POEMES CATALÀODA A GUYNEMER – JOSEP MARIA JUNOY

TEMA: la defensa de la llibertat,ESTRUCTURA INTERNA: dues parts:a) El fons: Destaca molt està escrit en majúscules i en punts com si fos un cartell de llums. És l’escenari de l’acció el “cel de França”, que per remarcar-ho està escrit en francès.b) El text: Escrit en català, lletra majúscula i en cos petit en forma d’estela del fum d’un avió que vola entre les constel·lacions. La forma en que està escrit representa l'ànima del capità Guynemer, que al morir en combat, puja al cel, descansant en pau.

TOT L’ENYOR DE DEMÀ – JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Ara que estic al llit malalt, estic força content.

Demà m'aixecaré potser,

i heus aquí el que m'espera: Unes places lluentes de claror, i unes tanques amb flors

sota el sol, sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet que té un capet lleuger i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí, i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari, i qui puja els tramvies

i els baixa, tot corrent.

I el carter, que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa, perquè no sé el secret

de les altres que porta. I també l'aeroplà que em fa aixecar el cap el mateix que em cridés una veu d'un terrat. I les dones del barri,

matineres, qui travessen de pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs,i retornen

que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d'un altre cireres vermelles. I després l'adroguer, qui treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta, i qui crida les noies i els diu: —Ja ho té tot? I les noies somriuen,

amb un somriure clar, que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. I tota la quitxalla del veïnat qui mourà tanta fressa perquè serà dijous, i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats, i els carreters dormits

sota la vela amb punxa, que dansa en el seguit de les roderes. I el vi que de tants dies no he begut. I el pa,

posat a taula. I l'escudella rossa,

fumejant. I vosaltres amics, perquè em vindreu a veure i ens mirarem feliços. Tot això bé m'espera,

si m'aixeco, demà.

Si no em puc aixecar,

mai més, heus aquí el que m'espera: — Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

PolisíndetonAl·literació

EpítetAntítesi

MetàforaPersonificació

TEMA: Visió del món de l’autor que està a prop de la mort.ESTRUCTURA INETRNA: tres parts. · Primera part: ens exposa el seu estat de salut i es disposa a anunciar les coses que podrà viure i veure si l'endemà s'aixeca. Utilitzant la paraula potser ens introdueix el presentiment que té de que la seva mort està pròxima.· Segona part: ens explica escenes de la seva vida quotidiana.· Tercera part: el poeta es centra més en els seus sentimets i ens parla de que quan ell mori tot continuarà igual.

VINYES VERDES VORA EL MAR – JOSEP MARIA DE SAGARRAVinyes verdes vora el mar,ara que el vent no remuga,us feu més verdes i encarteniu la fulla poruga,vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes del coster,sou més fines que la userda.Verd vora el blau mariner,vinyes amb la fruita verda,vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,vora la vela que passa;cap al mar vincleu el cossense decantar-vos massa,vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledatdel verd en l'hora calenta.Raïm i cep retallatdamunt la terra lluenta;vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéual llagut i a la gavina,i al fi serrellet de neuque ara neix i que ara fina...Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...Dins del cep s'adorm la tarda,raïm negre, pàmpol d'or,aigua, penyal i basarda.Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,verdes a punta de dia,verd suau cap al tard...Feu-nos sempre companyia,vinyes verdes vora el mar!

AnàforaParal·lelismePersonificacióEnumeracióEpítet

Símbol: el color verd representa la joventut, l'alegria i, en aquest cas, una època productiva

TEMA: el cicle de la vida d'unes vinyes, desde que neix el verd en ses fulles, fins a la collita del seu fruit, el raïm, juntament amb la remor del mar que l'acompanya.

ESTRUCTURA INTERNA: dues parts:

1ª part: (tres primeres estrofes) descriu les vinyes tal com són en la primavera. Regne el verd en les fulles de les vinyes amb el mar de companyia i neixen els primers fruits, verds també.

2ª part: (quatre darreres) el fruit madura, fins que és hora de la collita i el raïm se l'hi extreu de les branques.

SÚNION, L’EVOCARÉ DE LLUNY… - CARLES RIBASúnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.Temple mutilat, desdenyós de les altres columnesque en el fons del teu salt, sota l'onada rient,dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garrigave a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albirasúbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneixper ta força la força que el salva als cops de fortuna,ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

PersonificacióEnumeracióComparació

EpítetApòstrofe

ExclamacióVOCABULARI:embriac - té pertorbades les facultat a causa del vi o d'alguna visió que l'ha encisat (encantat/embruixat)albira - veure de llunydreçar – dirigir-se, anar tot dret.Exaltat - gran força de sentimentsGarriga - comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurides i persistents.Vetllar - tenir cura de la seguretat d'algú o alguna cosa.

