Mínima 12Mín

ima

12

El rei LearWilliam Shakespeare

Traducció de Joan Sellent

El r

ei L

ear.

Will

iam

Sha

kesp

eare

978-84-7845-032-9

El rei Lear

William Shakespeare

Traducció de Joan Sellent

Mímima 12

Barcelona, 2008

El rei Lear

EdicióBiblioteca de Catalunya

Directora de la Biblioteca de CatalunyaDolors Lamarca i Morell

AutorWilliam Shakespeare

TraduccióJoan Sellent

CoordinacióMercè Gárriz. BCRobert Langarita. BC

Disseny gràficAzuanco

ImpressióGrup 3, s.l.

© dels textos: els autors© de l’edició: Biblioteca de Catalunya

ISBN: 978-84-7845-032-9DL:

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Shakespeare, William, 1564-1616[King Lear. Català]

El Rei Lear. – (Mínima ; 12)ISBN 9788478450329I. Sellent Arús, Joan, 1948-, trad. II. Biblioteca de Catalunya III. Títol IV. Col·lecció:Mínima (Biblioteca de Catalunya) ; 12820-2”15”

laperla29

Aquesta versió ha estat estrenada per la companyia la perla29 a la Biblioteca de Catalunya, sota la direcció d’Oriol Broggi i amb el següent repartiment:

Joan Anguera, Rei Lear Paula Blanco, Cordèlia Babou Cham, Duc d’Albany Màrcia Cisteró, Regan Oriol Guinat, Bufó Pep Jové, Comte de Gloster Carles Martínez, França i Oswald Òscar Muñoz, Edgar Mercè Pons, Goneril Xavier Ripoll, Edmund Xavier Ruano, Duc de Borgonya i Cavaller Enric Serra, Cavaller Xavier Serrano, Duc de Cornwall Ramón Vila, Comte de Kent Marc Serra, música

5

Pròleg Acte I Enric V

Ah, si una musa de foc ens enlairésfins al cel més brillant de la inventiva...Per escenari, un regne; per actors,uns prínceps, i, de públic, uns monarquescontemplant el magnífic espectacle!Llavors el nostre rei es lluiriabrodant el personatge principal,i tindria als seus peus, lligats com gossos,la fam, la sang i el foc, fent de comparses...Però dispenseu, senyores i senyors,que uns esperits mediocres com els nostrespretenguin, en aquest humil espai,representar matèries tan excelses. Perdoneu-nos, si us plau... però, tanmateix...si xifres molt petites, totes juntes,poden sumar ben bé un milió, deixeuque nosaltres, uns nombres modestíssimsen la suma total d’aquest gran compte, intentem de posar en funcionamentles forces de la vostra fantasia.Imagineu que els murs d’aquesta nauencabeixen dos regnes poderosos,dos països de costes escarpadesdividits per un mar estret i advers,i compenseu amb la imaginacióles nostres evidents limitacions. Feu-vos la idea que cada home valper un miler, i tindreu tot un exèrcit;

6

si parlem de cavalls, imagineules seves orgulloses ferraduresavançant sobre aquesta terra flonja...,perquè ha de ser la vostra fantasia la que vesteixi els reis i els faci moure,saltar en el temps i condensar molts fetsdintre l’espai d’una hora. Deixeu, doncs,que jo us obri les portes d’aquest drama,pregant-vos, com humil ambaixador,que sigueu indulgents amb la funció.

7

El rei Lear

William Shakespeare

Traducció de Joan Sellent

Personatges

LEAR, rei de Britània

REI DE FRANçA

DUC DE BORGONYA

DUC DE CORNWALL (marit de Regan)

DUC D’ALBANY (marit de Goneril)

COMTE DE KENT

COMTE DE GLOSTER*

EDGAR, fill de Gloster

EDMUND, fill bastard de Gloster

CURAN, cortesà

OSWALD, majordom de Goneril

VELL, parcer de Gloster

DOCTOR

BUFó

OFICIAL al servei d’Edmund

CAVALLER al servei de Cordèlia

HERALD

CRIATS de Cornwall

GONERIL, filla de Lear

REGAN, filla de Lear

CORDèLIA, filla de Lear

CAVALLERS al servei de Lear, Oficials, Missatgers, Soldats i Assistents

L’acció té lloc a Britània.

*El traductor ha optat per adaptar el nom original, Gloucester, a la fonètica catalana (Nota de l’Editor)

9

ACTE I

1.1 Escena I

Un saló al palau del rei Lear.Entren KENT, GLOSTER i EDMUND.

KEnT: Em pensava que el rei apreciava més el duc d’Albany que no pas el de Cornwall.GLoSTEr: Això crèiem nosaltres, també. Però ara, amb la divisió del regne, no queda clar quin dels dos valora més; perquè les dues parts estan tan igualades que ni el més minuciós descobriria res de l’un que pogués ser envejat per l’altre.KEnT: Aquest no és el vostre fill, senyor?GLoSTEr: La seva criança ha estat a càrrec meu, sí. I haver de reconèixer-lo m’ha fet ruboritzar tan sovint, que a hores d’ara ja tinc la pell cremada.KEnT: No puc concebre com...GLoSTEr: Doncs la mare d’aquest jove sí que va poder, senyor; i de resultes d’això se li va arrodonir la panxa, i s’ha de dir que va tenir un fill al bressol abans de tenir un marit a l’alcova. Hi ensumeu una falta?KEnT: No puc pas desitjar que la falta no s’hagués comès, si allò que en va sortir és de tan bon veure.GLoSTEr: Però tinc l’altre fill, legítim i aproximadament un any més gran que aquest, que, en canvi, no em mereix pas més estimació. Aquest pocavergonya va arribar d’estranquis a aquest món abans que l’anessin a buscar, sí, però la seva mare era una bellesa. Fabricar-lo va ser molt divertit, i el fill de puta ha de ser reconegut. Coneixes aquest noble cavaller, Edmund?

10

Edmund: No, senyor.GLoSTEr: És el comte de Kent. D’ara endavant recorda’l com el meu honorable amic.Edmund: M’esforçaré per merèixer la vostra estimació, senyor.GLoSTEr: Aquí tenim el rei.

(Toc de trompeta. Entra un criat portant una corona, el REI LEAR , CORNWALL, ALBANY, GONERIL, REGAN, CORDèLIA i uns Assistents.)

LEAr: Gloster, vés a atendre els senyors de França i de Borgonya. GLoSTEr: Sí, Majestat.

(Surten GLOSTER i EDMUND.)

LEAr: Escolteu, mentrestant, els nostres plansmés ben guardats. El mapa. Sapigueuque hem dividit en tres el nostre regne, amb el ferm determinique la nostra vellesa es descarreguide deures i neguits, tot conferint-losa unes forces més joves, mentre femel camí de la mort més alleujats.Gendre nostre de Cornwall,i gendre d’Albany, no menys apreciat:volem, ara i aquí, proclamar el dotde cadascuna de les nostres filles,perquè així evitarem futurs conflictes. El príncep de Borgonya i el de França,grans rivals en l’amor de la més jove,esperen de fa temps una resposta. Digueu-me, filles meves (avui que em desprendréde ceptre, terres i preocupacions d’Estat),quina de totes tres m’estima més, i així el nostre llegat més generóses podrà fer extensiu fins on natura

11

i mèrits rivalitzin amb més força. Goneril, filla gran: parla primer.

GonErIL: Senyor, us estimo més del que amb parauleses pogués expressar. Em sou més valuós que els meus ulls i la meva llibertat..., que tot el que té un preu, per singularo cotitzat que sigui; no pas menysque una vida de gràcia, salut, bellesa, honor...Més enllà del que un fill ha donat maio ha pogut rebre un pare, el meu amorfa que l’alè i la parla semblin pobresal costat de la seva magnitud.CordèLIA (a part): Què podrà fer Cordèlia?... Estimar i callar.LEAr (assenyalant una zona del mapa): D’aquesta ratlla fins aquesta,de tot aquest terreny de boscos ombrejats,de planures obertes, rius pletòricsi prades sense límit, et nomeno senyora.Que els descendents del duc d’Albany i teusen siguin amos a perpetuïtat.Sentim ara què diu la nostra filla Regan,la segona, l’esposa del duc de Cornwall. Parla.rEGAn: Sóc feta del mateix metallque la meva germana, i em valoro igual.Acaba d’expressar el que sento jo,però s’ha quedat curta: jo em declarocontrària a qualsevol altre motiu de joiaque complagui els sentits més afinats,i res no em fa feliç si no és l’amor del meu pare i senyor.CordèLIA (a part): Pobra Cordèlia, doncs!...Però no, perquè sé que el meu amorés molt més ric que no la meva llengua.LEAr: Que tu i els teus hereus sigueu els amosper sempre d’aquest ample terç del meu reialme,

12

no pas menys espaiós, valuós i plaentque el que he llegat a Goneril. (A Cordèlia:) I ara, joia nostra—per bé que l’última i la més petita—,que veus com es disputen el teu jove amorel vi de França i les pastures de Borgonya,què pots dir per endur-te’n un terç més opulentque les teves germanes? Parla.CordèLIA: No res, senyor.LEAr: No res?CordèLIA: No res. LEAr: Del no-res no en surt res.Torna a parlar.CordèLIA: Per més que em dolgui, no puc fer que em pugiel cor fins a la boca. Estimo Vostra Majestatd’acord amb el meu deure: no pas més, ni menys.LEAr: Cordèlia! Mira d’esmenar una micael que dius, que t’hi jugues la fortuna.CordèLIA: Bon senyor,vós m’heu donat la vida, m’heu criat, m’heu estimat,i jo us ho pago com és de rigor:amb obediència, amor i el més profund respecte.Com és que, si les meves germanes us estimena vós únicament, tenen marit?Quan em casi, jo espero que el senyorla mà del qual rebrà el meu dots’endugui la meitat del meu amor,del meu deure i les meves atencions.LEAr: És el teu cor, qui parla?CordèLIA: Sí, senyor.LEAr: Tan jove, i ja tan insensible?CordèLIA: Tan jove i tan sincera, pare.LEAr: Molt bé. Doncs la sinceritathaurà de ser el teu dot, a partir d’ara:per la sagrada resplendor del sol,per la nit,

13

per tota la influència dels planetesque ens atorguen i ens prenen l’existència,renego ara mateix de tot deure patern,proximitat i parentiu de sang,i sempre més, per al meu cor i per a mi,seràs una desconeguda. KEnT: Majestat...LEAr: Silenci, Kent! No et fiquisentremig del dragó i el seu furor. Jo l’estimavacom ningú, i confiava de trobar el repòsen la seva tendresa. Lluny de la meva vista!La pau que trobaré a la tomba no és més certaque l’amor que el seu pare li retira.Cornwall i Albany,sumeu un tercer dot als de les meves dues filles.I que sigui l’orgull —segons ella, «franquesa»—qui li trobi un marit. Jo us llego el meu poder.Cada mes, em reservaré un centenarde cavallers que mantindreu vosaltres, im’allotjaré per torns a casa d’un o un altre.Conservaré només el nomi tots els títols de la reialesa:control, rendes i drets d’execucióde la resta, seran, estimats fills,tots vostres. I, per confirmar-ho,repartiu-vos aquesta corona.KEnT: Noble Lear,a qui sempre he honorat com el meu rei,estimat com un pare i obeït com el meu amo,com el meu protector, en qui penso en la pregària...LEAr: L’arc i la fletxa són tensats: esquiva’ls.KEnT: No: dispareu, encara que la puntaenvaeixi el meu cor; Kent perdrà les maneressi Lear perd el seny. Què pretens, vell? Tu creus que al deure li fa por parlarquan el poder claudica davant de l’afalac?

14

L’honor no sap fer embutsquan el ceptre cedeix a la follia.Canvia el teu judici, i, a la llum d’un criteri més serè,controla aquest impuls abominable.Puc avalar amb la vida la meva conviccióque la filla més jove no és la que menys t’estima;i, si els mots són opacs, és molt sovintperquè no surten d’un cor buit.LEAr: Kent, per la teva vida,no parlis més.KEnT: La meva vida no ha estat mai,per a mi, més que un peó per moure’lcontra els teus enemics, i no tinc por de perdre-lasi es mou per protegir-te. LEAr: Lluny de la meva vista!KEnT: Hauries d’afinar-la més, la vista, Lear:deixa’m ser la diana dels teus ulls...

(Posa la mà damunt l’espasa.)

ALbAny: Conteniu-vos, senyor.KEnT: Fes-ho;mata el teu metge, i que la infecta malaltia cobri els honoraris. Revoca el teu destí o, si no,mentre la meva gorja pugui emetre un so,jo et retrauré que fas mal fet. LEAr: Escolta’m bé, traïdor!Escolta’m, pel teu vot de lleialtat!Has pretès que incomplíssim la paraulai, amb orgull excessiu, pretenies ficar-teentre sentència i braç executor:rep, doncs —amb tot el nostre poder vigent encara—,la teva recompensa.Et concedim cinc dies per a reunir

15

defenses contra les hostilitats del món,i el sisè donaràs la teva detestable esquenaal nostre regne. Si, el dia que fa deu,el teu cos desterrat encara es trobadins els nostres dominis, moriràs a l’instant.Fora! Això és irrevocable.KEnT: Adéu, monarca. Si és així com vols mostrar-te,la llibertat és fora, l’exili és aquí dins. (A Cordèlia:)Que t’aixoplugui la bondat dels déus, Cordèlia,tu que penses i dius les coses pel seu nom!(A Regan i Goneril:)I que els vostres discursos s’avinguin amb els fets.Així doncs, prínceps, Kent us diu adéu a tots, i emmotllarà la seva vida a un nou país.

(Surt.)

LEAr: Primer ens adreçarem a vós, que amb aquest reius disputeu la nostra filla.Noble duc de Borgonya:abans, quan l’estimàvem, la valoràvem molt:ara ha baixat de preu. Si a vostra senyoria li plau resdel que conté aquesta substànciad’aspecte mínim...aquí la teniu: tota vostra.borGonyA: No sé què contestar.LEAr: Què voleu fer?Amb tot aquest seguit de tares, sense amics i afillada del nostre odi,amb el dot de la nostra maledicciói el repudi del nostre jurament,què decidiu? Agafar-la o deixar-la?borGonyA: Perdoneu, Majestat:no es pot triar en uns termes com aquests.

16

LEAr: Pel que fa a vós, gran rei,no voldria trair l’afecte que us professounint-vos a l’objecte del meu odi;per tant, us prego que encareu el vostre amoren una direcció més digna que no pasuna infeliç que la Natura i tots’avergonyeix de reconèixer.FrAnçA: C’est quelque chose de bien étrange, que celle qui était, il n’y a qu’un moment encore, le premier objet de votre affection, le sujet de vos louanges, le baume de votre vieillesse, ce que vous aviez de meilleur et de plus cher, ait pu, dans l’espace d’un clin d’oeil, commettre une action assez monstrueuse pour être dépouillée de tous les replis de votre faveur.CordèLIA: Prego un cop més a Vostra Majestatque, si tot ve del fet que em manca l’artuntuós i xerraire de dir allò que no penso,perquè allò que em proposo ho faig abansde parlar, heu de saber que no és cap impuresa,cap acte criminal, ni deshonest, ni sòrdid,ni cap pas deshonrós, allò que m’ha privatdel vostre afecte i del vostre favor,sinó senzillament la falta d’un ull sempre sol·lícit i una llengua que m’alegrode no tenir, per molt que això m’hagi fet perdrela vostra estimació.LEAr: Valdria mésque no haguessis nascut, si no ets capaçde fer-me més content.FrAnçA: N’est-ce que cela? Une lenteur naturelle qui souvent neglige de raconter l’histoire. Monseigneur de Bourgogne, que dites-vous à cette dame? L’amour n’est point l’amour dès qu’il s’y mêle des considérations étrangères à son véritable objet. La voulez-vous? Elle est une dot en elle-même.borGonyA: Noble Lear,cediu la part que vós mateix vau proposar,i ara i aquí prenc la mà de Cordèlia,duquessa de Borgonya.

17

LEAr: Res: ho he jurat, i ho mantinc.borGonyA (a Cordèlia): Lamento, doncs, que, per haver perdut un pare,perdeu ara un marit.CordèLIA: La pau sigui amb Borgonya!Si el seu amor són els béns materials,no seré jo la seva esposa. FrAnçA: Belle Cordélia, toi qui n’en es que plus riche parce que tu es pauvre, plus précieuse parce que tu es délaissée, plus aimée parce qu’on te méprise, je m’empare de toi et de tes vertus: que le droit ne m’en soit pas refusé; je prends ce qu’on rejette. Dieux, dieux, n’est-il pas etrange que leur froid dedain ait donné à mon amour l’areduer d’une brûlante adoration. Roi, ta fille sans dot, et jetée au hasard de mon choix, sera reine de nous, des nôtres, et de notre belle France. Gentile Cordélia, si precieuse et si peu appréciée, fais-leur tes adieux malgré leur dureté. Tu perds ce que tu possédais ici pour retrouver mieux ailleurs.LEAr: Te la pots quedar, França: és ben teva,que filla nostra no ho serà mai més,ni tornarem a veure mai la seva cara.Vés-te’n, per tant, sense la nostra gràcia,amor ni benedicció. Veniu, noble Borgonya.

(Trompetes. Surten tots excepte FRANçA, GONERIL, REGAN i CORDèLIA.)

CordèLIA: Amb ulls negats, Cordèlia us deixa. Tracteu bé el nostre pare: l’encomanoa la tendresa que segons vosaltresus inspira..., per bé que, si encara conservés el seu favor,el deixaria al càrrec d’unes altres mans.Adéu-siau.rEGAn: No ens has de dir quins sónels nostres deures.GonErIL: Tu procura fer content

18

el teu senyor, que s’ha prestat a rebre’tamb un dot de misèria. T’has negat a obeir, i et mereixes anar-te’n sense allò que no tens. CordèLIA: El temps desplegarà el que els plecs astuts oculten.Que prospereu!FrAnçA: Venez, ma belle Cordélia.

(Surten FRANçA i CORDèLIA.)

GonErIL: Germana, hauríem de parlar de moltes coses. Em sembla que el nostre pare ja se’n va aquest vespre.rEGAn: Sens dubte, i a casa teva; i el mes que ve a casa meva.GonErIL: Ja veus si es torna voluble, amb els anys; i no és perquè nosaltres no l’hàgim observat de prop. Sempre havia tingut predilecció per la nostra germana, i ja has vist prou la pobresa de judici amb què ara l’ha repudiada.rEGAn: Són les xacres de la vellesa... tot i que sempre ha mostrat un coneixement molt escàs de si mateix.GonErIL: Per tant, de les seves velleses no en podem esperar rebre només les imperfeccions d’uns hàbits molt arrelats, sinó també els capricis indisciplinats que acompanyen aquests anys malaltissos i colèrics.rEGAn: Aquest rampell inesperat d’enviar Kent a l’exili és molt probable que no sigui l’últim.GonErIL: Fem una entesa, t’ho prego: perquè, si el nostre pare continua exercint l’autoritat d’aquesta manera, la seva abdicació ens pot fer més mal que bé.

