Sistema Solar

Nom;Brandon Gonzales Nicolas Navarro

Mohamed Argabi  Curs: Aula Oberta

Índex

Sistema solar ………………………………………………………………..Pàg 2 2.1 El sol

2.2 Vent solarEvolució solar…………………………………………………………..........Pàg 3

3.1 Composició i estructura 3.2 La CoronaTaques Solars…………………………………………………………….....Pàg 4

4.1Història de l'observació científicaLa Terra………………………………………………………………….…...Pàg 5 5.1Moviment Camp Magnètic……………………………………………………………...Pàg 6 6.1Edat i origen de la Terra 6.2 Pols magneticsComposició………………………………………………………………......Pàg 7Mart………………………………………………………………………..….Pàg 8Aspecte des de la Terra………………………………………………….....Pàg 9 9.1 Atmosfera, temperatura i pressioSuperficie i interiro………………………………………………..………...Pàg 10 10.1La recerca de vidaLa Lluna……………………………………………………………………...Pàg 11 11.1Els eclipsiInfluències de la lluna……………………………………………...…….…..Pàg 12 12.1 Les mareesL'exploració lunar……………………………………………………..……..Pàg 13 13.1Origen de la LlunaEstatus legal……………………………………………………….………...Pàg 14Júpiter………………………………………………………………………..Pàg 15Característiques físiques………………………………………….…….….Pàg 16 16.1 MassaSatèl·lits……………………………………….……………………………..Pàg 17 17.1Possibilitat de vidaSaturn………………………………………..………………………………Pàg 18 18.1 Satèl·litsAnells……………………………………………………………….…….….Pàg 19 19.1 AtmosferaCapes de núvols……………………………………….…………………...Pàg 20 20.1Observació europeesÒrbita i rotació………………………………………………………………Pàg 21

Sistema solarEl nostre lloc en l'Univers és un petit planeta que gira al voltant d'una estrella mitjana, situada en el braç d'una enorme galàxia, una més de les incomptables que es troben disperses en l'univers. Des del nostre món natal (l'únic lloc on podem assegurar que hi ha vida), mirem l'espai i contemplem les meravelles del cosmos. A prop de la Terra es troben els planetes i altres cossos del sistema solar,molt més lluny es distingeixen les altres estrelles de la nostra galàxia, algunes brillants i calents, altres diminutes i pàl·lides. Podem observar núvols de gasos d'on sorgeixen les estrelles i percebre estranys fenòmens que indiquen l'enigmàtic buit que han deixat les estrelles mortes en violents cataclismes; també veiem la Via Làctia és una galàxia de forma espiral  que assenyalen la posició d'altres galàxies i, forçant fins als seus límits els instruments astronòmics,els científics investiguen els misteris fonamentals: com va poder haver-se iniciat l'universi quin podria ser el seu fi.

Sol

El Sol és l'estrella que, per l'efecte gravitacional de la seva massa, domina el sistema planetari que inclou a la Terra. És l'element més important en el nostre sistema solar i l'objecte més gran que conté aproximadament el 98% de la massa total del sistema solar. Mitjançant la radiació de la seva energia electromagnètica, aporta directa o indirectament tota l'energia que manté la vida a la Terra, perquè tot l'aliment i el combustible procedeix en última instància de les plantes que utilitzen l'energia de la llum del Sol.

Vent solar del sol

En un o dos radis solars des de la superfície del Sol, el camp magnètic de la corona té la força suficient per retenir el material gasós i calent de la corona en grans circuits. Com més lluny està del Sol, el camp magnètic és més feble i el gas de la corona pot llançar literalment el camp magnètic a l'espai exterior.

Evolució solar

El passat i el futur del Sol s'han deduït dels models teòrics d'estructura estel · lar. Durant els seus primers 50 milions d'anys, el Sol es contreu fins arribar a la seva mida actual. L'energia alliberada pel gas escalfava l'interior i, quan el centre del Sol va estar prou calenta, la contracció va cessar i la combustió nuclear de l'hidrogen en heli va començar al centre. El Sol ha estat en aquesta etapa de la seva vida durant uns 4.500 milions d'anys.En el nucli del Sol hi ha hidrogen suficient per durar 4.500 milions d'anys. Quan es gasti aquest combustible, el Sol canviarà: segons es vagin expandint les capes exteriors fins a la mida actual de l'òrbita de la Terra, el Sol es convertirà amb el temps en una esfera gegant i vermella,una mica més freda que avui però 10.000 vegades més brillant a causa de la seva enorme grandària.

Composició i estructura solar

L'energia solar es crea a l'interior del Sol. És aquí on la temperatura (15.000.000 º C) i la pressió (340 mil vegades la pressió de l'aire a la Terra al nivell del mar) són tan intenses que es duen a terme les reaccions nuclears. Aquestes reaccions causen que quatre àtoms d'hidrogen s’uneixen i formen una partícula. La partícula alfa té a prop de 0.7% menys que la massa dels quatre protons. Els protons són una partícula subatòmica amb carrega elèctrica positiva.

