el portarró

b u t l l e t í

d e l p a r c

n a c i o n a l

d ’ a i g ü e s t o r t e s

i e s t a n y d e

s a n t m a u r i c i

hiv

ern

pri

ma

ve

ra2

00

5

17�

50aniversari

parcnacional

Casa del Parc Nacional de Boí

Ca de S imamet · C / de les Gra ieres , 2 · E 25528 Bo í (A l ta R ibagorça)

Te l . 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54

Casa del Parc Nacional d 'Espot

Prat de l Guarda , 4 • E 25597 Espot (Pa l la rs Sob i rà )

Te l . / Fax 973 62 40 36

Pàgines web :

www.parcsdecata lunya .net /a iguestor tes .h tm

www.mma.es /parques/ lared/a igues/ index .h tm

Correu e lect rònic :

in fo .a iguestor tes@oapn .mma.es

Presentac ió

Espais protegits i models de desenvolupament

E l canyet de L lebre ta , un supor t a la conservac ió de l t renca lòs

Ent rev is ta : Jaume de Par ramon, un pa l la rès emprenedor!

Not ic iar i

Coneguem e l Parc • La to ra b lava

• E l vo l to r comú

Caminem pe l Parc • E ra Ar r ibèra de R ius

Pub l icac ions

3

4

6

8

12

1415

16

18

índexE l P o r t a r r ó

H i v e r n - P r i m a v e r a 2 0 0 5

C o l · l a b o r e n e n a q u e s t n ú m e r o :

M e r c è A n i z i M o n t e s

J a u m e C o m a s i B a l l e s t e r

J o s e p M a r i a R i s p a i P i f a r r é

J o s e p G i l a b e r t i Va l l d e p é r e z

A r c a d i C a s t i l l ó i C a d e n a

J o r d i C a n u t i B a r t r a

G e r a r d G i m é n e z P é r e z

N ú r i a B a t a l l a i B a r a d o

C l a u d i o Av e n t í n B o y a

J e s ú s Ta r t e r a O r t e u

R o s a M a r i a M a s s a n a i L l u c h

F o t o g r a f i e s :

A r x i u d e l P a r c N a c i o n a l

G e r a r d G i m é n e z P é r e z

C a s a P a r r a m ó n ( P e r a m e a )

L u i s M i g u e l M e n c í a G u t i é r r e z

C r i s t ó b a l G a r c í a L ó p e z

D i s s e n y i m a q u e t a c i ó :

A r a n D i s s e n y a d o r s

D i p ò s i t L e g a l :

L - 1 4 2 8 - 9 6

E d i t a :

�

El Por tar ró no assumeix la responsabi l i ta t sobre les op in ionsexpressades en e ls a r t ic les s ignats o amb pseudònim, la qualés exclus iva de ls seus au tors .

presentació�

3

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de SantMaurici compleix 50 anys des de la seva implanta-ció en el territori. Comença a ser una història llar-ga que, a poc a poc, va consolidant una manera defer i de gestionar. L’equip actual de gestió vacomençar a treballar als voltants del 1990 ,desprès d’una època força turbulenta i de granparticipació social que finalitzà amb la segona Llei22/90 de Reclassificació. Gairebé han passat quinze anys, un instant a lanatura, quan recentment ha estat publicada laSentència del Tribunal Constitucional 194/ 2004, de10 de novembre, sobre la gestió dels parcs nacio-nals. Aquesta analitza dos aspectes de la legisla-ció vigent des de 1989: els instruments de planifi-cació, i l’organització i la gestió dels parcs nacio-nals. I el més sorprenent és que estableix com amodel de gestió de la resta de la xarxa de parcsnacionals espanyols, el model d’Aigüestortes. Estem executant el segon Pla rector d’ús i gestió,dintre del marc del Pla director de la Xarxa, i apro-vat per una comunitat autònoma. El dia a dia delParc es porta des del Departament de MediAmbient i Habitatge. L’òrgan de participació, elPatronat, està adscrit al mateix Departament i elpresident és nomenat pel president de laGeneralitat. La Comissió de Coordinació és l’òrgande col·laboració i participació de les dues admi-nistracions. Fins ara tenia poques competències ino gaire definides però a l’espera de la Sentènciadel Tribunal Constitucional sobre el Pla director i elseu contingut segurament sofrirà una forta transfor-mació o desapareixerà com les comissions mixtes.

Així que després de 25 anys de les transferènciesde la Administració de l’Estat a la Generalitat deCatalunya, en matèria de la gestió d’espais natu-rals, s’ha tornat a obrir un debat a la societat de siels parcs nacionals poden ser gestionats per lescomunitats autònomes o realment han de canviarde nom. I els problemes de dotació pressupostàriai recursos humans s’arrosseguen des de l’acta dela primera Junta del 26 de maig de 1956, malgratque actualment disposem de dues cases del Parc,a Boí (Alta Ribagorça) i a Espot (Pallars Sobirà),així com tres centres complementaris d’informacióa València d’Àneu (Valls d’Àneu), Estany Gento(Vall Fosca) i Llessui (Vall d’Àssua). Hem arribat al segle XXI i la nostra societat estàcanviant molt ràpidament. L’administració vadarrere de les demandes socials. El món de la tec-nologia, de les comunicacions, de les classifica-cions... Ara a més de la declaració com a parcnacional, en rep d’altres com ZEPA (zona d’espe-cial protecció per a les aus), LIC (lloc d’interèscomunitari de la Xarxa Natura 2000) i zona Ramsar(conveni internacional de zones humides).Està clar que, si desprès d’aquesta curta històriacom a parc nacional, ha arribat fins a nosaltresben conservat, hem de ser capaços de modernit-zar la seva gestió, deixar de mirar enrere i caminarcap un futur on aquest espai natural d’alta mun-tanya, poc alterat, pugui ser la peça més valuosadel nostre patrimoni natural i cultural. I semprepoder sortir a passejar per sentir-lo!

Mercè Aniz i MontesDirectora-conservadora

Casa del Parc Nacional de Boí

Ca de S imamet · C / de les Gra ieres , 2 · E 25528 Bo í (A l ta R ibagorça)

Te l . 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54

Casa del Parc Nacional d 'Espot

Prat de l Guarda , 4 • E 25597 Espot (Pa l la rs Sob i rà )

Te l . / Fax 973 62 40 36

Pàgines web :

www.parcsdecata lunya .net /a iguestor tes .h tm

www.mma.es /parques/ lared/a igues/ index .h tm

Correu e lect rònic :

in fo .a iguestor tes@oapn .mma.es

Presentac ió

Espais protegits i models de desenvolupament

E l canyet de L lebre ta , un supor t a la conservac ió de l t renca lòs

Ent rev is ta : Jaume de Par ramon, un pa l la rès emprenedor!

Not ic iar i

Coneguem e l Parc • La to ra b lava

• E l vo l to r comú

Caminem pe l Parc • E ra Ar r ibèra de R ius

Pub l icac ions

3

4

6

8

12

1415

16

18

índexE l P o r t a r r ó

H i v e r n - P r i m a v e r a 2 0 0 5

C o l · l a b o r e n e n a q u e s t n ú m e r o :

M e r c è A n i z i M o n t e s

J a u m e C o m a s i B a l l e s t e r

J o s e p M a r i a R i s p a i P i f a r r é

J o s e p G i l a b e r t i Va l l d e p é r e z

A r c a d i C a s t i l l ó i C a d e n a

J o r d i C a n u t i B a r t r a

G e r a r d G i m é n e z P é r e z

N ú r i a B a t a l l a i B a r a d o

C l a u d i o Av e n t í n B o y a

J e s ú s Ta r t e r a O r t e u

R o s a M a r i a M a s s a n a i L l u c h

F o t o g r a f i e s :

A r x i u d e l P a r c N a c i o n a l

G e r a r d G i m é n e z P é r e z

C a s a P a r r a m ó n ( P e r a m e a )

L u i s M i g u e l M e n c í a G u t i é r r e z

C r i s t ó b a l G a r c í a L ó p e z

D i s s e n y i m a q u e t a c i ó :

A r a n D i s s e n y a d o r s

D i p ò s i t L e g a l :

L - 1 4 2 8 - 9 6

E d i t a :

�

El Por tar ró no assumeix la responsabi l i ta t sobre les op in ionsexpressades en e ls a r t ic les s ignats o amb pseudònim, la qualés exclus iva de ls seus au tors .

presentació�

3b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

e s

an

t m

au

ric

i

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de SantMaurici compleix 50 anys des de la seva implanta-ció en el territori. Comença a ser una història llar-ga que, a poc a poc, va consolidant una manera defer i de gestionar. L’equip actual de gestió vacomençar a treballar als voltants del 1990 ,desprès d’una època força turbulenta i de granparticipació social que finalitzà amb la segona Llei22/90 de Reclassificació. Gairebé han passat quinze anys, un instant a lanatura, quan recentment ha estat publicada laSentència del Tribunal Constitucional 194/ 2004, de10 de novembre, sobre la gestió dels parcs nacio-nals. Aquesta analitza dos aspectes de la legisla-ció vigent des de 1989: els instruments de planifi-cació, i l’organització i la gestió dels parcs nacio-nals. I el més sorprenent és que estableix com amodel de gestió de la resta de la xarxa de parcsnacionals espanyols, el model d’Aigüestortes. Estem executant el segon Pla rector d’ús i gestió,dintre del marc del Pla director de la Xarxa, i apro-vat per una comunitat autònoma. El dia a dia delParc es porta des del Departament de MediAmbient i Habitatge. L’òrgan de participació, elPatronat, està adscrit al mateix Departament i elpresident és nomenat pel president de laGeneralitat. La Comissió de Coordinació és l’òrgande col·laboració i participació de les dues admi-nistracions. Fins ara tenia poques competències ino gaire definides però a l’espera de la Sentènciadel Tribunal Constitucional sobre el Pla director i elseu contingut segurament sofrirà una forta transfor-mació o desapareixerà com les comissions mixtes.

Així que després de 25 anys de les transferènciesde la Administració de l’Estat a la Generalitat deCatalunya, en matèria de la gestió d’espais natu-rals, s’ha tornat a obrir un debat a la societat de siels parcs nacionals poden ser gestionats per lescomunitats autònomes o realment han de canviarde nom. I els problemes de dotació pressupostàriai recursos humans s’arrosseguen des de l’acta dela primera Junta del 26 de maig de 1956, malgratque actualment disposem de dues cases del Parc,a Boí (Alta Ribagorça) i a Espot (Pallars Sobirà),així com tres centres complementaris d’informacióa València d’Àneu (Valls d’Àneu), Estany Gento(Vall Fosca) i Llessui (Vall d’Àssua). Hem arribat al segle XXI i la nostra societat estàcanviant molt ràpidament. L’administració vadarrere de les demandes socials. El món de la tec-nologia, de les comunicacions, de les classifica-cions... Ara a més de la declaració com a parcnacional, en rep d’altres com ZEPA (zona d’espe-cial protecció per a les aus), LIC (lloc d’interèscomunitari de la Xarxa Natura 2000) i zona Ramsar(conveni internacional de zones humides).Està clar que, si desprès d’aquesta curta històriacom a parc nacional, ha arribat fins a nosaltresben conservat, hem de ser capaços de modernit-zar la seva gestió, deixar de mirar enrere i caminarcap un futur on aquest espai natural d’alta mun-tanya, poc alterat, pugui ser la peça més valuosadel nostre patrimoni natural i cultural. I semprepoder sortir a passejar per sentir-lo!

Mercè Aniz i MontesDirectora-conservadora

que les iniciatives acostumen a ser foranes i lligades alcapital financer més que als inversos locals. En algunscasos és així (salarització, feines poc qualificades) però end’altres la població local hi té molt a dir i a decidir.Especialment, les seves institucions locals, definint el seumodel de creixement (tipologies d’allotjaments desitjades,volum de sol urbanitzable, etc.) i traduint les seves deter-minacions al planejament urbanístic, fet clau per a definir ireforçar un o altre model de creixement. En aquest sentit,es pot optar per afavorir unes modalitats d’allotjament queconsumeixen menys sòl urbà, possibiliten un major nivelld’ocupació i generen més llocs de treball estables, -com elshotels petits i mitjans, les cases de pagès (RCP) i els apart-hotels-, o bé inclinar-se per la potenciació de la segonaresidència, consumint contínuament espai urbanitzable,més aigua, més serveis i generant pocs llocs de treball, mésenllà del moment de la seva construcció. Un altre element d’intervenció de les administracions localsque hauria de ser clau seria el de definir polítiques d’habi-tatge –inexistents fins ara a la majoria de municipis piri-nencs- que contrarestin els efectes perniciosos de la sego-na residència sobre els preus de residència permanent ievitar, d’aquesta forma, l’expulsió de sectors socials ambpocs recursos cap a altres àrees del territori.Pel que fa al segon model, la participació de la poblaciólocal presenta una major potencialitat, alhora que contri-bueix d’una forma més clara a garantir la sostenibilitat delterritori. Destacarem dos aspectes bàsics: la diversitat delsrecursos a valoritzar i la seva potencialitat en la pràcticatotalitat del territori pirinenc. Quan al primer factor, la rela-ció de recursos és amplia, variada i de qualitat. La sevarelació seria inacabable, però val la pena citar els mésrepresentatius: els espais protegits (Parc Nacionald’Aigüestortes, Parc Natural de l’Alt Pirineu, i altres), laxarxa de senders (cada cop amb més rutes practicables ales 4 comarques i mes projectes, com el Camí de l’Aigua, elprojecte Camins Vius,) l’extens i ric patrimoni romànic reli-giós i civil, el patrimoni etnològic (amb els ecomuseus deles Valls d’Àneu i del Senyor d’Arrós, les serradores i elsnous projectes museístics de la vall d’Àssua i de Durro, la

