diari de sessions - parlament.cat · llur experiència sobre l’accés universal al patrimoni...

TAUL A DE CONT INGUT

Compareixença de Marina V. Mikaelian i Antonio Estarás Amer, en representació de l’Associació Russocatalana per a informar sobre la celebració del Festival Internacional Paramusical357-00085/11 4

Compareixença de Raimon Masllorens i de Montserrat Bou, en representació de Productors Audiovisuals Federats (Proa), per a informar sobre el pla nacional de l’audiovisual357-00086/11 7

Proposta de resolució sobre les ingerències culturals250-00271/11 26

Sol·licitud de compareixença de representants del Centro Libre Arte y Cultura perquè informin sobre els treballs de l’entitat356-00153/11 29

Sol·licitud de compareixença de Jordi Cos Pedrol i d’Òscar Lanuza Franco, president i gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès, perquè expliquin llur experiència sobre l’accés universal al patrimoni musical per mitjà d’experiències col·lectives compartides356-00118/11 30

Proposta de resolució sobre els protocols d’usos lingüístics250-00251/11 31

Proposta de resolució sobre la rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí a Figueres250-00260/11 35

DIARI DE SESSIONSDEL PARLAMENT DE CATALUNYAXI legislatura · segon període · sèrie C · núm. 137

Comissió de Cultura

Sessió 5, dimecres 25 de maig de 2016

Presidència de l’H. Sra. Irene Rigau i Oliver

fmarcet

Botó Dossier

http://www.parlament.cat/document/altres-publicacions/170809.pdf

Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya (DSPC) reprodueix només les intervencions orals fetes durant la sessió. La resta de documentació que acompanya la intervenció es pot consultar a l’expedient de la comissió.

Transcripció i correcció: Serikat Imprès al Parlament

ISSN: 0213-7976 (general) 0213-7992 (sèrie C) DL: B-3.468-1982

www.parlament.cat

www.parlament.cat

DSPC C 13725 de maig de 2016

Sessió 5 de la CC 3

Sessió 5 de la CC

La sessió de la Comissió de Cultura (CC) s’obre a les tres de la tarda i quatre minuts. Presideix Irene Rigau i Oliver, acompanyada de la vicepresidenta, Esther Niubó Cidoncha, i de la secretària, Montserrat Palau Vergés. Assisteix la Mesa la lletrada Esther Andreu i Fornós.

Hi són presents els diputats Antoni Balasch i Parisi, Albert Batet i Canadell, David Bon-vehí i Torras, Anna Caula i Paretas, Jordi Cuminal i Roquet, Josep Maria Forné i Febrer, Maria Dolors Rovirola i Coromí, Sergi Sabrià i Benito i Teresa Vallverdú Albornà, pel G. P. de Junts pel Sí; Martín Eusebio Barra López, Susana Beltrán García, Marina Bravo Sobrino, Noemí de la Calle Sifré i Sonia Sierra Infante, pel G. P. de Ciutadans; Rafel Bruguera Batalla, pel G. P. Socialista; Jéssica Albiach Satorres i Gemma Lienas Massot, pel G. P. de Catalunya Sí que es Pot; María José García Cuevas i Juan Milián Querol, pel G. P. del Partit Popular de Catalunya, i Mireia Boya e Busquet, pel G. P. de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent.

Assisteixen a aquesta sessió la presidenta de l’Associació Russocatalana, Marina V. Mikaelian, acompanyada del secretari, Antonio Estarás Amer, i el president de Productors Audiovisuals Federats (Proa), Raimon Masllorens i Escubós, acompanyat de la directora ge-neral, Montserrat Bou Sala.

ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA1. Compareixença de Marina V. Mikaelian i Antonio Estarás Amer, en representació de

l’Associació Russocatalana, davant la Comissió de Cultura per a informar sobre la celebració del Festival Internacional Paramusical (tram. 357-00085/11). Comissió de Cultura. Compa-reixença.

2. Compareixença de Raimon Masllorens i de Montserrat Bou, en representació de Productors Audiovisuals Federats (Proa), davant la Comissió de Cultura per a informar so-bre el pla nacional de l’audiovisual (tram. 357-00086/11). Comissió de Cultura. Comparei-xença.

3. Sol·licitud de compareixença de Jordi Cos Pedrol i d’Òscar Lanuza Franco, president i gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès, davant la Comissió de Cultura perquè expliquin llur experiència sobre l’accés universal al patrimoni musical per mitjà d’experiències col·lecti-ves compartides (tram. 356-00118/11). Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot. Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.

4. Sol·licitud de compareixença de representants del Centro Libre Arte y Cultura davant la Comissió de Cultura perquè informin sobre els treballs de l’entitat (tram. 356-00153/11). Juan Milián Querol, del Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.

5. Proposta de resolució sobre els protocols d’usos lingüístics (tram. 250-00251/11). Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Debat i votació (text presentat: BOPC 89, 61).

6. Proposta de resolució sobre la rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí a Figue-res (tram. 250-00260/11). Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Debat i votació de la proposta de resolució i de les esmenes presentades (text presentat: BOPC 89, 71; es-menes: BOPC 122, 47).

7. Proposta de resolució sobre les ingerències culturals (tram. 250-00271/11). Grup Par-lamentari de Ciutadans. Debat i votació (text presentat: BOPC 98, 26).

La presidenta

Molt bona tarda. Iniciaríem, doncs, la sessió.I, abans que res, donar la benvinguda, en aquesta sessió, a la presidenta de l’Associa-

ció Russocatalana, la senyora Marina Mikaelian, i al senyor Antonio Estarás Amer, que és el secretari de l’Associació Russocatalana. També agraïm la presència del represen-tant del Conca, que ens acompanya habitualment a les comissions, i a tots els diputats i diputades.



Compareixença de Marina V. Mikaelian i Antonio Estarás Amer, en representació de l’Associació Russocatalana per a informar sobre la celebració del Festival Internacional Paramusical

357-00085/11

Seguint l’ordre del dia, donaríem la paraula a l’Associació Russocatalana perquè ens exposi el contingut que volen que coneguem, que es farà simultàniament amb el vídeo que es projectarà, i així, doncs, els vint minuts que dura el vídeo coincidiran amb la in-tervenció.

Sí que abans del torn d’intervencions, atès que se’ns demana, i que em sembla que hi ha una forta coincidència amb el tema de l’organització del temps per a tots els grups, potser si ens posem d’acord no cal que esgotem els deu minuts que té cada grup per a la seva intervenció i fem una intervenció més a prop dels cinc que dels deu, de manera que, doncs, puguem seguir el ritme que ens permeti acabar en una hora que sigui com-patible amb altres compromisos de tothom, i sobretot vetllant pel coneixement del contingut del que se’ns ha d’exposar.

Per tant, senyora presidenta, té la paraula.

Marina V. Mikaelian (presidenta de l’Associació Russocatalana)

Moltes gràcies. (L’exposició de l’oradora és acompanyada d’una projecció audiovisual. Per raons

tècniques, no s’ha pogut transcriure ni l’exposició inicial de la compareixent ni les in-tervencions dels grups parlamentaris. No obstant això, el discurs de l’oradora es pot consultar a l’expedient de la comissió.)

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. I vostè té la paraula per poder donar una resposta.

Marina V. Mikaelian

Moltes gràcies a tothom, perquè són preguntes..., lógicas. Y empezaré por la más complicada, que es el dinero; la económica siempre es la que nos lleva a la dificultad.

Como he dicho, el festival empezó en el año 2009, que no solo era el año de la igual-dad de oportunidades, sino el primer año, o el segundo, de la crisis, la profunda crisis mundial. Pero hemos podido, hemos salido. ¿Cómo lo hemos conseguido? Les he pues-to, en lo que es el plan de marketing, una cifra aproximada de 350.000 euros, que se-ría la cantidad total si tuviéramos que pagar todo en dinero, todo en metálico, todo en transferencias bancarias, etcétera. Pero siempre es menos; gracias a las ayudas de todas las personas, siempre es menos.

Por ejemplo, la sala se cede por la ciudad, para eso tenemos la ayuda, pues, del Go-bierno de Moscú.

Transporte desde el aeropuerto al hotel –la lanzadera, por ejemplo, que hay entre aeropuerto y ciudad se pone gratuita–, los participantes no lo pagan.

Los hoteles ceden habitaciones, hoteles de cuatro y cinco estrellas. Estamos hacien-do el festival a principios de diciembre, finales de noviembre, cuando no es temporada muy alta. Todos los hoteles siempre tienen habitaciones gratis; no les cuesta nada poner dos habitaciones, tres habitaciones –de dos, tres personas– para el artista y su acompa-ñante.

Esto es la carga principal, humanitaria, que ya nos ahorramos. Y lo que pagamos es lo poco... –bueno; poco, no; pero, aun así, de lo que podría ser mucho más, económi-camente insoportable–, lo que pagamos, por ejemplo, a algunos artistas que cobran por participar, o a profesionales –otros lo hacen gratis–: sonido, luz, por ejemplo; bueno, impuestos –esto está claro.

Entonces, cada festival tiene sus posibilidades de ser muy caro o bastante barato –para ser lo que es un evento, un festival–, dependiendo de la ayuda que recibamos de todas las partes sociales, como hemos dicho. Por ejemplo, los padres que nos acom-pañan a los artistas, o sea, ayudan ya en sí mismo..., cargar a sus hijos, traer los trajes, maquillarlos; ese es el dinero que puede ahorrar el festival. Los padres fuertes ayudan a descargar algo, a cargar, a recolocar a la gente en la sala, etcétera.

Sector social. Todo lo que es ayuda gratuita nos ayuda a seguir adelante. Hubo un año en que estuvimos a punto de no hacerlo, no celebrar el festival, por razones econó-



micas. Pues los artistas no nos dejaron, no nos lo permitieron. Cada uno fue a su repre-sentante territorial para poder ayudar a celebrar el festival. Como, por ejemplo, lo que es aquí Renfe, los ferrocarriles rusos nos ponen un vagón para ir a celebrar, como hi-cimos este año, de Moscú a Yaroslavl, que está a unas tres horas de camino de Moscú, o sea, está cerca; nos ponen un vagón para llevar a todos los artistas, para celebrar el festival, y volver. Y la ciudad nos pone hotel y tenemos prácticamente solucionado todo. Entonces, decimos 350.000 euros, pero esto es si tuviéramos que pagarlo todo.

Pero, claro, aquí tenemos que ver..., estamos aterrizando, tenemos que ver quién nos puede ayudar, en qué nos podemos apoyar, quién puede poner medios económicos y otros en especie; cuanto más en especie, más barato económicamente. Como, por ejem-plo, para los artistas que venían de España, el patrocinador, Turkish Airlines, nos puso pasajes de avión gratuitos; no les costaban nada tres asientos, en realidad, pero para nosotros era un gran –gran– ahorro en el vuelo. Y así, pues vamos resolviendo estos te-mas. Pero, como digo, como estamos aterrizando, aquí tenemos que ver cómo se impli-ca la sociedad y cómo podemos conseguirlo.

Tenemos varios objetivos empresariales para participar, que también se están ha-blando, se está cuajando. Tengo que decir que, de momento, fueron los empresarios ru-sos los que pagaban por los artistas españoles, su viaje. Pero, bueno, todo llega; poco a poco llegamos a todo. Estamos aterrizando y tenemos que intentar solucionarlo.

Pero, claro, tiene que ser el compromiso de toda esta ciudad; lo que no podemos ha-cer es venir aquí y decir: «Mira, somos el festival de Moscú, vamos a hacerlo.» Yo creo que todos –todos– queremos lo mismo prácticamente en esta vida, ¿no?: salud y ser feli-ces. Entonces, si todos empujamos un poco, pues lo podremos conseguir. Esto es lo que es la parte económica, no sé si he respondido. Sí, ¿no? (Pausa.) Bien, gracias.

Ahora, fomento de educación. En la sala, como he dicho, están sentados represen-tantes de todas las partes de la sociedad: los directores de las instituciones educativas, de colegios para los niños con necesidades especiales, o colegios que tienen una rama para necesidades especiales, institutos, universidades, conservatorios; todos están invi-tados en la sala, y ellos mismos también seleccionan y ofrecen estudios en sus institu-ciones. El festival proporciona un diploma de participación a cada participante y carta de recomendación para poder acceder a algunas instituciones educativas para seguir es-tudiando y fomentando, pues, la creación, bueno, de su arte.

Tenemos ejemplos de los que..., eran todavía estudiantes –porque estamos hablando, de la mayoría, que son todavía jóvenes, personas adolescentes–, que vivían en la misma ciudad; estudiaban, pero no se conocían, porque estudiaban en diferentes instituciones. Pues se conocieron en el festival y crearon un grupo profesional –ha sido un dúo– y ahora, pues, siguen actuando juntos, haciendo sus pequeñas representaciones.

Con nosotros colabora, como he comentado en la monografía, el Conservatorio de Moscú Piotr Ilich Chaikovski, que tiene sus concursos; tiene mucho prestigio, este con-servatorio. Y, por ejemplo, nuestro último participante español Álvaro Bernal, tuvo mu-cho éxito, y el director del conservatorio, después de su actuación, pues, entró en con-tacto con él, le felicitó y estaban hablando para poder seguir adelante juntos.

Relaciones con otros países, como he dicho, el grupo Allegro Moderato, que está promoviéndolo en Italia, también lo está creando; lo quieren hacer para el próximo agosto ya, para poder empezar a celebrarlo. Cada país tiene sus partes específicas; en-tonces, cada país tiene que ver cómo lo puede adaptar a su situación. Entonces, ellos lo están creando; su empeño es muy grande y ellos quieren ser el centro europeo del Festi-val Internacional Paramusical. Nosotros queremos que sea Barcelona, lo intentamos, al menos, porque Milán tiene mucha propaganda; pero ellos lo intentan.

En China está programado; como funcionan por estos planes económicos, planes económicos sin canales, pues, lo tienen programado y ellos tienen su manera de existir; no son muy abiertos, no lo cuelgan en internet, pero ellos van por su camino.

Aquí, pues, en España, nos parece que Barcelona, siendo el centro..., en el cruce de caminos, está en el cruce de caminos; compartiendo tanta cultura con la mitad del mun-do o más –es el segundo idioma más hablado del mundo–, pues nos parece que tiene que ser el centro de toda Europa. Porque estamos pensando..., ya este verano vamos a empe-zar ya. También contactaremos con Suiza, para poder abrir allí otra sede, porque ellos le dan mucha importancia a la música, a la cultura; entonces, pues, ir uniendo otros países.



Asociaciones de aquí, hemos entrado en contacto con algunas, pero todo está..., esta-mos empezando; entonces, cuantas más personas lo sepan, mejor. Entonces, estamos..., enviamos la información y mails a las asociaciones simplemente casi por el listado al-fabético, para que lo sepan; porque esto es así, la persona sabe que existe un objetivo y puede ir hacia él. Tenemos algunos inconvenientes; por ejemplo, en Tarragona tenemos muy escasos estudios para las personas con necesidades especiales; pero, bueno, en eso estamos, intentamos promoverlo.

Bueno, quién aporta dinero, ¿no? Me parece que responde..., sí, respuesta laboral, también. Como he dicho, hay personas, pues, que se juntan. En la sala hay representan-tes, hay benefactores que ponen el dinero, por ejemplo, para una persona en concreto, para poder ensayar, para poder estudiar; claro que no..., ni ellos se anuncian ni ponen nombres; a nosotros nos sirve.

Hay personas que tienen todas estas redes sociales de YouTube, etcétera, que tienen sus canales de promoción, porque ahora ya es más..., menos CD y más en internet, las promociones y plataformas; pues lo mismo. Están..., siempre saben que cada año pue-den acudir a este festival y ver nuevos talentos, y de ahí escoger nuevas posibilidades de trabajar con estas personas.

Repercusión social, en nuestra opinión, muy grande; porque cada año recibimos cada vez más solicitudes en Rusia para poder participar en el festival; más de mil soli-citudes, porque, claro, ponemos los requisitos, etcétera. También los ponemos, los re-quisitos, para que la gente tenga un poco un objetivo a donde dirigirse, ¿no?, «mira, ya esto sí es algo, y lo hago». Claro que sí, pero y un poquito más. A veces las personas no saben adónde pueden llegar; yo no sabía que sabía cantar y resulta que sí (l’oradora riu), lo descubrimos con una profesora, pues, lo mismo con nuestros artistas. Entonces, la respuesta social es muy buena, y el hecho de hacer el festival cada año, porque es di-fícil, porque hay que coordinar muchísimas personas, y aun así lo conseguimos hacer y para nosotros esto es una gran respuesta social.

Si no he respondido a alguien más, es que como no estoy acostumbrada... (L’orado-ra riu.)

Muchas gracias.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies a vostè. La veritat és que ha respòs a tot. I, si m’ho permeten els portaveus i representants dels grups, jo volia també agrair aquesta presència i aques-ta iniciativa que el Grup de Ciutadans ens havia presentat.

Jo he comentat també aquesta seva..., que avui hi hauria aquesta compareixença, amb responsables d’activitats –no internacional, però a nivell català i a nivell d’Estat– una mica semblants; concretament, en el món de l’esport. Tenim els special olympics, tenim també temes de circ, temes de teatre; que, paral·lelament a les polítiques d’inclu-sió, tots sabem que, per a la vida social, és bo que també es puguin organitzar.

Si vostès em permeten, els posaríem en contacte, perquè també coneixien la seva història i tenien ganes de veure-ho; perquè aquí tenim aquestes iniciatives que permeten cada setmana entrenar-se per anar a la competició; aquí es fa pluriennal, no es fa cada any, però, en el camp de l’esport, però tots sabem que per a ells, per a les famílies, els special olympics són una gran bombolla d’oxigen, no? I, per tant, per similitud, m’he permès fer aquest contacte que després, doncs, podríem, amb el Grup de Ciutadans, que han connectat amb vostès, i els portaveus, fer-los-ho saber, i organitzar aquí, al Parla-ment, una petita trobada amb aquests responsables; que avui haurien sigut aquí, però els hem agafat a Xile. (Veus de fons.) D’acord? (Pausa.) Perquè pensem que hem de mi-rar que pugui concretar-se amb alguna iniciativa concreta, eh? (Veus de fons.) D’acord, doncs.

Moltes gràcies. I ara, doncs, els acomiadem i passaríem en el segon punt, amb el se-nyor Raimon Masllorens.

La sessió se suspèn a tres quarts de quatre de la tarda i tretze minuts i es reprèn a les qua-tre i quatre minuts.

La presidenta

Doncs, continuem amb la sessió...



Compareixença de Raimon Masllorens i de Montserrat Bou, en representació de Productors Audiovisuals Federats (Proa), per a informar sobre el pla nacional de l’audiovisual

357-00086/11

...donant la benvinguda al senyor Raimon Masllorens, president de Productors Audio visuals Federats, Proa, i la senyora Montserrat Bou Sala, directora general de Productors Audiovisuals Federats, també Proa. Els hem explicat el temps de què dispo-sen, disposats a fer una certa síntesi, que també demanaríem després als grups, que a les seves aportacions també l’apliquessin, eh?

Té la paraula, senyor Masllorens.