(Van sortint.)

rEGAn: Ja hi anirem pensant.GonErIL: Hem de fer alguna cosa.

(Surten.)

19

1.2 Escena II

Castell del comte de Gloster.Entra EDMUND amb una carta.

Edmund: Tu ets el meu déu, Natura, i a la teva lleicenyeixo els meus serveis. Cal que suportila plaga del costum, i que tolerique la gent primmirada em deshereti,només perquè vaig dotze o tretze llunesdarrere el meu germà? Per què «bastard»?Per què «innoble», si tinc un cos tan digne,tan ben proporcionat, i un esperit tan generóscom el fill de la dona més honesta?Per què ens pengenla marca de bastards, de vils, de miserables?Per què, si la passió furtiva i natural ens ha fet més enèrgics i atractiusque un llit monòton, fatigat i ranci,que fabrica una tribu de cretinsentre el son i la vetlla? Doncs jo et dic,Edgar legítim, que les teves terresseran meves. L’amor del nostre pareés el mateix per Edmund el bastardque pel seu fill legítim. Ha! «Legítim»...!Quin bonic adjectiu... Doncs escolta, «legítim»:si aquesta carta fa el seu fet, i s’acompleixenles meves intencions, Edmund l’indignesuplantarà el legítim. Jo creixo! Jo prospero! Déus, feu costat als bastards!

(Entra GLOSTER.)

GLoSTEr: Kent desterrat així, i el rei de Françase’n torna al seu país fet una fúria, i Lear se n’ha anat aquesta nit,

20

renunciant al seu poder i confinata una manutenció... I toten l’impuls d’un moment!...(S’adona de la presència d’Edmund.)Ah... Edmund, com estàs?Alguna novetat?Edmund: No, cap ni una, pare...si plau a vostra senyoria.

(S’amaga ostensiblement la carta a la butxaca.)

GLoSTEr: Per què t’afanyes tant a guardar aquesta carta?Edmund: No, no... no és res, senyor.GLoSTEr: No res? Doncs com s’entén aquest desfici per ficar-t’ho a la butxaca? La qualitat del no-res no té aquesta necessitat d’amagar-se. Deixa-m’ho veure, va; si no és res, no em caldran les ulleres.Edmund: Us prego, senyor, que em perdoneu. És una carta del meu germà, que tinc a mig llegir; però, pel que he entrevist fins ara, no em sembla adequat que vós la llegiu. El contingut és censurable.GLoSTEr: Dóna’m la carta, Edmund. Edmund: Espero, per la justificació del meu germà, que això només ho hagi escrit per posar a prova la meva virtut.GLoSTEr (llegeix): «Aquesta política de venerar els ancians fa que el món ens amargui els millors anys de la vida; ens impedeix l’accés a les nostres fortunes fins que la vellesa ja no ens permet de gaudir-ne. Vine a trobar-me perquè pugui parlar-te’n més a fons. Si el nostre pare s’adormís i jo no el despertés, tu heretaries per sempre la meitat de les seves rendes, i viuries estimat del teu germà, EDGAR.» Hmm... conspiració! «... s’adormís i jo no el despertés, tu heretaries per sempre la meitat de les seves rendes!»... El meu fill Edgar! Ha tingut una mà per a escriure això? Un cor i un cervell per a incubar-ho? Quan t’ha arribat, això? Qui ho ha portat?Edmund: Ho han deixat a la finestra de la meva cambra.

21

GLoSTEr: Malvat abominable! Malvat desnaturalitzat, detestable i bestial! Pitjor que bestial! Hi reconeixes la lletra del teu germà?Edmund: Si allò que hi diu fos bo, senyor, gosaria jurar que és la seva lletra; però, vist el que fa al cas, m’estimaria més pensar que no.GLoSTEr: És lletra seva.Edmund: Ho és, senyor; però espero que en el contingut no hi hagi el seu cor.GLoSTEr: Te n’havia confiat mai res, d’aquest assumpte?Edmund: No, senyor. Però sovint li he sentit afirmar que si, per raons d’edat, els fills es troben en perfectes facultats i els pares ja declinen, el més adequat fóra que el pare estigués sota la tutela del fill i que el fill administrés les seves rendes.GLoSTEr: No pot ser que sigui tan monstruós...Edmund: No, és clar que no...GLoSTEr: ... amb el seu pare, que tan tendrament i tan íntegrament l’estima. Edmund: Vaig a buscar-lo ara mateix, senyor; gestionaré l’assumpte amb els mitjans que trobi, i us en tindré al corrent.GLoSTEr: Aquests recents eclipsis de sol i de lluna no ens auguren res de bo. Per molt que la ciència natural hi doni tal explicació o tal altra, la natura és assotada: l’amor es refreda, les amistats decauen, els germans es divideixen i s’esquerden els vincles entre fills i pares. Aquest canalla del meu fill s’ajusta a la predicció: un fill contra el seu pare. El rei es desvia del biaix natural: en el seu cas és un pare contra una filla. Ja hem vist el millor del nostre temps: maquinacions, falsedat, traïció i tota mena de desordres nocius ens persegueixen obsessivament fins a la tomba. Desemmascara aquest malvat, Edmund: tu no hi tens res a perdre; fes-ho amb molt de compte. I el noble i lleial Kent, desterrat...! I el seu delicte, l’honradesa!... És molt estrany.

(Surt.)

Edmund: Aquesta és l’excel·lent estupidesa del món: quan passem algun tràngol —sovint a causa dels excessos de la pròpia conducta—, donem la culpa dels nostres desastres al sol, a la

22

lluna i a les estrelles; com si fóssim malvats per necessitat, lladres per coacció celestial; borratxos, mentiders i adúlters per una submissió forçada a la influència planetària. Una admirable excusa de l’home, aquest gran fornicador: encolomar a una estrella la seva predisposició a la luxúria! El meu pare es va entendre amb la meva mare sota la cua del Dragó, i jo vaig néixer sota l’óssa Major: per això sóc aspre i lasciu. Bah! Jo seria el que sóc encara que la meva furtiva concepció s’hagués gestat sota l’estrella més casta del firmament. Edgar...

(Entra EDGAR.)

(A part:) I arriba just al moment precís, com la catàstrofe de les comèdies antigues. El meu paper és el del canalla melancòlic, amb un sospir de pidolaire boig. (En veu alta:) Ah, aquests eclipsis auguren aquestes divisions! Fa, sol, la, mi...EdGAr: I doncs, germà Edmund? En quina greu contemplació estàs immers?Edmund: Pensava, germà, en una predicció que vaig llegir l’altre dia sobre el que ens portaran aquests eclipsis.EdGAr: Amb aquest tipus de coses, t’entretens?Edmund: Et prometo que els efectes catastròfics de què parlava l’autor es compleixen. Quan has vist el meu pare per última vegada?EdGAr: Doncs... la nit passada mateix.Edmund: I vas parlar-hi?EdGAr: Sí, dues hores ben bones.Edmund: I vau quedar ben avinguts? No el vas notar disgustat, ni en el parlar ni en l’expressió de la cara?EdGAr: Doncs no.Edmund: Fes un esforç per rumiar en què el pots haver ofès; i et pregaria que evitessis la seva presència durant un temps, fins que s’hagi moderat el seu disgust, que ara com ara el consumeix fins a tal punt que dubto que es calmés ni atemptant contra la teva persona.EdGAr: Algun canalla m’ha calumniat.

23

Edmund: Això em temo. I et prego que mantinguis la discreció fins que no s’alenteixi la velocitat del seu furor. Jo t’aconsellaria que et retiressis a les meves estances. Vés, t’ho suplico; aquesta és la meva clau; si haguessis de sortir, vés armat.EdGAr: Armat, germà?Edmund: Germà, el que jo t’aconsello és per al teu bé. Vés armat. Si hi ha algú que et vol bé, jo no sóc un home honrat. Vés, t’ho prego.EdGAr: Tindré aviat notícies teves?Edmund: Seré el teu servidor en aquest assumpte.(Surt Edgar.)Un pare crèdul i un germà tan noble...en l’honradesa estúpidacavalquen fàcilment les meves trames.Si no per naixement, sí per enginy,jo tindré terres: tot s’hi val si és per a servir-me a mi.

24

1.3 Escena III

Una sala al palau del duc d’Albany.Entren GONERIL i OSWALD, el seu ajudant de cambra.

GonErIL: I el meu pare ha pegat el meu cavaller per haver renyat el seu bufó?oSWALd: Sí, senyora.GonErIL: No ho puc sofrir.Els seus homes estan descontrolats,i ell ens renya per qualsevol fotesa. Quan torni de caçar, no vull parlar-hi. Digues que em trobo malament. Si tut’hi mostres menys servicial que abans,faràs ben fet; jo respondré del canvi.oSWALd: Ja ve, senyora; sento que s’acosta.

(Se senten corns de caça a dins.)

GonErIL: Tu i tots els teus companys heu de fingirtanta fatiga i negligència com pugueu,fins que aquest fet provoqui discussió.Si això li desagrada, que se’n vagiamb la nostra germana, perquè séque pensa igual que jo en aquest assumpte:no es deixarà sotmetre. Que aquest vell beneitencara vulgui retenir l’autoritatque ell mateix va cedir...! Recorda bé el que et dic. oSWALd: Molt bé, senyora.GonErIL: Escriuré tot seguita la meva germana, perquè actuïen el mateix sentit que jo. Fes preparar el sopar.

(Surten.)

25

1.4 Escena IV

Un saló al palau del duc d’Albany.Entra KENT, disfressat.

KEnT: Si pogués disfressar també la veuamb uns altres accents, el meu desig honratpodria culminar en les conseqüènciesper les quals he anul·lat el meu aspected’abans. Per tant, desterrat Kent, si potsentrar a servir on et van condemnar—i així ho espero—, l’amo que apreciestindrà en tu el seu criat més diligent.

(Se senten corns de caça a dins. Entren LEAR, CAVALLERS i ASSISTENTS.)

LEAr: No em feu esperar ni un segon pel sopar; tu, vés a preparar-lo. (Surt un Assistent.) I tu qui ets?KEnT: Sóc un home, senyor. LEAr: Quina és la teva professió? KEnT: La professió que faig és la de no ser menys del que semblo; servir lleialment el qui confia en mi; estimar aquell qui és honrat i tenir tractes amb qui és assenyat i parla poc; témer els judicis, lluitar quan no tinc altra opció i no menjar peix.LEAr: Qui ets?KEnT: Un individu de cor molt honest, i tan pobre com el rei.LEAr: Doncs, si ets tan pobre en qualitat de súbdit com ell en qualitat de monarca, ho has de ser molt. Què vols?KEnT: Servir.LEAr: I quins serveis pots fer, tu?KEnT: Puc guardar secrets honorables, cavalcar, córrer, espatllar un relat complex a l’hora d’explicar-lo i transmetre sense embuts un missatge senzill. Tot el que poden fer els homes normals estic qualificat per a fer-ho, i el meu mèrit principal és la diligència.LEAr: Quina edat tens?

26

KEnT: Ni sóc prou jove per a enamorar-me d’una dona perquè canta bé, ni prou vell per a adorar-la per qualsevol motiu; els anys que porto a l’esquena són quaranta-vuit.LEAr: Segueix-me; et posaràs al meu servei; si havent sopat encara no m’has decebut, de moment no et despatxaré. El sopar! Vinga, el sopar! On és el meu criat? I el meu bufó? Va, vés a buscar el meu bufó i porta-me’l.

(Surt un Assistent.)(Entra OSWALD.)

Tu, tu, noi: on és la meva filla?oSWALd: Amb la vostra vènia...

(Surt.)

LEAr: Què diu, aquest? Feu tornar aquest beneit. (Surt un Cavaller.) On és el meu bufó, eh? És com si tot el món dormís.

(Torna a entrar el CAVALLER.)

Què? On és aquell gànguil?CAVALLEr 1: Ha contestat rotundament que no volia venir, senyor.LEAr: Que no volia?CAVALLEr 2: Senyor, jo no sé què és el que passa, però, en la meva opinió, a Vostra Majestat no us tracten amb aquell afecte cerimoniós d’abans; es fa evident un gran declivi de la cortesia, tant per part dels criats com del mateix duc, i també de la vostra filla.LEAr: No has fet sinó recordar-me el que jo també penso: últimament he observat una lleugera negligència, però ho he atribuït més als meus recels primmirats que no pas a una descortesia intencionada. On és el meu bufó?CAVALLEr 1: Es consumeix de nostàlgia des que la meva jove mestressa se n’ha anat a França, senyor.

27

LEAr: No cal que em diguis res més: ja prou que ho he notat. Tu, vés a dir a la meva filla que vull parlar amb ella.

(Surt un Assistent.)

I tu vés a buscar el meu bufó.

(Surt un Assistent.)(Torna a entrar OSWALD.)

I tu, senyor, vine aquí, senyor: qui sóc, jo, senyor?oSWALd: El pare de la meva senyora.LEAr: «El pare de la meva senyora»!... Gos fill de puta! Esclau! Bord!oSWALd: Jo no sóc res d’això, senyor; us prego que em perdoneu.LEAr: Pretens desafiar-me amb la mirada, malparit?

(El colpeja.)

oSWALd: No consenteixo que em peguin, senyor.KEnT: Ni que et facin la traveta?

(Li fa la traveta i el fa caure.)

LEAr (a Kent): Gràcies, amic; tu em serveixes, i jo t’estimaré.KEnT (a Oswald): Vinga, senyor, aixequeu-vos! I fora d’aquí! Ja us ensenyaré jo a guardar les distàncies. Fora, fora! No teniu res al cap?

(Empeny OSWALD cap a fora.)

LEAr: Gràcies, amable servent. Això és un avançament de la paga.

(Dóna diners a KENT.)(Entra el BUFó.)

28

buFó: Deixeu-me’l llogar a mi, també; aquí tens la meva gorra.

(Ofereix la seva gorra a KENT.)

LEAr: Com estàs?KEnT: Per què, bufó?buFó: Doncs per anar a favor d’un que ha caigut en desgràcia. I és més: si no saps somriure en la direcció que bufa el vent, pots refredar-te de seguida. Va, agafa la meva gorra. Mira: aquest home ha desterrat dues de les seves filles, i a la tercera li ha donat una benedicció a contracor. Si l’has de seguir, ja cal que portis la meva gorra. Què hi dius, oncle? Tant de bo jo tingués dues gorres i dues filles!LEAr: Per què, noi?buFó: Si jo els donés totes les meves possessions, em quedaria les gorres. (Li ofereix la seva gorra.) Aquí tens la meva; l’altra, demana-la a les teves filles.LEAr: Tu vés amb compte, noi: el fuet.buFó: La veritat és un gos que ha d’anar a la gossera. T’ensenyaré un discurs, senyor.Tingues més del que ensenyes,digues menys del que saps,presta menys del que tens,vés a cavall, no a peu;creu-te menys del que sents,juga més del que apostes,deixa el beure i les putesi queda’t a redós,i així, de vint penics,en trauràs vint-i-dos.KEnT: Això i res és el mateix, bufó.buFó: Pots treure res del no-res, oncle?LEAr: No, és clar que no, noi; del no-res no en surt res.buFó (a Kent): Doncs digues-li, sisplau, que això és el que pugen les rendes de les seves terres. Ell no es creurà un bufó.LEAr: Quin bufó més amarg!

29

buFó: Saps distingir, vailet, entre un bufó amarg i un bufó dolç?LEAr: No, noi; ensenya-me’n.buFó: Bufó amarg, bufó dolç... o viceversa.

(Assenyala LEAR.)

LEAr: Em tractes de bufó, noi?buFó: Has renunciat a tots els altres títols; amb aquest ja hi vas néixer.KEnT: Potser no és tan boig com sembla, senyor.buFó: No, a fe que no: els senyors i els grans homes no em deixarien monopolitzar tota la bogeria, en voldrien una part. Dóna’m un ou, oncle, i et donaré dues corones.LEAr: D’on sortiran, aquestes dues corones?buFó: Seran les dues meitats de l’ou, després de partir-lo pel mig i menjar-me el que hi ha a dins. Partint la teva corona en dues meitats i regalant-les totes dues, demostres molt poc seny. I, si el que acabo de dir són paraules de bufó, que fuetegin el primer que ho cregui així.LEAr: I des de quan saps tantes cançonetes, tu?buFó: Les he après, oncle, d’ençà que vas convertir les teves filles en la teva mare. Perquè, quan els vas donar la vara i et vas abaixar les calces,(canta:) Es van posar a plorar de goigi jo cantava trist:«Era un rei boig que jugavai entre bufons l’han vist».Oncle, sisplau, busca un mestre d’escola que pugui ensenyar al teu bufó a dir mentides; de bona gana aprendria a dir mentides.LEAr: Si menteixes, noi, et farem assotar.buFó: No entenc que pugueu ser parents, tu i les teves filles: elles em farien assotar per dir la veritat, tu em faries assotar per dir mentides. Voldria ser qualsevol cosa abans que un bufó. I tanmateix no voldria pas ser tu, oncle; has escapçat el teu seny per tots dos cantons, i no has deixat res al mig... Aquí tenim un dels dos trossos.

30

(Entra GONERIL.)

LEAr: I doncs, filla? Què és aquest front tan arrugat? Em sembla que últimament l’arrugues massa, el front.buFó: Tu eres un individu molt vistós quan no et calia preocupar-te per si arrugava el front o no; ara ets un zero a l’esquerra. Jo sóc millor que tu, ara; jo sóc un bufó, i tu no ets res. (A Goneril:) Sí, sí, entesos: em mossegaré la llengua. Qui no guarda res per a ellmor de pobre i no de vell.GonErIL: Senyor,no únicament aquest bufó amb permísper fer i desfer, sinó també altres membresd’aquest vostre seguici d’insolents,critiquen dia i nit, busquen raonsi provoquen escàndols grollers i intolerables.Jo sospito, senyor,pel que darrerament heu dit i fet,que vós doneu suport a aquest comportament,i el fomenteu, i, si és així, la culpano podrà quedar impune;jo sé que les mesures que prenguem,amb la intenció sincera de mirar pel bé comú,us poden resultar ofensives..., però les dicten la necessitat i el seny.buFó: Si el cucut alimentes al teu niu,al final se’t fotrà de viu en viu.I es va apagar l’espelma, i ens vam quedar a les fosques.LEAr: Tu ets filla nostra?GonErIL: Senyor, si us plau,per què no utilitzeu aquell sentit comúque posseïu de sobres, i deseuaquestes rauxes que darreramentus embruten la personalitat?buFó: Això és com una beina sense pèsols a dins.LEAr: Hi ha algú, aquí, que em conegui? Aquest no és Lear.

