unidad 10 - mheducation.es · en una relació comunicativa els interlocutors, a més de...

«La llengua és sagrada, però és mortal. És l’alè que dóna

vida a la civilització, però es deteriora. Els vocabularis

creixen i la claredat s’esvaeix. S’incrementa l’alfabetització,

però s’uniforma el pensament en la mateixa mesura.

S’educa les masses només per a convertir-les en esclaves

de la propaganda.»

10

JAMES LAUGHLIN

COMUNICACIÓ I LLENGUATGE

UNIDAD 10 .indd 195UNIDAD 10 .indd 195 9/10/08 17:49:429/10/08 17:49:42

196 COMUNICACIÓ I LLENGUATGE10

Comentari de text«Mai no esborralleu la veritat. No accepteu les paraules prefabricades i barates. Guardem almenys la nos-tra valentia, que això no es pot nacionalitzar.»

IMRE KERSTÉSZ

«Què és el més difícil d’aprendre, que la gent que ni pensa a ensen-yar-ho ensenya a la gent que ni pensa a aprendre-ho? La llengua, que sens dubte és el més difícil que existeix.»

PASCAL QUIGNARD

«El coneixement del món passa pel coneixement de les paraules.»

PAUL CELAN

«Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.»

L. WITTGENSTEIN

«No ens falta comunicació, al con-trari, en tenim massa. Ens falta creació. Ens falta resistència al present.»

GILLES DELEUZE

Citacions i aforismes

Una cultura és el conjunt d’idees i de creences compartides pels membres d’una comunitat i que aquests utilitzen per a organitzar la seva vida en comú, per a entendre el seu món, per a donar sentit als fenòmens del seu entorn. L’ésser humà es troba dins una cultura gràcies a la comunicació i el llenguatge, que és l’indicador més clar del nostre poder pensant.

Text 1

La televisió. Per què la miro? La desfi lada de polítics totes les nits: només he de veure aquestes cares tosques i inexpressives, tan familiars des de la infante-sa, per a sentir abatiment i nàusees. El perdonavides de l’última fi la de pupitres de la classe, xavals maldestres i ossuts, ja crescuts i ascendits per a governar la Terra. Amb els seus pares i les seves mares, amb les seves ties i oncles, amb els seus germans i germanes: una horda de llagostes negres infestant el país, mas-tegant sense parar, devorant vides.Per què els continuo mirant, si m’omplen d’horror i de fàstic? Per què deixo que entrin a casa? Potser perquè el regnat de la família de llagostes és la veritat de Sud-àfrica, i la veritat és el que em posa malalta? Ja no es molesten a arrogar-se legitimitat. S’han espolsat de sobre la raó.El que els absorbeix és el poder i l’estupor del poder. Menjar i beure, mastegar vides, eructar. La xerradissa lenta i amb la panxa plena. Asseguts en cercle, debatent pesadament, emetent decrets com a maçades: mort, mort, mort. Sen-se preocupar-se per la pudor. Parpelles pesants, ulls porcins, il·luminats per l’astúcia de generacions de camperols. Conspirant els uns contra els altres: len-tes conspiracions de camperols que tarden dècades a madurar.[…] I el seu missatge estúpidament invariable, sempre la mateixa estupidesa. La seva gesta, després d’anys de meditació etimològica sobre la paraula, és haver convertit l’estupidesa en virtut. Deixar estupefacte: desposseir de sentiment; atordir, ofuscar; omplir de perplexitat. Estupor: insensibilitat, apatia, malaptesa mental. Estúpid, amb les facultats ofuscades, indiferent, desproveït de pensa-ment o de sentiment. De stupere, quedar-se atònit o esbalaït. Hi ha una relació de grau d’estupor i estupefacció a estupidesa, l’essència de la petrifi cació. El missatge: que el missatge no canvia mai. Un missatge que converteix la gent en pedra.

(Text adaptat)COETZEE, J. M.: La edad de hierro,

Barcelona, Mondadori, 2002, p. 37-38

Preguntes

1> La televisió és fruit d’un treball col·lectiu tendent a homogeneïtzar i trivialitzar, a crear «conformitat»?

2> L’índex d’audiència (la dictadura de l’èxit) és el mirall de la immaduresa de les masses?

3> La informació de la TV amb la seva brevetat, velocitat i caràcter efímer s’ha imposat a la narració i al discurs?

4> Com és possible convertir l’estupidesa en virtut?


197COMUNICACIÓ I LLENGUATGE 10

Comentari de text

En un sentit ampli, s’entén per llenguatge qualsevol mitjà de comunicació d’éssers vivents: el llenguatge de paraules, les formes de comunicació animal i la comunicació humana no lingüística, per exemple, el simbolisme en l’art, la música, els símbols matemàtics, el llenguatge dels sordmuts, etc. En un sentit restringit, el llenguatge és un conjunt de sons portadors d’un sentit o signifi cat.

Text 2

Concepcions del llenguatge

Els humans no som sinó habitants del llenguatge. Però el llenguatge, la capaci-tat d’anomenar les coses (i les persones i el cosmos), té al seu torn aquests tres aspectes:

El llenguatge és una cosa per al lingüista, per al científi c que treballa sobre el llenguatge com un biòleg sobre els cromosomes, o un químic sobre els metalls pesants. Per a la ciència, el llenguatge és una cosa entre les coses, entre els minerals, els vegetals o els restants elements materials i orgànics de la terra.

El llenguatge, en canvi, és un útil per a tots aquells que l’utilitzen en la seva pura funció comunicativa i informativa. Tots fem servir el llenguatge, com un útil en la nostra vida quotidiana, per a agafar un taxi, o per a preguntar un preu, o per a respondre a un examen; però algunes institucions només el conce-ben com un útil i el construeixen amb la fi nalitat d’explotar-lo: són els mitjans de formació de masses, la premsa, la ràdio, la televisió, així com el món eco-nomicopolític de l’Administració de l’Estat i del teixit fi nancer. Aquest és el llenguatge imperant, el domini del qual sobre les nostres vides és absolut i totalitari.

Per fi , el llenguatge és una obra quan es desoculta de la utilitat, i de la passi-vitat fosca en què jeu com a cosa. Llavors el llenguatge mostra a la llum el que ha callat i ocultat: la veritat del sentit i del destí dels posseïdors del llenguatge en un món format per ens sense llenguatge. És el que acostumem a anomenar «poesia».

(Text adaptat)DE AZÚA, FÉLIX: Diccionario de las Artes,

Barcelona, Anagrama, 2003, p. 135-136

Preguntes

1> Fes un resum de les tres concepcions del llenguatge.2> El llenguatge és l’essència de l’ésser humà, perquè gràcies a ell podem

pensar, anomenar i conèixer el món? Som diàleg i conversa?3> Les paraules per força expliquen mentre que les imatges només mos-

tren? 4> El llenguatge és un sistema en constant evolució? Noves situacions

originen noves paraules i signifi cats?

La funesta mania de pensar

1. El llenguatge ens proporciona diferents formes d’organitzar l’experiència i donar un sentit a la nostra vida?

2. Què seria de nosaltres sense la llengua? Ens comuniquem millor amb els gestos o amb les paraules? En quines situa-cions?

3. Una imatge val més que mil paraules? No és cert que el món de les imatges se sostreu a la crítica, mentre que l’univers de les paraules habita en la contí-nua interrogació?

4. Quines característiques tenen la comunicació interpersonal i la comunicació de masses?

5. Quina relació hi ha entre el pensament i el llenguatge? La reducció del llenguatge és reducció del pensament?

6. Per què l’aprenentatge d’una segona llengua és un fenomen diferent de l’adquisició del llen-guatge per un nen?

7. Es pot parlar de coses sublims i actuar alhora de forma infa-me?

8. La raó cínica presideix la comu-nitat electrònica (pensa en els xats, on es juga a faltar a la veritat)?

9. Quins trastorns del llenguatge coneixes? Es poden corregir?

Qüestionari ?



j 10.1 El procés de la comunicació

j Diferències entre informació i comunicació

La comunicació és el fenomen més important en tota situació de relació interpersonal. Ja des del naixement som acollits en un àmbit de comunicacions que ens eduquen i humanitzen. La comunicació és fonamental en la vida, perquè és el principal mitjà de relació social.

Els éssers humans som socials, ens relacionem amb els nostres semblants per a assegu-rar la supervivència i formar una comunitat (cum munis és compartir càrregues, obliga-cions, llenguatge, creences, etc.). Sense comunicació no hi ha comunitat possible. Ara bé, en què consisteix comunicar-se? Quines condicions es requereixen per a una bona comunicació? Per què és la comunicació tan difícil?

En l’actual món globalitzat s’imposa el discurs de la societat de la informació, encara que és una contradictio in terminis (només la comunicació crea societat). En la vida quotidiana, utilitzem els conceptes d’informació i comunicació per a explicar les relacions humanes, però hem de precisar-ne el signifi cat.

La informació (emparentada amb la causalitat) expressa el missatge-causa d’un emissor que cerca crear en el receptor un efecte-comportament immediat (vendre’t un cotxe) o

remot (planifi car-te les vacances). En la informació el missatge només té una direcció, des de l’emissor al receptor, que no és algú concret, sinó un col·lectiu (el públic). Alguns tipus d’informacions són el contingut d’un diari, el cartell publicitari d’una autopista o l’informatiu d’una cadena de TV.

La comunicació (emparentada amb la comunitat): connota el missatge-diàleg que cerca prendre decisions en comú, genera sociabilitat, i l’emissor i el receptor intercanvien els seus missatges (reciprocitat). L’emissor envia un missatge a un receptor concret, sigui un individu o un grup, com fa el professor que dialoga amb els seus alumnes a classe.

