el portarró22butllet í del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

es

tiu

ta

rdo

r2

00

7

Casa del Parc Nacional de BoíCa de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça)Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54

Casa del Parc Nacional d'EspotPrat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà)Tel./Fax 973 62 40 36

Centre d’Informació de LlessuiEscoles de Llessui, s/n • E 25567 Llessui (Pallars Sobirà)Tel. 973 62 17 98 · Fax 973 62 18 03

Pàgines web:www.parcsdecatalunya.netwww.reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes

Correu electrònic:info.aiguestortes@oapn.mma.es

Presentació

El retorn de l’ós

Escarabatets, que sou amagadets? Sortiu, que la mare ja és al niu!

L’entrevista: Els formatgers d’Altron

Noticiari

Coneguem el Parc- Epífit o viure a sobre d’una altra planta- El raspinell pirinenc

L’essència de les paraules: Els misteris de la Garona

Caminem pel Parc- El Portarró, un indret emblemàtic!

Publicacions

3

4

9

13

18

21

23

24

26

índexE l P o r t a r r ó

E s t i u - Ta r d o r 2 0 0 7

C o l · l a b o r e n e n a q u e s t n ú m e r o :

M e r c è A n í z M o n t e s

J a u m e C o m a s B a l l e s t e r

J o s e p M a r i a R i s p a P i f a r r é

G e r a r d G i m é n e z P é r e z

J o r d i C a n u t B a r t r a

M a r i a P o u i P a l a u

J u d i t h C o m o r e r a i G a r c í a

J e s ú s Ta r t e r a i O r t e u

P a u l a P r i e t o B e r i g u i s t a í n

To n i B a t e t i Tr i a s

X a v i e r F r e s n e d a i G a s p a r

N a t à l i a C o t i P u i g

J o r d i V i c e n t e C a n i l l a s

F o t o g r a f i e s i d i b u i x o s :

A r x i u d e l P a r c N a c i o n a l

A r x i u d e l D M A H

To n i B a t e t Tr i a s

S a n t i P a l a z ó n M i ñ a n o

X a v i e r F r e s n e d a i G a s p a r

J o r d i V i c e n t e C a n i l l a s

R i c a r d N o v e l l A g r a m u n t

I n s t i t u t C a t a l à d ’ O r n i t o l o g i a

D a r i a M e d v e d e v a

Vi c t ò r i a M o r a l e s

A n n a B a c h

C o r r e c c i ó l i n g ü í s t i c a :

N ú r i a To s t i F a r r ú s

D i s s e n y i m a q u e t a c i ó :

A r a n D i s s e n y

D i p ò s i t L e g a l :

L - 1 4 2 8 - 9 6

E d i t a :

�

El Por tar ró no assumeix la responsabi l i ta t sobre les op in ionsexpressades en e ls a r t ic les s ignats o amb pseudònim, la qualés exclus iva de ls seus au tors

Fe d’erratesEn el número anterior, en concret, al darrer paràgraf de la pàgina 9, on diuMoisés Anglada hauria de dir Moisès Guardiola. Així mateix, la primera foto del’article (grup de senglars creuant una carretea nevada) va ser cedida per JuanBécares i per tant no forma part de l’arxiu fotoràfic de Minuartia.

3b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

e s

an

t m

au

ric

i

� presentacióCom aquell qui no fa res, i gairebé de sobte, ens ha arri-bat l’estiu quan només fa quatre dies que la neu, la tar-dana neu d’enguany, vestia les muntanyes i les valls ambla seva catifa d’aigua blanca. País de contrastos el nos-tre, que passa del fred a la calor, o de la sequera a lasaó, d’un dia per altre, com si no fos capaç d’assoliraquest desitjat terme mitjà que fa que les coses i el pasdel temps siguin més pausats, més previsibles...L’estiu ha estat des de sempre per als habitants delsPirineus un començar de nou, un canvi, una renovadaaliança amb la natura que, després d’un llarg i foschivern, els ofereix la possibilitat de gaudir de la llum, delsol, dels prats verds, dels fruits i de les pastures pel seubestiar. I també han estat temps de canvis els que darre-rament els ha tocat viure als parcs nacionals. Canvis tanimportants com els que han portat a les comunitatsautònomes, després d’un llarg procés, a ser les respon-sables de gestionar tots aquests espais, representatiusdels millors valors naturals i culturals de les diferentsregions i nacions del nostre estat. No ha estat gens fàcil aquest llarg període de temps, enquè la incertesa ha estat protagonista, i on la descon-fiança en el resultat final del procés, tenia el terrenyadobat per arrelar entre els protagonistes de la història.Els canvis sempre representen una sotragada del ritmenormal de la vida i de vegades porten el neguit o la incer-titud sobre el temps que ha de venir. Però de les transi-cions se’n pot extreure també la força per a continuarendavant, per a replantejar-se les diverses maneres de ferles coses i per a crear nous espais de debat i de diàleg.Nous horitzons s’obren, per tant, per als nostres parcsnacionals. La nova Llei de la xarxa de parcs nacionals,recentment aprovada, és el resultat d’aquest llarg pro-cés de reflexió que ha portat com a conseqüència, lacreació d’un marc legislatiu comú, d’acord amb elsobjectius de conservació dels parcs, que vol assegurarla permanència en el temps dels valors que van justificarla creació d’aquests espais protegits. Caldrà valorar-ladoncs en la seva justa mesura, com un instrument jurídicque esdevindrà imprescindible per a la gestió dels parcsdurant els propers anys.En aquest nou número del Portarró, parlarem d’uns altrescanvis; canvis com el que va suposar per a la Joana i elJaume, protagonistes de l’entrevista, el deixar de viure aBarcelona per a començar una nova etapa com a for-

matgers artesans a Altron, al Pallars Sobirà, història queens van explicar amb entusiasme un dia d’abril, mentre elverd intens de la primavera envaïa tots els racons de la valld’Àssua... O com el que ha representat la tornada de l’ósbru a les nostres comarques, amb un relat detallat de l’es-tat actual de l’espècie i de les seves perspectives futures.I... què me’n dieu del canvi que representa el passar de par-lar del més gran dels mamífers dels Pirineus als petits inver-tebrats del Parc? Parlarem una mica sobre els escarabatsaquàtics, i ens adonarem del gran valor que tenen totes icadascuna de les espècies animals, algunes prou descone-gudes, i que són presents a les nostres muntanyes.Com sempre, el noticiari anirà desgranant una a una lesprincipals novetats del Parc, mentre que en l’apartat deflora ens endinsarem en el món misteriós i apassionantdels líquens que viuen sobre altres plantes, com les visto-ses barbes de caputxí, veritables indicadors ambientals dela contaminació atmosfèrica i de l’estat dels ecosistemesforestals. Aquests ecosistemes són precisament l’hàbitatidoni per al petit ocell insectívor protagonista de l’article defauna: el raspinell pirinenc. L’essència de les paraules,aquest nou apartat de la revista que investiga l’origen delsnoms de la geografia del Parc i el seu significat, conté unaacurada i poètica descripció d’un dels rius pirinencs“administrativament” més complicat: la Garona. Tot resse-guint els camins del Parc, un guia interpretador us acom-panyarà en una caminada virtual cap al Portarró d’Espot,veritable símbol de la unió entre ribagorçans i pallaresos, iuna de les rutes més clàssiques i també més boniques que espoden efectuar als Pirineus. Finalment, com ja és habitual,tindreu al vostre abast les darreres novetats bibliogràfiques. Al llarg de l’estiu, a molts pobles del nostre entorn se cele-braran festes i actes diversos per a celebrar l’arribada del’estiu; algunes, com les falles pirinenques es remunten a lanit dels temps. És segur que aquesta festa ancestral ha can-viat al llarg dels anys, com també ha canviat la nostra socie-tat. Malgrat tot, també és evident que encara es mantenenben vius l’esperit i l’esperança amb què els nostres avant-passats segellaven un pacte de fraternitat amb la natura,simbolitzat pels troncs encesos que es baixen per la mun-tanya, any rere any. Fermesa en les conviccions i confiançaen el futur ens permetran assegurar que els canvis que jatenim aquí, esdevindran elements positius per a la conse-cució de l’objectiu que tots compartim: la conservació d’a-quests magnífics espais que són els parcs nacionals.

� el retorn de l’ósL’ós bru (Ursus arctos) ha estat durant segles una espè-cie comuna a tots els Pirineus. La caça incontrolada, lescampanyes d’enverinament i les activitats humanes envan reduir ràpidament les poblacions a principis delsegle passat.Carnívor de grans dimensions, els mascles poden supe-rar els 200 kg i les femelles els 150, encara que la mitja-na sol ser per a ells de 120 kg i per a elles de 80-90 kg. Elseu pelatge, dens, té una àmplia varietat de tons clars ifoscos marronosos i el renoven un cop l’any a l’estiu.Les cries solen presentar un collar blanquinós que desa-pareix amb l’edat. Longeus, poden viure entre 25 i 30anys en estat salvatge. Tenen potents mandíbules ondestaquen quatre ullals punxeguts i forts, però tambéincisius aptes per tallar herba i molars amplis i aplanatsper poder triturar aliments d’origen vegetal, cosa quedemostra que està perfectament adaptat a un règimomnívor. La seva visió no és molt bona però ho compen-sa amb una oïda i un olfacte excel·lents, aquest últim,sense dubte, el seu sentit més desenvolupat ja que lipermet localitzar a grans distàncies fonts d’aliment itambé conèixer l’estat sexual d’altres exemplars durantl’època de zel. L’ós bru necessita de grans àrees persobreviure, ja que depèn d’una àmplia varietat d’hàbi-tats on trobar aliment i refugi. Aquesta gran mobilitat i elfet de ser un animal molt discret i extremadament tímid,solitari i amb un comportament pràcticament nocturn faque sigui molt difícil de veure. La dieta varia al llarg del’any en funció de la disponibilitat dels recursos alimen-taris. A la primavera, acabat de sortir de l’ossera hiver-nal on ha perdut una part important del seu pes corpo-ral, consumeix sobretot herba i carronyes. A l’estiu,principalment menja fruits carnosos i nadius, peròtambé carronyes d’animals salvatges i domèstics, a mésde mel i formigues. En canvi, a la tardor, són sobretot les

fruites seques com aglans, avellanes i fages el gruix dela seva alimentació.Amb l’entrada de la tardor els dies es van fent cadavegada més curts i comencen a baixar les temperatures.És l’estació més crítica per a la supervivència de l’ós jaque és quan ha d’acumular greix per poder afrontar elson hivernal. En el cas de les ósses, aquestes reservesde greix són vitals per a la reproducció i per a la viabili-tat futura dels óssets. Cap a finals de tardor, entrenovembre i desembre, l’ós prepara el seu cau, tot i que ladata depèn sempre de les temperatures i fins i tot hi haanimals que no arriben a hivernar si les temperaturessón altes i hi ha poca neu. Ara bé, les ósses gestantshivernaran independentment del temps que faci per talde parir i criar els seus óssets dins del cau. Preparen unlloc tranquil i de difícil accés per a l’home o se serveixend’una cova natural camuflant l’entrada amb branques.L’ossera és de petites dimensions perquè es pugui man-tenir una temperatura constant superior a zero graus. Elson de l’ós no és profund, detecta els canvis bruscos de latemperatura exterior i pot fugir si se sent molestat per l’ho-me. La temperatura del cos es redueix entre 3 i 5 graus, aixícom el ritme cardíac i respiratori. Davant la falta d’aliment,el seu intestí s’obstrueix. Així és, doncs, com sobreviu l’ósels mesos d’hivern, estalviant el 75% del seu consumenergètic a compte de les reserves de greix.La vida de l’ós s’inicia durant els dies més durs de l’hi-vern, en ple període d’hivernació al llarg del mes degener és quan tenen lloc els parts a l’interior del cau.Poden tenir entre 1 i 3 cries, que pesen en néixer entre350 i 400 g; no són més grans que un esquirol. Neixencegues i sense pèl, en aquests moments depenen com-pletament de la seva mare, font de calor i aliment. Obrenels ulls al mes d’edat, en 2 mesos, ja poden caminar, iabandonen el cau hivernal entre abril i maig. Aviat els