Amb una major o menor intensitat, segons les comarques oles valls, no hi ha dubte que el turisme ha estat i és el fac-tor més determinant en el procés de recuperació socioe-conòmica de les comarques pirinenques en els últims anys.Els espais naturals, el patrimoni romànic, els esports d’a-ventura, la gastronomia, el patrimoni etnològic i, sobretotl’esquí, han estat els motors d’una economia emergent quetrastoca profundament les bases de l’economia tradicional,fonamentalment agroramadera. No crec que hi hagi massadesacord respecte d’aquesta afirmació; altra cosa és l’im-pacte que pugui tenir sobre el medi, sobre la població isobre la perdurabilitat d’aquestes activitats per a les gene-racions futures, i si aquesta perdurabilitat serà major omenor en funció dels diferents models de desenvolupamentturístic implantats. En el darrer any, el debat sobre els models turístics (perquèara i no en fa cinc?) s’ha situat en el primer pla de l’opiniópública, amb un debat en el que intervenen polítics, mitjansde comunicació, tècnics i plataformes locals d’arreu delterritori. El debat, intens i multiespectral, té sempre un clarpunt de confluència: el de la seva sostenibilitat o insosteni-bilitat en l’horitzó del temps. Aquest és el punt on volen inci-dir aquestes ratlles, valorant especialment la incidència dedos elements que apareixen en totes les situacions imodels: els espais naturals –i el territori en sentit ampli- i lapoblació, com a actors i gestors d’aquestes activitats.A risc de ser reduccionista, penso que, en síntesi, es pot

parlar de dos grans models de desenvolupament turísticpirinenc: el vinculat a l’esquí alpí i el relacionat amb lesactivitats de natura, en el sentit més ampli de la paraula.El primer, el de l’esquí, implantat (o en procés d’implanta-ció) a la majoria de comarques, és el que té mes capacitatde generar riquesa econòmica a curt termini, no tant per

l’activitat en sí mateixa, sinó per aquelles que porta asso-ciades indefectiblement: la construcció i les immobiliàries.Activitats que requereixen un constant i intensiu consumde sòl a costa, moltes vegades, dels espais agraris mésproductius (serà per aquesta raó que les noves urbanitza-cions es bategen amb el nom de pletes?). El segon, per con-tra, parteix d’un aprofitament més extensiu i variat delsrecursos naturals; té majors efectes difusors sobre el terri-tori, però els rendiments econòmics que genera no són, acurt termini, tant elevats com els del primer model.El debat actual, com dèiem, és intens, i es planteja cadavegada més en termes excloents i antagònics: o apostesper la cultura del totxo, o ets un ecologista radical que volsuns Pirineus verges, com fa cent anys (quant, per cert, jal’havien modelat antigues generacions).La realitat però, acostuma a ser més complexa i no hi hacap territori pirinenc en el que no coexisteixin les estacionsd’esquí –en funcionament o en construcció- amb el turismed’aventura i de natura, i és precisament aquesta coexistèn-cia la que ha fet possible el redreçament efectiu de l’eco-nomia pirinenca de la que parlava a la introducció. Si mésno, aquest és el cas de les quatre comarques pirinenquesnoroccidentals, l’Aran, l’Alta Ribagorça i els dos Pallars.Qui no reconeix el paper dinamitzador que en l’economiapallaresa han jugat les estacions d’esquí? Trobaríem veïnsd’Espot o de la vall de Boí que no reconeguessin els impac-tes positius del Parc Nacional d’Aigüestortes o del romànicsobre les seves economies?Tanmateix, aquest plantejament de coexistència dels dosmodels només pot ser perdurable si es desenvolupen ambcriteris de sostenibilitat, i si la població local i les seves ins-titucions que la representen hi tenen la màxima implicació.Es dirà que en el primer model, la població hi té poc a dir, ja

recuperació de les explotacions mineres del Baish Aran ode la vall de Barravés), l’artesania (fusta, tèxtil..) i la pro-ducció agroalimentària (embotits, licors, formatges, carnecològica, melmelades, bolets..), la gastronomia, amb elfenomen específic dels restaurants (cada cop més abun-dants) ubicats en petits pobles, als que la bona cuina hacontribuït a regenerar físicament i demogràficament..; elsesports d’aventura i especialment els lligats al recurs aigua(ràfting, piragüisme, pesca, projecte Collegats-Terradets..)No menys important és el segon aspecte: el de la potencia-litat de tot el territori pirinenc en participar d’aquest modelturístic, fet que li dona una potencialitat gairebé il·limitada:de l’aridesa prepirinenca del Monstsec, Sant Gervàs oBoumort, als estanys de Certescan, Montcortés o Gerber, eltuc de Molières, el Montardo o la pica d’Estats. Dels con-gostos de Montrebei, Collegats o Terradets a les valls deRuda, d’Àrreu o de Besiberri . De la presa d’Escales alpantà de St Antoni o Estany Gento, i al bell mig de tot, elParc Nacional d’Aiguestortes i Estany de Sant Maurici,veritable pal de paller d’aquest banc de recursos naturals.Aquest dos elements, varietat de recursos i potencialitatsde tot el territori, són la clau per entendre l’important aug-ment de pirinencs que els darrers anys s’han convertit enemprenedors turístics. Uns emprenedors l’èxit dels qualsdepèn de la seva qualificació com a professionals, peròtambé del seu compromís personal en cuidar i preservar elterritori ja que, en definitiva, és la seva matèria primera detreball.Resumint, i lluny de visions catastrofistes sobre el futur delsPirineus, es pot afirmar que els recursos que aquest massísofereix, poden seguir sent durant anys i anys el motor de latransformació de la societat i l’economia pirinenca. Coms’ha vist, hi ha diferents models i estratègies per fer-ho i pergarantir-ne la sostenibilitat. En totes elles apareix com acondició bàsica la implicació de la població local, dels piri-nencs, de les seves associacions i les seves institucions degovern en la gestió responsable d’aquest territori. Per tant,de nosaltres depèn!

Arcadi Castilló i CadenaGeògraf

espais protegits i models de desenvolupament

espais protegits i models de desenvolupament4b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

e s

an

t m

au

ric

i

�

5b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

�

que les iniciatives acostumen a ser foranes i lligades alcapital financer més que als inversos locals. En algunscasos és així (salarització, feines poc qualificades) però end’altres la població local hi té molt a dir i a decidir.Especialment, les seves institucions locals, definint el seumodel de creixement (tipologies d’allotjaments desitjades,volum de sol urbanitzable, etc.) i traduint les seves deter-minacions al planejament urbanístic, fet clau per a definir ireforçar un o altre model de creixement. En aquest sentit,es pot optar per afavorir unes modalitats d’allotjament queconsumeixen menys sòl urbà, possibiliten un major nivelld’ocupació i generen més llocs de treball estables, -com elshotels petits i mitjans, les cases de pagès (RCP) i els apart-hotels-, o bé inclinar-se per la potenciació de la segonaresidència, consumint contínuament espai urbanitzable,més aigua, més serveis i generant pocs llocs de treball, mésenllà del moment de la seva construcció. Un altre element d’intervenció de les administracions localsque hauria de ser clau seria el de definir polítiques d’habi-tatge –inexistents fins ara a la majoria de municipis piri-nencs- que contrarestin els efectes perniciosos de la sego-na residència sobre els preus de residència permanent ievitar, d’aquesta forma, l’expulsió de sectors socials ambpocs recursos cap a altres àrees del territori.Pel que fa al segon model, la participació de la poblaciólocal presenta una major potencialitat, alhora que contri-bueix d’una forma més clara a garantir la sostenibilitat delterritori. Destacarem dos aspectes bàsics: la diversitat delsrecursos a valoritzar i la seva potencialitat en la pràcticatotalitat del territori pirinenc. Quan al primer factor, la rela-ció de recursos és amplia, variada i de qualitat. La sevarelació seria inacabable, però val la pena citar els mésrepresentatius: els espais protegits (Parc Nacionald’Aigüestortes, Parc Natural de l’Alt Pirineu, i altres), laxarxa de senders (cada cop amb més rutes practicables ales 4 comarques i mes projectes, com el Camí de l’Aigua, elprojecte Camins Vius,) l’extens i ric patrimoni romànic reli-giós i civil, el patrimoni etnològic (amb els ecomuseus deles Valls d’Àneu i del Senyor d’Arrós, les serradores i elsnous projectes museístics de la vall d’Àssua i de Durro, la

Amb una major o menor intensitat, segons les comarques oles valls, no hi ha dubte que el turisme ha estat i és el fac-tor més determinant en el procés de recuperació socioe-conòmica de les comarques pirinenques en els últims anys.Els espais naturals, el patrimoni romànic, els esports d’a-ventura, la gastronomia, el patrimoni etnològic i, sobretotl’esquí, han estat els motors d’una economia emergent quetrastoca profundament les bases de l’economia tradicional,fonamentalment agroramadera. No crec que hi hagi massadesacord respecte d’aquesta afirmació; altra cosa és l’im-pacte que pugui tenir sobre el medi, sobre la població isobre la perdurabilitat d’aquestes activitats per a les gene-racions futures, i si aquesta perdurabilitat serà major omenor en funció dels diferents models de desenvolupamentturístic implantats. En el darrer any, el debat sobre els models turístics (perquèara i no en fa cinc?) s’ha situat en el primer pla de l’opiniópública, amb un debat en el que intervenen polítics, mitjansde comunicació, tècnics i plataformes locals d’arreu delterritori. El debat, intens i multiespectral, té sempre un clarpunt de confluència: el de la seva sostenibilitat o insosteni-bilitat en l’horitzó del temps. Aquest és el punt on volen inci-dir aquestes ratlles, valorant especialment la incidència dedos elements que apareixen en totes les situacions imodels: els espais naturals –i el territori en sentit ampli- i lapoblació, com a actors i gestors d’aquestes activitats.A risc de ser reduccionista, penso que, en síntesi, es pot

parlar de dos grans models de desenvolupament turísticpirinenc: el vinculat a l’esquí alpí i el relacionat amb lesactivitats de natura, en el sentit més ampli de la paraula.El primer, el de l’esquí, implantat (o en procés d’implanta-ció) a la majoria de comarques, és el que té mes capacitatde generar riquesa econòmica a curt termini, no tant per

l’activitat en sí mateixa, sinó per aquelles que porta asso-ciades indefectiblement: la construcció i les immobiliàries.Activitats que requereixen un constant i intensiu consumde sòl a costa, moltes vegades, dels espais agraris mésproductius (serà per aquesta raó que les noves urbanitza-cions es bategen amb el nom de pletes?). El segon, per con-tra, parteix d’un aprofitament més extensiu i variat delsrecursos naturals; té majors efectes difusors sobre el terri-tori, però els rendiments econòmics que genera no són, acurt termini, tant elevats com els del primer model.El debat actual, com dèiem, és intens, i es planteja cadavegada més en termes excloents i antagònics: o apostesper la cultura del totxo, o ets un ecologista radical que volsuns Pirineus verges, com fa cent anys (quant, per cert, jal’havien modelat antigues generacions).La realitat però, acostuma a ser més complexa i no hi hacap territori pirinenc en el que no coexisteixin les estacionsd’esquí –en funcionament o en construcció- amb el turismed’aventura i de natura, i és precisament aquesta coexistèn-cia la que ha fet possible el redreçament efectiu de l’eco-nomia pirinenca de la que parlava a la introducció. Si mésno, aquest és el cas de les quatre comarques pirinenquesnoroccidentals, l’Aran, l’Alta Ribagorça i els dos Pallars.Qui no reconeix el paper dinamitzador que en l’economiapallaresa han jugat les estacions d’esquí? Trobaríem veïnsd’Espot o de la vall de Boí que no reconeguessin els impac-tes positius del Parc Nacional d’Aigüestortes o del romànicsobre les seves economies?Tanmateix, aquest plantejament de coexistència dels dosmodels només pot ser perdurable si es desenvolupen ambcriteris de sostenibilitat, i si la població local i les seves ins-titucions que la representen hi tenen la màxima implicació.Es dirà que en el primer model, la població hi té poc a dir, ja

recuperació de les explotacions mineres del Baish Aran ode la vall de Barravés), l’artesania (fusta, tèxtil..) i la pro-ducció agroalimentària (embotits, licors, formatges, carnecològica, melmelades, bolets..), la gastronomia, amb elfenomen específic dels restaurants (cada cop més abun-dants) ubicats en petits pobles, als que la bona cuina hacontribuït a regenerar físicament i demogràficament..; elsesports d’aventura i especialment els lligats al recurs aigua(ràfting, piragüisme, pesca, projecte Collegats-Terradets..)No menys important és el segon aspecte: el de la potencia-litat de tot el territori pirinenc en participar d’aquest modelturístic, fet que li dona una potencialitat gairebé il·limitada:de l’aridesa prepirinenca del Monstsec, Sant Gervàs oBoumort, als estanys de Certescan, Montcortés o Gerber, eltuc de Molières, el Montardo o la pica d’Estats. Dels con-gostos de Montrebei, Collegats o Terradets a les valls deRuda, d’Àrreu o de Besiberri . De la presa d’Escales alpantà de St Antoni o Estany Gento, i al bell mig de tot, elParc Nacional d’Aiguestortes i Estany de Sant Maurici,veritable pal de paller d’aquest banc de recursos naturals.Aquest dos elements, varietat de recursos i potencialitatsde tot el territori, són la clau per entendre l’important aug-ment de pirinencs que els darrers anys s’han convertit enemprenedors turístics. Uns emprenedors l’èxit dels qualsdepèn de la seva qualificació com a professionals, peròtambé del seu compromís personal en cuidar i preservar elterritori ja que, en definitiva, és la seva matèria primera detreball.Resumint, i lluny de visions catastrofistes sobre el futur delsPirineus, es pot afirmar que els recursos que aquest massísofereix, poden seguir sent durant anys i anys el motor de latransformació de la societat i l’economia pirinenca. Coms’ha vist, hi ha diferents models i estratègies per fer-ho i pergarantir-ne la sostenibilitat. En totes elles apareix com acondició bàsica la implicació de la població local, dels piri-nencs, de les seves associacions i les seves institucions degovern en la gestió responsable d’aquest territori. Per tant,de nosaltres depèn!

