3 € / JULIOL 2011 / ANY XXXII / NÚM.65

RESTAURACIÓDE L’ESTANYGuillem MasGregori ConillJoan Colom Molas

SANT MARTÍ SESCORTS,CRUILLA DE TERMESAbel Rubió i Serrat

ELS PAQUETS DE VENTBlanca Busquets

2

SUMARIEditorial ................................................................................ 1Climatologia de la Serra Transversal / Sergi Coral i Buela ...............2Sant Martí Sescorts, cruilla de termes / Abel Rubió i Serrat .............6L’emprenta duradora del picapedrer: Quimet Menció / Belinda Parris .....................................................................................................12Mireu cap el cel / Jordi Gumí i Cardona .............................................14Restauració de l’Estany del Coll o de les Granotes / Guillem Mas, Gregori Conill, Joan Colom Molas ......................................................16En mig d’una guerra, fa 200 anys: informe de lesautoritats locals de 1810 sobre els danys de la Guerra del Francès / Rafel Ginebra i Molins .........................................................20Noms i indrets al entorn de l’Agullola / Miquel Banús ....................26Llegenda de l’Agullola / Miquel Banús .............................................27Els paquets de vent / Blanca Busquets ...............................................28Crònica del Collsacabra ....................................................................32Racó del poeta / Laura Miró i Galés, Agueda Beltran i Sánchez,Kirsi Galí i Munt, Mar i Cel Miró i Galés ............................................25Fitxes d’ocells / Grup Naturalistes d’Osona ....................................... 37

Portada: L’església de Sant Martí Sescorts

Normes de publicació:Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent:— Els articles cal que estiguin escrits cor-rectament en català i en format informàtic.— Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

DISTRIBUCIÓ DE “ELS CINGLES”:

BARCELONA: Llibreria QueraCANTONIGRÒS: L’EstancL’ESQUIROL: Estanc La BaldufaLlibreria El DetallMANLLEU: Llibreria Contijoch,El Quiosc de l’AssumptaBenzinera Feixas AuletPapereria Llibreria JordàRODA DE TER: Llibreria Can Manolito Benzinera Feixas AuletRUPIT: Ca l’AmpleSANT FELIU DE PALLEROLS: Santuari de la SalutTAVERTET: El Rebost de la IsabelPunt d’Informació. VIC: Llibreria La TrallaLlibreria PietxLlibreria Muntanya de Llibres

ERRATA: en el núm. 64 d’aquesta revista, hi ha un error en el nom de l’autor de la foto del ocell pela-roques, que ha de ser Pere Vila en lloc de Guillem Mas

1

ANY XXXII NÚM. 65 Juliol 2011

Redacció:

Pl. Bisbe Guillem. 1

08511 - TAVERTET

Tel. 93 856 52 24

E-mail:

ernest.gpages@gmail.com

www.elscingles.org

Director: Xavier Viladomat i Gil

Consell de redacció: Joan Soldevi-

lla i Calvo, Anna Borbonet i Macià,

Belinda Parris, Tammy Abey, Joan

Reixach

Col·laboradors habituals:

Grup Naturistes d’Osona, Jordi

Gumí i Cardona, Rafel Ginebra i

Molins, Miquel Banús i Blanch

Correcció lingüística:

Anna Borbonet i Macià

Impressió:

Gràfiques DIAC

Rda. Camprodon, 2 - 08500 VIC

Publicació a Internet:

Jordi Mas i Caballé

La redacció no es fa responsable

del contingut dels treballs que hi

apareixen signats, ja que expressen

l’opinió dels seus autors.

“Els Cingles” és una publicació de

divulgació cultural editada per l’as-

sociació “Amics dels Cingles de

Collsacabra” i es publica sense cap

finalitat de lucre.

Dipòsit legal: B-8.390-79

ISSN 2013-7133

Col·laboració: 3 euros

La situació de Tavertet, amb els seus cingles que constitueixen el límit amb les veïnes Guilleries, fa pensar amb l’estreta relació de les dues subcomarques anomenades sovint sobre el paper Guilleries-Collsacabra, dos territoris de característiques força diferents, d’entrada ja pel material geològic, granític i calcari respectivament.

Les Guilleries, abans coneguda com a la Guilleria, i que compta també amb més densitat demogràfica que el Collsacabra, va atreure personatges interessats, que s’endinsaren en la frondositat del seu paisatge i conegueren les seves llegendes i mites, com Joan de Serrallonga, el bandoler famós. Fou, doncs, lloc ideal per als excursionistes; els seus camins històrics foren recorreguts i aviat descrits en llibres i guies. A la vegada, l’atracció del massís muntanyós, entre les comarques d’Osona i la Selva, va provocar una certa confusió en el moment de definir els dos territoris. Collsacabra existia, però amb una identitat una mica dubtosa, i les referències escrites no eren explícites quan resseguien indrets netament del Collsacabra.

De fet, la identificació, en molts casos, de les Guilleries i el Collsacabra té el seu paradigma en un mapa antic, el mapa de Juli Serra. En efecte, a primeries del segle xix van aparèixer uns mapes de la zona fets pel Centro Geográfico del Ejército, i més tard, el tinent Juli Serra aixecà un mapa amb el nom: Plano de las Guillerias. Això fou l’any 1888. Gairebé es pot dir que des d’un punt de vista històric, la cartografia de les Guilleries i del Collsacarba es va ajuntar, predominant el nom de Guilleries. Com uns bons deixebles, sorgiren autors de llibres de muntanya sobre aquesta subcomarca, que ens van deixar el testimoni d’una descoberta, una de les regions més formoses de la catalana terra.

Entre els llibres publicats destaca Les Guilleries. Descripció general de la comarca-itineraris de les principals excursions-Mapa itinerari de la Regió. Fou editat pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1924. Les seves pàgines elogien les Guilleries i la seva situació, i remarca que hi inclou la “regió” del Collsacabra, present també al mapa adjunt, amb el nom de Les Guilleries. Collsacabra, a escala 1:100 000. Altres llibres es fan ressò d’aquesta predilecció: Guilleries, dels autors J.Castell i J. Terés, del 1945, amb un mapa més ampli i amb unes referències al llibre: la muntanya del Collsacabra i poblacions com Rupit i Tavertet formaven part de les Guilleries. Agustí Cardós a l’any 1952 publicà Guillerías, on fa esment tembé de la “regió”, tot i que s’acompanya d’un mapa de Les Guilleries y Collsacabra (sic). Remarquem també que l’Editorial Alpina ha mantingut l’encapçalament tradicional de les seves edicions: Les Guilleries. Collsacabra, des de l’any 1959.

Així doncs, el descobriment del Collsacabra com a territori independent quant a la geografia física, ha estat més tardà; d’altra banda el Collsacabra és més abrupte, amb la roca predominant i de més difícil petja que les Guilleries, cosa que l’ha fet més solitària i desconeguda. Recentment, però, el Collsacabra s’obre als seus encisos. Tenim ja el primer mapa del Collsacabra el 2001 i a l’any 2004 surten al públic dues guies estrictament del Collsacabra.

EDITORIAL

2

LA CLIMATOLOGIA DE LA SERRA TRANS-VERSAL, LES GUILLERIES I EL SEU ENTORN

Entorn geogràfic

Ens situem a l’extrem nord-est de Ca-talunya, a cavall de la Selva, Osona i la Garrotxa, on s’enlaira una serra que ens connecta els Pirineus Orientals amb la Serralada Prelitoral.

La Serralada Transversal s’estén en-tre la serra de Milany (Ripollès) i el con-gost i cingleres per on s’obre pas el Ter, prop de Susqueda i Tavertet. El pic més alt d’aquesta serra el situem al Puigsa-calm, amb 1515 m sobre el nivell del mar, formant part d’allò que anomenem l’alta muntanya mediterrània. Tota la serra es mou a l’entorn dels 1000-1400 m; aquesta alçada i la seva orientació de nord-oest a sud-est marquen en gran mesura dos dels trets climàtics més importants de la zona: la temperatura i la pluviometria.

Un cop hem superat el congost del Ter i l’embassament de Sau-Susqueda, ens trobem amb una altre continuïtat munta-nyosa, les Guilleries. Aquesta serra és el que ens fa de pont entre la Transversal i tot el sistema Prelitoral català. Amb una

alçada màxima de 1202 m a Sant Mi-quel de Solterra, les Guilleries ens acosten als peus del massís del Montseny. D’altre banda, les Guilleries

no presenta un perfil tan abrupte com la Serralada Transversal i adopta més la con-figuració d’altiplà, orientat de nord-est a sud-oest.

Finalment, cal fer esment del massís del Montseny com a punt final en la ruta i també com a peça geogràfica estratègi-ca en la climatologia de tot l’entorn. Un massís amb alçades de 1500-1700 m actua com una paret natural per les masses d’ai-re, influint en un munt de variables meteo-rològiques que ens acabaran condicionant l’espectacular riquesa de flora i fauna del seu voltant. A continuació veurem que tant l’altimetria com l’orientació són dos fac-tors claus per entendre la riquesa i particu-laritats climàtiques de tota aquesta cadena muntanyosa, de característiques úniques a tot Catalunya.

Per acabar, farem un apunt geològic de l’entorn. En un context bàsicament calcari, hi ha afloraments silícics molt importants al voltant de les Guilleries i el Montseny. En canvi, la discontinuïtat ge-ogràfica que suposa el pas del Ter també ens porta a una variació dràstica de natu-ralesa del terreny, amb l’aparició i el do-mini de la roca calcària o sedimentària en qualsevol de les variants d’aquest tipus, des de margues i composicions més to-ves, fins a roca calcària pura, de consis-tència més dura però igualment alterable pel poder de l’aigua.

Sergi Corral Buela

Serralada Transversal i nomenclatura geogràfi-ca de l’entorn.

Font: Ràster d’altime-tria de Miramon (Creaf)

Classificació climàtica del nord-est de Catalunya, elaboració pròpia.

3

Climatologia

Com ja hem comentat a la visió ràpida que hem fet de l’entorn geogràfic, l’altitud marcarà definitivament la climatologia de tota la zona, sobretot pel que fa a la pluja i a la temperatura. La Serralada Transversal i les Guilleries queden inscrites dins de la classificació de clima mediterrani d’alta muntanya i de muntanya, depenent de si ens situem per sobre o per sota del 1400-1500 m d’alçada. A continuació detalla-rem les característiques que ens permeten fer aquesta classificació generalista.

Per fer-ho ens hem basat en l’anàlisi climatològic d’11 observatoris de l’en-torn, començant de sud cap a nord, és a dir, del Montseny fins al Puigsacalm. Co-mençarem fent una visió general a les mit-janes de temperatura i precipitació, amb aquests dos mapes extrets de l’Atles Cli-màtic Digital de Catalunya, on hi situem els observatoris analitzats per extreure’n la caracterització climàtica de cada zona.

En l’apartat de l’entorn geogràfic ja hem vist que ens situem en un terreny muntanyós on aquestes elevacions de més de 1000 m en alguns casos tenen un paper transcendental en les variables de preci-pitacions i temperatura. En ser una zona elevada, la mitjana de temperatures anual es situa entre els 7 i els 9ºC en les cotes més altes (per sobre de 1100 m), entre 10 i 12ºC a cotes mitjanes i finalment entre els 12 i els 13ºC a les valls més càlides que coincideixen amb el congost del Ter al seu pas per Susqueda i Vilanova de Sau.

A l’hivern, les temperatures en zones altes es situen a l’entorn dels 1-3ºC de mitjana (per sobre els 1300 m), amb mínimes àmpliament negatives que arriben a les fondalades un cop s’ha tallat l’entrada d’aire fred en alçada i s’inicia el procés de la inversió tèrmica. A l’estiu les temperatures són força contingudes en zones elevades, ja que no s’enregistren els màxims tan sufocants de les zones planes i en-clotades i tampoc s’assoleix una amplitud tèr-mica tan contrastada. Hem de pensar que a les zones més baixes i situades fora de l’embat de la matinada, ens podem trobar amb molts i molts dies amb temperatures per sobre els 30-32ºC al juliol i agost.

