1.1 Editorial

2.1 Els Verds — Aliança Lliure Europea Biel Payeras

2.2 Catalunya – Espanya Per un moment de veritat Joan F. López Casasnovas

2.3 Obrint un cicle polític nou per al nostre poble Arnaldo Otegi

3.1 No n’hi ha prou amb la consigna «No és No» Francisca Mas i Busquets

3.2 Un bon finançament, la gran assignatura pendent Miquel Rosselló

3.3 El paper del sindicat avui José Luis García

4.1 Dictamen Consell Econòmic i Social H2030 Ferran Navinés

4.2 Cartes a en Raül, cartes d’en Raül Miquel Àngel Llauger

4.3 Llei de Memòria: una passa més .. David Abril Hervàs

E EYYUP DORU, (FARUK) Biel Pérez i Josep Valero

5.1 Des de Bilbao, construint l’alternativa Joan Pau Jordà

5.2 SOM ENERGIA Sis anys fent forat a l’oligopoli Guillem Solivelles i Reynés

5.3 Com viure sense cotxe a Mallorca Carles Valentí i Àlex Duran

5.4 “El veritable periodisme és intencional i intenta .. Diari Jornada

T1 De terrasses i bon govern Joan Pau Jordà

T2 L’Ajuntament de Palma i el lloguer turístic.. Miquel Àngel Contreras

6.1 LULA LIBRE! Pere Polo Fernández

6.2 40 Anys de la UIB: més llums que ombres Antoni Marimon Riutort

6.3 El dolorós retorn a Senegal Mahécor Mbengue

7.1 Jornades d’ Història Contemporània a la UIB M. Mendoza i Benjamí Serra

7.2 ¿Reforma o ruptura? per González de Andrés M. Mendoza i Benjamí Serra

7.3 El franquisme a través dels testimonis M. Mendoza i Benjamí Serra

7.4 Bicentenari: una nova lectura de Marx Josep M. Traverso

7.5 Marina Garcés Ciutat Princesa Maties Garcias

RJM El racó d'en Joan Miquel Joan Miquel Lladó

Contraportada

índex

número 73juny 2018

la fi d'ETApublicam article

d'Arnaldo Otegui

Un nou escenari, una nova oportunitat?

Josep Valero

Com a maniobra tàctica, la moció de censura de PedroSánchez s’insereix en un moment prou oportú. Torracanvia el govern i lleva tots els arguments als intentsbloquejadors del govern Rajoy. El 155 ha de decaurenecessàriament. La sentència del cas Gürtel presenta alPP com una màquina organitzada per aprofitar-se delsfons públics, per afavorir a grans empresaris amics, quea la vegada paguen el favor finançant de manerairregular al PP. L’allau de casos per tota la geografiaespanyola ja ho feia evident, però la Gürtel, a més de serla gota que vessa el tassó, ja implica del tot a la cúpulacentral del partit. L’asfíxia democràtica davant els casosde repressió de polítics, cantants, piuladors, dirigents demoviments socials...I les enquestes presentant lesfutures eleccions com un duel entre PP i Ciudadanos, a laconquesta de l’espai més irredent del nacionalismeespanyolista, ens configuraven un escenari del méstenebrós. I el PSOE caient en totes les enquestes,absorbit en la succió del pou negre de la dèriaespanyolista.

En la moció de censura Sánchez planteja la possibilitatd’un altre terreny de joc. El que semblava impossibleabans, aconseguir una proposta d’aliances de governmajoritàries, es torna ara possible per ajuntar a totes lesforces polítiques, fartes de no disposar del mínim airedemocràtic, que els permeti pensar com poden tirarendavant les seves polítiques. Col·loca al PSOE en unaposició d’arriscada centralitat, però que el permet sortirde la trampa mortal a on s’havia ficat fins ara. La mocióés positiva pel fet en si de ser possible. Ho és també pelnou tarannà que es visualitzà en el Congrés de Diputats.Ja no és l’escenari de l’Espanya disposada a combatrefins a l’extenuació a l’anti-Espanya.

És la possibilitat d’una Espanya democràtica disposada aconsiderar la política i el diàleg. La que té capacitat per areconèixer la realitat plurinacional d’Espanya. La queconsidera els 350 escons com iguals de legítims i que noexisteixen els escons dels empestats. Poder visualitzaraquest debat en el Congrés, és la millor demostració dela fal·làcia del discurs tremendista de l’espanyolismeranci. No són estranys els histerismes de Ribera i elsauguris tremendistes de la bancada popular i deCiudadanos. Tota la seva estratègia en uns instants se’nva en orris. Els «populistes» i els «nacionalistes» donensuport a una possibilitat d’esperança. Obrin la porta a la

política. Un alè d’aire saludable es percebé a la Cambra iho poguérem notar pels mitjans de comunicació quetransmeteren en directe el debat. (Preneu nota dels queho feren, i especialment dels que no ho feren).

Sabrà gestionar Sánchez la complexa pluralitat que havotat la moció de censura? Com contraatacaran elspoders fàctics per a poder fer fracassar la seva gestió?Com intentaran remoure les aigües internes del seupropi partit, per tal de tallar-li l’herba sota els seus peus?Tindrà capacitat per obrir portes de diàleg i de propostapolítica amb Catalunya? Sabrà pactar amb les altresforces el full de ruta polític que ha de gestionar latransició fins a la convocatòria de noves eleccionsgenerals? Hi haurà prou maduresa entre totes les forcesvotants de la moció de censura, per aturar de maneraconjunta les previsibles esperonejades de la dretafuriosa? Tindrà Pedro Sánchez la capacitat i el valor defer les propostes que necessita l’Espanya democràtica iles nacions que formen part de l’estat?

Que cadascun ompli les travesses d’optimisme o depessimisme a l’hora de contestar les preguntes. Jatindrem temps de comentar-ho en els pròxims mesos.Ara tan sols intentem gaudir del moment. Que l’odi i larancúnia es quedi en el camp dels nous inquisidors, delsnous falangistes, dels vells i nous oligarques quesegueixen pensant Espanya, com la seva finca particulari que mai la plebs té dret a qüestionar la seva titularitat.Gaudiguem i xalem de l’actual moment. Que de lesfutures tempestes, ja hi serem a temps per a intentarestar a bon aixopluc.

1

2.1 Els Verds — Aliança LliureEuropea

L’alternativa progressista de l’Europaverda, democràtica i dels pobles al

Parlament EuropeuBiel Payeras

El Parlament Europeu (PE) és el grandesconegut per la ciutadania europea.Segons els estudis socials, els països del sudi la perifèria són els que voten amb menysintensitat i se senten menys representantsper aquesta institució, respecte als estatscentreeuropeus. L’explicació d’aquestcomportament diferencial no és clara, peròuna hipòtesi és que la gent d’aquests païsosté la percepció de tenir escassa o nul·lainfluència en el «directori europeu»(Parlament i Comissió Europea), que sovintidentifiquen com l’extensió dels interessosde la cancelleria alemanya. No obstant això,el funcionament i representació del sistemade partits a Brussel·les és similar al delsestats, pobles, regions o municipis europeus,però a l'engròs.

Dues famílies polítiques que cooperen juntes

L’eix democràtic és el valor transversal del’aliança verda amb la dels pobles.

Tant és per la reivindicació de l’ús innovadorde tecnologies per afavorir la transparènciao major participació ciutadana, com peroposar-se a l’«Europa fortalesa» en defensadels drets humans, la solidaritat i el vessantacollidor de les migracions. El dret a decidir-ho tot com a cultura política: des de lesrelacions que ha de mantenir un govern,respecte al seu model energètic, passant perla forma d’articulació territorial de lesdiferents formes o expressions nacionals(regionals, etc.) i fins a la defensa dels dretsde les minories (lingüístiques, culturals,ialtres. De quan ‘diversitat’ rima ambdemocràcia.

La qüestió ecologista amb la defensa d’unmodel energètic sostenible, sensecombustibles fòssils ni energies nuclears, éstambé central. Es tracta d’un movimentavantguardista en les preocupacions globals

sobre el canvi climàtic i la necessària apostaper alternatives renovables, en energia,mobilitat, alimentació, etc.

El progressisme, entesa com la voluntat deprotegir els fonaments de l’estat delbenestar i per transitar cap a societatssocialment més cohesionades i justes ésADN de la coalició, així com el rebuig del’austeritat i l’aposta per la justícia social, laigualtat de gènere i la no-violència.

MÉS concretament

Allò de compartir espais amples, línies detreball i cooperació, ho sabem bé a Mallorca.Només per començar, les fundacions Darder-Mascaró ja són un reflex de recíprocaconvergència, generosa entre dues parts,per la tasca ingent de creació i divulgaciód’ideari sobiranista. MÉS per Mallorca n’ésun altre, en aquest cas, en forma-partit.

L’any que ve hi ha eleccions europees i elrepte és gegant. Segurament, ho és tantcom la necessitat de plantejar unaalternativa verda, democràtica i dels pobleson càpiga tothom.

2

En moments excepcionals no hi cabenescapatòries individualistes, sinó donarprimacia a la col·lectivitat. Esdevénecessari, per tant, explorar totes lesaliances que facin possible que elsciutadans i ciutadanes, com a mínim deMallorca, puguin expressar-se -ambcompanyia de la resta de pobles de lesIlles i d’Espanya- com un sol poble aEuropa.

1

2.2 Catalunya – Espanya

Per un moment de veritatJoan F. López Casasnovas

En el temps que em resti de viure voldria veurecanvis al meu país. Òbviament, cap a una majorllibertat, amb reconeixement del dret a serconsiderat com a subjecte polític qui realment hoés perquè en té plena consciència. D’igual a iguali fraternalment unit amb els altres pobles ibèrics,si és que així es volgués (per voluntat pròpia!).Deixarem el món en un estat de major justícia?Ens en sortirem?

Un autor germanocoreà de moda, Byung-ChulHan (vid. La sociedad de la transparencia), desdel CCCB contestava aquest hivern passat unapregunta sobre la situació recent a Catalunya ideia: “No conec el país, ni la història, però hoentenc en un nivell general a partir de lacontraposició entre el singular i l’universal.L’universal es manifesta com a violència, queconeixem en la forma de la globalització o de laUnió Europea, que no és una comunitat del cor ode la raó sinó de la racionalitat econòmica. La UEés burocràcia amb poder d’imposar i regular. Elque és global es manifesta violentamentimposant-se a les singularitats. (...) La violènciadel global impedeix la reconciliació. Hegell’anomena el moment de la veritat, el qual esdóna quan l’universal i el singular esreconcilien...”

Ignor si hi haurà, prest o tard, un moment de laveritat en la societat espanyola. La situació críticadesfermada després de la sentència del casGürtel (i les que poden venir encara) sempre éssusceptible d’empitjorar. Guaitant la realitat perla finestra, hi ha molts motius per al pessimisme.Tanmateix, hem de romandre atents a un possible“esdeveniment” que tot ho trastoqui (SlavojZizek), que hauria pogut ser l’1-O, i no perdrel’esperança. “No tenim dret a perdre l’esperança”ens etziba sovint n’Arcadi Oliveres.

En el moment que escric Rajoy manté el 155 iestudia com vetar els consellers presos i exiliats,que Torra ha situat de bell nou al govern de laGeneralitat. Fruit de la gran mentida instal·ladades de sempre al poder –no debades, Alcibíadesentenia la mentida i la força com a les duespalanques principals dels poderosos-, els quis’han cansat d’apel·lar a l’Imperio de la Ley peraixafar el qui se li revolti -siguin polítics, artistes o

senzillament ciutadans aïrats- no dubten acanviar o a obviar les lleis quan els interessa fer-ho. Prevarica qui així actua. I què? La ‘hibris’ de lamajoria de polítics espanyols i de, si més no, bonapart de la cúpula del poder judicial s’expressa enuna barreja d’orgull ferit, supèrbia isupremacisme. Com deia el poeta, ira és tristapassió. Els déus castiguen els humans empedersd’aquesta malaltia.

Escric aquests mots en plena crisi institucionalespanyola. Pedro Sánchez ha presentat unamoció de censura contra Mariano Rajoy i l’astutgallec contraataca mostrant la caricatura d’unSánchez irresponsable i ofuscat, que vol obtenir elpoder que no li van donar les urnes a qualsevolpreu, ço és pactant amb els independentistes;esgrimint la més que discutible recuperacióeconòmica i assegurant que la moció posa enperill l’estabilitat d’Espanya i el benestar de“todos”. Per la seua banda, Alberto Rivera(Aprovetxategi) no vol ni en pintura un govern delPSOE i reclama eleccions immediates (a força dequè?). El Pragmategi Nacionalista Basc (PNB), queacaba de donar suport als Pressuposts i just fahores donava ales a la gavina del PP, ara es trobaamb una altra patata calenta. La líquida societatpolítica, que en són de fràgils els fonaments de laseua arquitectura!

Si el present és esquiu, el futur esdevéimprevisible. Les grans tragèdies clàssiques esmouen per l’atzar, on els homes no tenen cappossibilitat de tòrcer el fil del destí. Però deixemla Força del Destí per a l’òpera de Verdi o el

2

drama romàtic del Duc de Rivas. Els PaïsosCatalans, i Catalunya en particular, viuen unacruïlla i, segons quina sigui la seva actuació enl’avenir immediat reforçarem o anirem diluint lanostra voluntat sobirana.

Què cal fer? Crec que res de nou; res que nos’hagi ja fet abans. Primer de tot, i mentre lescircumstàncies siguin tan excepcionals, mantenirla unitat d’acció de tots els components del’independentisme, procurant sinergies amb elsaltres sobiranistes (si realment en són elsComuns) i demòcrates (els socialistes?). Reiterarels drets individuals i col·lectius. Resiliència.Resistir. Ni atacar ni acatar la llei injusta.Continuar les mobilitzacions i exercir els margesde poder institucional que hi quedin. Per fer truita,trencar els ous; clar que sí, regidor vigatà de laCUP. Desobeir, sí; calculant, però, sempre lamesura de l’escomesa perquè davant tenim lafera ferotge del Leviatan, que treu foc pelsqueixals. Advertia el pacifista Gandhi que el ques’obté amb violència només es pot mantenir ambviolència. Així doncs, la violència de l’Estatespanyol actual no cessarà. Més val saber-ho i dir-ho. Per no defallir.

Lluitar pacíficament pel sobiranisme és treballarsense descans per enfortir i aprofundir lademocràcia. Si l’Estat, en el seu conjuntd’institucions, ens voldria retuts i humiliatscantant la palinòdia retractant-nos de tot el quehàgim dit o fet anteriorment; si la Moncloa maldade fer-nos passar per les seues forques caudinesper obligar-nos a suportar unes condicionshumiliants, hem de continuar tossudament lespropostes del catalanisme popular per acabaramb els elements de supremacisme nacionalistaespanyol que la Constitució del 1978 consagra(unitat imposada,negativa a l’autodeterminació, ala federació, supremacisme del castellà, funciórepressora de les forces armades, règimmonàrquic, etc.). I davallar al carrer i treballaramb la gent. Empènyer l’opinió pública a guanyarespai d’hegemonia, explicant per què volem unaRepública catalana: per poder exercir lasolidaritat des dels propis recursos i amb

decisions pròpies, per eliminar fronteres en tostde posar-ne, per ser una societat d’acollida, peruna renda garantida de ciutadania, per garantir eldret a un habitatge digne, pel català com allengua d’integració i eix d’una culturad’expressió lliure i per tantes altres coses justes inecessàries... Tenim dret a una pàtria, o sigui, aun país amb justícia. I fer entenent que lesnostres aspiracions no va “en contra de...” lesbones gents amb qui volem compartir unveïnatge amatent, amable.

Però no ens facem il·lusions. Albert Camus vaescriure que “va ser a Espanya on vam aprendreque es pot tenir raó i perdre, que la força potdestruir l’ànima i que, a vegades, el coratge noobté recompensa”. Espanya és un Estat de matriuautoritària on la llei s’usa per defensar unesinveterades elits extractives de les exigènciesciutadanes, i no al revés; on els grups nacionalsdiversos no són reconeguts i la diversitat ésperseguida en nom d’un presumpte estat de dret,corromput fins al moll de l’os i des del qual unacasta reprimeix tot allò que considera com a unaimpugnació o qüestionament de “l’ordre”.

El moment de veritat hegelià no s’albira enl’horitzó d’Espanya. Sepharad no entén (nientendrà mai?) que “els pobles no poden ser si nosón lliures”. Hi ha qui creu, com Camus en plenabatalla d’Alger, que “cal rebaixar la tensió senseabandonar les conviccions de cada part; calcercar una treva; cal entendre les raons del’adversari...”. Però a Camus, que pronunciava aAlgiers aquestes assenyades paraules el 1956, noli van fer cas i Algèria el 3 de juliol de 1962 es vaindependitzar de França. Açò sí, a costa de granspatiments. L’autor de “L’home revoltat” anhelava“aquella comunitat de l’esperança en la qual lespersones conviuen en llibertat perquè tancats enl’odi i la rancúnia ningú pot escoltar l’altre”. Ja ensagradaria a molts que això pogués succeir entrenosaltres. Mentrestant, esperem que la gent,l’autèntic motor de la defensa de la Repúblicacatalana, no perdi pistonada.

