir d’Àfrica, i amb el bloqueig naval pel conflicte bèlic, els alemanys van cercar alternatives.

DerrisLa rotenona és el principi actiu de la Derris elliptica. És un insecticida vegetal

polivalent que s’extrau de les arrels d’aquesta planta, les quals són tòxiques pels poiquiloterms i innoqües pels homeoterms. Actúa per contacte i ingestió.

NicotinaInsecticida acaricida que alguns consumeixen de forma voluntària. Està prohibit

fabricar-la ja que és molt tòxica, peró la podem obtenir a casa bullint un puro per exemple. Provoca excitació, respiració ràpida, salivació, taquicàrdia, incoordinació (hasta aquí parece porno...) depressió, vòmits, diarrea (ahora parece enamoramiento...), paralisi, coma i mort ahora si que es amor…). El tractament es bassa en

antagonistes dels receptors nicotínics, per exemple sulfat d’atropina, a dosis màximes, respiració artificial i suplementació amb oxigen. Si la intoxicació és oral farem emesi i rentat gàstric amb aigua i carbó activat. Les afectacions cutànies es rentaran amb aigua i sabó, és un alcaloide petit, per això és molt fàcilment absorvible tòpicament..

TEMA37 Insecticides organoclorats

La majoria estan prohibits en països industrialitzats, per efectes medioambientals. El DDT encara es permet a l’Àfrica per combatre el mosquit Anopheles, el vector de la malària. No s’ha fet cap estudi per tal de descobrir quin és el seu mecanisme d’acció. Presenten elevada persistència en el medi ambient, i marcada capacitat de biomagnificació. Es creu que són possibles carcinògens.

57


Presenten una simptomatologia molt variable, incloent-hi canvis de comportament, canvis posturals, espasmes, convulsions tònico-clòniques, hiperpirèxia, vòmits, salivació, midriasi, diarrea, atàxia i mort. La recuperació total pot tardar entre 1 i 2 mesos. Cal saber que petites dosis en ocells provoquen disminució del gruix de la closca dels ous. Presenten

un temps de semivida molt alt ja que la seva alta lipofilitat permet un temps de recuperació lenta. El tractament inclou l’ús de barbitúrics (pentobarbital, fenobarbital...) o hidrat de cloral, sulfat d’atropina a dosis baixes, bolus intravenós de borogluconat càlcic en salina glucosada i dutxar l’animal amb aigua freda. Si la intoxicació ha estat oral es farà un rentat gàstric i s’administrarà un purgant salí. Si ha estat dèrmica es rentarà amb aigua i sabó.

Insecticides organofosforats (Ops) i CarbamatsSón uns dels insecticides que causen més intoxicacions. Substitueixen als Ocs

en moltes de les seves aplicaciones agrícoles. Presenten baixa persistència en el medi ambient. Els Ops van ser desenvolupats primer com armament químic pels nazis durant la segona guerra mundial, eren emprats com gasos nerviosos. Els Ops i Carbamats són inhibidors de l’acetilcolinesterasa (enzim present en diferents teixits, especialment al SN i encarregat d’hidrolitzar el neurotransmissor acetilcolina).

L’AChe bloquejada-retinguda implicarà que l’Ach no podrà actuar. El que passa és que l’Ache confon els carbamats i els Ops amb l’Ach, el seu substracte natural. Hem de saber que l’Ache fosforilada pot patir envelliment. Donen paràlisi flàccida.

58


Organofosforats Carbamats

Aldicarb: molt tòxic. Forma de microgrànuls. Molt utilitzat en esquers enverinats, s’ha fet servir per substituir la warfarina.Carbofuran: menys tòxic. Implicat en moltes intoxicacions en ocells, sobretot en camps de golf i ocells granívors, que l’ingereixen confosos per la seva forma.

En la simptomatologia podem diferenciar els símptomes provocats pels receptors muscarínics dels que són causats pels receptors nicotínics.

- Muscarínics: salivació, hipermotilitat gastrointestinal, còlic, vòmits, diarrea, llagrimeig, sudoració, dispnea, miosi, cianosi.

- Nicotínics: contraccions en els músculs de la cara, parpella, llengua i musculatura en general, tetània generalitzada. El diagnòstic es realitza a partir dels nivells en sang de Ops i/o de carbamats, per

l’activitat de les colinesterases sanguínees i l’activitat de l’acetilcolinesterasa cerebral. El tractament inclou sulfat d’atropina (tant per Ops com per carbamats) durant tant temps com sigui necessari, dies si cal. Pralidoxima (Ops), només s’utilitza en humana, i en casos en que hi ha greu perill de mort. Es fa un rentat gàstric, es provoca emesi, es dona carbó activat i es suplementa la respiració artificial amb oxigen.