4

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

5

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

petits comencen a complementar la llet de la seva mareamb aliments sòlids. Les cries acompanyen a la sevamare fins als 16-18 mesos, el nou zel de la seva mare elsforçarà a independitzar-se. Més tard els joves germansse separaran i s’emanciparan definitivament iniciant persempre una vida solitària. Les femelles no acostumen atenir el primer part abans dels quatre anys i els masclessolen tardar encara més a reproduir-se. La còpula pro-voca l’ovulació, el que es coneix com a “ovulació induï-da”, però la implantació de l’òvul fecundat a l’interior del’úter no es produeix fins a la tardor, i es coneix com“implantació diferida”. La gestació real només dura 2mesos.

El Projecte de la ReintroduccióFins a mitjans del segle XX uns 70 óssos ocupaven totala serralada pirenaica. El 1973, quan es va protegir legal-ment l’espècie, s’estimava que quedaven només entre 25i 30 exemplars i, 10 anys més tard, entre 20 i 22. En l’ac-tualitat tan sols subsisteix com a espècie autòctona, alnucli occidental, format per uns cinc exemplars.Dins del marc d’un programa LIFE, els governs espanyoli francès van realitzar conjuntament un projecte pilot perrecuperar la ja quasi desapareguda població orsina delsPirineus. D’aquesta manera, el 1996, es comencen a rea-litzar els primers alliberaments d’óssos al costat francès.El 18 de maig d’aquest any s’allibera el primer ós eslovè:una femella, Ziva. Unes setmanes més tard s’allibera unaaltra femella, Melba. L’any següent, el 2 de maig de 1997,es reintrodueix un mascle, Pyros. Els alliberaments esvan fer a França prop de la frontera aranesa. Desprésdel primer hivern les dues femelles reintroduïdes, que jaestaven gestants en el moment de la captura aEslovènia, van donar a llum 5 óssets. Així doncs Ziva vatenir 2 mascles, Nere i Kooky, mentre que Melba paria unmascle, Boutxy, una femella, Caramelle, i una tercera criaque va morir. Desgraciadament, la primera mort per cau-

ses antròpiques no es va fer esperar: un caçador francèsva tombar d’un tret en circumstàncies molt poc clares al’óssa Melba. Contra pronòstic, les dues cries d’aquestavan arribar a sobreviure a la falta de la seva mare.El principal objectiu de la reintroducció era conèixer elgrau d’adaptació dels nous animals a l’hàbitat pirinenc.El primer any de l’alliberament, els óssos van abastarterritoris molt grans, 870-1.800 km2, que posteriorment esvan anar reduint. El mascle Pyros és el que va fer des-plaçaments més llargs, sobretot a l’època de zel. Lesfemelles tenien una àrea de campeig més petita el segonany, quan estaven acompanyades per les cries. L’altitudes va situar entre els 800 i els 2.300 m. En general feienservir boscos de faigs i de roures com a lloc d’alimenta-ció i avetoses com a zona de refugi. El seu hàbitat éscompartit amb una bona població de diferents espèciesd’ungulats: cérvols, cabirols, isards, daines i senglars.Part d’aquests animals, en no poder sobreviure als rigo-rosos hiverns pirinencs, passaran a formar part de ladieta de l’ós en forma de carronya.Totes aquestes característiques delimiten a Catalunyaels moviments de l’ós bru principalment a la Val d’Aran ia l’Alt Pallars, tot i que en ocasions les seves excursionsels porten a la Vall Fosca i a la Vall de Boí. Quant al ParcNacional, s’han trobat rastres a la zona de Llebreta.Els animals traslocats s’alliberaven amb un collar emis-sor de senyals que permetia en tot moment saber la sevalocalització. Quan els collars van deixar d’emetre es vaintentar recapturar els animals per canviar-los l’emissor.L’equip francès va recapturar el mascle Pyros i, un anymés tard, una cria ja gran de la femella Melba, enBoutxy. A la Val d’Aran, l’abril de 1998 va ser capturat perl’equip català un cadell mascle de Ziva, en Nere. El pes il’analítica que se’ls va fer indicaven una bona salut delsexemplars. L’estudi de la dieta a partir de les mostresd’excrements recollides a Catalunya, 130, junt amb lesmostres recollides pel grup francès, s’analitzaven en un

el retorn de l’ós�

desconegut

KoukiNascut 1997

NereNascut 1997

CaramellesNascuda 1997

Nascut i mort 2001

Nascut i mort 2004

¿? Nascut 2000

genealogia dels óssos

¿? Nascut 2000

¿? Nascut 2002

¿? Nascut 2002

¿? Nascut 2004 ¿? Pares desconegutsNascut 2003

¿? Pares desconegutsNascut 2003

BoutxyNascut 1997

MevdevNascut i mort 1997

Zivadesconegut

Pyros17 anys

Melba6 anys Morta 1997

6

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i� el retorn de l’ós

laboratori de Tolouse. Els resultats indiquen la presèn-cia, per ordre d’importància, d’invertebrats, gramínies,pèls de mamífers (salvatges i domèstics), fages, orti-gues, nabius i pomes. L’examen visual de les mostresrecollides durant la tardor de 1998 mostrava una alimen-tació quasi exclusivament d’aglans.Un cop sense les dades de telemetria que s’obteniengràcies als collars emissors, el seguiment es va basaren l’observació de rastres i albiraments, apart, és clar,de peritatges de bestiar domèstic en cas d’un atac. Lalínia d’acció marca tres models de seguiment comple-mentaris entre si: realització d’itineraris per poderdetectar la presència d’exemplars, campanya de segui-ment mitjançant trampeig fotogràfic i campanya deseguiment mitjançant trampeig de pèls (identificaciógenètica dels exemplars). Aquesta xarxa es gestiona, ino podria ser d’una altra manera, amb la col·laboraciódels agents rurals, guardes de reserva i voluntaris.Els resultats, que indiquen una bona adaptació delsóssos al seu nou hàbitat i la facilitat d’aquests per trobaraliment i refugi, aspectes que garantirien la seva super-vivència i reproducció, van motivar el govern francès aportar endavant una segona fase del projecte: l’allibera-ment el 2006 de cinc óssos més procedents tambéd’Eslovènia, quatre femelles i un mascle. Els allibera-ments es van fer a França, quatre a la primavera i un ala tardor. Aquests nous exemplars han mostrat una ràpi-da adaptació al nou entorn, tot i que cal lamentar la mortd’una femella per causes naturals.

La convivència és possibleFinalment, no hem d’obviar que hi ha un seguit de puntscrítics o precaris: la mort de dos exemplars per causesantròpiques, Melba i la darrera óssa autòctona delsPirineus, Canelle, així com la depredació sobre bestiardomèstic i la poca acceptació per una part de la pobla-ció local.A la zona amb presència d’ós bru existeix una importantcabanya ramadera formada per ovelles, vaques, cavallsi cabres que aprofiten les pastures alpines. Els actualsmodels de pastoreig en què una part dels ramats pastu-ren lliurement sense pastor ni gossos facilita la feinadels depredadors, entre ells el d’aquest gran oportunis-ta. L’entrada d’un ós al ramat implica no només l’ovellaque ell mateix pot matar, sinó també de vegades la pèr-dua o el despenyament d’altres. També cal dir que, ambaquestes facilitats, l’ós no és l’únic depredador d’a-quests ramats sense vigilància: aus o carnívors més

petits com la guineu tenen capacitat per incidir negati-vament, bàsicament en els xais petits. Amb aquest siste-ma de pastoreig ja era normal que amb l’arribada delfred i en recollir-se els ramats per a la seva estabulacióo per portar-los a pastures a zones més baixes, faltessinanimals: les tempestes, problemes al part, la vellesa,malalties o gossos assilvestrats, en mataven cada anyalguns exemplars. Aquestes baixes ja estaven assumi-des, però amb l’arribada dels nous óssos el concepte vacanviar: no hem d’oblidar que amb l’arribada dels plantí-grads van arribar també les indemnitzacions. Els peritat-ges en cas d’atac certifiquen si és o no és l’ós el res-ponsable del succés. Ara bé, en el cas del bestiar desa-paregut és pràcticament impossible discernir sobre l’au-tor dels fets, a menys que es trobi algun rastre o siguiconeguda la presència d’algun exemplar a la zona. Elretard en l’avís també pot impossibilitar saber-ne l’autor,ja que l’alta població de voltors s’encarrega en pocs diesde fer desaparèixer qualsevol prova. A Catalunya, en cinc anys (1996-2000), els óssos vandepredar sobre 118 caps de bestiar, principalment ove-lles, indemnitzant-se 160 caps. A més, durant els anys1998 i 1999, es van indemnitzar les ovelles i les cabresdesaparegudes a les zones on es van moure els óssos,en total, 395 caps de bestiar més. Aquesta última mesu-ra no vol dir que els óssos hagin mort totes aquestesovelles, segurament només una mínima part, però es vaconsiderar com una bona mesura social i política perrebaixar el rebuig d’una part de la població local al pro-jecte. De totes maneres, cal remarcar que el passat any2006 amb un nombre més elevat d’exemplars és quanmenys atacs van haver-hi al bestiar domèstic.Per últim, caldria haver incidit més en la divulgació i sen-sibilització sobre el projecte de reintroducció a la pobla-ció en general, especialment a la població local, teninten compte que és una espècie no exempta de polèmicaa la vegada que emblemàtica com a espècie paraigües,és a dir, que protegint el seu hàbitat estem protegim totala resta d’espècies amb les que conviu. Els retards en lesindemnitzacions i ajudes tampoc ajuden a suavitzar l’en-tesa entre els diferents col·lectius implicats. Esperem que se segueixi treballant en l’aplicació i millo-ra de les diferents mesures de prevenció i protecció aixícom en la resta de punts febles del projecte, a fi de per-metre una millor convivència entre les poblacions huma-nes i la vida salvatge als Pirineus.

