1

MEMÒRIA DE LA PROFESSIÓMEMÒRIA DE LA PROFESSIÓMEMÒRIA DE LA PROFESSIÓMEMÒRIA DE LA PROFESSIÓ Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

Entrevista al doctor Jaume Torner Sellés feta al Col·legi de Metges

de Barcelona el dia 17 de desembre de 2001 pel doctor Lluís

Guerrero i revisada pel Dr. Lluís Daufí el 13 de febrer de 2004

Doctor Torner, ens podria explicar quan i on va néixer? Sóc barceloní, vaig néixer a l‘any 1921, el mes d‘agost, un dia que feia molta

calor, i bé, aquest és el fet: barceloní cent per cent.

Molt bé, tenia germans, vostè? Sí, a casa era una família de tres. Malauradament, la primera germana va morir

i vàrem quedar la meva germana i el que li parla.

Ella és metge, potser també? No. M‘avançaré una miqueta i explicaré les meves arrels que em penso que

això contestarà gairebé tot. Els meus progenitors, tots dos eren mestres; la

meva mare visqué fins fa dos anys: va morí 107 anys.

Caram, és fantàstic! Sí. El meu pare també era mestre, la meva germana va ser mestra i un servidor

de vostè es va escapar cap al regne hipocràtic. L‘educació meva la va portar el

meu pare, o sigui el meu mestre va ser el meu pare, fins que vaig començar a

anar a l‘institut. Fins al segon any d‘institut.

El domicili familiar on era? A Barcelona. Al carrer Ample. Jo sempre he estat al Casc Antic. Al carrer

Ample i al carrer d'Avinyó.

2

Aleshores diu que els estudis que anomenem de primària, de primer ensenyament, els va fer tots de la mà del seu pare... Del meu pare, i no me‘n perdonava ni una... És la veritat!

I després devia cursar els estudis de batxillerat, suposo. On va fer aquests estudis? Efectivament. Els estudis de Batxillerat els vaig fer a l’ institut de segon

ensenyament Jaume Balmes. Era l‘únic institut de segon ensenyament que hi

havia a Barcelona en aquella època, això fa palesa la poca gent que estudiava

batxillerat. La gent quan acabava als 13 o 14 anys el col·legi, a treballar.

L’institut es trobava a la plaça de la Universitat, bé, feia cos amb la Universitat,

una ala de la Universitat, l‘ala esquerra. Allí vaig cursar el batxillerat fins que va

esclatar la Guerra Civil.

Solia treure bones notes? Sí... No era l‘empollón, que se‘n diu ara, típic, això de matrícules i demés, però

treia notables, sobresalients... Realment, de carbassa no n‘havia tret mai cap.

Quines assignatures li agradaven més? Les ciències naturals, en particular la física i la química. Si bé vaig quedar molt

enamorat de la literatura, perquè vaig tenir la gran sort de tenir un gran mestre

de la literatura que era don Guillermo Díaz Plaja. Qui no li agradava la literatura

amb ell, malament. Ell em va aficionar molt a la literatura, i em va fer que jo fos

un enamorat de Rubén Darío i de Gustavo Adolfo Béquer.

Recorda algun professor més de l‘època? Sí, a més de Díaz Plaja, també recordo com a rellevant, però en un altre

aspecte, el de matemàtiques, don Celestino Chinchilla Ballesta, que era un

home que en aquella època era el terror dels estudiants. Sempre hi ha el

professor que és el terror, això ho havia sentit explicar moltes vegades, i aquest

ho era, a tal extrem que quan se sentia el grinyol de les seves sabates

artesanes, tothom corria a posar-se a lloc i a prendre precaucions perquè

arribava don Celestino. Però ara haig de dir una cosa; sobre aquest fet faig un

comentari: de vegades la gent no és tan fera com sembla, perquè quan vaig

3

acabar la carrera el vaig anar a saludar per dir-li que m‘havia fet metge. Ell

estava a punt de jubilar-se i fins i tot va tenir una espurna de llàgrima i em va

abraçar i em va dir que m‘augurava el millor del millor. I vaig pensar: “coi,

aquest no era pas tan la fera que semblava en aquella època”.

D‘aquesta època recorda algun dels seus condeixebles en forma més detallada? Sí, en forma destacada recordo un company que es deia Riera. No em recordo

del nom perquè sempre li dèiem Riera. Era un geni de les matemàtiques. Vivia

a dues passes de la universitat, al carrer de Gravina. Discutia els teoremes, els

postulats amb el senyor Chinchilla, i això que no era fàcil discutir amb ell. Era

un cervell privilegiat. No he sabut res més d‘ell. I a un altre nivell recordo les

Merino, que eren dues noies que hi anaven, que hi havia una coneixença

íntima perquè s‘havien format, a la primera ensenyança, en el col·legi del meu

pare i en arribar l‘hora de fer el Batxillerat van anar al Balmes. I ens fèiem molt

perquè fins i tot l‘estiu anàvem a estiuejar a Valldoreix.

Hi va fer tot el batxillerat, al Balmes? No malauradament no. Només uns tres anys, perquè va esclatar la Guerra Civil

en el 36 i jo vaig entrar al Balmes, em penso que era el 33. Sí, tres cursos

justos.

Aleshores què va fer? Quan estallà la guerra el juliol del 36 el Balmes es va tancar. La majoria de

xicots, uns per la lleva, que els tocava, altres per voluntaris, tot plegat es va

desorganitzar i l’institut va deixar d‘estar ubicat a la Universitat. Aleshores, per

solucionar el problema, el meu pare que estava dintre del magisteri i coneixia

bé el món de l’ensenyament, ens va portar a mi, la meva germana i altres

alumnes a l‘Institut-Escola. L’Institut-Escola havia estat fundat per la Generalitat

l’any 1932 i era una institució docent innovadora que integrava l’escola primària

i el segon ensenyament. Estava al palau del Governador, al parc de la

Ciutadella, davant del Parlament, i allí vam fer els tres últims anys. Va acabar el batxillerat en quin any?

4

El 1939. Quan el 39 va acabar la Guerra, l’Institut-Escola es va suprimir i el seu

lloc l’ocupà el Instituto Verdaguer, un institut de batxillerat només per a noies. I

es tornà a obrir el Balmes, però ja no pas ubicat a la plaça de la Universitat sinó

en un palauet, que darrerament ha sigut Delegació del Govern de Madrid a

Barcelona, que està al carrer Mallorca cantonada Llúria, em penso. Allí, durant

quatre o cinc mesos va estar el Balmes i vam acabar oficialment el batxillerat a

l‘estiu del 39.

I aleshores ja tenia ben clar que volia estudiar per a metge? Una pregunta molt interessant. Tothom, o jo diria el 99% d‘escolars, no tenen

clar d‘una manera decidida i espontània el que aniran a ser. Sempre hi ha uns

certs dubtes, i hi ha una tria. I la meva tria va ser entre música, que era una

cosa que m‘atreia i encara m‘atrau molt, la marina i la medicina. Cada un

d‘aquests temes ens sorgeix per influències externes que rebem i que ens

encaten, agraden o atrauen. Per exemple, la música: la música a mi m‘atreia

perquè era una manera d‘expressar els sentiments. I encara m‘atrau! La

marina: la marina m‘atreia perquè el mar m‘atrau. El mar és la sensació de

llibertat infinita. No tenint ni tele, pots connectar-te arreu del món, no hi ha

fronteres... I la medicina, vaig entrar en contacte amb la medicina, o vaig

enamorar-me de la medicina per les ensenyances que vaig rebre a l'Institut-

Escola. A l‘Institut-Escola vaig tenir el privilegi d‘estar amb uns professors

extraordinaris i amb uns medis extraordinaris. Per exemple, les pràctiques de

laboratori en l‘Institut-Escola eren efectives: un microscopi per cada dos

alumnes. Proves de reaccions de química, etc.; tu les plantejaves i amb la

supervisió del professor, doncs les feies. I les ensenyances de biologia em van

encantar.

Però podia haverse decantat per qualsevol rama de la biologia... Sí, però no. Em va enlluernar la medicina. Ja veurà, allí mateix, a l’Institut-

Escola. Pel cinema, per un medi audiovisual. És curiós. Recordo que ens van

projectar dues pel·lícules: “La tragèdia de Louis Pasteur”, que la protagonitzava

Paul Muni, on es relatava la vida del gran bacteriòleg francès i les tragèdies

que va passar i els beneficis i tot el que va aportar a la Medicina y a la

humanitat, i la seva labor constructiva, i després una altra que la van presentar

5

també a l‘Institut-Escola, amb la presència del propi protagoniste, l‘Errol Flynn,

que com deu saber era un d’aquells americans afectes a la República

Espanyola que vingueren aquí a lluitar o a donar suport moral. L‘Institut-Escola

el visitaven personalitats extraordinàries, VIPs que en diuen ara. I l‘Errol Flynn

va venir a visitar l‘Institut-Escola, i en homenatge a ell van projectar “El capitán

Blood”, pel·lícula que vam veure amb ell. I “El capitán Blood” em va

impressionar, perquè és la història d‘un metge que l‘envien a l‘exili per unes

malifetes que no havia comés i el governador de l‘illa tenia uns atacs de dolor

als peus de menjar tant com menjava impressionants. I el capità Blood, que era

metge i que coneixia la colchicina, li els atacs de gota diu “Deixeu-me‘l per a

mi”, portava la colchicina al seu botiquí, li va en va donar i en 24 hores el

governador es va trobar com un rei i ell es va fer l‘amo de l‘illa. Són temes

d‘aquests que sembla que no, però al jove l‘impacten.

Ni la seva família ni vostè mateix van tenir problemes de cap tipus amb la guerra? No, afortunadament no, i això que el meu pare era de la Lliga Catalana.

N‘hauria pogut tenir però, mira, no li va tocar.

