11

2

DISSENY I MAQUETACIÓ: Miguel IbáñezDIRECCIÓ: Miguel Ibáñez

EQUIP DE REDACCIÓ I DOCUMENTACIÓ:Alumnes de 2n curs del Cicle de Grau Mitjà dePreimpressió en Arts Gràfi quesJoel Almonte, David Alonso, Alba Andinach, Esther Arrebola, Nestor Andrés, Oriol Blanch, Marcel Cabezas, Arnau Calaff, Boris Campanyà, Laia Carabasa, Paolo Casallo, Júlia Compañó, Victor Cucala, Carlos díaz, Kevin Farrré, Adriá Galián, Raúl García, eric García, Inmaculada Gómez, Aida González, Marc Guerrero i David Llongarriu.

EDITORIAL:Comte d’Urgell, 18708036 bBarcelonaTel. 93 410 74 28bcn.artsgrafi ques.orgMaig/juny 2011

jose m. NU

NES

JACINTO

ESTEVE

JOAQUIM

JORDa

PERE PO

RTABELL

A

LA ESCU

ELA DE C

INE

DE BARC

ELONA

La principal infl uència de l’escola de Barcelona va ser la “Nouvelle Vagué”,1 (Nueva Ola) infl uència propera forçada en part per la repressió franquis-ta, amb anades i vingudes a Perpignan per part dels intel·lectuals catalans àvids de cinema euro-peu o eròtic librepensantes. Encara que l’Escola de Barcelona va tenir més aviat un referent di-recte a no imitar i al que contraposar-se: el seu coetani cinema espanyol, el cinema ”mesetario”. Un cinema centralista que es feia des de Madrid, “*caspós i anodí”, com ho defi nien els de l’entorn de l’Escola, encara que en aquest moment hi ha-gués cineastes rellevants com Bardem, Berlanga, o el que es va denominar més tard Nou Cinema Español amb Carlos Saura al capdavant.

L’escola de Barcelona es va posicionar com a revulsiu contra el tipus de cinema que imperava en una indústria de cinema folklòric políticament correcte.

Defi nit com la “gauche divine” (proclamant la seva infl uència francesa, i a la vegada fent re-ferència a les reunions en el mític Bocaccio de Barcelona), l’Escola de Barcelona va ser un terme que va usar repetidament Ricardo Muñoz Suay des de la revista Fotogrames per aglutinar a tots els realitzadors inquiets que es movien per la bur-gesia de la capital catalana.El grup que aglutinava

L’anomenada “Escuela de Barcelona”, que es podria datar en la dècada dels 60, va ser un moviment cinematogràfi c català que va néixer amb el mateix esperit de rebel·lió que van tenir en el seu moment el Free Cinema anglès, la Nouvelle Vagué francesa, o el Dogma 95, moviments que van intentar remoure la indústria imperant.

La solitut del corredor de fons, Tony Richardson, 1962. Free Cinema.

El foc fatuo, Louis Mallé, 1963. Nouvelle Vagué.

3

aquest terme, ho van formar de manera més o menys conscient Vicente Aranda, Jacinto Esteva, Joaquím Jordà, Carlos Durán, José María Nunes, Ricardo Bofi ll, Jorge Grau, Pere Portabella, Jaime Camino, Llorenç Soler i Gonzalo Suárez, Román Gubern i Juan Amorós. De tots ells, Portabella i Es-teva van ser els seus principals productors amb les productores pròpies Films-Contacte o Films 59.

1957: José María Nunes, portuguès establert a Barcelona, realitza “Mañana”,1 premonició pre-matura de l’Escola de Barcelona. Per a molts, la seva primera representant precoç.

1960: Joaquím Jordà realitza el reportatge «Dia de morts», punt de vista diferent a la temàti-ca del funeral. - Jacinto Esteva realitza Notes sur l’emigration primer assaig sobre l’emigració es-panyola, que es premia a Moscou.

1963: Jacinto Esteva realitza un potent retrat de la violència en les cerimònies espanyoles en “Lluny dels arbres”. - Vicente Aranda i *Romà *Gu-bern realitzen «Brillant Avenir», inici del cinema diferent que després pretén instaurar l’Escola.

