E

DE COLL5ACABRAPUBLICACIO SEMESTRAL TAVERTET ANY XIX NO 40 DESEMBRE DE 1998

·C IN G L ESDE CO l.L.5ACABRA

Foto de portada: Guta Hedewig i CescCasadesús a /a segona cita: Pas, Pont deBaumadestral, 29 d 'agost. Llauró 12 Cites.Foto: Ernest Gutiérrez.

Editori al 3Puigs i turons de Tavertet. III Puig de Santa CíliaJordi Sang/as 4Doctor MasnouJoan Triadú 5Reflexions a l'entorn de Sant Pere de CasserresJordi Gumí 6L'Avenc o la comproBe/inda Parris 8Temps era tempsJordi Font 10Idiosincràcia del caçadorJoan Mas//opar 11La ferreria de RupitAntoni Trujols i Ernest Gutiérrez 12Llauró. 12 CitesAnna Crossas 14El gos de muntanya dels PirineusErnest G. Pagès 16Notes nostàlgiquesJordi Sang/as 18Primera escalada a la roca del Barret d'en RibaCarles Olivella 20Crònica del Collsacabra 24Racó del poeta 26Fitxes de plantesSanti Jàvega 27

2

s u M

EL MUSEUDE

TAVERTET

Museu:Plaça Major, 4

(baixos de la Rectoria )

Hores de v isita :Festius i dissabtes:

d'11 a 2/4 de 2.

Tam bé a hores convingudesde ma nant d ia i ho raal Sr. Enr ic BorràsTel. 93 856 51 66

A

Any XIX, Núm. 40. Desembre 1998

Redacció i administració:PI. de la Diputació, 1.08511 - TAVERTETtel: 93.856.50.80tel. i fax: 93.856.52.24E-mail: cingles@ti sing.es

Director: Xavier Viladomat i GilConsell de redacció: Joan Reixach i Curtó, ErnestGutiérrez i Pagès, Joan Soldevilla i CalvoCol -Iaborador habitual: Jordi Sanglas i Puigferrer.Corresponsal a Rupit: Miquel Banús i Blanch .

Antoni Trujols i RossellCorrector lingüístic : Anna Borbonet i MaciàTraduccion s: Jord i Gumí

Disseny: Albert Majoral.Maquetació i impressió: Impremta Planàs

Sant Hipòlit de Voltregà

Dipòsit legal: B-8.390-79.Preu d'aquest exemplar: 350 ptes. (IVA inclòs).Preu de la subscripció anual: 700 ptes , dos exem­plars (inclou les despeses d'enviament i IVA).Comandes de números endarrerits a la redacció dela revista.

La redacció de la revista no es fa responsable del con­tingut dels treballs que hi aparei xen signats , ja queexpressen l'opinió dels seus autors.

La revista «Els Cingles», editada per l'associació«Amics dels Cingles de Collsacabra», es publica sensecap finalitat de lucre.

NORMES DE PUBLICACiÓ DE «ELS CINGLES».Els autors que vulguin publicar els seus treballs enaquesta revista, han de tenir present el següent:

• Els articles cal que siguin escrits correctament encatalà i mecanografiats a doble espai en fulls DINA4, deixant uns marges laterals de 2 cm.També s'ac­cepten escrits en disquets d'ordinador PC compa­tibles.• Els peus de les il' lustracions i el nom dels seusautors aniran escrits en full a part, precedits per unnúmero que es repetirà a la fotografia o dibuix cor­responent.

LLOCS DE VENDA DE ..ELS CI G ES»:Tavert et: Queviures Can Mique

Restaurant Can . el.Fonda Can Baró.

Cantonigròs: L'Estanc.Esquirol : Llibreria El Detall.Rupit: L'Esta nc.

Ca l'Ample.Manlleu: Llibreria papere 'a El Gui ar •Vic: Llibreria La Tralla.Folgueroles: Quios c Folgue oies.Barcelona: Llibreria Quera.Torelló : Llibreria Xicol.Amer : Llibreria Ca l'OlmoRestaurant la Devesa: Ctra. Vi - o , Km 35

..

-CINGLESDE COLL5ACABRA

EDITORIAL

Hem unit esforços. En el món on l'especulació i el propi profit passen per davant de tot, lasensibilitat i el seny d'un poble constitueixen un contrapès molt positiu. S'ha salvat el paratgede sobre Molí-bernat, vora del poble de Tavertet , de l'explotació d'una pedrera. S'ha salvat enbé del paisatge i d'aquells que hi viuen, els homes, la fauna, la flora, i també la geologia. S'hasalvat el present i el futur, perquè és una decisió que marca un precedent. Estem contents, iagraïts al veredicte de l'Ajuntament, al de la Conselleria de Medi Ambient, a les al,legacionsde la Diputació de Barcelona i a l'esforç de tots aquells que individualment i col-lectiva, hihan col·laborat. Cal, però, continuar vigilant per la integritat d'aquest paratge, i tants d'altresdel nostre terme, amenaçats de degradació. Perquè la lluita continua, perquè - com altres mu­nicipis del nostre país - Tavertet sofreix contínuament, i sovint impunement, les agressions mésbarroeres envers el seu entorn, un entorn excepcional, poc habitual per les seves característi­ques, on la Natura ha brodat un dels paisatges més bells de la Catalunya oriental prepirinenca.

Amb la tallada del bosc, de la tan estimada Ramblaja fa uns anys , passant per l'incendi delpla del Roc del Dolmen, entre els torrents de l'Avellanosa i de l'Abeurador, seguint amb l'in­tent d'instal-lar una granja industrial de porcs sobre mateix del poble i acabant per la tala, arrelsincloses , actual , metòdica i constant del bosc al voltant de les tombes antropomorfes de l'Avenci el llaurat de prats naturals, tot això en terreny comprès dintre del PErN, en el territori delCollsacabra va minvant el seu espai natural que recull una vegetació i una fauna autòctones. Estanquen espais amb filferros que dificulten el pas, camins que foren importants i transitats finsfa poc, ara estan tancats i cadenats, i la pràctica d'escampar purins en llocs on no és permèscontinua fent-se sense cap contro!.

La negati va a la pedrera de l'Ajuntament de Tavertet s'afegeix sens dubte a les actuacionsd'altres ajuntaments i institucions del Collsacabra i contrades veïnes, com és el cas de la Valld 'en Bas, on encara estan lluitant per aconseguir una solució al tan controvertit túnel deBracons, i el problema afegit de les conduccions elèctriques d'alta tensió que es pretén quecreuin la Garrotxa. Des d 'aquestes ratlles ens adherim a les manifestacions de la revistaPUIGSACALM, circular del Grup Excursionista Cultural i Alpinista (G.E.C.A.) de Sant Este­ve d'en Bas .

Tots els pobles han de lluitar per la seva supervivència com a tals i aquesta lluita començaper salvar l'entorn on estan , és a dir el medi físic, la natura , els estímuls naturals que han fetpossible la creació i el desenvolupament d'una comunitat, poble, comarca o regió; per aixòl'orientació que ha promogut la Diputació de Barcelona, creant el consorci de Desenvolupa­ment Turístic de Sau-Collsacabra, està en línia amb aquest criteri. Creiem que és compatible eldesen volupament del turisme sostenible amb la creació d'espais naturals protegits ; és més ,hauria d'anar lligada i paral-Ielauna cosa amb l'altra. Una contrada com el Collsacabra mereixuna especial protecció, i si bé una part important del seu territori està classificat com a PEIN,ens manca aquella part que pugui ser protegida per tal de mantenir una natura salvatge, valuosaper ella mateixa que pugui atreure el visitant respectuós que vulgui gaudir realment de la forçade la natura, com diu l'eslògan del nostre consorci turístic.

Fa uns anys va ser una granja de porcs en un lloc inadequat, aquest any ha estat una pedreraindustria!. De què ens haurem de defensar demà ?

Tels. 93 850 01 21. ~

ENERGIA 'PER A3

-C IN GL ESDE CO LLSACABRA

ELS TURONS I PUIGS DE TAVERTETIII - PUIG DE SANTA CÍLIA

-

Puig de Santa e/liavist des del calletdelpuig de la ForçaFoto: ErnestGutierrez

Aques t turó o puig el trobem als contra­forts mer idiona ls de la serra de Sant Miquelde Sorerols i Santa Cília, abocat sobre el sotde Sau amb les aigües del pantà. És un turóforça arrod onit, separat per un colle t de lserrat on es troben les ruïnes de l ' antiga

església i masia de Santa Cília; curio samentestà coronat per una petita pista que el vore­ja tot ell per damunt, conseqüència d'haver­ne extret lloses per enllosar, cosa insòlita adalt d'un turó.

Per altra banda, hi abunda la vegetac ió:alzines, roures, brucs i altres arbusts. Tambéhi vàrem descobrir una brancallosa alzina

centenària; pot ser que sigui l'única d 'aquestturó tot i que significa que en alguna èpocahauria estat un gran alzinar. Pel vessantnord-est hi ha una bona i espessa plan tacióde pin s a tot el tombant fins a un bon troscosta ava ll; a la banda de llevant així com alnord hi creixen alzines i roures, i pel cantóde migdia i ponent hi abunden les margues iargiles, això fa que els arb res i matolls hisiguin escassos: alguna alzina i algun pi,però pocs ; també s' hi troba lIentis le, igualque a da lt del turó , cosa po c habitu al enaquestes contrades.

Des d'aquest puig, la panoràmi a que esdomina per tots cantons és merave llosa: lavall de Sau coberta per les aigües del pantà,els cingl es del Castell i de Tavertet, la pre­gona vall de Baià, els altiplans de avas sonai les seves cing leres ; Vilanova de Sau, lesGu ill eries , el M ontseny i la serralada' deponent. Aquest puig està a 69ï metres d'al­tura i segons Quirze Parés, s'hi tro ben lesruïn es d 'una antiga masi a.

En aquest matei x article aprofitarem perencabir-hi unes poques dades del puig Cas­tellar, que es trob a a pone nt de la asa de laSarment just a l'indret on comen . a el camío grau d' aquest mateix nom, camí que abansdel pantà es dirigia cap a la vall de Sau.Sego ns Quirze Par és, da lt d ' a uest petitpui g també hi havia un castell o asa queben segur li devia donar el nom. A uest puigés molt pet it i avui està enlairat so re mateixde l'embassament de Sau.

Jordi Sanglas

4

·CINGLESDE COLLSACABRA

EL DOCTOR MASNOU

Amb aquesta denominació acostumen adesignar el bisbe emèrit de Vic, Dr. RamonMasnou, els seus amics i en general les per­sones que el tracten, el respecten i l'admi­ren. Enguany, en complir noranta anys, haestat objecte d'un homenatge de tota la diò­cesi de Vic, que va regir durant tants anysamb la seva amatent dedicació pastoral. Al­tres institucions i persones també el felicita­ren.

Darrerament ha afegit a les seves publi­cacions i als seus escrits anteriors, de proudifusió, tres llibres especialment significa­tius , amb la mateixa intenció pastoral, prò­pia del seu ministeri, però amb una projec­ció que incideix d'una manera més àmpliaen una temàtica que afecta o ha afectat elnostre viure col-lectiu com a país. Und'aquests llibres tracta, en forma de memò­ries, de l'experiència viscuda a la seva jo­ventut durant el temps tràgic de la guerra ci­vil. Els altres dos llibres es refereixen alproblema de Catalunya com a poble i al na­cionalisme i nacionalismes. Les reflexions ila doctrina exposada pel Dr. Masnou enaquestes obres es basen en el document delsbisbes de les diòcesis catalanes titulat Lesarrels cristianes de Catalunya, publicat alstemps de la commemoració nacional delmil·lenari.