31

Ell no camina així, ni parla així.On té els ulls?... O bé el seny ja li flaquejai té adormida la capacitat de discernir,o bé... Estic despert?... No, no ho estic!Algú em pot dir qui sóc?buFó: L’ombra de Lear.LEAr: El vostre nom, gentil senyora?GonErIL: Aquest astorament, senyor, té un gustmolt similar a les altres raresesque feu últimament. Vell com sou, i venerable,hauríeu de mostrar més seny.Teniu aquí allotjats cent cavallers,una gent que és tan cràpula i descontrolada,que la nostra cort,infectada pel seu comportament,és un hostal de bojos: l’hedonismei la luxúria fan que sembli mésuna taverna o un bordell que no un digne palau. O feu el que us demano o tiraré pel dret:vull que disminuïu la vostra escorta a la meitat,i que es quedin els homes més adequatsals vostres anys. LEAr: Enselleu-me els cavalls; reuniu el meu seguici.Bastarda depravada!... Et deixo en pau:em queda una altra filla.GonErIL: Maltracteula meva gent, i aquesta xusma vostraconverteix en criats els superiors.

(Entra ALBANY.)

LEAr (a Goneril): Ocell de presa repugnant! Menteixes.Els meus homes són nobles i selectes,coneixen els seus deures fins a l’últim detall...ALbAny: Calma, senyor, si us plau...

32

LEAr: Greuge insignificant,que tan horrible em vas semblar en Cordèlia,i com un poltre de tortura vas desencaixar-meel cor i et vas endur tot l’amor que hi teniaper convertir-lo en fel! Oh, Lear, Lear, Lear!Colpeja aquesta porta que ha deixat(Es dóna cops al cap.) que entrés la insensatesa i que fugísel teu seny tan preuat! Marxem, marxem!ALbAny: Jo sóc tan innocent, senyor, com ignorantdel que us ha trastornat.LEAr: Ho crec, senyor.Natura, escolta: suspèn els teus propòsits, si teniesintenció de fer fèrtil aquesta criatura!Omple el seu ventre d’esterilitat!Asseca dintre seu els òrgans d’engendrar!Si ha de parir, que tingui un fill amargi pervers que no visqui per a res mésque per a ser-li un turment contra natura!Que estampi arrugues en el seu front jovei li solqui les galtes amb canals de llàgrimes,i vegi que pot ser més dolorósque la dent esmolada d’una serpconcebre un fill ingrat! Marxem! Marxem!ALbAny: Què és tot això?GonErIL: No cal que t’amoïnis per saber-ho:deixa que aquest rampell s’esbravi fins als límitsde la seva demència.

(Torna a entrar LEAR.)

LEAr: Despatxar-ne cinquanta de la meva escortade cop, i en quinze dies?ALbAny: De què es tracta, senyor?LEAr: Jo t’ho diré. (A Goneril:) Oh, vida i mort! Em fa vergonyaque tu tinguis poder per a sacsejar

33

fins a aquest punt el meu aplom viril:que aquestes llàgrimes calentes que ara brollende mi sense voler, siguin per causa teva.Ulls estúpids de vell! Si torneu a plorarper aquesta causa, jo us arrencaréi us llançaré a les aigües que deixeu anarper estovar l’argila... tant és:em queda una altra filla, la qual estic segurque és amable i sol·lícita.Quan sàpiga el que has fet, les seves unglesdeixaran sense pell el teu rostre de lloba,i veuràs com recobro aquell poder que et pensesque ja he perdut per sempre; ho veuràs: t’ho asseguro.

(Surten LEAR, KENT i Assistents.)

GonErIL: Ho heu sentit bé, senyor?ALbAny: No puc deixar que em condicioni, Goneril,el gran amor que et tinc, i...GonErIL: Prou, t’ho prego. Ah... Oswald!(Al Bufó:) I vós, senyor, més canalla que boig,seguiu l’amo.buFó: Espereu, oncle Lear, espereu:deixeu que el més canalla que boig us acompanyi.Quan caces una fillaés com caçar una guilla:la gorra jo em vendriai una corda comprariaper escanyar-la bé,i en acabat, passi-ho bé!

(Surt.)

GonErIL: Aquest home ha estat ben aconsellat.Cent cavallers!... Sí: és anar sobre seguri es políticament recomanable

34

tenir cent cavallers d’escorta; sí,perquè davant de cada somni,rumor, caprici, queixa o aversió,el seu repapieig s’escudarà darrere d’aquests homes, i tindràles nostres vides sota el seu poder. Oswald! Em sents o no?ALbAny: Jo diria que tens més por del compte.GonErIL: És més segurpecar de temorós que no de refiat.Jo vull eliminar els mals que em fan por,i no viure amb la por que ells m’eliminin.(Torna a entrar Oswald.)Què, Oswald: ja has escrit la cartaa la meva germana?oSWALd: Sí, senyora.GonErIL: Agafa un escuder, i a cavalcar!Informa-la amb detall dels meus temors,i afegeix-hi el que et sembli per donar-himés cos. Au, vés, i afanya’t a tornar.(Surt Oswald.) No, no, senyor:aquest comportament tan benigne i tan touno te’l condemno, però —perdona que t’ho digui—mereixes més censura per la insensatesaque no elogis per la benignitat. ALbAny: No sé fins on poden punxar els teus ulls.Volent rectificar, espatllem el que està bé.GonErIL: Què, doncs... no...?ALbAny: Sí, sí, d’acord; veurem què passa.

35

1.5 Escena V

Un pati davant el palau del duc d’Albany.Entren LEAR, KENT i el BUFó.

LEAr: Passa a davant i porta aquesta carta a Regan. I, si no ho fas amb extrema diligència, arribaré jo abans que tu.KEnT: No dormiré, senyor, fins que no hagi entregat la vostra carta.

(Surt.)

buFó: Veuràs com la teva altra filla et tracta bé, perquè s’assembla tant a aquesta com s’assemblen una poma d’hort i una poma silvestre, però jo, el que puc dir, puc dir-ho.LEAr: Ah. I què és el que pots dir, fill?buFó: Doncs que tindrà un gust tan semblant al d’aquesta com el de les pomes silvestres i no silvestres respectivament. Tu saps per què tenim el nas al mig de la cara?LEAr: No.buFó: Doncs perquè els ulls puguin quedar un a cada costat del nas, i així, d’aquesta manera, allò que no podem ensumar ho puguem veure de prop. LEAr: No vaig ser just amb Cordèlia...buFó: Si tu fossis el meu bufó, oncle, et faria atonyinar per ser vell abans d’hora.LEAr: Què vols dir?buFó: Doncs que abans de ser vell hauries de ser savi.LEAr: No em deixeu tornar boig! Boig no, oh cel benigne!Preserveu-me el judici; no vull tornar-me boig.

(Entra un CAVALLER.)

Què? Estan a punt, els cavalls?CAVALLEr: A punt, senyor.LEAr: Va, noi.buFó (al públic): La que ara és verge i riu perquè me’n vaig no ho serà gaire temps, si la cosa s’allarga.

(Surten.)

37

ACTE II

2.1 Escena I

Castell del comte de Gloster.Entren EDMUND i CURAN per costats oposats.

Edmund: Salut, Curan.CurAn: Salut, senyor. He estat amb el vostre pare, i l’he informat que aquesta nit arriben el duc de Cornwall i la duquessa Regan.Edmund: I a què és degut?CurAn: No heu sentit a dir res de cap possible guerra imminent entre el duc de Cornwall i el duc d’Albany?Edmund: Ni una paraula.CurAn: Doncs ja en deureu sentir a parlar. Adéu, senyor.

(Surt.)

Edmund: Que aquesta nit ve el duc? Millor! Més que millor!Això encaixa perfecte amb els meus plans.El pare ha enviat gent a detenir el meu germà, i jo tinc una missiódelicada i difícil que he de portar a terme.Rapidesa i fortuna, treballeu!(Crida cap a dins.) Germà, una paraula! Baixa, et dic! Em sents?

(Entra EDGAR.)

38

El meu pare vigila. Vés-te’n de seguida.Han descobert el teu amagatall,i ara tens l’avantatge de la nit. Has dit alguna cosa contra el duc de Cornwall?Arribarà aquest vespre, d’improvís,i acompanyat de Regan. Has dit resa favor d’ell i en contra del duc d’Albany?Rumia-ho bé.EdGAr: No, no he dit res: n’estic segur.

Edmund: Perdona: sento que s’acosta el pare. He de fingir que trec l’espasa contra tu.Desembeina! Simula que et defenses! Fes-ho bé.(Crits.) Rendeix-te! Compareix davant del pare.Llum! Llum! Aquí! Vés-te’n, germà. Escapa’t!Torxes! Torxes! Adéu. (Surt Edgar.)(Es fereix en un braç.) Pare, pare! Deteniu-lo! Ningú em vol ajudar?

(Entren GLOSTER i Criats amb torxes.)

GLoSTEr: Edmund! On és aquell canalla?Edmund: Era aquí en la penombra, amb l’esmolada espasadesembeinada, murmurant conjuris,invocant els auspicis de la lluna...GLoSTEr: On és, però?Edmund: Mireu, senyor: estic sagnant.GLoSTEr: On és l’infame, Edmund?Edmund: Ha fugit cap allà, (Assenyala en la direcció contrària.)quan no podiade cap manera...GLoSTEr: Perseguiu-lo! Ràpid!

(Surten uns quants Criats.)

39

«De cap manera», què?Edmund: Convèncer-me de matar-vos, senyoria...Però jo li he dit que els déus de la venjançaconcentren el seus trons damunt dels parricides,li he recordat els múltiples i estrets lligamsque vinculen un fill amb el seu pare... en fi, senyor:que, veient l’odiosa discrepànciaque he mostrat per les seves intencionscontra natura, ha carregatcontra el meu cos desprevinguti m’ha ferit al braç. GLoSTEr: Oh, canalla sense ànima i empedreït! No és fill meu… Proclamaréque qui el trobi serà mereixedordel nostre agraïment si du aquest assassímiserable a la forca, i qui l’amaguiho pagarà amb la mort. El duc m’ho ha de permetre.I, a més a més, difondré el seu retratfins a l’últim racó, a fi que tot el regneel pugui reconèixer.

(Se sent un toc de trompetes.)

Les trompetes del duc! Per què ha vingut...?I, pel que fa a les meves terres,fill meu lleial i natural, ja faré per maneraque en siguis tu l’hereu.

(Entren CORNWALL, REGAN i Assistents.)

CornWALL: Salut, noble amic meu! Des que he arribat—que vol dir ara mateix— sento estranyes notícies.rEGAn: I, si són certes, qualsevol venjançaserà poca per castigar el culpable.Com esteu, Gloster?

40

GLoSTEr: Oh, senyora,el meu vell cor està ben esquerdat!rEGAn: És cert, doncs, que us heu vist amenaçat de mortpel fillol del meu pare, el vostre Edgar?GLoSTEr: La vergonya, senyora, ho voldria amagar...rEGAn: No era company d’aquests esvalotatsque escorten el meu pare?GLoSTEr: No ho sé, senyora... és espantós, és espantós...Edmund: Sí, senyora: es feia amb aquells homes.rEGAn: Doncs així no m’estranya la seva mala fe.Són ells els qui l’han incitat a matar el vell,per poder prendre i malgastar les seves rendes.Avui mateix m’han arribat notíciesd’aquesta gent per la meva germana,i amb tals advertiments que, si aquest vesprese’m presenten a casa, no hi seré.CornWALL: Ni jo, Regan; ja en pots estar segura.Edmund, he sentit dir que t’has portatcom un fill exemplar amb el teu pare.Edmund: Era la meva obligació, senyor.GLoSTEr: Ha descobert el que tramava,i ha rebut la ferida que veieuen intentar agafar-lo.CornWALL: El persegueixen?GLoSTEr: Sí, senyor.CornWALL: Si el capturen, ja mai mésno farà por a ningú. Porteu a termeels vostres plans fent ús dels meus poderscom bonament us sembli. I tu, Edmund,que t’acabes de fer digne d’elogisper la teva virtut i lleialtat,seràs nostre. Natures de tan fonda confiançasón el que ara ens fa falta.Edmund: Us serviré, senyor. Amb lleialtat, i pel que calgui.GLoSTEr: En nom d’ell dono gràcies a vostra senyoria.CornWALL: Sabeu per què hem vingut a visitar-vos...

41

rEGAn: ... en hores tan intempestives, i enfilant els ulls foscos de la nit? Qüestions delicades, noble Gloster,fan que us vinguem a demanar consell:hem rebut una carta del meu pare,i una altra de la meva germana, comentantles seves diferències, i m’ha semblat millorno contestar-les des de casa. GLoSTEr: Us serviré, senyora;vostres alteses siguin benvingudes.rEGAn: Els missatgerssón a fora, esperant les nostres ordres. (Toc de trompetes. Surten.)

42

2.1 Escena II

Davant del castell de Gloster.Entren KENT i OSWALD, per costats diferents.

oSWALd: Bona albada, company. Ets de la casa?KEnT: Sí.oSWALd: On podem deixar els cavalls?KEnT: En el fangar.oSWALd: Sisplau... si m’aprecies, digues-m’ho.KEnT: És que no t’aprecio.oSWALd: Doncs tu a mi tampoc no m’importes.KEnT: Doncs si et tingués entre les dents i el llavi, ja veuries tu si t’importava o no.oSWALd: Per què em tractes així? Jo no sé qui ets.KEnT: Jo sé qui ets tu, company.oSWALd: I qui sóc?KEnT: Un malparit, un poca-pena que es menja el que han deixat els altres; un canalla abjecte, orgullós, frívol, servil; un fill de puta escagassat i buscaplets, un insolent merdós i llagoter; un miserable d’un trist bagul, tan llepaculs que embruta la reputació dels criats i no és res més que una barreja de bandarra, captaire, covard, alcavot i fill i hereu d’una gossa petanera, i que jo estomacaré fins que gemegui clamorosament si s’atreveix a negar una sola síl·laba d’aquesta llista.oSWALd: Però quina mena d’individu monstruós ets tu, que insultis d’aquesta manera una persona que ni coneixes ni et coneix?KEnT: I tu, quin lacai insolent ets, que neguis que em coneixes? Si no fa ni dos dies que et vaig fer la traveta i et vaig atonyinar davant del rei! Desembeina, farsant, perquè és de nit però la lluna brilla, i et deixaré estovat com un crostó flotant en un bassal de lluna! Desembeina, merdós, barballepat fill de puta, desembeina.

(Desembeina l’espasa.)

oSWALd: Aparta’t! Jo amb tu no hi tinc res a veure.

43

KEnT: Desembeina, malparit. Véns aquí amb cartes contra el rei, fent de comparsa de la Vanitat en la pantomima contra la reialesa del seu pare. Desembeina, canalla, o et tallaré les potes de biaix! Desembeina, bandarra! Vinga!

(El colpeja.)

oSWALd: Auxili! Assassins! Auxili!KEnT: Torna-t’hi, desgraciat. No t’arronsis, canalla. No t’arronsis, gomós de pacotilla: torna-t’hi!oSWALd: Auxili! Assassins! Auxili!

(Entra EDMUND, amb l’estoc desembeinat.)

Edmund: Què passa, aquí? Què és això? Separeu-vos!KEnT: En guàrdia, noble donzellet, si us plau. Va, que et faré el bateig de sang; au vinga, senyoret.

(Entren CORNWALL, REGAN, GLOSTER i Criats.)

GLoSTEr: Espases! Armes! Però què passa, aquí?CornWALL: Calmeu-vos, per les vostres vides.Qui envesteixi de nou és home mort. Què passa?rEGAn: Són un missatger de la nostra germana i un missatger del rei.CornWALL: Quin és el plet? Parleu.oSWALd: M’he quedat sense alè, senyor.KEnT: Tal com has sacsejat el teu valor, no m’estranya. Covard pocavergonya, la natura et repudia: a tu et va fer un sastre.CornWALL: Ets un tipus estrany. Un sastre pot fer un home?KEnT: Sí, senyor: un sastre; a un escultor o a un pintor no els hauria sortit tan esguerrat ni que tinguessin només un parell d’anys d’experiència. CornWALL: Però, parleu: d’on ha sorgit, la disputa?oSWALd: Aquest vell rufià, senyor, que si li he perdonat la vida ha estat per consideració a la seva calba...

44

KEnT: Calla, fill de puta, lletra innecessària de l’alfabet!... Senyor, amb el vostre permís, trepitjaré aquest grumoll maligne fins a deixar-lo convertit en morter per refermar les parets d’una comuna. Per consideració a la meva calba, pardalet?CornWALL: Calla, desgraciat!Animal insolent! No saps què és el respecte?KEnT: Sí, senyor; però la indignació té privilegis.CornWALL: I què és el que t’indigna tant?KEnT: Que un lacai com aquest porti una espasai no porti honradesa.Aquests pocavergonyes somrients,igual que rates, sovint roseguen nusosd’amor que no es podrien deslligard’altra manera, i adulen totes les passionsque bullen dins el cor dels seus senyors;neguen, afirmen i són com ocellotsque orienten el bec cap allà on bufenels capricis dels amos: com els gossos,no saben res de res, però van seguint.Mala pesta podreixi el teu somriure d’epilèptic!CornWALL: Què et passa, vell? Que no estàs bé del cap?GLoSTEr: Per què us heu barallat? Contesta.KEnT: No hi ha adversaris que s’odiïn tantcom jo i aquest canalla.CornWALL: Per què li dius canalla? Què t’ha fet?KEnT: No m’agrada la seva fesomia.CornWALL: Tampoc et deuen agradar la meva,ni la d’ell, ni la d’ella.

(Assenyala EDMUND i REGAN.)

KEnT: El meu ofici,senyor, és parlar amb franquesa.Des que sóc viu, he vist cares millorsque les que aguanten les espatlles que tinc aradavant meu.

45

oSWALd: Aquest home és un d’aquellsque, havent rebut elogis per ser francs,fingeixen insolència i brusquedat,contràriament al seu caràcter. No pot afalagar ningú, ell, no... és honest i directe, i ha de dir la veritat!Tant si se’l creuen com si no, ell parla clar.CornWALL: Me’ls conec bé, jo, aquests canalles:darrere aquesta capa de franquesaamaguen més astúcia i objectius corruptesque vint lacais aduladors i estúpidsdels que corben l’esquena més del compte.Quina ofensa li has fet?oSWALd: Jo? Cap ni una.Al rei, el seu senyor, per algun malentès,l’altre dia li va venir de gust pegar-me,i aquest, fent-li costat i encoratjantel seu disgust, em va fer la travetaper darrere i, un cop jo vaig ser a terra,em va insultar i es va burlar de mi;ell va quedar com un gran home, dignedels elogis del rei per atemptarcontra un home indefens, i és per això que ara,excitat per aquella gran proesa,m’ha tornat a agredir.CornWALL: Porteu el cep!I, tan cert com que tinc vida i honor, seurà aquí engrillonat fins al migdia.rEGAn: Fins al migdia, dius? Fins a la nit, senyor;i fins demà al matí.KEnT: Senyora: ni que fos el gos del vostre pareno em tractaríeu tan indignament.rEGAn: Si ho faigés perquè sou el seu lacai, i no el seu gos.CornWALL: Vinga, porteu el cep!