1964: Jaime Camino trenca amb el cinema tí-pic “playero” amb “Los felices sesenta”.

1965: Vicente Aranda realitza l’excel·lent Fata Morgana,2 considerada la primera pel·lícula im-portant de l’Escola.

1966: Gonzalo Suárez realitza el curt “Ditiram-bo vela por nosotros».

Jacinto Esteva crea la productora Films-Con-tacto. El seu primer llarg és: “Noche de Vino tinto”,3 de José Mª Nunes.

Es realitzen Curts com “Raimón” de Carlos Du-rán, “Insultante” i “Circles” de Ricardo Bofi ll, o “El horrible ser nunca visto», de Gonzalo Suárez.

Al fi nal de l’escapadaJean-Luc Godard, 1962. Nouvelle Vagué. Dogma 95dreta abaix .pág5

La Ronda (La Ronde,) 1950 de Max Ophüls recorda a Mañana de josé M Nunes

Roma, ciutat obertaRoberto Rossellini, 1945. Neorrealismo italiano

4

1967: “Dante no és únicamente severo”. Veritable manifest de l’Escola de Barcelona. El projecte ana-va a ser un “compendio de curts autogestionats” que fi nalment van apartant-se del projecte fi nal, codirigit fi nalment per Jacinto Esteva i Joaquim Jordà. Gonzalo Suárez realitza el seu excel·lent “Ditirambo” i Carlos Durán, «Cada vez que...».

Llorenç Soler «Cincuenta y dos Domingos»Pere Portabella «No compteu amb els dits», amb

la seva productora Films-59José Mª Nunes acaba «Biotaxia» produïda de

manera individual.1968: Films Contacto produeix “Después del

Diluvio” de Jacinto Esteva. Jaime Camino realitza «España otra vez».Ricardo Bofi ll realitza diversos curts en 8 mm

sobre l’arquitectura de Barcelona.Joaquím Jordà “Jardín de los Ángeles”.José Mª Nunes “Sexperiencias”.Pere Portabella, amb la seva productora Films

59, el seu primer llargmetratge, «Nocturn 29», obra imprescindible dins del cinema conceptual “español”. «Tuset Street», de Luis Marquina y Jorge Grau. Intent fallit de crear un producte comercial amb gent de “la Escuela”.

1969: “Las crueles /El cadáver exquisito”, de Vicente Aranda.

“El extraño caso del Dr. Fausto” y «Aoom» de Gonzalo Suárez.

“María Aurèlia Capmany parla d’Un lloc entre els morts” de Joaquim Jordà.

1970: «Cuadecuc», a partir del rodatge de “Drácula” de Jesús Franco, de Pere Portabella.

«Metamorfosis», de Jacinto Esteva. «Schizo», curt de Ricard Bofi ll.«Liberxina 90» de Carlos Durán. Últim fi lm de la

“Escuela de Barcelona”.

Els 400 cops, François truffaut, 1959. Nouvelle Vagué.

5

JOSÉ MARÍA NUNES, PORTUGUÈS ESTABLERT A BARCELONA, REALITZA “MAÑANA”, PER A MOLTS, LA PRIMERA PEL·LICULA REPRESENTANT DE L’ESCOLA DE BARCELONA.

“ Hago cine con el propósito de que cada uno sea en sí mismo su propia obra y no tenga necesidad de ver la obra de los demás.”

Cartells originals de Mañana, 1958 B/N 105 m.

i de Noches de vino Tinto, 1966, amb Serena Vergano i

Enrique irazoki.; Totes van ser rodades en B/N, en 35 mm. a

la ciutat de Barcelona.

José María Nunes (n. Faro, Portugal; 1930 - f. Barcelona; 23 de

març de 2010), va ser un cineasta i escriptor hispà-portuguès.