Publicada en català, l'obra Carta sobreels nacionalismes fou traduïda i publicadaaviat en castellà. Després ho ha estat en ita­lià i n'apareix un extracte en alemany en unllibre sobre els nacionalismes europeus. Enels seus llibres el Dr. Masnou presenta ambobjectivitat exemplar el fet diferencial de~~talunya i en legitima el nacionalisme po­SItIU, obert als altres pobles, fratern i solida­ri, que ens caracteritza. Aquest nacionalismeé~ to~ el contrari dels nacionalismes agres­SIUS 1 tancats, que oprimeixen altres poblesen nom de la uniformitat centralista, en de­fensa d'un concepte de l'anomenat estat-na­ció avui fora de lloc. L'argumentació del Dr.Masnou és impecable des del punt de vistadoctrinal, segons el magisteri de l'Església,ben documentada i amb un to expositiu en elqual la delicadesa i el respecte no exclouen

la fermesa de la convicció al servei de la ve­ritat.

Som molts encara els que érem presentsa Cantonigròs en aquells anys (ja en fa mésde trenta) en què el Dr. Masnou va pujar apresidir el concurs Parroquial de Poesia iFesta Literària del Collsacabra, en el quals'unien Església i catalanitat. Tothom recor­da el bé que va fer el bisbe de Vic emparantamb la seva presència aquells actes, en unstemps difícils, donant-los sentit de transcen­dència amb la seva paraula autoritzada, i unasenzillesa no exempta de trets de bon humoruna faceta potser no prou coneguda del seucaràcter.

Encara que les seves forces físiques li li­mitin els moviments, al Dr. Masnou conti­nua treballant en diversos projectes, cinc enconcret, diu, i afegeix que pot ben ser que non'acabi cap. Però des del palau episcopal deVic, on continua residint, no perd contacteamb els fets i les realitats del món, envoltatde llibres i publicacions i alhora il-Iusionatamb la projecció que tenen, han tingut i po­den tenir els seus propis llibres per a la difu­sió de les causes bones i justes a les quals haesmerçat, al servei de Déu, tota la seva llar­ga i fecunda vida .

Joan Triadú

El Doctor MasnouFoto: Arxiu delbisbatde Vic

5

·CINGLESDE COL.LSACABRA

REFLEXIONS A L'ENTORNDE SANT PERE DE CASSERRES

Conjunt delmonestirdesprésde la restauració,juliolde 1998Foto: JordiGumí

6

Era vers els anys 1972-73 quan un encàr­rec editorial encaminat a documentar gràfi­cament el romànic català del segle XI feudirigir els pasos del qui escriu cap a SantPere de Casserres. No hi havia estat abans isols coneixia alguns aspectes dels seus en­torns de singular paisatge. La impressió aní­mica i visual que em va fer fou de les quedeixa un impacte permanent, se'm desenvo­lupà una sensació d'austera magnificència encontemplar l'indret, sobretot en penetrar ales imponents naus de l'església. S'iniciàaquell alè de vibració ancestral generat perl'espai que la pedra mil-Ienària encercla i di-

mensiona. Una comunicació en forma decorrent interna, un sentiment vingut del mésenllà prengué forma. Vida i misteri agerma­nats per un recer especial que ens atreviríema denominar tel·lúric.

L'estat material del monument, en aque­lles èpoques, ja era llastimós i reflectia unabuidor i abandonament que la degradació en­cara augmentava. El temps i la incúria havi­en enrunat unes pedres, unes estances, queencara representaven el testimoni d'una èpo­ca passada, de religiositat i meditació . Enallunyar-se de Casserres l'angoixa feia pen­sar en un futur incert, potser demolidor.

Han passat 25 anys i, sortosament, po­dem alegrar-nos, perquè Osona ha recuperatun dels seus monuments més emblemàtics.Aquell patiment per un envelliment sens fre,que moltes persones conscients arrossegà-

vem, ha arribat al seu final de la mà d'unaactuació d'acondicionament. Podem dir perfi, que s'ha recuperat un bé comú del qualval la pena de recordar-ne algunes caracte­rístiques .

Si ens endinsem una mica pel camí de lahistòria, podem assabentar-nos que enaquest indret, un castell, el castrum Serraedels romans , fou ocupat per visigots, musul­mans i conquerit el 798 per Lluís el Pietós.Borrell, comte de Barcelona, hi edificà unaesglésia sota l'advocació de Sant Pere, queamb el temps caigué en decadència. Un do­cument de 1006 manifesta que la vescom­tessa de Cardona, Ermetrudis, hi fundà unmonestir i es bastí l'església actual, queconsta que es va consagrar el 1052. A finalsdel segle XI passà a dependre de Cluny, dei­xant de ser abadia per esdevenir priorat.Aquesta situació es prolongà fins el segleXVI en què fou secularitzada i passà a mansdel col-legi dels jesuïtes de Barcelona. Suc­cessives vicissituds anaren minvant les ca­racterístiques del monestir, i l'acabà de de­gradar l'expulsió dels jesuïtes de 1767, dataen què va passar a mans de particulars.

Anem ara pels corriols de la llegenda.Diuen que va ser així. Temps era temps queen un castell dependent dels vescomtes deCardona (hom creu que era la fortalesa deRupit) la vescomtessa Ermetrudis infantà unnen ben singular. El nadó parlà al cap de tresdies i manifestà que moriria abans d'un mes;després de tan esfereïdora notícia disposàque, un cop traspassat, posessin el seu cosen una urna, carreguessin aquesta sobre unamula i deixessin l'animal en llibertat de ca­minar fins que s'aturés. Demanà que aquestlloc fos el de la seva sepultura. L'infantóefectivament morí i es complí la voluntatanunciada. La mula començà l'itinerari finsque després de passar per valls i carenesquedà extenuada i quieta (alguns diuen quemorta) en el cim d'una cinglera vorejada pelriu Ter. La vescomtessa ordenà que en aquelllloc s'erigís un monestir sota l'advocació deSant Pere , i que l'urna quedés custodiada ala seva església.

Una de les galeries properes a l'església que ens mostra a l 'any t 973, l'elegància delseu espai lliureFoto: Jordi Gumí

Semb la que la veneració d'aquest COSSANT, com tot seguit se l' anomenà, pren­gué gran volada i les despulles infanti ls fo­ren invocades per diversos motius pietosos oseculars. De tota manera cal fer constar quela comprovació documental de l'existènciad'aquest Cos Sant no es fa efectiva fins elsegle XVI, ja que amb data anterior no haaparegut cap escrit que el mencioni. L'exis­tència materia l d'aquesta relíquia s'h a cons­tatat fins els nostres dies, encara que darre­rament se n'ha perdut la localització i en elmonestir no hi és.

Passem finalm ent als aspectes artístics .Qualsevol tractat d 'art romànic català nodescuidarà una menció de l'església de SantPere de Casserres com a obra del primerromànic del segle XI, destacant-ne dues ca­racterístiques importants que apareixen perprimera vegada a Catalunya; la volta de canóamb arcs torals per cobrir el sostre i les fi­nestres cegues decoratives a l'exterior del'absis.

El conjunt, format per una nau central idues laterals més estretes, es completa ambdos pilars de planta cruciforme d'on arren­quen els arcs torals. La capçalera està forma­da per tres absis dels quals sobresurt el cen­tral. Exteriorment és una construcció deparets llises sense elements decoratius quesols es manifesten en els absis : finestres ce­gues, arcuacions al mur i cornisa de dent deserra. Un camp anar adossat a la banda demigdia completa l'edifici primitiu que tam­bé s'envolta d'un claustre i diverses depen­dències monacals.

La bona recuperació actual de tot el re­cinte ha aprofitat els avantatges que les tèc­niques modernes posen a l'abast dels espe­cialistes per donar solucions ambientals imaterials prou reeixides. Llàstima que unaexcessiva abundànci a de ciment modem ofe­gui alguna vegada l'estructura genuïna. Aixòes nota en alguns afegits d'el ements actuals,i sobretot en la inexplicable rampa inclinadaque, segons el nostre criteri, desfigura el ter­ra de l'interi or de l'esglé sia. Ens hauriaagradat que hom hagués conservat el nivellbaix de les tres naus deixant els absis amb elseu realçament original.

Un edifici d'acollida amb servei coordi­nat per un diligent guardià (modem ermitàd'un conjunt de gran dignitat) predisposa el

·CINGLESDE COLL5AC ABRA

visitant a gaudir d'una visita interessantís­sima que apropa l' ànim a una realitat histò­rica, fita, diríem obligada, del qui vol estaral dia de la cultura del nostre país.

Jordi Gumí

- -- _ • .,A. .-'

. ,/

/ r : "

Estat de lintenorde l'església a l'anyt973. Podemcomprovar eldiferent nivell delsabsis respecte alde les nEiUS, moltmés baixFoto: Jordi Gumí

7

·CINGLESD E COLLSACA BRA

L'AVENC O LA COMPRO!El despertar d'una casa adormida.

El conegut diari The Times i la revis tasetmanal The Spectator han dedicat un espaien diverses ocasions durant l'estiu i la tardora les impressions que ha causat l'Avenc al' articulista Matthew Pams.

Matthew està vinculat a Catalunya desque el seu pare vingué a dirigir una fàbricade cables l' any 1973. Tant l'amor que vasentir inicialment la família per Catalunyacom pels posteriors enllaços de les germa­nes amb osonencs fa que la família, ara mésextensa, sigui ben anglocatalana.

No és d'estranyar, doncs , que els paress'establissin durant els anys 80 definitiva­ment al Collsacabra, exponent més pur de labellesa i essènc ia de Catalunya i que ambl'afany d'explorar es fixessin en l'Avenc.

" ..assentada sobre d'un mur de 20 millesde longitud, a una altura de 3.000 peus, tro­bem l'Avenc. Mirat de prop és una casaimponent, la façana és d'un a pedra càlida igroguenca, construïda fa més de 400 anys.."explica Matthew a The Times el 22 d'agost,article que dedica tot una primera plana alcasal amb fotos en color.

No ha de venir de nou, però, als lectorsde Els Cingles que un diari de renom subrat­lli la bellesa d'una casa. L'estat ruïnós del'Avenc ha estat la preocupació de moltscatalans durant molt de temps, s'han escritcartes per intentar que es restauri, s'ha ob­servat en silenci la seva bellesa en decadèn­cia, ha inspirat poesia i art i ha estat un puntemblemàtic en nombroses excursions. Crecque té un lloc petitó en el cor de molta gent.

La casa de 1;4vencDibuix: JordiSolà

8

.~. ;:.,' -"- - ' ~-

.... . - o

El senyor Joan Sarsanedas feia molt detemps que patia pel futur de la casa que,abandonada a finals dels 50, servia d'ombraper al bestiar i de refugi per a guilles i cami­nadors . Gràcies a aquesta preocupació po­dem dir que potser, ara sí, un dia veuremrestablert el seu esplendor.