Aleshores, acabada la Guerra, es matricula a la facultat de Medicina i comença els seus estudis. Això va ser l‘any 39 0 40, ja? Al 40, al 39 vaig acabar el batxillerat, bé, vaig passar la revàlida, l‘examen

d‘estat, que era terrible; vaig tenir la sort de passar-lo. Molts companys del

nostre grup van haver de fer-lo dos vegades i altres tres vegades i, aleshores,

vaig haver de fer les assignatures de premèdica, que eren biologia, química i

física, que aquestes es feien a la Universitat Central. I al setembre del 40 em

vaig matricular a la Facultat per fer la clàssica anatomia, histologia, fisiologia...

Com li va anar la carrera? La carrera la vaig fer en cinc anys, perquè no vaig anar oficial, anava lliure. En

entrar a la Facultat, el primer any de Facultat va ser un any que hi havia molta

turbulència política i social. Era l‘any dels voluntaris de la División Azul, era

l‘any que el rei Alfonso XII morí a Roma, es parlava que hi hauria canvis, no sé,

6

una cosa estranya. Bé, total, hi havia un apassionament polític molt important, i

això, juntament amb ganes de divertir-se, va fer que el primer any, no em

presentés a finals de juny a l’examen d‘anatomia I. Anava fluix. Vaig fer les

altres, que em penso que eren la microbiologia, fisiologia i n‘hi havia una altra

més... No, anatomia I. I l‘anatomia era molt complexa, i a més la portava un

catedràtic, que era el professor Manuel Taure, que era terrible, i vaig dir-me “no

em presento, perquè aniré malament” i la vaig fer al setembre. I el setembre la

vaig treure examinant-me dues vegades. Ja sé que em preguntareu “com és

que et vas examinar dues vegades?”. La primera va ser un examen escrit, que

va fer, i va anar bé. Allò que surts i dius: “Bé, ja la tinc llesta!”, però al cap de

dos o tres dies em ve un company de la Facultat, en Serra Marquès, que

desprès es féu ginecòleg, i em diu: “Torner —jo estava ben satisfet, passant-

m‘ho bé—, ens hem de tornar a examinar d‘anatomia, eh! Ja ho saps?”. “Va,

home, deixa‘t de bromes”. Però cada vegada la seva cara era més seriosa,

insistin que ens havíem de tornar a examinar d‘anatomia, i efectivament, ens

vam haver de tornar a examinar d‘anatomia perquè hi havia hagut un tongo tan

gros a l‘examen escrit que es van veure obligats a fer un examen oral. Per tant,

l‘anatomia la vaig passar dues vegades, l‘escrit i l‘oral. Però em va anar bé.

Se la devia conèixer molt bé, doncs, eh? Sí.

En general, dins de la carrera va tenir algunes assignatures preferides? Sí, la quirúrgica, i la fisiologia. Fisiologia i quirúrgica.

I recorda amb especial afecte alguns catedràtics o alguns professors o ajudants... No ho sé. Bé, sí, sí, un, bé, un i mig. Primerament l‘Agustí Pedro Pons.

escoltar-ho a ell era embabiecar-te.

Aquest va ser el gran mestre de la seva carrera? Sí. Era embabiecar-te, el Pedro Pons. Perquè, de cirurgia, en Pere Piulachs

encara no havia arrencat la càtedra, i Piulachs va ser molt bon professor, molt

bo..., explicant extraordinari, però jo no l‘he tingut com a professor. I l‘altre que

7

m‘agradava era García Valdecasas, de fisiologia, que després va fer

farmacologia, però jo el vaig trobar de fisiologia, format a l‘escola de Roehm, a

l‘escola alemanya, que explicava la fisiologia d‘una manera que la desgranava.

Són les dues assignatures que em van captar l‘atenció: fisiologia i patologia

mèdica amb en Pedro Pons.

I en general els resultats acadèmics van ser... Bé...

... Van estar a l‘altura del que desitjava? Sí, sí. Per l‘època, per el state of the art, l'estat general de la professió, sí. Un

s‘adonava quan sortia de la Facultat que si havia de desbridar un abcés i posar

un drenatge, la majoria de la gent no sabíem fer-ho.

D‘aquella època recorda els seus condeixebles, el grup que l‘envoltava? Sí. I ens fèiem competència a més a més. Recordo molt l‘Agustí Bachs Fornès,

que va ser neurocirurgià del Clínic, precisament. Després recordo en Francesc

Reyes Oliveros, que també va ser neurocirurgià, però aquest va anar a

Santiago de Compostel·la, i em penso que encara és professor emèrit d’aquella

universitat. I un altre que va guanyar la càtedra de Fisiologia de Saragossa, que

és Andreu Pié Jordà, i vam tenir ocasió de veure‘ns algunes vegades molts

anys desprès a la capitl d’Aragó. I per últim, company de facultat i amic, amic,

amic, l‘Antoni Noguera Muedra, un anatomopatòleg.

Al llarg de la carrera va tenir ocasió de fer moltes pràctiques, potser va estar intern en alguna càtedra? No, no. A la Facultat jo només hi anava a examinar-me. Les pràctiques les vaig

fer... Jo em vaig plantejar la següent situació i això va ser discutint-ho amb en

Bachs, perquè en Bachs va entrar d‘intern a l‘Institut Neurològic, i aleshores ell

em va parlar que un lloc on es feia un internat molt bo era al Instituto Policlínico

que coneixiem familiarment aleshores com a Clínica Platón. I vaig entrar a la

Platón d‘intern. Per tant, les meves pràctiques van ser tota la carrera. Només

vaig anar a la Facultat el segon any, o sigui, anatomia I i d‘allí endavant anava

lliure. Però al Pedro Pons, el dia que sortia, l‘anava a escoltar. Perquè Pedro

8

Pons era un cas a part. Però jo vaig fer les pràctiques a Platón. I si puc

estendre‘m en aquest punt li diré el següent: per mi, aquells dos centres, el

Neurològic, que dirigia Belarmino Rodríguez Arias, per una banda, i Platón per

l’altra, van ser els dos embrions del que serien després els internats i les

residències, que actualment diuen.

Quan va acabar la carrera? Quin any era? El 45.

I aleshores, què va fer en acabar? En acabar la carrera, maldecaps. Perquè ara els metges tenen problemes, però

són problemes de tipus laboral..., però abans el problema és que no hi havia

feina, no hi havia oportunitats. L‘oportunitat que hi havia era anar a l‘hospital al

matí sense cobrar. Així, tal com sona. Ah!, i amb tot això eres un privilegiat, el

que t‘acceptés un servei, de cirurgia, de medicina, del que sigui, i anar allí, a

ampliar els coneixements de la Facultat però sense cobrar. Allí alguns trobaven

connexions, de “tu, vine‘m a ajudar una mica”, i aleshores et queien alguns

beneficis econòmics, però era molt magre, molt magre. El que tenia sort tenia

una mútua i el que tenia una mútua presumia que tenia una mútua. Però la

clientela particular era molt minsa. I a més a més va ser a l‘any 45 que es va

inaugurar, es va posar en marxa e l’Asegurança obligatòria de malaltia o sigui,

com es deia oficialment, el Seguro Obligatorio de Enfermedad, o SOE, com es

deia vulgarment. Sí. Va començar a córrer la veu que “ara l‘estat és l‘amo”,

“l‘estat dirà: tu cobres tant, a tu et toquen aquests metges”, etc., etc. La primera

notícia que vaig tenir d‘això va ser en aquestes xerrades de passadís que es

fan als hospitals, en el meu cas a la Platón, que va venir en Codina Altés, un

gran cardiòleg, i ens va dir: “Ja sabeu que d‘ara endavant ens pagarà l‘estat...”,

en pla de broma, perquè Platón no va estar mai incorporada en el seguro. Però

va començar a comentar això i això em va cridar molt l‘atenció.

Va aprofitar aquesta època, si tenia inclinacions per alguna especialitat, per començar a formar-se? Sí, sí. La meva orientació es va anar consolidant a la Platón. La clínica Platón

em va anar molt bé, perquè com ja he esmentat abans la Platón era una

9

residència, un internat residència que es feia; eren els interns que rotaven

serveis. Per exemple, jo tenia Codina Altés de cardiologia, Puig Sureda, de

cirurgia general i digestiva, Martorell, de cirurgia vascular, i després tenia

Tolosa, de neurocirurgia, i Sanchís, que feia oncologia, però per algun motiu

especial amb en Sanchís sempre havíem tingut una simpatia especial. Sanchís

volia que fos intern seu també i en realitat ell va ser el primer que em va fer

practicar una raquianestèsia, ara en diuen epidurals, que no són epidurals,

perquè punxen l‘espai intradural, no punxen l‘espai peri, si jo sempre els ho

dic... Bé, total, que ell em va fer fer la primera raquianestèsia d‘estudiant.

“Doctor Sanchís, jo com ho punxo això? Vostè faci que jo estaré al seu costat”.

I vaig punxar... Era una implantació de ràdium per un càncer de coll de matriu,

me‘n record. Vaig fer la raquianestèsia i em vaig quedar tot satisfet, perquè

havia fet una cosa important. Que la vaig fer perquè el senyor que tenia al

costat em va ensenyar a fer-ho. Per tant, això ja eren unes pràctiques

autèntiques. Era un internat.