En 1942 va emigrar amb la seva família a Espanya,

instal·lant-se al poc temps defi nitivament a Barcelona, loca-

litat de residència fi ns a la seva defunció. Interessat pel món

del cinema, en la dècada dels 50 va començar un periple molt

ampli en els diferents ofi cis de la indústria cinematogràfi -

ca catalana, treballant per a Enrique Gómez, Ignacio Farrés

Iquino o Joan Lladó. El llarg aprenentatge li va permetre bol-

car el seu desig com a director en 1957, amb la seva pel·lícula

“Mañana”, amb la qual inicia, no només una carrera profes-

sional destacada, sinó que també col·loca la primera pedra de

la qual després s’anomenaria l’Escola de Barcelona, marcada

per un llenguatge molt personal, al marge de les corirents més

comercials i deutora, en part de la Nouvelle Vagué francesa.

A ella van pertànyer, entre uns altres, els directors Joaquim

Jordà, Jacinto Esteva i Pere Portabella.

La seva activitat artística no es va limitar a la direcció ci-

nematográfi ca, sino que abarcà també l’escriptura d’assajos,

guions per altres realitzadors, la pintura i fi ns i tot incursions

com actor en les pel·lícules del seus amics Jordi Cadena,

Alfonso Ungría i Carlos Atanes.

6

Equip de rodatge de Mañana, 1958. B/N. 35 mm

En paraules d’Esteve Riambau, historiador i director de la

Filmoteca de Cataluña: “Nunes seempre es va mantenir fi del

a les idees sobre el cine de la “Escuela de Barcelona” i ha si-

gut l’excepció que confi rmà la regla perquè el seu origen era

molt diferent al de la resta d’integrants del moviment i, no

obstant això, el seu cinema se enmarca inmillorablememnt

dins aquella época i la refl ecteix a la perfecció..

Biotaxia, 1968, B/N, 35 mm amb Núria Espert

Iconockaut 1975. Color 35 mm

Res Publica, 2009. 98 min Color HDV.

Sexperiencies, 196935m. B/N

Sexperièncias amb Marta Mejias i Carlos Otero,

B/N, 35 mm.,1969.

7

Lejos de los arboles, 1966

Dante no es únicamentesevero, 1967

EL ENCARGO DEL CAZADOR, DE JOAQUIM JORDÀ, 1990

Reconstrucció de la vida i obra de Jacinto Esteva, arquitecte, pintor i aventurer, en paraules dels seus amics (Ricardo Bofi ll, José Luis Coll, Luis García Berlanga...) i de la seva fi lla permeten veure una visió panorámica de la Barcelona dels anys seisanta.

Jacinto Esteva Grewe (Barcelona, España, 1936 - Barcelona, España, 9 de septiembre de 1985).

En 1960 dirigió un cortometraje junto a Paolo Brunatto, Notes sur l’émigration. Espagne 1960. En 1962 fi lmó otros dos cortometrajes Alrededor de las salinas y Picasso. Debutó en 1966 con el largome-traje Lejos de los árboles. La película recorre algunas tradiciones españolas relacionadas con el dolor y la muerte y se llegó a considerar por algunos críticos una actualización de Las Hurdes, tierra sin pan de Luis Buñuel; se estrenó en 1972.

En 1965 inició su actividad en el sector cinemato-gráfi co con la fundación de la productora Filmscon-tacto, base de la llamada Escuela de Barcelona. En 1967 codirigió con Joaquín Jordá Dante no es úni-camente severo, y cerró su fi lmografía en 1968 con Después del diluvio. Coprodujo Cabezas cortadas,

de Glauber Rocha. Co-laboró en la producción de Cercles, de Ricardo Bofi ll, y había preparado un guión con Rafael Az-cona, Ícaro, que no llegó a realizarse.

8

En 1961 dirigió su primer corto, El día de los muertos, junto a Julián Marcos. En 1966 codirigió junto a Ja-cinto Esteva el largometraje Dante no es únicamente severo, considerada ejemplo de las propuestas reno-vadoras de la Escuela de Barcelona.

A fi nales de los sesenta y tras difi cultades econó-micas y de censura residió en Italia hasta 1973. Allí realizó diversos fi lmes de carácter militante o alterna-tivo, como Lenin vivo (1970), o I tupamaros ci parlano. También rodó algunas películas combativas sobre el régimen en Portugal. Ya de regreso a España dirigió una colección de libros de cine, se dedicó de lleno a la traducción literaria y colaboró como guionista de Vi-cente Aranda en fi lmes como Cambio de sexo (1977), El Lute, camina o revienta (1987) y El Lute II, mañana seré libre (1988) y la serie de televisión Los jinetes del Alba.