Si parlem de precipitacions, hem de destacar l’efecte orogràfic com a amplifi-cador de la precipitació, tant en les situaci-ons de tempestes d’estiu com als temporals d’hivern, els de llevant i de xaloc. La mitjana anual de precipitació as-soleix uns màxims de 1100-1300 mm anuals a la zona del Puigsacalm i Montseny, i en-tre els 800 i 950 mm a la resta de la zona estudiada. L’hivern destaca com a mes més sec en quasi tots els observatoris i els màxims varien entre tardor i estiu segons si ens situ-em a les terres de més al sud (Mont-seny) o als municipis més propers al Piri-neu Oriental i a la Garrotxa.

Trets climàtics particulars i relacions amb el paisatge vegetal de la zona

—Una vegada hem vist al detall les ca-racterístiques climàtiques de la Serralada Transversal i les Guilleries, és hora de fixar-nos en les variables climà-tiques menors, i com la climatolo-gia de la zona con-diciona el paisatge que observem i gaudim.

No hem par-lat del vent, però la veritat és que en aquest sector de Catalunya els vents no són gaire protagonistes de l’actualitat mete-orològica i climà-

Mapa d’observatoris analitzats.

Font: Atles Climàtic Digital de Catalunya.

Mapa de mitjana anual de temperatura a l’en-torn de la Serralada Transversal (En centè-simes de grau).

Font: Atles Climàtic Digital de Catalunya.

4

tica. Només destaca la influència del vent de ponent a la zona de la Serralada Trans-versal, una de les regions catalanes on pot bufar amb més força. Les ventades de po-nent i garbí són més habituals a la tardor i a l’hivern, ja que estan associades al pas de borrasques profundes per les nostres al-tituds. Les tempestes de primavera i estiu també poden portar alhora ventades molt fortes d’origen convectiu, siguin fronts en ratxes o fins i tot esclafits, o bé algun epi-sodi esporàdic de petit tornado.

—Hem parlat un xic per sobre de la

inversió tèrmica i el temps anticiclònic a l’hivern. Aquesta característica climàtica diferencia les zones elevades de la serra amb les zones més planes de la cubeta d’Osona o la Garrotxa. A l’hivern hi ha un elevat nombre de dies de glaçada al fons de la plana, i per tant, la mitjana de temperatures baixa, i amb efectes d’alta continentalitat, condiciona la distribució de certes espècies de plantes com poden ser-ho el roure i l’alzina. Així la inversió tèrmica es tradueix en una inversió d’es-trats de vegetació; es troben alzinars mun-tanyencs a zones altes de fins a 1000-1100 m als vessants sud i oest, i per contra rou-redes de roure martinenc a les zones fon-des i valls enclotades.

Ñ De la mateixa manera que les tempe-ratures influeixen en la distribuci— de cer-tes esp• cies mediterrˆ nies, la pluviome-tria tambŽ Ž s un factor clau. La Serralada Transversal i les Guilleries, actuant com a pantalla per als vents de llevant i amb un r• gim de tempestes estival constant i pro-ductiu, ofereixen les condicions ˜ ptimes per al desenvolupament de fagedes ben consolidades per sobre dels 900-1000 m dÕ al• ada als vessants mŽ s obacs. Aquesta comunitat de fageda Ž s for• a particular ja que creix en substrat calcari i amb sota-bosc de boix i elá l• bor en tot lÕ entorn de la Serralada Transversal. En canvi, a la zona

Mapa de mitjana anual de precipitació a l’en-torn de la Serralada Transversal (En centè-simes de mil·límetre).

Font: Atles Climàtic Digital de Catalunya.

Inversió tèrmica i boi-res vistes des de Sant Bartomeu del Grau. Al fons el Cabrerès (Rupit, Tavertet, el Far…)

Foto: Manel Dot.

5

de les Guilleries, sobre substrat sil’cic, hi Ž s molt menys abundant i el seu hˆ bitat potencial Ž s substitu• t pel pi roig, lÕ alzina, la surera i el roure.

Bibliografia i col·laboracions

Ñ Atles de Catalunya i el Món. Ed Grup Pro-motor-SantillanaÑ Atles Climàtic Digital de Catalunya. Ser-vei Meteorològic de Catalunya i Universitat Autònoma de Barcelona.Ñ Pons, X. 1996. Estimación de la Radiación Solar a partir de modelos digitales de eleva-ciones. Propuesta metodológica. A: VII Co-loquio de Geografía Cuantitativa, Sistemas de Información Geográfica y Teledetección. Juaristi, J. i Moro, I. (eds.) Vitoria-Gasteiz.—Ninyerola, M., Pons, X., Roure, J.M. 2000. A methodological approach of climato-logical modelling of air temperature and pre-cipitation through GIS techniques. Internati-onal Journal of Climatology, 20, 1823-1841.—Dot i Arnau, Manel, i Xarxa Meteorològi-ca d’Osona. —La Nostra Méteo. La revista digital de me-teorologia a Catalunya. Núms.7, 12, 13 i 15.

Fageda de substrat calcari als volts de Rupit i el Far. Foto: Sergi Corral.

6

Mapa de les parròquies senyalades per l’autor sobre el mapa Vall de Sau - Collsacabra de l’Editorial Alpina.

El territori del municipi de Santa Maria de Corc— - lÕ Esquirol va comen• ar a prendre la forma actual lÕ any 1898, amb lÕ agrega-ci— del municipi de Sant Mart’ Sescorts. Des de llavors ha patit escasses variaci-ons, nomŽ s amb petites rectificacions dels seus l’mits amb els municipis ve• ns. En el present article volem donar quatre pinzellades de quina depend• ncia admi-nistrativa, tant civil com eclesiˆ stica, va tenir Sant Mart’ Sescorts abans dÕ unir-se a lÕ Esquirol. No Ž s una tasca senzilla, ja que

es pot observar com en un mateix poble es reuneixen una colla de termes adminis-tratius diferents, cosa que han provocat difer• ncies entre els seus ve• ns al llarg de la hist˜ ria.

Explicar la dependència del territori santmartinenc a nivell parroquial sembla bastant més senzill. La parròquia de Sant Martí Sescorts ha estat sempre indepen-dent de qualsevol altra, fins i tot en l’ac-tualitat. Podem remuntar-nos a la primera referència de l’església l’any 934, amb la domum Sancti Martini1. La consagració data de 10682, època en què es va cons-truir la base principal de l’església romà-nica que ha arribat fins als nostres dies, amb algunes modificacions dels segles xvi i xviii. Des del segle xv i fins a 1878 va tenir com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, que havia quedat molt despoblada després de greus epidèmies de pesta. Afegim també que el centre parroquial de Sant Martí Sescorts va establir-se entre 1670 i 1936 a la veï-na ermita de Santa Maria de les Escales o Vilanova, tot i que la titularitat continuava recaient en Sant Martí3.

Però no tot el territori de l’oest del mu-nicipi depèn parroquialment de Sant Martí Sescorts. Aquestes diferències es deuen a què una part important de l’antic mu-nicipi de Sant Martí Sescorts no formava part d’aquesta parròquia, sinó a altres de veïnes. Una àmplia zona del sud-oest per-tany a la parròquia de Sant Pere de Roda. Aquesta part comprèn les propietats de les cases pairals del Colom Gros, el Cuní, Lluriana i Casamitjanes, amb les seves antigues masoveries4. Una altra part, tam-poc menyspreable, que comprèn Codinac i les seves masoveries de Bornaqueres i la Coma, situades al nord-oest, forma part de Sant Feliu de Torelló. Per altra banda, una mica més al nord, el mas Puigdocells per-tany a la parròquia de Sant Pere de Torelló. En canvi, l’avui desaparegut mas Faricle, que es trobava entre les parròquies de Sant

SANT MARTÍ SESCORTS, CRUÏLLADE TERMES

Abel Rubió i Serrat

7

Feliu i Sant Pere de Torelló, pertanyia a Sant Martí Sescorts, amb una continuïtat territorial de la parròquia vers Cararac5.

Si a nivell parroquial el tema ja és prou complicat, en els termes civils encara és més complex. Per a simplificar-ho una mica po-dem dir que el territori del que avui entenem que és Sant Martí Sescorts estava repartit en tres termes diferents: Manlleu, la Vola i Ca-brerès. La part que pertanyia a Manlleu va formar el primer ajuntament de Sant Martí Sescorts en independitzar-se. Més endavant, se li va afegir la part del terme de la Vola i Curull. I el municipi de Sant Martí Sescorts va agregar-se a Santa Maria de Corcó, con-

tinuïtat de l’antic terme del Cabrerès en què estava inclosa la tercera part en discòrdia, l’any 1898.

Una anàlisi històrica més detallada ens pot permetre endinsar-nos en una autèntica cruïlla de termes i jurisdiccions, en què en alguns casos no podem acabar de definir amb massa precisió ni quan van ser creats o modi-ficats ni els motius d’aquestes dependències, més especialment abans de l’enfortiment del feudalisme cap al segle xii.

Una vegada repoblada la plana de Vic en temps de Guifré el Pelós, tot el territori de Sant Martí Sescorts, juntament amb una part important de Santa Maria de Corcó i una

Vista general de part del terreny indicat en els mapes.

Foto: Arxiu Cingles

8

àmplia zona del nord-oest de Tavertet hau-rien format part de l’anomenat apendicium de Casserres, que vindria a ser una àmplia part de tota la conca fluvial que desemboca davant del que va ser castell i monestir de Sant Pere de Casserres. L’apendicium de Casserres es troba documentat des de finals

del segle ix i fins a mitjan del segle xi6. En aquests primers segles d’establiment franc al territori el pes de Casserres seria molt im-portant, incloent una part important del què poc després formaria el Cabrerès. D’aquest nucli inicial de Casserres i de la seva pos-terior decadència en derivarien les tres parts que hem diferenciat en un principi, i potser en uns primers segles encara una quarta, de dependència exclusiva encara del monestir de Sant Pere de Casserres. Al 1093, una part important de Sant Martí Sescorts s’hauria se-parat de Casserres, esdevenint independent. Segurament també durant el segle xi devien separar-se les dues parts que es van incorpo-rar al Cabrerès i a la Vola i Curull.

El Cabrerès és el terme de domini del castell de Cabrera, administrat jurisdic-cionalment per la família Cabrera, d’un reconegut prestigi nobiliari durant tota l’època medieval i moderna. Al nucli més proper al castell s’hi hauria afegit tota la part de Casserres que hem esmentat, com-prenent així el què serien les parròquies de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó, Sant Llorenç Dosmunts, Sant Pere de Falgars i part de les de Sant Bartomeu Sesgorgues i Sant Martí Sescorts. Aquest terme, amb algunes variacions importants, és la base principal de l’actual municipi de l’Esquirol. De la parròquia de Sant Martí Sescorts incloses al terme del Cabrerès en formaven part les següents masies (amb les masoveries històriques respectives): Sorribes, el Güell, el Dot, Vallbona i Vi-laporta. Al 1898 aquesta part formava part del municipi de Santa Maria de Corcó - l’Esquirol, que comprenia també les par-ròquies de Santa Maria de Corcó i Sant Julià de Cabrera.

Per altra banda, una part important del nord de Sant Martí Sescorts va passar al

Mapa de les jurisdicci-ons senyalades per l’au-tor sobre el mapa Vall de Sau - Collsacabra de l’Editorial Alpina.

9

terme de la Vola i Curull. Aquesta zona, que comprenia les pairalies de Comerme-na, Joventeny, Cararac, Ferrerons, Sobre-puig, Santa Margarida i Biquideres, era de jurisdicció reial. El seu domini s’acabava d’estendre cap a tota la part oriental de l’actual municipi de Sant Pere de Torelló, aproximadament des del riu Ges cap a l’est.

La tercera part és la que esmentàvem que s’havia independitzat el 1093. Durant el se-gle xii hauria passat a formar part del terme de Manlleu, probablement vinculant aquest fet amb la dependència eclesiàstica de Sant Martí Sescorts de la canònica de Santa Ma-ria de Manlleu7. Antigament el terme de Manlleu havia format part del de Roda, però s’havia segregat el 10378. D’aquest territo-ri, a més de la resta de la parròquia de Sant

Martí Sescorts no inclosa en el Cabrerès ni la Vola i Curull, en formaven part els reduc-tes parroquials de Sant Pere de Roda, Sant Feliu de Torelló i Sant Pere de Torelló que actualment es troben dins del municipi de l’Esquirol. Al 1576 aquest terme era domini dels Cabrera, però la jurisdicció civil la te-nia el baró de Centelles9.