La Corona Solar

L'atmosfera solar exterior que s'estén diversos radis solars des del disc del Sol és la corona. Tots els detalls estructurals de la corona es deuen al camp  magnètic (solar). La major part de la corona es compon de grans arcs de gas calent: arcs més petits dins de les regions actives i arcs majors entre elles.En els anys quaranta es va descobrir que la corona és molt més càlida que la superfície visible i té una temperatura de gairebé 6.000 º C.La cromosfera (literalment, "esfera de color"), que s'estén diversos milers de quilòmetres per sobre de la fotosfera (la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol ), té una temperatura propera als 30.000 º C. Però la corona, que s'estén des just a sobre de la cromosfera fins al límit amb l'espai interplanetari, té una temperatura de 1.000.000 º C.

El camp magnètic també pot retenir material més fred sobre de la superfície del Sol, encara que aquest material només roman estable uns pocs dies.

Taques Solars

George Ellery Hale va descobrir el 1908 que les taques solars (àrees mésfredes de la fotosfera) presenten campsmagnètics forts. Aquestestaques solars se solendonar en parelles, amb les dues taques amb camps magnètics que assenyalen sentits oposats.

Com cada taca solar dura com a molt uns pocs mesos, el cicle solar de 22 anys reflecteix els processos assentats i de llarga durada en el Sol i no les propietats de les taques solars individuals. Encara que no es comprenen del tot, els fenòmens del cicle solar semblen ser el resultat de les interaccions del camp magnètic del Sol amb la zona de convecció en les capes exteriors. A més,aquestes interaccions es veuen afectades per la rotació del Sol, la rotació es el moviment circular d’un objecte sobre el seu centre o punt de rotació,que no és la mateixa en totes les latituds. El Sol gira un cop cada 27 dies prop de l'equador, però un cop cada 31 dies més a prop dels pols.

L'observació científicaDurant la major part del temps que els éssers humans han estat sobre la Terra, el Sol ha estat considerat un objecte d'especial importància. Moltes cultures antigues van adorar al Sol i moltes més van reconèixer la seva importància en el cicle de la vida. A part de la seva rellevància posicional per assenyalar, per exemple:

Solsticis:És cadascun dels dos moments de l’any en què el Sol aconsegueix la màxima declinació respecte a l’equador celeste.

Equinoccis:És cada un dels dos moments de l’any en què el Sol creua l’equador celeste.

Eclipsis:És un femonen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a través de l’ombra d’un altre. L'estudi quantitatiu del Sol data del descobriment de les taques solars, l'estudi de les seves propietats físiques no va començar fins molt més tard.El següent avanç important en l'estudi del Sol es va produir el 1814 com a resultat directe de l'invent del espectroscopi pel físic alemany Joseph von Fraunhofer.

La TerraDes de la perspectiva que tenim a la Terra, el nostre planeta sembla ser gran i fort amb un oceà d'aire interminable. Des de l'espai, els astronautes freqüentment tenen la impressió que la Terra és petita, amb una prima i fràgil capa d'atmosfera. La nostra nau és el planeta Terra, viatjant a una velocitat de 108.000 quilòmetres per hora.La Terra és el tercer planeta més proper al Sol, a una distància de prop de 150 milions de quilòmetres i el cinquè quant a grandària dels nou planetes principals. Té un diàmetre de 12.756 quilòmetres, només uns quants quilòmetres més gran que el diàmetre de Venus. La nostra atmosfera està composta d'un 78 per cent de nitrogen, 21 per cent d'oxigen i 1 per cent d'altres constituents. És l'únic planeta conegut que té vida, encara que alguns dels altres planetes tenen atmosferes i contenen aigua. La Terra no és una esfera perfecta, sinó que té forma de pera. Perque esta aplanada al llarg de l'eix de pol a pol tal que hi ha una protuberància voltant de l'equador.

Moviment i Rotacio Els moviments de la Terra són els moviments parcials bàsics en els quals podem descomposar el moviment, resultant de la seva addició, que realitza el planeta Terra al Sistema Solar , al qual es comporta com a un sòlid rígid . D'aquests, els principals són la rotació, la translació, la precessió i la nutació.

El període de rotació de la Terra respecte al Sol, és a dir, un dia solar, és de prop de 86.400 segons de temps solar .127 El dia solar de la Terra és ara una mica més llarg del que era durant el segle XIX a causa de l'acceleració de marea, els dies duren entre 0 i 2 ms SIU més

Camp Magnètic

El ràpid moviment giratori i el nucli de ferro i níquel del nostre planeta generen un camp magnètic extens, que, juntament amb l'atmosfera, ens protegeix de gairebé totes les radiacions nocives provinents del Sol i d'altres estrelles.Dels viatges a l'espai, hem après molt sobre el nostre planeta llar. El primer satèl·lit americà, l'Explorer 1, va descobrir una zona d'intensa radiació, ara anomenada els cinturons de radiació Van Allen.Quan les partícules carregades del vent solar es queden atrapades en el camp magnètic de la Terra, xoquen amb molècules d'aire sobre els pols magnètics del nostre planeta.L'estudi de la intensitat del camp magnètic de la Terra és valuós des del punt de vista de la ciència pura i de l'enginyeria i també per a la prospecció geològica de minerals i de fonts d'energia.El fenomen del magnetisme terrestre és el resultat del fet que tota la Terra es comporta com un enorme imant.

