dilluns 8 d’octubre de 2012 · número 5 · ari folman a vals con bashir, amb la qual aquesta...

w w w. s i tg e s f i l m fe s t i v a l . c o m

Dilluns 8 d’octubre de 2012 · Número 5

Pàg. 09MARÇAL FORÉS

Pàg. 11CALUM WADDELL

Pàg. 07SIGHTSEERS

Pàg. 10SOI CHEANG

PRADO 20:45

2DIARI DEL FESTIVAL

Dilluns 8 d’octubre 2012

TREN FANTÀSTIC!Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.

El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà.

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles

canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 75 11 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: Transports Comtal: 902 302 025

INFORMACIó TRANSPORTS

Compra les teves entrades anticipa-des a través de Telentrada de Cata-lunya Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

PREUS (IVA inclós)8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Com-petició, Secció Oficial Fantàstic Pano-rama, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges Family, Sessions Especials6,50€: Secció Retrospectiva i Home-natges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts10,50€: Maratons, Programa doble i Sessions 3D12,50€: Maratons del 14 d’octubre, Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)

Localitat numerada (LN)Les sessions de tarda i nit de l’Audi-tori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per només 2€ més, no hau-ràs de córrer per aconseguir una bona localització.

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’entrades als clients de Catalunya Caixa, vàlid per la compra a tra-vés de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’en-trades pels titulars del Carnet Biblio-teques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Targeta Amiga Desigual, Club TR3SC, Club UOC, RACC Master, RAKK 4u, acreditats Special Olympics, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a les ta-quilles.

* Excepcions dels abonaments Fantàs-tics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de cloenda, ma-ratons del 14 d’octubre, Abonament

Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anti-cipades a través de Telentrada de Ca-talunya Caixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

Del 4 al 14 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ra-mon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins Retiro situades als Jardins del Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).

Comissions:Sessions d’inauguració i de cloenda: Internet, telèfon i oficines: 2€Resta d’entrades: Internet, telèfon i oficines: 1€

RECOLLIDA D’ENTRADESImprimeix les teves entrades amb el sistema Print at home de Telentrada i evita cues. Aquesta opció incorpora tres sistemes de seguretat: identificació nominativa, codi de barres i codi QR.

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dal-mau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Je-sús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9h a qualsevol dels espais s’hau-ran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / caixers Catalunya Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les taquilles (segons horari).

Observacions: Forma de pagament aceptada en efectiu i targeta. Es dona-rà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda pro-hibit l’accés a la sala un cop comen-çada la sessió. Únicament es contem-plarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

Es recomana consultar la descripció de les pel·licules abans d’adquirir les entrades.

INFORMACIó I VENDA D’ENTRADES

EL DIARI DEL FESTIVAL

COORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex Vicente, Pau Teixidor

MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin, Francisco Valenciano (Estudio Fénix)

FOTòGRAFS Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols, Deamo Bros.

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

COL·LABORACIÓ Natalia Marín, Deborah Camanyes, Paco Galindo

3DIARI DEL FESTIVAL Dilluns 8 d’octubre 2012

LA PRESENTACIó DE THE IMPOSSIbLE A L’AUDITORI

EL jURAT CASA ASIA I ANIMA’T

xERRADA SObRE EL CINEMA EUROPEU

DEE WALLACE REP LA MARIA HONORíFICA

jOHANNES RObERTS, DIRECTOR DE STORAGE 24

TERESA GIMPERA REP EL PREMI NOSFERATU

4DIARI DEL FESTIVAL


NOVES VISIONS - FICCIó PRADO 20:45

MISS LOVELy

Ahora en serio, ¿de verdad creéis que os vais a beneficiar a la amiga buenorra de vuestra hermana soltando frases lapida-rias sobre el cine de culto? Pues bien, amigos: solo cuando paréis de engañaros a vosotros mismos y afrontéis de cara la cruda rea-lidad, estaréis preparados para entender que nunca seréis nadie si no habéis visto Miss Lovely. Una cinta de culto en forma de cuento barroco que nos muestra como nunca antes se ha podido ver los entresijos del vientre cinemato-gráfico de Bombay. Ahí es nada.Sonu y Vicky son dos hermanos que llevan una productora de cin-tas de serie C en los bajos fondos del Bollywood de mediados de los ochenta: terror espeluznante, erotismo burdo y desgarradores melodramas. Durante un viaje en el que intentarán vender sus libi-dinosos rollos de películas, uno de ellos quedará hechizado por la belleza de una aspirante a ac-triz. Pero nada es lo que parece en este sórdido mundo terrenal de temblorosa carne, donde las traiciones, la paranoia y una vio-lencia descontrolada harán que la sangre se acabe derramando como el agua.Esta va a ser vuestra única opor-tunidad de conocer los entresijos de los rodajes más casposos y precarios de la última divisón de la industria más prolífica del pla-neta. Un alucinado viaje a las pro-

fundidades de un submundo en el que la gente pasaba las noches empapadas en whisky, en la que los productores iban armados y estaban siempre huyendo de la ley y en la que el trabajo de las ac-trices se confundía a menudo con la pornografía y la prostitución. En palabras de Ashim Ahluwalia, el director de esta extraordinaria ópera prima: “Eran cineastas rene-gados que usaban su cruda energía para levantar películas de la nada. Era ahí donde estaba el verdadero cine independiente, un cine hecho por una panda de inadaptados lan-zados al abismo, a trabajar en los márgenes, a hacer su propio cine con sangre, sudor y lágrimas.”

NOVES VISIONS - FICCIó PRADO 23:00

LOS SALVAjES

Dicen que cuando la econo-mía argentina tocó fondo, fue el momento justo para que surgie-ran un buen puñado de cineastas. Los presupuestos escasos incenti-

varon la creatividad hasta límites insospechados. De esta austeri-dad nacieron directores radicales y, de la mano de una verdadera independencia, la cinematografía argentina comenzó a mirar sin miedo al género.La premisa de Los salvajes es sen-cilla: un grupo de chicos escapa de una cárcel de menores e inicia un periplo por los bosques. Guio-nista experimentado, Fadel ha hecho una película que destaca tanto por su estructura como por su forma. La violencia discurre a menudo en fuera de campo y la idea principal del filme se des-prende puramente de la puesta en escena. Los protagonistas son unos chicos asilvestrados que se funden con la naturaleza, tan sal-vaje como ellos.

ANIMA’T RETIRO 19:30

ALOIS NEbEL

Koniec. Així s’acomiadaven els dibuixos animats txecoslovacs

que, dècades enrere, s’emetien a la televisió de casa nostra. Una paraula que hi posava punt final i que alhora continua evocant en l’imaginari col·lectiu la poderosa indústria de l’animació procedent de l’antic teló d’acer. Alois Nebel ens demostra ara que segueix en plena forma. Seleccionada l’any passat per la República Txeca per a competir per l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, es tracta d’un relat ambientat du-rant els dies previs a la caiguda del mur de Berlín en un petit po-ble limítrof amb la frontera polo-nesa i rodat en rotoscòpia, la tèc-nica d’animació fonamentada en seqüències filmades amb actors i escenaris reals, que Richard Link-later va fer servir a Waking Life i Ari Folman a Vals con Bashir, amb la qual aquesta cinta té alguns elements en comú.Alois Nebel és, en realitat, el nom del protagonista, un oficial que supervisa la circulació dels trens en una estació fantasma –ofici que ens remet a la cèlebre Trens rigorosament vigilats, basada en la novel·la de Bohumil Hrabal–, on aquest personatge melancòlic comença a patir al·lucinacions que el transporten cap a un pas-sat tèrbol, en direcció als dies de l’expulsió dels alemanys del terri-tori txecoslovac, després del final de la Segona Guerra Mundial. El director Tomás Lunák, format en la publicitat i el videoclip al seu país d’origen, s’ha inspirat en una trilogia de còmics a càrrec de Jaroslav Rudis i Jaromir 99 per a lliurar aquesta història captiva-dora i emotiva, a mig camí en-tre el costumisme descolorit i la reflexió històrica i política sobre

els primers (i els últims) dies del socialisme.