Raimon Masllorens i Escubós (president de Productors Audiovisuals Federats)

Gràcies, bona tarda. Bona tarda; senyores diputades, senyors diputats. Abans de re, agrair-vos, doncs, la invitació que ens heu fet per estar avui aquí i sobretot per po-der-nos explicar, i que per a nosaltres també és una mica una presa de contacte i sobre-tot també, tal com la desenvoluparem ara, a partir dels propers minuts, una mica el tret de sortida de tota una sèrie de coses que volem fer.

Proa, com sabeu –seré molt breu en aquest aspecte, perquè crec que la majoria ja ho sabeu, perquè ens hem explicat altres vegades–, és una federació de productors au-diovisuals catalana que engloba quatre associacions –nosaltres estem organitzats per àrea–: engloba l’associació d’animació, l’associació de documentals, l’associació de fic-ció i l’associació de programes de televisió. Actualment som al voltant de cent trenta empreses productores, que estan associades i federades, per tant, dins de Proa; amb una junta que jo crec que des de fa dos anys és molt activa, extremadament activa, i estem portant a terme moltes coses i ja, per tant, ens heu vist aquí altres cops. I suposo i espe-ro que ens heu sentit també, doncs, en altres entorns proposant, perquè sempre ens hem proposat ser una junta molt positiva que sempre faci propostes, més que grans reivindi-cacions, que també les fem evidentment, o que grans laments, que creiem que serveixen de poc.

Nosaltres ara estem treballant –i us hem vingut a veure a tots els grups parlamenta-ris per explicar-vos-ho, perquè creiem que està molt bé treballar també amb els grups polítics– amb el que voldríem que fos la idea de tirar endavant un pacte nacional per l’audiovisual. Si preferiu, diguem-ne un pacte estratègic per l’audiovisual, ens és una mica igual; a nosaltres ens agrada dir-li «pacte nacional», però estem disposats a dir-li com preferiu. En qualsevol cas, que es tiri endavant, que és el que, això, nosaltres més treballarem, perquè així sigui. Bàsicament, després de tenir els contactes amb vosaltres, ens vau demanar que féssim aquesta compareixença per explicar-lo.

Faré una síntesi, perquè un pacte nacional per l’audiovisual, primer, entenc que ha de ser alguna cosa realment important; entenc que hi han d’haver-hi uns motius im-portants perquè es faci i perquè tots, doncs, hi dediquem aquests esforços. Faré una síntesi de punts, perquè, amb el temps que tinc, tractar cada punt..., ens podríem estar molta estona parlant-ne. En qualsevol cas, espero que en puguem seguir parlant, perquè voldrà dir també d’alguna manera, doncs, que tot això també ho estem tirant endavant; però, amb el temps que tinc avui, bàsicament serà un sumari de les coses que creiem que han de ser importants i que hauria d’englobar aquest pacte, d’acord?

I després, per altra banda, perquè entenem que nosaltres fem una proposta de pacte, però que és una cosa que hem de treballar molt a partir d’ara; és una cosa que hem d’es-coltar no només els grups polítics, sinó que la societat, la societat civil, doncs, també hi tindrem molt a dir, i sobretot la societat..., la part de les associacions. Nosaltres en-globem la producció, però creiem que un pacte nacional per l’audiovisual ens agradaria que estigués liderat per la producció, perquè, com sabeu, la producció al final som els que..., el motor i, per tant, hem d’acabar comptant amb els altres, però que per tirar en-davant això també volem escoltar, doncs, altres possibles associacions o altres possibles organitzacions de qualsevol tipus.

Jo, aquest índex, o aquest discurs que ara us faré, l’hem englobat bàsicament en quatre o cinc punts. El primer d’ells seria el que..., per què pensen –que això és quel-com que ens agrada anar-ho explicant i ens agrada fer una mica de pedagogia, perquè



creiem que és important– que el nostre sector és un sector molt important i sobretot per què pensem que, dins d’aquesta importància, és un moment que mereix que li prestem i que li presteu la suficient importància per merèixer un pla nacional de l’audiovisual? Intentaré explicar-vos-ho.

Farem una petita radiografia de la situació del sector públic a Catalunya, farem una petitíssima radiografia del sector privat a Catalunya, que són evidentment les dos grans parts que es veuen afectades. Després també m’agradaria fer una pertita radiografia del sector independent de la producció audiovisual; és a dir, on estem les empreses de producció. I, llavors, a partir d’aquí, com que haurem vist una situació que és on estem nosaltres immersos, sota el nostre punt de vista, doncs, sí que faríem una proposta d’ac-tuacions concretes, perquè creiem que val la pena concretar, ja baixant al terreny de la concreció, insistint que a partir d’aquí es poden ampliar o es poden millorar molt, per-què segur que es pot fer. I després, també, una proposta, uns objectius que creiem que podria tenir aquest pacte, a grans trets, d’acord?

Quant a la importància del sector audiovisual, per què creiem que és un sector im-portant i que es mereix aquesta confiança? D’entrada, perquè és un sector que creix, que no para de créixer. Els últims anys –i no aquí, a Catalunya, això és evident, no cal que ens estenguem massa aquí, perquè crec que tots hi estaríem molt d’acord– cada vegada es consumeix més audiovisual; sigui com sigui, a nosaltres no ens espanta, ho diem sempre, que el cine, doncs, potser vagi deixant lloc; que, a més, estem conven-çuts que el cinema mai deixarà de tenir la importància que té..., però que es consumei-xi audiovisuals, sobretot la gent jove, amb altres daixò. El que és molt clar és que és un sector que porta molt valor afegit a una societat, que això és evident, i sobretot que crea molts llocs de treball, i en això hi insistirem molt, perquè creiem que, bé, com a societat, això és quelcom que li hem de donar una importància. I després explicarem també, i amb algunes dades, que aquests llocs de treball que crea, amb un percentatge molt elevat, són una feina molt qualificada, perquè és molt jove. Nosaltres donem fei-na a una part de la societat molt jove, que creiem que això val molt la pena tenir-ho en compte, d’acord?

Per altra banda, dins d’aquesta globalització, que a vegades ens espanta o que creiem que a vegades..., doncs, el sector audiovisual hi està tan immers que nosaltres ens veiem obligats a internacionalitzar-nos molt, d’acord? Cada cop podem produir menys aquí; que també ens agrada fer-ho, evidentment, però hem de produir més enllà. És a dir, hem de crear llaços, i sobretot hem de fer negocis, amb molta gent de fora. I, això, creiem que és bo, perquè al final acaba portant diners de fora cap aquí, que nosaltres, d’això, n’hem fet moltíssim, d’acord?

Creiem que és un gran instrument, l’audiovisual, per vehicular la creativitat del país i sobretot per crear una marca nacional. Estem parlant nosaltres aquí –ara no crec que sigui el moment d’entrar-hi– si hem de..., si se’ns ha de qualificar més com a nació o menys com a nació; en qualsevol cas, jo crec que això sí que és indiscutible, que hem estat i som i serem una nació. I, per tant, tenim un imaginari cultural, un imaginari col-lectiu, una llengua pròpia, una cultura pròpia, i en l’audiovisual és indiscutible que és la millor manera, la millor targeta de presentació, per això.

Ja hem dit que donem feina a molta producció laboral de la gent jove; les nostres produccions estan entre un 70 i un 80 per cent de pinça que dóna feina a menors de trenta-cinc anys; això és així, són dades molt clares. I després, dins d’aquesta interna-cionalització que parlàvem, ens permet molta reciprocitat entre estats i sobretot entre estats similars, per nosaltres. Nosaltres ho veiem, tenim molta comoditat coproduint amb països similars al nostre, com són els quatre països nòrdics o com pugui ser Ho-landa o Israel, per dir alguns països i, per tant, podem crear molts llaços en aquest ni-vell, d’acord?

Quant a la situació del sector públic a Catalunya, hi ha una peça indispensable que creiem que li hem de posar, li hem de donar un gran pes dins d’aquest pacte na-cional que estem proposant, que és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dins del sector públic, creiem que és la part més important i a la que hem de posar més èmfasi dins de tot això, perquè creiem que mereix una reordenació important, d’acord?



En aquests moments Televisió de Catalunya està patint una pèrdua creixent de com-petitivitat pels seus problemes, doncs, econòmics i financers, i sobretot per problemes de governança. Creiem que hi han problemes de governança a la corporació, bàsicament també perquè no hem sigut capaços de despolititzar la corporació; per nosaltres, aques-ta és, creiem, una assignatura molt important que té aquest Parlament. Es van fer canvis amb la Llei de l’audiovisual fa onze anys, al final es va acabar creant un consell que es pretenia que fos un consell, doncs, més professionalitzat; ha acabat sent un consell molt polititzat; creiem que això, a una empresa, difícilment l’ajudarà.

En aquests moments les despeses ordinàries de Televisió de Catalunya estan cada vegada pitjor i això fa que..., és molt difícil que sigui –tal com un dels seus mandats, dels seus principals mandats, apunta– motor de la indústria audiovisual. Cada vega-da, sincerament, ho és menys, i amb això tenim un greu problema. Creiem clarament, i ho diem perquè cada vegada també hem intentat..., quan nosaltres parlem en públic sempre diem: «Nosaltres no anem contra ningú»; no anem contra ningú, però mentre aquest Parlament no prengui mesures, i les prengui seriosament, ja no ens queda una altra que dir que la plantilla de Televisió de Catalunya és absolutament desproporcio-nada pel pressupost que té; si la dotéssim d’un altre pressupost, potser en podríem par-lar; ara mateix, és desproporcionada. És una plantilla que està envellida. L’audiovisual es fa amb una gran..., d’una gran forma amb professionals joves, amb gent..., és així, i, això, aquí i a tot arreu; la mitjana de Televisió de Catalunya en aquests moments és de cinquanta-un anys. I bàsicament en aquest moment també creiem que està instal·lada en el conflicte; conflicte perpetu amb el comitè, amb la direcció. Tot són problemes en aquests moments i creiem que això no és bo, doncs; en cap sector creatiu no pot ser-ho, d’acord?

Té més canals que els continguts que pot generar; ens sap greu quan perd un múlti-plex o batallem molt perquè no perdi múltiplex o perquè no perdi canals; bé, però tam-poc està dotada de diners per donar-li canals, i són canals que, al final, estan amb una acceptació popular realment baixa, molt d’ells, d’acord? Creiem que el talent emergent que està sortint..., que nosaltres, com a productors, acabem donant quasi sempre, di-guem-ne, l’oportunitat i, com que això se’ns complica molt, a aquest talent emergent no li podem donar pantalla. Nosaltres no tenim pantalla i, per tant, no la podem tampoc donar a aquest talent emergent.

I sincerament, i això les dades ho diuen i no crec que m’equivoqui, Televisió de Ca-talunya està abocada en aquests moments a perdre el lideratge que tant ha costat, i que vaticino que, si el perd –que ja..., que vaticino que el perd–, costarà molt tornar-lo a te-nir. I sincerament crec que..., creiem que serà, bé, una oportunitat perduda, perquè ho hauríem estat a temps..., i nosaltres estem avisant fa molt de temps, doncs, que això po-dia passar. Nosaltres sempre diem que Televisió de Catalunya és una televisió de gran qualitat en el seus continguts. Nosaltres hem estat companys de viatge de Televisió de Catalunya molts anys i hem viatjat molt, i hem vist moltes coses i podem comparar mol-tíssim. I creiem que ha estat una gran televisió, però estem a punt..., estem, diguem-ne, portant una direcció que creiem que és equivocada.

I després, per altra banda, també creiem que aquest Parlament té una gran respon-sabilitat envers els espectadors. És a dir, s’està retallant qualitat, i al final qui la paga, aquesta televisió –recordem-ho–, són, via impostos, els espectadors, i cada vegada els estem donant una mica menys de qualitat, d’acord?

Deixant ja de banda la corporació –perquè crec que de temps començarem a patir aviat–, tenim també el Departament de Cultura. El Departament de Cultura de la Ge-neralitat ha tingut una davallada important en la seva dotació de pressupost, entre l’any 2010 i 2014, amb una davallada, pel que fa a l’audiovisual, del 54 per cent; pocs sectors poden dir que han patit una davallada tan forta. Malgrat tot, els últims anys nosaltres hem batallat molt al costat del Govern i jo crec que, doncs, amb bastant, molt, èxit. No-saltres estem molt contents pel que fa a l’impost de les teleoperadores, que al final es va aprovar en aquest Parlament amb..., ara no recordo exactament els vots a favor, però amb cap en contra, perquè dos grups (veus de fons) s’hi van abstenir, però no va tenir cap... I això, diguem-ne, nosaltres estem molt contents. Però el que ha fet ha sigut posar, doncs, la dotació, gràcies a aquest impost, que sort en tenim, com a l’any 2011. És a dir, tampoc és que ara estiguem molt millor del que estàvem fa cinc anys; però, bé, malgrat



tot, la veritat és que estem molt bé. I sobretot creiem que, per nosaltres, és una línia a seguir molt clara; és a dir, és quan, diguem-ne, que la societat política i la societat as-sociativa s’han posat d’acord, han lluitat per alguna cosa i finalment s’ha aprovat i s’ha portat a terme, que és quelcom que és clarament molt bo; per nosaltres és una línia a se-guir, d’acord?

Per altra banda, veiem que els sistemes fiscals dels quals disposem avui en dia no estan estimulant la inversió del sector privat. S’hauria de veure fins a on tenim compe-tències, com a govern català, o fins a on no; però creiem que es podrien fer algunes co-ses més de les que es fan. Creiem que, com a administració, ens agradaria també que hi hagués una mica més de recolzament i d’ambició internacional. Nosaltres som un sec-tor que necessitem moure’ns molt, que hem de coproduir molt –pel que dèiem abans–, i aquí sí que podríem tenir alguns ajuts o una ambició; ja no parlem tant de coses..., d’ajuts concrets per a les empreses, sinó veure que, realment, les polítiques que s’estan fent s’estan fent també en aquest sentit més internacional, d’acord?

Trobem a faltar també un suport per a la difusió de les nostres produccions; són produccions que moltes vegades es queden, i no per qualitat, sinó per un problema de finestres de difusió i de distribució. Creiem que hi haurien d’haver alguns incentius en distribució i exhibició, que ara actualment estan molt limitats al doblatge o al subtitulat de pel·lícules.

I després també creiem que es podria millorar la coordinació amb el Departament d’Educació, per a estímul de formació de nous públics. És a dir, als nous públics estaria bé que, des de petits, se’ls anés formant una mica, doncs, també amb el nostre imagi-nari col·lectiu. Sabeu que estem absolutament envaïts, doncs, per un tipus de cultura, di-guem-ho clar, nord-americana, la qual és un caramel fàcil; però estaria bé que aquí s’hi treballés una mica més.

I pel que fa a l’ICF, també seguint amb el sector públic, bé, l’ICF, almenys dins del sector audiovisual, és el banc més car que coneixem. Hi treballem poquíssim, perquè és sempre molt complicat i molt car; quasi sempre acaba sent l’última opció, per nosaltres.

Passo ara al tercer punt, que seria el sector privat aquí, a Catalunya. En el món de la televisió, com sabeu, hi ha un duopoli molt gran –això no és a Catalunya, és a tot Espa-nya– entre el grup d’Atresmedia i Mediaset. Això ha perjudicat molt el sector. Juguen molt amb nosaltres –amb el sector de la producció independent, em refereixo–, doncs, que saben que si no ho compres tu..., ja tens molts pocs llocs on anar a vendre els teus productes.

I sobretot aquí jo crec que vam cometre..., vam perdre una oportunitat, més que cometre un error, i és que algun d’aquests grups –que en el seu moment eren quatre; ara s’han fusionat, com sabeu– s’instal·lessin a Barcelona. Barcelona, en temes audiovi-suals, nosaltres estem..., està calculat que som aproximadament entre un 35 i un 40 per cent del volum de negoci de tot l’Estat espanyol. Bé, si hi havien quatre televisions pri-vades, no calia que anessin les quatre a Madrid, i des d’aquí creiem que es podria haver fet..., que es va perdre una oportunitat. Nosaltres ho vam intentar, però com a col·lec-tiu evidentment no teníem cap força, doncs, perquè això fos així. I això hauria millorat molt les coses. Tots sabem que a l’època del mail i dels AVE i tot és fàcil viatjar, viat-gem molt i venem molt a Madrid; però la proximitat al final també, amb això, et facilita bastant les coses, a part dels diners que t’acabes gastant, d’acord?

I després aquí, a Catalunya, no disposem d’una televisió privada..., diguem-ne, una televisió privada important. A nosaltres ens agradaria que hi hagués..., no vull dir noms, però que hi hagués una televisió, doncs, que també pogués competir amb la pública –competir en el sentit més sa de la paraula, eh?; la competència l’entenem com quelcom bo–, que pogués també..., bé, bàsicament és que a nosaltres no ens compren continguts, perquè quasi no fabriquem continguts, tampoc, d’acord?

Hi ha altres temes que ens quedaran una mica penjats. Pensem també que estan poc aprofitades altres vies de difusió, com tot el tema de festivals. Catalunya estem plens de molts festivals, però creiem que es podria posar una mica d’ordre aquí i, doncs, potser prioritzar també els festivals més grans.

I després, per altra banda, creiem que seria un moment també per plantejar –a nivell públic o a nivell privat o potser amb algun tipus de col·laboració– una plataforma de VOD –video on demand–, que tingués cura dels nostres productes i que sortís d’aquí. Ja



ho sé, que Netflix..., HBO s’instal·larà molt aviat, que aquestes grans plataformes faran anar..., bé, s’estan instal·lant; però també hi han hagut coses com Wuaki, que finalment, doncs, ha estat comprada per una empresa xinesa. Però que creiem que des d’aquí es po-drien fer..., es podria tenir alguna iniciativa en aquest sentit, perquè actualment només hi ha el 3 a la carta, això és..., així com a plataforma, que és la que ja sabeu que depèn de TV3. Potser es podria ampliar, potser es podria fer alguna cosa amb aquest tipus de servei, perquè sí que estem absolutament convençuts que el futur passa molt per aquí, d’acord?

La situació del sector independent: com estem nosaltres, els productors indepen-dents d’aquest país, aquestes cent trenta empreses que produïm per Catalunya, que pro-duïm per Espanya, que produïm per l’estranger, que produïm... Sabeu que en animació som un referent dins de l’Estat espanyol, i jo diria que també som un referent bastant en el sud d’Europa; igual que al documental; al documental ara potser estem perdent un pèl de pistonada, però havia sigut, Barcelona, un referent molt gran del sud d’Europa. En ficció, bé, no cal dir-ho, hem guanyat festivals, hem fet moltes coses. El diumenge teníem la immensa alegria que havíem guanyat una Palma d’Or a Cannes, una pel·lícula catalana; és un curt, però és una pel·lícula catalana. No parem de tenir alegries, crec que hi ha molt talent aquí, això és molt clar.

Malgrat això, entre els anys 2008 i 2013 es va..., vam veure disminuïts els nostres llocs de treball entre un 15 i un 20 per cent, i van desaparèixer entre un 20 i un 25 per cent de les empreses de producció d’aquest país. Si parlem dels últims tres anys, jo crec que això ha anat en augment; no tenim dades fiables encara, però això ha seguit anant en augment; esperem que vagi parant aquí, d’acord?

