TAVERTET400 ptes. 2,40 euros PUBLICACIÓ SEMESTRAL ANY XXII N° 45 JULIOL DEL 2001

Any XXII, Núm. 45. JULIOL DEL 2001

Redacció i administració:C. de les Escoles, s/n. 08511 - TAVERTETtel i fax: 93 856.52.24E-mail: cingles@tising.es

redacció@elscingles.orgsubscripcions@elscingles.org

Pàgina web: www.elscingles.org

Director: Xavier Viladomat i GilConsell de redacció: Joan Reixach i Curtó, ErnestGutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i CalvoCol·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer.Corrector lingüístic: Anna Borbonet i Macià

Disseny: Albert Majoral.Maquetació i impressió: Impremta Planàs - St. Hipòlitde VoltregàCorresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch.Corresponsal a Cantonigròs: Isabel CorominasCorresponsal a l'Esquirol: Mercè Verdaguer

La redacció de la revista no es fa responsable del con-tingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que ex-pressen l’opinió dels seus autors.

La revista «Els Cingles», editada per l’associació«Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sen-se cap finalitat de lucre.

Dipòsit legal: B-8.390-79.Preu d’aquest exemplar: 400 ptes. -2,4 euros (IVAinclòs).

NORMES DE PUBLICACIÓ DE «ELS CINGLES».Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquestarevista, han de tenir present el següent:

• Els articles cal que siguin escrits correctament en catalài mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4, deixantuns marges laterals de 2 cm. S'aceptaran preferentmenten format de disquet Pc.• Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autorsaniran escrits en full a part, precedits per un número quees repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»:Amer: Llibreria Ca l'OlmoBarcelona: Llibreria Quera.Cantonigròs: L’Estanc.l'Esquirol: Estanc La Baldufa

Llibreria El Detall.Manlleu: Benzinera Feixas Aulet

Llibreria ContijochRoda de Ter: Benzinera Feixas AuletRupit: Ca l’Ample.Susqueda: Restaurant Coll de CondreuTavertet: Queviures Can MiquelTorelló: Llibreria Xicoi.Vic: Llibreria La Tralla.

EL MUSEUDE

TAVERTET

Museu:Plaça Major, 4

(baixos de la Rectoria)

Hores de visita:Festius i dissabtes:

d'11 a 2/4 de 2.

També a horesconvingudes demanantdia i hora al Sr. Enric

Borràs Tel. 93 856 51 66

PORTADA: L’església romànica de Sant LlorençDosmunts, a l’antic terme de Pruit.Foto: Germans Juvanteny

Editorial ................................................................................................. 1Puigs i turons de Tavertet . ........................... Jordi Sanglas ................ 2Josep Pla i el Collsacabra ........................... Joan Pallarès ................ 3Rituals de l'enterrament a Tavertet ............. Jordi Sanglas ................ 8Cantonigròs .................................................. Isabel Corominas ........ 11La vall de Fornils. Elogi de l'inexistent ....... Ignasi Bofill ................. 13Els pastorets a Tavertet ............................... Jordi Sanglas .............. 17Un passeig per la història ............................ Mercè Verdaguer ........ 18Festival Internacional de Música de Cantonigròs

Blanca Busquets ........ 20Homenatge a Quirze Parés ................................................................ 21A la font del Faig .......................................... Lleí Ros ......................23Crònica del Collsacabra .................................................................... 24Racó del poeta .............................................. Pep Rosanes .............. 28

Mar Saborit ................. 28Fitxa de flors ................................................. Santi Jàvega............... 29

S U M A R I

Major, 76

Tel. 93 856 85 45

08511 L'ESQUIROL - STA. M. CORCÓ

1

FEIXAS AULET

ENERGIA PER A OSONA

� Estacions de Servei � Distribució de Gas-oils

Tels. 93 850 01 21 - 93 850 00 68

EDITORIAL

L’objectiu principal d’un homenatge és sens dubte donar testimoni d’una tasca rellevant dutaa terme per una persona amb esperit de servei al país, o bé simplement ressaltar la seva vàlua enun camp determinat. Però a la vegada, en molts casos, la preparació i la realització d’aquesthomenatge com a esforç col·lectiu comporten el foment d’unes relacions humanes i consolidenl’arrelament a un entorn geogràfic que sentim nostre, i això és també positiu. Hi ha un entusiasmeper reviure uns fets que ajuden a valorar l’homenatjat i també a desvetllar la curiositat i l’interèsper conèixer el propi país, en el nostre cas, les terres del Collsacabra, l’antic Cabrerès amb seual castell de Cabrera. A l’homenatge a Quirze Parés, que estava en la ment de molta gent dediversos indrets del Collsacabra i de més enllà des que va morir l’any 1994, la memòriacol·lectiva ens va dibuixar el perfil d’un home i ens va posar en evidència el resultat d’un estudisobre el nostre territori, una feina que ens hem sentit obligats a agrair, perquè potser mai en unespai tan petit s’ha fet una recerca tan minuciosa.

A Catalunya i escampats arreu dels Països Catalans hi ha hagut de sempre una munió de genttreballadora que ha investigat sobre el país en els camps més diversos, i encara avui aquestatradició perdura; per dir-ho així, hi ha molta gent digna d’homenatges. I no volem dir amb aixòque en hàgim de posar medalles, sinó que el reconeixement públic d’una aportació i d’unadescoberta serveix d’exemple a seguir i constitueix la divulgació d’una dedicació que sovint potpassar desaparcebuda. Perquè també hi ha força estudiosos més o menys anònims que coven enel seu racó una informació valuosíssima sobre el seu terrer, i que circumstàncies o una certaprevenció fa que aquest treball silenciós i útil no vegi la llum.

A l’editorial del desembre de 1999 parlàvem ja de la importància de la divulgació escrita i deCatalunya com a país de monografies i estudis locals. L’estimació del territori i la vincualció aun indret determinat es tradueix en nombrosos treballs sobre un aspecte o diversos d’unacontrada, des de la simple divulgació fins a la recerca científica. Els temes que el país suggereixsón infinits, començant pels estudis de caire geogràfic i excursionista, no solament a Catalunyasinó als Països Catalans. Les tamàtiques són variades i relacionades entre si; ens vénen a lamemòria els temes de Natura com la geologia i l’activitat volcànica; la vegetació i la flora, desde l’estudi científic fins a la descripció d’arbres monumentals; la fauna i els ocells de les terrescatalanes… I també la història dels pobles i l’estudi del món rural amb l’exemple de la masia;el tresor arquitectònic; la recerca arqueològica, tant de la prehistòria com de l’època medieval;el recull de noms de lloc i l’estudi dels dialectes; l’aplegada de llegendes, de costums i tradicions;la transcripció de cançons i tonades populars gairebé oblidades, i les nombroses i útilsmonografies locals que veiem aparèixer. Tots aquests temes, entre d’altres, ens posen en contacteamb una realitat i ens obren la capsa de les sorpreses sobre una comarca, una vall o un municipi,però val a dir que una relació de balmes i de masies algunes desaparegudes, és potser el recullmés original, amb un tractament que no té parió, on es resusciten molts topònims i se’n creen denous, una informació, en fi, que en Quirze Parés ens posà a l’abast amb un detall que ensesborrona, en un país, el Collsacabra, on les balmes i coves constitueixen segurament laconcentració més gran d’aquestes als Països Catalans i que van donar motiu a una obrainteressantíssima que perviurà per sempre.

2

Són dos puigs bessons a tramuntana de lamasia de les Baumes, separats per un petitcoll: el collet de les Baumes. El situat allevant del coll és el puig de les Baumes, queté una estructura diferent i una majorsuperfície que el d’en Perereda, és de formatriangular i hi domina l’alzinar. Gaudeix dediversos punts de vista des d’on s’albirenbelles panoràmiques. S’hi veu un penyaldominant que Quirze Parés va batejar amb elnom de Cap de Gat per la seva forma.Aquest curiós morro fa de teulada a unabalma ben singular on l’erosió sembla

obrada de forma simètrica, que es coneix perla balma del Puig de les Baumes o del Cap deGat. A la mateixa lleixa i un poc més al nords’hi troba una altra balma mig tancada on ala Guerra Civil s’hi amagaven els desertors.Des de dalt del turó podem esguardar elpoble de Tavertet a vol d’ocell, gairebépodem comptar-hi les cases, apletades comun ramat d’ovelles. També es dominen lesGuilleries, el Montseny, i pel cantó nord, les

cingleres d’Aiats i Cabrera, i el Puigsacalm.En altres temps aquí a dalt el teixó hi agom-bolava les seves cries; no sabem si encara hiresta.

A la cinglera de la banda de migdia, amés d’algunes cavitats i espluguesestratègiques, hi ha la gran balma de lesPiques, d’uns 70 m de llargària per uns sismetres de profunditat i amb unes curiosespiques de pedra que li donen el nom i oncontínuament goteja l’aigua que s’escorre dela roca. Segons alguns historiadors, éspossible que el bandoler Joan de Serrallongahi vingués a descansar amb els seus homes.Aquesta balma és un lloc idíl·lic per pendrela fresca a l’estiuada mentre s’escolta eldegoteig de la cristal·lina aigua que cau a lapica i els refilets del rossinyol amagat a labardissa. A l’hivernada, el sol, atrevit, entrabalma endins i amb el bes a les candeles degel forma un quadre de singular bellesa. Al’extrem nord de la balma, una estreta cana-leta un xic amagada porta, amb un fort pen-dent, al caire del rocam de dalt del puig.

Del puig d’en Perereda, situat a ponentdel collet de les Baumes i al qual s’accedeixper uns graonets excavats a la roca, pocacosa en podem dir, ja que en vàrem fer unabona descripció al llibre Tavertet i els seusverals. Sols volem repetir que és un indretadmirable, des d’on podem gaudir d’unabona visió per totes bandes, especialment capa l’oest, vers la clotada del Noguer, els tu-rons de Sorerols i les muntanyes berguedanesal fons. A l’extrem de ponent d’aquest puigs’hi alça l’encimbellat i característic roc co-negut amb el nom del Barret d’en Perereda.

Jordi Sanglas

PUIGS I TURONS DE TAVERTETV - Puigs de les Baumes i d’en Perereda

Hostal RestaurantCan Pascual

DES DEL 1944 AL SEU SEVEI

Cuina tradicional i de mercatamb reservats

Plaça Verdaguer, 3 - 08519 FOLGUEROLESTel. 93 812 21 18 - fax. 93 812 22 75

c. del Mig, 10 — Tel. i Fax 93 856 50 1608511 TAVERTET

Construcció en generalEspecialitat en pedra

Venda de cases i terrenys

El puig de lesBaumes, deTavertet, mirantcap al nord.Foto: Anna Borbonet

3

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-Llofriu 1981) és, per a molts, el millorescriptor català de tots els temps; la sevaobra però fou bilingüe, sovint emprava elcastellà. La seva vida com a periodista icorresponsal dóna lloc a una extensaproducció literària: el reportatge, la crònica iel memorialisme, els viatges, les vivències iles biografies i els retrats (“homenots”), fanun gran calaix de sastre on trobar mil i unadades, mil i un detalls de Catalunya, d’arreudel món, del moment i de la seva història.

Com tot gegant, ha estat discutit i,ensems, blasmat. Acusat de documentar-sepoc profundament, d’ésser poc més explícitque un fulletó turístic, és innegable que JosepPla no escriu, Josep Pla pinta les paraules iels seus paràgrafs són quadres, fotografies,no poques vegades tridimensionals on ellector acaba situant-se a l’interior del’escena.

No anem avui a tractar exhaustivamentd’allò que en Josep Pla escrigué sobre elCollsacabra, i que dóna per a molt, sinó queens centrem en dues obres, la primera moltgenèrica i superficial pel que fa al Cabrerès:Catalunya. La segona, amb alguns capítolsque descriuen la geografia i la història de lacomarca natural: Un Senyor de Barcelona.

Catalunya, o inicialment Cataluña és unaobra reeditada a bastament, nascuda a laprimera edició de març de 1961, obrad’Editorial Destino; en realitat és l’aplecd’altres obres de Pla com Viatge a Catalunya(1934), Guía de la Costa Brava (1941),Cadaqués (1947)... o les col·laboracions aDestino, La Veu de Catalunya, La Revistade Catalunya, La Publicitat, etc.

Pla coneix el país, Pla no sols sapdistingir entre Guilleries i Collsacabra sinóque afirma que en contra del que diuen elsmanuals, es tracta de dues comarquesnaturals diferents “amb totes les de la llei”.Malda també per la manca de vies decomunicació.

Pla lloa la violència dels tallats de lescingleres, la sumptuosa i greu escenografiai els tons vermells de la roca a Tavertet, a la

qual i als voltants de “Chorpus”, la ginesta ialtres flors al sol li donen aspecte d’or líquid.Pla remarca les diferències al país entre lesobagues i el solell i la riquesa de les llegendesnarrades a la vora del foc.