2.3 Obrint un cicle polític nou per al nostre pobleArnaldo OtegiCoordinador General d’EHBildu

En aquest maig del 2018 s’ha produït un esdevenimentde naturalesa històrica al nostre país. El proppassat 4 demaig l’Organització ETA anunciava oficialment la sevadesaparició de l’escena política basca. És una decisióque posa el colofó a una dinàmica de progressivadesaparició de la nostra escena política d’unaorganització que ha estat protagonista indiscutibled’aquesta durant sis dècades.

El 17 d’octubre del 2011 es va celebrar en el Palaud’Aiete una Conferència Internacional per a la resoluciódel conflicte en el País Basc. Prengueren part en aquestatots els partits polítics del nostre país, amb l’excepció delPartit Popular, així com, personalitats molt rellevants dela comunitat internacional com Kofi Annan, JonathanPowell, Bertie Ahern, Gerry Adams i Pierre Joxe. Com aconseqüència d’aquesta celebració, s’albirà unadeclaració que entre els seus primers punts plantejava lanecessitat que ETA deposés la seva activitat armada ique totes les parts dialoguessin sobre, entre altres, laqüestió dels presos.

El 20 d’octubre del 2011, només tres dies després, ETArespongué de forma constructiva a la crida de laComunitat Internacional declarant el cessament definitiude la seva activitat armada i sol·licitant formalmentl’apertura d’un diàleg amb el Govern espanyol sobre elproblema dels seus militants fugits o presos, o lesqüestions centrals que afectaven la mateixadesmilitarització del conflicte. Seria convenient recordarque en aquella època em trobava empresonat a la presóde Logroño, complint una absurda condemna de sis anysi mig -que he complert íntegrament, perquèsuposadament la meva activitat política anava dirigida aperpetuar l’activitat armada d’ETA...»cosas veredesamigo Sancho».

Les raons que ens dugueren a concloure que la lluitaarmada d’ETA havia de desaparèixer de l’equació políticabasca eren no només de caràcter polític sinó també decaràcter ètic. Entre les raons polítiques esgrimim unaque per a nosaltres fou fonamental a l’hora de convèncera moltes companyes i companys de la necessitatd’aquest canvi d’estratègia: de cap a cap del planetanombroses experiències guerrilleres de caràcterpolíticmilitar havien fet un trànsit més o menys ordenatcap a estratègies de caràcter anti-oligàrquic i popularperò expressades en termes pacífics i democràtics. Erenels casos de l’Uruguai, Guatemala, El Salvador, fins i totVeneçuela. Dèiem aleshores que només les FARCmantenien aquesta estratègia a Colòmbia i que estàvemsegurs que tard o prest transitaria també per aquestcamí. No som ingenus, ni idealitzam les coses, el camíelegit és costós, no és fàcil, però estam orgullososd’haver-lo fet.

Avui quan es diu que l’esquerra abertzale adoptà la sevadecisió per senzilles raons de criteri polític, els vullindicar que aquesta és una afirmació molt de part. Allò

Foto perfil twitter @ArnaldoOtegi

que succeeix de veritat és que es tracta d’amagar queno hi ha una sola ètica com els defensors del relat únicens voler fer creure -com és el relat únic sobre elsesdeveniments que succeïren a l’estat espanyol durantla segona república i l’aixecament feixista, hi ha tambéles ètiques en plural... i nosaltres entenem i ens devem aaixò que comunament es diu ètica revolucionària.

Així les coses el proppassat 4 de maig la Declaraciód’Arnaga presentada per la Comunitat Internacionalassenyala els avenços registrats però planteja ambclaredat tres reptes que segueixen sense trobarresposta: solucionar la qüestió de les persones preses ifugides, realitzar esforços permanents per a lareconciliació de totes les víctimes i finalment, el diàlegpolític entre diferents que encara segueix pendent.

Faig meves aquestes reflexions i vull fer èmfasi en laurgència de cercar una solució al problema dels presos ifugits, així com en donar una satisfacció plena a lesvíctimes en la seva totalitat.

Vull reivindicar la necessitat de trobar un full de rutataxat per a la posada en llibertat dels presos i el retorndels fugits, perquè contribuirà a fer que aquestespersones juguin un paper fonamental en la consolidacióde la pau en el nostre poble.

Vull igualment reconèixer a totes aquelles persones quehan patit el sofriment ocasionat pel conflicte viscut alnostre país. I vull mostrar la nostra disposició a laparticipació en quantes dinàmiques constructives esplantegin en el camí de la reconciliació i la convivència.

Abans del naixement d’ETA existia un conflicte polític iaquest segueix essent-hi. El País Basc segueix essentuna vella nació europea que desitja decidir el seu futur através de l’exercici de la lliure determinació. Des d’EHBildu seguim reivindicant la creació d’un Estat queprotegeixi els drets socials de la nostra gent, que siguisolidari amb la resta dels pobles, que fomenti i garanteixila igualtat de gènere i que sigui capaç d’organitzar unaestructura econòmica i social que sigui garantiad’igualtat i de la distribució equitativa de la riquesa. Elnou cicle que s’ha obert al nostre país és el cicle on hemd'acumular i articular políticament a una majoria popularàmplia i plural rere la consecució de la República SocialBasca.

En definitiva, no tenim altre objectiu que la construcciód’una República d’iguals.

1

3.1 No n’hi ha prou amb la consigna «No és No»*

Francisca Mas i Busquets

Advocada i Presidenta del Lobby de Dones i

del Consell social de la UIB

La immediata i clara reacció del moviment feminista alscarrers de tot l'Estat en contra de la sentència de LaManada, el mateix dia que es va fer pública, és laconstatació que ja no hi ha tornada enrere en la lliureexpressió col·lectiva de les dones, amb la presència d’uncontundent missatge feminista al carrer, sense traves nitemors reverencials als poders de l'Estat, d'un Estat queno fa el necessari per garantir la llibertat, la integritat, nitampoc la tutela judicial efectiva de les dones, més de lameitat de la seva població.

No és la primera vegada que la judicatura exhibeix, a lessentències contra la llibertat sexual, un tarannàdesconnectat de la realitat social, que empraexpressions misògines, estereotipades o que posen demanifest una consciència plena de prejudicis de gènere.

Ara, però, s'ha donat una situació especial. Es parla ja dela quarta onada feminista caracteritzada per laindignació, indignació davant tanta desigualtat real,indignació davant una reacció patriarcal especialmentdesfermada en la qüestió de la violència, cansament detanta retòrica buida i d’actituds cíniques de massaresponsables polítics.

Per tercera vegada a la seva història estem davant unmoviment de masses amb un discurs propi i unacapacitat d'organització i reacció admirables; així s'haproduït una legitimació del pensament i movimentfeminista perquè ha aconseguit posar, al centre de lapreocupació social, la qüestió de la justícia envers lesdones.

És per això que tothom parla de la sentència de laManada i en sap el més essencial: que han condemnatels cinc acusats per abús sexual. Els jutges hanconsiderat que no hi ha hagut violència ni intimidació, ala violació en grup d'una al·lota de 18 anys per part decinc homes -dos d'ells "servidors públics", un guàrdiacivil i un militar-, dins un recinte de 3 metres quadrats, lamatinada de les festes de San Fermín a Pamplona.

De la lectura de la sentència i del que ha anat passantaquests dies, em queden clares o ratificades diversesqüestions:

- El dret penal no és neutre, igual per tots i totes. Sabemde sempre que és classista, basta veure qui hi ha a lespresons, i fa temps que també sabem que té gènere. Lajustícia igual en un nivell formal, no equival a igual a unnivell material. Justament la tradicional regulació delsdelictes sexuals ha estat un exponent clar de lesfuncions de les normes jurídiques en la recreació delsestereotips i rols socials. No fa ni 30 anys que, el que araanomenam delictes "contra la llibertat sexual", erendelictes "contra l'honestedat".

- Tenim un greu problema amb la judicatura, més queamb el Codi Penal (és ràpid i barat canviar els contingutsd'un codi; això sí que és populisme). Una part d'aquests

professionals encara no han assumit els canvis socialsimpulsats per les dones, la redefinició de la realitat que

ha fet el pensament feminista, com a teoria crítica. Així,en aquests delictes, segueixen ignorant que lesviolacions i altres conductes sexuals contra les dones sónmanifestacions d'una violència de gènere primària: elcos de la dona és un objecte per ser usat per l'home, una

manera de mostrar i exercir poder.

La sentència és un potent paradigma que, contràriamental que passa quan es jutgen altres fets delictius, lainvestigació del delicte implica esbrinar coses de la vidapersonal de la víctima i de la seva personalitat, totabsolutament innecessari, com si es tractàs d'un sistemainquisitiu respecte de la víctima. Constatam preocupadesque encara hi ha jutges que no han superat el costum d’"acusar la víctima" característica d'aquests delictes. Iamb més preocupació, constatam que encara s'exigeix,a la dona, que demostri que no ho havia consentit ambsenyals greus al seu cos o a la seva vida.

- Aquesta sentència augmenta els dubtes envers lajustícia al nostre país, perquè ha passat molt poc tempsdes del coneixement de les resolucions del magistratLlarena, on s'utilitza el concepte de violència de maneraexpansiva i en canvi ara, ni s'aprecia intimidació,malgrat els fets declarats i provats. I també perquè totesles associacions de jutges ràpidament s'han posatd'acord per qüestionar les legítimes crítiques imobilitzacions de les dones i per exhibir uncorporativisme preocupant.

- Hem de repetir les vegades que facin falta que en els

2

delictes contra la llibertat sexual, just hi ha consentimentsi és explícit, tot el que no sigui un "sí", és no consentir-ho.

- És més urgent que mai fer-nos preguntes per descobrirquina societat arcaica i injusta hem construït perquè hihagi aquests homes depredadors i violents que encarabravegen per les xarxes el que han fet; perquè encara hiha homes capaços d'emprar un llenguatgerepulsiurespecte a les dones, perquè el cos de les donesencara és considerat un objecte; perquè la dona s'ha deposar en greu perill per ser creguda; perquè les personesque tenen més poder, que són els que jutgen i executenel fet jutjat, tenen tan pocs mecanismes de control de laseva qualitat humana i de la seva capacitat decomprensió social.

I molts més, perquè no ens hem d'aturar a la superfícied'un codi penal, d'unes sentències, hem d'anar al fons, acom es configuren les consciències a través de la nostravida en comú que té molt a millorar.

I finalment un breu comentari sobre el magistrat que vafer un vot particular a favor de l'absolució els cincacusats: tant si hi ha un problema de salut com deperversitat, una persona capaç d'argumentar i escriurecom ell ho ha fet, no pot estar impartint justícia. Lalectura d'aquesta part és un ràpid i fastigósaprenentatge de justícia patriarcal.

* article publicat el 6 de maig a l’Arabalears.cat

1

3.2 Un bon finançament per

les Illes, la gran

assignatura pendentMiquel Rosselló

Consell de Fundacions Darder Mascaró

A principis d’any es va presentar públicament elgrup promotor de la campanya “Uneix-te per unbon finançament” i en roda de premsa vapresentar la seva proposta, que no era altra quefer una tasca de sensibilització i crida a lamobilització a la ciutadania per exigir al GobiernoCentral una millora del nostre finançament. Aixímateix comunicava que volia portar endavantaquesta campanya precisament dins l’any 2018,ja que el president Rajoy anunciava que dinsaquest any s’afrontaria el debat d’un nou modelde finançament per les autonomies, pendent desdel 2014, i un Règim Especial per les Illes.

El grup promotor, format per les entitats cíviques isocials següents: CCOO, Col·lectiu AuroraPicornell, FAAVV-Palma, FAPA-Mallorca,Fundacions Darder Mascaró, Fundació GabrielAlomar, OCB, PIMEM, STEI, UGT, Unió de Pagesos iUSO va aprovar un manifest que podreu trobar awww.bonfinançament.com es va posar en marxa iorganitzà, el mes de febrer, un acte d’inici decampanya i de donar a conèixer el manifest aInca.

Des d’aleshores s’han adherit a la campanya iassumit el manifest unes quinze entitats socials ipolítiques, així com 24 Ajuntaments i el Consell deMallorca, ho han aprovat als seus plenaris. S’hanfet reunions amb entitats i actes públics a ungrapat de pobles. Cal també destacar que el ressòals mitjans de comunicació de la problemàtica delfinançament també s’ha incrementat, articles,entrevistes a radio i televisió, i altres.

Un punt destacat d’aquestes activitats ha estat lavisita d’una delegació de la Plataforma per unfinançament just del País Valencià. El 4 de maiges desplaçaren a Mallorca 14 representants de laplataforma valenciana. Molt interessant fou la

reunió conjunta dels dos organismes i la posadaen comú d’experiències, així com les entrevistes ila complicitat mantinguda amb els representantsde les institucions, que començà amb unaaudiència al Consolat de Mar, rebuts per la

Presidenta, la Vicepresidenta i la Consellerad’Hisenda i un dinar de representants de les duesplataformes i presència de representants delGovern, Consell de Mallorca, representat pel seuPresident i Parlament. No cal dir que la presènciad’aquesta visita, a la que correspondrempròximament des de Mallorca, va tenir una fortarepercussió mediàtica.

Però des d’aleshores què s’ha mogut al GobiernoCentral?. En positiu lamentablement res. En totcas s’han donat passes enrere com els crancs.

Fa uns mesos es va anunciar a bombo i plateretsque el Ministre Montoro aixecaria les prohibicionsals Ajuntaments, però a hores d'ara les cosessegueixen per l’estil, els Ajuntaments continuensense poder fer les contractacions i les despesesque vertaderament necessiten, en definitivaresten mancats d’autonomia local, per certreconeguda per la Constitució, que com cada diaqueda més clar serveix per a unes coses i peraltres no.

Hem conegut la proposta de pressuposts del’estat pel 2018 i oh sorpresa!!, les Illes continuenestant a la cua en el repartiment d’inversionsestatals. No hem rebut ni un euro més dels queens deu l’estat de les inversions estatutàries i denegociar el deute ni se’n parla.

S’havia dit que la proposta de Règim Especial quehavia presentat el nostre govern tindria unaresposta a finals de maç i seguim esperant. I lacomissió tècnica creada per proposar un noumodel de finançament va concloure les sevestasques sense recollir cap de les propostes que vapresentar el Sr.Guillem Lòpez Casasnoves enrepresentació de la nostra Comunitat.

2

Què podem fer davant aquest decebedorpanorama? Doncs no defallir i continuar lluitant.Incrementant les activitats, implicant els nostresmunicipis i Consell a aquesta lluita i estendre-la ales altres Illes. I això per què no estem parlantd’una reivindicació qualsevol, sinó que és vitalpels nostres ciutadans.

Sense un bon finançament, l’autogovern és unabroma de mal gust. Sense finançament no hi haautogovern útil i eficaç i sense això no podemafrontar el canvi de model de desenvolupamentque els nostres ciutadans necessiten. Estemparlant de temes tan vitals com millorar lamobilitat potenciant el transport públic (tren,tramvia... canviar el model energètic introduintenergies renovables, enfortint l’estat del benestar(educació, cultura, serveis socials, potenciar la

nostra llengua i cultura, defensar el nostremalmès territori i medi ambient, en definitivamillorar la qualitat de vida dels nostresconciutadans.

Des de Fundacions Darder Mascaró hem aportatel nostre granet d’arena a la campanya, nosolament participant activament com a membresdel grup promotor, sinó editant un númeroextraordinari de l’Altra mirada també en paper,amb el títol “Les claus d’un bon finançament...pera un futur millor” i organitzant debats ipresentacions de la revista. És per això que ensatrevim a animar a tothom a implicar-se enaquesta lluita de la qual depèn el nostreautogovern, que tant va costar conquerir i elbenestar de tots i totes.

3.3 El paper del sindicat avui

José Luis García

Secretari General de CCOO Illes Balears

No podem acceptar que els drets laborals que hemconquerit mitjançant lluites al llarg de moltes dècades esvulguin arraconar com fets del passat, posant en qüestióel model social europeu i el mateix concepte deciutadania que hem contribuït a forjar com a pecesfonamentals de l'Estat de benestar i referent històric dela construcció europea.

El sindicalisme de classe s'enfronta a la necessitat deconformar noves estratègies i formes d'organització perintervenir en la regulació de noves realitats laborals quetenen poc a veure amb els processos productius d'etapesanteriors, però que tenen una arrel històrica profunda:defensar el treball digne davant antigues i novesprecarietats.

Els canvis socioeconòmics, que estem vivint, no estanpredeterminats, sinó que depenen de les estratègies i laproactivitat dels agents involucrats i de les polítiquesque s'adoptin. Darwin senyalava que "les espècies quesobreviuen no són les més fortes, sinó aquelles ques'adapten millor al canvi", però caldria subratllar que notenim sols que adaptar-nos, sinó ser conscients que sompart del canvi. Mereix, per això, recuperar la propostaque s'atribueix a Mahatma Gandhi: "Sigues part delcanvi que vols veure al món".