Efectes OPIDN

Alguns Ops provoquen uns efectes de neurotoxicitat diferida, OPIDN (Organophosphate Ester-Induced Delayed Neurotoxicity), en que sembla s’inhibeix la NTE (Neurotoxic Target Esterase). Quan parlem de OPIDN ens referim als efectes coneguts en humans des dels anys 1920-30s (20.000 casos deguts al consum de ginger jamaicà contaminat amb TOCP). Els anys 60, EEUU va regalar a Egipte (president Nasser), una partida de Mipafox (OP amb efectes OPIDN) per lluitar contra la plaga del cotó egipci. Aquests efectes OPIDN van repercutir sobre un gran nombre de búfals que van morir per paràlisi. El mecanisme d’acció és independent de la inhibició de l’Ache, es deu a la inhibició irreversible de la NTE, un enzim que es defineix per presentar activitat pel fenil valerat i altres èsters relacionats,

59


que és resistent al paraoxó i sensible al DFP i al Mipafox. Algunes espècies són més sensibles que altres a aquests efectes, les típiques de laboratori en són resistent, això complica enormement els estudis al respecte. Per fer estudis de toxicologia avaluativa es fan servir gallines. Les espècies més sensibles són els humans, les gallines, els gats, les vaques, les ovelles i els búfals. Les espècies més resistents són les rates, els ratolins, els conills, els conillets d’índies i els hàmsters. Els principals símptomes són debilitat muscular, atàxia i paràlisi flàccida de les cames. Fisiopatologicament observem una degeneració, de distal a proximal, de la membrana axonal seguit de la pèrdua de la beina de mielina.

TEMA38 Acaricides

En general els acaricides són semblants als insecticides, encara que com a grup són menys tòxics.

Tipus principals- Compostos sofrats: aramite, fensón, clorfensón, tetradifón (tedión).- Anàlegs del DDT: clorbenzilat, bromopropilat, dicofol (keltane).- Dinitroderivats: dinocpa, binapacril.- Derivats nitrogenats: amitraz, clordimeform.- Derivats de quinoxalina: oxitioquinox.- Compostos organofosforats: etión, tritión, demetón, morfotión, fosdrín,

fosfamidón.

DicofolSimilar als insecticides organoclorats en quant a toxicologia

clínica, presenta una especial importància com a contaminant d’aigües continentals. És molt tòxic per a peixos. Està prohibit en molts països ja que és un organoclorat amb molta persistència. A més a més, durant la seva sínteis apareix el DDT com a impuresa.

Amitraç (Amitraz)Ha caigut bastant en desús, es troba en els collars antipaparres. Presenta

activitat alfa2 agonista. El quadre clínic inclou sedació, bradicàrdia, hipersalivació, atàxia, tremolors, midriasi, poliuria i hipotèrmia. Es tracta amb emètics, carbó actiu, iohimbina, atipamizol. El sulfat d’atropina atura una mica els símptomes, però recentment s’ha sabut que l’amitraç és un alfa2 agonista i s’han proposat nous antídots, com el atipamezol.

TEMA39 Rodenticides

Per ser realment eficaços han de ser d’actuació lenta. S’utilitzen sobretot per tractar plagues de rates.

60


Tipus principals- Compostos inorgànics: carbonat de bari, sals de tali, arsènic, fòsfor blanc, fosfur

de zinc...- Raticides anticoagulants :

o Derivats de la 4-hidroxicumarina : warfarina, cumatetralil, cumaclor, bromadiolona, difenacoum, brodifacoum, flocoumafen, difethialona...

o Derivats de la indandiona: clorofacinona, difacinona, valona, pindona...- Estricnina.- Alfanaftil-tiourea (ANTU)- Fluoroacetat de odi (compost 1080)- Colecalciferol (vit D3)- Alfa- cloralosa- Escila roja (red squill)- Altres: brometalina, castrix (crimidina), vacor, endrin, toxafeno...

Carbonat de bari (BaCO3)S’ha confós en alguna ocasió amb farina (con desastrosos resultados, aun que le

da un toque aromático al pan). Provoca gastroenteritis, paràlisis, espasmes en les extremitats i bradicàrdia. Es tracta amb sulfats, de Na i de Mg, via oral (formarà sulfat de bari, que és insoluble), emètics, rentat d’estòmac i purgants.