46

GLoSTEr: Permeteu-me que us pregui que no ho feu, senyor.Dubto que al reili agradés gaire veure’s tan poc respectaten la persona del seu missatger,si el tractéssiu així. CornWALL: Jo en respondré.rEGAn: Pitjor s’ho agafaria la meva germanasi veiés maltractar el seu cavallertan vergonyosament.

(KENT és posat en els ceps.)

CornWALL: Veniu, senyor.

(Surten tots excepte GLOSTER i KENT.)

GLoSTEr: Ho lamento, amic meu; però és voluntat del duc,i tothom sap que no li agrada gensque li portin la contra. Jo intercediré per tu.KEnT: No, us prego que no ho feu, senyor. He dormit poc, i he fet un llarg camí.Em passaré una part del temps dormint,i la resta xiulant. La sort d’un home honratli pot venir dels peus. Adéu-siau!GLoSTEr (a part): El duc en té la culpa; s’ho prendran malament.

(Surt.)

KEnT: Bon rei, això demostra que és cert aquell refrany:«Qui abandona la protecció del celes cremarà amb el sol!»Sort que Cordèlia ja ha estat informadadel meu comportament secret,i trobarà el moment de curar els nostres mals...Fortuna, bona nit. Torna a somriurei fes girar la teva roda!

(S’adorm.)

47

2.3 Escena III

Un bosc.Entra EDGAR.

EdGAr: He sentit les proclames contra mi,i el forat oportú d’un arbre buitm’ha permès esquivar els que em persegueixen.No hi ha cap port segur, cap llocsense una vigilància inusualper a veure si em capturen. Mentre pugui fugirsobreviuré, i he pres el determini d’adoptarl’aspecte més indigne i miserableque la penúria, menyspreant els homes,els hagi donat mai per acostar-losals animals. M’embrutaré la cara,em cenyiré una manta a la cintura,m’embullaré els cabellsi, visiblement nu, plantaré caraals vents i les persecucions del cel.Aquest país em dóna el precedentd’uns mendicants pretesament fugitsdel manicomi que, amb uns crits eixordadors,claven en els seus braços insensiblesagulles, fustes punxegudes, claus,i van pel món amb aquest espectacle horripilant, forçant la gent a fer-los caritat. Pobre captaire! Pobre Tom!Això és ser alguna cosa, però Edgarja no és res.

(Surt.)

48

2.4 Escena IV

Davant el castell de Gloster. KENT està engrillonat als ceps.Entren LEAR, el BUFó i un CAVALLER.

LEAr: És ben estrany que se n’anessinde casa com se’n van anar, i no m’hagintornat el missatger.KEnT: Noble senyor meu, salut!buFó: Ha, ha! Mireu quines lligacames més cruels que porta. Els cavalls els lliguen pel cap, els gossos i els óssos pel coll, els micos pel llom i els homes per les cames. I, si tens unes cames massa inquietes, llavors has de portar mitges de fusta.LEAr: Ha!Et prens aquesta infàmia com un passatemps?KEnT: No, Majestat.LEAr: Qui és l’home que s’ha fet una idea tan falsadel teu rang, per engrillonar-te així?KEnT: Un home i una dona, són: la vostra fillai el vostre gendre.LEAr: No.KEnT: Sí.LEAr: Et dic que no.KEnT: Doncs és que sí.LEAr: No gosarien fer-ho; no pot ser,no serien capaços. Ni un assassinatpot ser tan greu com infringir el respecteamb un ultratge tan brutal. KEnT: Quan era a casa d’ellsper dur la vostra carta, Majestat,va arribar un altre missatgeri els en va donar una altra,de la senyora Goneril;llegides totes dues, van muntar a cavalli vam seguir-los fins aquí; veient que l’altre missatger era el mateix home

49

que fa poc es mostrà tan insolent amb vós,el coratge va ser més fort que el senyi vaig desembeinar... i el vostre gendre i fillavan trobar que l’ofensa mereixial’oprobi a què em veieu sotmès.buFó: Encara no ha acabat l’hivern, si els ànecs volen en aquesta direcció.Si el pare està escurat,el fill diu: «No tinc pare»;però si és un potentat,li fa la gara-gara.La puta Sort no s’obrede cames per un pobre.Per això recaptaràs tants disgustos de les teves filles com puguis recaptar durant un any. LEAr: Oh, com em puja al cor aquesta ofensa!Histèria, no t’enfilis més! Torna avall, sofriment!El teu lloc és a baix! On és aquesta filla?KEnT: Aquí dins amb el comte, Majestat.LEAr: Queda’t aquí; no vinguis.

(Surt.)

buFó: No heu comès altra ofensa que la que dieu?KEnT: No.Com és que el rei porta tan poc seguici?buFó: Si t’han posat el cep per aquesta pregunta, t’ho has ben merescut.KEnT: Per què, bufó?buFó: T’enviarem a l’escola de la formiga, perquè t’ensenyi que a l’hivern no es treballa. Tots els que segueixen el nas es deixen guiar pels ulls, si no és que són cecs; i no hi ha un nas entre vint que no pugui ensumar un home que fa tuf de passat. No t’aferris a una roda grossa que rodoli baixada avall, perquè t’hi pots trencar coll i barres. Però, si la roda grossa s’enfila cap amunt, deixa’t arrossegar. Si mai un home savi et dóna un consell millor,

50

torna’m el meu. No voldria que el seguís ningú tret dels pocavergonyes, perquè prové d’un beneit. El que et serveix amb la dèriade complir només pel sou,és dels que guillen quan ploui et deixen a la intempèrie.Jo estaré al peu del canóquan el llest fugi d’aquí,perquè sóc el teu bufói em tenen per un cretí,però sovint s’ha demostratque el cretí és el que ha marxat.KEnT: On ho has après, això, bufó?buFó: No pas a dins del cep, bufó.

(Torna a entrar LEAR, amb GLOSTER.)

LEAr: No volen parlar amb mi? Estan malalts? Estan cansats?Han viatjat tota la nit? Excuses!Indicis de revolta i de fugida.L’excusa no em fa el pes.GLoSTEr: Noble senyor,ja coneixeu la còlera del duc,i com és d’inflexible i obstinatel seu caràcter.LEAr: «Caràcter»? «Còlera»? Escolta, Gloster:jo vull parlar amb el duc de Cornwall i la seva dona. GLoSTEr: Sí, bon senyor: ja els n’he informat degudament.LEAr: Informar-los? Escolta: tu m’entens?GLoSTEr: Sí, bon senyor.LEAr: El rei vol parlar amb Cornwall; el pare benvolgutdesitja de parlar amb la seva filla, i li exigeixobediència: se’ls n’ha informat, d’això?Vés a dir al duc i a la duquessa que jo hi vull parlar,i ara mateix, sens falta. Si no vénen,faré sonar el timbal davant la porta

51

de les seves estances, fins que matiqualsevol esperança de dormir.GLoSTEr: Desitjo que tot vagi bé entre vós i ells.

(Surt.)

LEAr: Cor meu, no, no t’enfilis més, i calma’t!

(Torna a entrar GLOSTER, amb CORNWALL, REGAN i uns Criats.)

Molt bon dia a tots dos.CornWALL: Salut, senyor!

(KENT és alliberat.)

rEGAn: M’alegro molt de veure-us, Majestat.LEAr: Ho, crec, Regan; i tinc els meus motiusper a pensar-ho; si no te n’alegressis,em divorciaria de la tombaon jeu la teva mare, que seria el sepulcred’una adúltera. (A Kent:) Ah, ja ets lliure, tu?Ja en parlarem, d’això. (Surt Kent.) Regan, estimadíssima,ta germana és cruel. Oh, Regan, m’ha clavataquí dins (s’assenyala el cor.) els ullals de la ignomínia,com si fos un voltor. No trobo ni paraulesper a explicar-t’ho. No et creuries maila forma tan perversa com... Oh, Regan!rEGAn: Calmeu-vos, pare, us ho suplico. Jo confioque sou vós qui no sap apreciar els seus mèrits,i no pas ella qui no sap complir els seus deures.LEAr: Què vols dir?rEGAn: Jo no em puc imaginarque la meva germana hagi traïtel respecte que us deu. Si tal vegadaha frenat els excessos de la vostra gent,

52

ho ha fet, senyor, amb una causa i unes intencionstan saludables que la deixen lliurede tota culpa.LEAr: Maleïda sigui!rEGAn: Sou vell, pare, sou vell; i la naturalesa,en vós, ja és a la vora dels seus límits.Caldria que us guiés i dirigísla discreció d’algú capaç d’entendrela vostra condició millor que vós.Us prego que torneu amb la nostra germanai us disculpeu, senyor.LEAr: Que jo em disculpi?Això és el que pertoca al meu llinatge?(S’agenolla.)«Filla meva estimada, confesso que sóc vell,i els vells fem nosa. Et prego de genollsque et dignis a donar-me roba, llit i taula.»rEGAn: Prou, bon senyor: no feu escenes vergonyosesi torneu amb la meva germana.LEAr (s’aixeca): Això mai!Ha reduït el meu seguici a la meitat,m’ha ofès amb la mirada i m’ha clavatla llengua al mig del cor, com una serp.Que tots els càstigs que acumula el celesclafin el seu cap ingrat! Aires nocius,mutileu els seus ossos abans d’horai esguerreu-la per sempre!rEGAn: Prou, senyor!Això mateix podríeu desitjar-m’ho a mi,dominat per la fúria irracional...LEAr: No, Regan: tu no rebràs mai malediccions de mi.El teu caràcter delicat t’impediràde caure en la duresa. No ets tu la que em retreu els meus plaers,ni la que em redueix l’escorta i em replica

53

bruscament;no has oblidat la meitat del reialmeque et vaig adjudicar.rEGAn: Anem al gra, senyor.

(Se sent un toc de trompeta.)

LEAr: Què és aquest corn?rEGAn: És la meva germana, ben segur; i això confirmael que deia a la carta: que aviat vindria.

(Entra OSWALD.)

LEAr: Qui ha engrillonat el meu servent?Vull pensar, Regan, que tu no en sabies res.

(Entra GONERIL.)

No t’avergonyeixveure de nou aquesta barba blanca? Regan,seràs capaç d’oferir-li la mà?GonErIL: I per què no, senyor? Quina ofensa he comès?No és cap ofensa el que el repapieiginsensat qualifica d’ofensiu.LEAr: Cor meu!Si has aguantat fins ara, podràs continuar aguantant?Per què han engrillonat el meu servent?CornWALL: Ho vaig fer jo, senyor; però la seva conductaes mereixia un tracte menys honrós.LEAr: Tu? Que ho vas fer tu, dius?rEGAn: Pare, si us plau: si sou un home feble,actueu com a tal. Si, fins que expiri el mes estipulat,torneu i us allotgeu amb la meva germanai acomiadeu la meitat del seguici,

54

torneu llavors amb mi.Ara sóc lluny de casa, i no tinc els mitjansper a poder-vos allotjar com cal.LEAr: Que torni amb ella, i amb cinquanta homes menys?Abans faria companyia al llop i a l’òliba,suportant el fibló de la necessitat!Que torni amb ella? Abans acudiriadavant el rei francès de sang calentaque es va endur sense dot la més petita,i, postrat de genolls com un criat,suplicaria una manutencióper anar malvivint. Que torni amb ella?Val més que em persuadiu de ser l’esclau(assenyala Oswald) d’aquest lacai abominable.GonErIL: Com vulgueu, senyor.LEAr (a Goneril): Filla, t’ho prego: no em facis tornar boig.Ja no et faré més nosa, filla meva; adéu.No ens tornarem a veure ni a trobar mai més...Corregeix-te quan puguis; esmena’t quan et vagui. Sabré esperar: m’estaré amb Regani els meus cent cavallers.rEGAn: No, no pot ser:m’agafeu totalment desprevinguda,i no estic preparada per a rebre-us dignament.LEAr: Parles seriosament?rEGAn: Del tot, senyor. Cinquanta cavallers:no és just? Per què en voleu més de cinquanta?Si així i tot ja són massa, perquè el cost i el perilldesaconsellen un seguici tan nombrós!Com poden avenir-se tanta genten una sola casa i al servei de dos amos? Això és difícil, gairebé impossible.GonErIL: Per què no us conformeu, senyor, a ser servitpels criats de la meva germana, o bé pels meus?rEGAn: Sí, pare: per què no? Si resultés

55

que no us atenen bé, llavors nosaltresja els amonestaríem. Si veniu a casa meva—perquè m’ensumo aquests perills—, us pregoque en porteu, com a màxim, vint-i-cinc;si en vénen més, senyor, no els penso rebreni donar allotjament. LEAr: I jo us ho he donat tot...rEGAn: I ja era hora que ho féssiu.LEAr: Us vaig fer guardianes i dipositàriesdels meus béns, però conservant el dretde tenir un centenar de cavallers.I ara vols que em presenti amb vint-i-cinc?Això has dit, Regan?rEGAn: I ho repeteixo, pare: ni un de més.LEAr: Els més malvats resulten agradablesquan hi ha algú que ho és més; no ser el pitjorja es mereix un elogi. (A Goneril:) Vindré amb tu:els teus cinquanta encara són el doblede vint-i-cinc, i el teu afecte dobla el seu.GonErIL: Escolteu-me senyor:per què els voleu, vint-i-cinc cavallers,o deu, o cinc, en una casa on hi hamés del doble de gent amb instruccionsde servir-vos?rEGAn: Ni un, no en necessita.LEAr: No raoneu sobre necessitats!El mendicant més pobre té algun bé superflu.Si a la natura no li concediu res mésque allò que la natura necessita,l’existència de l’home tindrà tan poc valorcom la dels animals. Tu ets una dama:si el luxe fos anar abrigat i prou,tu no tindries cap necessitatdels guarniments luxosos que exhibeixes,i que a penes t’abriguen.

56

L’autèntica necessitat... Oh déus, doneu-me paciència! És paciènciael que jo necessito! Si sou vosaltres els qui removeu el cor d’aquestes fillesen contra del seu pare, no em ridiculitzeufins al punt d’obligar-me a suportar-hodòcilment. Investiu-me de noble indignació:no deixeu que les llàgrimes, armes de dona,taquin les meves galtes d’home! No,harpies monstruoses: faré cauredamunt de totes dues tals venjances,que en tot el món sencer... faré tals coses...quines coses seran ho ignoro, encara,però ompliran de terror tota la terra.Vosaltres us penseu que ploraré,però no ho faré. (Se sent, de lluny, la tempesta.)Me’n sobren els motius, però aquest cores partirà en cent mil fragments abans que jovessi una llàgrima. Bufó! Em torno boig!

(Surten LEAR, GLOSTER, el CAVALLER i el BUFó.)

CornWALL: Retirem-nos: s’acosta una tempesta.

(Tempesta i trons.)(Torna a entrar GLOSTER.)

GLoSTEr: El rei està fora de si.CornWALL: On va?GLoSTEr: No sé on pensa dirigir-se.CornWALL: Deixem-lo fer: ja sap guiar-se sol.GonErIL: Senyor, per res del món no li pregueu que es quedi.GLoSTEr: Però la nit s’acosta, i aquests vents nefastosbramulen asprament... En moltes millesa penes hi ha un arbust...

57

rEGAn: Senyor, als homes obstinats,cal que els facin de mestres les injúriesque causen ells mateixos. Tanqueu bé les portes.CornWALL: Senyor, tanqueu les portes. Fa una nit ferotge.La meva Regan aconsella bé. Fugim del temporal.

(Surten.)

59

ACTE III

3.1 Escena I

Un bruguerar.Continua la tempesta. Entren KENT i un CAVALLER, i es troben.

KEnT: Qui hi ha, per aquí, a més del temporal?CAVALLEr: Un que té l’esperit igual que el temps:agitadíssim.KEnT: On és el rei?CAVALLEr: Lluita contra els furiosos elements;ordena al vent que arrossegui la terracap al mar...s’estira els cabells blancs,que ràfegues impetuoses i encegadesatrapen amb furor humiliant;aquesta nit, ell va corrent,amb el cap descobert i demanant a critsla destrucció total.KEnT: Però, qui l’acompanya?CAVALLEr: Ningú més que el Bufó, que es va esforçantper alleujar amb humor el seu cor castigatper les ferides. KEnT: Jo us conec, senyor:i això em serveix d’aval per confiar-vosun assumpte important.Hi ha discòrdia —per bé que de momentla disfressen tots dos amb gran astúcia—entre Cornwall i Albany ...

60

El cas és que un exèrcit de França ja ha arribata aquest reialme dividit, i que a hores d’araja s’ha emparat secretament d’algunsdels nostres millors ports.I ara escolteu-me bé: marxeu sense demoracap a Dover, on trobareu Cordèlia.Mostreu-li aquest anell i feu-liun relat fidedigne del jou tan rigorósque han imposat al vell i afable rei,i de les afliccions embogidores i antinaturalsde les quals es lamenta.CAVALLEr: Així ho faré, senyor.

(Surten en direccions diferents.)

61

3.2 Escena II

Continua el temporal.Entren LEAR i el BUFó.

LEAr: Bufeu, vents, i partiu-vos les galtes! Oh flames sulfuroses i més ràpides que el pensament, heralds dels tronsque rebenten els roures: calcineula blancor del meu cap! I tu, tro que ho sacseges tot,aplana la gruixuda rodonesa del món!Trenca a l’instant els motlles de la natura, i matatots els gèrmens que creen l’home ingrat!buFó: Oncle, oncle, val més l’aigua beneita en una casa eixuta que aquesta aigua de pluja al descobert. Entra, bon oncle, i demana la benedicció de les teves filles. Una nit com aquesta no té compassió ni de l’home assenyat ni del ximple. LEAr: Ni la pluja, ni el vent, ni el tro ni el foc són filles meves;no és a vosaltres, elements, que us acuso d’ingrats;no us he donat cap regne, no us he dit mai fills meus,ni em deveu lleialtat. Desfermeu, doncs,el vostre horripilant caprici. Aquí em teniu, i sóc el vostre esclau,vell, malalt, pobre, feble i menyspreat...però, per a mi, vosaltres sou uns còmplices mesquinsque heu posat al servei de dues filles pèrfidesels vostres batallons de les altures, contra aquest cap tan blanc i tan decrèpit.buFó: El millor casc és una casa per a ficar-hi el cap a dins.LEAr: No, no, seré un model de paciència:no diré res.