Hem fet referència a una possible quar-ta part. Sembla que el monestir de Sant Pere de Casserres va arribar a tenir domi-ni d’una àmplia part del sud de Sant Martí Sescorts, amb una petita batllia que tenia com a centre la masia de l’Escanera, de propietat del monestir. Aquesta part, però, acabaria vinculant-se al terme de Manlleu amb el declivi de la institució monacal10.

I a partir d’aquest moment, en què Sant

El poble de Sant Martí Sescorts.

Foto: Abel Rubió Serrat

10

Martí Sescorts no tenia terme propi, sinó que estava dividit en tres, és quan hem de començar a parlar d’independència i de mu-nicipi propi.

Al 1781 se segregava de Manlleu tota la zona oriental que no formava part de la seva parròquia11. Es creava el municipi de Sant Martí Sescorts, que comprenia una part equivalent a aproximadament la mei-tat de la parròquia pròpia més els reductes parroquials veïns esmentats. Aquesta és l’explicació que l’actual municipi de l’Es-quirol inclogui parts de les parròquies de Roda, Torelló i Sant Pere de Torelló.

Més tard, al 1842, era tota la part de la par-ròquia de Sant Martí Sescorts pertanyent a la Vola qui se segregava per a unir-se al recent municipi, aglutinant ja bona part de la parrò-quia en un mateix terme municipal12. No seria fins al 1898 quan, a petició del consistori de Sant Martí Sescorts, es posava fi al municipi independent, integrant-se a l’Esquirol a can-vi d’algunes prestacions, com el finançament d’una escola, i el manteniment d’un cert esta-tus propi13. L’agregació va produir-se de ma-nera oficial el 15 de novembre de 189814.

Els límits entre els diferents termes que van coexistir no són mai gaire clars i sem-bla que van haver-hi rectificacions al llarg del temps. Per exemple, el mas Vilaporta estava fogatjat al 1515 dins del terme de Manlleu, quan semblaria clarament que pertanyia al Cabrerès15. Aprofundint en la documentació trobaríem molts altres casos

semblants, que mostren que aquests límits no van ser mai del tot estables. En el mapa adjunt, la divisió que mostrem dels tres termes seria la més tardana i, segurament, la que hauríem de considerar més fiable, però sempre disposats a acceptar algunes variants en el transcurs dels segles.

És important que fem esment, també, a la qüestió del municipi de Masies de Santa Maria de Corcó, bastant desconeguda i que convindria estudiar amb profunditat. El pas del Cabrerès com a terme jurisdiccional al municipi de Santa Maria de Corcó no és sim-plement un canvi de nom i/o de funcions ad-ministratives, sinó que hi ha una desintegra-ció prèvia del terme. Almenys des de mitjan segle xviii i fins a 1824 va existir Masies de Santa Maria de Corcó, que comprenia tota la part d’aquesta parròquia excepte el nucli de l’Esquirol, juntament amb una petita part de la de Sant Martí Sescorts. L’Esquirol forma-va un municipi propi. El terme de Sant Julià de Cabrera també era independent. El cas és que entre 1814 i 1824 sembla que Masies de Santa Maria de Corcó estava unit a Sant Martí Sescorts (només la part que s’havia in-dependitzat de Manlleu, sense la de la Vola) i la capitalitat del municipi radicava a Sant Martí Sescorts16.

Tot aquest embolic de termes serveix per adonar-nos que els municipis actuals no són el reflex d’una continuïtat històrica, sinó que s’han creat a partir d’un compli-cat entramat de dependències. El que som

www.fondamarsal.com.es — Rupit@fondamarsal.com

11

avui dia es deu a una sèrie d’agregacions i segregacions entre diferents parts de po-bles que, al llarg del temps, han anat confi-gurant les divisions administratives actuals. Al Collsacabra aquest fenomen no succeeix només a Sant Martí Sescorts o l’Esquirol, sinó que aprofundint en el tema ens ado-naríem com tots els municipis veïns també han estat sotmesos a diferents canvis admi-nistratius, cosa que ens ha de permetre ser conscients de la complexitat amb què han estat creats els actuals municipis.

Notes

1. Arxiu Episcopal de Vic: ACV, Cal. 6, núm. 1239.2. ORDEIG, R.: Les dotalies de les esglésies de Catalunya: segles IX-XII. Vic: Estudis Històrics, 1993.3. VVAA: Gran geografia comarcal de Cata-lunya. Volum I. Osona i el Ripollès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991.4. Antigament, Casamitjanes estava dividit en-tre les parròquies de Sant Pere de Roda i Sant Martí Sescorts. ACV 24/2: 3 de juny de 1322.5. La paradoxa d’aquest fet és que tant Puig-docells com Faricle pertanyen actualment a la mateixa propietat, que té com a casa pairal Co-dinac, és a dir, una propietat que s’estén en tres parròquies diferents.6. Podem veure’n diferents exemples a: OR-DEIG, R.: Els Comtats d’Osona i Manresa. Bar-celona: Institut d’Estudis Catalans, 1999. Dins la col·lecció: Catalunya Carolíngia.7. GAJA, E.: Història de Manlleu. Barcelona:

Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, 1976.8. VIGUÉ, J. i PLADEVALL, A (directors).: Catalunya Romànica. Volum III. Osona II. Bar-celona: Enciclopèdia Catalana, 1984.9. JUNYENT, E.: La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1976.10. BOLÓS, Bernat (transcripció d’Antoni Pladevall): Història del monestir de San Pere de Casserras vuy unit a la Companyia de Jesús de Barcelona... Any 1736. Manlleu: Fundació Cai-xa Manlleu, 2007. Pàgines 45, 47, 86, 87, 115; VVAA: Gran geografia comarcal de Catalunya. Volum I. Osona i el Ripollès. Barcelona: Enciclo-pèdia Catalana, 1991.11. BURGUEÑO, J., LASSO DE LA VEGA, F.: Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departa-ment de Governació i Relacions Institucionals. Direcció General d’Administració Local, 2003.12. Arxiu Particular de la Frontera (Calldete-nes).13. Arxiu Municipal de l’Esquirol. Llibre d’ac-tes. 1898.14. BURGUEÑO, J., LASSO DE LA VEGA, F.: Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departa-ment de Governació i Relacions Institucionals. Direcció General d’Administració Local, 2003.15. VVAA: Manlleu. Aproximació a la història,l’entorn, l’economia i l’estructura terri-torial. Vic: Eumo; Manlleu: Ajuntament de Man-lleu, 1990.16. VVAA: Gran geografia comarcal de Catalu-nya. Volum I. Osona i el Ripollès. Barcelona: Enci-clopèdia Catalana, 1991; BURGUEÑO, J., LASSO DE LA VEGA, F.: Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Relacions Institu-cionals. Direcció General d’Administració Local, 2003; Arxiu Episcopal de Vic: AVV, Cadastres.

12

Joaquim Menci— Pallˆ s, nascut en • poca de la repœbl ica, va pujar entre dones. En Joa-quim Menci— Godayol, no li va poder fer de pare. El van matar per roig a la Guerra Civil i no se sap on Ž s enterrat. La seva mare, la Pe-peta Pallàs, volia que el seu fill únic estudiés i anŽ s per advocat. De jovenet el van fer anar al Seminari de Vic, on es quedà fins a gradu-ar-se. Aqu’ va aprendre a estimar la cultura, la música, la història i l’art i també a malfiar-se per sempre mŽ s de lÕ esglŽ sia i els qui la representaven, a la vegada que enyorava la vida de poble i la seva gent de Sant Juliˆ .

La seva mare tenia raó, en Quimet hagués estat un bon advocat, però tip de tant d’estudi forçat i cap de setmanes enclaustrat, va voler volar com un pinsà alliberat en sortir del Se-minari. El posaran a treballar amb el seu tiet, Pere Menció, com a càstig “a veure si reac-cionava” i acabava els estudis de dret. No va ser així. Picar pedra li va agradar tant al jove Quim Menció que fins que ens va deixar, fa poc més d’un any, no havia fet altra cosa que guanyar-se la vida amb la passió d’un artesà.

Els seus amics aviat el coneixerien com una persona que li agradava el debat, discutir i argumentar. Fermament d’esquerres, qual-sevol conversa es convertia en política. De

caràcter fort com la pedra que picava, i socialment participatiu, era conegut arreu, tant a Sant Julià de Vilatorta, on va néixer al 1936, com els pobles més llunyans on havia treballat de jovenet, com a Tremp, i en els últims anys, on era reconegut i valorat, a Rupit i Tavertet, en ple Collsacabra amb el mestre de cases, Joan Sarsanedas.

Menut com era a ni-vell físic, tenia en canvi un gran esperit social i esportiu, ja que després de picar tot el dia, jugava i portava equips de fut-

bol, de ping-pong i de tenis. També feia el millor allioli de la comarca, i participava en qualsevol acte del poble els diumenges. Fins i tot la minusvalidesa que l’afectà de més gran no l’aturava. El seu fill el recor-da com a referent, com a pare que va fer de pare sense haver-ne après, com a llui-tador. És enyorat per la seva dona Ernes-tina i els seus dos fills Quim i Montserrat, pel buit que ha deixat. “Era feliç creant, era perfeccionista, i omplia la casa amb la seva presència” recorden després de quasi un any de la seva mort.

Sant Julià de Vilatorta llinda amb el municipi de Folgueroles que és poble de pedra dolça i bressol de picapedrers. Un poble elegant i tranquil amb gran valor ar-quitectònic, dels segles xix i xx, que va usar molts artesans i mestres de cases de renom en plena renaixença catalana, quan es va adoptar com a lloc d’estiueig per als burgesos i fabricants de Barcelona. L’art de picar la pedra, avui en dia ja molt es-morteït, era essencial aleshores per acabar les cases bones. La qualitat d’una casa es-tava en la pedra utilitzada, la manera de col·locar-la, la qualitat i l’aplomat dels cantons i en la decoració de les obertures, tant si fossin portals com finestrals escul-pits. Els escuts i inicials de qui ho va fer decoraven la llinda o dovella principal, i finalment hi havia l’acabat final, en calç viva que cobria la pedra petita per poder donar a la casa un aire senyorial i, qui podia, esgrafiar-la amb dibuixos simbò-lics de la bellesa, dedicació i excel·lència, les virtuts del noucentisme. Aquest era el context en què pujà en Quimet, un pim, pam, repicam constant entre constructors, picapedrers, fusters, terrissaires i enguixa-dors de la segona part del segle xx.

En Quimet amb el seu tiet i mŽ s endavant amb la seva pr˜pi a empresa, es dedicava a embellir les cases dels benestants de lÕ • poca, a restaurar fa• anes civils i religioses com ara el Col·legi del Roser, a fer fonts, fites, làpides i tot el que calguŽ s. Sant Juliˆ nÕ Ž s testimoni

L’EMPREMTA DURADORA DEL PICAPEDRER: QUIMET MENCIÓ

Belinda Parris

Quan tenia 45 anys

Foto:Familia Menció Vilaregut

13

dÕ aquesta • poca. Per˜ mentre treballava de dies i escoltava de nits els tenors i sopranos que tant lÕ inspiraven, en Quimet somniava en els rellotges de sol, escuts del bar• a, mo-numents als poetes i fonts pœ bliques que fa-ria per a la gent, perqu• no va deixar mai de ser un home republicˆ i del poble, un home que creia en un m—n mŽ s just per a tothom, lliure de repressions i drets adquirits.

Vam con• ixer en Quimet Picapedrer, que Ž s com li d• iem, a lÕ Avenc on va picar pedra durant els cinc anys de la restauraci— de la casa. Em va dir, amb el seu gran sentit dÕ hu-mor i aquell brillar dÕ ulls que ilál uminava tota la seva cara, que havia pensat gravar una cinta amb el toc-toc-toc del seu martell per poder marxar una estona a escoltar el silenci sense que ens nÕ adonŽ ssim. Els diumenges tornava de vegades amb els amics a esmorzar i aix’ podia compartir amb ells la sensaci— de seure entre portals esculpits de feia mŽ s de 500 anys per picapedrers gascons. Quan li venia de gust regalava la seva obra. Per a lÕ Avenc va fer un rellotge de sol que, contra la seva voluntat va haver de ser al jard’ i no a la fa• ana com ell haguŽ s volgut; tambŽ va esculpir lÕ escut de lÕ Ajuntament del poble de Tavertet, entre molts dÕ altres escuts i monu-ments. Dit aix˜, com a bon catalˆ i artesˆ , era ben conscient del valor de la seva obra i deixava clar el que se li devia en uns rebuts petitets i ben redactats, amb lletra dÕ advocat. Perqu• lÕ artesˆ no Ž s un artista bohemi. LÕ ar-

tesˆ sÕ ho apunta tot. Per demostrar-nos el lligam amb lÕ Avenc i Sant Juliˆ tenim lÔ evi-d• ncia dÕ una factura del seu tiet amb data del 1887, quan els Fontcoberta, propietaris de lÕ Avenc, suposadament van comprar la pe• a als propietaris del carrer Montseny nœm ero 1 de Sant Juliˆ . Per tancar la pol• mica, que em va fascinar des del principi, va esculpir la finestra gòtica de nou per a la casa original.