Arcadi Castilló i CadenaGeògraf

espais protegits i models de desenvolupament

espais protegits i models de desenvolupament4

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

sa

nt

ma

uri

ci

�

5

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

el canyet de llebreta, un suport a la conservació del trencalòs�

7

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

més petits en volum d’aportacions de tota la xarxa, ambuna mitjana de 900 kg de restes a l’any, quantitat petitasi la comparem per exemple amb els 4.000 kg del canyetdel Parc Nacional d’Ordesa o els 3.800 kg del port delCantó, a cavall entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell.Els individuus que majoritàriament gaudeixen del menjard’aquest canyet són la parella de la vall de Boí, encaraque no és estrany veure-hi de tant en tant algún jove osubadult erràtics procedents d’altres indrets de laserralada pirinenca.D’altra banda, ni de bon tros totes les potes i restes ques’hi aporten se les menja el trencalòs. Al pic de l’hivern,amb gran dificultat per part de totes les espècies pertrobar menjar, uns quants kg de potes i altres restes

com conills són una oportunitat inestimable per a gui-neus, fagines, corbs i fins i tot en alguna ocasió l’àligadaurada. El seguiment que fem cada any del canyet ensha permès observar que totes aquestes espècies en fantambé bon ús.Tot i que sortosament la població de trencalòs està enrecuperació i que cada cop hi ha més parelles i territo-ris ocupats, es fonamental encara el manteniment d’a-quests canyets o punts d’alimentació suplementària. Eldel Parc Nacional tornarà a funcionar aquest hivern pertal de colaborar, en la seva mesura, a la recuperaciód’aquesta espècie emblemática dels Pirineus.

Pep Gilabert i ValldepérezAgent rural del Parc Nacional (Vall de Boí)

�6

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

L’any 1986, davant l’estat crític de les poblacions de tren-calòs (Gypaetus barbatus) als Pirineus (a Catalunya enquedaven unes 5-6 parelles entre l’Alta Ribagorça, elPallars Jussà i el Pallars Sobirà), les administracions res-ponsables de la conservació de l’espècie van engegar unseguit de programes per tal d’aturar-ne primer la devalla-da i afavorir-ne, a continuació, la recuperació i expansió.Una de les actuacions que primer es va dur a terme vaser la creació d’una xarxa de canyets, amb la finalitatd’augmentar els recursos tròfics disponibles per a lesparelles adultes que encara nidificaven i reduïr la morta-litat juvenil ocasionada per la manca d’aliment.Uns indrets particularment interessants per a l’ubicaciódels canyets van ser els espais naturals protegits, donatque la prioritat d’aquests espais per conservar-ne elsvalors naturals permetien situar-hi els canyets ambgaranties d’una mínima intervenció de l’home.Obviament l’indret per situar-ne un a l’Alta Ribagorça vaser al Parc Nacional, al sector de l’estany de Llebreta, ides d’aleshores i fins l’actualitat els guardes i agentsrurals l’hem mantingut en funcionament.

el canyet de llebreta,un suport a la conservació del trencalòs

Durant els primers anys d’activitat, al canyet s’hi vanabocar animals sencers, majoritàriament baixes delsramats de l’entorn del Parc, però també animals salvat-ges com senglars o isards que es trobàven morts.Dos episodis importants d’epizootíes, la malaltía de lesvaques boges i la febre aftosa, van obligar a extremarles precaucions en les aportacions d’animals al canyet,fins al punt que des de fa sis anys únicament s’hi abo-quen restes d’animals, principalment potes, provinentsd’escorxador i amb totes les garanties sanitàries, iconills procedents del centre de Vallcalent, aquestsquan el poll ja ha nascut per la seva fácil digestió i valornutritiu.Aquesta situació ha fet cambiar inclús el concepte de laparaula canyet, abans associat a lloc on es dipositavenels animals morts amb l’únic objectiu de desfer-se’n elsramaders i estalviar les males olors, tot i que de retrucse’n aprofitava la fauna salvatge, per transformar-se enpunts d’alimentació suplementària, específics per altrencalòs. El canyet del Parc Nacional és probablement un dels

el canyet de llebreta, un suport a la conservació del trencalòs�

7

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

més petits en volum d’aportacions de tota la xarxa, ambuna mitjana de 900 kg de restes a l’any, quantitat petitasi la comparem per exemple amb els 4.000 kg del canyetdel Parc Nacional d’Ordesa o els 3.800 kg del port delCantó, a cavall entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell.Els individuus que majoritàriament gaudeixen del menjard’aquest canyet són la parella de la vall de Boí, encaraque no és estrany veure-hi de tant en tant algún jove osubadult erràtics procedents d’altres indrets de laserralada pirinenca.D’altra banda, ni de bon tros totes les potes i restes ques’hi aporten se les menja el trencalòs. Al pic de l’hivern,amb gran dificultat per part de totes les espècies pertrobar menjar, uns quants kg de potes i altres restes

com conills són una oportunitat inestimable per a gui-neus, fagines, corbs i fins i tot en alguna ocasió l’àligadaurada. El seguiment que fem cada any del canyet ensha permès observar que totes aquestes espècies en fantambé bon ús.Tot i que sortosament la població de trencalòs està enrecuperació i que cada cop hi ha més parelles i territo-ris ocupats, es fonamental encara el manteniment d’a-quests canyets o punts d’alimentació suplementària. Eldel Parc Nacional tornarà a funcionar aquest hivern pertal de colaborar, en la seva mesura, a la recuperaciód’aquesta espècie emblemática dels Pirineus.

Pep Gilabert i ValldepérezAgent rural del Parc Nacional (Vall de Boí)

�6

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

L’any 1986, davant l’estat crític de les poblacions de tren-calòs (Gypaetus barbatus) als Pirineus (a Catalunya enquedaven unes 5-6 parelles entre l’Alta Ribagorça, elPallars Jussà i el Pallars Sobirà), les administracions res-ponsables de la conservació de l’espècie van engegar unseguit de programes per tal d’aturar-ne primer la devalla-da i afavorir-ne, a continuació, la recuperació i expansió.Una de les actuacions que primer es va dur a terme vaser la creació d’una xarxa de canyets, amb la finalitatd’augmentar els recursos tròfics disponibles per a lesparelles adultes que encara nidificaven i reduïr la morta-litat juvenil ocasionada per la manca d’aliment.Uns indrets particularment interessants per a l’ubicaciódels canyets van ser els espais naturals protegits, donatque la prioritat d’aquests espais per conservar-ne elsvalors naturals permetien situar-hi els canyets ambgaranties d’una mínima intervenció de l’home.Obviament l’indret per situar-ne un a l’Alta Ribagorça vaser al Parc Nacional, al sector de l’estany de Llebreta, ides d’aleshores i fins l’actualitat els guardes i agentsrurals l’hem mantingut en funcionament.

el canyet de llebreta,un suport a la conservació del trencalòs

Durant els primers anys d’activitat, al canyet s’hi vanabocar animals sencers, majoritàriament baixes delsramats de l’entorn del Parc, però també animals salvat-ges com senglars o isards que es trobàven morts.Dos episodis importants d’epizootíes, la malaltía de lesvaques boges i la febre aftosa, van obligar a extremarles precaucions en les aportacions d’animals al canyet,fins al punt que des de fa sis anys únicament s’hi abo-quen restes d’animals, principalment potes, provinentsd’escorxador i amb totes les garanties sanitàries, iconills procedents del centre de Vallcalent, aquestsquan el poll ja ha nascut per la seva fácil digestió i valornutritiu.Aquesta situació ha fet cambiar inclús el concepte de laparaula canyet, abans associat a lloc on es dipositavenels animals morts amb l’únic objectiu de desfer-se’n elsramaders i estalviar les males olors, tot i que de retrucse’n aprofitava la fauna salvatge, per transformar-se enpunts d’alimentació suplementària, específics per altrencalòs. El canyet del Parc Nacional és probablement un dels

8b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

�

Un altre diumenge d'hivern ha arribat a la seva posta desol. La primavera, estimada per alguns i temuda peraltres, és cada cop més a prop de les nostres sabates. Idiuen en algunes cases dels Pallars, com ca de Parramonde Peramea, que contra el fred no hi ha millor remei quetreballar, treballar i... treballar! Tots hauríem d’aprendreuna mica de les paraules amables i clares d’aquest homede muntanya, d’aquesta família, d’aquesta casa amb mésde 500 anys d’història a les seves esquenes. Unes esque-nes, per cert, sofertes però emprenedores...!!!Jaume, bona nit! Dis-me, com arribes a isto món?Home, a “isto” món, que dius tu, arribo a Tremp, curiosa-ment, un dia de la festa major del meu poble. Es veu quevaig decidir que ja era hora de sortir i, aprofitant la gres-ca que hi havia al poble, vaig començar a donar patadesa la mare i avall. Era al ple de l’estiu, per la Mare de Déud’Agost.Parla’ns una mica d’aquests primers anys de la teua vida.En aguell moment a casa érom pare, mare, padrina perpart de pare, el pastor i un llogat per les vaques i altresfeines. Dos anys després va arribar la meua germanaTresa. A casa teníem, doncs, vaques, ovelles, eques. Unamica de tot! com feien abans totes les cases. Era l’evolu-ció que hi va haver entre el temps de les mules i el tempsde les vaques de llet. I així anar fent!T’agradava anar a estudi?Els primers records que tinc és que mare, que era la mes-tra de les nenes del poble, perquè hi havia col·legi denens i de nenes, em volia fer anar a escola amb el mestrede nens i jo preferia anar d’amagat al tros. Tenia uns tresanys i mig quan pare va comprar el primer tractor aterços amb els dos tiets de ca de Sossís i de ca de Rafel.

I jo cada dia... a veure treballar el tractor! A vegades m’a-magava a la llenyera i quan mare havia marxat cap a l’es-cola, me’n anava cap a un bancal des d’on veia el tractor.Fins que mare va descobrir-ho tot i es va acabar l’aventu-ra! De Peramea vaig passar a estudiar a la Pobla i des-prés a Lleida. Crec que ha estat la única vegada que m’heenyorat a la meua vida i va ser per la boira. Va ser terri-ble! No la suportava!!Què passa pel teu cap cada cop que marxes de casa?Res! Jo sempre he sigut una persona que m’agradat mar-xar de casa. Vull dir, m’agradava el meu poble però tambéanar a qualsevol lloc amb gent totalment desconeguda.No tenia cap problema! Als quatre anys marxava ambparents propers; als sis anys vaig descobrir la mar aMenorca amb qui seria la meua futura tia Joana. Va seruna experiència espectacular! Era una cosa tan gran, tanenorme, tanta aigua que és que realment et quedavescom embadalit. Ostres tu! Miraves cap a l’horitzó i espe-raves veure sortir un vaixell, una illa, l’Àfrica... El mar eratan pla! Es veia tan tranquil!! Als 9 i als 11 anys, amb elmeu tiet Ramon de Cadis, vaig tenir també una altra expe-riència inoblidable. Em va portar a visitar una estació decable submarí de Telefònica a Conil de la Frontera, onparlaven amb els Estats Units i va ser impressionant! Vaigdecidir que de gran volia ser “algo de telecomunica-cions”.Ja no volies ser pagès?No! Qualsevol cosa menys pagès! M’agradaven molt lescarreres tècniques, l’electrònica, la electricitat, l’arqui-tectura.. Així que marxo a estudiar a Barcelona i vaigcomençar “telecos”. Però va ser una experiència moltnegativa (vagues, una escola que es queia a trossos,

entrevistajaume parramon,un pallarès emprenedor!

