sot de l'aubó 31

1 El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó QUAD

ERNS

D’H

ISTÒR

IA LO

CAL

CENT

RE D

’ESTU

DIS C

ANET

ENCS

NÚM.

31 ·

Març

20

10 · 3

Euro

s

estilístiques del Castell dels Tres DragonsLa Casa Roura i les influències

El Sot de l’Aubó


Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart(tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Ver-dura · Disseny gràfic: papyrusdisseny.com · DL: B-12828-2008 · ISSN: 2013-6285Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

El Sot de l’Aubó REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR

Àrea de Cultura

EditorialSumari

Editorial ..................... 2Redacció

La Grip que va matarels meus avis...Xavier Mas ................... 3

La toponímia a Canet(5a part)Francesc Verdura .......... 7

Casa Roura - Casa AgustíLa continuïtat estílisticadel Castell dels TresDragons de BarcelonaCarles Sàiz ................ 10

La imposició de la bande-ra espanyola a Canet deMar (1905), un cas derepressió del catalanismeFélix Rabassa .............. 17

Els espectacles a Canet fa100 anys. Crònica teatralde 1910Joaquim Pera ............. 22

Mort al Camp de la BótaAntoni Cruanyes ......... 28

l número especial del Sot de l’Aubó dedicat a la Capella deMúsica barroca de Canet, que vam editar a manera de Nadalael mes de desembre passat, ha rebut molt bones crítiques perpart dels lectors, fet que ens encoratja a seguir fent, de cara

al futur proper, nous números monogràfics sobre aspectestranscendentals de la història de Canet.El Centre d’Estudis ha seguit treballant aquests darrers mesos endiferents temes. En aquests moments tenim pràcticament acabadesles traduccions de les obres completes del polític socialista iintel·lectual canetenc Carles Carqués i Martí i seguim aprofundint enla seva biografia.D’altra banda, a finals d’any vam acabar l’estudi «Canet de Mar, històriai patrimoni», que presentarem dins la col·lecció «Estudis delPatrimoni», conjuntament amb l’Ajuntament de Canet, el Centred’Estudis Canetencs i Edicions Els 2 Pins. L’acte se celebrarà el properdivendres, 26 de març, a l’Escola de Teixits de Punt.«Canet de Mar, història i patrimoni» és un excel·lent estudi històrico-patrimonial que aplega tota la informació existent dels edificis queprotegeix el catàleg de patrimoni arquitectònic de Canet, aprovatl’any 2007. El resultat final és un llibre de 368 pàgines, amb un altcontingut gràfic, que aporta dades inèdites sobre el patrimoniarquitectònic de Canet. Un treball de més de tres anys de feina quenomés ha estat possible realitzar-lo amb la col·laboració desinteressadade molts canetencs que han participat en l’assessorament i revisiódels continguts.Des del Centre d’Estudis també hem estat treballant en el primer Sotde l’Aubó de 2010, que teniu a les vostres mans. La revista comptaamb un bon grapat de col·laboracions. Les enceta Xavier Mas, amb uninteressant article sobre les conseqüències de la grip de 1918 a Canet.Francesc Verdura ens fa lliurament de la cinquena part de la toponímiaa Canet, amb un estudi de les fonts que encara hi ha -i també de lesque han desaparegut- al poble.Carles Sàiz segueix aprofundint en la figura de Lluís Domènech iMontaner i desvetlla, en el seu article, noves dades sobre la CasaRoura i també de la Casa Agustí de Badalona, de trets molt similars alsde la mansió canetenca de la família Capmany.També comptem amb un article de Fèlix Rabassa sobre la repressiódel catalanisme a Canet, l’any 1905.Joaquim Pera ens ofereix un estudi acurat sobre els espectacles aCanet l’any 1900 i Antoni Cruanyes ens ofereix els seus records alCamp de la Bóta així com també una relació de soldats canetencsdestinats a vigilar els llocs fronterers per combatre els maquis enplena postguerra. Esperem que tot plegat sigui del vostre interès.

E

Centre d’EstudisCanetencs

Foto

: F.

Arc

as


La Grip que vamatar els meus avis...

Xavier Mas Gibert

E l meu pare deia que no podia dir mal de lagrip del 1918, ni vosaltres tampoc, afegia,perquè si la grip no se’ls hagués emportatprematurament, no haurien pas consentitque el fill d’un pagès sense terra com jo, es

casés amb la vostra mare... O sigui que vosaltressou aquí gràcies a aquella grip. Aquesta és una petitamostra de l’humor negre, depressiu i sarcàstic delmeu pare. La veritat sigui dita, però, a la meva marei als seus parents no els devia semblar pas igual. Elmajor nombre de baixes que el dengue o grippe es-pañola va causar a Canet eren tots membresd’aquesta família; a part dels consorts esmentats,també van morir: Eduard Carbonell i Reverter, de 17anys (cosí germà de l’àvia Nativitat Ramentol i Re-verter); una seva cunyada, Ma. Rosa Fulquet (casa-da amb Joaquim Carbonell i Reverter, també cosígermà de l’àvia Nativitat); la besàvia Dolors Rever-ter i Missé i tres filles seves: Cèlia, Gertrudis iNativitat Ramentol i Reverter (la darrera era la marede la meva i les altres dues les seves ties carnals) i elmarit de la darrera, Joaquim Gibert Arruga, el qualera el pare de la meva mare. He tingut oportunitatde veure les partides de defunció del meu avi i lameva àvia i com a causa de la mort a ell li atribueixenperitonitis i a ella broncopneumònia aguda, les duescauses finals en les quals degenerava la malaltia. Elterme grip o grippe, però, no apareix en les partidesde defunció, amb la qual cosa és impossible fer ladiscriminació concreta de quantes van ser les baixesa nivell local. En la majoria de les víctimes la malaltia,com ja s’ha dit, degenerava finalment en peritonitisi broncopneumònia, ambdues mortals de necessitatamb els recursos terapèutics d’aquella època. I aratambé sabem que en realitat les broncopneumòniesvan ser dues i no una, cosa que a l’època tambés’ignorava.A Canet, amb un cens de 3.600 habitants, l’esmentatDr. Serra fa constar que aquesta grip és provable quearribés a causar menys del 2% del total de defuncions,però crec que en realitat la incidència global de lamalaltia sobre la mortalitat anual va ser força mésremarcable.

Es va donar el cas paradoxal que l’any 1918 el nom-bre general de baixes anteriors a l’epidèmia va serextremadament lleu: 27 morts de gener a octubre i72 en els tres últims mesos de l’any, que van ser elsde màxima incidència de la malaltia. Queda clar,

article

Joaquim Gibert i Arruga (+) i la seva esposa Nativitat Ramentoli Reverter (+) amb les seves filles Dolors i Carme

El Sot de l’Aubó


doncs, que les poques baixes anteriors a l’epidèmia(pandèmia en realitat), es van compensar amb lesde la malaltia i això va fer que la mortalitat globalanual quedés dintre la tònica general dels darrersanys, que a Canet va ser de:

1913 ................... 631914 ................... 831915 ................... 601916 ................... 801917 ................... 891918 ................... 84

La mitjana d’aquells anys, per tant, seria de 76 mortsanuals i l’any de la grip amb 12 víctimes més, lamortalitat va augmentar un 13’13%. És l’única for-ma que d’alguna manera ens permet apreciar laincidència de la malaltia a Canet, en comparació delque va ser la tendència mitjana de la mortalitat delssis anys que van de 1913 a 1918 (sense les 12 víctimespresumptament imputables a la grip o als seusefectes), el nombre general de morts de l’any 1918 aCanet seria de 72 i notablement inferiors a les del1914, 1916 i 1917.

Una de les característiques particulars i inusuald’aquesta malaltia fou que es va aferrissar més enpersones en la plenitud de l’edat que no pas en elsvells i les criatures, tal i com el Dr. M. Serra ho vadeixar consignat al seu Dietari (pàg. 802); les donesembarassades també hi eren especialment vulnera-bles.Com en totes les pandèmies, l’efecte contagi foul’aspecte essencial, però el cas que determinadesfamílies enregistressin un nombre importantd’afectats i en altres cap, fa pensar que podria haver-hi una certa predisposició genètica a contraure lamalaltia.A Canet, arribaren a haver-hi quatre baixes en un soldia i per no causar alarma social, l’alcalde va prohi-bir tocar a morts. En canvi, no es va privar que elsenterraments -altament concorreguts- desfilessin pelscarrers del poble. Igual com s’esdevingué a Barcelo-na, es va cometre la incoherència de clausurar lesescoles i les fàbriques i en canvi, no es van tancarels locals de teatre i de cinema, que era on l’altaconcentració de les persones podia facilitar més elcontagi i com que la gent no treballava en virtut deles mesures sanitàries adoptades, els espectaclespúblics es veien més concorreguts que mai.A nivell global mai no se sabrà el nombre de personesque aquella grip va enviar a la tomba. La pandèmiaes va estendre per tot el món en tres onadessuccessives entre els anys 1918 i 1919. Fins no famassa es pensava que havia causat uns 20 milionsde morts, més que totes les víctimes de la PrimeraGuerra Mundial. Ara ja es parla de 50 milions i algunsexperts eleven la xifra fins a 100.Un estudi del Dr. Granero sobre els efectes de lapandèmia a l’estat Espanyol, calcula que només l’any1918, van morir-hi 147.114 persones, de les quals1.554 a Barcelona.A la grip de 1918 se li va donar el malnom d’espanyolano pas perquè el primer cas fos el d’un pacientespanyol, sinó perquè, com que Europa estava enguerra, allà on hi havia censura militar els casos degrip s’amagaven per no desmoralitzar les tropes.Ara se sap que el primer cas es va diagnosticar o vaser l’11 de març del 1918 a Fort Riley (Kansas, EstatUnits), però sembla que el focus autèntic era a l’Àsia.Això va fer que els soldats nord-americansemmalaltissin de la febre dels tres dies, els francesosde bronquitis purulenta, els italians de febre delsmosquits de la sorra i els alemanys ingressaven alshospitals amb febre de Flandes. Però de casos degrip, cap ni un.A l’estat Espanyol, que era neutral, sí que s’informavadels casos de grip. Per això, en aparença, el brothavia començat a la península ibèrica. Espanya vaprotestar inútilment quan el van associar amb lainfecció.La grip del 1918 va arribar de cop i va produir unadesfeta social per la seva morbiditat i mortalitat ise’n va anar sense que ningú pogués evitar-la ni ex-plicar-ne les causes. Se’n parlava molt però ningúsabia exactament en què consistia i què la causava.

Al fons, Dolors Reverter i Misser (+) i les seves filles Cèlia,Nativitat i Gertrudis Ramentol i Reverter (+)


Ningú no sabia llavors que la grip la causava un vi-rus. En plena efervescència de la microbiologia esva atribuir la responsabilitat a l’anomenat bacil dePfeiffer perquè estava present en molts delsinfectats.El virus de la grip espanyola de 1918/9 ara es coneixcom a (H1N1) i arribava a matar els afectats en 48hores i es va arribar a pensar que es tractava demeningitis.Segons els annals mèdics històricament hi hagutpandèmies de grip el 1729, 1781, 1830, 1889, 1918,1957, 1968 i si bé en menys intensitat, el 1977.L’efecte contagi de la pendèmia de 1918 era de 2 a 5persones i actualment és d’1 a 3.Ara se sap que el virus (H1N1) es creava en els porcs,era un virus de contagi només entre persones, alcontrari del que s’esdevé en la grip aviar, en la qualel contagi va directament de les aus a les persones.El virus (H1N1) de 1918 estava en cinc dels vuit gensdel virus de 1957 i cinc gens d’aquest, en el de 1968.En l’A(H1N1) de la grip actual hi ha gens de de l’H1N1aparegut l’any 1918. Aquesta repetició aniriaimmunitzant la població i explicaria el perquè lesnoves epidèmies afecten més els joves, creuen elviròlegs. El 1918 només un 1% superava els 65 anys.Igual s’esdevingué a la de 1968 i a la de 1977.Està clar que la grip es projecta en onades cada vegadamés mortíferes. El 1918 va començar pel maig ambcaràcter benigne, es va apagar i va ressorgir a finalsd’agost, havent mutat i era 10 vegades més mortal:

article

D’esquerra a dreta: Joan Campins, Cèlia Ramentol i Reverter (+), el fill d’amdós Joan Campins i Ramentol , Gertrudis Ramentol iReverter (+) i un tal Targa (possiblement era el fill del taverner Targa,conegut conegut com a «Targueta»).

Nativitat Ramentol i Reverter, de soltera (+)

El Sot de l’Aubó


de 6-8% enfront de 0’5% (de màxim) que té la gripcomuna. L’A(H1N1), que és l’actual, té unamortalitat, segons els casos admesos fins ara, del3% a Mèxic i menys del 0’1% als EUA.La grip del 1918 es va desplaçar en tres onades. Laprimera, iniciada als Estat Units, però també regis-trada a Xina, es va desenvolupar entre el maig de1918 i els primers dies de juliol. Aquesta primeraonada va ser relativament benigna a Catalunya. Defet, els catalans no la van percebre com una gripdiferent de la dels altres anys. Fora de temporada,però no diferent. D’aquesta primera onada del mesde juliol el Dr. Serra no en fa esment.Però la segona onada, entre els primers dies desetembre i mitjans de desembre de 1918, va serterriblement agressiva. Segons el Dr. Serra, a Canetels casos mortals es va presentar sobretot a partirdel mes d’octubre. Segons el metge canetenc, la gripva afectar fins i tot el monarca Alfons XIII, però,òbviament se’n va sortir. En la primera onada el nom-bre de morts es va calcular en un 2% dels afectats,mentre que en la segona, el 25% dels malalts vanmorir. La tercera onada de la grip es va produir des

de mitjans de febrer a mitjans demaig de 1919. Va provocar unamortalitat superior a la d’una griphabitual, però sense comparacióamb la segona.Algunes de les mesures sanitàriesvan ser pintoresques i algunesd’altres potser francamentcontraproduents, com la jaesmentada de no prohibir lesconcentracions als locals d’oci comteatres i cinemes i el fet que elspocs tramvies que circulaven,malgrat el fred, havien de fer-hoamb les finestres obertes, despréses va ordenar que els veïnstraguessin tots els mobles inútilsal carrer i es va decretar el toc dequeda per a les cabres quepassaven per la ciutat a vendre lleta partir de les deu. També es vaobligar a retirar els animalsdomèstics, com ara gallines icoloms i es va prohibir la vendade roba de segona mà.Al mes de setembre, quan es vaanunciar l’armistici i ladesmobilització, mig milió detreballadors industrials, entre elsquals hi havia 40.000 catalans, quevan sortir de França d’un dia peraltre, això devia suposar unexpandiment total de la grip aCatalunya, atès que moltsd’aquests treballadors erenportadors del virus (conegut al’actualitat com (H1N1). Semblaque aquí tothom relacionava lagrip amb els desastres i

malvestats de la guerra a Europa i les manques decondicions higièniques de la soldadesca. A la mevamare sempre li vaig sentir atribuir a aquest origen lamalaltia que va causar la mort dels seus pares i detants parents seus. Però el Dr. Serra, a la pàgines802/3 dels seu “Dietari” diu textualment al mateixrespecte: “Aquesta grippe alguns suposen que havingut dels camps d’operacions de la guerra, a onamb tants milions d’homes aplegats, tantíssimsmorts i ferits, sang vessada i calamitats sense mida,el microbi s’ha desenrotllat a tot plaer. Se diu, peròlo cert és que no se’n sap l’origen, i aquell mal decap que atueix el pacient i aquell cruiximent d’ossosque a un hom li sembla que l’han garrotejat, no téremei conegut i cada metge va a les palpentes,aficionant-se a la droga que li sembla millor, encaraque una bona, una senyora suada de llarga estona,alivia el pacient; i el cronista en veu extraordinarinombre de casos que li testifiquen la bondat d’aquestremei casolà i senzill.”.