Fosfur de zinc (Zn3P2)Molt tòxic, només poden utilitzar-lo professionals titolats, i per organismes

oficials. És útil en llocs poc accessibles ja que es va autodestruint i no cal anar a buscar-lo (factor medioambiental). En gossos provoca vòmits sanguinolents, hipermotilitat, contraccions tònico-clòniques, hipertèrmia i mort per insufciència respiratòria. En altres espècies dòna debilitat, dolor abdominal, vòmits sanguinolents, meteorisme, dispena, convulsions, coma i mort en 3-48 hores. Fisiopatològicament es veu gastroenteritis hemorràgica, olor a fosfamina (H3P, olor a barreja d’all i peix podrit), congestió i edema pulmonar i hemorràgies. Es tracta realitzatn un rentat d’estòmac amb bicarbonat sòdic al 5%, administrant tranquil·litzants en gossos, amb gluconat càlcic i lactat sòdic intravenós, solució amb glucosa al 5% intravenosa i tractan l’edema pulmonar i el shock.

Rodenticides anticoagulantsFrank W. Schofield va descriure que la malaltia hemorràgica (Sweet

clover desease) que afectava en els anys 1920-1922 al bestiar boví de Dakota del nort i Alberta es devia al consum d’ensitjat florit de Melilotus

61


http://www.asianpacificpost.com/portal2/file/ff8080810ab8664c010ab9f4576e0117%00%E5%A1%B9%EF%92%81%E1%B4%BB%E4%A1%BF%E2%B2%AF%E5%B6%82%E8%97%84%E6%8C%A7%00%00%EA%AE%A5

alba i Melilotis officinalis. No són gaire bones nutritivament, crua no dòna problemes i ensitjat no sempre, però si es floreix dòna com a principi actiu el dicumarol.

L. Roderick va demostrar al 1929-31 que l’augment del temps de coagulació és degut a una deficiència de protrombina.

Karl Paul Link, E.W. Schoeffel i H. A. Campbell van aïllar al 1939 el dicumarol, van descobrir que procedia de les cumarines dels Melilotus florits durant els ensitjats.

K. P. Link va sintetitzar nombrosos derivats del dicumarol entre 1940-44, per encàrreg de la indústria militar, per tal de poder control·lar les rates. El número 42 semblava molt prometedor com a raticida, i al 1948 va obtenir la patent al Wisconsin Alumni Research Foundation (WARF, d’aquí rep el nom de Warfarina). Als anys 1950s comença a utilitzar-se com a fàrmac anticoagulant oral, després de veure que no era tan tòxic com es pensava. Té una DL50 baixa, però és menys tòxic del que cabia esperar.

Warfarina: pertany al grup d’anticoagulants de primera generació, aquests eren molt molt tòxics a baixa dosi i durant molt de temps. Les rates han desenvolupat resistència a quest, però no ho han fet els ratolins.Brodifacoum: pertany als anticoagulants de segona generació, són els que més s’usen. Són molt i molt tòxics, una sola dosi ja és mortal, per això s’anomenen tòxics de dosi única.

El gràfic següent ens mostra una cascada d’activació d’enzims:

62


http://www.chemsoc.org/ExemplarChem/entries/2003/imperial_Bhono/link1.jpg

http://www.bm-lyon.fr/expo/virtuelles/dieuzaide/photos/dali.jpg

http://www.leninimports.com/naomi_campbell_gallery_26.jpg

La warfarina impedeix la reacció de Ko a KH2 i, per tant, el factor de coagulació no es pot activar. És d’acció lenta ja que quan comença a actuar encara hi ha factor de coagulació activat i circulant. Que sigui d’acció de llarga durada és una mica millor, ja que així la rata no associa el menjar contaminat amb el malestar i la mort. La simptomatologia sobreaguda provoca la mort, mentre que la subaguda dòna anèmia, femtes sanguinolentes, debilitat, hematomes, dispnea, shock i mort. Les lesions observables són hemorràgies multiples en tots els músculs esquelètics (especialment en les extremitats) i en molt òrgans interns. També trobem sang sense coagular a cavitat toràcica i abdominal. El tractament en cas molt greu es una transfusió de sang total fresca i citrada, sedació lleugera (evita que d’un copet es provoqui una hemorràgia interna i la mort) i donar vitamina K1, tot i que és l’antídot, és d’actuació lenta.