S.O.F. COMPETICIó AUDITORI 16:30

SAFETy NOT GUARANTEED

Normalmente, cuando al-guien busca en las páginas de anuncios de un periódico suele buscar cosas más o menos habi-tuales, como vender una moto, alquilar una habitación o un masaje con final feliz. Sin em-bargo, hay que ser muy ingenuo o disponer de mucho tiempo li-bre para llamar al responsable de este anuncio: “Busco a alguien para viajar en el tiempo conmigo. Esto no es una broma. Se te pagará cuando hayamos regresado. Trae tus propias armas. La seguridad no está garantizada. Solo he hecho esto antes una vez.”Ya sabemos qué estáis pensando: que desde que Marty McFly jugara con las leyes del tiempo montado en su Delorean, cualquier intento por actualizar semejante punto de partida sería en vano. Pues


ya podéis echar el freno, porque Safety Not Guaranteed, la prime-ra película en solitario de Colin Trevorrow, recupera el subgénero con una hilarante e inteligente comedia sobre viajes temporales con un irresistible aroma indie.Con el premio Waldo Salt al me-jor guión en el pasado festival de Sundance bajo el brazo, la pelí-cula se basa en un anuncio real aparecido durante los noventa en una revista de supervivencia. Algunos años más tarde la noti-cia causó cierto revuelo en la red, momento que el guionista Derek Connolly aprovechó para no per-der la oportunidad de sacar taja-da con tan suculento material. Intentado aportar los ingredien-tes de realismo necesarios a cual-quier cinta de bajo presupuesto que se precie, Trevorrow consi-gue una entretenidísima cinta de ciencia-ficción que hará soñar a los más escépticos.

S.C. NEO CULTE FOCUSPRADO 14:15

MEMENTO Després de Following, Chris-

topher Nolan va reclamar el seu lloc en el panorama cinematogrà-fic internacional amb Memento, una proposta arriscada que no va deixar indiferent a ningú i que beu de la tradició del cinema ne-gre americà dels anys 70 i 80.Memento va esdevenir un film de culte instantani, amb el seu virat-ge final, sorprenent i pertorbador, que seria llargament imitat per altres produccions. Una història de venjança i justícia personal (en la línia dels justiciers que tan agradeb a Nolan) que suposa un

tour de force per a l’espectador, a qui se li exigeix una atenció cons-tant per poder construir el relat a mesura que se’ns va revelant. Leonard pateix amnèsia anteró-grada i no pot construir nous re-cords. Només recorda la seva vida passada i el tràgic assassinat de la seva dona. Davant la seva vida fragmentada s’obstina, infructu-osament, per reconstruir la reali-tat dia a dia. Utilitzant polaroids, notes i tatuatges, s’aferra al seu objectiu: trobar als que van violar i matar a la seva esposa.La magistral utilització del guió de ferro d’aquesta trama criminal post-noir marcarà el tret de sorti-da de la fructuosa i personal fil-mografia de Nolan, unida per una sèrie de temes reiteratius i obce-cacions pròpies. Tant en Memento

com en Following, i més tard en aclamats films com Origen, el joc entre realitat i ficció o la fascina-ció pels somnis seran una cons-tant, així com la seva galeria de personatges torturats i obsessius, que condueixen sense frens cap a l’autodestrucció.


HEADSHOT Tailàndia té el dubtós privile-

gi de figurar en la llista de països més corruptes del món. En una societat on els polítics, els mili-tars i els homes de negocis con-tinuen exercint la corrupció com a modus vivendi mentre dicten les lleis que han de regir la societat, als ciutadans només els queda callar i escoltar. Després de ser sotmès a xantatge per part d’un polític que vol implicar-lo en un crim que no va cometre, Tul, un policia exemplar, decideix em-prendre el seu particular sentit de la justícia. Quan la justícia no ve a tu, tens dues opcions: continuar

sent un panoli o agafar el toro per les banyes.La nova pel·lícula de Pen-ek Rata-naruang, Headshot, s’aferra a les lleis més dures del millor thriller neonoir per a aconseguir una cin-ta hermètica i violenta que sor-prendrà per la sequedat expositi-va i on una càmera en mà tensa i agressiva contrasta amb l’exquisi-da posada en escena a què ens té acostumats el director tailandès. Després de rebre un tret al cap i estar uns mesos en coma, la vi-sió i la percepció de la realitat del protagonista queda clarament alterada, factor que Ratanaruang aprofita per a abocar el públic a un punt de vista desconcertant i treure’n un partit visual hipnòtic i poderós.En un país que té el cor infectat

“Es la película que estábamos esperando. Yo, desde luego, si la pillo con trece años ya me hubiera cortado las venas”. Esta lapidaria sentencia pertenece al crítico, escritor y agitador cultural Pablo Vázquez. No se refiere a The Lords of Salem sino al debut de Rob Zom-bie en 2003 con La casa de los 1000 cadáveres. Pero, de una manera muy especial, la frase sintetiza la actitud con la que, una detrás de otra, hemos ido aguardando cada nueva entrega de las aventuras ci-nematográficas del que fuera líder de la banda de metal White Zom-bie. Con la fe de un creyente. Con la mojigata ilusión de adolescen-tes frente a la primera chica que se desnudará ante nosotros. Con la sed de sangre de un maníaco, porque al fin y al cabo el cine de terror es una maravillosa manía, y si no que se lo pregunten a nues-tros padres y hermanos cuando evitan pasar por el comedor por si la película que allí estamos viendo contiene altas dosis de sangre y/o locura. En The Lords of Salem Sheri Moon Zombie interpreta a una DJ

radiofónica que empezará a tener demoníacas y malsanas alucina-ciones tras escuchar el disco de un misterioso grupo de música local llamado The Lords.Salem, la “Ciudad de las Brujas”, a escasos kilómetros de Haver-hill, en Massachusetts, donde nació Rob Zombie, es el escenario de la obra más ambiciosa y per-sonal hasta la fecha del cineasta estadounidense. Recibida con es-tupor en Toronto, donde Zombie descolocó a quienes esperaban un nuevo festival de referencias y ho-menajes al género, la película es un brebaje a base de rock duro, folklore local e imágenes espeluz-nantes que tardaréis unas cuan-tas noches en digerir. El de Rob Zombie es uno de esos nombres que, por sí solos, le proporcionan valor añadido a la programación de Sitges. Lavaos bien la cara y las manos, despejad la mente y, si hoy no os habéis duchado, no pasa nada, podéis esperar a que termine la película. No saldréis ilesos de este viaje alucinante ha-cia lo más profundo del horror.

S.O.F. GALES AUDITORI 10:15, 23:00

THE LORDS OF SALEM

6DIARI DEL FESTIVAL


per la corrupció i on regna la pobresa general (els grans prou feina tenen per a dur menjar als més petits), Headshot esdevé un bon reflex de la ràbia acumulada per una societat contra el seu go-vern i la seva falsa democràcia.


RObO-G Ayer tuvimos a Frank Langella

aliándose con un robot para robar joyas. Hoy, un señor mayor pero muy vital se introducirá en la car-casa de otro androide para salvarle el pellejo a una panda de geeks a los que, tres días antes de presen-tar un prototipo en una feria de robótica, se les cae por la ventana y queda inservible. Robo-G ha signi-

ficado, en Japón, el regreso por la puerta grande de Shinobu Yaguchi, uno de sus más infalibles autores de comedia. En una entrevista pu-blicada en CineAsia, Ángel Sala, el director del festival, ha compara-do la película de Yaguchi a las de nuestro adorado Hitoshi Matsu-moto (Symbol, Scabbard Samurai): ambos comparten el mismo gusto por el humor marciano y la inven-tiva visual. Y la misma capacidad innata para dibujar en nuestro ros-tro relucientes sonrisas.Con un Shinjiro Igarashi en esta-do de gracia –ese nombre es en realidad un seudónimo de Brian Kachisu, actor que lleva prácti-camente cinco décadas haciendo cine y que, además, es una de las grandes figuras del rock japonés, bajo el nombre de Mickey Cur-tis–, Robo-G saca el mayor partido de su fraudulento robot humano, dejándonos fuera de juego a base de gags absurdos, uno detrás de otro. Y si mencionamos a Igaras-hi, por ser el protagonista, no po-demos dejar de reconocer que el resto del reparto está a la altura. Para funcionar, una gran come-dia precisa de grandes cómicos, y aquí la simbiosis de talentos entre actores y director es perfec-ta. Y no nos cabe duda alguna de que la química va a extenderse a los espectadores, y acabaréis ta-rareando el estupendo tema Mr.

