Any XXIV, Núm. 50. DESEMBRE DE 2003

Redacció i administració:C. de les Escoles, s/n. 08511 - TAVERTETtel i fax: 93 856.52.24E-mail: redacció@elscingles.org

subscripcions@elscingles.orgEGPAGES@terra.es

Pàgina web: www.elscingles.org

Director: Xavier Viladomat i GilConsell de redacció: Ernest Gutiérrez i Pagès,Joan Soldevilla i Calvo, Anna Borbonet i Macià, LluísGonzàlez i Ventura. Mar Saborit i VerdaguerCol·laborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer

Jordi Gumí i CardonaCorrector lingüístic: Anna Borbonet i MaciàDisseny: Albert Majoral.Maquetació i impressió: Impremta Planàs -Sant Hipòlit de VoltregàPublicació a Internet: Jordi Mas Caballé.Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch.Corresponsal a Cantonigròs: Isabel CorominasCorresponsal a l'Esquirol: Mar Saborit i Verdaguer

La redacció de la revista no es fa responsable del con-tingut dels treballs que hi apareixen signats, ja que ex-pressen l’opinió dels seus autors.

La revista «Els Cingles», editada per l’associació«Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sen-se cap finalitat de lucre.

Dipòsit legal: B-8.390-79.Preu d’aquest exemplar: 2,50 euros

NORMES DE PUBLICACIÓ DE «ELS CINGLES».Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquestarevista, han de tenir present el següent:

• Els articles cal que siguin escrits correctament en catalài mecanografiats a doble espai en fulls DIN A4, deixantuns marges laterals de 2 cm. S'aceptaran preferentmenten format de disquet o CD• Els peus de les il·lustracions i el nom dels seus autorsaniran escrits en full a part, precedits per un número quees repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

LLOCS DE VENDA DE «ELS CINGLES»:Amer: Llibreria Ca l'OlmoBarcelona: Llibreria Quera.

Llibreria la PletaCantonigròs: L’Estanc.l'Esquirol: Estanc La Baldufa

Llibreria El Detall.Manlleu: Benzinera Feixas Aulet

Llibreria ContijochRoda de Ter: Benzinera Feixas Aulet

Llibreria Can ManolitoRupit: Ca l’Ample.Susqueda: Restaurant Coll de CondreuTavertet: El Rebost de la IsabelTorelló: Llibreria Xicoi.Vic: Llibreria La Tralla.

Llibreria Impremta Joan Campà

PORTADA: El pantà de Sau des de sobre la masia del Noguer, amb la roca delMigdia, Vilanova de Sau i el Matagalls al fons.Foto: Anna Borbonet

Editorial .....................................................................................................................................................................1La tradició com a signe d’identitat ................. Albert Manent ............................................. 2Antics costums al Collsacabra. Carnestoltes a Rupit

Miquel Banús ............................................... 3La pesta de 1652 al terme de Tavertet ........ Rafel Ginebra ................................................5Les eines del camp a Tavertet .......................... Jordi Sanglas ................................................8De carrers, camins i carreteres ....................... Ignasi Bofill ..................................................11Excavacions arqueològiques al mas de Sa Palomera, a Tavertet

Assumpta Serra .......................................14La Gleva i Mossèn Cinto Verdaguer ............. Carles Izquierdo .......................................19La unió cartogràfica del Collsacabra amb les Guilleries (I)

Josep Tarrés ..............................................21L’Arxiu Municipal de Taveret. Què és? ....... Jordi Vilamala ...........................................25L’Avenc, passat, present i futur ....................... Belinda Parris ............................................29L’aigua a la cuina ......................................................... Llorenç Torrado ........................................32Curs de gravat a Tavertet ...................................... Carles Vergès ............................................35La natura i la proporció àuria ............................. Jordi Gumí ....................................................37Ha mort Miquel Martí i Pol .................................... Anna Borbonet...........................................40Tria de poemes ..................................................................................................................................................41Crònica del Collsacabra ............................................................................................................................42Fitxes de les plantes ................................................. Santi Jàvega

S U M A R I

L’ASSOCIACIÓ AMICS DE TAVERTET (AAT), HACOMPLETAT LA RECERCA ETNOLÒGICA Un segled’imatges. Familia i Fotografia al Collsacabra del segle XX,catalogant 1289 imatges d’arxius familiars. Com a primeraPetita Mostra d’aquest treball ha confeccionat un CD queaplega una quarantena d’aquestes fotografies. Conjuntamentha realitzat un altre CD, mostrant una visió gràfica de La Covadel Serrat del Vent de Tavertet. Qui estigui interessat enaquests temes pot telefonar al 93 856 50 13 ( caps de setmana).

1

EDITORIAL

Ha estat com una planta. Va nèixer petita, però ha crescut, s’ha fet gran. La revista tenia untítol més curt: Els Cingles. Els cingles de Tavertet, és clar, que després també van estendre’s,per esdevenir Els Cingles de Collsacabra, en el número 28, del desembre de 1992. El qui vaposar la llavor ve ser en Jordi Sanglas, el cronista per excel·lència de Tavertet. Va sorgirtímidament, gairebé humilment. Es subtitulava “Butlletí dels amics dels cingles de Tavertet”.L’església parroquial del poble presidí la portada del número 0 i a dins, l’editorial presentavala publicació “que avui neix, amb els millors desitjos de ser útil i ser camí de comunicació pera tots nosaltres, que vivim, encara que alguns a temporades, en aquest estimat Tavertet”. Comara.

Era l’any 1979. En Jordi havia après la lliçó d’un amic seu: el que se sap i no s’escriu, quedafàcilment oblidat. I ell tenia moltes coses a dir. Trobà persones que el van escoltar, en diremuns noms: Josep Solans, Joan Reixach, Neus Roquer, Jordi Mas… als quals va encomanar elseu entusiasme. En principi fou un creixement lent, amb alts i baixos, però tenaç i ambcontinuïtat. A l’any 1990 en va sortir el número 25, on en Jordi Sanglas explica la fundació dela revista i on, a la seva presentació, se’ns diu que aquest número 25 “no és pas una fita en laqual ens volem adormir, però sí que creiem que és la fi d’una primera etapa en què s’hanacomplert els objectius inicials, el de donar a conèixer i evitar que es perdés el testimoniatged’una forma de vida de la comarca, que ha estat vigent fins fa pocs anys, però que ha canviatradicalment”.

Aquestes escaients paraules són del tot actuals, som a la fi d’una segona etapa i els canvissón molt més radicals, en molts aspectes hem recollit testimonis d’un món que s’ha anat esvaint.

Ara hem arribat al número 50, i ha estat també un trajecte llarg, una tasca tosuda que haajudat que aquesta presència testimonial del Collsacabra s’hagi anat consolidant. La planta s’hafet gran, com un arbre arrelat a la terra però amb branques que miren enlaire. I amb lacompanyia d’en Jordi Sanglas, el col·laborador més constant. I regant aquesta planta, li hansortit els colors. Després del número 30, de l’any 1993, que aplega un índex dels 29 primersnúmeros, la primera coberta en color de la revista número 31 mostra uns meravellosos cingles.Era el juliol de 1994 i a l’any 1997 apareixen ja en color algunes pàgines de l’interior. Una novaetapa.

El grup s’ha ampliat, d’altres lluiten per la seva bona salut i perquè les fulles no esmarceixin. La publicitat, iniciada el desembre de 1994, n‘ha estat un bon adob. Amb aquestnúmero extraordinari que us oferim us volem fer participar de l’esdeveniment; tots ens n’hemd’alegrar. La petita comarca del Collsacabra té un portaveu obert a tothom, la veu dels seuspobles s’ha de sentir i les seves activitats han de transcendir. Amb l’esforç dels que hi treballeni dels que hi col·laboren amb els seus articles. Hem d’agrair, doncs, molt especialment, la tascadels que hi han aportat escrits, des dels seus inicis. Alguns col·laboradors dels primersexemplars no han continuat, però el cercle s’ha ampliat i renovat, ja amb col·laboradorshabituals. Les branques han crescut i cada una d’elles ens parla de temes interessants relacionatsamb la comarca del Collsacabra i el seu entorn: història, geografia, folklore, poesia, arts, vida,paisatge, esport… i reflexions diverses. Moltes gràcies, sense el vostre ajut no existiria larevista, ni tampoc, és clar, amb l’ajut dels lectors.

RESTAURANT

SAU VELLCLUB NÀUTIC

VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30

2

A temporades l’esperit lloable de lamodernitat ha arraconat el sentit o elselements de la tradició. Hom considerava ialguns potser consideren que els nous tempsdemanen posar-se al dia i renunciar a cosesque poden semblar obsoletes.

Aquesta postura simplista i falsamentmoderna, de vegades ha fet mal perquè potarribar a acomplexar algunes persones. Peròsortosament des de fa més de trenta anys hiha una tendència, com havia passat al segleXIX, a recuperar balls, festes i fins i totmenjars tradicionals que en algun cas s’hanarribat a posar de moda. La paraula folkloreja no té aquelles connotacions negatives quetenia abans i després de la guerra civil. Avuidia els etnòlegs i els folkloristes, amb elmàxim rigor científic, van recuperant textosmanuscrits i també fan recerca oral decostumari, cançoner o bé oficis que s’hanperdut. Tinc dos o tres opuscles, publicatsrecentment, que expliquen com cal fer unacarbonera. Fa mig segle i potser més ençàels carboners feien al bosc una tasca duraperò molt necessària perquè aclarien elsarbres, cremaven les branques sobreres iproduïen un element calorífer que ara no potcompetir amb els nous productes dedicats ala combustió, a escalfar els habitatges o a fercórrer les màquines de tren.

Tavertet i especialment Jordi Sanglas i elpetit equip que l’ha anat ajudant vanentendre sense complexos que valorar lazona del Collsacabra, a la qual Joan Triadú

havia dedicat una esplèndida visió literària,no era una cosa retrògrada sinó que caliapromoure entre tants ciutadans quedesconeixen el país un dels llocs privilegiatsdel paisatge de Catalunya.

Com a portaveu d’aquesta mentalitat devaloració de la vida tradicional, encara queara tots en moltes coses ens hàgim demodernitzar, fa anys que va començar asortir la revista Els Cingles , que araanomeneu encertadament Els Cingles deCollsacabra. La revista ha fet i fa una tascade recopilació i d’afermament de la tradició.A redós d’ella s’han publicat alguns llibresdel mateix Sanglas i recordo, perquè l’heviscut, tot el procés de com Anna Borbonetva preparar el recull de noms de lloc delmunicipi de Tavertet, i encara voldria fer unhomenatge a Quirze Parés, mort l’any 1994,que va recollir en un gros volum el recordque restava de moltes masies de la contradaque feia molts anys que havien desaparegut.

Vull felicitar l’equip que porta ElsCingles de Collsacabra i demanar-los quetrobin persones que treballin en el recull delsnoms de lloc dels pobles d’aquesta zona. Sihi ha documentació es pot consultar, però lamemòria oral es perd amb els que moren iper tant és urgent fer aquestes recopilacions.

Albert Manent

LA TRADICIÓ COM A SIGNE D’IDENTITAT

Traient el carbó dela pila en el procésdel carboneig. LaMata (Mura) 1933Foto: Josep Matade la Barata. Estudide la Masia Cata-lana (CEC)

3

Els començaments d’aquest costum defestejar en Carnestoltes es perd en la nit delstemps. Com es celebrava? Què es feia? EnJoan Amades en diu alguna petita cosa, peròvaig voler esbrinar-ho de viva veu per bocade la gent més vella del poble, avuimalauradament desapareguda. Algunshavien nascut a finals del segle XX.Procuraré explicar-vos ho tal com ells m’hoexplicaren.

Era a les primeries del segle XX, i alpoble de Rupit, com a la majoria dels poblesde Catalunya, abans de començar laQuaresma, es celebraven una colla d’acteson la gent “es deixava anar una mica” isortia de la monotonia de la vida diària. Erauna manera de divertir-se, de passar-s’ho béi com deien ells, “sense fer cap mal a ningú”.La festa començava el diumenge abans deldimecres de Cendra, a la tarda. Els que hoorganitzaven, sobretot jovent (i no tanjovent) amb ganes de gatzara, pujaven a lamasia de la Sala, a un quilòmetre de Rupit, iallà, amb quatre draps i quatre branques deboix engalanaven un carro. A les baranes hilligaven uns quants rodets de fil, ja gastats, idins el forat hi posaven una candela o unaespelma. Agafaven un bot de vi negre, el benlligaven sobre el carro, li posaven una grossacamisa i un barret de palla i, apa, ja tenien enCarnestoltes guarnit. Quan ho tenien totenllestit, cap a Rupit falta gent.

Uns estirant el carro, altres al darrereempenyent-lo i tots, enmig de gran tabola,crits i rebombori, entraven al poble, on se’lsanava afegint gent que ja els esperava.Pujaven cap al Coll del Castell, baixaven pelcarrer del Fossar, i arribaven a la plaça de laVila on havia més gent que també elsesperava a la vora d’un bon foc. Tot erencrits i visques a en Carnestoltes. Al mig dela plaça, i asseguts al voltant d’una taula hihavia tres homes que havien de jutjar enCarnestoltes. A cada cap de taula s’hi estavaun altre home dret amb una torxa a la mà queil·luminava l’escena. Al pobre Carnestoltescada any li sortia la mateixa sort: pena demort. Llavors el president de la taula esdirigia al públic i amb veu alta deia elveredicte: “Vinum vinorum, vinum calen-

torum, per secula seculorum”, i tot el públic,cridant, responia: “Amén”. Vaig demanar elsignificat d’aquesta llatinada, i me la varentraduir així: “Visca el vi calent pels seglesdels segles. Amén”. I que no falti mai- vacontestar un altre dels que m’ho explicava.

Llavors es posava una corda des de canMeliton al balcó de can Sallent, o sigui, debanda a banda de la plaça. Agafaven enCarnestoltes i el degollaven per treure-li lasang, com si matessin un porc. Abocaven lasang (que no era altra cosa que vi negre dinsel bot) en una grasala de les més grosses. Elbot, encara amb molt vi, era lligat a la corda,i aquesta alçada perquè no destorbés. Lagent aplaudia i feia gatzara cridant: “Vinumvinorum…” i anava a beure la sang d’enCarnestoltes, que els organitzadors repartienamb una llossa dins el got que cadascúportava de casa seva. Sempre hi havia algúque s’amorrava a la grasala. Quan aquestas’havia buidat, es feia baixar el bot is’omplia de nou, i apa, anar bevent fins queno en quedés ni gota. De vegades hi haviaqui agafava una bona merla. El “pelleco”d’en Carnestoltes quedava penjat a la plaçafins el dimarts vinent, dia de l’ “enterro dela sardina”.

Dimarts a la tarda estava prohibittreballar i es feien tota classe de bromes,gatzara, disfresses… ja que era el dia de

ANTICS COSTUMS AL COLLSACABRACARNESTOLTES A RUPIT

Diverses carotes decartó pintat, de cairepopular, utilit-zadesfins als anys 1945-50.Arxiu Jordi Gumí

4

l’”enterro de la sardina”. Organitzaven ungran ball a la plaça, acompanyats d’unmanubri o bé d’un acordió o un flabiol.Molta gent que tot l’any s’estava a casaaquell dia sortia a passar-s’ho bé, ja siguiballant o fent el mirota. Feien “ball de robo”,“ball d’escombra” i d’altres balls avui japerduts. Les dones anaven a buscar elballador que més gràcia els feia (si estavalliure) i “així, ells podien arrambar l’àpit ielles arrambar-se a l’àpit, que per Carnavaltot s’hi val”. D’aquí ve aquella dita: “PerCarnestoltes rialles, per Tot Sants ploralles”.I també: “si feu números veureu que d’unafesta a l’altra hi solen haver nou mesos. Jam’enteneu!” Així m’ho varen explicar i aixíus ho transmeto a vosaltres.

Totes aquestes festes plenes de gatzara ibullanga, el clero no les veia pas amb bonsulls, però… eren molt arrelades a cada poblei no podien fer res per suprimir-les.

Aquest dimarts a la tarda, com ja us hedit, no es podia treballar. Un any, en Salvi,fideuer que vivia a can Serra, home a qui noagradava pas gaire la gatzara, pensant queningú el veuria, va anar a fangar uns hortsque tenia darrere de Santa Magdalena, sotadel Solans, però algú l’atalaià, l’anaren abuscar i el portaren a la plaça. El multaren apagar vi per a tots. Sense encaparrar-s’hi, enSalvi els va pagar una ronda de “vinorumcalentorum” i es va afegir a la festa. Un altreany, en Joanet de can Maiol, un homenormalment seriós, per aquesta diada iseguint la broma de la gent, amb calcesatrossades i descalç, amb una trema i un

parpal a les mans, pescava dins un bassald’aigua que hi havia al mig del carrer,davant l’església, essent la riota de tothom.Gresca i disbauxa no faltaven pas durantaquets dies a la vila de Rupit, però aquestscostums s’han perdut amb el pas del temps;ara corren altres aires. Llavors la gent ambpoca cosa es divertia, i com deien ells, “uncop a l’any no fa cap dany” i “sense fer mala ningú”, ja que “per Carnaval tot s’hi val”.

Es fa difícil penetrar en l’obscur misterid’aquestes festes, si bé el significat de lesparaules “carnaval” i “carnestoltes” podriatenir els següents orígens:

1. Carrus navalis : festes de caireagrícola que se celebraven a l’antiga Grècia,heretades de cultures més antigues en quèuna nau muntada dalt d’un carro erapassejada per tota la ciutat. De Grècia passàa Roma.

2. Els llatins l’anomenaren Carnisavalis, que seria “carns privades”.

3. El papa Gregori el Gran, quan vaestablir la Quaresma, li va donar el nom deCarnes toldrem que vol dir “tallament decarns”, o sigui: no menjar carn, privació demenjar-ne. El poble es va fer seva la paraulai en digué Carnestoltes.

Aquesta és una altra pàgina de la històriade Rupit que he espigolat d’aquí i d’allà. Hetingut la sort de trobar gent que encara esrecordava d’haver-ho celebrat i d’altresd’haver-ho vist ja que en aquells temps erenmolt petits. El més important és tenir-hoescrit i guardar-ho per a la seva divulgació,perquè el graó no sigui tan alt per a lesfutures generacions, si és que els interessa.Voldria, a més, recordar els noms de la gentamb qui vaig parlar i em va proporcionar totaixò que us he explicat: Pere Llarg, LluísBalmes (Mònic), Pere Paraire, Pere Rovira,Lluís Subirana, Carmeta Paraire, Marieta decan Mília, Maria Blanch, Salvi Vila,Francesc Rovira i Joan Balmes (Caiot), totsells ja desapareguts. Gràcies a tots.