Edat i origen de la TerraLa datació radiomètrica (es un procedimiento técnico utilizado para determinar la edad absoluta de rocas)ha permès als científics calcular l'edat de la Terra en 4.650 milions d'anys. Encara que les pedres més antigues de la Terra datades d'aquesta forma, no tenen més de 4.000 milions d'anys, els meteorits, que es corresponen geològicament amb el nucli de la Terra, donen dates d'uns 4.500 milions,d'anys.Després de condensar a partir de la pols còsmic i del gas mitjançant l'atracció gravitacional, la Terra hauria estat gairebé homogènia i relativament freda.

Pols magnètics

Els pols magnètics de la Terra no coincideixen amb els pols geogràfics del seu eix. El pol nord magnètic se situa avui prop de la costa oest de l'illa Bathurst als Territoris del Nord-oest a Canadà, gairebé a 1.290 km al nord-oest de la badia de Hudson. El pol sud magnètic se situa avui en l'extrem del continent antàrtic a Terra Adèlia, a uns 1.930 km al nord-est de Little America (Petita Amèrica).

Composició

Es pot considerar que la Terra es divideix en cinc parts: la primera, l'atmosfera, és gasosa, la segona, la hidrosfera, és líquida, la tercera, quarta i cinquena son la litosfera, el mantell i el nucli són sòlides.

L'atmosfera és la coberta gasosa que envolta el cos sòlid del planeta. Encara que té un gruix de més de 1.100 km, aproximadament la meitat de la seva massa es concentra en els 5,6 km més baixos.

Les roques de la litosfera tenen una densitat mitjana de 2,7 vegades la de l'aigua i es componen gairebé per complet de 11 elements, que junts formen el 99,5% de la seva massa. El més abundant és l'oxigen (46,60% del total), seguit pel silici (27,72%), alumini (8,13%), ferro (5,0%), calci (3,63%), sodi (2,83%), potassi (2,59%), magnesi (2,09%) i titani, hidrogen i fòsfor (totalitzant menys de l'1%).L'escorça siàlica o superior, de la qual formen part els continents, està constituïda per roques la composició química mitjana és similar a la del granit i la densitat relativa és de 2,7.

La litosfera també inclou el mantell superior. Les roques a aquestes profunditats tenen una densitat de 3,3. Les roques plàstiques i parcialment foses de l'astenosfera, de 100 km de gruix, permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i als oceans obrir i tancar. Les roques plàstiques i parcialment foses de l'astenosfera, de 100 km de gruix, permeten als continents traslladar-se per la superfície terrestre i als oceans obrir i tancar. La investigació sismològica ha demostrat que el nucli té una capa exterior d'uns 2.225 km de gruix amb una densitat relativa mitjana de 10.

MartMart és el quart planeta des del Sol i el setè pel que fa a massa. Sol rebre el nom de Planeta Vermell (Les roques, terra i cel tenen una  tonalitat vermellosa o rosàcia). Aquest característic color vermell va ser observat pels astrònoms al llarg de la història. Els romans li van donar nom en honor del seu déu de “la guerra”. Altres civilitzacions tenen noms similars. Els antics egipcis el van cridar Her Descher que significa el vermell. Mart té dos petits satèl·lits amb cràters, Fobos i Deimos, que alguns astrònoms consideren que són asteroides capturats pel planeta molt al començament de la seva història.El coneixement més detallat de Mart es deu a sis missions dutes a terme per naus espacials nord-americans entre 1964 i 1976. Al juliol de 1965, la nau Mariner 4, va transmetre 22 imatges properes de Mart. Tot el que es podia veure era una superfície amb molts cràters i canals d'origen natural però cap evidència de canals artificials o aigua circulant. El primer satèl·lit artificial de Mart (el Mariner 9, llançat en 1971) va estudiar el planeta durant gairebé un any, proporcionant als científics la seva primera visió global del planeta i les primeres imatges detallades de les seves dues llunes.Creuen que la combinació de radiació ultraviolada solar que satura la superfície, l'extrema sequedat del sòl i la naturalesa oxidant de la química del sòl impedeixen la formació d'organismes vius a terra Marcià.El 1988 la Unió Soviètica va enviar dues sondes per posar-se en la lluna Fobos; ambdues missions van fracassar, tot i que una va difondre algunes dades i fotografies abans de perdre contacte per ràdio.A finals de 1996 la NASA va llançar dues naus no tripulades (Mars Global Surveyor i Mars Pathfinder) a Mart, el que va suposar l'inici d'una nova sèrie d'expedicions al planeta veí.