La comunicació no sols és transmissió d’informació, sinó també interac-ció amb els altres. En una relació comunicativa els interlocutors, a més de l’intercanvi d’informació, gairebé sempre estableixen relacions interpersonals, pretenen aconseguir en el diàleg una veritat o adoptar una decisió compartida.

La comunicació ens permet viure en comunitats i desenvolupar la sociabilitat humana, perquè posem en comú drets i deures, béns i serveis, idees i formes de vida. Només una comunicació autèntica pot originar societats obertes i lliures.

1. En què consisteixen les tres dimensions bàsiques del llen-guatge: sintaxi, semàntica i pragmàtica?

2. Quines semblances i diferències hi ha entre l’educació i la per-suasió? És lícit persuadir?

3. La propaganda i la publicitat per-verteixen el llenguatge humà?

4. Què penses de l’expressió «nave-gar per internet»? Navegar és consumir informació? Internet augmenta la comunicació o ens aïlla?

5. Hi ha una sèrie de gestos de seducció propis dels homes i d’altres de les dones? Cita’n alguns exemples.

6. És cert que, malgrat tenir més mitjans de comunicació, cada cop estem més sols i incomuni-cats? Com resoldre aquesta para-doxa?

Enquesta inicial?

Taula 10.1. Esquema de la comunicació interpersonal.

Diferències

Informació (Programes de TV) Comunicació (Relació pares-fi lls)

Verticalitat Igualtat

Subordinació Reciprocitat

Competitivitat Complementarietat

Imperatius Indicatius

Ordres Diàleg

Propaganda Educació

Feedback

MissatgeEmissor

CodificacióDeco

dificació

Receptor

Codi

Canal

«El llenguatge és el misteri que defineix l’home, que en aquest la seva identitat i la seva presència històrica es fan explícits de manera única. El llenguatge és el que arrenca l’home dels codis de senyals deterministes, d’allò inarticulat, dels silencis que habiten una gran part de l’ésser. Si el silenci hagués de retornar a una civilització des-truïda, seria un silenci doble, cla-morós i desesperat pel record de la Paraula.»

(Text adaptat)STEINER, GEORGE: Lenguaje y silencio,

Barcelona, Gedisa, 200, p. 14

Citació



j Elements de la comunicació

La comunicació és el procés pel qual intercanviem idees i afectes en la vida privada o en la pública. Segons Claude Shannon, els elements que intervenen en el procés comu-nicatiu són els següents:

• Emissor (individual o col·lectiu): és el que transmet un missatge per mitjà d’uns signes amb una «intenció» determinada. Ben sovint utilitza el codi lingüístic (paraules), enca-ra que pot emprar altres codis: gestual, gràfi c, musical. L’emissor pot fer servir diversos codis alhora, com succeeix en els anuncis de televisió.

La transmissió del missatge per l’emissor depèn de diversos factors:

– La seva habilitat per a comunicar.

– El coneixement del tema que cal transmetre.

– Les actituds que té respecte a si mateix, respecte als altres i al missatge.

– El seu estatus en el sistema sociocultural.

• Receptor (individual o col·lectiu): és el destinatari del missatge, el rep com un estímul codifi cat. La recepció consisteix a descodifi car els signes, interpretar el missatge o donar-li un sentit. L’emissor ha d’estar atent als senyals de comprensió que manifesti el receptor i transformar el seu missatge d’acord amb elles. Aquí intervé el feedback o retroa-limentació, informació rebuda del receptor, que permet a l’emissor rectifi car els seus missatges. Les reaccions del receptor poden obligar l’emissor a repetir un missatge, afegir una explicació o a suspendre la comunicació.

• Missatge: és el contingut d’informació que l’emissor vol comunicar al receptor. La comunicació pot fer-se de forma gestual, verbal, visual, audiovisual, etc. La comuni-cació s’aconsegueix si els comunicants estableixen una equivalència entre els senyals percebuts (paraules) i les signifi cacions que hi atribueixen.

• Codi: és el conjunt de signes (paraules, gestos, sons, imatges) que utilitzem. L’emissor i el receptor han de conèixer i manejar el mateix codi, perquè els signes adquireixin un signifi cat, ja que si no ho fan, la comunicació es torna impossible. El nombre de signes és limitat en tot codi, però les operacions possibles poden ser fi nites o infi -nites. Els codis poden ser elementals, com el codi del semàfor (tres colors), o com-plexos, com el codi lingüístic.

• Canal: és el mitjà a través del qual es transmet el missatge. Hi ha canals naturals (diàleg de persona a persona, en què els interlocutors codifi quen el seu pensament en un codi natural anomenat «idioma») i canals artifi cials (televisió, Internet, arte-factes transportadors de missatges).

A més a més, en tota comunicació cal tenir present:

• Context. Es refereix a la situació en què es desenvolupa la comunicació i que contri-bueix a la seva correcta interpretació. Per exemple, l’expressió «foc» pot ser un crit d’avís per a anunciar l’incendi d’una muntanya, una ordre per a disparar una arma o una petició a algú perquè ens deixi l’encenedor.

• Soroll. Les fases essencials de la comunicació (emissió, transmissió, recepció) poden patir pertorbacions que afecten la qualitat del missatge. En televisió hi ha soroll quan es produeixen interferències que afecten la recepció d’un programa.

• Redundància. Consisteix en els mitjans utilitzats per l’emissor per a reforçar la seva comunicació: per exemple, pujar la veu.

«Les paraules. Simples ponts entre dos marges de terra que el riu separa de la vida. El que importa és que hi passi algun sentiment. El que es diu poc o cap importància té; però dir-ho és un començament de fraternitat i esperança.»

MIGUEL TORGA

Citació

Fig. 10.1. La instrumentalització del llenguatge s’aconsegueix mitjançant el que Humty-Dumpty resumia a Alícia al país de les meravelles: «Les paraules signifi quen el que jo vull que signifi quin».

LA DEGRADACIÓ DE LACOMUNICACIÓ

És el procés de pèrdua gradual en el contingut del missatge, des que s’inicia en l’emissor fins que arriba al receptor.

El que es vol dir.El que se sap dir.

El que es diu.El que se sent.El que s’escolta.

El que es comprèn.El que s’accepta.El que es reté.

El que es posa en pràctica.

Important



j A. La fi nestra de Johari

La fi nestra de Johari representa un model d’anàlisi de la comunicació. En la vida quotidiana no hi ha comunicació humana que es produeixi fora d’un context social. Podem dividir la comunicació en quatre àrees o quadrants: obert, ocult, cec i desconegut.

Hi ha àrees que nosaltres coneixem (1 i 2) i àrees que desconeixem (3 i 4). De la mateixa manera, els altres coneixen unes àrees (1 i 3) i en desconeixen d’altres (2 i 4). Aquestes àrees no són estàtiques i inamovibles, sinó fl exi-bles, perquè la seva forma i grandària depenen de les comunicacions que cadascú manté amb altres persones.

Quadrant obert. És el «jo obert i públic». Es caracteritza per un intercanvi lliure d’informacions i experiències, conegudes per un mateix i pels altres.

Quadrant ocult. És el «jo ocult i privat». Comprèn el món dels sentiments i experiències íntimes, conegut per la persona i desconegut pels altres. Comuniquem millor els sentiments passats que allò sentit en el present. De vegades, ocultem el jo pel desig de controlar o manipular un altre.

Quadrant cec. És el «jo desconcertant». És la impressió que causem als altres i el que saben de nosaltres, no el que ens diuen. Alguns cops, les persones ens comuniquem amb gestos i manifestem actituds en desacord amb la nostra imatge personal; per això les opinions d’altres ens desconcerten.

Quadrant desconegut. Representa l’àrea inconscient de la personalitat: impulsos reprimits o motivacions negades i inconscients. És desconegut per nosaltres i pels altres i, en deter-minades circumstàncies, aquests continguts (esdeveniments de la infantesa) afl oren a la consciència.

j Altres modalitats

La fi nestra de Johari amb els seus quadrants de la mateixa forma i grandària no és la més representativa de la comunicació humana; hi ha altres modalitats que sorgeixen de diversos factors derivats d’aquesta teoria.

1. La fi nestra ideal. Aquest esquema representa una interacció signifi cativa de la persona quan es troba en un grup. L’amplitud del quadrant obert expressa un lliure intercanvi d’idees i unes relacions interpersonals obertes i sense prejudicis. L’àrea oberta gran suggereix que la persona és accessible a altres membres del grup, i l’espai cec reduït signifi ca bon coneixement personal.

2. L’entrevistador. La característica principal és l’amplitud del quadrant ocult, propi dels qui pregunten en excés i no revelen res de si mateixos. Una persona amb la «fi nestra de l’entrevistador» no pren posicions dins el grup, no manifesta com percep les situacions i els problemes. Aquest estil pot provocar irritació i desconfi ança en els altres.

3. L’impertinent. El quadrant cec és el més ampli. És propi d’aquells que expressen les seves opinions i sentiments respecte al grup i poden arribar a molestar i agredir. L’«impertinent» és capaç de «cantar les quaranta» a qui sigui, pensant que actua de forma oberta i espontània. No obstant això, és una persona incapaç d’escoltar els altres i rebre el feedback del grup.

4. El desconegut. Aquesta persona té escàs coneixement de si mateix i és desconegut per als altres. Sembla algú misteriós, amb una closca que l’aïlla per a protegir la seva intimitat, però revela falta d’assertivitat.

Jo conec Jo desconec

Conegutper altres

1. OBERT 3. CEC

Desconegut per altres

2. OCULT 4. DESCONEGUT

Taula 10.2. La fi nestra de Johari.