Matthew era un d'aquests caminadorsque va quedar captivat per la casa i la sevasituació: "Fa uns disset anys que la mevagermana Belinda ijo vam veure l'Avenc perprimera vegada" explica, "la vam trobar totcaminant ja que queda en el GR que enllaçados pobles pintorescs, Rupit i Tavertet. Lacasa, aïllada, queda ben bé al mig dels dos,els cingles per davant i el Montseny d'esce-

..nari al rerefons. "Quina casa tan noble! "vam comentar, "Que trist que no hi visquiningú! Quin treball a les finestres! Quinesdove lles tan esp lèndides!" Exclamacionsque la casa, si tingués orelles, ha d'haversentit mils de vegades i que mostra com tot­hom, amb una mica de sensibilitat, estimaallò que algú va fer per amor a l'art.

"Al cap d'uns anys vam tomar, explica,s' havia accelerat la degradació, la fusta po­drida de la porta principal permetia l'accésal curiós. L'entrada quedava il-luminada perles escletxes del pis superior on vèiem unagran sala amb portals esculpits. Pujàrem pera inspeccionar-lo de més a prop. Faltaven jamoltes llates al primer pis, les que restaveneren poc de fiar . Hi havia humitat arreu,gotejava el sostre i feia pudor de resclosit.Una font de pedra vigilada pel cap del bisbeGalzeran Sacosta, nascut a l'Avenc, ocupa­va part de la paret a l' esquerra d'on tambés' entrava cap a l' habitació principal, ambllar de foc i escut."

"Qui devia construir aquesta casa?, Perquè precisament aquí? Per què està abando­nada?

..Per què no es restaura? eren preguntesque ens anàvem fent a mida que ens passe­jàvem de puntetes per la casa." explica enMatthew als lectors britànics . Continua l'ar­ticle portant el lector metafòricament d'ha­bitació en habitació per la casa: ". L'Avenc,

·CINGLESDE COL LS AC ABRA

feature · 3

It was a wreck so we bought it

Article aparegutene/The TimesWeekend

lliI:~::::~~oeb~~~.~:::~,~1;i~;:::::h~: ::::GobGotin&f<>t"'... . .-iltI_ SG <rofl lo .- fr<,m . S<t 81ll bo>o!> "' ó~ ,.;~_, .lOO "".<»t

·Dmt>l/I<nu;-ol~¡¡t>y_~Sn..')WlY.l"V>fCl>l<l<...úkt'Wl>k/o¡'Il·~J'O"IUII " .

!lo'''NMy~-..- . llrt to ll'-.l 6't S'tt G<l<ld f'<~ ''''; ~ ~''''''f''1ta Mot''' W....c~•• T... . ln lho f ..hion_ . e"...,U"'<~.,"',¡<Mr...""~. """"'_ ...>dol.-..oo· o/I.~

l!'= à """".".. .. _ olr-o........,w' ""'.., ."py . _or . ""'a!.orbo.. "~••'1Mal tne¡bWtvo."'Pt< Irnar>dr...,..q.il<N

Belinda Parris.

res , quelcom també es mor."Esperem queamb l'art i l'ajuda de tots l'Avenc pugui tor­nar a viure amb tota la seva dignitat, puguicontinuar guardant els seus records de quanera ruïna i pugui continuar existint, enforti­da, com a símbol de l'ennobliment de lapagesia catalana.

aparentment, és una casa dividida en duesparts: la medieval i la renaixentista. A midaque entres deixes el present (el camí) perretrocedir als 1500, i com més t 'endinses ala casa més retrocedeixes en el temps. Ésuna casa que conté l' evidència dels mil anysde la història de Catalunya, paradoxalmentper falta de dedicació ja que la part medie­val, si els senyors Avenc-Sacosta haguessinpogut, hagués anat a terra. Les pedresenllaçadores a la part posterior del cos prin­cipal ens mostren precisament això, que esvolia engrandir i convertir en un casal ínte­grament renaixentista." Sortosament per a lahistòria, la cuina no s'ha enderrocat. "És unacuina curiosa formada per una gran arcadaaguantada per un enorme pilar. Podria serque els dos terratrèmols del 1428, destruc­tors de cases i castells deixessin aquesta partmalmesa i s'hagués intentat falcar?" es pre­gunta Matthew. És una casa que ha crescutorgànicament segons les necessitats del mo­ment i que ha vist a néixer i morir desenesde famílies catalanes que no han deixat elrastre emb lemàtic perquè no eren bisbesperò que han format i formen part de laCatalunya rural, una Catalunya lluitadora ivalenta. El senyor Domènec Juventeny, del'Esquirol, amb els seus 84 anys, dóna evi­dència d'aquest fet. Ell visqué de pet it al'Avenc amb la seva família, durant els anys20. És testimoni d'aquesta lluita per sobre­viure: el fred no perdonava ningú i s'endu­gué la seva mare. És una casa que si les pa­rets parlessin ens explicarien històriesplenes de tristor, fredor i por i també algunaque altra alegria i celebració.

Durant tots aquests anys d 'abandona­ment l'Avenc només ha tingut aquests re­cords de companyia. Si s'arriba a restaurarserà, curiosament una reconstrucció per unabanda i per l'altre la destrucció d'una ruïna."Una ruïna" escriu Matthew a The Spectator"té alguna cosa de fascinant. Quan la restau-

Ctra. de Vic li Olot, Km. 35

08569 Rupit Pruit

Tels. 93 852 20 12 - 93 852 20 84

"LA DEVESA

.Jj III

Restaurant

Habita cions

Residència per {/col.leetius

REPARACIÓ DE COTXES

Josep

:luuan/en!!Taller: C. Pedró, s/n Tel. 93 856 83 27

SANTA MARIA DE CORCÓ

9

-CINGLESDE COLL5ACABRA

TEMPS ERA TEMPS

Esglésiade SantCrístófoldeTavertetFoto:Ernest G.Pagès

10

Temps era temps. Fa molts i molts anys,a un pagès de la vall de Sau li anaven mala­ment les collites i el bestiar patia malures, ino se'n podia sortir d 'aquesta mala situació.El diable , sabent les desgràcies d 'aquell pa­gès, li proposà que a canvi de la seva ànima,ell faria que canvié s la seva vida. Convin­gueren que el termini o la durada de l'acordseria d'un parell d'anys.

El pagès, sense pensar-s 'ho, i a causa delseu estat d'ànim desesperat, acceptà el trac­te. De llavors ençà, totes li ponien, i la sevavida canvià radicalment i nedà en l'abundàn­cia. Però passava el temps i aquell pagès,penedit, veia com s' acostava el dia que hau­ria de donar compte del seu tracte amb eldimoni. A punt de caure aquella data fatídi­ca, esparverat i amb la por al cos, el pagèsanà a buscar el rector de Sau i li explicà eltracte que tenia pendent amb el dimoni. Elrector de Sau li va dir: "mira noi , jo no pucfer res perquè els meus poders són molt li­mitats , vés a trobar el rector de Tavertet queaquest sí que en té de poder per salvar la tevaànima".

Dit i fet. El pagès a tot estrop passà pelcostat del cementiri de Sau i s'enfilà per tro­bar el camí que mena cap a Tavertet. Però,xiquets de Déu! El dimoni li venia al darre­re. Ell, sense esma, corria costera amunt,grimpant per damunt dels còdols, mentre elsginebres, garrics i boixos li fuetejaven elrostre , però ell ni se n'adonava d'aquells

obstacles naturals i a cor que vols, seguia laseva esbojarrada cursa cap amunt.

Passà per sota del puig d'en Riba, a frecde la canal del Castell, deixant a la dreta elMasnou i enfilant-se per la creu deMontcoma i salvant el cingle Moltorer i perles Gotes va arribar a Tavertet. Mentre, apoques canes l , el diable esbufegant el seguiarabiüt blasmant aquell maleït pagès . El pa­gès sense respir corregué i entrà dintre l' es­glésia cridant i demanant ajut al rector, queera dins el confessionari. Veient el pobrepagès que l'empaitava el dimoni, el rectorabraçà i cobrí el pagès amb l'estola. I ja emtens ; rector, pagès i dimoni estirant l'un capun costat i l'altre cap al' altre, el dimonibregava de valent, però eren dos contra ell iestava arribant el límit de les seves forces ,però el rector i el pagès també ho estaven.Tan forta fou la batussa que el dimoni els ar­rossegava amb el confessionari i tot cap afora de l'església, fins que arribant quasi a laporta, el dimoni es donà veient que no elspodia fer fora d'aquell lloc sagrat i maleint­los amb forts bramuls eixí corrent i s'estim­bà pel cingle, just pel carrer de Sau .

És per això que, si pareu atenció, veureuque a l'església de Sant Cristòfol, en entrar­hi, quasi al costat de la porta, hi ha el con­fessionari, que és on va quedar d'aquellacontesa tan extraordinària. Diuen els fats ,que des de llavors, el diable mai més ha pu­jat a Tavertet.

Nota: Mossèn Cinto Verdaguer ho contàen un dels seus relats del Collsacabra i a mime l'han tramès els meus familiars per viaoral.

Jordi Font

I Mesura de longitud antiga , dividida en vuit pams

Hostal Can No,gue

C. del Mig, 2Tel. 93 856 52 51 .

TAVERTET

'-

·CINGLESDE COLLSACABRA

IDIOSINCRÀSIA DEL CAÇADOR

De la caça s'ha escrit i comentat quasi bétot, però hi ha una faceta en què ens agra­daria profunditzar: per què la caça ha deixatde ser un art i ha esdevingut un esport.

L'art de la cinegètica ha passat a la histò­ria. En els seus principis, l'ésser humà, coma integrant del regne animal, seguia un cer­cle vegetatiu que estava condicionat per unseguit de funcions: alimentar-se, reproduir­se, guerrejar i morir. Per sobreviure era pri­mordial alimentar-se i l'únic mitjà al seuabast era la caça. La reproducció era unaccident o conseqüència d'una necessitat fi­siològica. Guerrejar venia galgat amb lacaça, amb l'única diferència que amb aquestmitjà satisfeia millor el seu ego.

A mesura que la seva intel ·ligència esdesenvolupava, com més poderós esdevenia,va comprendre tot seguit que guerrejar i anardavant de les seves hosts era absurd: d'aquíes creà un seguit de comandaments o esca­lafons, mentre ell restava al ' aguait, senseentrar en la lluita. A partir d'aquí solamentli quedava la caça per demostrar-se a ellmateix i als seus seguidors que, si bé noparticipava en les lluites, ell era un graestratega.

Fins ben entrat el segle XX s'ha caçat, enmolts casos, per pura necessitat, malgrat quecada cop menys. La caça furtiva no era unadiversió, era una força major de subsistèn­cia. A mesura que han anat desapareixent leslluites locals, hi ha hagut més afició a lacaça, amb una clara imitació dels militars.El fet primordial és tenir una arma de focentre les mans; el plagi és total en la indu­mentària i els accessoris inimaginables. Percorroborar-ho, cal adonar-se dels colors deles vestimentes, ja que el color adient seriael vermell, per evitar accidents , i no ei

camuflatge que s'utilitza, ignorant que lamajor part dels animals no distingeixen elscolors.

Avui la satisfacció de l'ego és primordi­al. Quan una persona triumfa en la seva vidaprofessional, no culminarà les seves aspira­cions fins a posseir una finca de caça, commés gran millor i ubicada en zones o provín­cies de fama cinegètica, i formar un "cotoprivat" de caça i invitar personatges impor­tants . Com a colofó del que hem dit, es de­dueix que la caça tal i com s'entenia fa anys,s'ha acabat.