COLLSACABRA.- Al noreste de la Planade Vic, cubriendo el enclave montañososituado entre esta comarca y las tierras deOlot, se situa la comarca natural delCabrerès o Collsacabra, que es una de lasmás bellas del país. La carretera de Vic-Olot la atraviesa. Partiendo de Vic, elcamino sube, lentamente, desde lasmárgenes del Ter, la serralada de Cabrera yAiats, por L’Esquirol, Ca Na Rotllada yCantonigròs. toda esta vertiente de la Planaés de un pintoresco bellísimo, con dilatadaspanorámicas sobre las tierras de poniente,con numerosos accidentes naturales ymúltiples torrentes que desaguan en el Ter.L’Esquirol (Santa Maria de Corcó) hacreado sin querer una palabra que hatomado carta de naturaleza en el léxico dela lucha social de todos los países. En unade las primeras huelgas que se produjeronen Manlleu, el patronaje utilizó gentes deL’Esquirol para sustituir a los huelguistas;estos obreros fueron llamados esquiroles,porque eran de L’Esquirol; luego estapalabra, en sentido despectivo, se aplicó entodo el mundo a la mano de obra disidente.Cantonigròs fue antiguamente una posada

JOSEP PLA I EL COLLSACABRA

La fira de Sant Lluc,d’origen medieval, alFiral d’Olot l’any1933.Foto: Josep Danés iTorras. Estudi de laMasia Catalana, delC.E.C.

4

de considerables dimensiones, en la que eraobligado detenerse cuando se iba , encabalgadura, de Vic a Olot, o viceversa.Con el tiempo, alrededor de este primerestablecimiento se ha creado un importantenúcleo, de una reciente importanciaturística. La situación de Cantonigròs esmuy bella.

La carretera entra en Collsacabra por elBac u Obac del mismo nombre, muy cercadel cual está una gran masía: Les Viles.Uno penetra entonces en una especie decazuela de altas tierras...

La altiplanicie en forma de cazuela deCollsacabra tiene una altura media de milmetros. Esta altura tiene una adecuaciónmuy plausible a las limitaciones humanas:tiene todas las ventajas de la montaña, elaire fino, la paz profunda, la vida sosegada,la grave soledad y, al mismo tiempo,´es unaaltura en la cual uno no está obligado ahacer el papel del héroe para resistirla...

En el otoño, el envejecimiento de lashojas caducas crea un paisaje de unaintensidad otoñal fascinadora, ferruginosa,cárdenas maravillas que se extinguenlentamente coincidiendo con el mórbido,húmedo, flotante perfume de las setas...

La comarca tiene tres municipios: Rupites un pueblo rústico y antiguo, constituidoen núcleo urbano, de un sabor y unpintoresco humilde, aunque bellísimo. Pruites un pueblo de una existencia puramenteadministrativa.(1) Está formado por unnúcleo determinado de masías dispersadasen su término, masías que han tenido elexcelente buen sentido de mirarse de lejosantes de unirse a base de la rasante de unacalle cualquiera. Pruit no tiene Comisión deFomento y esto ha preservado a su términode cualquier monstruosidad y de veleidadesartísticas o estéticas, que para el caso es lomismo. Algunas de estas masías son muybellas, su arquitectura está absolutamenteunida a las formas del paisaje, fundida enél. Corriol, de la familia Puget, que está tanpresente en mis recuerdos, és una de las mástípicas.(2)

Tavertet es un núcleo rústico de unarcaísmo recalcitrante, situado sobre losroquedales que caen, aplomados, sobre elTer. El país tiene, en sus dos estribacionesde levante y de poniente, dos conocidísimas

ermitas: la ermita de la Salut presenta susmiradores colocados sobre el sol naciente,sobre las tierras de Gerona, palpitantessobre la presència del mar. La ermita deCabrera, encarada a poniente, mira a laspuestas de sol sobre el interior, sobre eloleaje geológico que después de la Plana deVic, -que a veces aparece invisible por laniebla, como una cacerola con su tapa-, sedesarrolla a poniente hasta perderse devista. Estas dos ermitas (3) estan montadasen el aire, coma la balanza del sol y de laluna: cuando una se ilumina, la otra seobscurece; cuando una queda invadida porlas sombras de la tarde, la otra se iluminapor los fuegos del crepúsculo encendido.

I Josep Pla acaba l’apartat cabrerès,abans de marxar vers Ripoll i el Ripollès,amb aquest paràgraf:

Collsacabra, proa de navío avanzadasobre el corazón del país y con su popaclavada en el Pirineo, jugó un gran papel ennuestras guerras civiles, sobre todo en lasegunda, durante la cual, hombresprofundamente conocedores de la tierra,como el general Savalls y el brigadierHuguet, convirtieron la comarca en unafortaleza imbatible. Llega un momento enque uno sospecha si la segunda guerra civilcarlista (4) fue solamente el contragolpeque el aburrimiento de un país tanfabulosamente tranquilo y bello había deproducir en un temperamento como el deSavalls, rústico, violento y primitivo. En elCorriol, de Collsacabra, se conserva elsable del general Savalls, que es unamagnífica obra francesa, como un objectode museo.

Ara és habitual trobar-se amb què gransautors –si més no, grans, cotitzats i benretribuïts– plagien les obres d’altres, ho deiaEugeni d’Ors: “Tot allò que no és tradició, ésplagi”. Josep Pla fa, en realitat, a Cataluña,més aviat una refosa que un recull d’articles,es plagia a si mateix, s’autoplagia, deixantpalès que allò que publicava el 1961, era unresum abreujat del text de feia deu anys(1951), i a Editorial Destino també, haviapublicat sota el títol Un Senyor deBarcelona, una obra que supera en edicionsa l’anterior i que com l’anterior, originalmentsortí en castellà car es publicà a les primeriesdels anys quaranta.

5

Pla, a Un Senyor de Barcelona, recull lesnarracions de Rafel Puget, un rendista, fill defabricants de Manlleu, “bon vivant”,coneixedor de la comarca des de nen ipropietari del mas de Corriol. De fet, aquestllibre de Pla té per a alguns un valor afegit,per als “xaves” i per als “fangues” que fande cabreresos de cap de setmana ibarcelonins de dilluns a divendres, RafelPuget sota la ploma de Josep Pla entona unamena de “Corazón loco” de Machín iconverteix el llibre en un “bolero” de comconjugar les coses, els amors i els sentiments.

Els Puget eren en realitat uns dels milersd’immigrants “sense papers” que entraren aCatalunya al segle XVI , occitans que fugiende les guerres de religió i que avui portencognoms catalans de tota la vida com Vinyes,Gatnau, Bigorra, Aulet, Ferret, Riu... Plas’esplaia en el Manlleu de la darreracarlinada, el Roda dels inicis del fabril, ambels seminaristes de Vic i en tantes i tantescoses que ens motiven fer-ne, sols d’ UnSenyor de Barcelona, un nou article.

Josep Pla al capítol de “Les primeresqüestions socials” explica els fets dels veïnsde l’Esquirol i la vaga dels manlleuencs i decom s’encunyà un mot universal i mal vist:esquirol! Li explica el propi Puget, fill d’undels contractants de la gent provinent deSanta Maria de Corcó. També parla del’oposició, que ell en diu els anarquistes,quan en realitat vol dir els republicans ifederals que organitzaren els primerssindicats a casa nostra, per evitar que un dretadquirit, la festivitat de la Mare de Déu delCarme, en ser suprimida com a festa deprecepte per l’Església, es convertís en undia de treball sense compensacions. Aquí i atantes d’altres vegades, no se sap on acaba eldespotisme patronal d’en Puget i a oncomença la mentalitat reaccionària de JosepPla.

De Corriol, adquirit per la mare de Pugetel 1891, i del sable d’en Savalls que hi haviaal mas, en parla a bastament; també delbrigadier Huguet i de les accions carlines,però és essencialment al capítol “Olot. LesFires de Sant Lluc” quan ens dóna unaprecisa visió del país, de la qual fa un resuma Cataluña. El viatge de Vic a Olot, o millordes de Manlleu, el feien a cavall dels matxosd’en Reiet de Vic, els millors d’arreu;

tardaven divuit hores, sortint a les fosques iarribant de nit, tapats pel fred “amb lesbufandes grosses i peludes del temps”.

Quina manera de viatjar, Déu meu, mésplàcida i agradable!. El camí es feia enquatre etapes: la primera s’acabava al’Esquirol, o sia a Santa Maria de Corcó.En arribar ens dirigíem a l’Hostal delBotiguer, que era excel·lent. A la vora delfoc, hi esmorzàvem de forquilla: truita demongetes, una botifarra i una amanida deltemps. Després, les postres i el vi ranci.Quan sortíem de l’hostal per muntar altravegada en els matxos vèiem el món tocat perla puresa i la dolçor matinal, a través delcristall de l’aire fi.

A la primera etapa, a la qual avui elturista sol arribar-hi còmodament en cotxe,alguna hora més tard i amb la mateix gana,seguia l’altra: La segona etapa ens portavaa l’Hostal de Ca la Rutllada. Hom donavaun bon pinso als animals (5), i els viatgersens assèiem a taula per dinar: sopa i carnd’olla suculenta -amb l’orella i la cua deporc, la cuixa d’oca i la botifarra negra- iun entrant (6).Tot era fresc, senzill, gustós,de la més elevada qualitat, cuinat ambinterès extraordinari. Per postres, la granade capellà; una nou, quatre ametlles, duesavellanes i quatre figues seques que tant degust donen a la boca. I cafè. Després elshomes encenien la caliquenya i es repreniala marxa.

És possible que l’home caminaire d’avui,el genuí excursionista, preocupat pelsaliments calòrics i les begudes ensucrades esquedi bocabadat, però l’etapa de la tarda no

L’Hostal del Grau, alcapdamunt del graud’Olot.Foto: Anna Borbonet

6

té desperdici: La tercera etapa era la mésllarga i consistia a travessar Collsacabra ipassar de Cantonigròs als Hostalets d’EnBas pel Grau d’Olot. El camí era bo fins alGrau, on hi havia una casa. Després esbaixava per un pendent perillós, fortíssim,sobre l’aiguavessant del Fluvià. AlsHostalets es menajava una queixalada perberenar, que solia consistir en quatrecargols (o sia cargols ad libitum) a lavinagreta o una porció d’ànec, de pollastreo de colomí guisat amb una cabeça d’all ounes cebetes.

I, vist això, no ens queda clar com era elsopar; ens interessava la descripció del paísperò el darrer paràgraf el transcrivim pelsdubtes que pogués suscitar: S’arribava aOlot negra nit, just a l’hora de sopar, que esproduïa a la Fonda de l’Estrella, que eral’establiment d’aquesta classe millor deCatalunya en aquell temps. Doncs ja n’hemtret l’entrellat!.

Però Pla dóna una visió prou clara decom era el país en aquells anys d’en Pugetadolescent quan diu –i parlem de primeriesdel segle XX – que El viatge de retorn, aconseqüència dels diners que la gentportava a les alforges cobrats en lestransaccions de la fira, agafava un aire plede perill i d’interès. Encara corria pel paísuna o altra banda de facinerosos queassaltaven els camins. El camí es feia,doncs, amb l’ull obert i un dimoni a cadaorella. Un any un parent meu fou atacat pelslladres i es resistí. Li encararen el trabuc iel deixaren fred. Ja mort, caiguè de la sella

a terra. L’animal que muntava sortídisparat i arribà sol a casa portant a lesalforges les unces d’or que el difunt haviafet a la fira.

Però tot arriba al seu final, avui elCollsacabra és creuat apressadament ambcotxe, i els matxos d’en Reiet de Vic, quecom segles abans les mules d’en Veciana deValls, havien estat els millors del país, forenarraconats. Per anar de Vic a Olot en Pugetfeia una altra ruta, més còmoda i ràpida:anàvem en tren fins a Sant Joan de lesAbadesses, dinàvem a Ca la Bonica, que eral’hostal del poble, i després arribàvem capal tard a Olot en diligència.

Però és aleshores quan ens revela com esmenjava a la millor fonda de Catalunya, a lade l’Estrella d’Olot, de la qual també ens diuel preu de la pensió: un duro al dia! El dias’iniciava menjant les costelles més finesque mai hagi menjat a la vida. Una escarolatendra i fresca acompanyava la carnexquisida. El dinar es componia de cincplats, si l’un acurat, l’altre encara més. Lesmongetes, fregides amb llonzes de porc,eren una delícia; les carns d’olla contenienmoltes realitats concretes. El sopar eraproporcionat al to general del dia.

Acabaven les festes, anant cada dia al“Ball Pla”, al teatre, als “toros” i bevíemcafè i vermut a qualsevol hora i amb tot, enel moment de passar comptes resultava quehavíem despès trenta pessetes amb elsviatges inclosos.

En Josep Pla dóna per a molt; d’en JosepPla i el Collsacabra en tornarem a parlar.