Miquel Banús

Carnestoltesrepresentat endues vinyetesd’una auca delsegle XIX.Arxiu Jordi Gumí

5

Al llarg de tota la història, i encara en elsnostres dies, l’aparició d’epidèmies imalalties ha estat, i és, un fet recurrent. Abanda, potser, de l’epidèmia més conegudaanomenada la Pesta Negra, de 1348,diferents epidèmies es van succeir també enels segles posteriors. Una de les que éspotser objectivament més coneguda és la de1652, que és considerada la darrera granpandèmia catalana, i que pel fet d’esdevenir-se quan ja s’havien començat a portarregistres d’enterraments en les parròquies espot seguir sovint de forma quantitativa.L’epidèmia arribà a la península pel PaísValencià, d’on s’estengué cap al Principat enel període 1649-1653, però amb el seumoment més àlgid en el 1652. L’epidèmiaarribà, a més, recordem-ho, en el context dela guerra dels Segadors i va empitjorarencara més la situació del país. Fouespecialment devastadora a les ciutats,mentre que en general afectà menys lesàrees rurals on el contagi era menys fàcil.1 Ales nostres comarques els efectes d’aquestaepidèmia varen ser desiguals. Varen serrealment dramàtics, per exemple, a localitatscom Centelles, en què el 1651 varen morir81 persones i el 1652 en varen morir 151quan en els deu anys anteriors (1641-1650),les xifres havien oscil·lat entre 11 i 66defuncions anuals, amb una mitjana de 31defuncions per any. 2 En el cas de la ciutat deVic sembla que els efectes varen sermenors.3 En canvi l’epidèmia quasi no es vafer sentir en altres àrees com el Lluçanès.4

Quina va ser la incidència d’aquestaepidèmia a Tavertet? Sortosament s’haconservat el llibre de defuncions de laparròquia de Tavertet d’aquells anys,5 queinclou també les defuncions de la parròquiade Sant Miquel de Sorerols que n’erasufragània. De manera ben interessant,aquest llibre ens permet seguir l’evolució deles defuncions en el període en què té llocl’epidèmia, però a més ens dóna interessantinformació sobre com s’abordà aquest riscd’emergència sanitària.

Podem resseguir sumàriament totes lesdefuncions enregistrades en la parròquia deTavertet en el període 1645-1654:20/1/1645 Antiga Vilar, vídua, morí al Crous7/3/1645 Joan Parareda, fadrí de la Perereda5/4/1645 Joan Ferrers, morí al mas Aubert27/11/1645 Segimon Casasobiranes, enterrat aSorerols28/12/1645 Maria Parareda, 5 anys31/12/16456 Miquel Castellet, pastor de Rupit12/3/1647 Antoni Güell, de mesos, morí al’Aubert13/6/1647 Margarida Monteis, del mas Monteis2/9/1647 un minyonet del mas Pontí21/9/1647 Elena, albat fill de Joan Solroca3/12/1647 minyó mort en néixer, fill de JaumeSolroca19/1/1648 Joan Puigdauret, pagès a les Balmes10/4/1648 minyonet de Bernat Bosch, masoverdel Perer15/11/1648 Pere Casasobiranes, pastor31/1/1649 Pere Joan Coromina, hereu del masCoromina26/2/1649 Pere Noguer, hereu del mas Noguer24/3/1649 Feliu Vinyes, teixidor de la sagrera deTavertet6/6/1649 una minyoneta morta en néixer, filla dePere Jover8/6/1649 Magdalena Riera, morta a la casa ihostal de Tavertet18/9/1649 Maria, filla de Joan Novelles de Vall2/12/1649 albat, fill de Pere Bosch habitant aSolroca23/12/1649 infant mort en néixer, fill de BernatFerrer del mas Castell8/2/1650 infant mort en néixer, fill de SalviCaselles, masover de Cases-sobiranes12/3/1650 Eulàlia Jover11/5/1650 albat, fill de pares desconeguts—/—/1650 Margarida Casasobiranes, enterradaa Sorerols1/3/1651 Isabel Coromina6/2/1651 albat, fill de Francesc Arau22/3/1651 Antoni Joan, fill de Pere MiquelSunyer10/4/1651 albat, fill de Bernat Ferrers19/4/1651 Jerònima, donzella filla de PereNoguer23/4/1651 Segimon, albat fill de Miquel Sunyer7/4/1651 Cecília, donzella filla de Pere Noguer7/5/1651 Joan Josep, albat fill de Batista Serra7/9/1651(sic) Bartomeu Vilaspinosa, fadrí pagès30/5/1651 Susanna Arau. Havia mort a Finestres,bisbat de Girona7/12/1651 Paula Torra, morí a la Torre

LA PESTA DE 1652AL TERME DE TAVERTET

6

3/4/1652 Jacint Macià, de Sant Feliu dePallerols, soldat que morí al mas Serra19/5/1652 Maria Noguer, albat fill de JoanNoguer27/5/1652 Jacint, minyó (edat il·legible), fill deGabriel Güell, mort a la balma de Cases-sobiranes i enterrat a Sorerols.10/6/1652 Gabriel Güell, mort i enterrat a labalma de Cases-sobiranes10//6/1652 Isabel, muller de l’anterior, morta ienterrada a la balma de Cases-sobiranes10/6/1652 Antoni, fill dels anteriors, mort ienterrat a la balma de Cases-sobiranes9/10/1652 Miquel Monteis, del mas Monteis7/2/1653 Francesc Jofré, fadrí de la sagrera4/10/1653 Maria Vilaspinosa, pagesa30/12/1653 Joan, d’un mes, fill de Bernat Salamasover del Perer20/1/1654 Pere Felip i Serra, de Rupit, morí a larectoria

Reduint això a xifres anuals demortalitat, i afegint-hi a més els recomptesde defuncions pels anys precedents isegüents tenim:

1640 6 1647 5 1654 11641 4 1648 3 1655 111642 3 1649 8 1656 81643 1 1650 4 1657 41644 7 1651 6 1658 31645 6 1652 7 1659 01646 0 1653 3

Com es veu, de l’evolució quantitativano es desprèn pas que l’epidèmia afectés demanera molt important el terme. De fet lamortalitat del 1652 ni tan sols és la méselevada del període ja que el 1655 morenfins a 11 persones, el 1649 i el 1656 enmoren 8, el 1644 moren 7 persones com el1652, i el 1640, 1645 i 1651 amb 6 mortsgairebé igualen les morts de l’any 1652.

I tanmateix la pesta va arribar a Tavertet,sí. Les morts dels anys anteriors al 1652

segueixen el que es pot considerar una pauta“normal”, amb morts aïllades en el temps ien l’espai, mortalitat de menors etc., sensecap element que faci pensar en epidèmies, isense que així es reculli en la documentació.En el 1652, però, sí que tenim elements.Comença l’any amb “normalitat”, però almes de maig podríem dir que salta l’alarma.El 27 de maig mor un menor a la balma deCases-sobiranes. És enterrat a Sorerols. I el10 de juny s’enterren els dos pares delmenor i un germà. Amb això ja és suficientper saber que ens trobem davant d’un fetanormal. Però és que també els coetanis ensón conscients i identifiquen ambpromptitud el problema: es tracta de la pesta.El menor mort el dia 27 és enterrat alcementiri, però en la nota de la defunció s’hifa constar ja explícitament que morí depesta. El diagnòstic pot ser que no es fes enel mateix moment, i potser per això es portaa enterrar a la parròquia. Quan esprodueixen les altres tres morts a la mateixafamília, però, no hi ha cap dubte que elsveïns i les autoritats de Tavertet assumeixenla gravetat de la situació, i apliquen unesmesures fèrries per a intentar evitarl’extensió de l’epidèmia. Així quedareflectit en el registre de defuncions:7

Dilluns a deu del mes de juny, any de laNativitat del Senyor mil sis cents sinquantay dos, en la balma de Casa Subiranas,parròquia de Sant Miquel de Serarols,sufragània de Tavertet, foren enterratsGabriel Güell àlias Grauet, braser, y Isabelmuller sua, a cerca y distància de sis o setcanes de dita balma envès ponent, junt ab anAntoni, minyonet de edat de nou o deu anyspoch més o menos, per Christòfol Bofia,braser habitant en lo carrer de Antoni Gros,parròquia de Santa Maria de Corcó, amb unganxo, los quals moriren de peste. Reberentots los sagraments de confesió, comunió yextremaunctió. Administrà-los mossènJaume Planes, prevere y vicari de la nostraparroquial iglesia de Tavertet, \però lominyó, per no trobar-lo capaz no rebésagraments/, y después purgà en la capellade Sant Corneli y Sant Cyprià de ditaparròquia. La sepultura y altres coses quisucceïren en dita diada constan ab acterebut per Antoni Joan Treserra, pagès de laparròquia de Sant Barthomeu sas Gorgues,substitut de mossèn Joan Vila, notari

En temps passatsla pesta portava,quasi sempre, a unfinal dramàtic. Al-guns gravats del’època represen-ten la por delsmalalts a la mort.Arxiu Jordi Gumí

7

públich de la ciutat de Vich, die y any daltdit. Sent rector de dita parròquia lo doctorFrancesc Guilló, prevere natural de la vilade Olot, bisbat de Gerona. Feren morberper dit effecte Jaume Joan Bausells, pagèsde Sant Miquel de Serarols, sent balle delterme Bernat Coromina pagès hereu ipropietari del mas Coromina de ditaparròquia, y después que agueren cremat totlo de la balma, a dos criaturetes querestaren vives, cremada la roba las posaranen una altra balma a purgar, i lo fosser enuna altra balma entre lo Harau y Mierons.

És a dir, varen ser enterrats, per tald’evitar trasllats i contagis, prop del seumateix habitatge, la balma de Cases-sobiranes, sense ni tocar-los, utilitzant unganxo. Totes les persones que van tenircontacte amb els difunts van haver depurgar, de passar una quarantena: el vicarique els va atendre es va aïllar a Sant Corneli,el bracer de Cantonigròs que els va enterrares va aïllar en una balma entre l’Arau iMierons, i les dues criatures filles delsdifunts van ser aïllades en una altra balma,després de cremar totes les seves robes ambtota la resta de coses de la balma on vivien.

Mesures rigoroses, però aparentment vanresultar reeixides. Sembla ser que ambaquestes mesures s’aconseguí evitar lapropagació de l’epidèmia a la parròquia deTavertet ja que després d’aquest enterramenten un àmbit particular no sagrat la següentdefunció que s’anota al registred’enterraments és la de Miquel Monteis,pagès que morí al mas Monteis, que ésenterrat el 9 d’octubre al cementiri deTavertet, amb tota normalitat. Segueix aaquesta defunció la de Francesc Jofré, fadríque morí en una casa de la sagrera deTavertet, que és enterrat ja el febrer següent,el 7 de febrer de 1653, i la següent en morirés Maria Vilaspinosa, pagesa que ésenterrada a Tavertet ja el 4 d’octubre de1653. La mortalitat de 1653 i de 1654 ésbaixa, i si bé la de 1655 i 1656 és notable-ment elevada, la distribució de morts al llargde l’any i en les diferents cases no semblareflectir causes de tipus epidèmic sinó quehan de ser degudes o bé a les oscil·lacionsnormals de la mortalitat o bé a altres factorsde fons (climàtics, econòmics...).

Sobre l’origen del contagi no disposemde cap dada. La mort d’un soldat foraster a

la Serra podria ser un indici, però el tempstranscorregut entre la mort d’aquest soldat ila defunció següent, un mes i mig, impedeixtrobar-hi cap vinculació.

L’epidèmia de l’any 1652, doncs, es potdir que, potser gràcies a la promptitud i larigorositat de les mesures sanitàries preses,no va fer gaires estralls a la parròquia deTavertet ni a la seva sufragània de Sorerols ies saldà aparentment només amb quatremorts d’una mateixa família.

Rafel Ginebra i Molins

Notes:1 - Vegeu, per exemple, Núria SALES, Els segles de ladecadència (segles XVI-XVIII), Barcelona. Edicions 62(Història de Catalunya, vol. IV), 1989, p. 376-387.També, Jordi NADAL, “L’última pandèmia de pesta aCatalunya, 1650-1654”, dins II Congrés d’Història de laMedicina Catalana, Barcelona 1977, p. 19-38. MiquelPARETS, Dietari d’un any de pesta, 1651. Vic. Eumo(Referències; 7) 1989.2 – Juan Manuel ALDEA BUENO, Aspectos sanitariosde los archivos de las parroquias de Santa Coloma deCentelles y de S. Fruitós de Balenyà de los s. XVI-XVIII,tesi doctoral inèdita. Barcelona: Universitat deBarcelona, 1992. N’existeix exemplar a l’Arxiu iBiblioteca Episcopal de Vic (ABEV).3 - En el cas de Vic, en no haver-se conservat elsregistres parroquials, ens basem en dades que hemrecollit en el registre d’enterraments del Capbreu.Aquests registres estan fets per un control econòmicde les actuacions del clergat de la catedral i per tant laseva estructuració és menys regular que la dels llibressagramentals, a banda que en renovar-se cada dosanys la persona que en portava el control presententambé més variabilitat. En qualsevol cas i feta aquestasalvetat, les xifres de defuncions que donen aquestsregistres parroquials per la ciutat de Vic per als anysd’entorn de 1652 són: 83 (1648), 98 (1649), 122 (1650),54 (1651, aparentment amb la manca d’alguns mesos),137 (1652), 53 (1653), 61 (1654). ABEV, Arxiu delCapbreu de Vic, volums 342-345..4 – Miquel VILARDELL i YNARAJA, Aspectes sanitarisdels arxius parroquials de la comarca d’Osona. ElLluçanès, segles XVI, XVII i XVIII, tesi doctoral inèdita,Barcelona: Universitat de Barcelona, 1992. N’existeixexemplar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.5 – ABEV, Arxiu Parroquial de Tavertet, D/1 (1595-1687).El llibre està ostensiblement tacat per aigua i en algunespàgines, incloses les que treballem, es fa necessari l’úsde llum ultraviolada per llegir-les.6 – La data és 31 de desembre de l’any de la Nativitatde 1646. En aquest còmput es canvia d’any el dia deNadal i per tant aquest dia correspon al 31 de desembrede 1645 del còmput actual.7 – ABEV, Arxiu Parroquial de Tavertet, D/1, f. 97-98.

8

Els que vam venir al món el primer quartdel segle XX i encara hem pogut encetar elXXI, gràcies a Déu hem estat privilegiats jaque hem viscut resquícies de l’edat mitjanai de la modernitat més exquisida. Emrefereixo a la vida de pagès i en la manera deconrear la terra i les eines que s’han usat alllarg de la història. Segons algunshistoriadors, l’aixada ja s’usava un segle odos abans de Crist i encara s’usa en elsnostres dies segons per a quines feines. Peròper altra banda avui existeixen les màquinesmés potents, sofisticades i modernes delsnostres dies.

Però jo, que vaig néixer el 1914, em vullreferir a les eines (o eïnes que en dèiem) quejo havia vist a casa ja de nano, moltes de lesquals per mala sort o deixadesa vam deixarperdre, igual que molts estris de la cuina,encara que n’hem conservat una bona colla.

Si bé els historiadors ens parlen que aprimeries de l’edat mitjana ja existien lesarades fetes de fusta i amb rella de fusta iorellons també de fusta, les que van arribarfins a mitjan segle XX no devien ser gairediferents, únicament que l’arada ja era amborellons i rella de ferro. També ens parlend’una colla d’altres eines com l’aixada, lafalç, la fanga, la palafanga, l’aixadell, ladestral, les àrpies, les forques, la podadoraetc., de les quals parlarem més endavantamb detall. Podem dir que totes aquesteseines que hem esmentat han servit fins benentrat el segle XX, i algunes encaraserveixen en el XXI, com són l’aixada,l’aixadell, la fanga i les forques.

Farem la descripció de les eines queusàrem a la nostra contrada.(1)Començarem per les eines relacionades ambla llaurada. L’arada, ja esmentada, serviaper fer els solcs a la terra i preparar-la per ala sembra. També hi havien el rascle , unestri amb unes pues per estrijolar la terra; eltrull, un aparell amb un o dos corrons peraixafar els terrossos i també un aplanadorper aplanar la llaurada, segons el país i elscostums. Fins ben entrat el segle XX lafanga va ser l’eina que més es va fer servirper capbussar la terra. No puc explicarexactament si va ser a la primera o a lasegona meitat del segle XX quan van sortirunes altres menes d’arades, la giratòria il’arada de rodes, el brabant que en deien ala banda d’Olot, i que van suplir les fangues.El pagès des de sempre ha entès que la terraperquè doni bons fruits s’ha de capbussarcada dos anys, si no es deixa a guaret, que enaquest país d’això no n’hi havia costum;capbussar-la vol dir que la cara de sobre had’anar a sota i la de baix a dalt, que era lafeina que feien les fangues i que després vanfer les modernes arades.(2) Les cases quetenien bon rem de terres que s’ho valia pertenir un bon parell de bous, es van proveir del’arada de rodes, però les de poc rem quehavien de llaurar amb un parell de vaques, esservien d’una giratòria. Nosaltres, a casa,com que només teníem vaques i per altrabanda l’economia era molt minsa, semprevam llaurar amb una giratòria.

Per a les feines de la sega, el volant desegar blat i altres cereals va substituir lesfalçs, encara que penso que pel cantó deponent van fer servir les dalles guarnidesd’unes pues que se’n deien arquets. Però abona part de Catalunya es va usar el volant,i l’esclopet, una protecció de fusta per noferir-se les mans. Usar el volant era feinad’homes, per això la falç encara va quedaren actiu, ja que en anys de secada els ordisquedaven molt curts i no era possible ferl’estassada que es feia amb el volant, sinóque calia segar a puny, com se’n deia, feinaque era més de dones que d’homes. Llavorsllogaven dones del poble amb la falç o falçó,que prou que ho esperaven per guanyar

LES EINES DEL CAMP A TAVERTET

Destral de llenya-taire amb marquesde la forja. Eina deJordi Sanglas.Foto: Lluís Gonzàlez

9

algun centimet, tot i que treballaven a menyspreu que els homes. Les dones també usavenla falç per collir l’herba per als conills. Ladalla en els nostres terrenys la feien servirsobretot per dallar les trepadelles, fenc,alfals i l’herba de les margeres, encara que avegades també es feia servir l’arquet persegar l’ordi si era molt curt, en comptes dellogar dones.

Per a la batuda farem un esment especialde les forques venteres i les pales venteres,que van deixar de ser útils ja a les primeriesdel segle XX. Quan la batuda estava feta is’havia posat la palla als pallers i el pallús ala cabanya, s’apilava gra i boll en una pilaenmig de l’era i llavors s’aprofitava lamarinada de la tarda, per ventar la pila de labatuda i separar el gra del boll. Es feienservir unes forques apropiades per tirar elblat i el boll enlaire al moment de bufar elvent i així queia el gra en una pila mentre elvent s’enduia lluny el boll; com que el grano quedava del tot net, llavors amb la palaventera es tornava a ventar i encara devegades es tornava a repassar amb ungarbell o erer.

Per la meva edat, vaig conèixer lesforques venteres però no les vaig veuretreballar, ja que quan jo era un marrec, acasa hi havia una pala i dues d’aquestesforques que van quedar abandonades quanvàrem fer servir la màquina ventera. Peraltra banda, la primera màquina ventera quehi va haver al poble de Tavertet la va tenir elferrer, que es coneixia pel ferrer Jep, que amés de ferrer era campaner; fins i tot amb lesquatre campanes de l’església hi tocava lamarxa reial d’aquell temps. La casa quevivia es deia can Jep i avui es coneix tambéamb aquest nom. Aquest ferrer, quan encarahi devia haver poques cases de pagès quetinguessin màquina de ventar el blat, escarregava la màquina a les espatlles, quedeuria pesar uns cinquanta o seixanta quilos,i anava cap a les cases de pagès que elllogaven per passar el blat i l’ordi. Elscobrava el treball amb una quantitat de blat,i ell, sense conrear la terra, recollia blat pera tot l’any o per a una bona temporada.