9b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

�manca de pressupostos i curs perdut). I vaig acabar fentEconòmiques! També va influir que vaig començar a feratletisme i això em prenia moltes hores.Què fa un noi com tu fent un esport com aquest?Suposo que la forma física dels nens de muntanya, que vancorrent a tot arreu tot el dia, fa que tingues unes aptitudsuna mica per sobre dels altres. Fer curses en pista, en unprimer moment, ho considerava una tonteria, perquè aixòde córrer donant voltes i arribar cansat al lloc d’on haviessortit, no deixava de ser una cosa xocant per a mi. Peròamb el temps va acabar sent més que una afició: va passara formar part de la meua vida! Aguestes coses com moltesd’altres, les fas quan toca o no les fas i sobretot ets un pri-vilegiat de puguer-les viure. T’ajuden a assumir les teueslimitacions i valorar l’esforç per aconseguir fites.Quan decidisses tornar cap a casa?A quart d’Econòmiques! Els companys de la facultatcomençaven a decidir els seus camins i jo vaig decidirfinalment “fer de pagès”. A casa meua tenia una empresa,una empresa agrícola i que com ja la tenia mig muntadadoncs que més volia. Els companys de classe se’m miravenamb cara rara així com dient: què diu aguet?Acabes la carrera, doncs, i ... me’n torno a casa; tenia 26anys. Jo hi anava amb una doble il·lusió: per una banda, fercostat a pare en el desig de conservar la casa i l’explota-ció; i, per una altra, amb les meues ganes de canviarcoses. S’havia de modernitzar tota l’explotació! A tempspassat, lo que recordo es el que tenia que haver patit elmeu pare amb jo, perquè li vaig canviar totalment la mane-ra de fer. A casa meua eren molt treballadors, sempre hohan sigut. Això crec que és un vici de família! A partir d’ara,a més a més, ens acostumem també a viure amb el risc:crèdits, inversions, granges, maquinària. Una cosa darreral’altra! Esperar un any per fer-ho era perdre un any!Però, a més a més, com aquell que no vol, t’emboliques enaltres coses...És una manera de ser! Vull dir, és la sensació de dir que elque no està sempre ocupat està una mica mort. Has dejugar a totes les coses que t’interessin; has d’entrar al joc!Per exemple, mentre fèiem les excavacions per la granja,després d’una tronada molt forta que va netejar la terra,van començar a sortir restes de ceràmica, que van resul-tar ser d’un poblat de l’Edat del Bronze que hi havia pelsvoltants. Estava entre sorprès i assustat! Jo coneixia unarqueòleg així que el vaig trucar, va pujar i va començar amirar. Van excavar durant dos anys però, tot i això, vampoder continuar les obres. També una cosa que trobàvoma faltar jo i més gent del poble era la falta d’activitats cul-turals. Per això, vam fundar un grup cultural que es diu “LoVent de Port” i durant l’any organitzem exposicions, xerra-des, concerts, activitats per la canalla, visites guiades a la

vila closa de Peramea, excursions, cinema a la fresca,etc...També, a casa vostra, remenant per les esgolfes, vas fermés descobriments culturals, no?Sí, sí! Suposo que quan vas a fora i tornes, ho valores totmés perquè tens una altra manera de veure la vida; lo quealtra gent considera trastos vells o paperots, tu ho consi-deres un petit tresor. Vam trobar molts documents sobre lahistòria de la casa i que actualment estan dipositats al’Arxiu Comarcal de Sort. De moment ja han servit perquèalgun historiador descobreixi noves fites de la història delPallars. Penseu que el document més antic és del 1534!. Ésun privilegi conèixer els teus avantpassats des del segleXVI.Hi ha alguna descoberta històrica de la família destacada?I tant! Recordo quan miràvem la televisió i feien coses dela fam de l’Àfrica que la meua padrina deia: “Aquí a m’a-guesta casa hi va haver un home que en va passar moltade gana, però que molta. Més, més que aguestos! (referint-se als d’Àfrica)”. I no sabia dir-nos res mes. Curiosament,entre els documents de la casa vam trobar un CarlosMontaner i Vilanova, que va participar a la guerra delFrancès i al full de llicenciatura del servei militar posava:“...participó en la campaña-sitio al castillo de Figueras”. Osigui, va estar assetjat al castell durant quatre llargs anys!La meua padrina dive: “Fixa’t si passava gana que es men-java les soles de les sabates i per una rata en pagaven unduro!”Passen uns quants anys i patapam, més idees noves! Laresidència casa de pagès i la fabricació de formatges!Aquests nous projectes estaven molt lligats al drama queva suposar per tot el Pallars Sobirà el tancament deLleteries La Seu. Va fer que molta gent del sector de la lletperdessin la il·lusió per la feina i pleguessin. Alguns vampensar que el millor era fugir cap endavant i calia, per tant,buscar un valor afegit de la llet, que seria ... fer formatge! Isi finalment la llet fallava, vaig veure molt clar que el turis-me era un sector en expansió. Al nostre municipi, BaixPallars, no hi havia cap residència casa de pagès. Casanostra era molt gran i vaig creure que per aquí hi haviafutur. En una primera fase, vaig reconvertir el cap de casaen residència casa de pages; després vam arreglar tots elsbaixos, que per sort els meus pares havien conservatsintactes. Hi havia tots els espais tradicionals de les casesd’abans (trull, celler, forn de pa, graners). Va ser com unnou repte, un nou repte personal! L’acte que més il·lusióem va fer va ser la seua inauguració amb una exposició depintura de Miquel Seguer i un concert de música clàssicaamb un sextet de cambra i que tothom ho pogués disfrutar.Va ser un poc un homenatge per agrair el que els avant-passats havien conservat...

jaume parramon,un pallarès emprenedor!

8

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

Un altre diumenge d'hivern ha arribat a la seva posta desol. La primavera, estimada per alguns i temuda peraltres, és cada cop més a prop de les nostres sabates. Idiuen en algunes cases dels Pallars, com ca de Parramonde Peramea, que contra el fred no hi ha millor remei quetreballar, treballar i... treballar! Tots hauríem d’aprendreuna mica de les paraules amables i clares d’aquest homede muntanya, d’aquesta família, d’aquesta casa amb mésde 500 anys d’història a les seves esquenes. Unes esque-nes, per cert, sofertes però emprenedores...!!!Jaume, bona nit! Dis-me, com arribes a isto món?Home, a “isto” món, que dius tu, arribo a Tremp, curiosa-ment, un dia de la festa major del meu poble. Es veu quevaig decidir que ja era hora de sortir i, aprofitant la gres-ca que hi havia al poble, vaig començar a donar patadesa la mare i avall. Era al ple de l’estiu, per la Mare de Déud’Agost.Parla’ns una mica d’aquests primers anys de la teua vida.En aguell moment a casa érom pare, mare, padrina perpart de pare, el pastor i un llogat per les vaques i altresfeines. Dos anys després va arribar la meua germanaTresa. A casa teníem, doncs, vaques, ovelles, eques. Unamica de tot! com feien abans totes les cases. Era l’evolu-ció que hi va haver entre el temps de les mules i el tempsde les vaques de llet. I així anar fent!T’agradava anar a estudi?Els primers records que tinc és que mare, que era la mes-tra de les nenes del poble, perquè hi havia col·legi denens i de nenes, em volia fer anar a escola amb el mestrede nens i jo preferia anar d’amagat al tros. Tenia uns tresanys i mig quan pare va comprar el primer tractor aterços amb els dos tiets de ca de Sossís i de ca de Rafel.

I jo cada dia... a veure treballar el tractor! A vegades m’a-magava a la llenyera i quan mare havia marxat cap a l’es-cola, me’n anava cap a un bancal des d’on veia el tractor.Fins que mare va descobrir-ho tot i es va acabar l’aventu-ra! De Peramea vaig passar a estudiar a la Pobla i des-prés a Lleida. Crec que ha estat la única vegada que m’heenyorat a la meua vida i va ser per la boira. Va ser terri-ble! No la suportava!!Què passa pel teu cap cada cop que marxes de casa?Res! Jo sempre he sigut una persona que m’agradat mar-xar de casa. Vull dir, m’agradava el meu poble però tambéanar a qualsevol lloc amb gent totalment desconeguda.No tenia cap problema! Als quatre anys marxava ambparents propers; als sis anys vaig descobrir la mar aMenorca amb qui seria la meua futura tia Joana. Va seruna experiència espectacular! Era una cosa tan gran, tanenorme, tanta aigua que és que realment et quedavescom embadalit. Ostres tu! Miraves cap a l’horitzó i espe-raves veure sortir un vaixell, una illa, l’Àfrica... El mar eratan pla! Es veia tan tranquil!! Als 9 i als 11 anys, amb elmeu tiet Ramon de Cadis, vaig tenir també una altra expe-riència inoblidable. Em va portar a visitar una estació decable submarí de Telefònica a Conil de la Frontera, onparlaven amb els Estats Units i va ser impressionant! Vaigdecidir que de gran volia ser “algo de telecomunica-cions”.Ja no volies ser pagès?No! Qualsevol cosa menys pagès! M’agradaven molt lescarreres tècniques, l’electrònica, la electricitat, l’arqui-tectura.. Així que marxo a estudiar a Barcelona i vaigcomençar “telecos”. Però va ser una experiència moltnegativa (vagues, una escola que es queia a trossos,

entrevistajaume parramon,un pallarès emprenedor!

9

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�manca de pressupostos i curs perdut). I vaig acabar fentEconòmiques! També va influir que vaig començar a feratletisme i això em prenia moltes hores.Què fa un noi com tu fent un esport com aquest?Suposo que la forma física dels nens de muntanya, que vancorrent a tot arreu tot el dia, fa que tingues unes aptitudsuna mica per sobre dels altres. Fer curses en pista, en unprimer moment, ho considerava una tonteria, perquè aixòde córrer donant voltes i arribar cansat al lloc d’on haviessortit, no deixava de ser una cosa xocant per a mi. Peròamb el temps va acabar sent més que una afició: va passara formar part de la meua vida! Aguestes coses com moltesd’altres, les fas quan toca o no les fas i sobretot ets un pri-vilegiat de puguer-les viure. T’ajuden a assumir les teueslimitacions i valorar l’esforç per aconseguir fites.Quan decidisses tornar cap a casa?A quart d’Econòmiques! Els companys de la facultatcomençaven a decidir els seus camins i jo vaig decidirfinalment “fer de pagès”. A casa meua tenia una empresa,una empresa agrícola i que com ja la tenia mig muntadadoncs que més volia. Els companys de classe se’m miravenamb cara rara així com dient: què diu aguet?Acabes la carrera, doncs, i ... me’n torno a casa; tenia 26anys. Jo hi anava amb una doble il·lusió: per una banda, fercostat a pare en el desig de conservar la casa i l’explota-ció; i, per una altra, amb les meues ganes de canviarcoses. S’havia de modernitzar tota l’explotació! A tempspassat, lo que recordo es el que tenia que haver patit elmeu pare amb jo, perquè li vaig canviar totalment la mane-ra de fer. A casa meua eren molt treballadors, sempre hohan sigut. Això crec que és un vici de família! A partir d’ara,a més a més, ens acostumem també a viure amb el risc:crèdits, inversions, granges, maquinària. Una cosa darreral’altra! Esperar un any per fer-ho era perdre un any!Però, a més a més, com aquell que no vol, t’emboliques enaltres coses...És una manera de ser! Vull dir, és la sensació de dir que elque no està sempre ocupat està una mica mort. Has dejugar a totes les coses que t’interessin; has d’entrar al joc!Per exemple, mentre fèiem les excavacions per la granja,després d’una tronada molt forta que va netejar la terra,van començar a sortir restes de ceràmica, que van resul-tar ser d’un poblat de l’Edat del Bronze que hi havia pelsvoltants. Estava entre sorprès i assustat! Jo coneixia unarqueòleg així que el vaig trucar, va pujar i va començar amirar. Van excavar durant dos anys però, tot i això, vampoder continuar les obres. També una cosa que trobàvoma faltar jo i més gent del poble era la falta d’activitats cul-turals. Per això, vam fundar un grup cultural que es diu “LoVent de Port” i durant l’any organitzem exposicions, xerra-des, concerts, activitats per la canalla, visites guiades a la

vila closa de Peramea, excursions, cinema a la fresca,etc...També, a casa vostra, remenant per les esgolfes, vas fermés descobriments culturals, no?Sí, sí! Suposo que quan vas a fora i tornes, ho valores totmés perquè tens una altra manera de veure la vida; lo quealtra gent considera trastos vells o paperots, tu ho consi-deres un petit tresor. Vam trobar molts documents sobre lahistòria de la casa i que actualment estan dipositats al’Arxiu Comarcal de Sort. De moment ja han servit perquèalgun historiador descobreixi noves fites de la història delPallars. Penseu que el document més antic és del 1534!. Ésun privilegi conèixer els teus avantpassats des del segleXVI.Hi ha alguna descoberta històrica de la família destacada?I tant! Recordo quan miràvem la televisió i feien coses dela fam de l’Àfrica que la meua padrina deia: “Aquí a m’a-guesta casa hi va haver un home que en va passar moltade gana, però que molta. Més, més que aguestos! (referint-se als d’Àfrica)”. I no sabia dir-nos res mes. Curiosament,entre els documents de la casa vam trobar un CarlosMontaner i Vilanova, que va participar a la guerra delFrancès i al full de llicenciatura del servei militar posava:“...participó en la campaña-sitio al castillo de Figueras”. Osigui, va estar assetjat al castell durant quatre llargs anys!La meua padrina dive: “Fixa’t si passava gana que es men-java les soles de les sabates i per una rata en pagaven unduro!”Passen uns quants anys i patapam, més idees noves! Laresidència casa de pagès i la fabricació de formatges!Aquests nous projectes estaven molt lligats al drama queva suposar per tot el Pallars Sobirà el tancament deLleteries La Seu. Va fer que molta gent del sector de la lletperdessin la il·lusió per la feina i pleguessin. Alguns vampensar que el millor era fugir cap endavant i calia, per tant,buscar un valor afegit de la llet, que seria ... fer formatge! Isi finalment la llet fallava, vaig veure molt clar que el turis-me era un sector en expansió. Al nostre municipi, BaixPallars, no hi havia cap residència casa de pagès. Casanostra era molt gran i vaig creure que per aquí hi haviafutur. En una primera fase, vaig reconvertir el cap de casaen residència casa de pages; després vam arreglar tots elsbaixos, que per sort els meus pares havien conservatsintactes. Hi havia tots els espais tradicionals de les casesd’abans (trull, celler, forn de pa, graners). Va ser com unnou repte, un nou repte personal! L’acte que més il·lusióem va fer va ser la seua inauguració amb una exposició depintura de Miquel Seguer i un concert de música clàssicaamb un sextet de cambra i que tothom ho pogués disfrutar.Va ser un poc un homenatge per agrair el que els avant-passats havien conservat...

jaume parramon,un pallarès emprenedor!