Les dades obtingudes pels tres sistemes amb què comptava la Mars Pathfinder per determinar la composició i característiques de les roques indiquen que la sonda es va assentar en el que va ser un entorn marcià humit. En general, aquesta missió va proporcionar als científics importants informacions sobre el present i el passat de Mart.

Vist des de la Terra

Quan se l'observa sense telescopi, Mart és un objecte vermellós d'una lluentor molt variable. Quan està més prop de la Terra (55milions de quilòmetres), Mart és després de Venus l'objecte més brillant al cel nocturn. A Mart se l'observa millor quan està en oposició (quan es forma la línia Sol – Terra - Mart) i quan és a prop de la Terra. (Mart)Mitjançant un telescopi, es pot veure que Mart té regions brillants de color  ataronjat i altres zones més fosques i menys vermelles, el contorn i to canvia amb les estacions marcianes. A causa de la inclinació del seu eix i l’excentricitat de la seva òrbita, té estius curt ,calorosos i hiverns llargs i freds. El color vermellós del planeta es deu a l'oxidació o corrosió de la seva superfície. Se creu que les zones fosques estan formades per roques similars al basalt terrestre, la superfície s'ha erosionat i oxidat.L’ultima alineació (no perfecta) de Mercuri, Venus,Terra,Mart, Júpiter i Saturn va ocórrer el 5 maig 2000. Perquè aquesta alineació fos perfecta, haurien passar 108 anys. Perquè hi hagués una alineació perfecta de tots els planetes (el càlcul inclou Plutó) haguessin de passar 1014 anys.Hi ha hagut altres alineacions (totes no perfectes), com la d’abril del 2002, menys compacta que la del 2000.

Atmosfera, temperatura i pressió

L'atmosfera de Mart és bastant diferent de l'atmosfera de la Terra. L'atmosfera  de Mart està formada per diòxid de carboni  (95,32%),nitrogen  (2,7%), argó  (1,6%), oxigen (0,13%), i traces de vapor d'aigua (0, 03%), monòxid de carboni  i gasos nobles. La pressió mitjana de la superfície és de 0,6% la de la Terra,  equivalent a la pressió de l'atmosfera terrestre a una alçada de 35 km. La temperatura mitjana registrada és -63 ° C amb una temperatura màxima de 17 ° C i un mínim de -140 ° C.

Superfície i interiorLa superfície de Mart pot dividir en dues zones més o menys hemisfèriques per un gran cercle inclinat uns 30 ° respecte a l'equador. La meitat sud està composta de terreny antic perforat per cràters que daten de la història més  primerenca del planeta,quan Mart i els altres planetes estaven subjectes a un  bombardeig meteòric més intens que el que pateixen en l'actualitat.

Vida en Mart

La idea que podia haver, o fins i tot que hi ha vida a Mart, té una llarga  tradició.  El 1877, l'astrònom italià Giovanni Schiaparelli va reivindicar haver vist un  sistema de canals a tot el planeta. L'astrònom nord-americà Percival Lowell va difondre aleshores que les febles línies eren canals i les va posar com a prova que éssers intel·ligents s'havien esforçat per construir un sistema d'irrigació imprescindible en un planeta àrid. Posteriors observacions de naus espacials  han demostrat que no hi ha canals a Mart. A més, les zones fosques que un cop es van creure oasi, no són verdes, com els efectes de contrast els havien fet semblar als observadors terrestres, i els seus espectres no contenen vestigis de materials orgànics. Els canvis estacionals que experimenta l'aspecte d'aquestes zones no es deu a cap cicle vegetatiu, sinó als vents estacionals de Mart que aixequen sorra i pols.

La Lluna Satel·lit de la TerraLa Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra. Té un diàmetre de 3 475 km i orbita a una distància mitjana de 384 400 km del nostre planeta. La massa de la Lluna és molt menor que la terrestre i per això l'acceleració de la gravetat a la superfície és aproximadament 1/6 de la de la Terra. La superfície és plena de cràters i posseïx una atmosfera molt tènue, pràcticament insignificant, formada per àtoms d'heli, d'argó i ions de sodi i potassi. La Lluna reflecteix la llum del sol i, vista des de la Terra, és l'objecte més brillant després del Sol. El 21 de juliol de 1969 els astronautes de l'Apollo XI van ser els primers homes a trepitjar-ne la superfície. La Lluna té 3 475 km de diàmetre, la seva superfície és de 37 700 000 km2 i el seu volum, 21 860 000 km3.

Els eclipsisEs deuen a una extraordinària casualitat: el Sol és 400 vegades més gran però és 400 vegades més lluny de manera que ambdós tenen aproximadament la mateixa grandària angular. La Lluna en un eclipsi lunar pot contenir fins a tres vegades el seu diàmetre dins del con d'ombra causat per la Terra. Al contrari en un eclipsi de Sol la Lluna a penes tapa al Sol i en determinades part de la seva òrbita, quan està més distant no arriba a tapar-lo, deixant una franja anul·lar . La complexitat del moviment lunar dificulta el càlcul dels eclipsis i s'ha de tenir present en la periodicitat en què estos es produïxen .