TEMA: desig d’un exiliat a retornar a la seva terra, i haver de conformar-se recordant-la des d’un lloc llunyà.

ESTRUCTURA INTERNA: dues parts:

1ª part: (fins l’eternitat) el poeta descriu el temple de Súnion tal com és per ell.

2ª part: el temple exerceix la funció de far que guia als mariners i el descriu també, però desde un altre punt de vista exercint més la funció de guia que té per els mariners, que és el que fa a Carles Riba escriure aquest poema.

EL PENDÍS – CLEMENTINA ARDERIU

Jo deia ahir:ésser i sentir,fortuna rara.Per què la gent -rosec mesquí-no se n'amara,d'ésser i sentir?I era per migoig pur. Mes ara,

per un pendísrodoladísjo faig ma via.Un pas amunt i en llisco sis.Si defallia,per mon pendístan dret i llisrodolaria.

Si em vull salvar,bé cal pujar,no mirar enrere.Enlaire sols puc esguardar,que en la voreral'herba es secài es revoltàsa cabellera.

I els arbres sónd'un sol pregonla immòbil presa;tot el brancatge acota el front,i gran feresadins mi es difon.Sóc no sé on,re no es palesa.

Res ni ningúno se m'enduu.La mà amorosa,l'esguard serè i el pas segur,la remorosaparla d'algúque al cor tan nufos venturosa,

tot, lentament,sens frisament,fuig de ma ruta.Pel món tingués com el morentl'ànima eixuta,i aquell frementdeseiximentque res no immuta!

Pregunta retòrica

AntítesisHipèrbaton

PersonificacióComparació

TEMA: reflexió sobre la dificultat d’una dona artista, de trobar un espai físic i mental en la societat

ESTRUCTURA INTERNA: La poeta anuncia el conflicte en la primera estrofa quan ens diu ésser i sentir és fortuna rara, que vol dir que poca gent pot gaudir d’aquesta vida. En les següents estrofes, quan ens diu “Un pas amunt i en llisco sis” i si em vull salvar, / bé cal pujar ens diu que la vida de la poeta rodola per un pendent i que ella va fent via però no avança en la vida i li cal fer un esforç encara que li sigui difícil i pugui no sortir-li bé. Bàsicament el que ens diu es que no s’ha de mirar enrere i que cal sempre seguir endavant esperançada. El seu estat de revolta li fa tenir confusions ja que en la quarta estrofa ens diu “Sóc no sé on” ja que ens diu que es troba perduda en un bosc metafòric on els arbres li tapen l’horitzó. En la cinquena comprova que res ni ningú la ve a treure d’aquest mal pas, i acaba, en la sisena, dient que lentament, sense impacientar-se va fent la seva ruta fent front a la mala sort que ha tingut amb “l’ànima eixuta, / i aquell frement / deseiximent / que res no immuta” com un moribund. D’aquesta manera tornant-se voluntàriament insensible, es veurà menys afectada pels atzars de la vida.

ELEGIES DE LA REPRESA VI – ROSA LEVERONINo em preguntis, amor, per què t'estimo,si no trobo raons. _ Però podriadir-te del rossinyol la meravellani el batec de la sang, ni la seguradolcesa de l'arrel dins de la terra,ni aquest plorar suau de les estrelles?És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma.o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?..._No em preguntis, amor, per què t'estimo,si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus somnisets l'únic somni viu que no podriaarrabassar la Mort...

AnàforaPregunta retòrica

PolisíndetonParonomàsia

AntítesiPersonificació

TEMA: la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat.

ESTRUCTURA INTERNA:

1ªpart: (1-2) l’autora es dirigeix al seu enamorat demanant-li que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.

2ª part (2-10), amb preguntes retòriques compara el seu amor amb elements de la natura i de la terra que tampoc tenen explicació i que per ella són purs i intensos

3ª part: (11-16) el jo poètic li torna a dir al seu enamorat que no entén perquè l’estima i que no hi troba arguments per expressar-ho, també li diu que ell és la seva vida i que, encara que es morís, formaria part dels seus somnis, és a dir, que per ella ell mai morirà.