Ortega i Gasset ja parlava de l'ètica de lacaça . Intentà donar normes morals i un codiètic . En dictà tres: a) la peça de caça ha deser determinada, b) ha d'haver-hi possibili­tat de fracàs en la captura i e) limitació de lacaptura, és a dir, dels mitjans tècnics despro­porcionats, del desaprofitament de les pecesi establiment de vedats de caça.

Animals en estat salvatge ja no en que­den; caçadors sencers són dificils de trobar,cada vegada hi ha més "Tartarins" . Tot elque és Natural escasseja, solament prival'organització. La situació de la caça en l'ac­tualitat és un negoci. hem anat a parar a unestatus en què intervé el que és legal , econò­mic, tècnic i sociològic, fins a haver de pre­parar PLANS D'APROFITAMENT CINE­GÈTIC.

De totes formes, queden encara associa­cions de caçadors , concretament alCollsacabra, on l'activitat, pràcticament úni­ca, és la caça del senglar, complint així laregulació que hi hauria si aquest animal tin­gués el seu natural depredador; la interven­ció de l'home supleix aquesta mancança.

Joan Masllopart

RESTAURANT

SAU VELLCLUB NÀUTIC

VILANOVA DE SAU - TEL. 93 744 71 30

11

·CINGLESDE COL.1.SACABRA

LA FERRERIA DE RUPIT

Fragmentdel títolde/erradorFoto: Antoní Trujols

12

Una visita al senyor Francesc Rovira iGallifa per parlar de Rupit i dels seus re­cords ens van fer sentir unes vivències queintentarem plasm ar en aquest article per aEls Cingles de Collsacabra.

Durant la visita a casa seva, ens mostràuns baixos relleus en pedra, que podrien, perells mateixos, ser objecte d' un article mo­nogràfic sobre la seva obra.

EN NOMBRE DE DrOSAMEN;)' DE LA VIRGEN MARIA.SEA MANIFIE5TO; Y t'OTO-,,i o a rodes , Y qua lefqui era pcrfòn1r. qlleyò'qicgo Alb;¡rez, r C~ I...dt:fon aClol 1J4n ... , . ¡V l.ll....·.) .. . "J ~ ,! r ' J r..\..i ¡}Hn .;d o r th .1)'ot d o: ro d os- ,

los Albey tar cs, y Hcrr;'l¿or ( ~ ,cjch !CmCS la:t'Jcultad " y Anc deHcrraJu f, y Atbcyiar del PllllC!paJ? de Ca:I1J(UÍ1J, )' Condad oe ,de Ro{ft Hòn ) j ' Cc rdauya , en laCIudad de Barcelona haviranee,".

elegida , ~ ~()mb,~do p~r la Sazra J Y1\(,;.11 Magc ílad del RcyNuc üro Scàor ( que Dius g u:nic ) cerno mas largam:mc .ccnlla d e fu Real Privilegio , íirrnado de fu Rç31mano., y

(dli1Jo co nd S~Uo pcudicn te , y (;00 Ias dcmas fofem­ardad es eu fo rma de Rcal'Carrcillcrra dd pachado.

Su fcdia en Madrid ;Í 12. de Dcziembrc .ilc 17l' &e.

.. ~ ,n " , .1

POR quanro -.: r-Ò.~ .' . : . :? ill..(·· ' · ' :; ll1eh. heeho p" enta ,haver ejcrcido el arre de Heeador , de qu e q uedo plccamcnre­

irnfcr madc de Rctacion , 'lUt ad A,mm he rotnade , y que fcgurï raq uella es pcrfona el refcridc Macho Hcrrador de buena"ida f.a may coflu mbrcs yque haviendc Iido rproba do anre mi, por Uno de misexauunador es, ha dado C:l b31f;ltisflcion ) y leginmas rdpudb s J Yft.' ha enconcrndo h1b.l l, cap.is,é idoneo , para eje rcer Iu an edç/ 1cfJl(,.rado n Por ra~l to. hav iendo prcfbdo el ¿c ~¡do Ju ramento cl~Q-i

~cr depor"",,,¡"en,Y j'Il"I~Cllt< ! en ,<Xl"lo, qllc' (l'c':1e à (u"¡;<lll:~;¡

En aquest escrit ens centrarem en en seutaller de ferrer. Varem començar anant al seuarxiu de documents antics i ens n'ensenyàun de molt curiós i ens diu: "Això és un títolde ferrador que era fet a un avantpassat decasa que també es deia Pere Rovira a l' any1735 i el dia que varen venir aquí i que elvaren fer ferrado r era el 1765. En el títols'expliquen totes les condicions que s'haviade tenir per ferrar; un que tingués mals cos­tums, que s'emborratxés... no podia ser fer­rador a causa que el treball de ferrador era deresponsabilitat; hem de pensar que ferrar lescavalleries calia fer-ho bé. Podem veure quesota l'escrit imprès hi ha els sellos i les re-

vistes que se li feien.Aquest títol de ferradorel permetia ferrar a tot Catalunya, que era unprivilegi que no el donaven a tots els ferra­dors . S' exigien unes condicions de portaruna vida ordenada i si tenia bona vista. Tam­bé dona ven les condicions que calien perpoder ferrar. Les ferradures velles no podientomar-se a posar així com els claus si s'ha­vien clavat un cop no es podien tomar-se afer servir, perquè en aquells temps els clauseren puiosos de la punta, i al ser puiàs alpartir-se la punta del clau podia anar per forai un tros per dins i punxar el cavall. Despréshavien de ferrar els dels pobres de solemni­tat de franc segons diu el títol , i tenienl'obligació, que si un dia l'exèrcit els neces­sitava per ferrar uns cavalls en batalla,d'anar-hi . En els títols més recents tambéconsten les mateixes obligacions".

Un cop vistos els papers i especialmentel títol de ferrador, vàrem anar a la ferreria,on en Francesc Rovira ens explicà:

"Aquesta ferreria és de l'any 1711 i finsavui (ens mostra la manxa) Aquesta manxaés la primera que hi va haver i hi ha una datadel 1711, també tenim una enclusa que ésdel 1710; el darrer ferrer que hi va haver erael meu germà que va morir l'any 1973, osigui que des del 1711 fins el 1973 hi hahagut sempre ferrers. Aquí havíem fet mol­tes classes d'eines de tall per anar al camp,fangues, càvecs, destrals, volants, etc".

A les revisions de cada any hi consta unaque és d'un tal Calderon de la Barca i era deles últimes inspeccions a l'any 1768. Con­tinua la seva explicació :

"E specialment' es ferraven matxos debast; com que hi havia molt carbó s'haviende ferrar sovint , n 'hi havia uns 25, venieninclús de Sant Feliu, aquí n'hi havia que te­nien 3 matxos. Es posaven ben bé una tren­tena de ferradures a la setmana entre uns ialtres. El carbó de les Guilleries es posavaen carros i es portava cap a Vic, últimamentja ho feien en camió; aquí a Rupit tot el quees pujava des de les Guilleries, de Susquedai Sau, es pujava en matxos de bast pels cin­gles de Sallent ja que no hi havia carreteres.

El transport amb animals va durar fins l'any65 o 70. Els darrer s que van venir a ferrar,era un d'aquí que es deia en Dorca que teniamat xos de bast i des prés en Carolet i enBora de Sant Feliu. Als anys 65-70 es varenacabar el matxos perquè es va anar perdentel fer carbó i també es van fer altres sistemesper treure de les Guilleries les sàrries de car­bó amb tractor i amb cable. Des de llavorsde matxos ja no n'hi han hagut més".

"Quan es va acabar la feina als anys 70,la ferreria va dedicar-se a fer les aixades, lesfangue s i els magalls. Perquè la gent queanava a treballar al bosc havien de menesterel magall i la destral i això era la feina quefeien aquí; i aquestes eren les feines que fe­ien els ferrers. Més cap aquí, amb el creixe­ment del ram de la construcció vàrem dedi­car-nos a fer reixes i portes i una sèrie decoses de la mecànica. Ja va desaparèixer lamanera de treballar llavors".

"E ls matxos es feien serv ir per llauraraixí com els bous en una època en què no hihavia els tractors. Els bous també els ferrà­vem i les vaques també. Era un altre tipus deferradura la del bou i la vaca , ja no era depeu rodó, que diem, era de peu corcat. Non'hi havia gaires de pagesos que ferressinels bous , però la majoria ho feien ja que siels feien treballar per llocs empedrats o car­reteres se' ls hi cascaven els cascos i anavencoixos i s' havien de ferrar".

"Les arades també les arreglàvem i tam­bé en vàrem fer alguna d'arada. Acabada laguerra , que no es trobava gaire de res, ambel meu germà n'h avíem fet alguna d'arada,encara tenim una roda nova; més tard ja noen vàrem fer. L'arada per llaurar amb bous ivaques, molt bous, però vamos hi havia quitenia un parei de vaques i també llauraven.Nosaltre s també arreg làvem les arades , hihavia més d'un tipus d' arada, n'h i havia que

BAR - RESTAURANT

CAN MIQUEL

-CINGLESDE COLLSACABRA

en dèiem rascacuixes, però vamos, més quetot ho feien amb l ' arada que tenia dosorions ' . Després ja van venir els tractors queportaven les arades acoblades i aleshoresarreglàvem les arades d' aquests tractors".

Després de les explicacions, vàrem aca­bar gaudint de la visita d'una ferreria i un ta­ller mecànic del costat. En Francesc Roviraens va ensenyar com, en pocs minuts, es potencendre la farga i fer un element decoratiuamb un tros de ferro que al roig viu és ma­nejable, aparentment, amb facilitat.

Tal com hem vist, les ferreries havien tin­gut una gran importància per al desenvolu­pam ent de la vida eco nòmica i sociald' aquells temps no tan llunyans. L'evoluciódels temps ha fet que aquest ofici hagi pràc­ticament desaparegut. Amb aquest articlevolem deixar constància d' aquest ofici quefou tan important.

Antoni Trujols - Ernest Gutiérrez

I Orions "ore llons": dues pales corbes que tenen algunesarades per ajudar a donar la volta la terra del solc.

1!}ostal (!CO üsacauraBAR-RESTAURANT • HABITACIONS

En FrancescRovira treballant ala fargaFoto:Antoni Trujols

c. Les Fonts, 4Tel. 93 856 50 83

085 11 TAVERTET(Barcelona)

Passeig de les go rgues, 6 Tel. 93 856 8 1 53085 1 l SANTA MARIA DE CO RCÓ - L'ESQUI RO L

13

·C IN GL ESDE COL.L SAC A BR A

LLAURÓ. 12 CITES,un projecte de land art al Collsacabra

Alícia Casadesús iJosep M. Cols a laprimera cita : Elsilencide lespedres, Falgars, 31de juliol.Foto: TeresaCosta.

Intervenció deRamon Vilar,clarinet, i Alíc~aCasadesús,instaNacióplàstica.Quarta cita: Elllenguatge del 'absència, balmadel Sunyer de Baix,3 1d'octubre.Foto: ToniPadrós.

14

LLAURÓ. 12 cites - Art i natura alCollsacabra 1998/99 és un projecte artísticque consisteix en dotze intervencions endotz e espais naturals del Collsacabra.Aquestes intervencions - o cites- tenen lloc

l'úl tim cap de setmana de cada mes durantun any, des del juliol del 1998 fins al junydel 1999.