I cal tenir una estratègia que posi al centre les persones,prioritzant les seves condicions de vida i treball i quepuguin contribuir a la cohesió social necessària per teniruna societat més democràtica, justa i prospera; una ideacompartida, fins i tot, des de moltes diferentsexperiències laborals i sindicals: la centralitat del treballcom a element vertebrador de la convivència. Calassenyalar que perdrem la batalla de la cohesió social ila igualtat si perdem la identitat de ser treballadors itreballadores, companys i companyes, encara que elsnostres entorns laborals siguin diferents.

Des d’aquesta perspectiva una de les lluites necessàriesés contra la precarietat, en totes les seves vesants, ques’ha instal·lat a la societat com un elementconsubstancial a la sortida de la crisi. Aquesta lluita estradueix en accions concretes a la negociació col·lectiva ial diàleg social, on el sindicalisme de classe té el seuespai natural, tot i que alguns intenten arraconar-lo iinvisibilitzar-lo.

Lluitar contra la precarietat és aconseguir milloressalarials importants, però també ho és millorar lescàrregues de feina que es pateixen o el reconeixementde les malalties professionals, com s’ha aconseguit enels convenis d’hoteleria i comerç. Emperò, també éslluitar contra la precarietat, a favor de les clàusulessocials a la contrastació publica o les campanyesinspectores per vigilar la contractació temporal, fruit dela negociació amb els sindicats.

La precarietat no és l’única lluita que hem de disputar.Cal reforçar el model social europeu, precisament perhaver estat un dels principals objectius a enderrocaramb l’excusa de la crisi; recuperar ocupació públicaestable, a més de les retallades sofertes, ha estat elbessó de les negociacions aquesta legislatura i podemdir que hem recuperat el que es va retallar la legislaturaanterior, i podem recordar els acords a educació i asanitat, així com en els diferents ajuntaments de les Illes.

Queda molta tasca al davant, especialment en unsmoments d'involució democràtica on està qüestionada laindependència judicial, augmenta la repressió o es té pocrespecte a la llibertat d'expressió. Sense cap dubte, elsindicalisme tindrà molt a dir.

1

4.1 Dictamen Consell Econòmic i Social H2030

Ferran Navinés

El Dictamen del CES sobre la prospectivaeconòmica, social i mediambiental de les IllesBalears a l’horitzó 2030 (Dictamen CES H2030),és el primer estudi de prospectiva econòmicaencarregat pel Govern de les Illes Balears alConsell Econòmic i Social.

A Balears no hi ha pràcticament referents enestudis de prospectiva, tret del publicat perFUNDESCOOP l’any 1989 sota el títol “ModelBalears 2000. Estudi prospectiu de l’economiabalear”, que sota la direcció de Martí Parellada iMiquel Alenyà, va comptar amb la col·laboracióentre d’altres d’economistes, de Pere Mascaró,Antoni Fleixes i jo mateix per part de les IllesBalears i de Jordi Arcarons per part de la UB.Aquest estudi va fer servir en aquells momentsles metodologies de prospectiva més avançades icontrastades per part del CSIC.

A diferència d’aquells anys, avui en dia els estudisde prospectiva parteixen d’una visió estratègicadeterminada. Hi ha dues grans aproximacions. Laprimera és la del mainstream acadèmic econòmicalineat amb els interessos dels grans bancs i lesgrans corporacions multinacionals, Aquestenfocament parteix d’una visió estratègica defutur basada en la idea de competitivitat, onl’exemple més clar són els Informes Anuals sobreCompetitivitat elaborats pel Foro de Davos. Encontraposició al mainstream acadèmic econòmicens trobem amb el món acadèmic no dominat pelmainstream econòmic, i que es caracteritza peruna visió holística i realista del complex món enquè vivim, format per acadèmics de moltesdisciplines que dialoguen i aprenen a treballar enxarxa, que intercanvien coneixements iexperiències, i que des del rigor i l’excel·lènciacientífica, no supeditada a interessos econòmics,ja han definit una visió estratègica de futur quecompta amb el suport de Nacions Unides i de laCE, i que està definida pels Objectius deDesenvolupament Sostenible (ODS) 2030. ElDictamen del CES H2030 s’alinea amb aquestasegona visió estratègica.

És evident que existeixen uns antecedents quehan condicionat aquesta petició del Govern alCES. En primer lloc una preocupació per l’actualfuncionament del nostre model de

desenvolupament: “(...) en conseqüència, tantouna excesiva especialización en serviciostradicionales de bajo contenido tecnológico yvalor añadido como un uso intensivo del sector dela construcción no han ayudado a asegurar ymantener a lo largo del tiempo unos rendimientoscrecientes que hayan podido garantizar lasostenibilidad, en términos relativos, del modelode crecimiento de las Illes Balears” (Pla deCiència, Tecnologia, Innovació i Emprenedoria(2013-2017) del Govern de les Illes Balears, p.47). Aquesta preocupació va donar lloc a les“Jornades de debat per iniciar una reflexióestratègica en el marc de la investigació einnovació per a la sostenibilitat” celebrades aPalma el 27 de setembre, el 20 d’octubre i el 22de novembre de 2016, que es poden consultar ala web de la Direcció General de Recerca iInnovació del Govern de les Illes Balears.

Finalment, la petició formal per part del Col·lectiuAlternatives al Govern de les Illes Balears de quèposes en marxa un procés de reflexió estratègicasobre quina hauria de ser la visió estratègicaconsensuada de les Illes Balears a l’H2030 perpart de la societat civil organitzada, que tal comdefineix l’Estatut d’Autonomia està representadapel Consell Econòmic i Social.

L’acord del Plenari del CES de 12 de desembre de2017 va aprovar el pla d’acció 2018 que inclou“Desenvolupar l’estudi encarregat pel Governsobre H2030 de les Illes Balears” i que s’haurà deconcretar en el Dictamen del CES H2030. El

2

plenari del CES de 13 de març de 2018 ja haaprovat una proposta del que haurà de ser elfutur Dictamen H2030 a partir d’una determinadaVISIÓ: “fer de les Illes Balears una regió referentper la seva qualitat turística, per la seva capacitatd’atraure talent i per impulsar l’emergència denoves activitats competitives en l'àmbitinternacional, tot destacant també per la sevasostenibilitat ambiental, inclusió social, qualitatdel treball i cohesió territorial”.

Igualment també va aprovar les tres líniesestratègiques que s’hauran de contemplar i sobreles quals s’hauran de fer les propostes concretesde recomanacions al Govern, i que són lessegüents:

Fer de l’activitat turística un model decompetitivitat i sostenibilitat dereferència internacional

Esdevenir una regió amb capacitat peratraure talent i per al desplegament denoves activitats econòmiques basadesen el coneixement i que siguincompetitives internacionalment.

Consensuar un model de cohesió social,de qualitat de treball, d’equilibriterritorial i sostenibilitat mediambiental

Per tal de poder motivar les propostes concretesper a cada una d’aquestes tres líniesestratègiques s’han identificat aquests àmbits dereflexió: Demografia; Ciència i Tecnologia;Indústria; Canvi Climàtic; Transformacionsdigitals; Educació; Infraestructures; Qualitat deltreball; Benestar Social.

De fet una de les aportacions del Dictamen H2030ha de ser la de plantejar les bases per un noumodel de turisme sostenible a partir de:

L'ús de la societat del coneixement i deles noves tecnologies per ajustar-se en elmínim temps possible als canvis de lademanda i als nous models de negocirespectuosos amb la qualitat del treball ila millora del benestar social.

Les sinergies generades per l’economiacircular, l’economia blava, la bio-economia i la nova centralitat que ha dejugar el sector primari i la gestió de laqualitat del paisatge

Atendre els reptes plantejats pel canviclimàtic i els límits al creixement d’acordamb els índexs de saturació turística iamb la capacitat de càrregacondicionada per un territori insularpetit, fràgil i fraccionat.

D’acord amb l’enfocament holístic del Dictamendel CES H2030 intervindran més de 75 científics,la major part de la UIB, de més de 15 àrees deconeixement, que hauran de presentar els seustreballs a la tardor d’enguany.

L’Estudi CES H2030, té previst el seudesenvolupament en tres fases. Una primera fasede treballs preparatoris (recopilació prèvia,entrevistes, recopilació de detall). La segona ésde diagnosi de situació i una tercera contemplariael plantejament de propostes i mesures concretesconsensuades pel Plenari del CES i plasmades enel dictamen del CES H2030.

Estam en la segona fase, que és quan elsdiferents grups de l’estudi presentaran endiferents seminaris de treball les seves propostesa la comissió assessora del CES, formada pelsexperts Andreu Más-Colell, Josep María Bricall,Antón Costas, Emilio Ontiveros, Enric Banda iEnric Tortosa. També s’incorporaran MarinaSubirats i altres.

Aquests estudis serviran per motivar les mesuresconcretes que el plenari del CES puguiconsensuar per elevar al Govern en forma dedictamen. Al llarg d’aquesta segona fase estàprevista la realització de 4 Fòrums insularsorganitzats conjuntament pel CES i els quatreConsells per tal de recavar l’opinió de la societatcivil organitzada de Mallorca, Menorca, Eivissa iFormentera.

El Dictamen del CES H2030 està previst que siguiaprovat pel plenari del CES del mes de juny del2019. Aquest Dictamen no es proposa que sigui elPla Estratègic Regional 2030 de les Illes Balears,ja que això només ho pot fer el Govern.

El Dictamen només persegueix poder consensuarper part de la societat civil organitzada de les IllesBalears, una determinada visió estratègica i unespropostes concretes per allò que es considera quesón els eixos estratègics que es defensen peraquest H2030.

1

4.2 Cartes a en Raül,cartes d’en Raül

Miquel Àngel Llauger

Professor i escriptor

El passat dia 10 de novembre vaig escriure unacarta a Raül Romeva, que dia 2 havia entrat a lapresó d’Estremera. Era una carta breu i escrita amàquina (vull dir, feta amb l’ordinador i impresa),com totes les que li he enviat després. Breuperquè sabia que en rebia centenars, i escrita amàquina perquè sóc professor i la correcció demolt de textos escrits a mà m’ha ensenyat que lalletra clara s’agraeix. En Raül i jo no érem amicspropers: havíem col·laborat amb algunaassiduïtat, temps enrere, i crec que sempre enshavíem tingut simpatia. Quan ja no ens vèiem,però, no va deixar d’enviar-me algun missatge detant en tant, de vegades fotografiat amb un delsllibres que he publicat. L’hi agraïa molt de cor.Aquesta cordialitat seva va fer que la notícia de laseva entrada a la presó em sacsejàs. La presó deRaül Romeva no era més injusta que la deCuixart, Jonqueras o Dolors Bassa o els altres,però era la presó d’un amic. No era un abús quepatia un personatge dels informatius, sinó unaarbitrarietat repugnant comesa contra un amic.Era sentir l’alè del totalitarisme.

Què li podia dir, a la carta? No volia repetirproclames. No volia insistir en la ignomínia delsque l’havien tancat: ell i jo sabíem que eren (quesón) mala gent, i no cal dir-ho més. Tampoc novolia fer anàlisi política: per a mi l’essencial eraque era un home just tancat per les seves idees, ino hi ha res com la simplicitat d’aquestplantejament per explicar el seu absurd i la sevainfàmia. Li vaig contar que des del PEN Catalàhavíem llançat la campanya “Lletres per lallibertat”, i que cercant textos per incloure-hihavia topat un fragment d’una carta des de lapresó de Václac Havel en què l’escriptor txecexplicava el seu esforç perquè el tancament no liembrutís l’esperit, no li impedís conservarl’interès i l’amor cap a les persones. Eren unesparaules properes a unes d’en Raül, escrites desd’Estremera i llegides en una manifestació desuport als presos, que parlaven de continuar amb“la mirada neta, alta i digna de qui no vol cap mala ningú, sinó el bé per a tothom”.

No sé si això l’hi explicava a la meva primera osegona carta, però és igual. El cas és que unasetmana després d’enviar la primera vaig rebre la

seva resposta a casa. Vaig llegir el remitent ambun estremiment. Sabia que en Raül rebia méscartes de les que podia contestar, i vaig sentir-meun privilegiat. Era un privilegi trist, perquèderivava d’una situació que encara se’m faincomprensible, però era un privilegi. N’he rebut,de llavors ençà, tres més, i cada vegada se’mrepeteix la sensació de privilegi trist. Potser arahauria d’explicar que fa una estona he escrit que“no érem amics propers”, fent servir el verb enpassat, perquè en aquests moments, desprésd’un intercanvi d’un grapat de planes, no dubtque és un amic proper.

En les cartes que han seguit hem comentatalgunes coses de llibres, de fills i d’esperances. EnRaül m’ha escrit, naturalment, cartes breus, queen part diuen coses que diuen altres escrits seusque he vist reproduïts per mitjans de comunicaciói per xarxes socials. No hi falten mai, però,expressions i referències de manera càlidapersonals. Quan vaig rebre la darrera, vaigescriure a les xarxes socials una frase quesintetitzava, potser de manera massa lapidària,l’efecte que em causen: “M’ho prenc com unimperatiu”. Són cartes que ens obliguen a nooblidar-los i que ens obliguen, més enllà d’això, ano deixat de ser allà on hem de ser.

Ara ho diré d’una manera que sorprendrà: sóncartes que ens obliguen a ser al costat del bé.Millor dit: del Bé, en majúscules, perquè ell hoescriu així. És una fórmula que jo no utilitzaria sino fos perquè ell la fa servir a les seves cartes. EnRaül expressa, amb la fortalesa que traspuen lescartes de tots els nostres presos polítics, la sevaseguretat que “el Bé prevaldrà”. La frase sorprèn,en un primer moment: estam molt acostumats aposar-nos a la defensiva davant qualsevol cosa

2

que soni a maniqueisme, i hem après que en lavida hi ha molts més grisos que blancs o negres.Tot això ha fet que el Bé en majúscules sigui,segurament amb motius, un valor a la baixa.Tanmateix, en Raül té raó: hi ha idees, hi haactituds, hi ha actuacions que serveixen per fermés grans els camps de la llibertat i de la justícia,i potser aquest monosíl·lab desprestigiat potservir d’etiqueta per a tot aquest calaix. I,sobretot, és evident que hi ha actuacions iactituds que identificam amb l’altre monosíl·lab.“Al final sa veritat sempre sura”, em diu en unaaltra carta, amb aquest article illenc. Li responcque potser sí, però que tots desitjam que el Béprevalgui i la veritat suri amb el preu més baixpossible en termes de patiment.

Tots hem llegit, aquests dies, que cal escriure alsnostres presos polítics per fer-los arribar el nostresuport, el nostre encoratjament, el nostre caliu.Segur que és així. La meva correspondència ambRaül m’ha fet entendre una altra cosa: els quemés hi guanyen, si hem de comptar el guany encalidesa humana o en reforçament de les

conviccions, no són tant els que reben cartes a lapresó com els que les rebem a casa. Els querebem cartes personals o els que reben cartesadreçades a un col·lectiu o fins i tot al conjunt dela societat. En Raül mostra sempre gratitud perles cartes: en realitat, som tots els que rebem lesseves cartes i les cartes dels altres presos políticsels que hem de sentir l’agraïment més profund.

No voldria haver fet la impressió que l’intercanvide cartes amb algú que és a la presó és unapel·lícula feliç de bons sentiments. No: si ho vivimamb intensitat, és perquè sabem que la presó ésuna vergonya injustificable. Els volem a casa.L’amistat per correspondència, sobretot als queestam a l’altra banda del mur, haurà estatenriquidora, però volem poder continuar-la com aamistat de persones lliures.

1

4.3 Llei de Memòria: unapassa més en defensa dela veritat, la justícia i lareparacióDavid Abril Hervàs

El Parlament ha seguit fent història aquesta primavera,amb l’aprovació de la Llei de Memòria Democràtica, quecomplementa l’encertada feina iniciada fa dos anys ambla Llei de Fosses, tant una com l’altra amb grans dosis defeina i encerts de la professora de la UIB i exdiputadaMargalida Capellà, i que ens torna a situar com unacomunitat pionera en la defensa dels principis de veritat,justícia i reparació, de defensa de la democràcia i de lagent que va lluitar per la democràcia i va morir, serrepresaliada o es va haver d’exiliar per això.

Era un deute que teníem tant amb les Associacions deDefensa de la Memòria Històrica, que han mantingutviva la flama en aquests anys de lluita moltes vegades, apesar de les institucions, així com amb les víctimes i elsseus familiars. I d’alguna manera, amb una societat quedes d’aquí miram de representar i que diu que és o quevol ser democràtica. Un deute que no es salda ambaquesta Llei, però serveix per fer una passa més en elcompromís públic i institucional en el reconeixement dela lluita per la memòria democràtica.

Sobre les virtuts concretes d’aquesta Llei, en primer llochi ha la voluntat de fer efectiu, després de dècades desilenci, el dret a la veritat de les víctimes de la repressió.Algunes ja han estat identificades gràcies a l’exhumacióde la fossa de Porreres, que ha suposat un punt d’inflexióen la percepció social dels temes relacionats amb lamemòria històrica. Haver recuperat i restituït els seuscossos a les seves famílies, que no havien pogut enterrarels seus morts fins fa unes setmanes, era un deure ques’ha de normalitzar. Identificar morts, represaliats iexiliats del franquisme hauria de ser una feina més fàcilde la mà de la Llei, perquè encara queda molta feina afer: allò de què a Mallorca no hi va haver repressió és unmite que s’ha edificat damunt el silenci i els plors ipatiment de milers de famílies.