XAVIER MAS GIBERT

Eduard Carbonell Reverter


La Toponímia de Canet(5a part) Les Fonts

Francesc Verdura Campeny

E la senyora de la finca que era criolla, per tal de miti-gar l’enyorança que devia tenir de les plantacions dela seva Cuba natal.Quan recentment, amb la gran expansió urbanística,es va parcel·lar tot “EL LLANO”, es van trobar ambtot aquest bé de Déu de fonts, que forçosament esvaren haver de respectar.Per ajustar-les a l’alineació dels carrers i places,algunes es van haver de traslladar del seu lloc habi-tual, com la FONT DEL DRACH, la FONT DEL BOLETi el SORTIDOR MÀGIC. Altres varen restar al mateixlloc, FONT DE LES COLUMNES i FONT DEL SALTIRÓaixí com la glorieta mirador. Finalment la FONT DELES GRANOTES es va enrunar i va desaparèixer. Vala dir que les altres van ser degudament restauradessota la direcció dels serveis de la Generalitat, ja quealgunes d’elles estaven en un estat deplorable. Elconjunt de la urbanització ha quedat força bé.

l que ha motivat aquest article, ha estat unaconsulta que ens va dirigir un senyor de Ba-dalona sol·licitant que li comuniquéssim el nomen què estaven batejades les fonts dels jardinsi terres de conreu de Vil·la Flora. Després de

les degudes investigacions i de contestar a l’esmentatsenyor, ens adonàrem que podíem allargar el treball iencaixar-lo dintre la toponímia canetenca que estemescrivint.La Vil·la Flora, residència senyorívola que fou de lafamília Busquets, tenia a l’altra banda de la rieraGabarra termenal amb el rial de Can Figuerola, unsterrenys planers, molt ben conreats, tots ells plantatsper tarongers, enmig dels quals s’hi van edificar unesfonts molt artístiques per embellir aquell indret. Enel barri de ferro de l’entrada hi havia una indicacióque deia, “LLANO DE LAS FUENTES”.És molt possible que tot això fos fet per complaure

A dalt, el «Llano de las Fuentes» i a baix, d’esquerra a dreta, la Font del Drac, la Font del Saltiró i la Font del Bolet

toponímia

El Sot de l’Aubó


LA FONT DELS GOSSOS: És la font més popular quehi ha a Canet. Està emplaçada en la part més ampladel Torrent de Lledoners. Ha estat una font una micaitinerant, encara que sempre en aquest mateix indret.Antigament estava emplaçada arran del sorral de lariera, un xic més amunt del til·ler. El seu nivell eramés baix que el terra del carrer, la qual cosa obligavaa baixar-hi per uns escalons i estava coberta com sifos una cova. Amb aquestes condicions no cal dirque cada vegada que hi havia una rierada, per pocabundant que fos, l’aigua hi entrava deixant-la col-gada de sorra i llot. L’agutzil, en Bartomeu Bertran,que era la persona encarregada de netejar-la i po-sar-la altre cop en condicions estava desesperat, finsque l’ajuntament, atenent les seves justes peticionsva decidir canviar-ne l’emplaçament. La van posaruns trenta metres més avall i arran de la vorera.Aquesta rajava constantment. Tenia també una picaper abeurar els cavalls i l’aigua era de molta qualitat,que constantment era beguda per les persones ianimals. D’aquí en va venir la dita que deia que lapersona forastera que en begués del seu raig no

marxaria mai més de Canet. A la fotografia es notaja molt degradada pel seu constant us i les rieradesque va haver de suportar.Una vegada superada la guerra civil i els anys depostguerra, ja en plena democràcia els ajuntamentsvan iniciar un cursa freturosa per endegar el poble iposar-lo urbanísticament a l’altura dels temps actuals.Llavors amb la pavimentació de la riera i l’ordenacióde les voreres, es va traslladar la font prop del seulloc d’origen, a l’ombra del til·ler ufanós que presideixaquell paratge. Aquest til·ler és el supervivent dequatre que es van plantar en quadrícula en aquell llocquan es va fer el mercat a la plaça Macià i onacostumaven a deixar-hi els carros i els animals queportaven les mercaderies. Els troncs del quatre arbresservien per lligar-hi les regnes dels animals, cosaque féu que amb el fregadís d’aquestes a l’escorçava anar pelant els troncs i tres d’ells varen morir.Aquest lloc de la Font dels Gossos és un dels mésemblemàtics de Canet, ja que hi convergeixen tresdels símbols més característics de la població, comsón la Font dels Gossos, l’escala del Sant Crist i eltil·ler. Mirem de conservar-ho i millorar-ho si pot ser.LES FONTS DEL SANTUARI DE LA MISERICÒRDIA Laque hi ha al començament del passeig, la qualinicialment estava més avall tocant al carrer de JosepMora, és obra de l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt iva ser pagada per la raó social Jover i Serra i Cia.No fa massa anys, com que pels autocars que, entrantpel carrer d’en Mora, per dirigir-se al Santuari, elsera molt difícil maniobrar per entrar al passeig, esvan sacrificar els dos primers arbres del mateix itambé la font, per eixamplar el carrer i facilitar eltrànsit rodat. La font es va alçar de nou un xic mésamunt i és calcada a la que es va enrunar.LA FONT DEL PARC DEL SANTUARI És obra del’arquitecte Josep Puig i Cadafalch així com la creacióde parc i l’hotel del mateix.LA FONT DEL PATI DEL SANTUARI És la que la que hiha al pati del Santuari. És molt més antiga que lesaltres dues, ja que data de la segona meitat del segleXVIII quan el gran impulsor de la devoció a la Verge,mossèn Marià Martínez va crear el pati del davantdel temple, construint-hi aquesta font i va portar-hil’aigua de la mina que és una trentena de metresmés amunt.LA FONT DE CAL “NINOT” Una font avui diadesapareguda és la font de l’indret de Sant Roc a lacarretera. Allà hi havia una font anomenada de “CalNinot”. Aquest era un personatge propietari d’unataverna ubicada al peu de la carretera i que era moltpopular. Estava freqüentada pels pescadors que hianaven de bon matí a fer “la mañana” i durant totala jornada pels carreters que anaven de pas,generalment a portar vitualles a Barcelona i feienparada deixant els cavalls abeurant-se a la pica mentreells anaven a dintre a ingerir una beguda mésestimulant que la dels animals.LA FONT DE LA PLACETA MERCÈ VIADER Situada alpeu de la carretera a l’altura de l’estació del ferro-carril. L’any 1917 el senyor Josep Viader propietari

Font dels Gossos

A dalt, la Font del Passeig i a baix, la del Parc de la Misericòrdia


toponímia

La Font del Castellet i la Font de la Capella de Santa Florentina

de la finca “La Rodalera”, després de sol·licitarpermís a l’ajuntament per obrir una sortida directaa la carretera i en agraïment per la concessió del’obra, va utilitzar el petit terreny entre el barri desortida i la carretera per urbanitzar-lo amb arbresd’ombra, bancs i una font pública que a la part supe-rior tenia un quadre de majòliques amb l’efígie de laMare de Déu de la Mercè, en record d’una seva fillamorta que portava aquest nom i a més s’esqueia serl’entrada del carrer de la Mercè.LA FONT DEL CARRER DE LA FONT. El carrer de laFont resulta que no tenia cap font. Hi ha qui diu quepossiblement es va anomenar així en memòria de lafamília Font, una nissaga de renombrats naviliersque hi tenien el seu casal. De ser això cert, resultaque l’ajuntament que va batejar el carrer amb aquestnom, en posar la placa va omitir en la mateixa, queel nom era dedicat a algun membre de l’esmentadafamília. Aquest lapsus municipal és tant freqüent irepetitiu que demostra un greu desinterès per partde les autoritats. No fa gaires anys que la placa delcarrer Pagà es va modificar posant “Jaume Pagà”que és el nom complert que li corresponia en memòriad’un altre destacat navegant canetenc. I no parlemde la riera Gavarra, ja que finalment sembla quecorrespon a un cognom però del qual no en coneixemel nom de pila i que tanta polèmica va portar fa algunsanys.Del cas del carrer de la Font, en temps de l’alcaldiadel senyor Josep Planet Travessa, veient aquestaincongruència, va arreglar-ho aixecant-hi una font iposant-hi una placa dedicada a una altre canetencil·lustre, com és, el Pare Joan Badaró. D’aquestamanera va esmenar la falta i ensems va dedicar unahomenatge al Pare Joan Badaró que era benmerescut.LA FONT DE CASTELLET Estava situada enl’encreuament dels carrers Castellet i Sant Feliu. Vaconstruir-se ja ben entrat el segle XX . Era una fontmodesta sense cap pretensió, amb la única intencióde fer un servei social vers els veïns i transeünts.De fonts com aquesta en l’antigor, quan no hi havia

aigua corrent, i la gent havia desubministrar-se solament delspous, devien haver-n’hi hagutforces.En un quadre pintat pel pintorSamarra a principis del segle XXd’aquest lloc, no s’aprecia quela font hi fos. Segurament deguéinstal·lar-se poc temps desprésde tenir el poble aigua corrent.Actualment ha desaparegut commoltes d’altres de similars. Lafotografia que exposem nostraasseguts a sobre la font, la parellade promesos Vicenç Estarlich To-rrus, gran poeta canetenc i la quemés tard seria la seva esposaMontserrat Agustí. La font ja faforces anys que és desapareguda.

LA FONT DE LA PLAÇA BARRIS Aquesta minúsculaplaça és la primera que va tenir la nostra població.Està edificada sobre una part del terreny on estavaubicat l’antic escorxador de Canet. Es va convertiren plaça una vegada inaugurat el nou i que actualmentacompleix les funcions d’ allotjament de la PoliciaMunicipal. El senyor Barris propietari del terreny, vaenrunar l’antic edifici i va cedir el terreny al municipi.Aprofitant la vinguda de les aigües de la Murtra esva urbanitzar amb una font i uns bancs que van dig-nificar aquell petit indret, fent-lo molt agradable.Avui dia està totalment degradada. Seria bo quel’ajuntament en prengués nota i es preocupés de laseva neteja i restauració, així com l’adequació de laplaceta, ara que ja no funciona el bar que hi havia ique per més de mitja centúria, va monopolitzarl’espai i que pogués tornar a la seva funció iniciald’us públic. Antigament els bancs que hi ha a cadacostat de la font, eren lloc de reunió molt freqüentatde persones d’edat avançada, on hi feien tertúliesprenent el sol o l’ombra segons el temps o l’hora deldia.LA FONT DE LA CAPELLA DE SANTA FLORENTINA En-cara que sigui de propietat privada no volem pasdeixar de fer-ne esment. Ha estat altament visitadapels canetencs durant el darrer segle, especialmentdurant les festivitats de Setmana Santa amb la visi-ta que s’hi feia al “Monument”. Actualment les visi-tes turístiques de vilatans i forasters, són tantfreqüents que al cap de l’any és visitada per varismilers de persones, on poden contemplar-ladegudament i llegir la làpida que té al seu costat, enquè hi ha gravada la poesia que mossèn JacintVerdaguer li va dedicar i que diu així.

Neix una font cristal·lina / de vostre capella al peusímbol de l’aigua divina / de què vos sou dolça deu.Oh! font fresca i regalada / de vostres aigües del celdoneu-me’n una tirada, / que les del món és de fel.

FRANCESC VERDURA CAMPENY

El Sot de l’Aubó


Casa Roura - Casa AgustíCanet de Mar, 1892 - Badalona, 1893

La continuïtat estilística del Castelldels Tres Dragons de Barcelona

Carles Sàiz i Xiqués

L’

Aquest article analitza, des d’un punt de vista estilístic, dues obres deLluís Domènech i Montaner -la Casa Roura de Canet i la Casa Agustí deBadalona- i apunta que la mansió dels Capmany es va bastir entre 1891 i1892 amb peces que es van fabricar en el taller artesanal del Castell delsTres Dragons de Barcelona.