"Llauró" significa terra conradissa, terraque pot ser cultivada. En aquest projecte elCollsacabra és concebut com a llauró . Enaquest cas, però, qui es relaciona amb la ter­ra no és el pagès sinó l'artista.

L'autora del projecte, l'artista visual del'Esquirol Alícia Casadesús, creu que l'artis­ta, com el pagè s, també espera que de la

seva relació amb la natura en pugui sortiralguna cosa, i proposa a un artista diferent,o a més d'un, investigar conjuntamentaquesta relació en cada un dels dotze espais.Els treballs que en resulten són, per tant ,pluridisciplinars, inèdits i únics.

Els artistes participants pertanyen a dife­rents camps artí stics: les arts escèniques,Elena Castelar i Elisa Crehuet; les arts visu­als, la mateixa Alícia Casades ús, BerndBlock i Àlex Nogué ; la dan sa, CescCasadesús i Guta Hedewig; l'es criptura, PepRosanes, Víctor Sunyol i Pep Vilaregut; i lamúsica, Josep M. Cols, Salvi Estragués , PepLópez, i Ramon Vilar. La majoria d'ells sóndel Collsacabra o hi estan vinculats d'algu­na manera o altra.

Els espais escollits presenten alguns delsatractius de la natura i el paisatge propis delCollsacabra: cingles, baumes, salts d'aigua,restes arqueològiques, etc. Totes les inter­vencions es creen expressament per a l'espaion tenen lloc, sempre amb la premissa bàsi­ca de respectar l'entorn.

Els objectius de LLAURÓ són: primer,posar en contacte art i natura; segon, propi­ciar als visitants no només un espai sinótambé un temp s idoni per a l'experiènciaestètica i, tercer, fer conèixer una nova ma­nera d 'aproximar-se a la natura delCollsacabra.

A partir de la reflexió d'aquesta relacióentre art i natura els artistes participants hanplantejat, fins ara, conceptes com temps, co­municació', silenci, vestigi, cos, atzar o ar­quitectura.

LLAURÓ ja ha convocat 5 cites, puntu­alment l'últim cap de setmana de cada mes.Al mes de juliol, L'espai de l'invisible, aFalgars, amb l'Alíci a i en Josep M. Cols ,pianista . A l' agost, Pas, al Pont deBaumades tra l, amb l' Alícia, en CescCasadesús i la Guta Hedewig, ballarins . Alsetembre, El cos del temps, a l'antiga era deCan Tafura, amb l'Alícia i en Pep Rosanes,poeta. A l' octubre, El llenguatge de l 'absèn­cia , a la balma del Sunyer de Baix, ambl'Alícia i en Ramon Vilar, clarinetista. I al

)J

:1

'I,)

;¡¡

or

II

J

lrJ

novembre, Rerellum, a les tombes antropo­morfes de l'Avenc, amb l'Alícia i en VíctorSunyol, poeta.

LLAURÓ convocarà les properes cites alMolí Nou, amb l'Alícia i en Pep López, aldesembre; la Foradada, amb l'Alícia il'Elisa Crehuet, al gener; les Roques Encan­tades, amb l'Alícia i l' Àlex Nogué, al febrer;les balmes de les Piques, amb l'Alícia i enBemd Block, al març; el Morro de l'Abella,amb l'Alícia i en Salvi Estragués, a l'abril;el Molí-bernat, amb l 'Alícia i l 'ElenaCaste lar, al maig; i al rec dels Pous, ambl'Alícia i en Pep Vilaregut, al juny.

La convocatòria de cada cita es fa,bàsicament, a través de la tramesa d'un díp­tic. En aquests díptics hi apareix un text queacostuma a ser un punt de partida per alstreballs dels artistes. També s'hi fa constar ellloc, l' hora de trobada, el tipus de ruta entreel lloc de trobada i el lloc de la intervenció,així com la durada aproximada del trajecte.

L'assistència a totes les cites està essentmolt positiva: 150, 300, 100, 125 i 11°per­sones respectivament. El públ ic prové delCollsacabra, de la Plana de Vic, de la Garrot­xa i d'altres zones de Catalunya.

LLAURÓ està organitzat per l'entitat vi­gatana H. Associació per a les Arts Contem­porànies (HAAC). Compta amb el suport dela Diputació de Barcelona, el Consell Co­marcal d'Osona, l'Ajuntament de l' Esqui ­rol, l'Ajuntament de Rupit i Pruit, l'Ajunta­ment de Tavertet i l'Associació de Veïns deCantonigròs . Amb el suport d'aquestes ins­titucions es preveu organitzar una exposic ióun cop finalitzi el projecte, editar un catàlegi, poss ibleme nt, un compacte. LLAURÓtambé compta amb la col·laboració de TVO,Televisió d'Osona.

Val a dir, però, que realment LLAURÓno seria possible sense la participació desin­teressada i l'entusiasme de tots els artistes. Itampoc seria possib le sense la participac ió

Voli de SouTels . 93 884 70 23 - 93 884 70 15

Tel. Part i Fax 93 884 70 2708519 VILANOVADE SAU (Barce lona )

BAR - PISCINES - RUTES A CAVALL

·C IN GL ESDE COLL 5 ACABRA

desinteressada i l 'entusiasme dels co l·­laboradors de l projecte. Persones que encada cita ajuden a muntar i a desmuntar, ques'encarreguen del lloc de trobada, de l'apar­cament, de fer les fotografies, etc.

Anna Crosas i BarciaGestió del projecte

Si voleu rebre info rmació de LL AURÓ . 12 cites, feu arribarles vost res dades a:

HAAC (H. Associac ió per a les Arts Contempo rànies)Carrer de Jaume I , 1508500 VicTelèfon: 93 889 10 56 - Fax: 93 889 26 49E-mail: haac@m x3.redestb.e s

Detall de lainstaNació d'AlíciaCasadesús pera latercera cita: Elcosdel Temps, antigaera de Can Tafura,26de setembre.Foto: AlíciaCasadesús.

Detall de lainstaNació d'AlíciaCasadesús en unatombaantropomorfa ambun fragment depoema de VíctorSunyol. Cinquenacita : Rerellum,tombes de l'A venc,28 de novembre.Foto: VíctorSunyol.

15

-C IN G LESDE COLL5 AC A BR A

EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS

Unexemplardegossa amb duescriesFoto: TeresaVerdaguer

16

Una activitat del nostre Collsacabra queper a molts pot haver passat per alt és la criade gossos de raça: a la masia de Mierons, enel terme de Tavertet i a la zona del vessantdel Ter entre el Villaret i Sobiranes, des defa ja 15 anys una família es dedica a la criadel gos de Muntanya dels Pirineus. Aquestgos se'l coneix també com a Mastí , Gos Ra­made r, Chien de Berger, Berger Catal à,Patou, Gran Pirineu o tan sols Muntanya.

Els seus avantpassats varen venir a occi­dent acompanyant els seus amos, intrèpidsguerre rs nòmades provinents de l 'Àsia.Aquells gossos grans i forts, descendents deldog del Tibet, compartien amb el seu amotota clas se de situacions i per ills com unautèntic company.

El seu caràcter és tan especial que noencaixa en el clixé que tenim de l'espèciecanina com a animal submís per excel ·­lència. La formosa estampa, d'un cos gros iamb abundós pèl, amb un pes d'un s 60 Kgper a un adult, el seu caminar i la seva mira­da dóna una idea del seu caràcter captivador,

BAR - LlERA - fORN DE PACOQUES DE FORNER I DE LLARDONS

CARQUINYOLIS DE RUPITRECORDS I EMBOTITS

ERA NOVA, S.C. - PI. Era Nova, 1Tels. 93 852 20 34 - 93 852 20 50

RUPIT I PRUIT

potent , segur d'ell mateix, alegre, tranquil,dolç i festós.

Al costat de l'amo és capaç d'afrontarqualsevol situació en els més variats ambi­ents i circumstàncies; per això el, avui, fe­rotge guardià d'una casa aïllada al mig delbosc, demà estarà tranquil , afable i silenciósa l'habitació de l'hotel el dia abans d'unacompetició canina de bellesa o amb motiud'un viatge de vacances.

Durant cents d'anys els Muntanya delsPirineus havien protegit els castells o lescases del seu amo o guardaven els ramatsd'ovelles protegint-los de lladres, llops ióssos. La missió més especialitzada era la deguardar el bestiar en absència del pastor,actuant d'acord amb les circumstàncies decada moment i prenent les decisions perti­nents. Per això podem dir que el gos deMuntanya dels Pirineus té la capacitat dereaccionar "raonablement". Per aquesta qua­litat no té l' automatisme d'acció-reacciód'altres gossos, obeirà si en veu la necessi­tat. Així per exemple, si li ordenem ques' aparti per passar, no ens obeirà si podempassar pel costat, però si anem carregats i te­nim dificultats, s'apartarà sense que li dema­nem.

Fou utilitzat ja com a gos de companyiaa la cort francesa, funció que compleix per­fectament gràcies a les seves qualitats de fi­delitat, intel·ligència i jovialitat. És, doncs,un company ideal.

Quan es vol destinar un exemplar a laprotecció del ramat, cal donar-li unimprinting especial; així doncs , romandràdes del seu naixement al mig del corral deles ovelles, i no tindrà cap contacte amb elpastor o la seva família.

IINiïiu CCIONSr.IAVERTET, S.L..~......-

Construcció en generalEspecialitat en pedra

Venda de cases i terrenys

c. del Mig, 10 - Tel. i Fax 93856501608511 TAVERTET

Teresa Verdaguer i la seva filla Laia sónles que han dut la cria de Tavertet endavant,i van aconseguir guanyar els campionatsd'Espanya amb les seves gosses Gresca i lafilla Nissa. Per altra banda, tots els gossosde Mierons han assolit punts per al campio­nat d'Espanya i en l'exposició monogràficade Vitòria de l'any 1992 Mierons va serguardonat amb el millor lot de cria.

Els gossos de Tavertet, ja que així es de­nomina l'afix! de la cria dels Verdaguer, te­nen l'avantatge de viure en llibertat quasi to­tal, la qual cosa permet comprovar fàcilmentsobre el terreny les qualitats pròpies de laraça, en especial l'instint de guardià.

Els criadors de gossos de Muntanya haconstituït una associació anomenada ClubEspañol del Perro de Montaña de losPirineos (C.E.P.M.P) de la qual és vocal dela junta Teresa Verdaguer. Editen una revis­ta i organitzen concursos, i vetllen per a laprotecció i manteniment de la puresa de laraça. L'afix TAVERTET està reconeguta perla Federació Canina Internacional.

Últimament la Generalitat de Catalunya,que participa en el programa "UPE" de laUnió Europea de reinstal-Iaci ó de l'ós alsPirineus ha formalitzat un concert amb l'as­sociació de criadors de gossos de Muntanyaper la compra d'una vintena d'exemplars jaque, de ben segur, són la solució dels proble­mes que actualment es troben els pastors delnostre Pirineu a l'hora de defensar els ra­mats d'animals depredadors com poden serels gossos salvatges i els óssos recentment

·CINGLESDE COLL5ACABRA

introduïts . Per això el C.E.P.M.P. actual­ment està preparant cadells amb imprintingper tal de poder amb poc temps, facilitar-losals pastors per parelles, ja que és aquesta laforma idònia de treballar d'aquests gossos.