Nosaltres també tenim molt la sensació, i ho diem molt, que nosaltres, els deures, ja els hem fet. Els deures, entre l’any 2009 i 2011, malament l’empresa que no els feia. Hem fet els deures de, malauradament, haver de fer reducció de plantilles; d’haver d’ajustar moltíssim les despeses fixes i sobretot d’haver d’ajustar també les inversions. És una de..., les empreses privades, quan hem de retallar, normalment hem de retallar en aquestes coses, el problema és que quan redueixes inversions, i marges de benefici, evidentment això ja no cal ni dir-ho, però tot això acaba afectant molt l’empresa, perquè també pots treballar menys en projectes i, per tant, doncs, a la llarga també és un peix que es mossega la cua, d’acord? I aquí ens hem vist molt afectats.

Per altra banda, pensem que un problema que tenim, a part, és que tenim unes em-preses i universitats que treballen en audiovisual amb un gran nivell, doncs, i a més constatable i demostrable, i que nosaltres estem veient que no podem acompanyar-les en aquest viatge a la recerca de feina, a la recerca d’aplicar el seu talent; ens costa molt. Cada any es calcula que hi han unes quatre-centes persones, crec, que surten de comu-nicació audiovisual; les cent trenta empreses, que estem com estem..., ens és molt difí-cil donar-los-la. I els asseguro que hi ha molt talent, i us asseguro que quan els dónes les oportunitats, vaja, no et deceben. Són gent que, per altra banda, bé, estan triomfant: Jurassic Park la farà, la cinquena, un xaval que ha estudiat... –el director, eh?; no, no estem parlant de...–, la farà un xaval que ha estudiat a l’ESCAC. I jo crec..., quan veiem Jurassic Park I que..., dirigida por Steven Spielberg, no ens imaginàvem que la cinc la pogués fer un xaval de l’ESCAC; doncs sí. I això és la notícia que surt al diari, però us asseguro que hi han directors de fotografia, tècnics de so, músics que estan viatjant, que estan treballant a fora, perquè aquí ens és molt difícil donar-los feina, d’acord?

Després tenim una..., bé, estem..., hi insisteixo molt, tot això, amb la nostra projecció internacional; hem hagut de..., som empreses molt ambicioses, en aquest terreny, perquè ha sigut la nostra única sortida, i hem hagut de rebaixar aquestes pretensions; però, bé, tot i això, creiem que la nostra situació a nivell, diguem-ne, doncs, de talent és immi-llorable. Us asseguro que podríem començar a dir molts casos de gent que tenim, i de productors i de tot..., i de directors i de guionistes i d’això... Jo personalment treballo molt a fora i us asseguro que moltes vegades et tornes amb l’avió pensant: «Moltes de les feines que s’estan fent aquí les podríem fer des de casa, perquè les podríem fer igual o millors.»

Propostes concretes –perquè em sembla que la presidenta aviat em farà fora– i in-tentaré també seguir-les sintetitzant molt, però amb això sí que m’agradaria ser molt clar. A nivell de televisió, eh?, també ho farem una mica per apartats perquè puguem



ser més concrets. Bé, no cal dir-ho, jo crec que ja ho hem dit abans, cal redimensionar Televisió de Catalunya pensant sobretot en la seva continuïtat, pensant sobretot que no deixi de tenir la qualitat que té. Fixeu-vos que no us dic: «No, és que no és una televi-sió de qualitat»; no, no; hem de mantenir la qualitat que tenia, segurament posant-la al dia i sobretot potenciant el talent i sobretot fent costat a les empreses de producció. Perquè nosaltres som l’audiovisual català i Televisió de Catalunya té un mandat par-lamentari, que li vau donar ja fa bastants anys, doncs, que ha de ser el motor d’aquest teixit industrial que estem fora, que som onze mil persones. De vegades es parla, no?: «És que som dos mil persones, a Televisió de Catalunya»; i tant, i molt importants i amb molt talent, a dins; però a fora som onze mil; també caldria tenir-ho bastant en compte, això.

Per altra banda, creiem que dins d’aquest nou model –model d’empresa– del que s’ha de fer la corporació catalana de televisió no pot ser que la plantilla estigui, com està ara, amb un 54 per cent de despesa. És a dir, la despesa que es dedica –ho expli-co millor– al capítol I –que és la gent que treballa allà– actualment és un 54 per cent. Qualsevol persona, no cal estudiar un màster d’ESADE, diu que qualsevol empresa que passi d’un 35 per cent que dediqui –com a molt, eh?– al capítol I –en el capítol de personal fix– és una empresa mal gestionada. Això, si us plau, crec que s’han de fer els deures.

I a nosaltres, que actualment tenim tot el que es dedica..., absolutament tot el que es dedica a produccions associades –és a dir, a tots els programes, totes les sèries que es fan des de fora i totes les coproduccions; és a dir, tota l’animació, tots els documen-tals, tot el cinema, totes les TV movies, tots–, per a les productores de fora, estem a un onze i escaig del pressupost; que passaria a recordar que això són els continguts, que passaria a recordar que és el que ha de fer una televisió, i més una televisió pública: fer continguts i fer-los de qualitat. I aquests continguts no pot ser que tinguin aquest 11 o 12 per cent del cost, del seu cost, del seu pressupost; em sembla que això és d’una evi-dència absoluta.

Per tant, creiem que, almenys, es podria dotar a aquest capítol, doncs –a produc-cions associades i a coproduccions–, almenys un 35 per cent d’aquest pressupost; seria el mínim que seria desitjable; però bàsicament –bàsicament– per al ciutadà, per po-der oferir al ciutadà el que realment està pagant i el que realment es mereix. I no es-tem dient cap cosa estranya, sinó que ens semblem a televisions públiques nacionals de molts països similars als nostres, que tot això ja ho han fet; per tant, hi estem anant tard. Però no és..., però podem arribar-hi, però hi som a temps, si realment hi anem una mica decidits, a fer això.

La televisió també ens hauria de seguir amb aquesta política d’internacionalització. Ens toca redefinir tot el que són els drets audiovisuals de dins de la televisió; això ja són coses més petites, però no menys importants. I després també, una mica, harmonitzar tots aquests formats televisius amb la resta de cadenes europees, posant-nos una mica també amb el que s’està fent ara a fora, que, per altra banda, TV3 ho ha fet sempre bas-tant, eh?

Pel que fa al Departament de Cultura, creiem que hem d’adaptar els ajuts directes existents actualment i la creació de noves línies que fomentin la difusió i la internacio-nalització; potenciar Catalunya com a serveis de producció, jo crec que val la pena tam-poc, no, deixar-ho de banda. Catalunya és un plató absolutament fenomenal, perquè hi ha talent, doncs, amb els seus professionals; perquè com a plató, com a decorat és fan-tàstic –tens mar, muntanya, tens tot el que vulguis–, i, per tant, ho hem de fer, que..., bé, realment posar-ho fàcil.

I una de les coses que també necessitem al més aviat possible seria posar-se també a facilitar econòmicament que això sigui viable. Una de les coses perquè estem per-dent aquestes oportunitats és perquè no hi han desgravacions fiscals mínimament im-portants aquí, en aquest país, que puguem fer-ho, i crec que, amb això, hem de prendre bona nota. És bastant absurd que una pel·lícula catalana que passa a un iglú, com l’últi-ma d’Isabel Coixet, es faci a Canàries, però això és així; es va construir un iglú a Ca-nàries per la desgravació fiscal que hi ha allà. I ara que també hi ha una altra zona de l’Estat, com és Navarra, que també té unes desgravacions importants, hi estem tots pen-sant, a anar a rodar a Navarra; inclús hi ha gent que està pensant a portar-hi «barcos» a



Navarra. Però és que et surt a compte: construir un iglú a Canàries o portar un «barco» a Navarra et pot acabar sortint molt a compte. Imagineu-vos si a Catalunya tinguéssim una petita..., un augment d’aquesta desgravació fiscal. Bé, podríem construir iglús als Pirineus i «barcos» a tot el mar o rius que ens donés la gana, no?

Ens agradaria posar en marxa la xarxa concertada de pantalles, que això ja ho re-cull la Llei del cinema als articles 24 i 25, que no ho hem fet mai, des de l’any 2010. Pensar, en futur també, en algunes taxes específiques; insistim en la idea, doncs, que, l’impost a les operadores, creiem que va ser molt positiu; podríem donar alguna volta a intentar arrodonir això. Ens agradaria millorar les condicions bancàries de l’ICF; això, des d’aquí es podria fer molta feina. Un acord amb el Departament d’Educació per po-tenciar aquesta alfabetització audiovisual i educació digital a les aules, que creiem que és molt important. Buscar mesures per potenciar la inversió privada en les produccions; nosaltres estem molt a la cua en això i això s’està fent ja a tot el món també d’una for-ma molt decidida; això passa també per desgravacions fiscals, al final, d’acord? I me-sures coordinades per potenciar les diferents finestres d’exhibició comercials de les nostres produccions, tal com dèiem abans, d’acord?

En l’àmbit estatal hi passaré molt ràpid, perquè ja entenc que podem fer-hi menys, però també creiem que s’hi pot fer. Ens agradaria també tenir una reflexió de si en el pla nacional de l’audiovisual hi podem..., volem també buscar la manera d’incidir tam-bé, doncs, a Madrid en algunes coses; les enumero molt ràpidament, perquè també hi hauria molta feina a fer: l’IVA cultural, no cal ni dir que és una presa de pèl, si m’ho permeteu dir així, clarament; la llei de mecenatge, que també estem a les antípodes del que s’hauria de fer; aquests incentius i desgravacions fiscals, com dèiem; regular la TDT. És a dir, aquí tothom té TDT emetent producte de fora sense cap tipus de legisla-ció..., i menys sense cap tipus de multes quan així no ho fan. Tu vas a qualsevol país i les TDT, per petites que siguin, almenys el 80 per cent, estan produïdes per les empreses del país; per tant, amb l’imaginari col·lectiu, amb gent del país, amb la llengua del país, etcètera. S’hauria d’aplicar una normativa per a totes aquestes televisions que estan nai-xent –digues-li com vulguis, però són televisions–, com Telefónica, Netflix, Vodafone, HBO; totes aquestes televisions que entraran aquí no poden entrar impunement a eme-tre el que els doni la gana. Creiem que si les televisions d’aquí tenen una normativa també se’ls hauria d’aplicar a ells. S’ha de, no?, també, posar un marc normatiu de..., la propietat intel·lectual.

I després, ja acabant, sí que els objectius que ens agradaria que tingués aquest pacte, molt resumits i a l’espera dels vostres comentaris i del treball que creiem que hem de fer, bàsicament serien: establir un marc estable d’actuacions que donin seguretat per al creixement industrial i creatiu del sector –tot, al final, es basa bastant en això–; despo-lititzar tots els acords, que estan ara, en aquests moments, sota el nostre punt de vista, molt polititzats i que no podem estar tan supeditats –les televisions, la Generalitat, els ICEC– a canvis de govern, necessitem més estabilitat. Nosaltres treballem a molt llarg termini, els nostres projectes tenen una vida molt llarga i, per tant, de vegades estàs en un projecte, que ja l’estàs aixecant i tal, i et canvien les normatives, i torna a la casilla de salida, i això és una mica incòmode.

Creiem que s’haurien de marcar les pautes en tots els temes en què Catalunya té competències, i ja no cal dir que encara millor si tinguéssim més competències. Volem establir propostes consensuades, per plantejar al Govern de l’Estat, en tot el que no te-nim competències; és a dir, si no les tenim, doncs, tinguem-les; però si no les podem tenir, intentar regularitzar-ho al màxim. Ens agradaria adaptar el marc d’actuacions als canvis produïts en el sector; constantment tenim canvis, però ara ja sabem per on poden anar les coses i creiem que ens hauríem de posar al dia amb tot el que són les polítiques audiovisuals.

I després evidentment avançar-nos, en aquest pacte que creiem que és indispensa-ble, a totes les necessitats que tenim a mitjà i llarg..., i a curt i mitjà termini –i ja no cal pensar a llarg, si voleu, però sí a curt i mitjà termini–, perquè ens està a punt d’atrapar el tren, i creiem que aquest tren no pot descarrilar. Creiem que un país, un estat com Ca-talunya, ha de tenir un audiovisual fort, si volem o pretenem ser..., si volem o pretenem ser –jo ho deixaria aquí.

Moltes gràcies; crec que ho he fet bastant..., bastant bé.



La presidenta

President, l’hem de felicitar. Amb el temps que havíem acordat, ha identificat bé els reptes; ens ha exposat els neguits, però també alguna esperança, i una relació de propos-tes que, per a tots el grups, ben segur seran de molt interès.

Ara passaríem al torn de consideracions. Per part del Grup de Ciutadans, té la pa-raula la senyora Susana Beltrán.

Susana Beltrán García

Moltes gràcies, presidenta. Moltes gràcies també, senyor Masllorens, per la seva ex-posició. Nosaltres, des de Ciutadans, creiem que hi ha una gran contradicció, perquè, per una banda, doncs, no hi ha una autèntica indústria audiovisual –per una banda–, però, per l’altra, cada vegada, no?, es fa més palès que hi ha molt talent en aquest àmbit audio-visual. I aquest talent –com molt bé, doncs, vostè ha dit–, realitzat, dut a terme per gent molt jove, no? Aleshores, no tenir prou cura d’aquest potencial que tenim..., doncs, ens sembla que, tots plegats, hi hem de fer una reflexió profunda, no?

De la seva exposició, i d’algunes coses del que també he pogut llegir, vostè, fa un moment, deia: «Creiem» –no?, doncs– «que la “corpo” s’ha de despolititzar, pel que fa a la governança.» Nosaltres creiem que probablement; si el que volem és cercar un pacte estratègic, doncs, segurament, s’ha de despolititzar el sector audiovisual de debò, no?, i pensar realment a enfortir tots aquells productors i tots aquells àmbits relacionats amb l’audiovisual, que el que volen és tirar endavant, sense fer altres consideracions que se-gurament són portes que tanquen i no van en la línia de reforçar, no?

Vostè deia que, bé, s’ha de sortir més, que s’ha d’internacionalitzar més, que s’han de posar més en valor, doncs, els productes que es fan des d’aquí, i això segurament també ens porta a construir molt més aquest teixit, no?, aquesta xarxa de relacions a tots els nivells. Estem –l’Estat, Catalunya– dintre la Unió Europea, que també hi han unes normatives, no?; és a dir, sí o sí ens obliga a treballar en diferents competències i en diferents nivells, que els hem de tenir presents, pensant que el que volem, doncs, és potenciar el sector audiovisual. És a dir, que potser tindríem més competències, però com que a Europa, no?, doncs, ara, per exemple, hi han reformes, o hi ha la pretensió de fer reformes, en el sector audiovisual, sí o sí les hem de tenir en compte. Per tant, pot-ser és molt més eficient, doncs, tenir aquesta globalitat, no?, tenir en compte quina és la normativa en el conjunt i veure com podem, tenint en compte aquesta globalitat quant a normatives, potenciar molt més el que s’està fent aquí.

Li havia llegit que vostè deia, no?: «Europa recolza molt més el sector audiovisual que el que s’està fent aquí.» Alguna pinzellada, l’ha dit, però a mi m’agradaria pregun-tar-li, en concret, què és el que en altres països de la Unió Europea, no?, s’està recolzant molt més al sector audiovisual i, en canvi, no s’està fent aquí.

Realment, nosaltres hi volem apostar, per l’audiovisual, perquè creiem que és un sector estratègic; de fet, en el Congrés dels Diputats, no?, una de les nostres diputades, la Marta Rivera, s’hi ha reunit amb alguns agents d’aquest sector, doncs, per veure com es pot reforçar. I creiem que aquesta ha de ser la línia, no?, creant aquests teixits i real-ment, doncs, eliminant totes aquelles barreres que perjudiquin el sector.

O sigui que, des d’aquesta perspectiva, més aviat la pregunta, doncs, aniria en aques-ta direcció, no? Concretament, què es pot fer, despolititzat, que ajudi a potenciar molt més aquest sector, que ajudi a entendre també, doncs, que la gent jove té un potencial molt fort –no sé si vostès contemplen els videojocs, no?, dintre del que seria la produc-ció audiovisual– i quina és la línia o l’estratègia que vostès han pensat, tenint en compte que, a més, és una font de consum també per la gent jove molt, molt important, no?, i que, a vegades, d’una manera molt, molt espontània i molt esporàdica hi surten nous talents. Doncs, no sé si vostès han pensat en alguna cosa en aquest sentit.

I res més. Doncs, moltes gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, diputada. I ara, doncs, és el torn del senyor Rafel Bruguera, en nom del Grup Socialista.

Rafel Bruguera Batalla

Gràcies, presidenta. Bona tarda, diputades i diputats. Senyor Masllorens, senyora Bou, gràcies per l’explicació. Per descomptat que, des del Grup Socialista, compartim,



diguem-ne, el discurs general –que no repetiré per anar al gra i fer cas a la presidenta de la comissió–, per tant, la importància del sector des del punt de vista cultural, des del punt de vista econòmic, el que significa des del punt de vista de l’ocupabilitat –espe-cialment del sector jove–, des del punt de vista de la internacionalització –per tant, de la projecció; també de la projecció del país, eh?–, la globalització. No hi insisteixo; com-parteixo la diagnosi i em sembla que, en aquest sentit, no hi ha res a dir.

Entrant en temes més concrets, respecte al pla nacional –pla estratègic– de l’audio-visual, jo crec que l’audiovisual es mereix una línia de treball, es mereix un projecte a llarg termini precisament per evitar alguna de les coses que vostè ha comentat, de can-vis a mitjan del partit, etcètera, no?; per tant, des d’aquest punt de vista ens sembla inte-ressant –molt interessant.

I, en tot cas, la pregunta que jo li faria és: molt bé, des de Proa defensen la necessitat d’un acord nacional, d’un pacte per l’audiovisual, quina és la receptivitat que tenen, en aquests moments? És a dir, com està el tema?, s’hi està treballant?, s’hi està començant a treballar?, està avançant? Ho dic perquè, bé, des del punt de vista de l’activitat parla-mentària evidentment alguna cosa hi podem fer també els grups parlamentaris; en al-tres, no, però en el foment, en la..., des del punt de vista del control de l’acció de govern, des del punt de vista de propostes al Govern, etcètera, doncs, sí que, en aquest cas, jo crec que..., si se’ns pot informar una mica més.

Respecte de TV3, no en diré gaire res per una raó molt senzilla, perquè no és prò-piament objecte de la Comissió de Cultura. Hi ha la corporació, en la qual també hi ha membres del Parlament, dels grups parlamentaris, etcètera, i, per tant, des del punt de vista de la politització o la no-politització, no hi vull entrar massa, en el tema de TV3, entre altres raons perquè seria bastant crític. Però, en tot cas, si que els volia fer –respec-te la televisió en general– dues petites preguntes, o dues preguntes.