1. La fi nestra ideal

Jo obert Jo cec

Jo ocult Jo desconegut

2. El entrevistador

Jo obert Jo cec


3. L’impertinent

Jo obert Jo cec


4. El desconegut

Jo obert Jo cec




j B. La comunicació no verbal

La comunicació humana és una activitat que integra les paraules, els comportaments, les actituds i els senyals no verbals com el to de veu i les expressions facials, els gestos de les mans i les postures del cos, que poden indicar-nos diferents estats d’ànim.

La comunicació no verbal es pot observar en qualsevol lloc o on es produeixi una interacció social. La sociabilitat humana no seria com és sense l’intercanvi de sentiments i d’emocions.

En les relacions humanes no tot es diu amb paraules. El llenguatge no verbal està constituït per signes visuals i gestuals, que desen una certa relació amb l’objecte que representen i serveix de vehicle de comunicació entre les persones. També l’espai o la distància entre els interlocutors exerceixen un paper rellevant en la comunicació interpersonal.

j El llenguatge del cos

La kinèsica estudia el conjunt dels signes de comportament emesos naturalment o culturalment. És una gramàtica dels gestos. Totes les cultures tenen un sistema signifi -catiu de comunicació gestual. Aquest precedeix o acompanya el discurs i fi ns i tot pot reemplaçar-lo per a transmetre alguns missatges.

Comunicar-se amb algú és, primer que res, intercanviar una mirada. Acceptar un altre és acceptar la seva mirada. La mirada, «mirall de l’ànima», tradueix els pensaments, sen-timents i subministra vida als missatges. Una mirada fugissera signifi ca timidesa o desconfi ança. Quan algú parla, mira menys el seu interlocutor que quan escolta. Si dues persones es miren sovint, és que hi ha més interès per l’interlocutor que pel contingut del discurs.

A més d’intercanviar mirades, també utilitzem gestos, com per exemple plegar els braços per a aïllar-nos o protegir-nos. Igualment, aixequem les espatlles en senyal d’indiferència, piquem l’ullet en senyal d’intimitat, i ens copegem el front per un oblit. Si coneixem els matisos del cos no ens equivocarem en interpretar el que veiem.

La comunicació no verbal és superior a la verbal, perquè el seu impacte és immediat. Sigui conscient o inconscient, intencional o no, difícilment pot ser anul·lada per les paraules. Per exemple, una veu interioritzada sorda, un parlar lent, els silencis i sospirs poden ser índexs d’una personalitat depressiva. No obstant això, la comunicació no verbal és inferior al llenguatge perquè se situa aquí i ara, depèn de l’espai i del temps. De vegades, si no està sota el control absolut del parlant, aquest pot perdre’l.

Fig. 10.2. Cares humanes. El rostre pot expressar una àmplia gamma d’emocions.

El psicòleg Paul Ekman, en la seva obra ¿Qué dice ese gesto? (RBA, 2004), considera que hi ha set emocions bàsiques: alegria, triste-sa, por, fàstic, ira, sorpresa i des-deny, i totes les altres són deriva-des d’aquestes. Les emocions exerceixen un paper fonamental en la nostra vida, perquè són pre-sents en qualsevol relació i ens uneixen a altres persones. A més a més, P. Ekman ens proporciona en el seu llibre un llegat impres-sionant per a reconèixer les emo-cions a través de les expressions facials i els moviments musculars del rostre.

Important

El llenguatge dels gestos

El signifi cat dels gestos depèn de les diferents cultures. Coneixes el signifi cat d’aquests gestos tradicionals? Associa’ls amb ansietat, sorpresa, desaprovació o submissió, dubte, frustració, seguretat, superioritat, tensió i vergonya.

PREGUNTES

1> Dibuixar gargots en una reu-nió.

2> Tapar-se els ulls. 3> Mossegar-se les ungles. 4> Mans sobre la boca en parlar. 5> Mans plegades sobre el cos. 6> Inclinar-se cap enrere amb les

mans al clatell.

7> Baixar la mirada davant una altra persona.

8> Retòrcer-se les mans. 9> Gratar-se el cap o el clatell.10> Tocar-se el nas mentre s’es-

colta.



j La comunicació a través de l’espai

Els éssers humans també utilitzem l’espai per a comunicar-nos; tenim el nostre territo-ri personal o «espai vital». Aquesta noció de territori exerceix un paper especial en les relacions interpersonals; per exemple, quan diem: «no toquis les meves coses!».

La comunicació humana es modifi ca segons l’espai en què es du a terme: si un professor vol tenir relacions igualitàries amb els seus alumnes, se cita amb ells a la cafeteria i no al despatx. Així mateix, els confl ictes entre caps d’Estat solen resoldre’s en països neu-trals.

L’antropòleg Edward T. Hall ha estat el creador de la proxèmica, que estudia la signifi -cació de les distàncies per a la comunicació humana. Classifi ca la comunicació interper-sonal segons diferents distàncies:

• Distància íntima (fi ns a 45 cm). Reservada per a les persones amb relacions afectives intenses, com les que manté una parella de nuvis.

• Distància personal (45 cm a 125 cm). Relacions en activitats habituals com la feina o les converses que mantenim al carrer.

• Distància social (1,25 m a 3,60 m). Relacions amb persones que desconeixem o amb les quals no tenim tracte personal; per exemple, les relacions professionals d’ofi cina.

• Distància pública (3,60 m a 7,50 m). Relacions amb un grup. El comunicador exerceix un paper social, marca les distàncies. En el míting d’un polític, el discurs està forma-litzat, els gestos són estereotipats, la comunicació es converteix en espectacle i els espectadors són passius.

j La comunicació per la imatge

Vivim en un món poblat d’imatges. Si les paraules complissin la mateixa funció descrip-tiva que les imatges icòniques, no necessitaríem les escultures de Fídies, ni els quadres de Picasso, perquè les seves qualitats podrien ser íntegrament transmeses pel relat verbal.

Quin poder té la imatge enfront de la paraula? No tots els pensaments poden traduir-se a imatges, però la imatge té una capacitat emotiva de què manca la paraula. La comu-nicació mitjançant imatges és avui omnipresent i arriba a molts destinataris, però s’exerceix en sentit únic: els papers d’emissor i destinatari no poden intercanviar-se. Aquesta comunicació es caracteritza per:

• La immediatesa de la informació i l’heterogeneïtat del públic que abasta.

• Utilitzar tècniques diverses: premsa, TV, cartells publicitaris.

• L’amplitud de l’àrea de difusió: des de local fi ns a mundial (Internet).

La funció comunicativa de la representació icònica és mostrar, exhibir, mentre que la paraula pretén desencadenar una representació en la consciència del subjecte. Les parau-les, excepte els topònims, es refereixen a subjectes, objectes, qualitats, relacions o accions de tipus genèric, mentre que les imatges tendeixen a individualitzar-se.

Una de les característiques de la societat contemporània és que fa de la comunicació mitjançant la imatge una forma d’espectacle. I ben sovint l’espectacle, per la seva voca-ció suggestiva i hipnòtica, tendeix a negar el diàleg i a paralitzar el sentit crític, a imposar autoritàriament un punt de vista sobre el món, i així escindeix la societat en ciutadans passius enfront d’un escenari actiu i enlluernador de fi gures públiques i feti-txes de consum.

Comunicació i educacióLa bona comunicació es basa en aquests principis:

Principi de relacionalitat. L’educació és un acte de relació, i la comunicació, una forma d’ober-tura necessària a l’altre.Principi de dialoguicitat. L’educació, més que un espai per a la transmissió de coneixements, ha d’entendre’s com un espai de reco-neixement, una forma de construc-ció del saber des de l’entesa i la comprensió «de» i «amb l’altre», com ens recomana el filòsof Levi-nas:«Abordar l’Altre en el diàleg és rebre la seva expressió en què des-borda en tot moment la idea que implicaria un pensament. És, doncs, rebre de l’Altre més enllà de la capacitat del Jo; la qual cosa significa exactament: tenir la idea de l’infinit. Però això significaria també ser ensenyat. La relació amb Un altre o el Discurs és una relació no al·lèrgica, una relació ètica, però aquest discurs rebut és un ensenyament. Però l’ensenyament no es converteix en la maièutica. Ve de l’exterior i em porta més del que no pas tinc».

(Text adaptat)LEVINAS, EMMANUEL: Totalidad

e infi nito, Salamanca,Sígueme, 2002, p. 75

Més dades



j C. La comunicació de masses

En la societat actual, els grups o les institucions socials són conscients de la importància de la comunicació. La comunicació de masses és el conjunt de procediments que els grups d’especialistes utilitzen per a vulgaritzar un contingut informatiu o simbòlic.

Habitualment, els diferents mitjans de comunicació (premsa, ràdio, cinema, TV o Internet) són acusats de saturar la gent amb la seva allau de dades i comentaris, d’assumir la funció de distracció i evasió més que d’informació.

j La publicitat

És l’intent de dirigir al receptor cap a conductes de consum, a comprar diferents productes. I quan les necessitats bàsiques estan satisfetes, se li’n creen altres de noves. El poder de la publicitat comercial és enorme; per exemple, infl ueix no sols en l’estructura i en la forma de presentar els programes de TV, sinó també en els missatges i estils d’emissió.

Les funcions de la publicitat són les següents:

• Crear i reforçar un ambient consumista. La publicitat pretén convèncer, més que informar, crear demanda i estimular el consum.

• Unir-se a la moda, que s’encarrega d’accelerar la renovació contínua dels productes de consum i de la cultura lligada a ells. Els nostres avis valoraven les mercaderies per la seva durada; ara es valoren les innovacions en un món canviant, que exigeix un reciclatge permanent dels consumidors.

• Difon una ètica materialista i hedonista alhora que oculta els confl ictes i problemes socials. En aquesta societat consumista, els diners es converteix en la vara de mesurar el valor de les persones. S’assumeix que la feina millor remunerada és el més important socialment.