Fa només unes setmanes, l’Argentina celebrava el seuDia Nacional de la Memòria, on a més de Dia Nacional dela Memòria, ja fa molts d’anys que hi ha un Ministeri o undepartament de Memòria, programes educatius sobre lamemòria, un Arxiu Nacional, i tantes coses que per altrabanda, no haurien estat possibles sense la constància deMadres de la Plaza de Mayo, que des del 1977 cadadijous i durant dècades han estat mobilitzant-se perrecuperar els seus fills, la seva memòria, i per exigir

justícia contra la impunitat d’una dictadura cruenta -imolt més recent que l’espanyola, ho dic per allò de lesferides- que també se’n va dur massa joves perendavant. Mentre el govern d’Espanya es nega a retirarhonors a torturadors franquistes com «Billy el Niño», otítols nobiliaris com el del ducat de Franco recentmentreclamat per la seva néta Carmen Martínez Bordiu, a lesIlles avançam en la normalització i reconeixementinstitucional de la gent que hi va deixar la vida defensantla democràcia.

I com a l’Argentina, aquí també tindrem, per cert, dia dela memòria, i serà el 29 d’octubre, en celebració del’aniversari de la gran manifestació per l’autonomia aPalma, en la qual Josep Maria Llompart va pronunciar elseu memorable discurs, una de les aportacions quevàrem fer des del grup de MÉS per Mallorca per tald’arribar a consensos.

Mentre el Congrés dels diputats de la mà de PP, PSOE iC’s va rebutjar fa poc la modificació de la Llei d’Amnistia,amb la Llei balear l’article 21 bis declara la il·legalitatdels tribunals i procediments instruïts a les nostres illesen relació a la Guerra civil i la dictadura fins al 1978,perquè òbviament vulneraven entre altres coses el dret aun judici just, i en conseqüència deduir la nul·litat de pledret de sentències i resolucions dictades per raonspolítiques. En aquest sentit, s’ha de dir que és ofensivala decisió del fiscal Barceló d’arxivar la recent denúnciadel consell de Govern per crims contra la Humanitatsense que ni tan sols pugui ser valorada per un jutjat,una decisió contrària a allò que assenyala el Grup deTreball de Desaparicions Forçades i involuntàries de lesNacions Unides a un recent informe de setembre del2017 adreçat al Regne d’Espanya, que també recordaentre altres coses al govern de Mariano Rajoy que elpressupost per a la llei de memòria ha estat anul·lat des

2

del 2011 i que el Valle de los Caídos constitueix en simateix una exaltació del franquisme.

Finalment, la Llei planteja l’obligació que tenen lesadministracions de retirar simbologies, llegendes imencions franquistes contràries a aquesta llei i elsprincipis democràtics, a la vegada que han de vetllar perla recuperació de tot patrimoni relacionat amb lamemòria, mitjançant eines com la creació de museus iseccions de memòries, o el reconeixement i habilitaciód’espais i itineraris de memòria, una feina més que

necessària perquè novament, si no hagués estat pelscol·lectius de defensa de la memòria històrica, tot aixòque ara plantejam recuperar hauria restat, amb lacomplicitat dels poders públics, en l’oblit.

En uns moments en què es tanca gent a presó sensejudici per les seves idees polítiques i es ressuscitendiscursos guerra-civilistes més propis del 1936 que d’unademocràcia consolidada, s’ha de celebrar l’aprovaciód’aquesta Llei, que per ara l’agònic govern de M.Rajoy noha pogut recórrer davant el Tribunal Constitucional.

1

EYYUP DORU, (FARUK)Biel Pérez i Josep Valero

Responsable de l’oficina del H.D.P.

Partit Democràtic dels Pobles a la Unió Europea

Va néixer fa 57 anys a prop de la muntanya Ararat, on segons la tradició es va posar l’arca d’en Noèquan va acabar el diluvi. Una muntanya entre Turquia, Armènia i Iran. L’acompanya una encarregadade premsa i a l’hora de fer fotos es mostren molt cautelosos perquè se senten perseguits. Saben que siels agafen a Turquia, serien empresonats. Ens fa recordar les pràctiques de la clandestinitat i de l’exilide la nostra joventut...

El meu nom és Eyyup Doru, però em coneixencom a Faruk a Espanya i altres països. Som elrepresentant a Europa del HDP, Partit Democràticdels Pobles. Tenim una oficina a Europa, una alsEstats Units i una altra al Iraq. Aquestes són lesoficines que tenim a l’exterior.

Quina edat tens, diga’ns qualque cosa de tu

Segons les xifres oficials tenc 57 anys; nascut aprop de la muntanya d’ Ararat, a la frontera deTurquia amb Armènia i Iran. És una muntanyaenorme, 5.200 metres d’altura. He estudiatmatemàtiques, ciències polítiques... i, també elcastellà! Parl francès, espanyol, alemany, italià,kurd i turc. El kurd és la meva llengua i el turc erala llengua estrangera oficial durant la mevaformació escolar.

Com es congria dins tu la consciència depertànyer a un poble?

La pertinença al poble kurd desperta en mi des demolt petit. Quan tenia devers nou anys, a Turquia,anava a una escola on jo era l’únic alumne kurd!;per tant, des de molt petit he sentit la diferènciaentre els turcs i els kurds. La política oficial..., finsi tot els ensenyants haurien d’haver estat moltmés acollidors i no mostrar el racisme que jo vaigviure ja a aquella edat. Més tard, quan el copd’estat de l980 a Turquia i els esdevenimentsposteriors, els processos que hem viscut i elspatiments del poble kurd... La història delKurdistan que hem escoltat dels nostres pares,dels nostres padrins i de la gent del nostre poble,ha confirmat la nostra identitat. La llengua... Hi hamoltes coses que ens han diferenciat. Lesinjustícies que he patit, encara que la mevafamília fos de classe mitjana. Tot això m’haempès a col·locar-me al costat del meu poble.Aleshores totes aquestes circumstàncies,polítiques, socials, culturals, m’han configurat.

2

Potser seria interessant que ens fessis un petitretrat del teu poble, del poble kurd.

El poble kurd és un poble d’origen indoeuropeu.És un poble autòcton de la regió de laMesopotàmia que té més de set mil anysd’història escrita. És un poble que treballava laterra beneficiant-se de la presència del riu iformant part de la civilització mesopotàmica.S’enriqueix de diferents cultures i diferents arrelsque han deixat petjada a la zona: els medes, quesón els nostres padrins, huritas, hitanis són poblesque han enriquit la nostra cultura. El poble kurdha fet aportacions molt importants a la culturamundial, perquè Mesopotàmia ha estat el centrede la civilització mundial. Precisament per això haestat l’objectiu dels atacs àrabs, dels pobles quevenien del desert, d’Àsia i, molt més tard, elsatacs que venien d’Europa, les Croades.

Hem hagut de resistir tots aquests atacs i enshem refugiat molt més cap a les muntanyes; peraixò els gran centres kurds estan a lesmuntanyes. Hi ha una zona molt muntanyosa,però també té terres molt fèrtils, amb moltad’aigua. Encara ara és una zona rica i, per això elcentre de la guerra. Avui en dia la miniatura de latercera guerra mundial es fa en aquest territori.Té una zona de desert i té una zona de petroli igas. És un poble amb una gran diversitat.L’extensió seria similar a l’hexàgon de França;més de 500.000 quilòmetres quadrats.

Potser hem de recordar que 25 milions de kurdsviuen a Turquia, 3 milions a Síria, 8 milions a Iraq,10 milions a Iran, Armènia...A l'Iran són més dedeu milions, uns dotze. A Armènia hi ha un nuclipetit fruit de l’emigració.

Vos considerau una nació ubicada a quatre estatsdistints, o a cada estat hi ha una realitat nacionaldiferenciada?

El poble kurd és una nació que ha estat dividida fapoc; perquè la divisió del Kurdistan és de 1923,després de la primera guerra mundial. La Societatde Nacions va reconèixer el dret d’autonomia i,després, el dret d’autodeterminació del Kurdistanfins a la independència. L’any 1920, a Sèvre,Turquia reconeix la població kurda, però el 1923,a la Convenció de Lausanne, Turquia cobra força inega els acords anteriors i pràcticament fa laguerra contra els kurds. L’any 1921, a la primeraConstitució de Turquia, es diu que Turquia estàformada per dos pobles, el kurd i el turc i cada untindrà una cambra amb una igualtat de drets.Però després nega tot això, tant en l'àmbitnacional com internacionalment, i comencen elsalçaments kurds contra aquest règim. Desd’aleshores fins al dia d’avui es manté laresistència en tot el territori kurd, no sols aTurquia, sinó també a l'Iran, l’Irak i Síria. Tenimuna llengua nacional, el kurmancî, i hi ha quatredialectes; vosaltres, aquí, a Mallorca, sabeu quèsignifica això.

El poble parla aquesta llengua?

Sí. Un setanta per cent la parla. Depèn de la zona.A Síria un vuitanta per cent; a Iraq, tothom laparla, és la llengua de les escoles. A Iran no estàprohibida, però tampoc l’ensenyen. A Turquiaestà totalment prohibida la llengua i el seuensenyament, però un setanta per cent la parla.

3

Quins països amics té el poble kurd?

(Consulta la seva assessora de premsa i respon).No tenim països amics...

Per què? Quin retret vos fan?

Jo crec que ens ataquen perquè el territori kurd ésmolt ric, petroli, gas, aigua, agricultura i sol.Endemés està en el centre, a la cruïlla, de lesrutes comercials; la que abans es deia “ruta de laseda”. Hi ha moltes raons perquè els estatcolonials hi mantenguin els seus interessos.

Potser podríem repassar per zones. Com està lasituació a Síria? Sembla que amb la lluita contral’estat islàmic ha sorgit una autoorganització decon-federalisme democràtic kurd, profundamentfeminista...i que ara ha de respondre als atacsturcs.

Sí, exactament. El con-federalisme democràtic ésuna tesi proposada pel dirigent kurd AbdullahÖcalan; i és molt acceptada i amb molt de suporta la regió. A Síria més del setanta per cent delterritori està controlat pels kurds. I la regió estàdividida en tres autonomies principals; tresautogoverns: un de la Regió de Kobane, l’altre dela regió de Haseke i la tercera és la regió de Efrin,que està ocupada avui en dia per l’exèrcit turc iels seus aliats, grups aliats a Al Qaeda: La restade les zones que estan baix del control dels kurdssón zones que estan dirigides per governs elegitspel poble a través d’unes eleccions participativesdirectes.

Pobles, autonomies i federació. Un sistema basaten la igualtat i la participació de les dones. Tambéhi participen tots els altres pobles que viuen enaquesta regió: siri-caldeus, àrabs, turcs, txetxens.Tots els pobles, tant si són petits com grossos,participen en el govern. És un govern que hamostrat que els pobles poden viure junts i en pausi respecten la identitat de cadascú. No ambformes de superioritat, sinó amb una igualtat

total. Per exemple, a la regió de Haseke, nosaltresli deim la regió de Jizra, hi ha tres idiomes oficials:kurd, àrab i siri-caldeu. Tots els pobles tenen unpercentatge de presència; l’idioma és oficial fins itot davant l’Administració Central. L’únic sectoren el qual estan units és en l’autodefensa. Pel quefa a l’organització de la societat tots els grups sónindependents.

Està clar que aquí hi ha una ideologia: la ideologiadel con-federalisme democràtic. Fer perdre podera l’Estat, minvar al màxim el seu poder damunt lasocietat civil. Que les decisions no caiguin des dedalt, sinó que es prenguin des de baix; a travésde la participació de la societat. És un projectepolític que té molt de suport, no sols en elKurdistan de Síria. Està començant a Turquia i aaltres parts.

Síria accepta aquest plantejament?

Síria no ho accepta perquè és un govern militarés un govern antidemocràtic. Però, no tépresència militar a tota la regió del Kurdistan.Només té una administració a la nostra ciutat i esdiu Kamushú. Tenim un aeroport internacional;aquí hi mantenen la força, fins i tot amb lapresència dels russos, però estan enrevoltats pelsnostres militars. És un punt en el qual tenimrelacions, perquè en el projecte no es demana unestat independent clàssic. Nosaltres tenimvoluntat de què el nostre projecte sigui compartitper tots els pobles que viuen a Síria; en aquestcas es podria convertir en una confederació. Peraixò, no ho rebutja totalment, però està clar queno és un govern democràtic. En algunes zones hiha hagut enfrontaments militars amb el règim. Iavui en dia aquest perill existeix, perquè ells hanintentat atacar zones del Kurdistan, sobretot a laciutat de Geresoh, amb el suport de miliciansrussos i de l'Iran, que són molt forts i presents ala zona. De moment no hi ha hagut gransenfrontaments; sols enfrontaments militars aïllatson el Govern s’ha vist obligat a retirar-se.

4

I a l’Iran com està la situació kurda?

L’Iran és el segon lloc més important dels kurds,tant pel territori com per la població. El poble kurdi el persa tenen la mateixa arrel. Podríem dir quesón dos pobles germans, però sempre en guerra;des de l’antiguitat, des de la separació delsmedes i els perses. Els idiomes són molt propers,com l’italià i el castellà, gairebé ens entenem. Encanvi no tenim cap proximitat amb les llengüesàrab i turca. La consciència nacional és molt fortai la política també és molt forta. Però, en realitat,el govern iranià és el pitjor dels governs de laregió. Un govern totalment antidemocràtic quecada dia aplica la pena de mort contra elsactivistes polítics kurds i els executa en llocspúblics. Vol fer por; és un règim molt feixista isalvatge que col·labora sempre amb els dictadorsde la regió, Turquia, Síria. Turquia, Iran, Iraq i Síriasempre s’uneixen quan es tracta d’anar contra elpoble kurd. Encara que entre ells tenguinproblemes: Turquia es recolza en el sector sunnitade l’Islam; l’Iran en el sector xiïta. Són dos frontsbel·ligerants i sovint xoquen, encara que no siguiuna guerra oberta; es du molt en secret. Però,quan es tracta del tema kurd s’uneixen sempre.En el cas del referèndum del Kurdistan d'Iraq,Turquia ha duit una política per a unir a la sevapolítica antikurda l’Iran i l’Iraq. Per fer front al dretd’autodeterminació del poble kurd. No tenim capdret polític a l’Iran. Hi ha més de dotze milions dekurds; són la tercera ètnia més important de laregió, després dels perses i els azerís. Després dela Segona Guerra Mundial, es va crear unarepública en aquesta zona, que es deia la

República de Mahabad, que sols va durar un any.Ha estat la primera república de la història recentdel Kurdistan. De llavors ençà hi ha una històriade lluites, alçaments... Arribaren a controlar mésde la meitat de les grans ciutats kurdes, peròvaren fracassar a causa de l’ajuda dels EstatsUnits, Rússia o dels països que ens enrevolten.

I a l'Iraq?

A l'Iraq, des dels anys setanta, hi ha una certaautonomia. I des de la nova Constitució, la regiókurda de l'Iraq és considerada com un estatfederal. L’estat és considerat com una federacióde kurds i àrabs. La Constitució diu que Iraq estàformat per dos pobles. Les llengües oficials sónl’àrab i el kurd. La Constitució és una còpia de laConstitució de Beirut: si el President és kurd, elPrimer Ministre és àrab; i viceversa. El problemamés gran d’aquesta zona és que hi ha regionsque no han estat definides sobre la sevapertinença. Per exemple, Kerkük i les zones quees diuen “discutides” no han estat reconegudesperquè, segons la Constitució, s’hi hauria de ferun referèndum perquè la població decidís si volquedar amb el Govern central o amb la Federaciódel Kurdistan. Però el Govern no fa elreferèndum... sempre l’ajorna. Després de laguerra contra el Daesh, els kurds han alliberatgairebé tots els seus territoris. Kerkük tenia ungovernador elegit, però els grups armats xiïtesjunt amb l’exèrcit iraquià han atacat les “zonesdiscutides” i s’han aprofitat de què els kurds noteníem una unió políticomilitar i han ocupat debell nou aquestes regions.

5

Ens parles de la llengua com a elementunificador. També ens has parlat de xiïtes isunnites. Quin paper hi juga la religió?

Sí, perquè per a nosaltres també hi ha unproblema gros. Els kurds tenim gairebé totes lesreligions a la nostra àrea, perquè totes lesreligions importants han nascut allà. Teniminfluències dels musulmans. També dels iazidís, lareligió primera del Zaratustra. Avui en dia hi hakurds que pertanyen a aquesta religió, i la sevaregió, Shengar, ha estat envaïda pel Daesh imolts han estat segrestats. Hi ha kurds sunnites,kurds xiïtes i kurds alevites. N’hi ha cristians. Totaaquesta pluralitat crea divisions i els païsoscolonitzadors les han utilitzat. Cada grup s’haesforçat en dur cap al seu costat la major part dela població. Iran, també. Avui la ciutat més grandel Kurdistan és Kermanshah, a l’Iran, amb unmilió i mig d’habitants; la seva població és xiïta.Els partits clàssics d’Iraq i d’Iran mai han poguttreballar en aquesta zona fins que surt el Partitdels Treballadors del Kurdistan i comença aorganitzar-se amb una ideologia marxista is’escampa per totes les parts del Kurdistan, aixòprovoca uns moviments que els partits clàssics,sunnites, mai havien aconseguit. La religió hi jugaun paper important en tota aquesta situació.