Joaquim Menci— ha deixat sens dubte un buit al Collsacabra i a Sant Juliˆ . Mai mŽ s ben dit, ja que el picapedrer precisament bui-da la pedra per crear, i deixa literalment la seva empremta en un material que durarˆ de-senes de generacions humanes. El picapedrer en el fons és un grafista, però amb tècnica i bon gust. Nosaltres, que no sabem de les lleis f’siques de la pedra i de com trencar-la sense esmicolar-la, tambŽ voldr’em deixar el nom i el moment en les parets i roques si la consci• n-cia ens ho permetŽ s. Els primers homes ho feien perqu• sabien, tambŽ amb una certa nostˆ lgia, que aquell nom o data, aquella declaraci—, aquell dibuix o s’mbol, o aquella frase duraria molts mŽ s anys que ells i que nosaltres. La roca perdura i nomŽ s Ž s dominada pels elements naturals i el picapedrer.

Dos monuments de pe-dra tallada pel Quim i que estan a Folgueroles.

Foto: Belinda Parris

En Quim ja gran.

Foto:Familia Menció Vilaregut

14

Tot fullejant i llegint aquesta revista comprovem que s’hi poden captar moltes essències de la tradició, el record, la història i tantes altres coses que ens apropen a la vida d’aquest racó de món anomenat Collsacabra o Cabrerès. D’entre tot el contingut acumulat per molts anys de fer crònica del país, voldríem valorar el sentit que porten les imatges il·lustratives

de la lletra impresa. Ben cert que una descripció literària ens apropa a la idea del tema i fixa coneixement, però l’impacte d’una fotografia ens dóna informació de la realitat, amb figures, paisatges, edificis, objectes… que gaudeixen d’una veracitat visual sorprenent. Amb les imatges reforcem un lligam anímic que augmenta el goig del record, tant si coneixem allò que veiem com per l’interès de la informació, cas de representar una cosa desconeguda.

D’aquí a valorar la transcendència de la fotografia hi ha sols un pas. S’ha insistit molt en el paper fonamental que la imatge fotogràfica ha aportat i segueix proporcionant a la història de la humanitat. Sense fotografia no es podrien considerar molts aspectes de la vida. No es trobaria el nexe real entre la descripció i la fidelitat. Molts puntals de la realitat quotidiana moderna de la comunicació esdevenen hereus de la fotografia pura: cinema, televisió, vídeo… en són els exemples més evidents. És oportú, doncs, valorar la presència de la fotografia en el nostre ambient muntanyenc.

Situats en aquesta part d’Osona, envoltats de meravelles de la naturalesa i mirant l’entorn, per força hem de reflexionar

MIRANT CAP EL CELJordi Gumí

Fotografies de l’autor.

15

sobre el que ens envolta, de la seva transcendència i del plaer que representa convertir tot això en possibles imatges. Hom es veu corprès per la majestuositat de paisatges, cingles, roques, natura viva… i es troba impulsat a reclamar una càmera fotogràfica que pugui extreure i guardar aquestes sensacions fugisseres per fer-ne un recull, un record palpable.

Passejant per aquests verals podem fer un recorregut estacional amb motius per omplir el nostre àlbum. Primavera, amb l’esclat de colors, flors, vida, alegria. Estiu, curull de paisatge, contrast, llum, espectacularitat. Tardor, que genera boires, tons calents, fulles caduques i sensació de pau. Hivern, rei de la neu i les gelades, d’ambient esmortuït. Són molts els indrets i els detalls que cercarem en mig de la natura exuberant, tots mereixen atenció, però hem reservat un tema pel final, una característica que els engloba i esdevé universal. Recomanem que aixequeu els ulls per damunt de la terra i feu una bona mirada a aquesta part de la natura que complementa la que hem considerat. Aconsellem que contempleu els cels llisos, núvols de glòria, nuvolades de tempesta, postes de sol, contrastos de color, àmbits de misteri, esclats de llum, retaules pictòrics. Voleu més meravelles? Agafeu la càmera i mireu cap al cel. No quedareu defraudats.

16

autoferrer@gmail.com

LA RESTAURACIÓ DE L’ESTANY DEL COLLO DE LES GRANOTES

Guillem Mas i Gregori Conill, de l’associació Paisatges ViusJoan Colom Molas, del mas el Torrent

Introducci—A principis del segle passat lÕ estany del Coll era el punt dÕ aigua mŽ s important per abeurar el bestiar de les masies de Rupit i Pruit, sobretot en per’odes de grans sequeres. A causa de la gran quantitat d’amfibis que hi arribaven atrets per les seves grans dimensions, popularment tambŽ se lÕ anomenava lÕ estany de les Granotes. D’aquella època se’n conserva una fotografia

que es troba al menjador del restaurant del Santuari de la Salut a Sant Feliu de Pallerols.

L’estany no pertany a un únic propietari, sinó que és compartit per les finques del Coll, el Torrent i Roca-roja, i és precisament en aquest punt on conflueixen els tancats ramaders de les tres masies, de manera que abeuraven el bestiar al mateix punt d’aigua però cada ramat en la seva part. No obstant aixó, en part a causa de la presència continuada de bestiar, durant la

Estany del Coll a principis del segle xx

Fotos: Arxiu

17

segona meitat de segle xx l’estany es va anar omplint de sediments i va deixar de ser un punt d’aigua important per esdevenir una bassa de poca entitat que estava seca una bona part de l’any. Per aquesta raó darrerement les vaques ja no s’hi podien abeurar al pic de l’estiu i els ramaders van haver de col·locar abeuradors connectats a la xarxa d’aigua.

El projecteAmb l’objectiu de recuperar el seu aspecte original i la seva flora i fauna associada, els tres propietaris de l’estany es varen posar d’acord per a restaurar-lo des d’un punt de vista ambiental i ecològic, és a dir, prioritzant la conservació de la biodiversitat i la integració paisatgística. Alhora, també varen acordar de no permetre que el bestiar tornés a accedir al perímetre de l’estany.

ActuacionsAmb l’assessorament de l’associació Paisatges Vius els propietaris varen aconseguir un ajut del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya per tal de finançar les actuacions necessàries per a la seva recuperació, que varen ser les següents:

Excavació de la cubeta. A principis de setembre de 2010, aprofitant la sequera estival, es va buidar la cubeta de l’estany amb una retroexcavadora fins a recuperar les dimensions que havia tingut en el passat, és a dir, uns 60 metres de longitud per uns 25 d’amplada. En total es van extreure 1.695 tones de terra, una part de les quals es varen utilitzar per crear la mota de contenció de l’estany i la resta es va portar als camps més primalls de les finques per tal de poder-los treballar amb més facilitat.

Es varen crear unes ribes de pendent suau i de perfil sinuós per tal d’afavorir l’establiment de flora aquàtica i es varen

excavar cubetes interiors a diferents fondàries per tal que es formin petites basses quan el nivell baixi en èpoques de sequera. La fondària màxima de l’estany és d’uns 3 metres, però hi ha plataformes a diferents fondàries, la més extensa de les quals es troba només a mig metre de la superfície i conserva part de la vegetació preexistent amb l’objectiu d’accelerar el procés de revegetació. Just un mes després

Vaques dins la cubeta de l’estany, sense ai-gua i reblerta de terra, l’agost del 2010

Foto: Guillem Mas

Maquinària excavant la cubeta

Foto: Guillem Mas

18

de l’excavació, a finals del mes d’octubre de 2010, va tenir lloc un fort aiguat que va deixar més de 200 litres/m2 en 24 hores i va omplir l’estany fins dalt de tot.

Col·locació d’un abeurador. Aprofitant l’excavació es va fer passar una mànega per sota de la mota per tal de poder instal·lar un abeurador per les vaques en un nivell inferior perquè puguin beure sense haver d’entrar a l’estany.

Revegetació amb plantes aquàtiques. Tot i haver conservat una part de la vegetació existent, hi ha zones que van quedar desproveïdes de vegetació i va ser necessari revegetar-les per reduir l’erosió. En una primera jornada de voluntariat una quinzena de persones varen plantar lliris d’aigua, joncs i altres plantes aquàtiques al voltant de l‘estany per tal d’accelerar el procés de colonització.

Construcció d’una tanca perimetral. En una segona jornada de voluntariat es va construir una tanca perimetral de 250 metres de longitud al voltant de l’estany, consistent en estaques i travessers de fusta tractada. (Imatges 5). Es varen construir dues petites portes per permetre l’entrada de les persones que el visitin i una de més gran per si en el futur fes falta realitzar neteges o altres actuacions amb maquinària pesada.

Instal·lació d’un plafó informatiu. Per tal de donar valor a la restauració de l’estany, es va dissenyar un plafó informatiu on s’exposen els seus valors ambientals, les actuacions realitzades i també es recomana, sobretot, de no alliberar-hi peixos, tortugues o crancs, ja que posarien en perill les poblacions de granotes i tritons que hi viuen.

El futur de lÕ estanyPer tal d’assegurar una bona gestió de

Voluntaris durantla plantació

Foto: Guillem Mas

Panoràmica de l’estany amb les plantes aquàtiques brotant al maig del 2011

Foto: Guillem Mas

19

l’estany a llarg termini es va signar un acord de custòdia de deu anys de durada entre els propietaris i l’associació Paisatges Vius en el qual els propietaris es comprometen a no utilitzar purins de porc per abonar els camps del voltant de l’estany i a mantenir la tanca en bon estat per evitar que les vaques hi accedeixin. Per la seva part l’associació, després d’haver aconseguit el finançament necessari per dur a terme la restauració, realitzarà un seguiment anual de la qualitat ambiental de l’estany basat en bioindicadors (amfibis, ocells, plantes aquàtiques, espiadimonis i altres invertebrats aquàtics) que confirmi el bon estat de conservació de l’estany. En el seguiment dut a terme la primavera de 2011 ja es va confirmar la reproducció de l’ànec collverd, es varen detectar fins a sis espècies d’amfibis (la granota roja, la granoteta de punts, el gripau comú, la reineta, el tritó palmat i la salamandra) i també hi començaven a créixer les primeres plantes aquàtiques de manera natural com la boga, el canyís o les asprelles.

La restauració de l’estany del Coll forma part d’un projecte més ampli de l’associació Paisatges Vius, que té com a objectius: assegurar l’existència d’una xarxa de punts d’aigua de bona qualitat al territori per afavorir les poblacions d’amfibis i plantes aquàtiques, millorar paisatgísticament l’entorn, augmentar l’oferta d’activitats d’observació de la natura per promoure l’ecoturisme i, sobretot, fer-

ho de manera compatible amb les activitats agrícoles i ramaderes que es desenvolupen al Collsacabra.

Agraïments: Des d’aquestes línies volem donar les gràcies als tres propietaris de l’estany (Joan Garganta, Carme Arisa i Pere Colom) i als masovers de les finques (Joan Colom Danés i Lluís Crosas) per permetre i facilitar la restauració de l’estany. I agrair també a tots els voluntaris que desinteressadament varen col·laborar en el projecte, especialment a la família Codina-Currubí de Cantonigròs.