(Entra KENT.)

KEnT: Qui hi ha, aquí?buFó: L’aristocràcia i la bragueta; és a dir, un home assenyat i un ximple.

62

KEnT: Ah, sou aquí, senyor?... Ni els amants de la nitestimen una nit així. El cel furiósespanta els vagabunds de la foscor,i els té reclosos als seus caus. La natura humana és incapaçde sofrir tants turments i tanta por.LEAr: Que els déus suprems,que sostenen damunt dels nostres capsaquest horrible caos, descobreixin aratot els seus enemics. Tremola, miserableque ocultes crims secrets, fins ara indemnesal càstig de la llei; amaga’t, assassí;i tu, perjur, i tu, que fingeixes virtuti practiques l’incest; tremola fins a esmicolar-te,canalla, que amb la màscara de la decènciahas atemptat contra la vida humana.Contra mis’han comès més pecats que els que jo maihagi pogut cometre.KEnT (a part): I amb el cap descobert...(A Lear:) Majestat, aquí prop hi ha una cabanyaque us pot aixoplugar del temporal.Reposeu allà dintre.LEAr: La raócomença a abandonar-me. Vine, noi.Com estàs, noi? Tens fred? Jo també en tinc.On para la cabanya, bon minyó?Té unes arts molt estranyes, la necessitat:de la cosa més vil en fa un tresor.Va, porta’m a la teva cabanya. Pobre ximple...una part del meu cor encara es compadeixde tu, pocavergonya...buFó (canta): Qui no sigui molt llarg d’enteniment,tral·larà, la, si bufa el vent i plou,amb el que té ja pot estar content,que la pluja rai, aquí no en té mai prou.

63

LEAr: Ben cert, noi... Va, anem a la cabanya.

(Surten LEAR i KENT.)

buFó: Una nit com aquesta és capaç de refredar una cortesana. Diré una profecia abans d’anar-me’n:Quan parlin més del compte els capellans,quan les cerveses siguin aigualides, quan els nobles als sastres prenguin midesi no es cremin heretges, sinó amants,sobre el reialme d’Albióimperarà gran confusió.Quan no hi hagi cap llei inconseqüentni senyor pobre ni escuder endeutat,quan les llengües no criïn falsedati el lladre no s’amagui entre la gent,quan l’usurer declari els seus cabalsi les putes basteixin catedrals,qui encara sigui viu comprovaràque els peus tornen a ser per caminar. Aquesta profecia la farà Merlí, perquè jo sóc d’una època anterior.

64

3.3 Escena III

El castell de Gloster.Entren GLOSTER i EDMUND.

GLoSTEr: Ai, Edmund... no m’agrada aquest tracte desnaturalitzat. Quan els vaig demanar permís per a compadir-lo, em van privar de fer servir la meva pròpia casa i em van ordenar que no parlés amb ell, ni supliqués per ell, ni li donés cap mena de suport.Edmund: Això és d’una crueltat contra natura.GLoSTEr: Però tu no diguis res. Hi ha discòrdia entre els ducs. I una cosa pitjor, encara: aquest vespre he rebut una carta, però és perillós parlar-ne i l’he tancada amb clau en el meu escriptori privat. Aquestes ofenses que ara ha de suportar el rei seran venjades com és degut; han començat a desembarcar unes tropes, i hem de fer costat al rei. El buscaré i m’oferiré a ajudar-lo secretament. Tu, mentrestant, vés a parlar amb el duc i distreu-lo, perquè la meva caritat li passi desapercebuda; si demana per mi, estic malalt i me n’he anat al llit. Encara que em costi la vida, el meu senyor el rei ha de ser ajudat. S’anuncien coses molt estranyes, Edmund: vés amb compte, t’ho prego.

(Surt.)

Edmund: D’aquestes atencions, que t’han estat prohibides,vaig a informar-ne el duc ara mateix,i també de la carta. Això sembla merèixeralguna recompensa, i em farà guanyarel que el meu pare perdi; és a dir: tot.Els joves pugen quan els vells van cap avall.

(Surt.)

65

3.4 Escena IV

Entren LEAR, KENT i el BUFó.

KEnT: És aquí, Majestat. Entreu, senyor.La tirania de la nit al ras és massa hostilper a la natura humana.

(Continua la tempesta.)

LEAr: Deixa’m sol.KEnT: Entreu aquí, senyor.LEAr: Vols destrossar-me el cor?KEnT: Abans destrossaria el meu. Entreu, senyor.LEAr: Per a tu és molt greu que aquesta tempestatens envaeixi fins al moll de l’os,però quan pateixes una malaltia molt pitjor,els altres mals ni es noten. La tempesta que hi ha dins el meu capem fa insensible a tot, excepte a allòque el consumeix: la ingratitud filial!És com si aquesta boca destrossés aquesta màquan vol alimentar-la... però rebrantot el pes del meu càstig.En una nit així...! Oh, Regan, Goneril!El vostre pare vell i de cor generós,que us ho va donar tot... No, no vessaréni una llàgrima més..., però aquest camíporta a la bogeria: he d’evitar-lo;s’ha acabat, prou.KEnT: Entreu aquí, senyor.LEAr (al Bufó): Entra tu primer, noi.Indigents sense sostre... No, no, entra.Resaré, i després m’adormiré. (El Bufó entra.)Pobres desemparats, on sigui que us trobeu,

66

vosaltres que heu de suportar els embatsd’aquest ferotge temporal,com us defensaran d’un temps aixíels vostres caps desprotegits,el vostre ventre famolenci els vostres esquinçalls plens de forats?Que poc m’ha preocupat, fins ara, tot això!Oh Luxe, pren aquesta medecina; exposa’ta sentir allò que senten els desemparats,sacseja damunt d’ells les branquesde tot el que és superflu, i així els déusels semblaran més justos.EdGAr (des de dins): Una braça i mitja! Una braça i mitja!Pobre Tom!

(El BUFó surt corrent de la cabanya.)

buFó: No hi entris, oncle; hi ha un esperit. Ajuda’m, ajuda’m!KEnT: Dóna’m la mà. Qui hi ha, aquí dins?buFó: Un esperit, un esperit; ha dit que es diu «pobre Tom».KEnT: Qui ets, tu, que remugues entremig de la palla?Surt aquí fora.

(Entra EDGAR disfressat de boig.)

EdGAr: Fugiu! El dimoni pervers em persegueix! Entre l’arç punxegut bufa el vent fred. Humh! Fica’t al teu llit fred i escalfa’t.LEAr: Ho has donat tot a dues filles teves?I has acabat així?EdGAr: Qui li dóna res, al pobre Tom, si el dimoni pervers l’ha arrossegat per foc i flames, per guals i remolins, per pantans i fangars, i li ha posat ganivets sota el coixí i sogues a l’ampit de la finestra, i mata-rates a la sopa, i l’ha fet orgullós de cor, perseguint per traïdora la seva pròpia ombra? Beneïts siguin els teus cinc talents! El pobre Tom té fred. O, do di, do di, do di. Que el cel et guardi de terbolins, i de la influència maligna de les estrelles! Fes una caritat al pobre Tom, que el dimoni pervers

67

mortifica. Podria atrapar-lo ara mateix aquí, i allà, i allà, i més enllà. (Escomet l’aire a cegues.)

(La tempesta continua.)

LEAr: És per les seves filles, que està així?(A Edgar:) No has salvat res? Els ho has donat tot?buFó: No: s’ha quedat una manta, que si no li veuríem les vergonyes.KEnT: No té filles, senyor.LEAr: More’t, traïdor! Què pot haver fet cauretan avall la natura, sinó les seves fillesdesnaturalitzades? Unes filles que són com pelicans...EdGAr: Pèl i ca, pèl i gos,on hi ha pèl no hi ha dolors!buFó: El fred d’aquesta nit ens ha de tornar bojos a tots.EdGAr: Vigila amb el dimoni pervers. Obeeix els teus pares; compleix el que promets; no juris; no jeguis amb l’esposa legítima d’un altre; no disfressis el teu bon cor amb robes ostentoses. El pobre Tom té fred.LEAr: Qui eres, abans?EdGAr: Un servent orgullós de cor i d’esperit, que s’arrissava els cabells i satisfeia la luxúria del cor de la seva amant i feia amb ella l’acte de l’obscuritat; que proferia tants juraments com paraules pronunciava, i els incomplia sota la mirada celestial. Jo m’estimava el vi; era home de cor fals, d’orella fàcil i de mans propenses a la sang; gandul com un porc, furtiu com la guineu, golafre com un llop, rabiós com els gossos i depredador com els lleons. Evita posar els peus als bordells i les mans a les escletxes dels enagos, i desafia el dimoni pervers.Entre l’arç bufa encara el vent glaçat,diu: «Zum, zum, ei, noninó.»Arri, arri, delfinet! Deixa’l passar trotant.

(Continua la tempesta.)

68

LEAr: Per plantar cara a cos descobert a aquesta fúria extrema del cel, valdria més que fossis a la tomba. No és res més que això, l’home? Observa’l bé. No deus res al cuc per la seda que portes, ni a la bèstia per les pells, ni a l’ovella per la llana. Ha! Aquests tres que veus aquí som gent impura: tu ets la cosa autèntica; l’home mancat de les comoditats més bàsiques no és més que un animal pobre i nu de dues potes, com tu. Fora, fora, béns superflus! (S’esquinça la roba.)buFó: Calma’t, oncle, sisplau; fa una nit massa lletja per a posar-se a nedar. (Veu una torxa encesa.) Mira, aquí tenim un foc que camina.

(Entra GLOSTER, amb una torxa.)

EdGAr: És el pervers dimoni Bocamoll: surt amb el toc de queda i camina fins al cant del primer gall.KEnT: Com esteu, senyoria?LEAr: Qui és aquest?KEnT: Qui sou? I què és el que busqueu?GLoSTEr: I vosaltres, qui sou? Com us dieu?EdGAr: Jo sóc el pobre Tom, aquell que s’alimenta de granotes nedadores, de gripaus, de capgrossos, de llangardaixos i de salamandres; que, en la fúria del seu cor, menja excrements de vaca com a requisits i es beu la capa de verdet de la bassa estancada; alerta amb el dimoni que em segueix. Salut, Sumulkin; salut, dimoni!GLoSTEr (a Lear): Senyor, no teniu millor companyia?EdGAr: El príncep de les tenebres és un cavaller; Modo, l’anomenen; i Mahu.GLoSTEr: La nostra carn, senyor, i la nostra sang,s’han tornat tan roïns que odienaquell qui els ha engendrat.EdGAr: El pobre Tom té fred.GLoSTEr: Veniu amb mi. El meu sentit del deureno em permet obeir completamentles dures ordres de les vostres filles.M’han ordenat que tanqui amb pany i clau les portes

69

i us deixi a la mercè d’aquesta nit despòtica, però jo he decidit venir-vos a buscarper dur-vos on hi ha un foc i una taula parada.LEAr: Deixa’m parlar primer amb aquest filòsof.(A Edgar:) Què és el que fa que troni?KEnT: Senyor, accepteu l’oferiment: aneu cap a la casa.LEAr: Vull tenir unes paraules amb aquest savi grec.(A Edgar:) Quina és la teva disciplina?EdGAr: Estudiar maneres de fugir del malignei matar animalons. LEAr: Vull preguntar-teuna cosa en privat. KEnT (a Gloster): Senyor, insistiu-li novamentperquè vingui: comença a perdre el seny.GLoSTEr: I t’estranya?(Continua la tempesta.) Les seves dues fillesli desitgen la mort. Ai, el vell Kent!Ell ja ho veia venir, i van desterrar-lo!Tu dius que el rei es torna boig, però jo, amic meu,gairebé ja ho estic. Tenia un fill,però l’ha repudiat la meva pròpia sang:també atemptava, fa molt poc, contra la meva vida.Jo l’estimava, amic, com no ha estimatcap pare un fill, i, si t’he de ser franc,la pena m’ha alterat el seny. Oh, quina nit!Us prego, Majestat...LEAr: Perdoneu-me, senyor.Noble filòsof, fes-me companyia.EdGAr: El pobre Tom té fred.GLoSTEr: Entra, noi; entra a la barraca i aixopluga’t.LEAr: Entrem tots, va.KEnT: Veniu, senyor.LEAr: Amb ell:jo em vull quedar amb el meu filòsof.Anem, savi d’Atenes.

70

3.5 Escena V

Un saló del castell de Gloster.Entren CORNWALL i EDMUND.

CornWALL: M’hauré venjat abans d’anar-me’n de casa seva.Edmund: Quan penso, senyor, en el que poden dir de mi per sacrificar la natura a la lleialtat, em fa una certa por.CornWALL: Ara m’adono que no va ser ben bé el temperament malvat del teu germà el que el va fer atemptar contra la seva vida, sinó una sensació de mèrit provocada per la reprobable maldat del vostre pare mateix.Edmund: Quina sort més maligna, que m’hagi de penedir de ser just! (Li ensenya una carta.) Aquesta és la carta de què va parlar, i que demostra que és un espia al servei de França. Oh, cels! Tant de bo aquesta traïció no existís, o no en fos jo el detector!CornWALL: El cas és que t’ha convertit en comte de Gloster. Busca el teu pare, i que estigui preparat perquè el detinguem.Edmund: Perseveraré en la meva lleialtat, per molt que estigui en greu conflicte amb la meva sang.CornWALL: Dipositaré en tu la meva confiança, i tu trobaràs en mi un pare més afectuós.

(Surten.)

71

3.6 Escena VI

GLoSTEr: Aquí s’està més bé que a l’aire lliure:preneu-ho de bon grat. Faré el que puguiper augmentar el confort. No trigaré a tornar.KEnT (a part, a Gloster): Tot el seu coneixement ha cedit davant la impaciència. Que els déus us recompensin la bondat!

(Surt GLOSTER.)

EdGAr: Frateretto m’anomena, i em diu que Neró és un pescador en el llac de les tenebres. Prega, infeliç, i guarda’t del dimoni pervers. buFó: Oncle, sisplau: digue’m si un boig és un cavaller o bé un vassall.LEAr: Un rei, un rei.buFó: No: és un vassall que té un cavaller per fill.EdGAr: El dimoni pervers em mossega l’esquena.buFó: És boig qui confia en la docilitat d’un llop, en la salut d’un cavall, en l’amor d’un noiet o en el jurament d’una puta.LEAr: Ho faré: les duré davant d’un tribunal.(A Edgar:) Tu, vine, seu aquí, jutge eminent.(Al Bufó:) Tu, senyor savi, seu aquí...i ara vosaltres, guilles! EdGAr: Passa el riu, amor, vine amb mi.buFó (canta): Ella no vindrà,que la barca estàforadada i no li ho pot dir.LEAr: Porteu els testimonis.(A Edgar:) Tu, magistrat, ocupa el lloc que et toca.(Al Bufó:) I tu, col·lega seu en la justícia,seu aquí al seu costat. (A Kent:) Tu ets del jurat:seu, també. EdGAr: Procedim equitativament.LEAr: Que comparegui aquesta, primer; és Goneril. Juro davant d’aquesta honorable assemblea que ha tractat el seu pare, el rei, a puntades de peu.

72

buFó: Acosteu-vos, senyora. Us dieu Goneril?LEAr: No ho pot negar.buFó: Ai, perdoneu-me... us havia confós amb un tamboret.LEAr: I aquí n’hi ha una altra, que amb els seus ulls perversosproclama el material de què està fetel seu cor. Atureu-la, que s’escapa!Corrupció a la sala!Fals magistrat, per què has deixat que s’escapés?EdGAr: Beneïts siguin els teus cinc talents!KEnT: Senyor, per pietat..., on és la paciènciade què tant presumiu?EdGAr (a part): Les meves llàgrimes es posen de part sevafins al punt que m’espatllaran la farsa.Do, di, di di. Sessa! LEAr (a Edgar): Senyor, us prenc al meu servei: sumeu-vos als meus cent cavallers. Només que no m’agrada l’estil de la vostra indumentària. Potser em direu que és la moda oriental, però canvieu-vos. KEnT: I ara, bon senyor, estireu-vos aquí i reposeu una estona.LEAr: No feu soroll, no feu soroll; tanqueu les cortines; així, així, així. Soparem al matí. Així, així, així.buFó: I jo me n’aniré al llit al migdia.

(Torna a entrar GLOSTER.)

GLoSTEr: On és el rei, el meu senyor?KEnT: Aquí, senyor; però no el molesteu: el seny l’ha abandonat.GLoSTEr: Et prego, bon amic, que l’agafis en braços.He sentit que conspiren per matar-lo.Hi ha una llitera a punt: ajeu-lo allài vés corrents a Dover, amic meu, on trobaràsacolliment i protecció. Emporta’t el teu amo.Si t’entretens, ni que sigui mitja hora,correran greu perill la seva vida,la teva i la de tots aquells qui gosindefensar-lo.

73

KEnT: La natura, oprimida, està dormint.Aquest descans et pot servir de bàlsamper a uns nervis desfets que, si les cosesno milloren, seran de mal curar.

(Surten tots excepte EDGAR.)

EdGAr: Que passador i lleuger que em sembla el meu dolor,ara que veig que el pes que a mi em doblegatambé fa inclinar el rei, i més i tot! Ell té unes filles, i jo un pare... Vés-te’n, Tom!Escolta bé els sorolls, i treu-te la disfressaquan les veus que et difamen es retractina favor de la teva integritat.Passi el que passi aquesta nit, que el reien surti sa i estalvi!Alerta, alerta...

(Surt.)

74

3.7 Escena VII

El castell de GLOSTER.Entren CORNWALL, REGAN, GONERIL, EDMUND i uns Criats.

CornWALL (a Goneril): Aneu ara mateix a ensenyar aquesta carta al vostre marit: l’exèrcit del rei de França ha desembarcat. Busqueu el traïdor Gloster.

(Surten alguns Criats.)

rEGAn: Pengeu-lo immediatament.GonErIL: Traieu-li els ulls.CornWALL: Deixeu-lo en mans de la meva còlera. Edmund, acompanyeu la nostra cunyada. Les mesures que hem de prendre per castigar la traïció del vostre pare no convé que les presencieu. A reveure, senyor de Gloster.

(Entra OSWALD.)

Què hi ha de nou? On és el rei?oSWALd: El vell senyor de Gloster se l’ha endut;una trentena dels seus cavallers,que el buscaven amb ànsia, l’han trobat a la porta,i, acompanyats d’uns quants servents del comte,se n’han anat amb ell a Dover,on presumeixen de tenir uns amicsmolt ben armats.CornWALL: Vés a buscar els cavallsper a la senyora.

(Surten GONERIL, EDMUND i OSWALD.)

Busqueu aquest traïdor.Lligueu-lo com un lladre, i porteu-me’l aquí.

75

(Surten altres Criats.)