A partir de 1980 se dedicó plenamente al cine, y concretamente al documental: Numax presenta (producido con la caja de resistencia de los obre-ros en huelga de la fábrica Numax), El encargo del cazador (sobre los últimos años de Jacinto Esteva),

Joaquim Jordà, (1930-2010)

Más allá del espejo, 2006 Concha de plata al Festival de cinema de sant sebastiá i candidata als premis Goya.

Fotogrames del curtdia de los muertos, 1960 rodada al cementiri de l’Almudena. Un punt de vista diferent de la temàtica del funeral i tots sants.

“Entra, saldrás sin rodeo.El laberinto es sencillo.No es menester el ovilloque dio Ariadna a Teseo.” Es la inscripción del Laberinto de Horta en Barcelona que lee Joaquín Jordà al comienzo de Monos como Becky.

UNA MENT PRODIGIOSA AL SERVEI DE L’ESCOLA DE CINEMA DE BARCELONA

9

Tusset Street, 1967 de Jordi Grau

De niños (sobre el barrio de El Raval), Monos como Becky (sobre la lobotomía) y Veinte años no es nada (segunda parte de Numax presenta).

Rodó también Un cuerpo en el bosque (Un cos al bosc, 1996), una personal, atractiva y curiosa come-dia erótico-policíaca que en muchos aspectos puede considerarse su primera película.

Fue galardonado a título póstumo con el Premio Nacional de Cinematografía del año 2006.

Fallecido el 24 de junio de 2006 en Barcelona a los 70 años de edad.

Mones com la Becky, docudrama sobre l’esquizofrènia guanyador del

Premi de laCrítica delFestival Internacional de Cinema

de Catalunya, 1999.10

Fata Morgana, 1965, de Vicente Aranda,

Morbo, de Gonzalo Suárez,1972.

Fotogrames de Ditirambo, de Gonzalo Suàrez, 1967

Los Golfos, de Carlos Saura

11

12

“Un relat conté mplicit un discurs.Però és possible fer un discurs sense relat, axí com no és possible un poema sense ideologia, però sí fer política amb un discurs sense poesia”

Des dels anys seixanta, Pere Portabella va mantenir un compromís polític amb tots els moviments de rebuig a la dictadura del General Franco, reivindicant les llibertats democràtiques individuals i col·lectives inherents en un estat de dret..

CAL TAN SOLS DEIXAR CAURE SOBRE EL PAPER, NEGRE SOBRE BLANC, UNA SITUACIÓ, UN FET FOR-TUÏT, UN PUNT DE PARTIDA,...UNA TACA. UN NUCLI AL VOLTANT DEL QUAL S’ORDEIX LA HISTÒRIA.

Com a cineasta, Pere Portabella ha mantingut una presència rellevant en l’àmbit del cinema del nostre país durant prop de cinc dècades. Amb la seva productora Films 59, va impulsar algunes de les produccions emblemàtiques del cinema espanyol: Los Golfos de Carlos Saura (1959), El Cochecito de Marco Ferreri (1960) i Viridiana de Luis Buñuel (1961). A través de la mateixa produc-tora i com a realitzador, dirigeix les seves pròpies creacions, conjuminant l’herència de la cultura d’avantguarda amb els llenguatges de ruptura. Les seves pel·lícules Vampir-Cuadecuc (1970) i Um-bracle (1972) constitueïxen intervencions radicals en les institucions cinematogràfi ques i artístiques. Un llarg parèntesi, marcat per la seva dedicació a l’àmbit polític-institucional durant la transició, mitja entre Informe General (1976) i la recupera-ció de la seva pràctica com a cineasta i productor fi ns al dia d’avui. L’any 2001 les seves pel·lícules passen a formar part del fons artístic del Mac-ba (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). El 2002 és convidat com a únic artista espanyol a la Documenta 11 que es celebra a Kassel. El 2003 el Centre George Pompidou de Paris li ret un ho-menatge i adquireix per al seu fons la pe·ícula Nocturn 29 . Filadèlfi a, Baltimore, Chicago, Nova York, exhibeixen les seves pel·lícules en cicles i ex-posicions, així com el Festival Internacional de ci-

El Cochecito de Marco Ferrari,1960 produïda per Films 59.