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

10Acabes de dir que el sector de la llet estava fotut però tuvas comprar més vaques de llet. Això és el que t’ensenyena fer a la carrera?Ja,ja,ja! Home, suposo que sí, que aplicava alguna teoriaeconòmica que vaig estudiar. A pesar de la crisi deLleteries, em semblava que era un sector amb futur.Nosaltres havíem començat la inversió per aquí i no estractava de plegar poc després de començar! No havíemdit tot el que podíem dir amb la llet! Jo sempre he pensatque la llet te més futur que la carn.Per què?Hi ha més competència al sector de la carn. El problemaprincipal de la llet és la constància de la feina. El sector dela llet t’obliga a pensar més com a empresari que com apagès! A veure, sempre et pots equivocar d’inversió; aixòés el que en diem els economistes “cost d’oportunitat”.Vam decidir tirar per la llet amb totes les conseqüències. Iamb el tema del formatge, el mateix. Una sèrie de cases delPallars que teníem idees bastant semblants vam tirar enda-vant la formatgeria: casa Badiot i casa Campà de laBastida; casa Vilanova de Pujol; casa el Rei de Pujalt;natres, a més d’un veterinari i un mestre formatger. És unaexperiència molt interessant i molt engrescadora. Et can-via tota l’orientació de la teua activitat. T’obliga està alcorrent de moltes coses!Per exemple, d’on ve el nom de “Tros de Sort”?Té diferentes connotacions; primer, és un nom simètric,comença i acaba igual, ja que “tros” és “sort” al revés. Peruna altra banda, vol dir que un tros de formatge també etpot donar sort, o que al menjar-ne ten endurs un tros d’a-questa terra. Per cert el nom, és anterior a la loteria, aixíque potser som naltres qui hem donat sort a la bruixa d’or!Ja,ja,ja! Vam començar fent cinc classes de formatge: eltípic formatge serrat, el tupí amb la recepta de l’avi Tunicade la Plana de Montros, de la Vall Fosca, un tipus pirinées,un roi i un brie... Ara fa poc hem tret un brie farcit de ceps,un altre de tòfona i una altre de “ous de truita” força bons.També fem, en petites quantitats, formatge fresc i mató.Hem anat fent ampliacions des del començament i potserla més important ha sigut la construcció de l’agrobotiga ,l’obrador, les càmeres de refrigeració, per a la qual hemrebut ajuts des del Parc Nacional. Una maquinària ambcapacitat per a produir més! La intenció d’integrar agrobo-tiga i formatgeria es comercial i pedagògica ja que permet

veure l’elaboració dels productes per un finestral.Posats a fer i a dir, la política municipal i comarcal tambédeu formar part de la teua vida, no?Tot està lligat amb les inquietuds que tens. Tothom potaportar alguna cosa i senzillament ho intentes fer. Saps, elque més em sorprèn després de quasi 20 anys de haver tor-nat al meu poble és que, en el fons, jo crec que a la ciutatno ens entenen. Tothom s’omple la boca del que s’ha de fera la muntanya però els diners, que hi ha son els que hi ha,en general son per a la ciutat. Contra això i per canviar cer-tes mentalitats és per lo que intentes lluitar però és moltdifícil, perquè al final la gent està on està!!Com veus la vida a la muntanya, la vida al Pallars?Jo crec que, com tot, anirà a més. Ens hem d’acostumar aque les coses sempre han canviat i, per tant, continuarancanviant. El mercat és el que mana i contra això l’únic quepots fer es adaptar-te. Has de ser prou dinàmic sinó estàsperdut. Per exemple, el principal problema que hi ha a laramaderia de muntanya és la incertesa que sempre acom-panya al sector, i la falta de competitivitat. Per altra banda,el turisme puja i al sector agroalimentari, que crec que témolt futur, les lleis existents no ens ajuden res. En pro de laseguretat alimentària total es fa quasi impossible tirarendavant negocis relacionats amb productes artesanalspetits o familiars.El senderisme, com a activitat econòmica sostenible iharmònica amb el territori... té moltes possibilitats. Això esevident! Quan estava al Consell Comarcal precisamentvam posar en marxa les rutes de senderisme existents enl’actualitat. Però hem de recordar que és el mercat el queho demana. Hi ha un patrimoni natural i cultural molt valuósque, més enllà dels esports de riu i d’hivern, cal donar aconèixer per tal de generar riquesa a la gent que vivim a lamuntanya. És el que vaig pretendre quan vaig arreglar elsbaixos de casa. És el que jo anomeno “agroturisme cultu-ral”. Son altres atractius que la gent ha de conèixer fora dela voràgine de l’esquí, el ràfting o el descens de barrancs.Crec que també hi ha un altre turisme al que li poden agra-dar altres coses! Què o qui és per tu la muntanya?Per una banda, és un repte; i per una altra, és grandiositat!És una sensació de tranquil·litat mentre disfrutes de pai-satges als teus peus. El pagès, a més, té la satisfacció detreballar en aquest paisatge. Pots llaurar, sembrar i al cap

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�d’un temps recollir una collita. Transformes el paisatge! Sócdels que sempre he pensat que el medi natural està perquèl’home el pugui gestionar, el pugui gestionar bé, però perquèel pugui gestionar! La gent de muntanya, en general, hanestat bons gestors del territori fins ara. També és cert que lafebre dels diners ho pot fer perdre tot! Si es posen limita-cions per perservar el paisatge, el patrimoni, la fauna, etc,cal ser generosos i donar abans compensacions perquèsinó la gent percep que perd oportunitats!En aquest context, creus que els espais naturals protegitsserveixen per recolzar aquesta gestió més harmònica delterritori?És molt positiu que hi siguin, això per descomptat, perquèmoltes vegades ens permeten veure l’evolució de la naturaper si mateixa. L’únic que penses es si ha de ser tan estric-ta. També entenc que quan es dóna una categoria de pro-tecció determinada a una zona, hi ha una massificació degent que la vol visitar, que obliga a ser força estricte. És lagran contradicció de les polítiques de protecció! En tot cas,a vegades tinc la impressió que hi ha normes que me lessento imposades per la gent de fora. No veus prou genero-sitat vers el món rural! Per exemple, jo sóc un pagès quem’agrada sembrar la terra, m’agrada veure créixer la collita,m’agrada recollir-la i oferir als meus animals un aliment deprimera qualitat però quan tot és a punt i entren els senglarsi t’ho destrossen, els acaçaries a mossades!! Qui et com-pensa d’això. La solució és no sembrar? El pagès ha d’essercompetitiu en la seva feina per subsistir en el sector.Parlant de bitxos feréstecs, quina opinió et mereix un animaltan mític de les nostres muntanyes com l’ós bru?Ara t’explicaré una anècdota que vaig viure quan es vadecidir la reintroducció de l’ós bru als Pirineus i que potcontestar en part la pregunta. Va pujar al Pallars un directorgeneral per explicar-nos les avantatges que portaria decara al turisme i tot això. Van fer una xerrada força interes-sant a l’escola d’Isil i ja quan s’acabava l’acte, es va aixecarun home d’uns 90 anys, de mans treballades i pell curtida, iva dir: “Mira que... No som ni amos de casa nostra. Tota lameua vida intentant fotre fora aquest collons d’animal i araque ho havíem aconseguit, el tornen a deixar anar.” Jo crecque s’hauria de pogué compaginar tot. És important que espreservi el territori, el patrimoni natural i cultural existentperò també ha de haver-hi mecanismes correctors o lescompensacions corresponents quan es limita la capacitatde desenvolupament de la gent que hi viu.Parlem una mica del Parc Nacional. Què és el que més t’im-pressiona d’ell?Les seues vistes. La imatge que jo recordo més fantàstica ésla que hi ha des del pic de Ratera. Veure la quarantena llar-ga d’estanys naturals que hi ha als teus peus... T’hi queda-ries allí! No tornaries a baixar! Altres miradors espectacu-lars son el pic de la Mainera, el Montsent! D’estanys hemvan sorprendre molt els de la Mainera, amb tota la Cresta del’Avió pel davant. També em va agradar molt la travessa delsestanys de Cabdella pel coll dels Gavatxos cap al Portarró i

Espot. La muntanya, la veritat, és que la disfrutes tota! Elscolls, les muntanyes, les crestes, els riuets, els salts d’ai-gua... És com si t’alliberessis de tot i no pensessis amb res!I pel país, que creus que significa?Que genera activitat socioeconòmica és evident perquèles 300 o 400 mil persones que passen cada any pel Parc,mengen i dormen als nostres pobles. Per altra banda, crecque hi podria haver més implicació entre les empreses dela comarca, els establiments i el Parc Nacional, i vicever-sa. No sé exactament quin hauria de ser el marc decol·laboració. Per exemple, nosaltres a l’agrobotiga hempensat passar als nostres clients, algun audiovisual delParc, per si ve gent que no el coneix. La idea es oferir lacomarca en estat pur! A vegades nosaltres mateixos somignorants del que tenim. La gràcia del país, per a mi mésque als fons de les valls, està pels caps de les muntanyes,on hi ha poca gent.I per tu, que significa Peramea?És molt difícil de definir el teu poble. És el teu espai vital,te’l sents molt teu! És el teu espai des de sempre! Comqualsevol sentiment, es difícil d’explicar-ho! Quan veus elsdocuments aguells que vam recuperar i que a darrera hi hatota una història d’una sèrie de gent que han anat evolu-cionant, han mantingut la casa, que han fet coses, d’algu-na manera et crea la sensació de dir, ostres!, has de con-tinuar-ho!!Pallarès, català o totes dues coses?Et pots arribar a entendre amb tothom però jo em conside-ro català. Català es ser català! Si tu analitzes la història delPallars veuràs que, d’alguna manera, casi casi et diria queel sentiment de catalanisme està molt arrelat amb el queva ser el comtat del Pallars. Va ser l’últim comtat catalàque va conquerir Ferran el Catòlic per annexionar-lo a laCorona d’Aragó i a Espanya, lluitant contra el famós comteHug Roger III. El coneixement de la teua història et porta asituar millor els teus sentiments. Per tant, et sents catalàen la mesura que et sents pallarés.Per acabar, un desig...Un desig! M’agradaria que la gent que vivim a la muntan-ya sapiguèssim triar la millor opció pel nostre territori, quefóssim capaços d’orientar el país perquè la gent hi pugueviure bé, perquè els nostres fills hi tinguin oportunitats i noels hi passi com a bona part de la meva generació, que undia van tindre que marxar i ja no van tornar. El potencialmés fort del país és la gent amb idees i han de pogué que-dar-se. Són la clau de futur perquè el territori tiri enda-vant!!Han passat dues hores, quasi volant, mentre enragonàvemde les nostres coses! Suposo que podríem parlar dueshores més i noves idees aflorarien del cap d’en Jaume, unhome que ha estat capaç de transformar i adaptar casaseua a les necessitats d’un nou segle i d’una nova formad’entendre la vida a la muntanya. Que així sigui per moltesgeneracions més!

Josep Maria Rispa Pifarré

jaume parramon,un pallarès emprenedor!

11

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

10Acabes de dir que el sector de la llet estava fotut però tuvas comprar més vaques de llet. Això és el que t’ensenyena fer a la carrera?Ja,ja,ja! Home, suposo que sí, que aplicava alguna teoriaeconòmica que vaig estudiar. A pesar de la crisi deLleteries, em semblava que era un sector amb futur.Nosaltres havíem començat la inversió per aquí i no estractava de plegar poc després de començar! No havíemdit tot el que podíem dir amb la llet! Jo sempre he pensatque la llet te més futur que la carn.Per què?Hi ha més competència al sector de la carn. El problemaprincipal de la llet és la constància de la feina. El sector dela llet t’obliga a pensar més com a empresari que com apagès! A veure, sempre et pots equivocar d’inversió; aixòés el que en diem els economistes “cost d’oportunitat”.Vam decidir tirar per la llet amb totes les conseqüències. Iamb el tema del formatge, el mateix. Una sèrie de cases delPallars que teníem idees bastant semblants vam tirar enda-vant la formatgeria: casa Badiot i casa Campà de laBastida; casa Vilanova de Pujol; casa el Rei de Pujalt;natres, a més d’un veterinari i un mestre formatger. És unaexperiència molt interessant i molt engrescadora. Et can-via tota l’orientació de la teua activitat. T’obliga està alcorrent de moltes coses!Per exemple, d’on ve el nom de “Tros de Sort”?Té diferentes connotacions; primer, és un nom simètric,comença i acaba igual, ja que “tros” és “sort” al revés. Peruna altra banda, vol dir que un tros de formatge també etpot donar sort, o que al menjar-ne ten endurs un tros d’a-questa terra. Per cert el nom, és anterior a la loteria, aixíque potser som naltres qui hem donat sort a la bruixa d’or!Ja,ja,ja! Vam començar fent cinc classes de formatge: eltípic formatge serrat, el tupí amb la recepta de l’avi Tunicade la Plana de Montros, de la Vall Fosca, un tipus pirinées,un roi i un brie... Ara fa poc hem tret un brie farcit de ceps,un altre de tòfona i una altre de “ous de truita” força bons.També fem, en petites quantitats, formatge fresc i mató.Hem anat fent ampliacions des del començament i potserla més important ha sigut la construcció de l’agrobotiga ,l’obrador, les càmeres de refrigeració, per a la qual hemrebut ajuts des del Parc Nacional. Una maquinària ambcapacitat per a produir més! La intenció d’integrar agrobo-tiga i formatgeria es comercial i pedagògica ja que permet