La primera, respecte la televisió pública –per tant, TV3–: quina és l’opinió de Proa respecte la relació entre la producció pròpia de TV3 i la producció externa? No sé si m’explico el que estic intentant preguntar: considereu que TV3, des del punt de vista de producció pròpia, està a uns nivells excessius i, per tant, probablement, des del punt de vista pressupostari, des del punt de vista de disminuir el capítol I, des del punt de vista aquest, seria important que tendís a la contractació de producció..., de més produc-ció externa?; que ja en contracta, evidentment; si ho ha de fer més; és a dir, una mica, la relació, en aquest sentit.

I la segona qüestió: vostès també defensen un catàleg de bones pràctiques entre les cadenes televisives i el sector de la producció independent; si ens en podríeu fer cinc cèntims, encara que sigui d’una manera molt breu, d’aquesta qüestió.

Entrant, ja, en temes més..., encara més concrets, el senyor Masllorens ha parlat de la Llei del cinema; m’agradaria preguntar-vos l’opinió de Proa respecte de la necessitat d’adaptar o de modificar l’actual Llei del cinema, més enllà de la sentència europea que ens obliga; però, més enllà d’això, quina opinió en té Proa, respecte d’això.

Una altra qüestió que, des que em vaig assabentar, hi estic intentant fer alguna cosa, a partir de la Declaració de Reus –doncs, tota una reivindicació del sector documental respecte a l’accés no només a No-Do, sinó també a Laya Films–, les dificultats econò-miques; en fi, si ens podeu explicar una mica com veieu aquest tema, perquè creiem –i especialment a partir de la Llei de transparència– que no és de rebut que per utilitzar uns fons fílmics que són públics, com són els de Laya Films, doncs, les productores ha-gin de pagar el que estan pagant, que és absolutament abusiu; per tant, l’opinió respecte al tema.

Respecte a les teleoperadores, a l’impost; també si ens –des de l’absolut desconeixe-ment i la ignorància– podeu donar una mica de llum respecte a això, què significa l’Ins-tituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales; de quin volum hi estem par-lant –econòmic, vull dir–; com..., a què es dediquen aquests recursos.

Respecte a les desgravacions, incentius fiscals, mecenatge, alguna cosa estem fent, des del punt de vista parlamentari, el Grup Socialista. I nosaltres creiem que, en aquest sentit, és molt interessant l’informe del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el Conca, en aquest sentit; ens sembla molt i molt interessant i que és un full de ruta a se-guir. És veritat que una part important de les possibles solucions a aquests problemes vénen de competències estatals, començant per l’IVA cultural, però no només. Però no



és menys cert, i també ho diu l’informe del Conca, que hi ha marge d’actuació a Catalu-nya, i que, per tant, no n’hi ha prou a reclamar –si se’m perdona, a fer el ploramiques– respecte a les competències que tenen altres; que és cert, que són certes i que s’han de reivindicar, però que això no amagui que tenim recorregut, que tenim marge de mani-obra a Catalunya també pel que fa a desgravacions i incentius fiscals, i que no s’està ex-plotant o explorant suficientment. I, per tant, en aquest sentit també m’agradaria si po-deu, o si poden, dir la seva opinió.

I finalment –i acabo–, estem..., ahir varen entrar els pressupostos de la Generalitat a aquesta casa, la pregunta seria la següent: què n’espera Proa, dels pressupostos de la Generalitat del 2016?

Gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies. Té la paraula, en nom de Catalunya Sí que es Pot, la senyora Lienas.

Gemma Lienas Massot

Gràcies, presidenta. Moltes gràcies al senyor Masllorens i també, perquè ens acom-panya, a la senyora Bou. Gràcies per aquesta exposició que, d’una banda, ha fet una radiografia molt clara de com està el sector i, de l’altra, una sèrie de propostes que a mi –ja l’aviso ara– m’agradaria molt si ens les pogués passar per escrit, perquè ha estat tot molt ràpid, perquè ho havíem demanat així, però a mi m’agradaria molt tenir-les per escrit.

Coincidim amb moltes de les qüestions que vostè ha exposat: són un sector estratè-gic de la cultura i de la indústria, són generadors d’ocupació i de coneixements. És veri-tat que els últims anys han patit, com la majoria de sectors o com tots els sectors cultu-rals, aquesta crisi i, per tant, s’ha generat menys ocupació i han hagut d’estrènyer-se molt el cinturó, com vostès han dit –però, en tot cas, continuen sent un sector estratè-gic–, i és veritat també que les retallades del pressupost de la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya també els ha afectat.

A mi m’interessa molt el que ha dit de la importància de l’audiovisual en la mesura que tenim un imaginari col·lectiu cultural i que aquest..., que l’audiovisual el represen-ta; n’hi ha d’altres que el representen, però l’audiovisual també. Jo ho veig de la matei-xa manera. Comprar productes nord-americans és renunciar a aquest imaginari propi i anar colonitzant l’imaginari d’una altra manera. El paral·lelisme és igual en el món de la literatura i la situació actual és força complicada, perquè precisament s’ha anat cedint terreny a aquest altre imaginari cultural que, sobretot, ve dels Estats Units.

En aquest sentit, els voldria dir que, com que és important la qüestió de l’imaginari cultural, crec que seria desitjable –no sé si vostès s’ho han plantejat– que les sèries, que els productes audiovisuals comptessin també amb la representació femenina. Ho dic perquè a la televisió catalana, per exemple, s’han vist sèries que han tingut molt èxit, com Merlí o com Polseres vermelles, on les dones eren més aviat unes comparses i on servien de desig..., d’objecte de desig dels mascles que hi havia a la sèrie. I, a mi, això, la veritat, em molesta profundament.

D’altra banda, els voldria dir també que la qüestió de baixar pel·lícules a través de les xarxes, tota la qüestió de la pirateria, és una cosa que afecta també al llibre i a la músi-ca, moltíssim. Per tant, això seria una qüestió que caldria tenir en compte per trobar una solució conjunta, una solució que contemplés tots els sectors culturals.

Ens sembla que, potser, seria urgent aquest nou contracte de programa cultural plu-riennal de la corporació, del qual s’ha parlat moltes vegades i que no s’ha tirat mai en-davant. Potser en aquest pacte que vostès proposen seria el moment de tirar-lo endavant i de definir objectius i funcions; els objectius i funcions, el finançament necessari per assolir-los i garantir –una mica el que deien vostès– una sèrie de qüestions, des dels re-cursos fins a..., els recursos econòmics o els recursos humans, per tal que els projectes fossin viables. És a dir, hauríem de garantir una certa estabilitat.

La televisió catalana ha de mantenir aquesta funció de motor de l’audiovisual; es-tic d’acord amb vostès, la televisió catalana està perdent peu. Crec que no és nomes un problema de la televisió catalana, crec que és un problema en general de les televisions, però en tot cas, a la televisió catalana s’hi ha de fer alguna cosa; jo no tinc prou conei-xement per saber quines, però efectivament està perdent –està perdent– la capacitat que



tenia d’arribar al seu públic, i, per tant, cal fer alguna cosa. Crec que la televisió catala-na no pot només fer d’explotadora de l’audiovisual, sinó que ha de fer..., ha de col·laborar amb les empreses privades i ha de facilitar la presència del sector en mercats més am-plis, en els quals vostès deien que teníem una bona entrada, com era, per exemple, l’es-panyol o el del sud d’Europa.

I per últim, han parlat en algun moment de l’alfabetització en els centres escolars. A mi em sembla que els centres escolars necessiten una alfabetització no només de l’audiovisual, sinó, en general, de tot el món de la cultura. Jo, ja ho he demanat altres vegades en aquesta comissió, crec que és molt important. Els nostres nanos en aquests moments estan força allunyats del món de la cultura. És veritat que accedeixen a la cultura i hi accedeixen, sempre, a través del que pirategen a les xarxes, però crec que hauríem de donar una formació molt, molt més important de la que es dóna, tant en música, com en literatura, com en audiovisual. I parlant de formació, potser necessita-ríem escoles públiques, vull dir universitàries, per formar els nostres professionals de l’audiovisual.

Moltes gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies. I ara és el moment del Partit Popular, té la paraula el senyor Juan Milián..., Millán...

Juan Milián Querol

Milián.

La presidenta

Milián.

Juan Milián Querol

Gràcies, presidenta. I gràcies, senyor Masllorens, per la seva compareixença i les iniciatives que avui ens ha portat a la comissió. Ens hem reunit més vegades amb vos-tès –potser no amb vostè personalment, però sí amb la senyora Bou Sala– i segurament ens continuarem trobant en el futur; per tant, tampoc els faré gaires preguntes; a més, el diputat Bruguera me n’ha aixafat moltes de les que tenia previstes, així que prefereixo cedir-los el meu temps, perquè puguin tractar més profundament alguns dels temes que han tractat, que no han fet ni cinc cèntims d’alguns, no; no n’han tingut temps.

Però, va, breument; el primer, el nom: a mi m’agrada més el pacte estratègic, no?, per l’audiovisual, em sembla més integrador i eliminaria, ja, moltes barreres d’entrada.

Però, bé, anem a allò substancial: la importància del sector. És cert, és un sector molt canviant, en els darrers temps: canvien molt les tecnologies, també canvia la ma-nera de consumir l’audiovisual; jo en sóc un exemple, ja gairebé no miro televisió en di-recte, o sigui, però mai he tingut tantes oportunitats de veure, doncs, pel·lícules o sèries. Penso –com vostè– que el cinema mai no morirà, però avui en dia, doncs, tenim moltís-simes oportunitats per a consumir audiovisual.

Aquest mateix dinamisme fa que sigui un sector molt important, perquè el que fa és que s’acabi contractant gent jove, gent molt preparada, gent que ha estat molt castigada, precisament, per aquesta crisi econòmica. I, per tant, és un sector que s’ha de potenciar, doncs, perquè aquests joves i gent preparada tinguin la feina que mereixen.

Parlar de la corporació... Potser seria interessant també que compareguessin..., no sé si ho han fet, si han comparegut a la comissió de la «corpo». Crec que és un tema prou important, jo crec que és una... La seua visió de televisió pública, doncs, el model de televisió pública que proposen, és cabdal en la seua compareixença; per tant, crec que potser haurien de tornar a comparèixer en aquella comissió.

Sí que comparteixo moltes coses –ja li ho puc dir– del que han dit, s’ha de despoli-titzar. Vostè diu: «Hi ha un manca de recursos» –ha dit– «a la televisió pública.» Però també ha dit que cal una millor gestió, cal una millor governança perquè el 54 per cent de recursos no vagin al capítol I; que no només és una qüestió que potser hi ha massa personal, sinó que alguns dels sous són massa elevats i es mengen recursos que podrien anar, per exemple, a estimular el sector audiovisual privat, no? Hi ha una mala assigna-ció, diguem-ne, dels recursos.



Sobren canals, o hi ha un excés de canals, de la televisió pública catalana; bé, això és una proposta també que hem fet des del Partit Popular, perquè creiem que més val menys canals, però una millor qualitat, eh?: aposta per la millor qualitat.

També, més pluralisme, eh?, per cert, perquè així TV3 torni a ser el referent que ha-via estat en el passat i tingui una major acceptació social, que ara, lamentablement, no en té.

El tema més important en aquesta comissió evidentment, per la matèria que toca, és el Departament de Cultura; aquí també n’ha fet cinc cèntims, ens agradaria que pogués fer una miqueta més. Parlava de l’ambició internacional, què es pot fer, com podem con-cretar aquestes propostes –incentius a la producció i distribució. Abans també ho deia el senyor Bruguera, tenim competències, la Generalitat de Catalunya té competències, les ha d’exercir; a vegades, demana més competències, abans d’exercir les que té. Quines serien les seves propostes? També, quins serien els seus models d’incentiu per al sector privat de l’audiovisual?

Finalment, tampoc pertocaria en aquesta comissió exactament, perquè seria més aviat matèria d’ocupació i d’universitats, però sí que m’agradaria també que parlés una miqueta més de la col·laboració amb les universitats catalanes, perquè crec que és un tema cabdal, eh? Surt molt de talent; o sigui, el punt positiu, no?, el punt optimista que ha tingut la seva compareixença ha estat aquest, el talent que hi ha, que existeix, a Ca-talunya; però, com es podria millorar aquesta col·laboració entre les universitats catala-nes i el seu sector, el sector privat? Sobretot perquè hi han feines, en aquest sector, que requereixen, doncs, una gran capacitat d’adaptació a les noves tecnologies, que van can-viant contínuament, i, a vegades, aquest dinamisme que no tenen les universitats sí que el poden aportar les empreses privades. Per tant, m’agradaria saber quina és la col·labo-ració i si proposen algun tipus de millora.

Moltes gràcies.

La presidenta

Moltes gràcies. La senyora Boya, en nom de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent.

Mireia Boya e Busquet

Sí; gràcies, presidenta. Ja que parlem de TV3 –tot i que no és objecte d’aquesta co-missió, però com que ha sortit al debat–, aprofito per demanar a la seva direcció la reti-rada dels càrrecs contra un dels seus treballadors, en Gustau, a qui demanen set anys de presó per publicar uns sous públics que, per la Llei de transparència, ara s’han de publi-car, i, per tant, és una pràctica habitual. Set anys de presó és una vergonya i la direcció d’una televisió pública d’aquest país, doncs, hauria d’actuar en conseqüència.

Dit això, moltes gràcies per la compareixença i per tot el que ens heu explicat. Ja havíem pogut parlar una vegada amb el grup parlamentari, i, bé, nosaltres ja us ho vam traslladar, o sigui, estem completament d’acord a fer aquest pacte nacional per l’audio-visual. Una de les coses que caldrà tenir en compte..., i com que tenim l’altra comissió, la de la corporació, doncs, caldrà veure com combinem les dues comissions per poder treballar conjuntament i per tal de dur-lo a terme.

Creiem que en aquest pacte nacional de l’audiovisual hi ha d’haver més comparei-xences, no?, o sigui, hi han de poder participar tots els actors: els públics –tant la direc-ció com els treballadors–, els privats i també els subcontractats, no? O sigui, perquè hi ha molts serveis que s’externalitzen i, bé, tots sabem que hi ha un problema important de precarització d’empreses i de treballadors externs. De fet, això, en part, és a causa d’una xarxa clientelar, que ja fa molts anys que existeix, amb grans empreses, que no són justament les que formen part de Proa, sinó que són unes altres que tots coneixem i que provoquen, en part, aquesta precarització d’empreses i treballadors externs.

Pel que fa a l’àmbit estatal, bé, nosaltres el deixaríem de costat, no? El nostre àmbit estatal pel pacte nacional per l’audiovisual és Catalunya, Països Catalans.

I pel que fa a les competències, que vostès en feien reflexions segurament interes-sants, doncs, quan les tinguem totes, serà molt més fàcil poder treballar per les seves reivindicacions.

Hi ha una cosa que no sé si he acabat d’entendre o l’he entès malament, és en refe-rència als festivals, no? He entès que vostès prioritzen els més grans i, bé, nosaltres no



hi estaríem d’acord, sinó justament al contrari, no?, que, bé, considerem que els petits són els que fan que la cultura sigui accessible a tothom, que els joves i els petits produc-tors tinguin més oportunitats i, per tant, si..., si ho he entès malament, si m’ho poden acabar de concretar, doncs, estaria molt agraïda.

I pel que fa a despolititzar el sector, doncs, no ho sé. Jo crec que hi ha certs grups parlamentaris aquí que estan obsessionats amb la politització de la televisió pública ca-talana. Voldria recordar un incident que va passar fa poc, per comparar-lo amb la tele-visió pública espanyola, que potser és la referència d’aquests grups parlamentaris, no?: «Hola, Barcelona. Hola, Cataluña» es tradueix com «Hola, Barcelona. Hola, España», al concert de Bruce Springsteen –Televisión Española–; potser era un problema dels tra-ductors –Catalunya, Espanya–, en fi. La meva pregunta és: el sector privat, no?, les tele-visions privades, que imagino que vostès també treballen per aquest sector, haurien de tenir un paper també en aquest pacte nacional per l’audiovisual?

I també saber una mica més, doncs –han parlat molt de la pública, però han parlat poc de la privada, no?–, quin és el tracte?, la diferència de tracte que tenen vostès entre la pública i la privada. Quina és la més transversal? Quina és la més polititzada? I qui-na és la que ofereix més garanties per als treballadors i quina és la que ofereix millors condicions per a vostès, no?, en definitiva?

Moltes gràcies.

La presidenta

Doncs, bé, és l’hora del diputat Sabrià, en nom de Junts pel Sí.

Sergi Sabrià i Benito

Moltes gràcies, presidenta. Moltes gràcies, senyor Masllorens, senyora Bou. Tam-bé, com tota la resta de grups, hem tingut l’oportunitat de parlar-ne moltes vegades. Nosaltres els agraïm moltíssim el retrat, la diagnosi que ens han fet avui i que compar-tim en un percentatge molt, molt, molt ampli. Crec que..., ho hem de dir així, jo crec que això..., començo dient que més que plantejar-nos preguntes, hem tingut la sensació que ens inquirien molt vostès a nosaltres, cap als grups parlamentaris, i que, per tant, ens posaven molts deures. I, per tant, jo em veig obligat, com a mínim, a contestar-ne algu-na part, més que no pas a fer preguntes.

Crec que comencem amb una notícia que a mi em sembla molt bona; perquè no és la primera vegada que surt, però no sempre, quan s’ha plantejat un gran acord nacio-nal per l’audiovisual, hi ha hagut el consens que jo veig avui aquí; per tant, excepte el Grup de Ciutadans, que em sembla que no hi ha fet referència, tota la resta han mostrat la seva predisposició a tirar-ho endavant. I crec que són uns deures que ens hauríem de posar tots plegats, que afecten a molta gent i, per tant, això també ho hem de tenir clar. I, des del nostre punt de vista, aquí dintre hi hauria d’haver, doncs, tant el món formatiu, les universitats, les associacions com Proa, el clúster, el Govern també ha de tenir-hi un paper primordial, el Parlament, la corporació i els sindicats. I, aquí, la corporació em sembla especialment important que hi sigui, perquè en el model de futur sense tenir clar cap a on anem en l’àmbit de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals crec que la resta de pacte seria molt poc vàlid. I, per tant, jo vull començar destacant aquesta notí-cia, que em sembla excel·lent, d’aquesta voluntat de tothom de poder-ho tirar endavant. De la resta, em sembla que, el que és el sector, el compartim tots.

I s’ha anat dient, per tant, la capacitat d’ocupar gent jove i molt formada que té; que, a la vegada, quan tots notem que quan aquest sector no és prou fort o se’ns desfà com ha passat en aquests últims anys, això ens envia talent cap a l’exterior. I nosaltres el ta-lent de casa el volem molt viatjat, però sempre amb la capacitat de tornar, que és el que perdem moltes vegades quan el sector no és prou fort. I, per tant, doncs, per nosaltres, a totes, amb aquest pacte nacional.