A MALLORCA DURANT LA GUERRA CIVIL – BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCELVerdegen encara aquells camps                               Hipèrbaton i duren aquelles arbredes                                       i damunt del mateix atzur                                     Personificació en tot el poema de Mallorcaes retallen les meves muntanyes.Allí les pedres invoquen sempre                               Encavallamentla pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, cadena clara,serra, plaer, claror meva!Sóc avar de la llum que em resta dins els ullsi que em fa tremolar quan et recordo!Ara els jardins hi són com músiquesi em torben, em fatiguen com en un tedi lent.El cor de la tardor ja s'hi marceix,concertat amb fumeres delicades.                         Metonímia: atzur-per parlar del marI les herbes es cremen a turons fumeres delicades-situació bèl·lica de Mallorcade cacera, entre somnis de setembre                      Antítesii boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,                              Metàfora i comparaciócom en la nit les flames a la fosca.

Metàfora: l’autor s’uneix a Mallorca com ho fan les flames a la fosca, una metàfora, que és molt contrastada i ens remet a la poesia barroca del segle xvii que agradava molt a Rosselló-Pòrcel.

TEMA: descripció sentimental de Mallorca i els seus paisatges.

ESTRUCTURA INTERNA: tres parts:

Primera part 1-8: ens parla sobre Mallorca des d'un punt de vista d'estimació. Ens descriu els camps verds, les arbredes, el color blau de la mar i les pedres que invoquen la pluja.

Segona part 9-17: ens fa una definició del mateix territori però des de un punt de vista diferent, ja que ha passat la Guerra Civil i aquesta l’ha transformat fent desaparèixer els camps verds.

I finalment l'última part 18-19: en aquesta part final fa un resum dels seus sentiments sobre la seva terra natal fent una comparació entre les flames a la foscor i la nit.

LA CIUTAT LLUNYANA – MÀRIUS TORRESAra que el braç potent de les fúries aterra (fa referència als enemics catalans)la ciutat d’ideals que volíem bastir,entre runes de somnis colgats, més prop de terra,Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.Entre tants crits estranys, que la teva veu puraens parli. Ja no ens queda quasi cap més consolque creure i esperar la nova arquitecturaamb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. (presenta el desig d’una nova generació

per continuar amb els somnis ideals)Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze (el país ideal té empenta i fe)que de torres altíssimes s’allarga pels camins,i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. (Es refereix als exiliats)

MetàforaMetonímia: designa el país amb el nom de ciutat. (títol)PersonificacióHipèrbatonPolisíndetonAsíndeton

TEMA: dolor per la destrucció del somni projectat: bastir una ciutat ideal

ESTRUCTURA INTERNA: 2 parts

1a part: Comprèn els dos quartets. Descriu la seva ciutat enfonsada. (després de la Guerra Civil)

2a part: Comprèn els dos tercets. La conclusió és un crit d’esperança, descriu una altra ciutat més esplendorosa que evoca més esperança en una victòria.

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS – AGUSTÍ BARTRAEntre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessitaorfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els recordsi desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,renova el gust d’oblidades farinesi desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,zenit del meu cor i de les marxes mudables,ets tu, Pàtria!El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament… Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora. Estrany dins l’aire estrany,circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeressentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins… Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,assetjat per atlètiques aromes,dins les tardes de cavalls i arcs iris? També sabria plorar-te,sanglotar damunt les mans estimades que també duen

anells nòmades…Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,l’arbre,el foc.Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,sota els arcs de l’alba nova.Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells

als graners del futur,per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes… (representa la vida i la llibertat de la pàtria)

EnumeracióMetàforaParal·lelisme

TEMA: tristesa que sent Bartra per haver-se separat de la seva terra, Catalunya, a causa de l'exili.

ESTRUCTURA INTERNA:

1ª estrofa: L'autor admet el seu dolor per haver-se exiliat.

2ª estrofa: L'autor explica l'unit que està amb la seva Pàtria tot i que físicament estigui lluny. Hi podem troba una personificació amb la Pàtria.

3ª estrofa: L'autor fa saber indirectament que es troba al continent Americà.

4ª estrofa: Expressa com es sent d'estrany al estar en un lloc on no és la seva terra natal. Polipol estrany-1 Substantiu // estrany-2 adjectiu.

5ª estrofa: Fa una crida del dolor que sent al estar lluny de la seva Pàtria i remarca que és tristesa i no d'enyor ja que sempre té Catalunya dins seu.

Desprès d'aquesta estrofa hi ha un seguit de punts on l'autor vol separar les dues parts del poema.