Voluntaris construintla tanca perimetral

Foto: Guillem Mas

20

ENMIG D’UNA GUERRA, FA 200 ANYS:INFORMES DE LES AUTORITATS LOCALS DE 1810SOBRE ELS DANYS DE LA GUERRA DEL FRANCÈS

Fa dos-cents anys els habitants de les nos-tres comarques estaven, encara que ells no ho sabien, més o menys al mig del període bèl·lic que ara anomenem Guerra del Fran-cès o Guerra de la Independència, 1808-1814. La capital de la comarca i del corre-giment havia suportat ja diferents ocupa-cions dels francesos (del 17 d’abril al 18 de juny de 1809, del 12 al 22 de gener i del 2 de febrer al 15 de març de 1810), i havia passat ja l’anomenada Batalla de Vic el 20 de febrer de 1810. El Collsacabra ja havia sofert reiteradament les anades i vingudes de les tropes i la devastació sobretot en el

trànsit entre Osona i la Garrotxa pel camí ral i el grau d’Olot. 1

Fa 200 anys, a la primavera del 1811 encara els quedava molta guerra per da-vant. Entre la primavera del 1810 i l’estiu del 1811 hi hagué una relativa calma, i la Junta Corregimental ho aprofità ja el maig del 1810 per ordenar a tots els ter-mes de la comarca que notifiquessin tots els danys causats pels francesos durant les invasions.

Els termes van respondre entre maig i juliol del 1810. Malauradament, sigui per-què no tots van respondre o sigui perquè algunes de les respostes hagin desapare-gut, pel que fa a l’àrea dels actuals muni-cipis del Collsacabra s’han conservat no-més les respostes dels termes de Tavertet i de Sescorts. És especialment de lamen-tar que no s’hagin conservat les respostes del terme de Cabrerès / Corcó i del terme de Rupit, perquè es pot suposar que les afectacions degueren ser bastant més re-llevants, però per contra sí que s’han con-servat els informes de municipis veïns que ajuden a fer-se una idea dels efectes reals d’aquell conflicte en els petits termes de la muntanya d’Osona.

Cronològicament la primera resposta que tenim és precisament la de Tavertet:

Lugar i término de San Christoval de Ta-vertet, corregimiento de Vich.En cumplimiento de una orden de la supe-rioridad relativa a que den las justicias y ayuntamientos de los pueblos una razón de si ha estado invadido el pueblo, quantas vezes, qué tiempo han permanecido en él, a quanto se calcula el daño de lo quema-do, talado, devastado y exigido particu-larizando los atropellamientos que hayan tal vez cometido, certificamos nosotros los infrescritos como en este lugar y término han executado tres correrías en una parte de él llamado San Bartholomé Sasgorgas,

Rafel Ginebra i Molins

Informe sobre els danys de la guerra al terme de Tavertet. Arxiu Munici-pal de Vic, lligall Guer-ra - Invasión de los franceses, 1809-1812.

21

que los daños que han causado a los ve-cinos llevándoseles quanto encontraban ymporta la cantidad de 2.850 ll.

Y para que conste damos el presente, firmado y sellado con el sello del común.

San Christoval de Tavartet y Mayo 20 del año 1810.

Joseph Puntí batlle, Francisco Noguer regidor2

L’única part del terme de Tavertet afec-tada fins aleshores va ser Sant Bartomeu Sesgorgues que hauria sofert tres ràzzies. Tota la resta del terme va quedar al marge de les accions bèl·liques, cosa que expli-ca que esdevingués un lloc de refugi per a la gent d’altres localitats més exposades, com ja vàrem documentar en un article anterior.3

De quatre dies més tard és la resposta del terme de Sant Martí Sescorts, que se-gueix el mateix redactat:

Termino de Sn. Martín Sescors, Corregi-miento de VichEn cumplimiento de una orden de la su-perioridad relativa a que den las justicias de los pueblos una razón de si ha sido quemado, sequeado o invadido el pue-blo por los enemigos, quantas veces, qué tiempo han permanecido en él y ha quanto se calcula el daño de lo exigido, talado y devastado, particularizando los atropella-mientos que hayan tal vez cometido, cer-tificamos nosotros los infraescritos como en este término en el tiempo que invadie-ron los franceses la ciudad de Vich y pue-blos de su comarca executaron diferentes correrías causando graves daños de con-sideración que averiguados con la mayor escrupolosidad, entre quemado casas en-teras, menaje de casas de bienes muebles que se han llevado y otros efectos, dinero, ganados y granos, aciende en la cantidad de 31.914 ll. 6 s. 6 dineros catalanes. Y para que conste damos el presente.

Firmada y sellada con el sello del común.San Martín Sescorts y Mayo 24 de 1810.Joseph Conill, batlla, Joseph Gohell regidorCom es veu, el dany a Sescorts és onze

vegades més gran que el de Tavertet. En aquest cas els del terme adjunten un full amb la valoració dels danys en algunes de les cases, feta per Josep Garriga, fuster de

Roda, i Segimon Macià, mestre de cases:Nota de lo que han fet mal o cremat los fran-

sesos anl terma de St. Martí Sascorts:

Conill 200 ll.

Colom gros 121 ll.

Taularia de Corominas 199 ll.

Corominas 1600 ll.

Baraneras 200 ll.

Casa de Camprodon 249 ll.

Codinach 328 ll.

Si hem de donar sentit a l’ordre sembla que els francesos van afectar les cases de la part meridional del terme i després de destruir la gran casa de Coromines es diri-giren cap a Torelló.

Malauradament, com hem dit, aquests dos informes són els únics relacionats di-rectament amb els municipis del Collsaca-bra. Tanmateix, s’han conservat informes de termes veïns que permeten completar l’escenari i fer-se una idea prou clara del context.

Així, per la part de la Plana tenim per exemple l’informe de Roda, punt clau, no cal dir, en el camí cap el Collsacabra i la Garrotxa. Des de Roda fan servir exacta-ment la mateixa fórmula “En cumplimi-ento de una orden...”, i a partir d’aquí, diuen: Certificamos nosotros los infraescritos como este pueblo de Roda fue invadido dos veces, la primera sucedió en el día 17 abril de 1809 y lo tuvieron ocupado hasta 19 junio de dicho año. La segunda suce-dió en 11 ene-ro de 1810 y entre tenerlo ocupado y al-gunas incur-ciones que hi-cieron quando pasavan a otros lugares no fue libre de ellos hasta ha principios del marzo próxi-mo pasado, habiendo executado los daños siguientes, a saber

Segell del comú del terme de Tavertet, 1810

22

Daños causados Libras, sueldos, dineros

1. Primeramente los daños que han cau-sado derrotando casas y destrosandoles, que en muchas no pueden abitarse, regu-lado por peritos importa

20.688 ll. 8 s.

2. Idem muebles quemados, ropas que se han llevado y otras destrosadas, daño de los granos, fábricas de pelayre de texidos de lana, cáñamo, algodón y máquinas inglesas són

124.130 ll. 16 s. 6

Total de ambos ramos 144.819 ll. 04 s. 6

Ho signen a Roda el 4 de juliol de 1810 els regidors Joan Prat i Josep Anglada.

Pel que fa a la banda de les Guilleries, es conserven les respostes de to-tes les parròqui-es de la vall de Sau. Així, de 15 de juliol és la concisa resposta

de Sant Romà de Sau, en català i sense cap preàmbul, signada per Jan Farrés, regidor de Sau:

Relació dels danys an donat los Fran-cesos ha la parròquia de San Romà de Sau en lo any de 1810. Vingueren en esta lo dia primer de mars y continuaren en esta 11 dias contínuos.

Lo gra que s’enpor-taren se judica, a valor de un o altres grans,

800 ll.

Robas de varias especias valen

1700 ll.

De espallar calaxe-ras,caxas y alajas

1200 ll.

En la yglésia 60 ll.

Lo bestiar que se’n manaren

1700 ll.

Feren dos morts y altres atrositats

5460 ll.

Del que diu el regidor de Sau es dedueix que els francesos van ocupar el poble just quan tenien també ocupat Vic, evidentment per la importància estratègica de Sau i del seu pont pel control del pas del Ter i el camí cap a Girona.

Encara més concisa i també en català és la resposta signada el mateix 15 de juliol per Joan Jover, regidor de Castanyadell:

Relació dels dans andonat los francesos en lo any del 1810 a la parròquia de Castanyadell vingueren lo dia 4 de mars del ditany a la iglésia y rectoria

315 ll

Als demés individuos de la dita parròquia

325 ll

No vingueren més que un dia.

Per tant, també Castanyadell va ser ocu-pat pels francesos el març de 1810, i tot i que va ser un sol dia van fer destrosses re-llevants, especialment a l’església i rectoria.

La resposta que envien des de Bancells és també breu i en català. És signada pel rec-tor de la parròquia, Jaume Solà, i per Isidre Pagès, regidor del terme: Los danys que donaren y feren los francesos quant invadiren y saquejaren esta parrò-quia de Sant Andreu de Bancells, al temps que tenían invadit la ciutat de Vich y sa co-marca, no és fàcil averiguar-los, ni totas las cosas perdudas, perquè encara que en lo mateix die que vingueren se’n tornaren, causaren tant dany y talvegada més que si aguéssen estat detinguts. Y aixís per poder fer-ne alguna relació se ha fet, convocats los damnificats, lo judici següent, judicant prudentment poch més, poch menos.

Segell del comú del terme de Sescorts, 1810

23

1.- A la Iglésia de Sant Andreu 125 ll.

2.- A la rectoria i señor rector 200 ll.

3.-An als demés parroquians damnificats, entre tots 2688 ll.

Que suma 3023 ll.

L’informe no precisa la data del sa-queig, i ni tan sols el document està datat, però per context segur que fa referència a 1810, i algú hi va afegir al marge i en castellà:

En el mes de marzo 1809 se detuvieron parte de un día.

Pel que fa a Vilanova de Sau, hi ha la resposta de les autoritats civils i també una extensa memòria feta pel rector. L’in-forme civil és en la línia dels que hem vist:Relació dels danys an donat los france-sos en la parròquia de Vilanova de Sau lo temps que vingueran lo any 1809 foren 4 dias, lo any de 1810 vingueren 15 dias. Cada dia venían a la punta del sol, mar-xavan al vespra o quan los aparexia per arribar a Vich.

Se judica que lo blat que se’n portaren entre un yaltres valia

865 ll.

La roba de uns y altresque se’n portaren 548 ll.

Lo bestià que se’n an ma-nat entre parells de bous y vacas valen

989 ll.

Lo bastià manut so és ovellas y cabras y tocinos se judica

576 ll.

La carn salada una cosa ab altra 249 ll.

An cramat una casa y un altra que cremaren los por-xos, se judica

867 ll.

Las alajas de las casas iainas de treballar 689 ll.

4783 ll.

752 ll. 10 s

Que suma 5535 ll. 10 s.

La resposta del rector en canvi és més detallada especialment en els danys als seus propis béns, però també aporta més informació sobre danys a les persones:Relació dels danys fets y ocasionats per lo exsèrsit fransès a la iglésia de Vilanova de Sau en los dias nou y divuyt de juny del any 1809 y en la semmana penúltima de Carnastoltas y diumenge primer de qua-resma del present any 1810…

En primer lloc s’esplaia detallant una llarga llista d’estris i ornaments litúrgics de l’església que van robar o malmetre els francesos, que valora en total en 300 lliu-res. Després els danys a la rectoria, tant de parament i roba com també d’estris de cuina, bestiar domèstic i menjar. Ho valo-ra tot plegat en 452 lliures 10 sous. Final-ment recull els danys humans:Morts: Lo any 1809 se’n trovaren 5. Lo un perquè fugia, 2 malalts, un tolit y un vell. 2 donas malaltas no tardaren a morir, se-gurament accelerà la mort la visita. Tam-bé se trobà passats días un pobre vell mort en un rech, se ignora la causa. Aquest any [1810] mataren 4 homes, lo un fugint, un que estaba assutjat ab sa familia, un per-què li trovaren un cartutxo també en un bosch y lo altre a destraladas perquè de-fensava tirant ab sos brassos una cistella plena etc.També un pobre malalt quedant-se lo pri-mer dia fou copajat, no volgué quedar-se lo segon dia y morí al voler-lo muntar a cavall.Lo ecsecutat ab las pobras donas o malal-tas que trovaren per los boscos y malesas se sabrà en lo Judici, y será molt.Qual relació firmo als 13 de juliol de 1810 jo Domingo Fábrega rector de Vilanova de Sau.

Els francesos van fer danys a l’esglé-sia de Vilanova el 9 i 18 de juny de 1809, i la semmana penúltima de Carnastol-tas y diumenge primer de quaresma de 1810. Aquell any la Pasqua va caure el 22

24

d’abril i per tant el primer diumenge de quaresma va ser l’11 de març que és preci-sament el dia que els francesos, com hem vist, van abandonar Sant Romà de Sau, i la setmana penúltima de carnestoltes s’ha d’interpretar com la setmana precedent al dijous gras, per tant del 22 de febrer a l’1 de març i per tant seria just el moment pre-vi a l’ocupació de Sau.