Com podem veure, el Collsacabra no so­lament és ric amb paisatges variats, moltrica en fauna salvatge i una extraordinàriavarietal de flora, sinó que l'acció de l'homes'ha diversificat fins a una activitat tan espe­cialitzada com és la cria i millora d'un ani­mal tan noble i singular com és el gos deMuntanya dels Pirineus.

Ernest G. Pagès

1 AFIX, paraula equivalent, en aquest cas, a la denominaciód'origen o marca.

El gos vigilant e/ramatFoto d'arxiu

17

·C IN G L ESD E CO LLSACABRA

NOTES NOSTÀLGIQUES

La casa de lesBaumesFoto: ErnestGutièrrez

S'ha dit que la persona, a la maduresa dela seva vida, viu dels records de la infante­sa, de la joventut i de les èpoques passades;jo estic experimentant que això és veritat.Jo, en els meus vuitanta-dos anys ben com­plerts, sovint em vénen a la meva memòriaimatges de la meva infància al costat delsmeus pares i germans, dels contes i vivènci­es que m'explicaven, de quan em repenjavaa les faldilles de la meva mare, perquè em

donés xocolata; de quan els meus pares ana­ven a mercat a la ciutat per algun afer i detomada em duien unes galetes esquitxadesd'ametlla picada, que ells en deien espigotsi per altra banda també em deien que eren"sisplaus i quemanes" per ensenyar-me quequan es demanava una cosa s'havia de dir"sisplau" i si em cridaven, en comptes de dir"què", s'havia de dir "què mana".

Recordo que quan tomaven de la fira deReis de Manlleu, em portaven algunajogui­na, un cavall et de cartró, una escopeta dellauna de dos canons com les dels caçadors,

EMBOTITS

MANUEL COLOM, SL

a voltes també uns esclops o socs i algunapilota que algunes vegades era de cuir i al­tres de goma i que no em cansava de fer-labotar allà a l'escó de la cuina. Però quanarribaven, després d'haver sortit ja unesquantes vegades a la finestra del porxo perveure si venien, primer de tot, calia pregun­tar si havien anat bé pel camí, després d'ha­ver donat la bona nit. També recordo ambil·lusió de quan podia jugar amb el vailetque teníem per guardar les vaques allà a lesBaumes.

No són tan bons els records de quan alsvuit anys vaig començar a guardar les va­ques, ja que tot sovint em sentia sol al migdel bosc i m'hi feia bons tips de plorar; peròben aviat vaig començar a trobar els guardi­ans de les cases veïnes i tot va canviar,ja quequan ens reuníem ens ho passàvem molt bé,cosa que és gust de recordar.

Per altra banda sembla estrany que en lameva adolescència i joventut, l'ambient pa­gesívol no m'agradava; potser perquè nohavia tastat el de la ciutat que desitjava tant,i en canvi ara sento una gran satisfacció, enles hores d'insomni, recordant com ens hopassàvem de bé ja en l'adolescència i joven­tut les colles de nois i noies que sortíem deles cases de pagès i del poble, a voltes ba­llant amb el piano de maneta i altres al pratd'alguna casa de pagès, també al pla de canXicot o a la font del Puig i també, de vega­des els dissabtes, a la barberia, on s'hi feienjocs i molta tabola. Ho recordo prou bé dequan després de la classe que ens feia lamestra durant la vetllada, l'anàvem a rema­tar a la barberia.

També recordo, del temps que vaig tenirla barberia, la colla de jovent i no tan jovesque hi acudien els dissabtes al vespre, dels

T&ACs.L.Tecnologia y Accesorios S.L.

18

C. Major, 28 i 3008569 CANTONIGROS(VIC)

Tel. 93 856 50 58

BARCELONA

C. Major, 54 08511 Sta. Maria de Corco

Tel. i Fax 93 856 8313 Mobli 608135073

-CINGLESDE COL.L.5ACABRA

jocs que s'hi feien , els del "borinot" i de la"bufetada", mentre al mateix temps , s 'hicruspien alguna coca regada amb moscatell.

També donava bo de veure la gentadaque els diumenges, després de la missa ma­jor, s'agrupava al redós de la vella noguerade la plaça tot comentant les seves cosespagesí voles amb bona harmonia, ja que to­tes les cases del poble i de pagès estavenhabitades per gent del camp i pot ser que enaquella època no es visqués amb tan luxeperò potser sí amb més gaubança.

Va arribar l'època dels anys seixanta i totva canviar; la gent que vivia al poble o enpetites cases de pagès amb poca terra i quela major part de l'any treballaven al bosc perpoder viure, amb la vinguda del butà la fei­na al bosc va venir a menys i llavors totaaquella gent no va tenir altre remei que mar­xar a la ciutat a buscar feina , que en aquellaèpoca no hi mancava . Això va fer, també,que per aquestes circumstàncies molta genti fins i tot moltes famílies pageses amb bonasituació se n'anaren atretes per buscar unaaparent millor vida a les poblacions industri­alitzades.

Això va fer que en els petits pobles demuntanya tot va canviar i també al nostre.Moltes de les cases s'han tomat a omplir i sen'han fet de noves; unes per viure-hi perma­nentment, altres per temporades. Ha vingutla gent de la ciutat amb diferent manera depensar, com és natural, i llavors a voltes con­trasta amb la gent autòctona. Per altra banda

els quintans o camps de les pagesies que enaltres temps vèiem curulls de viandes, blat ialtres cereals, blat de moro i patates, avuisón erms i sovint hi creixen els esbarzers imales herbes ; la jovenalla plena de vida,d'alegria i il-lusions pagesívoles, també hadesaparegut.

No cal dir que ningú voldria tomar enre­ra, jo tampoc, però la gent que hem viscuttants anys un passat que ja no tomarà, sovintés grat recordar-lo am b certa nostàlgia ienyorança, però també amb alegria per ha­ver-lo pogut viure i explicar.

Els que vàrem ven ir al món a les prime­res dècades d'aquest segle i hem viscutl'evolució de la vida i el progrés ja en tenimun bon munt de coses per recordar i explicar,així com situacions a les quals hem hagutd'adaptar-nos , però amb la il-lusi ód'esperara veure demà què vindrà de novetat.

Jordi Sanglas

Dibuíx deFrancesc A. Pujol

]osep Comajoan

Major, 56

Tel. 93 856 85 45

08511 LESQU IROL - STA. M. CORCO Tel. 93 852 20 86

08569 RUPIT I PRUIT

RESTAURANT

CANBAUMES

C. de Baix, 2Tel. 93 856 52 07

08511 TAVERTET

19

·C IN G L ESDE COL.L.SACA BRA

LA PRIMERA ESCALADA A LA ROCADEL BARRET D'EN RIBA

L 'agulla del Barretd 'en Riva i la Vallde Sau, a l'any1956Foto: JepetMonistrol

20

A la cinglera de Tavertet, i en el tram desota la casa del Castell, quasi enfront de l'in­dret on hi ha les restes del submergit poblede Sant Romà de Sau, hi ha, adossada al cin­gle , la roca del Barr et d'en Riba. És unmonòlit de roca natural, que sobresurt just alnivell de la lleixa del cingle com una talaiaen la gran muralla dels cingles. La seva for­ma d'aparença de bitlla és el resultat del'erosió, que al llarg dels segles ha sofert laroca.

Amb els seus quasi 40 m d'alçada que téaquesta agulla pel costat del collet quel' uneix a la paret del cingle, els setanta queté pel vessant de la vall i els més de vuitantad'espadat vertical que té al damunt, fan queels estimballs que l'envolten li donin un es­pecial atractiu, tant per a l'escalador com pera l'excursionista sensible a la bellesa que pottenir una forma pètria d'un racó de munta­nya.

El seu nom, per cert, ben curiós, li vedonat de fa anys per un insòlit record popu­lar. Es diu que un habitant de la vall de Sau,conegut per en Riba - no se sap si amo ,

masover o mosso, però sí relacionat amb lafinca de la Riba - un vespre va comentar alsseus companys, que estant a la vora de lapart de dalt dels cingles el fort vent que feiase li va endur el barret i que aquest fentmoltes giragonses penya avall va anar a cau­re al damunt d'aquella roca punxeguda desota el cingle . Hi ha qui diu també que elbarret fou llançat a posta, per guanyar unajuguesca que consistís en llançar-lo i fer-locaure al damunt d'aquella estreta roca. Fosel que fos; incident o intenció, fantasia oautenticitat, el que sí que queda molt clarque el nom li ve donat per un barret que te­nia un home que li deien en Riba.

Vaig veure per primera vegada aquestaroca l'estiu de l'any 1952 mentre feia unaexcursió amb la meva germana Maria per lesGuilleries. La intenció - s'ha de dir tot - eraacabar-la a Tavertet a casa de l'oncle Pep decal Vell Correu i poder-nos refer de la llargacaminada. Quan després de passar el Ter,sortíem pel carrer de Dalt del poble de SantRomà de Sau, avui sota les aigües, vaig ado­nar-me d'aquella extraordinària agulla deroca roja. Per l'ombra que feia a la paret eraclar que sobresortia i estava aïllada del cin­gle. Com més la mirava tot caminant, mésm'atreia. Com afeccionat des de vailet al'escalada, allò era per a mi molt interessant.Tot pensant vaig suposar que no hauria estatmai escalada; venir fins aquell indret i pujar­hi hauria supos at com a mínim tres dies iaixò era, sens dubte, un important inconve­nient de temps i pressupost. Cal recordarque, en aquell temps, quan hi havia tres diesde festa, que eren ben poques vegades, elsescaladors anàvem al Pedraforca. Tambévaig deduir que els escaladors barcelonins imanresans ja tenien prou feina amb les "pri­meres"! que encara hi havia per obrir aMontserrat; els de Sabadell i Terrassa, elsconeixia prou bé i mai havia sentit comenta­ris d'escalades a Sau. A Vic encara no hihavia cap grup d'escalada i tenia molt clarque a aquella roca, a la gent del país, no se'lshi havia perdut res. El meu raonament eraque aquella agulla podia ser una bona prime­ra. Aquell repte començava a ser important

per a mi i vaig arribar a creure que fins i tothi tenia un cert dret.

Interessat per aquella roca, vaig decidirque en lloc de pujar per la drecera del graude les Gotes, ho faria pel camí de bast de lacanal del Castell; feria una bona marrada,però em permetria poder-la contemplar deprop. Així ho vaig fer, però camí amunt elbosc era cada vegada més espès i les alzinesm' amagaven l'agulla. Obstinat per observarmés de prop aquella roca, ajudat per la mevagermana, vaig pujar a un turó que hi ha amitja canal. Allà per fi vaig poder contem­plar en tota la seva dimensió la impressio­nant agulla . Era molt més grossa i alta delque des del poble m'havia semblat; en elcim no s'hi veia cap pedró ni senyal d'haver­hi arribat ningú. També vaig poder observarque aquella mena de roca rogenca era moltuniforme i mancada d'esquerdes. Era evi­dent que escalar en aquella tipus de roca, i amés del tot vertical era una tasca molt difí­cil per no dir quasi impossible .

Tot el que una estona abans tenia aquellaroca de fascinant, en contemplar-la ara mésde prop , esdevenia decepcionant. Era unagran escalada, sens dubte una gran "prime­ra"; però allò no era per a un escalador no­vell, com era jo aleshores: era massa per ales meves aptituds i coneixements tècnics .Si com a descendent d'aquell país, volia fer­me'n mereixedor, calia preparar-me a fons icercar un bon company de cordada.