Roboto que acompaña a los crédi-tos finales.

S.O.F. PANORAMA RETIRO 01:00

LA SEGUNDA MUERTE

Las comunidades aisladas son territorio abonado para el suspense. Ese es precisamente el escenario elegido por Santiago Fernández Calvete para su primer largo. Alba es una policía destina-da a un pueblo pequeño en el que nunca pasa nada. La tranquilidad del lugar se verá rota por el des-cubrimiento de una serie de cadá-veres que aparecen calcinados y en lo que parecería ser la posición de orar. Apenas hay pistas que ayuden a descifrar estos sucesos,

al menos hasta la llegada a la lo-calidad de El Mago, un niño con el extraño poder de vislumbrar el pasado de las personas paseando los dedos por sus fotografías. Con su ayuda, Alba empezará a sospe-char que detrás de las muertes se esconde una oscura fuerza sobre-natural.Como Rodrigo Gudiño en The Last Will and Testament of Rosalind Leigh, Fernández Calvete recupe-ra para el fantástico la imagine-ria cristina, olvidada en los últi-mos años en favor de un terror de carácter más secular. Jugando con ese escalofrío cósmico, el director elabora una pieza de gé-nero impura, en la que el terror se equilibra con el suspense, con una concepción de la fotografía y el sonido muy meditadas, que subrayan que nos encontramos ante una propuesta de autor.

CASA ASIA RETIRO 19:15

MODUS ANOMALI

Modus Anomali no es la típica película de terror, pero asusta tan-to o más que cualquiera de ellas. Y sí, por si te lo estabas pregun-tando, la trama empieza en un bosque. Un bosque donde nues-tro protagonista se despierta sin saber quién es. Tras caminar des-orientado, descubre, entre la fron-dosidad, una cabaña. Cuando abra la puerta, ya será demasiado tarde para volver atrás.El realizador Joko Anwar, filma su primera película completamen-te en inglés y lo hace después de presentar en el Festival su anterior propuesta, The Forbidden Door, que muchos recordarán por sus ins-tantes de pesadilla y gore, fruto de mezclar el universo de David Lynch con el imaginario de Peter Jackson. El ejercicio de estilo que imprime el director en esta nueva propuesta, traslada al espectador de la perplejidad a la angustia, de la locura a la comprensión, de los terrores primarios, a los miedos más intrínsecos de la persona. Una pista para los que les gusta jugar: atentos al momento Matrix, clave para interpretar la película.


Una pista que ya avanzaba el di-rector Joko Anwar, cuando, en su anterior filme, incluía el título de Modus Anomali en una de sus se-cuencias oníricas.

CineAsia

S.O.F. GALES AUDITORI 18:45

ANIMALS Hi ha alguna cosa màgica, a

Animals. Alguna cosa que roman-drà dins nostre com el més gran dels enigmes. És com intentar saber de què són fetes les emoci-ons. La vida, sembla recordar-nos Animals, no està programada per a obtenir respostes. Potser per aquest motiu els secrets que amaga aquesta història sustenten un drama d’amor adolescent que conviu amb el terror i la fantasia. El debut en el llarg de Marçal Fo-rés ens permet assistir a una de les pel·lícules sobre l’adolescèn-cia més madures que es recor-den. Es tracta d’afrontar el procés de dol que suposa convertir-nos en adults com el desconcertant, però necessari, viatge que ens servirà per a acabar de definir la nostra personalitat, la mane-ra com ens enfrontem a aquest nou món que un dia s’obre d’una manera inesperada a l’interior de tots nosaltres.Complexa, laberíntica i fasci-nant, Animals suposa el tret de sortida de la que sembla con-firmar-se com una de les fil-mografies més interessants del futur cinema espanyol. Aquesta producció catalana fruit del pro-jecte Òpera Prima engegat amb èxit per Escándalo Films fa uns quants anys és l’eclosió de l’uni-vers personal i intransferible que Forés ja ens va avançar en els seus premiats curtmetratges (Yeah, Yeah, Yeah! i Friends Fore-ver). Un univers que beu sense amagar-se’n d’aquelles pel·lícu-les, discs o còmics amb els quals Forés va formar la seva visió del món durant l’adolescència. El riu sempre seguirà el seu curs, però el cinema, de vegades, pot esdevenir la millor eina per a comprendre el misteri de la vida.

S.O.F. PANORAMA RETIRO 23:00

CITADEL ¿Recuerdan el videoclip de

Come to Daddy, que dirigió Chris Cunningham sobre un tema de Aphex Twin? Ese pequeño retablo industrial y macabro, protagoni-zado por un siniestro pelotón de infantes, está considerado una de las obras maestras del video musical. Su influencia pervive en el imaginario colectivo, y buena prueba de ello es Citadel: la des-asosegante ópera prima de Cia-ran Foy puede entenderse como una hija bastarda del videoclip de Cunningham.Tommy está a punto de empezar una nueva vida: él y su esposa, a punto de dar a luz, se trasladan de un edificio desahuciado a una casa mucho más acogedora; pero en uno de los últimos viajes de la mudanza, unos chavales encapu-chados atacan brutalmente a su esposa, agresión que Tommy con-templa impotente, atrapado en el ascensor. Una vez en el hospital, los médicos logran salvar al bebé, pero ella queda en un coma irre-versible. A partir de entonces, el joven padecerá una agorafobia aguda, que se acentuará en el momento en que empieza a sos-pechar que estos pequeños dia-blos (y no es una metáfora) han empezado a seguirle...Basándose en una traumática experiencia personal del propio director, Citadel toma el pulso a la depresión anímica de una clase obrera castigada por la crisis, y atrapada en un entorno que cada día se parece más a un infierno.

SEVEN CHANCES PRADO 18:30

POONGSAN Es extraño observar como, a

pesar de la cada vez más abun-dante presencia de cine surcorea-no en casi cualquier rincón del mundo, siguen siendo pocas las películas que nos llegan que se atrevan a abordar (de una mane-ra más o menos directa) el eterno conflicto entre las dos Coreas. Así las cosas, no nos queda más re-medio que tachar de celebración la presencia en el Festival de un título como Poongsan, en el que a modo de cinta de espías, un hom-bre se dedicará a ayudar a unos y otros a cruzar la que es, proba-blemente, la zona fronteriza más vigilada del mundo: la que separa las dos Coreas.Con una historia escrita y produ-cida por el gran Kim Ki-duk (que ya aportó su punto de vista so-bre el conflicto en la estupenda The Coast Guard), Juhn Jai-hong aborda con solidez una historia más preocupada por mostrar las consecuencias en el día a día de

dicho conflicto que por juzgarlo, un planteamiento que se erige en uno de los principales signos de identidad de toda la filmografía de Kim Ki-duk. Este contexto no debería llevar a confusión sobre la verdadera naturaleza genérica de Poongsan, una enérgica cinta de acción en la que no faltarán las más brutales dosis de sangre y de violencia. Una película urgen-te y necesaria camuflada de po-tente entretenimiento para inten-tar hacer llegar a un público más amplio un conflicto que, menuda desgracia, parece no tener fecha de caducidad.

SESSIONS ESPECIALS PRADO 16:30

SIDE by SIDE En un momento de Side By

Side. The Science, Art and Impact of Digital Cinema, el reputado di-rector de fotografía Anthony Dod Mantle cuenta que hace muchos años asumió que nunca ganaría un Oscar, pues su apuesta por trabajar con cámaras digitales nunca sería vista con buenos ojos por la Academia. Irónicamente,

en 2009 Dod Mantle obtuvo el galardón por su trabajo en Slum-dog Millionaire (que también sería galardonada con el premio a la Mejor Película). Fue un momen-to histórico, la confirmación de-finitiva de que la textura digital se había convertido, por derecho propio, en un nuevo canon.Este documental analiza, justa-mente, la historia de este soporte, desde su aparición a mediados de los sesenta hasta la actualidad, cuando se opta por él en grandes películas de Hollywood. Un reco-rrido apasionante, con paradas en el cine de autor y en los pro-ductos amateur. Keanu Reeves, consciente de que nos encon-tramos en un período decisivo, será nuestro guía, entrevistando a multitud de grandes nombres: Martin Scorsese, David Lynch, James Cameron, David Fincher, Christopher Nolan, George Lu-cas, Steven Soderbergh... todos ellos comparecen en pantalla para dar su punto de vista acerca de este tema.Así que ya lo saben: acercarse esta tarde al Prado puede ser una buena manera de empezar a vislumbrar la silueta del cine del futuro.