Passem ara a Turquia. El HPD (Partit Democràticdels Pobles), és un partit o és una coalició?

És un partit, però, de forma paral·lela, hi ha unmoviment que es diu “Congrés Democràtic delsPobles” que reuneix diversos grups i partitspolítics diferents. I aquest “Congrés” dóna suporta, en l'àmbit electoral, el Partit Democràtic delsPobles. Per tant, de facto, hi ha diversos partitspolítics petits que recolzen el nostre partit quan hi

ha eleccions; com l’Esquerra Turca, els petitspartits kurds del Kurdistan turc. Són partits quetenen una base electoral important, o influènciaen aquestes bases. El Partit dels Treballadors delKurdistan (PKK), és el que té una major presènciaa totes les zones del país, no sols a Turquia.Electoralment el nostre partit té més força entreels kurds. Per exemple, si a les darreres eleccionshem recollit més de sis milions de vots, cincmilions i mig són kurds. L’altre mig milióprocedeix de votants d’altres ètnies.

A Ankara, a Instambul... hi teniu força?

Tenim la nostra força. El nostre partit té unapresència forta a Instambul; aquesta ciutat és laciutat més gran amb presència kurda, 4 milionsde kurds. Hi vàrem obtenir un milió cinquanta milvots. És molt, no? Per tant, el nostre partit té unaforça. Totes les esquerres, segons les enquestes,no passen dels cent mil. Electoralment no tenenmolta força, però moralment és important, desdel punt de vista polític, representar les distintesopcions. Vàrem elegir un diputat armeni, però elsarmenis que poden votar a Turquia no passendels deu o vint mil. Vàrem elegir un siri-caldeucom a diputat, però els vots dels siri-caldeus deTurquia no són molts més de tres-cents. El partitkurd més fort és el nostre; el 80% de la poblaciókurda ens vota.

6

Vos presentau a les eleccions com a HPD o ambles sigles del Congrés Democràtic?

Com a Partit Democràtic dels Pobles. És un partitamb una forta presència, encara que té milers imilers de militants arrestats. Tenim prop de deumil militants a les presons; entre els quals doscopresidents, diputats del nostre partit, noudiputats més; i altres deu als que han inhabilitatcom a diputats, condemnats per motius polítics. Ala regió del Kurdistan tenim la majoria dels batles;però, tots els batles de les grans ciutats (des decinc-cents mil a un milió i mig d’habitants) totsestan arrestats! Els batles estan arrestats i elGovern ha nomenat a travès dels Governadorsregionals, els gestors turcs que han reemplaçatels nostres batles. I els regidors estan totsexclosos. Es tracta d’una forma d’ocupació moltclàssica per part del Govern contra nosaltres i elsnostres càrrecs electes.

Darrera de Tayyip Erdogan, quines forceseconòmiques i socials hi ha?

Erdogan s’ha apoderat del sistema de l’Estat; delsistema polític, jurídic i militar. Abans tenia unaaliança, la Coalició Miletista ( compartida amb elsgulenistes); els miletistes varen dur Erdogan al

poder. I, a l’hora de repartir el poder entre elsdistints grups, va sorgir la baralla i Erdogan la vaguanyar. Ell va pegar un cop d’estat contra totsaquests grups que ell va considerar enemics. Avuien dia hi ha més de 120.000 membres oficials delmoviment represaliats. Aquí hi ha jutges, polítics,militars, policies... totes persones importants del’aparell de l’Estat. Tot aquest aparell de l‘Estatestà reemplaçat per les forces d’Erdogan i lesseves aliances d’extrema dreta nacionalista. Hi haaquest canvi estatal i es produeix una aliançaelectoral que es concreta entre la AKP (el partitd’Erdogan) i l’MHP (l’extrema dreta feixista turca).

Va esser un cop d’estat real o va esser una farsa?

Va esser un cop d’estat organitzat. El mateixErdogan diu que aquest cop és un regal de Déu.El va aprofitar per a apoderar-se de l’Estat a totsels nivells. Perquè, amb els decrets - llei estatals,el Govern ja no necessita el Parlament. Governal’estat de setge per decrets llei i canvia total’estructura de l’Estat: caps de policia, lajudicatura controlada al cent per cent, tota lacort, les universitats... Tothom qui ell pensa queno està aliat al seu partit se’n va a la presó i n’hiposen un altre. Ha estat un cop organitzat perErdogan perquè tenia por d’un cop real de partdels gulenistes.

7

Vosaltres vos podeu presentar a les eleccionscom a partit?

Sí, clar, però amb moltes dificultats, com ja hecomentat. Perquè encara no s’han aturat lesoperacions en contra nostra, encara fa tres diesvaren castigar els nostres dirigents d’Estambul,una capital molt estratègica. Si a aquesta capitalhi obtenim més d’un milió i mig de vots, vol dirque no tindrem dificultats per passar el deu percent, la barrera en l'àmbit nacional per a podertenir diputats al Parlament. Si això, a Espanya, hoaplicàssiu a les autonomies, estarien mortes, cappassaria el deu per cent nacional. És una políticaque ha sorgit específicament contra nosaltres. Peraixò el seu partit (AKP) ha fet una aliança ambl’extrema dreta (MHP), per a assegurar-los el10%. El Partit Socialdemòcrata s’ha aliat amb unaescissió del partit d’extrema dreta i una escissiód’un partit islàmic; també cerquen superar labarrera del 10%; perquè els pot resultar unacatàstrofe. Per tant, aquesta barrera estàpensada en contra nostra.

Quin percentatge vàreu treure vosaltres?

El 2015 vàrem obtenir el tretze per cent.

Quina relació ha de tenir Turquia amb la UnióEuropea?

El nostre partit sempre ha donat suport a lacandidatura de Turquia a la Unió Europea amb lacondició que Turquia també respecti els criteris i

els valors que han fet possible la Unió Europea:Democràcia, eleccions lliures, partits polítics,sistema electoral, etc. Però Turquia avui es trobamolt lluny d’aquests criteris. Hem mantingutconverses a fi de congelar, per ara, l’adhesió deTurquia a Europa. El Consell encara no ha aprovatl’adhesió, però, de facto, es veu que estan enaquest camí. Tenen relacions amb Turquia, sobretot Alemanya, per a poder aturar el flux migratori.Turquia utilitza l’emigració com a mesura depressió sobre la Unió Europea i ho diuobertament. Erdogan deia: “Si Europa no ensdóna sis mil milions d’euros, de què ens serveixenels aeroports i els autobusos? Els omplirem i elsvos enviarem”. Quan els alemanys senten aixòtremolen.

Quins aliats teniu dins la Unió Europea?

Som membres del Partit Socialista Europeu i de laInternacional Socialista. Podem dir que la majoriade partits socialdemòcrates ens donen suportpolíticament, no tots. No és un suport molt fort,però al manco a les declaracions... Tenim tambéel suport dels partits d’esquerra i els partits verds;aquests tres grans grups del Parlament Europeuens donen el seu suport. Quan presentammocions respecte de la qüestió kurda i Turquia enel Parlament Europeu, algunes vegades tambétenim el suport d’altres, com els Partits Liberalsper les qüestions de Drets Humans i democràcia.

8

Què podem fer des de les nostre Illes Balears pera donar suport a la vostra causa, la causa delsdrets nacionals del poble kurd?

Com ja he dit avui matí a la roda de premsa, leseleccions del pròxim 24 de juny representen unpaper molt important de cara a l’esdevenidor deTurquia i també per a la població kurda. Nosaltressabem que aquest govern fa promeses electorals,però, no sols nosaltres, sinó també lesorganitzacions europees (com l’Agència deCooperació i Seguretat) ja han denunciat elreferèndum pel canvi de la Constitució Turca. Handenunciat l’existència de dos milions de vots queno haurien d’esser vàlids. La diferència entre el síi el no era d’un milió cinc-cents mil vots. Sabemque no ha guanyat... I aquesta vegada, com quetambé es tracta d’una qüestió de vida o mort, faràtot el que sigui amb el cens electoral.

Per exemple amb la immigració àrab. Elsimmigrants àrabs refugiats que són a Turquia,reben cartes perquè votin per la AKP. No es podenfer campanyes electorals en el Kurdistan perquèestà en estat de setge. Tenim prohibit entrar amolts de pobles perquè són zones de seguretat.Com podem assegurar les urnes en aquestesàrees? Els interventors nostres, molts han estatarrestats el mateix dia de les votacions. Si llevenla nostra gent, queden sols els del Govern i fan elque els dóna la gana. Per això deim que Turquiano és un estat de dret. No sols ho diu el nostrepartit, fa tres dies que les Nacions Unides han ditque Turquia no és un estat de dret. No respectaels Drets Humans, les violacions són clares, i enaquestes condicions les eleccions no poden essernetes i democràtiques.

Avui mateix ho ha dit el Consell d’Europa; i elsEstats Units han dit el mateix. La Unió Europea hademanat que s’ajornin aquestes eleccions. Aescala internacional se sap exactament el quepassa; i que aquestes eleccions vitals no secelebraran en condicions realmentdemocràtiques. Per això demanam la presènciad’organismes internacionals (associacions deDrets Humans, associacions d’advocats...)especialitzats en aquestes tasques. Tambédemanam solidaritat amb els refugiats kurds queviuen allunyats de les seves llars. Tenim dues-centes mil persones en una petita zona que viuenexiliades arran dels atacs turcs a la zona síriad’Efrin. Volem esser solidaris amb ells. Tambédemanam que la comunitat internacional exigeixil’alliberament del nostre candidat, SelahatinDemirtas, que és a la presó. És el candidatdesignat pel nostre partit i fins ara no ha estatcondemnat. És diputat i és candidat a laPresidència; és lliure segons les lleis nacionals iinternacionals.

Hi ha població kurda a Espanya?

Hi ha un petit grup entorn de Madrid i un altreentorn de Barcelona. Tenim tres milions de vots al’exterior; un milió i mig és a Alemanya. Jo som elresponsable de la campanya electoral a l’exterior.Es vota en els consolats i en els llocs designatspel Govern. A Europa som el segon partit polític,després del partit del poder.

Tu pots anar al teu país?

Hi puc anar, però no podria sortir... (riu perprimera vegada en tota l’entrevista...

Moltes gràcies, Faruk, ens has acostat a una nació sense estat i això té especialsressonàncies per a nosaltres. Tant de bo arribi prest el dia en què els Drets Humans es facinplenament presents en el teu poble.

5.1 Des de Bilbao, construint l’alternativa

Joan Pau Jordà

Fundacions Darder-Mascaró

El passat cap de setmana de maig (dies 25 i 26) unnodrit grup de companys de les Fundacions Darder-Mascaró marxàrem a Bilbao a una trobada amb lesentitats germanes del País Basc, Galícia, País Valencià iCatalunya. Les jornades foren promogudes pel CentreInternacional Escarré per a les Minories Ètniques iNacionals (CIEMEN) i organitzades conjuntament ambla Fundació Iratzar (vinculada a EH-Bildu.

L’objectiu era clar i l’aposta venia d’enrere. Teixirsinergies, compartir experiències i plantejar possiblesvies de col·laboració conjuntes.

Les jornades es dividiren en dues sessions. Durant elprimer bloc cada territori explicà la seva situació social,cultural i política així com els principals eixos de treballde cada Fundació. Així els companys del Principatexplicaren el difícil context polític on es troben desprésdels fets de l’1 d’Octubre i la Declaraciód’Independència del 10 d’Octubre.

Els representants de les entitats basques explicaren elprocés en el qual l’esquerra abertzale es troba immersper tal de superar el conflicte armat i tancar les feridesque va obrir dins la societat basca. També explicarenles dificultats en què es trobaven per combatrel’hegemonia –en el sentit ampli del terme- del PNB; elsrepresentants gallecs recalcaren l’advers contextsociològic i polític existent a Galícia per expandir laideologia sobiranista i d’esquerres en un territori onencara el caciquisme i el conservadorisme del PP estàmolt estès. Finalment, els germans de la FundacióNexe del País Valencià parlaren dels darrers avençosdel Govern del Botànic i de les bones perspectiveselectorals de Compromís a curt termini.

Miquel Gallardo, en representació de la FundacióDarder-Mascaró, va explicar la situació política delnostre país. Per un costat, va explicar que el repte delmallorquinisme polític és arribar a aquest 35% d’illencsque segons el CIS es posicionen contra al centralisme.Per altre explicà els avenços del govern dels Acords pelCanvi en matèries diverses, com la regulació turística ola memòria històrica.

El segon bloc, al dissabte, pivotà entorn de l’anàlisi dela situació política general i la necessitat (o no) decercar estratègies comunes. Tothom coincidí en que laderiva autoritària i centralista del bloc PP-PSOE-Ciudadanos no només és un perill per als pobles senseEstat, sinó també una vertadera amenaça cap a lademocràcia. D’igual forma, s’abordà un tema espinós:la necessitat o no, al marge de les necessitatsestratègiques de les nacions sense estat d’Espanya, decompartir tàctiques i anàlisis comunes. AlgunesFundacions no ho tenien clar. Altres discrepaven en lesvies de col·laborar.

En aquesta part de les jornades els mallorquins MiquelRosselló, Àlex Moll, Miquel Gallardo, Joan Colom i jomateix defensarem la necessitat d'enfrontar-nosconjuntament contra l’espanyolisme i el govern de M.Rajoy.

Els representants illencs fórem ferms defensorsd’aprofundir al màxim els lligams i de començar a crearespais de coordinació permanent. La participació del’equip de les Fundacions Darder-Mascaró fou clau. Elresultat no pogué ser més positiu: a finals d’aquestcurs realitzarem una trobada a Mallorca decaracterístiques similars, amb motiu de la Diada 31 dedesembre. D’igual forma, s’han acordat realitzardiversos cicles de conferències conjunts.

En definitiva, aquesta trobada –les xerrades peròtambé els distesos dinars que realitzàrem- han servitper apropar postures i fer, del sobiranisme dels poblesde l’Estat, un projecte una mica més fort.

5.2 SOM ENERGIA Sis anys fent forat a l’oligopoliGuillem Solivelles i Reynés

De la Coordinadora Territorial de Som Energia Mallorca

Som Energia de veritat és més que una cooperativa, ésuna varietat de gent, de tot color i amb unes fites moltclares:

Primer i més principal, fer fora l’abús sistemàtic delsoligopolis i empoderar el poble amb l’energia de tots.

Després ve el sistema per arribar a complir aquestsdesitjos:

Es fan les coses sense ànim de lucre, o sia, «que es faci»és l’important, no que ho facem nosaltres.

Produïm energia renovable, amb les nostres possibilitats,a pesar de les traves de l’administració.

Cercam sistemes per ensenyar a consumir menys imillor.

Lidiam amb la diversitat, cercant la «confederació» quetan impossible sembla en altres llocs.

Els darrers temps la crescuda ha estat exponencial. Ensacostam als cinquanta mil socis i als vuitanta milcontractes. El múscul, si no se’l tracta bé, té perill derompre’s quan se l’estira més d’allò que pot resistir.

Un dels sistemes que ens ajudaran a manejar aquestapujada de socis i contractes seran les einesinformàtiques, tant de control del negoci (?) com departicipació dels socis.

La votació telemàtica ja és un fet. Aquesta vegada hanvotat uns cinc cents socis més que l’any passat i segurque els anys que venen veurem forts incrementsd‘opinions tan en forma de vot com d’idees aportades.

Les dades que hem conegut a l’Assemblea generald’enguany van en la bona direcció:

Contractam el personal necessari per contenir i modelarla massa creixent.

Implantam «info-energia» i ensenyam el seufuncionament amb tallers per tot arreu.

Arribam a acords importants amb grups de cooperativesd’aquí i de la resta del mon.

Ajudam als grups locals que vulguin «independitzar-se»,sense rompre, ...o rompent (que encara no es dona elcas), a fer ho sense traumes.

Hi ha hagut una mica de contradicció, ja que no es voldisparar els contractes excessivament per sobre delnúmero de socis, i hi ha hagut un acord en aquest sentit.

Però, per altra banda no s’ha pogut aconseguir lapossibilitat de «xapar» l’aportació inicial dels 100€ decapital en terminis. S’ha tengut en compte, per pocsvots, l’opinió del Consell Rector de què eraexcessivament complicat; opinió que, personalment, nocompartesc.

En canvi s’ha votat, en contra de l’opinió del ConsellRector, a favor de què la cooperativa faci un estudi sobrela viabilitat de comprar els excedents de producció deles possibles instal·lacions d’energia renovable delssocis, fent així un gir que podria substituir el «balançnet», en vigor a Europa però no a l’estat espanyol.

Hi ha hagut canvis en els estatuts per tal d’adaptar-se ales lleis de cooperatives catalanes.

Les diferències màximes en sous a la Cooperativa noarriben, en cap cas, al 2x1.