Les màquines de netejar la batuda vanaparèixer primer al Collsacabra i altresverals que a la Plana de Vic, ja que elCollsacabra és una contrada formada deturons i fondalades i això és causa que la

marinada trobi obstacles que la privin detirar seguit, més aviat gira d’un cantó o d’unaltre; llavors eren poques les estones que espogués ventar bé i moltes eren les vegadesque es feia vespre i encara quedava mitjabatuda per ventar; això era molt enutjós iper això quan van sortir les màquinesventeres, tothom qui va poder se’n vaproveir. En canvi, la Plana de Vic està lliured’obstacles que la destorbin; la marinada i elvent pot tirar seguit, sempre del mateixcantó i això va fer que els pagesos notinguessin tanta pressa a comprar unaventera.(3)

Ja de molt antic hi havia maneres imitjans de transportar els gèneres i viandes.Nosaltres hem conegut el transport amb elbast i les albardes, els carros i les carretes,encara que no hem trobat dades de quan vancomençar a existir, tot i que a la nostrajoventut tots els pagesos ja n’estavenproveïts. Per altra banda, no hi havia cap

Pagès llaurant ambl’arada a Can Bou(el Prat de Llobre-gat)Foto: J. DolcetEstudi de la MasiaCatalana (CEC)

El ganxo del paller,el tallabarder, larella, el palot i lafanga. Eines delcamp de Jordi San-glas.Foto: Lluís Gonzàlez

1 0

pagès, a no ser que fos molt modest, que notingués una carreta, i a vegades algun carrotambé, per transportar les garbes a l’era, elsfems al camp i per a tota classe demenesters. Quan estàvem al poble tambévàrem tenir un carro, que vàrem vendre,però encara en guardem els guarniments delcavall: el collar, el bastet, el cabessó i laretranga.

Hem parlat de les arades que servien perllaurar, la falç per segar i dels estris pernetejar el blat a l’era, però el pagèsnecessitava moltes eines per fer totes lesfeines de durant l’any, algunes de les qualsencara avui en dia s’utilitzen per a diversosquefers, com les pales, les aixades, elsaixadells, les fangues i d’altres, majormentquan es tracta de conrear horts on lesmàquines modernes no poden entrar, encaraque moltes de les que servien en el tempsmedieval han quedat totalment en desús,com la palafanga, les arades, les àrpies, elmagall o magai i potser d’altres.

Cada feina o menester tenia la seva einaadequada: l’ aixada per cavar la terra inetejar els conreus de les males herbes iestovar la terra perquè hi poguessin penetrarel sol i les pluges, l’ aixadell , per fer lamateixa feina, però on les plantes eren mésespesses com els alls i les cebes i altresplantes menudes; el magall, per esbotzar lesterres dures i per arrencar arrels d’esbarzers,per endreçar camins i per fer el que no potfer l’aixada; les arpelles, àrpies o arpiots,per cavar la terra quan era molt dura, i enaquest cas també per arrencar patates iremolatxa; la destral per tallar els arbres, per

fer llenya i per capolar la fusta per als seusmenesters; també l’usaven els carboners. Elrastell era per rastellar o aplegar herba alsprats quan eren secs, les fangues per fangari la palafanga per fangar les terres molttoves i esmicolades, i així cada eina serviaper a una feina apropiada. La podadoraservia per podar els ceps quan n’hi havia iels fruits d’altres conreus, el palot, perplantar o sembrar mongetes, patates, blat demoro etc, el podall o podaix , per tallar elsesbarzers i la llenya, el tallabarder, que eracom un podall amb un mànec llarg, serviaper tallar bardisses i netejar el bosc; elganxo, per arrencar la palla del paller, i deforques, n’hi havia per a la palla i per alsfems.(4)

D’altra banda, cal dir que totes aquesteseines que s’havien fet servir des de sempre,a les altres contrades sovint no tenien elmateix nom ni servien per a les mateixesfeines, llevat d’algunes. Com que he estatuna colla d’anys de la meva vida fent depagès ho he pogut comprovar i practicar:cada eina tenia una finalitat determinada.Gairebé totes les eines del camp que heesmentat les havia vistes a casa, però, enmarxar de pagès les vam vendre o donar, obé van quedar abandonades; ens en faltenmoltes tot i que encara en guardem una bonacolla. Podem dir, per acabar, que al museude Tavertet s’hi poden veure alguns estris decasa: una dalla, una màquina de trinxar lacarn del dia de matança, una corriola defusta molt antiga i una forca, entre d’altres.

Jordi Sanglas i Puigferrer

NOTES(1) Tot aquest treball es refereix a la contrada delCollsacabra i més concretament als rodals de Tavertet,més o menys de costums generals amb poques variacions.No vol pas dir que tota la comarca d’Osona i les veïnes hofacin tot igual.(2) La terra es capbussarva cada dos anys, perquèsolament es feia per plantar les viandes de primavera jaque per sembrar els cereals se solia llaurar generalmentamb l’arada d’orellons, o sigui, l’arada plana. Així resultavaque es tombava un any sí i un altre no.(3) El procés per fer la batuda amb animals queda moltben detallat en el llibre Tavertet. Cent anys d’història (2001),pàgina 134. El que li tocava de fer el paller a casa, quanestàvem a pagès, sempre solia ser el signant d’aquestarticle.(4) No cal dir que les eines casolanes d’aquest recull sóntotes fetes per ferrers i artesans normals; no n’hi ha cap demoderna ni de fàbrica.

La falç, el volant ambel bridó per protegir eltall, l ’es-clopet,l ’ a r p e l l adesmanegada ,l’aixada i l’aixadell.Eines de JordiSanglas.Foto: Lluís Gonzàlez

1 1

Els qui tenim la sort –alguns en dirandesgràcia - de viure en un ambient diguem-ne rural, estem acostumats a una sèried’hàbits a l’hora d’utilitzar els diferentsvials del país, siguin carrers, camins ocarreteres.

Pel que fa als carrers, estem avesats aveure’ls i sentir-los com una extensió decasa nostra, un espai comú per trobar elsveïns i on és bo de fer petar la xerrada oprendre la fresca a l’estiu. El bar de lacantonada, el petit banc per seure, la font oaquell racó on de petits ens amagàvem, sónespais que sentim particulars i comuns a lavegada, perfectament sabuts fins a la darrerapedra, i per això estimats. Fins i tot, i permés que els nostres pobles siguin tan petits,alguns carrers han adquirit amb els seglespersonalitat pròpia i diferenciada. Penso enel de Sant Bartomeu a Canto-nigròs, i moltmés encara en el del Pont a l’Esquirol, totsdos amb Festa Major pròpia i unapersonalitat forta, indiscutible.

Els camins. Fins avui, a Collsacabra nohi ha hagut problemes en utilitzar lliurementels camins rurals, no tan sols per accedir aun camp o a una masia, sinó també per sortira caçar bolets quan n’és el temps osimplement a passejar amunt i avall delterritori. Els camins rurals són doncs, o eren,alguna cosa més que simples accessos amasos, conreus o granges –ja que en aquestcas només els utilitzaria qui viu o treballa alsllocs on hi du cada camí en concret.Esdevenen de fet un accés privilegiat a allòque algú en va dir el rerepaís. Hi ha unesprevencions mínimes que acomplim lamajoria: obrir i tancar els filats o portes deles pastures, no envair els sembrats ni fer laguitza al bestiar, respectar la intimitat de lesmasies (les que encara són habitades), iprocurar no fer més soroll del compte nicórrer massa si ens desplacem a motor.

Per acabar, estem acostumats també acarreteres comarcals i locals de manteni-ment més que dubtós i de recorregut difícil,però que al mateix temps permeten encaraque l’espai temporal del viatge s’adigui ambl’espai físic que es travessa. O amb altresparaules, que no ens aïllen del territori quetravessem. No cal explicar la diferència que

hi ha en fer una autopista o, posem per cas,la nostra estimada carretera de Vic a Olot,que fa cinquanta anys l’auca de Cantoni jadescrivia com d’aspirant a tercera.

Tot això, em temo, és a punt d’acabar.No m’estendré pas en el tema dels

carrers. Ben cert que encara conservem elscarrers tradicionals, amb les cases de dos otres pisos, ran de vorera, i amb algunsnegocis o botigues –cada vegada menys- queels donen activitat i un cert caliu humà.Nogensmenys, els carrers de nova creaciós’estan convertint en un reguitzell de casetesunifamiliars amb jardí, sense cap bar, nitenda, ni negoci de cap classe. Autènticscarrers-dormitori habitualment deserts, onno es fa vida de poble i amb els veïns tancatsrere un clos. No és el cas només dels nouscarrers de Tavertet, Cantonigròs o Rupit,farcits de segones residències d’estiu o capde setmana. Penso també en el Pedró del’Esquirol, on hom hi viu tot l’any però quede tan llarg com és, obliga a accedir-hi encotxe des del centre del poble, i apareixdesert de qualsevol tipologia que no sigui lacaseta unifamiliar. Les urbanitzacions-dormitori han arribat, doncs, al nostrespobles.

Pel que fa als camins, fixem-nos en laLlei catalana 9/1995, de 27 de juliol, deregulació de l’accés motoritzat al medinatural, i en el Decret 166/1998 de 8 dejuliol que la desenvolupa. Amb el lloableobjectiu de preservar els espais naturals iacabar amb una sèrie de pràctiques de

DE CARRERS, CAMINS I CARRETERES

Tavertet, carrer deBaixFoto: Ernest Gutièrrez

1 2

conducció inacceptables, aquestes normesestableixen una sèrie de límits i prohibicionsen l’ús per camins rurals de vehicles amotor. I així tenim la limitació de velocitat a30 Km/h, uns límits concrets al nombre devehicles que poden circular-hi en grup, o béuna regulació expressa i més restrictiva del’accés als àmbits naturals protegits od’especial interès. Altres prescripcions sónde pura lògica i ja existien abans, com ara laprohibició absoluta de circular camp através, o la necessitat d’autorització per acelebrar competicions. I gairebé totessemblen enraonades i perfectamentassumibles per qualsevol ciutadà, entès no jacom habitant de la ciutat sinó com a subjectede drets i deures; per alguna cosa aquestaparaula deriva del civitas llatí que n’haoriginat d’altres com són civilització icivisme.

Hi ha alguns aspectes de la Llei quetractem, però, que poden convertir-se enarmes de doble tall. Em centraré només enaquell que sembla més evident, i és laprohibició que s’estableix per al públic engeneral (però compte: no pas per alspropietaris de les finques en qüestió) decircular a motor per camins de menys dequatre metres d’amplada. D’entrada semblauna mesura ben raonable, que moltsjustificaran en base a evitar la contaminaciódels espais rurals, o recordant-nos que lamillor forma de conèixer la muntanya és apeu. Parem esment però que la pràcticatotalitat del CO2 que emeten els motors al’atmosfera no prové precisament delsvehicles que circulen pel camp (una ínfimaminoria), i sobretot que avui, amb el poctemps lliure de què hom disposa, quan ens

desplacem pels espais rurals ho fem moltmés sovint en 4X4 o moto de muntanya queno pas a peu, a cavall o en biciceta. Llavors,si la prohibició de circular a motor pelscamins de menys de quatre metres es faefectiva (i de fet ens consta que darrerament,a la zona de Bellmunt els mossos d’esquadrai els agents rurals es fan un tip de posarmultes a motoristes), això implicarà de fetque una gran majoria de rutes rurals ambprou feines seran practicades per altra gentque no sigui els propietaris o treballadors deles finques concretes que travessen. Deixeu-m’ho dir: quina alegria que pot suposar aixòper a certs propietaris rurals –pocs, però quees fan notar-, que podran seguir abocantpurins sense control o desfent-se a la bravadel bestiar mort! I sense que ningú hodenunciï, ja que els camins que duen alsescenaris de la malifeta estaran prohibits a lacirculació a motor en raó de la sevaamplada. No voldria semblar catastrofista nisarcàstic, però seria lamentable que unprecepte redactat amb tota la bona fe i ambl’objectiu de protegir el país, acabi afavorintels qui més el maltracten.

Hi ha un altre perill en aquestajustificació de tancar camins al trànsit rodat.I és allò que se n’ha vingut a dir lamallorquinització del país. Tots sabem comla senyora Schiffer o un gran nombred’alemanys instal·lats a l’illa de la suposadacalma, han tallat els camins que travessenles seves finques, bo i aplicant un conceptede propietat potser tradicional a Alemanyaperò que xoca amb els costums delsmallorquins –i els nostres. Cal dir que elsnostres verals no són Mallorca nil’Empordà, però ens hi acostem a poc a poc.El preu del sòl rústic s’ha disparat; hi ha quidiu que comparativament encara més que elsòl urbà, que ja és dir. I cada vegada són mésels adquirents d’alt poder adquisitiu, siguindel país o bé comunitaris, que estancomprant terres a Collsacabra ambl’objectiu lloable de retirar-s’hi. Benvingutssiguin, però no a costa de negar el pas aaquells que ara és moda dir-ne indígenes.

De fet, a Collsacabra ja tenim avui unsquants exemples de talls de camins per raonso motius molt diversos, però que la novanormativa de l’amplada de la via podrà araexcusar i fins i tot justificar. Pot ser el casdel camí ral de Vic a Olot, llaurat com a

La carretera de Vica Olot pel túnel deBracons.Foto: Ignasi Bofill

1 3

camp de conreu al seu pas per una moltdeterminada finca. O un parell de zones quejo em sé, on una sèrie de propietaris s’hanposat d’acord i comencen a posar pegues ala circulació rodada per tot el recorregutentre tres, quatre o més finques, i que quanmés enllà no han convençut els propietarisque segueixen, senzillament tallen la rutaamb una gran roca o un parell d’arbresabatuts ad hoc. Tinguem a més en compteque a Mallorca es va començar prohibintnomés l’accés motoritzat a certes zones, peracabar impedint-lo de totes totes.

Resumint, que a aquest pas potserveurem els camins del país dividits en duescategories : els prohibits per tal de nomolestar els acabalats propietaris que volenconvertir autèntiques porcions del país en unjardí prohibit, i aquells altres tancats perquèel públic no conegui l’existènciad’abocadors i altres petits affaires a amagar.

Acabo amb les carreteres. Ben a propnostre han començat les obres de l’eix Vic-Olot pel túnel de Bracons. És aquest unexemple paradigmàtic de via ràpida norespectuosa amb el país, que es carregarà engran part el terme de la Vola, els paratgesbellíssims del riu Fornés, la vall de Joanetesque va pintar l’escola olotina amb elsVayreda al capdavant... Aneu, si us plau, aveure’n en directe el desori i el balafiamentambiental que suposa. Porteu al sarró elsplànols de la Direcció General de Carreteres(els seus funcionaris us els donaran sensecap càrrec, orgullosos com n’estan) icorroboreu sobre el terreny el profund tallsobre el territori, com es trinxarà el país. I totaixò, si hem de creure l’Associació deNaturalistes de Girona (*), només perguanyar 12 minuts entre Vic i Olot.

D’altra banda és probable que, enreferència a les carreteres locals, aquest eixprovoqui allò que ja s’ha anomenat “l’efecteAVE”. De la mateixa manera que mentres’inverteix una fortuna en el tren d’altavelocitat les línies de rodalies quedendesateses, la nostra única via decomunicació –la carretera comarcal Vic-Olot per Collsacabra- pot veure encara mésreduïdes les poquíssimes inversions que detant en tant s’hi fan. I consolidar-se doncscom una ruta turística de tercer ordre,encaixonada a nord i a sud per eixos“ràpids” col·lapsats de camions.

És aquesta, sens dubte, l’explotacióirracional que entre tots estem fent delterritori, el “desgavell territorial, econòmic,ambiental i social sense precedents” quedenuncien una llarga sèrie d’entitats:Salvem les Valls, Plataforma en Defensa del’Ebre, Salvem l’Empordà… i cinquantamés, que van subscriure fa poc l’anomenadadeclaració de Figueres (**).

Vull acabar amb unes paraules de Joan F.Mira (***), amb què es plany de ladestrucció sistemàtica del litoral del PaísValencià i de Catalunya : ”…i ja s’hiprecipiten les màquines, les grues i elshomes amb casc… S’ha acabat, i s’acabaràtot, i els governants s’ho miren complaguts.I el país sencer calla, perquè això ésprogrés, economia, diners, i ja se sap que ésaixí i que no pot ser de cap altra manera.”

Ignasi Bofill

Notes :(*) El Periódico, dijous 9-X-2003.(**) Avui, dilluns 3-X-2003.(***) Setmanari El Temps, del 16 al 22 de setembre de2003.

El cami d'arribada aTaverte des deCantonigròs a prin-cipis del seglepassat.Foto: A. Sambola.Arxiu fotogràfic delCentre Excursio-nista de Catalunya(CEC)

c. del Mig, 10 — Tel. i Fax 93 856 50 1608511 TAVERTET

Construcció en generalEspecialitat en pedra

Venda de cases i terrenys

1 4

PresentacióL’excavació del mas de Sa Palomera

s’inscriu dins el projecte d’investigació“Reorganització de l’hàbitat a l’edat mitjanaa la Catalunya central dels segles X alXVII”. La primera campanya d’excavacionsarqueològiques del mas de Sa Palomera delterme de Tavertet es va portar a terme del dia19 al 31 d’agost de 1996. I la segona delsdies 18 d’agost a l’1 de setembre de 1997.

La direcció anà a càrrec d’AssumptaSerra i Clota i els que hi varen participareren alumnes i ex-alumnes d’HistòriaMedieval de la Facultat de Geografia iHistòria de la Universitat de Barcelona.

Anàlisi de les estructuresEl mas de Sa Palomera està format per

cinc estances. Dues d’elles formaven unrectangle inicial i construït d’una sola tirada.D’aquest mateix moment pertany unatercera estança, que correspondria a la partforana, però amb un tancat vegetal. Era unespai que podia tenir molts usos. A l’estiu iprimavera s’hi podia cuinar i també podiaestar destinat als animals de corral. (Vegeuel dibuix de la planta)

El primer rectangle té una extensióexterior de 8 x 4 m. La part habitable estàformada per dues estances A: de 3,5 x 3,5 m

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUESAL MAS DE SA PALOMERA, A TAVERTET

i B: de 2,8 x 3 m interiors. La primerahabitació, al sector A, en un primer tempsestava destinada a les persones. Foc a terra iun banc, que podia ser utilitzat tant per seurecom per dormir. A la paret sud s’hi va feruna finestra que tant servia per controlarl’exterior com per a sortida de fum. Lesseves mides són de 30 cm d’ample per 20 cmd’alt. Així mateix, a la paret est, la quecomparteix amb el sector D, s’hi ha fet unforat de 10 x 12 cm que igualment té lesmateixes funcions que la finestra.