La regió de l'ombra de la Terra en un eclipsi solar o lunar es divideix en tres parts, que són les següents:[4]

L'ombra, en què la Lluna cobreix completament el Sol (concretament la seva fotosfera)

L'antombra, que s'estén més enllà de la punta de l'ombra, en què la Lluna es troba al davant del Sol però és massa petita per cobrir-lo.

La penombra, en què la Lluna només és parcialment davant del Sol.

Influències de la llunaLa lluna està relacionada amb nombrosos processos de la natura. Segons la fase de la lluna és recomanable fer o no fer . Per exemple: quan la lluna és nova es recomana treure les males herbes; i si és lluna plena recollir el fruit.

Existeix la creença molt extesa en totes les cultures, que les fases de la lluna afecten en certa manera al comportament de l’ésser humà. Aquest comportament ha estat analitzat des de fa segles. Exemples d’aquest tipus serien el cas de l’epilèpsia que es dona en gran nombre ens dies de lluna plena. També s’estableix una relació entre el moment del part i la lluna encara que és una teoria que comparteixen un grup de gent i altres sostenen que depèn més de l’atzar que d’altres factors. Una possible causa d’aquests canvis podria ser el magnetisme que exerceix la lluna sobre la terra, encara que sembla que és una especulació.

Dins de l’estudi del comportament de l’home també té cabuda l’astrologia. Aquesta encara no s’ha determinat amb precisió la magnitud de la seva influència sobre l’home. La Lluna gira al voltant de la Terra recorrent tots els signes del zodíac. És en aquest moviment que tenim que buscar l’origen del caràcter canviant d’aquelles persones afectades. I per últim destacar que en pleniluni les persones en general estan més inquietes, nervioses i amb tendència a les baralles i els excessos .Hem fet esment del canvi de comportament en l’home i en les plantes. Però també existeix una influencia en els animals. Alguns animals, per la seva naturalesa, tenen vincles amb la Lluna. Aquests, amb el temps, s’han convertit en símbols antropològics i protagonistes de les llegendes creades per l'home. La història del llop és el cas més conegut. Aquest animal està relacionat amb els aspectes psíquics de la tradició de la Lluna, sobretot amb la lluna plena per la manera de aullar que té. Les conegudes llegendes d’homes que es transformen en homes llops potser que tinguin un base real. Sembla ser que els símptomes d’una estranya malaltia anomenada licantropia en la que el pacient creu ser un llop, pot arribar a comportar a considerar-se, en el pasta, malediccions relacionades amb forces obscures.

Les mareesLa Terra amb la seva força de gravetat ha deformat la Lluna. La Lluna i el Sol frenen la Terra en la seva rotació i eleven la superfície marina dues vegades al dia produint les marees. Ja que el sistema Terra-Lluna pot considerar-se aïllat, s'ha de conservar el moment cinètic (és una magnitud física important en totes les teories físiques de la mecànica) del sistema i si la Terra es frena en el seu gir, la Lluna el compensa allunyant-se 3,8 cm cada any, com han demostrat les mesures de distància mitjançant làser, possibles gràcies als reflectors que els astronautes van deixar a la Lluna durant les missions Apollo.

L'exploració lunarL'exploració de la Lluna va començar el 1958 quan soviètics i nord-americans van iniciar, independentment i en competició directa, projectes per llançar naus no tripulades a l'òrbita lunar. El principal programa de la Unió Soviètica va ser el programa Luna (. La nau Luna 1 va ser la primera a sobrevolar la Lluna el 1959. La Luna 3 va aconseguir fotografiar la cara oculta del satèl·lit, la Luna 9 va aconseguir posar-se suaument sobre la seva superfície, la Luna 10 va orbitar per primera vegada la Lluna, dos vehicles Lunokhod van aconseguir passejar-se per la seva superfície i la nau Luna 16 va portar uns pocs grams de pols lunar a la Terra.

Els EUA van seguir diversos programes. El primer va ser el programa Pioneer, després va venir el programa Ranger que estavellava les seves naus contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeres fotos detallades de la superfície. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seu objectiu. El va succeir el programa Surveyor que va aconseguir aterratges suaus de naus no tripulades. El programa Lunar Orbiter va posar naus no tripulades en òrbita lunar per a cartografiar-la i ajudar el programa Apollo a posar un home a la Lluna amb l'Apollo 11, el 21 de juliol de 1969.

Les naus nord-americanes Clementine, Lunar Prospector i l'europea Smart 1 han representat un retorn a la Lluna abandonada des de 1976. Intenten detectar la presència d'aigua congelada en les regions polars, procedent de cometes que s'han estavellat a la Lluna en cràters on mai no arriba la llum solar.

Origen de la LlunaGeoquímics de la Universitat de Michigan han determinat amb molta precisió l'edat de la nostra Lluna, i han arribat a la conclusió que es va formar fa entre 4.500 i 4.520 milions d'anys, molt probablement com a resultat d'una col·lisió entre la Terra i un altre planeta de la mateixa mida o més gran que Mart. Aquesta hipòtesi, que s'ha fet molt famosa, es coneix com la "Teoria del Gran Xoc".