Joan Pallarès-Personat

Notes:(1) En aquells anys en què Josep Pla publicava Cataluña,Rupit i Pruit eren dos ajuntaments independents.(2) Aquí Pla deixa endevinar que el coneixement que tédel país és a través d’en Puget, el protagonista de l’altrellibre que comentarem.(3) Evidentment que en l’època grisa del Far, Josep Pla,autor d’El Quadern Gris, ignora el Santuari.(4) Es refereix a la que la historiografia catalana solanomenar Guerra dels Matiners o Segona Carlinada.(5) Aquí el mot pinso indica menjar per a animals, natural:palla, farines vegetals, garrofes, aigua... no el compostartificial que ara es dóna al bestiar.(6) Un entrant és el que se serveix després del plat d’olla,o sigui que ara seria el plat fort.

Dibuix de la masiaCorriol, realitzat perJordi Solà

7

No fa gaire temps que parlant amb unsamics vaig manifestar que, pel que feia alnostre poble de Tavertet, ja no sabia què méscontar-ne, ja que creia que havia esgotat totsels temes. Un d’ells, però, em va dir perquèno parlava dels enterraments, tal com esfeien abans en aquests verals, i mésconcretament, en aquest poble. Vaig pensarque potser tenia raó, i encara que em semblahaver llegit d’algun poble que tenia gairebéels mateixos rituals i costums que aquí,alguna cosa podia variar i he decidit dir-nequelcom. Com que la memòria ja em curteja,m’ha calgut parlar-ne amb d’altres personesgrans del poble per tal d’aclarir-ho un xicmés.

Generalment, en aquell temps, abans delsanys seixanta, les persones es morien a casaacompanyades de la seva família i moltsovint dels veïns i amics. Es solia resar unparenostre i tot seguit es vestia el difunt ambla millor roba que tenia i s’estirava damuntuna post per prendre-li la mida per a la caixa.Mentrestant es buscava una post de la sevallargada o més, que a pagès podia ser el quese’n deia l’encaix de la carreta. S’hi posavael cos a sobre, ben estirat, i amb un cordill esprenia la mida, i es lligaven les mans amb elsrosaris sobre el pit i es posava el cobrellit peldamunt. De vegades la família i els veïnsencenien un ciri i resaven el rosari, i esdeixava el difunt sol mentre que els familiarses retiraven amb l’angoixa i la tristor naturald’aquests moments.

Si s’esqueia que era de dia o bé quan esfeia clar, un familiar o un veí anava a trobarel fuster per encarregar la caixa, a l’Esquirolo a Rupit, més sovint a Cantonigròs. Lescaixes es feien de diferents categories i preus,la més senzilla era la blanca, sense pintar nivestir, que era la més barata. Per a aquestacaixa s’aprofitava la fusta de les caixesbuides de tabac que l’estanquer els donava abon preu. Era la fusta més senzilla quetenien; pensem que era una època en què lamajoria de les famílies anava molt escuradade butxaca.(1) Les caixes d’aquesta fusta,però pintades de negre, eren més cares, i per

als que podien gastar més es feien vestides deroba negra, i per als rics podien ser baguls dediferents formes i qualitat de fusta, sovintamb ornaments. El Sant Crist que es posavaa sobre les caixes també variava segons elpreu. Sabem d’un propietari del Collsacabraque tenia molts boscos, que es va fer fer lacaixa bon temps abans de morir-se, ja quedeia que amb tan bona fusta que tenia,encara l’enterrarien amb una de qualsevolmena.(2)

El dia de l’enterrament el fuster escarregava la caixa a l’esquena, i trinco-trincocap a casa del difunt, on els fossers, o sigui,els homes que portaven la caixa, posaven la

RITUALS DE L’ENTERRAMENTA TAVERTET

Creu que presideixel cementiri antic deTavertet, que comtots els de cairerural, està al costatde la nau del’església.Foto: Jordi Gumí

8

caixa damunt el que en deien el llit delsmorts, o bé, si es tractava d’una casa depagès allunyada del poble, lligaven el palsamaler a la caixa per tal de carregar-se-lasobre les espatlles. Mentrestant, el capellàresava el responsori acostumat, i tot seguitcomençaven a marxar amb l’acompanya-ment del dol, que en aquell temps solia sernomés els familiars i parents. Si la casa erasituada al mateix poble, els fossersacostumaven a ser els dos veïns méspròxims; si era una masia propera podien serquatre veïns i si era un mas allunyat sovinteren sis o vuit, i encara de vegades havien defer un descans pel camí, com ho indica unapedra del camí de Sota-roca coneguda com elReposador dels Morts. D’altra banda, elsfossers rebien, de la casa del difunt, unacoixinera amb pa, llonganissa, nous iavellanes i l’ampolla de vi per agafar forces.En arribar a l’església hi deixaven el difunt iel capellà resava les pregàries apropiades,mentre els fossers es dirigien al cementiri aobrir la fossa, on s’enterrava després del’ofici de difunts i on el capellà acomiadavael dol. Tot seguit, els fossers buscaven unaombra i es cruspien el pa i la llonganissa, lescraques (nous i avellanes) i s’acabaven el vi.Si s’esqueia que era hivern i no hi havia unbon solell ho anaven a fer a l’hostal; lesdespeses les pagava també la família deldifunt.

Cal dir que els fossers sempre eren elsmasovers més pròxims de la casa del difunt iels dos propietaris més propers eren els capsdel dol, o sigui, els que anaven davant del doldels familiars i eren els que repartien i

encenien les candeles i ciris; la dona del capdel dol era la que feia l’oferta: a l’hora del’ofertori acudia a l’altar amb lacorresponent torxa de set candeles i un paneto bocí de pa amb unes monedes clavades; lescandeles i el pa ho portaven dins un cistellrodó que se’n deia cistell d’anar a oferir. Elpa ofert se solia donar a la família més pobradel poble i els cèntims a la caixa de lesànimes. Em sembla recordar que la torxas’apagava al perolet de l’aigua beneita quel’escolà tenia a punt.(3) Seguidament,començant pels homes, tota la gent del doloferia les seves candeles enceses a la vegadaque besaven l’estola del sacerdot.

Cal dir també que en aquell temps nomésassistien a l’enterrament els parents, tot i quen’hi havia que vivien molt lluny i era difícilfer-los-hi saber. Però per al dia dels funerals,que se solien celebrar al cap d’uns vuit diesde l’enterrament, hi havia més temps d’avisartota la parentela, i també de vegades hiassistia algun veí. D’altra banda, lespersones que anaven a l’enterramentacostumaven a marxar després de missa;únicament es quedaven a dinar a casa deldifunt les que vivien massa lluny. En canvi,el dia del funeral es feia el dinar per a tothomi l’àpat solia consistir en sopa torrada oescudella, carn d’olla i conill, i per postres,ametlles i avellanes torrades. Després dedinar s’acostumava a resar el rosari. Uncostum o ritual antic era la presència d’unapersona, de les que s’havien quedat per aldinar, a l’entrada de la casa amb unapalangana d’aigua i una tovallola penjada albraç, i així tothom que hi entrava s’havia derentar les mans. També hi havia el costum,en els temps antics, que la família del difuntdonés un panet de fleca a cada famíliaassistent;(4) prou que ho recordo que quanera menut estava content quan algú de lafamília anava a funerals per poder menjar pade fleca, ja que fora d’aquestes ocasions noen podíem menjar mai. Es menjava persopar, després d’haver dit el rosari i elparenostre de sufragi pel difunt.

Si bé hem parlat de les obligacions de ladona que anava al cap del dol, no hem dit resde les de l’home del cap del dol. Aquests’encarregava de repartir les candeles alsassistents a les misses, tant el dia del’enterrament com al funeral, i passava la

Escena d’enter-rament, amb lapresència del cape-llà.Dibuix procedent deDolça Catalunya Vol.15, Tradicions iLlegendes, 1982

9

senalla a recollir la capta, i en acabarl’enterrament donava les gràcies a tothom,així com al dia del funeral, després d’haver-los fet resar el rosari.(5) Per part del’Església, com que els serveis es pagaven, elnombre de capellans de l’enterramentdepenia de la quantitat cobrada. El mésnormal eren dos capellans ja que a cadaparròquia hi havia rector i vicari i nonecessitaven fer venir cap capellà veí. Quanes tractava de famílies adinerades opropietaris de finques, n’hi podien anarquatre o cinc o, fins i tot, vuit. Aquell dia lamajordoma tenia un gran tràfec a fer el dinarper a tants capellans, calia cuinar amb l’ollagrossa. Després de dinar, tot s’acabava ambun bon joc de cartes: la secança.

Això de l’enterrament no és que faci gairegràcia, perquè com és natural per tal que ensenterrin ens hem de morir, però hi havia quis’ho prenia amb humor. Fa uns anys, un veíd’aquest poble, molt gran i xacrat, vacomençar dient, en broma: “Jo tinc pensat elque m’enduré cap allà al solell: unacadernera que cantarà i em farà companyia”.Al cap d’un temps va canviar i deia: “Arapenso que m’emportaré l’escopeta per matarles merles quan vagin a menjar-se els gransde l’heurera de la paret”. Però noi… jo hivaig ser a vestir-lo i arreglar-lo juntamentamb altres veïns després de mort i no vaigveure per enlloc la cadernera ni l’escopeta.D’altra banda també recordo que quan elmeu pare estava malalt de la malaltia que elva dur a la mort, un amic seu va venir a fer-li una visita; era també un xic xacrat id’avançada edat i, tot fent la xerrada, un vadir a l’altre: “Noi, serà qüestió de pujar perles teulades a treure nius de pardals perquèaixò se’ns acaba”, i l’altre contestà: “A lateulada ja hi pujaràs tu que vas més lleuger,jo ja et portaré l’escala”. Referent a laminestra que es donava als fossers, nous iavellanes, també hi havia el costum que, si hihavia una persona malalta amb poquesesperances de vida, els veïns diguessin: “Eltal, ben aviat ens li menjarem les craques”,referint-se a les nous i avellanes. Fins i tot elsenterraments tenien la seva part d’humor.

I ja que hem parlat dels enterraments,potser serà bo que parlem una mica del llocon s’enterrava, o sigui, del cementiri. Pensemque des de sempre estava dividit en dues

parts, una a la banda nord de l’església il’altra a la de migdia. Fins als anyscinquanta, per anar d’una part a l’altra caliapassar per un estret passadís entre l’absis i lacinglera de la banda de llevant, però enaquesta època s’obrí un portal en el mur deponent, que dóna a la plaça Major. Finsaleshores, la porta de l’església que s’escaual mur de migdia donava a un clos tancat quetenia a llevant el cementiri, a sud la rectoriai a ponent un mur que en part aguantaval’escala del campanar. A l’angle a tocar lacasa de la rectoria hi havia una portad’entrada a l’esmentat clos des d’on espassava a l’església i al cementiri. D’aquestespai tancat se’n deia “la Trentapassa”, nomque es devia referir a les trenta passesreservades al voltant de l’església, llocprotegit que s’anomenava també la Sagrera,espai que ja existia al segle x.

Als anys cinquanta, el que aleshores erarector de Sant Cristòfol de Tavertet, mossènVentura, va creure que era millor construiruna arcada per tal d’aguantar l’escala delcampanar i deixar l’espai obert, sols tancatper una reixa, i a la vegada aprofitar la típicaporta de fusta per al nou portal del cementirivell, que resulta que ara és el nou. En aquestaèpoca, la part del cementiri de la banda demigdia era adossada al mur de l’església finsa l’alçada d’un metre i mig o més, i s’hipujava per una escala de pedra, amb unaporta de ferro al cantó de llevant, que és laque avui tanca l’actual cementiri.

Antigament hi havia algunes famílies, lesmés representatives de la parròquia, que hitenien cadascuna el que en deien el “vas”, on

A la primera meitatdel segle XVIII (1734)encara es feienenterraments a l'in-terior de l'esglésiade TavertetFoto: Jordi Gumí

10

només enterraven els seus familiars, i tambéde vegades hi tenien la llosa amb el seu nom.Encara n’hi queda alguna, com les sis alcementiri de la banda sud: tres sense nom,una que diu: “Vas de Novelles de Munt1794”, una altra gairebé il·legible amb lainscripció: “Yo Antonia Any 1737” i la de“Pau Serra 1819”. La resta van seraprofitades per a la restauració de l’esglésiai de l’altar. També és curiós de recordar queen un raconet, entre el campanar i la paret del

cementiri de la part nord, hi havia el que endeien el “cementiri dels protestants”, ons’enterraven els difunts desconeguts, senseproves d’haver estat batejats o de sercatòlics, ja que no tenien dret a l’enterramenten terra sagrada. Els infants que morienabans de ser batejats eren enterrats alpassadís de llevant de l’església, entre l’absisi el cingle.