L’estructura de l’altra habitació (B) éssemblant a l’anterior, tot i que en unaprimera etapa era un recinte destinat alsanimals. A partir del segle XII, moment enque s’amplià el mas, aquesta part passà a serocupada per les persones que a partir dellavors s’amplià, amb el foc a terra i el banc.Però no té cap tipus d’obertures. A la partest, a la paret de separació amb l’habitacióA, sota la balma i sobre el banc hi ha unarmariet de 30 x 30 cm, amb una profunditatde 25 cm. Aquest armariet està format perun buit de la paret de tal manera que ésinclòs en la mateixa estructura.

El sector C igualment ha sofert unatransformació. Les seves dimensions inte-riors s’adapten a la irregularitat del terreny isón de 2,5 x 2,7 a 3,3 m, amb una paretd’amplada de 70 cm. Les parets que tanquenel sector mantenen un nivell de conservaciómolt diferenciat. Mentre que la que parteixde la balma i tanca per la part oest es mantében constituïda fins a una alçada d’entre unmetre i mig a un metre, de la perpendiculara ella i que segueix la mateixa línia que l’ex-terior dels sectors A i B solament en quedenels fonaments. En aquesta última paret espot observar el sòcol així com una alçada detres filades de pedres en què queda demanifest l’excel·lent construcció de lacantonada. Entre la paret oest i la part de ladita cantonada hi ha la possible porta d’unmetre de llum. El nivell del terra no presentaun desnivell remarcable.

És de notar la rasa que tot i aprofitar partdel terreny natural s’amplià i es definísegons els interessos de cada moment. En un

Les estances A i B,la part habitable dela casa de Sa Palo-meraFoto: Assumpta Serra

1 5

part més conservada arriba a un metre deparet. La part interior té una llargada de finsa sis metres i la profunditat és variable, jaque s’adapta al terreny natural, oscil·lantentre 2,8 m a la part central i 1,5 en elslaterals. A la part central, la balma cobreixuns 80 cm la part més ampla i l’alçada erad’un màxim de 1,5 metres. L’alçada totalpodia tenir 2 m en tant que a la part superiori a sota les lloses que encara es mantenens’han descobert uns forats que podien serper a les bigues.

Forma constructivaEl mas de Sa Palomera és el que presenta

una forma constructiva més antiga del grupde masos que s’han localitzat en aquestazona del Collsacabra. La seva cronologia espot situar al segle XI. Consta d’un rectanglede 17,5 x 4 m, destinat a habitatge per a lespersones dividit en tres estances. A uns 11,5m es troba un altre recinte destinat alsanimals. Les seves dimensions són 6 x 2,5m.

Les paretsEn general es pot considerar que la seva

forma constructiva és la de la doble paretreomplerta al mig. Les amplades de lesparets solen variar entre 60 cm a 70 cm,segons si és interior o exterior. Del mas deSa Palomera es poden distingir diversostipus constructius de les parets. La paret delrectangle inicial, la paret de la part oest delsector C, la paret est del sector D i la paretdel sector F. Al mateix temps s’observa unaforma constructiva diferent entre la partinterior i l’exterior del rectangle dels sectorsA i B. (Vegeu la fotografia)

En comparació, la forma constructiva deles parets dels sectors C, D i F presenten un

primer moment, al segle XI i part del XII erautilitzada com a base de sosteniment d’untancat natural. A partir de l’ampliació delsegle XII, aquesta estança passarà a serusada com a estable, moment en què escobrirà i aquesta rasa passarà a tenir lafunció de desguàs dels fems dels animals.

El sector D, construït en una etapaposterior, és format per la paret ja existentdel sector A i la continuació de la balma, i estancà amb la construcció de dues novesparets. Mentre la paret est s’ha mantingut,tot i el seu mal estat de conservació, la paretsud estava destrossada en la part interior, elque evidencia les dues formes constructives.Les seves mides de l’interior són: 4 x 3,80 mi presenta un quadrat força regular il’estança més gran.

La porta és molt ample, d’1,35 m dellum. En aquest sector també s’hi vaconstruir un altre forat que donava al’exterior, a una altura d’un metre sobre lapedra natural, que en aquest sector arriba aun desnivell d’uns 60 cm. Així, en aquestahabitació hi havien dos forats, un quecomunicava amb l’habitació A i l’altre ambl’exterior. Aquest forat seria un punt deventilació, molt coherent si tenim en comptaque era un rebost. En aquest sector cridamolt l’atenció el gran desnivell que presentael terra natural ja que en la part nord deixamolt poc espai entre aquest i el sostre, tambénatural, de la balma. El que és segur que maivaren tenir la intenció d’anivellar-lo. Enaquesta part i en la paret oest s’aprofiten lespedres naturals per aplanar-les de tal formaque es presenten com a pedrissos per asostenir-hi objectes. Si aquí s’hi afegeix eltipus d’atuells que presenta la ceràmica ques’ha localitzat en aquesta part, sobretotd’atuells de guardar, per exemple oli, es potconsiderar que aquest espai estava reservatal rebost. De fet, a nivell documental, es potconstatar que en aquesta època apareixaquest espai amb més freqüència.

L’estructura del sector F consta d’unaestança aïllada, irregular, recolzada a la rocaon hi ha una petita balma. Està formada peruna paret la qual en la seva part central ésparal·lela a la roca i continua per cada costatformant angle en el cantó est i arrodonida ala part oest. A la part est és on seguramenthi hauria la porta. El seu estat deconservació és bastant deficient, tot i que la

El sector C, partexterior que s'a-daptà a cort d'ani-mals.Foto: Assumpta Serra

1 6

parament menys elaborat, sobretot a lesparets de la part sud les quals fins i tot s’handerruït parcialment en el procés dedegradació temporal. En canvi, les duesparets transversals s’han mantingut gràcies aestar recolzades a la balma natural que fa deparet nord al llarg de tot el mas.

· La paret exterior del rectangle es trobamolt desgastada pel pas del temps, cosa queha desfigurat la tipologia de la construccióinicial. El material és constituït per pedresdel país sense polir. Les dimensions de lespedres presenten un predomini deparal·lelepípedes rectangulars força plans: 7x 15, 5 x 12 o 10 x 15 cm. Al mateix tempstambé se n’utilitzen d’altres sense formesdefinides. Tot i l’anarquia en la forma de laparet es tendeix a fer filades i trencar juntesper tal de buscar l’equilibri. És de remarcarque, atesa la diferent forma de les pedres, calperfilar la tècnica constructiva per fer laparet.

· Cal distingir la gran diferència en laconstrucció de la paret exterior amb la de lacantonada. Aquesta es fa amb pedres dedimensions més grans, algunes de remar-cables que arriben a fer 10 x 50 o 15 x 40cm. Són pedres paral·lelepípedes regulars iacaben de forma polida en l’angle a la partexterior. La distribució en filades i trencantjuntes és molt més remarcable. En algunesocasions, per falcar s’alternen les pedresposades verticalment. El mas és fet ambparet seca.

· A la part interior la forma constructivapresenta una unitat i una gran solidesa. Lespedres, tot i que sembla que siguin sense

tallar i no ser regulars, estan molt benajustades i segueixen uns nivells. Aquestesfilades presenten una uniformitat segons lapart en què es troben. En la part inferior, lespedres són totes de grans dimensions, fins atres filades. Aquesta disposició ve donadaper tal de reforçar els fonaments i es repeteixa una alçada de 1 m on tornen a aparèixerfilades formades per pedres de majorsdimensions. Aquesta disposició esmantingué fins a arribar a la coberta, el queindica que es construeix amb solidesa perpoder aguantar la coberta, una coberta moltpesada a base de lloses..

A les filades alternen les pedres de gransdimensions amb d’altres de més reduïdes itambé unes són col·locades horitzontalmenta la paret i d’altres transversals de tal formaque lliguen les dues cares. Algunes de lesseves dimensions són: 30 x 20 cm, 35 x 15cm i la cara que es veu de les transversals ésde 10 x 15 cm. Les cantonades estan moltben lligades formant angles ben definits itant la part interior com l’exterior són moltrectes, com si haguessin utilitzat la plomada.

Les portesDues de les habitacions es comuniquen

entre elles per una porta i amb la tercera perun forat. La porta forana és d’una granamplada, té uns 120 cm, i presenta moltbona construcció a partir de pedres gransposades de forma transversal amb alternançade filades constituïdes a partir de lacol·locació de dues o tres pedres de menorgrandària. S’alternen filades de dues granspedres planes com lloses amb una detransversal que lliga la filada, així com

1 7

alguna de transversal a la porta que la lligaamb la paret. Totes aquestes pedrespresenten una uniformitat en les mides,essent la mida predominant en l’alçada,d’uns 15 cm, i l’amplada pot ser de 70 cmper a les que estan col·locadesparal·lelament a la porta, o de 35 cm les queformen la filada entre dues. Certament ésuna filigrana de construcció.

A la part de sota hi ha el forat per a lapolleguera per tal d’aguantar els ferros de laporta. Aquest forat fa 12 x 10 cm. A uns 60cm s’ha fet l’altre forat per al tronc quetanca la porta. Aquest forat, en haver detancar aquesta porta que fa 120 cm, és moltllarg, de tal manera que necessita total’amplada de la paret. Aquest segon forat fa12 x 12 cm.

Els fonaments o sòcolTotes les estances del mas estan

recolzades sobre pedra natural. A sobred’aquesta, al llarg dels 17 m, s’hi haconstruït un sòcol format per grans pedresplanes de 30 cm de profunditat, 60 cm dellarg i 12 o 13 de gruix. Sol haver-hi tresfilades. En els 11,5 m que formen el primerrectangle se’n comptabilitzen unes 10.

És notable com aquest sòcol fa defonaments i justifica, juntament amb elrecolzament de la roca del fons de la balma,la verticalitat de la paret. Té una alçada entre30 o 40 cm, arribant a sobresortir uns 30 cmfins a on arrenca la paret de la casa.

La cobertaTota la casa es recolza en la seva part

nord amb la balma que li fa de paret i unapart de sostre. De la forma de la coberta nose’n coneix cap indici que pugui mostrarcom era, però utilitzant la comparació ambalguns indrets de la mateixa zona on encaras’ha conservat i amb Vilosiu, estudiat per M.Riu, sembla que es resolia amb un embigatque s’aguantava amb la part superior de labalma i el mur paral·lel, inclinat cap a lafaçana i cobert amb un enllosat de pecesfines de pedra calcària i amb una capad’argila al mig que actuava d’impermea-bilitzant.

A nivell documental també està constatatl’embigat. En un document del segle XII esconcreta que per a una coberta fa falta labiga major i cinc cabirons per a la resta delsuport. Cal tenir present, però, que les midesd’aquest embigat eren superiors a les que ara

s’utilitzen; un cabiró era el tronc d’un arbre.En aquest cas, l’embigat estaria recolzat enla part superior de la balma. El que no s’hapogut esbrinar és l’altura total de les paretsja que la paret est del sector A arriba fins a1,60 m. Si tota la construcció tinguésaquesta altura seria possible que hi haguésun altell, però solament sobre la balma, atèsque no es trobà molt d’enderroc ni tampoccap senyal d’una escala. Per tant, solamentés una hipòtesi. (Vegeu la fotografia) Enaquest jaciment no es varen trobar restes deteules.

Les oberturesA partir de la neteja superficial que s’hi

portà a terme durant la campanya deprospeccions, a la part de la paret de foraaparegueren dos forats, un a la part de laparet longitudinal i un altre a la transversal,que comunica amb una nova habitació. Elprimer forat té la llargada de tota la paret quetanca la casa en la part del sector B, és a dir,140 cm. Aquest forat correspon a l’espai quenecessita la barra de fusta que tanca la portaforana del mas quan la porta s’obre. Quantal segon forat, ara s’ha pogut comprovar quees tracta d’una finestra que és situada a lasegona habitació. Les dimensions són: 30 x20 cm. i està a 130 cm d’altura del terra. I enaquesta mateixa habitació, en la part de laparet transversal, hi ha un altre forat, aquestpetit, però que permet tenir una comunicacióamb aquesta nova habitació.

Com a conclusió d’aquesta part es pot dirque, analitzada en el seu conjunt, és unaconstrucció molt ben pensada arquitectò-nicament: fonaments, finestra, parets benescairades, tot vencent les dificultats tècni-ques de l’època.

Part exterior, fetaamb pedres delpaís sense polir.Foto: Assumpta Serra

1 8

ConclusionsEl mas de Sa Palomera és un prototipus

de mas horitzontal on es pot observar lesdiferents etapes que es presenteninterrelacionades amb les seves necessitatseconòmiques.* Partint d’una economiasilvopastoril la presència ramadera vaprenent protagonisme fins a finals del segleXIII i principis del segle XIV, en quèsegurament serà abandonat per un altreemplaçament més idoni per al conreu decereals. És un mas per tant que no arriba a laPesta Negra i tot i que apareix en documentsdel segle XV, ho és en relació al’aprofitament del seu predi.

L’habitació A amb una llar de foc estariadestinada a les persones. Sense que hi hagicap interval d’abandó en el segle XII icoincidint amb una major presènciad’animals en l’economia pagesa, aquest masexperimenta una transformació i unaampliació. Es posa sostre a la part de fora(C), que passarà a ser una cort per alsanimals. La B passa a ser ocupada per lespersones i s’hi col·loca la llar de foc, mentreque l’habitació A passarà a tenir el forn. Enaquest mateix moment s’amplià amb l’altrahabitació, D. Finalment, d’aquesta mateixaetapa forma part una nova estançaconstruïda a uns 11 metres més a fora, en elsector F, en la part oest del jaciment.

Segons les mides dels sectors C, amb 7,5m2 i F, amb 12 m2, hi ha una capacitat que fapensar que hi podien tenir una vaca, quesolia ser utilitzada tant per a la llet com aforça de tracció per a les feines del camp.Una casa de pagès on vivien bé, sense luxes,i que tenien dos porcs per tenir carn totl’any. Aquests animals podien estar al sectorC, ja que els porcs sovint els deixavenvoltar. També hi podien haver tingutgallines. A la part del sector F podien haver-hi xais. La cabuda d’aquest estable és prougran com per tancar-hi 10 o 15 xais.L’important seria saber si ells podien ser-neels propietaris. Aquest mas estava moltpreparat per tenir-hi bestiar.

La conclusió més clara és que el mas deSa Palomera presenta un estat de conser-vació que ha permès fer un estudi moltcomplert de la forma constructiva que es potconsiderar com a model prototipus de laconstrucció rural pagesa del segle XI.

Assumpta Serra i Clota

* És el tipus del mas de la Creu de Pedra i els de Vilosiu.M. Riu: El manso de “La Creu de Pedra” en Castelltort,municipio de Guixers (província de Lérida), NoticiarioArqueològico Hispànico. Arqueología, I. Madrid, 1972,pàgs. 183-196. J.Bolòs, A. Serra i altres: Un maspirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs, Berguedà). Ed.Universitat de Lleida, 1996.

BAR CAN MIQUELESMORZARS I BERENARS

EL REBOST DE LA ISABELPA, COQUES I EMBO TITS AR TESANS

CARRER LES FONTS, 4TEL. 93 856 50 83 08511 TAVERTET

HOSTAL **ESTRELLARUPIT Tel. 93 852 20 05

www.hostalestrella.com

BAR - L'ERA - FORN DE PACOQUES DE FORNER I DE LLARDONS

CARQUINYOLIS DE RUPITRECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - Pl. Era Nova, 1Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50

RUPIT I PRUIT

1 9

Si les visites a la cambra de mossènCinto Verdaguer solien sovintejar, ambocasió de celebrar-se l’any passat elcentenari de la seva mort (10 de juny de1902), es varen multiplicar, majorment lesorganitzades i programades per grups del’escola d’ensenyança bàsica, secundària,com també universitaris i fins i tot grups dela tercera edat.

El nostre poeta a l’edat de quaranta anysva experimentar un profund trasbalsamentinterior, que el viatge a Terra Santa, l’any1886, va acréixer fins al punt que, percompensar la pèrdua d’aquells anys desacerdoci –així ho pensava ell–, es va donarmés a la pràctica de la caritat carregant-se dedeutes, i contribuint a crear un malestar a lafamília del marquès de Comillas, de la qualera capellà almoiner. I tot plegat va servird’excusa al marquès per allunyar el poetade la seva família, que residia al Palau Mojade la Rambla de Barcelona.

Es va aprofitar l’avinentesa de lacelebració dels Jocs Florals, que aquell anypresidia el bisbe Morgades, de Vic; era el 9de maig de 1893, i aquest va ésser convidata dinar a casa del marquès, i allà licomunicaren que havia d’emportar-se elnostre poeta; el bisbe, sorprès a més per lespresses, ho comunicà a Verdaguer que, moltsorprès, seguí al bisbe i s’hostatjà al PalauEpiscopal, encara que deixà Barcelona acontracor, com ho dona a entendre la frase :“males postres tinguí aquell dia”.

Aquell allunyament de la ciutat comtalhavia de durar uns mesos, segons paraulesdel bisbe Morgades, i per aquesta raóVerdaguer va escollir la Gleva com a lloc deresidència; hi va arribar el 26 de maig de1893 i ocupà una habitació del segon pis del’edifici adjunt al Santuari, fins que elmateix bisbe l’obligà a ocupar la cambrareservada per a ell, en el primer pis, que ésla que avui visiten els amants del poeta. Enrealitat al començament Verdaguer estrobava bé a la Gleva, i amb bona relacióamb el bisbe Morgades, que en algunaocasió el convidà a taula per compartir eldinar. Tanmateix aquestes relacionscomençaren a refredar-se en prolongar-se

l’estada al Santuari, oimés si tenim encompte que a les festes de la restauració delmonestir de Ripoll, obres dutes a terme pelbisbe Morgades, s’ignorà del tot el nostrepoeta; la recuperació emblemàtica delmonestir es celebrà amb el trasllat de lesdespulles dels comtes a primers de juliol del1893. Tot esdevingué més sensible per amossèn Cinto, si es té en compte que feiajustament set anys que havia estat coronatpoeta de Catalunya a Ripoll, amb una brancade llorer que Verdaguer havia plantat aVinyoles d’Orís, quan era vicari d’aquestaparròquia.

Alguns viatges a Barcelona, tambénotícies dels seus acreedors, fins el punt detenir una demanda judicial (els diners notenen entranyes), així com d’altres suposatsproblemes sobre la seva salut mental, tot vacontribuir a fer perdre la tranquil·litat de quèva gaudir Verdaguer els primers mesosd’estada a la Gleva, temps que per altra partforen prolífics en el camp de les lletres:publicà Roser de tot l’any, La fugida aEgipte, Veus del bon pastor, Sant Francesc iFlors del Calvari, només per citar algunesde les composicions d’aquest temps.

Pel desembre de 1894 anà a Mallorca, ones veié amb l’arxiduc d’Àustria, LluísSalvador, que el va rebre molt bé. Finalment,el 10 de maig de 1895 va deixar defini-tivament la Gleva i, prescindint de lavoluntat del Dr. Morgades, viatjà a Madridper entrevistar-se amb el marquès de

LA GLEVA I MOSSÈN CINTO VERDAGUER

Interior del santuaride la Gleva.Foto: Carles Izquierdo

2 0

Comillas, tot esperant alguna ajuda que lipermetés pagar els deutes contrets, però elmarquès es va desentendre fredament deVerdaguer.