Toni Batet i TriasTècnic de fauna de DMAH

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

7

Quan sortim amb les nenes les tardes de primavera a lafarrany de casa, o a passejar per la muntanya, juguem acanviar la lletra de les seves cançonetes infantils preferi-des, mentre intentem descobrir les diminutes bestiolesque campen pels herbassars. Una de les cançonetes quemés els agrada és la que diu Conillets, que sou amaga-dets? Siíííí! Que la llebreta ve... i que canviem perEscarabatets, que sou amagadets? al temps que sacse-gem les altes herbes amb la mànega per a descobrir elsescarabats que intenten passar inadvertits. El gust persaber de les petites meravelles naturals que ens envoltenés quelcom a estimular, i si ja existeix de mena, a conrear.Però, oi que parlem d’escarabats? Doncs anem al gra!Potser un Parc Nacional és la porció de territori d'un paísmés ben coneguda quant als seus components faunístics.Però en moltes ocasions aquest coneixement es limita alsorganismes de gran mida, o als especialment curiosos.Molt probablement l'inventari d'aus, rèptils o mamífers novariarà substancialment amb noves recerques. En canvi,de la composició faunística d'invertebrats, freqüentmentnomés es tenen dades precises d'aquells grups d'espè-cies més aparents, més vistoses, i que des de ben antichan captat l’interès de l'home.El contingent faunístic d'una regió ve determinat per lainteracció dels següents factors: la història evolutiva delspossibles pobladors, el seu grau d’especialització i pertant la seva capacitat de colonització del territori; la diver-sitat dels hàbitats potencialment colonitzables, i la histò-ria geològica dels territoris on es distribueixen. Això faque la investigació sobre qualsevol porció del planeta tin-gui un interès equivalent al de qualsevol altre. Però exis-teixen llocs que han estat especialment canviants al llargde la història de la Terra. Els Pirineus és una d’aquesteszones amb característiques especials: es troben en unindret geològicament molt actiu en el contacte entre les

escarabatets, que sou amagadets?sortiu, que la mare ja és al niu!

plaques Ibérica i Eurasiàtica, i en diferents episodis s’hanformat muntanyes; han estat profundament afectats pelscanvis climàtics pleistocènics; i es troben en una cruïlla decamins a l’istme peninsular, pas obligat per a les espèciesen expansió. Així en aquesta regió s'han sofert diferentsonades colonitzadores d'organismes amb els orígens mésinshòspits i remots.El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Mauricicom a porció del massís pirinenc es troba en una situa-ció privilegiada: primer per trobar-se al bell mig de laserralada pirinenca, fet que li confegeix unes particularscondicions d'habitabilitat derivades del gradient altitudi-nal, que exerceixen una gran pressió selectiva sobre elsorganismes; en segon lloc perquè els Pirineus actuen defrontera –biogeogràfica– al bell mig de l’únic pas entreÀfrica i Euràsia situat a l’Europa occidental i tercer per-què la influència de l'home hi és mínima i per tant lesalteracions del medi i les comunitats d’éssers viustambé.Els escarabats aquàtics habiten les aigües continentals iles diferents espècies poden ser pròpies d’ambients lèn-tics –estanys, basses o torberes–, o lòtics –déus, barrancso rius–. Tot i viure a l’aigua, respiren oxigen atmosfèric isovint han de sortir a la superfície per a respirar. La granmajoria són carnívors, però també n’hi ha d’herbívors quepeixen els prats d’algues que cobreixen les pedres o elsvegetals aquàtics.La llista provisional dels escarabats aquàtics que hanestat observats al Parc consta de setze Ditíscids, dosHalíplids, dos Helofòrids i dos Hidrofílids; però si intensifi-quéssim i sistematitzéssim les prospeccions, molt possi-blement aquest nombre es veuria sensiblement augmentatja que en els mateixos ambients, en territoris limítrofs delParc, s'han observat moltes altres espècies d’aquestesmateixes quatre famílies.

Agabus bipustulatus (LINNAEUS, 1767)Oreodytes sanmarkii sanmarkii (C.R. SAHLBERG, 1826)

Hydroporus palustris (LINNAEUS, 1761) Platambus maculatus (LINNAEUS, 1758)

�

8

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

1. Espècies septentrionals també presents a Europa alnord dels Pirineus, però no al nord d’Àfrica:1.1. D’aquestes n’hi ha que no arriben a saltar el massíspirinenc i per tant la seva frontera meridional de distribu-ció se situa al vessant nord dels Pirineus: Hydroporuspalustris (LINNAEUS, 1761) i Ilybius fuliginosus fuliginosus(FABRICIUS, 1792)1.2. També es troben aquelles que tot just han aconseguitcolonitzar el vessant sud de la serralada: Hydroporussabaudus sabaudus FAUVEL, 1865.1.3. O que no han trobat impediments per avançar pelterritori ibèric desplaçant-se fins a les regions peninsu-lars més meridionals; per ordre de menor a major expan-sió: Oreodytes sanmarkii sanmarkii (C.R. SAHLBERG,1826), Hydroporus foveolatus HEER, 1839, Agabus lapponi-cus (THOMSON, 1867), Agabus guttatus guttatus (PAY-KULL, 1798), Platambus maculatus (LINNAEUS, 1758),Hydroporus nigrita (FABRICIUS, 1792), Helophorus gla-cialis VILLA, 1833 i Helophorus flavipes FABRICIUS, 1792.2. Espècies trans-ibèriques també presents a Europa alnord dels Pirineus i al nord d’Àfrica, que es troben distri-buïdes per tota la península ibèrica:Agabus bipustulatus (LINNAEUS, 1767), Agabus nebulosus(FORSTER, 1771), Dytiscus marginalis marginalis LINNA-EUS, 1758, Haliplus lineatocollis (MARSHAM, 1802),Haliplus fulvus (FABRICIUS, 1801), Anacaena globulus(PAYKULL, 1798) i Laccobius bipunctatus (FABRICIUS, 1775)3. Endemismes ibèrics exclusius de la península, que pertant no es troben enlloc més del món:3.1. Distribuïts per la major part de la península:Hydroporus nevadensis SHARP, 1882.

3.2. Distribuïts només per la meitat septentrional de lapenínsula: Oreodytes davisii rhianae R. CARR, 2001, Ilybiusalbarracinensis (FERY, 1986) i Hydroporus vagepictus FAIR-MAIRE & LABOULBÈNE, 1855.Els coleòpters aquàtics, així com altres invertebrats, podenser utilitzats com a indicadors biològics per a l’avaluacióde diferents característiques del medi. Diverses espèciessón pròpies d’aigües amb característiques peculiars ialtres en canvi són habitants de qualsevol tipus d’ambientaquàtic. En qüestions d’avaluació d’impacte ambiental, lapresència de les primeres o de les altres en un lloc deter-minat, ens pot donar informació precisa sobre la pressióhumana sobre el territori. Almenys als Pirineus centralsaquesta pressió encara es podria considerar escassa,però el creixement urbanístic especulatiu ja comença aarribar fins i tot a les zones més altes del massís, freqüent-ment camuflat sota l’aspecte de “desenvolupament de lazona”, “creació de llocs de treball per als seus habitants”,etc.; l’increment d’ocupació condueix a un augment deconsum dels recursos hídrics, entre altres; i la conservacióde la biodiversitat passa necessàriament per la conserva-ció dels ecosistemes, entre ells els aquàtics. Així caldriaavançar-se als esdeveniments i fer planejaments d’usosdel territori que permetessin un creixement urbanísticracional, d’acord amb la disponibilitat de recursos a llargtermini; d’aquesta manera s’incidiria, no solament en laconservació de la diversitat, sinó també en la preservaciódels recursos que hauran de permetre la vida de les gene-racions futures en aquest diminut “racó de món”.

Xavier Fresneda i GasparCa de Massa (Llesp)

escarabatets, que sou amagadets?sortiu, que la mare ja és al niu!

És una tarda de primavera, els prats de dall de la

vall d’Àssua comencen tot just a verdejar grà-

cies a les últimes i esperades pluges. Hem que-

dat amb la Joana Quesada i en Jaume Orteu, els

propietaris de la formatgeria que hi ha a Altron.

Pugem el caminet que ens mena fins a casa

seva i allí, des del balcó, estenent la roba blan-

ca, que contrasta amb el blau del cel, en Jaume

i la Joana ens obren les portes de casa...

Joana, el teu marit en Jaume sí que és fill d’Altron, peròtu no ets nascuda al Pallars. Explica’ns, com vas arribarfins aquí?(Joana) No, jo vaig néixer a Almeria capital. Primer vaiganar a Barcelona a estudiar filosofia i lletres l’agostdel1964, tot i que jo ja era professora. Vaig aterrar en unbarri que és Sant Ildefons, un barri obrer de Barcelona isense col·legis. El meu home i uns companys tenien uncol·legi i jo vaig treballar-hi durant el dia i a la tardaanava a la universitat a fer francès.Així doncs que vares conèixer el teu marit a Barcelona,però en Jaume és fill d’Altron oi?Sí, el meu marit, en Jaume, sí que és fill d’aquí de casaBernadí. Ell estava a Barcelona treballant i jo vaig anar alcol·legi on treballava ell i així ens vàrem conèixer. Uiiii!D’això ja fa molts anys! Allí va començar tot, ens vamcasar i van néixer els tres fills que tenim, tots nascuts aBarcelona. Quan va néixer el petit, jo no coneixia elPallars, només havia pujat un cop quan van inaugurar lespistes d’esquí de Llessui. Era cap a l’any 1967, 1968 per-què nosaltres ens vam casar al seixanta-nou!