Encara que no pugui condemnar-lo a mortsense un judici previ, el meu poderse sotmetrà a la meva ira. M’ho podranretreure, però no impedir. Qui hi ha? El traïdor?

(Entra GLOSTER, escortat per dos o tres Criats.)

rEGAn: Guineu desagraïda!... És ell. CornWALL: Lligueu-li fortaquests braços pansits.GLoSTEr: Què desitgeu, alteses? Bons amics,sou els meus convidats, no ho oblideu...No jugueu brut amb mi, amics meus.CornWALL: Us he dit que el lligueu!

(Els Criats el lliguen.)

rEGAn: Més fort, més fort!Oh, traïdor repugnant!GLoSTEr: Dona despietada, jo no sóc cap traïdor.CornWALL: Lligueu-lo a aquesta cadira! Canalla, ara sabràs...rEGAn: Una barba tan blanca, i un home tan traïdor...GLoSTEr: Dona perversa,aquests pèls que m’arrenques de la cara tornaran a brotar per acusar-te. Jo sóc el vostre amfitrió, i, amb mans de lladre,vosaltres profaneu amb violènciaels meus serveis hospitalaris... Què voleu?CornWALL: Senyor meu: quines cartes heu rebutde França, últimament?rEGAn: Contesteu sense embuts, perquè sabem la veritat.GonErIL: Quina complicitat teniu amb els traïdorsque acaben de desembarcar en el regne?rEGAn: En quines mans heu deixat el rei boig?Parleu.

76

GLoSTEr: Tinc una carta, sí, però no conté res mésque conjectures, i l’ha escrita un cor neutrali no una mà enemiga.CornWALL: Molt astut.rEGAn: I fals.CornWALL: On has enviat el rei?GLoSTEr: A Dover.rEGAn: Per què a Dover? No tenies ordres,sota pena de mort, de...?CornWALL: Per què a Dover? Primer deixa que respongui.GLoSTEr: M’heu lligat a l’estaca, i he de suportarles envestides.GonErIL: Per què a Dover, senyor?GLoSTEr: Perquè no hagués de veure com els teus unglotsbuidaven els seus pobres ulls cansats,ni com la teva germana, com un porc senglar,clavava els seus ullals ferotges en la carnungida d’aquest rei.El mar, amb la tempesta que ha caigutdamunt el seu cap nu, s’hauria alçatfins a ofegar els estels. Si els llops haguessin udolat al teu portalper aquest temps horrible, hauries dit:«Obre, porter!» La criatura més cruelhauria claudicat. Però jo veuré les alesde la venjança caure sobre aquestes filles.CornWALL: Això tu no ho veuràs. Aguanteu la cadira.Els meus peus han de trepitjar aquests ulls.GLoSTEr: Que aquell qui vulgui arribar a vellm’ajudi! Oh, crueltat!

(CORNWALL li arrenca un ull.)

Oh, déus!GonErIL: L’ull bo es riuria del dolent: fora tots dos!CornWALL: Si veieu la venjança...

77

1Er CrIAT: Atureu-vos, senyor!Us he servit des que éreu un infant,però mai no us he fet millor serveique el que us faig ara, demanant-vosque us atureu.rEGAn: Què dius, gos miserable!1Er CrIAT: Si vós duguéssiu barba, jo us l’arrencariaper venjar aquest insult. Què preteneu?CornWALL: I és un dels meus criats...!

(Desembeinen les espases i lluiten.)

1Er CrIAT: Bé, doncs, en guàrdia! I assumiu el riscde la còlera.rEGAn (a un Criat): Dóna’m la teva espasa. Que un plebeuens planti cara així...!

(Agafa una espasa i ataca el criat per l’esquena.)

1Er CrIAT: M’han mort!... Senyor, encara us queda un ullper veure com ho paga... Aaah...!

(Mor.)

rEGAn: Ja no veurà res més. Fora, vil gelatina!On és, ara, la teva brillantor?GLoSTEr: Edmund, Edmund…! Tot fosc i desolat... Edmund, aviva totes les guspiresde la natura, per venjar aquest acte horrible.rEGAn: Calla, traïdor!GonErIL: Aquest que crides et detesta. És ellqui ens va informar de les teves traïcions,i és massa bo per a compadir-te.GLoSTEr: Oh, foll de mi! Això demostra que Edgarva ser calumniat. Déus misericordiosos, perdoneu-me i protegiu-lo!

78

rEGAn: Llanceu-lo a fora, i que l’olfacteel guiï fins a Dover.

(Surt un Criat amb GLOSTER.)

(A Cornwall:) Què teniu, senyor?CornWALL: M’ha ferit. Acompanya’m.Feu fora aquest malvat sense ulls: llenceu dins el femer aquest miserable.Sagno molt, Regan. No podia rebreferida més inoportuna. Permet-meque em recolzi al teu braç.

(Surt CORNWALL agafat al braç de REGAN.)

79

ACTE IV

5.1 Escena I

Entra EDGAR.

EdGAr: Tanmateix, és millor ser menyspreati ser-ne conscient, que no pas que et menyspreïni alhora t’afalaguin. En els pitjors moments,l’ésser més baix i maltractat per la Fortunasempre té una esperança, no viu en el temor.El que fa mal és caure des de dalt de tot:si has tocat fons, pots remuntar i burlar-te’n. Però, qui s’acosta?

(Entra GLOSTER, guiat per un vell.)

El meu pare, guiat com un captaire?Oh, món! Oh, món! Si els teus capricisno et fessin odiós, com ens resistiríema envellir! VELL (a Gloster): Bon senyor,he estat el vostre servidor, i el del vostre pare,des de fa vuitanta anys. Buscaré clares d’ou i una mica de lliper a alleujar-vos les ferides de la caraGLoSTEr: Deixa’m, vés-te’n d’aquí; bon amic, vés-te’n.Els teus consols, a mi, no em fan cap bé,i a tu et poden fer mal.

80

VELL: No podeu anar sol, senyor... no veieu el camí…GLoSTEr: No tinc camí, i, per tant, no em fa cap falta;m’entrebancava quan m’hi veia. Molt sovint, la fortuna t’encega,i la misèria, en canvi, t’il·lumina.Oh, Edgar, estimat fill meu,víctima d’un pare enganyat! Si visqués prou per a poder veure’t amb les mans,podria dir que torno a tenir ulls!VELL: Qui hi ha? Qui ronda per aquí?EdGAr (a part): Déus, per què sóc tan desgraciat? VELL: És aquell boig,el pobre Tom.EdGAr (a part): I encara ho puc ser més!VELL: Eh, noi: on vas?GLoSTEr: És un captaire?VELL: Un captaire que, a més a més, és boig.GLoSTEr: No deu ser-ho del tot, que encara puguidemanar caritat... Durant el temporal d’ahir a la nitvaig veure un home així, i em va fer recordarque els homes som uns cucs... Llavorsvaig pensar en el meu fill, un fill que encara odiava...Però ara sé més coses.Per als déus som igual que les mosquesen mans d’un nen petit:ens maten per divertiment. EdGAr (cridant, i en dialecte rural): Senyor! Que el cel te guardi!GLoSTEr: És l’home despullat?VELL: En efecte, senyor.GLoSTEr (al Vell): Doncs vés, t’ho prego. Li demanaré que em guiï. VELL: Però si és boig, senyor...GLoSTEr: És el mal d’aquests temps: els bojos guien

81

els cecs.Tu, home despullat...EdGAr: El pobre Tom té fred. (A part:) No puc continuar fingint.GLoSTEr: Vine aquí, noi.EdGAr (a part): Però ho he de fer... Beneïts siguin els teus ulls... si estan sagnant!GLoSTEr: Coneixes el camí de Dover?EdGAr: Fins a l’última tanca, graó, sender i camí de carro. Al pobre Tom, un esglai li ha capgirat l’enteniment. Que el cel et guardi del dimoni pervers! GLoSTEr: Té, pren aquesta bossa, tu que has suportatles plagues més humiliants del cel.Que la meva desgràcia et faci a tumenys infeliç. Oh, cel, actua també així!Que l’home ple de béns superflusi que, de tan ric, és incapaç de veure-hi,pugui sentir aviat el teu poder, i que el repartiment talli els excessosi tingui cadascú el que li pertany.Coneixes Dover?EdGAr: Sí, senyor.GLoSTEr: Hi ha un espadat altíssim i escabrósque penja sobre el mar encaixonat.Si em portes fins al caire mateix d’aquell abisme,alleujaré els dolors que t’afligeixenamb algun dels meus béns. I, un cop allà,ja no em caldrà cap guia.EdGAr: Agafa’t al meu braç:el pobre Tom et guiarà.

(Surten.)

82

4.2 Escena II

Davant del palau del duc d’Albany.Entren GONERIL i EDMUND.

GonErIL: Benvingut a palau, Edmund. M’estranya moltque el meu marit no hagi sortit a rebre’ns.

(Entra OSWALD.)

I el teu amo?oSWALd: És a dins, senyora;però mai un home no ha canviat tant.Li he parlat de l’exèrcit que ha desembarcat,i ha somrigut. L’he informat que veníeu,i per tota resposta m’ha dit: «Pitjor per a ells».Quan el vaig informar de la traïció de Glosteri dels lleials serveis del seu fill, va tractar-mede ximple, i em va dir que havia entèsles coses al revés. És com si trobés gusten el que hauria d’odiar, i li semblésofensiu el que hauria d’agradar-li.GonErIL (a Edmund): Doncs no et moguis d’aquí.És el terror covard de la seva ànima,que el priva d’actuar. Ignora les ofensesper no haver de tornar-s’hi. Aquests desitjosque venint cap aquí ens hem formulat,pot ser que es realitzin. Torna amb el meu cunyat, Edmund:i posa’t al davant del seu exèrcit. Jo, mentrestant, faré que a casa mevacanviïn els papers: deixaré la filosaen mans del meu marit i empunyaré la seva espasa. Aquest criat fidel ens servirà de mitjancer. Aviat podràs sentir les meves ordres.Pren això, i estalvia’t les paraules.

83

(Li dóna una penyora d’amor.)Abaixa el cap. Si aquest petó gosés parlar,faria arrencar el vol a la teva ànima. Guarda-ho a la memòria, i a reveure.Edmund: Sóc teu fins a la mort.GonErIL: El meu estimat Gloster!

(Surt EDMUND.)

Ah, quina diferència entre home i home!Tu ets qui mereix els meus favors de dona,i no el beneit que m’ha usurpat el cos.oSWALd: El vostre espòs, senyora.

(Surt.)(Entra ALBANY.)

GonErIL: Ja no sóc digna que se’m surti a rebre?ALbAny: Oh, Goneril!Amb prou feines ets digna de la polsque l’aspre vent escampa damunt la teva cara.Em fas por: la natura que menysprea el seu origen,no hi ha límits que puguin contenir-la;la branca que s’arrenca ella mateixadel tronc que la nodreix, és fusta mortadestinada a cremar. GonErIL: No continuïs: la paràbola és estúpida. ALbAny: L’indigne troba indignes fins i totel seny i la bondat;per a la persona immunda, tot és immundícia.Què heu fet, tigresses, més que filles?A un pare, un home vell i virtuós,vosaltres, bàrbares,degenerades, l’heu fet embogir.Que el meu noble germà us ho hagi consentit...!Un príncep que va rebre d’ell tants beneficis!

84

Si el cel no envia uns esperits visiblesperquè tallin en sec aquestes vils ofenses,res no podrà impedirque els homes es devorin mútuament,com monstres de l’abisme.GonErIL: Home amb fetge de llet,que ofereixes la galta als cops de punyi el cap a la injustícia, i sota el frontno hi tens un ull capaç de distingirqui t’honra i qui t’ofèn. On són els teus tambors?El rei de França va sembrant banderesper aquest país mut i tu, moralista insensat,et quedes assegut, cridant: «Ai, las!I per què ho fa?».ALbAny: Mira’t a tu mateixa!La lletjor natural és menys horrible en el diableque en una dona.GonErIL: Estúpid vanitós!ALbAny: Ésser desfigurat, tingues vergonyai treu-te aquesta màscara d’harpia!GonErIL: Redéu, quina virilitat! Miaaauu...

(Entra un Missatger.)

ALbAny: Què hi ha?oSWALd: Bon senyor, el duc de Cornwall ha mort!GonErIL (a part): Cornwall ha mort! oSWALd: L’ha matat un criat quan anava a arrencarl’altre ull a Gloster.ALbAny: Els ulls de Gloster!Oh, pobre Gloster!Ha perdut tots dos ulls?oSWALd: Tots dos, senyor; tots dos.Senyora: aquesta carta vol una resposta ràpida;és de la vostra germana.(Entrega una carta a Goneril.)

85

GonErIL (a part): Això, fins a un cert punt,em complau. Però... és viuda, i té el meu Edmund.A part d’això,no és tan amarga la notícia. (En veu alta:) Llegiréla carta, i la contestaré.

(Surt.)

ALbAny: I on era, el seu fill Edmund, quan li treien els ulls?oSWALd: Venia cap aquí amb la vostra esposa.ALbAny: Aquí no hi és.oSWALd: No, senyor; l’he trobat que se’n tornava.ALbAny: Està al corrent d’aquesta infàmia?oSWALd: Sí, bon senyor; és ell qui el va acusar.ALbAny (a part): Gloster, vull viure per poder agrair-tel’afecte que has mostrat pel rei, i per podervenjar els teus ulls.

(Surten.)

86

4.3 Escena III

El campament francès prop de Dover.Entren KENT i un CAVALLER.

CAVALLEr: Acabo d’arribar del campament francès, senyor. Les tropes estan preparades.KEnT: Ha provocat cap mostra d’aflicció en la reina, la vostra carta?CAVALLEr: Sí, senyor; Cordèlia l’ha llegida davant meu,i per la seva galta delicadatremolava una llàgrima de tant en tant.Semblava governar les emocionsque pretenien dominar-la. KEnT: Així, ha reaccionat...CAVALLEr: Sí, però no amb indignació; la calma i el dolor han lluitatper imposar-se l’una a l’altre. Si heu vist ploure i fer sol al mateix temps, les seves llàgrimes i els seus somriurescausaven un efecte molt semblant.KEnT: I no ha dit res?CAVALLEr: A fe, senyor, que un parell de vegades,i entre sospirs, ha dit el nom de «pare»,panteixant, com si li oprimís el cor;ha cridat: «Oh, germanes, germanes, dones vils!Germanes! Kent! Pare! Germanes!».Llavors, les llàgrimes que queien dels seus ulls celestialshan ofegat aquells laments. KEnT: Doncs bé, senyor: el pobre rei és aquí, i a estones, en moments de lucidesa,recorda per què som aquí, però no consentiràper res del món a veurela seva filla.CAVALLEr: I per què, senyor?KEnT: Una vergonya sobirana el tortura tan perversament

87

que li impedeix de fer-ho.La crueltat amb què va despullar-lade l’amor paternal li crema les entranyes...CAVALLEr: Ah, pobre cavaller!KEnT: I de les forces d’Albany i de Cornwall,no en sabeu res?CAVALLEr: Sí: sé que estan en marxa.KEnT: Doncs bé: jo us portaré amb el rei,perquè el vetlleu. Una causa importantm’imposa de seguir ocultant-me encaradurant un temps.

88

4.4 Escena IV

Entren, amb acompanyament de tambors i d’insígnies militars, CORDèLIA, un DOCTOR i Soldats.

CordèLIA: És ell, és ell, sí... l’han vist no fa gaire,boig com el mar tempestuós, cantant a crits,coronat amb fumàries pestilents i males herbes,agrelles i cicuta, ortigues, créixems amargants,zitzània i tots aquells herbots inútilsque creixen entre el blat que ens alimenta.Envieu cent soldats a escorcollarpam a pam tot el camp d’altes espigues,i porteu-lo davant dels nostres ulls.(Surt el cavaller.)Què pot fer la ciència de l’homeper fer-li recobrar el coneixement?Donaré a qui l’ajudi tots els bénsque posseeixo. doCTor: Hi ha mitjans, senyora: li cal repòs,i ell no en té, però hi ha moltes herbes eficientsque poden adormir l’angoixa.CordèLIA: Beneïts secrets,virtuts ocultes de la terra, que les meves llàgrimesus facin germinar, i cureu amb eficàciales ànsies d’aquest home bo! Busqueu!Busqueu-lo, abans que el seu furor ingovernabledestrueixi una vida mancada dels mitjansper a adreçar-lo!

(Entra el CAVALLER.)

CAVALLEr: Novetats, senyora:els exèrcits britànics s’aproximen.CordèLIA: Ja n’estem advertits, i els esperemen ordre de combat. Oh, estimat pare,

89

ets tu qui més m’importa, i és per aixòque el monarca francès s’ha compadit dels meus laments i de les meves llàgrimes.No és la inflada ambició qui mou les nostres armes,sinó l’amor, l’amor sincer i els dretsdel nostre vell progenitor.Tant de bo el pugui veure i sentir ben aviat!

(Surten.)

90

4.5 Escena V

Interior del castell de Gloster.Entren REGAN i OSWALD.

rEGAn: Però ja han sortit les tropes del meu cunyat?oSWALd: Sí, senyora.rEGAn: I els acompanya ell, també?oSWALd: Amb poc convenciment, senyora.El més bon militar és la vostra germana.rEGAn: No va parlar lord Edmund amb el vostre senyor,a casa?oSWALd: No, senyora.rEGAn: Què deu dir la cartade la meva germana?oSWALd: No ho sé pas, senyora.rEGAn: Va ser una estupidesabuidar els ulls a Gloster i deixar-lo amb vida:arreu on va, ens posa tots els corsen contra. Edmund se n’ha anat, jo crec,compadit de la seva desgràcia, a posar fia una vida tan fosca; i, de passada,a calibrar les forces enemigues.oSWALd: Senyora, he d’anar a trobar-loi donar-li la carta.rEGAn: Les nostres tropes marxaran demà. Queda’t aquí: els camins són perillosos.oSWALd: No puc, senyora: són ordres expressesde la vostra germana.rEGAn: Per què li ha escrit, a Edmund?No les hi pots transmetre de paraula,les seves intencions?... Probablementhi ha coses que... no ho sé... Seràs recompensat:deixa’m obrir la carta.oSWALd: Senyora, abans de fer...rEGAn: Jo sé que Goneril no estima el seu marit;

91

n’estic segura. I, l’últim cop que va ser aquí,va dedicar mirades amoroses i eloqüentsal noble Edmund. Sé que tu coneixesles seves intencions.oSWALd: Jo, senyora?rEGAn: Ho sé perfectament.Escolta bé, per tant, això que et dic:el meu marit és mort; lord Edmund ha de ser per a mi, i no per a la teva senyora.Si el veus, dóna-li això;(Li dóna una penyora d’amor.)i quan la teva senyora hagi sentittot el que t’he explicat, t’agrairéque t’esforcis per fer-la entrar en raó. La resta, dedueix-ho tu mateix.Te’n pots anar.I si per casualitat tens notíciesd’aquell traïdor sense ulls, sàpigues que qui l’eliminiserà gratificat.oSWALd: Si el trobés jo, senyora, us demostrariade quina part estic!rEGAn: Adéu.