TEMA40 Estricnina

És el tercer producte més emprat al món, s’usa per fer esquers enverinats. És un alcaloide indol d’estructura relativament similar a la morfina, però d’efectes totalment oposats, excita mentres que la morfina deprimeix. Es troba en la llavor de Strychnos nux-vomica, i les llavors triturades d’aquesta planta es

coneixen com “pols de nou vòmica”, contenen aproximadament un 1% d’estricnina. Es feia servir per dopar cavalls de carreres i donar un extra d’energia als nens, també la prenien els estudiants per afrontar els exàmens, algú me’n pot donar una mica??? Té un marge terapèutic molt estret. Actúa antagonitzant al neurotransmissor inhibidor de la glicina (inhibeix l’inhibidor; menos por menos = mas; excita). Provoca nerviosisme, rigidesa muscular, contraccions tetàniques violentes (com a resposta a estímuls: llum, soroll...), esgotament i mort. Té uns símptomes molt similars al tètanus. Es tracta amb diazepam, metocarbanol o pentobarbital sòdic, un rentat gàstric amb bicarbonat sòdic al 2%, carbó activat, diuresi forçada, intubació, ventilació mecànica i suplementació d’oxigen. Presenta poques possibilitats de curació. En casos d’intoxicació es pot anar a buscar a sang i estòmac (també en altres llocs però als exàmens sempre pregunta aquests dos).

ANTU (Alfanaftil tiourea)Provoca símptomes pneumotòxics molt ràpids. En temps inferior a una hora observem vòmits (és un potent emètic), dispnea, cianosi, debilitat, incoordinació, postració, coma,

63


convulsions clòniques. La mort esdevé en 6-48 hores. Fisiopatològicament observem edema pulmonar intens (augmenta la permeabilitat capil·lar), hemorràgies pulmonars, cianosi i sang amb col·loració fosca. Es tracta administrant emètics (apomorfina), amb rentat gàstric, oxigen, metilnitrat d’atropina (no travessa la barrera hematoencefàlica, actuarà més sobre els pulmons), barbitúrics i diurètics osmòtics.

Alfa-cloralosaMolt poc tòxica, principalment avicida per contaminacions secundàries (es

menja un rossegador i “pilla cacho”). Les intoxicacions mortals en espècies no diana són molt rares. És un depressor del SNC, tot hi que de vegades s’ha observat estimulació nerviosa. Actúa baixant la temperatura corporal, de manera que és més tòxica en animals de petit tamany que en els grans. El tractament es bassa en mantenir l’animal en un ambient calent i induir el vòmit.

Escila rojaS’extreu dels bulbs d’Urginea maritima. El principi actiu és el glucòsid cardíac

escilaròsid. Resulta més tòxica per femelles que per mascles. Els símptomes són vòmits, estimulació o depressió nerviosa, incoordinació motora, aturada cardíaca i mort com conseqüència directa d’aquesta última. Les lesions observades solen ser gastritis i enteritis, possibles hemorràgies, congestió de diversos òrgans. No existeix un tractament específic.

ColecalciferolIntoxicació típica per consum de complements vitamínics. Es tracta de la

vitamina D3. els símptomes corresponen a una hipervitaminosi D. Comença a les 36-48 hores amb debilitat, anorèxia, deshidratació, poliúria, polidipsia i insuficiència renal (és nefrotòxic). Observarem nefritis i deposició de calci en els vasos sanguinis (visibles en la radiografia). El tractament inclou emesis, restricció dietària de Ca-P, fluidoteràpia, calcitonina (emprada en gossos, la seva utilitat no està del tot demostrada, problemàtica) o bisfosfonats (si que funcionen. Per ex; pamidronat disòdic)

Fluoroacetat (compost 1080) i fluoroacetamida (compost 1081)Són compostos molt tòxics per rossegadors i per altres espècies. S’han descrit

nombroses intoxicacions secundàries. Provoquen alteracions en el SNC com ara vòmits, diarrea, irritabilitat, hiperestèsia, escuma en boca, contraccions tònico-clòniques, coma i mort. Les alteracions cardíaques que pot originar causaran còlics, tremolors, arrítmies cardíaques, taquicàrdia, fibrilació ventricular i mort. El tractament es basa en emesis, rentat gàstric, catàrtic salí, barbitúrics, oxigen, bicarbonat sòdic intravenós i antiarrítmics. També interessa el tractament antidòtic: monoacetat de glicerina intramuscular, etanol (precursor directe de l’àcid acètic) al 50% via oral, àcid acètic al 5% via oral i acetamida intravenosa.

64


TEMA41 Compostos nitrogenats

Urea (amoníac endogen)

Entre 10 minuts i 4 hores després de la intoxicació els símptomes observables

són salivació escumosa, dolor abdominal, meteorisme, alcalosi ruminal, acidosi metabòlica, poliúria, tremolors musculars, debilitat, incoordinació, hiperventilació i mort. Com a lesions fisiopatològiques es pot veure congestió, edema, hemorràgies en diversos òrgans i olor a amoníac. El tractament que es realitza és el simptomàtic i l’administració de aigua freda o vinagre diluït fred via oral.