(Jaume) Em sembla que la inauguració va ser el 1967 per-què aquí van fer la instal·lació de la centraleta de la llum, hiposa l’any 1967 i aquesta llum la van posar per a les pistes.L’any 1975 vam decidir que a Barcelona no ens agradavaestar-nos, vam venir aquí i vam comprar 12 vaques, untractor, una empaquetadora i vam llogar algunes de lesterres i algun paller de Casa Subirà d’aquí d’Altron, i vamcomençar una vida nova... munyint vaques! Va venir ungermà meu que després va marxar i ens vam quedarnosaltres sols.Per tant vàreu fer una mica a l’inrevés; quan tothom mar-xava del Pallars vosaltres vàreu venir?Sí, sí, va ser una decisió pròpia, quan tothom marxavanosaltres vam tornar. Vam venir aquí, vam comprar totaquell material i vam llogar terres perquè les terres delseu germà ja estaven llogades. I quanta gent vivia a Altron en aquella època?Hi havia més gent que ara, al 1975. Mira, quan nosaltresvam venir aquí, que portàvem tres fills petits, la nena jatenia edat d’anar al col·le, però els altres tenien... un 40dies i l’altre dos anys. Hi havia 16 crios que anaven alcol·le a Sort, quan ara no hi són ni a Llessui! Ni l’escolad’Altron ni la de Llessui funcionaven i vam fer una con-centració escolar a Sort sense tenir escola. Hi havia totesles botigues que havien quedat buides perquè havia mar-xat la gent i es van aprofitar per aules. Això era el curs 76-77. El menjador era on hi havien els bombers, on ara hi fanuna llar de jubilats. Imagina’t que les classes no tenien ni lavabo!Tot i que a vosaltres us agradava molt la vida rural, en ser

entrevistaels formatgersd’altron

9

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�mestres tots dos, no se us va passar pel cap d’exercir lavostra professió?No, ens volíem guanyar la vida amb la terra. Teníem moltclar que anàvem a fer de pagès!Jo vaig fer substitucions a partir del moment que el petitva anar a classe, ja que estava més lliure. No funcionavacom ara amb llistes sinó que em trucaven i em deien“mira, al meu home l’han operat”, baixava, feia les clas-ses i em pagaven.Joana, tu véns d’una família amb tradició rural?Jo no vinc d’una família estrictament pagesa, era unacasa mixta, el meu pare sí que tenia terra però tambéexportava, comprava, venia, tenia botigues. No era exac-tament com aquí. El món rural era molt diferent. I nosal-tres encara que teníem terres, vivíem a la capital i teníemels cortijos.I el vostre pas de la vida urbana a la rural com va ser?Molt bé, el meu pas de la vida urbana a la rural no vasuposar cap trauma. He fet la mateixa vida que abans. Hetingut potser més temps per llegir. Ara potser no en tinctant de temps.Com era la vostra feina de vaquers abans i com és ara?Ui! Era igual que ara, al 1975 era igual que ara. Ha can-viat molt poc, perquè quan vam venir ja vam comprar lamàquina de munyir automàtica, ja que ni ell ni jo no sabí-em munyir a mà. La gent que munyia a mà era la quetenia poques vaques, dos o tres, però si n’has de munyirdotze o tretze et podies passar el dia.Vàrem ser la primera casa amb màquina de munyir, laresta de cases encara munyien a mà. L’única cosa queha canviat és que ara per a qualsevol cosa has d’omplirmolts papers. Per cada paper que feies abans ara n’hasde fer mil!Vau ser, per tant, uns grans innovadors i importadors detecnologia en aquella època?Doncs sí, al poble sí. Has de contar que aquí, de tractorque funcionés, el nostre va ser el primer.Sí, sí i nosaltres també vam fer una altra cosa; aquí la

gent, agafava, munyia, treia les vaques al tros, tornava almigdia, a la tarda tornava a treure les vaques i a la nitmunyia i s’estaven fins a les dotze de la nit munyint. Anosaltres ens deien “però com ho podeu fer?” perquèaixò no ho fèiem mai, com a màxim aviàvem a la tarda, almatí mai! Les vaques al matí que estiguessin a casa des-cansant. Llavors a la tarda munyíem a mitja tarda i des-prés, en acabat de munyir, les vaques a fóra. Això sobta-va a la gent perquè deien “aquestos que han vingut defora, que no ho han fet mai i fan aquestes coses, aquí esdeixaran les dents!...”Això ho fèiem perquè una vaca de llet passejant-se pelscamins no fa llet. Si les vaques sortien aquell dia feienmenys llet, si les tenies al corral en feien més, així queestava clar. I també per comoditat nostra.Una altra innovació va ser que nosaltres de seguida quevam arribar aquí vam fer un pou per als fems.Joana, i tu com a dona quin és el teu paper com a rama-dera?La dona al Pallars era l’esclava però també el pal de pallerde la casa. Les dones es quedaven al matí per aviar lesvaques i l’home, els dimarts, anava a Sort i per això joconeixia tots el homes del Pallars i les dones, no! A lesdones els quedava la feina de les vaques i la de la casa.Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal,perquè era la dona qui portava el pes de la casa, senseestar reconeguda. Sempre he tingut vocació ramadera,junt amb ell, sempre hem sigut i som un equip. No sabiares del tema, ell sí, en ser d’aquí, encara que no hi haguésestat molt temps.I el fet de ser una dona avançada a l’època et va dificul-tar la teva integració al poble i a la comarca?No, dificultar no, la gent m’ha vist molt bé i m’ha tractatbé, però sóc de fora. Durant aquests 32 anys que portoaquí no m’he sentit rebutjada sinó al revés, molt ben aco-llida també per la meva part jo he donat tot el que hepogut. El que sí teníem clar és que els diumenges eren pera descansar i estar amb la família, així que ens arreglà-

els formatgersd’altron

10

11

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�vem i anàvem a passejar, a dinar a fora i a l’hora de mun-yir ja erem de nou a casa. Doncs un diumenge quananava a munyir una dona del poble em va dir que sianava tant pintada a munyir, les vaques aquestes s’es-pantarien....Cal comentar una cosa respecte a això: en aquella èpocahi havia Extensió Agrària que organitzava molts cursets,i cada nit quan acabàvem la feina baixàvem a Sort a fercursos i això ens va ajudar molt.Nosaltres vam aprendre molt d’aquesta gent, pensa quejo no sabia res de res!Vau començar amb el negoci de la llet però per què usvàreu passar al formatge?Nosaltres vam començar a fer formatge a partir de l’any1991, abans d’aquest any fèiem exclusivament llet. Desque vam començar amb el negoci de la llet tota la pro-ducció anava a la Seu d’Urgell, perquè Copirineo no fun-cionava gaire bé i tots els ramaders venien la llet a laSeu. Formaven part d’una SAT (societat agrària de trans-formació) que es va organitzar a la Seu i com que allà elshi faltava llet van venir cap aquí, precisament l’any 1975quan nosaltres vam pujar. Va funcionar fins a l’any 1987-88, quan es va entrar al Mercat Comú. Llavors l’empresaaquella va fer fallida.Això a nosaltres ens va costar 6 mesos de llet i aporta-cions de capital. Vam perdre uns 10 milions de les anti-gues pessetes, irrecuperable.....I com us vàreu refer de tot això?Els pagesos d’aquí van veure que això era una bancarro-ta i anaven tots al desastre, llavors vam agafar unaempresa que cada dia que s’emportava la llet, la pagava.No la donàvem si no ens la pagaven i sabíem que teníemdiners líquids cada dia. Vam fer un contracte d’algunestemporades i a partir d’allí, mentrestant, estaven fent unsacords amb Copirineo. Perquè clar, Copirineo agafavallet d’aquí però ens deia: “vosaltres us en vau voler anara l’altra empresa” i hi havia l’estira i arronsa de l’acord.Aquesta època va ser un període molt dolent per al mer-cat de la llet.Però Copirineo tampoc no funcionava, tenia uns 500milions de deute!Arran del problema de la llet, la Generalitat ens va enviaruna sèrie de veterinaris de l’INEM per a realitzar uns cur-

sos per fer formatge, per veure si ens enganxàvem al carrode l’artesania. Vam fer moltes hores durant tres o quatremesos de cursos! Al 1989-90 va ser quan vam fer els cur-sets i quan vam fer proves, que vam donar a la gent a gus-tar i deien “sí, sí que és bo, ho heu de posar al mercat”però aquell any ho vam donar tot a la gent perquè ho gus-tés! Vàrem començar fent només 50 litres de llet i ara enfem de 200 a 400 litres, depenent de la demanda que tenim.Tot i que actualment no hi ha pics de producció, l’agost solser el mes més estressant però com durant l’any vanpujant autocars sempre hem de tenir una bona producció.I el vostre formatge es troba a fora del Pallars?No, solament hi ha una botiga a Lleida que en ven.Hi ha algú que diu que en un lloc de Barcelona en venen,però nosaltres no els n’enviem.El millor és que el 90% de la producció es ven a la format-geria, això a nosaltres ens encanta, així el marge que espot quedar el distribuïdor, ens el quedem nosaltres. Per laproducció no tenim problema, al revés tenim problemesper falta de gènere!Teniu pensat ampliar la formatgeria veient que és possi-ble augmentar la vostra producció?No, no, mira hi ha una cosa molt clara, que una artesania ésuna cosa que fas amb les mans i si aquestes mans són 24mans i has d’anar manant, resulta que tu ho fas d’una mane-ra i l’altre d’una altra i llavors el producte ja no és el mateix.Aquí som només nosaltres dos fent el formatge.Com veieu el futur de la ramaderia a la vall i als Pirineus engeneral? És un ofici que s’està abandonant?Fumuda, molt fumuda, pèssima, fatal...Mira, el motiu de venir aquí a part que volíem treballar laterra, era el de treballar en cooperatives, que la gent tin-gués dissabtes i diumenges, de treballar en conjunt irepartir la feina però no... El Pallars és una comarca ricaen recursos però molt empobrida. Aquí les cooperatives nofuncionen perquè la majoria de la gent d’aquí tenen un peuaquí i un peu a fora. Sempre han funcionat així i han con-siderat que a fora viuran molt millor que aquí. I sempre larutina i rutina... Això passa perquè no han sortit d’aquí... Va arribar unmoment que nosaltres teníem 65 vaques, érem només dosi fèiem vacances!Nosaltres hem fet al revés que molta gent. Quan vàrem

els formatgersd’altron

arribar hi havia 5 o 6 explotacions; si ens haguéssimorganitzat, aquests 120 animals que hi podien haver alpoble, amb 4 persones tranquil·lament, les podíem ferfuncionar, amb unes bones instal·lacions. Nosaltres hovam proposar però tothom ens va dir el mateix: que no!La prova que la ramaderia està malament és que de les800 explotacions que hi havia al Pallars l’any 1975, –lamajoria eren de carn, perquè de làctiques n’hi havia moltpoques–, ara pràcticament ja no en queda cap, no sé sien queden cinc o sis màxim. En aquesta comarca en ple-garan, segurament, abans d’entrar a l’estiu, una a Llessuii una a Saurí. A Sort ja no en queda cap, en queda una aAinet, que són els que fan els iogurts i el d’Olp, a quinosaltres agafem la llet.Així ara vosaltres no teniu vaques?Només tenim vaques de carn, la bruna; fa quatre o cincanys que ens vam treure la quota de la vaca lletera.En trobar el xicot d’Olp que ens ven la llet, ens les vàremtreure al 2003. Teníem referències per part del gerent deCopirineo, que feia una bona llet, ja que treballant ambllet crua necessitem una llet molt purificada, molt neta. Mira, ara estàs pagant la llet més barata del que costaproduir-la!Això és bo que ho sapigueu: l’any 1988 veníem la llet a 58pessetes i avui la millor llet s’està pagant a 52-53 pesse-tes, uns 30 cèntims d’euro, després de 20 anys! Aixòexplica perquè la gent ho abandona. Això és així.Desprès s’ha mirat cap a la ramaderia de carn però de laramaderia de carn tampoc es pot viure, ja que amb vacade carn necessites propietats molt grans, amb una pro-pietat petita, què faràs? Tu compta amb un terreny d’a-quí el que pots fer; per poder viure una família necessitaunes vuitanta - cent vaques alletants. Amb aquestesparcel·les que hi ha aquí, què faràs? Deu aquí, deu allà,deu més enllà.... no es pot viure, has de tenir una altracosa. Segon, el noranta per cent de la terra d’aquestavall està pràcticament en règim d’arrendament, perquèels propietaris són a Barcelona, van ser els primers quevan marxar... Et donen les terres perquè les cultivis però