Estatus legalTot i que diversos bandera de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2 de 1959, i després en aterrar-hi les missions americanes hi varen plantar banderes seves, no hi ha cap estat que actualment reclami tenir la propietat de part o la totalitat de la Lluna. Tant Rússia com els EUA són part de l'anomenat Tractat de l'Espai Exterior, que situa la Lluna en la mateixa jurisdicció que les aigües internacionals . Aquest tractat també restringeix l'ús de la Lluna amb finalitats pacífiques, prohibint explícitament instal·lacions militars i armes de destrucció massiva .

Un segon tractat, el Tractat de la Lluna, va ser proposat per a restringir l'explotació dels recursos de la Lluna per una sola nació, però no ha estat signat per cap dels estats de la cursa espacial. Diversos individus han venut parcel·les a la Lluna, però cap amb fonament per a poder-ho fer.

JúpiterJúpiter és el cinquè planeta des del Sol i el planeta més gran en el Sistema Solar. És un gegant gasós amb la massa d'una mil·lèsima de la del sol, però és dues vegades i mitja la massa de tots els altres planetes del nostre Sistema Solar junts. Júpiter està classificat com un gegant de gas, juntament amb Saturn, Urà i Neptú. En conjunt, aquests quatre planetes es refereixen de vegades com els planetes jovians o exterior.El planeta era conegut pels astrònoms de l'antiguitat i es va associar amb les creences de la mitologia i religioses de moltes cultures. Els romans la van cridar del planeta després que el déu romà Júpiter. Quan es veu des de la Terra, Júpiter pot arribar a una magnitud aparent de -2,94, el que de mitjana, el tercer objecte més brillant al cel nocturn després de la Lluna i Venus. (Mart breu pot igualar la brillantor de Júpiter, en certs punts de la seva òrbita.)Júpiter està compost principalment d'hidrogen amb una cambra de la seva massa és d'heli, sinó que també pot tenir un nucli rocós d'elements més pesats. A causa de la seva ràpida rotació, la forma de Júpiter és la d'un esferoide aplatat (que posseeix una lleugera protuberància, però perceptible voltant de l'equador). L'atmosfera exterior estigui visiblement separats en diversos grups en diferents latituds, resultant en la turbulència i tempestes al llarg de les seves fronteres interacció. Un resultat destacat és la Gran Taca Vermella, una tempesta gegant que se sap que han existit almenys des del segle 17 quan va ser vist per primera vegada pel telescopi. Al voltant del planeta és un sistema feble anell planetari i un potent magnetosfera. També hi ha almenys 66 llunes, incloent-hi els anomenats quatre grans llunes les llunes galileas que es van descobrir per primera vegada per Galileu Galilei el 1610. Ganímedes, la major d'aquestes llunes, té un diàmetre major que el del planeta Mercuri.Júpiter ha estat explorat en diverses ocasions per la nau espacial robòtica, sobretot durant els primers Pioneer i Voyager missions de sobrevol i més tard per la nau Galileu. La sonda més recent a visitar Júpiter era la nau espacial a Plutó New Horizons a finals de febrer de 2007. La sonda utilitzada per la gravetat de Júpiter per augmentar la seva velocitat. Objectius futurs per a l'exploració en el sistema jovià inclouen la possible coberta de gel de l'oceà líquid a la lluna Europa.

Característiques físiquesJúpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres planetes. Tanmateix, s'han descobert més d'un centenar de planetes extrasolars amb masses semblants o superiors a la massa de Júpiter. També té el rècord de volum (1.400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores) cosa que dóna lloc a un lleuger aplatament fàcilment visible des de la Terra per telescopis amateurs.

La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseeixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.

Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus) encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.

MassaJúpiter té una massa 2,5 vegades la massa de tots els planetes del Sistema Solar junts, és tan massiu que el seu baricentre amb el Sol se situa per sobre de la superfície solar a 1,068 radis solars del centre del Sol. Encara que els seu diàmetre és onze vegades més gran que el de la Terra, la seva densitat és considerablement més baixa. El volum de Júpiter és 1.321 vegades el de la Terra, tot i això només és 318 vegades més massiu Júpiter té un radi 0,10 vegades el radi solar, i té una massa de 0,001 vegades la massa solar, fent que tinguin aproximadament la mateixa densitat. La "massa de Júpiter" (MJ o MJup) s'usa habitualment com a unitat per a descriure les masses d'altres objectes, particulalrment els planetes extrasolars i nans marrons. Per això, per exemple, el planeta extrasolar HD 209458 b té una massa de 0,69 MJ, mentre COROT-7b té una massa de 0,015 MJ.