Pel que veig, en acabar la carrera no va trobar cap feina fixa. Què va haver de fer, potser alguna substitució? Substitució era l‘oportunitat, les oportunitats que tenia. Jo vaig tenir, anant fent

memòria, una cosa que em salvar una mica, i és que, com que la Platón era

realment un internat rotatori, vaig aprendre a fer anestèsies amb el doctor

Josep Miguel Martínez. Perquè quan fallava algú, algú havia de fer les

anestèsies. I a més vaig aprendre a fer anestèsies amb en Miguel i vaig ser

testimoni de l‘entrada del curare a la nostra terapèutica i en el nostre

armamentari d’anestèsia. Perquè va venir el professor Macintosh d‘Oxford, a

Platón, a fer unes demostracions i després a fer uns cursets a Sant Pau, i va

portar la tubocurarina i va fer la primera demostració de deixar un malalt

completament paralitzat, la musculatura estriada, completament paralitzada, i

intubar amb una tranquil·litat extraordinària. Ho vaig aprendre a fer i, després,

alguna vegada vaig haver-ho de fer jo, i això em va donar peu que algun metge

de Sant Pau, perquè jo anava a Sant Pau sense cobrar, i gràcies que hi pogués

anar, em digués: “Vols venir aquesta tarda a fer-me una anestèsia?”, i era una

ajuda econòmica. Però bàsicament vaig intentar d’entrar a la seguretat social, i

a la seguretat social només t’oferien una cosa: substitucions. Les substitucions

10

quasi sempre eren quan els altres no les volien fer, perquè eren a l’estiu, i em

va caure una substitució de dos mesos al Poble Nou. I el Poble Nou en aquella

època era un camp, eren camps amb fàbriques entre mig i carrers tallats. Quan

havies d’anar a veure un malalt al carrer... al carrer per exemple... Guipúscoa

número 20, quan estaves a la vora del número 20 hi havia una fàbrica que

tallava el carrer i havies de donar una volta tremenda per anar a trobar el

número 20. Terrible, però a més a més, el qui feia la substitució cobrava la

meitat del sou del titular, i això era denigrant. Aquesta és l’experiència de quan

vaig acabar. Entre això i les anestèsies vaig anar fent, fins que va sortir la llum.

Sempre surt una llum o una altra.

Tinc entès que en un determinat moment surt un topònim important en la seva vida: Balsareny. Què ens en pot dir? Els esdeveniments de la vida d’una persona són un encadenament de fets. El

fet d’anar a Sant Pau als matins, sense cobrar, a les tardes a la feina privada

del doctor Puig Sureda a qui ajudava, va propiciar que un dia va venir un

metge, el doctor Canals, Canals Mainé, que era de l'equip del doctor Puig

Sureda a l'hospital de Sabadell, i em diu: “Torner, vostè voldria anar a posar en

marxa un hospital nou en un poble anomenat Balsareny?”. "Però on és això?".

M’ho va explicar, però jo no estava gaire convençut. Al cap de poc va venir el

rector del poble, em va venir a trobar a casa, i em va començar a explicar i...

total, em va entabanar i vaig anar a parar a Balsareny.

Aleshores, un bon dia, vostè arriba a Balsareny i què troba allà? Arribo a Balsareny, el mes de gener que feia un fred que pelava, havia nevat el

dia abans, amb un tren que no hi havia calefacció, el carrilet, o sigui, que vaig

arribar a Balsareny mort de fred, i vaig buscar el casal i vaig trobar una casa

que semblava una masia catalana, d’estructura d’una masia catalana. Però res

més que la casa. I un cop allà dins, vaig trobar un home que jo em vaig pensar

que era un paleta però era un capellà, hi havia un capellà que estava donant

els últims tocs, era mossèn Esteve Verdaguer, un home d’una activitat

extraordinària. I em diu: “Veu? això és el casal”. i jo vaig pensar: “Mare de Déu.

Això per medicina perquè els metges del poble tinguin els malalts greus de

11

medicina recollits aquí i amb una visita puguin veure’ls tots, em sembla bé.

Però fer cirurgia aquí?!...”

Volien fer cirurgia allà? Sí. Primàriament la idea va ser per medicina, perquè la zona del Bages estava

molt necessitada... Bé, era la postguerra, tot estava malament, però aquella

particularment malament. Hi havia una quantitat extraordinària de tifoidees i de

salmonel·losis perquè l’aigua del riu estava empestada de salmonel·les, de

bacils d’Eberth, i del que vulguis. I a més a més hi havia molta tuberculosi. I és

clar, això comportava que una gran quantitat de gent estaven enllitats i no

podien anar a treballar, si és que anaven a treballar, però si eren gent gran, els

que vivien amb ells s’havien de quedar a cuidar-los. Total, que allò no podia

ser. I van començar a plantejar de fer un hospital. N’hi havia un a Balsareny,

però un hospital... Buff, de l’època feudal. El portaven unes monges de les que

no me’n recordo el nom. Bé, total, que van fer aquell hospital de medicina. Però

mossèn Esteve era un home d’una imaginació fora de mida i va dir: “Home,

aquí també hi podríem fer cirurgia”. I va preparar les coses per fer cirurgia, se’n

va anar a la cooperativa del Col·legi de Metges, i va comprar el que li semblava

que es podia fer. Li van vendre el que tenien, però no va triar res i quan vaig

anar allí la meitat de coses no van servir de res. I aleshores, quan vaig dir,

“doncs sí, però l’instrumental aquest no...” No hi havia instruments d’acer

inoxidable, era tot ferro cromat, que als quatre dies no tancaven, no pinçaven,

no feien res. Però la clínica aquesta de Balsareny, Casal de la Verge de

Montserrat s’anomena, s’anomenava i s’anomena, va ser patrocinada per un

fabricant de la zona, el senyor Ricard Vinyes Geis, que va aportar la part

econòmica, i mossèn Esteve va aportar la dinàmica i el terreny que va ser una

donació del Bisbat de Vic. Abans Balsareny corresponia a Vic, ara crec que és

del bisbat de Solsona, però abans era del de Vic.

En aquella època hi devien haver altres metges a Balsareny. Hi havia dos companys, doctor Salvador Sansa Roig i doctor Daniel

Matamoros. Però el doctor Matamoros tenia el cap més a Puig-reig que a

Balsareny. I no me’n recordo ben bé la trama, però ell estava molt a Puig-reig i

també anava a Balsareny per cobrir l’assistència pública domiciliària. Però el

12

titular era el doctor Salvador Sansa, bona persona, però és clar, donat que

estava acostumat a estar de patriarca, això que li fessin allí una clínica de

cirurgia no ho va encaixar gaire bé.

Aleshores, el seu tracte personal amb els altres metges va ser dificultós? No. Professionalment va ser un tracte més aviat una mica fred. No sé...

m’imagino el perquè, però millor no vull entrar-hi aquí. Ara, humanament no.

Humanament ens fèiem bé. El doctor Solé, de Manresa, era un home ja gran i

per tant a nosaltres ens veia com a quitxalla i ens donava consells. El doctor

Girons, de Sallent, també ja era un home gran, també ens donava consells, etc.

Ara, professionalment, ells feien la seva vida i jo feia la meva.

Aleshores, a vostè li diuen que allà s’ha de fer cirurgia i vostè de coneixements quirúrgics no sé si en tenia molts... No cregui. La meva formació a Platón va ser bàsicament cirurgia, la meva

estrella era en Puig Sureda, un cirurgià extraordinari que si hagués viscut en un

altre país hauria estat un Rudolf Matas com el seu company que el va venir a

veure. En Rudolf Matas era de l’Empordà, i se’n va anar a New Orleans al final

del segle dinou. Quan va acabar la guerra el va venir a veure, es van trobar dos

empordanesos. Doncs en Puig Sureda era de la talla d’en Rudolf Matas. No li

agradava publicar massa... Ell era un home pràctic. Era un home que dominava

molt l’anatomia. Operant era molt net, tractava els teixits amb una exquisida

tendresa, i era un gran mestre. No volia ensenyar però ensenyava, i d’ell vaig

tenir... tinc el record d’una cosa que va fer insòlita... un bon dia a Sant Pau... Al

matí quan arribaves a Sant Pau, deia “avui vostè ha d’operar això, i vostè

operarà allò...”. Tothom esperava el que li tocava. I un dia em va tocar operar

una hèrnia, una hèrnia inguinal. Anem a fer l’hèrnia, i ens rentem per operar.

Em sembla que m’ajudava un company que es deia Martín. I va entrar en Puig

Sureda al quiròfan i... era un quiròfan on hi havia dues taules, no sé si encara hi

són a Sant Pau, però era un quiròfan on hi havia dos equips treballant a la

mateixa sala. Entra ell i diu: “Avui l'ajudo jo al doctor Torner”. Em va ajudar el

doctor Puig Sureda. Això per a mi va ser... va ser molt important.

13

És a dir, vostè va entrar al Casal Verge de Montserrat amb una capacitació com a cirurgià general suficient. Correcte. En aquella època encara hi havia el paper del cirurgià general. Ja

començaven a fragmentar-se les especialitats. Per exemple la cirurgia vascular

de Martorell va començar a néixer després de la guerra, i jo vaig assistir al seu

naixement... Ell va anar tres o quatre mesos a la Clínica Mayo, a Rochester,

Minnesota, als EEUU, va adquirir una idea del que era la cirurgia vascular i va

venir aquí i la va començar a posar en marxa. La cirurgia plàstica d’en

Gabarró... que ell va començar a la postguerra. O sigui, moltes branques de les

especialitats al final de la guerra civil van començar a néixer i a desenvolupar-

se. I la cirurgia general encara tenia un paper molt important. Però dir cirurgia

general vol dir cirurgia digestiva, compte eh? Cirurgia general quasi era sinònim

de cirurgia digestiva (estòmac, budell, vies biliars); però també incloïa tiroides,

histerectomíes, adenomes de pròstata, hidroceles, circumcisions, alguna

fractura, etc.

Bé, aleshores l’equipament del Casal pel que fa a consultoris, quiròfans, llits d’hospitalització... com era allò? Tenia 11 llits. Amb un ambient molt agradable, molt maco. No cal que digui que

no hi havia Unitat de Cures Intensives, la Unitat de Cures Intensives eres tu. La

primera tasca que tenia allí era decidir qui m’ajudaria a formar l’equip quirúrgic.