has de pagar un arrendament i arribes a final d’any i quèt’ha quedat? Res. A més a més dels inconvenients detenir les vaques separades.Canviem ara de tema i parlem una mica del ParcNacional. Com veieu la figura del Parc Nacional? Ha sigutuna ajuda per tirar endavant el negoci, el fet de tenir elParc tant a prop?En principi no, encara que potser sí que ve alguna gentatreta pel Parc, per exemple, gent de Tremp que passenper dalt i vénen aquí, o que surten d’aquí i se’n van aEspot, a l’estiu. Jo penso que quan estigui més senyalit-zada aquesta part hi vindrà més gent per la vall d’Àssua.Perquè molta gent ens pregunta si per aquí es pot entraral Parc...En principi, el Parc és una figura important, però enaquesta vall crec que s’ha quedat a mitges, falta dinamit-zació i sobretot senyalització!Heu notat un increment de visitants des que s’ha obert elcentre d’informació de Llessui?Ui! I tant! La gent que porta el museu és gent que com-pra!Sí, però jo el que vull dir és que el museu no té gaire sen-tit, hauria de ser un museu viu! Explica coses d’abansque avui no es faran mai i cal explicar també les cosesd’ara. La meva idea era fer un corral, a uns cinquanta oseixanta metres màxim d’aquí, i jo crec –es pot fer núme-ros– que amb vint vaques de llet, directament del corral ala formatgeria i transformar-la, hi viurien dues famíliescom a senyors! És demanar ben poc. I ara amb vaca dellet si no en tens més de cinquanta no fas res. Però qui hofa això? Cal que l’Ajuntament i el Parc Nacional facin mésinversió i comprometre també a Agricultura, Turisme,Medi Ambient i a qui sigui per fer un corral ben fet. I lesvaques allí, però el qui tingui les vaques allí, que pagui unarrendament. El manteniment aniria a càrrec del pagès i,a més a més, un tant, un arrendament, perquè si no lagent no ho cuidaria. Amb explotacions d’aquest tipusmolts col·legis de Barcelona o de les grans ciutats puja-rien la canalla aquí. Si a més a més afegeixes que fas

els formatgersd’altron

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

12

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

13� els formatgers

d’altronalgun producte, ja està. Aquí tothom que entra compra!Seria un bé social. Una idea així però amb llet d’ovella icabra es podria fer a Llessui, una formatgeria allà dalt,d’ovella, aniria molt bé. Fer una mena d’exposició viventcom a complement del museu.Quin paper creieu que ha tingut el Parc en la modernit-zació d’aquesta vall i de la comarca en general?A nosaltres personalment no ens ha ajudat pas gaire entemes de subvencions, perquè una que vam demanar ensla van denegar, però fa molts anys d’això. Per a moltagent de la vall, la modernització ha sigut canviar la mulaper tractor!Heu vist canvis al Parc Nacional al llarg d’aquests 32anys que porteu a Altron?Canvis, canvis, no, però el que sí que es veu és que lagent parla més ara del Parc, es coneix més, la gent elvisita més, hi ha gent que ve al Pallars expressament pervisitar Sant Maurici. Jo el primer que vaig fer quan vaigarribar al Pallars va ser fer la travessa a peu d’Espot aAigüestortes, anar i tornar eh?Creieu que l’ampliació del Parc serà positiva per a la valld’Àssua?No tenim gaire informació sobre l’ampliació, però totaampliació és bona, tot el que sigui protegir és bo, perquèés clar, el Parc Nacional és una protecció perquè no esfaci cap cosa estranya oi? Per tant, tot el que siguiampliació està bé.A part de la protecció dels espais, jo crec que el ParcNacional hauria de cuidar també l’entorn de la zona d’in-fluència, ja que si tot el que està al voltant està abando-

nat, està deixat i no hi viu gent o qui hi viu està amargat,no anem bé. Es podria donar més facilitats perquè tot elque es fa fora del Parc estigui ben cuidat. Però amb elplan que anem ara, com que no hi quedarà cap pagès, quiho cuidarà això? Cal posar una granja de vaques o d’ove-lles ja que aquests mantindran el terreny bé i a la genttambé els agrada anar a veure animals, com viuen i dei-xen de viure. Si això no ho tenim, què faran, pujaran a daltal museu i què veuran? No veuran cap ovella a Llessuid’aquí un anys. Faran la travessa, veuran les muntanyes ija està!Hauria de ser com a Suïssa, on hi ha molts parcs comaquest, i a la gent se li paga per dallar i els pagesos viuenallà encara que només tinguin tres vaques!Per finalitzar una última pregunta: un desig realitzat i unper realitzar...Un de realitzat... tenir una casa pròpia al Pallars!Un per realitzar... veure que a la comarca es fan coses,com aquesta idea de l’explotació ramadera a Llessui.Moltes gràcies als dos!La Joana i en Jaume ens acompanyen fins a la porta decasa mentre encara xerrem de quines coses es podrienfer a la comarca. El cel és ben gris, potser tornarà a plou-re i la vall quedarà de nou impregnada amb aquella olorde terra que et fa sentir que ets ben viu. Mentre marxemi baixem pel caminet encara ens sembla sentir la dolçaperò alhora àcida olor de la llet fermentant, tan àcida itan dolça com pot ser la vida!!

Judith Comorera i GarcíaMaria Pou i Palau

El Pla estratègic, una eina per al territoriÉs ben conegut que la missió principal d’un parc nacionalés la protecció dels valors naturals i culturals que van pro-piciar la seva declaració. Malgrat tot hi ha molts altresplantejaments que cal tenir en compte en un espai naturalprotegit, entre els que destauen els relacionats ambaspectes socioeconòmics de la població del seu entorn. ElPla estratègic, que en aquests moments es troba en fasede redacció, aborda els principals eixos d’actuació per alspròxims anys del Parc, tot donant especial importància aldesenvolupament econòmic, social i cultural de la sevazona d’influència d’una manera sostenible i estableix nouscanals i mecanismes de comunicació entre el Parc i elshabitants del seu entorn.El Pla s’elaborarà en diverses fases: unes d’inicials, quecontemplaran una anàlisi inicial de l’entorn territorial delParc, dels recursos disponibles, on s’establiran també lesoportunitats d’actuació, i les debilitats o mancances delsistema; i unes altres, de planificació estratègica, on esdefiniran un seguit d’opcions o alternatives de futur queseran analitzades conjuntament amb el teixit social de lazona i que formaran part del document definitiu. Amb eldoble fi d’optimitzar la informació i d’enriquir el Pla ambles aportacions de tots els col·lectius implicats, es comp-tarà des de les primeres etapes amb la participació delsprincipals representants del teixit socioeconòmic de lesquatre comarques de la zona d’influència. Tots esteuconvidats a participar-hi per expressar les vostresidees i suggeriments als centres del Parc o a través dela seva pàgina web!

Dia Europeu dels ParcsAmb motiu de la celebració d’aquesta diada, que s’escauconcretament el 24 de maig, és costum que cada any con-videm, durant els mesos de maig i juny, algunes de lesescoles de les comarques que ens envolten Aquest anyens han visitat més de 500 alumnes i professors de Vielha(Val d’Aran), Tremp i la Pobla de Segur (Pallars Jussà), i delPont de Suert, Vall de Boí i Vilaller (Alta Ribagorça). Ambl’ajuda dels guies interpretadors hem intentat donar aconèixer a aquests nens i nenes la importància de conser-var les muntanyes respectant fins i tot els més petits ani-malons. Per això el lema escollit ha estat “Animals petits,un gran tresor!”. Per últim, destacar que malgrat la prima-vera plujosa que estem tenint, en els dies que hem cele-brat aquesta diada no ens hem mullat. És la sort dels cam-pions!

II Concurs de Dibuix NaturalistaQuasi 30 escoles d’arreu del país han participat en aques-ta nova edició del concurs de dibuix naturalista del Parc,enguany adreçat a alumnes de 1r i 2n d’ESO. Un total de488 obres originals es van presentar en aquest certamenper a promocionar des d’una vessant artística el conei-xement del Parc. El primer premi va ser per una parti-cular versió dels Encantats dibuixada amb textures gra-nulades de Daria Medvedeva, alumna del Col·legiSpínola, institució que també es va endur el premicol·lectiu al millor conjunt d’obres. Des de l’extremoriental dels Pirineus, de Figueres, va arribar la segonapremiada, Victòria Morales Vicén amb la seva obra Flora

noticiari

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�14

d’Aigüestortes. Una espècie emblemàtica del Parc, lamarmota, va inspirar encertadament a Anna Bach Vallsper al seu dibuix i emportar-se el tercer premi. D’altrabanda la difícil selecció final va fer que el jurat decidísatorgar un petits obsequis als autors i autores de lesobres finalistes no guanyadores degut a la qualitat d’a-questes. Les obres guanyadores i les finalistes estanexposades digitalment a la pàgina web del Parc i pro-perament en la seva versió original a les Cases de Boí iEspot.

El Parc, poble a pobleUn dels recursos més utilitzats en la difusió del Parc sónles exposicions itinerants. Els nous sistemes de presenta-ció d’aquest tipus de mostres, tendeixen a reduir el seupes i volum amb la qual cosa se simplifica d’una mane-ra extraordinària el seu trasllat i muntatge, i això permetfer-les arribar a una gran majoria dels pobles de la zonad’influència o a qualsevol altre indret amb molta facili-tat. Enguany el Parc disposa de dues exposicions denova realització i de temàtica molt diferent. “Llegir la història de la muntanya: l’arqueologia al ParcNacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” és laprimera d’aquestes mostres que fa un repàs de les pros-peccions arqueològiques realitzades durant els darrers

anys, amb uns resultats que no deixen de sorprendre i quedemostren que aquestes muntanyes han estat habitades irecorregudes de punta a punta per l’ésser humà tot just esvan retirar els gels que les cobrien. A través d’aquestestroballes podrem fer un viatge fantàstic de més de 10.000anys! Aquesta exposició de 12 plafons ha estat realitzadaen col·laboració amb l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i elDepartament de Prehistòria de la Universitat Autònoma deBarcelona.Per als afeccionats a les subtileses, als contrastos, alscolors de la natura, a la poesia... “La seducció dels sentits”és un anar passant pel Parc de puntetes, tot deixant-seseduir per la màgia del canvi d’estacions, de l’aigua, delspaisatges hivernals, de la fauna, de la llum, del color...Tot aquest munt de sensacions que tenen com a objec-tiu la seducció de l’observador, es veuen reflectides enaquesta mostra, que consta també de 12 plafons, i onmitjançant el treball fotogràfic de l’Iñaki Relanzon ensintrodueix en un món diferent que ens fa apreciar labellesa dels diferents ecosistemes presents al Parc.Per tal de donar difusió a aquest tipus de recurs, el Parcdisposa d’un fullet específic on es descriuen totes lescaracterístiques de les diferents exposicions itinerantsque es troben a la disposició de les institucions, entitatso col·lectius que les demanin. Us animeu?

noticiari

15b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

e s

an

t m

au

ric

i

�

noticiari

Nous materials per a persones amb discapacitat visualDes d’aquest estiu es disposarà de nous materials desti-nats a facilitar la visita i el coneixement del Parc a les per-sones que pateixen alguna discapacitat visual. Es tractade dues maquetes tàctils de les valls del riu Escrita i de laribera de Sant Nicolau on mitjançant diferents tipus detextures es facilita la identificació del recorregut i les prin-cipals característiques del paisatge i la vegetació d’a-questes dues valls del Parc. Al costat de la maqueta estroba una llegenda en Braille amb els noms dels principalselements presents al llarg de l’itinerari així com els topò-nims del indrets més emblemàtics de cada una de lesdues valls. Des d’aquí volem convidar qualsevol personaque es trobi aquestes circumstàncies i a les diferentsassociacions de discapacitats visuals a conèixer el Parcde la mà dels guies interpretadors!