Jordi Sanglas i Puigferrer

Notes:(1) Quant als fusters, recordo que aquí al poble tambén’hi havia un, “en Carrera”, però era molt pobre i no sé sipodia comprar la fusta, potser era el que tenia l’anomenadaque feia les caixes amb la fusta que li donava l’estanquer.Aquest fuster va morir als anys trenta; quan jo el vaigconèixer ja no feia de fuster.(2) Sembla que aquest propietari era ja molt gran i no hitocava massa, fins i tot diuen que de tant en tant es ficavauna estona a la caixa per provar si s’hi estava bé.(3) Això d’apagar les candeles al perolet d’aigua beneitapotser és una imaginació meva, ningú m’ho ha pogutaclarir.(4) No es pot assegurar que això de donar un panet hofes tothom o només les famílies que econòmicamentpodien. Penso que la gent de pocs recursos no eldonaven.(5) Com que els caps de dol eren sempre els propietarismés propers, hi havia famílies que els tocava ser-ne d’unveral prou extens, així, a Tavertet la família Jofré havia deser cap de dol de tot Sota-roca, l’Avenc, Rajols i devegades també del sot de la Vall i de bona part del poble.

Restaurant

COLL DE CONDREU

Ctra. Vic-OlotTel i Fax 972 44 43 19

17166 SUSQUEDA (Girona)

Formatgeries artesanesde Cantonigròs

Ctra. de Vic a Olot, Km 2408569 Cantonigròs(Osona-Barcelona)Tel. 93 852 50 06

T&AC SL Restaurant PascualDes de 1944

AL SEU SERVEITotalment renovat, menjador per grups,

comunions i festes

Plaça Verdaguer, 3Tel. 93 812 21 18 - FOLGUEROLES

e-mail: jaume@oem.es

Lloses del cementirivell de Tavertet.Foto: Ernest Gutiérrez

C. Major, 74 08511 Sta. Maria de Corcò

Tel. i Fax 93 856 83 13 Mòbil 608 13 50 73

11

CANTONIGRÒS

Si agafem la carretera que va de Vic aOlot, arribarem a un altiplà, que segons ladescripció de Lluís Solé i Sabarís, és unaltiplà estructural que està limitat pel nord iper l’est per abruptes desnivells, mentre queper l’oest i pel sud enllaça amb els desnivellsde la Plana de Vic. A l’oest les capes queformen l’altiplà es redrecen un xic i enllacenamb el relleu de les serres de Bellmunt, deCurull i de Llancers, que formen els plecsque limiten pel nord la Plana de Vic. Aixíl’isolament gairebé complet de l’altiplà esdeu a un dispositiu tectònic i en part erosiu.

Aquest altiplà es coneix, segons uns, comCabrerès i segons altres, com Collsacabra,però jo, respectant tots els parers, m’estimomés anomenar Cabrerès –com diuenl’Acadèmia de Ciències, Mossèn CintoVerdaguer , Mossèn Fortià Solà…– no tansols perquè considero que aquest nom provédel dels senyors de Cabrera, el castell delsquals fou famós a l’hora de la reconstituciódel país, i del qual només en queda unsantuari, sinó perquè crec que el Collsa-cabra és pròpiament la vall o collada que vadel Molí de l’Aulina, avui més conegut conel Molí de Ca la Rotllada, a Comajoan, sentaquest el pas natural de Vic a Olot, i partintpel mig la subcomarca del Cabrerès. Tocant,doncs, al Collsacabra i al bell mig del’altiplà, s’aixeca el bonic poble deCantonigròs.

En aquest indret, com a molts d’altres delCabrerès podem trobar-hi restes d’habitaclesen balmes, o bé peces de ceràmica od’utensilis personals i de caça del neolític, del’edat del Bronze i també dels íbers.

Però podem dir que el naixement deCantonigròs com a poble es deu a la revoltadels gascons que tingué lloc a la França demitjan segle XVI . Un d’aquests gascons,anomenat Antoni Prat, va anar a parar a lamasia de l’Armentera, al terme de SantaMaria de Corcó, on va fer de masover, finsque el 17 de desembre del 1565 comprà untros de terreny a l’amo de les Ententes, a lapart alta de les seves propietats i allí AntoniPrat, conegut com Toni Gros, edificà la sevacaseta de pedra i fang, i es va comprometre a

pagar anualment, el dia de Sant JoanApòstol, la quantitat de vint-i-dos sousbarcelonins en concepte de feu als vescomtesde Cabrera.

Aquesta caseta no ha resistit el pas deltemps i no sabem exactament on era, encaraque molts assenyalen una casa del carrerMajor a la llinda de la qual consta la data de1668. Però és impossible que sigui la d’enToni Gros que hauria estat construïda nomassa més tard de la compra del tros.

Un cop establert el nostre gascó, feu venird’altres de la seva terra i així es va anarformant el poble a banda i banda del camíral, durant els segles XVII , XVIII i XIX , semprecon un agregat a l’ajuntament de SantaMaria de Corcó, donant com a resultat unpoblet allargassat que només té un carrercentral, i al capdamunt presidint-ho tot,l’església dedicada a Sant Roc des de l’any1884, quan és donen per acabades lesrepetides reformes d’engrandiment, icompletada més tard amb un atri bonic iacollidor. Durant els anys 1922 al 1924tingueren lloc diverses reparacions idecoraren l’interior els pintors vigatansLlucià Costa i Just Colomer, pintures quedesgraciadament desaparegueren anysenrere. A l’any 1945 esdevingué parròquia.

A la sortida del poble en direcció a Olotes veu, a la dreta, un gran edifici inacabat elqual quan érem nanos anomenàvem amb totapompositat “l’Hotel”. Estava pensat com afàbrica i assecador d’embotits a la planta

Vista de Cantoni-gròs en una postalde començamentsdels anys cinquanta,cedida per CarlesComella

12

baixa i a les golfes, i com a hostal a lesplantes del mig. Sempre inacabat, ha passatdes de ser l’envelat en alguna que altra FestaMajor, a un lloc per criar-hi gallines o ànecs.Una mica més amunt es troben set casetesiguals ran de carretera, numerades de l’u alset i unes altres dues una mica més endins,una de les quals, que té l’entrada per laplaceta, consta de planta baixa i dos pisos is’anomena Sant Joan i una altra, mésquadradeta i amb teulada de quatre vessants,es coneix com a Sant Roc. Són els “xalets”.Durant la guerra serviren d’hostatge per anens orfes i més endavant passaren a sercases d’estiueig, perquè Cantonigròs a poc apoc va anar adquirint una sòlida colòniaestiuenca que començà després de la guerra ique ha anat consolidant-se fins ara, sense queper això hagi deixat de ser un pobleagricultor i ramader.

També va anar creixent per la part debaix del carrer Major amb senyorials torresd’estiueig, formant així dos grupsd’estiuejants, els de dalt i els de baix, quepràcticament no es parlaven, un fet curiósque durà força temps.

La bona situació i la seva vegetació: elsboscos de fagedes i pastures a les parts altes,amb bosquets de bedolls i landes debrugueroles, i rouredes amb boix quealternen amb alzinars, van fer que durantuns anys el poble fos punt de repòs per a totsaquells que patien de tuberculosi. Durant unsanys va ser part del paisatge veure als malatsestirats en unes gandules als prats quevorejaven la carretera.

Cantonigròs continua sent un poble petit,a l’hivern no arriba a 200 habitants, encaraque censats n’hi ha alguns més de 250, peròencara que petit ha estat sempre inquiet; ja al’any 1944 es va iniciar el Concurs de Poesiai Festa Literària del Collsacabra que atesa la

situació política d’aleshores era migclandestí i que a poc a poc va anar agafantimportància. L’any 1968 tingué lloc ladarrera edició d’aquesta festa.

A l’any 1983 es va iniciar el FestivalInternacional de Música de Cantonigròs, queté lloc durant quatre dies, sempre de dijous adiumenge, del mes de juliol, festival que hadonat a conèixer aquest poble arreu del móni que demostra la força d’una gent que éscapaç d’atendre més de mil concursants i detirar endavant un projecte cultural que cadacop va agafant més envergadura.

Tot i ser un poble tan petit hi han fet o fanestada escriptors com Mossèn CintoVerdaguer, Joan Triadú, Francesc Candel,Maurici Serrahima, pintors com GabrielAmat, esportistes com Kubala, i tantsd’altres que queden perduts en la memòria.

Cal destacar que durant algunes èpoquesCantonigròs ha tingut una emissora detelevisió pròpia, i un grup de Bastoners quesovint són convidats a fer demostracionsd’aquest ball tan tradicional a d’altres païsosd’Europa.

Actualment entre les moltes activitats quees fan és digna de menció un grup de jovesque porten l’esplai i que duen a terme unatasca admirable amb tota la mainada.

Un poble, doncs, petit i entranyableenvoltat d’una gran bellesa natural queconserva un esperit tranquil i en el qual, finsara, no ha tingut lloc l’especulació del sòl iper tant no hi trobem la massificació d’altresllocs que han anat perdent tot el seu caràcter.

Esperem que el “seny català” vagiperdurant i Cantoni segueixi sent el Cantonitranquil que tots estimem.

Isabel Corominas

Hostal Can Nogué

C. del Mig, 2Tel. 93 856 52 51

TAVERTET

REPARACIÓ DE COTXES

JosepJuvanteny

Taller: C. Pedró, s/n Tel. 93 856 83 27SANTA MARIA DE CORCÓ

JJ

13

“ Avui dia l’antic castell de Fornils i lasufragània de Sant Pere de Fornils, creadaentorn d’ell, són pràcticament oblidats.Només es conserva el toponímic de Vall deFornils (…) És un nom encara viu a lacomarca, però que no veureu figurar en capmapa o guia excursionista, tot i la presènciaben manifesta del seu vell Castell (…) Lesseves ruïnes es drecen en un puig moltemboscat d’alzines i altra vegetació, de 582metres d’altitud. Des de dalt, es té lasensació de lloc enlairat i de fàcil defensa;però des dels cingles que l’envolten, quetenen altures de 900 i 1.000 metres, fa laimpressió d’un lloc enclotat i perdut com unpetit punt dintre la tofa de verdor.”*

Ja no recordo quin pensador postulavaque només existeix allò que és objected’observació. Si aquest axioma fós cert, lavall de Fornils seria quasi inexistent. Nonomés pel fet que no hi visqui ningú, nitampoc perquè des dels llocs habitats méspropers quedi perduda enmig d’abismes i deboscos embardissats. Fornils no existiriaperquè gairebé ningú no se’n recorda, nisegurament suscita cap nostàlgia entre elsdescendents –vés a saber on paren– delsantics pagesos cognominats Roure, Triola,Coma, Esglésies, que segons Pladevallfiguren en un cens del segle XVI . L’únicrecord que van deixar són les masies del seunom, caient a trossos i embolcallades pelsarços i les romegueres.

Sobre el mapa, el terme de Fornilsdibuixa un pentàgon irregular d’uns quatrequilòmetres quadrats. A ponent quedadelimitat pel torrent abrupte de Casadavall odel Ripol, que fa de partió, tant se val, ambels boscos avui també deserts de la Donada.A migdia el tanca la riera de Rupit, en eltram d’enorme salvatgia ja proper adesembocar a Susqueda, un altre espai sensepresència humana. A llevant, les carenes deSant Pau i de la Fam (poc elevades però engran part impracticables) l’amaguen del plade Sant Martí. Reblant el clau, al nord-ests’aixeca la muralla del Far i al nord-oest lade Casadavall, ciclòpies.

A Collsacabra llindem, doncs, ambaquesta vall petitona i closa, que constitueixencara un dels paratges més ben preservatsde les Guilleries. Només cal una passejadaper adonar-se’n. El bosc ha envaït els anticscamps de conreu, bo i desfent els murs depedra que per centenars –feina de segles–contenien la terra de les feixes. Cabresassilvestrades campen pels cingles delsvoltants. I dono testimoni que a qualsevolmoment podem topar amb algun senglar decaràcter susceptible. Fins i tot els arbresfruiters (pomeres, algun perer…), plantatsvés a saber quan, han anat adquirint unesbrancades barroques, lliures de la simetriaque els imposaria la poda. Talment com sivolguessin copiar els arboços retorçats–alguns de bona mida– que abunden a lazona.

Tot això malgrat la contaminació creixentde la riera de l’Om (que travessa la vall denord a sud i desguassa a la riera de Rupit),l’obertura d’una pista pèssima d’est a oestamb els ramals per desemboscar que se’nderiven, i algunes tales a la serra de la Fam

LA VALL DE FORNILSElogi de l'inexistent

A la memòria de Manuel Anglada i Bayés, arquitecte, i d’Emilio de Melo

Castell de Fornils:l’angle que formenles muralles oest isud, aquesta dar-rera enderrocada engran part (proba-blement al segle XIX)a fi d’obtenir pedraper a la masia delRoure.Foto: A.I.R.C.