Exposició Universal de Barcelona de l’any1888 va acabar de consolidar, sens dubte,Lluís Domènech i Montaner. Elies Rogent,director de l’Escola d’Arquitectura de Bar-celona, fou nomenat arquitecte director de

l’esdeveniment i s’envoltà de professionals comDomènech, Vilaseca, Fontserè, Gallissà, Font i Carre-ras i d’altres per realitzar part de les construccionsque s’havien de bastir per al certamen internacional.Domènech fou el tècnic responsable de la secciócinquena per a la direcció d’obres de l’Exposició i liencarregaren fer edificis tant destacats com el GranHotel Internacional, la reforma del Saló de Cent de laCasa de la Ciutat i el Cafè Restaurant del Parc de laCiutadella. Part d’aquests projectes els va anar gestantdes de Canet, durant les seves estades estivals. En elcas del Cafè Restaurant hi treballà tot l’estiu des de lamasia Rocosa i presentà el projecte a Barcelona l’agostde 1887. El metge i catalanista de Canet de Mar, el Dr.Marià Serra i Font, va recollir en el seu dietari perso-nal que “la feyna del arquitecte, en aquest poble casitota ella ha sigut feta; en sa casa hi ha treballat horesy més hores, dies y més dies; y el cronista, amich decor d’ell n’ha pogut assaborir les primícies y pas a pasha contemplat com les obres de lo paper dibuixadesprenien cos, y de les ratlles esfumades en venien elscróquis y’ls planols definitius”.1

L’edifici del Cafè Restaurant va ser plantejat com unaconstrucció de reminiscències medievals però fet enla seva totalitat de maó. No era la primera vegada queDomènech l’utilitzava. Anys abans, en la construccióde l’Editorial Montaner i Simon, l’arquitecte ja haviaemprat aquest material industrial.El Cafè Restaurant, més conegut però com a CastellL’edifici no es va acabar del tot per manca de temps

Dibuix del projecte del Cafè Restaurant de l’Exposició

Foto

: CO

AC


domenechiana

dels Tres Dragons per l’obra de Pitarra, és un immoblede grans dimensions, amb quatre torres quefranquegen l’edifici i amb una remat de cresteriaceràmica i escuts d’influència germànica. L’edifici noes va completar en la seva totalitat per a l’ExposicióUniversal de 1888 per manca de temps i, no va serfins el juny de 1891 que l’Ajuntament de Barcelonava encomanar a Domènech l’acabament de l’obra.La complexitat dels elements decoratius que himancaven va fer que a finals de 1891 Domènechinstal·lés a la mateixa obra un taller de serralleria,un de metal·listeria, un taller de repussat i un demodelatge, per fer les peces que faltaven, in situ,sota la seva supervisió. El taller es va convertir enun autèntic centre d’experimentació i de recuperaciód’antigues tècniques artesanes on hi van treballarE.H. Llàsser, Eusebi Arnau, Pere Quintana, FrancescTiestos i d’altres que hi anaven a mostrar lescreacions artístiques que feien fora, com les del’escultor Arturo Mélida, el vitraller Antoni Rigalt, elsceramistes Josep Ros, Baldomero Santigós i Pau Pujol,els fonedors Frederic Masriera i Antoni Campins ol’ebenista Josep Ros i Furió, entre d’altres.Tenint en compte que després de l’Exposició Univer-sal Domènech havia començat un període de projeccióde grans mansions per a la burgesia barcelonina delmoment, aprofità també el Taller dels Tres Dragonsper fabricar les peces de ceràmica i forja que haviad’utilitzar per als seus encàrrecs particulars com, perexemple, els acabats ceràmics i de forja del PalauMontaner, propietat del seu oncle Ramon deMontaner; les diferents obres de Comillas, aCantàbria, per encàrrec de Claudio López; la CasaRoura de Canet, de la seva cunyada Paquita RouraCarnesoltes i de ben segur que també plantejava

realitzar, entre d’altres, els detalls decoratius de laCasa Agustí de Badalona. Però de tots els edificisd’aquella època, tal vegada la Casa Roura de Canet(1892) i la Casa Agustí de Badalona (1893), són lesobres que més representen, per semblança de formesi materials, aquella continuïtat estilística queDomènech enceta amb el Cafè de l’Exposició.

LA CASA ROURA DE CANET

Després de l’èxit de l’Exposició Universal, LluísDomènech i Montaner va començar a projectar la casaRoura de Canet de Mar. L’encàrrec li fou fet de mansde la seva cunyada, Francesca Roura Carnesoltes peròla mort de Paquita Comas de Munt i Roura, el març de1889, va fer ajornar el plantejament del projecteconstructiu.2 Francesca Roura havia estat casada ambJoaquim Comas de Munt, amb qui tingué aquesta pri-

Projecte de façana principal de la Casa Roura de Canet

El Castell dels Tres Dragons, avui

La Casa Roura, a la riera Sant Domènech de Canet, avui

Foto

: Arx

iu M

unic

ipal

Foto

: CO

AC

Foto

: Car

les

Sàiz

El Sot de l’Aubó


mera filla. D’aquest matrimoni, Francesca Rouraenviudà molt jove i als anys 70 es tornà a casar, ensegones núpcies, amb el comerciant de blondes Jacintde Capmany, amb qui tingué tres fills més, Ricard,3

Joaquim4 i Maria Lluïsa.5

La Casa Roura, situada a la riera Sant Domènec deCanet de Mar, es va acabar de planejar l’any 1891 i esva bastir entre aquell any i gairebé durant tot el 1892,és a dir, coincidint amb el període de màxima producciódel Taller del Castell dels Tres Dragons.

La Casa Roura s’acabà de construir l’any 1892

La coberta de l’oratori conté teules idèntiques a les del Castell dels Tres Dragons

El menjador principal està projectat a doble alçada per aprofitar la llum naturalEsbossos inicials de la Casa Roura

Foto

: Arx

iu M

unic

ipal

Foto

: Fra

nces

c Ar

cas

Foto

: Fra

nces

c Ar

cas


Domènech planteja un edifici inspirat en les casesmansió dels Països Baixos. Talment com el Castell delsTres Dragons, tota la mansió està construïda amb maóde producció industrial, de gran senzillesa i únicamenten destaca la col·locació aplantillada de les peces quetransmet un efecte decoratiu i de relleu, que únicamentes completa amb alguns elements de ceràmica vidria-da i tot un excel·lent treball de ferro forjat amb motiusflorals a manera de coup de fuet. Domènech basteixun edifici de planta rectangular amb soterrani i dosnivells. La planta baixa fa 366 m2 i el primer pis 294m2. L’arquitecte planteja l’immoble a quatre vents i,per tant, amb el luxe de poder idear quatre façanes.Les cares més treballades són la principal i la de llevanton, a banda de fer-hi sobreeixir un petit oratori,Domènech també hi obre tot un enfilall de finestresdentades, -idèntiques a les que projectà entre 1887 i1888 al Castell dels Tres Dragons- que donen llum al’estança principal de l’edifici, des de bon matí. Eltreball d’aquestes dues façanes es completa amb latorre circular de gran diàmetre, engaltada a la plantade la casa, que fa funcions de mirador i compta ambuna interessant coberta cònica de teula vidriada enforma d’escata de diferents colors. Aquesta alternança

cromàtica de la teulada no és pas un fet inèdit delModernisme sinó que l’arquitecte ho recupera,influenciat per les tècniques constructives del gòtic,que tant admirava. I és que Domènech buscava en elgòtic català les arrels de la nova arquitectura moder-na, i ho fa amb la incorporació dels materials industrialscom el ferro, el vitrall o la ceràmica.De l’interior de l’edifici cal destacar la planta baixa,on encara es conserva el terra original fet amb mosaicsd’influència clàssica, molt similars als que tambépodem trobar al Palau Montaner de Barcelona. Al terradel menjador s’hi poden contemplar escenes de caça,elements geomètrics i també una representació deltetramorf, inspirat en la iconografia del romànic.El saló principal de la Casa Roura ostenta tota l’alçadade l’edifici i això permet donar més importància a lagran llar de foc de la sala, que compta amb tres bustos–que segurament corresponen als tres fills quetingueren en comú Jacint de Capmany i Paquita Roura,diferents elements florals i un alt relleu -més a cavallde l’estil plateresc que no pas del Modernisme- querepresenta una al·legoria del descobriment d’Amèrica,amb les columnes d’Hèrcules que separen el mónconegut del nou descobert. Cal tenir present queDomènech acabà l’edifici l’any 1892 –tal i com podemobservar en diferents racons de la casa i en els vitralls,on consta aquest any i les inicials JC (del propietari dela mansió) gravades a l’àcid- fet que va coincidir ambles festes de commemoració del quart centenari deldescobriment d’Amèrica a Canet de Mar, on elsCapmany van ser uns dels organitzadors de la celebracióde l’efemèride.El primer pis de la mansió compta amb quatre cambresde nit, per al matrimoni i els tres fills. Dues tenensortida a la façana principal i les altres dues a lesterrasses laterals de l’edifici. A les habitacions s’hiaccedeix per una escala de marbre, que té una baranade fusta treballada, que també trobem al balcó corregutque voreja tot el saló principal de la casa.

LA CASA AGUSTÍ DE BADALONA

Pocs mesos després d’haver finalitzat el projecte dela Casa Roura i quan encara ultimava les obresdecoratives del Castell dels Tres Dragons per donarcabuda al Museu d’Història de la Ciutat, Domènech iMontaner va començar a esbossar una altra casad’estiueig, en aquest cas a Badalona, per encàrrecdel seu amic, el catalanista Eduard Agustí Saladrigas.Eduard Agustí era enginyer civil i cap de la «Socie-dad Material para Ferrocarriles y Construcciones»l’empresa que havia fet tota l’estructura de ferro del’edifici del Cafè-Restaurant de l’Exposició Univer-sal. Ara bé, Agustí ja coneixia Domènech i Montanerde l’Ateneu Barcelonès, on aquest darrer va serpresident de l’entitat diverses vegades i fins i tot,l’any 1910 l’arquitecte va coincidir en la junta direc-tiva amb Agustí, que ostentà el càrrec de conserva-dor de l’entitat barcelonina entre 1908 i el 1912.Domènech i Montaner projecta una casa rústica pertal que la família Agustí Monjonell passés els estiusprop del mar. Amb una clara influència de la CasaRoura de Canet, Domènech planteja un edifici de 14

Finestra de can Roura, idèntica a la del Castell dels Tres Dragons

En la forja s’hi entreveu ja el típic coup de fuet del modernisme

Foto

s: F

ranc

esc

Arca

s

domenechiana

Foto

s: F

ranc

esc

Arca

s

El Sot de l’Aubó


metres de fondària per 8 de façana, d’una sola plan-ta a peu de carrer i amb un soterrani de les mateixesdimensions per la banda de llevant. La construcciól’executa de nou amb maó industrial i ho remata ambuna cresteria de merlets units, entre ells, amb unabarana de forja amb motius vegetals. Les oberturesde la casa responen a un model de finestra dentadaamb els extrems arrodonits i, a diferència de la CasaRoura, segurament pel imposició d’Eduard Agustí,totes les obertures compten amb dintells metàl·lics.També, pel que fa a l’estructura interior, Domènechi Montaner hi empra bigam de ferro mentre que aCan Roura tant les bigues com l’encavallament de lacoberta, a excepció de la balconada, són de fusta.L’interior de la Casa Agustí va estar distribuït demanera ben racional. A l’habitatge s’hi accedia peruna petita escala que donava accés també a la torrecircular –de trets comuns a la que també hi ha a laCasa Roura- per una escala de cargol.La planta baixa comptava amb el menjador, la cuina,el bany i cinc habitacions. Agustí estava casat ambAdela Monjonell i Vergés i van tenir quatre fills: Lluís,Josep, Anna i Ramon. Per tant, de ben segur que

Projecte original de la Casa Agustí (1893) La Casa Agustí ha conservat únicament la seva façana

La cresteria de merlets corona tot l’edifici

Plànols de l’ampliació de la casa, l’any 1898, fets per Lluís Domènech i Montaner

Arxi

u H

istò

ric

de B

adal

ona

Foto

s: C

arle

s Sài

z/Ar

xiu

Nac

iona

l de

Cata

luny

a


DUES OBRES INNACABADES

Talment com el Castell dels Tres Dragons de Barcelo-na, ni la casa Roura ni la casa Agustí van quedarcompletades durant les construccions de 1892 i 1893respectivament. Domènech no va poder acabar derealitzar els elements ceràmics finals per ambdósedificis. Segurament perquè les obres decorativesdel Castell dels Tres Dragons i el seu taller anaven amarxes forçades per convertir l’edifici en el Museud’Història de Barcelona. El Museu es va poder inau-gurar de manera provisional l’11 d’octubre de 1892i, per tant, els tallers artesanals es van acabardesmuntant a finals d’aquell mateix any. Sembla queDomènech volia demorar el tancament de lesinstal·lacions atès que, en aquell moment ja era pera tothom conegut que l’arquitecte, a banda de ferles peces d’acabament del Castell dels Tres Dragonstambé hi produïa tots els elements ceràmics i de fe-rro treballat que havia de posar a les seves obresparticulars. De fet, el 3 de març de 1893 Joan Prats iRodés, que era vocal de Biblioteques i del Museud’Història fins i tot va denunciar a la junta que “sehabian efectuado por dicho Sr. Arquitecto obras par-ticulares, que nada tenían que ver com el edificio yque mientras se hallaban sin seguridad ni condicio-nes los objetos que forman el Museo, se invertíantiempo, trabajo y dinero en obras exteriores más omenos bellas sí, pero inutiles para el objecto que laJunta tiene a su cargo”. Malgrat tot, segonsl’historiador de l’art Rossend Casanova, que haestudiat amb profunditat l’obra del Castell dels TresDragons diu que «l’arquitecte Lluís Domènech s’haviaatrevit a aquella irregularitat perquè facturavadirectament a les empreses contractades i no alsartistes i, per tant, podia destinar els diners queconsiderés oportú als treballs que cregués necessaris.És a dir, i per posar un exemple, l’escultor Arnaucobrava a través de la casa Oliva i Martí, encarregadadel ram de modelatge, situació que encobria el treballportat a terme ja fos per al Castell dels Tres Dragonso per a qualsevol dels treballs que dirigia a Barcelo-na, Canet de Mar o Comillas».6

Per tant, les pecesdecoratives que po-dem veure a la casaRoura de Canet, sensdubte, provenen de laproducció d’aquell ta-ller d’artesans. A laCasa Roura, Domè-nech aplicà les matei-xes escates ceràmi-ques de la Torre del’Homenatge del Cas-tell i a la part supe-rior de la coberta cò-nica de la Casa Rourade Canet, peces fetesper la fàbrica Pujol iBausis d’Esplugues deLlobregat.

cada cambra corresponia a un fill.A diferència de Can Roura, hem dit que la casa Agustíno és una construcció de grans dimensions atès quees projectà una superfície d’habitatge total de 112metres quadrats més soterrani i sembla que la casaquedà petita en poc temps. Així, el 1898, després decomprar el solar del costat de la casa, Eduard Agustíva encarregar de nou a Lluís Domènech i Montanerl’ampliació de l’immoble. A l’arxiu Històric de Bada-lona es conserva l’expedient d’obres que diu així «Ex-pediente instruido a instancia de Eduardo AgustíSaladrigas para cercar una parcela de terreno y en-sanchar en ella su casa de la calle del Marqués deMont-Roig, 73. Aprobado por el Exmo.ayuntamimento en sesión de 1 de marzo de 1898”.Es tractava d’ampliar el tancat del nou solar i tambéd’eixamplar la casa amb 6 metres més de façana,que revertia alhora en un increment de 85 metresquadrats d’habitatge i també de soterrani. D’altrabanda a nivell estètic Domènech va mantenir el traçati la decoració emprada en l’edifici l’any 1893 i varematar la cantonada de la nova construcció amb unbalconet circular d’obra vista. A l’interior, Domènechtambé va mantenir l’estructura ja feta i va annexionaruna espectacular claraboia, a manera de pati dellums, que unia les dues zones. Domènech asseguravaaixí que les antigues estances que formaven la façanalateral de l’edifici seguissin tenint llum natural i del’altra, traslladava a la part nova, tota l’activitatdiürna de la família Agustí, distribuint, al voltant dela «sala acristalada», la cuina, el bany, el menjador ila sala d’estar. Malgrat que no s’ha conservat capmostra de la decoració interior, sembla ser que lacasa no comptava amb cap element excepcional. Deben segur que la “sala acristalada” teniaoriginàriament vitralleria treballada però lesdiferents activitats que ha anat tenint l’edifici hanfet desaparèixer tots els elements originals. Tambétenim constància que algunes estances de l’edificicomptaven amb arrambadors ceràmics de tonsmarrons i el terra era de mosaic hidràulic amb motiusgeomètrics, amb models de tonalitats negres i gri-ses, força comú en moltes obres d’aquell moment.