I ens sembla que aquest pacte també és el que ens ha de definir una mica quina tele-visió pública volem de cara al futur. Allò que deia, comparteixo quasi tot el que ha dit el senyor Masllorens. Hi ha hagut un moment que ha dit: «TV3 era una gran televisió.» I a mi em sembla que, encara, per sort encara, ho podem posar..., encara ho podem posar en present, eh? I, per tant, TV3 avui és una gran televisió nacional, que, amb uns recur-sos molt migrats, continua sent líder, però que si no posem totes les alarmes a sota i, per



tant, entre tots –i, per tant, ho poso dintre del marc d’aquest pacte– som capaços de de-cidir cap a on hem d’anar, doncs, potser, això ja no serà així.

I crec que és ara el moment d’aprofitar-ho, eh?, i des d’una defensa tancada de la seva pluralitat, que em sembla que tots els estudis defensen, que els espectadors ho han dit, una i mil vegades, que és la televisió més plural de totes les que podem sintonitzar en aquest moment, no només a Catalunya sinó a tot l’Estat.

I a la vegada que he dit això –i em sembla imprescindible dir això–, per tant, que estem davant de la televisió més plural que podem sintonitzar, també segurament, i so-bretot per aquells que plantegem aquesta legislatura com l’oportunitat o la transició cap a un nou país, cap a la transició, cap a un estat, també és el moment de prendre deci-sions sobre la seva governança i de fer plantejaments sobre la seva governança. I que segurament el model actual..., a mi no m’agrada dir polititzat, però sí que partiditzat, en el sentit que bàsicament la llei el que marca és com es reparteixen els espais a dintre del consell de direcció. Segurament ha arribat el moment de fer un salt d’aquest sistema a un sistema professional de veritat, com es fa a altres llocs, i que això també ho hem d’incloure en aquest debat.

Només algunes cosetes més concretes, que això ens interessa potser una mica més per fer el relat. A mi em sembla que el futur va cap a l’on demand i, per tant, a mi m’agradaria si poguéssim profunditzar-hi una mica més. Wuaki ha vingut..., o la gent de Wuaki ha vingut –«Wuaki», no sé si ho dic bé, eh? (veus de fons); sí? (pausa), Wuaki?– algunes vegades al Parlament, és un projecte de país que finalment, doncs, va quedar en mans xineses; però ens agradaria saber, o sigui, quin paper va fer en el seu moment, què suposa Filmin a dia d’avui. A Filmin, jo, quan ho he vist i ho he remenat, o alguna ve-gada ho he fet servir, la majoria de produccions d’aquest país hi són, o bona part hi són.

Però també estaria saber quins tractes representen i, per tant, què suposa, doncs, quan alguna producció, ja sigui de documental o de cinema, passa molts pocs dies al cinema i ràpidament va a parar a una plataforma com aquesta, perquè tampoc en tenim tantes. En aquest mateix sentit, ens sembla que, en el seu moment, Televisió de Cata-lunya va ser..., es va avançar bastant amb el tema del TV3 a la carta, però que som allà mateix que el moment on va començar. I, per tant, des de la mateixa idea de l’on de-mand, quin paper hauria de tenir el portal públic, en aquest cas, i això també ens sembla que seria interessant.

No ens podem estar de felicitar –i aprofitant que sou vosaltres aquí, però en aquest cas felicitar en general– el sector. Ens sembla que fa molts dies que vénen molt bones noticies de cada un dels festivals on es va; per tant, avui hem parlat de Cannes; però, fa quatre dies, també de Màlaga. Les produccions més premiades són les nostres; és a dir, que malgrat la migradesa que hem explicat, les dificultats, el cinema català i la pro-ducció catalana passen un bon moment, i això és una mostra més de tot el talent que hi tenim.

Jo no em voldria allargar massa més. Em sembla que està bé recordar, una vegada més, que l’impost, en aquest cas, ens ha donat uns recursos que no teníem, i que, mal-grat el debat en el seu moment, doncs, també es va fer amb acord de –si no ho recordo malament– tot el Parlament, finalment –en tot cas, potser un grup es va... (veus de fons), dues abstencions, però cap vot en contra–, i que avui en veiem els resultats. I com, a ve-gades, no?, som capaços de crear impostos que no van sobre la ciutadania, que no ens graven als ciutadans, sinó a unes grans empreses que sense les nostres produccions la seva capacitat de viure, a dia d’avui, seria molt petita, i que, per tant, viuen de les pro-duccions dels altres i això també volia recordar-ho.

Jo ho deixo aquí. Vull destacar aquesta oportunitat que ens generem, tots plegats, amb un gran acord nacional de l’audiovisual, amb les ganes de començar-hi a treballar com més aviat millor, de buscar, doncs, quin paper ha de tenir cadascun dels actors, que en són moltíssims, però, en tot cas, que ens sembla que és una oportunitat que no podem deixar escapar.

Gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. Ara li passarem la paraula al senyor Masllorens i si considera que la secretària també ha d’intervenir...



Raimon Masllorens i Escubós

Quant teníem?

La presidenta

Vostè, ara, doncs, té la meitat del temps; per tant, els deu minuts.

Montserrat Bou Sala (directora general de Productors Audiovisuals Federats)

A mi m’agradaria fer una puntualització...

La presidenta

Doncs, si em permet. És en el torn de..., és per començar a respondre?

Montserrat Bou Sala

Sí.

La presidenta

Doncs..., si vol aixecar això a l’aire? (Pausa.) A l’aire, si us plau. (Veus de fons.) Sí, això. (Adreçant-se a Raimon Masllorens i Escubós.) Mentrestant fem aquests acota-ments tecnològics, sí que li demanem el dossier que vostè portava. (Veus de fons.) Ens l’envien i després la tècnica del grup el fa arribar a tots, eh? (Pausa.) Moltes gràcies.

Montserrat Bou Sala

Sí, és que m’agradaria fer una consideració general. En primer lloc, que estem molt contents pel resultat, que tampoc és que ens sorprengui massa, perquè en les reunions que hem anat mantenint amb cada un de vosaltres –o de vostès, perdó– ja hem vist, doncs, que hi havia una possibilitat d’acord i un interès, realment, a buscar unes mesu-res més adequades per a l’audiovisual, perquè tots ens han confirmat –i avui ho han tor-nat a dir aquí– que l’audiovisual és un sector cabdal per al nostre país.

A veure, nosaltres..., una miqueta, el nostre intent era de començar aquest pacte per l’audiovisual amb una sessió que..., si no ha arribat a mal port, tots han rebut una invi-tació per fer el primer tret de sortida per tractar un tema concret. Ens semblava que la millor manera de posar-ho en marxa era agafar un tema, en aquest cas, dèiem, la tele-visió pública, el model de televisió pública, perquè cada un de vostès i nosaltres també poguéssim plantejar quin és el model que veiem. Això..., havíem fet una convocatò-ria per al dia 6, em sembla que... –espero que tothom l’hagi rebuda–, i per nosaltres era..., perquè hi havia alguna pregunta també que feia referència a quines passes volíem fer respecte a això; doncs, aquesta és una molt concreta. Creiem que ens hi hem de posar a treballar.

Avui hem esbossat molts temes que, ara, no podrem contestar aquí, molts d’ells, per-què seria extensíssim; vull dir, en realitat són les sessions de treball que hem de tenir a partir d’aquí. O sigui, nosaltres plantegem uns temes que ens semblen importants, vos-tès ens en proposen uns altres, segur que en falten molts més encara, i els hi hem d’anar afegint.

En aquest primer tret de sortida, ho havíem començat com a Proa, ho hem estat tre-ballant des de Proa, però volíem convidar a tot el sector d’una manera molt més àmplia. O sigui, la proposta aquesta per al dia 6, volem convidar a totes les altres agrupacions: des del Col·legi de l’Audiovisual, al clúster, al gremi d’exhibidors –o sigui, tota la gent que està implicada en aquest sector, perquè tots evidentment hi tenen molt a dir, aquí–, i evidentment, per descomptat, a la corporació. Amb cada un d’ells hem anat parlant a nivell privat, el que no ho hem fet d’una manera més conjunta. I d’entrada ens sembla-va que era més eficaç, aquesta primera sessió, fer-la més concentrada entre el parer dels grups parlamentaris i el nostre, com a sector de producció.

(Adreçant-se a Raimon Masllorens i Escubós.) Contesto un moment allò dels festi-vals i després et passo la paraula a tu? (Pausa.)

El tema dels festivals, em sembla que no ens hem explicat bé, potser ha sigut molt breu. Tots tenen la seva importància: uns tenen una importància per la imatge que do-nen –que poden ser els més grans– i la repercussió que tenen les nostres pel·lícules que es vegin allà, i els altres la tenen quant a territori, i és molt important per al territori; aquests acostumen a ser molt petits, però són importantíssims. I llavors, han de tenir un tractament diferent, però tan importants són uns com altres.



El que passa és que, en aquests moments, si tenim un centenar de festivals a Cata-lunya, és molt possible que a les ciutats grans, doncs, es repeteixin temàtiques que són innecessàries; en canvi, els que estan per territori, aquests, pràcticament són intocables, perquè el que fan és donar a conèixer unes produccions que, d’altra manera, no tindri-en..., no es podrien veure, eh?, o sigui, però... Era matisar-ho, eh?

I no sé..., bé...

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. Tornem la paraula al senyor Masllorens, perquè pugui res-pondre o, en aquelles consideracions..., ja sabem que és impossible fer-ho a totes, però les que cregui oportunes.

Raimon Masllorens i Escubós

Sí. Aniré molt ràpid, perquè tinc molt poc temps. I segurament em deixo alguna cosa, eh?; he anat prenent notes, però hi havien moltes coses. En qualsevol cas, em brin-do a seguir parlant-ne quan ho considereu.

La senyora Susana Beltrán, de Ciutadans. Hi havia un tema que a mi em fa una certa por i, a més, és que algú altre ho ha dit: nosaltres parlem de despolititzar els òrgans de govern, la manera de funcionar, mai ens fiquem en continguts. Creiem que la televisió té uns professionals fantàstics. Al marge del que jo pugui pensar..., que crec que TV3 sin-cerament és una televisió molt poc polititzada, però al marge d’això, com a Proa creiem que en això no hi hem d’entrar. I sempre parlem de, bé, doncs, que de..., el senyor Sabrià ha fet una..., ha remarcat una cosa que m’ha agradat: «despartiditzar» els òrgans de go-vern; potser la paraula adequada era aquesta perquè no ens portés a confusió; però, en aquest tema, que no hi pugui haver confusió.

El tema també, que dèiem, per què es recolza més des d’Europa? Aquí seria molt llarg, és que hauríem de tractar país per país. El que sí que nosaltres hem fet ha sigut intentar destil·lar altres televisions, a nivell europeu, de països similars al nostre. És que no podem comparar Televisió de Catalunya amb la BBC o amb France Télévisions, per-què és que ens faríem trampes al solitari: amb què ho comparem?, amb els diners que hi aboquen?, amb com estan organitzats?, amb el número de treballadors? Seria absurd: països de 80 o 90 milions amb un de 7 o 7 i mig. Però sí que ho hem fet, doncs, amb Di-namarca. Per què no? A Dinamarca, crec que són 6 o 7 milions; a Suècia són 8 milions, crec. A Noruega, que té una televisió absolutament esplèndida, que és la Yle, pública, ens hi volem assemblar una mica ni que fos; a Israel, o a Holanda, que té un sistema de televisions molt complicat, però també molt elaborat i que fa temps, doncs, que s’hi de-diquen.

Llavors, clar, un per un, fent aquesta destil·lació, el que sí que hem vist és que, bé, els diners, doncs, que s’hi aboquen no tenen..., estem a anys llum, llavors... Perquè al-tra gent també em diu: «No, però és que també són molts treballadors.» Bé, són molts treballadors, però amb deu vegades el seu pressupost, i són el mateix número de treba-lladors, que algú ens ho havia dit: «La televisió noruega, que tant l’odieu, té el mateix número de treballadors.» Que no és veritat, en té la meitat; però sí; però és que té deu vegades més de pressupost de l’Estat. Llavors, per tant, és que aquí també se’ns fa difí-cil. Destil·lant tot això, el que sí que tenim molt clar és que hi ha molta feina a fer, això –això– segur.

I a nivell de continguts, bé, és que les televisions com Dinamarca o com Suècia es-tan fent continguts per tot el món. Aquest viatge l’han fet d’una manera molt clara.

Videojocs. Ja us ho dic, jo estic ara..., m’he de veure –ja ens hem «mailejat» i m’he de veure– amb el president de l’associació de videojocs, perquè s’incorpori a Proa. Ells hi tenen un interès, però ell té més que un interès, perquè la seva relació amb tot el que és l’animació és evident. Però no només per això, sinó que jo, personalment, també estic convençut que és que els seus continguts i nosaltres estem confluint cada cop més. A més a més, és que hi ha una indústria molt forta de videojocs a Catalu-nya –i Barcelona, sobretot–, no la podem deixar de banda. I treballen molt a fora, són gent que treballen amb la Warner, amb Paramount, amb no sé que..., ja m’agradaria a mi assemblar-me una mica a ells. Vull dir que estem treballant molt en aquest sentit, d’acord?



El senyor Rafel Bruguera, del Partit Socialista, ha fet moltíssimes preguntes. Bé, hi ha hagut alguna que m’ha quedat... Bé, una petició, allò de l’impost; l’impost que va aprovar aquest Parlament ara fa un any i mig era un impost el qual gravava les línies d’internet –no les telefòniques, sinó les línies d’internet– de les llars catalanes amb vint-i-cinc cèntims per cada línia. Però no perquè ho pagués el consumidor, sinó perquè ho pagués l’empresa operadora, amb el condicionant –i està tot molt regulat, perquè ens ho vam mirar molt, us ho vau mirar molt– que aquests diners anessin, aquests vint-i-cinc, directament a la indústria audiovisual.

I bàsicament també per una altra cosa que vostè també deia, que és pels temes de la pirateria. Nosaltres aquí, a Catalunya, ens és molt difícil regular per pirateria. He de dir que el Govern espanyol ha regulat zero en aquests últims quatre anys; en els últims anys també ha regulat molt poc, però aquest últim Govern ha regulat zero en temes de pira-teria, i ens semblava que si hi ha algú que directament..., ja que no li podem prohibir, no podem posar multes, no podem fer res, però, almenys, si hi ha algú que s’està guanyant la vida a expenses de la pirateria d’una forma descarada són les operadores; per tant, bé, que ajudin una mica la indústria local del país no ens sembla cap cosa gaire estranya, al marge que és un tema que es fa en molts altres països. Bàsicament, la llei és això, eh?, cada línia d’internet paga vint-i-cinc cèntims al Govern que, via ICEC, va a parar direc-tament a la indústria de producció.

Què esperem dels pressupostos? –em preguntava, ens preguntava. Bé; d’entrada, que s’aprovin. Nosaltres, sincerament, estem esperant amb candeletes que aquests pressu-postos s’aprovin, perquè sense pressupostos creiem que tot va una mica pitjor.

I què n’esperem? Bé, hem sentit que Cultura..., jo no els he vist, no els conec tant, el daixò; sí entenc que Cultura té, se l’ha dotat d’alguna cosa més, amb la qual cosa és molt d’agrair, perquè veníem d’anys de retallades. Segurament serà menys del que hau-ria de ser –pràcticament segur–, però també entenem, doncs, que hi han unes urgències i que hi han unes prioritats –que malauradament no sigui la cultura–; però, bé, sabem que se l’ha dotat d’alguna cosa més.

I el que no sabem és, a la corporació, com se l’ha dotat; però esperem que no..., que almenys, per a aquest any, ja no et dic que se la doti més, sinó que no naufragui, perquè estan... Si coneixeu una mica els números de la corporació per a aquest any, són molt complicats, i esperem que se salvin, perquè, directament, com sempre es fa amb la cor-poració als últims anys, cada vegada que ha d’ajustar alguna cosa, com que no ho pot fer amb altres capítols, cada any ho ha estat fent amb la indústria de fora, i aquest any, doncs, un altre cop, quan ja se’ns va dir: «No se us pot tallar més», ha tingut un proble-ma, diguem-ne, amb la RAV, com ja tots ho sabeu, i tornarà a retallar-nos a nosaltres. Què esperem dels pressupostos? Que almenys no passi això; estem ja casi a mitjans d’any, que s’aprovin i que almenys a això se li pugui posar un pedaç, d’acord?

La senyoreta Mieras, de Catalunya Sí que es Pot. La pirateria... (Veus de fons.) Lie-nas, perdó –perdó–, sí, la Gemma Lienas, perdoneu. Almenys amb la..., allò de la pira-teria; crec que des d’aquí es pot fer poca cosa en pirateria. Nosaltres hem fet l’impost, que és una cosa que a nivell estatal sabem que és molt envejada –perquè ens ho han vin-gut...–, i ara tenim..., volem implementar..., estem esperant que hi hagi Govern a Madrid per intentar, doncs, també implementar-hi aquest impost.

Si hi han més dones o menys a les sèries, nosaltres, en això, hi podem fer poc. Bé, jo..., m’agradaria recordar que a Merlí, doncs, un protagonista masculí, però a Infidels eren sis protagonistes femenines. Després es va fer una sèrie, que no va anar gaire bé, que també eren dues protagonistes femenines, que eren la Sardà i la Verónica Forqué. Bé, jo insisteixo que aquest és un tema... Nosaltres presentem els projectes que creiem que poden anar bé en aquell moment i, bé, jo crec que sincerament... (Veus de fons.) Sí, i, a més, hi han unes bases que protegeixen bastant tots aquests temes.

Preguntava també: amb el lideratge, què passarà? Bé, és que aquesta és la nostra por. Sí, sí; és que tenir el lideratge en televisió és tenir..., de veritat, que és tenir or, és tenir petroli a sota els peus. I, què passarà? Doncs, costa; diu, quan el lideratge es perd... Les televisions van amb onades molt lentes i molt grans, i a vegades no és només que diguis: «No, no, però és que el mes que ve ja m’hi poso.» Són com grans tendències que és difí-cil que després es puguin canviar. I TV3 jo crec que s’havia aconseguit fer molt marca,



fer molt país, fer alguna cosa molt, molt..., diguem-ne, amb un sentiment molt impor-tant, i això, doncs, s’està perdent, d’acord?

I vostè també deia que a les escoles s’hauria d’ensenyar tota la cultura. Bé, escolti’m, a nosaltres aquí ens tindrà sempre, eh? Vull dir, que..., seguríssim; vull dir, n’estem ple-nament convençuts. Creiem que l’audiovisual és molt important, perquè s’ha de llegir en audiovisual, i que, per tant, doncs, els nens han de saber llegir. Si volem que sàpiguen llegir creiem que també han de ser... Ara, però ens tindrà sempre al costat.

El senyor Juan Milián, del PP, ens preguntava... Bé, nosaltres, anar al consell de la «corpo», sempre que ens hi convidin hi anirem –ja ho hem fet–, exposarem les nostres idees i estarem encantats que això es faci i es faci al més aviat possible, perquè signifi-carà, doncs, que totes aquestes reivindicacions arriben a bon port i estarem molt satis-fets. Ho acceptem.