Veient l’any passat Kill List o redescobrint l’opera prima Down Terrace (projectada enguany a Seven Chances), era de preveure que Ben Wheatley es convertís en un dels noms estrella del cinema recent. Poques projeccions han fet esclatar la platea del Festi-val de Canes –on se solen guar-dar més les formes–, que en la passada edició es va entregar a l’última pel·lícula de Wheatley, Sightseers, potser la comèdia més fosca d’aquesta temporada.Sightseers no podia començar mi-llor. Tina i la seva mare tenen una vida molt monòtona, trencada únicament pel record dels seus estimats gossets. Fins que irromp Chris, que s’interposarà en la vi-ciada relació materno-filial i del qual Tina s’enamora ràpidament. Tots dos emprenen un viatge amb caravana. Marcada per un to es-trany, a mig camí entre la broma carregada d’ironia i un fort desen-cant amb rerefons social, la millor part de Sightseers arribarà quan, a la carretera, Chris mostri el seu vessant més fosc.

Sightseers és, exactament, cinema britànic. Primer, perquè manté un to proper al cinema social. Segon, perquè el seu humor és absoluta-ment anglès –un dia s’hauria de fer un estudi sobre l’humor com a tret autòcton–. Tercer, perquè el protagonista, Chris, sembla una versió passada de voltes de Mr. Bean. Chris no tolera ningú. És un maniàtic típic, com també ho era el clàssic personatge creat per Rowan Atkinson. Segurament, Mr. Bean no hauria engendrat tan-ta maldat si hagués deixat anar la seva ira contra els altres d’una manera violenta, a l’estil de Chris, que quan es molesta perquè algú fa un sorollet o no es mostra prou educat, decideix (poca broma) assassinar-lo. A partir d’aquesta premissa, Wheatley deixa anar un bon grapat de seqüències per al record, en què la violència passa constantment per l’humor.Sightseers entusiasmarà tots els Larry David en potència, els anti-socials i, sobretot, els amants de riure mentre la sang corre per la pantalla.

S.O.F. COMPETICIó AUDITORI 08:30, 21:00

SIGHTSEERS

8DIARI DEL FESTIVAL


S.O.F. COMPETICIóAUDITORI 01:00

NO ONE LIVES + LOVELy MOLLy

S.O.F. COMPETICIóRETIRO 15:15

CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIó (II)

El menú d’aquesta nit ens el serveixen dos noms que inevita-blement duran bons records a l’aficionat al gènere: Ryuhei Kita-mura, que presenta No One Lives, i Eduardo Sánchez, amb Lovely Molly. El primer és el responsa-ble de pel·lícules com ara Azumi, un film d’arts marcials vibrant que va ser a Sitges 2004, o Ver-sus, aquella salvatge i estranya zombie movie que ens va arribar en l’època en què tot just comen-çava a envair-nos el fantàstic vin-gut d’Orient. I Eduardo Sánchez és qui, amb Daniel Myrick, va di-rigir un dels films més influents del terror del tombant de segle, The Blair Witch Project. Sánchez va visitar-nos per darrera vegada l’any 2008, amb Seventh Moon.Si per alguna cosa es distingeix el cinema de Ryuhei Kitamura

és pel seu estil visual absorbent i frenètic, encaminat a fer-nos veure tot allò que volem veure en una pel·lícula de terror i a mos-trar-nos-ho de la manera més impactant possible. No One Lives és la seva segona incursió en el cinema nord-americà, després d’adaptar Midnight Meat Train de Clive Barker, i podem dir que és una autèntica festa dels sentits. O de la manca de sentit, més avi-at. Tot comença amb dos perso-natges lacònics i misteriosos, a bord d’un cotxe, que topen amb una banda de delinqüents. A par-tir d’aquí, se succeiran escenes gore, d’aquestes que esquitxen, al llarg d’una sèrie de giravolts argumentals impossibles. Una pel·lícula de factura impecable que, alhora, aspira a jugar en la lliga de les midnight movies que

tornen boges les audiències dels festivals de cinema fantàstic.I quan s’acabi No One Lives, tin-dreu uns moments de calma. Potser uns quants minuts, fins i tot. Els que trigueu a adonar-vos que a la Molly li passa algu-na cosa. Us n’adonareu abans que ho facin els seus superiors a la feina, en una pertorbado-ra seqüència que Sánchez ens mostrarà a través de la grava-ció d’una càmera de vigilància. Combinant formats i textures, Lovely Molly és un crescendo d’incomoditat en tota regla, que viurem a través de la inestable psique de la seva protagonista (una increïble Gretchen Lodge) i que, a mesura que la tensió crei-xi, ens oferirà moments d’au-tèntic malson, tant visual com sonor. Tremolareu.

Human Core. En un futur llunyà cinc pacients se sotmeten a un experiment en un búnquer.

Le miroir. Una mena de Glo-ria Swanson s’haurà d’enfrontar a una nova vida amb una cara desfigurada. Terror psicològic i un look enlluernador.

Eat. Aquexsta inquietant faula terrorífica fa un pas endavant per convertir la història d’una model anorèxica en la seva lluita per a no menjar-s’ho tot.

The Halloween Kid. Un conte entendridor en què un nen solitari troba refugi en el costat més fosc de la seva imaginació.

belgian Psycho. Una as-sassina celebra el seu aniversari matant. Un divertimento violent en què la preocupació de la pro-tagonista no és, precisament,

bufar les espelmes del pastís.

Zimmer 606. Amb un me-rescudíssim Méliès d’Or sota el braç, aquesta fascinant pel·lícula deixarà bocabadat qualsevol que tingui un mínim de sentit comú. Quinze minuts de cinema pur.

La ciudad de Gao Feng. Un pagès amb demència senil arriba a la ciutat. Una història emotiva que demostra el poder de la imaginació.

Pearl. Una princesa sirena s’enamora d’un surfista. La ve-terana Mary Lambert torna al curt amb una cinta atmosfèrica.

Alchemy and Other Imperfections. Una dona intenta eliminar del cervell del seu marit els records de la rela-ció. Una comèdia fantàstica que pren un camí inesperat.


La tira De GUiLLeM DOLS

Animals és una pel·lícula fresca i imprevisible. Sembla en tot mo-ment com si no tingués la neces-sitat de donar explicacions a nin-gú o com si no estigués subjecta a cap norma.Amb tot el temps que he treba-llat en la pel·lícula, sempre tens por d’haver perdut aquesta fres-cor, però m’alegro que finalment hagi traspassat la pantalla. El fet d’aprofundir en els temes sense ser obvis ni explicant d’una mane-ra detallada les coses que passen és una cosa totalment intencio-nada. Em molesta molt quan veig una pel·lícula que ho dóna tot massa mastegat.

Fins a quin punt vas tenir lliber-tat a l’hora d’abordar un projecte amb tants riscos?Jo no ho entendria com un risc, sinó com una aposta. Va ser Es-cándalo Films (la productora vinculada a l’ESCAC) qui em va proposar d’escriure el projecte. Però tant a Sergi Casamitjana (el productor) com a mi ens agrada molt més explicar històries en què se suggereixi més que no pas es mostri. Per tant, en aquest sen-tit, sempre hem tingut clar quin tipus de pel·lícula estàvem fent i cap a on estàvem anant.

Una de les coses més interes-sants és la hibridació de gèneres. Animals és un drama adolescent que, alhora, explora el fantàstic i, fins i tot en algun moment, el terror. No ha estat una cosa voluntària. Tot ha seguit el seu procés natu-ral. La barreja de gèneres no me la plantejo com una cosa artifici-al, sinó com un fet quotidià. Per exemple: tu et pots llevar content, però a mesura que avança el dia et pots posar trist o tenir por quan et fiques al llit. Aquests diferents estats d’ànim es poden comparar amb els diferents gèneres cinema-togràfics. I aquesta barreja és un fet poc comú en el cinema espa-nyol, on sembla que la tendència general és marcar molt clarament els codis i les fronteres que se-paren cada gènere. Vam intentar crear els ponts necessaris per a unir tots aquests gèneres, tots aquests estats d’ànim.