14

per replantar eucaliptus australians : una“immigració” que sí que és indesitjable detotes totes i que a diferència de l’altra nos’integrarà mai al país. Mireu els tristosboscos de Galícia atapeïts d’aquesta espècieforana, depredadora del sotabosc i de laterra.

Per la seva ubicació enfonyada i elsaccessos infames, avui de Fornils només se’nrecorden quatre excursionistes, uns pocsmotoristes o usuaris de 4x4 a la recercad’emocions i, és clar, els residents a dosveïnats per sort encara habitats del municipide Susqueda : Sant Martí Sacalm o deCantallops, i el Far i Coll de Condreu. Peròfins i tot questa gent s’hi refereix més aviatamb aquell “sota cingle” que a Tavertetassenyala els topants cada cop més edificatsi visitats de vora la Riba de Sau, i que encanvi per a la gent de Condreu expressavagament l’espai esquerp i buit que s’obre alseu dessota. Allà on de tard en tard s’hi baixaa pasturar algun ramat d’ovelles o bé a tallarbosc.

Justament un dels records que em lliguena Fornils fa referència a l’Emilio de Melo,“en Miliu” tal com era conegut arreu deCollsacabra. Com en tants altres llocs, vatreballar escadusserament en l’explotaciódels boscos de la zona, a la partida de laTriola en concret. Fins i tot va estar a punt de

deixar-hi la pell en ferir-se una cama amb lamoto-serra i haver de ser rescatat ambhelicòpter després de pujar als prats de cap alFar pel grau de Cabrafiga, literalmentarrossegant-se, mentre el seu company defeina se li avançava per demanar ajuda. Quepocs se n’haurien sortit d’aquesta pujadavertiginosa tal i com la va fer l’Emilio, sol imalferit !

Mai no vam visitar junts la vall però mésd’una vegada ens ho havíem promès, unitscom estàvem per una certa fascinació pellloc. Hospitalitzat a Olot arran de l’accidentem va explicar, mig en broma migseriosament, com solia fer, que cert pastordeia saber d’un passadís subterrani queuniria la riera de l’Om amb el castell deFornils. Segons aquest informant, queafirmava haver vist el pas en persona, d’aixòja se’n parla al Llibre de les Set Sivelles…aquest inexistent (tornem-hi) llibre de màgiaque apareix sovint en els contes orals deRupit i rodalia. “Ja veuràs –em deial’Emilio– encara trobarem aquest forat deldimoni, i vés a saber si ensopeguem amb unfeix de calés!”. El que no vam saber trobarfou un moment per a la sortida. L’Emilio ensva deixar pocs anys després, en plenajoventut, i la nostra excursió ha esdevingutimpossible.

La Triola, bellamentsituada a l’esquerrade la riera de l’Om(1984)Foto: Anna Borbonet

15

Tornant al Llibre de les Set Sivelles;segons les rondalles de Rupit és indis-pensable dur-lo per poder accedir a lesestances secretes de la cova dels Encantats (amig aire del cingle de Casadavall, damunt laComa), aventurant que l’afortunat allibe-rador de les ànimes en pena que s’hiamaguen rebrà a canvi qui-sap-lo d’or i deriqueses**. Sense ni una mala edició debutxaca d’aquest tractat imaginari, l’únicaperò enjogassada troballa que hi vam feramb uns amics fou una cabreta escapada delmas la Donada, la qual, sol·lícita, ens marcàel camí per arribar a la boca d’entradadesprés d’un pujant ferotge.

En aquest sentit les al·lusions a Fornils ales rondalles són reiteratives, girant sempreentorn del “diuen que hi ha…”, “es veu ques’hi amaga…” És ben clar que el despo-blament de la zona i el seu accés difícil el vanacabar convertint, des de temps reculats, enun paratge adient per situar-hi qualsevolfacècia o disbarat. El país, tot s’ha de dir, hiajuda. Així tenim (als seus límits) una de lescoves més importants de la zona deCollsacabra-Guilleries, “oficialment” ano-menada d’en Salvi, o bé el recorregutturmentat però bellíssim de la riera de l’Om,amb el sallent del Goleró i un devessall degorgues. Pel que fa a la petja humana,destaquen les ruïnes d’una esglesiolamedieval no catalogada fins fa poc, a unsmetres de les Gleies –derivació d’església, ésclar– i el castell de Fornils. El castell: aquí larondalla cedeix davant la realitat.

Pladevall anota que es va aterrar (al segleXIX?) la muralla sud per engrandir el mas delRoure. No gosem blasmar qui ho va fer,desconeixedor del valor d’allò queenderrocava i necessitat de pedra barata percontinuar una economia que segurament erade subsistència. La resta de l’edifici varomandre en força bon estat, fet notabilíssimtenint en compte l’època del seu prematurabandonament (potser coincidint amb laPesta Negra del segle XIV que va deixar elparatge deshabitat durant dècades).

Molt més greu és que fa uns deu anys lamolt moderna i competitiva SocietatAnònima propietària de la finca (no diguemnoms) va enderrocar al seu torn tota lamuralla nord, intacta fins aleshores. Es diuque amb la finalitat d’aconseguir material

per a refer unes parets de contenció properesa la seva nau, situada en un municipi veí…Al costat dels carreus centenaris, fa basardaveure encara els ganxos i cables d’acerutilitzats per a la demolició. L’allunyament,protector de la vall de Fornils en altresaspectes, va operar en aquest cas de velencobridor. Algú s’imagina una barbaritatsemblant cometent-se vora un nucli urbà ?

L’atemptat en qüestió potser no hauriadeixat pedra sobre pedra de no interrompre’l

la denúncia del meu oncle, l’arquitecteManuel Anglada, profund coneixedor delromànic del país i que avui per desgràciatampoc ja no és amb nosaltres. Casualment,en Manel estudiava llavors les restes dedavant les Gleies (jo no sé d’on treia lesforces per anar tan sovint fins a la quintaforca, malalt del cor com estava, a fer elsplànols d’esglesioles mig perdudes) i es vapoder adonar del desastre in situ. Vaja, quedesprés de l’expedient administratiu oportú(!) per part de Patrimoni Històric, la cosadegué acabar amb una sanció econòmica méso menys important. Però no pas amb lareconstrucció, i ara!, del tram derruït. Encarabo; queden dempeus una gran torre, la plantade la sala principal i una minsa part de lesmuralles. I si abans es podia parlar d’uncastell dels segles XII -XIII excepcionalmentconservat, avui tenim una desferraequiparable a la majoria de les fortificacionscatalanes de l’època***.

Els responsables de la destrossaprobablement no s’hi haurien atrevit unsanys abans, a mitjan setanta, quan la valld’alguna manera encara era habitada. Va ser

La torre del castellde Fornils, queconserva encara lacoberta i dos nivellsinteriors. A la dretaconnectava amb lamuralla nord, ender-rocada completa-ment fa uns deuanys.Foto: A.I.R.C.

16

La Riba

CARNISSERIA - TOCINERIAMontserrat Colomer - CAN CAREDA

C. Major, 99 - Sta. Maria de Corco - l'EsquirolTel. 93 856 81 18

Elab

orac

ió pr

òpia

Elab

orac

ió pr

òpia

Elab

orac

ió pr

òpia

Elab

orac

ió pr

òpia

Elab

orac

ió pr

òpia

Un dels joves mon-jos establerts aFornils; imatge cap-tada l'any 1975Foto: Ignasi Bofill

llavors quan vaig conèixer el país, guiats peren Salvi de Coll de Condreu en una excursióescolar, de visita als diguem-ne neoermitansque s’hi havien establert. Tres xicots d’unsvint-i-cinc anys, novicis de Montserrat quehavien abandonat el monestir per establir-selluny de tot i de tothom… anant a pararrespectivament als masos de les Gleies, delRoure i de la Triola (o era a la Coma?). Esveien entre ells una vegada a la setmana,només per pregar junts. Pujaven a Rupit –apeu, és clar– un cop cada mes, a comprar unspocs queviures, oli i farina per fer-se el pa. Isubsistien, no cal dir que sense llum ni aiguacorrent, dels horts que conreaven i (suposo)de l’assignació que vés a saber com ni cadaquan els feia arribar la seva Ordre. Varebre’ns un d’aquells anacoretes moderns,barbut i prim, de gestos alentits i mirada mésaviat perduda. L’home es mostrà atabalat pelreguitzell de preguntes que li etzibàremaquella trepa de col·legials, em sap greu dir-ho, un pèl burletes. Pel que fa als seus doscompanys, es van fer fonedissos. Deurienpensar que allò era una intromissióinacceptable.

De fet, un parell d’anys més tard vaigsaber que els joves monjos havien abandonat

la vall per entendre que a Fornils no els erapossible aconseguir la soledat necessària.Potser tenien raó; qui sap si avui serienobjecte de curiositat per part delspassavolants que travessen la vall amb totterreny. Un d’ells va tornar a Montserrat,sembla, mentre que els altres feien cap alsAndes de Perú… Amb tot això la vall deFornils va perdre els seus darrers estadants.Almenys es van estalviar les replantacionsd’eucaliptus i veure com les màquinesesbotzaven el castell.

Tornem doncs on érem. Al Fornils debellesa rara però invisible alhora. Que és aquatre passes i remot al mateix temps, prousi més no per amagar les atzagaiades dequalsevol espavilat. En tot cas val la pena deconèixer, fer-lo existir de nou.

Ignasi Bofill

* Antoni Pladevall i Font, El Santuari del Far. EditorialMontblanc-Martín, 1980.** Vegeu: El folklore de Rupit i Pruit, volum II. Grup derecerca folklòrica d’Osona, Eumo Editorial, Vic 1984.*** Amb alguna excepció que confirma la regla; per fer-seuna idea de com deuria ser Fornils es pot visitar el castellde Mur, al Pallars Jussà, físicament… o virtualment: CDROM “VIURE EN UN CASTELL DE LA FRONTERA”, acàrrec d’E. Biosca, M. Sancho i T. Vinyoles - Universitatde Barcelona, 2001. Fortalesa un segle més antiga queFornils i de dimensions majors, però d’estructura similar:recinte emmurallat que protegeix l’habitatge noble i lesdependències menors, i una única torre -amb la porta amig aire i accessible per escala- com a última defensa.

EMBOTITS

MANUEL COLOM, S.L.

C. Major, 28-30 Tel. 93 856 50 5808569 CANTONIGRÓS (Barcelona)

17

Per aquest Nadal del 2000, hem tingut“pastorets” a Tavertet de collita pròpia. Ungrup de joves i no tan joves del nostre poble,unes tres setmanes abans de Nadal, van tenirla bona pensada d’organitzar uns “pastorets”per al dia de Reis. Ho van fer amb el textd’Els pastorets (1916) de Josep M. Folch iTorres.

Va tenir cura de la representació en RafelCorbatera i Portús, de Torelló. Tot i el poctemps per organitzar-se, assajar i muntarl’escenari, el resultat fou excel·lent: unescenari complet, amb esplèndids decorats,enllumenat adequat, i uns bons actors ambels abillaments corresponents.

El bon humor no hi va mancar, amb elsentranyables personatges d’en Lluquet i enRovelló, dos pastors amb la seva samarra iels calçons, i el seu divertit diàleg. Davant elsnostres ulls meravellats veren desfilar lagentil pastora, que parlà als pastors delNaixement de Betlem, el tradicional dimoniamb la seva forca, que els sorprengué desobte i els deixà per terra ben espantats,sobretot a en Rovelló, i l’arcàngel SantGabriel, que va aparèixer al moment precís ivencé el dimoni amb la seva espasa. Larepresentació continuà amb gran gatzara dela sala. Sota la nit serena d’hivern, abundantd’estrelles, els pastors estaven espantatspensant que venia el llop, però, sorpresa de lavetllada! va aparèixer a l’escenari enJeremies amb el seu ruc, un ruc de veritat! Elpúblic va aplaudir amb entusiasme i enJeremies va mostrar la seva emoció de trobarels pastors amb unes paraules que se li vanenganxar a la gola i només li sortien a glops.En marxar, en Jeremies es va deixar el sarróde l’esmorzar, i així que el pastor gros, en

Rovelló, el trobà, es va atipar tant que se liva encallar el pa a la gola; sort que tornà enJeremies i el va ajudar com va poder perquèno morís ofegat.

A la darrera part, el popular i esplèndidball dels dimonis, ben recolzat per la música,va ser molt ben acollit pel públic, i tot seguittingué lloc l’adoració del Nen Jesús,començant pels més menuts i finalment enJeremies seguit del ruc que també va ferl’acció d’adorar, ja que Sant Josep i la VergeMaria se serviren d’un ruc per portar el seubagatge.

Tot plegat va finalitzar amb gransaplaudiments de tots els que omplien la salade l’Ajuntament i el teló es va obrir tres oquatre vegades. Pensem que tothom s’ho vapassar molt bé i els comentaris que hemsentit elogien els actors els quals cal felicitar,així com el seu director.

Fins un altre any!