La coberta de la Torre de l’Homenatge i la de la Casa Roura estan fetes amb els mateixos materials

Foto

: Car

les

Sàiz

domenechiana

El Sot de l’Aubó


D’altra banda, la barana exterior del Castell dels TresDragons, que repeteix el disseny de l’escala delmateix edifici és idèntica també a la barana de fus-ta de l’escala i la del balcó corregut que envolta totel menjador de la Casa Roura, fet que demostra queDomènech va utilitzar el mateix industrial de fusteria,dels germans Viladevall. Domènech també projectael disseny de tota la vitralleria de la casa, de les qualscal destacar no només les de les portes interiors de lamansió sinó també els vitralls superiors de l’estançade la torre, amb motius vegetals, l’autoria del qual ésd’Antoni Rigalt, autor també dels vitralls del Castelldels Tres Dragons.De la producció ceràmica del taller dels Tres Dragons,Domènech també va utilitzar un disseny de rajolaamb un drac en relleu amb reflex metàl·lic de lafàbrica del valencià Josep Ros per fer l’arrambadorde la torre circular de la Casa Roura i alhora tambél’aplicà al cassetonat ceràmic d’una de les estancesdel Palau Montaner, que avui encara es conserva.Malauradament però el tancament del taller dels TresDragons va deixar en suspens els acabats de les obresde la Casa Roura de Canet i, lògicament, també lesque Domènech preveia projectar per a la Casa Agustíde Badalona. En el projecte original de la Casa Roura,Domènech recobria les fornícules i els trencaaigües deles finestres amb elements decoratius ceràmics, peròúnicament va poder posar les gàrgoles zoomòrfiquesde ceràmica groga de la torre i rematà la teulada del’oratori amb el mateix model d’escates que tambépodem veure a la torre de l’Homenatge del Castell delsTres Dragons, tot afegint unes figures ceràmiques enforma vegetal i d’altres de cap de gos, a manera degàrgola.

Pel que fa a la Casa Agustí, Domènech projectavatot un fris ceràmic treballat amb motius vegetals iheràldics que envoltava les quatre bandes de la partalta de la construcció així com també es preveia ferun gran escut a la cantonada de l’edifici amb lesinicials d’EA sobreposades, corresponents al seupropietari, Eduard Agustí.Malgrat no ser obres del tot acabades, tant la CasaRoura com la Casa Agustí són edificis pioners de lanova arquitectura industrial del maó vist i el ferronu que té el seu precedent tipològic, primer al’Editorial Montaner i Simon i després amb el Castelldels Tres Dragons , esquema que Domènech repetiràanys després a l’Institut Pere i Mata i la Casa Rull,ambdues obres a Reus o, ja a principi de segle, alPalau de la Música i a l’Hospital de Sant Pau. En defi-nitiva, tot de creacions que deixen entreveure elsresultats de la idea de “l’obra d’art total” queperseguirà sempre Lluís Domènech i Montaner.

CARLES SÀIZ I XIQUÉS, historiador

1 Dietari de Marià Serra i Font, maig 1888.2 Paquita Comas de Munt va morir a la casa famíliar dels CapmanyRoura, al carrer Escudellers, 8 de Barcelona, l’any 1889.3 Ricard de Capmany es va casar amb Júlia de Montaner, filla de l’editorRamon de Montaner i esdevingué, a partir de 1921, el segon Comte de laVall de Canet. Va arribar a ser diputat de la Mancomunitat als anys 20.Veure l’article: Sàiz i Xiqués, Carles: Ricard de Capmany i Roura. Lapassió romàntica per l’art medieval. A: El Sot de l’Aubó, desembre 20094 Enric de Capmany va convertir-se en un empresari consolidat que vacrear la cervesa Pilsen Capmany. Es casà amb Paquita Font i Coronas i notingué descendència. Als anys 20 va presidir la Real Sociedad Colombòfilade Catalunya i va morir el 25 de març de 1945.5 Maria Lluïsa de Capmany es casà amb el Dr. Antoni Julià. Tingué dosfills, Antoni i Lluís. Va morir el 9 d’octubre de 1930.6 CASANOVA, Rossend: El Castell dels Tres Dragons. Ajuntament de Bar-celona, Barcelona 2009

A l’esquerra, barana interior de la Casa Roura i a l’esquerra, la barana principal del Castell dels Tres Dragons, idèntiques

Menjador circular de la Casa Roura amb els vitralls de Rigalt Ceràmica de Josep Ros que podem veure a la Casa Roura

Foto

s: F

ranc

esc

Arca

s/Ca

rles

Sài

z


La imposició de la banderaespanyola a Canet de Mar (1905)

Un cas de repressiódel catalanisme

Félix Rabassa i Martí

El mes d’agost de 1905 es va produir unincident a Canet d’allò més revelador de lapersecució que patia el catalanisme que, en-tre finals del segle XIX i principis del XX,amenaçava la pervivència del sistema polític

de la Restauració monàrquica espanyola il’hegemonia dels partits Conservador i Liberal alPrincipat de Catalunya. Les autoritats caciquisteslocals, amb el suport de la Guardia Civil, vanpretendre la imposició de la bandera espanyola enun acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment.Feia poc de la pèrdua de les darreres colòniesespanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia(Filipines) el 1898, i les instàncies de poderespanyoles tenien por que el creixent nacionalismecatalà acabés portant el Principat a la independència.Aquest incident es va produir en un context decreixement del que la historiografia ha convingut enanomenar “nacionalisme radical” català, els darrersanys del segle XIX i els primers del XX, un movimentpolític que devia influir força en el Cau Nacionalistade Canet, l’associació que va organitzar el mítingvíctima de la repressió.

EL PRIMER NACIONALISME RADICAL CATALÀ

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, ambl’esmentada pèrdua de les colònies americanes iasiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat coma moviment polític regenerador de la societat cata-lana. El catalanisme creixia, a redós de la UnióCatalanista (UC), la organització que el 1892 haviaaprovat les famoses Bases de Manresa. La UC eracontrària a la participació en el joc electoral de laRestauració espanyola, que consideraven (amb raó)embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector méspragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de laRiba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se ales eleccions generals de 1901. La victòria d’aquellscatalanistes fou esclatant i significà el naixement

de la Lliga Regionalista.[1]El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amplescapes de la població. Així, en aquells anys sorgirenmúltiples associacions catalanistes arreu delPrincipat. Ara, el catalanisme havia deixat de sernomés un moviment d’intel·lectuals i s’anavaescampant a poc a poc entre la classe mitjana, tanta Barcelona com a la resta del país, i entre una partde la classe obrera, sobretot entre els obrersqualificats i els dependents del comerç del Cap i Ca-sal. Fou en aquests dos sectors professionals, aixícom entre els intel·lectuals modernistes més joves imancats de recursos, que l’anomenat nacionalismeradical o catalanisme integral va trobar un granpredicament.Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment alpragmatisme i a l’actitud favorable de participar enel joc polític dels catalanistes que acabaren formantla Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadoradels vells dirigents de la UC, organització en la qual,tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes deles diverses petites entitats en què s’organitzarenaquests catalanistes, diguem-ne, intransigents,tendien cap a posicions polítiques esquerranes; enaixò també diferien dels veterans dirigents de la UC.D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava al’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que,en aquells anys, defensin obertament laindependència de la Nació Catalana. Hem de teniren compte, però, que la repressió policial i judicialno ajudava precisament a que aquests catalanistespubliquessin a la premsa que ells mateixos generavenescrits diàfanament independentistes, que podriensuposar la clausura de la publicació i el processamentdels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquestfragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, unpersonatge que trobarem més endavant, el 13 d’agostde 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900,en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa,deia: “Tenim aspiracions més elevades, aspiracions

article

El Sot de l’Aubó


que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancantsempre d’un principi: l’existència d’un cos nacionalpurament català.”Ja ens podem imaginar a quines aspiracions esreferia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

LA REPRESSIÓ DEL CATALANISME

Entre finals del segle XIX i principis del XX, el puixantcatalanisme fou perseguit per les autoritats. Elprofessor Jordi Llorens assenyala que, pel que fa al’organització d’actes de propaganda catalanista, “elsentrebancs governatius foren reiterats; fou habitualla denegació de permís per celebrar mítings o actesde propaganda en general [...]; molt sovint la localitaton tenia lloc el míting era ocupada per un fortcontingent de la guàrdia civil”.[3]La repressió del catalanisme propicià la creació, el1901, d’una entitat dedicada a socórrer elsrepresaliats: La Reixa, adherida a la UC, transfor-mada el 1908 en Associació Catalana de Beneficència,en uns anys en què el catalanisme patia els momentsde màxima persecució després de l’aprovació de laLlei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquestallei s’havia elaborat com a conseqüència delsanomenats fets del “Cu-cut!”, que consistiren enl’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a lesseus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” la nit del25 de novembre de 1905.[4]

En aquest article parlarem, com ja hem dit, del’intent d’imposició de la bandera espanyola en unacte catalanista celebrat a Canet el 13 d’agost de1905. Dos anys abans, el juliol de 1903, s’haviaproduït un cas semblant a la veïna vila d’Arenys deMar. Els fets ens els refereix Manuela Narváez Ferrien la seva tesi doctoral.[5] En aquest cas, també esproduí una guerra de banderes provocada per laintervenció de les autoritats caciquistes locals durantuna actuació de l’Orfeó Català, que acabà amb laimposició de la col·locació de dues banderesespanyoles a l’envelat (profusament ornat ambbanderes catalanes i sense cap bandera espanyola)on es celebrava el concert, i amb la detenció durantuna estona del president del Centre Catalanistad’Arenys de Mar, organitzador de l’acte. Tot plegates produí entre la indignació generalitzada del públic,que protestava per la imposició de la banderaespanyola i per la detenció, tot cridant “ViscaCatalunya!” i “Mori el caciquisme!”.

EL CAU NACIONALISTA DE CANET DE MAR

Parlem ara de Canet. El maig de 1905 naixia a Canetde Mar el Cau Nacionalista, entitat que venia a uni-ficar els catalanistes de la població. El Cau havia deser “un núcleo de resistencia, de propaganda”catalanista, no pas “una altre societat recreativa abla corresponent ballaruga y ab l’etern no fer res”. La

article

Míting catalanista al carrer Ample, amb la presència del candidat per Solidaritat Catalana, Eduard Calvet

Fons

Enr

ic C

arbo

nell

(CEC

)


article

primera Junta del Cau era formada per JoaquimCarqués (president), Isidre Jover (caixer), CandiRobert (vocal), Miquel Roura fill (vocal) i Josep Fors(secretari).[6] El Cau, en aquells temps, tenia la sevaseu “en un vell casalot d’aquell nom situat al carrerde la Santíssima Trinitat”[7], una casa anomenadaCan Clausell.[8]El 20 de maig de 1905 el Cau Nacionalista realitzà elseu primer acte públic, una conferència d’en JoanLlorens, “obrer de Sant Martí de Provensals”, en laqual també hi intervingueren en Marià Serra, enrepresentació de l’Associació Catalanista de la Cos-ta de Llevant i de l’Orfeó Canetenc, i en Candi Roberti en Joaquim Carqués, en representació del mateixCau Nacionalista. La conferència va tenir lloc al localdel Cau.[9]. La relació amb l’altra entitat catalanistade la població, en aquest cas cultural i musical,l’important Orfeó Canetenc, havia d’ésser per forçamolt bona. El Cau es féu soci protector de l’Orfeó(associació que considerava com a “entitatgermana”), pagant 25 pessetes anyals, “sustituinten aquest concepte la subvenció que li retirá”l’Ajuntament, dominat pel dinàstic partit conserva-dor.[10] Un dels membres del Cau, en Josep Fors, amés, era cantaire de l’Orfeó.[11]. Pensem que el CauNacionalista devia d’ésser una associació propera alnacionalisme radical,[12] potser adherida a la UC,integrada per una nova fornada de joves catalanistes,una part dels quals propers al catalanisme mésprogressista[13] i republicà. Tanmateix, de ben se-gur que aquests joves nacionalistes servaven unpregon respecte per l’anterior generació decatalanistes, més conservadora socialment, repre-sentada a Canet per en Marià Serra (al qualconvidaven als seus actes i que els devia patrocinar)que, amb les seves iniciatives cívico-culturals ipolítiques, era la que els havia obert el camí. No enva, recordem que la casa on tenien la seva seu, canClausell, era propietat del mateix Marià Serra.[14]