La llum complementa i fa més fascinant el viatge interior dels personatges. És naturalista i mà-gica a la vegada. De quina mane-ra has afrontat el plantejament estètic amb Eduard Grau, el di-rector de fotografia? M’agrada que parlis d’aquesta màgia perquè volíem que la pel-lícula respirés fantasia. Un dels nostres plantejaments va ser in-tentar dotar la imatge d’un punt de tendresa i allunyar-nos d’un realisme cru. La primera decisió que vam prendre amb l’Eduard va ser triar unes òptiques que no tenen el bany antireflectant que normalment tenen les òptiques de cinema, perquè permeten que la llum mulli molt més la imatge, i això dóna al film un look una mica més tou, com més antic i es-tilitzat, més ideal. L’Eduard és un company de classe i de la vida i ja fa molts anys que ens coneixem. Vam estudiar junts a l’ESCAC, a l’escola de Londres i, fins i tot, hem viscut junts. Compartim una sèrie de gustos estètics i visuals, cosa que va permetre que gaire-bé no fes falta ni parlar mentre rodàvem. De vegades, aquesta afinitat tan gran fa que quan hi ha un conflicte, aquest sigui més

difícil de resoldre perquè cadascú creu que té la raó, però en realitat l’Eduard és de les persones amb les que més connecto a nivell es-tètic i a l’hora d’enfocar diferents aspectes.

La pel·lícula la firmen tres mun-tadors diferents. Es tracta d’un fet molt poc habitual. Com ha estat aquest procés de muntatge a sis mans?És una pel·lícula a cavall entre diferents gèneres, la qual cosa fa que la lectura es torni compli-cada i que calgui posar-hi ordre. El procés de muntatge ha estat complicat. El fet d’haver treballat amb tres muntadors ha permès que cadascun hi hagi aportat el seu granet de sorra amb la seva visió personal de la història, que han enfocat cap a un terreny no excessivament comercial. Ha es-tat una gran sort poder aprendre de tots ells. També és veritat que el procés ha passat per diferents fases. Bona part de la feina que hem fet a Animals ha consistit a minimitzar els elements, ja que es tracta d’un film amb moltes trames i un plegat de coses que passen en un segon terme, però que a vegades es poden con-fondre amb el que realment és important. Ha estat una feina d’exploració feta en equip entre diferents muntadors.

Tot i que s’hi parlen tres idiomes (català, castellà i anglès) i que està situada a Catalunya, la pel-lícula sembla tenir la seva pròpia identitat. És una pel·lícula catalana, que s’ha produït aquí i amb gent d’aquí, i no entenc per què una pel·lícula catalana no pot estar rodada en tres idiomes. No sé quin pot ser l’impediment per a afrontar-la des d’aquesta perspec-tiva diferent. L’etiqueta de cinema espanyol pot ser útil per a segons quines pel·lícules, sobretot si aju-da al fet que fora d’aquí es pugui entendre de quin tipus de produc-te estem parlant, encara que crec que el cinema espanyol ha evolu-cionat prou perquè hi hagi opci-ons molt diferents dins aquesta mateixa etiqueta. Pots trobar-te

amb cineastes tan diferents com ara Bayona, Vermut, Balagueró o Mar Coll, però tot és cinema espa-nyol. En aquest sentit, no em su-posa cap mena de conflicte moral etiquetar Animals dins el cinema espanyol, perquè al cap i a la fi és el que és.

La pel·lícula és plena de referents musicals, cinematogràfics i del món del còmic. Molts d’aquests homenatges vénen de produc-tes de la cultura popular o un-derground que apropen Animals a un públic d’una determinada generació. És tota una declaració d’intencions?El fet de col·locar aquestes pis-tes en la pel·lícula és amb la vo-luntat de retratar les coses que m’agraden i amb les quals em sento identificat. Respon a una intenció de plasmar en la pan-talla els meus gustos personals, esperant alhora que també es pugui sentir identificada la gent que tinc a prop, els meus amics o, fins i tot, una generació. És una cosa que em ve de gust fer ja que quan veig una pel·lícu-la m’agrada reconèixer els seus referents. Una de les meves pel-lícules preferides és Linda Linda Linda, de Nobuhiro Yamashita. El títol de la pel·lícula ve d’un grup japonès dels anys vuitanta que tenia una cançó amb aquest nom. El film, que és com si Ozu hagués dirigit un guió de John Hugues, explica la història d’un grup de noies que preparen el concert de fi de curs. En un mo-ment concret, podem veure, al local on assagen les noies, un cartell del grup Beat Happening. Vaig al·lucinar amb l’aparició d’aquest maleït grup que no co-neix ni el Tato! Això em va fer adonar que hi havia alguna cosa meva dins aquella pel·lícula. El que vull dir és que, d’alguna ma-nera, introduint coses meves en la pel·lícula, el que estic fent és intentar comunicar-me amb la gent que té els mateixos gustos que jo. Ara bé, en cap moment aquests referents no et poden despistar o apartar de la història que estàs explicant. És a dir, no han de fer mai nosa.

“No entenc Animals

com un risc, sinó com

una aposta”

ENTREVISTA: MARÇAL FORÉS

10DIARI DEL FESTIVAL


¿Cómo nace Motorway y en qué momento entra Johnnie To a pro-ducir la película? Soi Cheang: Nació hace cinco años y estaba en manos de Johnnie To y otro productor americano. En ese momento no había director y, aun-que la historia era buena, To pre-firió no rodarla él mismo. Cuando me leí el guión, la historia me pa-reció muy interesante, así que fue tan fácil como ponernos manos a la obra. En realidad, la participa-ción de To en el proyecto ha sido mínima comparada con otras pe-lículas producidas por él. Solo me dijo que quería algo especial, que nunca se hubiera visto en este tipo de cine de acción.

Los coches parece que tengan vida propia. ¿Cómo llevasteis a cabo las secuencias de acción? ¿Cómo fue el proceso de Shawn a la hora de poner en práctica la conducción tan arriesgada de su personaje?SC: En todo momento hubo un equipo muy potente de mecáni-cos y especialistas que contaban con un montón de coches igua-les, por si se averiaban o se rom-pían. Eran como los dobles de actores, pero en coches. Shawn recibió muchas clases y una pre-paración previa para poder con-ducir con tanto riesgo. Los pre-parativos de todas esas escenas estuvieron supervisados en todo momento por el coreógrafo de acción Chin Ka Lok. Él es un ex-perto en coreografiar peleas de artes marciales, pero le encan-tan los coches y tiene un equipo muy profesional que se dedica a diseñar este tipo de escenas. Es uno de los coreógrafos más com-pletos que existen en Hong Kong. Todo esto ha hecho el rodaje mu-cho más fácil.Shawn Yue: Ya el primer día de rodaje destrozamos un coche por

completo y se fue directo al des-guace. Para preparar las escenas, normalmente yo iba en un coche de apoyo para poder observar exactamente las maniobras que tenía que hacer y ver como se-rían los impactos, pero a menu-do acabábamos destrozándolos. En todo momento fuimos cons-cientes de que era un trabajo peligroso, por eso todo el equipo prestó una extrema atención a la seguridad.

¿Cómo fue el trabajo con un tó-tem como Anthony Wong?SC: Ha sido una experiencia fan-tástica. Wong ofrece mucho más que su propia actuación en un rodaje. Siempre parece como si estuviera viendo actuar a los de-más, está siempre relajado y a su rollo. A veces la gente me pre-guntaba: ¿pero este tío a qué ha venido aquí? [risas]. Pero, cuando volvíamos a ver las escenas, nos dábamos cuenta de que ya sabía todo lo que tenía que hacer, inclu-so antes de que yo se lo dijera.

¿Porqué cuesta tanto que las pe-lículas de acción made in Hong Kong consigan más distribución en el resto del mundo? SC: Motorway es una película tí-picamente hongkonesa y, lógica-mente, en el extranjero no tiene porqué tener tanto éxito, es como si estuviera fuera de su hábitat natural. Pero no le damos impor-tancia, no venimos aquí tanto a promocionar la película en sí, sino en representación del cine de Hong Kong. Estás a punto de estrenar The Monkey King, la producción de mayor envergadura a la que te has enfrentado hasta la fecha ¿Qué nos puedes adelantar?SC: ¡Es más que una película! Es la combinación de tres elementos técnicos que han sido muy compli-cados: efectos especiales, efectos de maquillaje y un rodaje en 3D. El rodaje empezó hace tiempo y aho-ra estamos cerrando los últimos detalles de la postproducción.