• Assignar valors simbòlics. La publicitat confi gura models simbòlics i el consumidor aprèn quins productes simbolitzen joventut, prestigi, salut, bellesa en cada moment. A partir d’això, i juntament amb altres factors, la gent construeix la seva pròpia identitat, la imatge de la realitat que li convé i la seva escala de valors.

La publicitat allibera l’ésser humà de la càrrega de construir-se una forma de ser des del seu propi criteri. Atorga als objectes, i de forma diferida als qui els adquireixen, unes qualitats que no tenen ni poden tenir.

• Eludir la via conscient. Hi ha dues formes de processar una informació: per la via central o per la perifèrica, de forma crítica o acrítica.

A la via central, el destinatari d’un missatge fa una valoració refl exiva de la informació rebuda, pot formular interrogants, argumentar contra el missatge, cercar nova informació, etc. Per la via perifèrica, l’efi càcia persuasiva depèn de coses tan senzilles com l’atractiu de l’informador.

• Produir un ésser humà banal. El sistema format per la publicitat-moda-consum conforma un model cultural (nova forma de socialització) que contribueix a un canvi antropològic, a un nou tipus humà adaptat a les necessitats del sistema econòmic, basat en l’increment del consum inconscient. Això dóna lloc a una persona indiferent que no s’aferra a res, i es permet un to vital desenfadat. El fi lòsof Gilles Lipovetsky afi rma a la seva obra La era del vacío (Anagrama, 2003) que «el subjecte, davant el bombardeig de missatges nous i contradictoris, sense referents estables que organitzin la seva personalitat, és un ésser amb una voluntat feble, en estat de pura disponibilitat, preparat per a un reciclatge per-manent».

«La publicitat és l’última tempta-tiva fins avui. Encara que el seu objectiu és suscitar, provocar, ser el desig, els seus mètodes són, en el fons, bastant semblants als que caracteritzaven l’antiga moral. La publicitat instaura un superjò dur i terrorífic, molt més implacable que qualsevol altre imperatiu abans inventat, que s’enganxa a la pell de l’individu i li repeteix sense parar: “Has de desitjar. Has de ser desit-jable. Has de participar en la com-petició, en la lluita, en la vida del món. Si t’atures, deixes d’existir. Si et quedes enrere, ets mort.”[…] La publicitat fracassa, les depressions es multipliquen, el desarrelament s’accentua; no obs-tant això, la publicitat continua construint les infraestructures de recepció dels seus missatges. Con-tinua perfeccionant mitjans de des-plaçament per a éssers que no tenen cap lloc on anar perquè no estan còmodes enlloc; continua desenvolupant mitjans de comuni-cació per a éssers que ja no tenen res a dir; continua facilitant les possibilitats d’interacció entre éssers que ja no tenen ganes d’es-tablir relació amb ningú.»

(Text adaptat)HOUELLEBECQ, MICHEL: El mundo

como supermercado, Barcelona, Anagrama, 2000, p. 67-69

Citació

Fig. 10.3. La societat de consum és conseqüència de l’ús abusiu de la publicitat.



j La comunicació per Internet

Les noves tecnologies estan provocant un gran impacte en la societat, la cultura i en l’educació. En l’actualitat, l’avanç tecnològic i la universal difusió quantitativa dels mitjans d’informació atorguen una nova dimensió a la comunicació humana.

Internet és una eina a la qual s’atribueixen grans avantatges per a l’educació, el comerç, l’entreteniment, fi ns i tot per al desenvolupament individual. Fem servir aquesta eina per a treballar i comprar, escoltar música o localitzar informació o enviar un treball pel correu electrònic.

Però Internet és molt més que un divertiment, perquè ens ofereix un nou espai que supe-ra les coordenades físiques de lloc i temps, i, des del punt de vista de la comunicació, admet crear grups, associacions i comunitats virtuals (Second Life) amb objectius comuns.

En la xarxa, hi cabem tots, en igualtat de condicions, independentment de la raça, sexe, ideologia o religió. A més a més, Internet compta amb moltes eines i aplicacions que proporcionen a una persona interaccions amb la màquina i amb altres usuaris. Aquestes són algunes de les més utilitzades:

• World Wide Web (www). Sorgeix el 1992. Robert Cailliau i Tim Berners-Lee van crear un sistema de distribució d’informació en la xarxa en format d’hipertext, que autoritza saltar d’una pàgina a una altra, la qual cosa ens facilita la navegació per la xarxa.

El contingut d’una pàgina web pot ser de qualsevol tipus i incloure imatges, sons, vídeos i text escrit. Per a localitzar una informació hi ha els motors de cerca (per exemple, Google) que examinen milions d’adreces en pocs segons.

• Internet Relai Chat (IRC). Els canals IRC permeten mantenir converses amb altres usuaris. Les sales de xat s’estructuren segons el tema que s’hi tracta, i cada usuari tria unir-se a la conversa que prefereixi. En aquestes sales apareixen els renoms («nicks») dels usuaris connectats, que poden enviar-se missatges o tenir converses privades només fent clic en el seu nom.

• El correu electrònic. És l’eina més utilitzada per a enviar missatges i els seus avantat-ges són: rapidesa, economia, fi abilitat i comoditat. Les llistes de correu o grups de notícies són grups de persones interessades en un mateix tema que comparteixen arti-cles, notícies o idees.

• Second Life. Va ser creat per Philip Rosedale l’any 2001 i fet públic per l’empresa Lin-den Lab en el 2003. És un món virtual 3D d’interacció social, en el qual cada persona decideix com dissenyar-se la seva «segona vida»: què ser, com relacionar-se, en què treballar o invertir el temps. Aquí es difuminen els límits entre la persona i el perso-natge: «Ets allò que fi ngeixes ser».

Les tecnologies de la informació i comunicació constitueixen formes d’apropiació de la realitat, del món i del coneixement. Els seus llenguatges estan modelant nous estils cog-nitius i altres formes de comprensió de la realitat.

Internet, com que permet l’anonimat en les interaccions, origina la desinhibició dels usuaris, la pèrdua del pudor i de la por a expressar-se lliurement. Així, la pertinença al grup virtual es converteix en una part important de la identitat de moltes persones. No obstant això, també s’atribueixen a Internet algunes propietats negatives:

• Alguns espais d’Internet poden ser tan atractius que algunes persones acaben sent-hi addictes.

• Un abús d’Internet està associat amb un augment de la soledat i una disminució de la comunicació familiar i de les relacions socials.

Fig. 10.4. Internet s’ha convertit en una eina de comunicació, imprescindible en aquest nou segle.

«El consumisme, hipòcrita i men-tidera diagnosi de la societat, con-tesa en què tot val i on la publici-tat inventa virtuts, omet alertes, planifica obsessions i prefabrica gustos, és un ingredient d’alt risc social [...].

D’aquí que construeixin al voltant dels joves un mur de soroll, de vio-lència, d’al·lucinacions, de pobra imatgeria; d’aquí que facin el que es pugui i l’impossible perquè els nois i les noies s’evadeixin de la realitat, s’enclaustrin en el buit, no es trobin en el món com a la seva llar sinó com en una casa aliena. Tant de bo que, malgrat tot i a tots, sàpiguen rescatar la seva fresca identitat i que, fins i tot enmig de tanta fogonada i tant d’estrèpit, sàpiguen escoltar els batecs del seu propi cor. I també del cor del proïsme.»

MARIO BENEDETTI

Citació



j D. La comunicació perversa

La psiquiatra Marie F. Irigoyen descriu a la seva obra El acoso moral. El maltrato psico-lógico en la vida cotidiana (Paidós, 2001) un inventari de la «violència perversa» en la parella, la família i l’empresa. El pervers destina totes les seves estratègies a enfonsar la imatge de l’altre i a revalorar-se a si mateix. Les estratègies principals són:

1. Rebutjar la comunicació directa. La persona perversa no practica la comunicació directa perquè «amb els objectes no es parla». Com que no parla, imposa una imat-ge de grandesa i saviesa. Rebutjar el diàleg és una hàbil manera d’agreujar el con-fl icte. A la víctima se li nega el dret a ser escoltada. Qui rebutja el diàleg vol dir, sense paraules, que l’altre no li interessa o que no existeix.

2. Deformar el llenguatge. Quan els perversos parlen amb la seva víctima adopten una veu freda, insulsa i monòtona, que desencadena la por i posa l’altre en suspens. El pervers s’expressa sense tonalitat afectiva i en les seves paraules hi ha la burla i el menyspreu. Utilitza missatges vagues i imprecisos que generen confusió.

3. Utilitzar el sarcasme, la burla i el menyspreu. El menyspreu i la burla dominen la relació del pervers amb el món exterior. El menyspreu afecta el company odiat, a allò que aquest pensa i fa, però afecta també el seu cercle de relacions. Segons M. F. Irigoyen, per a desestabilitzar un altre, n’hi ha prou amb:

– Eludir-se de les seves conviccions, idees polítiques o gustos.

– Deixar de dirigir-li la paraula i ridiculitzar-lo en públic.

– Ofendre’l davant els altres i no deixar-li expressar-se.

– Fer broma amb els seus punts febles.

– Posar en dubte les seves capacitats de judici i decisió.

4. Mentir. En comptes de mentir directament, el pervers utilitza un conjunt d’insinuacions i de silencis, per a crear un malentès que després pugui explotar en benefi ci propi. Utilitza missatges incomplets o paradoxals. Als perversos els importa molt poc qui-nes coses són veritat i quines són mentida.

5. Utilitzar la paradoxa. En l’agressió perversa, advertim un intent de trastornar un altre, fent-lo dubtar dels seus pensaments i afectes. En un àmbit verbal es diu una cosa i en l’àmbit no verbal s’expressa el contrari. El discurs paradoxal no és fàcil d’identifi car i sumeix l’altre en la perplexitat.