Jo vaig arribar allí i allí no hi havia ningú. Vaig conèixer que en Fortià estava a

Sallent i li vaig dir: “Fortià, t’agradaria...?” I molt entusiasta en Fortià, “vinga, va,

comencem...” I ens vam anar posant en marxa en coses senzilles...

apendicectomies, hèrnies, varices, alguns empeltaments de pell, perquè hi

havia força traumatologia de les mines i havia que fer bastants empelts de pell,

etc. I vam anar agafant hàbit. Una noieta que treballava a Cal Vinyas va fer un

curset de la Creu Roja, es va fer infermera... es va anar familiaritzant amb els

instruments... Un altre també va venir a fer pràctiques... Total, que vam fer un

nucli de quatre. I hi havia una monja molt llesta, la germana Margarita, que no

sé el segon nom, perquè de les monges només se’ls li sap el primer nom... La

germana Margarita era extraordinàriament llesta. I les coses les agafava de

seguida. I amb aquest equip vam començar a treballar i a fer cirurgia, però

quan hi havia coses importants venien a ajudar-me companys, com per

14

exemple quan vaig haver d’operar un empiema vesicular va venir en Llauradó

de Sant Pau, altres vegades va venir l’Òscar Garcia, que després se’n va anar

a Galícia, perquè ell era gallec... Jo em feia ajudar per gent que ja tenia una

formació que nosaltres encara no haviem adquirit... I a part, l’anestèsia.

L’anestèsia era l’altre problema. L’anestèsia obligava a fer venir gent que sabés

de què anava la cosa i s’ocupés també de la recuperació del malalt. Entre els

anestesiòlegs que venien més sovint hi havia en Frederic Bruguera. Ara bé,

quan no venien aquests com feia jo anestèsies? Bé, si eren tronculars me les

feia jo, si eren regionals me les feia jo, si eren generals senzilles me les feia jo:

deixàvem el malalt intubat i aleshores la germana Margarita seguia molt bé

l’anestèsia controlant la quantitat d’èter, utilitzant un Omo.

Un Omo? L’Omo era un invent que va fer en Miguel, el doctor Miguel. L’Omo era un

aparell d’anestèsia que era un híbrid del clàssic Ombrédanne i del vaporitzador

que va portar en Macintosh quan va venir d’Oxford amb el seu equip. I en

Miguel va dir: d’aquest agafo això i d’aquell agafo allò! I va fer l’Omo, acrònim

d'Ombrédanne, Miguel i Oxford. I era un aparell en què es podia fer respiració

controlada. Hi havia una manxa per fer la respiració controlada a malalts als qui

s’havia administrat curare. M’ha agradat que em preguntessis això.

Magnífic. Els problemes d’instrumental s’havien de resoldre aviat, doncs, si s’havien de fer aquestes coses? Sí. Jo li vaig dir al senyor Ricard Viñas: “Llàstima que no ens haguéssim

conegut abans perquè s’hauria estalviat unes pessetes, perquè això que hi ha

aquí no serveix”. I aleshores vaig comprar material “Stille”, el millor de Suècia,

ja el coneixes! Vaig comprar “Stille” i els equips que vaig necessitar, des de les

pinces de Péan, les pinces de Kocher, l’històtrib de Martel per a l’estómac, que

en aquella època es feia servir per la les gastrectomies... Ara es fan sutures

automàtiques però en aquella època era un l’històtrib que havies de tancar, que

que havies de tallar, que havies de suturar... també separadors de Finochietto,

pinces de Duval, però bones, aquelles que agafes el dit petit, te'l pinces i no et

fa mal, i tot aquest instrumental el vaig anar adquirint.

15

I a part d’això hi havia algun tipus d’aparellatge, com per exemple raigs X... Hi havia un aparell de raigs X per fer plaques i fer radioscòpies, però... no era

gaire útil perquè el voltatge que tenia aquella zona, el voltatge que tenia la

xarxa era tan minsa que sortien unes plaques miserables.

Els pacients que tenien allà d’on provenien? Bàsicament de Balsareny i de `pbles del voltant.

Però eren de la Seguretat Social o...? Tots de la Seguretat Social. Allò era Seguretat Social tot. Tots tenien la cartilla.

O sigui, que era un centre concertat amb la Seguretat Social? No, i aquí ve el camp de batalla. Quan mossèn Esteve em va dir “farem

cirurgia” li vaig dir: “Mossèn Esteve, farem cirurgia però la plaça que em dóna

és una plaça de medicina”. Perquè per ajudar-me a aposentar diguem-ne

econòmicament, em van donar una plaça de medicina. Jo li vaig dir: “Una plaça

de medicina no pot fer cirurgia... “ I ell em va dir: “Ja ho arreglarem, de moment

comencem!” Ho vam arreglar però, és clar, l’inspector del seguro se’m va tirar a

sobre. No va voler reconèixer la feina que li fèiem, els morts que li trèiem de

sobre, perquè Manresa... Ara Manresa és un lloc excel·lent, però en aquella

època Manresa era caòtica. I les urgències que li cobríem, i moltes altres coses

més, no les va voler reconèixer. I en comptes d’ajudar-nos ens va posar la proa

fins a un extrem que em va instruir un expedient. Ell em va dir: “Pari d’operar”. I

jo li vaig dir: “Home, jo no paro d’operar, jo sóc cirurgià. Tinc el títol de

‘Licenciado en medicina y cirugía’. Vaig ser dels primers socis de la Asociación

Española de Cirujanos, que s’acabava de fundar feia poc. No vaig parar”. I

llavors em va fer un expedient que em van expulsar del seguro.

Això és ja com un anatema, no? Molt bé. L’activitat del Casal Verge de Montserrat, aquesta activitat quirúrgica, com era vista per la població de Balsareny i com era vista des de fora de Balsareny, per exemple des de Manresa o de Barcelona mateix?

16

L’obra del Casal, mirada per la gent de l’entorn, era considerada excel·lent.

L’agraïen extraordinàriament. Per exemple, una nit vaig haver d’anar

d’urgència, una apendicitis aguda d’una noia que vivia a poques passes del

Casal. De casa seva se’n va anar al Casal, vam resoldre l’apendicitis i s’ha

acabat. Si no hi hagués hagut allò, havia que portar-la en taxi a Manresa o més

lluny... Era complex. Mira, la noia es deia Borrelles, me’n recordo del nom. I

l’apendicitis es va resoldre jugant, pràcticament jugant. Per tant, la gent això ho

va valorar ràpidament que tenien una cosa que era inexplicable però que hi era.

I resoliem coses importants. Com he dit anteriorment, quan hi havia una cosa

important jo em procurava l’ajuda de companys que els agraeixo molt

l’assistència que em van donar tots. Un gran companyerisme. Des de fora,

hauríem de considerar dues àrees: una àrea immediata i una àrea llunyana.

L’àrea immediata mostrava certs recels, cal confessar-ho. No es van crear mai

situacions desagradables, però mostrava recels. A l’àrea llunyana no. L’àrea

llunyana jo me’n recordo que quan venia a Barcelona a Sant Pau o la Platón

tots em miraven i em preguntaven... jo diria mig amb admiració, mig amb

curiositat, “com t’ho fas?”, etc. A l’àrea llunyana apreciaven l’esforç. L’àrea

immediata no gaire, però els de dintre... aquells ho apreciaven molt. No

solament del poble, sinó... de Navàs, Sallent, Puig-reig, la Colònia Vidal, etc. I

la prova és que al cap de tants anys encara ens en recordem tots plegats.

En aquella època segur que va resoldre casos de gran interès i els devia resoldre força bé. Sí, sí. Es resolien d’una manera diferent. Avui dia es resolen amb molta més

seguretat. Molta més seguretat per la tecnologia, per l’assistència del

laboratori... Penseu una cosa, això dels ions és una cosa que llavors era quasi

desconeguda... En Macintosh va introduir la pràctica dels estudis electrolítics.

Perquè els ions no es feien. Ni a Platón. Macintosh va introduir l’estudi

electrolític que d’anar be o malament significava que el pacient se salvés o es

morís. Així de clar. I a Balsareny imagineu-vos, allí els electròlits, zero. Per tant,

s’actuava amb el que es tenia i amb intuïció. Jo recordo per exemple el primer

cas que em va donar l’entrada, em va obrir la porta al Casal perquè pogués

operar va ser un traginer que va tenir un apendicitis aguda; era un home ja

gran. I comprenc que el metge es despistés una mica perquè una apendicitis

17

en un home gran no és gaire freqüent. I a més amb les gastrointeritis i colitis

que hi havia per la zona era fàcil que es despistés. Total, aquell home va fer un

abdomen agut i estava al llit. I quan ja havia començat a fer alguns casos la

família em va dir: “Que el vindria a veure?” El vaig anar a veure i en efecte,

tenia un abdomen agut, però dels de llibre. I els hi vaig dir: "Mirin, aquí hi ha

dues coses: o deixar-lo morir o tractar d’operar-lo i mirar de buidar tot això que

hi ha aquí dins". I el vam operar, va passar la maroma, només tenia

l’apendicitis, no teniem antibiograma, no vam poder escollir quin tipus

d’antibiòtic li corresponia a ell, l’únic que tenia era glucosalí i penicil·lina. Es van

haver de fer diversos drenatges, però es va salvar. Actualment això no

passaria, bé, potser si els casos són terminals també es poden morir ara, però

vull dir que amb una cobertura antibiòtica potent i com Déu mana i amb un

balanç electrolític... Perquè aquell home havia vomitat molt... Jo li donava aigua

amb sal, encara no teníem ni el lactat sòdic ni la solució de Ringer... tot això no

existia. Total, que al final es va salvar. I aquest cas em va donar peu a

prosseguir. I va bé per comparar els avantatges que té ara el metge amb els

procediments rudimentaris de l’època.

O sigui, que dels antibiòtics pràcticament només es podia fer servir la penicil·lina... Es que no hi havia res més... Després va venir l’estreptomicina, i una mica més

tard va sortir la cloromicetina, que va ser la gran arma per lluitar contra la

tifoidea que hi havia en la zona aquella. Als tres dies de prendre la

cloromicetina els malalts deixaven la febre. I el que no la deixava perquè feia

una agranulocitosi, aquest el salvàvem amb transfusions. Aquesta és una de

les coses que vaig introduir a la zona. Les transfusions, no solament

quirúrgiques, sinó les transfusions per als individus que tenien anèmies o altres

problemes hematològics o mèdics...