No vull acabar sense donar la meva opinió sobre la gentque conformam aquest grup tan aparentment desigualde Som Energia:

Si tothom fes i fos com nosaltres, podríem parlar d'unavertadera confederació a l’estat espanyol.., que no voldir que som més bons ni més dolents que ningú.., peròsabem escoltar, discutir i acordar i, sobretot: tenim clares les nostres fites.https://docs.google.com/

5.3 Com viure sense cotxe aMallorca

Passat, present i futur de la cooperativa de cotxeelèctric compartit

Carles Valentí i Alexandre Duran

En el març de 2017 ja us informàrem de l’arribada del primer cotxe compartit a Mallorca. Però de llavorsençà, la cooperativa Ecotxe no aturat de moure’s i d’avançar cap a una mobilitat més sostenible.

Pels que encara no ens conegueu, Ecotxe som unacooperativa de consumidores i usuàries sense ànimde lucre que va néixer a principis de 2016 i queoferim un servei de lloguer per hores de cotxeelèctric compartit o carsharing, preferentment mogutamb energia renovable.

A dia d’avui som 130 sòcies de les quals una bonapart som usuàries del cotxe. Podem gaudir d’uncotxe elèctric per hores sense haver-nos depreocupar de posar-li benzina ni de pagarassegurances, aparcament ni de tantes altrescàrregues i maldecaps que suposa tenir un cotxe enpropietat. El primer cotxe es troba a l’aparcament del’empresa municipal palmesana d’aparcaments(SMAP) de Via Roma i qualsevol persona sòcia el potreservar online i usar-lo quan ho necessiti i estiguidisponible. Gràcies a un acord amb l’SMAP hempogut tenir la plaça d’aparcament gratuïta durant el2018 i durant el 2019 pagarem una tercera part del’import del lloguer de la plaça.

S’ha de destacar que la darrera entitat que s’ha fetsòcia ha estat el Fons Mallorquí de Solidaritat iCooperació que ha decidit formar part d’aquestprojecte i fer-ne ús per a les seves treballadoresquan han de fer sortides als diferents municipis deMallorca.

Aquest augment gradual però significatiu de novespersones i entitats sòcies i usuàries ha fet que, quanencara no havia passat un any de la compra delprimer cotxe, haguem de comprar del segon cotxeelèctric compartit. Tal com acordàrem a la darreraAssemblea, hem fet una crida a les persones sòciesper a fer una aportació al capital social voluntari ifinançar així el segon cotxe. La crida ha tengut ungran èxit i pròximament hi haurà un segon Ecotxe adisposició de les sòcies que el necessitin.

El servei de cotxe elèctric compartit no és cosanomés de Palma. El nostre objectiu és que el cotxecompartit pugui ser un servei accessible arreu deMallorca perquè molta gent pugui desprendre’s de lapropietat d’un cotxe. Per això hem mantengutcontactes amb diferents administracions públiques,principalment ajuntaments.

Per exemple, a Ecotxe hi ha un bon nombre depersones d’Esporles amb ganes de tenir el servei alseu poble i properament farem una presentaciópública amb de suport del seu ajuntament. A Palma,el batle va convocar les entitats més destacades del’Economia Social i Solidària del municipi i arrand’aquesta reunió s’està elaborant un Pacte perl’Economia Social en el què hem participat.Darrerament hem presentat una proposta alspressuposts participatius perquè es creïn placesd’aparcament en superfície amb pèrgoles ambplaques solars perquè hi puguin carregar els cotxeselèctrics.

La cooperativa Ecotxe vol ser una eina per a avançaren la mobilitat sostenible, juntament amb elstransport públic, la mobilitat ciclista i pedestre. Enbase al principi cooperativista d’interès per lacomunitat com a coresponsabilitat en eldesenvolupament del territori on actuam més enllàdel dinamisme econòmic, volem crear coneixement iidees perquè des de la societat civil i l’autogestió espugui acabar amb la insostenibilitat del model demobilitat actual. Per això, amb el suport de CaixaColonya, en novembre organitzarem per primeravegada una jornada sobre mobilitat oberta a laciutadania titulada: “Com viure sense cotxe aMallorca”.

Seria ideal que en els propers anys sorgissin novesidees i projectes que permetin que la gents’independitzi d’un objecte de quatre rodes que pesauna tona. La cooperativa Ecotxe pot ser el punt departida. 130 persones i entitats ja han començat.

5.4 “El veritable periodisme ésintencional i intenta provocar algun tipus de canvi” (R.Kapuscinski)

Diari Jornada

Diu el proverbi africà que “fins que els lleons notenguin els seus historiadors propis, les històriesde cacera sempre glorificaran al caçador”.Seguint aquesta lògica i gràcies a més de 600persones i entitats que van decidir sumar-se alprojecte, el 5 de maig de 2018 va néixer laJornada. Un diari generalista d’esquerres,feminista, en català i en format cooperatiu que tévocació d’arribar arreu dels territoris de parlacatalana i que, de moment, pot trobar-se alsquioscos els caps de setmana i en digital la restadels dies.

Preocupats pel panorama comunicatiu actual,l’estiu del 2017 un bon grapat de periodistes, depersones vinculades al món editorial i d’altresamb experiència en el món del cooperativisme il’economia social i solidària van trobar-se perreflexionar plegats. Les conclusions? El 90% delsmitjans de comunicació estan en mans dels gransgrups financers i aquest fet condiciona des dequin punt de vista s’explica el món.

Els darrers anys havien sortit projectesperiodístics de base popular que desafiaven elsistema informatiu i molts, ho feien des delcooperativisme: Sentit Crític, la Directa, l’Aguait...Però es tractava de projectes no generalistes queno aconseguien rompre “la barrera delsconvençuts”. La gran lliga mediàtica se seguiajugant a les grans capçaleres en paper, aquellesque tenen capacitat per mancar l’agenda políticai, fins i tot, fer tombar governs.

Seria possible que gent petita, fent coses petitespogués canviar el món, que diria Galeano? Comaconseguir tirar endavant un diari que poguésexplicar els interessos que s’amaguen darrere decertes decisions polítiques? Com assenyalar alsculpables de la retallada de drets i llibertats? Comfer possible un periodisme feminista? Com fer queels propietaris d’un diari no puguin triar a dit lesseves redaccions? La resposta només existia en elmón del cooperativisme i l’economia social isolidària. Perquè la idea del periodisme

independent és una fal·làcia. El periodismesempre és dependent, de qui el paga. I si es voliafer un periodisme d’esquerres i feminista no espodia dependre de grans empreses i bancs com apagadors. Calia dependre només de la gent.

Per això, la Jornada va constituir-se com acooperativa mixta de consum i treball. Per ferpossible un periodisme honest deslligats delsinteressos dels poderosos. Honest perquèl’objectivitat són els pares. Perquè la nostramirada sempre està condicionada. La nostra i lade qualsevol mitjà. La diferència és que, sensecomplexos, la Jornada es mira el món des delsfeminismes i des de les esquerrestransformadores d’aquest país.

I després de més d’un any de feina, la Jornada vasortir al carrer. Amb vocació d’arribar cada dia(exceptuant els dilluns) als quioscos d’arreu delsPaïsos Catalans, necessitàvem per fer-ho 7.000subscriptors (en format de digital, cap desetmana o completa), però la tardor políticaconvulsa viscuda al Principat van dificultar lacampanya. Tot i així, un 24 de febrer se celebravala primera assemblea general de socis del diari aPalma, València i Barcelona i, de maneracol·lectiva, es decidia sortir en “dues fases” perfer possible en el futur l’objectiu de ser alsquioscos cada dia.

En aquesta primera fase, ens podreu trobar alsquioscos de dissabte a diumenge i en digital (iPDF per a subscriptors) la resta de la setmana.T’animes però a fer possible la idea de tenir undiari cooperatiu, d’esquerres, feminista i en catalàcada dia als quioscos? Només entre tots i totes hofarem possible!

T.1 De terrasses i bon governJoan Pau Jordà

Ara fa unes setmanes l’Ajuntament de Palma vapresentar públicament davant els mitjans,acompanyats dels representants de la Patronal deRestauració i de la Federació d’Associacions deVeïns de Palma, l’esborrany definitiu de la novaOrdenança Municipal d’Ocupació de la ViaPública.

Tothom és conscient de la necessitat i laimportància de posar ordre en l'ocupació del'espai públic per part de bars i restaurants.Qualsevol habitant de Palma sap la quantitat deterrasses que ocupen places com la de’n Coll ocarrers com Blanquerna i Fàbrica. No en parlemde la zona litoral. També als barris aquesta és unaproblemàtica de gran afectació veïnal.

Vivim a una ciutat mediterrània i és normal queuna part de l'espai públic es destini a què la gentpugui prendre alguna consumició a l'aire lliuregaudint del sol de la primavera. Però Palma no és–ni pot arribar a ser- un gran aparador. La ciutatha de ser sobretot un espai de convivència.També un lloc amable i atractiu per a qui la visita.És lògic i positiu que bars i restaurants puguindisposar d'una part raonable de l'espai públic peroferir un servei de terrassa a residents i turistes.Però mai hem de perdre de vista que Palma ha deser una ciutat feta i pensada per a qui l’habita.

Des de fa anys la privatització de l'espai públicés, massa vegades, abusiva. Circular lliurementper determinats carrers es fa difícil per lapresència de cadires i taules obstaculitzant elpas, generant problemes especialment apersones grans, en cadira de rodes o infantspetits en cotxet. El renou derivat de laconcentració de terrasses de vegades impedeix eldret dels veïns al descans i a la tranquil·litat a lesseves llars. Era imprescindible, en definitiva,posar ordre i racionalitat a situacionsdesequilibrades que dificulten la convivència.

Partint d'aquesta premissa l'Ajuntament s'haesforçat en tot moment en trobar el consensentre veïnats i restauradors. Pel que he llegit lanova regulació és fruit de més d’un any de

negociació entre totesles parts implicades iconté aspectes moltinteressants i quesuposen un avanç enla bona direcció. Un11% d’espai tornaràal públic a lesprincipals places de laciutat (un 33% a laplaça de’n Coll!),garantint així

l’accessibilitat i la mobilitat per als vianants. Aixímateix, l’espai lliure entre la façana dels edificis iles terrasses serà de 2,5 metres en el CentreHistòric i a Santa Catalina.

A la resta de la ciutat, les terrasses fins araautoritzades mantendran els 2 metres dedistància actual, que passarà a 2,5 metres en elcas de noves autoritzacions o traspassos. La novanormativa també prohibeix tendals ambacoraments o fixaments al paviment, donant untermini de 18 mesos en els negocis per a la sevaadaptació. Aquesta nova normativa, a més, no ésuna iniciativa aïllada. Se suma al pla d'usos delseixos cívics per Blanquerna i Fàbrica, que volenracionalitzar i trobar un equilibri en l’ús d’aquestsespais.

L’Ajuntament ha tengut clar des del minut zeroque aquesta legislatura era necessari donar unasolució a la problemàtica de les terrasses,millorant determinats punts conflictius de laciutat. Això representa un gran avanç i unexemple de bon govern, en una qüestióenquistada i problemàtica durant la passadalegislatura de govern municipal del PP. Encaraqueda molta feina per fer, és cert. Potser peralguns la normativa no es suficient, potser. Aixího han deixat clar alguns restauradors del barride Santa Catalina i el president de la Federaciód’Associació de Veïns de Palma. Però pareixevident que l'Ajuntament ha fet una passaendavant decidida per millorar l'ús de l'espaipúblic i la convivència a la ciutat.

1

T.2 Una mesura pionera internacionalment:l’Ajuntament de Palma prohibeix el lloguer

turístic en plurifamiliars per garantir l’accés al’habitatge

Miquel Àngel Contreras

Coordinador de MÉS per Palma

El Govern de la Gent ha complit la promesa queva fer als moviments socials i al conjunt de laciutadania de Palma: hem aprovat la prohibiciódel lloguer turístic a habitatges plurifamiliars. Laproposta parteix de la constatació d’una realitat:la dificultat creixent, per part dels habitants de laciutat de rendes baixes i mitjanes, d’accedir a unlloguer a un preu assequible. El govern municipalha decidit que Palma sigui una zona única ipermetre les estades turístiques només enunifamiliars, amb les excepcions que marca la Lleide Turisme: no s’hi podrà fer ni al sòl rústicprotegit, ni devora l’aeroport ni als habitatgesamb usos diferents del residencial i del turístic,per exemple, els polígons.

Aquesta decisió decidida i valenta ha estat elresultat de l’impuls de MÉS per Palma i de laxarxa associativa de la ciutat. L’equip de governen el seu conjunt ha acabat assumint la prohibiciódavant la constatació de la problemàtica socialque s’estava generant a la ciutat. La decisióparteix de tres qüestions clau: en primer lloc, lavoluntat del govern de garantir l’accés al’habitatge a la gent que resideix a Palma, toteliminant l’impacte que hi té el lloguer turístic.

Cal recordar que és en aquest àmbit quel’ajuntament té competència.

En segon lloc, la mesura vol atacar l’economiaespeculativa. I per últim, i també molt important,hem complit d’aquesta manera la primerainiciativa popular, aprovada al Plenari del 27 dejuliol de 2017 a instància de la Federaciód’Associacions de Veïnats de Palma. Cal recordarque va ser amb el vot a favor de MÉS per Palma ide Podem, el vot en contra de Ciudadanos i lesabstencions del PP i del PSOE. Aquesta IniciativaPopular, que ha estat el punt de partida de laregulació, expressava el rebuig a qualsevolpossibilitat de lloguer o estada turística als edificisplurifamiliars de Palma i demanava que la ciutatfos considerada com a zona única. Ha estataquesta demanda ciutadana que ha treballat desdel punt de vista tècnic i jurídic la regidoria deModel de Ciutat.

La decisió l’han presa per construir una Palmamés justa i habitable i ha partit de la Llei deTurisme impulsada per Biel Barceló, que establiaels criteris que havia de seguir la zonificació:preservar la configuració i la convivència social en

2

els barris, revertir els efectes de la mancad’oferta d’arrendament per a la població residenti evitar possibles efectes negatius sobre el mediambient, el territori, els recursos energètics ihídrics i les infraestructures i carreteres.

L’Ajuntament de Palma ha constatat que entre2015 o 2016 l’oferta de pisos de lloguer turístic noreglats va augmentar un 50 per cent, arribant aprop de les 20.000 places comercialitzades. Lesdades d’Airbnb de febrer del 2017 incloïen 2.972entrades a Palma.

El 48 per cent dels lloguers vacacionals s’oferienen períodes d’entre 7 i 9 mesos i no obrien pertant cap possibilitat de lloguer residencial. A més,l’alta rendibilitat del lloguer vacacional i delshotels fa que competeixin en preu a l’horad’invertir. Per últim, existeix un paral·lelismeevident entre l’evolució del fenomen delshabitatges vacacionals i l’augment dels preus dellloguer: el lloguer turístic no és l’únic factor queha fet que pujassin, però és innegable que hi haincidit. L’increment del preu de lloguer ha estatprogressiu els darrers anys, d’un 40 per cent desde 2013.

Davant aquestes dades, era necessari afrontarl’ordenació del lloguer turístic pel seu impactesocial, urbanístic i ambiental. Els efectes de lesestades turístiques en habitatges afecten laconfiguració i a la convivència social als barris, i lapenetració del lloguer turístic està afectant el dreta l’habitatge.

Un informe de la Defensora de la Ciutadaniaassenyalava com a causa del malestar i eldeteriorament de la convivència als barris elrenou produït pels allotjaments turístics. A més,les denúncies per molèsties ocasionades perturistes que s’allotgen a habitatges també s’hanincrementat: han passat de 42 el 2014 a 192 el2017, és a dir, s’han multiplicat per quatre,segons dades de la Conselleria de Turisme.

La reducció de la renda familiar ha duit a què laciutadania hagi de destinar més recursos a pagarel lloguer, el preu del qual segueix pujant: elsdesnonaments per impagament de lloguer hancrescut de forma exponencial els darrers anys.

Les dades de l’Oficina Anti-desnonaments parlen:els desnonaments produïts abans se centraven,principalment, en les hipoteques. Ara aquestadinàmica ha canviat i es produeixenmajoritàriament per impagaments de lloguer.

El lloguer turístic sí que estarà permès alshabitatges unifamiliars, ja que el seu ús noprovoca tants de problemes de convivència. Amés, a Palma hi ha uns 180.000 habitatges, delsquals només 23.000 corresponen a aquestacategoria, un 12 per cent del total. Això fa que elsseus efectes sobre l’accés dels residents al’habitatge sigui escàs. Això sí, en compliment dela Llei de Turisme no es permetrà a sòl rústicprotegit, a l’àmbit aeroportuari (una zonaacústicament contaminada) ni als sòls noresidencials ni turístics ja esmentats.

De moment estam davant una aprovació inicial.L’aprovació definitiva està prevista el mes dejuliol, una vegada resoltes les al·legacions estraslladaran a Medi Ambient per al tràmitmediambiental. Durant tot aquest procés laprohibició estarà en vigor.

Cal recordar, en tot cas, que es tracta d’unazonificació provisional mentre el Consell deMallorca no desplegui els criteris per a ladelimitació definitiva, mitjançant els Plansd’Intervenció en Àmbits Turístics (PIAT) o larevisió del Pla Territorial de Mallorca.