6. Desqualifi car. La desqualifi cació consisteix a privar algú de totes les seves qualitats. Cal dir-li i repetir-li que no val res fi ns que s’ho cregui. Al principi, això es fa d’una manera soterrada: mirades menyspreadores, insinuacions, observacions desagrada-bles, crítiques indirectes que s’amaguen darrere una broma.

7. Divideix i venceràs. El plaer suprem del pervers consisteix a aconseguir la destruc-ció d’un individu per part d’un altre i a presenciar aquest combat del qual ambdós sortiran debilitats i que, per tant, reforçarà la seva omnipotència personal. En una empresa, això es tradueix en xafardejos, insinuacions, privilegis i preferències que s’atorguen a un empleat i no a un altre.

8. Imposar autoritat. El discurs pervers estableix un funcionament totalitari, basat en la por i procura obtenir una obediència passiva: la víctima ha d’actuar tal com ho espera el pervers. L’esperit crític deixa de ser possible. Es tracta de negar i anihilar qualsevol diferència.

No a la violència de gènere

«Amb prou feines ha pres la decisió, l’emprèn a fuetades amb la seva dona al dormitori, on marit i dona fan l’amor, servint-se d’un fuet que pertany a la seva col·lecció de records d’abans, de la qual també forma part una baioneta. El fill i la filla només han pogut percebre un ai! molt feble, que ha estat suficient per a fer-los saber que un altre cop està rebent una pallissa per faltes conjugals, que per regla general són degudes a enganys. Puta, puta, em dono mitja volta i et falta temps per a ficar-te al llit amb un altre home! [...] De totes maneres, et donaré una pallissa perquè aprenguis i no tornis a fer-ho mai més, i en el cas que no sigui cert igualment te la donaré perquè ni tan sols se t’acudeixi la idea. Però si jo no he fet res, si us plau no em peguis, Otto, ai! Aquest va ser l’ai! que van escoltar els germans. En Rainer diu: Anna, hem de fer alguna cosa amb aquest vell fastigós. Però l’Anna diu que no. Què és el que podríem fer?, deixa els vells en pau i preocupem-nos de nosaltres mateixos. Però la matarà. Doncs que ho faci, una menys, i l’altre anirà a parar a la presó, on es podrirà en la més abso-luta soledat. Finalment seríem lli-ures. Però ell té una pistola. Ja, i què?, si és massa covard.I així, sense haver estat defensada pels seus fills, la mare, coberta de blaus i abatuda com es troba, s’apressa a entrar a la cuina per a preparar el consistent esmorzar dels diumenges.»

(Text adaptat)JELINEK, ELFRIEDE: Los excluidos,Barcelona, Mondadori, 2005,

p. 133-134

Citació



j 10.2 Què és el llenguatge?El llenguatge ofereix, com deia el fi lòsof grec Heràclit, un bonic exemple de comunitat: tots el gaudeixen i ningú el posseeix. Ningú el posseeix perquè ningú el fa. El llenguat-ge és una creació d’un col·lectiu anònim, la societat, i s’oposa a aquestes dues formes de silenci que són la violència i les ordres.

El llenguatge humà és un instrument sistemàtic de comunicació, que mitjançant l’ús de sons vocals (llenguatge parlat), de signes (llenguatge escrit) o de gestos (llenguatge no verbal) possibilita la relació entre persones de qualsevol cultura.

Les característiques principals del llenguatge són:

• És adquirit, producte de l’aprenentatge, encara que hi ha uns condicionaments psi-cofi siològics innats.

• És articulat, amb pocs elements podem crear infi nits missatges.

• És simbòlic, és a dir, les paraules hi són «en comptes de les coses».

• És convencional, perquè no hi ha relació entre els senyals i els objectes designats.

En totes les cultures, l’ésser humà produeix dos llenguatges a partir de la seva llengua: el llenguatge racional, empíric, pràctic, tècnic; i el llenguatge simbòlic, mític, màgic, poètic. El primer tendeix a precisar, denotar i defi nir, es basa en la lògica i tracta d’objectivar allò del que parla. El segon utilitza la connotació, l’analogia i la metàfora, és a dir, la brillantor de signifi cacions que envolten cada paraula, cada enunciat i trac-ta de traduir així la veritat subjectiva.

A diferència d’altres tipus de comunicació, el llenguatge destaca pels factors següents:

• Creativitat. El llenguatge és un procés de transformació. Quan aprenem a parlar no aprenem un llenguatge memoritzat de frases fetes, sinó les regles per a formar expres-sions amb signifi cat.

L’escolta és també un procés creatiu.

• Forma. Mentre que la comunicació animal està limitada a un petit nombre de senyals relatius a contextos precisos, les nostres frases transmeten un nombre infi nit de nocions i proposicions.

També és possible comprendre combinacions inèdites de paraules.

• Contingut. A diferència d’altres signes simples (gestos), el llenguat-ge pot formar i comunicar abstraccions, signifi cats que són indepen-dents de la situació immediata. El llenguatge té també una dimensió emocional, que s’expressa pels gestos, el to de veu, l’expressió facial o la postura corporal.

• Ús. El llenguatge organitza la nostra experiència sensorial, expressa la nostra consciència d’identitat (els nostres pensaments, sentiments i accions) i també és un mitjà de comunicació social (quan parlem o escrivim tenim una intenció social).

El llenguatge pot defi nir-se com un sistema de signes i regles formals que ens permet representar i expressar les nostres idees sobre el món, i, per tant, comu-nicar-nos amb els altres.

Dimensió estructural

Com és el sistemalingüístic?

El llenguatge pot ser interpretat com un sistema de signes lingüístics.

Dimensió funcional

Per a quèserveix elllenguatge?

Com el llenguatge permet als orga-nismes relacionar-se entre si i actuar sobre el món.

Dimensió comportamental

Com utilitzem el llenguatge?

Conducta lingüística.

Taula 10.3. Dimensions del fenomen lingüístic.

Què és el sentit?

El sentit no és el que es desprèn de la comprensió de quelcom, no és el concepte o la idea que ens representem, no són les imatges que ens pot suscitar una melodia, el que seria ja el seu significat, sinó el que permet que això signi-fiqui quelcom. Sentit és l’horitzó i no allò retallat sobre seu, és allò que sense aparèixer fa que tot el que apareix tingui profunditat, que tot el que es manifesta tingui fondària. És el que atorgant espai i dimensió, valor i jerarquia a cada cosa, fa que cada cosa tingui el seu propi nom.El sentit, imaginem, és com un mar, un invisible mar que fa que la plat-ja sigui platja i no desert del sempre igual. Mar que, certament, no s’exhaureix en cap platja, mar que llepa aquestes platges, que les aca-ricia per a no abocar-se, sinó per a assenyalar sempre més enllà.Si el sentit en si és com la nuesa que revesteix allò en què es mani-festa, l’emoció, el seu commoure’ns, és la manera en què aquesta nue-sa s’encarna en nosaltres. És la seva manifestació anímica, el seu do. El do que demana i regala la nostra llibertat: la nostra obertu-ra, la nostra recepció.»

(Text adaptat)MÚJICA, HUGO: La palabra inicial, Madrid, Trotta, 2003, p. 30-31

Citació



j 10.3 L’origen del llenguatge

El llenguatge és un element essencial de la nostra humanitat, ja que gran part de la nostra vida ens dediquem a parlar amb els nostres semblants. Aquesta facultat és única en el regne animal, però cap espècie no s’aproxima a la conversa humana, atès que els animals tenen un sistema de sons i gestos que no estan codifi cats de manera intencio-nada. D’on ens ve aquest privilegi?

Actualment, la paleoneurologia és una ciència que investiga les capacitats mentals d’una espècie fòssil mitjançant les impressions que el cervell deixa sobre la superfície interna del crani. Segons aquesta nova ciència, el cervell de l’Australopithecus, fa uns tres milions d’anys, ja tenia les condicions cerebrals necessàries per a desenvolupar el llenguatge.

Una altra investigació sobre l’origen del llenguatge es basa en l’estudi del conjunt d’òrgans responsables de l’emissió de sons que componen la parla humana. Els sons es produeixen i modulen en una sèrie de cavitats, que componen el tracte vocal: la laringe, la faringe i les cavitats nasal i oral.

La posició de la laringe al coll és més baixa en l’home que en els altres primats. El volum de la faringe també és superior en els humans, que utilitzem aquest òrgan per a modu-lar els sons produïts per les nostres cordes vocals, que hi estan situades. La posició baixa de la laringe en els adults provoca que ens entravessem o que no puguem beure alhora que respirem, fenomen que no ocorre en el nadons, atès que la seva laringe no ha «cai-gut», motiu pel qual no poden desenvolupar el llenguatge fi ns després d’uns mesos.

j 10.4 Neuropsicologia del llenguatge

La neuropsicologia pretén descobrir la localització cerebral de les funcions mentals superiors. Gran part del que sabem sobre la ubicació del llenguatge procedeix de l’estudi de l’afàsia, trastorn del llenguatge produït per una lesió cerebral.

Aquesta tasca va començar el 1861, quan el metge francès Pierre Broca (1824-1880) va demostrar, a partir de les proves obtingudes amb cervells lesionats de pacients afàsics, que el llenguatge està controlat per una àrea específi ca del lòbul frontal esquerre.

Broca va descriure el cas d’un pacient que no tenia problemes a la llengua, la boca o les cordes vocals. Podia comprendre el llenguatge, però no podia parlar ni expressar les idees per escrit. L’anàlisi de l’encèfal post mortem va revelar una lesió a la regió posterior del lòbul frontal (àrea de Broca). Posteriorment, va estudiar pacients similars i va compro-var que tots ells tenien lesions en aquesta regió cerebral.