Satèl·litsJúpiter té 63 satèl·lits naturals coneguts, 48 dels quals tenen ja un nom definitiu mentre que els altres 15 porten encara una designació provisional. Els primers que es van descobrir són els satèl·lits galileians: Ganimedes, Cal·listo, Ió i Europa, descoberts per Galileo Galilei el 1610. Amb l'òbvia excepció de la Lluna, aquests van ser els primers satèl·lits que es van descobrir en tot el sistema solar. Són molt més grans que qualsevol dels altres satèl·lits de Júpiter. Durant els quatre segles següents al descobriment de Galileu, diferents astrònoms van descobrir 9 satèl·lits més. D'aquests, el més gran és Amaltea. El 1979 la sonda espacial Voyager 1 va descobrir 3 petits satèl·lits en òrbites interiors a Ió que, junt amb Amaltea, formen el grup d'Amaltea. Durant uns anys, el nombre de satèl·lits coneguts es va mantenir en 16 (17 si comptem a Temisto que va ser descobert i després perdut el 1975). A partir del 1999, una búsqueda sistemàtica de noves llunes de Júpiter mitjançant telescopis terrestres ha aconseguit redescobrir Temisto i trobar 45 nous satèl·lits en òrbites llargues, excèntriques i, generalment, retrògrades. Tots són molt petits, amb un diàmetre mitjà de 3 km i el més gran mesurant 9 km. Es creu que aquestes petites llunes són asteroides capturats o potser fragments de cometes, però se sap molt poc sobre ells. Actualment, Júpiter és el planeta que posseix més satèl·lits naturals, amb un total de 62. A més d'aquests, l'any 2000 es va descobrir un possible satèl·lit designat S/2000 J 11 però es va perdre poc després i fins ara no ha estat recuperat. Es considera probable que existeixin d'altres petites llunes encara no descobertes.

Possibilitat de vidaEs considera altament improbable que hi hagi cap vida semblant a la terrestre a Júpiter, ja que hi ha una quantitat molt petita d'aigua a l'atmosfera i l'única superfície sòlida és el nucli i es troba a una gran profunditat, sota una extraordinària pressió atmosfèrica. Tanmateix, el 1976, abans de les missions Voyager, es va fer la hipòtesi que una vida basada en l'amoníac- o l'aigua- podria evolucionar en l'atmosfera de Júpiter

SaturnSaturn és el sisè planeta en ordre de proximitat al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Es classifica com un gegant gasós o jovià, que significa "semblant a Júpiter". S'anomena així en honor al déu romà Saturnus (que en alguns idiomes va esdevenir l'homònim de dissabte), equivalent al deu grec Kronos (el pare tità de Zeus), al babiloni Ninurta i a l'hindú Shani. El símbol de Saturn representa la falç del déu romà .

El planeta Saturn està compost d'hidrogen, amb petites proporcions d'heli i traces d'altres elements.L'interior consisteix en un petit nucli de roca i gel, envoltat d'una capa gruixuda d'hidrogen metàl·lic i una capa gasosa exterior. L'atmosfera exterior té una aparença generalment uniforme, encara que hi poden aparèixer alguns detalls duradors. A Saturn, els vents poden arribar a una velocitat de 1.800 km/h, i són significativament més ràpids que els de Júpiter. Saturn té un camp magnètic planetari d'intensitat intermèdia entre el de la Terra i el més potent de Júpiter.

Saturn té un sistema d'anells prominent, que consisteix principalment en partícules de gel amb una menor quantitat de roques petites i pols. Es coneixen seixanta-un satèl·lits que orbiten el planeta, sense comptar els centenars de "llunetes" dels anells. Tità, la lluna més gran de Saturn i la segona més gran del sistema solar (després de Ganimedes, una de Júpiter), és més gran que el planeta Mercuri i és l'única lluna del sistema solar que posseeix una atmosfera significativa.

Satèl·litsSaturn té un gran nombre de llunes. El nombre precís és indeterminat, perquè els trossos de gel dels anells de Saturn són tècnicament llunes, i és difícil fer una distinció entre les partícules grans dels anells i les llunes petites. Fins el 2009, s'han identificat 61 llunes, i 3 no confirmades que podrien ser grans grups de pols. D'aquestes, a 52 s'han anomenat. Moltes llunes són molt petites: 34 tenen un diàmetre inferior a 10 km, i uns altres 14 de menys de 50 km. Només set tenen prou massa per haver-se col·lapsat en equilibri hidrostàtic per la seva pròpia gravetat.

AnellsEls anells de Saturn són els més grans i espectaculars del sistema solar. Van ser observats per primer cop per Galileo Galilei el 1610, utilitzant el seu telescopi. Tanmateix, no els va identificar com a tals. Més endavant, el 1655, Huygens va afirmar que no es tocaven en cap punt amb el planeta.

S'estenen en el pla equatorial del planeta des dels 6.630 km als 120.700 km per damunt de l'equador de Saturn i estan compostos de partícules gelades amb abundant aigua gelada. La seva grandària varia des de partícules microscòpiques de pols fins a roques d'uns pocs metres de grandària. L'elevat albedo dels anells mostra que aquests són relativament moderns en la història del sistema solar. Se sap que els anells de Saturn són inestables al llarg de períodes de temps de desenes de milions d'anys, un altre indici del seu origen recent. Els anells de Saturn posseixen una dinàmica orbital molt complexa presentant ones de densitat, interaccions amb els satèl·lits de Saturn (especialment amb els denominats satèl·lit pastors). Com que estan a l'interior del límit de Roche, els anells no poden evolucionar cap a la formació d'un cos major.