1

6.1 LULA LIBRE!Pere Polo Fernández

L'empresonament de Lula és part del copinstitucional que es va iniciar a Brasil amb ladestitució de Dilma Rousseff. Cal recordar queaquest tipus de cop ha estat donat ara a diversospaïsos, i que ha estat la mobilització de classesmitjanes, de vegades de classes populars, moltsuport dels mitjans, recordem la intensacampanya de les organitzacions del grup Globo, apartir de raons algunes d'elles reals i moltesd’altres inventades, molta intervenció externa i úsdel Parlament i del Poder Judicial.

Va ser el cas d'Hondures, Paraguai i ara Brasil.Penso que aquests cops van ser contra l'ascenssocial dels més pobres i els drets dels treballadorsi treballadores.

Per tenir més detalls del cop aquí van unsenllaços del blog Contrapuntos de Pablo Gentili,Secretari Executiu de CLACSO

Parlem del cop a Brasil, fill

https://elpais.com/elpais/2016/05/12/contrapuntos/1463066173_146306.html.

Brasil: estat d'excepció

https://elpais.com/elpais/2016/04/19/contrapuntos/1461047406_146104.html

Milions de Lulas

https://elpais.com/elpais/2017/07/14/contrapuntos/1500064877_029311.html.

Segons un pronunciament del Comitè Directiu delConsell Llatinoamericà de Ciències SocialsCLACSO, reunit la setmana del 21 al 25 de Maig aBarcelona, a més de condemnar-ho, «manifestaque la destitució de Dilma Rousseff violenta elsprincipis de l'estat de dret i ha empès lademocràcia brasilera a un abisme de barbàrie iimpunitat… Lula ha estat condemnat senseproves… Un poder judicial que actua sota lapressió dels monopolis mediàtics, de l'exèrcitcolpista i del poder polític financer».

El cop va ser la sortida que van tenir per avortarla volta de Lula a les eleccions presidencialsbrasileres del pròxim mes d'octubre 2018. Laprova d'això és l'exclusió de Lula. Per quèsolament ell està exclòs? Per què cap altre acusat“de corrupció”? Els processos contra els polítics

d'altres partits tenen un tractament i canalitzaciódiferents.

Tots els demòcrates hem de denunciar l'exclusióde Lula.

Lula va publicar un article en periòdic francès LeMonde (17 de Maig 2018) en el qual entre altrescoses deia:

«Sóc candidat a president de Brasil, en leseleccions d'octubre, perquè no vaig cometre capcrim i perquè sé que puc fer que el país reprenguiel camí de la democràcia i del desenvolupament…Sóc candidat per retornar als pobres i als exclososla seva dignitat, la garantia dels seus drets il'esperança d'una vida millor…

Lidero les enquestes fins i tot després d'haverestat detingut a conseqüència d'una persecuciójudicial que va registrar la meva casa i la delsmeus fills, els meus comptes personals i les del'Institut Lula, i no va trobar cap prova o crimcontra mi. Un jutge, notòriament parcial, em vacondemnar a 12 anys de presó per “actes

2

indeterminats”. Al·lega, falsament, que jo sócamo d'un apartament en el qual mai vaig dormir,del qual mai vaig tenir ni la propietat, ni lapossessió, ni tan sols les claus. Per detenir-me,intentant evitar que disputi les eleccions o facicampanya a favor del meu partit, van haverd'ignorar la lletra expressa de la Constitucióbrasilera en una decisió provisional per només unúnic vot de diferència dels onze que componen elSuprem Tribunal Federal».

El Comitè de Drets Humans de l'Organització deles Nacions Unides (ONU) va decidir jutjar unadenúncia de violacions al Pacte Internacional deDrets Polítics i Civils, suposadament practicadespel jutge de la primera instància, de Curitiba,Sergio Moro, i pels fiscals de la Lava Jato en el casinvolucrant l'expresident, Luiz Inacio Lula da Silva.

El govern brasiler tindrà sis mesos per presentaruna defensa a l'òrgan multilateral. L'anunci deljudici va ser fet aquest dimarts per la mateixadefensa de l'expresident Lula.

L'actuació del Ministeri Públic, de la PoliciaFederal i de sectors del Poder Judicial estan, ambel pretext de combatre la corrupció, violantpreceptes i garanties constitucionals, i vanprenent poder polític de l'Executiu i del Legislatiu.El Suprem ha pres decisions que usurpen podersde l'Executiu i Legislatiu…

6.2 40 Anys de la UIB:

més llums que ombresAntoni Marimon Riutort

Professor titular d’història de la UIB

Enguany la UIB fa quaranta anys. Si hi afegim elsanys en què ja hi havia estudis universitaris aPalma però depenien de la Universitat deBarcelona ja arribaríem al mig segle. Tant desd’un punt de vista estrictament acadèmic, comdes d’una òptica més social, resulta evident lanecessitat de disposar d’universitat en un paísinsular que té la seva pròpia cultura i els seuspropis problemes. Des del 1978 fins aral’empenta de la UIB ha estat molt important.S’han multiplicat els estudis, s’han creatnombrosos grups investigadors i s’han publicatuna enorme quantitat de treballs acadèmics. Larecent creació de la Facultat de Medicina és totun símbol d’aquesta expansió i encara es parlad’implantar nous estudis. Però pot esser encarasigui més important recordar que han passat perla UIB desenes de milers d’alumnes que s’handistribuït per tots els racons de les Illes Balears iper gairebé tots els estrats de la nostra societat.Aquesta potent difusió ha tengut enormesrepercussions socials i evidentment culturals, quealgunes enquestes comencen a detectar.

El fet d’haver perdut l’antiga Universitat Literàriade Mallorca, el 1835, va empobrir terriblement lessocietats insulars. Tot i que hi havia d’altresfactors, resulta ben significatiu que durant bonapart dels segles XIX i XX, quasi tots els factors deprogrés fossin positius a les Illes Balears menys elgrau d’educació. A la segona meitat del segle XX,l’arribada massiva d’immigrants encara vacomplicar més la qüestió del desenvolupamenteducatiu i cultural. El paper de la UIB també haestat fonamental com a cohesionador depoblacions d’origen diferents, però que araconformen la realitat demogràfica i cívica de lesIlles Balears.

Evidentment, no tot ha estat positiu. L’elecciód’un campus a 7,5 km del centre de Palma ésmolt qüestionable i ara ja és irreversible.

S’haurien pogut aprofitar molts dels edificis delcentre, que en els anys seixanta i setanta estavenquasi abandonats, com La Misericòrdia. També haestat complexa la implantació a Eivissa i Menorca,dues illes amb una forta tradició d’anar a cursarels estudis universitaris a la Península, sobretot aBarcelona. Més recentment, el Pla Bolonya hasuposat una millora en els aspectes pedagògics,però en fer les assignatures semestrals tot s’haaccelerat i la resposta dels alumnes ha estat unacerta inhibició en les activitats culturals que nosón estrictament acadèmiques, però quetradicionalment havien enriquit la vida delsuniversitaris arreu del món. Paral·lelament, laimplantació de les anomenades agències dequalitat, a més de suposar una nova forma decentralisme, també ha menat el professorat cap auna mena d’especialització radical que,precisament, pot xocar amb la voluntat dedifondre el coneixement universitari en el si de lasocietat. Així mateix, la substitució de fet de lesantigues llicenciatures per un grau més unmàster, ha suposat un encariment notable delsestudis per als estudiants.

De totes maneres, en conjunt, l’existència i eldesenvolupament de la UIB ha estat un factormolt positiu no tan sols pel desenvolupament deles ciències i les humanitats a les Illes Balears,sinó també per a la cohesió social i territorial aixícom per la pervivència de la llengua catalana.

1

6.3 El dolorós retorn a SenegalMahécor Mbengue

"La unitat de valor de l'èxit no és ni el franc niel dòlar. És una relació entre la satisfacció i elprojecte " (Joseph-Antoine Bell, futbolistacamerunès)

Després d'anys passats lluny de ca seva, moltsd’immigrants somien en tornar. Aquest retorngeneralment depèn de l'assoliment de tots o partdels objectius que s’ havien establert en elmoment de la seva sortida. Tant com ha estat dedifícil sortir de la seva terra natal, deixant enrerequasi sempre familiars i amics, molt sovint és unplaer tornar a estar entre ells anys més tard. Noobstant això, cal assenyalar que no tots tornarana casa; per diversos motius: vida familiar estableal país de acollida, por de tornar al país d'origen,etc..

Després d'una llarga estada en un país diferentdel seu, el retorn a casa, per a un immigrant, potarribar a ser com "una segona emigració". Això nosempre facilita la seva "reinserció" en la sevasocietat d’origen . Aquesta "reintegració" sovintdepèn del seu perfil. D'aquesta manera,l'emigrant que torna definitivament al seu paísper continuar les seves activitats professionals oper passar la seva merescuda jubilaciógeneralment és ben rebut i ben acceptat per lasocietat si havia conservat i mantingut relacionsamb els seus familiars i amics. No obstant això, amés d'haver de fer front als canvis socials,culturals, polítics ... que podrien haver ocorreguten la seva absència, haurà de tornar a aprendrealguns hàbits que ha perdut i abandonar els altresque havia après durant la seva llarga estada al'estranger.

Per als immigrants indocumentats repatriatssense doblers i els que, tot i haver estat ensituació regular al país de acollida, han tornatamb les mans buides, la benvinguda que rebran ila seva reintegració serà més difícil i els judicisfets sobre ells per la societat seran més greus.Aquestes situacions són molt mal viscudes per laseva família, ja que les esperances posades enells s'han dissipat i la seva imatge pot prendre uncop dur. Per això, els antics emigrantsnecessitaran molt de coratge i resistència perreintegrar-se a la societat.

Per a moltes persones, al Senegal, l’emigraciógeneralment és sinònim d'èxit. Llavors, és gairebéimperdonable que els antics emigrants tornin a

casa per sempre amb les mans buides; d'aquí elsgreus judicis contra ells.

Aquests judicis solen ser molt subjectius, ja queles persones que les emeten, sovint, ignorentotalment les condicions de vida d’aquestsemigrants.

També és habitual veure que alguns prefereixenquedar-se al seu país de residència i morir-hi dinsl'anonimat en comptes de tornar al seu paísd'origen.

De cara a la complexitat de la qüestió de la"reintegració" a la societat senegalesa, on lafrontera entre l'espai públic i l'espai privat és molttènue, tenim el dret de demanar-nos si el fet detornar a la seva pàtria sense doblers, desprésd'anys d'emigració, és un fracàs.

Per respondre a aquesta pregunta, és necessaridefinir les paraules fracàs i èxit, que no és unatasca fàcil, donada la seva pluralitat de sentits i laseva relativitat. Per exemple: el que és unaemigració exitosa per a un estudiant, no ho ésnecessàriament per a un refugiat polític, i moltmenys per a algú que ha abandonat el seu paísper a fugir de la pobresa. .

No obstant això, ens podem preguntar si es potconsiderar haver fracassat la vida d’immigrantde qualcú, no ric en el seu retorn, sinó que hamillorat amb els anys passats a l'estranger, ambuna gran experiència, molta saviesa i millorshabilitats, un millor saber fer i saber ser .

2

El fet d’haver tengut l'oportunitat de viatjar molt,de descobrir altres cultures, altres realitats, altresmaneres de pensar, haver freqüentat iintercanviat amb altres persones li han permèsdescobrir, llegir i conèixer altres pàgines del granllibre que és el món, com va afirmar Sant Agustí:"El món és un llibre i els que no viatgen només enllegeixen una pàgina".

A més, no seria un error, o potser una granpèrdua per a un país, una ciutat, un barri,prescindir de l'experiència i de les habilitatsd'aquest individu? Sobretot perquè la immigració,per a alguns, només és un aprenentatge de lavida.

Però el fet de no considerar més que la partfinancera de l'èxit és un dels majors mals queactualment afecta la societat senegalesa. Éscomuna la idea de l’obligació d'èxit financer pelsemigrants.

La pressió que sorgeix d'aquesta situació pot serpositiva, ja que a vegades és un factor demotivació encoratjador perquè els emigrantsproporcionin els esforços que condueixen a l'èxit.Però sovint és negatiu. Impulsa a molts joves apensar que l’important és enriquir-se, no importacom. Això els condueix a rutes d'enriquimentsil·lícites: drogues, prostitució i altres tipus decrims per guanyar diners fàcilment i tornar a casaamb els caps alts.

Saben que, en general, seran jutjats per lamesura dels seus bens; poques vegades sobre elseu comportament o sobre la seva personalitat.La injustícia d'aquesta pressió social és tal que

arriba a fer que un home honest, que ha passattota la seva vida treballant amb dignitat al'estranger, i que no ha tingut l'oportunitat deguanyar molt diners, sigui condemnat i jutjatinjustament per una societat materialista, mentreque un altre que s'ha enriquit per mitjans il·legals,en poc temps, se'l porti al cim. Si només és elresultat que es jutja, molts de joves no veuranl'interès de tenir raó, si aquesta justícia no els potenriquir.

La ironia en aquest tipus de situacions és quealguns emigrants, quan tornen a casa, sóncriticats i culpats per alguns familiars i amics ambels quals compartien tot el que tenien mentreestaven a l'estranger i encara tenien molts demitjans materials i financers.

Aquells que han tret els ulls a la gent quan erenrics, ara que són pobres els culpen de la sevaceguesa, parafrasejant a John Milton. Haventviscut aquest tipus de situacions, algunsemigrants de vegades abandonen el seu país perno tornar-hi pus. Fins i tot tallen tots els llaçosamb la seva família.

"L'obligació d'èxit financer", ordenat alsemigrants com una espasa de Dàmocles suspesasobre ells és un signe, entre molts d’altres, de lesnostres societats actuals que buiden la sevasubstància virtuosa per omplir-se de la creença enel bé material, a diferència de les societatstradicionals que tenien una definició més àmpliade l'home i el seu èxit.

7.1 Jornades d’ HistòriaContemporània a la UIB

Matías Mendoza i Benjamí Serra

Estudiants d’Història de la UIB

Entre el 16 i el 17 d’abril tingueren lloc, un copmés, a la Universitat de les Illes Balears lesJornades d’Història Contemporània. Es trata d’unaactivitat acadèmica organitzada per l’àread’Història Contemporània des del 1986. SebastiàSerra Busquets i Elisabeth Ripoll foren elsencarregats d’obrir aquesta nova edició, moltatapeïda quant a continguts i novetats.Comentarem, a manera d’exemple, algunes deles aportacions presentades.

Diverses ponències realitzades a la sessió del 16d’abril inicidiren a matisar alguns tòpics sobre lasocietat illenca; en definitiva, Mallorca no era nitan conservadora ni estava tan aïllada del món.Així, el professor D. Ginard va desenvoluparl’anticlericalisme a la Mallorca de finals del segleXIX fins 1936, concretat en la figura d’Ateu Martí.Partint d’orígens humils i polèmics per la sevapossible ascendència jueva, va deixar una clarapetjada a la societat de Mallorca, especialmentamb les seves publicacions a revistes com SotanaRoja. Com a conseqüència de la seva activitatreivindicativa i la militància al comunisme, va serassassinat poc després del cop d’Estat de 1936.

Més tard Antoni Marimon, en la mateixa tònica, vaintroduir la figura de Manuel Jiménez Moya, unrepublicà lerrouxista que intentà introduir els seusplantejaments polítics a Manacor mitjançant unsetmanari anomenat Justícia. La professoraManuela Aroca va elaborar un estudi pionerrespecte al sindicalisme hoteler a Balears. La sevainvestigació parteix de l’anàlisi de lesorganitzacions sindicals com ASUTH, UGT, USOetc. Així doncs, el sindicalisme va tenir una granrellevància a tota la transició i al temps present ales Illes. José María Gago ens parlà del paper deles llibreries mallorquines com a espais desociabilitat. Si bé desenvolupà la seva temàtica,l’autor es centrà en la metodologia de la sevaobra,

incidint especialment en la dura tasca de laconstrucció de la memòria oral.

Obrint el segon dia de jornades, varem tenir elprivilegi de contar amb Michel Llompart,descendent d’un supervivent del camp deconcentració de Buchenwald. Joan Llompart vaestar vinculat amb el moviment antifeixista delsMaquis francesos y després va ser víctima del’horror nazi. Michel, va poder transmetrel’experiència del seu pare. Tot i ser una ponènciad’una experiència personal, es va fer referènciatambé a d’altres companys de Joan Llompart, quedonaren la vida al camp.

Miguel Aguilera i Elisabeth Ripoll desenvoluparenel projecte ‘’Espais de la Batalla de Mallorca 2017-2022’’. El principal objectiu és el de investigar a lazona de Son Servera les restes de la batalla entreels rebels i les forçes republicanes de Bayo durantla Guerra Civil. Aquest projecte d’alguna maneraposa de relleu la importància de la arqueologia,també en la Contemporaneïtat. Així mateix, esvaren presentar alguns llibres recents.