LA IMPOSICIÓ DE LA BANDERA ESPANYOLA

Ben aviat, però, el Cau Nacionalista va tenir la sevaprimera topada amb l’espanyolisme de les autoritatslocals de l’època. D’aquest fet ens en parla abastament el setmanari catalanista comarcal “La Cos-ta de Llevant”, dirigit pel canetenc Marià Serra.L’estiu de 1905 el Cau, “desitjós de fer coneixer alsfills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá”,organitzà un míting que s’havia de celebrar eldiumenge 13 d’agost al teatre de la societat ElFoment (a l’edifici de l’Ateneu).[15] Segons “La Cos-ta de Llevant”,[16] en aquest acte hi participarencom a oradors en Joaquim Carqués (president delCau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmasi Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Da-niel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en JoanLlorens. Els oradors que no eren de Canetrepresentaven el Centre Catalanista de Santiago deCuba,[17] l’Aplec Nacionalista, el Centre ObrerCatalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari

nacionalista “La Tralla”.A continuació, parlarem d’alguns d’aquests oradorsi de les associacions i periòdics que representaven:Daniel Roig i Pruna: Entre 1898 i 1900 dirigí “LoJovent Català”, un “periòdic humilíssim”representant del catalanisme integral del moment.Membre de l’Aplec Catalanista (o Nacionalista) desde la seva fundació el 1903 (en serà elegit presidentel 16 de setembre de 1905), es guanyà un prestigicom a orador i propagandista del catalanisme inte-gral i d’esquerres.[18] Més endavant fou companyde lluita del líder independentista Daniel Cardona.[19]Miquel Balmas i Jordana: Fou un dels trentacatalanistes detinguts arran dels fets de l’11 desetembre de 1901. Col·laborador de la revistacatalanista radical “Lo Jovent Català” (1898-1900),dirigida per Daniel Roig i Pruna, i membre del’associació de suport als presos catalanistes LaReixa.[20]Antoni Sansalvador: Advocat. Defensà en VicençAlbert Ballester (destacat membre de la UC i creadorde la bandera estelada) en el judici que es seguiacontra ell, Josep Catarineu i Manuel Pagès per haverrepartit fulls de propaganda de l’Associació Catala-na de Beneficència (entitat d’ajut als presoscatalanistes, hereva de La Reixa) l’11 de setembrede 1908.[21]Joan Llorens: President de l’entitat FomentCatalanista.[22]Aplec Catalanista (o Nacionalista): Es fundà el maigde 1903 com a unificació de petits nuclis anteriors.Era adherida a la UC i molt propera al seu presidentdes d’octubre de 1903, Domènec Martí i Julià. Teniaestretes relacions amb altres entitats del mateix cairecom La Reixa.[23]Centre Obrer Catalunya de Sant Martí deProvençals: Entitat catalanista i obrera d’aquestbarri barceloní, adherida a la UC des del 1901.[24]“La Tralla”: Setmanari satíric, nacionalista integral,que va sortir al carrer entre 1903 i 1907, en el qualhi participaren personatges com Josep Maria Folch iTorres, Marcel Riu, Pelegrí Llangort i Vicenç AlbertBallester. Gaudia d’especial predicament entre lesmasses de dependents del comerç barcelonins. Eracontínuament suspès per les autoritats. Es vinculàestretament amb La Reixa i l’Aplec Catalanista.[25]

Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitatsi periòdics que representaven formaven part delcatalanisme integral de l’època, proper a la UC.Ara, continuem amb la narració dels fets segons “LaCosta de Llevant”.L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting enel Foment era guarnit (tenint en compte que la taulapresidencial era al mig), al fons, amb “una grossabandera catalana que penjava de dalt á baix y en losdos costats de la boca, hi havían dos estandarts, unde las cuatre barras y un altre ab la creu de SantJordi”. Abans de començar l’acte comparegué al lo-cal “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el mítingno podria començar mentre no es col·loqués en un

El Sot de l’Aubó


indret ben visible una bandera espanyola. Segons lescròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’onvenia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatismei amb to de burla que, donat que Catalunya formavapart d’Espanya “y nó de Russia ni del Japó”, la ban-dera catalana podia ser considerada una banderaespanyola. El delegat “parlá del tinent de la guardiacivil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsenl’aygua clara de qui ho manava”.[26]El fet causà indignació entre els assistents. Una part“eren partidaris de treurer las banderas catalanasabans de consentir que s’hi posés la banderaespanyola”, mentre que uns altres “deyan que pri-mer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelo-na una sorollosa protesta”. Qualsevol cosa abans dedeixar que la bandera espanyola fos present al llocon s’havia de celebrar el míting. Per part del CauNacionalista es decidí enviar uns comissionats a par-lar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de laGuardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte.L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech iMontaner fou un “dels que més posá de manifest altinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició”.Mentrestant, “varias parellas de [guàrdies] civilsrondaven pels carrers del voltant del Foment”. L’acordal qual arribaren els organitzadors del míting ambl’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyolfou que “no’s posés cap bandera espanyola, peró quecom á transacció se baixés un estandart posantlodessobre de la tauleta dels oradors”. Els assistents al’acte es van prendre amb bon humor lamodificació.[27]Un parell de setmanes després, l’incident de la ban-dera catalana encara cuejava a les pàgines delsetmanari “La Costa de Llevant”. La Junta del Cauhi publicà un comunicat en el qual es responia a unarticle publicat pel diari lerrouxista de Barcelona “LaPublicidad”, on es qualificava de “intransigenciaspueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet.

En aquest comunicat, a més, els del Cau negarenhaver arriat la bandera catalana, a la vegada queasseveraven que si no havien volgut posar la bande-ra espanyola no fou per què es tractés de la banderaespanyola, sinó perquè se’ls volia imposar.[28] Enaquest mateix número de “La Costa de Llevant”també hi apareix un article titulat “La Bandera Ca-talana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatgeque pensem que era fill de Premià de Mar. En aquestarticle en Josep Fontcuberta dóna la seva opinió so-bre els fets ocorreguts a Canet, a la vegada queenalteix la nostra bandera nacional, es burla de lapèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial iafegeix que Catalunya ha de ser “com abans benlliure”.[29] Tota una declaració d’independentismeben poc dissimulada. A continuació transcrivimíntegrament aquest text, incloent-hi una nota de laredacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica unade les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en elseu article:

“LA BANDERA CATALANA

Las sanchs se’m revoltaren, quan poch abans decomensar el meeting de Canet de Mar, se’m digué:Que volían fer arriar la bandera Catalana, que fentpendant ab la de Sant Jordi, havía vist decorant, enprimer terme, l’escenari del teatre, ahont aquestdevía darse.¡Arriar la bandera Catalana! – May, vaig dir, y en unesclat d’entusiasme vaig afegir: - Si’l fet passés aPremiá de Mar, primer deixaria de ferse’l meeting.¡Arriar la bandera Catalana!Allá en aquell meeting, hi havían coratjososcatalanistas, pero eran gent d’enterra. Si’ls meshaguessin sigut homes de mar, la bandera no s’hauriatocat del lloch ahont la posaren, los d’aquell Cau Na-cionalista.* Y es que per los homes de mar, “Arriar labandera” vol dir: infamia, deshonor, derrota; y en-care ha de sonar l’hora que la bandera Catalana,issada á la popa d’un barco, s’hagi hagut d’arriar,per cap d’aquells motius; y això que nostra banderabarrada no sols era issada en Aragó, Catalunya y Va-lencia, sino que sos vius colors, que may perden,flamejavan á Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdenya,Calabria, Costa Nort d’Africa, Sur d’Italia, seguintal Llevant cap Atenas, Neo-patria, fins arribar á lasanta ciutat de Jerusalém.Massa ho sabém que si un Ferrer nos ferrá á Casp, yun altre Ferrer nos féu traició en 1714, altres Ferrersprohibiren que la nostra senyera anés ab Colón ádescubrir l’América, per més que’n Santangel haguésdonat los diners necessaris per aquella espedició.Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, ‘n farádos, que’s volen fer perdrer los colors de nostra ban-dera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la queissada en altres popas, -la meytat de la nostra,- peroissada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’hand’arriar per tot arreu, que seguint la proporciógeométrica de pérduas de terrers, ben prompte notindrán ni popas ni astas ahont issarla.

Fons

Enr

ic C

arbo

nell

(CEC

)


article

Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus deguerra catalanas, que’ls homes de mar catalans,servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava enellas, y recordém ab rábia que un día sigué privadade creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordarél’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle óun tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas delmeeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriarnostra bandera.Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostrapatria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots ycada un hi tením issada y clavada ab forts rablons lanostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; perotrevallém, propaguém arreu de Catalunya nostresideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.”

CONCLUSIÓ

Aquest incident de Canet, juntament amb el que hemreferit que havia passat dos anys abans a Arenys deMar i a d’altres de semblants que es devien produirarreu del Principat, és revelador de la persecució quepatia el catalanisme, sobretot el nacionalisme radi-cal proper a la UC. En el cas de Canet, la repressióexercida sobre la gent del Cau Nacionalista rau enl’intent d’imposar un símbol espanyol (la banderaespanyola) en un acte catalanista on seria rebut ambhostilitat, però sobretot en l’amenaça de suspensióde l’acte per part de les autoritats (alcaldia i Guar-dia Civil) un fet força comú a l’època.Els fets del “Cu-cut!”, esdevinguts quatre mesosdesprés, el 25 de novembre de 1905, propiciarenl’aprovació d’una llei el 1906, la Llei de Jurisdiccions,elaborada expressament per a la repressió delcatalanisme (i, de retruc, també del nacionalismebasc). La Llei de Jurisdiccions tenia aquests primersdos articles, que ho diuen tot de la sevaintencionalitat: “El español que tomara las armascontra la Patria bajo banderas enemigas o bajo lasde quienes pugnaran por la independencia de unaparte del territorio español, será castigado con lapena de cadena temporal en su grado máximo amuerte” (article 1). “Los que de palabra, por escri-to, por medio de la imprenta, grabado, estampas,alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones,ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacionalu otro emblema de su representación, serán casti-gados con la pena de prisión correccional” (article2). La repressió del catalanisme a finals del segleXIX i principis del XX no va fer més que empènyervers l’independentisme els col·lectius que es situavensota l’aixopluc de la UC. Aquest procés l’estudià elmalaguanyat professor Jaume Colomer.[30]

FÈLIX RABASSA I MARTÍllicenciat en història

[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila“La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Delsorígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a

l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació se-paratista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, ColumnaEdicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Prunaes troba a la pàgina 58 de l’obra citada.[3] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg.411.[4] Dels “fets del Cu-cut!” en parla extensament FrancescSantolària Torres en la seva obra “El Banquet de la Victòria iels Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905”,Barcelona, Editorial Meteora, 2005.[5] Manuela Narváez Ferri “L’Orfeó Català, cant coral icatalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Bar-celona, 2005, pàgs. 235-240.[6] “La Costa de Llevant”, 20 de maig de 1905, pàg. 12.[7] Carles Carqués Martí “En Josep Fors Vidal model exemplarde patriotisme”, dins “El Sot de l’Aubó” nº23, Canet de Mar,abril 2008, pàg. 10.[8] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.[9] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.[10] “La Costa de Llevant”, 24 de juny de 1905, pàg. 10 i 11.[11] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet.L’històric Orfeó Canetenc”, dins “El Sot de l’Aubó” nº6, Canetde Mar, gener 2004, pàg. 9.[12] El fet que convidessin per al míting del 13 d’agost de 1905oradors com en Daniel Roig i Pruna, en Miquel Balmas o n’AntoniSansalvador, capdavanters del catalanisme radical del moment,és del tot revelador del tarannà del Cau Nacionalista.[13] Sabem que els germans Carqués (recordem que en JoaquimCarqués era president del Cau), més de quinze anys després,formaren part de la Unió Socialista de Catalunya (Carles Sàiz iXiqués “Restauració, caciquisme i els orígens del catalanismea Canet. Reflexions al voltant del seu status quo”, dins “El Sotde l’Aubó” nº4, Canet de Mar, juliol 2003, pàg. 15).[14] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet...”,op. cit, pàgs. 5 i 6.[15] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1.[16] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1; 19d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.[17] A Santiago de Cuba hi havia un important nucli decatalanistes radicals (independentistes) que fundaren el GrupNacionalista Radical, “com a revitalització de l’esmorteït Cen-tre Català” (Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg.114).[18] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 27-28 i85.[19] Fermí Rubiralta i Casas “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, Afers, Catarroja-Barcelona,2008, pàg. 31.[20] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 28, 38 i93.[21] “Gent Nova” de Badalona, 9 de gener de 1909, pàg. 6.[22] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 89. Noconfondre aquest Foment Catalanista amb l’associaciócanetenca del mateix nom.[23] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 69-71.[24] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg.467.[25] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 74-75.[26] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.[27] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 9.[28] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1.[29] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1 i 2.* La bandera no fou arriada sinó cambiada de lloch, en puntmés vistós; de manera que qui arriá las sevas pretensions foul’alcalde ó’l tinent dels civils. Per altre part la gent d’enterrala estimém la nostra bandera, tant com la pugan estimar lagent de mar. L’entussiasme del amich Fontcuberta es gros, ycom á marino vell, li semblá veurer en la gent d’enterra, notota la forsa de carácter de la gent de mar: fou sols unapresunció. No’n dupti, que uns y altres lo sentím per un iguall’amor per Catalunya y per la bandera que la simbolisa, queocupá sempre el lloch d’honor, en lo meeting de Canet. – (NOTADE LA REDACCIÓ.).[30] Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya.Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona,1995.

El Sot de l’Aubó


Els espectacles aCanet fa 100 anys Crònica teatral de 1910

Joaquim Pera i Isern

L a passada tardor vaig trobar casualment enuna llibreria de vell tres fulletons de propa-ganda amb els que s’anunciaven lesrepresentacions del Teatre Principal de Canet;l’originalitat de la troballa estava en que

aquests fulls corresponien a la programació de l’any1910; és a dir enguany es complia un segle d’aquellesrepresentacions teatrals. Vaig pensar que, ni que fosper l’efemèride del centenari, calia salvar aquellspapers que mostraven, tot sigui dit, un acceptableestat de conservació malgrat la seva antigor. Resignatvaig començar amb el llibreter l’obligat ajustamentdel preu fins que varem arribar a un acord. La veritatés que els vaig adquirir pensant sobretot en aprofitar-los per parlar del teatre a Canet a començaments delsegle XX.