Les morts que esmenta el rector es troben recollides amb noms i dates al llibre de de-funcions de la parròquia4, on a més hi ha una anotació específica per fer constar la desocu-pació del 18 de juny de 1809: Lo dia 18 de juny partiren los gavayts de la Plana de Vich per la Selva a posar citi a Gerona. Pasaren 6 o 8 cents per esta parròquia, robaren, espat-llaren, defloraren, feren altres desonestadats ab las donas que pogueren encontrar, fossen sanas, fossan malaltas, encara que al pas de la mort y mataren a lo menos a una dona y a un home malalts.

Pel llibre de defuncions es pot saber que el que va morir a destralades fou Pere Sitjar, masover del mas Quartà, de 60 anys, el qual fou farit a destraladas per los francesos en lo single i va morir el dia 7 de març.

També des de Vilanova de Sau envia l’informe, el 15 de juliol de 1810, Pere Badia col·lector de la parròquia de Santa Maria de Mansolí (municipi de Sant Hila-ri). Els francesos hi van ser el 27 de juny de 1809, i el març de 1810 el dia 8 i del 15 al 18. El total de danys és de 2.214 lliures.

Per acabar, Sant Sadurní d’Osormort, invoca uns danys notablement superiors, i els detalla també notablement amb un cas-tellà maldestre:[…] nuestre termino fue invadido quare-ninte (sic) veces poco más o menos, unos días de la manyana a la notche, otros seis oras, otros quatro, otros dos o tres veces al día, de modo que la mayor parte del término estuve quasi siempre enteramen-te expatriado, cuyas repetidas correrías y tránsitos han resultado los danyos que acompanyamos en dicha relación manda-da a nos por V. S. y es como sigue:Por las cassas quemadas y destrozadas en la mayor parte de sus aposentos.

Iglesias: Primeramente la yglesia parroquial de San Saturnino, puertas destrozadas enteramente, dentro de ella plata labrada, dinero, lienzos, ropas, imágines, desnudadas y destrosadas, las piedras sagradas de los altares la mayor parte echos pedazos, libros para decir missa con otros excesos particulares asciende el danyo a

840 ll.

En otra yglesia llamada Sant Felio de Planadas sofragania de la misma por los destrosos que en ella se enquentren regulado el danyo

30 ll.

Rectoria: La casa del cura vulgarmente dicha la rectoría enteramente brosida y quemada con todas las alajas, aparatos y muebles del cura párroco y sus servientes con una porción de trigo y otro grano para el alimiento de dicho cura. Regulado el danyo

2060 ll.

Casas de particularres de dicho término quemadas, destrozadas y danyos acusados en ellas

3367 ll.

Vino, aceyte y otros licores

367 ll. 12 s.

Trigo y otros granos

3451 ll. 5 s.

Dinero, alajas, ropas, muebles y comestibles

7542 ll 15 s. 6

La parte talada de los campos por la indisposición de la cosecha

459 ll. 10 s

Libros, papeles, documentos faedores a los patrimonios

640 ll.

Gallinas, pollos, patos y palomas

86 ll. 10 s.

Ganado viviente, tanto de comer como de porte, que quasi enteramente todo, como y tambien carnes saladas

25

6166 ll. 13s

Suma total 30771 ll. 6s.

La memòria és signada el 28 de maig de 1810 per Carles Pujol, escrivà del comú de Sant Sadurní.

Fins aquí el que aporten aquests informes. Com es veu només en el cas de l’escrit del rec-tor de Vilanova es parla de víctimes i encara en molts casos són morts per circumstàncies casuals o per incidents puntuals, gairebé són danys col·laterals. La resta d’informes es limi-ten a danys materials tot i que el mandat de les autoritats incloïa recollir los atropellamientos que hayan tal vez cometido. El baix nombre de víctimes ha d’estar relacionat amb el fet que normalment els habitants fugien dels pobles, i que els francesos quan no podien actuar ordena-dament, en encontres militars més o menys pre-parats estratègicament, rarament s’arriscaven a dividir-se i internar-se en boscos o muntanyes on podien esdevenir preses fàcils.

Fa 200 anys la guerra continuava, i el mateix estiu de 1811 Vic va tornar a ser ocupat del 13

a 23 de juliol i encara hauria de ser novament ocupat el gener i novembre de 1812, i el Collsa-cabra seguiria patint conseqüències fins el final del conflicte, amb un punt especialment relle-vant en l’anomenada “batalla de l’Esquirol” del juliol de 1813,5 però més enllà de les “batalles”, de les estratègies i dels generals els informes de 1810 ens deixen entreveure la perspectiva lo-cal, com afectava el conflicte als termes petits d’àrees allunyades dels grans nuclis.

Notes

1. Vegeu Maties ramisa, La Guerra del Francès al corregiment de Vic, 1808-1814, Vic: Eumo, 1993, p. 119-145. Vegeu també Mireia tona, La Batalla de Vic, Malla: Ajuntament de Malla, 2010.2. Aquest document, com els següents, es troba a: Arxiu Municipal de Vic, lligall “Guerra – Invasión de los franceses 1809-1812”3. Rafel Ginebra, La Guerra del Francès al Collsacabra: refugiats de guerra i crisi humani-tària, dins “Els Cingles”, núm. 59 (juliol 2008), p. 7-124. ABEV, Arx. Parr. Vilanova de Sau, D/2.5. Vegeu nota 1.

26

1 – L’Agullola2 – Restes de poblat ibèric3 – Grau del Forn4 – Forn de Calç5 – Bassa del Senglar6 – Balma d’en Pujeu7 – L’Agullola Xica8 – Grau dels Esclops9 – Balma dels Teixidors10 – Balma dels Gitanos11 – Grau de les Burres12 – Escaleta de Fàbregues13 – Grau de Sant Joan14 - Restes de poblat antic15 – Pedra Grossa

16 – Escaleta del Roquer17 – Font de la Baga18 – Salt de Sallent19 - Masia de Sallent20 – Forat o cova21 – Grau de Sallent22– Cort d’en Bac23 – La Donada2 4 - El Roquer25 – Font del Platan26 – Les Balmes27 – Paret antiga28 – Masia del Roquer29 – Pou del Roquer30 – Sant Joan de Fàbregues

31 – Pou de Sant Joan de Fàbregues32 – Dipòsit d’aigua33 – Viver34 – Ruïnes de la Massaleta35 – Masia de Fàbregues36 - Font de Fàbregues37 – Font Jordana38 – Tombes dels Bassis39 – Taula de les Creus40 – Pedrera dels Bassis

NOMS I INDRETS A L’ENTORN DE L’AGULLOLAMiquel Banús

27

LLEGENDA DE L’AGULLOLA.Miquel Banús

Vetllant les Guilleries, quan el massís més s’allunyacom far que el mariner tant busca en negra nit,trobareu l’Agullola, mugró de Catalunya,penjada entre els cingles molt a prop de Rupit.

No és filla de la terra, és joia de l’Olimpobsequi del Bon Déu quan per aquí passà.Mireu-la que eixerida, com tramunta l’abim, el qui la veu un dia, ja no l’oblidarà. […]

Així comença un petit poema de 80 versos amb el qual vaig guanyar, l’any 1978, el Primer Premi del Concurs de Poesia organitzat per la revista Els Cingles de Tavertet.

A l’Agullola, el que se la mira amb ulls contemplatius i els amants de la natura, quan veuen aquesta meravella feta pedra, la seva majestuositat, voltada de solituds, precipicis i afraus feréstecs per tots cantons, des del fons del seu cor els surt un oh! ple d’admiració. Que rebonics són aquests indrets!

Aquest gros penyal, roca gegantina que un dia vaig batejar amb el nom de “Mugró de Catalunya”, també té la seva mil·lenària llegenda. Pagesos d’aquesta terra, amarats de bonhomia i de bon faire, treballant el terròs, vivien i malvivien a l’ombra

d’aquests cingles, estimberris i penya-segats tiusquejats per una destral gegantina.

La llegenda explica que aquesta bona gent, cansats de les lloarderies que un gegant que voltava per aquests verals els ocasionava, varen demanar l’intercessió divina per allunyar-lo d’aquesta contrada. Els seus precs arribaren al Senyor que els hi envià l’Arcàngel Sant Miquel per protegir-los.

Un bon dia, Miquel i el gegant, que no era altre que Llucifer, gallardejant els dos dels seus atributs celestials, sÕ escometeren en aferrissada lluita. El combat, cos a cos, es decantˆ de part de Miquel. Quan Llucifer es veiŽ ven• ut i derrotat, aixecˆ la seva espasa, amb foc dÕ infern trempada, i enfurismat la brand’ contra la cinglera amb tanta for• a que el cingle migpart’. Enfollit va tirar-se al gorg de la Trapa, sota mateix del salt de Sallent, i enmig de renecs i sacrapants sÕ entrapˆ directament als eternals abims.

Si un dia el cuc de la curiositat us fibla i voleu conèixer in situ els noms i els llocs d’aquesta llegenda, aquest croquis us pot ser d’utilitat. Feu-ne l’experiència i ja em direu el resultat. Bon camí, bona via i si Déu vol fins un altre dia.

L’Agullola des de les afores de Rupit.

Foto: Ernest Gutiérrez

28

ELS PAQUETS DE VENTBlanca Busquets

Com que les desgràcies no vénen mai so-les, quan la dona se’n va anar amb un al-tre, també va ser quan el fill gran va tras-lladar-se a viure al Japó amb una japonesa i el petit va decidir fer-se militar davant de l’estupefacció de tothom, tan català i tan bon noi que semblava. Cada vegada que el veia entrant a casa vestit d’aquell color de gos com fuig, em posava d’un incontrola-ble mal humor. Només em faltava això i, al final, vaig decidir fugir. I ho vaig fer instal·lant-me a Cantonigròs, a l’hostal del poble. Era al mes de juliol.

Aviat em vaig adonar que havia fugit de la ciutat, però no de mi mateix, perquè cada dia em desmoralitzava més. Al fi-nal, per no pansir-me, em vaig posar a fer excursions. I així vaig anar a parar al pla Boixer. Quan per primer cop vaig acostar-me al límit de la cinglera, se’m va esca-par una exclamació. En el precís moment que ho feia, un aguilot va sorgir de darrere meu, de no sé on, i em va passar pel costat per llançar-se a volar al buit. Vaig notar-ne el batec a prop de l’orella, gairebé com si l’animal hagués volgut pentinar-me-la amb les plomes de l’ala. I després... res. El silenci. El buit allà a baix. La sensació

de ser poca cosa davant d’aquell escenari tan im-pressionant. Vaig acostar-me del tot a la vora i, per un instant, em va passar pel cap tirar-m’hi.

I llavors vaig sentir una fressa al meu costat, em vaig girar i me’l vaig tro-bar al costat sense saber com. Em somreia sense gaires dents. Anava amb un bastó i una camisa blan-ca amb les mànigues arre-mangades. A primer cop d’ull hauria dit que tenia molts anys perquè el seu rostre era ple de solcs. El vaig mirar de dalt a baix, abans de demanar:

—Sou pastor?—Sí em va respondre.Vaig donar una ullada enrere:—No veig el gos... ni les ovelles... —Ah, és que avui fan festa... em va

contestar amb una mitja rialla com de sa-tisfacció per haver fet una broma tan en-certada.

Vaig somriure jo també i no li vaig do-nar més importància. Vaig tornar a mirar el paisatge uns instants, i després vaig dir adéu al pastor, que es va quedar allà, pal-plantat de cara al buit.

Al cap d’un parell de dies, corprès per la bellesa d’aquell lloc únic, vaig agafar el cotxe i vaig tornar al pla Boixer. Era un dia en què em sentia particularment trist, moix, deprimit. Vaig deixar el cotxe a la vora del camí i vaig caminar fins a la pun-ta per tornar a mirar a baix. El buit em va xuclar el pensament altre cop, com la primera vegada, i vaig tornar a tenir tot d’una la idea de llançar-m’hi i acabar amb tot. I altre cop, mentre pensava, vaig sentir una fressa, i em vaig girar, i el pastor era allà. Anava vestit com l’altra vegada però aquesta vegada portava, a més, un parai-gua, un tros de paraigua de pastor, és clar. Vaig mirar enrere, tampoc no hi havia les ovelles. I no hi havia gos, tampoc, res.