El 1876, el neuròleg i psicòleg alemany Carl Wernicke (1848-1905) va publicar un estu-di, avui clàssic, El concepte de símptomes de l’afàsia: un estudi psicològic sobre base anatòmica. En aquesta obra va descriure un altre tipus d’afàsia, que consisteix en un deteriorament de la comprensió més que de l’expressió. Si els pacients de Broca podien entendre però no parlar, els de Wernicke podien parlar però no comprendre el llenguatge (ni tan sols les seves pròpies paraules).

L’àrea de Broca s’encarrega de la construcció i planifi cació sintàctica, és a dir, tradueix els missatges en una seqüència ordenada de moviments dels músculs que intervenen en la parla. Una lesió d’aquesta àrea pertorba la capacitat de parlar i escriure, però no la comprensió del llenguatge parlat.

L’àrea de Wernicke és l’encarregada de la codifi cació i decodifi cació dels missatges. Una lesió d’aquesta àrea inhabilita per a la correcta comprensió i producció del llenguatge, parlat o escrit. L’àrea de Wernicke es comunica amb l’àrea de Broca mitjançant un grup de fi bres nervioses anomenat fascicle arquejat.

Fig. 10.5. Els òrgans de fonació de l’home i del ximpanzé són semblants, però les nostres capacitats d’articulació estan més desenvolupades que les dels simis.

Fig. 10.6. Àrees del llenguatge a l’encèfal. Les lesions a l’àrea de Broca difi culten la producció de parla i les lesions a l’àrea de Wernicke interfereixen en la comprensió del llenguatge.

Faringe

Llengua

Laringe Cordesvocals

Vel delpaladar

Epiglotis

Solc central

Fasciclearquejat

Girangular

Circumval·lació precentral

Àrea de Wernicke

Circumval·laciótemporal superior

Solclateral

Àrea de Broca



j 10.5 Desenvolupament evolutiudel llenguatge

L’adquisició del llenguatge implica un desenvolupament fonològic (capacitat per a pronun-ciar els sons i les paraules d’un o més idiomes), un desenvolupament semàntic (compren-dre el signifi cat de les paraules) i un desenvolupament gramatical (comprensió de les regles per a construir enunciats d’un idioma determinat). Aquest procés recorre diverses fases.

j Fases del desenvolupament lingüístic

Al principi, els nens es comuniquen de forma preverbal, amb plors i mirades. El nen només fa servir un llenguatge mímic per a expressar els seus estats afectius (fam, dolor, etc.). Als sis mesos d’edat, el sistema nerviós ha madurat prou per a permetre als nens agafar objectes, somriure, asseure’s i balbucejar. El balbuceig consisteix en sons sem-blants als lingüístics, però sense signifi cat.

Quan els nens tenen un any, aprenen formes més complicades de llenguatge, estableixen la primera connexió entre paraules i objectes, i poden dirigir-se als seus pares com «mama» o «papa». Als dos anys, aprenen paraules soltes: «vinc», «upa», «onja» (taron-ja) i es produeix la parla telegràfi ca, per la qual acomoden les paraules en oracions simples «dóna’m-osset». Des d’aquest moment el llenguatge creix amb rapidesa. A par-tir dels tres anys comencen a utilitzar oracions completes, apareixen formes gramaticals més complexes amb l’ús de preposicions i conjuncions. L’ús quotidià del llenguatge con-tinua desenvolupant-se durant la infantesa fi ns a l’inici de la pubertat.

j El llenguatge és innat o après

Com aprenem a parlar? La capacitat del llenguatge és innata o apresa? La teoria de l’aprenentatge social estableix que l’adquisició del llenguatge implica un aprenentatge per imitació. La imitació dels adults i les recompenses per fer servir correctament les paraules infl ueixen en l’adquisició del llenguatge.

No obstant això, el lingüista Noam Chomsky defensa que els humans tenen una predis-posició biològica per a desenvolupar el llenguatge. El llenguatge i altres funcions cog-nitives no poden explicar-se segons les lleis d’estímul-resposta. El llenguatge és un procés creatiu; els nens diuen i comprenen noves combinacions de paraules que no han sentit anteriorment.

Edat mitjana Fites en el llenguatge Fites en la conducta motora

6 mesos Xerroteigs, evolució a un clar balbuceig mitjançant la intro-ducció de consonants.

S’asseu fent servir les mans com a suport, estira el braç unilateralment.

1 any Comença a comprendre el llenguatge, expressions d’una sola paraula. S’aixeca, camina si se l’agafa d’una mà.

12-18 mesos Paraules utilitzades per separat, repertori de 30 a 50 paraules (noms comuns, adjectius, paraules en acció), que encara no pot unir en frases.

Aferrament i desaferrament completament desenvolupats, deambulació, s’arrossega d’esquena cap enrere.

18-24 mesos Frases de dues paraules (telegràfi ques) ordenades conforme a regles sintàctiques, vocabulari de 50 a diversos centenars de paraules.

Corre (i cau), puja les escales avançant un peu.

2-5 anys Noves paraules cada dia, comença a fer servir els elements de connexió, molts errors gramaticals i expressions idiosincràti-ques, bona comprensió.

Salta amb tots dos peus, construeix torres de sis cubs.

3 anys Oracions completes, pocs errors, vocabulari d’aproximadament 1 000 paraules.

Camina de puntetes, puja les escales alternant els peus.

Taula 10.4. Fases del desenvolupament lingüístic.

Noam Chomsky

Neix a Filadèlfia, EUA, el 1928. Es va llicenciar en Lingüística per la Universitat de Pennsilvània. Se’l considera el fundador de la gra-màtica generativa transformacio-nal, un sistema d’anàlisi del llen-guatge que ha revolucionat la lin-güística moderna.

El 1955 es va incorporar a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on desenvolupa la seva activitat com a professor i escriptor. Entre les seves obres podem destacar: Estruc-tures sintàctiques (1957), Aspectes de la teoria de la sintaxi (1965) i Llenguatge i responsabilitat (1979). A més a més, Chomsky és molt conegut per les seves anàlisis sobre la societat, l’economia i la política, reflectides en obres com La por a la democràcia (1992) i El nou ordre mundial (i el vell) (1996).

Més dades



j 10.6 Funcions del llenguatge

En un sentit restringit, el llenguatge és un conjunt de signes portadors d’un signifi cat i utilitzats per a comunicar-se mitjançant la parla. El signifi cat és la condició bàsica del fet lingüístic. L’estudi del llenguatge planteja als psicòlegs diversos problemes:

• Com quelcom físic (els sons articulats) pot convertir-se en portador d’un signifi cat.

• Com és possible la comunicació dels signifi cats a través del llenguat-ge i quina relació té aquest amb altres formes de comunicació no idiomàtiques.

• Si les paraules són diferents de les coses que representen, quina relació hi ha entre ambdues i en quina mesura el llenguatge serveix al pensament per a conèixer la realitat.

• Estem tan acostumats a utilitzar el llenguatge que no ens adonem que és un mitjà de comunicació extremadament refi nat i complex.

El llenguatge serveix per a estructurar i organitzar el pensament i des-envolupar la comunicació entre els éssers humans. Karl Bühler va asse-nyalar tres funcions essencials del llenguatge: respecte als objectes compleix una funció representativa o referencial; exemple: París és la capital de França o La Giralda és a Sevilla. Respecte a l’autor, una funció expressiva o emotiva; exemple: Que simpàtics són els teus pares! I enfront del receptor, una funció d’apel·lació o evocació; exemple: Seu i atén a classe.

En canvi, el lingüista Roman Jakobson descriu els elements implicats en la comunicació verbal (emissor, missatge, destinatari, context, contacte i codi) i considera que cadascun d’aquests sis factors determina una funció lingüística. Va reconèixer així sis funcions bàsiques del llenguatge: referencial, emotiva, conativa, fàtica, poètica i metalingüísti-ca.

a) Representativa o referencial. És la funció més important del llenguatge, perquè permet al parlant descriure els objectes i representar el món. Està orientada al context o referent, i ens informa sobre fets (reals o imaginaris) i les seves relacions. Exemple: Està plovent molt aquest mes d’abril.

b) Expressiva o emotiva. Es refereix a l’emissor. Aquesta funció permet al parlant expressar les seves idees, desitjos i emocions («certes o fi ngides») i les seves actituds respecte del que es parla.Exemple: Quin fàstic! Hi ha un animal esbudellat a la carretera!

c) Apel·lativa o conativa. Orientada al receptor, tendeix a produir un efecte en l’oient o a suggerir la conveniència de fer alguna cosa o de pensar d’una forma determinada. És la funció del mandat i la pregunta; així, el llenguatge ens permet interactuar amb altres persones, i provoca una reacció verbal com a resposta a una pregunta.Exemple: L’almoina que faràs, no miris a qui la fas.

d) Fàtica. És la funció relacionada amb el canal. Té com a objecte mantenir o tallar la comunica-ció entre les persones. Quan parlem per telèfon, les expressions «em sents?», «què tal?», «sí», «d’acord» tenen una funció fàtica.

e) Metalingüística. És la funció relacionada amb el codi, és a dir, l’emissor i el receptor cerquen confi rmar que estan fent servir el mateix codi. Per exemple: Què entens tu per inconscient? o Llibertat, quina paraula més curiosa!

f) Poètica. Està relacionada amb el missatge i orientada cap al valor expressiu dels enunciats mit-jançant la combinació d’unitats lingüístiques. La utilitza qualsevol parlant amb riquesa expres-siva, amb capacitat de crear metàfores (Els cartells són les berrugues del paisatge).

«Es llegeix amb els ulls, però tam-bé amb l’olfacte, amb el gust, amb l’oïda, amb el tacte, amb el ventre. Amb tot el cos, i no sols amb les parts “altes” privilegiades per la jerarquia dels sentits imposada per la tradició metafísica: els ulls i la ment […].La tasca de formar un lector és multiplicar les seves perspectives, obrir les seves orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensi-bilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar un caràcter. L’únic que pot fer un mestre de lectura és un art lliure i infinit que requereix innocència, sensibilitat, coratge i potser una mica de mala llet.»