En aquestes circumstàncies esdevinguéel que s’ha anomenat “el drama Verdaguer”,ja que el bisbe li retirà les llicències per totel que suposava l’exercici del ministerisacerdotal. El poeta aleshores inicià lapublicació d’una sèrie d’articles a “LaPublicidad”, que més endavant formarien elllibre titulat En defensa pròpia ;comprensiblement una visió molt subjectivadel problema que l’afectà, ja que ellestimava el sacerdoci. Aquesta situació esprolongà uns tres anys, fins que al 1898,sembla que fins i tot a instàncies del Vaticà,el qual intervingué perquè es solucionésaquella situació que evidentment no solsperjudicava el poeta, sinó que també enquedava malparada l’Església local. Els

agustins de l’Escorial van preparar el terreny(possiblement en el seu viatge a Madrids’hauria entrevistat amb aquests religiosos)i, finalment, tingué lloc una trobada deVerdaguer amb el bisbe Morgades, a SantHilari Sacalm, en el trancurs de la qual elnostre poeta es retractà, i el bisbe li aixecà lapena canònica. Des d’aleshores mossènCinto va residir definitivament a Barcelona,adscrit a l’església parroquial de Betlem.

La mort prematura de Verdaguer als 57anys va constituir una gran manifestació dedol; es calcula que unes 300.000 personesvaren assistir al seu sepeli.

És ell, mossèn Cinto, qui haimmortalitzat la llengua nostrada, deixant ala posteritat una obra poètica única, totmarcant la renaixença de les lletrescatalanes.

Carles Izquierdo i Balmes

Restaurant Can Pascual

FolguerolesDes de 1944 AL SEU SERVEI

Plaça Verdaguer, 3 - 08519 FOLGUEROLES (Osona - Barcelona)Tel. 93 812 21 18 - Fax 93 812 22 75

e-mail: jaumepascual@jazzfree.com - www.osonaweb.com/pascual

C. de Baix, 2 Tel. 93 856 52 07

08511 TAVERTET

RESTAURANT

CAN BAUMES

Hostal Can Nogué

C. del Mig, 2Tel. 93 856 52 51

TAVERTET

Restaurant

COLL DE CONDREU

Ctra. Vic-OlotTel i Fax 972 44 43 19

17166 SUSQUEDA (Girona)

Formatgeries artesanesde Cantonigròs

Ctra. de Vic a Olot, Km2 4

08569 Cantonigròs(Osona-Barcelona)Tel. 93 852 50 06

Hostal CollsacabraBAR-RESTAURANT • HABITACIONS

Passei

g de les

gorgu

es, 6

Tel.

93 856 81 53

08511 SANT

A MARIA

DE

CO

RCÓ - L'ES

QUIRO

L

2 1

Encara que sigui suaument o d’una formaimperceptible, els mapes influeixen en el“tarannà” de les zones que representen.Aquest és el cas de les comarques naturalsdel Collsacabra i les Guilleries i, mésrecentment, de la nova àrea que porta el nomde “vall de Sau”. Històricament, lacartografia del Collsacabra ha estat ajuntadaamb la de les Guilleries. Així ho indiquenels mapes de principis del segle XIX, trobatsal Centro Geográfico del Ejército i el Planode las Guillerias de Juli Serra aixecat el1888. Els successius mapes amb vocacióexcursionista (Llobet, Castells, Cardós...)així ho han refermat. D’aquesta forma s’hanconfigurat algunes interdependències entreles dues comarques que caldria recuperar.En les darreres dècades aquesta relació haanat minvant.

Cap a la unió cartogràficaLes antigues comunicacions també han

anat configurant el territori. Així, les tresgrans poblacions Girona, Vic i Olot haviende tenir camins entre elles per al tràfic depersones i, en la seva justa mesura, demercaderies. A més, s’ha de tenir en compteque els traçats de les vies antigues no hancanviat substancialment fins al segle XX.Així, per comunicar Girona i Vic, laprincipal via anava per Granollers desviant-se pel Congost i la via secundària travessavael massís de les Guilleries. El camí deGirona a Olot -proper a les Guilleries i alCollsacabra- passava pel costat del Brugento riera d’Amer, nom amb què apareix encartografia del segle XIX. Finalment, elcamí d’Olot a Vic sempre ha estat per dinsde l’altiplà del Collsacabra. Aquestesorientacions de camins conformen unquadrilàter travessat horitzontalment peruna línia: el camí de Girona a Vic per lesGuilleries. A l’interior de l’àrea de dalt delquadrilàter, apareix una barrera horitzontal:els cingles del Collsacabra. A la cantonadade baix a l’esquerra hi ha el muntanyam delMontseny. Això ha comportat que lacomunicació nord-sud que passi per dins deles Guilleries hagi estat poc important.

Tot això devia influir en l’aixecamentdels mapes, ja que el coneixement de lescomunicacions era molt important en totaestratègia militar. Així, diferents mapesmilitars de principis del segle XIXincorporen parts de les Guilleries i elCollsacabra. Ramon Folguera firma aCardona, el 8 d’octubre de 1809, un mapamolt interessant que indica els principalscamins per anar des de Vic fins a Hostalric ia Girona. El camí que passa pel Collsacabras’inicia a Roda de Ter i s’acaba a Amer.Altres mapes de la mateixa època tambémostren diferents parts de les Guilleries i elCollsacabra.

La unió cartogràfica de Juli SerraDurant el segle XIX, els carlins trobaven

refugi en llocs muntanyosos i feréstecs. LesGuilleries (protegides pel Montseny) erenproperes a àrees poblades com Barcelona oGirona. Els exèrcits lliberals teniendificultats en aquestes zones per ladesconeixença del terreny a més de ladesconfiança dels naturals de la zona, quenormalment eren partidaris dels carlins.Això comportava dificultats per a lalogística militar dels aparells de guerra(canons...) i risc a l’hora de endinsar-se enaquells paratges. Una forma de compensaraquesta desconeixença del territori eraaixecar un mapa detallat. Així l’exèrcitespanyol va decidir aixecar el Plano de lasGuillerias . Hi van participar diferentsexpedicions militars d’una de les qualsformava part el tinent Juli Serra. Aquestmilitar va fer l’obreta Las Guillerias, que témolt interès per esbrinar els motius i lescircumstàncies de l’aixecament del mapa deJuli Serra. Així, Juli explica que el treball esva dividir en dues àrees: la selvatana il’osonenca.

Aquests antecedents ajudaran a entendrela cobertura del mapa de Juli Serra.D’entrada el mapa es va fer des de unaperspectiva militar i, per tant, detalla tots elselements amb interès militar i representaamb detall els millors accessos a la zona.Les delimitacions del mapa segueixen

LA UNIÓ CARTOGRÀFICA DEL COLLSACABRAAMB LES GUILLERIES (I)

2 2

2 3

Mapa dels caminsde Vic a Hostalric iGirona, de l'any1809.Autor: Ramon FolgueraArxiu del Centro Geo-gráfico del Ejército

2 4

bastant aquesta darrera pauta. Així, elCollsacabra hi és representat ja que hipassava la principal comunicació entre Vic iOlot amb les derivacions que portaven aGirona. Per nord-oest el mapa arriba fins aVidrà i pel nord-est abasta fin a la vall deLlémena. Les raons d’aquestes inclusionstambé devien ser de caire militar.Possiblement, aquesta zona nord-est es vaincloure per proximitat, pel fet que el finalde la guerra dels Matiners va tenir lloc alPasteral i el general carlí Ramon Cabreratenia el quarter general a Amer.

El Plano de les Guillerias caldriaanomenar-lo “El mapa del Montseny, lesGuilleries i el Collsacabra”, de Juli Serra,1888, ja que cobreix aquestes contrades. Defet, aquest mapa va condicionar la producciódels mapes excursionistes que van aparèixerposteriorment tot reforçant aquesta uniócartogràfica del Collsacabra amb les

Guilleries i creant interdependències. Aixòes veurà en el pròxim article que començaràamb el mapa de 1924 que apareix en el llibreLes Guilleries, del Centre Excursionista deCatalunya.

Josep Tarrés

Bibliografia seleccionada - Folguera, Ramon (1809). Croquis que manifiesta elterreno comprendido entre los caminos de Caminos deVich a Hostalrich y a Gerona. Centro Geográfico delEjército, núm. 683 (38 x 29 cm.), Madrid.- Serra, Juli (1888). El plano de las Guillerias 1:50.000.Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona.- Serra, Juli (1890). El plano de las Guillerias 1:20.000.Centro Geográfico del Ejército.- Rams, Emili i Josep Tarrés (1999). La batalla delPasteral dins “Quaderns de la Selva”, núm.11, Centred’Estudis Selvatans. Santa Coloma de Farners.- Tarrés, Josep (2003). Aspectes sobre cartografia deles Guilleries. Un estímul per a l’estudi de lescomunicacions dins “Quaderns de la Selva”, núm 15,Centre d’Estudis Selvatans.

Fragment del mapade Juli Serra, aescala 1:20.000, del'any 1888 corres-ponent als voltantsde Tavertet.Arxiu del Centro Geo-gráfico del Ejercito

2 5

Des de l’any 1992 l’Oficina dePatrimoni Cultural (OPC) de la Diputació deBarcelona, porta a terme un programa desuport al patrimoni documental municipalque consisteix a adequar els dipòsits i aorganitzar, classificar i inventariar ladocumentació d’aquells municipis que hosol·liciten. Entre el 14 de maig i el 16 dejuliol de 2003, i dins d’aquest programa, esva actuar en el fons municipal de Tavertet.Volem agrair a la direcció de la revista ElsCingles que ens hagi donat l’oportunitatd’exposar tant la intervenció efectuada comel contingut i la utilitat de l’Arxiu Municipalde Tavertet, i que aquest article tingui elprivilegi de formar part del númerocinquanta de la publicació.

Cal dir, a manera de preàmbul, que elfons municipal ha arribat molt sencer finsals nostres dies, en part per la preocupacióde persones que van salvaguardar ladocumentació més sensible de perdre’s i quela van retornar quan es va iniciar laintervenció, i en part per tractar-se d’un fonsrelativament petit que ha pogut ser assumitper l’administració municipal. Durant laintervenció s’han tractat 47,7 metres lineals(ml.) de documentació, que un coporganitzada i classificada s’ha reduït a 36,1ml. Els 11,6 ml. que manquen són, per unabanda, llibres i revistes que estaven barrejatsamb el fons municipal i que, segurament,passaran a formar part de la biblioteca delpoble; per l’altra, duplicats, formularis iimpresos en blanc que s’havien acumulat alllarg dels anys.

Un cop organitzat, classificat iinventariat el fons, l’arxiu ha quedat integratpel fons municipal i pel del Jutjat de Pau,que si bé està instal·lat als dipòsitsmunicipals, tècnicament formen dos fonsseparats en tant que són produïts per duesadministracions diferents: l’Ajuntament i elJutjat de Pau. A banda, han aparegut altresfons menors, com recull la taula quepresentem;

El gruix de la intervenció portada a termeper l’OPC s’ha centrat en el que ésestrictament la documentació produïda per

l’Ajuntament de Tavertet, tot i que la restade fons s’han instal·lat correctament encaixes d’arxiu i s’han identificat. En el casdel fons judicial, a banda d’instal·lar-lo iidentificar-lo, s’han ordenat els llibres delRegistre Civil. També s’han guardat mostresde les antigues unitats d’instal·lació de ladocumentació, és a dir, carpetes antigues.

Abans d’entrar a especificar el contingutdel que és estrictament el fons municipal, calfer algunes consideracions. En primer lloc,la documentació que es custodia a l’arxiumunicipal és de consulta pública excepte enaquells supòsits que la llei preveu que ladocumentació no és accessible; bàsicament,les limitacions vénen per qüestions deprotecció de dades personals o per no havertranscorregut el temps legal necessariperquè els documents puguin ser consultatspúblicament i lliure. En segon lloc, perconsultar la documentació que es guarda al’arxiu cal seguir les normes quel’administració estableix als efectes: omplirels formularis demanant la documentacióque es vol consultar, seguir la normativa pelque fa a còpies i reproduccions, respectar ladocumentació i l’ordre dels expedients...Finalment, la documentació custodiada alsdipòsits no pot ni ha de sortir de l’arxiu, és adir, el préstec està totalment exclòs i laconsulta s’ha de realitzar dins de lesdependències municipals i en els horarisestablerts. Aquestes observacions, que apriori poden semblar restrictives i fins i totcoercitives a l’hora de consultar unadocumentació a la qual es té dret a accedir,

L’ARXIU MUNICIPAL DE TAVERTET.QUÈ ÉS? PER A QUÈ SERVEIX?

Fons integrants de l’Arxiu Municipal de TavertetFons Cronologia ml.Arxiu Municipal de Tavertet 1826-2003 32.4Jutjat de Pau 1876-2002 2.0Falange Española Tradicionalista

y de las JONS 1939-1968 0.3Sindicat Agrari / Hermandad Sindical de Labradores

y Ganaderos / Cambra Agrària 1919-2002 0.1Associació de Defensa Forestal (ADF) 1989-2002 0.2Unión Patriótica de Barcelona 1925-1928 0.1Planimetria 0.9Unitats d’instal·lació antigues 0.1

Total 36.1

2 6

són de vital importància per conservar igarantir la integritat del fons, els drets de lespersones, i les condicions objectivesd’accés, de manera que no es caigui enpersonalismes i que tothom tingui elsmateixos drets, i deures, a l’hora deconsultar el fons municipal. Per la sevabanda, l’Ajuntament garanteix laconservació i l’accés a la documentació, idisposa dels instruments elaborats perl’OPC perquè els usuaris coneguin quèconté el fons municipal i puguin trobar allòque cerquen, sempre i quan formi part del’Arxiu Municipal i la normativa vigent hopermeti.

Però, què és i per a què serveix l’ArxiuMunicipal de Tavertet? L’Arxiu Municipal,a grans trets, és el lloc on es custodia ladocumentació produïda per l’Ajuntament ialtres organismes en l’exercici de les sevesactivitats i és, també i especialment, ladocumentació produïda per l’Ajuntamentdes de l’entrada en funcionament de lescorporacions municipals com les entenemactualment a partir de 1835. La utilitat del’arxiu, entès com a producció documental,rau en la conservació, classificació irecuperació de la documentació de maneraeficient i eficaç, ja sigui per a finalitatsadministratives que han de permetre eldesenvolupament del municipi i eldesplegament dels projectes municipals, jasigui per a necessitats externes, d’àmbitd’investigació històrica (història delmunicipi, familiar, de Catalunya...), social,tècnica, etc., o per garantir i satisfer lesconsultes a què tot ciutadà té dret.

Un cop aclarides sumàriament aquestesqüestions, cal conèixer com s’ha procedit aorganitzar el fons documental per tal desaber com s’hi pot accedir. Dins delprograma de suport al patrimoni documentalmunicipal que porta a terme l’OPC s’handesenvolupat les eines necessàries per poderorganitzar i classificar la documentaciómunicipal. Entre aquestes, s’hadesenvolupat una base de dades i un quadrede classificació que reflecteix l’estructura iles funcions dels ens municipals. Ladocumentació és accessible a partir d’uninventari. El quadre està dividit en tretzegrans seccions on s’ubica la documentacióen funció de la seva naturalesa. Acontinuació exposarem els epígrafs generals

de cada secció i detallarem a grans trets elselements més significatius per tal que elsusuaris de l’arxiu es facin càrrec de quèpoden trobar i quina utilitat pot tenir lainformació.

1. Administració general (1830-2003)Inclou aquelles qüestions que fan

referència al funcionament general del’administració. Entre altres coses hi podemtrobar la documentació constituent delmunicipi, els atermenaments, l’escut heràl-dic, els llibres d’actes del ple del’ajuntament, o les ordenances municipals.També s’hi ubiquen els documents produïtsper l’alcal-dia, com són decrets, resolucionsi expedients d’alcaldia, i els produïts per lasecretaria municipal, que van des de lesestadístiques generals a la contractació debéns i serveis, passant per les certificacions.La part jurídica, el personal i lacorrespondència, també formen partd’aquesta secció general.

Tots aquests documents doneninformació del desenvolupament de lescompetències atribuïdes a l’ajuntament. Elsatermenaments i els documents queconstitueixen el municipi en marquen elslímits, els llibres d’actes fan un recull detotes les decisions que han pres els membresdels diferents consistoris en els plens del’ajuntament des de 1872 en endavant; lautilitat de la resta de documents és prouaclaridora per si mateixa; només ressaltaremla correspondència, que pot aportarinformació que no contenen altresdocuments.

2. Hisenda (1826-2003)És la secció que fa referència a la gestió

dels recursos econòmics i està dividida, en elcas de Tavertet, en sis sèries. La primera fareferència al patrimoni municipal, i incloudes d’inventaris a adquisicions, vendes,incautacions, cessions i arrendaments debéns. La segona, intervenció, recull tot allòque fa referència a la comptabilitat muni-cipal, des dels pressupostos als comptes. Latercera, tresoreria, conté els documents quepermeten controlar els moviments de caixade l’administració, tant pel que fa a despeses(caixa, i retribucions i previsió social), coma ingressos (recaptació). La quarta, fisca-litat, conté els documents de control delsingressos fiscals del municipi; aquestasecció és útil per conèixer l’evolució dels

2 7

béns particulars o no municipals, en tant querecull cadastres (sobresurt una còpia efec-tuada el 1842 d’un cadastre de l’any 1735),i amillaraments i altres instruments on esrecullen els béns dels propietaris i la partproporcional que han de pagar en funció delque tenen, ja siguin béns mobles, immobleso semovents. Finalment, les seccionscinquena i sisena corresponen a les actes deles juntes vinculades a la part hisendísticamunicipal i als pòsits, una mena de caixamunicipal d’estalvi que donava préstecs pera l’ad-quisició o ús d’utillatge, maquinària,bestiar, etc.

3. Proveïments (1906-1960)Aquesta secció conté informació des del

proveïment de productes per a consum de lapoblació, sèrie que s’emmarca en el període1937-1939, fins al proveïment d’aigües o ales gestions de les fonts i el control deproveïments, que inclou el racionament i lesdeclaracions de collites, molt útil tant perconèixer què es cultivava i els rendiments, sibé en aquest darrer aspecte cal ser prudentpels possibles fraus dels declarants.

4. Beneficència i assistència social(1939-1996)

És una secció poc voluminosa de la qualpoden ser interessants els documents que fanreferència al subsidi als combatents i alsajuts com els del “Día del plato único”, aaquelles persones amb serioses dificultats enel període de la postguerra civil espanyola.

5. Sanitat (1862-2003)Aquesta secció recull des de les

qüestions relacionades amb el cementirimunicipal fins a aquelles que fan referènciaal control sanitari de la població i, també, alcontrol veterinari del bestiar del municipi,incloent el cens i vacunació de gossos.