—També fan festa, avui, els xais? vaig demanar amb un deix d’ironia a la veu.

Ell va somriure. Jo em sentia incòmode amb aquell home allà, no sabia què més fer ni què dir. Per donar conversa li vaig demanar si vivia molt lluny. Va assenyalar enllà.

—A l’Avenc? vaig interrogar.—Això, a l’Avenc... va fer ell desmenjat.Vaig tornar-lo a deixar mirant el buit.

Quin home més estrany. La seva silueta, quan jo marxava, es retallava amb clare-dat en aquell fons de cel, com si estigués acoblada al paisatge.

Hi vaig tornar l’endemà per tercer cop. Vaig fixar-me si el veia abans d’acostar-me al llindar de la cinglera, i res, no vaig veure res ni ningú. Vaig treure el cap a

Els impressionants es-padats del Pla Boixer

Foto Arxiu dels Cingles

29

baix com les altres vegades, vaig sentir el buit travessant-me el cervell com els al-tres cops, i aquell desig sobtat de saltar. I també, com els altres cops, va ser llavors quan va aparèixer el pastor al meu costat. Vaig fer un bot. Llavors, ell em va fer una pregunta sorprenent:

—Com és que encara penseu a tirar-vos daltabaix?

Em vaig quedar de pedra:—Qui us ha dit que penso a saltar?Ell va riure una mica:—Home, és fàcil de deduir, sempre sou

aquí mirant a baix... El que heu de fer, en lloc de llançar-vos vós daltabaix, és llan-çar daltabaix allò que us molesta.

Va assenyalar lluny una mena de pun-xa rocosa que sobresortia a l’extrem d’uns espadats de nivell inferior i va continuar:

—Veieu allò? És l’Agullola de Rupit. Diu la llegenda que heu de llançar el vos-tre problema embolicat amb una mica de vent, de manera que vagi a parar just allà a la punta, i llavors el problema s’estim-ba i s’esmicola. Per això l’Agullola és l’Agullola i està com trencada... s’ha fet així amb el pas dels segles a força de tirar-hi paquets de vent. Ara bé, això s’ha de fer ben fet perquè funcioni: el primer que heu de fer és dividir el problema en parts individuals, en fets que, solts, es puguin embolicar sense que en surtin estirabots per enlloc. No es pot llançar un proble-ma gros tot de cop perquè pesa massa i no arriba a l’Agullola. Quan tingueu el problema ben dividit, n’agafeu una part i l’emboliqueu amb vent, assegurant-vos que queda ben embolicat. Si no ho acon-seguiu un dia, proveu d’esperar, a veure si amb deu dies o un mes... o més d’un mes... no hi ha pressa. Quan el tingueu ben em-bolicat, veniu aquí i el llanceu. Afineu la punteria, assegureu-vos que anirà a parar a l’Agullola. Un cop ho hàgiu aconseguit, ja veureu que el problema desapareix així que topi amb la roca.

Me’l vaig mirar fixament, convençut que a aquell misteriós pastor li faltava un bull.

—Voleu dir? vaig acabar demanant per dir alguna cosa.

—És clar que sí va fer ell sense immu-tar-se gens.

I va fer mitja volta per començar a ca-minar mentre reia una mica i em feia un gest amb la mà com traient importància a tots els meus maldecaps. Jo em vaig que-dar una estona més mirant el buit, però m’havien passat les ganes de llançar-m’hi. Em penso que estava massa desconcertat.

Un cop a Cantonigròs, vaig reflexionar sobre el que m’havia dit aquell home. De fet, potser no era una bogeria tan gran in-tentar-ho. Al cap i a la fi, tenia l’avantatge

La Masia de l’Avenc els anys seixanta del segle passat

Foto: Arxiu dels Cingles

El pla de l’Agullopla des del pla Boixer un capvespre

Foto: Arxiu Cingles

30

que ningú no veuria què feia, i que, per tant, no em sentira ridícul. Al final, des-prés de pensar-hi un parell de dies, vaig decidir fer-li cas, i vaig començar dividint el meu problema en tres parts: el fill gran, el fill petit i la dona. El de la dona vaig decidir deixar-lo per a l’últim, perquè era el més gros i el més difícil de controlar ja que em feia mal només de passar-hi el pensament. Vaig fer primer el del fill gran, el que havia marxat al Japó i que em feia enyorar-me’n tant. Tal com m’havia dit el pastor, el vaig embolicar amb vent no sen-se esfor• perqu• sentia lÕ enyoran• a que em pujava i em baixava coll avall. Per˜

un dels œ ltims dies de les meves vacances, vaig tornar al pla Boixer, amb el problema embolicat a dintre dÕ una bossa que tothom pensava que era per anar a buscar alguna cosa al bosc perqu• la veien buida.

Al pla no vaig veure el pastor. Cal dir que tampoc no vaig mirar avall amb la intenci— de llan• ar-mÕ hi. Aquell dia tenia una altra idea al cap i, ficant la mˆ a dintre de la bossa, vaig treure el paquet de vent que vaig aguantar una mica amb totes dues mans. LÕ aguilot que el primer dia mÕ havia espantat, va tornar a passar-me pel costat fent soroll dÕ ales i, com una exhalaci—, seÕ n va anar cam’ de lÕ Agullola. Aquella era, doncs, la via. Intentant afinar la pun-teria, vaig aixecar el meu paquet de vent amb la mˆ dreta i, quan ho vaig tenir clar, el vaig llan• ar de la mateixa manera que si estiguŽ s jugant al beisbol. Vaig mirar enllˆ i el vaig veure: el meu problema, vo-lant, havia arribat a lÕ Agullola, sÕ hi va es-timbar i es va trencar en mil bocins. Vaig sentir, de cop, una tranquilá litat absoluta i em vaig fregar les mans satisfet: Ja no hi havia problema. I era cert, lÕ enyoran• a del fill gran havia deixat de ser un problema per convertir-se en un fet que calia accep-tar i prou. Aix’ de senzill.

Vaig deixar el pla Boixer for• a animat. Sabia que lÕ esfor• tot just acabava de co-men• ar, per˜ ara tambŽ sabia que meÕ n sortiria. MeÕ n vaig anar del pla i, al cap de dos dies, de Cantonigr˜ s. Ni tan sols vaig provar de desfer-me encara del problema del meu fill petit, necessitava una mica mŽ s de temps per observar qu• passava quan el tornŽ s a veure entrant a casa vestit de color de gos com fuig.

Vaig tornar a la ciutat trist però espe-rançat al mateix temps; vaig tornar-hi a treballar, a trobar-me amb l’estudiant mi-litar que, per postres, cada dia pretenia

L’Agullola de Rupit, vista des de Montdois.

Foto Ernest Gutiérrez

31

convèncer-me que aquella seva era una gran carrera amb un gran futur i projecció internacionals. En el fill del Japó hi vaig pensar poc, francament. Cada vegada que em venia al cap pensava que el problema ja estava esmicolat, que no existia i que, per tant, no hi havia de donar més voltes. I quan xatejàvem i ens vèiem per la cà-mera de l’ordinador, pensava que potser no n’hi havia hagut per tant, perquè, de fet, llavors hi parlava més que quan vivia a Catalunya. I van passar uns mesos fins que no em vaig treure el mal humor pel fill petit, fins que no vaig aconseguir emboli-car aquell problema amb una mica de vent per fer-ne una bona pilota. Quan ho vaig aconseguir, un diumenge de gener vaig tornar al pla Boixer. Vaig pensar que pot-ser hi veuria el pastor, però no va ser així. Havia nevat i el pla era blanc, feia molt de fred però era silenciós i bonic. Vaig fer punteria i vaig llançar cap a l’Agullola de Rupit el meu problema número dos. Com el primer, vaig veure com hi arribava, com s’hi estimbava, com s’esmicolava. I vaig marxar fregant-me les mans i amb un som-riure, pensant que m’armaria de paciència per esperar que el noi s’adonés que allò de ser militar no feia per a ell.

No va ser fins a l’estiu següent que vaig llançar la bola del meu tercer gran problema, el més gran, i el que m’havia corsecat per dins durant tot aquell temps. I era juliol altre cop quan vaig aconseguir acabar amb aquell maldecap i amb aque-lles arestes que se’m clavaven a les mans quan intentava embolicar el problema de la dona amb una mica de vent. Havia pas-sat un any des que havia trobat el pastor per primera vegada. Vaig anar al pla, vaig mirar enllà i vaig llançar la bola. I el meu problema, estavellat contra la roca, va de-saparèixer. Aquell dia, em va fer l’efecte

que havia d’anar a veure el pastor per do-nar-li les gràcies. Començava a entendre la filosofia que hi havia a dintre de les se-ves sàvies paraules, i jo que l’havia cregut boig quan em va explicar tot aquell proce-diment de les boles de vent. Així que vaig arribar-me a l’Avenc i vaig demanar per ell. Encara recordo la cara de la dona que em va atendre quan em va contestar:

—Un pastor? Aquí no hi viu cap pas-tor... Voleu dir que no us heu equivocat de casa?

Aquella s’ que no me lÕ esperava. A la desesperada, vaig descriureÕ l per veure si la dona lÕ identificava, per˜ no meÕ n va saber donar ra—. Em vaig quedar planxat. DesprŽ s, encara vaig demanar-li:

—I què en sabeu de la llegenda dels paquets de vent?

Ella em va mirar com si no hi toqués i va dir conclusiva:

—Res. No ho havia sentit mai. Paquets de vent, dieu?

Vaig murmurar una excusa i me’n vaig anar. Quan me’n tornava cap a casa, men-tre caminava per anar a buscar el cotxe, mentre conduïa primer cap a Cantonigròs i després cap a la ciutat, els interrogants que m’omplien el cap es van anar ablenant a poc a poc perquè em va semblar de sob-te que no havia de trobar resposta a pre-guntes que no tenien cap importància. El cas és que un pastor sense gos ni ramat m’havia dit un dia com m’ho havia de fer per acabar amb els meus problemes, amb l’ajuda del temps i d’aquella terra espec-tacular que enaltia l’ànima i feia a miques els mals. L’important era que m’havia en-senyat a fer paquets de vent, i que ara jo estava segur que l’Agullola de Rupit era com era de tants com n’hi havien llançat al llarg dels segles.

Carrer Girona, 78, Pral. – 08009 Barcelona Tel. 93 265 22 41 - Fax. 93 265 32 83

http://www.espeleologia.cat - e-mail: fce@espeleo.cat

CRÒNICA DEL COLLSACABRA

32

RUPIT I PRUIT

Aplec al Santuari de MontdoisEl 30 de maig, tal com és tradició, ha tingut lloc l’aplec al Santuari de Montdois. Enguany en motiu de la inauguració de les obres de rehabilitació de l’església, l‘organització de l’aplec ha preparat un programa especial. Va començar amb la benvinguda als assistents a càrrec de Mn. Josep Isern, al jardí del Casal de Montdois. A continuació el bisbe de Vic Mons. Romà Casanova va beneir la imatge

de la Mare de Déu, que es va traslladar en processó encap-çalada pels gegants de Rupit, fins a l’es-glésia. Tot seguit van tenir lloc la salutació del alcalde, i la mis-sa oficiada per Mons. Romà Casanova, que acabà amb la bene-dicció del terme.

Acte seguit es va fer un dinar de germa-nor servit per volunta-ris amb un total de més de 135 persones.

La festa continuà amb un homenatge a la Mare de Déu amb un recital de poesies i anotacions de dades històriques a càrrec de Miquel Banús, Joan Marsal i també cançons acompanya-des per l’organista, Josep M. Vivancos. El cant d’Els Adeus en fou la cloenda.

L’organ i tzac ió va anar a càrrec de l’Ajuntament de Ru-pit i Pruit i hi van col-laborar la parròquia de Sant Miquel de

Rupit, el Santuari del Far, el Centre Cultural i Parroquial, el Casal, veïns, Amics de Sant Segimon, Unió Excursionista de Vic i l’em-presa Panadès Alemany.