Capficat, vaig continuar camí amunt ambla meva germana. En arribar a casa dels pa­rents, vaig preguntar a l'oncle Pep si aquellaroca tenia nom. Va ser llavors quan vaig sa­ber que se'n deia Barret d'en Riba i el per­què d'aquest curiós nom.

Quatre anys mes tard, després d'una in­tensa activitat d'escalada amb el meu com­pany Josep Monistrol , vàrem creure que es­tàvem preparats per fer una escalada comaquella. Conscients que no era una simpleactivitat de cap de setmana, vàrem decidirdur-la a terme per les vacances d'aquell any.En començar-les, jo aniria a Tavertet, allà,fent estada a casa dels oncles, sense pressesi ben cuidat , aniria a fer prospeccions del'agulla, m'e nduria part del material i, sicalia, faria algun rapel i m'acostaria fins elcallet. Allà estudiaria l'estructura de la rocai el sistema més adequat de progressió, qui-

·CINGLESDE CO L.LSACABRA

na seria la cara més fàcil i els punts de fugi­da si la cosa anés malament. Uns dies méstard pujaria el meu company acompanyatdels amics Girbau i Querol, que s'haviencompromès a fer d'equip de suport.

Dies després de fer-nos aquest planteja­ment, tot el nostre pla va anar-se'n en orris.A finals de març, dos dies abans de Setma­na Santa, va arribar a la nostra entitat la re­vista Muntanya, que publicava el CentreExcursionista de Cata lunya en la qual hihavia un article d' en Duran Cañameres so­bre la vall de Sau. L'autor acompanyaval'escrit una fotografia a tota plana dels cin­gles i la vall al fons. Això no hagués estatcap problema si no fos que a primer termed'aquella fotografia, ressaltant sobre el fons,figurava l'agulla que ens guardàvem en se­cret. Però això no era tot, en el peu de foto-

grafia hi deia "En primer terme, en la paretdel cingle, es destaca el monòlit del Barretd'en Riba, el cim del qual no ha estat enca­ra coronat" .Aquell bon home havia posat enel millordels aparadors, el que' més veia illegia la gent del ram de la corda, allò que enJep i jo volíem guardar en el millor dels se­crets. Era ben clar que, després de l' apariciód'aquell article, la nostra "primera" se' n po­dia anar a altres mans.

Burinant el primertram d 'escaladaFoto: JepetMonistrol

21

22

·CINGLESDE COLLSACABRA

Era evident que ja no si podia anar aque­lla Setmana Santa i confiàvem també quecap altra cordada tindria temps d'anar-hi.Ens calia, doncs , aprofitar les dues festes del'aplec de la Salut, que nosaltres teníem avi­at, per anar a escalar la nostra agulla. Diesabans vàrem aconseguir dels nostres llocs detreb all que ens donessin festa el dissabteprecedent al dia de l'aplec, cosa que no vaser gens fàcilja que en aquella època els dis­sabtes era normalment dia feiner.

Aquell dia, 12 de maig de 1956, carre­gats amb tot el mater ial que teníem, vàremtrobar-nos tots quatre a l' estació central deSabadel l. Per allò de quan es fa una prime­ra, totes les precaucions són poques, les nos­tres mot xilles, amb les cordes al damunt,pesaven i feien un volum de consideració.Evidentment, seguint la tradició del "gremidel ram de la corda" hi havia molts metresde corda, una pila de ferros' , martells i mos­quetons , i ben poc menjar.

El primer tren que va passar ens portàfins Montcada i d' aquí, amb el retard habi­tual, un altre tren ens deixà a Vic, on novàrem poder empalmar amb el cotxe de líniaper anar a Sau. Així doncs, vàrem fer caixacomuna amb tots els diners que dúiem i comera d'esperar, el capital reunit era bastantminso. Tot i així, vàrem anar a la parada detaxis de l'estació a demanar preu per anar aSant Romà de Sau. Després d'un estirat re­gateig - actitud d'uns i altr es avui del totincomprensible - vàrem arribar a un preuacceptable pel nostre fons i que ens perme­tia disposar d'una petita reserva per a la tor­nada. No sé si va ser pel preu que vàremacordar, per les grosses motxilles o per l' as­pecte de clients no massa solvents, el cert ésque ens van fer pujar a un cotxe vell i atro­tinat que hi havia al final de l'aparcament del' estació.

Just deixar la plana, i ja per l' indret deFolgueroles, l'aire fred que entrava per totscostats d'aquell vetust vehicle era més queconsiderable. Per guarir-nos psicològica­ment d'aquella inconveniència, començàrema fer comentaris plens d' humor i d'ironia.Vull creure que va ser per la jocosa accepta­ció d'aque ll problema, que el xofer en unimpuls de sinceritat ens comentés que aquellera l' últ im viatge que feia i que dillun s elportaria al ferraller.

Cap a la fi del viatge, passat Vilanova i jaCoromina avall, la pista , bastant abandona­da per la imminent construcció del pantà,tenia sots i bonys per tots costats. Aquellterreny deteriorat i la pèssima suspensió delcotxe, van convertir aquell tram de trajecteen la més dura i divertida de les atraccionsde fira. Poc abans d'arribar a l'Aulerosa o laGusa, com també en diuen alguns , una fortasotragada ens feu tocar el sostre del cotxeamb el cap; el taxista va aturar el cotxe di­ent-nos que no podia continuar. La cosa ensva sorprendre , però no ens va anar malamentdel tot; això ens va donar peu a tomar a par­lar del preu del viatge i ens va permetreaconseguí una mica més de fons comunita­n .

Carregats amb les pesants motxilles , em­prenguérem camí avall cap al vell pont sobreel Ter. Un moment de repòs sobre les sevesvelles branes ens permeté contemplar aque­lla superba obra del segle XIV amb els cincarcs i en especial els tres centrals de granamplària. Recordo molt bé que em va fermolta tristor acabar-lo de passar, ja que pres­sentia, i amb raó, que no hi tomaria a passarmai més. Pocs anys després , el 1963, queda­ria cobert per les aigües .

Pujant amunt cap al poble, vàrem trobara la dreta del camí el vell hostal de la Riba,on encara hi vivien , car es va abandonar elnovembre del 1962. Com que no dúiem di­ners varem demanar que ens deixessin dor­mir a la pallissa o en algun cobert. Van sermolt considerats i ens deixaren passar la nit

. a unes còmodes golfes . La sorpresa d'aque­lla bona gent va ser que , al vespre, quanpujaren a preguntar si volíem alguna cosa,van veure l'escampall de cordes i ferros ; lla­vors varem dir-los el que volíem fer l'ende­mà. Quan aquell home, suposo que era l' Àn­gel, va dir-nos que "no s'hi pot pas pujar allàdalt, no pot pas ser", sense pretendre-ho ensencoratjava encara més a pujar a l' agulla.

De bon matí, després d'agrair-los la sevahospitalitat, vaàrem acomiadar-nas-en i tra­vessàrem el petit poble de Sant Romà deSau, on solament vivien cinc famílies. Con­templàrem l'església amb els seu boniccampanar romànic, la petita plaça del da­vant, i uns metres més enllà la casa del Fa­drí de Sau, lloctinent d'en Serrallonga. Pren­guérem el camí del cementir i i abans

d'arribar-hi ens vàrem desviar pel senderque ens duria a la canal de la casa del Cas­tell de Tavertet. Una hora més tard érem a lalleixa que ens duria al collet de l'agulla delBarret d'en Riba.

Del record de l'escalada transcriuré, pelseu realisme i espontaneïtat, la descripcióque pocs dies després de l'ascensió, va es­criure, amb molt encert, per al butlletí de lanostra entitat el company Jepet Monistrol.

" Ha plogut la nit anterior, però avui eldia és claríssim, són les vuit del matí, quancomença l'ascensió. En Carles prepara elmaterial, s'encorda i puja uns cinc metresper entre uns blocs despresos. Des d'allàamb un pas d'esqueneta sobre en Girbau,comença a burinar el tram de paret de rocallisa. Una vegada superats aquests primersmetres amb diverses burinades, prossegueixamb un flanqueig. Quan arriba al finald'aquest, m'avisa que fa reunió, que comen­ci a pujar. Recupero part del material col'­locat i inicio aquell flanqueig que a simplevista semblava fàcil, però a causa de la des­composició de la roca és difícil. Al finald'aquest hi ha una fissura que permet a enCarles continuar l'ascensió . AI finald'aquesta hi ha una petita balma que superaclavant un parell d'escarpes . La de mésamunt cedeix, i tan és veure' I caure comveure'l agafat a la plataforma tres metresmés avall. Després de l'ensurt continua,però ara seguint en doble corda fins una sa­vina on fa reunió . Quan hi arribo veig queestà habitada per innumerables formigues iuna vespa. Li pregunto com se li ha acuditfer una reunió en aquell paradís. Somriu i ensurt continuant cap a la dreta. Em comentaque ara la roca és un xic més bona. Asseguten aquella petita i incòmoda savina comple­tament penjada al buit, contemplo com enCarles intenta fer un forat fent girar el burícom si fos un tornavís. M'explica que no potdesprendre's de la mà que té en una petita

Formatgeríes artesanes decantonígYòs

etm. de Vic a 01l1t, KIII 24.. . 08569 emdl1/lign15 ':--.=1~. -. -. '. ' .' --- (05l1lIa-Barcelt1llJl) ".,"~ ·--·i

\:~ffPi rel. 93 85 2 50 06

-CINGLESDE COLL5ACABRA

presa per agafar el martell i poder picar elburí. No sé si és, perquè la roca no és moltdura o ell, molt tossut, però a la fi aconse­gueix fer el forat i posar-hi una pitonissa.Quan veig que s'hi penja, demano fins i totajuda a les formigues. Sortosament pot bu­rinar més amunt i continuar l'ascensió. Arales formigues ja em tomen a ser molestes. Elvaig perdent de vista parat amunt. El crido iem respon que allò està molt fotut. Quan emdemana corda fluixa, endevino que està ar­ribant al lliure del tros final. Quan sento quecrida "ja sóc dalt", respiro profundament isurto tan de pressa com puc d'aquella mise­riosa savina i d'aquell infern de formigues.Recupero el material que puc, i no sensedificultat em reuneixo per fi amb ell el cimde l'agulla. Assegurats en una petita alzinafem pujar els companys Girbau i Querol.Deixem un petit pot, una targeta amb elsnostres noms i la data al cim de l'agulla. EnCarles diu que allà dalt no s'hi pot clavarres, que tot és descompost. Passa la corda alvoltant d'aquella flaca alzina, i em diu quecomenci a baixar fent rapel, però sense fer elmés mínim sotrac. Quasi arrossegant-me perla roca arribo per fi al peu de l'agulla. Al capde poca estona som tots tres a baix. Mentrearrepleguem tot el material, mengem quatreametlles. Minuts després marxem plensd'eufòria cap a Tavertet".

Després de contemplar un parell de vega­des més aquella esvelta agulla que acabavade ser escalada per primera vegada i sentir­nos orgullosos de la tasca realitzada, com bédiu el company Jepet, emprenem el camícap a Tavertet a refer-nos a casa de l'oncle.