6. Obres i urbanisme (1877-2003)Conté des d’aquells documents que fan

referència al control i planejamenturbanístic del municipi, passant per lesobres d’infraestructura, la construcció imanteni-ment dels immobles municipals, lesobres particulars i les activitats classificadesi obertura d’establiments. És una secció ricai interessant, que permet veure l’evolucióurbanística des de molts punts de vista. Caldir, però, que els documents relatius a obresparticulars poden no ser consultables perqüestions legals.

7. Seguretat pública (1853-1979)

Recull tot el que fa referència a lesmilícies ciutadanes, als passaports i passisde radi (documents resultants del controlexercit des dels ajuntaments sobre lacirculació de persones, especialment entemps de guerres i de revoltes); també a lesarmes (censos d’armes, normes, permisos,requises), i al nomenament de guardesjurats.

8. Serveis militars (1844-2000)En el cas de Tavertet hi ha tres grans

seccions: la que fa referència a les quintes,allistaments i lleves forçoses; la relativa alsbéns subjectes a requisa militar, i lacorrespondència militar.

9. Població (1842-2002)Recull tota la documentació relativa a

censos i estadístiques generals de població,padrons d’habitants, censos d’estrangers,refugiats i transeünts, i el Registre CivilMunicipal, on s’anotaven els naixements,

Còpia d'una pàginadel registre titulat:Libro de recana-cion catastral dellugar y termino deTabartet, de la sub-delegación de Vich,formado en el año1735, que es la queesta vigente paradicha pobla-ción.Arxiu Municipal deTavertetCaixa 150

2 8

matrimonis, defuncions i canvis de domicili.La implantació de l’actual Registre Civil (17de juny de 1870), va posar fi a aquesta sèrie.El Registre Civil actual depèn del sistemajudicial i a Tavertet, com a la gran majoriade pobles, el gestiona el Jutjat de Pau. Lasecció de població és interessant tant des delpunt de vista històric com per aquellespersones que volen confeccionar l’arbregenealògic familiar, si bé l’accés ésrestringit per qüestions legals.

10. Eleccions (1882-2003)Aquesta secció conté la documentació

referida als processos electorals, tantd’elecció de representants municipals, coma la Diputació Provincial, el Parlament deCatalunya, les Corts, el Senat, o elParlament Europeu. També l’elecció dejutges de pau, la documentació relativa areferèndums i plebiscits, i tot el que formapart del cens electoral. La informació queconté aquesta secció és interessant per apoliticòlegs, sociòlegs, historiadors...

11. Ensenyament (1860-1961)Documentació relativa a la formació

escolar de Tavertet. Són curiosos elsexàmens que se celebraven a final de cursentre 1860 i 1894 per avaluar elsconeixements adquirits pels alumnes. Elsdocuments poden ser útils a pedagogs perfer un retrat de l’evolució de l’ensenyament.

12. Cultura (1929-2001)Recull els actes de la Festa Major de

Tavertet i les activitats i iniciatives culturals

del municipi, tant des de la vessantestrictament cultural com des de lesactivitats esportives, juvenils i de promocióturística.

13. Serveis agropecuaris i mediambient (1907-2003)

Aquesta secció conté censos agraris,estadístiques agrícoles i ramaderes,interrogatoris sobre collites, documentsrelatius a l’aprofitament de les aigües, almedi ambient i a les juntes i comissionsmunicipals encarregades de vetllar peraquestes qüestions.

Tot i que no hem parlat dels fonsdocumentals no produïts per l’Ajuntamentde Tavertet i que les seccions i el contingutde l’Arxiu Municipal de Tavertet s’hanexposat de manera sumària, s’entreveu quees tracta d’un arxiu ric que proporcionanotícies sobre el municipi i la seva evolució,sobre els habitants, l’ensenyament, elscostums, el medi ambient, la cultura, i sobreaspectes que sovint obviem en no serconscients de les possibilitats que ofereix unarxiu que va creixent i que és el testimoni ila memòria més directa de l’activitat delshabitants de Tavertet.

Jordi Vilamala Salvans

CARNISSERIA - TOCINERIAMontserrat Colomer - CAN CAREDA

C. Major, 99 - Sta. Maria de Corco - l'EsquirolTel. 93 856 81 18

Elaboració pròpia

Restauració, reparació i potenciacióRecanvis per a motos clàssiques

C. Pelics, 83 - 08510 RODA DE TERTel. i Fax 93 854 20 13 - 93 850 05 56

La Formatgeria

Bar Restaurant PUNTÍCtra. de Vic a Olot, Km 24

08569 Cantonigròs(Osona-Barcelona)Tel. 93 852 50 69

Tel. 93 884 70 23 - 93 884 70 15 - Fax 93 884 70 2708519 VILANOVA DE SAU (Barcelona)

www.hotellariba.com

2 9

El casal de l’Avenc, documentat des delsegle XIII, sembla ser encara molt més anticsi es tenen en compte les troballesarqueològiques portades a terme per laGeneralitat l’any 1999 per la zona posteriorde la casa i sota de la cuina. És una casa enquè es pot seguir el fil de la història del mascatalà, des que era una domus fins a ser uncasal goticorenaixentista. Gràcies a RafelGinebra, arxiver de l’Arxiu Episcopal deVic, tenim referències dels seus anticspropietaris i fins i tot podem pensar que lallinda que tothom coneix sobre la finestralateral amb la data de 1559, correspon al’any de l’enllaç de Magdalena Avenc ambSegimon Amat del mas Amat de Seva enunes segones núpcies per part de tots dos –curiosament el mateix any en què es vancasar els pares de William Shakespeare. Elssegles XV i XVI representarien, doncs,l’època gloriosa de l’Avenc quant aconstrucció i qualitat arquitectònica.Aquesta època acaba el 1593, quanMagdalena Avenc, vídua de Segimon Amat,el qual havia deixat totes les sevespertinences als fills del seu primermatrimoni i en cas de no fer-se efectiveshavia deixat dit que havien de revertir al masAmat, fa hereu a Bernat Coromina de laCoromina de Manlleu. A partir d’aquí elcognom Avenc ja no apareix més i semblaser que, exceptuant la compra de la finestragòtica de la cuina al 1883 (que no tothomcreu cert) per part del senyor Fontcoberta deSant Julià de Vilatorta (Els Cingles deCollsacabra, núm. 41, R. Ginebra), ja no esfa més inversió en construcció a l’Avenc inomés s’hi intervé per mantenir-lo. Sabem atall d’exemple, que a principis del segle XXes fan obres d’urgència a la cuina quan hivivien les famílies Juventeny i Arenyes.

De fet, a mitjan segle XX l’Avenc ja notenia raó pràctica d’existir. Com a mas eramassa gran i difícil d’escalfar i mantenir, toti que algú hi vivia amb dificultats. Com aedifici agrícola era massa noble perconvertir-se simplement en cobert per abestiar, tot i que per necessitats d’aquellsmoments va fer aquesta funció durant untemps. Com a patrimoni de tothom que era,

s’utilitzava per fer acampades i esperitismei algú fins i tot s’enduia una mica depatrimoni cap a casa seva. A poc a pocl’Avenc entrà en una decadència total,decadència que arrossegava des que laMagdalena Avenc, al segle XVI, no tinguéfill mascle per fer perdurar el cognom il’orgull en el mas.

A l’any 1997 vàrem poder comprarl’Avenc (“L’Avenc o la compro”, ElsCingles de Collsacabra, núm. 40) perrehabilitar-la gràcies al senyor Sarsanedasde Pruit que l’havia comprada poc abans,entristit de veure-la en un estat tandeplorable. A partir d’aquí s’encarregà unaixecament de plantes com a treball de finalde carrera a Laura del Río i Neus Taribó,sota la direcció de Santi Canosa els qualsvaren fer una feina excel·lent de conéixer lacasa a fons durant un any de treballincansable. A continuació i després de dotarel bloc goticorenaixentista d’una novateulada, van intervenir els arqueòlegs NoemíNebot i David Prida, portats per AssumptaSerra, filla de l’Esquirol, historiadora iexperta en l’evolució del mas català. Ambl’ajuda dels nostres paletes es va baixarentre dos i tres metres de profunditat sota lacuina (tancada a causa del terratrèmol del

L’AVENC. PASSAT, PRESENT I FUTUR*

La cuina de l’Avenc,del segle XV, talcom estava l’any1975.Foto: Jordi Gumí

3 0

1427/28) i al voltant del forn i antiga era dela casa, zones que havien sofertesllavissades en èpoques de pluja torrencial.(Fóra interessant que algun dias’expliquessin les seves conclusions enaquesta mateixa revista). A partir de lesintervencions a nivell d’estudi es vaprosseguir a rehabilitar tot allò que teniavalor històric.

Restaurar l’Avenc, abandonada des delsanys 50, volia dir fornir totes les paretsexteriors de fonaments, la manca dels qualss’havia evidenciat en rebaixar-les per lesexcavacions, rejuntar les pedres dels mursexteriors i parets interiors (mestres isecundaris) per tota la casa medieval igoticorenaixentista, refer els terres de fustade la sala i sales adjacents, de l’altell de lacuina, de l’altell de la possible torre dedefensa així com del graner al segon pis.Enllosar tota l’entrada i laterals, dotar lacasa d’una escala de pedra que ja no teniaperquè s’havia mogut l’escala cap al’esquerra en època ja del ciment, tornar lallar de foc al seu lloc d’origen al costat delforn, i refer tota l’escala fins a dalt amb fustade roure.

L’art de la restauració arquitectònica éscom la meteorologia. No acontenta maitothom. Cal treballar amb uns criteris iintentar a la vegada recobrar uns espaisharmònics i plaents per als qui han de viure-

hi. La funció d’una casa no és la mateixa quela d’un museu. Quan la casa és tanconeguda, la tasca és encara més complexa.Quan es restaura un lloc emblemàtic, unsvoldrien que es deixés com era sense tocar-ne res (en direm, mig en broma, elspuritans), d’altres voldrien que totaintervenció del nostre temps es notés i força,amb els materials d’avui dia: ciment, vidre iferro (en direm els moderns), i d’altres ques’inventés allò que no sabem per recrear unaèpoca del passat (en direm els historicistes).No vull entrar en debat sobre quins tenenraó, ja que veig avantatges de tots tresenfocaments i tots tres són igualmentdefensables si es porten a terme amb cura iamor, ja que una casa, com un fill, necessitade les dues coses.

Nosaltres a l’Avenc tenim el privilegi detenir-ne la responsabilitat i crec que enssituem avui a la intersecció dels tresenfocaments. L’enorme finestral que hemincorporat al porxo és fruit del nostre tempsi cerca l’aportació de la llum natural en unazona molt fosca (enfocament “modern”, jaque ningú pot confondre’l amb un finestralromànic). El porxo dóna a la casa unasortida a sud-est que haurien pogutincorporar els antics propietaris si haguessinvolgut i pogut en els segles XVIII i XIX,quan es feien grans porxades per assecar elblat de moro (enfocament “historicista”).En canvi, la rehabilitació de la casa en si eslimita a reutilitzar o substituir els materialsque ja hi eren (enfocament “purità”), imitantles mateixes formes i maneres de treballar,fins i tot en la manera de tallar la fusta ons’ha utilitzat amb gran cost econòmic iesforç físic, l’aixa. Aquesta intersecció onpensem que es poden situar lesintervencions de 1998-2003 és producte,sens dubte, del diàleg. I no crec equivocar-me dient que el diàleg ha estat el filconductor de tots el masos que es fan i esdesfan. S’ha optat pel diàleg a l’Avenc, coms’hi ha optat durant segles en la construccióde les llars, per a la recerca del benestarespacial i harmònic per un costat i per lafuncionalitat per l’altre. Trobem que a leszones medievals de l’Avenc (sota la cuina,cuina, escala i porta romànica) pesa més lafuncionalitat que l’estètica tot i queactualment trobem bell allò que és tort i fetde pedra mal tallada. En canvi en el bloc

La cuina en el pro-cés de restauracióa l’any 2000. Esdescobreix que elpilar està assentatsobre una cons-trucció més antiga,probablement delsegle XI.Foto: Belinda Parris

3 1

goticorenaixentista que hauria acabatanul·lant la zona medieval si la inversió delsegle XVI hagués continuat, pesa mésl’equilibri i l’estètica racional que lafuncionalitat (i per tant el fred de l’hivern hiés inaguantable!). El cert és que en capmoment es creava de la forma freda ipremeditada sobre el paper com sembla serla norma d’avui en dia, una normativa queprodueix sales d’audició amb problemesgreus d’acústica, ponts que no aguanten elsaiguats cíclics i cases on els espais no sónharmònics i el jardí és minúscul comparatamb l’edificació. Desequilibris que veiemcada dia i que, en canvi, sobre el paper hansemblat acceptables.

El bloc del segle XVI també s’hauriaplasmat en algun moment en duesdimensions pel fet de voler seguir i recrearels espais clàssics grecoromans. Però és fruita la vegada del diàleg i sorgeix lentament deforma natural i orgànica, aprofitant aquestaparet, desfent aquella… Un diàleg entre quihi treballa i qui hi viu, entre tots aquells quees preocupen per la casa, entre el mestred’obres i/o l’arquitecte, entre aquest i elspaletes del territori que saben treballar lapedra més que ningú, entre qui seran elsfuturs ocupants amb els continus visitantsque poden oferir una visió més objectiva:traginers i viatgers en èpoques anteriors;arquitectes, historiadors, entusiastes icaminadors en l’actualitat. La manera comhem intervingut a l’Avenc és la manera ques’ha fet durant segles només que en menystemps i més intensitat.

El futur de l’Avenc continua essent elque sempre hem dit i el que fins ara s’hi vafent. Una casa oberta a l’educació i a lacultura. La casa tindrà unes estancesindependents per a dormir i menjar. Algunsespais es convertiran en zones de treball o detrobada. En època de vacances s’hi podranpassar dies d’esbarjo i en dies laborablesl’objectiu és organitzar tallers, conferènciesi activitats amb la possibilitat de cedir elsespais per a qui en vulgui fer un bon ús senseànim de lucre. Volem que l’Avenc, tornant al’analogia que hem fet des que elDr.Panikkar ens batejà la casa el 23 de junydel 2000, sigui autosuficient i independent ino sigui d’aquests fills que romanen a casaesgotant l’economia familiar. Però és prouevident a la vegada que l’objectiu de la

Aspecte de la cuinaa l’any 2003, des-prés d’una restau-ració que ha res-pectat totalmentl ’estructura ori-ginal.Foto: Jordi Gumí

REPARACIÓ DE COTXES

JosepJuvanteny

Taller: C. Pedró, s/n Tel. 93 856 83 27SANTA MARIA DE CORCÓ

JJ

inversió no és purament comercial. Lafilosofia de la casa quant a restauració iinstal·lació d’energies renovables significaunes aportacions tan importants que mai noes podran recuperar en forma de diners.Malgrat això la satisfacció de pensar que,com a mínim, la casa, si no és a causa d’unaltre terratrèmol com el de fa més de migmil·leni, ja no caurà. Amb les publicacions,filosofia, poesia, música, defensa delsanimals i meditació que durant aquest cincanys s’hi va fent, l’Avenc, de moment, ja téuna nova raó d’existir.

Belinda Parris

* Aquest article correspon al text de la xerrada ambdiapositives que Belinda Parris va fer el dia 17 de maigde 2003 a la seu de la Fundació Vivarium de Tavertet.(N. de la R.)

3 2

Llegim que l’aigua serà el repte del segleXXI, i segurament ho serà. Però, és quepotser l’aigua no ha estat per a l’home elrepte de tots els temps? De tot el quenecessitem per viure, només l’aire ens vedonat sense fer res, la resta s’ha d’obtenir.La humanitat, com qualsevol col·lectivitatd’éssers vius ha tingut el repte permanent detrobar i/o adaptar el medi on reproduir-seamb l’aigua i l’aliment que necessita. Tambécada espècie, animal o vegetal, té la sevaestratègia per trobar-la, obtenir-la,distribuir-la i conservar-la. Els humans hanaplicat diferents estratègies segons lesnecessitats i la tecnologia de cada societat enels diferents moments de la història. Hanutilitzat l’aigua no només com a nutrientimprescindible, sinó que també l’hacombinat amb tots els altres elements amb lamanera de fer que els caracteritza. El repted’avui és diferent dels anteriors i és fruit deles estratègies d’aquesta societat, però hiromanen elements que no han variat en eltemps, com per exemple el paper que tél’aigua a la cuina.

Quan l’aigua va intervenir activa idefinitivament a la cuina i en la producciód’aliments? Quan es va aprendre a bullir i ausar-la per regar, el que l’home sabia del’aigua era enorme; la seva cultura sobre el

tema era immensa, molt superior a la quetenim ara que surt de l’aixeta i la compremembotellada. Dues qüestions que ensn’asseguren la salubritat. Encara que no lafes intervenir a la seva cuina, a no ser que hirentés els aliments, l’aigua interveniadirectament en la vida de l’home més antic.Sap on és i on trobar-la, què hi creix i què hiviu al seu voltant i la seva utilitat. Quinesbestioles i quines plantes útils acompanyenl’aigua. La diferència entre secà i humit deuser probablement una de les primerespercepcions arxivades i trameses per l’homede boca a boca. Com passa avui amb elsoasis dels deserts.

També sabia quines eren bones i quineseren dolentes. Un coneixement que sempreha preocupat l’home. En totes les culturess’ha malfiat de les aigües estancades i hapreferit les de fonts, les deus i la de pluja.Els grecs estudiaven i apreciaven lesqualitats de les seves aigües. Diferenciavenles de font, de riu, entollades, de cisternes,calentes, fredes i dures. Nosaltres tenim clarque les aigües amb calç couen malament elsllegums, fins i tot en tenim l’explicaciócientífica.

La primera herència del NeolíticEls pobles sedentaris són els que amb el

temps han creat pas a pas la cultura del’aigua. El caçador, el recol·lector primitiu,els nòmades i els pastors més moderns noreguen ni fan olles i cassoles de fang. Eldomini de l’aigua per al seu ús a la cuinacomença juntament amb el conreu delscereals, l’elaboració del pa, la cervesa, i elmodelatge de la terrissa resistent al foc. Elfet de bullir es converteix en una tècnica defàcil aplicació - tant o més que la cocciódirecta sobre les brases sense capinstrument- en el moment en què es pot tenirun contenidor que conservi el líquid en elseu interior i pugui anar directament sobredel foc. Neix la cuina tal com la coneixemnosaltres: amb salses, sucs i brous on esfonen els gustos de diversos ingredients.

Bullir té tanta transcendència culinàriacom la utilització del foc. De fet podríem dirque neix la cuina tal com l’entenem avui: la

L’AIGUA A LA CUINA

Una aigüera forçaantiga queconserva rajolespossiblement delsegle XVIII. CanGalopa (Mo-lins deRei) 1933.Foto: Ricard MartínAlberó. Estudi de laMasia Catalana(CEC)

3 3

cuina que produeix gustos nous a partir de lafusió dels gustos dels productes en barrejar-se durant el procés culinari. De dues cosesbones fer-ne una de millor, per lesharmonies o contrastos de sabors que esformen. La cuina anterior feta senseinstruments que poguessin contenir líquids ifossin a la vegada resistents al foc, va ser lacuina dels gustos de les coses de menjarsense més transformació que la cocció en elsseus diferents graus. Cocció a altatemperatura, per radiació, en sec, queconcentra els sabors i crea nous aromes ambel rossejat, el torrat i el fumat dels productes.Aquests últim, una olor exclusivamenthumana. Quan ens ve salivera amb l’olor dela carn a la brasa o d’un pollastre rostitfuncionen uns estímuls que ens segueixendes del Paleolític; quan reaccionem amb elperfum de l’escudella o d’ un estofat, elsestímuls que ens mouen són més joves. Peròcomencen amb la nostra civilització.Podríem dir que la nostra civilització és ladels bullits.