veure l’elaboració dels productes per un finestral.Posats a fer i a dir, la política municipal i comarcal tambédeu formar part de la teua vida, no?Tot està lligat amb les inquietuds que tens. Tothom potaportar alguna cosa i senzillament ho intentes fer. Saps, elque més em sorprèn després de quasi 20 anys de haver tor-nat al meu poble és que, en el fons, jo crec que a la ciutatno ens entenen. Tothom s’omple la boca del que s’ha de fera la muntanya però els diners, que hi ha son els que hi ha,en general son per a la ciutat. Contra això i per canviar cer-tes mentalitats és per lo que intentes lluitar però és moltdifícil, perquè al final la gent està on està!!Com veus la vida a la muntanya, la vida al Pallars?Jo crec que, com tot, anirà a més. Ens hem d’acostumar aque les coses sempre han canviat i, per tant, continuarancanviant. El mercat és el que mana i contra això l’únic quepots fer es adaptar-te. Has de ser prou dinàmic sinó estàsperdut. Per exemple, el principal problema que hi ha a laramaderia de muntanya és la incertesa que sempre acom-panya al sector, i la falta de competitivitat. Per altra banda,el turisme puja i al sector agroalimentari, que crec que témolt futur, les lleis existents no ens ajuden res. En pro de laseguretat alimentària total es fa quasi impossible tirarendavant negocis relacionats amb productes artesanalspetits o familiars.El senderisme, com a activitat econòmica sostenible iharmònica amb el territori... té moltes possibilitats. Això esevident! Quan estava al Consell Comarcal precisamentvam posar en marxa les rutes de senderisme existents enl’actualitat. Però hem de recordar que és el mercat el queho demana. Hi ha un patrimoni natural i cultural molt valuósque, més enllà dels esports de riu i d’hivern, cal donar aconèixer per tal de generar riquesa a la gent que vivim a lamuntanya. És el que vaig pretendre quan vaig arreglar elsbaixos de casa. És el que jo anomeno “agroturisme cultu-ral”. Son altres atractius que la gent ha de conèixer fora dela voràgine de l’esquí, el ràfting o el descens de barrancs.Crec que també hi ha un altre turisme al que li poden agra-dar altres coses! Què o qui és per tu la muntanya?Per una banda, és un repte; i per una altra, és grandiositat!És una sensació de tranquil·litat mentre disfrutes de pai-satges als teus peus. El pagès, a més, té la satisfacció detreballar en aquest paisatge. Pots llaurar, sembrar i al cap

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�d’un temps recollir una collita. Transformes el paisatge! Sócdels que sempre he pensat que el medi natural està perquèl’home el pugui gestionar, el pugui gestionar bé, però perquèel pugui gestionar! La gent de muntanya, en general, hanestat bons gestors del territori fins ara. També és cert que lafebre dels diners ho pot fer perdre tot! Si es posen limita-cions per perservar el paisatge, el patrimoni, la fauna, etc,cal ser generosos i donar abans compensacions perquèsinó la gent percep que perd oportunitats!En aquest context, creus que els espais naturals protegitsserveixen per recolzar aquesta gestió més harmònica delterritori?És molt positiu que hi siguin, això per descomptat, perquèmoltes vegades ens permeten veure l’evolució de la naturaper si mateixa. L’únic que penses es si ha de ser tan estric-ta. També entenc que quan es dóna una categoria de pro-tecció determinada a una zona, hi ha una massificació degent que la vol visitar, que obliga a ser força estricte. És lagran contradicció de les polítiques de protecció! En tot cas,a vegades tinc la impressió que hi ha normes que me lessento imposades per la gent de fora. No veus prou genero-sitat vers el món rural! Per exemple, jo sóc un pagès quem’agrada sembrar la terra, m’agrada veure créixer la collita,m’agrada recollir-la i oferir als meus animals un aliment deprimera qualitat però quan tot és a punt i entren els senglarsi t’ho destrossen, els acaçaries a mossades!! Qui et com-pensa d’això. La solució és no sembrar? El pagès ha d’essercompetitiu en la seva feina per subsistir en el sector.Parlant de bitxos feréstecs, quina opinió et mereix un animaltan mític de les nostres muntanyes com l’ós bru?Ara t’explicaré una anècdota que vaig viure quan es vadecidir la reintroducció de l’ós bru als Pirineus i que potcontestar en part la pregunta. Va pujar al Pallars un directorgeneral per explicar-nos les avantatges que portaria decara al turisme i tot això. Van fer una xerrada força interes-sant a l’escola d’Isil i ja quan s’acabava l’acte, es va aixecarun home d’uns 90 anys, de mans treballades i pell curtida, iva dir: “Mira que... No som ni amos de casa nostra. Tota lameua vida intentant fotre fora aquest collons d’animal i araque ho havíem aconseguit, el tornen a deixar anar.” Jo crecque s’hauria de pogué compaginar tot. És important que espreservi el territori, el patrimoni natural i cultural existentperò també ha de haver-hi mecanismes correctors o lescompensacions corresponents quan es limita la capacitatde desenvolupament de la gent que hi viu.Parlem una mica del Parc Nacional. Què és el que més t’im-pressiona d’ell?Les seues vistes. La imatge que jo recordo més fantàstica ésla que hi ha des del pic de Ratera. Veure la quarantena llar-ga d’estanys naturals que hi ha als teus peus... T’hi queda-ries allí! No tornaries a baixar! Altres miradors espectacu-lars son el pic de la Mainera, el Montsent! D’estanys hemvan sorprendre molt els de la Mainera, amb tota la Cresta del’Avió pel davant. També em va agradar molt la travessa delsestanys de Cabdella pel coll dels Gavatxos cap al Portarró i

Espot. La muntanya, la veritat, és que la disfrutes tota! Elscolls, les muntanyes, les crestes, els riuets, els salts d’ai-gua... És com si t’alliberessis de tot i no pensessis amb res!I pel país, que creus que significa?Que genera activitat socioeconòmica és evident perquèles 300 o 400 mil persones que passen cada any pel Parc,mengen i dormen als nostres pobles. Per altra banda, crecque hi podria haver més implicació entre les empreses dela comarca, els establiments i el Parc Nacional, i vicever-sa. No sé exactament quin hauria de ser el marc decol·laboració. Per exemple, nosaltres a l’agrobotiga hempensat passar als nostres clients, algun audiovisual delParc, per si ve gent que no el coneix. La idea es oferir lacomarca en estat pur! A vegades nosaltres mateixos somignorants del que tenim. La gràcia del país, per a mi mésque als fons de les valls, està pels caps de les muntanyes,on hi ha poca gent.I per tu, que significa Peramea?És molt difícil de definir el teu poble. És el teu espai vital,te’l sents molt teu! És el teu espai des de sempre! Comqualsevol sentiment, es difícil d’explicar-ho! Quan veus elsdocuments aguells que vam recuperar i que a darrera hi hatota una història d’una sèrie de gent que han anat evolu-cionant, han mantingut la casa, que han fet coses, d’algu-na manera et crea la sensació de dir, ostres!, has de con-tinuar-ho!!Pallarès, català o totes dues coses?Et pots arribar a entendre amb tothom però jo em conside-ro català. Català es ser català! Si tu analitzes la història delPallars veuràs que, d’alguna manera, casi casi et diria queel sentiment de catalanisme està molt arrelat amb el queva ser el comtat del Pallars. Va ser l’últim comtat catalàque va conquerir Ferran el Catòlic per annexionar-lo a laCorona d’Aragó i a Espanya, lluitant contra el famós comteHug Roger III. El coneixement de la teua història et porta asituar millor els teus sentiments. Per tant, et sents catalàen la mesura que et sents pallarés.Per acabar, un desig...Un desig! M’agradaria que la gent que vivim a la muntan-ya sapiguèssim triar la millor opció pel nostre territori, quefóssim capaços d’orientar el país perquè la gent hi pugueviure bé, perquè els nostres fills hi tinguin oportunitats i noels hi passi com a bona part de la meva generació, que undia van tindre que marxar i ja no van tornar. El potencialmés fort del país és la gent amb idees i han de pogué que-dar-se. Són la clau de futur perquè el territori tiri enda-vant!!Han passat dues hores, quasi volant, mentre enragonàvemde les nostres coses! Suposo que podríem parlar dueshores més i noves idees aflorarien del cap d’en Jaume, unhome que ha estat capaç de transformar i adaptar casaseua a les necessitats d’un nou segle i d’una nova formad’entendre la vida a la muntanya. Que així sigui per moltesgeneracions més!

Josep Maria Rispa Pifarré

jaume parramon,un pallarès emprenedor!

11

LA FLOR DE NEU APAREIX PER FI

Feia ja molt de temps que un dels objectius de camp, entreels botànics que ens visitaven, era la comprovació cientí-fica de l’existència de la flor de neu (Leontopodium alpi-num) dins de l’àmbit del Parc Nacional i aquest fet, per fi,s’ha produït. Els biòlegs Artur Lluent, Albert Petit i SaraOrgué de la Universitat de Barcelona van localitzar-laaquest estiu, al sector d’Aigüestortes, als peus d’una tar-tera calcària. En primer lloc, felicitar-los ja que des delstemps d’en Font I Quer (i inclús per abans) s’havia perdutla seua pista; en segon lloc, animar-los a continuar en ladescoberta de noves localizacions; i per últim, treballaramb il·lusió per una convivència pacífica entre la flor deneu i els visitants del Parc Nacional.

ELIMINACIÓ DE LA LÍNIA ELÈCTRICA DE SANT MAURICI

En el darrer número de “El Portarró” ja vam comentar quehi havia el projecte d’eliminar la línia elèctrica que sub-ministrava la energia necessària per a realitzar les ope-racions de regulació de la vàlvula de sortida d’aigües del’estany de Sant Maurici. Doncs bé, durant aquesta tar-dor s’han realitzat les tasques de desmantellament d’a-questa infrastructura, fet que dóna un nou i millor aspec-te al paisatge del Parc. Aquesta acció s’emmarca dinsd’un projecte més ampli que pretén a mig termini l’elimi-nació de totes les línies a l’interior del Parc i que con-templa actuacions tan importants i ambicioses com l’eli-minació de l’existent a la vall de Peguera.

NOU MIRADOR DE SANT ESPERIT

Durant aquest darrer estiu hem instal·lat en un lloc mésaccessible, el nou mirador de Sant Esperit. Situat a uns 5minuts de la caseta d’informació d’Aigüestortes, ens ofe-reix una excel·lent panoràmica de la ribera de SantNicolau. Per fer possible el seu ús per a tothom, s’haconstruït una passarel·la adaptada d’uns 80 metres que

�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

ens apropa amb molta facilitat i seguretat fins on es trobala plataforma del mirador, on un plafó ens descobreix lafesomia i els noms i alçades de les muntanyes que ensenvolten. Aquest mirador ve a substituir-ne un d’anterioramb una complicada accessibilitat i juntament amb el dela cascada de Sant Esperit, el Portarró, estany de SantMaurici i Fogueruix, constitueixen punts panoràmicsexcepcionals que ens permeten gaudir del Parc amb ullsd’ocell.

EL 50 ANIVERSARI COMENÇA A CAMINAR

Tenim el 50 aniversari gairebé a tocar!. El compte enreraja ha començat i un munt d’iniciatives, projectes iil·lusions s’amunteguen sobre la taula i auguren un anyple d’esdeveniments. Això no hauria estat possible sensela ajuda i participació de nombroses entitats publiques iprivades de l’entorn del Parc que han participat d’unamanera activa i desinteressada en la Comissió creadaper tal de programar les activitats d’aquest aniversari.Volem aprofitar aquest espai per agrair la seva dedicaciói les aportacions fetes mentre esperem que aquest ani-versari contribueix a crear lligams més intensos entre totsels qui d’una manera o altra tenim el Parc com a punt detrobada, per tal de que aquesta celebració contribueixi amarcar una nova etapa en la gestió d’aquest espai natu-ral dels Pirineus. La participació i la comunicació haurande tenir un paper fonamental a partir d’ara, més que mai!

EL PARC A ULLS CLUCS!Dins de la programació de cursos, enguany va tenir llocels dies 18 i 19 de novembre el curs “Atenció a personesamb disminucions físiques al medi natural”. Aquest cursva ser una continuació del que va tenir lloc en les matei-xes dates de l’any 2003 també a la Casa del Parc de Boí.A diferencia de la primera edició en que el curs va estardedicat sobretot a la introducció del món de la discapa-

12b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

� noticiari

citat i a les infrastructures adaptades en espais naturals ales persones amb disminucions físiques, aquest any es vacentrar d’una manera específica en les tècniques específi-ques d’atenció a les persones amb dificultats visuals. Elcurs va comptar amb l’assistència de 25 persones, la majo-ria d’elles guies interpretadors del Parc i va ser impartit peren Miquel Albert Soler professor de didàctica multisenso-rial de les ciències i per David Huguet, tècnic esportiuespecialista en accessibilitat a la muntanya per a personesamb disminucions visuals. Tots dos pertanyen a la FundacióJoan Amades (ONCE) de Barcelona, que va col·laboraramablement en l’organització del curs conjuntament amb elCENEAM (Centro Nacional de Educación Ambiental).