“El primer día de rodaje destrozamos un coche por

completo”

ENTREVISTA: SOI CHEANG Y SHAWN yUE ÚLTIMA SALIDA

BRIGADOON

Mentre escric aquestes línies veig, a estones, la cara de cir-cumstàncies d’un entrenador de futbol portuguès al qual no li està agradant gens el resul-tat de cert partit. Si això acaba així, crec que ballarem sobre tombes o sobre monstres ma-rins o el que sigui que hi ha aquí a sota i fa sorolls estranys. Parlant de tombes, no sé si vos-altres heu vist mai una punki fer un striptease en un cemen-tiri. És probable que sí, perquè si sou dignes de Brigadoon re-cordareu Linnea Quigley despu-llant-se en aquella inoblidable escena de Return of the Living Dead de Dan O’Bannon, que al cel descansi. La reina de les sèries B i Z dels anys vuitanta i noranta i fins que el seu cos aguanti és una de les actrius que posa veu a la marciana pel·lícula d’animació Where the Dead Go to Die de l’home or-questra Jimmy ScreamerClauz, que fa música, actua, escriu, dirigeix, produeix i munta pel-lícules inenarrables, com la que Brigadoon estrena aquesta nit. Aquests dibuixos animats no són com els que feien al Club Super3 quan tornàveu de l’escola. Són dibuixos animats macabres, morbosos i política-ment incorrectes, servits amb un atrevit estil visual. Una ra-resa que no us voldreu perdre.

Canviant dràsticament de tema –i perdoneu aquest recurs tan polit i formal–, fa uns anys un senyor anomenat Gonzalo López, que tenia ganes de tocar els collons i posar sobre la tau-la certes qüestions, va estrenar a Sitges Embrión, una mena de remake d’una pel·lícula de Kôji Wakamatsu, de qui aquest any veurem a Sitges Caterpillar. Dar-rere d’Embrión hi havia una colla de franctiradors del cinema que, sota el nom AVED Producciones, avui presenten a Brigadoon al-guns dels seus últims projectes. Entre ells, el curt The Factory, ro-dat amb motiu del London Sci-Fi 48 Hour Short Contest, i la web-sèrie Cheaters (Tramposos). Ens ho explicaran els seus responsa-bles, Javier Rueda, Jonathan Gui-llén i Sergio Álvarez.Continuarà el cicle The Asylum amb 2-Headed Shark Attack, tindrem una adorable mostra de Mondo Macabro, Cindere-lla: Nang Pee, i els documen-tals Indie Game: The Movie i Ray Harryhausen Special Effects Titan. Crec que totes les pel·lí-cules tenen títols força descrip-tius, de manera que no les des-criuré. Únicament us aviso que la pel·lícula de Mondo Macabro no té res a veure amb Cinderella Man de Ron Howard.

Toni Junyent


LA COLUMNA DEL CRíTICLA COLUMNA DEL CRíTIC

Com The Sopranos trasplanta-da a un barri molt eastender de Brighton, l’opera prima del bri-tànic Ben Wheatley Down Terra-ce, que el Festival recupera en-guany a Seven Chances, fa con-fluir dues tradicions fílmiques, el realisme social i el cinema criminal al·lèrgic a l’estilització. La família protagonista de Down Terrace podria aparèixer en qualsevol obra de Mike Leigh. L’única diferència és que aquí es dediquen als negocis bruts i no tarden en endinsar-se en una espiral de sagnants venjances...Feia anys que cap figura de les Illes Britàniques agitava el cine-ma de gènere com ho està fent, en un temps rècord, Ben Whe-atley. Si Down Terrace, malgrat resultar un debut sorprenent, va passar sense pena ni glòria, el seu segon llargmetratge, Kill List, programat a la passada edi-ció del Festival, el va catapultar a l’estatus de director de culte. A primera vista, Kill List sembla una variant de Down Terrace, però aquest cop Wheatley va molt més enllà. Del drama rea-lista familiar passem al thriller criminal per desembocar en el terror més pur.Aquesta capacitat per transitar per diferents gèneres sense cau-re en el mer exercici de mash-up postmodern i mantenint sem-pre un peu al realisme social ha esdevingut la marca de fàbrica de Ben Wheatley. Kill List és una pel·lícula que, sense practicar el comentari social, ha estat ama-rada en la realitat del seu entorn immediat (exercici del que són incapaços la majoria de practi-cants del gènere d’aquest país): els protagonistes transmeten el desencís de qui s’ha vist obligat a lluitar en una guerra il·legítima. Però, per altra ban-da, Wheatley no s’emmotlla mai del tot ni a les convencions

del realisme ni als mecanismes del gènere. El director pren un distanciament amb la història que contribueix a subratllar el desassossec que provoca: en el fons, no sabem gairebé mai què està passant, com si les tribula-cions dels protagonistes es de-senvolupessin amb la gratuïtat pròpia d’un malson. De fet, el director de cinema realista bri-tànic amb qui més s’emparenta és Alan Clarke. Pel seu contun-dent retrat de la violència inhe-rent a la societat britànica i per certa tendència al que podríem anomenar realisme abstracte, que el malaguanyat director va portar al seu grau màxim a Elephant. Però Wheatley substi-tueix la debilitat de Clarke pels llargs plans-seqüència per la càmera en mà i uns muntatges compulsius i entretallats. Abans de fer-se un nom al cine-ma, Wheatley va triomfar al món de la publicitat amb una sèrie d’anuncis virals que ja anticipaven el seu enginy i el seu peculiar sentit de l’humor. Simulacres de vídeos casolans que es resolen amb un gir fan-tàstic tan inesperat com hila-rant, aquests clips constituei-xen una sèrie de divertidíssims minifakes youtuberos. La comici-tat torna a ser la protagonista al seu tercer llargmetratge Sight-seers, present a la Secció Oficial Fantàstic Competició, on Whe-atley s’apunta a la renovació de l’humor britànic (el film està produït per Edward Wright), ex-plotant-ne la seva vessant més negra i, sense abandonar, tam-poc aquesta vegada, el context realista. S’imaginen una parella manllevada d’un film de Ken Lo-ach en viatge de vacances elimi-nant a tota persona que s’inter-posa en els seus plans idíl·lics?

Eulàlia Iglesias

Ben Wheatley, realisme genèric

Què creies que podies aportar a un gènere tan treballat com el slasher quan vas iniciar el projecte de Sli-ce and Dice: Slasher Film Forever?Fa uns anys es va estrenar un altre documental sobre el tema, titulat Going to Pieces: The Rise and Fall of Slasher Film. Tenia un pressupost considerable i hi sortien gairebé tots els grans noms relacionats amb el tema: John Carpenter, Sean S. Cunningham, Wes Craven, Rob Zombie... És una molt bona pel·lícula i sabíem que hi hauria gent que compararia Slice and Dice amb ella. Per això, des del principi, la nostra intenció va ser realitzar una cosa completament diferent. Volíem remetre’ns al gi-

allo i entrevistar figures potser no tan conegudes, però que esti-guessin estretament vinculades amb el gènere, com ara Patrick Lussier, que va dirigir el remake de San Valentín sangriento y va ser el muntador dels Scream de Wes Carpenter. O, evidentment, Corey Feldman, que va aparèixer a Vier-nes 13. Último capítulo. Ell va ma-tar Jason Voorhees!

Has esmentat el giallo. Quina in-fluència ha exercit Europa en el slasher?En realitat, crec que els gialli solen ser cinematogràficament supe-riors als slashers. Crec que la in-fluència ve donada pel fet que les pel·lícules de Mario Bava o de Da-rio Argento ja avancen la idea del bodycount, d’anar acumulant víc-times. Això es veu de forma molt clara a La noche de Halloween.