Coure a la brasa o escalivar o a l’ast itambé al forn, encara que aquest ja permetmolts matisos al perfeccionar-se, vol dircoure a molt alta temperatura i en sec. Defet, quan es fa bé es produeix una crosta queclou i no permet l’evaporació dels líquidinteriors amb els que l’aliment es cou dinsdel seu propi suc. El gust del producte esconcentra. Coure amb aigua, bullir ambmolta quantitat com a les sopes, o amb pocacom als estofats, vol dir dues coses: que elsgustos de cada cosa es dissolen en l’aiguaformant un altre gust i que la cocció a 100ºCno transforma ni destrueix tant els aromescom la cocció a 200ºC i més.

De la cuina a l’aigua ens vénen les sopes,els brous, les farinetes, les escudellesbarrejades, els potatges, els estofats i elsguisats amb suc. Tot és el mateix, coure ambmenys o menys aigua com a vehicle decocció. Les sopes, les farinetes i aquestamena de bullits han estat els plats que hanalimentat la humanitat i han cobert les sevesnecessitats bàsiques, sobretot dels pobres,dels nens i dels vells. Coure amb aiguaestova els aliments i n’extreu la substància,fa comestibles coses que no ho són com elsllegums, arrels, els ossos, els tendrums, elstendons, els cartílags etc. Augmenta la

quantitat d’aliments disponibles, facilita lamasticació i la digestió i a més pel fet decoure en profunditat i a 100ºC tambéesterilitza, mata elements patògens queafecten la salut. Quan es cou amb aiguaabundant neixen les sopes i els bullits, quanes cou amb poca aigua surten els estofatsque són els primers plats coneguts ambsalses concentrades i es poden considerar lesprimeres salses inventades per l’home. Elsingredients són els mateixos (carns o peixosforts, hortalisses, llegums o tubercles, greixi líquid) però els resultats són ben diferents.L’aigua permet matisos. Com en els estofats,però també en la cocció al vapor, que encaramanté les textures, sabors i aromes originalssense barrejar els gustos, perquè els alimentssón submergits només en el vapor i no esdilueixen ni combinen a més de coure a

Un plat d’escudellaen el qual s’apreciade forma evidentl’ús de l’aigua en lagastronomia.Foto: Jordi Gumí

Un detall de cuinaantiga i una olla deferro que servia perfer sopes i bullits,amb laimpresc ind ib lecol·laboració del’aigua. Hostal de laGranota (Sils).Foto: Jordi Gumí

3 4

90ºC o menys, temperatura encara mésrespectuosa que la de l’ebullició. O com elsrostits humits fets a la cassola on una peçade carn grossa i dura s’amoroseix afegint-hilíquid de mica en mica perquè també tinguialgunes de les propietats dels rostits en secal forn. O bé s’utilitza com a termòstatnatural el “bany maria”, que manté latemperatura constant regulada perl’evaporació.

Poder bullir va ser molt important per ala salut de l’espècie humana. Hi ha llegendesde temps molt antic que han tingut una clarafunció pedagògica per inclinar la gent aprendre aigua bullida. Són llegendes quegiren al voltant del te i del cafè, begudes

valuoses no només pel fet de ser estimulantssinó també per conduir a bullir l’aigua debeure. En totes les llegendes hi ha un homesavi, emperador o religiós, que descobreixles virtuts d’una planta. Un home quereforça amb el prestigi del seu poder o de laseva virtut, el poder o virtut de la infusió. Debullir aigua surten les llargues cultures del tei del cafè, begudes sanes però tambébegudes socials, de convivència.

En continuarem parlant en una altraocasió perquè l’aigua a la cuina no nomésserveix per bullir i per coure; també serveixper conservar en les fermentacions i salaons,per dessalar, per rehidratar etc.

Llorenç Torrado.

FEIXAS AULET

ENERGIA PER A OSONA

• Estacions de Servei • Distribució de Gas-oils

Tels. 93 850 01 21 - 93 850 00 68

EMBOTITS

MANUEL COLOM, S.L.

C. Major, 28-30 Tel. 93 856 50 5808569 CANTONIGRÓS (Barcelona)

FORN DE PA

Josep Ma. SolerC. Major, 89

Santa Maria de Corcó- l’EsquirolTel. 93 856 80 79

C. Pelix, 66 – Tel. 93 850 00 28 – 08510 RODA DE TERC. Les Fonts, s/n – Tel. 93 856 50 83 - 08511 TAVERTET

Josep Verdaguer Farrés

Ctra. de Sant Bartomeu, 52 - Tel. 93 886 08 23 - 08503 GURB

C. St. Martí, 15 C. Major, 60Tel. 93 856 81 04 Tel. 93 856 84 17 - 93 856 85 4708511 L'ESQUIROL - SANTA MARIA DE CORCO

joanferrerroca@hotmail.com

PREGUEM RESERVEU TAULA

C. Major, 38 – Tel. 93 852 51 2408569 CANTONIGRÒS

3 5

Quatre d’agost, el dia és lluminós i latemperatura encara ens respecta. Estemreunits al voltant de les taules, davant delcafè amb llet i alguns esmorzars, d’aquellsque alegren l’estómac del qui s’ho menja ifan brillar els ulls del qui s’ho mira. Elcastanyer alt, gros i sa ens regala l’ombra

Un cop feta la presentació del grup, dotzeamb professor inclòs, parlem sobre elgravat, en què consisteix, les tècniquesdiverses, eines, metalls, tintes, tòrcul etc.Repartim els papers amb el corresponentsuport de fusta. La intenció és treballar unsesbossos sobre el tema del Collsacabra iTavertet, amb llibertat i al gust i interessospersonals. El fet és que es varen formardiferents grups i alguns van anar per lliure.Hi ha qui va dibuixar un fragment, ambenfocament de zoom de les fulles delcastanyer del jardí de Can Miquel, altresvaren vorejar els espadats per interpretar elscingles, qui va copsar una paret envellidaamb el seu barret de teules, un altre vasomniar un mag sobrevolant les Guilleries,un parell es fixaren en les flors, uns altres enracons del poble com ara l’entrada d’unacasa antiga del veïnat, o un setrill damunt unprestatge de pedra… Tot això és el queservirà de referència per després traspassar-ho a la planxa de metall. En aquest curs hemfet servir planxes de zinc, ferro i tambélinòleum. S’han practicat diversestècniques; com ara aiguafort, punta seca,aiguatinta, carborúndum, gravat al sucre,col·làgraf (tècniques additives) i gofrats. Elfet de treballar en grup i que coexisteixindiferents interessos: ganesd’experimentació, habilitats, i més o menysconeixements sobre calcografia, permet que,encara que un alumne es dediqui només auna sola tècnica, té la possibilitat de seguirtambé el procés creatiu i tècnic dels seuscompanys.

L’Ajuntament de Tavertet va tenirl’amabilitat de cedir-nos la planta baixa quehi ha al mateix edifici. Durant una setmanaen aquest local s’hi ha treballat molt, a lavegada que també s’hi feia broma. Conviuretot el dia junts, dinar inclòs, va permetreque la feina de professor fos intensa però

fluida alhora, amb preguntes i respostescontinuades sobre detalls tècnics iconceptuals del món del gravat. Cal tenir encompte que una tècnica com ara l’aiguafort,considerada com la reina de les tècniquescalcogràfiques i de la qual en un sol dia potsadquirir-ne els coneixements bàsics, fanfalta uns quants anys d’ofici per aconseguirun treball continuat de bon nivell. Ésnecessari concretar que quan parlem degravat ho fem de manera generalitzada,perquè la paraula, que ens ve a nosaltres dela veu francesa “graver” i que alhora tél’origen en la llengua germànica, significadibuixar, incidir sobre una superfície. N’hiha exemples des de les coves prehistòriquesque ho feien sobre pedra, gravats sobrefusta i pell, signes gràfics i escriptura sobreargila i pedra, més endavant gravats a lescuirasses, escuts i espases d’acer... fins a lesincisions actuals sobre arbres, parets,vidres... de noms, cors i simbologiesdiverses. Per aclarir, doncs, el concepte delterme “gravat” podríem relacionar per sermés precisos, la paraula calcografia, del greckhalkós , coure i grápho , escriptura,grafisme, amb les tècniques d’incisió directaper una banda i les d’incisió indirecta perl’altra. Al primer grup pertanyen la puntaseca, el burí i la manera negra; al segon,l’aiguafort, l’aiguatinta, al sucre, al vernístou, etc. Juntament amb aquestes tècniquescoexisteixen per separat o tambéconjuntament, sobre la mateixa planxa, les

CURS DE GRAVAT A TAVERTET

Observant el tre-ball fet.Foto: Jordi Gumí

3 6

dites tècniques additives: carborúndum,adhesius, col·làgraf...

Unes, les d’incisió directa, són tècniquesseques, que no necessiten líquids. Es gravadirectament sobre la planxa amb punxons,agulles i eines diverses. Les altres necessitenun àcid corrosiu que menja la partdescoberta del metall, el qual prèviament haestat envernissat; aquestes ferides en lamatèria s’omplen de tinta i després d’unaneteja controlada de la planxa, es deixaaquesta tinta just en el lloc solcat.Immediatament es posa sobre aquestamatriu un paper humit (no moll) que amb lapressió del tòrcul hi resta impresa. Aixídoncs, ja tenim una làmina estampada.Creguin-me, aquest temps que passa entreque poses el paper (un altre món el delpaper) sobre la planxa i que surt per l’altrabanda del tòrcul, és d’un neguit i d’unamàgia difícil d’igualar.

L’aiguafort i el gravat han contribuït demanera decisiva a la socialització de l’art, enposar a l’abast d’un públic molt ampleestampes d’una sensibilitat i qualitatcreativa equiparable a l’obra dibuixada ipintada original. Dins d’aquest àmbit socio-cultural i junt amb d’altres aspectes que en

aquest espai limitat no és possible decomentar, sí que m’agradaria assenyalarl’estreta col·laboració que des de la invencióde la impremta a mitjan segle XV, ha tingutel gravat amb el món del llibre, i que hapermès l’extraordinària difusió idemocratització de la cultura, de la qual araen podem gaudir.

Parlant encara sobre el motiu principald’aquestes ratlles –el curs de gravat aTavertet- i tenint en compte el bon resultattant pel que fa als treballs aconseguits coma l’ambient d’amistat que es va crear en elgrup i la bona acollida i col·laboració depart del poble, l’Ajuntament ha acordatcedir-nos la sala i el seu ajut per a l’anyvinent, amb l’avantatge que en lloc d’unasetmana de durada serà de dues, cosa quepermetrà fer dos grups, que en principiserien de dotze persones cada un. Laintenció és donar a conèixer el mésàmpliament possible la quinzena d’art delgravat anual a Tavertet, que amb lesGuilleries i el Collsacabra omnipresents,serà el marc màgic, ideal per a una feinaespiritual i creativa com aquesta

Carles VergésDibuixant, pintor i gravador

Aiguafort sobre untema dels cinglesdeTavertet realitzatper Sílvia Codina.Foto: Sílvia Codina

3 7

La ment dels humans sovint està cercantalguna cosa. A vegades anem darrere derealitats insòlites, freqüentment perseguimcertes ànsies un xic quimèriques o busquemuna idea complaent, però entre tot el que ensinteressa, explorar la bellesa al nostre entornés una de les activitats que mésrecompensen. Restar immers en la quietud,passejar la mirada al voltant, pot facilitarcaptacions de perfecció estètica: un reflexde llum, el perfil d’un objecte, certscontrastos de color... però, sobretot, segurque ens extasiem davant de la Natura i laseva infinita possibilitat de generar bellesa.

Un no sabria definir el «perquè» del’atracció que l’àmbit natural exerceix sobrenosaltres. Alguna característica hi haurà enaquest estímul inexplicable, detectat percertes persones, inconegut per molts. Encanvi, aquesta sensació va ser una cosa bensabuda per a uns quants savis de l’antigorque certament la varen saber definir.L’anomenaren harmonia.

Pitàgores, Euclides, Plató i molts altresestudiosos es preocuparen per la perfeccióde les formes i definiren lleis matemàtiquesque guien la configuració dels objectes. Totses varen interessar per les proporcions querelacionen els elements d’un conjunt i lamanera de poder saber quan existeixharmonia entre ells. Deien que en el momentd’assolir la proporció correcta s’arriba a labellesa i si tenim desproporció es produeixuna confusió visual que l’elimina. Aquestraonament van experimentar-lo en certsobjectes geomètrics, el feren extensiu aaltres formes i l’aplicaren a la pròpiaNatura, considerant que tota la creaciógaudeix d’aquesta propietat.

Quan el Renaixement va retornar a lacultura clàssica, també va fixar l’interès enl’harmonia i la bellesa, seguint les pautesanunciades pels antics pensadors. Moltspersonatges inquiets s’interessaren peraquestes qüestions i entre ells es pot seguirl’obra del filòsof Cornelio Agrippa (s. XV)que incideix minuciosament sobre les virtutsdels nombres i les proporcionalitats de lesfigures geomètriques, de l’home i les ideesde la vida espiritual. Pintors i constructors,

entre els que destaca Leonardo da Vinci, noparen en la recerca de l’equilibri en lacomposició de les seves produccions. Potserl’investigador més notable dels temesestètics va ser Luca Pacioli, un expertmatemàtic que l’any 1509 publicà el llibreDivina Proportione, text definitori ons’equipara la forma dels cossos amb lanatura i les proporcions que cal tenir encompte perquè una obra esdevinguiharmònica.

Les recerques d’aquests estudiosos i demolts altres seguidors arriben a conclusionsexpressades numèricament, demostrablesper geometria i aplicables als àmbits de lesactivitats artístiques o arquitectòniques. Totsparlen del nombre d’or i de la proporcióàuria. Qui més, qui menys, justifica amb lesmatemàtiques a la mà, l’existència d’aquestsnombres fonamentals. Nosaltres no ensendinsarem en les operacions i càlculs perobtenir-los; simplement ens limitarem adonar la informació del que representen.

El nombre d’or (1,618) és la relacióestablerta entre la longitud i l’amplada d’unrectangle de figura harmònica i agradable ala vista.

La proporció àuria (0,618) resulta dedividir un segment en dues partsassimètriques que estan estèticamentequilibrades; també se l’anomena seccióàuria o proporció divina.

LA NATURAI LA PROPORCIÓ ÀURIA

Compàs de DivinaProporció. Permetprendre una mida itrobar a l’altre ex-trem la mida àuriacomplementària. Lamenor dividida perla major dónasempre el resultatde 0,618, indicatiude la pro-porcióàuria. Si in-vertimels termes de ladivisió, tenim 1,618,que és el nombred’or.Foto: Jordí Gumí

3 8

Els números esmentats no són fruit del’arbitrarietat d’uns savis «il·luminats», sinóque es fonamenten en l’estructura de lesformes en la Naturalesa. Representen lapauta que ha servit per construirl’organització de la figura de minerals,vegetals i animals. Aquesta afirmaciósembla molt rotunda i potser desorbitada,per això val la pena que fem esmentd’alguns exemples que ens faran copsarmillor aquesta relació entre natura, forma iproporció.

Els cargols tenen un desenvolupament dela closca en disposició d’una espiral que,ben mesurat i analitzat, es demostra seguidorde la llei de la proporció àuria. Observantdetingudament els cristalls de neu o gel, espot comprovar que presenten formes moltvariades, que sempre estan estructuradesseguint la mateixa llei de la closca delcargol. Les fulles de molts vegetals creixendisposades sobre la tija seguint unaprogressió i respectant una proporcionalitatdel mateix caire que en els casos anteriors.Aquests mimetismes fan pensar molt. Nopot ser fruit de la casualitat l’existènciad’una llei matemàtica que «l’encerta», perdir-ho així, donant resultats amb el mateixcriteri en formes corresponents a cossos tandiversos com un cargol, un cristall o unvegetal. Més encara. Si seguim observant,

veurem fenòmens, com la multiplicació deles cèl·lules i l’estructura dels insectes, ques’organitzen semblantment. Hi ha fets comaquests que no són un misteri, però estanplens d’incògnites. Podriem fer-nos moltespreguntes que no tindrien explicació si nocomptéssim amb unes lleis que, ves per on,resulten ser derivades del nombre d’or o dela proporció àuria. Fem alguna pregunta quees pot contestar amb els argumentsd’aquestes lleis:

Hem pensat mai en quina regla «obliga»a les aranyes a teixir la tela tal com ho fan?

Perquè les abelles construeixen lescel·les del rusc en forma d’un hexàgonabsolu-tament regular?

Com és que certes flors o fruits presentensimetries tan exactes?

No direm pas que les tres estructuresesmentades siguin ocasionals, com no hosón l’escalat en la distribució de pinyons enuna pinya o la disposició de llavors en ungira-sol. Tampoc atribuirem a la casualitat lafina simetria d’una papallona o la formaradiada d’una estrella de mar.

Si som perseverants, com ho han estatmolts investigadors, podem seguir i seguirbuscant justificacions. Examinant, rela-cionant, comprovant i comparant normes icànons en centenars de sers vius i de cossosinanimats. Invariablement trobarem un camíque ens portarà a la proporció correcta. Fentuna tasca tan singular hi ha feina per estona,perquè la naturalesa sempre pot oferir casosque posen en evidència una estructuracióprogramada que segueix una única i estrictallei.

Reunides tantes asseveracions del mateixsigne, no és gens d’estranyar que algunaveu es manifesti suposant que el nostreplaneta Terra està disenyat a proporciòàuria. Hi ha qui ho assegura.

Encara hem de considerar una altra partde la realitat. És la que està en l’àmbit de lesvibracions productores del so, la música, laparaula. En aquest terreny també es com-prova que existeix un corrent de sintonia,uns ritmes i unes rimes, que formen unconjunt harmònic només quan la proporcióentre les vibracions i les ressonàncies ésl’adequada. No cal insistir en dir que lamesura adient és la derivada del nombred’or.

Llavor migratòria.Disposició radial,d’una simetria nu-clear i progressi-va,que presenta unaproporciona-litatderivada de lasecció àuria.Foto: Jordi Gumí

3 9

Ens queda per tenir en compte lainfluència de les estructures organitzadessobre la percepció de la ment humana. Ésimportant comprovar que també en aquestcas tenim assumida, de manera inconscient,la proporció àuria, gràcies a la qualdisposem d’un mòdul per analitzar tot el queens envolta. Per tant, donem preferència a lavisió dels cossos que respecten l’estructurade forma - proporció - ritme, enfront delsque no segueixen la llei. Aquests últims noels trobem tan bells.