Ja som catorze!El passat 3 de març es publicava al BOE la Ley 1/2007, de2 de Marzo, de declaración del Parque Nacional deMonfragüe. Amb aquesta zona protegida a la província deCàceres ja son catorze els parcs nacionals de l’estatespanyol.Aquesta nova distinció culmina un procés que vacomençar el 1979 amb la seva declaració com a ParcNatural i la seva distinció com a Reserva de la Biosferaper part de la UNESCO l’any 2003 i la declaració de Zonad’Especial Protecció per a les Aus el 2004. Amb unasuperfície de 18396 ha. de Parc i 116.160 de ZonaPerifèrica, Monfragüe destaca per ser un espai dividit pelbell mig pels rius Tajo i Tiétar que ajuden a conformar unpaisatge ben representatiu del bosc mediterrani ambespècies com el voltor comú, el voltor negre o l’àliga cua-barrada. L’especial orografia del nou Parc, amb cims queno superen els 800 metres d’alçada, acull una àmpliavarietat de biòtops: alzinars, bosc i matoll mediterrani i rie-rols que permeten l’existència d’una rica i variada biodi-versitat de flora i fauna.

Cabanes i pastorsLa ramaderia tradicional ha donat lloc a intervencions en elnostre paisatge que demostren la importància que aques-ta activitat ha tingut en la creació d’espais oberts, aixo-plucs i altres infraestructures relacionats amb el maneigdel bestiar a les nostres muntanyes. A la muntanya de Son(Pallars Sobirà) trobarem un bon exemple d’alguna d’a-questes d’infraestructures ramaderes i veurem com l’ar-quitectura tradicional no està en contradicció amb l’apli-cació de les noves tecnologies a la muntanya.A prop del pas del Coro i sota les pales del Tèsol de Son, lacabana de Cabanières, utilitzada pels pastors i els vaquersd’aquest poble pallarès, ha estat completament remodela-da i condicionada en diverses fases amb l’objectiu de fer-la més habitable, tot respectant-ne l’estructura tradicionali la seva integració en l’entorn. En una primera fase es vaprocedir a l’arranjament del seu interior. Una segonaactuació ha estat destinada a dotar-la d’energia elèctricamitjançant plaques fotovoltaiques, que permeten fins i totla recàrrega del telèfon mòbil. I finalment s’ha realitzat lacompleta restauració d’un corral annex de forma circularamb un total de 152 metres de perímetre i una superfície de1.600 metres quadrats que es trobava en molt mal estat.Aquesta reparació s’ha efectuat seguint la tècnica tradi-cional de construcció de paret seca amb la qual cosa harecuperat la seva funcionalitat i el seu aspecte inicial.Utilitat, confort, integració paisatgística, noves tecnolo-gies, velles tècniques... barreja de conceptes al serveid’una activitat secular!

Camins Vius!El Parc Nacional continua endavant amb el projecte“Camins Vius”, on també hi han intervingut l’Institut del’Alt Pirineu i Aran, DEPANA i els deu ajuntaments queaporten territori al Parc. Es pretén recuperar els anticscamins que comunicaven els pobles que envolten el ParcNacional, i donar-los un ús turístic, esportiu i cultural.Molts d’aquests camins ja formen part de xarxes

16�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

comarcals, municipals o del Parc, i ja estan arreglats isenyalitzats. N’hi ha, però, d’altres, generalment els d’u-nió entre valls, que no estan dins de cap xarxa, i queactualment són difícilment practicables. La major partde les actuacions consisteixen a recuperar murs depedra seca, o empedrats, fer estassades de matoll, imillorar trams amb poca seguretat. Alguns trams jas’han condicionat:· Senet - Gelada· Erill la Vall - Gelada· Camí del Calvari (Son)· Sorre - Saurí - Llessui· Bosc del Gerdar - cascada del Gerber o salt de Comials· Espot - Creu de l’EixolS’han començat els treballs per deixar totalment transita-ble els camins que formen part d’aquest projecte des deTredòs a Espot, passant per Esterri d’Àneu, Son o el refu-gi del Pla de la Font. Les següents fases del projecte serand’Espot al port de Rus, i del port de Rus a Tredòs.

Per una millor gestió ambientalSeguint les directrius del Departament, ens hem sumat al’estratègia d’integrar la variable ambiental dins la gestiódel mateix Parc i de les seves infraestructures. Aquestaintegració passa per la definició i implantació d’un siste-ma de gestió ambiental, d’acord amb el ReglamentEuropeu d’Ecogestió i Auditoria (Reglament 761/2001,EMAS). L’any 2006 va ser el segon d’implantació efectivadel Sistema de Gestió Ambiental i es van aconseguir lescertificacions EMAS i ISO14001. El sistema de gestióambiental implantat es considera que està essent positiuper tal d’actualitzar i regularitzar tots els aspectes legalsde les diferents activitats del Parc, així com també permillorar el comportament ambiental tant de les personesque hi treballen com del seu comportament ambiental

general. Així, i analitzant els resultats dels indicadors,s’observa que en la majoria de casos s’han disminuït elsconsums de recursos naturals i la generació de residus.Per a l’any 2007 el Parc s’ha fixat els següents objectiusambientals:- Disminuir el consum de gas natural a la casa del Parcde Boí.- Reduir l’impacte de l’ús públic intens als camins deMonestero i de la cascada de Ratera.- Elaborar protocols i clàusules ambientals per tal demillorar la gestió ambiental als refugis propietat del Parc.- Disminuir els residus abandonats pels visitants.

Què fa el gall fer?Aquesta primavera de 2007 i, com cada dos anys, d'acordamb la previsió de seguiments d'aquesta espècie, s'harealitzat el cens general a l'àmbit del Parc Nacional i dela zona d'influència. Com és sabut, al llarg dels mesosde primavera, des de finals d’abril fins a començamentsde juny, els mascles de l'espècie s'apleguen als ano-menats llocs de cant o cantaders per tal de realitzar lescubricions de les femelles en un ritual força caracterís-tic de cants, salts i exhibicions en indrets concrets delbosc, invariables al llarg dels anys. Els resultats hanconfirmat l’estabilitat de l'espècie al sector del PallarsSobirà així com també a l'Alta Ribagorça, on es va detectar,fa dos anys, una lleugera davallada poblacional. Al sectordel Pallars Jussà torna a estar actiu l'únic lloc de cant dela zona, localitzat al 2005. Respecte a la Val d'Aran i d'acordamb els seguiments realitzats per part del Conselh Generaud'Aran, que en té les competències exclusives, també esdetecta una certa estabilitat en el nombre de mascles enels llocs de cant censats. Com a nota positiva, cal desta-car la localització d'un nou sector d'aparellament o llocde cant al terme municipal de Vilaller.

noticiari

17

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�

Passejant per l’interior dels boscos ombrívols de pinegre o d’avets ens adonem que ben poques espèciesvegetals són capaces de viure amb la llum tan minsaque arriba al terra; només les clarianes obertes al solcompten amb una vegetació exuberant. De tota mane-ra, per poc que ens hi fixem, veurem que aquests inte-riors tan foscos no estan desproveïts de vida. Sobre lesroques, sobre el terra humit o sobre l’escorça delsarbres, trobem petits éssers vius com les molses, ambpetites fulletes de color verd, o els líquens, normalmentde colors més grisos, marrons o fins i tot grocs, quepengen de les branques o estenen els seus lòbulssobre l’escorça.Els líquens, tal com vàrem explicar al Portarró núm. 18,són éssers vius simbiòtics, on viuen íntimament lligatsun fong i una alga microscòpica. La ajuda mútua entreles dues parts els permet colonitzar indrets molt inhòs-pits, on cap d’ells podria viure per separat, i al mateixtemps els obliga a conviure de manera permanent iincondicional. Aquesta íntima unió crea uns éssersduals i permanents, molt diferents del fong o l’alga ori-ginal, i que els especialistes estudien com un individunou.La superfície de les roques o l’escorça dels arbres sónambients que habitualment són colonitzats pelslíquens. En un tros d’escorça de pocs pams podem tro-bar, fàcilment, 4 o 5 espècies diferents de líquens epí-fits, alguns molt petits, sempre i quan es compleixi una

condició pràcticament indispensable: els líquens sónmolt sensibles a la contaminació atmosfèrica i necessi-ten aire pur per a poder desenvolupar-se. La revolució industrial va augmentar en gran mesura ladegradació ambiental de les grans ciutats. Actualmentles ciutats són deserts per als líquens. Per exemple,l’any 1866 es va fer un estudi de la flora liquènica d’unsjardins de París; 30 anys més tard, tots havien desapa-regut!Lluny de les ciutats, o als pobles petits, la realitat no éstan dura però cal estar amatent. A nivell europeu exis-teix una xarxa de seguiment de l’estat de salut dels eco-sistemes forestals que comprèn més de 800 parcel·lesde bosc, una de les quals es troba a l’interior del ParcNacional. Allí es fa un seguiment de diferents paràme-tres indicadors. La contaminació atmosfèrica es potmesurar amb complexos aparells però també es potestudiar l’evolució de les poblacions de líquens, ja quecada espècie és més o menys sensible a la contamina-ció atmosfèrica. La presència o absència de una deter-minada espècie ens indicarà un cert valor de conserva-ció o d’alteració dels hàbitats forestals.Una de les espècies del Parc Nacional més sensibles ala contaminació ambiental és la barba de caputxí(Usnea sp). A més és una espècie prou vistosa i que nopassa desapercebuda, com moltes altres espècies delíquens dels que viuen a les escorces, que no tenen capnom popular conegut.