Nitrats i nitrits (NO3-, NO2-)Els nitrats són els precursors dels nitrits. Aquests són els veritablement tòxics,

són metahemoglobinitzants, provoquen cianosi. Els purins són els principals causants de contaminació amb nitrogen a les aigües subterrànies de Catalunya. L’excés de purins és una conseqüència directa de l’ús indiscriminat de fertilitzants. Altres fonts del tòxic són l’administració errònia o intencionada del tòxic, aigües contaminades (industrials, agrícoles, purins...), antídot en intoxicació per cianurs, plantes tractades amb herbicides hormonals, plantes acumuladores de nitrats (per ex; pastanaga, quan es bull es desprenen els nitrats i, en presència de microorganismes, aquests es multipliquen i acaben formant nitrits, provoca el mal dels “nens blaus”, típic de la ingesta de papilles de pastanaga), additius alimentaris (emprats en xarcuteria...), ... La conversió de nitrat a nitrit es pot donar en nadons o en adults, a la cavitat bucal principalment. També en

remugants. Provoca relaxació de la musculatura llisa vascular (vasodilatació, hipotensió i descens de rendiment cardíac), és metahemoglobinitzant. Els símptomes varien segons si la intoxicació és aguda o crònica. En una aguda (30 min-4 h) veurem micció freqüent, vòmit, diarrea, còlic, dispnea, cianosi, debilitat, tremolors, col·lapse, coma i mort. En cas de que sigui crònica (la més freqüent) veurem anorèxia, avortaments, hipertensió (com a efecte rebot de la hipotensió que provoquen els nitrits), cefalea i vertigen. Fisiopatològicament s’observa sang i teixits amb coloració

xocolata, mucoses cianòtiques i petèquies en diversos òrgans. El tractament es basa en la suplementació d’oxigen, transfusió sanguínia, purgants salins, olis minerals, antibiòtics, blau de metilé com a antídot, vitamines A, D i E i minerals.

NitrosaminesEs formen per l’acció del nitrit (o àcid nitrós)

sobre una amina secundària o terciària. No està clar que això pugui ocòrrer a nivell de l’estòmac a partir de nitrit i amines. Alguns aliments tenen petites quantitats de nitrosamines preformades (carns, formatges, cerveses). Tenen alta volatilitat. Les nitrosamines es troben intimament

65


http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:PB300466.JPG%00%E5%A1%B9%EF%92%81%E1%B4%BB%E4%A1%BF%E2%B2%AF%E5%B6%82%E8%97%84%E6%8C%A7%00%00%EA%AE%A5

relacionades amb el càncer. No està clar el seu impacte real en humans, però sí que 75 nitrosamines diferents provoquen tumors en animals en diferenst òrgans (fetge, pulmons, ronyons, estòmac, esòfag,...). Són carcinògens reconeguts.

Petroli (TEMA ¿?)El petroli és d’origen

biològic, es forma de la degradació bacteriana de plantes i animals. Es troba sota terra, emmagatzemat a alta pressió en “bosses”, trampes geològiques. Es fa servir en diferents indústries i de diferents maneres. És un oli mineral natural de coloració normalment fosca. La seva densitat oscil·la entre 0.8-0.95 g/cm3. És molt variable en quant a la seva composició química Història del petroli:

- Biblia, Noé: es parla d’ell anomenant-lo asfalt o “betún de Judea”- Es fa servir al Mediterrani per calafatejar, embadurnar els vaixells amb quitrà

per fer-los impermeables.- S’utilitza a Egipte per la conservació de mòmies.- Chinesos, japonesos i romans el fan servir com a combustible per il·luminació,

en candils i llums.- A Mesopotamia es fa servir com a cura contra diversos mals.- Plinio “el Viejo” (23-79 d.C.), anomenat així per que tenia un nebot amb el seu

mateix nom (l’anomenaven Plinio “el Joven”), Va ser un gran naturalista de l’època romana L’utilitzava com a panacea per curar diferents dolències.Va morir intoxicat pels gasos resultants de l’erupció del Vesuvi.

- Els xinesos comencen les seves primeres perforacions al 221 a.C.- El 27 d’Agost de 1859, el Coronel Edwin L. Drake, un enginyer de camins de

Pensilvania, de Titusville per ser més exacte, va trobar unes bosses de petroli molt superficials. Era l’inici de la febre del petroli.

- El 1870 John D. Rockefeller, el primer superbilionari, va fundar la “Standard oil”, la primera gran empresa petrolera. Va veure que el gran negoci estava en el refinament del petroli i la seva distribució.

- Segle XX: la era del petroli gràcies, en part, a l’automòvil, i al plàstic, que deriva del refinament del petroli.

Història del transport de petroliTípicament el petroli no s’obtenia de zones a prop d’on es volia fer servir, per

tant es necessitava algun mètode de transport que no contamines, i que no tingues pèrdues (no por que contamine, sino por las perdidas económicas). Es necesitaven oleoductes i petrolers.