(Surten.)

92

4.6 Escena VI

Uns camps prop de Dover.Entren GLOSTER i EDGAR, vestit de pagès.

GLoSTEr: Quan guanyarem el cim de l’espadat?EdGAr: Ja esteu pujant. Fixeu-vos com ens costa.GLoSTEr: Jo ho trobo molt planer.EdGAr: El pendent és terrible...Pareu l’orella! No sentiu el mar?GLoSTEr: No, francament...EdGAr: Doncs aleshoresés que els altres sentits se us han atrofiatamb el turment dels ulls.GLoSTEr: És molt possible.Em sembla com si haguessis canviat la veu,i el teu parlar tingués més forma i més sentitque abans.EdGAr: Us enganyeu: no he canviat en res,tret de la roba.GLoSTEr: Sembla que t’expressis més bé...EdGAr: Ja som a dalt, senyor... No us mogueu gens!Quina por i quin vertigen, quan els ullses perden en l’abisme! Els corbs i les corbinesque volen a mig aire semblen escarbats.Veig un home que penja sobre el buiti va arrencant fonoll... Des d’aquí dalt no sembla pas més grosque el seu cap. A la platja feinegen pescadorsque semblen ratolins, i un vaixell ancoratfa l’efecte d’haver-se reduït a la grandàriadel seu bot de servei, i el bot sembla una boiaque la vista amb prou feines distingeix...El brogit de les ones, que freguen els milersde còdols descarnats,és inaudible des de tan amunt.

93

Deixaré de mirar,no fos cas que em vinguessin rodaments de cap,se m’entelés la vista i m’estimbés.GLoSTEr: Porta’m fins on ets tu.EdGAr: Agafeu-me la mà. Ara us trobeua dos pams de l’abisme; no faria un saltper res del món...GLoSTEr: Deixa’m anar la mà.Pren aquesta altra bossa, amic: a dinshi ha una joia que a un pobre li convé acceptar.I ara vés-te’n d’aquí;digues-me adéu: vull sentir com t’allunyes.EdGAr: Adéu-siau, senyor.GLoSTEr: Adéu, i vés amb pau.EdGAr (a part): És perquè vull curar-lo que no l’alliberode tanta desesperació.GLoSTEr (s’agenolla): Oh, poderosos déus!Renuncio a aquest món, i, davant vostre,em desprenc de la càrrega feixugade les meves angoixes. Si poguéssuportar-les més tempsno desafiaria la vostra voluntati deixaria que la meva vida es consumís fins al final, però no puc...Beneïu Edgar, si és que encara és viu!I ara vés-te’n, company.EdGAr: Me’n vaig, senyor; adéu.

(GLOSTER es llança cap endavant i cau a terra.)(A part:)

Per què? Per què hi ha homes que es roben el tresor de la vida quan la vida mateixa avança cap al precipici?(A Gloster:) Senyor! Amic!Ei! Escolteu, senyor! Parleu!(A part:) Podria haver-se mort, sens dubte...

94

però no: ja torna en si.(A Gloster:) Qui sou, senyor?GLoSTEr: Vés-te’n... deixa’m morir.EdGAr: Cal tenir un cos de teranyina, d’aireo de coixins de plomes per a precipitar-sed’una altura semblant i no quedarcom un ou esclafat... Però tu respires,no sagnes, parles, estàs sencer...Vius de miracle. Torna a enraonar. GLoSTEr: Però..., he caigut, o no?EdGAr: Del cim horrible d’aquest espadat.Mireu enlaire: ni l’alosa, de tan lluny,no es pot sentir ni veure. Però mireu enlaire...GLoSTEr: «Mireu»... si no tinc ulls...EdGAr: Doneu-me el braç. Aixequeu-vos. Així...Com us trobeu? Noteu les cames? Us podeuaguantar dret...? GLoSTEr: Massa i tot, massa i tot...EdGAr: És un miracle! Allà dalt, a la cresta d’aquell penya-segat,qui era aquella cosa que se separavade vós?GLoSTEr: Un pobre mendicant desgraciat.EdGAr: Vist d’aquí baix, els seus ulls recordavendues llunes, i tenia mil nassos,i unes banyes torçades i arrissadescom el mar embravit: era un dimoni.Has de pensar, doncs, vell afortunat,que són els déus aquells qui t’han salvat la vida. GLoSTEr: Ara ho recordo.A partir d’ara hauré de suportarles afliccions fins que al final elles mateixesexclamin: «Ja n’hi ha prou!», i es morin. Aquesta cosa que dieu, jo l’he confosaamb un home; sovint deia: «El dimoni, el dimoni»...És qui m’ha acompanyat fins allà dalt.

95

EdGAr: Tingueu bons pensaments, i paciència.Però, qui arriba?

(Entra LEAR, guarnit estrafolàriament amb flors silvestres.)

LEAr: No em reconeixeu? Mireu aquesta moneda. Sóc el rei en persona. La natura està per damunt de l’art, en aquest sentit. Aquí tens la teva paga, soldat. Aquest d’allà fa anar l’arc i les fletxes com un espantaocells: tensa-me’l ben tensat! Mireu, mireu, un ratolí! Calma, calma... aquest tros de formatge torrat ja farà el fet! La contrasenya!EdGAr: Marduix.LEAr: Passa.GLoSTEr: Aquesta veu la conec.LEAr: Ha! Goneril amb barba blanca! M’adulaven com gossos, contestaven «sí» a tot el que jo deia! «Sí, estimat pare.» Quan va venir la pluja a mullar-me i el vent a fer-me repicar de dents, llavors les vaig conèixer de veritat.GLoSTEr: El to d’aquesta veu el recordo molt bé.No és el rei? LEAr: Sí, un rei de cap a peus:Fixeu-vos com tremola, el súbdit, quan miro fixament!Aquest home el perdono. De què se t’acusava? D’adulteri?No moriràs. Morir per adulteri? No.El pardalet ho fa, i la mosca dauradafornica davant meu. Deixemque la copulació prosperi, perquè el fill bastardde Gloster era més afectuósamb el seu pare que les meves filles,engendrades entre llençols legítims. Vés treballant, luxúria, i sense mirar prim,que a mi em falten soldats! Mireu aquella dama, sense anar més lluny:fingeix virtut i presumeixde tenir gel entre les cuixes,

96

però es deleix pel nostre coscom euga desbocada.Només fins a la faixa és propietat dels déus:d’aquí en avall, tot pertany al Maligne.GLoSTEr: Oh, deixeu-me que besi aquesta mà!LEAr: Deixa’m que la netegi, abans: fa pudor de mortalitat.GLoSTEr (a part): Oh, fragment de natura destruïda!No em coneixes?LEAr: Recordo bé els teus ulls, sobretot. Em mires de reüll? No, ja pots fer, ja, Cupido cec... que no aconseguiràs que estimi. GLoSTEr: Encara que fóssiu un astre, no us veuria.LEAr: Mira’m.GLoSTEr: Com? Amb els forats dels ulls?LEAr: Oh, ho ho..., és això el que vols dir? Que no tens ulls al cap? I, tot i així, veus com funciona el món?GLoSTEr: Ho veig amb el sentit... del tacte.LEAr: Què passa? Que no estàs bé del cap? Un home pot veure com va el món sense ulls. Mira amb les orelles, i veuràs com aquell jutge renya aquell vulgar lladregot. Para l’orella: canvia els papers i, endevina endevinalla, qui és el jutge i qui és el lladre? Diantre d’agutzil! Les mans quietes, sanguinari!Per què estàs flagel·lant aquesta puta?Para l’esquena tu,que et mors de ganes de cometre amb ellael mateix crim que ara castigues!L’usurer fa penjar el petit estafador. Les togues i els abrics de pells amaguen tots els vicis.Recobriu el pecat amb una capa d’or,i la sòlida llança de la justícia es trencasense causar cap dany.Ningú no delinqueix, ningú. Creu-te, amic meu, el que et dic jo, que tinc la potestat de segellar la boca de l’acusador. Posa’t ulleres i fingeixque veus les coses que no veus.

97

EdGAr (a part): Quina barreja d’encert i despropòsit!KEnT: Quanta raó dins la follia!LEAr: Si vols plorar la meva sort, pren els meus ulls.Jo a tu et conec de sobres: et dius Gloster.Has de ser pacient. Vam arribar ploranten aquest món; tu saps que, el primer copque ensumem l’aire, plorem i gemeguem.Ara et faré un sermó. Fixa-t’hi bé:plorem en el moment de néixer per haver arribaten aquest gran teatre d’insensats...

(Entra un CAVALLER amb Assistents.)

CAVALLEr: Ah, és aquí... Seguiu-me. Senyor,la vostra filla estimadíssima...LEAr: Com? Em fan presoner?Sóc el titella natural de la Fortuna.Tracteu-me bé: se us pagarà un rescat.Porteu-me cirurgians! Tinc el cervell ferit...CAVALLEr: Tot se us concedirà.LEAr: No em fa costat ningú? Estic sol?CAVALLEr: Noble senyor...LEAr: Moriré amb elegància, com un nuvi. Sí!I amb alegria!... Va, veniu, veniu;jo sóc un rei: no ho sabíeu, senyors?CAVALLEr: Sí, Majestat: i us obeïm.LEAr: Mentre hi ha vida, hi ha esperança, doncs. Però, si voleu la presa, haureu de córrer. Sa, sa, sa, sa.

(Surt corrent; els Assistents el segueixen.)

CAVALLEr: Si en un pobre infeliç és un trist espectacle...en un rei, ja no es troben ni paraules!Sort que tens una filla generosaque et vol protegir de les altres dues...Us espera; seguiu-me.

98

S’acosta un gran combatLes tropes d’Albany i Cornwall són molt a prop.

(Surten.)

GLoSTEr: Déus benignes, deixeu-me sense alè!El rei és boig.Com insisteix, la meva consciència, a fer-me viure per continuar patint! Valdria més haver embogit, i així els meus pensamentspodrien separar-se del meu desconsol.EdGAr: Santes paraules, avi.GLoSTEr: I vós qui sou, bon home?EdGAr: Un indigent que els cops de la fortunahan amansit; un home a qui les peneshan tornat compassiu. Dóna’m la mà,i et guiaré cap a un refugi.GLoSTEr: Gràcies de tot cor.

(Entra OSWALD.)

oSWALd: Ja el tinc! Quin cop de sort! La recompensa és meva!Aquest cap sense ulls va ser fetper enriquir-me.(Desembeina l’espasa.) Vell traïdor desgraciat,afanya’t a resar: l’espasa que ha de destruir-teja està desembeinada.GLoSTEr: Aquí tens el meu pit,i que la teva mà no hi planyi cap esforç:mata’m, t’ho prego...

(EDGAR s’hi interposa.)

oSWALd: Com t’atreveixes,lacai, a defensar un traïdor convicte? Deixa’l anar.

99

EdGAr (fingint un accent rural): I ca, mestre... ’xo no... no, no... güita què diu... Dixà’l ‘nar? No re, no... ’nem pas bé, mestre...oSWALd: Deixa’l anar, esclau, o moriràs!EdGAr (accent rural): Feu via, bon senyor. Si les bravates em poguessin quitar-me la vida, quinze dies ben bons faria ja que l’huria perduda. No us acostéssiu a aquest vei... us aviso, o provaré què és més sofert, si el meu gaiato o la vostra closca. No sé si m’esplico.oSWALd: Passa d’aquí, escòria!

(Lluiten.)

EdGAr (accent rural): Us ’rencaré els quixals, senyor. Un pr’un. Per molt que m’estoveu.

(OSWALD cau.)

oSWALd: M’has mort, esclau....Si és que vols prosperar, agafa aquesta carta i entrega-la al comte Edmund de Gloster;el trobaràs amb l’exèrcit britànic.

(Mor.)

GLoSTEr: És mort?EdGAr: Seieu, avi; seieu i descanseu.És mort; l’única cosa que em sap greués que no l’hagi executat un altre.Veiam... Cedeix, amable cera... que les bones maneres em perdonin...Si per saber què pensen els nostres enemicsels arrenquem el cor, no és pas més indecentobrir les seves cartes.(Llegeix:) «Edmund, estimat, només Albany s’interposa entre tu i jo. Tens moltes oportunitats per a eliminar-lo; si no et falta voluntat, et sobraran moments i llocs favorables. Si torna

100

vencedor, llavors jo seré la presonera, i el seu llit, la meva presó; allibera’m, doncs, de la seva odiosa escalfor i ocupa tu el seu lloc.Amb tot l’amor de la teva GONERIL.»Oh, dona de desig insaciable!Vol veure mort el seu honrat maritperquè el suplanti el meu germà! Aquí, en aquesta sorra, jo et sepultaré,missatger impiadós d’uns criminals lascius,i en el moment propici exhibiréaquest paper malvat davant els ullsdel duc amenaçat; és bo per a ellque jo el pugui informar del teu missatgei de la teva mort.

(Se sent un tambor llunyà.)

Dóna’m la mà. M’ha semblat que sentia tambors en la distància.

(Surten.)

101

4.7 Escena VII

Una tenda en el campament francès.Entren CORDèLIA, KENT, un CAVALLER i el DOCTOR.

CordèLIA: Oh, bon Kent, com puc viure i correspondrea la teva bondat? La meva vida no seràprou llarga per a poder-hi estar a l’alçada.KEnT: Que m’ho reconegueu, senyora,ja em recompensa prou. Els meus informes són la justa veritat:no hi ha mancances ni exageracions.CordèLIA (al Doctor): Com està el rei?doCTor: Encara dorm, senyora.CordèLIA: Oh déus clements, cureu la gran esquerdade la seva natura maltractada! Poseu a to els sentits desafinatsi discordants d’un pare convertiten un infant!doCTor: Us pregaria, Majestat,que ens permetéssiu despertar-lo. Ha dormit molt.CordèLIA: Guieu-vos per la vostra ciència, i procediusegons la voluntat us dicti. Va vestit?

(Entra LEAR en una cadira portada per dos Criats.)

CAVALLEr: Sí, senyora: quan més profundament dormiali hem posat vestits nous. doCTor: Sigueu a prop, senyora, quan el despertem;no dubto que ha recuperat el seny.CordèLIA: Pare meu estimat! Que el guarimentdipositi el remei en els meus llavis,i amb aquest bes repari tots els danys violentsque les meves germanes han causata la teva persona venerable!KEnT: Oh princesa estimada i bondadosa!

102

CordèLIA: Si tu fossis un altre,la neu d’aquests cabells hauria reclamatla compassió de les meves germanes.Calia que aquest rostres’exposés als atacs dels vents furiosos?...Aquella nit, que fins i tot el gosdel meu pitjor enemic, després de mossegar-me,hauria pogut jeure a recer del meu foc, tu, pobre pare, et vas veure obligat a pernoctar entre porcs i vagabunds,amb quatre brins de palla desgastada...Oh déus, oh déus!Em meravella que la teva vidai el teu seny no hagin sucumbit plegats.(Al Doctor:) Es desperta: parleu-li.doCTor: El més adequat és que ho feu vós, senyora.CordèLIA: Com està el meu monarca? Majestat,com us trobeu? LEAr: Sou injustos de treure’m de la tomba.Tu ets una ànima pura, però jo estic lligata una roda de foc: les meves llàgrimesescalden com el plom. CordèLIA: Em coneixeu, senyor?LEAr: Sí, ets un esperit: quan vas morir?CordèLIA: Encara és lluny, molt lluny...!doCTor: No s’ha acabat de despertar: doneu-li temps...LEAr: On era? On sóc? Som a ple dia?M’han enganyat vilment. Ni jo mateixsuportaria veure algú en aquest estat...No sé què dir. No juraria pasque aquestes són les meves mans. Oh,com puc saber del cert on sóc?CordèLIA: Senyor, mireu-me i aixequeu les mansper beneir-me... No, senyor...no us heu d’agenollar... LEAr: Per què us burleu de mi?

103

Sóc un vell insensat i decadent,i, si us he de ser franc,em temo que el meu cap ja no hi és tot.Diria que us conec, i aquest home també,però tinc dubtes, perquè ignoro totalmenton em trobo, i les facultats que em quedenno saben reconèixer aquesta roba, i no sé pason m’he allotjat aquesta nit... No us en rigueu, però, tan cert com sóc un home,que em fa l’efecte com si aquesta dama fosCordèlia, la meva filla...CordèLIA: Sí, sóc jo, sóc jo!LEAr: I vesses llàgrimes humides? Sí, a fe...No ploris, t’ho suplico. Si em dónes un verí,jo me’l beuré. Ja sé que no m’estimes;recordo que les teves germanes m’han fet mal.Tu tens motius de greuge: elles no.CordèLIA: No en tinc ni un, creieu-me!LEAr: Sóc a França?KEnT: No: sou al vostre regne, Majestat.LEAr: No m’enganyeu.doCTor: Animeu-vos, senyora: comproveuque a dintre seu ja és mort aquell deliri.Pregueu-li que entri;no el destorbeu fins que no estigui més calmat.CordèLIA: M’acompanyeu, senyor?LEAr: Haureu de ser indulgent.Us prego que oblideu i perdoneu: sóc vell i estúpid...

(Surten tots excepte KENT i el CAVALLER.)

CAVALLEr: És cert, senyor, que el duc de Cornwall el van assassinar d’aquella manera?KEnT: Totalment cert, senyor.CAVALLEr: Qui condueix la seva gent?KEnT: Diuen que és Edmund, el fill bastard de Gloster.

105

ACTE V

5.1 Escena I

El campament britànic, prop de Dover.Entren, amb tambors i estendards, EDMUND, REGAN, Cavallers i Soldats.

Edmund (a un Cavaller): Investigueu si el ducmanté la seva decisió recent,o si hi ha res que l’hagi persuaditde repensar-se. Dubta constantment,i es fa retrets a si mateix... Porteu notícies del que pensa fer.

(Surt el Cavaller.)

rEGAn: Al missatger de la meva germana li ha passat alguna cosa.Edmund: Ben segur, senyora.rEGAn: Dolç cavaller,ja sabeu la promesa que us he fet.Digueu la veritat, no amagueu res:sentiu amor per la meva germana?Edmund: Amor respectuós.rEGAn: I mai no heu pres el lloc al seu mariten el terreny vedat?Edmund: No: pel meu honor, senyora.rEGAn: No li ho consentiria mai, això. Estimat,mantingueu les distàncies.

106

Edmund: Podeu estar tranquil·la.

(Entren, amb tambors i estendards, ALBANY, GONERIL i Soldats.)