Carles Olivella i Viguer

I Primera o primeres, es diu d'una escalada que aconse gueixun cim o monòlit per primera vegada.2 Ferros. Pitons o claus d'escalada per a l' assegurança a la

roca.

Restaurant pascualDes de 1944

AL SEU SERVEITotalment renovat, nou menjador per grups,

comunions i festesPlaça Verdag uer, 3

Tel. 93 812 21 18 - FOLGUE ROLESE-mail: jaume@oem.es

23

Elsguanyadors delconcurs de recercadebolets.Foto: JosepMariaRoma.

24

·C IN G L ESDE COL LSACABRA

CRÒNICA DEL COLLSACABRA

CANTONIGRÒSUn any més , l' estiu a Cantonigròs va co­

mençar amb el Festival Internacional de Música.Ja se n'han fet 16 edicions amb un gran èxit i unbon currículum: 78 competicions de cor i dansa, 75co ncerts de cançons i danses del món, iparticip ació de grups de 55 països difere nts ambun total de 28.000 persones agrupades en 675entitats d' arreu del món. El Cor de Càmera VocalLeo va ser el gran triomfador d' aquesta edició ,primer premi en la màxima categor ia de cors mixtsi el trofeu Generalitat de Catalunya.

A l' octubre es va celebrar la segona CopaEstatal de gossos de pastura especial BorderCollie. Enguany es va doblar el nombre de partici­pats provinents d'Euskadi , País Valencià, Navarrai Catalunya.

La gossa Co loma d 'en Jordi Mu sac h del' Estartit va ser la guanyadora, Ferm ín Bizua deNavarra amb el gos Chico va quedar segon i late rcera posic ió va se r per a Pe yo Sguro la deGuipú zcoa amb el gos Kagun .

També el mes d'octubre es van celebrar lesFestes dels Bolets amb un concurs de recerca debolets i una exposició amb les espècies classifica­des.

Els guanyadors varen ser:Prim ers amb 158 espècies: Joan Co lom i

Susan na Molas del Torrent de Rupi t.Segons amb 120 espècies : Sergi Mon iAndreu

Yllamola.Tercer amb 108 espècies : Eva i Quelot Martín

de Barcelona.L'Associació de Comerciants del poble va or­

ganitzar una degustació gastronòmica a base debolets. Exquisits plats cuinats, formatge de bolet,licor de bolet i fins i tot pa en forma de bolet, ferenles delícies dels "gourmets" .

Durant les últime s setmanes, un grup devoluntaris continuen amb les obres del camp defutbol, concretament s' està acabant de construirl' edifici de tribuna que alhora acollirà el servei debar.

RUPITEl dia 28 dejuny, tingué lloc a Rupit la 5ena

trobada de gegants d' Osona. Hi parti ciparen 18parelles de gegants de la comarca. Tamb é ensvisitare n els gegants de Capellades, germansbessons dels de Rupit i que fins ara no es coneixi­en.

L'any que ve, 1999, totes dues parelles com­pliran cent anys d ' existència. Va ser una festabonica i molt participada. Quin goig que feia veurela plaça de la vila plena de gegants! Quin colorit iquins aires de primavera, de tradició i de ploble!

A causa de la persistent sequera, el pouque subministrava el sector de Pruit es va exhau­rir. L'Ajuntament va haver de solucionar el proble­ma mitjançant la perforació de tres nous pous a leszones del Pinós, Torrent i Bac; tots tres pous se'lsha dotat de les instal-lacions corresponents .

El dia 26 dejuliol, amb motiu de la seva fes­ta, va tenir lloc a l' ermita de Santa Anna el 500aniversari d ' existència d' aquesta petita cape llaque es trob a a un s cente na rs de metres delsantuari del Far. Entre el ventall d' acte s comme­moratius, ca l destacar el concurs literari. Vaguanyar el primer premi la poesia titulada El troba­ment de la capella que amb el lema "aires festius"va presentar Xavier Bardolet , rector i poet a deRoda de Ter.

Com cada any, per Sant Miquel, patró de laparròquia, la Comissió de Festes va programar elsactes de la Festa Major, que enguany va tenir coma novetat l' actu ació de la colla castell era elsNyerros d ' Osona.

. També aquest estiu, a primers d'agost, l'Hos­tal Estrella de Rupit va ce lebrar el se u 50èaniversari, fita molt desitjada per Joan Dorca quefou l' amo de l'hostal. Amb aques t motiu elsfamiliars van obsequiar el poble i visitants ambuna colla d ' actes populars com una audició desardanes per la cobla Canigó, partit de futbol, pa­llassos i, és clar, les havaneres típiques que agra ­daven d'una manera especial al tan recordat JoanDorca, i que foren interpretade s pels Pescadorsde l' Escala, els quals varen fer vibrar la gent queompli a de gom a gom la plaça del bisbe Font. Enacabar no podia faltar el rom cremat i la sangria dela casa, que va abundar a cor que vols.

Una festa que es fa recordar.

TAVERTETCoincidint amb la festa de Sant Cristòfo l,

patró del pob le, es van batejar els gegants de

Ballantsardanes a l'entorn de l'HostalEstrellaFoto: Família Dorca

Taverte t. Va ser una festa lluïda ja que varen serpadrins els gegants de Rupit i de Cantonigròs. Hitingué lloc la benedicció de cotxes , una cercavila,sardanes i una arrossada col- lectiva a la plaça delpoble. Els noms que es donaren als gegants forenCa rme Pastora i Joan de Baià, personatgesrelativament recents en la vida del poble, però departicular personalitat.

Una nova edició de l' aplec de Sant Corneliamb una bona assistència va afermar-lo con a tro­bada ja tradicional. L'arròs fet per la co lla deCantonig ròs i la ballada de sardanes sota el so dela cobla Canigó va completar la jornada de germa­nor.

L'ESQUIROLEl dia 9 d'agost darrer s 'i naugurà l'exposició

del camp de treba ll "SALVEM EL NOSTRE PA­TRIMONI". L'exposició aplegà el treball fet durantl'estiu del 1996 per alumnes de l' Escola d'Arqui­tectes Tècnics. El recull fet en el treball de camp vaser posteriorment elaborat a la Universitat Politèc­nica de Barcelona i finalment es va fer la presenta­ció en panells monogràfi cs per cadascun delsorato ris i cape lles , amb un rec ull històric, unplàno l de situació, dibuixos dels detalls arquitec­tònics, docum entació gràfica, fotos i l' estudi deles pat ol og ies de cada una. L'exposic ió,instal-lada a la sala de lectura de l' Ajuntament del' Esquiro l, es va pod er vis itar durant el mes

-C IN GL ESD E COLLSACABRA

d'agost; després els panells varen ser exposats al' Escola d'Arquitec tura Tècnica de Barcelona,poste riorment, i per la Fes ta Major, s'exposà aSant Martí Sescorts.

Una instantània dela trobada degegants a RupitFoto: Valenti Miró

Els gegants deTavertetamb lacolla que vatreba llar perfer -losFoto: Jordi Gumí

25

·CINGLESDE COL.LSACABRA

EL RACÓ DEL POETATres poemes d'Andreu Vidal

El passat 28 de novembre va tenir lloc Rerellum, la cinquena de les cites de Llauró, el pro­jecte que durant un any l'artista Alícia Casadesús porta a terme al Collsacabra. En aquestaocasió compartia el treball amb ella l'escriptor Víctor Sunyol. En el moment central de l'acció,a les tombes de l'Avenc, s'hi van llegir uns poemes de l'escriptor mallorquí Andreu Vidal, undels poetes més lúcids i intensos de la seva generació, mort aquest estiu als trenta-nou anys.

En un acte com aquell, del qual n'eren protagonistes l'atzar, la paraula, el ritual i la mort,escollir els seus textos era inevitable. Andreu Vidal pertany a la rara estirp dels poetes que hansabut explicar l'home des del cantó veritable de l' existència i la consciència, amb els mots méspurs. El cantó de tot allò que per poder viure tranquils arraconem i etiquetem d' horrible, d' obs­cur, de maleït, de negatiu , de perillós, d'insà. El cantó que no volem veure però que és el del' existència real. Que, en ser veritat, és, per tant, bellesa. Terrible bellesa que en la seva obra nocau pel pendent fàcil de la pseudotragèdia sinó que basteix, en descarnada solitud, una líricaserena i sagnant precisament perquè assumeix la duresa d'aquesta consciècia, perquè no hi hapostura falsa ni artifici, perquè el poeta ho és (i és) des del més fons d'aquest batec essenciali cruel.

En ocasió d'aquella lectura, reproduïm aquí alguns dels poemes d'aquest poeta, protagonis­ta d'una de les experiències poètiques més apassionants, vitals i veritables dels darrers anys.

26

Azbe

Calla, Azbe, i escoltaaquest silenci vast,

ferit d'aromes i colors terribles.Ara és el temps

que els arbres s'equivoqueni els ocells, desesmats,mosseguen les tres cares de la nit.Ningú no resa

dins la casa dels somnis.Ningú no cau pels escalons del cel.I la precisamaquinària del temps, fulgent prodigide peces i engranatges, va girantde cap enrere,

roent, xerriquejant:Toma la lleta les sines pansides ; lentamentla carn es despodreix i les arbredesarrelen cap al cel;

la llumretorna cap al sol, passant la lluna,i un déu de pedra

sura sobre el mar.Tu i jo,dolça' i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

d'Els dies tranquils (1988)

Que ningú no miriles aigües mortes del vell pou,que ningú no escruti, insensat,l' aire enrarit ni la densa

obscuritat del fonsi, sobretot,

que ningú no cregui haver vist ni imagini,que ningú no dubtisi fou el seu pipellejar o, tal vegada,el reflex fugaç d'algun ocell:Res no es movia,

allà baix.

I que ningú no recordil'olor estranya del vell pou,ni la dolça músicaque pujava dèbilment des de la sevaentranya fètida,

car allò mortprodueix estranyes fascinacions,àdhuc als esperits més simples, i despertaen la ment de l'animalvells records endormits, que s'esperavaque restassin per sempre endormits,perillosos

per a l'animal i el seu déu.

de Necròpsia (1984)

-CINGLESDE COLLSACA6RA

SALICÀRIA (Lythrum salicaria)

Sinonímia: estronca-sangs, litre.

Famíl ia: litràcies.

Descripció: planta perenne de tija erecta, lleugerament tomentosa, de 50 a 175 cm d'al­çada, i ramificada a la part superior. Les fulles són oposades, lanceolades isèssi ls ; les inferiors poden fer 10 cm de llarg. Les flors són de color porprai es disposen en llargues espigues .

Hàbitat: vores de recs, basses; en general, a prop de l'aigua.

Localització: torrent de l'Aiguardent, Sallent, etc.

Propietats : astringent , antihemorràgica.

Recol-lecció: de juliol a octubre :'

PERICÓ (Hypericum perforatum)

Sinonímia: herba de cop, herba de Sant Joan, flor de Sant Joan, herba foradada, pericóforadat , tresflor ina, herba de les ferides , flor de Sant Pere i inflabou.

Família : gutíferes .

Descripció : planta perenne, glabra, de rizoma llenyós i tiges dretes que fan de 20 a 90cm, ascendents i ramificades . Les fulles són sèssils, ovals i oposades . Lesflors, nombroses , són d'un color groc viu.

Localització: erms, conreus, vores de camins. Àmplia distribuc ió.

Propietats: vulnerari, digest iu i tònic.

Recol.lecció: de maig a l'agost.

27