Nocturno 29, 1968 amb guió i cartell D’En Joan Brossa.

13

nema independent de Buenos Aires i la 42ª Mostra Internacional del Nou Cinema de Pesaro que van programar en 2006 sendes retrospectives.

La pel·lícula, Die Stille vor Bach (El Silenci abans de Bach) és seleccionada per a la 64ª Mostra Inter-nacional d’Art Cinematogràfi c de Venècia en la sec-ció Orizzonti. Rep també el Premi especial del Jurat en el 45º Festival Internacional de Cinema de Gijón, i s’estrena en primícia per a Amèrica del Nord a la tardor de 2007 en el MOMA de Nova York formant part de la retrospectiva de la seva obra. A fi nals d’any, rep el premi Mikeldi d’Honor del 49º Festival Internacional de Cinema Documental i Curtmetrat-ge de Bilbao, i el premi Ciutat de Barcelona 2007 d’Audiovisuals per Die Stille vor Bach.

L’estiu del 2008 els quatre curtmetratges sobre Joan Miró realitzats per Pere Portabella durant els anys 70, formen part d’una exposició titulada Miró: Terra organitzada pel museu Thyssen-Bornemisza de Madrid. També al 2008, Portabella roda la que és la seva última pel·lícula fi ns a la data, Mudanza, un homenatge a Federico García Lorca, creada per a l’exposició internacional EVERSTILL comissariada per Hans Ulrich Obrist i estrenada a La Huerta de San Vicente, Casa-Museu de Federico García Lorca a Gra-nada. Per aquesta pel.lícula rep el Premi Nacional de Cinematografi a.

El desembre de 2008, al Museu de l’Empordà de Figueres s’inaugura l’exposició LA MIRADA PORTABE-LLA. El cineasta buida completament la planta baixa del museu i a les parets blanques de la segona planta penja nou dels seus curtmetratges centrats en les pràctiques artístiques de Joan Miró, Joan Brossa i Carles Santos.

El març de 2009, Pere Portabella és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Bar-celona. El desembre del mateix any, la Fundació Pilar i

Informe general, 1976. Cartell original 70 x 50,5 cm.

Die stille vor Bach, 1972.Cartell original 70 x 50,5 cm.

No compteu amb els dits, 1967.96 x 67 cm. Antoni Tàpies14

Joan Miró de Palma de Mallorca inaugura l’exposició MIRÓ / PORTABELLA. POÈTICA I TRANSGRESSIÓ, que fa un recorregut sobre la relació creativa entre els dos artistes. El fi l conductor són els curtmetratges que Portabella va dedicar a diferents vessants del treball de Miró: el tapís (Miró tapís, 1973), la forja (Miró la forja, 1973), l’acció creativa efímera (Miró l’altre, 1969), o el compromís polític, que es mani-festa en els dos creadors com una revolta esetica, més que directament política (Miró Aidez l’Espagne, 1969). Porteriorment, l’exposició MIRÓ/PORTABELLA s’inaugura a Girona a La Fontana d’Or, el Centre Cul-tural de la Caixa de Girona, on es mostra al públic des del maig a l’agost de 2010.

Umbracle 1972 amb guió i de Joan Brossa. cartelld’Antoni Tàpies

Fotogrames de vampir -cuadecuc i de Pont de varzsovia, abaix.

El Pont de Varsovia, cartelloriginal 96 x 67 cm.

Vampir -Cuadecuc, 1970rodatge de Drácula C. Lee

15

Fotograma a dalt de No compte amb els dits, 1967.

Edita e imprime

Continguts DVDarxius coberta.coberta pdf.caratula, cartell i opuscle en formats ID i PDF.

Vídeos Escuela barcelona:Umbracle. aviNocturno 29. aviNoches de vino tinto.aviIconockautEl silenci abans de Bach.aviVampir-Cuadecuc. avi

Extres:VIDEOS Maenza, Ditirambo B A R C E L O N A

MUSEUD’ ART CONTEMPORANI

amb la col·laboració:

Ajuntament Barcelona