Quines van ser les experiències més positives i les més negatives per a vostè de la seva estada al Casal de la Verge de Montserrat? Les positives van ser que vaig fer de metge. Perquè jo vaig anar allí novell. Jo

volia fer de metge. Vaig fer de metge, i jo diria que fer de metge en situacions

compromeses. Les negatives pertanyen a aquells casos en que no pots fer res i

18

els malalts se te’n van. D’aquests casos n’hi ha algun particularment que et

queda per la resta de la vida. I també coses negatives, com els xocs que vaig

tenir amb l’esfera oficial, de no veure’m reconegut i fins al punt que

m’assenyalaven com l’enemic públic número u de la Seguretat Social. Sentir-

me completament segregat. Segregat per l’element oficial, no pas per la gent.

Però és clar, això a la llarga havia de tenir un pes definitiu. Perquè jo pensava

el següent: això és una joia, però Berga hauria de sortir del marasme en què es

trobava, Manresa també haurà de millorar bastant... I quan tinguin el paper que

han de tenir el Casal no tindrà raó d’existir com a centre quirúrgic. I això em va

fer meditar molt de com hauria de dirigir jo les meves passes cap el futur.

Segons tinc entès vostè va arribar a fer coses molt complexes al Casal, fins i tot va fer cirurgia cardíaca, no? És veritat. Com es va desenvolupar una cirurgia cardíaca en un poble de 3.000

habitants en aquella època? És una cosa tan xocant que crida l’atenció de

molta gent i va bé explicar-ho. Va començar perquè abans hi va haver un cas

de cirurgia toràcica. Un cas de lipoma gegant de mediastí, que el vam operar i

va fer unes complicacions de vessament pericàrdic i que van venir en consulta

en Lluís Trias de Bes i l’Antoni Caralps. És clar, varen veure allò... van quedar

parats que hagués solucionat el cas amb cirurgia toràcica. Aleshores en Trias

de Bes em va dir: “Escolti Torner, vostè que és jove, es vol dedicar a fer

cirurgia cardíaca?, perquè si vol fer-ho jo li obriré la porta de l’hospital

Broussais, de París, i del Boucicaut. Al Boucicaut hi havia Lenègre, que era un

gran cardiòleg, i al Broussais hi havia un gran cirurgià que era el professor

D’Allaines i el seu dofí que era en Dubost. I vaig dir que encantat. I llavors vaig

anar a París. És clar, aprendre cirurgia cardíaca en tres mesos és somiar

truites i jo vaig pensar: l’únic que puc fer és dedicarme al més senzill que hi

hagi, però estudiant tots els detalls de cap a peus. I vaig veure que el més

senzill era la persistència del ductus arteriós, que es solucionava amb una

lligadura o sutura del conducte, que és qüestió d’anatomia, i després les

estenosis de la mitral. Em vaig concentrar en aquestes dues patologies: el

ductus i la mitral. I vaig venir amb un bon i coneixement de la cirurgia d’aquelles

afeccions. I aleshores en Trias de Bes va tenir un cas de mitral. Com vàrem

anar a Balsareny amb la mitral? A en Trias de Bes li vaig dir: “Bé, doctor Trias,

19

si vol que posem en marxa això i operem la mitral, on ho fem? I em va dir:

"Home, a l’hospital de Nostra Senyora del Mar”. En aquella època estava molt

malament aquell hospital de Mar, eh? Era deficient. Depriment. I en Trias de

Bes em diu: “Per què no ho fem a Balsareny?”. I jo: "Bé, si vostè ho diu..." I

llavors vam portar tot un equip a Balsareny. Per cert, que en Reyes Oliveros va

fer la primera anestèsia amb protòxid nitrós. Perquè jo quan vaig anar a París

vaig prendre nota de tot com ho feien: ja no utilitzaven èter, utilitzaven gas,

protòxid nitrós, per tal de donar més bona oxigenació. I havíem de fer una una

anestèsia amb protòxid nitrós. Com ho vàrem fer? Doncs el Reyes Oliveros,

que estava al neurològic, va raptar, podem dir-ho així, l’aparell que feia pocs

dies havien comprat al neurològic, el va portar a Balsareny i ell va fer

l’anestèsia de protòxid nitrós. Van pujar en Trias de Bes i el seu fill, que va

controlar l’electrocardiograma, va pujar en Miserachs per fer la transfusió... Va

haver-hi una expectació important... Va venir en Francesc Vilardell, que

després va ser digestòleg i cap de digestologia de Sant Pau, que ara està

retirat, va pujar en Badal, de Manresa... Va resular ser un estenosi mitral pura,

molt tancada, que tenia una aurícula esquerra completament ocupada per

trombes, cosa que no podies saber fins que t’hi trobaves, perquè no hi havia

manera. Les ecografies no existien, els contrasts, les angiocardiografies

tampoc no existien... Era trobar-t’hi. I aquella malalta, al tercer dia..., primer va

fer una embòlia operatòria allà, mentre l’operavem, petita. Però al tercer dia va

fer una embòlia cerebral massiva i es va morir. Va morir amb d'un ictus complet

de dalt a baix.

Mentre va estar allà com ho feia per estar al dia? Com era la seva vida acadèmica? La meva vida acadèmica... Aquesta és una de les coses que més em van

preocupar... que jo ja estava a punt de dir que no a Balsareny perquè, què faré

jo en aquell poble? Els telèfons no funcionaven, allí era aïllar-te

completament... Aleshores el que feia era pujar i baixar. Anava a Sant Pau dos

dies a la setmana, un o dos dies a veure els meus antics companys de la

Platón i anar fent... Quan hi havia sessió a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques hi

anava... I anar passant com podia. Fins que vaig decidir traslladar-me de

residència. Vaig apropar-me a Barcelona, sense separar-me de Balsareny: em

20

vaig instal·lar a Manresa. I de Manresa m’era més fàcil anar a Barcelona quan

hi havien temes importants... Quan hi havia cirurgia important m’ho deien i hi

anava. I així vaig anar aguantant el tipo com vaig poder.

Vostè va viure a Manresa, a la carretera de Vic? A la carretera de Vic hi vaig viure quatre o cinc anys. Molta gent de Barcelona

em baixaven a Manresa i a mi m’era més fàcil anar a Sant Pau i a Platón.

I en aquella època també va participar de la vida mèdica de Manresa? No podia, no tenia temps. Perquè quan... I això ho lamento molt, ho lamento

molt. Me’n recordo molt de l’Alberti, d’en Badal, però amb els grans metges

d’allí, en Lletjós, per exemple, no m’hi havia fet gaire perquè no tenia temps,

perquè me n’anava a Barcelona i... A les tertúlies que ells feien jo no hi assistia,

no podia. Ho sentia molt, però no podia fer altra cosa.

D’acord. Segons sembla, i segons diuen alguns dels seus col·laboradors, vostè sempre ha estat impetuós i fins i tot agosarat. Això també es va reflectir en estades a l’estranger on, segons diuen, va anar-hi sense cap coneixement de l’idioma. És cert tot això? No. Jo havia estudiat anglès. El que passa és que una cosa és estudiar l’anglès

i l’altra és que arribis a Nova York i et parlin aquella gent i, a més a més, el

primer que em va parlar va ser un home que estava operat de laringe. I

aleshores allò no era anglès, era xinès. Vaig passar sis mesos malament,

perquè jo em feia entendre perquè havia estudiat l’anglès, però a ells els

entenia molt poc. Un dia em van dir: què vols per esmorzar? I em van dir:

“Jemenec”. I era: ham, pernil, and egg, tot junt. I és que ajunten les paraules i

no hi ha manera d’entendre-ho. Sis mesos vaig trigar a trobar-me com a casa

podríem dir.

Expliqui’ns una mica les seves estades a l’estranger? En quin sentit?

On va anar i per què? Va anar a aprendre perquè devia anar a formar-se...?

21

Jo vaig anar als Estats Units, a Filadèlfia. al 55. Vaig anar a Filadèlfia, que va

ser la primera parada, perquè hi havia un metge que tenia fama mundial, que

era en Charles Bailey. Jo vaig conèixer el seu nom i la seva fama a París. I

només parlàvem d’ell. Perquè parlàvem del problema que jo em vaig trobar de

les embòlies, de les masses trombòtiques que estan a l’aurícula i que quan

menys t’ho esperes es desprenen... i embussen el que sigui: el cervell, el fetge,

el pulmó... el que sigui. I aquest problema el tractava. Havia fet una sèrie de

tècniques quirúrgiques com clampar les caròtides durant el temps quirúrgic, etc.

Unes coses molt sonades... Però al final va trobar una tècnica, que ja vaig

saber que la feia, que era entrar a les cavitats cardíaques esquerres a través

del tòrax dret. Aprofitant un concepte embriològic del desenvolupament del cor,

ell entrava a l’aurícula esquerra a través del tòrax dret, pel sulcus terminalis.

Jo vaig anar a veure això. La meva idea era anar a veure això, a veure

concretament aquest problema, perquè em tenia fascinat el problema de

l’embòlia aquella, que va tenir la meva primera pacient, embòlia amb

vessament cerebral. I allí vaig veure com ho solucionava i després aquesta

tècnica, amb una sèrie d'estadiatges posteriors, la vaig introduir al Centre

Quirúrgic Sant Jordi de Barcelona.