ESPECTACLES EN EL CANET DE FA CENT ANYS

El Canet de fa una centúria gaudia d’una activitatcultural envejable, salvant les distàncies respectel’època actual, amb molts més mitjans, podríem dirque la densa i variada oferta cultural d’aquells anysno ha estat mai més igualada. Convé recordar queencara no s’havien inventat alguns dels principalsmitjans de comunicació i distracció de masses delsegle XX, com la ràdio i la televisió; també la passiócol·lectiva pels esports d’equip, tan populars avuien dia a partir de la televisió, era inexistent. Elsespectacles i distraccions, sobretot dominicals, quegaudien els nostres besavis a començaments de segleXX eren molt variats: representacions teatrals,espectacles de varietats, concerts corals,conferències, balls de sala i el recentment estrenatespectacle del cinematògraf, eren tota l’oferta quetenien a l’abast; com veiem un ampli ventalld’opcions on poder escollir (evidentment si la butxacaho permetia). També la filiació política o la classesocial de la família podia determinar i influir l’elecciód’un o altre local per anar a distreure’s. Naturalmentla programació venia marcada pel ritme del calendaride festes, sobretot les religioses: Nadal, Carnaval,Pasqua, Festa Major i Tots Sants eren les dates méssenyalades. Un altre detall que hem pogut observard’aquells anys és que les sales d’espectacles tenienun ús polivalent en funció de les necessitats del dia odel moment; l’estructura bàsica de les sales comptavasempre amb un escenari i un pati de cadires;l’escenari podia ser ocupat indistintament pelsconferenciants al matí, pels actors a la tarda i pelsmúsics al vespre. La platea s’omplia o buidava decadires en funció de les necessitats dels espectacles;aquesta polivalència permetia la racionalització delsrecursos disponibles.

ELS DOS TEATRES

Els dos teatres de Canet dels que se’n té unconeixement documental són el Teatre Canetenc i elTeatre Principal. No podem precisar, per falta d’unarecerca més exhaustiva hores d’ara, si aquests varenDarrera imatge conservada del Teatre Canetenc, un edifici

construït l’any 1880 i derruït el 1995

Arxi

u Ca

rles

Sài

z


article

ser els primers teatres de Canet obé anteriorment ja hi havia hagutalguna sala d’espectacles habilitadaper a tal fi.El Teatre Canetenc fou construït en-tre els anys 1880 i 1881; ocupava unedifici de nova planta al carrerCastanyer, ubicat al costat del Casi-no Canetense. El Teatre Canetenc fouconstruït a tal efecte i era el locald’espectacles del Casino, unasocietat privada que aglutinavadestacats canetencs d’un reconeguttarannà monàrquic i conservador,entre els que hi havia alguns “ame-ricanos”. El caràcter elitistad’aquesta institució i el seu perfilpolític van incidir indefectiblementen la restricció d’usos del seu teatre.Conseqüència de aquest fet, un altregrup de canetencs d’un perfil mésliberal s’agruparen per promoure unanova sala d’espectacles, més ajus-tada al seu perfil polític de tall libe-ral i catalanista.El Teatre Principal va néixer dos anysmés tard, l’any 1883, a partir de laremodelació d’una sala de ball quetenia en el primer pis el Cafè d’enSoler, un local amb entrada pel carrerAmple. Basant-nos en les dadesrecollides pel nostre company CarlesSàiz a la seva monografia sobreDomènech i Montaner publicadarecentment (Canet de Mar, 2008),podem veure com la intervencióarquitectònica que l’any 1884 va ferLluís Domènech a l’edifici veí, l’Ateneo Canetense, ila seva col·laboració en la decoració del Teatre Prin-cipal feta poc temps abans, van facilitar la integracióde la sala teatral al nou conjunt modernista del’Ateneu que s’estava construint al costat. A partird’aquell moment la història dels dos locals: TeatrePrincipal i Ateneu van anar estretament lligades, finsi tot compartiren les escales d’accés. Inicialment elspromotors i gestors del teatre van ser les Juventu-des Liberales que amb el pas dels anys van evolucio-nar vers el catalanisme per donar pas a l’entitatFoment Catalanista; posteriorment en època de ladictadura d’en Primo de Rivera el local va passar amans de l’Ateneu Obrer fins al final de la GuerraCivil.A partir de l’any 1939 aquests locals van serconfiscats i controlats pel Movimiento, conegutsaleshores com Educación y Descanso; l’antiga saladel Teatre Principal durant la postguerra i fins benentrats els anys 60’s va ser una concorreguda salade ball, on també s’hi prodigaven altres espectaclespopulars d’aquells anys com ara la boxa. En els baixoshi va romandre fins a finals dels anys 70’s el cafèconegut popularment com «can Calixtru».

Actualment la planta primera d’aquests dos edificis,corresponents al Teatre Principal i Ateneu, hostatgenla biblioteca pública de Canet, P. Gual i Pujadas;dissortadament en aquesta darrera remodelació delsanys 90’s es van esborrar definitivament els vestigisde l’antic teatre i ara no en resta més que el record.El Teatre Canetenc tampoc va tenir massa sort en elseu tarannà. L’edifici teatral, a partir de la dècadadels anys 20’s, va combinar el teatre amb el cinemacomercial que va passar per diferents noms: Eslava(en temps d’en Verdura) abans de la guerra; Victòriaen la immediata postguerra i finalment Salón Rosa.Als anys 60’s i inicis dels 70’s va funcionar algunestemporades com sala de ball pel jovent, amb un per-fil que s’acostava més a una discoteca que a unaclàssica sala de ball; posteriorment la sala, jatotalment decadent i ruïnosa, va tenir usos diver-sos: local d’assaigs d’agrupacions culturals(sardanistes i bastoners), exposicions, tómboles,etc.; la sala també va acollir un dels escenaris delfabulós carnaval de l’Odeon de 1979. Malauradamenta la dècada dels 90’s aquest edifici del carrerCastanyer, propietat d’en Josep Vidal del Cafè Unió,fou ensorrat per a construir-hi un bloc de vivendes.

Edifici de l’Ateneu, pocs anys després de la seva inauguració, el 1885

El Sot de l’Aubó


La majoria d’aquelles conferències van fer-se en elTeatre Principal, per tenir aquest teatre un bonaforament i estar vinculat al Foment. Per lesconferències calia buscar un horari adequat per talde no entrar en competència amb altres espectaclesmés lúdics com ara el teatre, el cinema o el ball. Unhorari habitual de programació, que ara ens potsorprendre, és el del diumenge a les tres de la tarda,havent dinat; seguidament a la xerrada i una vegadaculturitzats, els canetencs ja podien empalmar ambl’espectacle de cinema o teatre escollit que moltesvegades devia coincidir amb el del mateix local. Re-sulta anecdòtica una crida que fan els promotors ales dones de Canet perquè també vagin a les xerrades“perquè no assisteixen les donas als actes d’aqueixanaturalesa? Nosaltres entenem que podrian y deurianassistir-hi”, suposem que les dones de Canet undiumenge després de dinar devien tenir altra feinaque la d’anar a escoltar a un erudit foraster.Veiem-ne algunes de les que es van programar l’any1910: A mitjans de gener va venir Mn. Norbert Fonti Sagué, un prestigiós geòleg que va parlar sobre“Transformacions de la terra en lo present” , que vatenir un gran èxit: «excel·lent oratòria, parlamentatractiu, asequible fins á les inteligéncias mesvulgars», foren algunes de les valoracions que en vafer la premsa comarcal; tanmateix aquestaconferència de Canet fou una de les darreresintervencions públiques de l’eminent geòleg; tot iser convidat a fer-ne una altra sobre“Transformacions de la terra en lo passat” ja no vaser possible, doncs Mn. Font i Sagué va morirsobtadament al cap de tres mesos amb només 36anys. A mitjans de febrer l’enginyer agrònom JoanBulbena va explicar «¿Com se nodreixen les plantes?»,aquell dia es va omplir la sala del Teatre Principal depagesos i terrassans, una xerrada que va anar “ani-mada de projeccions lluminoses”, és el primer copque tenim documentat a Canet l’ús de diapositivesen una conferència, un fet que va contribuir a obtenirun èxit aclaparador. El diumenge 10 d’abril el músici escriptor terrassenc Joan Llongueras dissertava ambel tema “De Civilitat”, una xerrada moral que varepassar les virtuts socials i humanes; també va llegirfragments seleccionats dels seus llibres, tot plegatva entusiasmar al públic que omplia la sala de gom agom. Les conferències competien obertament ambles xerrades i sermons dels predicadors convidats,que eren un dels atractius més destacats de les festesreligioses senyalades; les diferents parròquies de lacomarca competien obertament per portar alspredicadors més reconeguts i afamats a les sevestrones.

LA PROGRAMACIÓ DE 1910 AL TEATRE PRINCIPAL

Al marge de les conferències que es feien a primerahora de la tarda, i per tant no interferien a laprogramació més lúdica, hem documentat com a l’any1910 l’activitat teatral no va començar fins passadesles festes del Carnaval. La societat gestora del teatre,

LES ALTRES SALES

A Canet hi havia encara una altra sala-teatre, la delCentre Catòlic, aquesta tenia però en aquells anysuna programació més centrada en la formació reli-giosa i moral dels seus socis, molt marcada per lescelebracions d’algunes festivitats senyalades delcalendari religiós. Per exemple hem trobat a lescròniques comarcals que el dissabte dia 3 de setembrede 1910 a la nit, amb motiu de la celebració del seuvint-i-cinquè aniversari van fer una “gran vetllada”de la que no tenim masses detalls, més enllà de sa-ber que van portar com a oradors al Comte de Sta.Maria de Pomés i l’Ayats de Girona. Sortosament lasala del “Centru”, com s’anomena popularment en-cara resta dempeus, i que per molts anys!.Pel que fa a l’Orfeó Canetenc, aquesta va ser unaassociació musical fundada l’any 1903 que inicialmentno disposava de local propi; centrant-nos a l’any 1910sabem que el 22 de maig l’Orfeó va oferir un concertal Teatre Principal. Més tard, el 6 d’agost va fer unconcert al pati de can Clausell. El diumenge 18 desetembre trobem documentat un nou concert del’Orfeó altra vegada al pati de can Clausell, peròl’amenaça de pluja va obligar a fer-lo dins la casapairal. Creiem que deuria ser aquest el darrer concertde l’Orfeó fet en condicions precàries, doncs dosmesos més tard el Dr. Serra ofereix a l’OrfeóCenetenc el seu nou local d’espectacles: la CasaClausell-Cinema Canetec, entre altres usos, com aescenari estable per les representacions coralsd’aquella societat. La nova sala que havia de serinaugurada solemnement per la festa de la Puríssimad’aquell any 1910, es va haver d’ajornar fins eldiumenge 18 de desembre, al no estar encara aca-bada l’obra. El dia de la seva benedicció fou un diaamb una extensa programació: concert de violí acàrrec d’Enric Roig; festival de poesia a càrrec deMoisés Jaumejoan i Ramon Catà; àries d’òperainterpretades per en Batallé; actuació de l’Orfeó;parlaments diversos i varis passis de cinematògraf.

CONFERENCIANTS

Una altra activitat que s’aplegava a l’entorn delsteatres eren les conferències; aquestes erenpatrocinades per les societats gestores dels teatresi eren un dels actes populars que animaven icomplementaven la vida cultural canetenca decomençaments de segle.Anar a escoltar algun foraster que parlés bé era unesdeveniment popular i altament culturitzador; calrecordar que encara no hi havia ràdio i per tant sen-tir parlar bé no era sovint a l’abast. Les conferèncieseren gratuïtes i els temes eren d’allò més divers:política, ciències, economia, moral, actualitat etc..Entre els promotors d’aquestes xerrades destaqueml’entitat Foment Catalanista, presidida pel doctorMoisés Jaumejoan, una associació cultural quecompte entre els seus objectius declarats el moltlloable de “pujar el nivell cultural dels canetencs”.


article

el Foment Catalanista, haviallogat el local durant tres dies pera festes privades de Carnaval ambl’Orquestra-cobla Llagostera; laresta de dies de Carnavall’orquestra local Els Quirretes vaamenitzar els balls. Es destaca ala crònica la magnífica decoracióde la sala feta per “l’adornista”Sr.Viada de Mataró.El 20 de febrer el teatre obre tem-porada amb un espectacle demàgia a càrrec del Caballero Gurt,un famós prestidigitador delmoment; també actuà el fill delSr. Campins de Canet, fent jocsde mans amb les cartes; segonsdiu la crònica el públic aplaudíamb entusiasme.El 27 de febrer va començar latemporada teatral propiamentdita, la Companyia Còmico-Dramàtica “Comas-Villar” deMataró, codirigida pel canetencMiquel Comas, i amb ConxaCeballos de primera actriu, repre-senta el drama en 3 actes L’HereuEscampa; a continuació lacomèdia en 2 actes Gent d’Ara .Sembla que Miquel Comas ho vafer tan bé a la comèdia, que eldiumenge següent, dia 6 de març,van tornar a repetir Gent d’Ara,juntament amb el drama La Do-lores. La setmana següent, eldiumenge 13 de març, la mateixacompanyia Comas-Villar deMataró va representar el dramaRiu Avall i la peça Ensenyansa Su-perior on, una vegada més, enComas es va lluir. El dia de SantJosep en canvi va venir unacompanyia de Badalona que va feruna obra en castellà d’infaustamemòria -segons el cronista-, queno esmenta ni el nom de l’obra,“fou tant desgraciada quepromogué fortas protestas perpart del publich ...y los preusrelativament cars”. L’endemàdiumenge va tornar la companyiade Mataró i aquesta vegada posa en escena tres pe-ces: Las Carabassas de Montroig, ¡Lladres! i SenseArgument; obres que van satisfer al públic tot i quela representació va ser “més fluixeta” que les desetmanes anteriors. El 27 de març, diada de Pasquaa la nit, una vegada més la companyia mataroninaComas-Villar va representar «Genoveva de Brabanteo el triunfo del cristianismo», un monumental dramahistòric de 8 actes i la peça Mala Nit (tot i estaranunciada la cómica Un Bon Debut); l’obra fou acla-

mada pel públic amb “sorolloses manifestacions deconformitat al final de cada acte”, també hi va in-tervenir com a actor convidat el jove artista canetencPere Cot. Veiem anunciat als fulls de publicitat larepresentació del drama Amor de Madre i una altreestrena no precisada pel diumenge 3 d’abril; diu elfull anunciador que estan en assaig Joventut dePríncep i Otello el Moro de Venècia. Ja no tenim mésnotícies de l’activitat en el teatre fins el diumenge22 de maig en que l’Orfeó Canetenc (encara sense

El Sot de l’Aubó


local propi) hi celebra el seu setèaniversari amb un concert on hi sónconvidats els mestres Marià Perelló iRicard Vives. Seguint les cròniquesdel setmanari La Costa de Llevant,no tornem a trobar referències del’activitat teatral a Canet fins eldiumenge 14 d’agost, quan en elTeatre Principal la companyia habituald’aquell any, la mataronina Comas-Villar, torna a triomfar aquestavegada amb el drama La Mare , deRusiñol, i la peça La Planxadora; diuenque el teatre va ser ple a vessar. Perla diada de sant Narcís, el dissabte29 d’octubre, és va fer una sessiónocturna representant l’obra Joventutde Príncep, que no va agradar alpúblic; aquesta vegada la Com-panyia Comas-Villar no va triomfarcom en d’altres ocasions, sembla queno la portaven gaire assajada. Ara bétan sols cinc dies més tard, el dia deTots Sants a la tarda, la mateixacompanyia assoleix un èxit apoteòsicamb la representació de Don Juan Te-norio, un clàssic d’en Zorrilla.Passada aquesta representació ja notenim més documentació per refer laprogramació d’aquell any.Destaquem el fet que aquell any 1910la major part de representacionsvenen de la mà de la mateixacompanyia teatral d’aficionats deMataró: la Comas-Villar; el fet de serdirigida per un fill de Canet , en Co-mas, és possible que influís en aquestabonament a la sala, on hi va fer tem-porada.