F. NIETZSCHE

Citació

Pensament

SEMÀNTICA

PSICOLOGIA

Signe Objecte

EPISTEMOLOGIA

Fig. 10.7. Elements que intervenen en la caracterització del llenguatge i les relacions entre ells.



j 10.7 La manipulació del llenguatge

En la societat actual, la informació està orientada a guiar la percepció del món físic i social i procedeix d’indústries culturals com la publicitat o la televisió, les estratègies comunicatives de les quals transmeten a l’audiència una visió del món orientada a legi-timar les regles del joc per les quals es regeix l’organització social. La renúncia al passat (no ha d’haver-hi un ahir que denunciï), la negació de la memòria històrica, reduir el pensament crític i convertir la veritat en quelcom determinat per la propaganda són alguns símptomes de la societat de masses, que cada dia ens fa més autòmats i unifor-mes.

j Un exemple de manipulació lingüística

Un exemple històric de manipulació del llenguatge va ser la guerra del Golf de l’any 1991, les conseqüències de la qual encara està patint el poble d’Iraq. El continu desplegament visual i exhibició de mapes i l’incansable tràfec dels corresponsals no tenia un altre objectiu que ocultar el que hi passava. Les pantalles dels ordinadors militars mostraven el bombardeig cap a persones com si es tractés d’un innocent videojoc. En comptes de

presentar-nos els escenaris del confl icte, la televisió mostrava un espec-tacle d’imatges i un remolí de gràfi cs que representaven les tàctiques militars en litigi.

El desastre de la guerra, el dolor de les persones o la catàstrofe quoti-diana no eren ja rellevants: el relat de la barbàrie, servit per imatges simulades i sotmeses a censura militar, es narrava d’acord amb les con-vencions discursives d’un conte de fades. Quan una notícia substitueix el fet, una dada substitueix la idea i la informació, la comunicació en un afany de controlar la vida, els sentiments i la manera de pensar dels individus, llavors s’han restringit les funcions del llenguatge i el pano-rama que se’ns ofereix és semblant al que George Orwell ens presentava en la seva novel·la 1984.

j Les conseqüències de la societat de l’espectacle

L’espectacle s’oposa als éssers humans, convertits en simples especta-dors, perquè està fora del seu control i és independent de la seva cons-ciència i voluntat. La forma de ser de la informació es caracteritza per la immediatesa i la senzillesa enfront del treball de la reflexió i l’argumentació. El món de la imatge i la informació es caracteritza per una combinació d’amnèsia i inèrcia enfront de la tensió de la memòria i la imaginació, pròpia d’activitats com la lectura.

La forma més efi caç de governar la gent és governar el llenguatge: condemnar-lo a no dir més que el que ja està dit ens condemna a no fer més que el que ja està fet. D’aquí provenen algunes de les conseqüències de la societat de l’espectacle: empobriment del llenguatge, limitació del vocabulari (domini social de la imatge i decadència de la lec-tura) i la creixent incapacitat per a l’argumentació.

«El poder és realitat on paraula i acte no s’han separat, on les parau-les no estan buides i els fets no són brutals; on les paraules no s’empren per a vetllar intencions, sinó per a descobrir realitats, i els actes no s’utilitzen per a violar i destruir, sinó per a establir relacions i crear noves realitats.»

(Text adaptat)ARENDT, HANNAH: La condición

humana, Barcelona, Paidós, 1998

Citació

El doble llenguatge de la guerra

Els aliats tenen:Exèrcit de Terra i AireDirectives d’informacióInformes de premsa

Els iraquians tenen:Maquinària de guerraCensuraPropaganda

Els aliats són:Nois

Els iraquians són:Tropes, hordes

Els aliats són:«Cors de lleó»«Cavallers de l’aire»LleialsValents

Els iraquians són:«Tigres de paper»«Bastards de Bagdad»Obedients a ceguesFanàtics

Els míssils aliats causen:Danys col·laterals

Els iraquians causen:Víctimes civils

Els aliats estanmotivats per:El sentit del deure

Els iraquians estanmotivats per:El temor a Saddam

George Bush està:En pau amb si mateixSegur

Saddam Hussein és:Un dementUn tirà diabòlic

Taula 10.5. El Mundo, 24-1-1991 (text adaptat). El llenguatge també s’utilitza per a manipular l’opinió pública.



j 10.8 Trastorns del llenguatge

Els trastorns del llenguatge consisteixen en un desenvolupament defi -cient o en un deteriorament de la comprensió i utilització d’un sistema de símbols parlats o escrits, i afecten la morfologia, la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica.

Encara que aquestes alteracions són molt variades i complexes, podem classifi car-les, segons la seva etiologia, en alteracions del sistema nerviós, alteracions funcionals, alteracions produïdes per altres causes (autisme) o defi cient estimulació lingüística (aïllament social). En aquesta classifi cació el prefi x a- indica pèrdua completa de la funció, i el prefi x dis- indica només una pèrdua parcial.

j Alteracions del sistema nerviós

• Afàsia. És la incapacitat per a utilitzar el llenguatge a causa d’una lesió cerebral localitzada en un dels hemisferis cerebrals. L’afàsia també pot produir-se amb altera-cions de la lectura i l’escriptura.

a) Afàsia motora (afàsia de Broca). Implica una clara incapacitat per a parlar, encara que s’entengui el llenguatge.

b) Afàsia sensorial (afàsia de Wernicke). Suposa la incapacitat de comprendre el signifi cat de les paraules o l’ús dels objectes.

• Alèxia (o ceguesa verbal). El pacient llegeix però no comprèn, perquè les paraules no tenen signifi cat.

• Disàrtria. És la difi cultat de la parla a causa de trastorns del to i del moviment dels músculs que controlen l’articulació. És característica de la malaltia de Parkinson i en les intoxicacions alcohòliques.

j Alteracions funcionals

• Dislèxia. Es caracteritza per la confusió (lectora, gràfi ca o fonadora) d’una consonant per una altra i per la inversió de síl·labes i paraules, de manera que l’individu és incapaç de reconèixer les paraules i el seu signifi cat.

• Dislàlia. Etimològicament, signifi ca «parlar malament o amb difi cultat» i suposa l’articulació errònia de fonemes, síl·labes o paraules. Per exemple, el so /r/ es canvia pel so /d/; en aquest cas se substitueix «cara» per «cada».

Un altre cas comú és la utilització d’una consonant nasal per una altra, per exemple, en comptes de «xocolata», dir «coxolata».

• Disfèmia (tartamudesa). Consisteix en una alteració de la fl uïdesa i ritme de la par-la, en bloquejar el discurs en el seu inici o repetir síl·labes al principi de la paraula. De vegades, l’expressió empitjora en situacions d’ansietat, per exemple, parlar en públic.

Fig. 10.8. Trastorns del llenguatge.

Alteracions del llenguatgeoriginades per altres trastorns

• Autisme. És un trastorn amb alteracions de tipus cognitiu, conductual, social i comunica-tiu. Algunes característiques del llenguatge autista són: mutisme, escassetat de vocabu-lari, falta de coordinació entre els gestos i la parla i ecolàlia (repetició de paraules o frases pronunciades en presència del subjecte i que l’autista repro-dueix amb exactitud).

• Aïllament social. Alguns nens tenen la desgràcia de créixer en condicions extremes d’aïllament emocional i social, la qual cosa provoca un retard en el desen-volupament del llenguatge, més greu com més primerenca és la carència.

Un dels exemples més coneguts és el nen salvatge d’Aveyron, descrit pel doctor Jean Itard i portat al cinema per François Truffaut en la seva pel·lícula El petit salvatge (1969).

Més dades



Exercicis

1> Defi neix els conceptes següents:

2> Vertader o fals?

• Cada grup humà tendeix a crear variacions dins la llengua comuna.

• Ens comuniquem de la mateixa manera en una vet-llada d’amics, a l’aula o al carrer.

• Hi ha una bona publicitat universal. • La presència o l’absència de la gent és un factor

determinant de la nostra actitud comunicativa. • El llenguatge és un sistema de regles i signes for-

mals que ens permet representar i expressar les nos-tres idees sobre el món.

• Diferents zones del cervell s’ocupen de diverses fun-cions del llenguatge.

• Si es produeix una lesió cerebral es perd totalment el llenguatge.

• El llenguatge no verbal és molt diferent segons les diverses cultures.

• Cap als quatre anys els nens parlen correctament.

3> La comunicació no verbal

Escriu en una cartolina una situació no verbal, l’execu-ció de la qual requereix moviments corporals i expres-sions facials. Després, cada persona farà la seva acció i la resta de membres del grup hauran de descobrir-ne el significat. Algunes situacions poden ser:

1. Pintar un quadre de blau i col·locar-lo a la paret. 2. Enfi lar-se a un arbre amb una escala i recollir cire-

res. 3. Travessar un riu nedant i trobar-se amb un toro a

l’altra riba.

És més important la comunicació gestual o la verbal?

4> Qüestionari

1. Quines diferències hi ha entre la informació i la comunicació?

2. Elabora una llista dels motius que ens indueixen a comunicar-nos amb els altres.

3. La timidesa és un problema de comunicació? Com vèncer aquest sentiment d’aïllament i ansietat?

4. Assenyala les principals característiques del llen-guatge publicitari.

5. Què és l’assetjament moral? Per què hem de denunciar-ho en qualsevol circumstància?

6. Què seria de la nostra vida sense el llenguatge? 7. Quines diferències hi ha entre la lingüística i la

psicologia del llenguatge? 8. Quins trastorns del llenguatge coneixes? Pots

descriure’n les característiques? 9. Per què la societat estableix que mentre la agrafia

verbal (o analfabetisme) es considera aberrant i desqualificadora per als seus ciutadans, la agrafia icònica es tolera amb benevolència?