Jordi Sanglas

ELS PASTORETS A TAVERTET

Escena final, elNaixement, delsPastorets de Taver-tet.Foto: Jordi Sanglas

Hostal CollsacabraBAR-RESTAURANT � HABITACIONS

Passeig de les gorgues, 6 Tel. 93 856 81 5308511 SANTA MARIA DE CORCÓ - L'ESQUIROL

C. de Baix, 2 Tel. 93 856 52 07

08511 TAVERTET

RESTAURANT

CAN BAUMES

18

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA

Amb motiu de la commemoració de laDiada Internacional de la Dona es celebrarena l‘Esquirol diversos actes: cinema, teatre iuna xerrada col·loqui acompanyada d’unaexposició de fotos.

Aquest últim acte, realitzat al Casald’Avis, i amb la participació de moltespersones grans, va ser un tornar enrere en eltemps, un viatge al passat. Les iaies i algunsavis ens explicaren les seves vivències, elsseus records de quan ells eren joves

Així nombrosos fets i anècdotes sortiren ala llum, i tots vam poder comprovar lasorprenent evolució del món.

“ Quan nosaltres érem joves —explicavan un grup de iaies— no hi haviacotxes, ni telèfon, ni electrodomèstics nicalefacció, absolutament res del que ara ensés imprescindible. Vivíem d’una altramanera, tot era més reposat, més tranquil,treballàvem un munt d’hores, ja sigui a lafàbrica o servint, però encara ens quedavatemps per ajudar a la feina de la casa, anar aaprendre a cosir i a fer-nos la roba. Anàvema rentar al riu, a l’hivern; sovint havíem detrencar el glaç per aclarir la roba, amb elsconseqüents penellons a les mans i als peusque això suposava.

Com que no hi havia cotxes, a tot arreuanàvem a peu. I no ens importava gens fergrans caminades. Per anar al mercat deManlleu passàvem pel dret i sempre hianàvem caminant. Abans que hi hagués elcotxe de línia, hi havia un servei de tartanaper anar de l’Esquirol a Vic; valia unapesseta, tot i això, molta gent, encara, pujavaa Roda perquè se’n feien la meitat. El primercotxe que va haver-hi al poble, va ser el taxide Can Meliton. Aleshores la gent llogava untaxi en comptades ocasions: quan es casaveno per una gran necessitat.

Després en Camilo de Ca l’Adroguer esva comprar un biscuter. Recordo la gràciaque em feia aquell cotxe; com que no teniamarxa enrere, per girar-lo ho havien de fermanualment, a pes de braços.

Llavors, com que no hi havia telèfons, lagent ens comunicàvem per cartes. Al poblenomés hi havia la central que era a Cal’Adroguer. Tan sols s’utilitzava el telèfon en

cas extrem, per pura necessitat. Al costat dela centraleta hi havia una cabina, i perquè espogués trucar, les operàries, que eren lestietes de Ca l’Adroguer, havien de demanarconferència a Manlleu: ”Manlleu, escolti,conferència...” Sovint t’havies d’esperarmitja hora o més per poder parlar. Si enshaguessin dit que hauríem de veure elsmòbils i això d’Internet per poder-secomunicar, me’n faig creus —afirma unaiaia—, vaja, que no m’ho hagués cregut.

Per solucionar la falta de nevera, a l’estiucompràvem una terrosos de glaç, que solienvendre a Can Manel. Els posàvem dins d’uncubell i al costat el porró, l’aigua, la fruita...Tot el que volíem que es mantingués fresc.

Els supermercats ni existien i gairebé maisortíem a comprar a fora. Però sí que de tanten tant pujaven al poble uns marxants avendre. Un d’ells era en Valls que venia roba,tovalles, llençols, tovalloles, botons, puntes...fins i tot màquines de cosir. Quan arribava,per a les dones era una festa i ens ho dèiemunes a les altres perquè ens deixava remenar,tocar, emprovar, i si calia, també ens hodeixava pagar a terminis, “plaços”, el quecompràvem.

També venia el paraigüer que, quanpassava pels carrers sempre deia: “Ara passael paraigüer, apa dones, apa dones; ara passael paraigüer que ho arregla tot tan rebé”.Després hi afegia: ”Paraigües de roba bonaper al marit i per a la dona, també xics igrans per a les noies de 15 anys. També enporto de bonics per aquells nois tan eixerits,també en porto de macos per aquelles noiestan maques”.

En la nostra època les noies estàvem moltcontrolades —no com ara— i a entrada defosc havíem de ser a casa. Cal tenir presentque aleshores les campanes de la parròquiatocaven tres cops al dia: de bon matí, almigdia i a entrada de fosc; en deien el tocd’oració perquè invitaven els feligresos aresar. Referint-se al darrer toc, l’adagi deia:“A toc d’oració, les ninetes a racó”.

El sexe era completament tabú, i pobra dela noia que mantenia relacions abans decasar-se, o bé quedava embarassada, eratotalment menyspreada. Al màxim que

19

arribàvem era a donar-nos la mà, i d’amagatfer-nos petons i carícies. Els nostres xicots sieren de fora, pujaven a veure’ns cadadiumenge amb bicicleta, alguns, pocs, ambmoto.

Als vespres d’estiu, com que no hi haviatelevisió, sortíem a prendre la fresca i ensreuníem davant d’un portal a fer petar laxerrada. Explicant velles històries ocomentant anècdotes, l’estona ens passavavolant, fins que ens adonàvem que eren lesonze o més.

De petita —em comenta la Carme—m’havien inculcat que havia d’anar a dormirsempre abans de les dotze, perquè: “A lesdotze de la nit el dimoni sota el llit”. Aquestadagi em feia tanta por, que abans d’anar adormir mirava a sota el llit per si hi havia eldimoni. A partir de mitja nit passava elsereno. Tot cantant deia en castellà:“¡Alabado sea Dios! Las doce”. A part del’hora ens informava del temps que feia,deia: “Nublado, lloviendo o sereno”. Eracom un vigilant nocturn del poble. Si algús’havia d’aixecar molt d’hora, es feia cridarpel sereno.

La religió era molt present en les nostresvides. Gairebé es pot dir que estàvemcondicionats per les obligacions que ensposava l’Església, i els actes religiosos, lescelebracions, les festes i les penitències. Ensdeien com i de quina manera havíem deviure, d’acord amb la fe catòlica, i per noestar en pecat davant de Déu. Així eraobligat anar a missa tots els diumenges ifestes de precepte; homes i dones no podíemseure junts a l’església, els homes es posavena un cantó i les dones a l’altre. Entre

“parenostres i sanctus” les mirades escreuaven d’una banda a l’altra per veure sihi havia la persona que ens agradava.

Les dones havien de portar el “sefino”,vel o mantellina, o sigui que ens havíem decobrir el cap; sinó més valia que no anéssima missa. Mossèn Llorenç ens ho recordavanomés d’entrar a l’església: “Dona, si noportes vel, no entraràs al cel”.

El dol, quan es moria un familiar pròxim,era obligat per a tothom, principalment per ales dones, que havien de vestir negre rigorósdurant tot un any. També havíem de ferl’ofrena al difunt. Durant un any, un familiarpròxim de la persona morta havia d’anar amissa matinal amb un cistell petit, a dintre,unes candeles, un tros de pa, i amb el pa, deucèntims. L’endemà es repartia el pa entre elspobres de la parròquia. Els cèntims eren percomprar més pa si era necessari.

La Setmana Santa d’abans consistia aresar, anar a missa i assistir a les processons.Era impensable divertir-se i sortir com arafa la gent. Els bars, el cinema, les botigues,tot estava tancat; fins i tot no es podia niescombrar. Les mares que acabaven de tenirun fill, no podien sortir al carrer fins quehavien anat a missa a presentar el nadó aDéu”.

I així un munt d’anècdotes i records queens demostren la vida tan intensa que hantingut els nostres avis. No ha estat una vidafàcil. I la seva ha estat marcada per unprocés d’adaptació constant, per l’evolució itransformació tan ràpida de les idees, de latecnologia, de la societat. En definitiva, delmón.

Mercè Verdaguer

20

EL FESTIVAL INTERNACIONALDE MÚSICA DE CANTONIGRÒS

A punt de començar el FestivalInternacional de Música d’enguany, volemrecordar alguns fets i anècdotes de l’anypassat.

El divuitè Festival Internacional deMúsica de Cantonigròs –del 13 al 16 dejuliol del 2000– es va cloure amb molt depúblic, algunes novetats i la sensació d’haverestat el Festival més humit de la història del’efemèride, ja que, si ho recordeu, el mes dejuliol es va caracteritzar per una onada defred ben poc usual a l’estiu.

Al públic, però, ja no l’espanta la plujadesprés de tants anys de pujar a Cantonigròsa gaudir dels millors cors i grups de dansadel món: hi ha oportunitats que no es podendesaprofitar per quatre gotes que caiguin delcel, i per això va ser igualment nombrós i peraixò va omplir, com cada any, la carpa queés la sala d’actes del Festival.

El Festival es caracteritza per unacontinuïtat d’estil i d’intenció: convivència iqualitat artística es donen la mà a l’horad’atendre els dos mil concursants que prenenpart en les diferents competicions. Demanarmés llits a les cases particulars de lescomarques d’Osona i limítrofes, és ja enfilar-se molt, i el sostre dels dos mil ja fa tempsque es manté inalterable. I allargar la festamés de quatre dies suposaria un esforç difícild’exigir a quatre-cents voluntaris i a més demil famílies que hi col·laboren desinte-ressadament, per no parlar d’altres esforços,com l’econòmic, que sempre acaba con-vertint-se en un atzucac difícil de resoldre enel món de la cultura.

Però, al marge d’aquesta inalterabilitat, hiha cada any, en l’organització, el gust per lapetita sorpresa o per la gran novetat, depèncom es miri, sobretot si es tenen en compteles dimensions de la pantalla que el grup

audiovisual SONO va tenir la gentilesa decol·locar per primera vegada al mig delcampus i que va demostrar que la ciència iels últims avenços tècnics no estan ni moltmenys barallats amb l’art i la natura, ans alcontrari, ben utilitzats s’hi adiuen perfec-tament i fins i tot es complementen.

Sempre hi ha com a novetat també lesprocedències d’alguns grups, de llocs comSingapur, Taiwan o Irlanda del Nord que maiabans no havien vingut al Festival i que vanafegir-se a una llarga llista que va començarfa divuit anys i que demostra que quedenpocs països al món que no hagin estatpresents a Cantonigròs.

Finalment, els guanyadors de les cinccompeticions del Festival: Eslovènia,Letònia, Rússia i els Loughiel Folk Dancersd’Irlanda del Nord, es van endur els llorersque de veritat es mereixien, després d’untreball intens que el jurat va tenir en comptei va saber valorar.

I, una última novetat que ens toca moltde prop, ha estat la de veure premiats, perprimer cop a la història del Festival, grups deCatalunya a quatre de les cinc competicions:el Grupo Somontano del Centro Aragonés deRubí va guanyar el segon premi a lacompetició de danses, el cor Actea, el tercera la competició de cors femenins; el corinfantil i juvenil de Sant Cugat, el segon dela seva categoria, i el cor de cambra delConservatori del Liceu, el segon de Corsmixtos. Tot un esdeveniment que denotacanvis importants en la qualitat artística delsgrups amateurs a casa nostra i que ens posadefinitivament a l’altura del que fins fa pocsanys ens semblava inaccessible.

Blanca Busquets

Aprenentage - AudiovisualsCol·loquis - Cursos - Excursions

Expocisions - Fires - Tallers - Xerrades

Santa Maria, 16 - 08519 VILANOVA DE SAUTel. 937 430 104 - 659 494 459

21

Els pobles i gent del Collsacabra estavenen deute amb Quirze Parés, personatgesingular, enamorat de la Natura, que vadedicar vint anys de la seva vida a conèixera fons el Collsacabra. Els Amics dels Cinglesde Collsacabra, de Tavertet, juntament ambamics i gent que el coneixia i amb l’estretacol·laboració d’ajuntaments i entitatsculturals i esportives del Collsacabra i deterres del seu entorn, van decidir programaraquest acte d’homenatge col·lectiu que vatenir lloc el dissabte 26 de maig d’enguany ala població de l’Esquirol

Al matí d’aquest dia es va fer unaexcursió al Pla d’Aiats, a la muntanya deCabrera, amb el guiatge del CentreExcursionista Esquirol i amb la participaciód’una nombrosa representació del CentreExcursionista de Catalunya, entitat a la qualva estar afiliat l’homenatjat durant més de40 anys. A la tarda va tenir lloc lainauguració d’un monòlit en record de l’acted’homenatge, a la plaça que portarà el nomde Quirze Parés. Hi van intervenir, ambsengles parlaments, l’alcalde de l’Esquirol,Josep Antoni Roquer, Joaquim Pla, presidentdel Centre Excursionista Esquirol i FrancescBeato, vicepresident del Centre Excursio-nista de Catalunya. Després de les inter-vencions dels poetes locals: Josep Casadesúsi Calvó, Mercè Coma i Roure i MiquelBanús i Blanch, acompanyats per la flautatravessera de Jordi Puigdollers, tancà l’acteamb diverses cançons la Coral Galetes.