6ª estrofa: La seva Pàtria ho és tot. El poeta expressa el gran desig que la seva nació catalana revisqui d'entre les escumes.

SOL I DE DOL – J. V. FOIXSol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estanyO en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.

Anàfora Pregunta retòricaContradicció AntítesiEncavallament Aliteració (niggreta)

TEMA: Un home que reconeix un paisatge que per molt que hagi canviat segueix sent el mateix.

ESTRUCTURA INTERNA:

1ª estrofa: ens demostra el protagonista solitari, vestit d’una manera vulgar en prats desconeguts. “ Sol, i de dol” vol dir <<trist, dolorós>>.

2ª estrofa: el protagonista es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat.

3ª estrofa: reconeix el paisatge de fa mil anys que ja no li és estrany.

4ª estrofa: ens explica el sentiment passiu, i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.

ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE – SALVADOR ESPRIUOh, que cansat estic de la meva

                    covarda, vella, tan salvatge terra,                    i com m'agradaria d'allunyar-me'n,                    nord enllà,               5     on diuen que la gent és neta                        i noble, culta, rica, lliure,                        desvetllada i feliç!                    Aleshores, a la congregació, els germans dirien                    desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,               10   així l'home que se’n va del seu indret",                    mentre jo, ja ben lluny, em riuria                    de la llei i de l'antiga saviesa                    d'aquest meu àrid poble.                    Però no he de seguir mai el meu somni,               15   i em quedaré aquí fins a la mort.                    Car sóc també molt covard i salvatge                    i estimo a més amb un                        desesperat dolor                    aquesta meva pobra,               20   bruta, trista, dissortada pàtria.

enumeraciópersonificació

asíndetonexclamaciócomparacióhipèrbaton

paradoxa

TEMA: desig de canviar la cultura del seu poble, és a dir, té la funció de queixa d’un sistema que no fa feliç al protagonista.

ESTRUCTURA INTERNA:

1ª part: (1-7) ens mostra el desig de fugida de l’autor del seu país. El jo poètic es lamenta de la situació del seu poble que ha perdut la llibertat i diu que se’n vol anar nord enllà, cap a Europa.

2ª part: (8-13) l'autor imagina el que passaria si definitivament decidís marxar per complir el seu somni i del que li dirien els germans per haver abandonat la terra, el poble i els signes d'identitat.

3ª part, el poeta torna a la realitat i afirma la seva fidelitat al país. El jo poètic diu que mai s’anirà de Catalunya perquè ell també es considera massa covard i perquè estima desesperadament la seva pàtria.

CORRANDES D’EXILI – PERE QUARTUna nit de lluna plenatramuntàrem la carena,lentament, sense dir res...Si la lluna feia el pletambé el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanyade pell bruna i aire greu(com una Mare de Déuque han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,que l'ensagna, que l'esguerra.Abans de passar la ratlla,m'ajec i beso la terrai l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixíel dia de ma partidamitja vida condormida;l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sense vida.Avui en terres de Françai demà més lluny potser,no em moriré d'enyorançaans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallèstres turons fan una serra,quatre pins un bosc espès,cinc quarteres massa terra.«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,l'ermita dalt del pujol;i a la plana un tenderolque batega com una ala.

Una esperança desfeta,una recança infinita,i una pàtria tan petitaque la somio completa.

MetàforaPersonificacióPolisíndetonComparacióAntítesiEnumeracióPersonificacióReificació

TEMA: les dificultats de la gent que es va tenir que exiliar al finalitzar la guerra civil espanyola.

ESTRUCTURA INTERNA:

1ª part: (tres primeres estrofes) que ens situen a l'instant i el lloc concret de la fugida. En la primera estrofa ens descriu el moment de la partida i el sentiment de pena. En la segona ens expressa el suport de la seva estimada. I en la tercera estrofa l'autor realitza una descripció del moment del comiat amb la seva terra par anar a l'exili. Metàfora ratlla-representa la frontera.

2ª part: (dues estrofes següents) on el poeta esmenta l'enyorança que sent per està en una terra estranya i mostra la seva nostàlgia envers Catalunya.

3ª part: (tres últimes estrofes) evoquen a un paisatge perdut envers el país català En aquesta part trobem el tòpic locus amoenus (descriu un paisatge idíl·lic, el català). En els últims dos versos l'autor ens diu que malgrat que Catalunya com a pàtria serà destruïda pel franquisme ell la somiarà com era abans de la guerra.Reificació l'autor atribueix a esperança una qualitat que tenen alguns objectes que és desfer-se. Metàfora esperança desfeta-expressa la seva manca d'esperança.