Jo no he dit que sobren canals, d’això m’agradaria que no es fes una mala lectura; jo estic encantat. Jo el que dic és que actualment no es pot dotar de continguts suficients aquests canals. Jo el que dic és que aquests canals ara, en aquest moment, creiem que estan mal gestionats. És a dir, el canal d’esports, per exemple, té cent cinquanta perso-nes i l’únic que estan fent és comprar drets de segona, diguem-ne, i emetre’ls. Jo em pregunto què fan aquestes cent cinquanta persones, perquè hi han televisions que fun-cionen, canals petits que funcionen, que, si només han de comprar, doncs, algunes coses i daixò, amb deu podrien; però hi han cent cinquanta persones. Jo no qüestiono que hi hagi d’haver un canal d’esports; ja allà hi ha gent que ho ha de pensar, i que crec que, a més a més, doncs, està molt bé que hi sigui, eh?, tot el que siguin canals i donar feina..., però és un canal que, com tots els altres de la corporació, tampoc dóna feina a les em-preses de fora; per tant, no ens acaba de fer el pes, en aquest sentit.

Models d’incentiu privat, estan bastant inventats. Bàsicament, aquí el problema és que tenim un model en el qual la desgravació està en un 18 per cent –un 20, però al primer milió, i a partir del primer milió un 18 per cent–; nosaltres sempre ho hem dit: a partir d’un 25 o un 30 seria molt interessant. Hem demanat sempre un 35; els països que tenen un 35, s’estan fent tots els audiovisuals d’aquest país. Per què una sèrie com Big Viking, que tracta sobre víkings, es roda a Irlanda? No perquè daixò, sinó perquè tenen una desgravació fiscal impressionant. Casos com aquest, n’hi podria dir molts, perquè s’estan rodant moltíssimes coses a Luxemburg, que és un país nan. Té uns pla-tós impressionants i una desgravació fiscal impressionant. Si tu estudies comunicació audiovisual a Luxemburg, treballaràs catorze hores diàries i encara et trucaran i hau-ràs d’anar dient que no, de la quantitat de feina que hi ha allà. No té molt truc, això, eh? Les desgravacions fiscals estan molt, molt inventades i, a més, funcionen molt bé allà on s’apliquen.

Com podem millorar la relació amb universitats? Jo crec que les universitats són molt bones. Com es pot millorar? Donant feina a la gent quan surt; per mi, és la clau: donant-los feina. I sobretot es podria també... Evidentment, s’ha d’elaborar més, eh?; és molt fàcil dir això, però, i és una mica demagog, es podria... D’entrada, crec que el tema de les pràctiques és una cosa que està funcionant molt bé, no? Tu tens gent en pràcti-ques –a les nostres empreses ho fem cada dia–; llavors, quan aquella persona funciona, doncs, te la quedes. I jo en tinc diversa gent així. I després creixen i ho veus, que crei-xen, i van passant els anys. Bé, jo crec que és com vam començar tots. El problema és que ara mateix surt gent, et truquen, t’ofereixen pràctiques i et passes el dia dient que no tens massa coses per donar-los, no?

Senyora Boya, de la CUP, li agraeixo les seves paraules. Parlem molt de la –s’ha par-lat molt, i crec que molt ben fet, que s’hagi fet– precarietat dels treballadors interns de la corporació; jo agrairia que comencéssim a parlar de la precarietat dels treballadors externs, que multipliquen per sis els que hi han a dins de la casa. És que jo crec que, in-clús, moltes vegades hem utilitzat amb termes polítics aquest tema, i a mi..., és que ens encantaria que ens utilitzessin políticament, és que ho somio per les nits, que ens uti-litzen políticament, i sobretot als onze mil treballadors que acabem..., no donant feina, perquè no regalem res, però que som els que estem a fora. Perquè no sé per què no inte-ressem a ningú. I, clar, però quan un és funcionari i un està dins d’una estructura, té un altaveu immens, i a sobre, doncs, fan coses molt ben fetes. Però, bé, és que a fora som onze mil, i la veritat és que m’agradaria molt que veiessin la precarietat amb què hem



estat treballant, sobretot aquests últims anys; treballadors que no estan, que... I ho dic pels grups polítics i ho dic pels sindicats, sincerament; perquè és que no els he vist mai gaire, els sindicats, a les nostres empreses. Jo sóc empresari, eh?, podria dir que no hi tinc gaire interès, però és que si vingués el de la UGT el primer que l’aniria plorant seria jo, i potser, doncs, a partir d’aquí també tindríem una bona relació.

(Veus de fons.) Sí. El tema dels festivals, jo crec que ha quedat daixò...Allò de despolititzar els òrgans de govern, ja ho he dit, vull que quedi molt clar,

nosaltres no entrem en temes de contingut, no crec que hi haguem d’entrar, i menys aquí..., però és «partiditzar», segurament, com ja hem corregit abans.

Hem parlat –podríem parlar-ne més– de la privada, però se’ns complica. Perquè de la pública creiem que en formem part també com a ciutadans, i de la pública, doncs, també estem, diguem-ne, a prop dels seus òrgans, a prop..., o de..., bé, més propers als seus òrgans de govern, etcètera. Les privades sempre són molt més complicades; se les aplica una norma, que és la norma del 5 per cent, com ja sabeu, que han d’invertir el 5 per cent dels seus ingressos en l’audiovisual. A partir d’aquí, és difícil, doncs... N’hi han continguts, n’hi han altres coses, però... Disposats a parlar-ne tant com calgui, però dintre de no envair les seves daixò, no?

Senyor Sergi Sabrià, d’Esquerra –i acabo aquí–, bé, li agraeixo les seves paraules. Jo no voldria mai que em llegís que he posat deures a ningú, eh?, no sóc absolutament ningú per posar deures a cap dels diputats; sí, una mica, un repte; sí, això sí; això, jo crec que ha quedat clar. Jo he utilitzat el to aquest per dir: home, jo..., creiem que està arribant el moment. Però més com a petició que com a cap altra cosa, no voldria que es mal interpretessin les nostres paraules; és una petició de dir..., i estendre la mà en el que puguem ajudar. Nosaltres treballem molt com a federació, som molt actius i tenim idees i creiem, doncs, honestament, que ha arribat el moment de fer això; no posar deures, en absolut, eh?

Jo també estic content, igual que vostè, doncs, de veure que tots els grups polítics..., d’alguna manera tenim la sensació que heu rebut bé la nostra proposta. Creiem que ve-ieu la importància del moment i que, per tant, doncs, si es vol tirar endavant això, no podríem sortir d’aquí més satisfets amb això. I li recolzo també, absolutament –potser ho he dit poc, perquè sempre ho dic molt–: TV3 és una gran televisió, TV3 és una tele-visió esplèndida –que jo sempre ho dic–, a nivell de continguts, a nivell de la qualitat que dóna, doncs, amb tot, de la modernitat.

Jo crec que ens hem de felicitar per la televisió que tenim. Però inclús també m’agra-daria dir que ens hem de felicitar pels espectadors que tenim, que això segurament és un peix que es mossega la cua; segurament TV3 també hi ha contribuït molt, ha tingut una certa educació, diguem-ne, amb uns certs continguts, amb una certa qualitat. És molt curiós que una televisió, que, a més a més, encara és líder, els diumenges tingui un 30 minuts a prime time, els dimarts tingui el Sense ficció a prime time. Bé, jo crec que ens hi hem de felicitar.

I després no només això, sinó que hem sigut un dels grans..., no pioners –no hem in-ventat–, però sí un dels grans impulsors del factual, no?, ja sabeu, d’aquest tipus de pro-grames que barregen una certa realitat. Doncs, bé, crec que això, amb el departament de nous formats de la tele..., que ara ja potser últimament no té tanta fortuna, però que n’ha tingut molta en temps passats.

Però, bé, hem tingut una audiència que tot això ho ha seguit, i jo crec que també ens hem de felicitar. En aquest sentit, som un gran país, tenim una gran televisió i una gran audiència. I jo això ho he dit –ho he dit– sempre i no deixaré de dir-ho, però precisa-ment per això crec que no ens ho hem de deixar perdre en cap dels cassos.

Les plataformes de VOD Filmin, sí, es una..., estan aquí, però és una empresa que treballa..., que és..., els seus socis són més d’estatals, diguem-ne, que catalans, però es-tan a Barcelona. Res a dir-hi; és una plataforma admirable i pots trobar-hi coses de molt interès, diguem-ne, per a tothom, que això està molt bé. Wuaki també va ser una gran iniciativa; ha passat a mans..., però se segueix portant des d’aquí, els seus òrgans de go-vern també estan aquí, a Barcelona.

I per a mi l’altra pedra a la sabata, diguem-ho així, o l’altre gran repte, per dir-ho més clarament, és TV3 a la carta. Jo crec que TV3 a la carta va ser pionera en el seu moment com a plataforma de llançadora, diguem-ne, dels seus propis continguts i s’ha



quedat allà. Hi han televisions que ja s’han..., han donat un pas, o dos, o tres més enllà i d’això, doncs, n’han fet com una mena de plataformes de vídeo sota demanda, que no només hi han els seus continguts, sinó que hi han continguts fets només per a aquesta plataforma. És a dir, ja hi han continguts pensats només per internet, no només per tele-visió, que en treuen més profit, i és una cosa que he dit mil vegades.

A TV3 a la carta, com pot ser que tu vegis un programa per la tele i t’empassis deu minuts d’anuncis, i ho vegis a TV3 a la carta i resulta que només vegis un anunci? Es-colta’m, doncs, no; potser n’hem de posar més. O potser –no ho sé– buscar fórmules també perquè serveixin al departament comercial de la casa. I després perquè hi ha-gin, també, altres continguts en català; vull dir que no només ha de ser la llançadora de la televisió. Però, clar, en una corporació que té ara els problemes que té, suposo que el 3 a la carta, no..., això. (Veus de fons.)

Montserrat Bou Sala

Sí, no, que abans ens hem deixat el tema de la Llei del cinema, que (adreçant-se a Rafel Bruguera Batalla) em sembla que havia preguntat vostè. Evidentment, una llei que no s’ha posat en marxa durant tants anys és perquè té problemes. Vull dir que real-ment..., nosaltres des de Proa sí que creiem que s’ha de fer una revisió.

I precisament un dels punts també que remarcàvem aquí per tenir molt en compte és la xarxa de pantalles concertades, que això sí que ho marca la llei i que no s’ha fet, i que això seria potenciar les versions originals, amb la qual cosa hi ha tota una problemàti-ca de promoció de les nostres pròpies pel·lícules que amb això estaria bastant ajudada. Ens consta també que això s’està començant a posar en marxa, des del Departament de Cultura, concretament des de l’ICEC.

I també el tema de l’arxiu documental, que evidentment, com vostè coneix molt bé, és excessiu, el cost que té per nosaltres, i també estem treballant en una proposta perquè tinguin uns descomptes especials per les produccions que nosaltres fem –«nosaltres» vull dir el sector en general, eh?, no Proa.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies al senyor Raimon Masllorens i a la senyora Montserrat Bou, i els agraïm també per endavant la tramesa que ens faran d’aquest document i també es-tarem en contacte amb vostès per explicar-los les iniciatives que se’n derivin d’aquesta compareixença. D’acord? (Veus de fons.) Doncs, moltes gràcies. Molt bé.

Si els sembla, en dos minuts passem als següents punts.

La sessió se suspèn a dos quarts de sis de la tarda i cinc minuts i es reprèn a dos quarts de sis i deu minuts.

La presidenta

Sí, reprenem la sessió. Hi ha una paraula demanada, la senyora Sonia Sierra.

Sonia Sierra Infante

Sí; gràcies, senyora presidenta. He comentat als altres portaveus si els importa alte-rar una miqueta l’ordre del dia i passar ara a la meva..., a la proposta de resolució que presenta Ciutadans.

La presidenta

I fa una proposta d’alteració de l’ordre del dia (veus de fons) d’acord amb tots els al-tres portaveus. Hi estan d’acord? (Veus de fons.) Molt bé. Tots els altres portaveus?, la senyora Teresa Vallverdú també?

Proposta de resolució sobre les ingerències culturals

250-00271/11

Doncs, té la paraula.


Moltes gràcies a tots els companys per la benevolència. I gràcies, senyora presiden-ta. Al portal Culturcat, al web institucional de la Generalitat de Catalunya, apareixen, entre els elements de la tradició catalana, les falles de València, la qual cosa va provo-



car l’enuig de molts valencians. Aquesta proposta es va canalitzar a través de les xarxes amb el hashtag #lesfallessonvalencianes i també ho van verbalitzar els representants polítics dels ciutadans de tot l’arc parlamentari de la Comunitat Valenciana. En poso un exemple d’una persona que no és precisament de Ciutadans, que va dir –sí, que és el portaveu de Compromís–: «Si algú té la temptació de confondre amb les falles, haurem de regalar-li un mapa.» Tanco la cita.

També apareix com part de la cultura catalana la Ciutat de les Arts i les Ciències, de València, que el web considera com un dels museus científics catalans, i el Palau de les Arts Reina Sofia, a l’apartat d’òpera. Finalment, també inclouen el Jardí Botànic de Va-lència com a patrimoni català.

Nosaltres pensem que la cultura catalana ja és prou rica per manllevar el patrimoni de la comunitat veïna. També creiem que és una qüestió de respecte i que des de Cata-lunya hem de vetllar per la relació de bon veïnatge i no provocar l’enuig dels ciutadans i els seus representants polítics amb aquest tipus d’acció, i per això hem presentat aquesta proposta de resolució.

Moltes gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. I ara, doncs, té la paraula, per l’ordre tradicional, el Grup So-cialista.


Sí; gràcies, presidenta. Aquesta proposta de resolució fonamentalment proposa dos punts. En primer lloc, retirar les al·lusions i enllaços, com ha comentat la diputada, que identifiquen el patrimoni valencià com a patrimoni cultural propi de Catalunya a la web culturcat.cat. I n’ha posat uns quants exemples. La veritat és que aquest diputat segura-ment que és un analfabet en les noves tecnologies, digital, però, francament, he entrat a la web i no he sabut veure que s’identifiqui la Ciutat de les Arts i les Ciències, de Valèn-cia, com a pròpia de la cultura catalana. Seria tant com dir que en aquesta web es parla del Museu de Tecnologia de Moscou, i a ningú se li deu passar pel cap pensar que el Museu de Tecnologia de Moscou forma part de la cultura catalana; o del Museu de les Ciències de Londres, eh?, que també se’n parla.

Pel que fa a les falles, francament, tampoc ho hem sabut veure. El Palau de les Arts Reina Sofia en l’evolució de l’òpera en terres catalanes..., bé, en aquest mateix apartat es parla de Wagner, no crec que pretenguem fer-nos Wagner català.

Una altra cosa –una altra cosa– seria un debat més profund i discutible: sobre el con-cepte de Països Catalans, sobre el concepte de cultura catalana, sobre el concepte de..., en fi, la llengua catalana o la cultura catalana –entesa Catalunya, les Illes, el País Valen-cià, la Franja de Ponent, etcètera. Per tant, nosaltres en aquest sentit no el sabem veure, aquest problema que planteja Ciutadans.

Una altra cosa és el grafisme; jo em queixaria del grafisme d’aquesta pàgina web, és impossible llegir-ho. (Rialles.) Eh? És a dir, és impossible llegir; és que he tingut esfor-ços per poder llegir, perquè el grafisme és absolutament il·legible. I he entrat diversos dies, i no crec que sigui culpa del meu ordinador, perquè també hi he entrat en diver-sos ordinadors. Substitució dels accents per lletres majúscules, signes il·legibles..., fran-cament, aquest entorn web del culturcat.cat, des del meu punt de vista, és un desastre. I parlant, per tant, de llengua catalana, de cultura catalana i de..., en fi, potser valdria la pena mirar-s’ho.

I pel que fa al punt número 2, la no-ingerència en el patrimoni cultural d’altres co-munitats autònomes per tal de mantenir les bones relacions de veïnatge, jo només li vol-dria dir una cosa, que, en fi, jo crec que fa molts i molts i molts anys que no hi ha unes relacions de veïnatge tant fructíferes entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó. I això, bé, en aquest cas, doncs, en fi, permeti’m que en presumeixi una mica, però això és a partir que tant al País Valencià, com a les Illes, com a l’Aragó hi ha hagut una alternança en el Govern i hi ha presidents, presidentes socialistes, i, per tant, bé, la reincorporació a l’Institut Ramon Llull em sembla que és un exemple claríssim de tot plegat.

Jo vaig assistir a la inauguració de l’Any Llull amb la presidenta Francina Armen-gol al Palau de la Generalitat. Bé, doncs, es va fer una cosa absolutament natural, per



part de les Balears i per part del nostre Govern, i em sembla que va ser, en aquest sentit, molt, molt interessant. I el mateix podríem dir respecte a TV3 i Canal 9, i a l’intercan-vi de les freqüències, etcètera. Per tant, francament, no sabem..., les bones relacions de veïnatge jo crec que estan en el moment millor, com a mínim, dels últims anys.

Per tant, nosaltres no votarem aquesta proposta de resolució.Gràcies.

La presidenta

Doncs, ara és el torn de Catalunya Sí que es Pot, la senyora Lienas.

Gemma Lienas Massot

Sí; gràcies, presidenta. A mi em va passar el mateix que al diputat Bruguera. Vaig entrar en el link que hi havia indicat i em va costar trobar que es fes..., que s’apropiessin de determinades qüestions.

De totes maneres, jo el que voldria dir és que si considerem la cultura un conjunt de coneixements, d’idees, de tradicions, de costums que caracteritzen un poble o una clas-se social o una època, i si considerem que un dels aglutinadors principals del món de la cultura és la llengua, jo entenc que amb València i amb les Balears estem absolutament agermanats.

Per exemple, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana agrupa les Balears, agrupa el País Valencià i agrupa Catalunya, i es van fent les reunions alternativament en un lloc o en un altre, i jo crec que ningú ho sent com una ingerència, sinó com a formant part d’un mateix món cultural. Per exemple, l’Institut Ramon Llull. Per exemple, jo ma-teixa; com a escriptora, m’han demanat que faci xerrades a les Balears, al País Valen-cià, a Andorra, al sud de França; jo, en aquests territoris, m’hi sento agermanada. I, per tant, jo reivindico que, per exemple, Tirant lo Blanc o Ramon Llull siguin referents, i que ningú em pugui dir que no són referents meus o no són catalans perquè no han nas-cut a Catalunya o no s’han fet a Catalunya.

Jo entenc que hi hagi persones que els pugui molestar aquesta inclusió –que no in-gerència, crec jo, en la meva opinió–, però el meu grup..., ni crec que la majoria de per-sones catalanoparlants se sentin molestos, perquè en realitat ho veuen com a part d’un patrimoni cultural i no com una apropiació indeguda.

Insisteixo que no és fàcil posar una frontera i que potser sí que hi ha alguna cosa, alguns dels aspectes, que no hauria d’haver estat allà; però potser s’hauria pogut posar aquesta frontera, hi insisteixo, de manera més restrictiva, però també de manera més àmplia, i, per tant, és difícil decidir on va la frontera.

Per tant, nosaltres tampoc votarem a favor d’aquesta proposta de resolució.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. El Partit Popular, el senyor Milián, té la paraula.

Juan Milián Querol

Sí; gràcies, presidenta. No, l’exposició de motius ha estat clara –estic veient la pàgi-na web.