Va estar a més llocs de l’estranger? Sí. Després de Filadèlfia vaig tornar, perquè el doctor Caralps tenia el projecte,

que li havien dit i estava molt entusiasmat, de la Fundació Ford d'obrir un centre

de cirurgia cardíaca, però malauradament, com que això era a Barcelona no va

prosperar. Si s'hagués tractat d’un altre lloc, potser hauria prosperat, però aquí

no va prosperar. Aleshores, com que jo no veia alternatives vaig dir: “Home,

me’n torno als Estats Units”. I me’n vaig tornar als Estats Unit a passar

l’examen del Educational Council for Foreign Medical Graduates, perquè sense

aquest examen no podies fer res, i amb el projecte d'instal·lar-me als Estats

Units, perquè veia que aquí tot eren projectes, projectes, però en cristal·litzaven

molt pocs. Però malgrat tot això jo anava a Balsareny, eh, i amb la gent de

Balsareny no hi havia perdut contacte.

I aleshores quan va tornar als Estats Units va tornar a Filadèlfia?

22

No. Quan vaig tornar als Estats Units ho vaig fer-ho amb el propòsit de

preparar-me per poder treure’m els exàmens del Board of Medical Examiners o

sigui, els Tribunals Mèdics dels Estats Units. I per això necessitava una cosa

indispensable, que era tenir un internat fet. Si no tenies l’internat, no passava

ningú. I vaig anar decidit a fer l’internat i aleshores vaig anar a Atlanta, al Saint

Joseph Hospital at Emory University i allá vaig fer l’internat que, com que a mi

m’agrada la medicina, la medicina global, la medicina com a conjunt, a Atlanta

no em va fer res revisar tots els temes de medicina perquè ja feia bastants anys

que m’havia graduat a Barcelona. Tornar a revisar tots els temes de medicina

em va agradar, francament em va agradar. I vaig aconseguir el certificat

d’internship, que em permtia ser acceptat a l’examen per treure la llicència de

metge dels Estats Units.

Què va venir després d’Atlanta? El que més intressava a mi era la cardiocirurgia. Per obtenir la llicència de

cirurgià cardiac als Estats Units havia de fer una residencia bastant llarga. Jo

tenia jaquaranta anys i era casat i amb dos fills. No podia estar a l’estil dels

estudiants i a residències. Pera això m’en vaig anar a Montreal, al Grace Dart

Hospital, afiliat a la McGill University, on vaig trobar una residència ben pagada,

amb cirurgia toràcica. I vaig estar allí i vaig conèixer una sèrie de personatges

profesionalment importants que, en alguna publicació que tinc ja els he

esmentat. I de Montreal me’n vaig tornar a Barcelona perquè el doctor Piulachs

acabava d’encarregar-se de posar a punt un Centre Quirúrgic el suport de la

Caixa de Catalunya que jo vaig betejar com a Centre Quirúrgic Sant Jordi.

M’ha dit que tenia dos fills Dos. El Jaume, que és metge. I la Nuri, que és farmacèutica i es dedica a la

fàrmacoepidemiologia.

Bé, doncs el tenim ja a Barcelona i al Centre Quirúrgic Sant Jordi. Com va anar tot allò? Hi va haver de tot. Bé i malament. Bé perquè va ser obrir esperances, i a més

he de dir que com que ningú no feia res i ho havia de fer tot jo, vaig tenir una

satisfacció immensa del que es va assolir en els primers anys. Allí hi havia

23

també un edifici esplèndid, però no gran cosa més. Ara, hi havia diners per

equipar-lo. Em vaig ocupar de dotar-lo d’un aparell de circulació extracorpòria,

que en aquella època era del millor que hi havia, original del Melrose. El vaig

equipar d’un laboratori experimental al que venien molts estudiants i molts

estudiants es glatien per veure si podien venir... Perquè feiem una cosa que no

era frequent en aquell temps. Feien pràctiques. Per exemple, cateteritzar

venes. Avui, catereritzar venes es una cosa normal i corrent..., però aleshores,

no. Controlar pressions amb aparells electrònics, etc. I feien coses i els

agradava. I això era el Departament Experimental que ens va ajudar a posar en

marxa la circulació extracorpòria, perquè l’únic que sabia de què anava la cosa,

al menys una mica, perquè no em considerava que estigués ben, ben format,

era jo. Perquè els altres que em van posar al meu servei eren gent de cirurgia

general que en prou feines sabien què era un electrocardiograma. I aquests

són els que m’havien d’ajudar. Havien de passar per força per un departament

experimental. I mira, anant treballant, treballant, fent-ho, fent-ho... Vam

aconseguir també fer una mica d’equip. I vam posar en marxa la circulació

extracorpòria, que va debutar amb la reparació d’un defecte septal, tipus

secundum.

Al Centre Quirúrgic Sant Jordi quant de temps s’hi va estar? De quin any a quin any? Hi vaig estar cinc anys. De l’any 60 al 66. Bé, sis anys. Jo vaig estar-hi, però

treballar a l’any 60 tot era... Les monges que hi havien a Sant Jordi eren les

mateixes que a Balsareny, per casualitat, i fins i tot vam ajudar la meva dona i

jo, a la germana Josefina, a anar a comprar coses de vaixella, de roba per a

l’hospital, etc. Vam assistir veritablement a la formació de l’hospital i no

començarem a treballar fins a l’any 62, quan vam començar a treballar a dalt al

quiròfan. Fins aleshores, tot va ser meticulosa preparació.

La cirurgia més habitual allà, en aquella època, quina era? L’estenosi mitral. Algú ha dit que es feia cirurgia vascular. No és veritat. Un cas

vaig tenir jo d’una gangliectomia lumbar, un cas d’una extremada gravetat,

d'una mestra meva, que la vaig ingressar allí i li vaig fer una gangliectomia

lumbar per una indicació màxima de la gangliectomia lumbar, que és que tenia

24

una úlcera poliomelítica. Havia tingut una poliomelitis i una úlcera que no se li

anava. I amb la gangliectomia lumbar es va curar. Que jo recordi, és l’única

cirurgia vascular perifèrica, que tampoc no és vascular és neural, que es va

poder fer. Tota la resta eren mitrals, ductus, coartacions de l’aorta; de circulació

extracorpòria van haver-hi tres septums secundums que es van operar... Era

això.

Quins companys recorda de la seva estada al Sant Jordi? De l’estada al Sant Jordi recordo els voluntaris, que en deia jo, perquè venien

sense cobrar, el doctor Capdevila, el doctor Cabezas i el doctor Sureda; el

doctor Openheimer, que estava al laboratori i va posar en marxa coses d’últim

crit, per exemple, la tromboestalagmografia, les oximetries amb electrode de

platí tisular per captar la situació de l’oxigen perifèric, no el de la sang circulant,

sinó el que arribava efectivament als teixits, etc. Vaig tenir la col·laboració

d’aquells metges. Altres no van col·laborar sinó al contrari, es va crear un cert

antagonisme, i preferiria no dir noms.

Molt bé. En conjunt està satisfet també d’aquesta etapa de la seva vida? Sí, sí. Va ser una etapa... Jo diria que la que sempre m’ha tocat a mi és la

d’encetar les coses. I els altres... n’hi ha qui se n’aprofita. Que així és la vida. El

qui comença és el que té maldecaps. El qui va al darrere acostuma a treure els

profits. I allí al Sant Jordi realment va ser així. Quan me’n vaig anar, van restar

companys treballant i fent coses, però la seva raó d’existir va anar minvant,

minvant..., i actualment és un hospital crònic, però té gràcia eh, i no em faria

res d’anar-me'n hi a retirar, eh.

Aleshores, quan va plegar del Centre Quirúrgic Sant Jordi, què va fer? Bé, quan vaig plegar del Centre Quirúrgic Sant Jordi, el doctor Piulachs va

dimitir del càrrec de director. El doctor Piulachs estava malalt, era un home que

tenia en aquell moment la salut delicada. I em va dir si volia anar al seu Servei

de Cirurgia General a l’hospital Clínic i fer la Cirurgia Cardíaca allí. Però a mi

francament no em va agradar la idea perquè vaig veure que tindria molts

contratemps i vaig preferir tornar-me’n als Estats Units amb una idea definitiva,

25

que ja me l’havia preparat abans: instal·lar-me als Estats Units per obrir la

meva oficina mèdica. Això és el que vaig fer.

Va tornar als Estats Units? Sí. A Nova York.

I això a quin any va ser? Al 66. Però l’oficina la vaig obrir al 68. Del 66 al 68, aquells dos anys els vaig

necessitar per orientar-me una mica, perquè obrir un despatx mèdic a Nova

York no és gens fàcil, és una mica complex. I vaig tenir un temps de meditar-

ho, de veure-ho, etc. Fins que al final vaig obrir el despatx meu a Queens. I ho

recordo amb nostàlgia. I recordo amb nostàlgia un fet, i és el primer malalt que

va venir. El primer malalt que va venir va representar la quinta essència de la

medicina que jo somiava, i és establir contacte directe amb el malalt. Va venir

una velleta que vivia a la vora del meu despatx... És clar, havia posat un rètol...

i es va córrer la veu que allí hi havia un metge, i va venir una velleta, mistress

Holmes, encara me’n recordo, i va venir a preguntar-me si l’acceptaria com a

pacient, si l’aniria a veure si es posava malalta... I li vaig dir: "Encantat". Volia

pagar-me la visita aquella que m’havia fet, la consulta... Li vaig dir: "Senyora,

això per mi és un honor. Res de pagar". I vaig pensar: "Això és la medicina.

Que el malalt busca el metge i s’estableix aquesta relació directa entre metge i

malalt". Aquesta la recordo per aquest fet... Després vaig anar tenint contacte

amb ella, em va explicar coses del barri de Queens. Com que era molt velleta,

tenia història. Per fer-ho curt, diu: "Jo quan anava a missa deixava la porta de

casa ajustada, i anava a una esglésieta que estava una mica més a baix. I ara

he de tancar la porta amb clau i tinc gossos perquè estic insegura. El canvi que

havia fet... Diu que el canvi va ser arran de la guerra mundial, perquè les

drassanes de Brooklyn, són aquelles que feien un vaixell cada setmana o cada

tres dies... Va començar a venir gent de fora a treballar i es va començar a

ampliar a forasters i la tranquil·litat del barri això se’n va anar en orris. Però

aquesta la recordo molt.