- 1865: es construeix el primer oleoducte plenament operatiu, als EEUU.- 1877: Suècia construeix el primer vaixell cisterna, el Zoroaster, de Ludwig

Nobel.- 1885: Alemanya construeix el Glückauf, el primer gran vaixel cisterna, amb

capacitat per 2500 tones- Fins al 1969 es van construir supervaixells amb capacitat per entre 30.000 i

250.000 tones.

66


- El 1969 es comencen a fabricar seriament petrolers de 250.000 tones i fins i tot de 500.000 tones. Es comencen a fer vaixells de “doble casco”.

- 1980: el 40% del petroli es transporta per mar.

Els accident petrolers només represeten el 10% de l’input total de petroli al mar. La rutina dels petrolers, incluint la neteja dels tancs amb aigua que després s’aboca al mar, juntament amb les restes de petroli, represeten un contaminant molt més important. La disposició d’aquest petroli a nivell mundial és la següent.

Dissolvents i substàncies afins (al petroli)Són productes utilitzats preferentment com a dissolvents o com a diluients, però

també com compostos de partida per la síntesi d’altres productes, combustibles, anticongelants, aromatitzants, begudes, fàrmacs, etc.

- Hidrocarburs alifàtics : pentà, hexà (inflamable i neurotòxic perifèric, cas de síntesi fatal : 2-5, hexagodiona), heptà, octà, etilè i acetilè (aquests tres últims s’usaven com a anestèsics, ara només s’usen en soldadures), …

- Hidrocarburs alicíclics (inflamables) : ciclopropà, ciclohexà…- Hidrocarburs aromàtics : benzè (carcinogen, monòmer dels PAHs), tolué (menys

carcinogen que el benzè), xilè,…- Hidrocarburs halogenats (molt importants ja que són bons dissolvents i no són

inflamables. Són hepatotòxics i algun carcinogènic) : cloroform, tricloroetilè, tetraclorur de carboni (s’utilitzava com a producte de neteja en sec fins que es va veure que era un hepatotòxic molt important), halotane, enflurane (aquest dos són depressors del SN, s’usen com a anestèsic), …

- Cetones (inflamables i poc tòxic): acetona.- Eters : èter dietílic (diferents usos industrials i laboratorials, sobretot en

entomologia. Es explosiu per la seva tendència a formar peròxids).- Alcohols : metanol, etanol, n-propanol, iso-propanol, etilenglicol, fenol, …- Aldèhids : formaldèhid (formol para los amigos), acetaldèhid (metabolit

principal de l’etanol), …- Nitrils : acetonitril (CH3CN, polar com l’aigua, és una mol·lècula prou petita

com per ser absorvida per via cutània i és volàtil, es a dir, pot ser inhalada).

67


Quitrà De composició molt variable, 50% betum i 50% altres compostos com el benzè,

el toluè, xilens, naftalè, fenols, cresols, amoníac… afecta sobretot a gats i porcs. No és un tòxic gaire potent però s’ha de tenir en compte. Els símptomes observats són anorèxia, depressió, debilitat, icterícia, taquipnea i mort.

Fenols i cresolsUsats com desinfectants, ungüents per la preservació de la fusta (pals

d’electricitat i telèfons, travesses de vies de tren, etc) el gat és l’espècie més susceptible. Són carcinògens i causen depressió, vòmits, incoordinació, convulsions, coma i mort. El tractament principal és l’emesi o rentat gàstric, glucosa salina intravenosa i estimulants del sistema nerviós.

AminesTrobem petites quantitats d’amines en molts aliments (per Ex ; els rics en

proteïnes). En coure carn o peix mig descomposat es formen piperidina i pirrolidina.

Amines heterocícliques aromàtiquesAnomenades AAH o AHA. Emparentades amb els PAHs (hidrocarburs

aromàtics policíclics). Van ser descobertes a finals dels 70 com a mutagèniques en provar extractes de sardines a la brasa amb el test d’Ames. Es formen en peix i carn (o extractes seus) o en barrejats de sucres, aminoàcids i creatina (o creatinina) exposats a temperatures de més de 100º C. No es formen , per ex, en fetge o pa. S’ha detectat la seva formació en vi i cerveses. Són carcinògens, però requereixen una activació, metabòlica, per a actuar com a tals. Només quan l’organisme intenta metabolitzar-les esdevenen productes carcinògens.

68


TEMA42 Residus veterinaris

Es troben com a conseqüència del seu ús, legal, il·legal o al·legal, en producció animal.

Si s’ha respectat el període de supressió no tenen perque tenir cap problema.