LA PROGRAMACIÓ DE 1910 AL TEATRE CANETENC

Agafant com a font documental elsetmanari La Costa de Llevant; veiemcom el Teatre Canetenc no començala temporada fins passat el Carnaval–com en el Principal-. La primerareferència a la programació de l’any1910 és del 27 de febrer, aquelldiumenge la companyia canetenca deteatre aficionat dirigida per en JosepBuxalleu representa el drama El Tú-nel i la peça El Mestre de Minyons,ambdues obres van assolir un granèxit entre el públic.La setmana següent el mateix grup teatral va repre-sentar Les Joyes de la Roser i la peça Lo Testamentdel Oncle, destacant en la seva interpretació el di-rector Sr. Buxalleu i en Vinyolas (pare) que foren moltaplaudits, tot i que el cronista qualifica la

representació com a regular. El diumenge dia 16 lamateixa companyia representa el drama LoContramestre i la peça El Novio de Doña Inés davantd’un “públich entussiamat”. El dissabte 19 de març,diada de Sant Josep, els mateixos de cada setmanavan representar el drama La Banda de Bastardía, una


obra que no va anar massa bé, diuenque va ser per falta d’assaigs; en canvivan repetir l’obra Les Joyes de la Roser(per compensar al públic). El dissabte26 de març a la nit, la mateixacompanyia d’en Buxalleu, representenel drama Les Arrels i la comèdia en unacte Gent de Platja, aquesta vegadasembla que van aconseguir convènceral públic, es destaca a la crònica elsnoms de Ramon Campins, JosepBuxalleu i Joan Illa. El diumenge dePasqua no hi va haver funció i el Dillunsde Pasqua va haver-hi ball amb ElsQuirretes. La crònica teatral de la Cos-ta de Llevant no torna a esmentar elCanetenc fins el 14 d’agost; aquestdiumenge es va representar la peçacòmica Una Casa de Dispeses i el dra-ma La Mare, per part d’una companyiade Premià que dirigia el canetenc JosepManyà. No disposem de més dades so-bre la programació d’aquell teatre perla resta de l’any.En tots dos teatres ens ha cridatl’atenció la capacitat interpretativad’aquells actors amateurs. Eren capaçosno tan sols de canviar d’obra cadasetmana, si no que s’enfrontaven sicalia a una sessió doble, com semblaque era costum en aquells anys.Començaven representant un dramamés o menys llarg i acabaven amb unacomèdia de curt format per deixar alpúblic satisfet. Els preus de lesrepresentacions també els hem pogutrecuperar. Quan es representaven obresconegudes o clàssiques el preu era de60 cèntims (entrada y asiento) i 50cèntims (entrada general); si les obresno eren tan conegudes els preusbaixaven 5 cèntims. Desconeixem elsaforaments dels dos teatres.

EPÍLEG

Volem remarcar que resulta sorprenentla vitalitat que mostrava el poble deCanet pel que fa a la programaciód’espectacles: teatres, cinema, ball,conferències, concerts. Per acabar-ho d’arrodonir perla festivitat de Tots Sants d’aquell any 1910 va obrirun nou local d’espectacles: el Cine Canetenc-CasaClausell, construït per Marià Serra en terrenys de laseva casa pairal de can Clausell, al carrer de laSantíssima Trinitat, un local del que ja hem parlaten altres escrits en aquesta mateixa revista. La po-sada en escena –utilitzant termes teatrals- d’aquellnou local polivalent, va suposar obrir, encara més,l’oferta lúdica canetenca: Un cinema (El Cinematògrafde la Plaça), un cinema-teatre (Canetenc-Casa

Clausell) i tres teatres (Principal, Canetenc i CentreCatòlic); gairebé tots ells amb una programaciósetmanal regular i estable, en un poble com Canetque no passava dels 5.000 habitants, va ser, és miricom és miri, una fita cultural de molt alt nivell deben segur que irrepetible. Avui que a Canet, malgrathaver triplicat la població, no tenim ni una sola salaen condicions per fer-hi un espectacle, recordaraquest centenari pot ser un bon tema de reflexió idebat.

JOAQUIM PERA I ISERN

article

El Sot de l’Aubó


Mort alCamp de la Bóta

ust iniciat l’any 1946 es va donar lanecessitat militar d’inutilitzar més de tresmilions de projectils de fusell i armesautomàtiques possiblement procedents, en-cara de la guerra civil que havien caducat i a

tal efecte el regiment de Cavalleria Caçadors deNumància núm. 9, va iniciar unes visites al camp dela Bóta on es muntaven les màquines automàtiques ies disparaven de cara mar endins.En aquells anys les proximitats del camp de la Bótaeren habitades per gent molt humil que una vegadaacabats els exercicis de tir, que duraven tres o quatrehores, corrien vers nosaltres per a poder recollir lesbeines de llautó que quedaven escampades per laplatja, tot i que el mateix regiment tenia establertun servei de recuperació pròpia ja que era obligat elseu retorn per tal de mantenir-ne el seu control.En aquestes visites al camp de la Bóta, o en altresoperacions semblants, les forces del regimentformàvem en un gran grup sumant quatre centssoldats i cavalls, amb la oficialitat corresponent.La primera vegada que vaig anar en formació al campde la Bóta la força es componia del primer, segon itercer esquadró sota les ordres del comandant Yuste,els tres capitans corresponents,el capità Balcells queho era del primer, el del segon esquadró, del que joformava part, era Antoni Carrascal i Esquirol, oriündde l’Escala, parlant habitual del català (sobretot quanno el podien sentir els altres oficials) i el del tercerque ho era el capità Carreres. Recordo perfectamentque l’hivern era força avançat i com que per a muntara cavall ens van ordenar fer-ho sense abric la humitati la fredor pròpia del mar es feia notar força.Aquest camp de la Bóta ja s’havia fet tristamentfamós l’any 1936, quan s’hi complien les sentènciesde mort dictades pels tribunals populars, ambafusellaments públics i assistència de bon nombrede gent. A centenars, o potser més i tot, s’hi vancomplir les execucions.¡… També la justícia delsvencedors enviava a morir al camp de la Bóta, tot ique aquestes execucions eren secretes i es compliena punta d’alba).Arribada la formació a les vistes del Camp de la Bótase’ns va ordenar fer “alto“, quedant el segonesquadró, darrera del primer, a uns noranta o centmetres del vell baluard a l’espera del que anava asucceir… El dia, just trencat, es mostrava boirós ihumit i tanmateix trobàvem a faltar l’abric…

Antoni Cruanyes Becana

J Sense cap dubte s’anava a procedir a una o diversesexecucions ja que varem veure com algunes figureshumanes es movien al peu de les parets esberladesdel vell baluard i al cap d’uns minuts d’espera sonarenunes descàrregues seguides de trets aïllats,entenentque aquests darrers devien ser els trets de «gràcia».Moments després uns porta-lliteres recollien diver-sos cossos de terra i els carregaven a l’interior d’unaambulància ja preparada, posant-se tot seguit enmarxa una comitiva formada per una camioneta deguàrdies civils, que formaven al davant del piquet,l’ambulància al darrera i, tancant el seguici, un cotxesanitari i un turisme on, presumiblement, viatjavenels serveis mèdics, judicials i/o religiosos. Tot molttètric i depriment…La tropa formada, silenciosa i corpresa, testimonismuts d’uns afusellaments que havien de ser secrets,no encertàvem a entendre el perquè d’aquellesexecucions, no acceptant que transcorreguts set anysdel fi de la guerra civil encara hi haguessin germansnostres que morissin de manera tant cruel i ignomi-niosa (entre els soldats del nostre esquadró n’hihavien alguns que tenien pares o familiars exiliats aFrança o empresonats). En el llarg transcórrer delsanys mai vaig deixar de recordar aquestsafusellaments sense, però, interessar-me per qui erenles persones executades. Només passats molts anysi rememorant tots els fets que he pogut recordard’aquells penosos anys de guerra i postguerra, m’hapermès conèixer la seva identitat, per mitjà de lalectura del llibre titulat “ Els maquis “ de Josep M.Clarà i Resplandís. Per aquesta lectura vaig saberque els homes executats la matinada del 25 de febrerde 1946 al camp de la Bóta, afusellament del quevàrem ser testimonis forçats més de quatre centssoldats, eren quatre joves integrants del «maquis»els noms dels quals eren els següents:- Francesc Serrat i Pujolar, olotí de 23 anys, fill delque fou alcalde d’Olot durant la guerra civil i militantdel PSUC.- Joan Arévalo i Gallardo, de 27 anys i militant delPSUC.- Manuel Donaire i Moreno, de 35 anys també afiliatal PSUC.- Joan Hernández i Lizán, de 35 anys igualment afiliatal PSUC.Al llibre de Josep Clarà i Resplandis es pot llegir quearribada l’hora de l’afusellament tant Francesc Serrat


article

com Joan Arévalo demanaren que els fossin tapatsels ulls i en sentir la veu de «apunten» van començara caminar, poc a poc, cap a l’escamot que els haviad’abatre.No m’ha estat possible recordar res que pugui con-firmar o desmentir aquesta actitud. Com he escritabans, just trencava el dia i la distància que ensseparava, uns cent metres, impedia precisar ambdetall el que estava succeint... Hi havien companyssoldats pertanyents al primer esquadró queesperaven, com nosaltres, que les execucions fossincomplertes i que, trobant-se al davant nostre, vanpoder-ne ser testimonis més propers. Fins aquí eltestimoni personal d’un fet prou dolorós que, d’unao altre manera, pot ajudar a entendre com erenaquells anys tristos de la immediata postguerra. Quiera, però, realment, Francesc Serrat i Pujolar?

NOTA OFICIAL FACILITADA A LA PREMSA

El dia 25 de Febrer de l’any 1946, al camp de la Bóta,de Barcelona, i en compliment de la sentència dicta-da pel tribunal militar, va ser afusellat Francesc Serrati Pujolar, àlies “Cisquet “ olotí de naixement, filld’un dels alcaldes d’Olot del temps de la guerra civilAmb ell foren executats el seu company Joan Arévaloi dos altres condemnats, d’ignorada procedència ide noms Manuel Donaire i Joan Hernàndez….Segons els periòdics del seu temps, entre altres «LaVanguardia», la condemna es va fonamentar en elssegüents fets:1) Tenir antecedents. Haver entrat clandestinamental país el 19 de desembre de 1944, assaltant unacasa o masia a Sant Hipòlit de Voltregà.2) Assaltar una camioneta el 4 de març de 1945 matantun dels ocupants, apoderant-se dels diners queportaven (No precisa el lloc).3) Assaltar el Banc Hispano-Colonial de Vimbodí d’ons’emportaren 30.500 pessetes.4) Assassinar el cap de F.E.T. de les J.O.N.S. de Reus.

Francesc Serrat, àlies «Cisquet» tenia 16 anys al1939, quan amb la seva família va abandonar Olotexiliant-se a França on ben aviat va desenvoluparuna activa vida de guerriller contra els ocupantsalemanys. L’octubre de l’any 1944 va formar partdels “maquis “ que van envair la Vall d’Aran.Passat un temps va formar part d’un grup que es vainfiltrar a l’interior de Catalunya i, al final d’aquestany 1944, junt amb nou companys seus establí unabase prop d’Olot i, complint ordres, es dividiren endos grups, restant junts Joan Fortuna, Eduard Segrià,Joan Arèvalo, Josep Travé i el mateix Serrat... Propde tres mesos van sobreviure en molt malescondicions per les muntanyes nevades delsPirineus…Abandonant la seva estada a l’entorn d’Olotel grup s’introduí a la zona d’Aiguafreda, Manlleu, iSant Hipòlit de Voltregà defugint la pressió que lesforces de la Guàrdia Civil exercien sobre ells finsque van passar al camp de Tarragona per establir-hinoves bases d’actuació, però degut a la pressió a

que estaven sotmesos a l’entrada la primavera del1945, la direcció política- militar de Barcelona vadecidir suspendre les accions, ordenant que el grupde Francesc Serrat es dirigís a la capital catalanaconvertint el grup d’acció militar en un grup opera-cional urbà.Per efectuar el trasllat des de Tarragona a Barcelonael grup va mobilitzar nou joves de les JoventutsSocialistes de Catalunya junt amb noies que es ferenpassar, tots junts, per excursionistes i així van po-der viatjar sense ser interceptats per la Guàrdia Ci-vil. A Barcelona el grup va tenir molt poca durada, jaque els cinc guerrillers van ser detinguts en una acciópolicial, anant a parar a la presó “ Modelo” on forenjutjats i condemnats a la pena capital el febrer de1946.L’ingrés a la presó “ Modelo “ de Francesc Serrat esva datar al dia 8 de juliol de l’any 1945. No teniaantecedents penals i era, per tant, la primera vegadaque era detingut i procedia de l’anomenat “estat dellibertat.”El dia abans de l’execució va manifestar que se sentiafeliç de lliurar la vida pels seus ideals i que la mortno li feia por... Al moment de la seva execucióFrancesc Serrat i Pujolar tenia vint-i-tres anys i tresmesos... Desconeixent altre mena d’informació prenmés importància la resposta que, a la petició formu-lada pel tinent coronel del Jutjat militar núm. 10,dóna l’Ajuntament d’Olot amb data de juliol de 1945i que literalment diu així: “Francesc Serrat i Pujolar,domiciliat al carrer Macarnau núm. 5, i com a resultatde les indagacions practicades per agents municipals,es dedueix que l’esmentat individu no consta afiliata cap partit polític,fins aquesta data, però no obstantaixò la seva ideologia es d’esquerres extremista,igual que el seu pare, que fou batlle d’Olot fins lalliberació, i que va deixar tristos records del seumandat.Des dels catorze anys (1936) ha vingut observant unaconducta que deixa bastant que desitjar, separant-se dels seus pares i corrent a les “ andadas”.Durant la dominació marxista va servir d’ajudant ala farmàcia municipal, implantada pels rojos, senseque consti que intervingués en cap mena de delicte(març 1939).Segons rumors que van circular fa uns cinc o sismesos, va tornar a Olot procedent de França on vamarxar tota la família amb la retirada de les forcesrepublicanes , visitant una casa (gener 1945)exposant la política i els plans dels rojos maquisd’entrar a Espanya, extrem que no s’ha pogut con-firmar tot i una activa vigilància de les cases on podiaconnectar, encara que no fora res d’estrany que,referent a la política del seu pare, no li hagués servitd’enllaç.” Olot juliol de 1945Segons opinió generalitzada a tota Europa, a larendició incondicional de les potències del «Eje»,Alemanya i Itàlia, havia de produir-se la caiguda delrègim franquista a Espanya, per la seva irrefutablecol·laboració amb les potències vençudes (DivisiónAzul, entre moltes altres).