floraepífito viure a sobre d’una altra planta

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�

18

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�

cone

guem

el p

arc

19

Les barbes de caputxí o de frare, tenen aquest nomperquè els filaments d’aquest liquen pengen de lesbranques on se subjecten i recorden a una barba d’a-quelles dels frares antics, amb forma de pera. El colorverd-grisós que tenen és degut a la presència d’unasubstància, anomenada àcid úsnic, que té propietatsantibiòtiques i ha estat utilitzada en medicina. Tambéhem llegit que el contacte freqüent i repetit amb aques-ta substància pot causar algunes afeccions dèrmiquesque s’han descrit en llenyataires del Canadà.La determinació correcta de les diferents espècies deUsnea és complicada, ja que presenten una elevadavariabilitat. De tota manera sembla ser que, com aespècie molt sensible a la contaminació atmosfèrica,les seves poblacions han patit importants regressionsa nivell europeu.Una altra espècie d’aspecte molt diferent però quetambé trobem als arbres és Vulpicida pinastri(=Cetraria pinastri), un liquen amb el cos foliaci de fins

a 5 cm de diàmetre, d’un vistós color groc. Viu en llocsfreds, preferentment a la base dels pins i els avets, propde terra, on la neu abundant pugui tapar-lo durant elsdies més freds de l’hivern. El color groc d’aquest liquenés degut a la presència d’àcid vulpínic, una substànciatòxica que s’havia emprat antigament per enverinarguineus i llops (vulpicida = mata guineus).Al voltant de 200 espècies de líquens d’Espanya utilit-zen l’escorça del arbres com a substrat físic per viure.Algunes persones ens pregunten si aquests éssers viusfan algun mal a l’arbre i la resposta –científicamentprudent– és que sembla ser que no. Els líquens viuen del’aire i només utilitzen les roques o els troncs com asuport.El proper cop que entrem al bosc, juguem a descobrirtextures i colors a sobre dels arbres i admirem aquestssoferts i discrets habitants del bosc!

Gerard Giménez Pérez

floraepífit, o viure a sobre d’una altra planta

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

20

�

cone

guem

el p

arc

El raspinell pirinenc (Certhia familiaris) és un ocelleminentment forestal vinculat als boscos subalpins, ésa dir, a les avetoses i pinedes de pi negre, tan abun-dants al Parc Nacional, així com en certes fagedes,bedollars i més puntualment en rouredes i pinedes depi roig. Però, a més, aquesta espècie requereix derodals o sectors forestals madurs, amb presència defusta morta en peus o a terra, d’esquerdes a l’escorçadels troncs, de forats fets pels picots, per tal dedesenvolupar el seu cicle anual, tots ells amb abun-dant flora liquènica forestal. El raspinell pirinenc escomporta de manera sedentària si bé no es descartencerts moviments estacionals en funció dels rigorsclimàtics; recordem que es tracta d’un ocell insectívori per tant, molt lligat a la disponibilitat efímera delsinvertebrats. Ara per ara, i fins a la data, només es dis-posa a tot l’Estat espanyol (període 1969-2002) d’unarecuperació d’un ocell anellat: es tracta d’un exemplaranellat a la Mata de València al 1999 i recuperat almateix indret 1.102 dies després!El seu comportament és discret i la seva observació ésfrancament difícil. De fet és més factible sentir la sevacaracterística veu per tal de contactar-lo. Cal no con-fondre-la amb la del raspinell comú (Certhia brachy-dactyla), que sovint ocupa els mateixos ambients.Al Parc Nacional i durant el període dels treballs del’Atlas dels ocells nidificants (1999-2003) es va establir

de manera precisa la seva distribució, la qual ocupatotes les quadrícules de 10x10 menys una (la de la vallFosca, on els sectors forestals subalpins són encarajoves quant a l’edat es refereix). La màxima probabilitatde detecció es dóna a les avetoses de tots els sectors,seguida dels escassos rodals amb faig, així com delsboscos oberts de pi negre. El nostre espai natural pro-tegit és un dels millors refugis per a l’espècie a nivellde l’Estat espanyol i caldria destacar, pel que fa a laseva importància per a la conservació, totes les aveto-ses madures de la zona perifèrica de protecció delssectors ribagorçans (Besiberri), aranesos (Aiguamòg iValarties) i pallaresos (la impressionant Mata deValència).Aparentment no sembla que hi hagin factors quepuguin malmetre la població d’aquest ocell, si més noa l’àmbit del Parc Nacional estricte, on no es produeixcap actuació silvícola, però resta molta informacióencara sobre els requeriments ambients reals del ras-pinell pirinenc. Cal més informació i estudi sobreaquesta escassa espècie i, per tant i de nou, el nostreespai natural hauria d’aportar en futurs estudis derecerca ornitològica la informació necessària per ges-tionar els boscos subalpins de manera compatible ambla conservació de la biodiversitat.

Jordi Canut i Bartra

faunael raspinell pirinenc

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

21

l’essència de les paraulesels misteris de la garonaEls Pirineus són un extens i ampli conjunt de serraladesque s’estenen des de la mar Cantàbrica fins a laMediterrània; des de les terres occitanes de l’actualsud francès fins a les contrades més septentrionals delnord ibèric; des dels estreps de la plana d’Aquitània idel Llenguadoc fins als de la depressió de l’Ebre.Però entre aquestes serres, muntanyes, valls, planes idepressions, hi trobem, de tant en tant, orientats nor-malment de nord a sud, uns cursos d’aigua, els anome-nats rius, per on viatgen les foses de les neus i de lespluges. Segons els indrets s’anomenen nogueres, flami-cells, valires, riumalos, nyiris, pamanos... Però n’hi haun, de riu, d’extens riu, que potser el podríem conside-rar la mare de tots i totes, i que l’admirat mestre-filòlegJoan Coromines va definir-lo com el gran riu de la Vald’Aran i de França: era Garona! Els seus misteris comencen tot just en néixer perquè, oncarai neix? Al plan de Beret, com diuen els cànons turís-tics? A l’Artiga de Lin, com pregonen els francesos? Sifem cas als geògrafs, el naixement d’un riu es localitza enel punt més llunyà de la seva desembocadura sia en unamar o en un oceà. Segons aquesta explicació i si agafemun mapa, veurem que la Garona naixeria a les capçaleresde Ruda, concretament, al circ de Saboredo. Nascut en terres pallareses, sí, en terres pallareses, a

les faldes del petit circ de l’estany Gelat de Saboredo,a la ratlla dels dos mil cinc-cents metres d’altitud, s’en-dinsa pocs centenars de metres més tard per l’arane-sa val de Ruda que amb seny alpí, el condueix esglao-nadament cap al fons d’una vall d’orígens quaternaris,que molts han definit com una gegantina fulla de fal-guera o espinada de peix, la qual segueix amb energiai decisió, festejant amb picardia pobles, entre d’altres,com Tredòs, Salardú, Arties, Casarilh, Escunhau,Garòs, Betren, Vielha, Aubèrt, es Bòrdes, Arròs,Bossòst o Les, durant prop de 50 quilòmetres, fins aabandonar aquestes meravelloses contrades atlànti-ques en travessar rabiós el pònt d’Arrei, situat als peusdels dos darrers gendarmes occitans de l’Aran:Bausen i Canejan.Garona aranesa i catalana, Garonne francesa,Garumna llatina, Garunnam cèltica... és un d’aquellsrius europeus, sí, europeus, del sudoest francès o delmigdia occità, que des de les muntanyes pirinenquesfins a les platges atlàntiques, navega borbollant icapritxós pels estats espanyol i francès, durant més de600 km, donant nom a departaments com l’Haute-Garonne o Lot-et-Garonne, gràcies a la generositatd’un il·lustre de la història moderna, com fou NapoleóBonaparte, que així els va voler batejar a comença-

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�ments dels segle dinou. Hi ha però altres garones per les nostres geografies!Les podrem trobar bombonint el seu famós topònim, alsvoltants de Bossòst, com el barranc des Set Garones,que després de trencar-se en set branques, s’abraçadolçament a la Garona riu; al terme municipal desBòrdes, on apareix com les Garonetes dera Artiga; a laveïna vall de l’Éssera, donant nom a dos barrancs mésentre Seira i Campo; i fins i tot portant el nom d’un masdel Lluçanès.Tanmateix, fou gràcies a Norbert Casteret, un geòlegfrancès del segle vint, que el nostre riu es va definircientíficament com el que va ser capaç de prendre al’Éssera aragonès gran part de les aigües procedentsdel massís de la Maladeta, bressol de l’Aneto, aprofi-tant senzillament un caprici calcari, de quasi quatrequilòmetres, existent entre el forau d’Aigualluts i elsUelhs deth Joeu!A mesura que avança per França, es va engrossint,amb la col·laboració dels darrers rius pirinencs com laPique o l’Aure, i més endavant, d’altres procedents delsud del massís Central, com el Tarn o el Lot, convertint-se en l’estrella del turisme fluvial de ciutats gales tanconegudes com Toulouse, Agen, Langon o Burdeus, onmultitud de ponts, péniches o grans vaixells s’atrevei-xen, a creuar-lo o navegar-lo, tant quan baixa tranquilcom quan ho fa nerviós. País de molins i molines d’aigua centenàries; paradísd’indústries farineres, tèxtils, hidroelèctriques i recent-ment de dues centrals nuclears; nexe d’unió històric ihumà d’un fotimer de cultures i llengües és, sense capmena de dubte, un riu sense fronteres que, des de lesseves fonts fins al seu darrer estuari, arrossega en els

pòsits sedimentaris, saviesa natural.Mai un riu pirinenc com la Garona, que podria volerdir “el riu que neix de la roca” o “el riu enèrgic quecrida”, però també “el riu que neix gràcies a l’entesade prop de cent estanys”, ha despertat tantes pas-sions entre les poblacions i els pobladors que sónbanyades per les seues aigües. Aigües, per cert, quedonen vida a espècies animals úniques com el petitcavilat (Cottus gobio), un peix panxudet i sense esca-mes, d’hàbits nocturns, considerat una de les joies dela natura aranesa! La Garona, hidrònim de nom dolç, que s’atreveix anéixer en un estany gelat sense pietat durant més desis mesos a l’any; que de riuet infantil i jovenívol esconverteix en riu madur i navegable; que de riumadur i navegable es transforma en estuari; i queaqueixa mar que finalment l’acull, en les últimeshores, ves a saber si el retorna, als seus orígens piri-nencs, en forma de pertorbacions atlàntiques.Aquesta és la nostra Garona!!!El cicle de l’aigua és la vida d’aquest gran riu! Siguinles pluges, la neu o la pedra; siguin els núvols, la boirao la torbera... Garona és la metàfora o ves a saber sil’hipérbaton perfecte de tot allò que neix, creix iavança des dels Pirineus cap on faci falta! Purarebel·lia geològica!Aigües que amaguen, per acabar, un dels noms dedona més bonics, sorprenents i alhora més descone-guts! Garona, filla meua, prou de jugar, que ja és horad’anar a dormir! D’acord! Bona nit, mare! Bona nit,pare! Bona nit, Garona, filla dels Pirineus!!