A la UE està prohibit l’ús d’aquests antibiòtics.

Molt usats en doping, als EEUU ho permeten en determinades produccions (per Ex; la somatotropina s’utilitza, però només l’obtinguda per enginyeris genètica.)

El seu ús és un frau.

69


El seu ús només es permet en alguns països.

Additius alimentarisSegons la FAO, un additiu és tota aquella substància no intrínsecament nutritiva

addicionada voluntàriament a un aliment, generalment en petites quantitats, per millorar la seva aparença, sabor, textura o conservació. Per definició, es tracta de productes de toxicitat baixa. Encara més, es porta sobre ells un control realment exhaustiu i sempre estan sotmesos a contínua revisió. És un tema molt donat als rumors.

Clàusula Delaney: qualsevol substància química que demostri ser carcinògena en animals de laboratori o en èssers humans no pot ser afegida intencionalment als aliments processats, d’aplicació per pesticides, fàrmacs i additius alimentaris. Aquesta és una llei amb molt bona intenció però que difícilment pot ser aplicada ja que quasi tot ha demostrat ser carcinogen.

Criteris del consumidor Criteris dels experts

Poden ser conservants, colorants, antioxidants i sinèrgics d’antioxidants, estabilitzants, emulgents, espesants, gelificants, saboritzants, edulcorants... Existeix una forta legislació al respecte.

La intolerància (reaccions anormals com migranyes, diarrea, urticària o problemes respiratoris) a certs aliments com la llet, els ous, el peix, el marisc i el blat és molt més freqüent que la intolerància a qualsevol dels additius alimentaris avui legalitzats a la UE. Les reaccions adverses als aliments poden ser de dos tipus tòxiques i

70


no tòxiques. És a dins d’aquest segon grup on trobem les alèrgies (mediades inmunològicament) i les intoleràncies (no inmunomediades). Alguns additius que cal coneixer són:

- Ciclamats (edulcorants): carcinògens no confirmats. Als anys 60 eren els edulcorants d’elecció en begudes refrescants. Es va crear un caos increible per un article en una revista de segona que deia que eren carcinògens. Van ser prohibits, però de nou s’han acceptat ja que molts estudis no mostren evidència de carcinogènesi.

- Aspartame (edulcorants): molt criticat, però cap dels informes negatius sembla concloent. Genera metanol quan es metabolitza, i ha de ser evitat per persones que pateixen fenilcetonúria (malaltia d’origen hereditari, no poden metabolitzar la fenilalanina).

- Glutamat monosòdic (potenciador del sabor): present en grans quantitats en la salsa de soja, produeix la coneguda síndrome del restaurant xinés (encartronament de braços i coll, debilitat, palpitacions i mal de cap. No és perillós).

- Sulfat de cobalt (escumant per cervesa): cardiotòxic.

TEMA43 Detergents.

S’entén per detergent qualsevol substància que baixa la tensió superficial d’una solució aquosa (tensioactius). La seva principal utilitat és desengreixar i desinfectar. La seva cua hidrofòbica s’enganxa al greix i a l’esbandir, l’aigua arrossega la part hidrofílica. Tots els detergents estan compostos per una part hidrofòbica i una hidrofílica.

- Aniònics : sulfats o sulfonats. Els sabons típics i pertanyen.- Catiònics : amoni quternari. Emprat en la indústria per la seva alta potència.- No-iònics : amida o cadena oxietilenada.- Anfòters : betaína o sulfobetaína.

A més de la classificació abans feta, es poden classificar en:- Diluïts : en general són poc tòxics, produïnt com a molt alguna disfunció

gastroentèrica.- Concentrats : són els més perillosos. Poden comportar-se com agents irritants o

càustics, i provocar alteracions hidroelectrolítiques més o menys greus. Un possible risc és la pneumonia per aspiració.Els detergents poden portar diferents additius o modificants; per conèixer-los es

pot trucar al SIT del INT, ja que alguns d’aquests altres productes poden ser més perillosos que els propis detergents. Com a tractament, i depenent de la composició del detergent, es pot donar un antiescumant (olis vegetals, parafina, dimeticona), es pot fer un rentat gàstric (no sempre indicat), es pot donar llet i s’ha de realitzar un control cardíac i renal.

Els sabons són un tipus especial de tensioactius (sals sòdiques d’àcids grassos) bàsicament utilitzats com a reguladors d’escuma, són molt poc tòxics. Actualment són d’origen sintètic (derivats del petroli) i biodegradables (per tant no ramificats)

71


TEMA44 Alcohol etílic (etanol)

L’alcohol s’absorbeix ja a l’estòmac (un 20% en dejuni), i el màxim en sang apareix als 40-45 min. El menjar retarda l’absorció en el tub digestiu, sobretot el greix. L’alcohol triga entre 10 i 30 hores en desapareixer de la sang, i la resaca et pot durà més i tot.