5> Debat: la publicitat

• Quines diferències hi ha entre la publicitat, la pro-paganda i la comunicació social?

• Per què la publicitat pretén afavorir el consum? • Analitza els fi ns socials (comercials i ideològics)

de la publicitat i les funcions (fàtica, referencial, conativa, emotiva...) del llenguatge publicitari.

• Presenta la publicitat una descripció precisa de com és el món real? Constitueix un espectacle del desig?

• Quina relació té la publicitat amb la teva pròpia vida? T’assembles als joves dels anuncis publicita-ris?

• És la publicitat seductora, desenfadada i alegre, de manera que atreu sense ser percebuda com una coacció? Es produeix l’entrenament consumista en l’esfera d’allò superfl u i no en la d’allò que és neces-sari?

• Quins valors transmeten els anuncis? Proposen una determinada concepció del món, de les relacions humanes i de la vida personal i social?

• Afàsia de Broca.• Autisme.• Canal.• Codi.• Comunicació.• Disfàsia.• Dislèxia.• Emissor.

• Feedback.• Imatge.• Kinèsica• Llenguatge.• Lingüística.• Logopèdia.• Propaganda.

• Proxèmica.



La torxa

La publicitat

Em dic Octave i porto roba APC. Sóc publicista: és a dir, contamino l’univers. Sóc el tio que us ven merda. Que us fa somiar amb aquestes coses que mai no tindreu. Cel eternament blau, ties que mai no són lletges, una felicitat perfecta, retocada amb el PhotoShop. Imatges llepades, músiques apegaloses. Quan, a força d’estalviar, aconseguiu comprar el cotxe dels vostres somnis, el que vaig llançar en la meva darrera campanya, jo ja hauré aconseguit que estigui passat de moda. Us porto tres temporades d’avantatge, i sempre me les apanyo perquè us sentiu frus-trats.El Glamour és el país al qual mai no s’aconsegueix arribar. Us drogo amb novetat, i l’avantatge de la novetat és que mai no ho és durant gaire temps. Sempre hi ha una nova novetat per a aconseguir que l’anterior envelleixi. Fer que caigui la bava, aquest és el meu sacerdoci.És la meva professió, ningú no desitja la vostra felicitat, perquè la gent feliç no consumeix. El vostre patiment esti-mula el comerç. En el nostre argot, l’hem batejat «la depressió postcompra». Necessiteu urgentment un produc-te però, immediatament després d’haver-lo adquirit, en necessiteu un altre. L’hedonisme no és una forma d’humanisme: és un simple fl ux de caixa. El seu lema? «Gasto, per tant existeixo». Per a crear necessitats, no obstant això, resulta imprescindible fomentar l’enveja, el dolor, la insaciabilitat: aquestes són les nostres armes. I vosaltres sou el meu blanc. Em passo la vida contant-vos mentides i m’ho paguen amb escreix, interrompo les pel·lícules que esteu veient en la televisió per a imposar-vos les meves marques, us forado amb els meus eslògans en les vostres revistes favorites. Sóc a tot arreu. No us alliberareu de mi. Mireu on mireu regna la meva publicitat. Us prohibeixo que us avorriu. Us impedeixo pensar. El terrorisme de la novetat em serveix per a vendre buit.[…] Jo decreto el que és Autèntic, el que és Bell, el que està Bé. Trio les models que d’aquí a sis mesos, a força de veure-les retratades, les batejareu com a top-models. Ido-latreu el que jo trio. Com més joc amb el vostre subcons-cient, més m’obeïu. Si canto les excel·lències d’un iogurt a les parets de la vostra ciutat, us garanteixo que acabareu comprant-lo. Creieu que gaudiu de lliure albir, però el dia menys pensat reconeixereu el meu producte en la secció d’un supermercat i el comprareu, creieu-me, conec la meva feina. Penetrar en el vostre cervell resulta d’allò més agra-dable. El vostre desig ja no us pertany: us n’imposo el meu. Us prohibeixo que desitgeu l’atzar. El vostre desig és el resultat d’una inversió xifrada en milers de milions d’euros. Sóc jo qui decideix avui el que us agradarà demà.

No resulta espantós comprovar fi ns a quin punt tothom sembla considerar normal aquesta situació? M’agradaria resoldre aquest misteri: esbrinar de quina manera, en el punt més àlgid d’una època cínica, la publicitat va ser coronada Emperadriu. En dos mil anys, mai un cretí irres-ponsable com jo no va aconseguir ser tan poderós.[…] Les dictadures d’antany temien la llibertat d’expressió, censuraven les protestes, empresonaven els escriptors, cremaven els llibres controvertits. A l’hora de rentar-se les mans, el totalitarisme publicitari resulta molt més subtil. Per a sotmetre la humanitat a l’esclavitud, la publicitat ha triat la discreció, l’agilitat, la persuasió. Vivim en el primer sistema de domini de l’home per l’home contra el qual la llibertat resulta impotent.[…] Els anunciants no volen que el vostre cervell funcioni, volen convertir-vos en borrecs, no bromejo, ja veureu com un dia us tatuen un codi de barres al canell. Saben que el vostre únic poder resideix en la vostra targeta de crèdit. Han de convertir els vostres actes gratuïts en actes de consum.[…] El màrqueting és una perversió de la democràcia: és l’orquestra la que mana sobre el director. Són els sondejos els qui decideixen la política, les enquestes les que fan la publicitat, els panels els que trien els discos que sonen per la ràdio, les sneaks preview les que determinen el des-enllaç de les pel·lícules, els índexs d’audiència els que fan la televisió.Ningú no vol oferir-vos res que pugui córrer el RISC de no agradar-vos. Així es mata la innovació, l’originalitat, la creativitat, la rebel·lió. Tota la resta és una conseqüència de l’anterior. Les nostres existències clonades... El nostre somnàmbul afebliment... L’aïllament de les persones... La lletgesa universal anestesiada... És la fi del món en marxa. No es pot obeir i transformar el món alhora. Un dia, a les escoles s’estudiarà de quina manera la democràcia es va autodestruir.

(Text adaptat)BEIGBEDER, FRÉDÉRICK: 13,99 euros,

Barcelona, Anagrama, 2002, p. 17-39

Preguntes

1> Quines són les funcions de la publicitat?2> No hi ha una bona publicitat universal sinó tants

estils de missatges com estils de vida dels con-sumidors als quals es vol convèncer, commoure o seduir?

3> El neuromàrqueting investiga les estratègies que utilitza una «marca» per a imposar-se en la memòria dels consumidors?

4> Valoració crítica del text.



Calaix de sastre

http://www.el-refugioesjo.net/hirigoyen.htm

Pàgina web El refugio de Esjo, sobre la violència i el maltractament en la vida quotidiana. S’aborden els temes del mobbing o assetjament psicològic, la violència de gènere i el maltractament a l’escola, la feina o en la parella. En especial, hi destaquen diversos articles del psiquiatre francès Marie France Hirigoyen sobre l’assetjament mo-ral i una videoconferència sobre la violència subtil.

A Internet

BECKETT, SAMUEL:Esperando a Godot,

Barcelona, Tusquets,1995, 155 p.

Esperando a Godot (1952) és una de les obres dramàtiques més influents del segle XX. Als protago-nistes de l’obra —Vladimir i Estra-gón— els manca de tot, però només es queixen de l’avorriment que els afligeix. Tot el que fan té com a finalitat matar el temps i evitar l’asfíxia que els produeix el lent transcórrer del temps. No fan res perquè no hi ha res que valgui la pena, tota activitat és un sense sentit, «absurda». No són capaços d’establir un diàleg que tingui un sentit. El seu avorriment rau en la seva falta de creativitat, es deu a no tenir res a pensar ni que dir, a no crear una vida humana digna.

Un llibre

FRANCOIS TRUFFAUT:El petit salvatge

(Remy). França, 1969.Durada: 85 min.

El petit salvatge relata la història d’un nen salvatge descobert per camperols francesos en els boscos d’Aveyron (1879) i reclòs a l’Institut Nacional per a Sordmuts de París. Té uns dotze anys d’edat, es troba despullat, no parla i sembla que s’ha criat com un animal. El nen amb prou feines sap parlar, comu-nicar-se o conviure en la societat. De viure com un animal lliure pas-sa a convertir-se en un ésser re-butjat, maltractat i vist com un fenomen inhumà i com a simple objecte de curiositat científica.

Una pel·lícula

- Rebuig comunicatiu- Deformar el llenguatge- Utilitzar el llenguatge- Mentida- Ús de la paradoxa- Desqualificació- Creació de rumors- Imposar autoritat

Comunicació

Problemàtica

Llenguatge

Procés

Codi

Missatge Emissor Receptor

Canal

Mitjà decomunicació Funcions

Característiques

- Adquirit- Articulat- Simbòlic- Convencional

Factors Alteracions sistemanerviós

- Representativa- Expressiva- Apel·lativa- Fàtica- Metalingüística- Poètica

- Creativitat- Forma- Contingut- Ús

Trastorn

Alteracions del sistema nerviós

Alteracions funcionals

Altres causes

Es pot

Feedback

Comunicacióperversa

- Feina- Família- Parella

- Neuropsicologia- Innat o après- Desenvolupa-

ment evolutiu

- No verbal (kinèsika)- Proxèmica- Per la imatge- Masses (publicitat)

AfàsiaAlèxia

Disàrtria

DislèxiaDislàliaDisfèmia

Aïllamentsocial


unidad 10 - mheducation.es · en una relació comunicativa els interlocutors, a més de...

Documents