Varen ésser-hi presents representants detots els pobles del Collsacabra i d’altres depropers, com Roda de Ter, Vilanova de Sau,Manlleu, Centelles, Sant Esteve d’en Bas, lesMasies de Roda, entre altres.

A continuació, i a la sala de laCooperativa, es portà a terme la festa del’homenatge pròpiament dit. La presentacióva anar a càrrec de Josep Casadessús (en“Sus”) que va anar introduint les diferentspersones que van intervenir a l’acte. S’iniciàamb el parlament de benvinguda de l’alcaldede l’Esquirol, Josep Antoni Roquer i Dorca,als assistents i col·laboradors, agraint la seva

presència i manifestant la seva satisfacciód’acollir l’homenatge a l’Esquirol. Acontinuació es projectà una part d’undocumental filmat i parlat per Quirze Parés,fet entre els anys 1957 i 1963, sobre “Elpantà de Sau”, amb imatges del Ter, de lesseves terres i masies abans de ser cobertesper les aigües. Recordem que Quirze Paréstingué una gran afició al cinema.

Seguidament, i a través d’un vídeo, ja queno li era possible assistir personalment a

HOMENATGE A QUIRZE PARÉS I GANYET

Moment de desco-brir el monòlit enhomenatge a QuirzeParés, pel Sr. Alcal-de de l'EsquirolFoto: Joan Juvanteny

El Sr. SalvadorArisa, alcalde deCentelles, en unmoment de la sevaintervencióFoto: E. Gutiérrez

22

l’acte, l’historiador Antoni Pladevall i Fontva glossar la figura i l’obra de Quirze Parés,amb el qual tingué molta relació i a quiassessorà en el seu treball sobre elCollsacabra. Després, Assumpta Serra iClota, historiadora i arqueòloga, va posar derelleu el gran ajut que fou per a les sevesinvestigacions l’exhaustiva obra de QuirzeParés i la seva admiració per la tenaç tascade l’homenatjat. A continuació, Miquel Arisai Coma, alcalde de Centelles, va remarcarque en una etapa històricament grisa,l’aparició de Quirze Parés a Centelles vasuposar per a molts vilatans un mestratge iuna transmissió de coneixements i d’amor a

la natura, sobretot del Collsacabra, querecorria sovint acompanyat de centellencs.Aquesta vinculació va ser emotivamentrecordada per Josep Giol i Mas, també deCentelles, a la fonda del pare del qual, CanGiol, sojornava normalment Quirze Parés, elqual acompanyà força vegades i de qui vaaprendre més que res a estimar el país, iremarcà que Quirze Parés, més que “unsenyor de Barcelona” va ser “un pagès deCentelles”, per la seva integració a la vila.

Tot seguit, Anna Borbonet i Macià,filòloga i membre del Centre Excursionistade Catalunya, en nom dels Amics delsCingles de Collsacabra presentà el testimonimaterial de l’homenatge, que ben segurhagués plagut molt a l’homenatjat: el mapatopogràfic excursionista “El Collsacabra”, aescala 1:25.000, especialment editat enhomenatge a Quirze Parés, fruit de lacol·laboració entre Amics del Cingles deCollsacabra i l’editorial Piolet. El mapa vaacompanyat d’un llibret guia amb informacióbàsica i que inclou també uns itineraris a peui amb bicicleta de muntanya. Remarcà eltreball de camp i de toponímia, realitzat ambl’ajut de gent de tota l’àrea del mapa i el fetque aquest mapa omple un buit encartografia de la zona, de manera que sensdubte serà un bon i útil companyd’excursions per conèixer el bell país delCollsacabra tan ben descrit per Quirze Parés.Va destacar també l’aparició de la segonaedició del llibre de Quirze Parés, Ladespoblació rural i les masies delCollsacabra, publicat el 1985, que es va fercoincidir amb aquest acte. Per acabar el tornde paraules, Pau Mestres i Parés, familiar deQuirze Parés i en nom de la viuda, MariaFeu i Suy, parlà de la vida i l’entorn del’homenatjat i donà les gràcies pel sentithomenatge a la seva persona. La coralLorelei de l’Esquirol va cloure l’acte amb lainterpretació de tres cançons.

El nombrós públic que omplia la sala vaseguir amb interès l’emotiu homenatge, i alfinal va tenir l’ocasió d’assaborir un aperitiuamb productes de la terra i d’adquirir elmapa esmentat i el llibre de Quirze Parés,monumental resultat del seu treball.

La Redacció

Actuació de la coralLorelei, que vacloure l'acte d'home-natgeFoto: Joan Juvanteny

Un moment de laemotiva intervencióde Josep Giol i MasFoto: Joan Juvanteny

23

Em prenc la llibertat de pretendre quepubliqueu aquest escrit a la vostra revista,amb el qual l’única cosa que faig és retreureo exclamar-me sobre un fet que no té remei,però que crec que no l’hem d’ignorar totsaquells que estimem el Collsacabra.

Fa qüestió d’un any, vaig anar com tantesd’altres vegades a la font del Faig deCantonigròs tot passejant i, quina va ser lameva sorpresa quan vaig veure que algúanònimament, havia posat en el nínxol dedamunt de la font, un sant Francesc, fet deterracota, amb molta bona fe i amb il·lusió.Un altre valor no se li pot afegir, ja que lasenzillesa de la figura era com requereix unsant d’aquesta ideologia.

Al llarg d’aquest any, he visitat la fontdiverses vegades. Al principi, vaig veure quealgú li havia trencat la mà, damunt la qualportava un colom. Vaig pensar: quinallàstima! Potser algun nen d’allà on sigui ode colònies, l’haurà volgut agafar i se l’hi hatrencat. (Em costa creure que ho fes unadult).

Un altre “algú” –o el mateix– anònim, elva tornar a arreglar i, a la font tornava ahaver-hi el sant amb el seu colom. Tot unacte de bona voluntat! Tot i que pot haveralgú que estigui en contra de la llibertat quees van prendre sense consulta popular, deposar-hi una figura a la font.

I m’expresso en temps passat, perquè elvandalisme també fa estada en raconspreciosos.

El passat dia vint-i-dos m’hi vaig acostar,a la font, ja que malgrat que el dia noacompanyava, el camí és, en aquest temps,summament bucòlic.

Anava convençuda que trobaria el sant alseu lloc i, quina fou la meva sorpresa i la dels

que m’acompanyaven quan el vàrem trobaresquarterat i al nínxol només hi restava elbust, sense braços ni cap, i amb la mofad’unes floretes al coll i el cordó de l’hàbitfranciscà penjant.

Podríem no donar-li més importància idir: bé, si abans no hi havia cap sant i aquestno tenia cap valor, per què donar voltes a laqüestió? Hi altres coses que passen a lacomarca més importants...

Crec que aquesta és la manera fàcild’oblidar-se del tema, però els que estimemla muntanya i, en aquest cas el Collsacabra,ens dol –i m’expresso en plural perquè elmeu sentiment és compartit– que hi haginactes vandàlics en els racons de les nostrescontrades, amb intencions més punyents queno tan sols trencar una figura, sinó allò querepresenta. És imprescindible el respecte i latolerància vers el nostre proïsme i els seusactes si són tan ingenus com posar un sant enuna font.

La, o les persones que han fet la malifeta,pel què acabem de dir, també poden trencarun arbre o qualsevol altra cosa que els passipel cap. La gran pena és que no els ho podemimpedir i, si per casualitat llegeixen aquestescrit, potser estaran orgullosos d’haverdespertat l’ira d’algú, que sabent que noaconseguirà res, es molesta a manifestar elseu rebuig contra aquest acte sensequalificatiu.

Permeteu-me de dir que els que passenper la muntanya fent destrosses, seria millorque no sortissin de casa.

Gràcies per llegir el meu clam als que heutingut la paciència de fer-ho.

Lleí Ros Tejada

A LA FONT DEL FAIG

RESTAURANT

SAU VELLCLUB NÀUTIC

VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30

24

CRÒNICA DELCOLLSACABRA

CANTONIGRÒSPastoretsDurant les festes nadalenques es va fer la

representació de “Els Pastorets” a càrrec delsmés menuts. L’obra va ser assajada en l’esplaipels joves monitors. No cal dir que l’edifici del’antiga escola parroquial es va omplir per veurei aplaudir els novells artistes.

ConcertA l’esplai va tenir lloc un concert amb el

Grup de Clarinets de l’Escola de Música deManlleu. Va ser un acte de col·laboració amb lacampanya d’OSONA –SALUT MENTAL.

Dins aquesta campanya es va fer també unaxerrada a càrrec del Dr. Domènech.

Dinar dels avisAquest any per tercera vegada s’ha convidat

totes aquelles persones ja jubilades a un dinar ales boniques instal·lacions del camp de futbolUn aplaudiment per a totes aquelles personesque s’ocupen de la distracció i el benestar de lagent gran.

L’ESQUIROLFesta del gremi dels TonisLa festa del gremi dels Tonis es celebra a

mitjan gener. És la primera festa de l’any iplanta cara al fred de l’hivern per donar-nos unamica d’alegria. És una festa lluïda, amb moltsactes en què hi pot participar tothom.

Comença el dia amb un bon esmorzar al’Hostal Collsacabra i acaba amb un ball de fi defesta. Entremig, la benedicció del animals i elpassant pels carrers del poble. Per als nens es vafer un festival infantil. Enguany, la novetat vaser una cursa internacional de burros al camp defutbol, on tothom s’ho va passar molt bé; encaraque més d’un ruc es va desdir de portar gent acavall i de córrer travessant el camp d’unabanda a l’altra; alguns no volien ni tan solsarrencar o es quedaven aturats al mig del camp.

El passant pels carrers és molt bonic. Elsanimals van engalanats, la gent vestida d’èpocai guiant carros i carretes, et traslladaven per unmatí a principis del segle XX, on tot era, sensecap dubte, molt més tranquil i relaxat.

Novena edició de la Bicicletada delCollsacabra.

El diumenge 20 de maig va tenir lloc laBicicletada del Collsacabra. La participacióestava limitada a 3.000 participants, quantitatque va ser coberta dos mesos abans. Elrecorregut de 60 Km va transcorrer pels tresmunicipis del Collsacabra.

El dissabte i diumenge i coincidint amb laprova esportiva, va haver-hi una fira de materiald’esport per a bicicleta, en la qual hi vanparticipar les primeres marques comercials.També es va fer una exhibició de biki-trial acàrrec de César Canyes i Ot Pi, campionsmundials de l’especialitat, 8 i 12 copsrespectivament.

L’organització fou a càrrec de l’Ajuntamentde l’Esquirol amb la col·laboració delsAjuntaments de Rupit i Pruit i Tavertet, senseoblidar el centenar de voluntaris que la ferenpossible. L’any vinent farà ja 10 anysconsecutius de la prova, i s’espera fer-ne unaedició extraordinària.

RUPIT I PRUITPessebre ViventEl passat mes de desembre es va celebrar la

catorzena edició del popular Pessebre Vivent deRupit i Pruit. Durant els dies 26 i 30 dedesembre els carrers de Rupit es van omplir devisitants; vàrem calcular que hi havia unes1.500 persones.

Els figurants varen ser la gent de Rupit iPruit que van actuar i donar vida a la tradició.Com cada any, l’ambient, l’enllumenat dels

Participants a la Bicicletada al seu pas per Tavertet, undels llocs d’aprovisionament.Foto: E. Pagès

25

carrers i el decorat real de les cases de pedradonaven a aquesta festa un aire d’autenticitat iun ambient totalment nadalenc.

Caminada PopularEl dia 1 d’abril d’enguany va tenir lloc la

quarta edició de la Caminada Popular a la quales van inscriure unes 800 persones, cosa quesuposa superar el nombre de participantsd’anteriors edicions. Dies abans les inscripcionsja van arribar a través de telèfon, fax o correu;molts, però, varen inscriure’s al mateix matí ales taules que es van preparar al lloc de sortidade la caminada, a l’entrada de la vila. La provaconsistia a caminar 17 Km sense cap dificultat itenia una durada d'unes 4 hores. L’especta-cularitat i bellesa del paisatge va ajudar a l’èxitde la caminada.

Cal destacar que ha estat la primera vegadaque hem tingut bon temps, cosa que va donar ala caminada molt bon ambient i va fer que eldiumenge següent hi tornessin alguns partici-pants amb els seus amics o familiars.

Altres activitats culturalsEl dia 20 de maig, amb la col·laboració dels

Amics dels Cingles de Tavertet, vàrem gaudir, al’església parroquial, d’un concert de músicainstrumental del segle XVIII a càrrec d’estu-diants avançats de l’Escola Municipal deMúsica Victòria dels Àngels, de Sant Cugat delVallès.