Fins quan va estar als Estats Units? Oh, mira, vaig tornar aquí a Espanya al 76, l’any 76.

26

I mentrestant a Queens va estar fent cirurgia...? A Queens vaig dir: bé ara ja tinc els meus anys. Ara del que m’he de preocupar

és de fer-me una reserva, de fer-me una assegurança. I aleshores jo treballava

a tres hospitals per poder enviar els meus malalts, perquè això allà és un

privilegi, que et deixin entrar malalts als hospitals. És un privilegi que t’hagin

d’acceptar a tu perquè et quedis portant malalts. I vaig tenir tres hospitals que

em van convenir: un que era de tipus social, que porten gent del Medicaid de

poca capacitat econòmica, un altre que era privat pagant, i un altre que era

religiós, per als qui volien anar als hospitals que tenien la seva religió... Els

jueus tenen els seus, els catòlics també... jo vaig anar al Queens Medic. I amb

aquests tres hospitals vaig fer... A casa què feia? Cirurgia ambulatòria. Tot el

tipus de cirurgia ambulatòria que podia fer, feia cardiologia, recordo anècdotes

de cardiologia molt típiques, que potser ens allargarien massa, però tenia la

relació directa amb la gent. Em pagaven en bitllets, o em pagaven a través de

l’assegurança, com per exemple el Blue Shield, que era una mena

d’assistència sanitària que tu cobraves i que havies de fer un rebut perquè a

ells els reemborsessin els diners de la visita. Molt agradable. Era la medicina

que jo somiava.

Aquesta és una de les etapes més satisfactòries de la seva vida? Sí, sí.

O sigui, que estava satisfet... Sí, però mai no hi ha una satisfacció completa, sempre hi ha un núvol, i el núvol

va ser la guerra del Vietnam. Perquè és clar, el meu fill i la meva filla estaven

allà amb nosaltres, estàvem tots junts, i el meu fill estava en edat militar. Si

estudiaven, no els cridaven. Però si estudiaven i fallaven assignatures els

podien cridar i en realitat els cridaven. El Jaume feia un traspàs d’ensenyança

europea a ensenyança americana, dos conceptes diferents. La probabilitat de

fallar alguna assignatura era alta, i em va venir i em va dir que volia tornar a

Espanya... I jo que volia que li digués? Li vaig dir: “Vés-te’n, vés-te’n a

Espanya”. I va ser un que se’n va anar. I això ja em va crear una situació de

27

buit familiar. S’en va anar el noi... i la germana també. I llavors ens vam quedar

la meva dona i jo sols.

Tenia entès que en algun moment de la seva vida havia estat també metge d’alguna base militar americana, no? Sí. Això connecta molt bé. En quedar-nos sols, estàvem molt bé però estàvem

sols. Fèiem dos o tres viatges a Espanya, no us creieu. Però no era la solució. I

un bon dia, llegint en JAMA, el Journal of the American Medical Association,

veig que el Departament de Defensa demanava metges. I vaig pensar: “Coi,

demanen metges?” Metges per anar a servir a les bases americanes a

ultramar. I vaig telefonar-hi, no vaig escriure, vaig telefonar-hi, i a la setmana

següent em va venir a veure un capità, que era un advocat però amb graduació

de capità de la força aèria, i em va venir a preguntar, a veure’m, a conèixer-

me... I li vaig dir: “Miri, jo accepto només amb una condició única, i és que em

destinin a Saragossa”. I l’home aquell m’ho va prometre. En dos mesos

estàvem a Saragossa. Vaig haver de fer un mes d’entrenament a Wichita Falls,

al nord de Texas, però no me’n penedeixo d’haver-ho fet perquè va ser una

activitat mèdicomilitar molt professional, a l’extrem que em van pagar un curs

de reciclatge de la medicina. O sigui que... Vaig conèixer un ambient i unes

coses que no les hauria conegut.

Aleshores allà també feia cirurgia? A l’hospital de Saragossa es podia fer cirurgia que no comportés anestèsia

general, perquè no hi havia anestesista general. Si era anestèsia general

s’havia d’anar a Torrejón de Ardoz... Hi havia un equip d’infermeres americanes

molt preparades i tot el que podia fer amb anestèsia local o amb sedació ho

feia. I recordo alguns casos... intradurals també.

Després d’aquesta estada a Saragossa, cap a on va encaminar les seves passes? Estant encara a Saragossa, cada tres setmanes em passava tres dies a

Barcelona. El reglament ho permetia. I me n’anava a Barcelona. I aleshores

estava en contacte amb els antics companys, un d’ells era el Sanchís, pare,

que ja estava bastant a punt de jubilar-se. I ell em va dir: "Torner, i vosté quan

28

es es jubila?", perquè sabia, no sé d’on ho va treure, que a les forces aèries, al

exèrcit americá, normalment als 60 anys el oficials els jubilen. Fora dels

generals de cinc estrelles, com Bradley, Patton o Eisenhower, que mantenen el

lloc de treball fins que es moren, els altres es jubilen tots. Als 60. “Aleshores —

em preguntà el Sanchís—, què farà vostè als 60 anys?” Perquè la veritat, jo em

trobava en plenitut de facultats. “Per què els seus coneixements de cirurgia no

els aplica a la braquiteràpia?”—insistí. Ara vostè em dirà: què és la

braquiteràpia? La braquiteràpia consisteix en impactar materials radioactius a

teixits neoplàsics. Cosa que es pot fer a cel obert, que es pot fer a cel tancat. A

cel obert és un acte quirúrgic, en què implantes els materials. I jo: “Ah, no està

mal això”. És una branca de la medicina que m’agradaria conèixer-la. I quan

vaig acabar de Saragossa vaig tornar a veure el doctor Sanchís i em vaig anar

familiaritzant amb l’oncologia, vaig haver de repassar coneixements de física,

però em vaig preparar per a implantar materials radiactius. En aquella època

era ràdium, que feia meravelles, però que després va ser posat fora de servei

pels perills que comporta. De manera que vaig tornar a la Platón. En una

paraula: roda el món i torna al born.

I aleshores va seguir a la Platón... Encarregat de la braquiteràpia.

De quina època a quina època? Estem parlant del 81, que vaig deixar les forces aèries americanes, perquè vaig

fer 60 anys, vaig estar dos anys a la reserva; em van demanar que estigués

dos anys a la reserva, però la situació ja no comportava tants compromisos, i

aleshores ja em vaig posar de ple a la Platón, familiaritzant-me amb els temes

oncològics que em van fascinar. I et diré primer el que em va fascinar: una

malalta amb un angiosarcoma de llavi, que tenia una prominència tremenda. Jo

vaig pensar: “Mare de Déu, si aquesta te l’enviessin per treure-la

quirúrgicament, com ho faries això?” Com ho faries això? Vam implantar una

xarxa d’agulles de ràdium al llavi, l’angiosarcoma es va fondre, va quedar

epitelitzat perfectament i aquella dona va viure no sé quants anys. Llavors vaig

dir: “Això és veritat?” Saps allò que dius: "Si no ho veig no ho crec". Però vaig

dir: “Coi, ho crec!”

29

Molt bé. Aleshores aquí va començar l’última etapa de la seva vida... Sí. L’hivern de la meva vida. Aquesta última etapa ha estat l’hivern de la meva

vida. És que l’oncologia és un altre món. Completament diferent del que

havíem fet. Són uns conceptes completament diferents. Amb un malalt que et

visqui cinc anys ja estàs content. Segons en quines patologies, ja et consideres

satisfet. En cirurgia general, un malalt que et visqui solament cinc anys no

estàs satisfet. Aquest concepte el vaig haver d’assimilar perquè era així... Em

va començar a fer pensar seriosament el què era la vida i el què era la mort. És

curiós, eh? Però vaig veure tanta gent, tanta gent, entrant desesperada en

aquesta etapa de la seva vida, alguns conscients, altres inconscients, i em va

fer pensar molt sobre la vida i sobre la mort.

I què en creu vostè, com a metge molt format i molt rodat, sobre la vida i sobre la mort? Què ens en podria dir? És complex, això.

Actualment encara està treballant en aquest tipus d’activitat mèdica? Sí, però d’una manera molt amateur. Ja no accepto... Home, aquest any

compleixo 83, eh? De manera que jo ara vaig allí i gaudeixo molt anant allí

escoltant els meus companys, els joves que hi ha. A més, jo també veig que els

joves gaudeixen escoltant-me a mi i veient malalts... d’anys, que conec d’anys,

que per cert et dóna la satisfacció de dir: són malalts oncològics que en el

decurs dels anys encara viuen, cosa que anys enrere això no passava. En una

paraula: en l’oncologia s’ha aconseguit progrés, no el que es voldria, però s’ha

aconseguit... He vist malaltes que he dit: “Noi, quan jo era metge, si aquesta

malalta hagués tingut això, ara no estaria aquí”. I hi són ara. Concretament

neoplàsies de mama. Neoplàsies de mama amb vint anys de supervivència en

veig moltes ara, i abans no. Les que que sobrevivien vint anys, és que no es

tractava d’una neoplàsia, havia estat una altra cosa.

Els metges que han col·laborat amb vostè abans, tots coincideixen en el fet que vostè és una persona extraordinàriament inquieta i que, per tant, és molt difícil d’entendre que vostè pugui acceptar una situació de

30

jubilació. Sigui com sigui, el futur encara està per escriure. Voldria demanar-li una altra qüestió: vostè té obra mèdica publicada? Mèdica en sí, no. Llibre de text, no. Tinc petites publicacions fetes en l’època de

Platón, de cirurgia vascular, d'anomalies venoses, falses imatges tumorals de

fossa ilíaca esquerra... A les actes del Policlínic. Però el que deixo, el que estic

ara deixant, són les meves memòries que es titulen Del Bages a Amèrica del

Nord, en què explico la meva aventura professional.