Per tant, nosaltres hi votarem a favor.

La presidenta

Unitat Popular - Crida Constituent, la senyora Boya, té la paraula.


Gràcies, presidenta. Jo, com els companys socialistes i com la Gemma Lienas, tam-poc he vist que digui enlloc de forma clara que això que diu a la proposta de resolució formi part de la cultura catalana. En tot cas, em semblaria fantàstic que es parlés de cultura dels Països Catalans i que s’hi poguessin incloure totes aquestes referències i moltes altres, perquè això voldria dir que fins i tot la web del Departament de Cultura tindria aquest sentit de nació que nosaltres volem i defensem.

Utilitzar un llenguatge parlant de bones relacions de veïnatge a mi em sembla que, bé, o sigui, és d’un bel·licisme semàntic que no té lloc. Jo crec que mai han estat tan bones les relacions de veïnatge amb el País Valencià, amb les Balears, fins i tot amb l’Aragó, excepte amb el poder judicial de l’Aragó i les últimes sentències polititzades pel que fa a l’art romànic de Sixena, que suposo que ja en parlarem algun dia en aquesta comissió.



I jo sí que voldria parlar del primer exemple, el de les falles, per reivindicar que les falles no només estan a València. O sigui, al meu poble es fan falles. De fet, el proble-ma va venir d’això, no?, el nom de la candidatura de les falles del Pirineu es va haver de canviar perquè els valencians volien que la denominació «falles» fos exclusiva per a la seva festa. I, bé, a mi em sembla, això..., això sí que és una ingerència, perquè es pot perfectament acceptar que una cosa, en formats diferents, tingui lloc en diferents ter-ritoris. Al final, són patrimoni de la humanitat, les festes del foc del solstici d’estiu al Pirineu –falles, halhes i brandons–, i jo els hi convidaria el 23 de juny, al meu poble, si volen veure què és tot això.

La votarem en contra, per tant, per totes aquestes raons.

La presidenta

Doncs, molt bé, senyora diputada. Per part del Grup Junts pel Sí, té la paraula Josep Maria...

Josep Maria Forné i Febrer

Gràcies, presidenta.

La presidenta

...Forné, diputat Forné.

Josep Maria Forné i Febrer

Gràcies, presidenta. Nosaltres també votarem en contra d’aquesta proposta de re-solució; per dos motius, principalment. Un primer, que és de fons i que no pretén con-vèncer ningú, però senzillament constatem que formem part d’una mateixa comunitat, una mateixa nació cultural –parlo de «cultural»– amb la resta de territoris de llengua de parla catalana. I, en aquest sentit, doncs, la identificació no la veiem gens incòmoda, sinó que, al contrari, la veiem com a reivindicada.

Però sí que hi ha una raó també formal, i aquesta sí que pretén convèncer, perquè és una raó que pretén, doncs, més enllà de les conviccions de cadascú, fer-se entendre. I és que, primer, tampoc, per la meva incompetència –i ho he de reconèixer–, no he sa-but trobar aquesta assignació directa de les falles com a part del patrimoni de la cultura catalana –però és incompetència meva, eh? Sí que reconec que hi ha els altres esments, però com diu, allò, la cita, no?: «En este mundo traidor, donde no hay ni verdad ni men-tira, todo se ve según el cristal con que se mira.»

Doncs, una mica, més que ingerència, jo crec que és una promoció i benvinguda. I la veritat és que al veure-la se’ns va acudir, o se’m va acudir, de dir i pensar: «Més pro-postes o més referències haurien d’haver-hi en aquesta web, doncs, invitant a visitar o a promoure altres museus o altres recursos o altres iniciatives culturals.» I no és cap inge-rència, és una promoció que crec que hauríem d’estimular, més aviat que no. I en aquest sentit, sí que és un argument formal que hauria de convèncer; hauria de veure, doncs, que tal com està tractat i tal com és no hi ha cap mena d’argument.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, senyor diputat.Havent-se posicionat ja tots els grups, passem a la votació.Vots a favor?Vots en contra?I abstencions?Per tant, per als efectes que quedi constància: Ciutadans i Partit Popular, «sí», i

«no», CUP - Crida Constituent, Grup Socialista, Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot.Doncs, moltes gràcies. Senyora diputada, l’hem, ja, substanciat.

Sol·licitud de compareixença de representants del Centro Libre Arte y Cultura perquè informin sobre els treballs de l’entitat

356-00153/11

Passem..., recuperem l’ordre del dia i votaríem ara la sol·licitud de compareixença del Centro Libre Arte y Cultura davant la Comissió de Cultura, proposada pel Grup Parlamentari del Partit Popular, que, en tot cas, pot explicar els motius de la proposta.



Juan Milián Querol

Sí; gràcies, presidenta. Sí, molt breument. El CLAC és un centre cultural que es va fundar a Barcelona l’any 2015 amb la finalitat de crear un espai de divulgació cultural i científica. És un espai de llibertat i amb la pluralitat, el pluralisme típic, de la societat catalana, sense cap afany de lucre ni cap vinculació a cap organització política.

Sincerament, crec que pot ser una compareixença molt interessant, que vinguin aquí a explicar-nos les seves activitats, que són múltiples –fan debats, cicles de conferències, exposicions, actes de cultura popular. Recentment han engegat, han tret endavant una iniciativa molt curiosa, que es diu la «Universitat Clandestina». Recentment també han fet homenatges i actes sobre literatura, des de Gil de Biedma, Marsé, Pla, Rodoreda.

Bé, me puc allargar molt més, però jo crec que és més important que vinguin i que ens puguin explicar totes les activitats que fan.

Moltes gràcies.

La presidenta

Molt bé, doncs. Hi ha algun grup que vulgui parlar o passem a la votació?Doncs, passem a la votació?Vots a favor?Vots contraris?Abstencions?Per tant, els vots a favor han estat del Partit Popular i de Ciutadans –de Catalunya–;

vots contraris, CUP i Junts pel Sí, i abstenció, Partit Socialista i Catalunya Sí que es Pot.Moltes gràcies. Passem a la proposta de resolució que ens queda pendent, presentada pel Partit Po-

pular de Catalunya, que és el punt número 5... (Veus de fons.) Perdó? (Algú diu: «El punt 3...»)

Gemma Lienas Massot

El punt 3, ens l’hem saltat...

La presidenta

Sí, és veritat –és veritat, és veritat. Ara anava de baix a dalt.

Sol·licitud de compareixença de Jordi Cos Pedrol i d’Òscar Lanuza Franco, president i gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès, perquè expliquin llur experiència sobre l’accés universal al patrimoni musical per mitjà d’experiències col·lectives compartides

356-00118/11

Doncs, el punt 3 és la sol·licitud de compareixença del Jordi Cos Pedrol i Òscar Lanuza Franco, president i gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Ha fet la propos-ta el Grup Parlamentari Catalunya Sí que es Pot, i, per tant, té la paraula per, breument, explicar la motivació.

Gemma Lienas Massot

Sí, molt breu. Em van venir a veure el president i el gerent de l’Orquestra Simfònica del Vallès i em van explicar l’experiència que havien fet arreu del territori, perquè s’han mogut molt i han portat la música cap a la gent, i, a més a més, han aconseguit també portar gent coneguda a Catalunya o arreu d’Espanya o d’Europa i que s’acosti a la gent i que pugui transmetre coneixement. I, aleshores, ens va semblar que era una proposta molt interessant per poder-la veure aquí, en el Parlament, i possiblement poder-la extra-polar a altres àmbits culturals.

La presidenta

Doncs, molt bé.Vots a favor?Per unanimitat, doncs, s’aprova demanar la compareixença del senyor Cos i del se-

nyor Lanuza.



Proposta de resolució sobre els protocols d’usos lingüístics

250-00251/11

Ara sí, doncs, que ens tocaria la Proposta de resolució sobre els protocols d’usos lin-güístics, presentada pel Partit Popular, al qual li donem la paraula per a la seva presen-tació.

María José García Cuevas

Muchas gracias, presidenta. Bien, los catalanes tenemos derecho legal a usar el cata-lán o el castellano frente a la Administración, pero no tenemos la obligación de conocer el catalán. No se puede exigir a ningún catalán que conozca y que utilice el catalán en la Administración, ni para relacionarse con ella ni como funcionario de la Administra-ción.

La solución a todo esto, para que cualquier catalán pueda dirigirse a la Administra-ción en catalán sin que el funcionario tenga que conocer el catalán, es la disponibilidad lingüística. Es un concepto que implica que cualquier institución, cualquier ente público tiene que tener personal capacitado para atender a los ciudadanos en catalán, en caste-llano o en aranés, pero no necesariamente todos los funcionarios o el personal adscrito o trabajando tienen que conocer y usar el catalán, el castellano o el aranés. Esta es la legalidad; todos los fundamentos legales los tienen en la propuesta de resolución muy detallados y no se los voy a repetir.

Pero exactamente lo contrario a esto es lo que está haciendo la Generalitat, lo que ha hecho la Generalitat, que es imponer el uso, o pretender imponer el uso, del catalán a los funcionarios adscritos a la Administración de la Generalitat. Pero los funcionarios no dejan de ser ciudadanos ni pierden sus derechos por trabajar para la Generalitat.

Esta propuesta de resolución, por eso, no va de lenguas, sino que va de derechos fundamentales, va de personas, va de derechos conculcados por la Generalitat, que fue-ron reclamados ante los tribunales. Y el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña se pronunció en diciembre del 2015 con esta sentencia, la 772/15; sentencia que se hizo fir-me porque la Generalitat no la recurrió, lo que quiere decir que la acepta como justa y que..., ajustada a derecho y que la hace firme. En esta sentencia, básicamente, se anulan algunos artículos de estos protocolos porque se entiende –el tribunal entendió– que vul-neraban estos derechos lingüísticos de los ciudadanos que trabajen como personal de la Administración.

En un país normal –como decían aquellos carteles amarillos que inundaban Catalu-ña, ¿no?: «En un país normal»–, pues yo creo que, en un país normal, las sentencias se cumplen. No hace falta decir nada más, simplemente una sentencia de un tribunal pues se acata, se cumple y se derogan o se modifican los artículos, o las leyes, las normas anuladas por el Tribunal.

Pero en Cataluña se ve que no, se ve que no podrá ser un país normal, porque tene-mos declaraciones de febrero de la directora de Política Lingüística diciendo que nada iba a cambiar después de esta sentencia y que la política lingüística iba a ser la misma. Bueno, ni más ni menos que hay que cambiar los protocolos de usos lingüísticos, en concreto el de «usos lingüísticos para el sector sanitari públic de Cataluña» y también el de «usos lingüísticos para la Generalitat de Cataluña y el sector públic que en depèn», que son los dos que fueron presentados, o demandados, y que fueron anulados, los ar-tículos.

Hay que recordar que la Constitución, en el primer artículo del título que dedica a derechos y deberes fundamentales, que es el artículo 10 de la Constitución, dice que «el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social», y está claro que una administración que no respeta la ley ni los derechos de los ciudadanos, pues no es digna de la responsabilidad que ostenta y solo está pro-vocando un mal ejemplo para sus ciudadanos, los que tampoco están por el orden y por la paz social, que no tardan en imitar este ejemplo de la Administración, como ya esta-mos viendo, pues, estos últimos días; por ejemplo, los altercados de Gracia. Cuando no se respetan la ley ni los derechos de los demás, pues no podemos tener ni orden ni paz social. Y, en definitiva, pues nos cargamos la convivencia. Nosotros, por eso, para pre-servar el orden político y la paz social, hemos presentado esta propuesta de resolución, que tiene dos partes.



La primera, básicamente los puntos 1 y 2, es aplicar y acatar la sentencia, derogando los artículos de los protocolos que han sido anulados; una cosa que no habría que pre-sentar, como decimos.

Y la segunda parte habla de libertades; básicamente, de libertades de los ciudada-nos, y también de los ciudadanos que trabajan como personal de la Administración; básicamente, pues que los ciudadanos se puedan dirigir a la Administración catalana con toda normalidad en la lengua oficial de su elección y que el personal de la Admi-nistración les responda en la misma lengua desde el inicio, porque hay que decir que esta posibilidad de elegir lengua tiene que poderse hacer sin ningún tipo de discrimi-nación.

Por eso también pedimos que se asegure la disponibilidad lingüística en la lengua oficial que elija el ciudadano sin que haya petición expresa. Para eso es necesario que toda la información y todos los impresos oficiales, pues, estén en las dos lenguas oficia-les –idealmente, digamos, en las tres, también en aranés–; garantizar la disponibilidad lingüística con personal cualificado para atender a los ciudadanos en la lengua de su elección; sin hacer imposiciones lingüísticas a ningún ciudadano, a ningún empleado público o funcionario, que ha quedado expresamente prohibido por los tribunales. Y fi-nalmente garantizar la libertad lingüística del personal adscrito a la Administración pú-blica en Cataluña.

Pedimos el apoyo para esta propuesta de resolución, porque creemos, como hemos dicho, que respetar la ley y los derechos de los demás es el fundamento de la paz social, de la convivencia, que –pensamos desde el Partido Popular– es lo que más nos interesa a todos y sobre todo en los momentos que estamos viviendo.

Gracias, presidenta.

La presidenta

Moltes gràcies, senyora diputada. Té la paraula, en nom de Ciutadans, la senyora Sierra.


Moltes gràcies, senyora presidenta. A aquesta proposta ens trobem, d’una banda, una sentència en ferm, i nosaltres, com a defensors de l’estat de dret, tenim clar que les sentències s’han de complir. I d’altra banda, nosaltres som defensors del plurilingüis-me i creiem que tots els ciutadans són iguals davant de les administracions públiques i per això tenen dret a poder-se adreçar, a aquestes administracions, a la llengua oficial que desitgin –l’aranès, l’espanyol, el català. I això és especialment important en el cas de l’àmbit sanitari on tan important és fer-se entendre en la llengua que resulti més cò-moda.

Creiem que les llengües són per sumar i no per restar, i per aquest motiu nosaltres hi votarem a favor.

Gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. I a continuació, per exposar el seu posicionament, té, el re-presentant del Grup Socialista, la paraula.


Sí; gràcies, presidenta. Com a qüestió més general i global, nosaltres creiem que les llengües serveixen per unir les persones i no per separar-les, i, per tant, creiem que la utilització de la llengua, o dels pretesos problemes entorn de l’ús de la llengua, a l’Ad-ministració o en altres àmbits, em sembla que és un gravíssim error i que precisament Catalunya històricament ha estat i continua sent un exemple, des d’aquest punt de vista, de normalització absoluta en l’ús de les llengües; la qual cosa no vol dir que, en casos concrets i puntuals, no hi pugui haver, doncs, males pràctiques en aquest sentit –només faltaria–, que hi poden ser i segurament que hi són.

Dit això, en primer lloc, les sentències, evidentment, s’han d’acatar i s’han de com-plir. De fet, votar el primer punt que planteja el Partit Popular –que és això, que..., «acatar i complir la sentència»–, votar-lo, voldria dir o equivaldria que és possible no acatar-la, eh? –no sé si m’explico. És que no hi altra alternativa, és una sentència; una sentència que s’ha d’acatar i complir, només faltaria. Et pot agradar més o et pot agra-



dar menys, això és un altre tema, però les sentències s’han d’acatar i complir. I, per tant, semblaria que s’està insinuant que no s’està complint. I, en tot cas, és evident que si algú, algun ciutadà, veu vulnerats els seus drets, evidentment el que ha de fer –el que ha de fer–..., té l’obligació, jo diria, a més a més, de denunciar-ho.

En segon lloc, es demana la derogació dels articles anul·lats per la sentència que ja s’ha comentat. Bé, un article, la derogació d’una part d’una norma, d’una llei..., no és susceptible de no ser derogada. Què vull dir amb això? Vull dir: aquests articles estan derogats des del mateix moment en què la sentència és ferma; no cal altre procediment administratiu ni cap altre tràmit, perquè això voldria dir que hi hauria la possibilitat de fer el contrari del que diu la sentència, i no és així, m’explico? Imaginem-nos, doncs, que es planteja la modificació..., una sentència que diu: «S’ha de modificar l’article 3 de la Llei 8.» Bé, qui aprova les lleis a Catalunya és el Parlament de Catalunya; hauríem de passar..., hauria de passar aquesta sentència pel Parlament de Catalunya per modi-ficar l’article 3 de la Llei 8? Dit d’una altra manera: seria possible que el Parlament di-gués que no, i, per tant, no la derogués? No. Per tant, és evident que els articles estan derogats des del moment que hi ha sentència, per tant no cal fer res més per produir la finalitat pretesa per part de la sentència.

En tercer lloc, tots els ciutadans disposen de la garantia de relacionar-se amb l’Ad-ministració pública en la llengua que desitgin; nosaltres ho defensem absolutament. Bé, votar això també –que és el que es demana– equivaldria a posar en dubte que això es fa, i nosaltres, francament, no en tenim constància. I si en tinguéssim, ho denunciaríem. Per tant, com que no en tenim constància, no volem donar ales, donar peu que hi pugui haver, en aquest sentit, males interpretacions.

I pel que fa als punts 4 al 7, els temes de disponibilitat lingüística, de llibertat lin-güística, etcètera, bé..., nosaltres hi estem d’acord, en el fons del que creiem que..., en fi, una altra cosa és què es pot interpretar d’aquests punts 4 al 7, perquè són una mica am-bigus, una mica inconcrets i amb expressions ambigües, però en tot cas, el que nosaltres interpretem d’aquests punts..., doncs, no creiem que hi hagi conflicte.

Defensem la normalització de l’ús de les llengües oficials a l’Administració, i fins i tot les no oficials; jo, que vinc d’un municipi turístic, doncs, bé, el francès, l’anglès, el rus..., en fi, i els que convinguin –només faltaria– perquè la gent ens vingui més i estigui contenta, no? I, per tant, nosaltres el que defensem precisament és la normalització de l’ús de les llengües a les administracions, i, per tant, a la Generalitat, a l’Administració local, però també a l’Administració general de l’Estat i també a l’Administració de justí-cia. I francament, en aquestes dues darreres, diguem-ne, hi ha més casos en què això no és així que no pas en les dues primeres al revés, no?

I, per tant, jo crec francament que hauríem, tots plegats, de fer un esforç per treure la llengua del debat polític –treure la llengua del debat polític–, perquè aquí ens podem fer mal no nosaltres, sinó s’hi pot fer mal el país, que seria el més trist.

Per tant, nosaltres no donarem suport a aquesta proposta de resolució.

La presidenta

Moltes gràcies, senyor diputat. Catalunya Sí que es Pot, la senyora Jéssica...

Jéssica Albiach Satorres

Gràcies, presidenta.

La presidenta

...Albiach.


La senyora Cuevas comentava que aquesta proposta de resolució anava de drets, i sí, nosaltres també ho compartim, va de drets, i nosaltres pensem que va del dret del poble català a protegir i defensar el català. I nosaltres votarem en contra d’aquesta proposta de resolució bàsicament per tres motius.

El primer, perquè creiem que en aquest país no hi ha conflicte lingüístic, per molt que alguns vulguen plantejar-ho així; creiem que el conflicte lingüístic que plantegen alguns és irreal i interessat, i, per tant, no existeix.