El Sot de l’Aubó


Per precipitar aquest canvi polític a Espanya, es vanorganitzar a França unes forces de voluntaris que,en nombre de tres mil, i entrant per la part del Pirineumés vulnerable, la Vall d’Aran, havien de forçar aquestcanvi. A tal fi molts joves de tendència republicana ihomes i dones de l’exili foren invitats a afegir-se aaquest cos de guerrillers. (A Canet també s’hi donarenpressions).Així fora com Francesc Serrat i Pujolar, entrealtres,van escollir, perillosament, el camí que elshavia de portar a la mort.En el seu expedient, obert a la presó “ Modelo “, hiconsta que procedia de situació de “ llibertat “ i deprofessió...estudiant de medecina.. Ens podem pre-guntar.. on cursava els seus estudis de medecina ?...Deuria ser a França, ja que els espais de tempspassats a Espanya i que s’esmenten en el seuexpedient són molt minsos i ajustats ... Per altrabanda es evident que la presència d’una forçacomposta de 3.000 guerrillers a la Vall d’Aran i restadels Pirineus, havia de motivar la reacció del governespanyol enviant a combatre’ls, no solament a forcesde xoc de la Guàrdia Civil, Policia Armada i Somatent,sinó, també, joves soldats procedents del serveimilitar obligatori (La participació de soldats de llevaen serveis corresponents a les forces policials erauna pràctica habitual en el nostre país. Així podemesmentar les guàrdies exteriors dels centrespenitenciaris, com per exemple la presó Model, la deSant Elies, i el Castell de Montjuïc, que cumplienforces dels Regiments d’ Infanteria Jaén, núm 25,de Cavalleria núm. 9 i Artilleria de Sant Andreu, en-tre altres més possibles).

SOLDATS CANETENCS A LA VALL D’ARAN

Al setembre de l’any 1944 es va produir l’entrada dela força guerrillera que havia de fer-se prou conegudaamb el nom de «maquis», diminutiu de «maquisard»,que era el nom amb que eren coneguts els guerrillersque a França lluitaren contra els ocupants alemanys ique amb la rendició incondicional d’aquests passaren,en bona part, a formar la força militar disposada aentrar a Espanya. Es sabut que molts dels combatentsdel maquis “francès estaven formats per anticssoldats de l’exèrcit republicà espanyol que, arribatel moment oportú, es passaren amb armes i bagatgesal grup invasor de la Vall d’Aran.Que l’acció guerrillera dels atacants provinents deFrança fou prou important es constata amb elsimportants contingents de tropa regular que s’hi enviàa combatre’ls com també per l’ús de les armes ques’hi destinaren.!...Que el llavors Capità General de Catalunya, Moscardó,va efectuar una visita a les tropes que hi haviendesplegades en aquelles comarques on s’arribà a ladisponibilitat i ús d’artilleria de muntanya! Coincidintamb aquestes operacions militars es trobaven aquellsgrups que, com el de Francesc Serrat, actuaven a lescomarques catalanes frontereres on eren batuts perels membres de la Guàrdia Civil, Policia Armada,

Somatent i forcesde l’exèrcit...Entre moltes me-sures preventives,per tal d’aïllar elsguerrillers es prohi-bí la residència,dins de la zona mili-taritzada, d’aque-lles persones quehavien sofert con-demna per fets dela guerra civil i que,en aquell any 1944gaudien de llibertatprovisional. Es vaformar un fitxerque incloïa 813noms de gent “perillosa “; 130 aljutjat de Puigcerdà,217 al d’Olot, i 466al de Figueres.(Josep Clarà dixit )En alguns casos essol·licità, i es vaobtenir, autorit-zació per canviar-los de residència noretornant a llurs ca-ses fins a l’abril del’any 1946...Igualment es prohi-bí, en aquesta zonafronterera militaritzada, l’exercici de la caça, comtambé fou prohibit oferir menjar, alberg, vestit oinformació a tots els sospitosos, encara que anessinsense armes o imploressin l’almoina pública.Entre moltes altres accions es va emetre la circularnúmn. 205 de data 11 d’abril de 1947 del ministredel exèrcit on s’ordenava que... en els seus escritsno s’empressin les paraules “ guerrilla” o“guerrillers“, essent substituïdes per les de“bandolers “o“ partides de bandolers“, evidenciantl’interès del govern espanyol per desqualificar l’acciómilitar del «maquis» mostrant-la simplement comuna acció terrorista (que també ho fou).La principal força que es va enfrontar a l’entrada del«maquis» fou la Guàrdia civil que formava partintegrant de l’exèrcit. La seva tasca a primera líneafou prou decisiva, sacrificada i silenciosa tota vegadaque, per raons polítiques, no es publicaven ni elscombats ni els noms dels que morien en complimentdel seu deure. (J. Clarà)Així sabem que només a les comarques frontereresde Girona i en els municipis mes propers de la ratllade França, hi havien destacats més de 300 guàrdiescivils pertanyents a les 124 i 131 Comandàncies.Igualment grups de la Policia Armada ocupaven, tambéels sectors amb capçaleres a Viella, Sort, la Seud’Urgell, Puigcerdà, Ripoll, Olot i Figueres.

Figura del «maquis». Caçadora depell, pantalons de pana, bótes demitja canya i boina al cap. Completael seu equip amb motxila a l’esquena


La presència permanent de forces del exèrcit es de-tecta a la tardor de l’any 1944 en els sectors dePuigcerdà, la Molina, Ribes, Ripoll, Sant Joan de lesAbadesses, Camprodon, Sant Pau de Seguries, Oix, iTerrades entre moltes altres.En repetides ocasions aquestes forces de l’exèrcitparticiparen en accions conjuntes amb agents de laGuàrdia Civil, perseguint, encerclant i detenint “ma-quis “fugitius o combatent contra ells, eninnombrables casos sofrint els rigors d’un hivernextrem i penós, sense l’equipament que els caliaIgualment la força de la Guàrdia Civil, formada perhomes limitats i mal pagats, van conèixer una etapamolt dura, mal vistos per la gent dels pobles queocupaven i valorats com a defensors de la dictadura,essent instruments d’una Espanya trista i rònega genspartidària de transformar els seus súbdits enciutadans...

Al produir-se l’atac guerriller a la Vall d’Aran, elsetembre de 1944, eren possiblement els soldats dela lleva d’aquest any els millors disponibles per a unaacció militar i per aquesta raó bona part forendestinats a ocupar posicions en llocs fronterers de laVall d’Aran, Pallars Sobirà, Urgell, Cerdanya, Ripollès,Garrotxa i l’Empordà...Així,doncs,trobem un cert nombre de soldatscanetencs ocupant posicions a l’entorn de lespoblacions frontereres araneses de Pont de Rei,Pontau, Canejan, Bausen, Arties, Salardú, Montgarri,Pla de Beret, Mines de Liac, Pont de Suert o altresllocs exercint serveis de vigilància sobre els cursosde la Garona i la Noguera Pallaresa, control de passosfronterers o persecució de guerrillers que escapavende la pressió militar que s’ exercia sobre ells.Entre molts altres soldats canetencs que hi forendestinats podem esmentar a Josep Amargant i Plasoldat del batalló d’artilleria de Muntanya núm. 6,cumplint funcions de cap de cuina destinat a Pont deSuert, junt amb Josep Arañó i Carreras i Josep XufréArañó, també soldats destinats al mateix batallód’Artilleria. Aquests tres soldats canetencs van arri-

Patrulla de la Guàrdia Civil de retorn a la caserna desprésd’una nit de perillosa activitat. Garrotxa, anys 44-47

D’esquerra a dreta, fila superior: Josep Xufré Arañó, JosepAmargant Pla, Josep Ma. Arañó Carreras amb altres soldats delBatalló d’Artilleria i Muntanya núm. 6

Vall d’Aran, 1944-1945. El quart soldat, començant perl’esquerra és Josep Amargant Pla

bar al seu destí els darrers dies de 1944 suportantfreds intensos, amb grans caminades nocturnes sensel’equip adient.Salvador Torrent i Tornell que complia funcions decornetí d‘ordres del seu batalló. Josep Coll i Tenas,de la lleva de l’any 1943 prestant serveis a la valld’Aran fins al seu llicenciament a l’any 1947, HilariPortet i Vives de la Cortada de servei a la vall d’ AranRamón Bassas i Francí del reemplaç de l’any 1942,destinat a Campllonc, campament militar proper alsRasos de Peguera, a la comarca del Bergadà...

article

El Sot de l’Aubó


Salvador Torrent i Tornell, 1aCompanyia Batalló de MontanyaAlbuera núm. 2

Josep Coll Tenas, Regiment Artillerianúm. 6

Enric Ribas i Grimal, cobrint,entre altres destins, plaça a laguarnició d’Olot, JoanBrugarola i Vila, destinat al ba-talló d’Alta muntanya, deguarnició a Montaut protegintla Central elèctrica, compo-nent d’un grup d’esquí i esca-lada Joan Vinyes i Arbolí delreemplaç de 1941 ex comba-tent també de la guerracivil,amb llarga permanència ales files de l’ exèrcit destinatde guarnició a diverses places.Joaquim Artigas Bellsolell, soldat de la lleva del 1941de guarnició a Sort, també excombatent de la gue-rra civil, amb un bagatge de set anys de vida militarforçada. I tants i tants altres soldats canetencs queel pas dels anys ens han fet oblidar.!....Aquesta situació es va donar oficialment per acaba-da arribats els anys 1952, publicant-se l’estadística

El tercer d’esquerra a dreta és Joan Brugarola, soldat del Batalló núm. 4 d’alta montanya.junt a d’altres companys. Al fons el massís de Colegats on es va lluitar per foragitar elsmaquins que l’havien ocupat.

oficial de les baixes sofertes entre els combatents,llistat que posa de manifest el gran nombre departicipants, i la duresa de les seves vivències, benlluny del que es qualificaren d’accions “ terroristes “i molt més properes a fortes accions militars.

ANTONI CRUANYES BECANA


El llibre «Canet de Mar,història i arquitectura»

C anet disposa d’un ricpatrimoni arquitec-tònic que s’ha anatformant al llarg dels

segles. El Càtaleg de patrimo-ni arquitectònic comprèn unnombre significatiu d’edificisi elements que són testimonisde les diferents generacionsque han deixat empremta enel territori: vestigis arqueolò-gics d’època ibèrica i roma-na, elements de l’edat mitja-na i de l’època moderna, ambla consolidació del poble en eltemps de desenvolupamentdel comerç marítim; l’em-premta dels americanos afinals del segle XIX; l’arquitec-tura a cavall entre el Neoclas-sicisme i el Modernisme; lapetjada del desenvolupa-ment industrial, l’eclosió delModernisme; el Noucentismei, finalment, l’arquitecturad’avantguarda del segle XX.D’aquest testimoni, en for-men part edificis projectatsper figures clau dins del’evolució de l’arquitecturamoderna catalana, LluísDomènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, RafelMasó i Josep Antoni Coderch.I també en formen part elements de l’arquitecturaquotidiana, que moltes vegades passa desaparcebuda,fins que desapareix. Tots són l’èssencia material delmunicipi.El llibre «Canet de Mar, història i arquitectura» és elresultat de més de tres anys de recerca documentalper recuperar el passat patrimonial de Canet. Untreball d’alt contingut gràfic que ha estat editat perl’Ajuntament de Canet de Mar, el Centre d’EstudisCanetencs i Edicions Els 2 Pins dins la col·lecció Estudisdel Patrimoni.

Presentaciódel llibre:

Divendres, 26 de març,a les 19.00 hores

A l’Aula Magnade l’Escolade Teixits de Punt

El Sot de l’Aubó


El Sot de l’Aubó

nguany us oferim una seleccióde fotografies de principi desegle XX de l’arxiu familiar del

nostre soci Enric Carbonell Serra.

1- Vista del Castell de Santa Florentina2 i 3 - Interior del Saló principal del Castell deSanta Florentina4 - Creu de Terme de Santa Florentina5 - Vista general de Canet6 - La Roca Grossa de Canet7 - Sala de màquines de la Jover i Serra8 - Manyaria de la fàbrica Jover i Serra9 - Magatzem de la fàbrica Jover i Serra10 - Interior de la fàbrica Jover i Serra11 - Santuari de la Misericòrdia

E

1

2 3

4 5


L’arxiu fotogràfic del CEC

6 7

8 9

10 11

El Sot de l’Aubó


papy

rusd

issen

y.com

· Te

l. 9

3 79

4 04

87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany

de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita

o material que tingui interès local i fer-ne difusió.

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar

activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el

patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i

per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó.

Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment

qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com

a entitat.

Centre d’Estudis Canetencs

El Sot de

l’Aubó

Fes-te soci!

sot de l'aubó 31

Documents