Bé, com dèiem, una llarga vida professional que encara no ha acabat. Per tant vostè ens pot parlar dels canvis que ha anat veient al llarg d’aquesta vida. Voldria demanar-li quina percepció té de la relació metge-malalt que va conèixer al principi de la seva vida professional i la que es viu actualment. Quins canvis hi ha vist, en tot això? Molts. Molts canvis. I el canvi fonamental ve arrel de l’aparició de l’hospital.

Perquè abans hi havia hospitals, però eren hospitals a la seva manera.

L’hospital actual en certes ocasions el veig com una fàbrica de salut. És trist

dir-ho, però el veig com una fàbrica de salut. Perquè he vist molts casos que el

metge no sap el nom del malalt, i en canvi sap el que passa per les seves

vísceres. Perquè ha rebut totes les proves tècniques i sap el que li passa. Però

la seva cara i el seu estat anímic el desconeix. Per això jo m’he arribat a crear

el concepte, per mi, que els hospitals són fàbriques de salut. I això no és

desitjable. S’ha d’aprofitar la tecnologia, però sense oblidar l’aspecte anímic.

Això comporta naturalment la relació entre metge i malalt, que és una relació

freda, una relació en què moltes vegades, jo m’he trobat d’haver de trencar

aquest gel, en què el malalt es posa davant del metge amb certa recança, com

a la defensiva, i fins que no es convenç que això no és així, llavors s’obre. Per

tant, en aquest aspecte abans hi havia, diria jo, més humanisme que el que hi

ha ara. Una altra cosa important és la relació de metge a metge. La relació

metge a metge malauradament també ha canviat, i jo recordo un exemple que

em va deixar fred i que per cert, correspon a un company que a la llarg dels

meus escrits surt, que és el doctor Espona de Sallent. El doctor Espona es va

jubilar, i quan es va jubilar, era un home que ja amb els anys havia de prendre

remeis, necessitava medicines i les havia d’anar a buscar a l’ambulatori. Doncs

el feien esperar i havia de fer cua com tots els altres. No vull desmerèixer l’altra

31

gent, ni molt menys, perquè si no funcionen bé les coses per a ells també

haurien de funcionar més bé, però home... Que un company hagi de fer cua

perquè ha de buscar una recepta, que no han de fer diagnòstic ni res, i que el

facin passar pel tubo... Ho vaig trobar denigrant. Afortunadament el Col·legi ha

fet un pas molt important per salvar aquest inconvenient, donant al metge el

facultat, i la responsabilitat, de disposar d’un bloc de receptes de la seguretat

social per a ell i la seva dona o la família que està a prop d’ell i que no hagin

d’anar a fer cua. Pero malgrat tot, resulta obvi que la relació metge-metge

també ha quedat deteriorada. Allò de la germanor hipocràtica en molts casos

ha deixat d’existir. Ho sento.

La col·laboració professional entre metges, al principi de la seva etapa professional, també era diferent de la que hi ha ara? El que em pregunta serà també una mica difícil de contestar, perquè en la

meva època la col·laboració era excel·lent. Jo recordo, tothom mirava d’ajudar-

se. Quan un topava amb inconvenients amb alguna cosa l’altre li donava

consell i tu feies el mateix amb l’altre. Ara també deu passar això, però a un

nivell molt restringit. A un nivell en què hi hagi molt lligam entre un i altre. Em

temo que amb les coses d'escalafó i tot això, el factor competència deu ser molt

nociu perquè hi hagi aquesta germanor que hi havia abans. És la meva

impressió, eh?

Quina opinió li mereix després d’haver vist i conegut altres sistemes sanitaris, ni que siguin d’èpoques més reculades, li mereix el sistema sanitari actual de Catalunya? Comparat amb anys i anys enrere, hi ha coses que les he vist molt millorades.

Per exemple, la meva mare està assignada a un centre d’atenció primaria de

Sant Martí que veig que el tenen molt ben organitzat. Ho tenen ben organitzat,

cosa que abans no ho havia pensat d’aquesta manera. Ara bé, el que trobo és

que les llistes d’espera que es creen sí que s’hauria de trobar la manera que el

malalt no estigui en l’angúnia de quan m’ho faran, etc. En general, jo diria que

ha millorat, eh, el sistema. El sistema ha millorat, pel que fa als ambulatoris,

que és el que he vist més. Pel que fa als hospitals, ja no sabria què dir.

Continuo pensant que són fàbriques de salut.

32

Creu que en aquests hospitals el metge hauria de tenir un paper més important? Això és indubtable. S’ha donat una preponderància extrema al gerent, que de

vegades no és ni metge, que fa i desfà a la mida del seu gust i crec que això és

inacceptable. Almenys s’hauria d’assessorar molt i molt d’una manera molt

intensa amb un grup mèdic, no només amb un metge sol, no amb el Lazarillo

de Tormes de torn. Hauria de ser amb un cos facultatiu important que

l’assessorés de les decisions importants. Al gerent jo crec que no se li escau el

càrrec de l’autoritat extrema que té en els problemes de salut.

La medicina actual és molt més eficient que la d’èpoques anteriors? És més eficient, no hi ha dubte. Si no ho fos seria un desastre, perquè amb les

armes tecnològiques que es disposa avui en dia... El marcapàs cardíac, posem

per exemple. El primer marcapàs que vaig posar, no sé si va ser el primer, o un

dels primers de Barcelona, no fa el cas, però sí que recordo que va ser un o

dos anys desprès del primer que es va implntar al món. Doncs posar aquell

primer marcapàs va ser una autèntica epopeia, perquè vaig haver d’anar-lo a

buscar a l’aeroport, explicar-los el que era, i posar-lo, practicant una

toracotomia. S’havia d’obrir el tòrax, s’havia d’obrir el pericardi per implantar els

electrodes sobre l’epicardi. Ara això es fa en 24 hores!

Creu que l’anamnesi, l’exploració del pacient, ha estat totalment substituïda per la tecnologia? Impossible això. Impossible de substituir. En primer lloc l’anamnesi comença en

el moment que el metge està obligat a prendre contacte amb el malalt.

S’estableix el primer contacte, que és molt important. I és del que em queixava

abans. I després hi ha dades com mirar els ulls, com la gesticulació de la mà,

com la manera de respirar... Una sèrie de coses que et pot fer ja un presagi de

diagnòstic. El malalt que està amb una ansietat tu veus que té ansietat per la

manera com respira. Si està suant molt, etc. Hi ha una sèrie de dades que no

les pot donar cap màquina, que te les dóna el tu a tu.

33

El mes d’octubre del 2001 vaig tenir l’ocasió d’estar a Balsareny a la presentació del seu llibre que abans comentàvem, Del Bages a l’Amèrica del Nord. Alhora, aquell acte va ser també un esdeveniment de reconeixement a la seva persona. Va ser absolutament multitudinàri, la qual cosa ens dóna una petita idea de la gratitud que es respira al poble de Balsareny cap a la seva persona. Ens va obsequiar de passada amb un ric recital de música. Vaig constatar la seva afició per l’òpera i per la música en general i també em va xocar molt el fet d’assabentar-me que ha estat compositor. Quins coneixements musicals té? Em posaré una mica vermell i tot contestant això. N’hauria d’haver tingut de

coneixements musicals perquè el meu pare em feia anar a classes de piano,

solfeig, harmonia, etc. Però a mi això em queia gran i jo anava per la meva

banda. I si hagués aprofitat, ara em trobaria en una situacion més afavorida...

Jo ara necessito l’ajut d’un tècnic, en Pep Tomàs, professional de la música,

que m’ajuda a escriure la música. És a dir, el que jo penso i somio plasmar-ho

al pentagrama. Aleshores necessito algú que m’ajudi a fer això. Però això, ara

que estic ja a l’època del retir, trobo que és una manera extraordinària no de

matar, sinó d’aprofitar el temps.

Pel que veig, vostè no solament pensa en coses mèdiques. Pensa també en clau musical. Ha tingut altres aficions al llarg de la seva vida, a part de la música? En referencia a l'art no, en les lletres, sí. La poesia m’agrada molt. Això em vé

d’en Díaz Plaja, que era un bon professor. Però el que m’agrada més és la

música. Jo el que trobo és que, pel metge especialment, quan veu coses cruels

la música és un bàlsam que cicatritza sofriments i coses... En canvi, sóc molt

mal dibuixant. No m’he pogut dedicar mai a pintura. La pintura és una altra

cosa. Però sóc tan mal dibuixant que no puc. Em quedo amb la música.

Alguna vegada ha participat activament a la vida cultural o esportiva o social o política, a banda de l’activitat estrictament professional mèdica? No. Jo he anat de la feina a casa i de casa a la feina. En aquest sentit no he

participat en clubs ni aquestes coses. No.

34

De totes maneres, la presentació del seu llibre va ser un esdeveniment cultural molt important, tant pel reconeixement mèdic que se li va fer com per les paraules de senyor Ainaud de Lasarte, com també pels recitals que hi van haver. Va ser un recital esplèndid per part d’una coral, per part de la seva mateixa néta i per part també de coneguts seus del Liceu de Barcelona... Bé, doncs, medicina i cultura. Un duet molt important, molt interessant... En el seu llibre queda clar que vostè és un personatge apassionant i apassionat, i amb una vida molt plena. Una persona com vostè difícilment pot estar aturada. A part d’aquest final professional en què està submergit, què més està fent ara? A part de les restes que queden de la medicina, jo escric, segueixo escrivint.

Ara acabo de publicar “Diálogo Slencioso”, una reflexió sobre el que els hi

passa als metges al larg de la seva vida.

Doctor Torner, quin missatge voldria transmetre vostè als metges més joves? Molt curt. Que la medicina és una ciència, aixo és veritat. Però la medicina més

que una ciència és una art i s’ha de pensar i treballar amb aquest missatge: la

medicina és un art. L’art de curar.