Veient Scream o la recent onada de remakes, semblaria que el gè-nere s’esta tornant cada vegada més auto-referencial i reflexiu.Als vuitanta ja hi havia films que mostraven una gran autoconscièn-cia del gènere, com ara El retorno

de Martin (que era horrible, per cert) o Sleepaway Camp II, on els personatges es disfressaven de Ja-son i de Freddy Krueger. Però, evi-dentment, cap d’aquests era ni la meitat d’interessant que Scream. El problema que tinc normalment amb els remakes és que els manca el context històric dels originals i que es concentren en elements estètics. M’agrada el que van fer amb La matanza de Texas, tot i que en molts moments s’intuïa una intenció gairebé masturbatòria a l’hora de filmar el cos de Jessica Biel. Però, com deia, no crec que fos mala idea realitzar una nova versió, perquè es tracta d’una saga on cada pel·lícula té un to molt diferent al de les altres, gairebé com si es tractés de mitologies di-ferents. El que no entenc és com pots pifiar-la fent una nova versió de Viernes 13; no estem parlant precisament d’una obra mestra i, a cada seqüela, la saga es fagocitava de manera més incoherent. I, tot i això, el remake és infame! A qui se li acut que en Jason torturi les seves víctimes? Ell no té temps per això, és com el Godzilla americà!

El teu documental s’ha projec-tat al Festival amb Maniac Cop 2 i Class of 1984, en una sessió de-dicada el cinema de culte. Què creus que significa aquest terme en l’actualitat?La veritat és que crec que el cine-ma de culte ja no existeix. Amb Internet i la globalització, ho pots veure tot quan tu vols. Abans, si no caçaves una pel·lícula al cinema podia passar molt de temps fins que poguessis tornar a veure-la. A més, el mercat de VHS tenia moltes versions d’un mateix film i trobar la millor, la que estigues sense censurar, era com buscar el Sant Greal. Ara, si algú et recoma-na una pel·lícula, simplement te la descarregues o la compres per Amazon. A més, últimament es ve-uen molts films que intenten amb totes les seves forces semblar de culte. I això em sembla patètic: les autèntiques pel·lícules de culte sempre ho han sigut per accident.

ENTREVISTA: CALUM WADDELL

“Les pel·lícules de culte ho han sigut

sempre per accident”



Claudio Simonetti llega a Sitges para acompañar a Da-rio Argento en la presentación de la flamante Dracula 3D. El Festival no podía dejar pasar semejante oportunidad y ha organizado un concierto del músico italiano, que actuará hoy en Ricky’s (c/Sant Pau 25) a las 19:00 (entrada gratuita con consumición mínima de 3 euros).Nacido en Sao Paulo, estudió piano y composición en el conservatorio Santa Cecilia, en Roma. Al frente del conjun-to musical Goblin, obtuvo un éxito millonario con la banda sonora de Rojo oscuro, prime-ra de sus colaboraciones con Argento. Esta, junto a las de Suspiria y Zombi (de George A. Romero) forma una tríada que ha marcado la historia de la música cinematográfica. Tras la disolución de Goblin, Simo-netti publicó diversos traba-jos en solitario y compuso la partitura de filmes como Te-nebre, Phenomena o Demons.Bajo su nombre o en forma-ciones como Daemonia o los resucitados Goblin, la trayec-toria de este músico dibuja los contornos del auténtico soni-do del miedo.

D’on va sorgir la idea de rodar Iron Sky, que explica que els na-zis van marxar a la Lluna al 1945 i es preparen per tornar a ocu-par la Terra?Se’m va ocórrer a la sauna, com totes les bones idees que tenim els finlandesos. Hi ha molta gent que creu en una teoria de la cons-piració que afirma que els nazis tenien un programa espacial per conquerir l’espai. Em va semblar que era un bon punt de partida per una pel·lícula de ciència-fic-ció. No va sorgir com una provo-cació. Volíem que també tingués

una part seriosa, que critiqués la política que avui fa la Casa Blan-ca. No volíem que fos només una pel·lícula divertida, tot i que és cert que Iron Sky es pren molt poc seriosament a si mateixa. Volia que Iron Sky fos com un concert de heavy metal, sorollosa i exces-siva, però també volia que fos una sàtira política i que transmetés un missatge de fons.

La pel·lícula sembla detectar una part de feixisme en la políti-ca exterior dels Estats Units. Ho creu així?La comunicació de la política dels Estats Units no té res a en-vejar a la propaganda nazi dels anys 40. Els termes que es fan servir han canviat, però la forma de manipular és molt semblant. I no només als Estats Units. A al-guns països d’Europa, a causa de la crisi, també comença a passar. Al meu país, els populistes d’ul-tradreta ocupen un 20% dels es-cons del Parlament.

Va aconseguir finançar-la gràcies a Internet. Sense el crowdfunding, la pel·lícula no hauria existit?Hauria estat impossible rodar-la. Ens faltaven molts diners per ro-dar-la com volíem. Vam aconse-guir 1,2 milions d’euros sobre un total de 7 gràcies als internautes. L’èxit de la pel·lícula respon a això. Gràcies a aquesta campa-nya de finançament col·lectiu, també vam fer conèixer la pel·lí-cula a les xarxes socials. La gent

que va donar diners en parlava als seus amics com si fos la seva pel·lícula i no com una pel·lícula qualsevol.

És cert que prepara una preqüela i una seqüela d’Iron Sky?Sí, ara mateix estic escrivint la seqüela. Però la meva pròxima pel·lícula serà una producció nord-americana, de la qual en-cara no puc parlar. Puc anunciar que serà una pel·lícula de cièn-cia-ficció. Aquesta és la meva úni-ca limitació, o sigui que totes les meves pel·lícules hauran de tenir naus espacials. El meu agent no deixa d’enviar-me guions que no són de ciència-ficció i jo li dic: “Tio, però què és aquesta merda? Envia’m només pel·lícules amb naus espacials!”.

Què opina del que Lars von Trier va dir a Cannes, quan va sostenir que entenia i simpatitzava amb Hitler?Crec que hauria pensar-s’ho dos cops abans d’obrir la boca. Sé que no volia dir el que va dir i que es va treure de context, però no li aniria malament callar més so-vint. El problema amb els nazis és que la societat actual es posa molt nerviosa quan veu una es-vàstica, quan haurien de preo-cupar-se molt més pel fet que la seva ideologia segueix existint en aquest món. Els símbols dels nazis són un tabú, però la gent no s’im-muta quan algú actua de manera semblant a Hitler o Goebbels.

“La forma de manipular

dels Estats Units és

semblant a la propaganda

nazi”

Concierto: Claudio

Simonetti

ENTREVISTA: TIMO VUORENSOLA


Con siete años es bastan-te difícil pensar en el fin del mundo. Como mucho, la men-te infantil te da para imaginar el “fin” de la semana. Aún así, aquel domingo de 1971 en el que me sentía rico con unas monedas en el bolsillo, fruto de un primer sueldo ganado con mucha imaginación, fui testigo de cómo el futuro, y el Apocalipsis con él, iban a venir a buscarme. El encuentro se produjo en un

cine, no podía ser de otra mane-ra. Un póster algo raído (el fil-me era de reestreno) me invitó a entrar. Recuerdo la sensación de desasosiego al ver a Charlton Heston arrodillado en una pla-ya desierta frente a los restos de la Estatua de la Libertad. Un recuerdo que me perseguiría a lo largo de mi vida, y que sería testigo de mis particulares Apo-calipsis: rupturas amorosas, fra-casos universitarios o muertes de seres queridos.

Hace poco, el recuerdo se ha reavivado. Era domingo, nueva-mente, aunque el reencuentro no tuvo lugar en un cine, sino frente a la pantalla de mi orde-nador al ver por primera vez el cartel de Sitges 2012. Quizá los Incas no anduvieran tan equi-vocados al pronosticar el fin del mundo este año.

Enrique GarcelánCineAsia

Com cada any, Sitges - Fes-tival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya mira més enllà de les fronteres d’allò cinematogràfic per obrir-se cap a altres disciplines, un acte més necessari que mai en un escenari cultural especialment porós. Aquesta filosofia passa, evidentment, per l’atenció a les novetats editorials vinculades a l’univers fantàstic. Entre les presentacions a què podrem assistir enguany, trobem la de l’esperat Neo Culto (Tramunta-na, avui a les 12:00), coordinat

per Desirée de Fez i Ángel Sala i llibre oficial del Festival. També: Más 200 películas que no deberías ver antes de morir (Espai Fnac, avui a les 18:00); el còmic Ocu-pante, d’Andreu Martín, Jacobo Navarro i Carlos Ruano (Espai Fnac, dimecres 10 a les 18:30); Alien, el octavo pasajero, de Ian Nathan (Espai Fnac, dijous 11 a les 16:00); Lo macabro del amor (Espai Fnac, dijous 11 a les 19:00) i El bosc, d’Albert Sánchez-Piñol, llibre que ha inspirat la pel·lí-cula d’óscar Aibar (Espai Fnac, divendres 12 a les 17:00).