Finalment val la pena de fer una ullada ales obres produïdes pels artistes. Es potassegurar que les creacions estructuradesseguint els cànons esmentats, d’acord ambles directrius de proporció que marca lanatura, expressen molt bé el sentimentd’harmonia i bellesa. En el món de l’Art esconsidera que el nombre d’or actua delligam, o de pont, entre el disseny natural iles produccions sortides de les mans o de lament de l’home.

Jordi Gumí

Aprenentage - AudiovisualsCol·loquis - Cursos - Excursions

Expocisions - Fires - Tallers - Xerrades

Santa Maria, 16 - 08519 VILANOVA DE SAUTel. 937 430 104 - 659 494 459

Teranyina. Les aranyes teixeixen la tela segons una progressió que va en increment.Ho fan seguint una espiral relaciona-da amb el nombre d’or.Foto: Anna Borbonet

4 0

HA MORT MIQUEL MARTÍ I POL

Ens ha deixat el poeta més llegit i méspopular d’aquests darrers anys. Va nèixerl’any 1929 a Roda de Ter, Osona, on sempreva viure i des d’on la seva veu clara iestimada s’ha fet sentir i s’ha difós arreu.Als 14 anys va entrar a treballar a la fàbricai és ja en aquesta època i malgrat la sevajoventut quan s’inicia en la poesia, quesentia profundament. Uns anys més tard espubliquen els primers reculls de poemes:Paraules al vent (1954) i Quinze poemes(1957). Autodidacte, fou un gran afeccionata la lectura, i a poc a poc va anar configurantuna obra sòlida que ha esdevingut moltconeguda.

La seva vida va passar per diversesetapes: la crisi religiosa cap als 25 anys, idesprés, cap als anys 60, el seu compromíssocial i el deure envers el seu país, des de lalluita antifranquista fins a la seva defensaconstant de la identitat catalana. Aquestsanys es publiquen obres prou conegudescom El Poble (1966), Vint-i-set poemes entres temps (1972) i La fàbrica (1972) entred’altres. Al 1973, l’aparició de la malaltia vatrencar el fil de la seva vida. Tot va canviar.Però Miquel Martí i Pol va reaccionar. Notan sols la seva immobilitat no el va limitarintel·lectualment i creativament, sinó queamb molta intel·ligència, amb tenacitat iganes de viure, va posar la seva mancança alservei de la poesia i no a l’inrevés, cosa queva comportar un procés d’interiorització iuna comunicació amb els altres que va donarun sentit a la seva vida. Com diu ell mateix“la veritable mort és desertar”. És d’aquestaèpoca la poesia de registre més íntim, méssincera i commovedora: Quadern devacances (1976), Crònica de demà (1977),Estimada Marta (1978), Les clares paraules

(1980), fites d’una poesia, d’uns poemes quees feien llegir i es buscaven. A L’àmbit detots els àmbits (1982) trasllueix lapreocupació esperançada pel futur del seupaís.

El poeta va rebre nombrosos premis idistincions, d’entre els quals destaquem elPremi d’Honor de les Lletres Catalanes queli atorgaren el 1991. També molts poemes liforen musicats per diversos cantautors,especialment per Lluís Llach, gran amic seu.La seva poesia avança i malgrat lesdificultats, continua a un ritme constant iamb un llenguatge més relaxat. Ésl’acceptació d’una situació que potser per laseva mateixa limitació ha donat fruitsabundants i de qualitat. Destaquem encaraentre la seva bibliografia: Andorra, postals ialtres poemes (1984), Llibre d’absències(1985), Els bells camins (1987), Suite deParlavà (1991), Llibre de solituds (1997),Després de tot (2002)… Entre els anys 1993i 1994 es publicà la seva Obra poètica entres volums, des de l’any 1948 al 1990.També cal afegir que alguns dels seus llibress’han traduït a diverses llengües.

Miquel Martí i Pol ha estimat i s’ha sentitestimat, i això s’expressa en els seus versos,on a més trobem la tendresa, la sensibilitat,la solidaritat, la ironia, la sinceritat, elrealisme… i també molts tretsautobiogràfics; de fet el seu recull poèticesdevé les seves memòries. Tal com diu:“Tot el que tinc / són grans buidors que cadadia empleno / tossudament, de mots que emjustifiquen”. És fa llegir. No morirà mai.

Anna Borbonet i Macià

4 1

Del bosc, abans tan pròxim,a penes te’n recordes;i, tanmateix, forma part de la tevaparticular història.Oblidar també és viure.Ara torna a ser el tempsde seure pels pedrissos,de clavar els ulls al bell mig de la tarda,de rentar-se les mansamb aigua de la pluja.Revindran els torrents.És l’hora del blat tendre i de la sal.Gira’t de cara al vent i, a poc a poc,sentiràs com la pell se’t desarruga.

(Vint-i-set poemes en tres temps, 1972)

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,a poc a poc i amb molta confiança,no pas pels vells topants ni per dreceresgrandiloqüents, sinó pel discretíssimcamí del fer i desfer de cada dia.Reconduïm-la amb dubtes i projectes,i amb turpituds, anhels i defallences,humanament, entre brogit i angoixes,pel gorg dels anys que ens correspon de viure.En solitud, però no solitaris,reconduïm la vida amb la certesaque cap esforç no cau en terra eixorca.Dia vindrà que algú beurà a mans plenesl’aigua de llum que brolli de les pedresd’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

(L’àmbit de tots els àmbits, 1982)

Molt he estimat i molt estimo encara.Ho dic content i fins un poc sorprèsde tant d’amor que tot ho clarifica.Molt he estimat i estimaré molt méssense cap llei de mirament ni travesque m’escatimin el fondo plaerque molta gent dirà incomprensible.Ho dic content: molt he estimat i molthe d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.Des de l’altura clara d’aquest cosque em fa de tornaveu o de respostaquan el desig reclama plenituds,des de la intensitat d’una miradao bé des de l’escuma d’un sol besproclamo el meu amor: el legitimo.

(Estimada Marta, 1978)

TOT EL QUE VISC

Tot el que visc s’assembla a aquell poemaque em creix de sobte a dins i s’apoderade mi i em magnifica.

No sóc joqui creix, sinó el desig de sobreviure;i un cop ja buit de mots resto expectanti se m’adorm el temps en la mirada.

(Els bells camins, 1987)

TRIA DE POEMES

4 2

CRÒNICA DELCOLLSACABRA

TAVERTETFesta MajorCom cada any, a finals d’agost s’ha celebrat

la Festa Major a Tavertet, amb força animació.Destaquem-hi que aquest any han sortit junts perprimera vegada tots els gegants autòctons que hatingut Tavertet fins ara. Els dos de l’esquerra dela fotografia són els exemplars més antics, deltipus de paraigua, fets vers l’any 1976 per lamainada de can Gumí. A la dreta, dos modelselaborats de manera semblant per la famíliaCristià, que s’incorporaren a la festa pocs anysdesprés. Al centre, presideixen el grup els

gegants actuals, en Joan de Balà i la CarmePastora, construïts íntegrament per gent del poblei presentats en públic l’any 1998.

Curs de gravatAmb l’assistència de 12 cursetistes es va fer

durant la primera setmana d’agost un curs

intensiu sobre la tècnica de gravat sobre metall.El professor va ser Carles Vergés, dibuixant,pintor i gravador professional. Atès l’èxit que hatingut aquest primer curset pensem repetir-lol’any vinent, amb més hores de treball, comptantamb nous alumnes i amb els ja iniciats.

III Concurs de Pintura RàpidaEls dies 14 i 15 de setembre va tenir lloc la

tercera edició del concurs de Pintura Ràpidapatrocinat per la parròquia de Tavertet. Enguanys’hi han aplegat 45 participants, tots ells amb unbon nivell de qualitat. Els tres primers qualificatsforen: 1er. premi: Benet Costa, 2on. premi:Narcís Sala i 3er. premi: Joan Vila Arimany.Aquest any hi ha hagut una notable participacióinfantil amb 14 inscrits amb mostres benreeixides. En l’edició d’enguany s’ha augmentatel valor dels premis, així com el nombre depatrocinadors i de col·laboradors.

RUPIT I PRUITPrimer premi “Vila en Flor de Catalunya”L’Ajuntament de Rupit i Pruit ha obtingut el

primer premi del III Concurs Catalunya en Florconvocat pel Departament de Medi Ambient dela Generalitat de Catalunya, amb la col·laboracióde l’entitat Amics dels Jardins.

El concurs té com a objectiu fomentarl’embelliment dels municipis de Catalunyamitjançant l’ornamentació floral i consta de duesfases, la primera és la fase comarcal i la segonala fase nacional; per poder participar en la fasenacional s’ha d’haver passat prèviament la fasecomarcal. L’Ajuntament de Rupit i Pruit vaacordar participar-hi, i després de la visita almunicipi del Jurat qualificador, va ser proclamatguanyador de la comarca d’Osona. D’aquestamanera, Rupit i Pruit va ser designat Vila en Florde la comarca d’Osona i va poder participar a lafase nacional, en la qual va obtenir el primerpremi “Vila en Flor de Catalunya”. El segonpremi ve ser per a l’Ajuntament de Darnius (AltEmpordà); el tercer, per a l’Ajuntament deBalsareny (Bages) i el premi especial “ManoloBalcells” l’obtingué l’Ajuntament de Planoles(Ripollès).S’ha de remarcar que el municipi de Rupit iPruit ha t ingut una trajectòria ascendentdins del concurs, ja que l’any 1995 vaobtenir el diploma d’Accèssit en el primerConcurs “Catalunya en Flor”; en el segonconcurs, l’any 1999-2000 va accedir a laPlaca d’Or corresponent al segon premi ienguany, en el tercer concurs, ha obtingut elprimer premi.

Foto: Jordi Gumí

Foto: Ajuntamentde Rupit

4 3

L’ESQUIROLTeatre a càrrec dels TeiatrerosEl dies 12 i 13 de juliol, dissabte i diumenge,

a les onze de la nit i a les set de la tardarespectivament, aquest grup de teatre va fer duesrepresentacions a la pista de la Cooperativa, del’obra teatral tiulada “Residència Bassa d’Oli”.La trama argumental consistia en riure’s del’absurd i del destí de cadascú i se situava entorna una residència de la tercera edat.

Festa MajorCom cada any, la Festa Major es va celebrar

entre el 14 i el 17 d’agost. El tradicional pregó vaanar a càrrec de Carlitos, col·laborador delprograma d’Una Altra Cosa, que va ser el preludidels tres dies següents plens de diversos actesdestinats a totes les edats:  des de la festa del’escuma per als més petits passant per leshavaneres amb el grup Ultramar i NúriaBerengueres, i el grup local AssociacióGastronomico-cultural d’havaneres i fartaneres.L’acte més multitudinari fou el Dirt Track, unespectacle del motor que es va fer al camp defutbol. Finalment, diumenge l’espectacularcorrefoc va cloure la festa.

IV Nit de guitarresEl dissabte 6 de setembre es va celebrar la IV

Nit de guitarres a la font de l’Escudella,organitzada per l’Agermanament amb San Juande Limay. Com cada edició, diversos grups delsestils més variats van fer els seus respectiusconcerts. Entre aquests grups hi havia el gruplocal Makbeth i el conjunt de nova creacióRustikàntus; aquest últim va versionar cançonsdels mítics Esquirols.

V Trobada de puntairesEl passat 21 de setembre moltes puntaires de

diferents poblacions de la comarca van fer unatrobada a la plaça Nova. A l’aula de cultura de laCaixa de Manlleu es podia visitar una exposicióde labors de punt de creu o de puntes de coixí.

II Fira del Llibre de MuntanyaCom a acte rellevant d’aquest any s’ha

celebrat a l’Esquirol, els dies 4 i 5 d’octubre, lasegona edició d’aquesta important Fira,organitzada pels Amics dels Cingles deCollsacabra, el Centre Excursionista Esquirol i elServei de Promoció Econòmica del Collsacabra.El dia 4 d’octubre al matí s’inaugurà amb unparlament del doctor Raimon Panikkar, presidentd’honor de la Fira. Durant el cap de setmana esvan poder visitar els estands de 37 expositors,entre editorials, llibreries i associacionsvinculades al món de la muntanya. A més, es van

programar un seguit de conferències i de taulesrodones a la sala de la rectoria. El dissabte hi vantenir lloc dues taules rodones: “Lacomercialització del llibre de muntanya” i “Lesnoves tecnologies de comunicació i lamuntanya”, i diumenge es va poder assistir adues més dedicades a: “L’aigua al Collsacabra” i“Els recorreguts de l’aigua”. També hi va haveruna conferència sobre “L’aigua a la cuina”, acàrrec de Llorenç Torrado, i l’alpinista ÒscarCadiach, va projectar diapositives sobre la sevaascensió al Broad Peak, de 8.020 m, pel vessantdel Xinjiang. A la vegada hi havia diversesactivitats lúdiques: una cursa d’orientació, volsen globus, circuit d'aventura i passejades ambponis.  La Fira es complementà amb actuacionsmusicals, com la de la Coral Lorelei, la DiminutaOrquestra de l’Esquirol i la Big Band deManlleu, i amb exposicions sobre el món de lamuntanya a diferents llocs del poble.Aproximadament unes 6.300 persones vanassistir a la Fira.

CorrellenguaEl passat 25 d’octubre es van celebrar

diversos actes del Correllengua. Al matí, el ballde gegants, bastoners i de capgrossos  es vahaver de celebrar a la pista de la Cooperativa acausa del mal temps. Tot seguit, els Nyerros de laPlana van fer una actuació castellera a la plaçaNova. A la tarda, el director del diari El Triangle,Jaume Rexach,  va fer una conferència sobre“Política i mitjans de comunicació”, a la salarodona de l’Ajuntament.

CANTONIGRÒSRaid Hípic del Collsacabra .Els dies 23 i 24 d’agost va tenir lloc el IV Raid

Hípic del Collsacabra consistent en tres proves:Campionat absolut de Catalunya de 117 km, Raidde velocitat controlada de 48 km i el Raid socialde 18 km.

El guanyador va ser en Marcel Miranda ambel cavall Tudor amb un horari de 6h. 54 min. Vaser premiat també en Bernat Casals ja que el seucavall, Quebec, després de 7 h 20 min., va ser elque va arribar en millors condicions.

VIII Copa estatal de gossos de pastoreigLa VIII Copa de gossos de pastoreig especial

Border Colie va tenir lloc el 2 de novembre. Elguanyador va ser el navarrès Fermín Anzuia ambel gos Otess, seguit d’ Imanol Etxevarria id’Amand Faujat de Catalunya.

Jornades del BoletLes tradicionals jornades del Bolet es van

dur a terme els dies 18 i 19 d’octubre. Com és

4 4

costum es va fer l’exposició de bolets de la zona.Els guanyadors del concurs van ser: MiquelSoler amb 129 espècies i els germans Maerelliamb el bolet més original (Armallaria mellea imacrolepiotas). El premi a la millor presentacióva ser per a Daniel Coromina Roura.

Inauguració de les antigues escolesparroquials.

El bisbat va cedir a la Associació de Veïns deCantonigròs les antigues escoles parroquialsgràcies a les gestions de Mossèn Josep Cruells.Un cop acabades les millores i condicionamentdel local, el dia 4 d’octubre es va fer lainauguració oficial amb un entranyable acte queva començar amb una missa a la parròquia. Totseguit va tenir lloc a les escoles un acte culturalamb la assistència d‘il·lustres convidats, comMn. Josep Cruells, Joan Triadú, Teresa Clota iToni Roquer, alcalde de l’Esquirol, i diversosregidors. En primer lloc va parlar Mn. JosepCruells que va fer una glossa de la trajectòria deles escoles des de la seva inauguració fins almoment actual.

Després va parlar Joan Triadú dient queaquest acte és com la posada de una segona“primera pedra” a un edifici molt particular, jaque va ser construït pel famós arquitecte Duran iReinals. Un cop acabada aquesta intervenció,Teresa Clota va llegir diverses poesies quehavien estat premiades en aquest mateix local,on tenien lloc l’inoblidable Concurs de Poesia deCantonigròs. Entre els poemes llegits caldestacar El poble de Miquel Martí i Pol. Despréses va oferir un refrigeri. als assistents.

Per tal de completar la festa es van projectarunes pel·lícules i el grup de teatre del CentreCultural i Parroquial de Rupit ens va delectaramb la representació de l’obra “L’avi necessitacompanyia”.

XXI Festival Internacional de MúsicaEls dies 17 al 20 de juliol va tenir lloc el

Festival amb la participació de grups de 28 grupsde diverses nacions i d’Euskadi, illes Balears iCatalunya.

El premi a la competició núm.1 de corsmixtos d’un màxim de 50 cantaires, se’l va endurTaipei Filarmonic Youth (Taipei-Taiwan), ambl’obra obligatòria “Marinada” del mestre AntoniPérez-Moya (1884-1964).

La competició núm. 2 de cors infantils d’unmàxim de 50 veus la va guanyar Severácek Choir(Liberec-Txèquia). L’obra obligatòria era “VrayDieu d’amours” de d’Antoine Brumel.

La competició núm. 3 de cors femenins d’unmàxim de 40 veus va ser per a Children’s Choir.Radio and TV (Sant Petersburg-Rússia). L’obraobligatòria era “Melkin”de Jordan de Miller-Ivan Marinov.

La competició núm. 4, de cors mixtos demúsica popular d’un màxim de 50 veus la vaguanyar Taipei Filarmonic Youth (Taipei-Taiwan).

A la competició núm. 5 de grups de dansesd’un màxim de 50 components va guanyarEreitza Dantza Taldea (Renteria-Euskadi) i lacategoria Infantil Colla sa Bodega (Eivissa-IllesBalears)

J o a n V e r d a g u e r C a r a l t676 821 671

c . de Ba ix , 22 - Te l . 93 886 38 6008511 Tavertet (Osona)c a s a r u r a l @ e l q u i n t a . c o m

w w w . e l q u i n t a . c o m

Acte inaugural deles escoles. Parla-ment de Mn. JosepCruellsFoto: Pere Portell

BRUGUEROLA CALLUNA VULGARIS

Sinonímia : bruga, brona, xipel l , herba negra, sap, brossa,salabruga.

Família: ericàcies.

Descripció: mata de tacte l lenyós, molt ramif icada amb ful lesimbrincades. Flors nombroses de 2 a 3 mm de colorrosat intens.

Localització: boscos esclar i ts , vores de camins. Espècie forçaabundant.

Propietats: diürètica, antisèptica, antiinflamatòria.

Recol·lecció: setembre, octubre, novembre.

MILFULLES ACHILLEA MILLEFOLIUM

Sinonímia : herba de tal l , mi l i ful la, herba de les nou camises,percala, herba de les ferides, herba de xai, celuda.

Família: compostes

Descripció: herba erecta poc ramificada, poc pilosa. Les fulles sónde 10 a 25 cm. La tija és poc foliosa. Els capítols floralssón blancs i s’agrupen en un corimbe dens.

Localització: prats, vores de camins, marges, clarianes.

Propietats: vulnerària, digestiva, tònica, emenagoga, sedant,hemostàtica.

Recol·lecció: de juny a octubre.

• BRUGUEROLA (Calluna vulgaris)

• MILFULLES (Achillea millefolium)

LA PLANTA DETALL DE LA FLOR

LA PLANTA DETALL DE LA FLOR