VOLUNTARIS DE SEO-BIRDLIFE

Per tercer any consecutiu, el Parc Nacional ha acollit elcamp de treball dels voluntaris de l’entitat SEO-BirdLife pera la realització de tasques de conservació i seguimentspoblacionals de fauna salvatge. Ells treballs han continuataportant informació valuosa sobre la reproducció de duesde les espècies d’ocells més emblemàtics del Parc. De per-diu blanca han estat localitzats 43 adults amb 10 polls de 4llocades. Respecte al gall fer, a la conca de la NogueraRibagorçana, 21 gallines acompanyades de 15 polls mentreque al Pallars han estat 19 femelles amb 14 polls. Uns resul-tats francament esperançadors, sobre tot a l’AltaRibagorça, on la població es troba en una delicada situació.Tanmateix van participar en l’arranjament del pontet de Rusa la ribera de Riqüerna, a l’entrada de la zona perifèrica perla Vall Fosca.

VELLS SENDERS, NOUS CAMINANTS!El senderisme és una activitat en augment arreu del món.Cada vegada hi ha més persones que hi veuen una maneraíntima i personal de viure en contacte amb la natura. Elsuport físic d’aquesta activitat és una xarxa de camins tra-dicionals que constitueixen un patrimoni cultural i històricque cal preservar. Com rehabilitem i conservem aquestpatrimoni, i quina gestió turística se’n pot fer, són algunesde les qüestions tractades en el Seminari “Rehabilitació decamins i turisme de senders” que va tenir lloc a la Torre deCapdella (Pallars Jussà) els dies 1 i 2 de juliol organitzat perla Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) il’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UniversitatAutònoma de Barcelona amb el suport del Parc a través delprojecte Camins Vius. En aquest seminari que va comptaramb més d’un centenar d’assistents es van exposar algu-nes de les experiències més significatives tant a nivellnacional com internacional realitzades en el camp del sen-derisme.

GUIES AL TEIDE

Per primera vegada els guies interpretadors de tots elsparcs nacionals de l’Estat s’han reunit de l’11 al 15 d’octubreen un congrés al Parque Nacional del Teide per posar encomú diversos temes que afecten directament a aquestcol·lectiu i al món de la interpretació del patrimoni. Més de80 guies interpretadors van intercanviar experiències i vanobrir un interessant debat sobre diferents temes relacionats

amb la formació, condicions laborals i criteris d’avaluaciódel treball, tècniques i directrius d’interpretació als espaisnaturals, relació amb les àrees d’us públic, planificació,etc. Les conclusions definitives de la trobada, que espublicaran en dates pròximes, seran sense cap mena dedubte una aportació molt important i valuosa per part d’a-quest col·lectiu a la gestió dels espais naturals.

EUROPARC 2004La federació que reuneix un gran nombre de parcs natu-rals i nacionals d’Europa, va celebrar una conferencia aRoses del 29 de setembre al 6 d’octubre passats.Representants de diversos espais naturals europeus vanassistir a aquesta conferencia que va tractar temes tantcandents com la pèrdua de la biodiversitat a Europa i lacontribució a l’assoliment dels objectius fixats a laConvenció de Diversitat Biològica i a la Cimera Mundialsobre el Desenvolupament Sostenible de Johannesburg(2002).La federació va identificar quatre tasques prioritàries decara al 2010: cooperació transfronterera, el treball amb lagent jove, la Carta Europea de Turisme Sostenible i laxarxa Natura 2000.Durant el “posconference” els assistents van efectuarvisites per diversos espais naturals de muntanya entreells Aigüestortes i Sant Maurici. En el nostre Parc, elsrepresentants dels espais naturals europeus, van dividir-se en dos grups, mentre uns realitzaven la visita del pla-nell d’Aigüestortes i més tard a diverses esglésies romà-niques de la vall de Boí, els altres van efectuar la traves-sia des de la ribera de Sant Nicolau a la del Escrita, totpassant pel Portarró d’Espot. Més tard els integrants delsdos grups es van trobar de nou a Esterri d’Àneu per efec-tuar una visita a l’Ecomuseu. L’endemà tots els partici-pants van continuar viatge cap el Parc Natural de l’AltPirineu.

GUANYADORS DEL XI CONCURS DE FOTOGRAFIA

El jurat del XI Concurs de Fotografia reunit el passat dia 1de desembre a la Casa del Parc de Boí va fer públic lesobres guardonades en l’edició d’enguany. El primer premiamb una dotació de 750€ ha estat per Luís Miguel MencíaGutiérrez (Zaragoza) amb la trilogia “Centinelas enRatera”, “Reino de Colomers” i “Colores en Mallafré”. Elsegon premi de 600€ ha estat per Cristobal García López(Reus) per la seva trilogia “Estany”. El tercer guardó amb450€ va ser per a Eduard Benito Fernández (Barcelona) ,per l’obra “Font de vida” , mentre que el quart i el cinquèpremi han estat per a Carlos Mazón Arechederra (Mórad’Ebre) per l’obra “Vida a la tardor” i per “Blauets” deJosé Mena Álvarez (Castelló de la Ribera).Pel que fa als accèssits, l’especial “Els Minairons” haestat atorgat a Sergi Morlana Navasis (Corbera deLlobregat) per l’obra “Una muntanya de somni” mentreque l’especial “Els Encantats” és per “La cena de lasmariposas” d’Isabel Munuera Bassols (Torrelodones)Totes les obres presentades al concurs seran exposadesa la Casa del Parc de Boí durant el mes de gener i febrer,i a la Casa d’Espot, els mesos de març i abril de 2005.

noticiari

13

Nou mirador de Sant Esperit

La flor de neu apareix per fi

Voluntaris de SEO-BirdLife

LA FLOR DE NEU APAREIX PER FI

Feia ja molt de temps que un dels objectius de camp, entreels botànics que ens visitaven, era la comprovació cientí-fica de l’existència de la flor de neu (Leontopodium alpi-num) dins de l’àmbit del Parc Nacional i aquest fet, per fi,s’ha produït. Els biòlegs Artur Lluent, Albert Petit i SaraOrgué de la Universitat de Barcelona van localitzar-laaquest estiu, al sector d’Aigüestortes, als peus d’una tar-tera calcària. En primer lloc, felicitar-los ja que des delstemps d’en Font I Quer (i inclús per abans) s’havia perdutla seua pista; en segon lloc, animar-los a continuar en ladescoberta de noves localizacions; i per últim, treballaramb il·lusió per una convivència pacífica entre la flor deneu i els visitants del Parc Nacional.

ELIMINACIÓ DE LA LÍNIA ELÈCTRICA DE SANT MAURICI

En el darrer número de “El Portarró” ja vam comentar quehi havia el projecte d’eliminar la línia elèctrica que sub-ministrava la energia necessària per a realitzar les ope-racions de regulació de la vàlvula de sortida d’aigües del’estany de Sant Maurici. Doncs bé, durant aquesta tar-dor s’han realitzat les tasques de desmantellament d’a-questa infrastructura, fet que dóna un nou i millor aspec-te al paisatge del Parc. Aquesta acció s’emmarca dinsd’un projecte més ampli que pretén a mig termini l’elimi-nació de totes les línies a l’interior del Parc i que con-templa actuacions tan importants i ambicioses com l’eli-minació de l’existent a la vall de Peguera.

NOU MIRADOR DE SANT ESPERIT

Durant aquest darrer estiu hem instal·lat en un lloc mésaccessible, el nou mirador de Sant Esperit. Situat a uns 5minuts de la caseta d’informació d’Aigüestortes, ens ofe-reix una excel·lent panoràmica de la ribera de SantNicolau. Per fer possible el seu ús per a tothom, s’haconstruït una passarel·la adaptada d’uns 80 metres que

�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

ens apropa amb molta facilitat i seguretat fins on es trobala plataforma del mirador, on un plafó ens descobreix lafesomia i els noms i alçades de les muntanyes que ensenvolten. Aquest mirador ve a substituir-ne un d’anterioramb una complicada accessibilitat i juntament amb el dela cascada de Sant Esperit, el Portarró, estany de SantMaurici i Fogueruix, constitueixen punts panoràmicsexcepcionals que ens permeten gaudir del Parc amb ullsd’ocell.

EL 50 ANIVERSARI COMENÇA A CAMINAR

Tenim el 50 aniversari gairebé a tocar!. El compte enreraja ha començat i un munt d’iniciatives, projectes iil·lusions s’amunteguen sobre la taula i auguren un anyple d’esdeveniments. Això no hauria estat possible sensela ajuda i participació de nombroses entitats publiques iprivades de l’entorn del Parc que han participat d’unamanera activa i desinteressada en la Comissió creadaper tal de programar les activitats d’aquest aniversari.Volem aprofitar aquest espai per agrair la seva dedicaciói les aportacions fetes mentre esperem que aquest ani-versari contribueix a crear lligams més intensos entre totsels qui d’una manera o altra tenim el Parc com a punt detrobada, per tal de que aquesta celebració contribueixi amarcar una nova etapa en la gestió d’aquest espai natu-ral dels Pirineus. La participació i la comunicació haurande tenir un paper fonamental a partir d’ara, més que mai!

EL PARC A ULLS CLUCS!Dins de la programació de cursos, enguany va tenir llocels dies 18 i 19 de novembre el curs “Atenció a personesamb disminucions físiques al medi natural”. Aquest cursva ser una continuació del que va tenir lloc en les matei-xes dates de l’any 2003 també a la Casa del Parc de Boí.A diferencia de la primera edició en que el curs va estardedicat sobretot a la introducció del món de la discapa-

12

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

� noticiari

citat i a les infrastructures adaptades en espais naturals ales persones amb disminucions físiques, aquest any es vacentrar d’una manera específica en les tècniques específi-ques d’atenció a les persones amb dificultats visuals. Elcurs va comptar amb l’assistència de 25 persones, la majo-ria d’elles guies interpretadors del Parc i va ser impartit peren Miquel Albert Soler professor de didàctica multisenso-rial de les ciències i per David Huguet, tècnic esportiuespecialista en accessibilitat a la muntanya per a personesamb disminucions visuals. Tots dos pertanyen a la FundacióJoan Amades (ONCE) de Barcelona, que va col·laboraramablement en l’organització del curs conjuntament amb elCENEAM (Centro Nacional de Educación Ambiental).

VOLUNTARIS DE SEO-BIRDLIFE

Per tercer any consecutiu, el Parc Nacional ha acollit elcamp de treball dels voluntaris de l’entitat SEO-BirdLife pera la realització de tasques de conservació i seguimentspoblacionals de fauna salvatge. Ells treballs han continuataportant informació valuosa sobre la reproducció de duesde les espècies d’ocells més emblemàtics del Parc. De per-diu blanca han estat localitzats 43 adults amb 10 polls de 4llocades. Respecte al gall fer, a la conca de la NogueraRibagorçana, 21 gallines acompanyades de 15 polls mentreque al Pallars han estat 19 femelles amb 14 polls. Uns resul-tats francament esperançadors, sobre tot a l’AltaRibagorça, on la població es troba en una delicada situació.Tanmateix van participar en l’arranjament del pontet de Rusa la ribera de Riqüerna, a l’entrada de la zona perifèrica perla Vall Fosca.

VELLS SENDERS, NOUS CAMINANTS!El senderisme és una activitat en augment arreu del món.Cada vegada hi ha més persones que hi veuen una maneraíntima i personal de viure en contacte amb la natura. Elsuport físic d’aquesta activitat és una xarxa de camins tra-dicionals que constitueixen un patrimoni cultural i històricque cal preservar. Com rehabilitem i conservem aquestpatrimoni, i quina gestió turística se’n pot fer, són algunesde les qüestions tractades en el Seminari “Rehabilitació decamins i turisme de senders” que va tenir lloc a la Torre deCapdella (Pallars Jussà) els dies 1 i 2 de juliol organitzat perla Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) il’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UniversitatAutònoma de Barcelona amb el suport del Parc a través delprojecte Camins Vius. En aquest seminari que va comptaramb més d’un centenar d’assistents es van exposar algu-nes de les experiències més significatives tant a nivellnacional com internacional realitzades en el camp del sen-derisme.

GUIES AL TEIDE

Per primera vegada els guies interpretadors de tots elsparcs nacionals de l’Estat s’han reunit de l’11 al 15 d’octubreen un congrés al Parque Nacional del Teide per posar encomú diversos temes que afecten directament a aquestcol·lectiu i al món de la interpretació del patrimoni. Més de80 guies interpretadors van intercanviar experiències i vanobrir un interessant debat sobre diferents temes relacionats

amb la formació, condicions laborals i criteris d’avaluaciódel treball, tècniques i directrius d’interpretació als espaisnaturals, relació amb les àrees d’us públic, planificació,etc. Les conclusions definitives de la trobada, que espublicaran en dates pròximes, seran sense cap mena dedubte una aportació molt important i valuosa per part d’a-quest col·lectiu a la gestió dels espais naturals.

EUROPARC 2004La federació que reuneix un gran nombre de parcs natu-rals i nacionals d’Europa, va celebrar una conferencia aRoses del 29 de setembre al 6 d’octubre passats.Representants de diversos espais naturals europeus vanassistir a aquesta conferencia que va tractar temes tantcandents com la pèrdua de la biodiversitat a Europa i lacontribució a l’assoliment dels objectius fixats a laConvenció de Diversitat Biològica i a la Cimera Mundialsobre el Desenvolupament Sostenible de Johannesburg(2002).La federació va identificar quatre tasques prioritàries decara al 2010: cooperació transfronterera, el treball amb lagent jove, la Carta Europea de Turisme Sostenible i laxarxa Natura 2000.Durant el “posconference” els assistents van efectuarvisites per diversos espais naturals de muntanya entreells Aigüestortes i Sant Maurici. En el nostre Parc, elsrepresentants dels espais naturals europeus, van dividir-se en dos grups, mentre uns realitzaven la visita del pla-nell d’Aigüestortes i més tard a diverses esglésies romà-niques de la vall de Boí, els altres van efectuar la traves-sia des de la ribera de Sant Nicolau a la del Escrita, totpassant pel Portarró d’Espot. Més tard els integrants delsdos grups es van trobar de nou a Esterri d’Àneu per efec-tuar una visita a l’Ecomuseu. L’endemà tots els partici-pants van continuar viatge cap el Parc Natural de l’AltPirineu.