El dia 2 de juny, el professor JoaquimMonturiol ens va parlar sobre la formaciógeològica del paisatge de l’alta muntanya i ensoferí un reportatge amb gràfics i diapositivessobre la geologia i la fauna de la Patagònia i dela Terra del Foc.

SUSQUEDAAssemblea general i elecció de nou

president a l’associació d’Amics del Santuaride la Mare de Déu del Far.

El dissabte dia 9 de juny d’enguany va tenirlloc, al mateix Santuari, l’assemblea anual delsAmics del Far, amb la renovació de Junta en elcàrrec de president, essent escollit Joan Pallarèsi Personat per a aquest càrrec, ajudat de SílviaAulet i Serrallonga com a vicepresidenta, ensubstitució de Salvador Sunyer i Aimeric.

El president sortint, Salvador Sunyer, ambun llarg historial al servei de la societat civilcatalana i fundador de l’entitat que ha presidit alllarg dels seus onze anys d’existència, demanà elrelleu per raons personals i familiars;l’assemblea l’escollí, per unanimitat, com aPresident d’Honor.

Joan Pallarès, el president entrant, prouconegut entre els món associatiu i com acol·laborador en diversos mitjans decomunicació, manifestà el propòsit de manteniruna línia continuista respecte a la del presidentanterior i impulsar vivament, amb l’ajut de lavicepresidenta Sílvia Aulet, el turisme cultural iparticipatiu al Santuari. Els Amics del Far técom a objectiu ajudar a mantenir el Santuari, elseu patrimoni cultural i històric i l’entornnatural, promovent el santuari marià aixecatdamunt l’esperó rocós de la cinglera del seunom, a 1.123 metres, al sud-est del Collsacabra.

Activitats realitzades pel consorci Vall deSau i Collsacabra al llarg dels últims sismesos:

· Del 31 de gener al 4 de febrer va tenirlloc a Madrid l’edició anualde la “Feria Internacional deTurismo, FITUR”, la segonaen importància entre les fireseuropees de turisme, desprésde la que es celebra a Berlín.El Consorci va ser-hi presenta l’estand de l’Agència dePromoció Turística de laDiputació de Barcelona.Durant aquests dies es vapresentar a les empreses delsector el fulletó que, amb elrecolzament del Consorci,conté diverses propostes depaquets turístics per la zonade Sau i el Collsacabra i vaadreçat a clients de l’Estatespanyol.

· Del 29 de març al’1 d’abril va tenir lloc aBarcelona l’edició anual del

El conjunt de solistes interpretant la peça final del concerta l’església de Sant Miquel de Rupit.Foto: Ernest Gutiérrez

26

Saló Internacional del Turisme a CatalunyaSITC, en la qual el Consorci comptava ambestand propi dins l’Agència de PromocióTurística de la Diputació de Barcelona. Enaquesta fira es va presentar el nou fulletó deproductes turístics: Turisme Actiu de Vall deSau i Collsacaba.

· Del 6 al 8 d’abril va tenir lloc a Vic eltradicional Mercat del Ram. El Consorcicomptava amb estand propi a la Rambla delPasseig.

· El 29 d’abril l’Ajuntament de Tavèrnolesva celebrar la primera Caminada de Primaveraamb un recorregut de 19 Km.

· El 6 de maig va tenir lloc al pantà de Saula festa d’inauguració dels embarcadors i latemporada nàutica 2001, sota el nom de“Tornem a Sau”.

· Durant tot el mes de maig Folgueroles vacelebrar la Festa Verdaguer. En el marc de lafesta es va presentar un llibre amb 5 rutesd’Osona per a conèixer els escenaris poètics del’obra de Verdaguer, sota el nom: “Verdaguer, lamirada poètica a la terra”.

· El 3 de maig a Vilanova de Sau va tenirlloc la X Fira d’Herbes Remeieres i productesartesans.

· El mateix 3 de maig el Consorci vaassistir a la Fira “Moianès, Turisme i Lleure”celebrada al municipi de l’Estany.

· El 10 de juny a Sant Feliuet de Savassonaes va celebrar la diada de Sant Bernat deMenthon, patró dels muntanyencs.

TAVERTETEl passat dia 27 de juny, el nostre batlle

Antoni Molina va recollir el guardó Premi 2000de Recollida Selectiva de Paper i Cartró demans del conseller de Medi Ambient de laGeneralitat de Catalunya. Aquest guardó esdóna als municipis que han tingut els millorspercentatges de recollida per habitant

Exposicions a la Sala L’ERA VELLA DECAN NAZARI

· Exposició de fotografies de Jordi Gumí iCardona. Durant els dies 17 de desembre del’any passat fins al 12 de febrer darrer, va estaroberta al públic a la sala L’Era Vella de CanNazari, una col·lecció de fotografies sota el títolde “La fotografia també és fantasia”, obra delconegut fotògraf, veí del nostre poble. Aquestacol·lecció de fotografies també es va exposar, deldia 13 d’abril al 6 de maig, a la salad’exposicions de la rectoria de Santa Maria deCorcó a l’Esquirol.

· El passat 14 d’abril es va inaugurar unaexposició de dibuixos a la ploma obra de JordiSolà i Franquesa, amb el títol: “Pobles, esglésiesi masies del Collsacabra”. Eren 55 dibuixos dediversos llocs coneguts del nostre entorn, fetsamb gràcia i bona traça, que van ser contemplatsper molts visitants i antics residents de Taverteti d’altres indrets del Collsacabra, recordant aixíl’ambient viscut anys enrere.

· Antònia Escalé ens ha sorprès ambl’exposició de la seva obra: “Pedrenys”,conjunts de pedres en estat natural en les qualses conjuguen l’originalitat, la imaginació i elbon gust, assolint una estimable estètica. “Ordrei bellesa, ritme, espai, natura mineral iharmonia” és com ens defineix l’autora el seutreball. L'exposició restarà oberta tots elsdimecres i caps de setmana d’11 a 1 i de 6 a 8de la tarda durant el mes de juliol.

Associació Amics de TavertetAquesta entitat ha compaginat un projecte

que ha estat seleccionat per formar part del’inventari del Patrimoni Etnològic deCatalunya, impulsat pel Centre de Promoció dela Cultura Popular i Tradicional delDepartament de Cultura de la Generalitat deCatalunya. El tema aprovat porta el títol: “UNSEGLE D’IMATGES. Família i fotografia alCollsacabra del segle XX”.

La tasca consisteix en una recerca i anàlisique en dos anys de treball es proposa assolir unsobjectius molt importants per a la cultura delCollsacabra.

Els membres del grup de recerca són:Dolors Llopart, doctora en Etnologia, i

coordinadora del projecte.Santi Ponce, doctor en Economia i

especialista en famíliesCarles Gumí, tècnic en informàticaCristina Masramon, historiadora (buidatge

d’informació, entrevistes...)Alícia Casadesús, documentació i

coordinacióJordi Gumí, recerca i reproducció de

fotografies

Un detall de l'expo-sició de "Pedrenys",obra d'Antònia Es-caléFoto: E. Gutièrrez

27

Josep Mañà, antropòleg, difusió de mitjansaudiovisuals

Es fa una crida a les possibles aportacions defotografies o el coneixement de famílies quedisposin d’aquest material.

Rodatge d’un curtmetratgeDesprés d’uns dies de rodatge a Rupit, el

mes d’abril es van rodar unes escenes delcurtmetratge: NOTES PERDUDES, de laproductora Milana Bonita, S.L. i dirigit perJordi Marcos, en el qual participaren, entrealtres actors professionals, la Laura Batlle deRupit, i diversos figurants també de Rupit.

Concert de músicaEl dia 19 de maig, uns joves intèrprets,

alumnes de l’Escola Municipal de MúsicaVictòria dels Àngels, de Sant Cugat del Vallès,ens van delectar amb un concert de músicainstrumental del segle XVIII .

Els intèrprets foren: Júlia Marruecos, flautade bec; Laia Serra, oboè; Oriol Romaní,violoncel; Aitana Martin-Aragón, flautatravessera; Laia Pujolasos, violí, acompanyatspel professor Joan Josep Gutiérrez a l’espineta

El concert va tenir com a escenari l’esglésiadel poble, que amb la seva bona acústica ens vapermetre gaudir del bon fer dels intèrpretsdurant una hora i mitja.

L’acte va ser organitzat per Amics delsCingles de Collsacabra, Amics de Tavertet il’Ajuntament de Rupit i Pruit.

Hi col·laboraren l’Ajuntament de Tavertet,l’Associació de Turisme i Comerç de Rupìt iPruit i el Consorci de Turisme de Sau-Collsacabra.

Actors i figurants de la pel·lícula al final d’una escena rodada als cingles de Tavertet.Foto: E. Pagès

Júlia Marruecos durant la seva interpretació a l’església de Sant Cristòfol de Tavertet.Foto: Ernest Gutiérrez

HOSTAL **ESTRELLA

RUPITTel. 93 852 20 05

BAR BOTIGA

CAN MIQUELESMORZARS I BERENARS, RECORDS,PA, COQUES I EMBOTITS ARTESANS

CARRER LES FONTS, 4TEL. 93 856 50 83 08511 TAVERTET

BAR - L'ERA - FORN DE PA

COQUES DE FORNER I DE LLARDONSCARQUINYOLIS DE RUPIT

RECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50

RUPIT I PRUIT

28

Sucede que me canso de ser hombrePABLO NERUDA

PASSA QUE EM CANSO

Passa que em canso de ser home.Passa que em canso de cordar-meles sabates i d’afaitar-me,passa que em canso de l’amori em canso del meu cansament…Passa que no trobo sentiten res i no sé si els versospoden fer servei. O si ho séno m’ho vull dir, que s’esvaneixenles noies amb els dies, tumirant-ho, condescendentamb l’àrid no-res que et cavalca.

Passa que em canso de ser cos.Passa que em voldria ninot,un manyoc en mans d’una nena,rebotit amb les mans d’un nen.Passa que em canso de mirar-mei em canso de veure’m, farsant,repetit sempre com un sol,com una lluna, com la boira.Passa que em canso de pixar,de les botigues i dels bars,que sempre són pocs i són buitssense l’ombra del meu fantasma.

Passa que em canso de ser dona.Passa que em canso de no serel meu jo transvestit, inútilen el seu insomni d’absent.Em cansen els amors dels homes,tanta mandra de perdulari,tantes barberies tancades,els pesats debats dels polítics,la fragilitat insensatafent oposició al vent.Passa que em canso del cadellmort i de l’home que l’enterra.

Passa que em canso de sols serdesassenyat gest que prescriu,que caduca si no s’esbossa,que dibuixat no serà mai.Passa que em canso d’inventarveus, d’imaginar les paraulesi de lluitar per sobreviure,el màxim que faràs si vius.Passa que no crec en res.Passa que em canso de l’esforçd’anar cavant per enterrarel meu cadàver putrefacte.

Pep Rosanes i Creus

Premi literari Carles Riba 1999

Per a en Jesús Aumatell, amic poeta ieditor, que em va dir el vers.

RACÓ DEL POETA

PASSEJANT PEL COLLSACABRA

Passejant pel Collsacabra,que està endinsat en la nostra bella terra catalana,em deixo portar per l’embriaguesa de la natura,i imaginar-me que pertanyo al vent,i aquest em du fins a les majestuoses cingleres de Tavertetque s’alcen amb forçacom si fossin guerrers que vigilessin els seus voltants.

Passejant pel Collsacabra,gaudeixo de la llibertat tan màgicaque hi ha en els cingles, les cascades i els caminsd’aquest meravellós indret de Catalunya.

Mar Saborit Verdaguer(14 anys)

SAJOLIDA SATUREIA MONTANA

Sinonimia: sajolida de bosc, saborija, saboritja, saldorija, sajorida, sadolia, senyorida, hisopet, tem reial i herba d’olives.

Familia: labiades.

Descripcib: mata pubescent o puberulenta, compacta i multicaule, amb tiges erectes o ascendents. Les fulles son oblanceolades o obovades. Les flors son alboviolàcies i fan de 6 a 12 mm. Molt aromàtica.

Localitzacib: vores de bosc, roquissars, brolles, etc. (la Pineda, els Munts, etc).

Propietats: estimulant de I’aparell digestiu i carminativa.

Recel-leccid: d’agost a novembre.

CONSOLVA SEMPERVIRUM TECTORUM

Sinonimia: herba puntera, matafoc, matifoc, nualos, consolta i maimorrà.

Familia: crassulàcies.

Descripcib: planta crassa que forma una roseta de 23 a 10 cm de diàmetre. És laxa, de color verd amb I’extrem granatos i amb els estolons gruixuts.

Localitzacib: roques, parets, teulades (Malafogassa, els Munts).

Propietats: vulnerària i cicatritzant.

Recel-leccic5: tot I’any.

30