L’ESQUIROL

Aula Oberta de l’EsquirolSota el nom d’Aula Oberta de l’Esquirol, Pep Castells, Jaume Crosas i Josep Rosa-nas han proposat per a tots un espai de de-bat i reflexió sobre l’àmbit polític i social de Catalunya. El programa és extens, co-mençant el dia 22 de febrer amb una pre-sentación d’aquesta interessant iniciativa. Les xerrades tenen lloc a les 21,30 els dies senyalats. Fins a l’hora de sortir aquesta edició s’han tractat diversos temes i a par-tir de juliol el programa és el següent:

12 de juliol: De l’escola El Cabrarès, al Consell Superior d’Investigacions Científi-ques, per Ester Torres Sànchez.

26 de juliol: Els clàssics en la literatura osonenca, per Antoni Pladevall i Arumí.

6 de setembre: La transició política a Ca-talunya, per Enric Castellnou i Alberch.

20 de setembre: Camí ral de Vic a Olot, per Jaume Font i Garolera.

4 d’octubre: Pioners de la música des de la Catalunya rural, per Esquirols, Vikings, Duble Buble.

18 d’octubre: Repàs dels principals con-flictes mediambientals locals, per Jordi Ma-soliver Castanyer.

8 de novembre: Roptura social de l’Esqui-rol. II República, per Jaume Crosas Casadesús.

22 de novembre: Cultura i centres educa-tius. Els reptes, per Dolors Collell i Surinyach.

29 de novembre: Joan Guàrdia i el seu temps, per Jaume Font i Garolera.

Parc de NadalEls dies 3 i 4 de gener es va fer un parc infantil distribuït en dos espais: la pista de la Cooperativa on es van dur a terme tallers de “xapes” i corones, karaoke, futbolí inflable i jocs de taula, i la plaça Nova on es podia fer escalada al pal, re-

Tres imatges de l’aplec d’enguany:Aspecte actual de l’er-mita de MontdoisEn processó camí de l’església i l’interior de l’ermita durant els oficis.

Fotos: Ernest Gutiérrez

33

sistència amb ruc mecànic, competició d’escalada amb caixes, escalada amb elec-trons, trapezi gegant i un inflable gran. Totes les activitats foren coordinades per Anigami Aventures.

TAVERTET

Un cop més a Tavertet ha hagut la defun-ció d’una persona coneguda, que estimava molt Tavertet, encara que poc compresa per alguns. Maria de Rivera Buxareu va morir el dia 1 de maig a l’edat de 95 anys; per desig d’ella, les cendres foren depo-sitades al cementiri de Tavertet. Era per-sona activa que durant tota la vida es va dedicar a diverses activitats. La seva gran afició era la muntanya a la qual es va dedi-car intensament. Va ser una de les prime-res dones de l’estat que va escalar el mític Cervino o Matterhon, als Alps. Durant uns anys fou la persona més veterana en parti-cipar a la tradicional cursa Rupit-Taradell.

Arreglat el camí de Molí - bernatAprofitant el Pla d’Ocupació Local de la Ge-neralitat de Catalunya, l’ajuntamant ha obert i arreglat el camí que passa per un dels pai-satges més emblemàtics dels voltants del po-ble: l’itinerari que baixa a Molí-bernat pas-sant pel pont vell i traspassant la balma de les Corts per darrera del salt d’aigua, sortint al poliesportiu havent pujat per l’ombrejat camí de les Tunes.

Nou parc infantilAl costat del poliesportiu, l’ajuntament ha construït un nou i alegre parc infantil grà-cies a la subvenció rebuda del Fondo Es-tatal para la Ocupación y Sostenibilidad Local (FEOSL).

Jornades de Construcció Ecològica Els dies 7 i 8 de maig varen tenir lloc les Jornades de Construcció Ecològica que organitza “ecoARK” per quart any a Ta-vertet. Aquest cop s’ha fet un salt quali-tatiu molt important amb la presència de ponents de gran prestigi nacional i inter-nacional, també han estat novetat d’aquest any els tallers pràctics que han ajudat a una millor comprensió d’unes tècniques per a una construcció més lògica. Els pro-fessionals i persones interessades han po-gut intercanviar coneixements per tal de fer un ús més racional dels recursos, es-talviar energia dels consums dels edificis. Els tallers pràctics van anar a càrrec de

L’equip organitzador de les Jornades de Construcció Ecològica.

Foto: d’arxiu.

El nou parc infantil de Tavertet.

Foto: Ernest Gutiérrez

Pla• a Major, 6 á 08569 RUPIT (Barcelona) á Tel. 93 852 28 39www.saucollsacabra.cat á eÐ mail: saucollsacabra@diba.cat

34

membres de la Xarxa Gabi Barbeta que ha realitzat diverses proves de construccions; també es va parlar de les influències nega-tives per a la salut de les persones que te-nen els camps electromagnètics, així com també es va fer una introducció a la geo-biologia.

La conferència de Christoph Peters va donar l’oportunitat als assistents de veu-re projectes en què es demostra que amb una dràstica reducció de l’impacte ambi-ental relacionat amb tot el cicle de vida d’un edifici, és possible. També es parlà dels factors degradadors de la fusta, les 25 regles de la bioconstrucció i de la se-lecció de materials considerant l’estalvi energètic i el reciclatge. L’Arquitecte Mi-quel Sitjà va parlar de la avaluació real de l’estalvi energètic que s’ha fet en edificis, com Lavola de Manlleu entre d’altres.

L’èxit d’aquestes Jornades posa de ma-nifest les ganes de mirar endavant que te-nen els agents del sector i el convenciment de que cal estar preparat per no caure en els errors del passat i edificar d’una ma-

nera més respectuosa amb el medi i a la vegada estalviant energia.

Inauguració de la biblioteca Llorenç Tor-rado a l’AvencEl dia 22 de maig, a les 11 del matí, es va inaugurar la biblioteca de l’Avenc que acull, entre altres donacions, els llibres, no de cui-na, sinó de ciències socials i altres, en què el recordat Llorenç Torrado va fer-ne donació a aquesta emblemàtica masia de Tavertet. Amb aquest motiu els amics i familiars del Llorenç van reunir-se per recordar anècdo-tes i experiències viscudes en vida seva. Tot seguit va tenir lloc un emotiu homenatge al nostre amic desaparegut, a càrrec del biòleg Dr. Martí Boada.

La vetllada s’acabà amb un petit refrigeri i amb l’actuació de la cantant vigatana Glò-ria Terricabras.

Eduard Miró i Saladrigues, Medalla d’Honor de l’Ajuntament de BarcelonaEl proper mes de novembre l’Ajuntament de Barcelna lliurrarà a Eduard Miró i Sa-ladrigas en el marc del Saló de Cent, la Medalla d’Honor al mèrit Cívic per la seva trajectòria en els darrers 30 anys com a docent, poeta, repsoda i dinamitzador cultural.

Miró és un home polifacètic que ha pro-tagonitzat al costat de Mariel Alende i Salva-dor Pané la pel·lícula Entre dos gegants, una cultura que es nega a morir, emesa el dia de Sant Jordi pel canal 33. També ha participat com a rapsode en programes culturals de TV3 i té una emissió periòdica en una emis-sora de radio local.

El mes de setembre treurà el seu proper llibre Morir d´Amor a Tavertet, al capves-pre, editat per Publicacions de l´Abadia de Montserrat.

Biblioteca Llorenç Torra-do a l’Avenc.

Foto: Arxiu de l’Avenc.

35

C. Major, 4 08569 CANTONIGRÒS Tel 93 852 51 24 calignasi@calignasi.com

ANGOIXA Em sento com un sabó però no em surten les bombolles.

Laura Miró i Galés (8 anys)

ELS COLORS

La llunaes mira la terra amb un color grogós de dents sense rentar.

Laura Miró i Galés (9 anys)

El PARC DIAGONAL MAR

L’olivera em saluda,i en el llac es reflecteixenels arbres i el meu somriure.El sol escalfa la gent i les nenes es diverteixen fent música de valent.En el “lungomare” hi seuen contentsi amb ganes de viure, tant els pares com les maresi les nenes que volen escriure.

Mar i Cel Miró i Galès (9 anys)

CONSTRUÏM

Agafem maons i construïm cases entonem paraules, construïm poemesi amb poemes d’amor: l’esperança.

Construïm famílies, construïm records,construïm amistats, construïm suports.Construïm alegries, construïm companyia,construïm diversió i construïm simpatia.

Ensorrem el desastre, enfonsem la ignorància, ensorrem la guerra i enfonsem l’exili.Ensorrem la dictadura, enfonsem la desgràciaensorrem la contaminació i enfonsem la tristesa.

Les paraules volen i reguen la terra,elles són els maons, elles paren la guerra,elles Font d’energia, elles sembren la vida.

Kirsi Galí i Munt (10 anys)

EL NÚVOL

Un núvol molt petitetem mira des del cel.Jo li rici li dic: Què fas núvol petit?Estar tranquil i feliç.I cuidar-tedes d’aquí.Sense anar a cap lloc,per si un estiu calorósen el bosc es cala foc,poder regar de copaquest jardí frondós.

Águeda Beltrán Sánchez (6 anys) 1er. Premi dels Jocs Florals Col·legi Miró.

RACÓ DEL POETA

HOSTAL ESTRELLA ** RUPIT

Plaça Bisbe Font, 3 Tel. 93 852 20 05 hostalestrella@hostalestrella.com 08569 Rupit (bcn) Fax 93 852 20 17 www.hostalestrella.com

36

37

ÀGUILA MARCENCA Circaetus gallicus

Família: Accipitridae (Àguiles i voltors)

Descripció: La marcenca és l’àguila més gran que podem observar al Collsacabra, amb uns 70 centímetres d’altura i uns 175 centímetres d’amplada amb les ales obertes. Sovint se la pot veure fent l’àngel o l’aleta, és a dir, es manté immòbil a l’aire fent batecs per ajustar el vol. Quan s’observa en vol destaca el seu ventre molt clar, quasi blanc (en alguns llocs se la coneix com àguila blanca), amb un pitet de color marró fosc característic. Quan s’observa aturada destaca el cap desproporcionadament gros i les potes sense plomes.

Distribució i hàbitat: A Catalunya és present arreu excepte en les zones totalment desforestades com el Delta de l’Ebre i els secans de Lleida, ja que el seu hàbitat de cria són els boscos, sobretot els de muntanya mitjana, com és el cas del Collsacabra.

Fenologia i moviments: Es tracta d’una àguila que només és present a Catalunya en l’època reproductora, és a dir la primavera i l’estiu. De fet, el seu nom fa referència al mes de l’any que acostuma a arribar a Catalunya (el març), i retorna a l’Àfrica a finals de setembre per passar-hi l’hivern.

Alimentació: Es tracta d’un rapinyaire molt especialitzat en la captura de rèptils, sobretot de serps, i no és estrany observar una àguila marcenca volant amb la cua d’una serp penjant de la boca de forma aparent.

Foto: Guillem Mas

XIXELLA Columba oenas

Família: Columbiformes (Coloms i tórtores)

Descripció: Colom de mida similar a un colom domèstic, però se’n diferencia pel color blavós de les plomes del cos i el cap, i pel bec clar. Es podria confondre també amb un tudó, però se’n diferencia per la mida més petita i per la manca de les taques, les blanques característiques a les ales i a la base del coll. Té el pit de color porpra i presenta una taca verda al clatell i laterals del coll.

Distribució i hàbitat: Es tracta d’una espècie pròpia de llocs oberts però amb masses forestals amb grans arbres a prop, ja que per una banda necessita zones agrícoles on alimentar-se, però alhora ha de disposar de forats on fer el niu. Tot i que acostuma a fer el niu en forats d’arbres vells, al Collsacabra sol aprofitar forats a les cingleres, per la qual cosa és habitual trobar-lo en aquest tipus d’ambients. També pot ocupar caixes niu quan no troba forats naturals.

Fenologia i moviments: És un ocell resident que passa tot l’any a Catalunya, tot i que no és mai gaire nombrós. Es distribueix per tot el territori català, excepte els Pirineus, però prefereix les zones interiors a les litorals per a reproduïr-se, de manera que a la primavera i estiu pràcticament només es troba a l’interior. A l’hivern es dispersa i és possible trobar estols de xixelles a prop de la costa, sovint barrejades amb tudons.

Alimentació: La dieta de la xixella és bàsicament herbívora, ja que s’alimenta de llavors i gra que busca constantment pel terra dels camps de conreu.

Foto: Guillem Mas

ÀGUILA MARCENCA

XIXELLA

Circaetus gallicus

Columba oenas