AtmosferaL'atmosfera exterior de Saturn consisteix en un 96,3% d'hidrogen molecular i en un 3,25% d'heli. També s'han detectat traces d'amoníac, acetilè età, fosfina i metà. Els núvols superiors de Saturn estan compostos de cristalls d'amoníac, mentre que els núvols baixos estan compostos d'hidrosulfit d'amoni o bé d'aigua. L'atmosfera de Saturn és significativament deficient en heli en relació a l'abundància d'elements del Sol.

No es coneix bé la quantitat d'elements més pesats que l'heli que hi ha, però s'assumeix que les proporcions són les de les abundàncies primordials de la formació del sistema solar. S'estima que la massa total d'aquests elements és unes 19-31 vegades la massa de la Terra, una bona fracció de la qual es troba a dins del nucli de Saturn

Capes de núvolsL'atmosfera de Saturn mostra un patró amb bandes, similar al de Júpiter té la mateixa nomenclatura, però les bandes de Saturn són molt més clares i més properes a l'equador. A les profunditats hi ha una capa de gel d'aigua. A sobre d'aquesta capa hi ha possiblement una capa d'hidrosulfit d'amoni, que s'estén uns 50 km i hi ha uns -93 °C. Vuitanta quilòmetres més amunt hi ha núvols de gel d'amoníac, on les temperatures són d'aproximadament −153 °C. Gairebé a dalt de l'atmosfera, de 200 km a 270 km hi ha hidrogen i heli gasosos. Els vents de Saturn són dels més ràpids del sistema solar. Dades de les Voyager indiquen que els pics de vents són de 1800 km/h. Els patrons de capes de núvols fines de Saturn no van ser observades fins l'arribada de les Voyager que van sobrevolar el planeta. Des de llavors, els telescopis terrestres han millorat i ja es poden veure.

Observació EuropeesPer veure els anells de Saturn es necessita un telescopi amb un diàmetre de com a mínim 15 mm i no van ser coneguts fins que Galileu els va veure per primer cop el 1610. Va creure que eren dues llunes a banda i banda de Saturn. No es va saber que en realitat eren anells fins que Christian Huygens ho va afirmar utilitzant un telescopi molt millor. Huygens també va descobrir la lluna Tità. Un temps després, Giovanni Domenico Cassini va descobrir altres quatre llunes: Jàpet, Rea, Tetis i Dione. El 1675 Cassini també va descobrir el forat entre anells conegut actualment com la Divisió de Cassini.

No es va fer cap altre descobriment important fins que el 1789 William Herschel va descobrir dues llunes més, Mimas i Encèlad. El satèl·lit de forma irregular Hiperió, que té una ressonància amb Tità, va ser descobert el 1848 per un equip britànic.

El 1899 William Henry Pickering va descobrir Febe, un satèl·lit irregular que no orbita síncronament amb Saturn de la manera que ho fan les llunes més grans. Febe va ser el primer satèl·lit irregular descobert, i triga més d'un any a orbitar a Saturn en una òrbita retrògrada. A principis del segle XX, investigacions a Tità van fer que es descobrís el 1944 que té una atmosfera gruixuda – una característica única entre les llunes del sistema solar.

Òrbita i rotacióLa distància mitjana entre Saturn i el Sol és d'uns 1.400.000.000 km . Amb una velocitat orbital mitjana de 9,69 km/s, triga 10.759 dies o 29 anys, en acabar una revolució al voltant del Sol. L'òrbita el·líptica de Saturn està inclinada 2,48° respecte el pla orbital de la Terra. Com que té una excentricitat orbital de 0,056, la distància entre Saturn i el Sol varia aproximadament 155.000.000 km entre el periheli i l'afeli, que són, respectivament, els punts més propers i distants del planeta al voltant del seu camí orbital.

Es desconeix un valor precís del període de rotació de l'interior. Quan s'apropava a Saturn el 2005, la sonda Cassini va descobrir que el període de rotació de ràdio de Saturn havia augmentat apreciablement, a uns 10 h 45 m 45 s (± 36 s). El motiu d'aquest canvi és desconegut; es creia que era a causa d'un moviment de la font de ràdio a una altra latitud de dins de Saturn amb un període rotacional diferent, en lloc d'un canvi en la rotació de Saturn.

Conclusió

Nicolas: El treball a resultat una mica difícil perquè el tema no era el conegut i també els companys (Els Mohas) no treballaven mucho.Pero crec que al final teminamos la feina ben feta ..

Brandon: Ha estat molt difícil treballar amb aquest grup.

Mohamed: Ha estat molt difícil treballar amb brandon.

Moha: ha esta molt dificil trebllar amb mohamed

Bibliografia

http://www.wikipedia.com/

http://www.google.com/