Josep Maria Rispa Pifarré

22

l’essència de les paraulesels misteris de la garona

En aquesta excursió us proposem arribar fins a un delsindrets més emblemàtics del Parc: el Portarró d’Espot(2.425m). Un cop siguem al coll, amb un esforç més, noens costarà massa assolir el pic del Portarró, que comptaamb una vista magnífica sobre les dues principals vallsque conformen el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estanyde Sant Maurici.Començarem la nostra ruta des de la caseta d’informacióde l’estany de Sant Maurici (1.900m) on agafarem el camíen direcció a la cascada de Ratera. Aquest primer tramdiscorre paral·lel a l’estany i ens permet gaudir d’unacompleta vista sobre la muntanya dels Encantats.Després de mitja hora de caminar, el so de l’aigua ensanuncia la presència del meravellós espectacle que ensoferirà la cascada alimentada per les aigües que prove-nen de l’estany de Ratera. Des d’aquest punt, el camís’enfila fins a l’estany del mateix nom on podrem fer unpetit descans. Després de vorejar l’estany arribarem tot seguit a unacruïlla, al costat d’un pont, on prendrem el camí que ensconduirà després d’uns 15 minuts de passejada fins almirador de Sant Maurici. Val la pena parar-nos una esto-na en aquest punt per a contemplar el paisatge que ensofereix una vista espectacular sobre l’estany de SantMaurici i les muntanyes que l’envolten. Tornem a recularuns 15 metres per agafar el camí que tot planejant ensdurà fins a l’antiga pista que comunicava les riberes delriu Escrita i de Sant Nicolau i que va ser construïda úni-cament i exclusivament per una visita que va realitzar elgeneral Franco a la zona, quan inaugurava centrals a torti a dret pel país. Es diu que aquesta pista és, potser, l’ori-gen del Parc ja que quan el general la va recórrer va que-dar tan meravellat amb el paisatge que va decidir “real-decretar-lo” com a parc nacional. Ja he dit que aquestaés una de les històries que es conten, potser la veritableraó no fos aquesta, sinó d’altres més de tipus econòmic opolític, però això ja són figues d’un altre paner.Tornant al nostre itinerari i deixant de banda el motiu d’a-questa ja perduda pista, anirem seguint-la muntanyaamunt fins a la Coma d’Aiguabella, on unes ben trobadespasseres ens ajudaran a creuar una petita mullera. Uncop creuat aquest indret de gran fragilitat, no tindrem més

remei que continuar ascendint per l’antiga pista fins arri-bar al coll del Portarró d’Espot. És des d’aquest punt onpodrem sentir-nos tan pallaresos com ribagorçans ja que,tot i que no és un límit polític, si que és el límit geogràficentre les riberes de Sant Nicolau i de l’Escrita. També enssorprendrà la primera visió sobre l’estany Llong. Ara ja som a la base del pic del Portarró i solament ens calaixecar una mica la vista cap a la nostra dreta per a veureel final de la nostra ruta, 300 metres per damunt nostre. Lapujada la farem per un vessant d’herba on la dificultatmàxima radica més en els nostres pulmons i les nostrescames que en la tècnica a emprar. Recordem, però, queaquí ja no hi ha un camí clar, i tan sols la visió de la nostrameta ens conduirà d’una manera lògica fins al pic delPortarró (2.736m)Un cop dalt del cim i recuperats de la pujada, no queda resmés a fer que donar un tomb de 360º sobre nosaltresmateixos i gaudir del paisatge que ens envolta!. La vista ésespectacular: el gran Tuc de Colomers, la vall deMonestero, l’estany de Sant Maurici, les Agullesd´Amitges, el pic de Ratera...Toca pensar en la baixada! Ara variarem una mica el reco-rregut i des del Portarró d’Espot baixarem fins a la cruïlladel camí que ens porta al Mirador. En lloc de tornar pelmateix camí de l’anada, continuarem per l’antiga pistaforestal que, tot vorejant l’estany de Sant Maurici, pel ves-sant obac, ens durà directament fins al refugi ErnestMallafré. Ara entenc perquè el que el meu pare diu que uncamí pot ser totalment diferent segons el sentit en què elrecorris! Sortint d’aquesta petita caseta blanca de pocaaltura i bastant dissimulada (ningú no diria que encarapodem trobar refugis d’aquest estil) continuarem per lapista fins a la cruïlla, des d’on baixarem fins a l’aparca-ment del Prat de Pierró o ens enfilarem fins a retornar al’estany de Sant Maurici.No sé vosaltres però jo m’ho he passat molt bé passe-jant per la història del Parc i pujant a una de les colla-des de muntanya més grans i de més renom delsPirineus... Per avui ja n’hi ha prou, ara em sembla queme’n vaig cap a casa a descansar una mica. Gràciesper la vostra companyia!!!

Natàlia Cot i PuigGuia interpretadora d’Espot

�b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

el portarró,un indret emblemàtic!

cam

inem

pel

par

c

23

Durada: 5h (anada i tornada)Desnivell: 828 m (1.900 m-2.736 m)Dificultat: moderada amb pendents forts al fer l’as-censió al pic.Fixeu-vos en: l’espectacularitat de la cascada deRatera, la panoràmica immensa des del mirador del’Estany, i l’amplitud del Portarró d’Espot des d’on,si sou matiners, podreu veure algun ramat d’isards.

PONT

PAS BARRAT

PIC

MIRADOR

FONT

REFUGI

PARADA DE TAXIS

CASETA D'INFORMACIÓAIXOPLUC

POBLACIÓ

PAS

PÀRQUING

FUNICULAR

ITINERARI

PISTA

CURS D'AIGUA

CARRETERA

BOSC

GR

ESTANY REDÓ

PIC DE SUBENUIX(2.949 m)

ESTANYD’AMITGES

VALL DE MONESTERO

CAP A ESPOT

ELS ENCANTATS(2.747 m)

MIRADOR DEL’ESTANY

PIC DELPORTARRÓ

(2.736 m)

AGULLADEL PORTARRÓ

(2.674 m)REFUGI

D’AMITGES

PIC D’AMITGES(2.851 m)

RIUESCRITA

REFUGID’ERNEST MALLAFRÉ

ESTANYLLONG

ESTANY DESANT MAURICI

PORTARRÓD’ESPOT

CASCADADE RATERAPIC DE MAR

(2.848 m)

N

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

ica

min

em p

el p

arc

24

�

�

�

publicacions

TÍTOL: Red de Parques Nacionales: guía de visitaEDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2007FORMAT: 414 p., 22 cm.Aquesta guia ofereix una visió completa i real delsvalors naturals i culturals de la Red de ParquesNacionales de l’estat espanyol. Es descriuen tots elsespais que gaudeixen de la màxima figura de protec-ció a nivell estatal, de forma que el possible visitantpugui tenir una visió força completa dels parcs.Itineraris, mapes, exemples de flora i fauna i l’entornsociocultural acompanyen uns textos descriptiusmolt útils per a començar a descobrir-los. Destacartambé la inclusió de diverses rutes emblemàtiques decada Parc. La guia es complementa amb quadresresum i de dades complementàries de l’entorn decada parc que ajudaran força al lector que els vulguivisitar.

TÍTOL: XV Concurs Literari Intercomarcal Anton NavarroEDICIÓ: Consell Comarcal del Pallars Jussà, [et al.] 2006FORMAT: [ca.] 70 p., 16 cmEl passat mes d’octubre es va resoldre el concurs (i jaen van quinze) literari Intercomarcal Antón Navarro ides de fa poc que ja disposem dels treballs guanya-dors d’aquesta edició recopilats en un sol volum.Aquest recull integra la producció literària dels alum-nes participants des de 1r curs de primària fins a 2nde batxillerat. Totes les narracions esdevenen dife-rents aproximacions al Parc Nacional. La natura és, iha estat, la principal font d’inspiració en l’expressióartística humana. La imaginació dels autors i l’admi-ració pels paisatges i secrets del Parc han donat lloca un excel·lent recull literari que ens permet passejari viure el Parc amb paraules.

TÍTOL: Arbres monumentals de CatalunyaEDICIÓ: Generalitat de Catalunya, 2006.FORMAT: 132 p., 21 cmFins i tot el món de la botànica té els seus campions:els arbres monumentals. Cal entendre que aquestacategoria no limita els arbres per les seves dimen-sions, també obtenen la consideració de monumentalquan s’atenen a criteris de longevitat, singularitat,raresa botànica o el seu valor històric o simbòlic.Eduard Parès recull en aquesta monografia l’estat dela qüestió a Catalunya sobre els arbres monumentalsi els criteris que s’adopten per a establir quin arbresentren en aquesta categoria. Acompanya al text unrànquing dels arbres monumentals segons l’espècie(avets, pins, roures...) així com il·lustracions d’arbressingulars del nostre país.

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

25

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

�

publicacions�TÍTOL: Actas del IV Simposio de Espacios Naturales deMontañaEDICIÓ: Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2007.FORMAT: 159 p., 23 cmCada dos anys el Parc organitza una trobada ambexperts, estudiants i els actors que participen en lagestió, el desenvolupament sostenible i la qualitatdels espais naturals protegits a zones de muntanya:és l’anomenat Simposi d’Espais Naturals deMuntanya. L’edició de 2005 va generar un debat sobreavantatges i influències que es poden aconseguir apartir de la gestió planificada, sostenible i tradicionaldels espais, com a possibles fonts de recursos.Aquestes actes es publiquen per tal de fer arribar a lasocietat aquest debat i fer-la participar de les activi-tats de recerca i desenvolupament que es porten aterme al seu territori. Les ponències abasten no sola-ment espais catalans, sinó també les casuístiquesque es donen a l’Aragó, Doñana o als Alps Marítims.Una eina més per mostrar que la conservació d’es-pais naturals no té perquè interferir i resultar excloenten el desenvolupament territorial.

TÍTOL: Aïna: vocabulari temàtic del dialecte pallarèsEDICIÓ: Grup d’Estudis de la Llengua i Literatura dePonent i del Pirineu, 2007.FORMAT: 132 p., 23 cmA banda de la diversitat faunística de les comarquesdel Parc, hi ha un altre patrimoni viu que es resisteixa desaparèixer: la parla dialectal de la zona dePallars. No només la pèrdua dels padrins fa desa-parèixer oficis artesanals antics; també el vocabularise’n ressent. Aquesta edició permet conèixer lesvariants pròpies del Pallars que han caigut en desús osimplement tenen un ús molt localitzat, en front delque es pot anomenar català estàndard. El vocabularies divideix en 7 grans blocs que recullen motsemprats en el dia a dia tan en el nivell domèstic (refe-rents a menjars o qualificatius de persona) com motsdel camp de la pagesia i la ramaderia típicament piri-nencs. Aquest gran treball queda reflectit en petitsdetalls com la menció de la zona on s’utilitza la parau-la, o la polisèmia d’un mateix mot segons a quinalocalitat s’empra. Aquest diccionari demostra un pro-fund treball de camp sobre el dialecte pallarès que valla pena descobrir i... escoltar.

26

�

elpo

rtar

ró

el portarró