LES BOIES – JOAN VINYOLIIntentaré de dir la llum de la foscúriade la mar encrespada a trenc de nit.

Escumesfosforescents.

Les barques mal deixades,prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,vestits de nit, se les enduia platja amunt.

La fressadel vent i de les aigües es va fentmés poderosa cada cop: tanquen finestresi portes. Sols a la tavernadels Oratges se sentenles màquines de joc; encara allí,pots beure canya a glops petits.

Giràndoles d’estrellesil·luminen el cel més negre que una golade llop.

La serp del vent,desenroscada, xiula pels carrers.

Dalt l’illa

llampeguejada gira el far.Els gavians

s’arreceren dins meu, els critsde la nit negra i els udols,en mi també.

Sé prou que la clarorgermina dins la fosca.

On és que som? Enlloc?fora de tot? Qui ve?Si vols dormir tranquil pensa en els boies.

Epítet Metàfora

Hipèrbaton: Segona estrofaAntítesis (Oxímoron)Preguntes retòriques

TEMA: la solitud de l'autor, la qual descriu mitjançant símbols.

ESTRUCTURA INTERNA: 2 parts:

La primera (1-27) parla de el que ell veu i les seves sensacions.

La segona i última part (27-30) angoixa existencial.

POEMA – JOAN BROSSA

Poema visual

Relació entre dos llenguatges: l’irònic i el verbal.

Consta de la paraula “poema” amb un tipus de lletra de bones dimensions i una culata d'una pistola.

Té la funció d’impactar al receptor.

ELS AMANTS – VICENT ANDRÉS ESTELLÉSNo hi havia a València dos amants com nosaltres.Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.De sobta encara em pren aquell vent o l'amori rodolem per terra entre abraços i besos.No comprenem l'amor com un costum amable,com un costum pacífic de compliment i teles.Es desperta, de sobta, com un vell huracà,i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.Jo desitjava, a voltes, un amor educati en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,ara un muscle i després el peçó d'una orella.El nostre amor és un amor brusc i salvatge,i tenim l'enyorança amarga de la terra,d'anar a rebolcons entre besos i arraps.Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.Després, tombats en terra de qualsevol manera,comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

hiperbatón, metonimia, comparació, al·literació, paral·lelisme, antítesis, exclamació, sinonimia

TEMA: passió que hi ha entre dos amants que s’estimen.

ESTRUCTURA INTERNA:

El poema mostra la passió entre dos amants que s’amaven. Va comparant l’abans, que eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, eren salvatges i apassionats; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.

Parla de que el seu amor que és l’amor d’un cavaller per una dama casada que per ella era capaç de qualsevol cosa i aquest amor era amagat en secret perquè no els descobrissin. El seu és un amor carnal, de desig.

Del v.1-4:l’amor es present i ho recorda mentre la seva muller fa tasques quotidianes.

Del v.5-6:encara apareixen les passions d’abans.

Del v.7-9:el seu amor és natural i gens educat, és salvatge, apassionat i molt sensual.

Del v.10-12:de sobte l’amor es desperta i recorda’n el passat.

Del v.12-24.l’amor educat i cortès dels grans mestres de la pulcra poesia amorosa com Petrarca i Becqer no els posseeix, encara que de vegades ell ho ha desitjat i no ho ha aconseguit

En els últims versos: el seu amor és dels que hi ha pocs.

L’ELIONOR – MIQUEL MARTÍ I POLL'Elionor teniacatorze anys i tres horesquan va posar-se a treballar.Aquestes coses queden 5enregistrades a la sang per sempre.Duia trenes encarai deia: "sí, senyor" i "bones tardes".La gent se l'estimava,l’Elionor, tan tendra,10i ella cantava mentrefeia córrer l'escombra.Els anys, però, a dins la fàbricaes dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,15i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorarni aquella irreprimiblesensació de solitud.20Les dones deien que el que li passavaera que es feia gran i que aquells malses curaven casant-se i tenint criatures.L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones,25va créixer, es va casar i va tenir fills.El gran, que era una noia,feia tot just tres horesque havia complert els catorze anysquan va posar-se a treballar.30Encara duia trenesi deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

METONÍMIAPARAL·LELISME METÀFORA (que la vida de les dones són paral·leles, tenen la mateixa finalitat ja que era l’únic estil de vida possible)PERSONIFICACIÓ

ESTRUCTURA INTERNA : tres parts:

-Primera part: (1-11) Ens presenta quan l’Elionor comença a treballar a la fàbrica i ens mostra part de la seva vida amb els seu fet ja que igual que ella, ell també va començar a treballar als 14 anys. I mostra que en aquella època la vida laboral s’iniciava molt aviat.