Llibres al festival Apocalipsis íntimos



PROGRAMACIóDEMÀ - DISSABTE 6

PROGRAMACIóAVUI - DILLUnS 8

ÚLTIMA PROjECCIó Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORISIGHTSEERSBen Wheatley. Regne Unit, 2012. 89’

09:00 PRADODREAMS FROM A PETRIFIED HEAD. 38’AURORAKristina Buožytè. Lituània, França, Bèlgica, 2012. 120’

09:15 RETIROTHE PACTNicholas McCarthy. EUA, 2012. 95’

10:15 AUDITORITHE LORDS OF SALEMRob Zombie. EUA, Regne Unit, Canadà, 2012. 101’

11:15 RETIROMOTORWAySoi Cheang. Hong Kong, 2012. 89’

12:00 PRADOCAMILLE REDOUbLENoémie Lvovsky. França, 2012. 115’

12:15 AUDITORIRObO-GShinobu Yaguchi. Japó, 2012. 111’

13:00 RETIROTHE VIRAL FACTORDante Lam. Hong Kong, Xina, 2012. 122’

14:15 PRADOMEMENTOChristopher Nolan. EUA, 2000. 113’

14:30 AUDITORISAFETy NOT GUARANTEEDColin Trevorrow. EUA, 2012. 86’

15:15 RETIROCURTS FANTÀSTICS A COMPETICIó (II)

16:30 AUDITORIHEADSHOTPen-ek Ratanaruang. Tailàndia, França, 2011. 115’

16:30 PRADOSIDE by SIDEChris Kenneally. EUA, 2012. 99’

17:30 RETIROALOIS NEbELTomás Lunák. República Txeca, Alemanya, Eslovàquia, 2011. 84’

18:30 PRADOPOONGSANJuhn Jai-hong. Corea del Sud, 2011. 121’

18:45 AUDITORIANIMALSMarçal Forés. Espanya, 2012. 90’

19:15 RETIROMODUS ANOMALIJoko Anwar. Indonèsia, 2012. 88’

20:45 PRADOMISS LOVELyAshim Ahluwalia. Índia, 2012. 110’

21:00 AUDITORISIGHTSEERSBen Wheatley. Regne Unit, 2012. 89’

21:00 RETIROTHE CAbIN IN THE WOODSDrew Goddard. EUA, 2012. 95’

23:00 AUDITORITHE LORDS OF SALEMRob Zombie. EUA, Regne Unit, Canadà, 2012. 101’

23:00 RETIROCITADELCiarán Foy. Irlanda, Escòcia, 2011. 84’

23:00 PRADOLOS SALVAjESAlejandro Fadel. Argentina, 2012. 119’

01:00 AUDITORINO ONE LIVESRyûhei Kitamura. EUA, 2012. 87’LOVELy MOLLyEduardo Sánchez. EUA, 2011. 99’

01:00 RETIROALExIS. 10’LA APUESTA DE PASCAL. 12’LA SEGUNDA MUERTESantiago Fernández Calvete. ARGENTINA, 2011. 91’

BRIGADOON

10:00 FOUR CORNERS

15:00 CICLE THE ASYLUM 2-HEADED SHARK ATTACK

17:00 ESTRENA DOCUMENTAL INDIE GAME: THE MOVIE

19:00 PRESENTACIó THE FACTORY I CHEATERS

20:00 ESTRENA DOCUMENTAL RAY HARRYHAUSEN

22:00 MONDO MACABRO CINDERELLA: NANG PEE

00:00 ESTRENA BRIGADOON WHERE THE DEAD GO TO DIE

SALA TRAMUNTANA

12:00 PRESENTACIó LLIBRE OFICIAL SITGES 2012: “NEOCULTE”

16:30 BRIAN WITTEN: L’EVOLUCIó DE LA PRODUCCIó AL CINEMA DE GÈNERE

20:30 POST SCREENING “ANIMALS” . AMB L’ EQUIP

ESPAI FNAC

18:00 PRESENTACIó LLIBRE: “MÁS DE 200 PELÍCULAS QUE NO DEBERÍAS VER ANTES DE MORIR”. AMB LA PRESÈNCIA DELS AUTORS


PROGRAMACIóDEMÀ - DIMArTS 9

ÚLTIMA PROjECCIó Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:15 AUDITORICHAINEDJennifer Lynch. EUA, 2012. 108’

09:00 RETIROHEADSHOTPen-ek Ratanaruang. Tailàndia, França, 2011. 115’

09:15 PRADOSOUND OF My VOICEZal Batmanglij. EUA, 2011. 87’

10:15 AUDITORICOSMOPOLISDavid Cronenberg. Canadà, França, 2012. 108’

11:15 RETIROANIMALSMarçal Forés. Espanya, 2012. 90’

12:00 PRADOEUROCRIME!Mike Malloy. EUA, Itàlia, França, 2012. 126’

12:30 AUDITORITHE WALLJulian Roman Pölsler. Àustria, Alemanya, 2012. 108’

13:00 RETIROSAFETy NOT GUARANTEEDColin Trevorrow. EUA, 2012. 86’

14:30 PRADOACCIóN MUTANTEÁlex de la Iglesia. Espanya, França, 1993. 90’

14:45 AUDITORIjUEGO DE NIÑOSMakinov. Mèxic, 2012. 95’

14:45 RETIROTHE LIFE OF bUDORI GUSUKOSugii Gisaburo. Japó, 2012. 106’

16:30 PRADOME @ THE ZOOChris Moukarbel, Valerie Veatch. EUA, 2012. 80’

16:45 AUDITORIbERbERIAN SOUND STUDIOPeter Strickland. Regne Unit, 2012. 92’

16:45 RETIRORObO-GShinobu Yaguchi. Japó, 2012. 111’

18:30 PRADODOWN TERRACEBen Wheatley. Regne Unit, 2009. 89’

18:45 AUDITORICHAINEDJennifer Lynch. EUA, 2012. 108’

19:00 RETIRODERANGEDPark Jeong-woo. Corea del Sud, 2012. 109’

20:30 PRADOCAMILLE REDOUbLENoémie Lvovsky. França, 2012. 115’

21:00 AUDITORICOSMOPOLISDavid Cronenberg. Canadà, França, 2012. 108’

21:15 RETIROTHE LORDS OF SALEMRob Zombie. EUA, Regne Unit, Canadà, 2012. 101’

22:45 PRADODREAMS FROM A PETRIFIED HEAD. 38’AURORAKristina Buožytè. Lituània, França, Bèlgica, 2012. 120’

23:15 AUDITORIDRACULA 3DDario Argento. Itàlia, Espanya, 2012. 109’

23:15 RETIROTHE PACTNicholas McCarthy. EUA, 2012. 95’

01:15 RETIROUNDyING LOVE. 12’THE SEASONING HOUSEPaul Hyett. Regne Unit, 2012. 89’

BRIGADOON10:00 FOUR CORNERS 240’

15:00 CICLE THE ASYLUM-15 ANIVERSARINAZIS AT THE CENTER OF THE EARTH

17:00 PREMI NOSFERATU: TERESA GIMPERALA CASA DE LAS MUERTAS VIVIENTES

19:00 PRESENTACIóN DEL LIBRO Y DVD DE HISTORIA MUERTA

20:00 EL RETORN DE MOTORZOMBIES

21:00 ESTRENA BRIGADOONCOMMUNITY

23:00 MONDO MACABRO.DEAD BITE

SALA TRAMUNTANA16:00 POST SECREENING SOFC: THE WALL, SAFETY NOT GUARANTEED, HEAD SHOT

17:00 SITGES COMING SOON: TRAILERS DE PROPERES ESTRENES

18:30 POST SCREENING: BERBERIAN SOUND STUDIO. AMB PETER STICKLAND

ESPAI FNAC17:00 DEL VIDEOCLIP AL FANTÀSTIC. TROBADA AMB MARY LAMBERT

18:30 PRESENTACIó DVD: DIAMOND FLASH. AMB CARLOS VERMUT, JAUME RIPOLL, MAITE ROBLES I SONIA MARTÍ

dilluns 8 d’octubre de 2012 · número 5 · ari folman a vals con bashir, amb la qual aquesta...

Documents