Es produeixen dues reaccions d’oxidació. Posteriorment l’ac. acètic pasarà a acetil CoA que serà aprofitat pel cicle de Krebs. Per tant l’etanol és una font d’energia i de carboni. L’alcohol a dosis elevades i repetides és un potent hepatotòxic i neurotòxic. En alcohòlics crònics existeix un altre enzim hepàtic, el P-450, que metabolitza directament l’etanol i per això hi ha hepatotoxicitat. Els principals símptomes són sedació, distensió psíquica, eufòria, atenuació de la sensació de dolor, alteració de la coordinació muscular, narcosi, creença de que es balla bé, hiperventilació, sensació d’angoixa, pèrdua de reflexos, augment de l’apetit sexual, paràlisi de la respiració i mort (és difícil arribar a aquest punt ja que es vomita abans). L’alcohol es realment perillós associat a altres cosas. És molt incompatible amb altres substàncies.

MetanolEmprat com a adulterant en begudes alcohòliqes (és més barat que l’etanol).

Dòna problemes de ceguera, és un cas de “síntesi letal”. És més tòxic en humans i primats que en altres espècies animals. S’han reportat també casos letals per exposició dèrmica i inhalatòria. El MeOH és oxidat al fetge a formaldèhid (alcohol deshidrogenasa en primats i catalasa peroxidasa en rossegadors), i després a àcid fòrmic (formaldèhid deshidrogenasa) en mamífers no primats, el fòrmic passa a CO2 i H2O. en humans, la ingestió de 0.15 ml/kg de MeOH pur pot causar intoxicació. Els símptomes són borratxera, acidosi metabòlica (a les 8-12 hores) i possible ceguera temporal o permanent. El tractament és emesi, rentat gàstric, carbó activat, correcció de l’acidosi, etanol i 4-metilpirazol (antídot d’elecció, evita el metabolisme, manté el compost inicial actuant sobre l’alcohol deshidrogenasa).

EtilenglicolAls EEUU és una de les intoxicacions més prevalents, sobretot en gos i vaca.

S’utilitza com a anticongelant en motors de combustió interna. És un cas de “síntesi letal”. És forma àcid oxàlic (quelant de Ca2+), que es combina amb Ca2+ i cristal·litza en capil·lars i túbuls renals. En la primera fase de la intoxicació presenta vòmits, depressió nerviosa, atàxia, taquipnea, hipotèrmia i acidosi, són uns símptomes bastant inespecífics. En la segona fase causa insuficiència renal. El tractament és un rentat gàstric, administració de carbó activat, catàrtic salí, pentobarbital sòdic, prednisona,

72


bicarbonat de sodi intravenós, etanol (no sempre recomanable), 4-metilpirazol (antídot d’elecció, actúa sobre l’alcohol deshidrogenasa).

DietilenglicolMolt semblant al glicerol (glicerina). Presenta els mateixos problemes que

l’etilenglicol, és nefrotòxic.

Hidrocarburs aromàtics policíclics (PAHs)Tots són carcinògens, però uns més que altres. Són molt lipòfils i molt estables

químicament. Es formen durant la combustió de matèria orgànica, en volcans, focs forestals, aliments fumats o aliments sotmesos a altes temperatures, motors de combustió interna, tabac, … Necessiten una activació metabòlica i són carcinògens. El més estudiat és el benzo-a-prè, que es troba en el fum del tabac.

TEMA45 Bifenils policlorats (PCBs)

Compostos de baixa toxicitat que van tenir un gran nombre d’aplicacions industrials fins fa uns anys. Actualment estan prohibits o molt restringits en el seu ús en la gran majoria de països. Tenen un comportament ambiental molt similar al del p,p’-DDT, i actualment apareixen com a contaminants omnipresents (sofreixen bioconcentració i biomagnificació). Existeixen 209 possibles PCBs en variar nombre i possició de clors en la molècula. Tots són possibles carcinògens. En ser cremats en presència d’oxigen poden formar PCDDs i PCDFs (dioxines). No són inflamables. Cada H inicial (els números en el dibuix anterior) pot ser substituida per un Cl donant els 209 congèneres possibles. S’han dut a terme molt experiments amb animals centinelles per tal de dur a terme una classificació. El 209 presenta un Cl en cada lloc on és possible posar-lo. El nombre màxim d’àtoms de clor que pot portar és 10.

73


Nomenclatura dels PCBs

74


tema1 introducció - seguim.commedia.seguim.com/vv/5-quinto/toxicologia/tema 1 al 45... · web...

Documents