-Segona part: (12-22) Ens parla de la tristesa que li provoca el fet de treballar allà i diu que l’única manera de curar aquesta tristesa és amb el matrimoni.

-Tercera part: (22-31) Ens presenta que Elionor resol el seu problema amb el matrimoni, però veiem com el poema inacabat ja que la història es repeteix en la següent generació.

BRIDA – MARIA MERCÈ MARÇALA la fira dels Follsjo hi aniria.Vindria qui sap d’on-i ningú no ho sabria-amb els llavis oscatsde molta vida, 1 traginer de cançonsen cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapaa la geniva?Amor, estel amarg

a la deriva, 2em fa senyals: jo vaigper l’altra riba, 3

traginer de cançonsen cavall sense brida. 5

Cadenes són presonsi jo en fugia 4pel call dels bandolersa trenc de dia.a la fira dels Follsjo hi aniria

traginer de cançonsen cavall sense brida. 5

Metàfora:1 (llavis tallats per l’experiència que ha anat acumulant)2 (l’amor es una temptació brillant però dolorosa que bé i se’n va) 3 (no vol enamorar-se, s’allunya.)4 (qualsevol lligam representa una manca de llibertat i ella prefereix anar pel camí dels que no accepten la llei, els bandolers)5 (la poetessa expressa qui li agradaría ser, una persona que roda món, en plena llibertat i sense lligams).

Personificació

TEMA: exaltació a la llibertat.

ESTRUCTURA INTERNA:

Primera estrofa: la poetessa vol anar a la fira dels Folls (els bojos) que son els mes propers a la llibertat absoluta, i diu que hi aniria amb els llavis oscats/de molta vida, es a dir, havent acumulat moltes experiències.

Segona estrofa: fuig del amor.

Tercera estrofa: creu que els lligams son presons, i ella vol anar pel camí dels que no accepten la llei (pel call dels bandolers a trenc de dia.) torna a repetir que vol anar a la fira dels folls.

Tornada: la poetessa es compara amb algú que roda món, i que ho fa en plena llibertat, sense brida.

CAMBRA DE TARDOR – GABRIEL FERRATERLa persiana, no del tot tancada, com                  un esglai que es reté de caure a terra,no ens separa de l’aire. Mira, s’obrentrenta-set horitzons rectes i prims,però el cor els oblida. Sense enyor                   se’ns va morint la llum, que era color                 de mel, i ara és color d’olor de poma.                 Que lent el món, que lent el món, que lenta                   la pena per les hores que se’n van                       de pressa. Digues, te’n recordaràs                       

d’aquesta cambra?

                              “Me l’estimo molt.Aquelles veus d’obrers –Què són?”                                                         Paletes:manca una casa a la mançana.                                                “Canten,i avui no els sento. Criden, riuen,                         i avui que callen em fa estrany.”

                                           Que lentes              les fulles roges de les veus, que incertesquan vénen a colgar-nos. Adormides,les fulles dels meus besos van colgantels recers del teu cos, i mentre oblides                les fulles altes de l’estiu, els diesoberts i sense besos, ben al fonsel cos recorda: encaratens la pell mig del sol, mig de la lluna.              

ComparacióPersonificació

MetàforaSinestèsia

Pregunta retòrica.Anàfora.

Al·literació.

TEMA: sentiment de tristesa després d’una profunda felicitat i el pas del temps que tant afecta a la relació dels dos enamorats.ESTRUCTURA INTERNA: 3 parts (abans, durant i després del diàleg que manté la parella d’enamorats)1ª part (1-11): El poeta fa una descripció de la cambra en la que per últim cop, aquests dos amants es troben. Aquesta cambra fa que ell recordi la seva història d’amor. Es centra en un element important: la persiana mig tancada. 2ª part (12-18): S’estableix un diàleg entre els amants. Això crea un contrast entre el passat i el present. Respon a la pregunta de la primera part: Te’n recordaràs d’aquesta cambra? Això ens fa pensar en el final de la relació i la cambra adquireix un sentit simbòlic del seu amor.3ª part (19-27): El poeta ressalta el fet de que es troba a la tardor ja que sol ser la època de les ruptures amoroses.