En segon lloc, perquè considerem que aquesta proposta de resolució és una nova utilització del Partit Popular d’una sentència del Tribunal Constitucional amb finalitat



partidista i per a limitar l’ús i el coneixement del català. Un tribunal que, per cert, no podem oblidar que està polititzat, partiditzat, i, per tant, la seva legitimitat està àmplia-ment qüestionada.

I en tercer lloc, perquè pensem que quan una persona forma part de l’Administració pública d’un país ha de tindre l’obligació de conèixer les seves llengües i les seues lleis. Per tant, els protocols dels quals parlem ens semblen molt raonables, perquè creiem que el bé col·lectiu, que el bé d’un país ha d’estar per damunt de les individualitats. I ho hem vist al País Valencià, on fa ben poc no existia el requisit lingüístic d’accés a l’Adminis-tració, i les conseqüències han estat ben clares: la minorització, l’arraconament i el des-prestigi del català. Per tant, faríem bé d’aprendre la lliçó i no repetir coses que el que fan és empitjorar i minoritzar les nostres llengües.

Gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies. Ara és el torn del Partit Popular, senyor Milián. (Veus de fons.) Perdó, perdó; era seva. Perdó, perdó; és el torn de la CUP. Perdó.


Gràcies, presidenta...

La presidenta

I, a més, li donava al senyor Milián i no a la senyora Cuevas. Molt malament, senyor diputat... Estic..., en sóc tan conscient, de la urgència de temps que tenim en aquest tram final de la comissió, que m’he distret.


Seré breu –seré breu. La proposta no parla de l’occità i la senyora Cuevas ha fet refe-rència a l’aranès, suposo que m’ha vist per aquí i s’ha il·luminat i ha dit: «“Hosti”, m’he deixat una de les llengües oficials d’aquest país.» Bé, en tot cas, per mi és un reflex de la importància que li donen, perquè ha aparegut en la fase oral, diguéssim.

Per tots és conegut el que pensem nosaltres, des de la CUP, del Tribunal Constitu-cional: no el reconeixem, no li donem cap tipus de poder ni autoritat a casa nostra, tro-bem que té un comportament partidista i que és depenent, totalment, del poder polític espanyol de torn. I, per tant, ja podem parlar de sentències, que per a nosaltres les úni-ques que són vàlides són les de les lleis de la legalitat catalana i el mandat del poble de Catalunya.

No trobem lògic que un funcionari català no conegui les llengües pròpies del país. I això no ho diem ara, sinó que això és una llei, que va aprovar aquest Parlament de Ca-talunya als anys vuitanta, que deia que almenys el català havia de ser la llengua de refe-rència en quatre àmbits, no?: l’administració, l’ensenyament no universitari, els mitjans de comunicació públics i la toponímia, i el mateix, amb l’occità a la Vall d’Aran.

Que sigui de referència no vol dir que sigui exclusiva; per tant, voler pretendre que el català està fent fora el castellà no és només allunyat de la realitat, sinó que està presen-tant els castellanoparlants com a víctimes d’una repressió lingüística, o d’una suposada repressió lingüística, quan nosaltres creiem que és justament a l’inrevés, no?, pel que fa al català i pel que fa a l’occità, a la Vall d’Aran.

I curiosament es queixen que el funcionari parli en català per defecte en alguns àm-bits, i –com bé deien altres companys diputats–, doncs, s’obliden àmbits on el castellà és exclusiu i on la llengua catalana i l’occitana són, com a mínim, desaparegudes, si no podem afirmar que estan directament penalitzades. No sé si algú ha provat de parlar en català en l’àmbit de la justícia; ja no dic en occità, eh?, perquè seria inimaginable. Ales-hores, nosaltres creiem que és aquí on s’estan vulnerant els drets lingüístics dels pobles dels catalanoparlants i dels occitanoparlants.

Per últim, bé, el llenguatge utilitzat en el text –«imponer»–; què voleu que els en di-gui? Per nosaltres la llengua ens la va imposar un règim durant moltes dècades, una dic-tadura, i sembla que aquest franquisme no acaba de marxar.

Per tant, votarem que no.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, senyora diputada. Ara sí que és el torn de Junts pel Sí, la se-nyora Vallverdú.



Teresa Vallverdú Albornà

Gràcies, presidenta. La llengua catalana, com a llengua pròpia i oficial, és la llengua d’ús normal de l’Administració i té tot el sentit que sigui la llengua per defecte de les co-municacions orals i escrites dels treballadors dels organismes públics.

En les seves comunicacions particulars evidentment els treballadors fan servir la llengua que volen. Els ciutadans, per altra banda, també fan servir la llengua que volen en la seva interacció amb l’Administració. I no hi ha cap problema quan algú no entén el català, perquè se li respon en castellà o s’utilitzen serveis de traducció, en casos d’altres llengües. Perquè les llengües, de fet, serveixen per comunicar-se i no per crear enfronta-ments, com sembla que a algú li interessi.

Tampoc no hi ha situacions on els ciutadans es vulguin expressar en una llengua ofi-cial i no ho puguin fer. Bé, això és un dir, perquè, com ja s’ha comentat en aquesta comissió, en alguns casos sí que hi ha àmbits on aquesta dificultat és màxima, és to-tal, com és el cas de l’Administració de justícia, on la tria normal de la llengua catalana no és possible, i els drets, per tant, dels catalanoparlants no estan garantits, perquè no tots els treballadors de l’Administració de justícia tenen el deure de conèixer una de les llengües oficials de Catalunya, que és el català.

Cal recordar que la Llei de política lingüística és plenament vigent; que aquesta sen-tència anul·la part dels protocols, no la Llei de política lingüística ni el decret pel qual es regula l’ús de les llengües oficials per part de l’Administració de la Generalitat, ni l’Es-tatut, tampoc, que no varien. I aquests protocols d’usos lingüístics no tenen contingut imperatiu, com s’argumenta, sinó que són recomanacions d’ús, orientacions; no norma-tiva, ni d’obligat compliment per al treballador. I, per tant, aquest debat que apareix en aquesta proposta de resolució, sobre si s’acatarà o no la sentència, no existeix, perquè són recomanacions.

És com tantes altres sentències que fa temps que són freqüents; una sentència políti-ca i una altra mostra que aquest país necessita un sistema judicial propi en el marc d’un estat independent, que tingui en compte la necessitat d’impuls de la llengua catalana i el plurilingüisme en la nostra societat. I com que en això estem, seguim.

Gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies per la seva explicació. Ara procediríem a la votació. Vots a favor?Sis vots a favor, de Partit Popular i Ciutadans. Vots en contra?Quinze vots, repartits entre Junts pel Sí, CUP, Catalunya Sí que es Pot i Grup Socia-

lista. D’acord? (Pausa.)Doncs abans, simplement, d’acabar...

La vicepresidenta

En falta un.

La presidenta

Perdó. Res.

Proposta de resolució sobre la rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí a Figueres

250-00260/11

Queda claríssima la... Sí, la casa Dalí, perdó. Queda claríssim, eh?, que hem alterat l’ordre del dia, i s’ha alterat. Per tant, anem a la proposta de resolució. Torna a tenir la paraula el Grup Parlamentari Popular.

Juan Milián Querol

Molt bé; gràcies, presidenta. El projecte de rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí, a Figueres, contempla museïtzar la casa natal del pintor conservant algunes parts originals de l’immoble, i que aquest espai esdevingui un element que permeti explicar l’entorn de Dalí i ser una ajuda perquè els ciutadans redescobreixin la Figueres moder-



nista. Aquest projecte de rehabilitació permetrà que s’obri al públic un espai emblemà-tic de la ciutat i que aquest immoble es converteixi en un nou atractiu cultural i turístic.

És un projecte que, malgrat que se n’ha parlat molt en els darrers anys, no s’ha des-encallat fins a l’any 2015, quan el Partit Popular de Girona, amb la seua fermesa i la seua voluntat, va aconseguir que fos aprovada una esmena als pressupostos generals de l’Estat del 2016 per valor de 500.000 euros.

Arran de l’anunci d’aquesta inversió de 500.000 euros, com dic, per part del Govern d’Espanya a la casa natal de Salvador Dalí, l’Ajuntament de Figueres ha acordat amb la Diputació de Girona que aquesta s’impliqui també econòmicament en el projecte. En canvi, la Generalitat de Catalunya se manté al marge, tot i que fa pocs mesos, amb mo-tiu de l’aprovació per part del Parlament de Catalunya dels pressupostos de la Genera-litat de l’any 2015, del curs passat, el Partit Popular de Catalunya ja va demanar la seva implicació, a través d’una esmena que va ser, lamentablement, rebutjada.

Tenint en compte la importància que aquest projecte cultural té per al municipi de Figueres, l’Administració catalana s’hauria d’implicar també econòmicament en la ma-teixa mesura que ho fa, almenys, el Govern d’Espanya i la Diputació, també, de Girona. Cal recordar que, en el seu moment, l’Ajuntament de Figueres ja va assumir un cost ele-vat; un cost econòmic que va comportar la compra de l’immoble del carrer Narcís Mon-turiol, on va néixer Salvador Dalí.

És per aquests motius que el Partit Popular català presenta aquesta proposta de re-solució, on s’insta el Govern de la Generalitat que habiliti una partida de cinc-cents mil euros per a rehabilitar la casa natal de Salvador Dalí.

Moltes gràcies.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula ara Ciutadans. (Veus de fons.) Perdó; hi han esmenes... (veus de fons), de Junts pel Sí. Per tant, el Grup Junts pel Sí, per presentar l’esmena, té la paraula.

Anna Caula i Paretas

Primer de tot, manifestar que..., tot i que votarem en contra, fer palès que no estem en desacord amb aquest projecte presentat. Des del territori, qualsevol inversió que po-tenciï la cultura sempre serà benvinguda, apostant sempre, però, per dues línies: apos-tant per una inversió en infraestructura i eines de promoció cultural i turística, i també apostant per la cultura popular i dinamització cultural del territori.

En aquest sentit, i amb referència a la proposta que ens han presentat avui, l’esme-na que en el seu moment no ens van acceptar..., sí que els fèiem palès que la Direcció General de Cultura fins a aquest moment no ha rebut.., ni es té coneixement explícit mitjançant documentació sobre aquest projecte. Entenem que hi ha d’haver un criteri objectiu per a tothom, per tirar endavant, doncs, aquest tipus de propostes. El que els plantejàvem a partir d’una transacció i la voluntat, doncs, d’intentar arribar a una en-tesa, era instar el Govern a estudiar i avaluar..., en el moment en què el Departament de Cultura disposés del que és prescriptiu, que és el projecte i el pla de viabilitat corres-ponent, per tal de, en aquell moment, poder programar la seva intervenció econòmica dins del context de la disponibilitat pressupostària, un aspecte que no ha sigut possible. Aquesta transacció és una mica, doncs, el que comentàvem del nostre vot en contra d’aquesta proposició.

Entenem..., perquè cal, crec que, definir un procés clar i una normativa de com plan-tejar aquests processos; no podem, en una PR, saltar-nos els passos que la normativa estableix. I sobretot en un escenari amb el qual ens trobem, no?; Catalunya té totes les competències exclusives en cultura, però no gestiona directament tots els recursos eco-nòmics, com sembla que pertocaria. Si tenim el cent per cent de competències, també entendríem –el que sembla que és obvi– que hauríem de disposar també del cent per cent de la dotació econòmica, i potser evitaríem aquest tipus de disfuncions.

També es fa esment una mica a l’origen de tot aquest procés. L’any 2008, a partir d’un acord de l’Ajuntament de Figueres i el Ministeri d’Habitatge, s’arriba a un acord amb l’Estat per potenciar aquest projecte. Crec que també assumien aquesta inversió de 3 milions d’euros per dur a terme el que estem comentant. Això va quedar parat i el



primer moviment que em sembla que hem vist és en aquesta dotació, en el pressupost actual, de 500.000 euros.

Per tant, per tots aquests fets exposats, doncs, el nostre plantejament, de votar en contra.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, senyora diputada. Ciutadans.

Marina Bravo Sobrino

Gracias, presidenta. Bueno, ya se han expuesto todos los hechos; poco más que aña-dir. Decir que nosotros también..., cualquier iniciativa de promoción cultural es siempre bienvenida. Pero que, en cultura, igual que en el resto de los ámbitos, cada euro que se gasta tiene que mirarse con lupa, y más en cultura, donde el presupuesto es ciertamente reducido.

Sobre esta inversión creemos igualmente, como ha dicho Junts pel Sí, que habría que hacer los análisis de viabilidad y ver incluso dentro del marco municipal, del marco de Figueras, si es la más conveniente. Figueras ya recibe muchos visitantes atraídos por la figura de Dalí, y quizá habría que potenciar también un poco la diversificación, para que estos visitantes decidan quedarse allí más tiempo.

Por todo esto, nos abstendremos.(La presidenta dóna la paraula a Rafel Bruguera Batalla.)


Sí; gràcies, presidenta. Si la Generalitat de Catalunya en aquests moments no tin-gués clar, o no té clar, que ha de participar d’alguna o altra manera en la rehabilitació de la casa de Salvador Dalí, de Figueres, tenint en compte que el president de la Generali-tat és exalcalde de Girona, que el conseller de Cultura és exalcalde de Figueres i que la presidenta de la Comissió de Cultura és de Banyoles, jo ja no m’hi poso, perquè no tinc cap capacitat d’influència, em sembla, que... En fi, sembla bastant òbvia la voluntat del Govern, eh?, més enllà de la broma.

És veritat que hi ha un conveni amb l’Estat de 3 milions d’euros, amb Habitatge, en el seu moment, al final de la legislatura que va acabar el 2011; també es veritat que durant quatre anys, aquest tema, el Partit Popular l’ha tingut parat. I hi ha una partida pressupostària de 500.000 euros, però no hi ha garanties que l’Estat acabi aportant-hi els 3 milions.

En tot cas, la casa natal de Salvador Dalí, just davant del Museu de l’Empordà, doncs, és un edifici interessant, perquè hi va néixer Salvador Dalí. I és un edifici, doncs, que necessita d’una actuació; necessita d’una actuació perquè Déu mos en guard que hi passés alguna cosa, eh?, des del punt de vista patrimonial; no tant perquè l’edifici tingui un alt valor cultural, arquitectònic, sinó perquè precisament és el lloc on va néixer Sal-vador Dalí i on el seu pare hi va tenir durant molt de temps la notaria, no? Per tant, en aquest sentit em sembla bastant clar, tot plegat. És veritat també el que s’ha dit per part de la diputada Caula –gironina–, i, per tant, no hi insistim més.

Nosaltres ens abstindrem esperant que, efectivament, l’Ajuntament de Figueres, el regidor de cultura de l’ajuntament, del qual ajuntament forma part..., del meu partit polí-tic –per tant, conec una mica el tema perquè hi he parlat–, doncs, que efectivament aca-bi de plantejar el tema a la Generalitat i es trobi una fórmula de col·laboració –no només a l’Estat espanyol, sinó també de la Generalitat–, per un equipament que em sembla que serà important per a la ciutat de Figueres i per al conjunt de l’Empordà.

La presidenta

Doncs, moltes gràcies, senyor diputat. Cal dir que hem seguit atentament la seva resposta, pensant que igual en algun moment acabàvem dient, com a Polònia, «visca Girona», no?, o «Girona més». Però, bé, ara és el moment, que té la paraula la diputada de la CUP, la senyora Boya. (Veus de fons.) No, Catalunya Pot. (Rialles.) Versió ràpida.


Ai! Gràcies, presidenta. (L’oradora riu.) Res, només dir que, fins que no hi haja pro-jecte i pla de viabilitat al Departament de Cultura, nosaltres també ens abstindrem. Bé, jo m’abstindré, perquè no hi ha...



La presidenta

Molt bé; ha fet honor a la indicació de rapidesa. La diputada de la CUP.


Gràcies, presidenta. Bé, per a nosaltres aquest és un projecte que està destinat exclu-sivament al turisme i que no té una veritable implicació popular que defensi, bé, la idea d’acostar l’art als figuerencs. De fet, l’ajuntament el presenta des de l’àrea de promoció econòmica i no des de l’àrea de cultura, que és un fet significatiu. I, a més a més, te-nim la informació que la Fundació Dalí s’ha desentès del projecte –cosa que no acabem d’entendre– i que no ha participat en la seva promoció, i..., bé, fet que demostra que no té clara la seva viabilitat.

Ens preguntem si serà possible tirar endavant el projecte sense la implicació de la Fundació Dalí, i, per tant, farem una abstenció, també.

La presidenta

D’acord. Doncs, procedirem al... (Veus de fons.) Perdó, senyor..., però si vol comen-tar l’esmena, tot i que evidentment...

Juan Milián Querol

Sí –gràcies, presidenta–, sí, per...

La presidenta

...ha quedat clar...

Juan Milián Querol

...posicionar-nos respecte a l’esmena que ens ha presentat Junts pel Sí. Home, jo crec que a aquest diputat no li manca la voluntat d’arribar a un acord, com s’ha demostrat a la passada comissió; però en aquest cas no podem acceptar aquesta esmena de Junts pel Sí, perquè demostra un poc interès, o zero interès, en aquest projecte. Ni tan sols mostra la voluntat d’interessar-se en quelcom que l’Estat, l’ajuntament i la diputació ja s’hi han implicat. És que a més el fa explícit en la mateixa esmena, aquest desinterès, al dir: «Insta a valorar si es considera oportuna la participació.» Clar, entre això i re, no hi ha..., poca diferència no, és pitjor això que re.

Per tant, no la podem acceptar.Moltes gràcies.

La presidenta

Molt bé; moltes gràcies pel seu aclariment i la seva posició davant de l’esmena.Per tant, procediríem a la votació.Vots a favor?Vots en contra?Abstencions?Molt bé; per tant, queda aprovada amb les abstencions del grup..., queda rebutjada,

eh?, amb les abstencions del Partit Socialista, Catalunya Sí que es Pot i CUP; els vots en contra de Junts pel Sí i els vots a favor de Ciutadans i PP, eh?

Ara sí que hem arribat al final. I abans de tancar i aixecar la sessió, demanar als membres de la comissió si poden fer una prereserva d’agenda per al 6 de juliol, perquè teníem prevista una comissió que ens coincideix amb un ple, amb la..., eh? I, per tant, el dia 6 de juliol coincideix amb el dia que es presenta l’Any Casas, l’Any Ramon Casas, i hem demanat poder celebrar la comissió a Sant Benet de Bages. Per tant, estem fent les gestions; s’ho reservin, per si és possible fer-ho allà, d’acord? (Pausa.) Moltes gràcies.

Bé; ara, si tenim el... La Fundació La Pedrera està mirant si podem disposar d’espai, perquè serà un dematí que hi haurà moltes activitats de l’Any Ramon Casas. També hi haurà l’acte oficial de presentació de l’any i continuaríem amb aquest procés de vincular també la cultura real amb la política. D’acord.

Gràcies.

La sessió s’aixeca a dos quarts de set de la tarda i un minut.

diari de sessions - parlament.cat · llur experiència sobre l’accés universal al patrimoni...

Documents