ALbAny: Estimada germana, sigueu molt benvinguda.Pel que he sentit, senyor, el rei està amb la seva filla i altra gentdisposada a combatre’ns,i amb tot el dret legítim.Jo no he pretès mai substituirla falta de raó amb la violència.Si la qüestió em preocupaés perquè França ens envaeix les terres.Edmund: Parleu molt noblement, senyor.rEGAn: Per què tantes disquisicions?GonErIL: Hem de fer pinya contra l’enemic:ara no és el moment de discutirqüestions de detall.ALbAny: Molt bé, doncs consulteml’estratègia a seguir amb els militarsmés veterans.Edmund: D’aquí a un instant vindré a la vostra tenda.GonErIL: M’estimaria més perdre el combatque no perdre’t a tu per culpa d’ella.rEGAn: Ens vols acompanyar, germana?GonErIL: No.rEGAn: Seria convenient: vine, t’ho prego.GonErIL: Sí, sí, ja vinc.

(Mentre surten, entra EDGAR disfressat.)

EdGAr: Si mai la vostra senyoria s’ha prestata escoltar un indigent, deixeu que us diguiunes paraules...ALbAny (als altres): Ja us atraparé.(A Edgar:)Digues, t’escolto.

107

(Surten tots excepte ALBANY i EDGAR.)

EdGAr: Abans d’entrar en combat, llegiu aquesta carta. Si guanyeu, feu-me cridar immediatament. Sota aquesta aparença miserablehi ha un cavaller que podrà donar fed’allò que haureu llegit. Si perdeu la batalla,no hi haurà més intrigues. Que la sortus acompanyi!ALbAny: No te’n vagis: espera’tque llegeixi la carta.EdGAr: M’ho han prohibit. Quan arribi el moment, feu sonar el corni tornaré a aparèixer.ALbAny: Adéu, doncs; llegiré la carta.

(Surt EDGAR.)(Torna a entrar EDMUND.)

Edmund: L’exèrcit enemic ja és a la vista:feu desplegar la tropa. Aquí tenimun càlcul de la seva força i contingents,elaborat sobre el terreny i a consciència,però ara sou vós qui ha d’actuar sense demora. ALbAny: Sabrem estar a l’altura.

(Surt.)

Edmund: A les dues germanes he juratel meu amor, i l’una desconfia de l’altra...Amb quina he de quedar-me? Amb totes dues?Amb una? Amb cap?... No podré posseir cap de les duessi tant l’una com l’altra sobreviuen:si m’emporto la viuda, això provocaràla fúria de la seva germana Goneril,

108

i frustraré les meves ambicions si em quedola que té el marit viu. Val més aprofitarel suport d’Albany per vèncer en el combat,i deixar que després, si ella vol treure-se’l de sobre,rumiï la manera més expeditivad’eliminar-lo. Pel que fa a la clemènciaque ell pretén demostrar per Lear i Cordèlia...un cop vençuts, després de la batalla,no tindran ocasió de ser indultats. Per a defensar la meva posiciónecessito poder, no discussions.

109

5.2 Escena II

Un camp entre els dos campaments.Se sent un toc d’alarma. Entren, amb tambors i estendards, LEAR, CORDèLIA i Soldats; travessen l’escenari i tornen a sortir.

Entren EDGAR i GLOSTER.

EdGAr: Vine avi: reposaa l’ombra d’aquest arbre; prega perquè triomfila justícia. Si mai ens retrobem,et portaré consol. GLoSTEr: Senyor, que la Fortuna us acompanyi!

(Surt EDGAR.)(Se sent un toc d’alarma i retirada. Torna a entrar EDGAR.)

EdGAr: Marxem d’aquí, avi. Marxem! Dóna’m la mà!El rei ha estat vençut, i ell i la seva fillacapturats. Vine amb mi! Dóna’m la mà.GLoSTEr: No penso fer ni un pas, senyor: si he de podrir-me, aquest serà el final del meu camí.EdGAr: Ja tornes a tenir mals pensaments? Si no depèn dels homes el moment d’arribar,el d’anar-se’n tampoc: cal esperarque la fruita maduri, pare!

110

5.3 Escena III

El campament britànic, prop de Dover.Entren EDMUND, victoriós, amb tambors i estendards; LEAR i CORDèLIA, captius; CAPITà, Soldats, etc.

Edmund: Que se’ls emportin uns oficials.Custodieu-los bé, fins que les altes jerarquieshagin dictat sentència.CordèLIA: No som pas nosaltresels primers que, actuant de bona fe,provoquem el pitjor.(A Lear:) És per tu, rei ferit, que m’entristeixo,i no per mi, que em veig capaç de plantar caraa la Fortuna hipòcrita.És que no podrem veure aquestes filles i germanes?LEAr: No, no, no, no! Anem! Que ens empresonin!Tu i jo sols cantarem com ocells a la gàbia.Quan tu em demanis la benedicció,jo cauré de genolls suplicant que em perdonis.I així viurem, i resarem, i cantarem,i ens contarem històries d’altres temps,riurem de les daurades papallonesi sabrem els rumors de la cort que circulinentre la pobra gent, qui cau en gràciai qui cau en desgràcia, i anirem traientl’entrellat del misteri de les coses,com espies dels déus, i així sobreviurem,entre reixes, a totes les faccions i camarillesde grans homes que, igual que les marees,depenen de l’influx de la lluna.Edmund: Emporteu-vos-els.LEAr: T’he recobrat?Qui ens vulgui separar caldrà que ho faciamb una teia encesa des del cel.Eixuga’t aquests ulls. Anem.

111

(Surten LEAR i CORDèLIA, custodiats.)

Edmund: Acosta’t, capità, i escolta’m bé:agafa aquesta nota (Li dóna un paper.) i vés amb ellsa la presó. Aquesta gran missióno és qüestionable: o t’avens a fer-ho,o hauràs de prosperar per altres vies.CAPITà: Ho faré, senyor.Edmund: Doncs, anem per feina; i considera’tun home afortunat quan ho hagis fet.Vull que et cenyeixisal que està escrit aquí.

(Surt.)(Trompetes. Entren ALBANY, GONERIL, REGAN, un altre CAPITà i Soldats.)

ALbAny (a Edmund): Avui heu demostrat, senyor, la vostra valentia,i la Fortuna us ha donat la mà.Heu fet captius els nostres adversaris. Ara us els reclamem, perquè siguin tractatscom es mereixen i segons aquells criterisque millor ens garanteixin la seguretat.Edmund: Senyor, he cregut que era oportúenviar el vell i miserable reia la presó, sota custòdia especial;la seva edat, i el seu rang més encara,tenen un cert encant que pot inclinar el poblea favor seu.Pels mateixos motiushe fet tancar Cordèlia amb ell,i poden comparèixer davant d’un tribunaldemà mateix, o quan vós designeu.Encara estem coberts de suor i sang,

112

els amics han perdut els seus amicsi és hora de plorar pels nostres.A cop calent, fins la causa més justa pot ser víctima de la venjança. ALbAny: Permeteu-me, senyor,que us digui que, en aquesta guerra,us considero un súbdit, no un igual.rEGAn: Doncs és precisament amb aquest títolque jo vull honorar-lo.És ell qui ha dirigit el nostre exèrcit,avalat pel meu títol i la meva persona,i uns poders tan directes bé li donen,penso jo, tot el dret per igualar-se a vós.GonErIL: No t’acaloris tant!Els propis mèrits ja l’honoren prousense necessitat del teu aval.rEGAn: Amb els poders que jo li he conferit pot igualar-se a qualsevol.GonErIL: I més encara si es casés amb tu.rEGAn: Les burles, molt sovint, es tornen profecies: Sàpiga el món sencer que ara i aquíjo t’anomeno amo i senyor meu.Disposa dels soldats i disposa de mi:les muralles són teves.Si no fos que no em trobo gaire bé...GonErIL: Penses que el posseeixes?ALbAny (a Goneril): El poder d’impedir-ho no és a les teves mans.Edmund: Ni a les teves, senyor.ALbAny: Ja ho crec que sí, bastard.Quedes detingut per alta traïció, Edmund, i la condemna també inclouaquesta serp daurada (assenyalant Goneril.).I pel que fa a les vostres pretensions,noble cunyada, les desautoritzoen consideració a la meva esposa;

113

és ella qui té emparaulat aquest bastard.Si desitgeu casar-vos, festegeu-me a mi:la meva esposa ja s’ha compromès.GonErIL: Quina farsa!ALbAny: Gloster, estàs armat. Que soni el corn:si no apareix ningú que doni fede les teves abjectes i nombroses traïcions,jo les demostraré amb aquesta carta.rEGAn: Em trobo malament! Molt malament!GonErIL (a part): És que, si no, ja no em podria refiarde certes drogues...rEGAn: El mal s’està emparant de mi...ALbAny: No es troba bé: que l’acompanyin a la meva tenda.

(Surt REGAN, acompanyada.)

Edmund: Que soni el corn.Contra qui gosi comparèixer, contra vós,contra qui sigui, sostindré amb fermesala meva veritat i el meu honor.

(Sona un corn.)

HErALd (llegeix): «Si hi ha cap home noble o de graduació, a les files de l’exèrcit, que estigui en condicions de declarar que Edmund, suposat comte de Gloster, és un traïdor per nombrosos motius, que comparegui després del tercer toc de trompeta. Ell està decidit a defensar-se.»Un toc!

(Sona el primer toc de corn.)

Un altre!

(Sona el segon toc de corn.)

114

Un altre!

(Sona el tercer toc de corn, contestat per un altre toc de corn a dins.)(Entra EDGAR després del tercer toc, armat; sona una trompeta davant seu.)

ALbAny: Qui sou? EdGAr: Sapigueuque el meu nom s’ha perdut: l’han rosegatles dents de la traïció i els cucs,però sóc tan noble o més que l’adversariamb qui he vingut a batre’m.ALbAny: Qui és aquest adversari?EdGAr: Qui és que parla en nomdel comte Edmund de Gloster?Edmund: Ell mateix. Què has de dir-li?EdGAr: Treu l’espasa:si les meves paraules ofenen un cor noble,així el teu braç et podrà fer justícia. Proclamo que, malgrat la teva força,joventut, eminència i condició,malgrat la teva espasa victoriosai el teu títol flamant, el teu valori la teva ardidesa, ets un traïdor,deslleial als teus déus, al teu germài al teu pare, que goses conspirarcontra aquest príncep excel·lent i il·lustrei que, des de la punta dels cabellsfins a la pols de sota els peus, tens el cos pigallat per la traïció,com un gripau. Atreveix-te a negar-ho,i aquesta espasa provarà que menteixes. Edmund: No tan sols em declaroinnocent d’aquests crims,sinó que te’ls atribueixo a tu,i pagaràs amb sang tantes injúries!

115

(Sonen tocs de trompeta anunciant el combat. Lluiten. EDMUND cau.)

GonErIL: És una trampa, Gloster.No estaves obligat a respondre un rival que no coneixes.ALbAny: Tanca la boca, Goneril,o te la tancaré amb aquesta carta. Llegeix la teva pròpia infàmia. GonErIL: Faré el que em sembli, que les lleis són meves,no teves. Qui podrà acusar-me?ALbAny: Reconeixes la carta?GonErIL: No em preguntis el que és obvi.

(Surt.)

ALbAny: Seguiu-la; està desesperada; controleu-la.

(Surten uns quants Assistents.)

Edmund: Això de què m’heu acusat és cert;això i més coses, moltes més, que el tempsja donarà a conèixer.Són història passada, i jo també. Però tu qui ets, que m’has avantatjaten fortuna? Si ets noble, t’ho perdono.EdGAr: Que el perdó sigui mutu.Edmund, el meu llinatge no és menys nobleque el teu; i, si ho és més, més greu encaraés el mal que m’has fet. Em dic Edgar, i sóc fill del teu pare.Edmund: La roda ha completat el cercle, i aquí em tens.ALbAny: On t’havies amagat?Com t’has assabentat de les desgràcies del teu pare?EdGAr: Fent-li costat, senyor.Per fugir de l’edicte sanguinarique em seguia de prop, vaig decidir vestir-meamb uns parracs de boig, i adoptar una aparença

116

que fins i tot els gossos desdenyaven.I, així vestit, em vaig trobar el meu pareamb les conques sagnants. Vaig convertir-me en el seu guia,vaig rescatar-lo de la desesperació,però sense revelar-li —gran error!— la meva identitat fins fa mitja hora escassa,quan m’he pogut armar. Amb el desigincert però esperançat de la victòriali he demanat que em beneís, i li he explicat,del principi al final, el meu pelegrinatge...Però el seu pobre cor, ja massa febleper suportar el combat entre alegria i pena,s’ha esquinçat somrient.Quan em desfeia de dolor,ha aparegut un homeque, en descobrir qui eraaquell que tant sofria, m’ha envoltatel coll amb els seus braços fornits i amb un udolque hauríeu dit que esquinçaria el cel;després s’ha abalançat sobre el meu parei ha explicat, d’ell mateix i de Lear, el relatmés llastimós que mai hagi escoltatl’orella humana. ALbAny: Però qui era aquell home? EdGAr: Era el comte de Kent, senyor, el desterrat.

(Entra un CAVALLER amb un ganivet tacat de sang.)

ALbAny: Què és aquest ganivet ensangonat?CAVALLEr: Està calent, fumeja...Acaba de sortir del cor de... Oh, és morta!ALbAny: És morta? Qui? Explica’t!CAVALLEr: La vostra esposa, senyor, la vostra esposa.I la seva germana també ha mort,enverinada per la mateixa Goneril.

117

Edmund: M’havia compromès amb totes dues,i ara ens casem tots tres en un instant...EdGAr: S’acosta Kent.ALbAny: Porteu els cossos,tant si són vius com morts.

(Surt el CAVALLER. Entra KENT.)

L’ocasió no permet els complimentsque les bones maneres exigeixen.KEnT: Vinc a dir bona nital meu rei i senyor, per última vegada.No és aquí?ALbAny: Ens havíem oblidatdel que és més important! Edmund, on és el rei?Parla! I on és Cordèlia?

(Entren els cadàvers de GONERIL i REGAN.)

KEnT: Per què? Oh, déus! Per què?Edmund: Perquè estimaven Edmund:pel meu amor, l’una ha enverinat l’altra i s’ha suïcidat després.Edmund: La vida se me’n va... encara sóc a tempsde fer una bona acció, contràriamenta la meva natura... Envieu de seguidaun missatger al castell, de pressa!He decretat la mort de Lear i Cordèlia...Encara hi sou a temps!La teva esposa i jo hem donat ordrede fer penjar Cordèlia al calabós mateix,ALbAny: Que els déus la protegeixin!

(S’emporten EDMUND.)(Entra LEAR, amb CORDèLIA morta als seus braços, seguit d’EDGAR, el CAPITà i altres.)

118

LEAr: Udoleu, udoleu!Udoleu! O és que sou homes de pedra?Si jo tingués els vostres ulls i llengües,els faria servir per a esquerdarla cúpula del cel. Se me n’ha anat per sempre!Jo sé quan algú és mort i quan és viu,i ella és tan morta com la terra. Un mirall, de pressa!Si el seu alè taca o entela el vidre,sabré que encara viu.Aquesta ploma es mou: és viva. Si això és cert,seria l’ocasió per a redimir-me de tots els sofriments...KEnT (s’agenolla): Senyor meu estimat!LEAr: Vés-te’n, t’ho prego.KEnT: Sóc el noble Kent,el vostre amic...LEAr: Caigui la pesta sobre tots vosaltres,assassins, traïdors! Jo la podria haver salvada, i ara se n’ha anatper sempre més! Cordèlia! Cordèlia, no te’n vagis encara... Ah! Què has dit?La seva veu sempre ha estat dolça,delicada i suau... He mort el miserableque et volia penjar.CAPITà: És cert, senyors:així ho ha fet.LEAr: Tu ho has vist, oi que sí?Hi havia un temps en què la meva espasa hauria fet ballar a tothom... Ara sóc vell,i els anys i el sofriment m’han afeblit... Qui ets?Els ulls ja no em responen com abans...KEnT: Si mai la sort s’ha enorgullitd’haver estimat i detestat dos homes,un d’ells el podeu veure aquí.LEAr: Quina visió més trista... Tu no ets Kent?

119

KEnT: Sí, Majestat: sóc Kent, el vostre servidor...LEAr: D’aquí un moment estic per tu.KEnT: ... que des del dia que la sort va començara girar-vos l’esquena, no ha deixat de seguirels vostres passos abatuts...LEAr: Doncs sigues benvingut.KEnT: ... sóc aquell, no cap altre. Ara tot és tristesa, foscor i mort. Les vostres dues filles grans s’han destruït,han mort desesperades... LEAr: Sí, m’ho crec, m’ho crec...ALbAny: Ja no sap el que es diu, i és inútil pretendreque ens reconegui.EdGAr: És perdre el temps.

(Entra un CAPITà.)

CAPITà: Edmund és mort, senyor.ALbAny: Això, en aquests moments, no té importància. Senyors, nobles amics: tot el que es pugui ferper portar algun consol a aquesta ruïna,ho farem. Per part nostra, i mentre durila vida d’aquest vell monarca, li cedimtot el nostre poder. (A Edgar i Kent:) Vosaltres recuperareuels vostres drets, i amb l’afegit d’uns títols i uns honorssobradament guanyats. Tots els amicspodran assaborir les recompensesa la seva virtut, i tots els enemics,la copa amarga que es mereixen... Oh, mireu, mireu!LEAr: I la meva infeliç, penjada… No! Ja no hi ha vida? Per què un gos,un cavall o una rata tenen vida,i tu no tens alè? Per què vosaltres...? No tornaràs mai més, mai més, mai més, mai més!...Mireu! Que no ho veieu? Mireu-li els llavis!Mireu! Mireu!

120

(Es mor.)

EdGAr: S’ha desmaiat. Senyor, senyor!KEnT: Trenca’t, cor meu; t’ho prego, trenca’t!EdGAr: Obriu els ulls, senyor!KEnT: No volgueu retenir el seu esperit.No! Deixeu-lo marxar! Fóra odiós permetre que els suplicis d’aquest món cruelcontinuessin torturant-lo.EdGAr: És mort.KEnT: I em meravella que hagi durat tant,quan ja no feia més que anar usurpant la vida.ALbAny: Emporteu-vos-els. Ara el nostre deure més urgentés decretar el dol general. (A Kent i Edgar:) Vosaltres, amics meus,governeu aquest regne entre tots dosi sosteniu aquest país invàlid.KEnT: A mi, senyor, m’espera un llarg viatge:el meu amo em reclama, i no m’hi puc negar.EdGAr: Hem de carregar el pes d’aquest temps desolat:dir el que sentim, no pas allò que ens ve imposat.Els vells han sofert tant que, els que venim després,ni veurem tantes coses ni viurem pas més.

(Surten tots, amb una marxa fúnebre.)