GUANYADORS DEL XI CONCURS DE FOTOGRAFIA

El jurat del XI Concurs de Fotografia reunit el passat dia 1de desembre a la Casa del Parc de Boí va fer públic lesobres guardonades en l’edició d’enguany. El primer premiamb una dotació de 750€ ha estat per Luís Miguel MencíaGutiérrez (Zaragoza) amb la trilogia “Centinelas enRatera”, “Reino de Colomers” i “Colores en Mallafré”. Elsegon premi de 600€ ha estat per Cristobal García López(Reus) per la seva trilogia “Estany”. El tercer guardó amb450€ va ser per a Eduard Benito Fernández (Barcelona) ,per l’obra “Font de vida” , mentre que el quart i el cinquèpremi han estat per a Carlos Mazón Arechederra (Mórad’Ebre) per l’obra “Vida a la tardor” i per “Blauets” deJosé Mena Álvarez (Castelló de la Ribera).Pel que fa als accèssits, l’especial “Els Minairons” haestat atorgat a Sergi Morlana Navasis (Corbera deLlobregat) per l’obra “Una muntanya de somni” mentreque l’especial “Els Encantats” és per “La cena de lasmariposas” d’Isabel Munuera Bassols (Torrelodones)Totes les obres presentades al concurs seran exposadesa la Casa del Parc de Boí durant el mes de gener i febrer,i a la Casa d’Espot, els mesos de març i abril de 2005.

noticiari

13

Nou mirador de Sant Esperit

La flor de neu apareix per fi

Voluntaris de SEO-BirdLife

Sense cap mena de dubtes el rapinyaire més fàcil d’ob-servar al nostre Parc Nacional i zona d’influència és elvoltor comú (Gyps fulvus). Això no vol dir que es tracti dela més abundant si no que degut a la seva estratègia derecerca d’aliment fonamentada en grans desplaçamentssigui molt probable la seva detecció. En efecte, el voltorcomú és un gran ocell carronyaire i la seva alimentacióes fonamenta en les despulles dels caps de bestiar o defauna salvatge com ara isards, cérvols, daines, cabirols isenglars, entre d’altres. Per tal de ser efectius en larecerca de l’aliment (escàs segons les èpoques i localit-zat de manera molt puntual) el voltor comú es desplaçadesenes de quilòmetres sense cap mena de problema. Laseva adaptació al vol mitjançant l’aprofitament delscorrents de vent el fa possible, especialment, els correntsascendents tèrmics. Aquesta espècie però no nidifica al Parc Nacional ni a lazona perifèrica de protecció i les colònies de cria mésproperes les trobarem a la Baixa Ribagorça i a la majoriade congostos dels Prepirineus interiors. Tot i això a l’ac-tualitat es troba en clara expansió com a reproductor i jas’han localitzat algunes parelles nidificants al curs alt dela Noguera Ribagorçana. El cicle reproductor començaben entrat l’any nou, és a dir al llarg del mes de generamb els vols nupcials característics i ben a prop de lescingleres de cria. De fet aquesta és una de les raons perles quals els penya-segats del Parc Nacional, freds i

gelats durant l’hivern, no acullen nius de voltor. Les pos-tes (sempre d’un sol ou) es produeixen al llarg del mes defebrer i el procés de cria del pollet és molt lent (si bé notant com el del trencalòs). Fins i tot al llarg del mes d’a-gost encara hi han joves que no han fet el seu primer saltdel niu. Durant tota la tardor els joves, adults i no reproductors(arriben a la maduresa sexual entre els quatre i els cincanys) romandran per gairebé la totalitat dels Alts Pirineusfent de perfectes escombriaires i, a més, de forma gra-tuïta. El seu paper als ecosistemes de muntanya és,doncs, fonamental i juntament amb altres carronyaires(anomenades aus necròfagues) com ara el trencalòs,l’aufrany, certs còrvids i els milans es dediquen a reciclarla matèria viva ja que, com és sabut, a la natura tot s’a-profita. Un dels millors espectacles de la vida salvatge,que encara es poden contemplar a les nostres muntan-yes és precisament la neteja sistemàtica i jerarquitzadaper part d’aquestes aus tan beneficioses per tal d’evitarla propagació de certes malalties infeccioses; així haestat durant els darrers mil·lenis a casa nostra. Llargavida, doncs, als voltors i altres carronyaires els quals for-men part de una de les cultures i formes de vida més enperill del nostre territori, el de la ramaderia extensiva.Que perduri l’esmentada activitat secular és la nostraobligació en nom propi i, és clar, dels voltors!

Jordi Canut i Bartra

faunael voltor comú

�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

ico

negu

em e

l par

c

15b

utl

letí

de

l p

arc

na

cio

na

l d

’aig

üe

sto

rte

si

est

an

y d

esa

nt

ma

uri

ci

�

14

florala tora blavaL’acònit o tora blava (Aconitum napellus) és una flor típi-ca de l’estatge subalpí, tot i que esporàdicament potpujar cap a alçades superiors. Les seves flors, disposa-des a la part terminal de la planta, són d’un color blauintens més o menys violaci, i es caracteritzen per pre-sentar un pètal superior en forma de casc, que protegeixla resta de la flor. Aquesta disposició dels pètals, fa quesigui pol·linitzada específicament per borinots ja que sóninsectes robustos, amb prou força per separar les pecesde la corol·la i arribar així al nèctar que es troba amagatdins el casc. Val a dir que altres insectes més petits hantrobat també la manera de fer-se amb el nèctar foradantla base del casc i xuclant aquest líquid que s’amaga dinsla flor, encara que d’aquesta manera la planta no quedipol·linitzada.La tora la podem trobar principalment en indrets ombrí-vols i frescos, poc o molt humits, com ara prop de saltantsd’aigua, on reben esquitxos constants, o per les sevesnecessitats de nitrogen, és abundant també en indretsfreqüentats pel bestiar. Precisament en les pastures, enspot cridar l’atenció veure-la en ramets enmig dels pratsper on encara que hi passi el bestiar, no la toca. Això ésdegut a una de les principals característiques que pre-senta aquesta planta, la seva elevada toxicitat. La tora és

considerada una de les plantes més tòxiques que esconeixen degut a que acumula alcaloides, principalmentaconitines, que poden arribar a ser mortals fins i tot endosis molt petites. Aquests alcaloides actuen principal-ment sobre el sistema nerviós, i n’hi ha prou amb el sim-ple contacte perquè es produeixin alguns símptomescom ara el formigueig o la picor intensa. Aquestes pro-pietats han fet que la tora hagi estat utilitzada al llarg dela història amb motius molt diversos, com ara enverinarles puntes de les fletxes que s’utilitzaven en les caceresde llops (d’aquí el nom vulgar de matallops blau), com aagent homicida o fins i tot en les execucions que es pro-duïren a Europa durant l’Edat Mitjana. Tot i l’elevadatoxicitat que presenta, gràcies a les seves propietatsanestèsiques, també s’havia emprat com a calmant deldolor, aplicat externament en forma de cataplasma, oper combatre la gota o el reumatisme.Cal dir que a més de la tora blava, a l’alta muntanyapodem trobar altres espècies d’acònits de flor grogacom ara la tora pirinenca (Aconitum pyrenaicum) quepresenten també una toxicitat comparable a la de la torablava.

Núria Batalla BaradoGuia interpretadora d’Esterri d’Àneu (Valls d’Àneu)co

negu

em e

l par

c

Sense cap mena de dubtes el rapinyaire més fàcil d’ob-servar al nostre Parc Nacional i zona d’influència és elvoltor comú (Gyps fulvus). Això no vol dir que es tracti dela més abundant si no que degut a la seva estratègia derecerca d’aliment fonamentada en grans desplaçamentssigui molt probable la seva detecció. En efecte, el voltorcomú és un gran ocell carronyaire i la seva alimentacióes fonamenta en les despulles dels caps de bestiar o defauna salvatge com ara isards, cérvols, daines, cabirols isenglars, entre d’altres. Per tal de ser efectius en larecerca de l’aliment (escàs segons les èpoques i localit-zat de manera molt puntual) el voltor comú es desplaçadesenes de quilòmetres sense cap mena de problema. Laseva adaptació al vol mitjançant l’aprofitament delscorrents de vent el fa possible, especialment, els correntsascendents tèrmics. Aquesta espècie però no nidifica al Parc Nacional ni a lazona perifèrica de protecció i les colònies de cria mésproperes les trobarem a la Baixa Ribagorça i a la majoriade congostos dels Prepirineus interiors. Tot i això a l’ac-tualitat es troba en clara expansió com a reproductor i jas’han localitzat algunes parelles nidificants al curs alt dela Noguera Ribagorçana. El cicle reproductor començaben entrat l’any nou, és a dir al llarg del mes de generamb els vols nupcials característics i ben a prop de lescingleres de cria. De fet aquesta és una de les raons perles quals els penya-segats del Parc Nacional, freds i

gelats durant l’hivern, no acullen nius de voltor. Les pos-tes (sempre d’un sol ou) es produeixen al llarg del mes defebrer i el procés de cria del pollet és molt lent (si bé notant com el del trencalòs). Fins i tot al llarg del mes d’a-gost encara hi han joves que no han fet el seu primer saltdel niu. Durant tota la tardor els joves, adults i no reproductors(arriben a la maduresa sexual entre els quatre i els cincanys) romandran per gairebé la totalitat dels Alts Pirineusfent de perfectes escombriaires i, a més, de forma gra-tuïta. El seu paper als ecosistemes de muntanya és,doncs, fonamental i juntament amb altres carronyaires(anomenades aus necròfagues) com ara el trencalòs,l’aufrany, certs còrvids i els milans es dediquen a reciclarla matèria viva ja que, com és sabut, a la natura tot s’a-profita. Un dels millors espectacles de la vida salvatge,que encara es poden contemplar a les nostres muntan-yes és precisament la neteja sistemàtica i jerarquitzadaper part d’aquestes aus tan beneficioses per tal d’evitarla propagació de certes malalties infeccioses; així haestat durant els darrers mil·lenis a casa nostra. Llargavida, doncs, als voltors i altres carronyaires els quals for-men part de una de les cultures i formes de vida més enperill del nostre territori, el de la ramaderia extensiva.Que perduri l’esmentada activitat secular és la nostraobligació en nom propi i, és clar, dels voltors!

Jordi Canut i Bartra

faunael voltor comú

�

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

ico

negu

em e

l par

c

15

bu

tlle

tí d

el

pa

rc n

ac

ion

al

d’a

igü

est

ort

es

i e

sta

ny

de

san

t m

au

ric

i

�

14

florala tora blavaL’acònit o tora blava (Aconitum napellus) és una flor típi-ca de l’estatge subalpí, tot i que esporàdicament potpujar cap a alçades superiors. Les seves flors, disposa-des a la part terminal de la planta, són d’un color blauintens més o menys violaci, i es caracteritzen per pre-sentar un pètal superior en forma de casc, que protegeixla resta de la flor. Aquesta disposició dels pètals, fa quesigui pol·linitzada específicament per borinots ja que sóninsectes robustos, amb prou força per separar les pecesde la corol·la i arribar així al nèctar que es troba amagatdins el casc. Val a dir que altres insectes més petits hantrobat també la manera de fer-se amb el nèctar foradantla base del casc i xuclant aquest líquid que s’amaga dinsla flor, encara que d’aquesta manera la planta no quedipol·linitzada.La tora la podem trobar principalment en indrets ombrí-vols i frescos, poc o molt humits, com ara prop de saltantsd’aigua, on reben esquitxos constants, o per les sevesnecessitats de nitrogen, és abundant també en indretsfreqüentats pel bestiar. Precisament en les pastures, enspot cridar l’atenció veure-la en ramets enmig dels pratsper on encara que hi passi el bestiar, no la toca. Això ésdegut a una de les principals característiques que pre-senta aquesta planta, la seva elevada toxicitat. La tora és

considerada una de les plantes més tòxiques que esconeixen degut a que acumula alcaloides, principalmentaconitines, que poden arribar a ser mortals fins i tot endosis molt petites. Aquests alcaloides actuen principal-ment sobre el sistema nerviós, i n’hi ha prou amb el sim-ple contacte perquè es produeixin alguns símptomescom ara el formigueig o la picor intensa. Aquestes pro-pietats han fet que la tora hagi estat utilitzada al llarg dela història amb motius molt diversos, com ara enverinarles puntes de les fletxes que s’utilitzaven en les caceresde llops (d’aquí el nom vulgar de matallops blau), com aagent homicida o fins i tot en les execucions que es pro-duïren a Europa durant l’Edat Mitjana. Tot i l’elevadatoxicitat que presenta, gràcies a les seves propietatsanestèsiques, també s’havia emprat com a calmant deldolor, aplicat externament en forma de cataplasma, oper combatre la gota o el reumatisme.Cal dir que a més de la tora blava, a l’alta muntanyapodem trobar altres espècies d’acònits de flor grogacom ara la tora pirinenca (Aconitum pyrenaicum) quepresenten també una toxicitat comparable a la de la torablava.

Núria Batalla BaradoGuia interpretadora d’Esterri d’Àneu (Valls d’Àneu)co

negu

em e

l par

c