Per destacar-ne un d’ells, el Llibre d’Exilis delmenorquí Josep Portella. L’autor posà l’èmfasi enel procés metodològic, de nou fonamentatprincipalment amb la entrevista oral. Com acloenda de les jornades, cal destacar l’aportacióde Juan Ignacio Codina. A la seva ponència es vaparlar de com el moviment contrari a latauromàquia va determinar el moviment obrer aEspanya. Una vegada analitzades les posturessocialistes de principis del XX, va analitzar les delmateix partit a l’actualitat, ben distintes.Protegida amb l’actual constitució, l’espectacledels toros constitueix un element clau perdeterminar l’evolució ideològica del movimentobrer.

7.2 Presentació del llibre¿Reforma o ruptura?

per González de AndrésBenjamí Serra Montes i Matías Mendoza Marin

El 18 d’Abril a la llibreria Embat el Dr. David Ginard,professor de la Universitat de les Illes Balears enspresentà el Dr. Enrique González de Andrés, onintroduí la seva nova publicació titulada ¿Reforma oruptura?: Una aproximación crítica a las políticas delPartido Comunista de España entre 1973 y 1977.González ens donà una nova imatge respecte al’actuació del PCE envers la transició. Així doncs, ensva transmetre la idea següent; per entendre latransformació de la dictadura de Franco cap a un nourègim democràtic, hem de posar en valor elsnombrosos acords polítics que es varen formalitzarper part de les formacions que volien un continuismeconsensuat, reformant les institucions amb uncaràcter gradual. Per tant, identificam dos gransblocs: Els reformistes i els rupturistes. Segons ell ésimprescindible entendre l’anàlisi que fa el PCE durantla transició per entendre el procés polític. Així i tot, sibé contà amb analistes molt destacats, el PCEarribarà a qualificar de l’Estat espanyol un paísfeudal i endarrerit. Cal tenir en compte que això noés pas cert, pel fet de que Espanya entrà en unadinàmica de crisi al 1973, com la resta de païsosd’occident. Segons l’autor no es pas una crisienergètica sinó la fi d’un procés de creixementeconòmic, després del 1945.

L’autor vol explicar també que cal una revisiórespecte a les principals línies d’investigació, lesquals han caigut en una explicació bipolar respectea la transició. La primera dona més importància a lesaccions desenvolupades per l’elit política, la qualprovindria de les institucions i del propi estatautoritari. En aquesta línia, el seu objectiu seriaprojectar una homologació democràtica en un marcoccidental europeu, comportant una innovació de laeconomia. Aquesta projecció econòmica seria un clarreflex de tots el plans de desenvolupament, quevaren marcar l’evolució del panorama espanyol alsanys posteriors. La segona postura respecte alsmodels polítics antagònics de la transició, aniriaenfocada a un crítica als sectors de l’esquerra, on elPCE tindria un paper important per entendre el

revisionisme que va plantejar.

Enrique González vol posar en valor que el partitcomunista va optar per una línia d’acció que noestava en consonància amb els sectors pro-soviètics, sinó que es situava al moderantismefomentat per l’eurocomunisme on el partit comunistaitalià o francès eren els principals exponents. Ensuma, la crítica al PCE es fonamentaria en haveroptat un full de ruta no gaire revolucionària, si méspactista, la qual cosa va suposar un gran desencantper par de la militància, que no va poder fer-ne unanàlisi en consonància amb el partit, potser per lamanca de comunicació de projecte respecte alsdirigents.

Enrique González, per donar una mostra de l’anàlisique fa del PCE, ens diu que durant els anys de latransició Espanya fou uns dels països amb mésmobilitzacions i vagues. Per contra, el PCE intentàatenuar totes aquestes d’elements radicals, quefossin més curtes, entre altres mesures que donen aentendre una postura més aviat moderada.Seguidament, l’autor esmentà que durant poquesetapes de tota la història del PCE, mai es presentà larevolució com una opció viable. No existien lescondicions? No interessava? Al final de la sevaintervenció, es produí un intens i emocional debatentre l’autor i diversos militants històrics del PCE.Sense dubte l’objectiu de l’historiador es complí,conscient de que la seva intervenció produiria unacerta polèmica.

7.3 El franquisme a través delstestimonis: Magdalena Nebot i Lila ThomàsBenjamí Serra Montes

Matias Mendoza Marin

El passat 20 d’Abril tingué lloc a la Universitat de lesIlles Balears una experiència didàctica forçainteressant. Es tractà d’una sessió de reflexió sobrel’època franquista adreçada a estudiants de Batxilleratdels IES Antoni Maura i Son Pacs, partir de dostestimonis directes de l’època pertanyents a diferentsgeneracions. Es tractava de Magdalena Nebot Vaquer-nascuda al 1933 a Capdepera, filla de reprssaliats iexiliada a la postguerra- i Lila Thomàs -nascuda aPalma el 1951, lluitadora antifranquista i activistafeminista en els darrers temps de la dictadura i latransició. L’acte va ser organitzat per l’àrea d’HistòriaContemporània de la UIB com a part del Programad’Orientació i Transició a la Universitat.

Per començar, ambdues ponents relataren a granstrets els seus orígens familiars i primers compromisospolítics i socials. Magdalena ens va oferir un testimonide primera mà del que va significar la repressiófranquista. Filla d’una família implicada amb elsocialisme va sofrir l’empresonament del seu pare acentres de reclusió de Menorca i Formentera. La marefou presonera a Can Salas, fins i tot condemnada amort. A la fi, després de 6 anys a la presó, acabàalliberada per un canvi de llei que limità l’execució dedones. El seu pare va fugir cap a Menorca alcomençament de la guerra, aprofitant l’arribada delcapità Bayo a les costes de Manacor. Mentrestant, ellaquedà amb la seva padrina mentre persistia larepressió, que malauradament arribà al seu padrí,apallissat i mort per un botxí feixista. A més dels actesrepressius, va relatar els diversos intents per reunir-seamb el seu pare, que va fugir cap a Algèria l’any 1947.Amb l’ajuda d’un vaixell dels contrabandistes,Magdalena va aconseguir arribar a les costes d’Algèriael 1951, on la família es va reunir a la fi. A causa delsseus coneixements de la llengua francesa, va podercomunicar-se amb les autoritats franceses perromandre una temporada fins que esclatà la guerrad’independència algerina. Així doncs, el 1958Magdalena i la seva família partiren cap a França onresidiren fins a 1964. No hi ha dubte que l’experiènciade Magdalena Nebot i altres activistes de la sevageneració varen ser de gran importància, perquè

esdevingueren referents per als joves antifranquistesdels anys setanta, com és el cas de Lila.

Lila Thomàs oferí un testimoni corresponent a la fasefinal de la dictadura. Pertanyent a una família declasse mitjana-benestant, en part vinculada alfranquisme, la memòria de la Guerra Civil va passarmolt més desapercebuda per a aquesta generació. Nofou pas un impediment, però, perquè des de molt jovena Lila prengués consciència de la situació dictatorial ireflexionàs sobre les qüestions de gènere, ja que perla seva condició de dona en una família d’onzegermans hagué de compaginar feina i estudis.Mentrestant, en part gràcies a un dels seus germans,el debat polític fou present en l'àmbit domèstic. Lila,per tant, es vinculà a partir de 1972 al movimentcomunista i feminista. Avui en dia, a part de tenir unallarga experiència militant, té l’honor de ser part de laprimera promoció de llicenciades en Filologia Catalanaa les Illes Balears.

Al final de les seves intervencions els alumnes dels IESAntoni Maura i Son Pacs tengueren l’oportunitat de ferpreguntes a les nostres protagonistes. Aquestes esformularen en tres grans direccions: la curiositat deles al·lotes envers el paper feminista de Lila, lescaracterístiques de la dictadura de Franco a Mallorca ila vida dels exiliats a Algèria. També hi hagué espaiper rememorar episodis de la transició, com el copd’Estat del 23-F. Tot plegat, estam segur quel’experiència fou molt profitosa per a aquests futursuniversitaris, que pogueren prendre consciència de laimportància dels testimonis orals per recuperar lamemòria col·lectiva.

1

7.4 Bicentenari: unanova lectura de Marx

Josep M. Traverso

2018. Any del bicentenari del naixement de KarlMarx, les Fundacions Darder-Mascaró han volgutcommemorar aquest fet amb un parell d’actes:

El passat dia 10 de maig, a CC.OO., vàrem projectar lapel·lícula El joven Karl Marx (2017) del director haitiàRaoul Peck, autor d’una filmografia llarga i compromesa;recordem a tall d’exemples, Lumumba (2000) sobre ellíder africà assassinat, Fatal Assistance (2012), sobre lesajudes a Haití després del terratrèmol del 2010 o la mésrecent I am not your Negro (2016) sobre James Baldwin,escriptor i activista en la lluita pels drets civils als EUA.

A l’hora d’enfrontar-se a la figura de Marx, Peck ha triatel període que va des dels escrits a la RheinischeZeitung sobre les lleis que castigaven el robatori dellenya fins a la redacció del Manifest Comunista acomençaments de 1848. Un període ben intens a la vidadel jove revolucionari on trobem la seva marxa a Paris, latrobada amb Engels, les disputes amb Proudhon o laseva participació en la Lliga dels Justos que estransformarà en la Lliga dels Comunistes.

Un treball molt ben documentat, un repte difícil del qualPeck surt molt ben parat. Acabada la projecció hi vahaver un interessant col·loqui amb el públic assistent.

El segon acte va ser una setmana més tard a l’Arxiu delRegne, una conferència del filòleg i membre d'EspaiMarx Joaquín Miras sobre Quin Marx llegim/llegirem alsegle XXI? Miras va començar definint els tretsfonamentals del marxisme que s’havia imposat al llargdel segle XX, un pensament marcat per una cientificitatpositivista que volia dibuixar una determinada marxa dela història amb oblit del paper central de la formació deconsciència.

Va explicar “el gir copernicà” que ha suposat l’edició deles obres completes de Marx/Engels, allò que s’anomenaMEGA2, un projecte que es troba en marxa des de famés de quaranta anys, una edició crítica, històrica, senseafegitons polítics exteriors i que pot arribar a tenir uns114 volums dobles.

Només dos exemples del que pot suposar aquesta“revolució teòrica”, la famosa Ideologia Alemanya, obrapublicada per l’IME de Moscú l’any 1932, l’obra que haestat considerada tradicionalment com el lloc on es trobaexpressat de forma clara l’anomenat materialismehistòric, no existeix com a tal, i a MEGA 2 els seus textsapareixen com allò que realment són, una col·lecciód’articles, esborranys, texts que ara són publicats a laseva forma original i segons la seva data de producció.

El segon i segurament més important dels exemples; araja és possible contemplar el monumental projecte deMarx de Crítica de l’Economia Política en tota la sevaextensió des dels Grundisse de 1857/58 fins als seusúltims escrits de principis dels 80. La MEGA2 permet jaals estudiosos llegir els documents en el nivell deconcreció que Marx els va deixar. Així els llibres II i III deEl Capital, editats, composts per Engels apareixeran nocom a llibres sinó com a una muntanya ordenada demanuscrits en diferents estats d’elaboració seguint unestricte ordre històric.

Impossible i inconvenient estendre's aquí sobre aquestesqüestions però sembla tenir raó Roberto Fineschi quanafirma que el Marx que ens apareix a la MEGA és unobjecte d’estudi nou en relació al que hem llegithistòricament. Les conseqüències filosòfiques i teòriquesd’aquest fet són immenses.

Finalment -a la seva intervenció- Miras va esbossaralguns trets del Marx que apareix davant els nostres ulls,dins d’aquest període que anomenem de nova lectura.La consideració de la seva obra fonamental com unacrítica de l’economia política, del funcionament del’economia i la societat capitalista; una crítica que fuigde l’empirisme per articular-se a partir de la categoriade la mercaderia dins un projecte teòric molt complex imolt hegelià desplegat i reformulat al llarg de gairebé

2

vint-i-cinc anys de dur treball teòric. Un Marx crític ambel substantivisme antropològic, negant que hi hagisubstància humana més enllà d’un període històricconcret, un Marx, en definitiva, amb una obra oberta,inacabada, engrescadora, encara per descobrir...

Acabem amb unes paraules d'en Miras amarades d’unacerta tristor, resum, potser, de la seva experiència vital“Contràriament a allò que passa amb aquells ques’adscriuen a altres filosofies, en allò que s’ha denominatel marxisme, és freqüent la no lectura de l’obra de Marx ila crítica d’aquells que no dediquen el seu temps al’activisme. Hores de permanència a locals, sales idespatxos d’organitzacions on es debat i es deliberaamb altres persones, de forma quotidiana al marge dequè existeixi o no mobilització organitzada.”

P.S.1: Sobre el títol d’aquest article. En sentit estricte“con el término de H. G. Backhaus Neue Marx-Lektüre,“nueva lectura de Marx”, se designan las corrientes de

lectura de Marx surgidas en la Alemania Occidental amediados de los sesenta a partir de los trabajos de HReichelt y Backhaus” Aquests amplis corrents segueixenvius i donant fruits molt potents, n’és un exemple elllibre de la jove doctora Clara Ramas, Fetiche yMistificación capitalistas. La crítica de la economíapolítica de Marx, S. XXI, 2018. Llibre del qual hem pres lacita, llibre que ens atrevim a qualificar d’imprescindibledins d’aquest àmbit que repetidament hem denominatuna nova lectura de Marx.

P.S.2: Per a aquells que es vulguin aproximar a l’obra deJoaquín Miras recomanem l’entrevista que al programaL’Àgora de Can Alcover li va fer en Miquel ÀngelBallester. Aquí teniu el link: https://www.ivoox.com/l-agora-can-alcover-18-05-18-audios-mp3_rf_26053110_1.html

7.5 Marina Garcés

Ciutat PrincesaMaties Garcias

Literatura del jo i retrat social. Assaig filosòfic itestimoni històric. Memòries i pensament.Reflexió i acció. Tot això és el darrer llibre deMarina Garcés, professora de Filosofia de laUniversitat de Saragossa.

Al llarg de les 249 pàgines de l’obra, Garcésdesgrana les reflexions que ha fet després degirar la vista cap enrere i repassar la trajectòriaviscuda des d’aquell octubre de 1996 en què vaparticipar en l’okupació del cinema Princesa deBarcelona i va “néixer per segona vegada”.D’aleshores ençà, el seu aprenentatge ha estatvinculat “a la política com a transformació, elsaber com a descobriment i la relació amb elsaltres com a compromís”. Això l’ha duita no tansols a reflexionar, sinó també a “posar el cos” enles lluites del moviment okupa, anticapitalista,antibel·licista i feminista de Barcelona.

Vinculada a aquests corrents i al 15M, MarinaGarcés es rebel·la contra la “condició pòstuma”que és la vida d’avui per a molta gent, quan s’haesbocinat el somni del progrés i els anhels detransformació del món són campanyes urgents dereparació de danys ecològics, humanitaris,igualitaris i democràtics.

La Barcelona viscuda i pensada per l’autora en elllibre és la que deixa enrere els fastos olímpics del92 i el fracassat Fòrum de les Cultures mentreacull onades migratòries que demanen papers; ésla ciutat que mira cap al zapatisme que arriba deMèxic i a la revolta antiglobalització de Seattle; ésla Barcelona que esdevé ciutat-marca, que oblidaels barris i que es lliura al turisme, “la indústrialegal més depredadora del món”; és la ciutat queveu com els activistes radicals o esprofessionalitzen o es desencisen i cauen en eldesànim.

Aquesta “ciutat dolguda” que cerca “les maneresde vendre’s millor al capital turístic internacional”forma part d’una Europa que esdevé “trinxera ifrontera”. Una Europa irrenunciable però que had’aprendre a “escoltar d’una altra manera el quesom i el que no som, per rebre l’altre de nosaltresmateixos i acollir aquells altres amb quicompartim, actualment, aquest món sol”.

Les reflexions de Marina Garcés –pròdigues tambéen confessions personals i familiars– arriben fins a1d’octubre del 2017 i als fets polítics posteriors,

amb el referèndum independentista brutalmentreprimit i la frustrada proclamació de la repúblicacatalana: “L’Estat també té el monopoli de laforça. Aquesta és la seva raó de ser, en aixòconsisteix la raó d’estat”. Però “l’1 d’octubre ensha regalat una paraula a la qual ara enscorrespon omplir de sentit: República.” Es tractad’una república que Garcés voldria sense Estatpropi perquè, al cap i a la fi, “tot Estat és impropien la mesura que es construeix sobrel’expropiació del que ens és comú (llengües,cultures, institucions populars, territoris, recursos,etc.)”. D’aquí que la consigna «els carrers seransempre nostres» no expressi conquesta nipropietat, sinó la reinvenció d’un nosaltres lligatals “presents insubmisos de l’autodeterminaciócol·lectiva”.

Enmig de tots aquests reptes i circumstàncies hisura una idea optimista a favor de laintel·ligència, ja que l’esforç de comprendre “ésl’única via per sostenir una actitud crítica itransformadora respecte a la nostra pròpiahistòria”. I com diu l’àvia materna de MarinaGarcés, amb 98 anys i somriure trapella: «Ja hofarem. I si no tenim temps, buscarem l’ocasió».

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Barcelona: 2018.Galaxia Gutemberg

El racó d'en Joan Miquel

número  73 -  juny 2018contraportada

 Sa Pobla -> Gràcia